Aquest llibre ha estat concebut, i després escrit, totalment o en part, de diverses formes, entre 1924 i 1929, entre els vint i els vint-i-cinc anys. Tots els manuscrits van ser destruïts, i bé que ho mereixien.

Retrobada en un volum de la correspondència de Flaubert, força llegit i subratllat per mi als volts del 1927, la frase inoblidable: «Ja no existint els déus i no existint encara Crist, hi ha hagut, de Ciceró a Marc Aureli, un moment únic on ha existit l’home sol». Una bona part de la meva vida havia de transcórrer intentant de definir, i després de plasmar, aquest home sol i d’altra banda relacionat amb tot.

Treballs recomençats el 1934; llargues recerques; una quinzena de pàgines escrites i considerades com a definitives; projecte reprès i abandonat diverses vegades entre 1934 i 1937.

Durant molt de temps vaig imaginar l’obra en forma d’una sèrie de diàlegs on totes les veus del temps es poguessin fer sentir. Però, ho agafés per on ho agafés, preponderava el detall sobre el conjunt; les parts comprometien l’equilibri del tot; la veu d’Adrià es perdia enmig de tots aquells crits. No aconseguia d’organitzar aquell món vist i sentit per un home.

L’única frase que subsisteix de la redacció de 1934: «He començat a albirar el perfil de la mort que m’espera». Com un pintor col·locat davant d’un horitzó, que no para de desplaçar el cavallet primer a la dreta, després a l’esquerra, finalment havia trobat el punt de vista del llibre.

Agafar una vida coneguda, finida, fixada (tant com puguin ser-ho les vides) per la Història, de manera que abasti d’un sol cop tota la corba sencera; més encara, escollir el moment en què l’home que visqué aquesta existència la sospesa, l’examina, i és per un instant capaç de judicar-la. Fer-ho de tal forma que es trobi davant de la seva pròpia vida en la mateixa posició que nosaltres.

Matins a la Vil·la Adriana; innombrables tardes passades als petits cafès que voregen l’Olimpièon; incessants anades i vingudes pels mars grecs; rutes d’Àsia Menor. Per poder utilitzar aquests records, que són meus, ha calgut que esdevinguessin tan llunyans de mi com el segle II.

Experiències amb el temps: divuit dies, divuit mesos, divuit anys, divuit segles. Supervivència immòbil de les estàtues que, com el cap de l’Antínous Mondragó, al Louvre, viuen encara a l’interior d’aquest temps mort. El mateix problema plantejat en termes de generacions humanes; dues dotzenes de parells de mans descarnades, uns vint-i-cinc vells bastarien per establir un contacte ininterromput entre Adrià i nosaltres.

El 1937, durant una primera estada als Estats Units, vaig fer amb vista al llibre algunes lectures a la biblioteca de la Universitat de Yale; vaig escriure la visita al metge i el passatge sobre la renúncia als exercicis del cos. Els fragments subsisteixen, bé que retocats, en la versió actual.

En tot cas, era massa jove. Hi ha llibres que un no ha de gosar escriure fins a tenir quaranta anys. Abans d’aquesta edat, un s’arrisca a desconèixer l’existència de les grans fronteres naturals que separen, d’una persona a una altra, d’un segle a un altre, la infinita varietat dels éssers o, al contrari, a donar massa importància a les simples divisions administratives, a les oficines de la duana o a les garites de la guàrdia. M’han calgut aquests anys per aprendre a calcular exactament les distàncies entre l’emperador i jo.

Deixo de treballar en aquest llibre (tret d’alguns dies a París) entre el 1937 i el 1939.

Retrobament amb el record de T. E. Lawrence que se superposa a Àsia Menor amb el d’Adrià. Però el rerefons d’Adrià no és el desert, sinó els turons d’Atenes. Com més hi pensava, més l’aventura d’un home que refusa (i de primer es refusa a si mateix) em feia venir el desig de presentar a través d’Adrià el punt de vista de l’home que no renuncia, o no renuncia aquí sinó per acceptar més enllà. És evident, d’altra banda, que aquest ascetisme i aquest hedonisme són intercanviables en molts aspectes.

L’octubre del 1939, el manuscrit va quedar a Europa amb la major part de les notes; tanmateix em vaig emportar als Estats Units els pocs resums fets anteriorment a Yale, un mapa de l’imperi romà a la mort de Trajà que anava sempre amb mi de feia anys, i el perfil de l’Antínous del Museu Arqueològic de Florència, comprat allà mateix el 1926, i on se’l veu jove, seriós i dolç.

Projecte abandonat del 1939 al 1948. De vegades hi pensava, però amb descoratjament, gairebé amb indiferència, com qui pensa en un impossible. I una certa vergonya per haver-ho volgut intentar alguna vegada.

Enfonsament en el desesper d’un escriptor que no escriu.

En les pitjors hores de desànim i d’atonia, me n’anava a veure, al preciós Museu de Hartford (Connecticut), una pintura romana de Canaletto, el Panteó marró i daurat retallant-se sobre el cel blau d’un captard d’estiu. Cada cop me’n tornava asserenada i reanimada.

Pels volts del 1941, vaig descobrir per atzar, en una drogueria de Nova York, quatre gravats de Piranesi que G. i jo vam comprar. Un d’ells, una vista de la Vil·la d’Adrià, que fins aleshores m’havia estat desconeguda, figura la capella de Canop, d’on foren trets, al segle XVII, l’Antínous d’estil egipci i les estàtues de basalt de les sacerdotesses que avui es poden veure al Vaticà. Estructura rodona, esberlada com un crani, d’on pengen vagues bardisses com si fossin flocs de cabells. El talent gairebé mediúmic de Piranesi va flairar allà l’al·lucinació, les llargues rutines del record, l’arquitectura tràgica d’un món interior. Durant molts anys m’he mirat aquesta imatge gairebé cada dia, sense dedicar un sol pensament al meu projecte d’altre temps, al qual em creia haver renunciat. Aquestes són les curioses marrades del que s’anomena oblit.

A la primavera del 1947, en endreçar uns papers, vaig cremar les notes preses a Yale: semblaven haver esdevingut definitivament inútils.

Tanmateix, el nom d’Adrià figura en un assaig sobre el mite de Grècia que vaig redactar el 1943 i que Callois va publicar a Les Lettres françaises de Buenos Aires. El 1945, la imatge d’Antínous ofegat, i portat d’alguna manera per aquest corrent d’oblit, remunta a la superfície en un assaig encara inèdit, Càntic de l’ànima lliure, escrit en vigílies d’una malaltia greu.

Dir-se constantment que tot allò que explico aquí queda falsejat per allò que no explico; aquestes notes circumden tan sols una llacuna. La qüestió no és pas el que jo feia durant aquells anys difícils, ni els pensaments, ni els treballs, ni les angoixes, ni les joies, ni la immensa repercussió dels esdeveniments exteriors, ni el donar perpètua prova de si mateix en la pedra de toc dels fets. I passo també sota silenci les experiències de la malaltia, i d’altres de més secretes que amb elles s’arrosseguen, i la perpètua presència o recerca de l’amor.

No importa: potser era necessària aquesta solució de continuïtat, aquest trencament, aquesta nit de l’ànima que molts de nosaltres han experimentat en aquella època, cadascú a la seva manera, i molt sovint de forma molt més tràgica i més definitiva que no jo, per tal d’obligar-me a intentar omplir, no només la distància que em separava d’Adrià, sinó sobretot la que em separava de mi mateixa.

Utilitat de tot allò que es fa per a un mateix, sense idea de profit. Durant aquells anys de desarrelament, havia continuat la lectura dels autors antics: els volums de coberta vermella o verda de l’edició Loeb-Heinemann se m’havien convertit en una pàtria. Una de les millors maneres de recrear el pensament d’un home: reconstituir la seva biblioteca. Així, durant uns anys, a l’avançada i sense saber-ho, havia anat treballant en el sentit de tomar a moblar els departaments de Tíbur. Només em quedava imaginar-me les mans inflades d’un malalt damunt dels manuscrits desenrotllats.

Refer des de dins allò que els arqueòlegs del segle XIX han fet des de fora.

El desembre del 1948, vair rebre de Suïssa, on l’havia dipositat, un bagul ple de papers de família i de cartes de deu anys enrere. Em vaig asseure prop del foc per enllestir d’una vegada aquella mena d’horrible inventari de difunts; així vaig passar sola molts vespres. Desfeia lligalls de cartes; fullejava, abans de destruir-lo, aquell munt de correspondència amb persones oblidades i que m’havien oblidat, unes vives, d’altres mortes. Alguns d’aquells papers dataven de la generació anterior a la meva; ni tan sols els noms em deien res. Llençava mecànicament al foc aquell intercanvi de pensaments morts amb Maries, François i Pauls desapareguts. Vaig desplegar quatre o cinc fulls dactilografiats; el paper s’havia esgrogueït. Vaig llegir l’encapçalament: «Estimat Marc…». Marc… De quin amic, de quin amant, de quin parent llunyà es tractava? Jo no recordava aquell nom. Calguerem uns instants abans no em vingué al pensament que Marc havia estat escrit allà en lloc de Marc Aureli, i que el que tenia davant dels ulls era un fragment del manuscrit perdut. D’ençà d’aquell moment ja no vaig tenir altra cosa al cap que reescriure aquell llibre de totes passades.

Aquella nit vaig tornar a obrir dos dels volums que m’acabaven de ser restituïts, desferres d’una biblioteca dispersa. Eren el Dió Cassi en una bella impressió d’Henri Estienne, i un tom d’una edició qualsevol de la Història Augusta, les dues fonts principals de la vida d’Adrià que havia comprat a l’època en què em proposava escriure el llibre. Totes les situacions que el món i jo havíem travessat en l’endemig enriquien aquelles cròniques d’un temps pretèrit, projectaven sobre aquella vida imperial altres clarors, altres ombres. Adés havia pensat sobretot en l’home de lletres, en el viatger, en el poeta, en l’amant; res de tot això no quedava esborrat, però ara veia per primera vegada dibuixar-se amb una nitidesa extrema, entre totes aquelles figures, la més oficial i alhora la més secreta, la de l’emperador. Haver viscut en un món que es desintegrava em mostrava la importància del Príncep.

M’he complagut a fer i refer aquest retrat d’un home gairebé savi.

Només una altra figura històrica m’ha temptat amb una insistència gairebé igual: Omar Khayyam, poeta astrònom. Però la vida de Khayyam és la del contemplatiu, i la del contemplatiu pur: el món de l’acció li fou excessivament estrany. D’altra banda, no conec Pèrsia ni en sé la llengua.

Impossibilitat també de prendre com a figura central un personatge femení, de fer, per exemple, que l’eix de la meva història fos, en comptes d’Adrià, Plotina. La vida de les dones és massa limitada, o massa secreta. Si una dona es narra ella mateixa, el primer retrat que hom li farà és que ja no és una dona. I ja prou difícil que és posar alguna veritat dins la boca d’un home.

Vaig marxar cap a Taos, a New Mexico. Duia amb mi les fulles en blanc on volia recomençar el llibre: nedador que es llança a l’aigua sense saber si podrà assolir l’altre ribatge. Avançada la nit, hi vaig treballar entre Nova York i Chicago, tancada en el meu vagó-llit com dins d’un hipogeu. Després, tot el dia següent en el restaurant d’una estació de Chicago on esperava un tren bloquejat per una tempesta de neu. En acabat, altre cop, fins a l’alba, sola en el cotxe-observatori de l’exprés de Santa Fe, envoltada per les negres gropes de les muntanyes del Colorado i per l’eterna disposició dels astres. Els passatges sobre l’aliment, l’amor, el son i el coneixement de l’home foren escrits així d’una tirada. Pràcticament no recordo un dia més intens, ni nits més lúcides.

Passo tan ràpidament com és possible per damunt de tres anys de recerques que no interessen ningú, llevat dels especialistes, i per damunt de l’elaboració d’un mètode de deliri que només interessarà els insensats. I encara aquesta darrera paraula fa massa flaire de romanticisme: parlem més aviat d’una participació constant, i el més clarivident possible, en allò que fou.

Un peu a l’erudició, l’altre en la màgia o, més exactament, i sense metàfores, en aquesta màgia simpàtica que consisteix a transportar-se amb el pensament a l’interior d’un altre.

Retrat d’una veu. Si he triat d’escriure aquestes Memòries d’Adrià en primera persona ha estat per poder prescindir al màxim de qualsevol intermediari, fins de mi mateixa. Adrià pot parlar de la seva vida més fermament i més subtilment que jo.

Els qui col·loquen la novel·la històrica en una categoria a part obliden que el novel·lista mai no fa sinó interpretar, amb l’ajut dels procediments propis de la seva època, un determinat nombre de fets passats, de records conscients o no, personals o no, teixits de la mateixa manera que la Història. Igual que Guerra i pau, l’obra de Proust és la reconstrucció d’un passat perdut. La novel·la històrica de 1830 cau certament en el melodrama i en el fulletó de capa i espasa; però no més que la sublim Duquessa de Langeais o la sorprenent Noia dels ulls d’or. Flaubert reconstrueix laboriosament el palau d’Amílcar amb l’ajut de centenars de petits detalls; i procedeix de la mateixa manera amb Yonville. En els nostres dies, la novel·la històrica, o allò que, per comoditat, admetem d’anomenar amb aquest terme, no pot donar-se sinó immergida en un temps retrobat, presa de possessió d’un món interior.

El temps no fa al cas. Sempre em resulta una sorpresa que els meus contemporanis, que creuen haver conquerit i transformat l’espai, ignorin que hom pot escurçar a caprici la distància entre els segles.

Tot ens escapa, i tothom, i nosaltres mateixos. La vida del meu pare em resulta més desconeguda que la d’Adrià. La meva pròpia existència, si l’hagués d’escriure, l’hauria de reconstruir des de fora, penosament, com la d’un altre; hauria de remetre’m a les cartes, als records d’altri per fixar aquestes flotants memòries. Mai no són sinó murs esfondrats, llenços d’ombra. Arreglar-se-les per tal que les llacunes dels nostres textos, pel que fa a la vida d’Adrià, coincideixin amb el que haurien estat els seus propis oblits.

Això no significa, com massa sovint es diu, que la veritat històrica sigui sempre i en tot inabastable. Amb aquesta veritat passa com amb totes les altres: hom s’equivoca més o menys.

Les regles del joc: aprendre-ho tot, llegir-ho tot, informar-se de tot i, simultàniament, adaptar a l’objectiu assenyalat els Exercicis d’Ignasi de Loyola o el mètode de l’asceta hindú que s’esgota, durant anys, per visualitzar amb una mica més d’exactitud la imatge que crea sota les seves parpelles tancades. Resseguir a través de milers de fitxes l’actualitat dels fets; tractar de retornar la seva mobilitat, la seva viva flexibilitat a aquelles cares de pedra. Quan dos textos, dues afirmacions, dues idees s’oposen, complaure’s a conciliar-les més que no pas a fer que s’anul·lin l’una a l’altra; veure en elles dues facetes distintes, dos estats successius del mateix fet, una realitat convincent per tal com és complexa, humana, per tal com és múltiple. Esforçar-se a llegir un text del segle II amb ulls, ànima i sentits del segle II; deixar-lo banyar en aquestes aigües mare que són els fets contemporanis; apartar, si és possible, totes les idees, tots els sentiments acumulats en capes successives entre aquella gent i nosaltres. Servir-se tanmateix, però amb prudència, i només a tall d’estudis preparatoris, de les possibilitats d’aproximació o de comprovació, de les noves perspectives elaborades a poc a poc per tants segles o esdeveniments com ens separen d’aquell text, d’aquell fet, d’aquell home; utilitzar-los en certa manera com altres tantes fites en el camí de tornada cap a un punt determinat del temps. Prohibir-se les ombres que arrosseguem; no permetre que el baf de l’alè s’escampi per la superfície del mirall; prendre només allò que hi ha de més perdurable, de més essencial en nosaltres, en les emocions dels sentits o en les operacions de l’esperit, com a punt de contacte amb aquells homes que, com nosaltres, es cruspien les olives, bevien vi, s’untaven els dits de mel, lluitaven contra el vent aspre i la pluja encegadora i cercaven a l’estiu l’ombra d’un plàtan, i gaudien, i pensaven, i envellien, i morien.

He donat a diagnosticar diverses vegades als metges els breus passatges que fan referència a la malaltia d’Adrià. No gaire distints, al capdavall, de les descripcions clíniques de la mort de Balzac.

Utilitzar per a una millor comprensió un inici de malaltia del cor.

Qui és Hècuba per a ell?, es pregunta Hamlet en presència de l’actor ambulant que plora damunt Hècuba. I vet aquí Hamlet obligat a reconèixer que aquell comediant que vessa autèntiques llàgrimes ha aconseguit d’establir amb aquella morta tres cops mil·lenària una comunicació més profunda que la d’ell mateix amb el seu pare tot just enterrat la vigília, la desgràcia del qual, però, no sent prou completament per ser capaç sens dilació de vexar-lo.

La substància, l’estructura humana amb prou feines canvien. No hi ha res més estable que la corba d’un turmell, la situació d’un tendó o la forma d’un dit del peu. Però hi ha èpoques en què el calçat deforma menys. En el segle de què parlo som encara molt a prop de la lliure veritat del peu descalç.

Atorgant a Adrià perspectives sobre el futur, em mantenia en el terreny del plausible, sempre que, de tota manera, els pronòstics romanguessin vagues. L’analista imparcial dels afers humans normalment s’equivoca ben poc respecte a l’evolució ulterior dels esdeveniments; per contra, acumula els errors quan es tracta de preveure el camí que seguiran, els detalls, les giragonses que faran. Napoleó a Santa Elena anunciava que un segle després de la seva mort Europa seria revolucionària o cosaca; plantejava força bé els dos termes del problema; el que no podia era imaginar-se’ls superposant-se l’un a l’altre. Però, en conjunt, és únicament per orgull, per vulgar ignorància, per covardia que ens neguem a veure en el present els trets de les èpoques que encara han de néixer. Aquells savis lliures del món antic pensaven com nosaltres en termes de física o de fisiologia universal: s’afiguraven la fi de l’home i la mort del globus. Plutarc i Marc Aureli no ignoraven que els déus i les civilitzacions passen i moren. Nosaltres no som els únics que veiem davant nostre un inexorable futur.

Aquesta clarividència que jo he atribuït a Adrià no era, d’altra banda, sinó una manera de valorar l’element gairebé fàustic del personatge, tal com apareix, per exemple, en els Cants Sibil·lins, en els escrits d’Eli Aristides, o en el retrat d’Adrià vell traçat per Frontó. Amb raó o sense, hom atribuïa a aquest moribund virtuts més que humanes.

Si aquest home no hagués mantingut la pau del món i no hagués renovat l’economia de l’imperi, les seves alegries i les seves desgràcies personals m’haurien interessat menys.

Mai no ens lliurarem prou al treball apassionant que consisteix a confrontar els textos. El poema del trofeu de caça de Tèspies, consagrat per Adrià a l’Amor i a la Venus Uraniana «als turons de l’Helicó, vora la font de Narcís», és de la tardor del 124; l’emperador anà per aquesta mateixa època a Mantinea on ens conta Pausànias que féu restaurar la tomba d’Epaminondas i hi va inscriure un poema. La inscripció de Mantinea s’ha perdut, però el gest d’Adrià potser només adquireix tot el seu sentit si el posem al costat d’un passatge de les Moralia de Plutarc que ens diu que Epaminondas fou sepultat en aquell lloc entre dos joves amics morts a la seva vora. Si s’accepta per a l’encontre d’Antínous amb l’emperador la data del sojorn a l’Àsia Menor dels anys 123-124, de bon tros la més plausible i la millor sostinguda per les troballes iconogràfiques, aquests dos poemes formarien part del que podríem anomenar el cicle d’Antínous, inspirats tots dos per aquesta mateixa Grècia, amorosa i heroica, que Arrià evocà més tard, després de la mort del favorit, quan comparà el jove amb Patrocle.

Un cert nombre d’éssers dels quals un voldria desenvolupar-ne el retrat: Plotina, Sabina, Arrià, Suetoni. Però Adrià no podia veure’ls sinó de biaix. Antínous mateix no pot ser vist si no és per refracció, a través dels records de l’emperador, és a dir amb una minuciositat apassionada, i alguns errors.

Tot el que es pot dir del temperament d’Antínous és inscrit en la més petita de les seves imatges. Eager and impassionated tendemess, sullen effeminacy: Shelley, amb l’admirable candor dels poetes, diu amb sis paraules l’essencial, allà on els crítics d’art i els historiadors del segle XIX no feien altra cosa que estendre’s en declamacions virtuoses o idealitzar en plena falsedat i en plena vaguetat.

Retrats d’Antínous: abunden, i van des de l’incomparable fins al mediocre. Tots ells, a despit de les variacions degudes a l’art de l’escultor o a l’edat del model, a la diferència entre els retrats fets a partir del model viu i els retrats executats en honor del mort, sorprenen per l’increïble realisme d’aquesta figura sempre recognoscible d’immediat i tanmateix tan diversament interpretada, o per aquest exemple, únic a l’Antiguitat, de supervivència i de multiplicació en la pedra d’un rostre que no fou ni el d’un home d’Estat ni el d’un filòsof, sinó que simplement fou estimat. Entre aquestes imatges, les dues més belles són les menys conegudes: són també les úniques que ens donen a conèixer el nom de l’escultor. Una és el baix relleu signat per Antonià d’Afrodísia i trobat ara fa cinquanta anys en una finca d’un institut agrícola, els Fundi Rustici, que avui tenen situat a la seva sala del consell d’administració. Com que no hi ha cap guia de Roma que n’assenyali l’existència en aquesta ciutat ja prou atapeïda d’estàtues, els turistes l’ignoren. L’obra d’Antonià va ser tallada en marbre italià; va ser, doncs, certament esculpida a Itàlia, i sens dubte a Roma, per aquest artista instal·lat de feia temps a la Ciutat o portat per Adrià d’algun dels seus viatges. És d’una delicadesa infinita. Els fullatges de vinya emmarquen amb els més àgils arabescos aquella jove cara malenconiosa i inclinada: fa pensar irresistiblement en les veremes de la vida breu, en l’atmosfera odorant de raïm d’un capvespre de tardor. L’obra du la marca dels anys passats sota terra durant l’última guerra: la blancor del marbre ha desaparegut momentàniament sota les taques d’humitat; tres dits de la mà esquerra són trencats. Així sofreixen els déus les follies dels homes.^[1]

La segona obra mestra és l’il·lustre sardònix que porta el nom de Gemma Marlborough, perquè pertangué a aquesta col·lecció avui dispersa; durant més de trenta anys semblava que aquesta preciosa figura entallada s’hagués extraviat o quedat novament enterrada. Una subhasta a Londres la tragué altre cop a la llum el gener del 1952; el gust cultivat del gran col·leccionista Giorgio Sangiorgi l’ha retornada a Roma. Dec a la seva benevolència el fet d’haver vist i tocat aquesta peça única. Una signatura incompleta, que hom considera, sens dubte amb tota raó, que és la d’Antonià d’Afrodísia, es pot llegir al cantell. L’artista ha sabut enquadrar amb tanta mestria aquell perfil perfecte dins els estrets límits d’un sardònix que aquest tros de pedra roman, al mateix grau que una estàtua o un baix relleu, el testimoni d’un gran art ja perdut. Les proporcions de l’obra fan oblidar les proporcions de l’objecte. A l’època bizantina, el revers de l’obra mestra va ser emmotllat en una ganga de l’or més pur. Així ha anat passant de col·leccionista desconegut en col·leccionista desconegut fins arribar a Venècia on hom n’assenyala la presència en una gran col·lecció del segle XVII; Gavin Hamilton, el cèlebre antiquari, la comprà i se l’endugué a Anglaterra, des d’on torna actualment al seu punt de partida, que fou Roma. De tots els objectes encara presents avui a la superfície de la terra, és l’únic del qual es pot presumir amb alguna certesa que ha estat sovint entre les mans d’Adrià.

Cal ficar-se pels racons d’un tema per descobrir les coses més simples i les d’interès literari més general. Només estudiant Flegont, el secretari d’Adrià, he sabut que és a aquest personatge oblidat a qui devem la primera i una de les més belles històries d’apareguts, l’ombriva i voluptuosa Núvia de Corint en què s’ha inspirat Goethe i també Anatole France per a les seves Noces corínties. Flegont, d’altra banda, consignava amb la mateixa tinta, i amb la mateixa curiositat desordenada envers tot allò que depassa els límits humans, absurdes històries de monstres de dos caps i d’hermafrodites que parien. Aquesta era, alguns dies si més no, la matèria de conversa a la taula imperial.

Els qui haurien preferit un Diari d’Adrià més que no pas unes Memòries d’Adrià obliden que rarament l’home d’acció porta un diari de la seva activitat: és gairebé sempre més tard, entrat en un període d’inactivitat, que fa memòria, anota i molt sovint se sorprèn.

En absència de qualsevol altre document, la carta d’Arrià a l’emperador Adrià a propòsit del periple per la Mar Negra bastaria per recrear a grans trets aquesta figura imperial: minuciosa exactitud del cabdill que ho vol saber tot; interès pels treballs de la pau i de la guerra; gust per les estàtues ben fetes i fidels a l’original; passió pels poemes i les llegendes antigues. I aquest món, tostemps estrany, i que desapareixerà després de Marc Aureli, en què, per subtils que siguin els matisos de la deferència i del respecte, el lletrat i l’administrador s’adrecen encara al príncep com a un amic. Però tot és allà: melangiós retorn a l’ideal de l’antiga Grècia; discreta al·lusió als amors perduts i a les consolacions místiques que cerca el Sobrevivent; obsessió pels països desconeguts i els climes bàrbars. L’evocació tan profundament preromàntica de les regions desertes poblades d’ocells marins fa pensar en l’admirable vas, trobat a la Vil·la Adriana i col·locat avui al Museu de les Termes, on una bandada d’agrons es desplega i s’envola en plena solitud per la neu del marbre.

Nota de 1949. Com més intento fer un retrat fidel, més m’aparto del llibre i de l’home que podrien plaure. Només alguns afeccionats al destí humà ho comprendran.

La novel·la devora actualment totes les formes; hom està gairebé obligat a passar per ella. Aquest estudi sobre el destí d’un home que s’anomenà Adrià hauria estat una tragèdia al segle XVII; hauria estat un assaig a l’època del Renaixement.

Aquest llibre és la condensació d’una enorme obra elaborada per a mi sola. Havia adquirit el costum d’escriure, cada nit, de manera gairebé automàtica el resultat d’aquelles llargues visions provocades en què m’instal·lava en la intimitat d’un altre temps. Les més petites paraules, els més petits gestos, els matisos més imperceptibles eren anotats; escenes que el llibre, tal com és, resumeix en dues ratlles, passaven amb tot detall i com alentides. Afegint-se els uns als altres, aquesta mena de memorials haurien constituït un volum d’uns quants milers de pàgines. Però cada matí cremava la feina de la nit. Vaig escriure així un nombre considerable de meditacions força abstruses, i algunes descripcions bastant obscenes.

L’home apassionat per la veritat o, si més no, per l’exactitud és sovint ben capaç d’adonar-se, com Pilat, que la veritat no és del tot pura. D’aquí que, barrejades amb les afirmacions més directes, apareguin vacil·lacions, replegaments i giragonses que un esperit més convencional no tindria. En alguns moments, d’altra banda poc nombrosos, fins i tot he arribat a notar que l’emperador mentia. Calia aleshores deixar-lo mentir, com tots nosaltres.

Grosseria dels qui us diuen: «Adrià sou vós». Grosseria potser igual de gran dels qui se sorprenen que hagi escollit un tema tan llunyà i tan forani. El bruixot que es fa un tall al polze en el moment d’evocar les ombres sap que l’obeiran només perquè van a llepar la seva pròpia sang. També sap, o hauria de saber, que les veus que li parlen són més sàvies i més dignes d’atenció que els seus propis crits.

Em vaig adonar bastant aviat que estava escrivint la vida d’un gran home. D’aquí que hi hagués més respecte a la veritat, més atenció i, per part meva, més silenci.

En un cert sentit, tota narració d’una vida és exemplar; s’escriu per atacar o per defensar un sistema del món, per definir un mètode que ens és propi. I no és menys cert que és per la idealització o per la rebentada a qualsevol preu, pel detall feixugament exagerat o prudentment omès que es desqualifica gairebé tot biògraf: l’home construït substitueix l’home comprès. No perdre mai de vista la gràfica d’una vida humana, que no es compon, diguin el que diguin, d’una horitzontal i de dues perpendiculars, sinó més aviat de tres línies sinuoses que s’allarguen fins a l’infinit, constantment acostades i constantment divergents: el que un home ha cregut ser, el que ha volgut ser i el que fou.

Fem el que fem, sempre reconstruïm el monument a la nostra manera. Però ja és molt que no utilitzem altra cosa que pedres autèntiques.

Tot ésser que hagi viscut l’aventura humana sóc jo.

El segle II m’interessa perquè va ser, durant un temps considerable, el dels darrers homes lliures. Pel que fa a nosaltres, potser ja som molt lluny d’aquell temps.

El 26 de desembre de 1950, enmig d’un vespre glaçat, a la vora de l’Atlàntic, en el silenci gairebé polar de l’Illa dels Monts Deserts, als Estats Units, vaig provar de reviure la calor, la sufocació d’un dia de juliol a Baies, el pes de la roba damunt les cames feixugues i cansades, la fressa gairebé imperceptible d’aquella mar sense marees que arribava ara i adés fins a un home pendent de les remors de la seva pròpia agonia. Vaig provar d’anar fins al darrer glop d’aigua, el darrer malestar, la darrera imatge. A l’emperador no li quedava res més que morir.

Aquest llibre no és dedicat a ningú. Ho hauria hagut de ser a G. F…, i ho hauria estat si no hi hagués una mena d’indecència en el fet de posar una dedicatòria personal encapçalant una obra de la qual justament tenia interès a desaparèixer. Però fins la dedicatòria més extensa és encara una manera massa incompleta i massa banal d’honorar una amistat tan poc comuna. Quan intento definir aquest bé que, de fa anys, m’ha estat concedit, penso que un tal privilegi, per rar que sigui, no pot ser únic tanmateix; que hi ha d’haver de vegades, una mica en segon terme, en l’aventura d’un llibre portat a bona fi o en la vida d’un escriptor feliç, algú que no deixi passar la frase inexacta o fluixa que per fatiga voldríem conservar; algú que, si cal, rellegirà amb nosaltres vint vegades una pàgina dubtosa; algú que agafa per nosaltres dels prestatges de les biblioteques els grossos volums on podríem trobar una indicació útil, i que s’obstina a consultar-los encara en el moment en que el cansament ja ens els havia fet tancar; algú que ens sosté, que ens aprova i de vegades se’ns oposa; algú que comparteix amb nosaltres, amb igual fervor, els goigs de l’art i els de la vida, llurs afanys mai enutjosos i mai fàcils; algú que no és ni la nostra ombra, ni el nostre reflex, ni tan sols el nostre complement, sinó que és ell mateix; algú que ens deixa divinament lliures, i tanmateix ens obliga a ser plenament allò que som. Hospes Comesque.

Vaig tenir esment el desembre del 1951 de la mort força recent de l’historiador alemany Wilhelm Weber, i a l’abril de la de l’erudit Paul Graindor, els treballs dels quals tant m’han servit. He parlat aquests dies amb dues persones, G. B… i J. F…, que van conèixer a Roma el gravador Pierre Gusman a l’època en què aquest es dedicava a dibuixar amb passió els indrets de la Vil·la. Sensació de pertànyer a una mena de Gens Ælia, de formar part de la multitud de secretaris del gran home, de participar en aquest relleu de la guàrdia imperial que munten els humanistes i els poetes rellevant-se al voltant d’un gran record. Així (i el mateix s’esdevé sens dubte amb els especialistes en Napoleó i els amants del Dant) s’estableix a través dels temps un cercle d’esperits moguts per les mateixes simpaties o preocupats pels mateixos problemes.

Els Blazius i els Vadius existeixen, i el seu gros cosí Basili encara és en peu. Una vegada, i només una, m’ha esdevingut de trobar-me en presència d’aquesta barreja d’insults i de plagasitats de cos de guàrdia, de citacions escapçades o deformades amb traça per fer dir a les nostres frases una bestiesa que no deien, d’arguments capciosos sostinguts per assercions alhora massa vagues i massa peremptòries per ser cregudes sota paraula pel lector respectuós de l’home diplomat, i que no té ni temps ni ganes d’investigar personalment les fonts. Tot això caracteritza un cert gènere i una certa espècie, sortosament bastant poc freqüents. Quanta bona voluntat, al contrari, hi ha en tants erudits que podrien d’allò més bé, en la nostra època d’especialització forassenyada, menysprear en bloc qualsevol esforç literari de reconstrucció del passat que sembli envair les seves terres… Molts d’ells han tingut a bé espontàniament de molestar-se per tal de rectificar tot seguit algun error, o confirmar un detall, sostenir una hipòtesi, facilitar noves recerques… Per això no puc deixar d’adreçar des d’aquí un agraïment amical a aquests benèvols col·laboradors. Qualsevol llibre que es torna a publicar deu alguna cosa a les persones honestes que l’han llegit.

Fer-ho encara millor. Refer-ho. Retocar imperceptiblement el text retocat. «És a mi mateix que em corregeixo, deia Yeats, quan corregeixo les meves obres».

Ahir, a la Vil·la, pensava en els milers de vides silencioses, furtives com les de les bèsties, irreflexives com les de les plantes, bohemians del temps de Piranesi, saquejadors de ruïnes, captaires, cabrers, o pagesos allotjats mal que bé en un racó derruït, que s’han succeït aquí entre Adrià i nosaltres. A la vora d’una oliveda, per un corredor antic mig desbrossat, G. i jo vam topar-nos amb el llit de canyissos d’un pastor, amb el seu penja-robes casualment clavat entre dos blocs de ciment romà, amb les cendres del seu foc encara no fred del tot. Sensació d’humil intimitat gairebé semblant a la que s’experimenta al Louvre, un cop tancat, a l’hora en què els catres de tisora dels guardes apareixen enmig de les estàtues.^[2]

Llocs on un ha escollit de viure, residències invisibles que un s’ha construït al marge del temps. Jo he viscut a Tíbur, potser hi moriré, com Adrià en la seva Illa d’Aquil·les.

No. Un cop més he visitat la Vil·la, i els seus pavellons fets per a la intimitat i el repòs, i els seus vestigis d’un luxe sense fastuositat, el menys imperial possible, de ric afeccionat que s’esforça a unir les delícies de l’art amb les dolceses del camp; he cercat al Panteó el lloc exacte on el matí d’un 21 d’abril queia una taca de sol; he refet, al llarg dels corredors del Mausoleu, la ruta fúnebre seguida tan sovint per Càbrias, Cèler i Diòtim, els amics dels últims dies. Però he deixat de sentir d’aquests éssers, la immediata presència, d’aquells fets, l’actualitat: resten propers a mi, però passats, ni més ni menys com els records de la meva pròpia vida. El nostre tracte amb altri només té un temps; acaba un cop obtinguda la satisfacció, apresa la lliçó, retut el servei, acomplerta l’obra. El que jo era capaç de dir ja ha estat dit; el que podia aprendre, ha estat après. Ocupem-nos per un temps en d’altres treballs.