Nota

Una reconstrucció com la que acaba el lector de llegir, és a dir, feta en primera persona i posada en boca de l’home que es tractava de plasmar, s’acosta en alguns aspectes a la novel·la i en d’altres a la poesia; podria, doncs, prescindir de composicions justificatives; el seu valor humà nogensmenys queda singularment acrescut per la fidelitat als fets. El lector trobarà més endavant una llista dels principals textos sobre els quals ens hem basat per elaborar aquest llibre. Fonamentant d’aquesta manera una obra literària, no fem altra cosa que conformar-nos als usos de Racine que, en els prefacis a les seves tragèdies, enumera amb molta cura les seves fonts. Però per començar, i per respondre a les qüestions més peremptòries, seguim també l’exemple de Racine indicant alguns dels punts, ben poc nombrosos, on hem afegit quelcom a la història o l’hem modificada prudentment.

El personatge de Marul·lí és històric, però la seva principal característica, el do de l’endevinació, ha estat manllevada a un oncle i no a un avi d’Adrià; les circumstàncies de la seva mort són imaginàries. Una inscripció ens assabenta que el sofista Iseu va ser un dels mestres del jove Adrià, però no és pas segur que l’estudiant hagués fet el viatge a Atenes com aquí es diu. Gal·lus és real, però el detall de la seva darrera desgràcia únicament té la finalitat de subratllar un dels trets més sovint mencionats del caràcter d’Adrià: la rancúnia. L’episodi de la iniciació mitraica és inventat; aquest culte ja era, en aquella època molt estès a l’exèrcit; és possible, doncs, tot i que no està provat, que Adrià, aleshores un jove oficial, hagi tingut el caprici de fer-s’hi iniciar. Naturalment passa el mateix amb el tauroboli a què se sotmet Antínous a Palmira: Meli Agripa, Càstoras i, en l’episodi precedent, Turbó, són personatges reals, està clar; només la seva participació en els ritus d’iniciació ha estat inventada del tot. Hem seguit en aquestes dues escenes la tradició segons la qual el bany de sang formava part tant del ritual de Mitra com del de la deessa síria, al qual alguns erudits prefereixen reservar-lo, vist que aquests empelts d’un culte a un altre resultaven psicològicament possibles en aquella època en què les religions de salvació «contaminaven» l’atmosfera de curiositat, d’escepticisme i de vague fervor, que fou la del segle II. L’encontre amb el gimnosofista no ens el forneix la història, si més no referit a Adrià; aquí ens hem servit de textos del segle I i II que descriuen episodis semblants. Tots els detalls que concerneixen Atià són exactes, llevat d’una o dues al·lusions a la seva vida privada, de la qual no sabem res. El capítol sobre les amants està tret enterament de dues ratlles d’Espartià (XI,7) sobre el tema; ens hem esforçat, tot i haver inventat allà on calia, a mantenir-nos dins de les generalitats més plausibles.

Pompeu Pròcul va ser governador de Bitínia; no és segur que ho fos el 123-124, quan va passar-hi l’emperador. Estrató de Sardes, poeta eròtic, l’obra del qual és coneguda a través de l’Antologia Palatina, vivia probablement en temps d’Adrià; res no prova ni impedeix que l’emperador se’l trobés en el transcurs d’un dels seus viatges a l’Àsia Menor. La visita de Luci a Alexandria el 130 ha estat deduïda (com ja va fer Gregorovius) d’un text sovint discutit, la Carta d’Adrià a Servià, tot i que el passatge que fa referència a Luci no obliga de cap manera a tal interpretació. La seva presència a Egipte és, doncs, més que incerta; en canvi, els detalls referents a Luci durant aquest període són trets gairebé tots de la seva biografia escrita per Espartià, la Vida d’Eli Cèsar. La història del sacrifici d’Antínous prové de fonts tradicionals (Dió, LXIX, 11; Espartià, XIV, 7); el detall de les pràctiques de bruixeria està inspirat en receptes dels papirus màgics d’Egipte, però els incidents de la sessió a Canop són inventats. L’episodi de l’infant que cau d’un balcó en el transcurs d’una festa, situat aquí durant l’escala d’Adrià a Files, està tret d’una relació dels Papyrus Oxyrhynchos i succeí en realitat prop de quaranta anys després del viatge d’Adrià a Egipte. La incorporació de l’execució d’Apol·lodor al complot de Servià no és més que una hipòtesi potser defensable.

Càbrias, Cèler, Diòtim són mencionats diverses vegades per Marc Aureli que, malgrat tot, no n’indica més que els noms i llur fidelitat apassionada a la memòria d’Adrià. Ens hem servit d’ells per evocar la cort de Tíbur en els darrers anys del regnat: Càbrias representa el cercle dels filòsofs platònics o estoics que envoltaven l’emperador; Cèler (que no s’ha de confondre amb el Cèler, esmentat per Filòstrat i Aristides, que fou secretari ab epistulis Græcis) l’element militar; i Diòtim el grup d’eròmens imperials. Aquests tres noms històrics han servit, doncs, de punt de partida per a la invenció parcial de tres personatges. El metge Iol·las, per contra, és un personatge real del qual la història no donava el nom; tampoc no ens diu que fos d’Alexandria. El llibert Onèsim existí, però no sabem si actuà com a alcavot d’Adrià; Servià tingué certament un secretari anomenat Crèscens, però la història no explica que traís el seu amo. El mercader Opramoas és real però res no prova que hagués acompanyat Adrià a la vora de l’Eufrates. La dona d’Adrià és un personatge històric, però no sabem si era, com diu aquí Adrià, «fina i altiva». Només alguns comparses han estat enterament inventats: l’esclau Euforió, els actors Olimp i Batil·le, el metge Leotíquides, el jove tribú britànic i el guia Assar. Les dues magues, la de l’illa de Bretanya i la de Canop, personatges ficticis, resumeixen el món d’endevinaires i d’experts en ciències ocultes de què s’envoltà gustosament Adrià. El nom d’Areté prové d’un poema autèntic d’Adrià (Ins. Gr., XIV, 1089), però aquí és atribuït arbitràriament a la intendenta de la Vil·la; el del correu Menècrates és tret de la Carta del rei Fermes a l’emperador Adrià (Bibliothèque de l’École des Charles, vol. 74, 1913), text absolutament llegendari del qual la història pròpiament dita no podria servir-se, però que, malgrat tot, ha pogut manllevar aquest detall a d’altres documents avui perduts. Els noms de Benedicta i Teodota, pàl·lids fantasmes que travessen els Pensaments de Marc Aureli, han estat transformats per raons estilístiques en els de Verònica i Teodora. Finalment, els noms grecs i llatins gravats sobre la base del colós de Memnó, a Tebes, són manllevats gairebé tots de Letroni, Recull de les inscripcions gregues i llatines a Egipte, 1848; l’imaginari nom d’un cert Eumeni, que s’hauria detingut al mateix lloc sis segles abans que Adrià té una raó de ser: mesurar per a nosaltres i per al mateix Adrià, el temps transcorregut entre els primers visitants grecs d’Egipte, contemporanis d’Heròdot i aquests passejants romans d’un matí del segle II.

El breu esbós del medi familiar d’Antínous no és històric, però té en consideració les condicions socials que predominaven a Bitínia en aquella època. Pel que fa a certs punts controvertits com ara la causa del retir de Suetoni, l’origen lliure o servil d’Antínous, la participació activa d’Adrià en la guerra de Palestina, o la data de l’apoteosi de Sabina i de l’enterrament d’Eli Cèsar al Castell Sant’Angelo, ha calgut escollir entre les hipòtesis dels historiadors; ens hem esforçat a decidir-nos deixant-nos guiar només per bones raons. En d’altres casos, l’adopció d’Adrià per Trajà, la mort d’Antínous, hem intentat de deixar planar damunt la narració una incertesa que, més que ser la de la història, és, abans que res, la de la pròpia vida.

Les dues fonts principals per a l’estudi de la vida i del personatge d’Adrià són l’historiador grec Dió Cassi, que va escriure les pàgines de la seva Història Romana consagrades a l’emperador aproximadament uns quaranta anys després de la mort d’aquest, i el cronista llatí Espartià, un dels redactors de la Història Augusta, que va compondre després d’una mica més d’un segle de la seva Vita Hadriani, un dels millors textos d’aquesta col·lecció, i la Vita Ælii Cæsaris, obra més minsa, que mostra una imatge del fill adoptiu d’Adrià singularment plausible, superficial únicament pel fet que, al cap i a la fi, el personatge ho era. Aquests dos autors es basaven en documents actualment perduts, entre d’altres les Memòries, publicades per Adrià amb el nom del seu llibert Flegont, i un recull de cartes de l’emperador recollides per aquest darrer. Ni Dió ni Espartià no són grans historiadors o grans biògrafs, però precisament la seva manca d’art i, fins a cert punt, de sistema, els fa singularment pròxims al fet viscut, i les investigacions més modernes molt sovint, i d’una manera espectacular, han confirmat les seves afirmacions. En bona part, és sobre aquest munt de petits fets que es basa la interpretació que hom acaba de llegir. Esmentem també, sense ànims de voler ser exhaustius, alguns detalls espigolats en d’altres Vides de la Història Augusta, com ara les d’Antoní i Marc Aureli, per Juli Capitolí; i algunes frases tretes d’Aureli Víctor i de l’autor de l’Epítom que ja tenien de la vida d’Adrià una concepció llegendària, però que l’esplendor del seu estil posa en una categoria a part. Les notícies històriques del Diccionari de Suidas ens han fornit dos fets poc coneguts: la Consolació dirigida per Noumènios a Adrià, i les músiques fúnebres compostes per Mesomedes en ocasió de la mort d’Antínous.

Queden del mateix Adrià un cert nombre d’obres autèntiques de les quals ens hem servit: correspondència administrativa, fragments de discursos o de relacions oficials com la cèlebre Al·locució de Lambesis, conservats generalment a través d’inscripcions; decisions legals transmeses per jurisconsults; poemes esmentats pels autors d’aquell temps, com l’il·lustre Animula vagula blandula, o trobats en monuments on figuraven a tall d’inscripció votiva, com el poema a l’Amor i a Afrodita Uraniana gravat a la paret del temple de Tèspies (Kaibel, Epigr. Gr. 811). Les tres cartes d’Adrià que fan referència a la seva vida personal (Carta a Matidia, carta a Servià, carta adreçada per l’emperador moribund a Antoni, que hom pot trobar respectivament en el recull de cartes compilades pel gramàtic Dositeu, a la Vita Satumini de Vòspicus i dins Grenfel and Hunt, Fayum Towns and their Papyri, 1900) són de discutible autenticitat; totes tres, nogensmenys, porten en grau extrem la marca de l’home a qui són atribuïdes; i algunes de les indicacions que allà es troben han estat utilitzades en aquest llibre.

Les innombrables mencions d’Adrià i del seu entorn, escampades per les obres de gairebé tots els autors del segle II i III, ajuden a completar les indicacions de les cròniques i sovint serveixen per omplir les llacunes. Així, i per només citar alguns exemples trets de les Memòries d’Adrià, podem dir que l’episodi de les caceres per les terres de Líbia surt íntegre d’un fragment molt mutilat del poema de Pancrates, Les caceres d’Adrià i d’Antínous, descobert a Egipte, i publicat el 1911 dins la col·lecció dels Papyrus Oxyrhynchos (III, n.° 1085); que Ateneu, Aulus Gel·li i Filòstrat han proporcionat nombrosos detalls sobre els sofistes i els poetes de la cort imperial; o que Plini el Jove i Marcial afegeixen uns quants trets més a la imatge una mica esborrada de Voconi o de Licini Sura. La descripció del dolor d’Adrià per la mort d’Antínous s’inspira en els historiadors del regnat, però també en certs passatges dels Pares de l’Església, ben segur que reprovatoris, però de vegades en aquest punt més humans, i sobretot d’opinions més variades que hom no hauria cregut. Fragments de la Carta d’Arrià a l’emperador Adrià en ocasió del Periple per la Mar Negra, que contenen al·lusions al mateix tema, han estat incorporats a la present obra, car l’autora és de la mateixa opinió que els erudits que la creuen autèntica. El Panegíric de Roma, del sofista Eli Aristides, obra de tipus netament adriànic, ha aportat unes ratlles a l’esbós de l’Estat ideal que aquí traça l’emperador. Alguns detalls històrics barrejats en el Talmud a un immens material llegendari vénen a afegir-se, pel que fa a la guerra de Palestina, al relat de la Història eclesiàstica d’Eusebi. La menció de l’exili de Favorí prové d’un fragment d’aquest darrer en un manuscrit de la Biblioteca del Vaticà publicat el 1931 (M. Norsa i G. Vitelli, II papiro vaticano greco, II, dins Studi e Testi, LIII); el terrible episodi del secretari borni està tret d’un tractat de Galè, que fou metge de Marc Aureli; la imatge d’Adrià moribund s’inspira en el tràgic retrat fet per Frontó de l’emperador vell.

D’altres vegades ens hem adreçat als monuments figuratius i a les inscripcions per extreure’n detalls no enregistrats pels historiadors antics. Alguns aspectes generals sobre la salvatgeria de les guerres dàcies i sàrmates, sobre presoners cremats vius, o sobre els consellers del rei Decèbal enverinant-se el dia de la capitulació provenen dels baixos relleus de la Columna Trajana (W. Froehner, La Colonne Trajane, 1865; I. A. Richmond, Trajan’s Army on Trajan’s Column, dins Papers of the British School at Rome, XIII, 1935); bona part de la imatgeria dels viatges ha estat manllevada a les monedes del regnat. Els poemes de Júlia Balbil·la gravats a la cama del Colós de Memnó serveixen de punt de partida per a la narració de la visita a Tebes (R. Cagnat, Inscrip. Gr. ad res romanas pertinentes, 1186-7); la precisió respecte al dia del naixement d’Antínous és deguda a la inscripció del Col·legi d’artesans i d’esclaus de Lanúvium, que el 133 adoptà Antínous com a patró protector (Corp. Ins. Lat. XIV, 2112), precisió rebatuda per Mommsen, però acceptada després pels erudits menys hipercrítics; les poques frases que es donen com a inscrites en la tomba del favorit han estat preses del gran text jeroglífic de l’Obelisc del Pincio, que relata els seus funerals i descriu les cerimònies del seu culte (A. Erman, Obeliskert Ròmischer Zeit dins Rom, Mitt., XI, 1896; O. Marucchi, Gli obelischi egiziani di Roma, 1898). Per a la història dels honors divins retuts a Antínous, per a la caracterització física i psicològica d’aquest, el testimoni de les inscripcions, dels monuments figuratius i de les monedes depassa, i de molt, el de la història escrita.

Ara com ara, no existeix una bona biografia moderna d’Adrià a la qual poder remetre el lector; l’única obra d’aquestes característiques que mereix ser esmentada, i també la més antiga, la de Gregorovius, publicada el 1851 (ed. revisada, 1884), no desproveïda de vida i color, però feble en tot el que fa referència a l’Adrià administrador i príncep, ha quedat en bona part antiquada. Igualment han envellit els brillants apunts de Gibbon o de Renan. L’obra de B. W. Henderson, The Life and Principate of the Emperor Hadrian, publicada el 1923, superficial malgrat la seva extensió, tan sols ofereix una imatge incompleta del pensament d’Adrià i dels problemes del seu temps i no utilitza sinó molt insuficientment les seves fonts. Però si una biografia definitiva d’Adrià encara està per fer, els resums intel·ligents i els sòlids estudis de detall abunden, i en molts punts l’erudició moderna ha renovat la història del regnat i de l’administració d’Adrià. Per citar tan sols unes quantes obres recents, o gairebé, i més o menys accessibles, esmentarem en llengua francesa, els capítols dedicats a Adrià dins Le Haut-Empire Romain, de Leon Homo, 1933, i dins L’Empire Romain d’E. Albertini, 1936; l’anàlisi de les campanyes partes de Trajà i de la política pacifista d’Adrià en el primer volum de la Histoire de l’Asie de René Grousset, 1921; l’estudi sobre l’obra literària d’Adrià a Les Empereurs et les Lettres latines de Henri Bardon, 1944; les obres de Paul Graindor, Athènes sous Hadrien, El Caire, 1934; de Louis Perret, La Titulature impériale d’Hadrien, 1929, i de Bernard d’Orgeval, L’Empereur Hadrien, son œuvre législative et administrative, 1950, aquesta darrera alguna vegada confusa en els detalls. Els treballs més aprofundits sobre el regnat i la personalitat d’Adrià continuen essent encara els de l’escola alemanya: J. Dürr, Die Reisen des Kàisers Hadrian, Viena, 1881; J. Plew, Quellenuntersuchungen zur Geschichte des Kàisers Hadrian, Estrasburg, 1890; E. Komemann, Kàiser Hadrian und der Letzte grosse Historiker von Rom, Leipzig, 1905, i sobretot la curta i admirable obra de Wilhelm Weber, Untersuchungen zur Geschichte des Kàisers Hadrianus, Leipzig, 1907, i el substanciós assaig més a l’abast, publicat per ell mateix dins el recull Cambridge Ancient History, vol. XI, The Imperial Pace, pp. 294-324. En llengua anglesa, l’obra d’Arnold Toynbee conté aquí i allà algunes al·lusions al regnat d’Adrià: han servit de germen per a certs passatges de les Memòries d’Adrià on l’emperador defineix personalment els seus objectius polítics; vegeu en particular el seu Roman Empire and Modern Europe, a la Dublin Review, 1945. Vegeu també l’important capítol dedicat a les reformes socials i financeres d’Adrià dins M. Rostovtzeff, Social and Economic History of the Roman Empire, 1926; i per a fets més detallats, els estudis de R. H. Lacey, The Equestrian Officials of Trajan and Hadrian: Their Career, with Some Notes on Hadrian s Reforms, 1917; de Paul Alexandre, Letters and Speeches of the Emperor Hadrian, 1938; de W. D. Gray. A Study of the Life of Hadrian Prior to his Accession, Northampton, Mass., 1919; de F. Pringsheim, The Legal Policy and Reforms of Hadrian, dins el Journ. of Roman Studies, XXIV, 1934. Per al sojorn d’Adrià a les Illes Britàniques i l’erecció del Mur a la frontera d’Escòcia, consulteu l’obra clàssica de J. C. Bruce, The Handbook to the Roman Wall, edició revisada per R. G. Collingwood el 1933, i d’aquest mateix Collingwood, en col·laboració amb J. N. L. Myres, Roman Britain and the English Settlements, 2a. ed., 1937. Per a la numismàtica del regnat (deixant a part les monedes d’Antínous esmentades més endavant), vegeu els treballs relativament recents de H. Mattingly i E. A. Sydenham, The Roman Imperial Coinage, II, 1926; i de P. L. Strack, Untersuchungen zur Römische Reichsprägung des zweiten Jahrhunderts, II, 1933.

Sobre la personalitat de Trajà i les seves guerres, vegeu R. Paribeni, Optimus Prínceps, 1927; R. P. Longden, Nerva and Trajan, i The Wars of Trajan, dins la Cambridge Ancient History, XI, 1936; M. Durry, Le Règne de Trajan d’après les Monnaies, Rev. His., LVII, 1932, i W. Weber, Traian und Hadrian, dins Meister der Politik, I, Stuttgart, 1923. Sobre Eli Cèsar, A. S. L. Farquharson, On the names of AElius Cæsar, Classical Quarterly, II, 1908, i J. Carcopino, L’Hérédité dynastique chez les Antonins, 1950, les hipòtesis del qual han estat bandejades en favor d’una interpretació més literal dels textos. Sobre l’afer dels quatre consulars, vegeu A. von Premerstein, Das Attentat der Konsulare auf Hadrian in Jahre 118, dans Klio, 1908; J. Carcopino, Lusius Quiétus, l’homme de Qwmyn, dins Istros, 1934. Sobre el cercle grec d’Adrià, A. von Premerstein, C. Julius Quadratus Bassus, dins les Sitz, Bayr. Akad d. Wiss., 1934; P. Graindor, Un Miliardaire Antique, Hérode Atticus et sa famille, El Caire, 1930; A. Boulanger, Ælius Aristide et la Sophistique dans la Province d’Asie au II^ème siècle de notre ère, dins les publicacions de la Bibliothèque des Écoles Françaises d’Athènes et de Rome, 1923; K. Homa, Die Hymnen des Mesomedes, Leipzig, 1928; G. Martellotti, Mesomedes, publicacions de la Scuola di Filologia Classica, Roma, 1929; H.-C. Puech, Numénius d’Apamée, dins les Mélanges Bidez, Brussel·les, 1934. Sobre la guerra jueva, W. D. Gray, The Founding of Ælius Capitolina and the Cronology of the Jewish War under Hadrian, American Journal of Semitic Language and Literature, 1923; A. L. Sachar, A History of the Jews, 1950; i S. Liebermann, Greek in Jewish Palestine, 1942. Les descobertes arqueològiques fetes a Israel durant aquests darrers anys i que fan referència a la revolta de Bar Kosiba han enriquit en alguns punts de detall el nostre coneixement de la guerra de Palestina; la major part, esdevingudes després del 1951, no han pogut ser utilitzades en el curs de la present obra.

La iconografia d’Antínous i, de manera més incidental, la història del personatge, no han deixat d’interessar els arqueòlegs i els estetes, sobretot en els països de parla germànica, d’ençà que el 1764 Winckelmann concedí a les representacions d’Antínous, o si més no als seus principals retrats coneguts en aquella època, un lloc important dins la seva Història de l’Art Antic. La major part d’aquests treballs a penes tenen avui un interès, si no és per curiositat, respecte al que ens interessa, car daten de la fi del segle XVIII i del XIX; tot i així, per exemple, l’obra de L. Dietrichson, Antínous, Christiania, 1884, d’un idealisme força confús, continua essent, però, digne d’atenció per la cura amb què l’autor ha reunit la quasi totalitat de les al·lusions antigues al favorit d’Adrià; el vessant iconogràfic, tanmateix, representa actualment un punt de vista i uns mètodes desfasats. El petit llibre de F. Laban, Der Gemütausdruck des Antinoüs, Berlín, 1891, passa revista a les teories estètiques més de moda a l’Alemanya de l’època, però no aporta res a la iconografia pròpiament dita del jove bitini. El llarg assaig dedicat a Antínous per J. A. Symonds en els seus Sketches in Italy and Greece, Londres, 1900, bé que de to i d’informació de vegades antiquats, continua essent de gran interès, igual que una nota del mateix autor sobre el mateix tema, en el seu notable i raríssim assaig sobre la inversió en els temps antics, A Problem in Greek Ethics (deu ex. fora de comerç, 1883, reimpresos en 100 ex. el 1901). L’obra d’E. Holm, Das Bildnis des Antinoüs, Leipzig, 1933, recensió de tipus més acadèmic, no aporta sobre el tema gaires perspectives ni informacions noves. Pel que fa a les representacions d’Antínous, a excepció de la numismàtica, el millor text relativament recent és l’estudi publicat per Pirro Marconi, Antinoo. Saggio sul-l’Arte dell’Età Adrianea, dins el volum XXIX dels Monumenti Antichi, R. Accademia dei Lincei, Roma, 1923, estudi que, d’altra banda, no és gaire accessible al gran públic, pel fet que els nombrosos toms d’aquesta col·lecció només poden trobar-se íntegrament en ben poques biblioteques.^[3] L’assaig de Marconi, mediocre des del punt de vista de la discussió estètica, suposa tanmateix un gran progrés en la iconografia encara incompleta, malgrat tot, del tema, i posa fi amb la seva precisió als somieigs boirosos elaborats entorn del personatge d’Antínous fins i tot pels millors crítics romàntics. Vegeu també els breus estudis dedicats a la iconografia d’Antínous a les obres generals que tracten de l’art grec o greco-romà, com ara les de G. Rodenwaldt, Propylàen-Kunstegeschichte, III, 2, 1930; E. Strong, Art in Ancient Rome, 2a. ed., Londres, 1929; Robert West, Ròmische Portrat-Plastik, II, Munic, 1941; i C. Seltman, Approach to Greek Art, Londres, 1948. Les notes de R. Lanciani i C. L. Visconti, Bollettino Communale di Roma, 1886, els assaigs de G. Rizzo, Antinoo-Silvano, dins Ausonia, 1908, de S. Reinach, Les Têtes des médaillons de l’Arc de Constantin, dins la Rev. Arch., Sèrie IV, XV, 1910, de P. Gauckler, Le Sanctuaire syrien du Janicule, 1912, de H. Bulle, Ein Jagddenkmal des Kàisers Hadrian, dins Jahr. d. arch. Inst., XXXIV, 1919, i de R. Bartoccini, Le Terme di Lepcis, dins Àfrica Italiana, 1929, poden ser citats, entre d’altres, a propòsit dels retrats d’Antínous identificats o descoberts a la fi del segle XIX i al segle XX, i sobre les circumstàncies de llur descoberta.

Quant a la numismàtica del personatge, el millor treball, si hem de creure els numismàtics que s’ocupen actualment d’aquest tema, continua essent la Numismatique d’Antinoos, dins el Journ. Int. d’Archéologie Numismatique, XVI, pp. 33-70,1914, de G. Blum, jove erudit mort durant la guerra del 1914, i que també ha deixat uns quants estudis iconogràfics més dedicats al favorit d’Adrià. Per a les monedes d’Antínous encunyades a l’Àsia Menor, consulteu més en particular E. Babelon i T. Reinach, Recueil Général des Monnaies Grecques d’Asie Mineur, I-IV, 1904-1912, i 2a. ed., 1925; per a les monedes encunyades a Alexandria, vegeu J. Vogt, Die Alexandrinischen Münzen, 1924, i per a algunes de les monedes encunyades a Grècia, C. Seltman, Greek Sculpture and Some Festival Coins, dins Hesperia (Journ. of Amer. School of Classical Studies at Athens), XVII, 1948.

Quant a les referències obscures de la mort d’Antínous, vegeu W. Weber, Drei Untersuchungen zur aegyptisch-griechischen Religion, Heidelberg, 1911. El llibre ja citat de P. Graindor, Athèrtes sous Hadrien, conté (p. 13) una interessant al·lusió al mateix tema. El problema de l’exacte emplaçament de la tomba d’Antínous no ha estat mai resolt, a despit dels arguments de C. Hülsen, Das Grab des Antinoüs, dins Mitt. d. deutsch. arch. Inst., Rom. Abt., XI, 1896, i dins Berl. Phil. Wochenschr., 15 de març de 1919, i dels punts de vista oposats de H. Kähler continguts en la seva obra, mencionada més endavant, sobre la Vil·la d’Adrià. Assenyalem, a més, que l’excel·lent tractat del P. Festugière sobre La Valeur religieuse des Papyrus Màgiques, dins L’idéal religieux des Grecs et l’Èvangile, 1932, i sobretot la seva anàlisi del sacrifici de l’Esiès, de la mort per immersió i de la divinització conferida de tal manera a la víctima, tot i no contenir cap referència a la història del favorit d’Adrià, no deixa d’esclarir unes pràctiques que fins ara només coneixíem a través d’una tradició literària depauperada, i permet de treure aquesta llegenda de lliurament voluntari del magatzem dels accessoris tràgico-èpics per fer-la entrar dins el quadre molt més precís d’una certa tradició oculta.

Gairebé totes les obres generals que tracten de l’art greco-romà dediquen bon espai a l’art adriànic; algunes d’elles han estat esmentades en el paràgraf que s’ocupava de les efígies d’Antínous; per a una iconografia gairebé completa d’Adrià, de Trajà, de les princeses de llur família, i d’Eli Cèsar, l’obra ja citada de Robert West, Ròmische Portrat-Plastik, és d’imprescindible consulta, i entre molts d’altres, els llibres de P. Graindor, Bustes et Statues-Portraits de l’Égypte Romaine, El Caire, s. d., i de E Poulsen, Greek and Roman Portraits in English Country Houses, Londres, 1923, que contenen d’Adrià i de la gent del seu entorn un cert nombre de retrats menys coneguts i rarament reproduïts. Sobre la decoració de l’època d’Adrià en general, i sobretot pel que fa a les relacions entre els motius usats pels ciselladors i els gravadors i les directrius polítiques i culturals del regnat, mereix una menció especial la magnífica obra de Jocelyn Toynbee, The Hadrianic School, A chapter in the History of Greek Art, Cambridge, 1934.

Les al·lusions a les obres d’art encomanades per Adrià o que pertanyien a les seves col·leccions són mencionades en aquest relat tan sols pel fet que afegeixen un tret més a la fisonomia d’Adrià com a antiquari, afeccionat a l’art o amant preocupat per immortalitzar un rostre estimat. La descripció de les efígies d’Antínous, fetes per l’emperador, i la imatge mateixa del favorit en vida que s’ofereixen en diversos punts de la present obra estan naturalment inspirats en els retrats del jove bitini, trobats en la seva major part a la Vil·la Adriana, que encara avui existeixen i que coneixem sota el nom dels grans col·leccionistes italians dels segles XVII i XVIII, noms que, com és obvi, Adrià no podia donar. L’atribució a l’escultor Aristeas de la petita testa actualment al Museu Nacional de Roma és una hipòtesi de Pirro Marconi, en l’assaig suara citat; l’atribució a Pàpias, un altre escultor de l’època d’Adrià, de l’Antínous Farnesi del Museu de Nàpols és només una conjectura de l’autora. La hipòtesi segons la qual una efígie d’Antínous, avui impossible d’identificar amb certesa, hauria adornat els baixos relleus adriànics del teatre de Dionís a Atenes està manllevada a una obra ja citada de P. Graindor. Sobre una qüestió de detall, la provinença de les tres o quatre belles estàtues greco-romanes o hel·lenístiques trobades a Itàlica, pàtria d’Adrià, l’autora ha adoptat l’opinió que estima que aquestes obres, de les quals almenys una sembla haver sortit d’un taller alexandrí, són marbres grecs que daten de la fi del segle I o del començament del segle II, i van ser un do de l’emperador a la seva ciutat natal.

Les mateixes remarques generals s’apliquen a la menció dels monuments construïts per Adrià, dels quals no es podia fer en aquesta obra una descripció massa detallada sense caure en una mena de manual disfressat, i molt més particularment pel que fa la Vil·la Adriana, car l’emperador, home de gust exquisit, no podia fer patir als seus lectors l’inventari complet de la seva propietat. Les nostres informacions sobre les grans construccions d’Adrià, tant a Roma com en les distintes parts de l’imperi, ens han pervingut gràcies al seu biògraf Espartià i a la Descripció de Grècia de Pausànias, per als monuments edificats a Grècia, o a través de cronistes més tardans, com Malalas, que insisteix particularment en els monuments aixecats o restaurats per Adrià a l’Àsia Menor. A través de Procopi sabem que la part superior del Mausoleu d’Adrià estava decorat amb innombrables estàtues que van servir de projectils als romans a l’època del setge d’Alaric; per la breu descripció d’un viatger alemany del segle VIII, l’Anònim d’Einsiedeln, podem tenir una imatge del que era a principis de l’Edat Mitjana el Mausoleu ja fortificat d’ençà de l’època d’Aurelià, però encara no transformat en el Castell Sant’Angelo. A aquestes al·lusions i nomenclatures, els arqueòlegs o els epigrafistes han afegit a continuació les seves troballes. Per donar tan sols un exemple d’això que diem, ens podem referir al fet que, en data relativament molt recent, i gràcies a les marques de fàbrica dels maons que van servir per edificar-lo, s’ha pogut concedir l’honor de la construcció o de la reconstrucció total del Panteó al mateix emperador, que durant molt de temps només n’havia estat considerat el restaurador. Remetem el lector, a propòsit de l’arquitectura adriànica, a la major part de les obres generals sobre l’art greco-romà citades més amunt; vegeu també C. Schultess, Bauten des Kàisers Hadrianus, Hamburg, 1898; G. Beltrani, Il Panteone, Roma, 1898; G. Rosi, Bollettino della comm. arch. comm., LIX, p. 227, 1931; M. Borgatti, Castel S. Angelo, Roma, 1890; S. R. Pierce, The Mausoleum of Hadrian and Pons AElius, dins Journ. of Rom. Stud., XV, 1925. Pel que fa a les construccions d’Adrià a Atenes, l’obra repetidament citada de P. Graindor, Athènes sous Hadrien, 1934, i G. Fougères, Athènes, 1914, que malgrat ser antic, resumeix tothora l’essencial.

Recordem, per al lector que s’interessi per aquest indret únic que és la Vil·la Adriana, que els noms de les diferents parts d’aquesta, enumerades per Adrià en la present obra, i encara avui en ús, provenen també d’indicacions d’Espartià que les excavacions fetes sobre el terreny fins ara han anat confirmant o completant més que no pas invalidant. El coneixement que tenim dels estats pels quals ha passat aquesta bella ruïna d’ençà dels temps d’Adrià, provenen de tota una sèrie de documents escrits o gravats que s’escalonen a partir del Renaixement; entre ells, els més estimables són potser la Relació adreçada per l’arquitecte Ligorio al cardenal d’Este el 1538, les admirables làmines dedicades a aquesta ruïna per Piranesi el 1781 aproximadament, i, per a qüestions de detall, els dibuixos del Ciutadà Ponce (Arabesques antiques des bains de Livie et de la Villa Adriana, París, 1789) que conserven la imatge d’alguns estucs avui destruïts. Els treballs de Gaston Boissier, dins les seves Promenades Archéologiques, 1880, de H. Winnefeld, Die Villa des Hadrian bei Tivoli, Berlín, 1895, i de Pierre Gusman, La Villa Impériale de Tibur, 1904, són encara essencials; més pròxima a nosaltres, l’obra de R. Paribeni, La Villa dell’Imperatore Adriano, 1930, i l’important treball de H. Kähler, Hadrian und seine Villa bei Tivoli, 1950. En les Memòries d’Adrià ha sorprès alguns lectors el fet que s’al·ludeixi a certs mosaics sobre els murs de la Vil·la: es tracta dels de les exedres i dels nínxols dels nimfeus, freqüents en les vil·les de la Campània del segle I i que amb força probabilitat adornaren també els pavellons del palau de Tíbur, o dels que, segons nombrosos testimonis, revestien les arrencades de les voltes (sabem per Piranesi que els mosaics de les voltes de Canop eren blancs), o encara dels emblemata, taules de mosaics que usualment s’incrustaven a les parets de les sales. Per a totes aquestes qüestions, vegeu, a més de Gusman, ja citat, l’article de P. Gauckler dins Daremberg i Saglio, Dictionnaire des Antiquités Grecques et Romaines, III, 2, Musivum Opus.

Pel que fa referència als monuments d’Antínou, recordem que les ruïnes de la ciutat fundada per Adrià en honor del seu favorit eren encara dempeus a començaments del segle XIX, quan Jomard dibuixà les làmines de la grandiosa Description de l’Égypte, començada per ordre de Napoleó, que conté emotives imatges del conjunt de ruïnes avui destruït. Cap a mitjans del segle XIX, un industrial egipci transforma en calç aquests vestigis, i els utilitzà en la construcció de fàbriques de sucre pels encontorns. L’arqueòleg francès Albert Gayet treballà ardorosament, però pel que sembla sense gaire mètode, damunt d’aquell indret saquejat, i les informacions que contenen els seus articles publicats entre el 1896 i el 1914 continuen essent força útils. Els papirs descoberts a l’indret on s’alçava Antínou i a Oxyrhynchos, i publicats des del 1901 fins als nostres dies, no han aportat cap detall nou sobre l’arquitectura de la ciutat adriànica o el culte del favorit, però un d’ells ens dóna una llista molt completa de les divisions administratives i religioses de la ciutat, evidentment establertes pel mateix Adrià, i que testimonia una forta influència del ritual eleusini sobre l’esperit del seu autor. Vegeu l’obra citada més amunt de Wilhelm Weber, Drei Untersuchungen zur aegyptisch-griechischen Religion, com també E. Kühn, Antinoopolis, Ein Beitrag zur Geschichte des Hellenismus in ròmischen Ægypten, Göttingen, 1913, i B. Kübler, Antinoopolis, Leipzig, 1914. El breu article de M. J. de Johnson, Antinoe and Its Papyri, dins el Journ. of Egypt. Arch., I, 1914, dóna un bon resum de la topografia de la ciutat d’Adrià.

Coneixem l’existència d’una ruta establerta per Adrià entre Antínou i la Mar Roja per una inscripció antiga trobada sobre el terreny (Ins. Gr. ad Res. Rom. Pert., I, 1142) però el traçat exacte del seu recorregut sembla no haver estat mai revelat fins ara, i la xifra de les distàncies que Adrià dóna en la present obra no és, per tant, res més que una aproximació. Finalment, una frase de la descripció d’Antínou, atribuïda aquí a l’emperador, ha estat manllevada a la relació d’un tal Misser Lucas, viatger francès que visità Antínou a començaments del segle XVIII.