I
Al campanar de Santa Maria s’entra per la capella baptismal. Allí la mística penombra del temple gòtic esdevé tenebrosa. En el frontis, del quadre on sant Joan Baptista tira aigua amb una petxina sobre la noble testa de Jesús, no se’n distingeix més que la taca informe de les carns blanques.
La gran pila, amb la seva tapa clavetejada, els seus baixos relleus primorosos i el seu contorn elegant, desapareix en l’ombra espessa, impregnada de l’especial efluvi que només es desprèn de l’aigua beneita.
A l’angle de la capella hi ha una porta que obriren a cops d’escarpra quan, edificat el campanar, alguns segles aprés que l’església, hi hagué necessitat de comunicació interior.
Fa angoixa endinsar-se per aquell forat rectangular, fet a l’esbiaixada, sense cap relleu arquitectònic que l’indiqui ni volta que esvaeixi la idea d’enderrocament que suggereix en les juntures dels carreus. Talment apar que el mur peni, i, en traspassar-lo, fredor de pedra esgarrifa el visitant, que s’encongeix, aclaparat per la pesantor que endevina a sobre seu en l’enorme massa, que sembla cruixir i esmicolar-se a l’empenta immensa de l’atrevida nau.
Al fons d’aquest passadís és en va que els ulls s’esforcin; no hi val el tenir-los acostumats a la fosca; res no s’albira; sols una ratlla lívida de claror filtrada indica el junt d’una porta: una porta feixuga i tosca, que ofereix una gran resistència a l’empènyer commòs de les mans inhàbils que intenten obrir-la. Un cop oberta, s’entra en un espai estret i llarg, de forma trapezoïdal, estrany i misteriós. Una llum de celístia trista i somorta davalla per un finestral cegat fins a dalt, on uns vidres polsosos tapen una esquifida finestra.
Sobre l’altíssima obertura arrenca la mitja volta, negra i fumada. Gruixuts llibants de cànem la travessen, i llur vertical paral·lelisme sembla enlairar més i més el sostre d’una manera inquietadora. Grossos claus de ganxo clavats en els junts dels carreus sostenen les cordes enrofilades perquè no entrebanquin. En un racó, la caixa de l’escala, on l’hèlix de massissos graons de pedra munta fins al cimal del campanar, forada també la volta. Apar una torre dins una altra torre, cilindre de tenebres que, amb les seves finestres espitllerades i repartides en la llisa paret i amb la seva porta de golfos poderosos barrada sempre amb forrellat, sembla guardar un secret espantable.
Cap vibració ni cap murmuri de vida no traspassa les aclaparadores muralles; regna allí un gran silenci, com el que deu regnar en els espais siderals: silenci que esporugueix i admira.
Els mobles d’aquesta estada també participen d’una tràgica quietud; com vells paralítics resignats, romanen en llur lloc amb una actitud enguerxida de cosa inútil. Són humils i escassos. Un senzill trespeus de ferro aguanta fins a certa altura un braseràs d’aram. En la cendra, mig colgat, hi ha el gresol de l’encenser i dos o tres ganxos per treure’l i posar-lo carregat de brases. A prop, un escambell, que és el serial del campaner, i aprés, més enllà, arrambat a la paret, es veu un armari de fusta, pintat de terra-sombra, amb un pany desballestat i la coronisa rosegada pels corcs. Sobre d’ella, una llumenera i uns quants objectes informes i polsosos fan companyia a un gros setrill de llauna, de bec corbat i nansa abonyegada.
Un banc d’església, d’ample respatller i caixa espaiosa, toca per un extrem a uns graons, que serveixen per a llançar-se i prendre embranzida per bogar les campanes. Enfront, un soc quadrejat de roure serveix per a la mateixa cosa. En el mur, dins uns cordills posats en creu, que travessen una tauleta de caires fistonejats, es veu la gallofa: mena de calendari que indica les cerimònies religioses de cada dia. En el mateix clau que aguanta la gallofa pengen uns rosaris plens de verdet, i, no gaire lluny, un altre clau sosté un plomer estarrufat i amb poques plomes.
Tant a la porta de l’escala com a la que dóna a l’església rumbegen creus de palma, potes d’esparver, uns goigs i un indicador de les quaranta hores.
Tal és el decorat d’aquella estranya cel·la, plena de mortal tristesa, on cap infant no gosaria a saltironar ni sabria riure.
Per allí trafiqueja un home jovenàs, alt, encorbat, de crani punxegut, nas d’aligot, boca concreta, pèl aspre i ulls blavosos, esquitxats de volves més fosques que els donen aparences i fredors de marbre jaspiat. Sol estar arraulit prop del braser o bé mig ajagut en el seu banc, que bruny amb el fregadís del seu cos, rosegat de mandra, estremit de misteri, malalt de silenci i de penombra. El seu vestit de vellut és tan semblant de color amb la muralla, que no és pas fàcil de distingir-lo a primera vista; el visitant que entra allí l’endevina per un gruny feréstec i agressiu, que llança des del seu escambell, on, amb la faç entre les mans, sembla rumiar constantment. Tot ell, àdhuc la seva cara, està cobert d’aqueixa melangiosa i humil pàtina que unifica la tonalitat de les coses en els ombrívols sojorns on flaira l’encens i els llavis xiuxiuegen. Els objectes que té a l’entorn són tots coberts d’una capa de tartrà, secreció de les seves manasses, que s’estén fins als caires dels retaules i als daurats de les estoles. I ell estima tot el que toca amb un amor gelós que el fa insociable. No ha volgut mai ajudant. Branda sol la «Maria», quan sempre havien estat dos per brandar-la, i ell sol dorm en una cambra situada a l’altra part de l’església, tan isolada, tan tètrica, tan veïna a galeries, escales i buidors atapeïdes d’enigmàtiques tenebres, que s’hi desvetllarien els més coratjosos.
Aquest home es deia Josafat. Era un pagès vingut del cor de les Guilleries. De grandassàs sentí vocació de consagrar-se a Déu, i, decidit, sense consultar-ho a ningú, un matí fugí de casa seva i es presentà al seminari, sense recordar-se que no sabia de lletra. Tanta ingenuïtat el féu cèlebre: mestres i deixebles explicaven la seva història i amb ell es divertien. Però Josafat era tossut i tenia mal geni; volgué aprendre de lletra i posà mala cara als que se’n reien.
Mentrestant, com que del poble no havia dut més que un farcell de roba, el flabiol de pastor i una vareta de freixe, visqué de miracle. Feia variades i petites feines: enganxava anuncis religiosos a les esglésies; passava rebuts de societats catòliques, targes de convit de funerals i enterraments, de sermons i novenes; servia conscienciosament els capellans, els quals l’ajudaven tant com podien, admirats d’aquella fervorosa constància.
Josafat un dia tingué prou clarividència per comprendre que ell de sacerdot no en seria mai, i, ja que no podia dir missa, aprengué a ajudar-la. Fou tan humil, tan servicial i tan gelós del respecte de Déu i de l’Església, que s’atragué la benvolença de tots els que el tractaven. Els clergues vells el tenien en gran estima, i els joves li donaven conversa, i, bromejant, li trucaven afectuosament l’esquena.
Josafat no sabia com correspondre a semblants mostres d’estimació.
Josafat era un brau, cap vici havia debilitat la seva naturalesa; tenia deu pams d’alçària, unes mans grosses i unes espatlles atapeïdes d’energia salvatge. Posà això, que era l’única cosa que tenia, al servei dels seus protectors, els quals saberen agrair-ho i celebrar-ho. Oh!, en el present segle, tan abundós en mofes anticlericals, Josafat era un joiell. Els seus fets eren contats amb rialles de satisfacció. Es ponderava la seva força i les seves victòries. Però un dia en féu massa. Acompanyava Nostramo amb la testa acotada, com de costum; brandava amb una mà la campaneta i amb l’altra sostenia la llanterna; la gent es prosternava en passar, i aquell acatament l’enorgullia com si pròpiament hagués estat dirigit a la seva persona.
Sols un vianant, amb brusa blava, féu el seu camí, sense ni tan sols llevar-se la boina que portava. Josafat el mirà. Josafat tenia un mirar tràgic, i, en enfadar-se, un tic nerviós li esqueixava la boca. Repetint la mueca espaordidora es dirigí a l’home irreverent, signant-li la boina amb gest imperiós. L’home irreverent no s’immutà, i amb veu tranquil·la i parla forastera digué que ell no es descobria més que pel seu capitost i per la imatge sacrosanta de la República, i refusà senzillament Josafat, que allargava el braç per arrabassar-li la boina. Fou horrible. L’home, empès contra una porta, es defensà un breu instant, però de sobte s’oí el dring ofegat de la campaneta, i un doll de sang brollà de la testa esberlada del foraster. Josafat, mossegant l’aire, caigué junt amb el vençut, i sobre d’ell, roent de follia, seguí pataquejant-li la nafra amb precisió d’hàbil llenyater. Ah, púrria descreguda, gitada de l’infern!
Aquest fet intranquil·litzà els seus protectors; bo era que fes sortir del temple els galantejadors de devotes; bo era que, en les manifestacions religioses, allunyés els mofetes atrevits, solament amb el seu tètric esguard; bo era que obligués a descobrir-se els descarats; però l’encevament, la feresa, la mala entranya que havia demostrat, si bé eren disculpables en un home com ell, per la força de la fe que revelaven, podien ocasionar un conflicte: raons amb la justícia, escàndols, que sempre són aprofitables per als periòdics avançats.
Cregueren prudent d’arrecerar-lo i sol·licitaren per a ell el nomenament de campaner. L’ocasió no podia ésser més bona. Dels dos que n’eren de l’església de Santa Maria, l’un s’havia tornat maniàtic: inventava tocs nous, amb els quals volia expressar el geni del sant que es celebrava, el color de la casulla que havia de posar-se el sacerdot, i altres coses mai no imaginades. El seu company hagué de fer valer la seva antiguitat, i el reformador renuncià el seu càrrec, tocat del seu amor propi i convençut que l’enveja persegueix sempre els artistes genials. Josafat ocupà el lloc del dimitent. Trobà en el campanar un vellet suau i bondadós, que l’ensinistrà en el maneig de les campanes, li ensenyà de fer hòsties i el posà al corrent de totes les obligacions del seu càrrec. Els anys inutilitzaren ben aviat el pobre vell, i Josafat s’acostumà a fer la feina sol. Aprés el jaio morí, i el nou campaner, aspre i sorrut, s’estimà més viure isolat i treballar doble que no pas compartir amb un altre el domini d’aquells llocs, que tant harmonitzaven amb el seu esperit ombrívol. Com que Josafat valia per dos, i això representava una economia, ningú no hi posà dificultats.
Des de llavors Josafat visqué allí com una fera engabiada; sortia del campanar tan poc com podia. Els amics clergues l’anaven a veure. Li retreien les seves fetes i, rient i bromejant, l’encoratjaven.
Arribà a creure’s que era un home necessari, perillós, destinat a fer grans coses, i que el reservaven per a una ocasió oportuna. I esperava sense impaciència, segur que a l’avenir podria pagar les consideracions que li tenien, i servir, amb tota la seva bona voluntat i amb el que més podia, el seu Déu i aquells admirables protectors que l’havien posat de campaner, i que seguien afalagant-lo com a un nin rebec i temible.
Josafat no solament tocava les campanes, sinó que guarnia i endreçava l’església; i, poc a poc, a còpia de pegar cops d’espolsadors a les imatges, anà perdent-los el respecte. Conservà, però, una gran por als turments infernals i una gran veneració a les barbes severes i majestuoses del Pare Etern.
Sobretot l’inquietava l’esbrinadora fixesa d’aquell ull divinal, que, dins un triangle resplendent, havia vist, de petit, en alguna estampeta.
Dues passions tan sols li donaven molèsties: la ira i la luxúria. De la ira havia trobat manera de servir-se’n a major honra i glòria del Senyor; quant a la luxúria, el destorbava. Per no turmentar la consciència ni contrariar els instints, emprenia llargues i pregones meditacions sobre el sisè manament: en el món hi havia una mena de dones amb les quals es podia pecar sense atraure la ira del cel; eren dones perdudes, que carregaven elles soles amb el pecat i el càstig, objecte de lícit esbarjo de la continència, i amb les quals, si no es glorificava el Senyor, tampoc se l’ofenia gran cosa. El plaer podia comprar-se no gaire lluny, allà sota, ran del campanar, en unes cases pobres, de teulades rònegues. I a l’estiu sobretot, quan, a les migdiades, la virilitat del campaner clamava pels seus furs i privilegis, anava a ajaçar-se a la finestra de la seva cambra, mena de tatxa que foradava el mur, des d’on sotjava hores i hores. Abocat sobre l’abís, de vegades aconseguia de veure en el fons, a gran distància, una figureta minúscula, lleugera de roba, que apareixia un moment en algun terrat o traspassava una golfa. En ocasions, dins el marc d’una finestra, darrere unes cortines virolades, albirava uns braços nus, una cabellera deixada anar o un confós remolí de roba blanca que l’incitava i l’omplia de curiositat voluptuosa.
En certes nits també hi anava, al seu observatori; i les cambres sospitoses s’enllumenaven, i ombres incertes es movien darrere les cortines caigudes, i d’aquell mercat de lascívia muntaven fins a ell càntics i gatzara, notes rogalloses de piano de maneta, barrejades amb xiscles de bacant. I aleshores li pesava la seva virtut. Aprés, en somnis, se li apareixia una visió de la seva jovenesa: una pastora ajaçada a l’herba, que, jugant amb un gos d’atura, li mostrà la seva carn blanca i cobejosa. I la pastora havia vingut del seu poble; la tenia amagada a les laberíntiques tenebres dels seus dominis; la cercava, amb tremolor impacient, per galeries i soterranis, pels racons plens de runes i mals endreços, per les escales infinides, i quan la veia, quan ella, obrint-li els braços, se li oferia impúdica, una processó inacabable de capellans, vestits de pontifical i presidits pel senyor bisbe, s’interposava entre ells. El senyor bisbe, pegant-li amb el seu bàcul, el foragitava del temple, i els altres li cridaven hipòcrita i traïdor, impur i mal home, i l’escopien, mentre a fora una gran gentada l’esperava per esquarterar-lo, tot cantant «La Marsellesa».
«Oh, no! Mai!». L’escàndol, el menyspreu dels bons sacerdots, la severitat del rector, la seva vida plàcida interrompuda, el pa incert, tot perdut pel bes impur d’una donota. Així pensava en despertar de les seves temptacions. Amb tot, hi havia dies que rumiava seriosament la manera d’acabar amb aquella vida de castedat que tant el feia sofrir. Tenia dos camins. L’un era vèncer la seva avarícia de pagès, els seus temors d’adolescent, i trucar a les portes del vici i saciar-se de voluptuositat; l’altre era prendre muller, casar-se com la llei de Déu mana. I del lluny del lluny del seu passat li venien enyorances del terrer nadiu. Sorgia una altra vegada la pastora del somni, i l’excitava amb les contorsions del seu cos vital, tot gambant pels prats amb les galtes enceses d’impuresa i cridant-lo amb l’esguard deshonest dintre les solituds de les muntanyes. Josafat sentia recances, es penedia de no haver collit aquell capoll de dona, i dins les seves orelles la rialla burleta de la mossa menyspreada retrunyia amb infernal espinguet, avergonyint-lo encara. Si ara fos!
L’ànima rústega de Josafat es poetitzava amb el desig d’amar. Tragué el seu flabiol, i assegut en el seu mirador, amb les cames penjant sobre el precipici, recordà les tonades de la seva terra. I sota les teulades vibrants de sol, en l’ensopiment de la migdiada, les dones impures, plenes de mandra, lasses de llurs nits d’orgia, escoltaven el refilar groller d’un flabiol que imitava l’enjogassament frisós d’una camperola.
Josafat tenia llevat de faune en la seva naturalesa; com el déu Pan, enamorat d’una nimfa esvaïda, tocava melangiosament la flauta.