Arrià m’escriu:

Deixo caure sobre els meus genolls el voluminós informe del governador de la Petita Armènia, del cap de l’esquadra. Arrià, com sempre, ha treballat molt bé. Però aquest cop encara ha fet més: m’ofereix un do necessari per morir en pau; m’envia una imatge de la meva vida tal com jo hauria volgut que fos. Arrià sap que el que compta és el que no figurarà en les biografies oficials, el que no s’inscriu sobre la tomba; també sap que el pas del temps no fa sinó afegir un vertigen més a la dissort. Vista per ell, l’aventura de la meva existència adquireix un sentit, s’organitza com en un poema; l’única tendresa es desprèn del remordiment, de la impaciència, de les tristes manies, com d’altres tants núvols de fum, de pols; el dolor es decanta; la desesperació esdevé pura. Arrià m’obre el profund imperi dels herois i dels amics: i no me’n jutja indigne. La meva cambra secreta enmig de l’estany de la Vil·la no és un refugi prou interior: hi arrossego aquest cos envellit; hi sofreixo. El meu passat, certament, em proposa aquí i allà llocs de recer on, si més no, puc escapar a una part de les misèries presents: la plana de neu a la vora del Danubi, els jardins de Nicomèdia, Claudiòpolis engroguida per la collita del safrà en flor, qualsevol carrer d’Atenes, un oasi on els nenúfars es bransolegen sobre el llim, el desert siri a la claror de les estrelles en tornar del campament d’Osroès. Però aquests llocs tan estimats estan massa sovint associats a les premisses d’una falta, d’un error de càlcul, d’algun fracàs que només jo conec; quan tinc els meus mals moments, tots els meus camins d’home feliç semblen conduir a Egipte, a una cambra de Baies o a Palestina. I més encara: la fatiga del meu cos s’encomana a la meva memòria; la imatge de les escales de l’Acròpoli és gairebé insuportable per a un home que se sufoca només de pujar els graons del jardí; el sol de juliol sobre el terraplè de Lambesis m’aclapara com si hi exposés el meu cap nu. Arrià m’ofereix quelcom millor. A Tíbur, enmig d’un mes de maig ardorós, escolto el llarg lament de les onades a les platges de l’illa d’Aquil·les; aspiro al seu aire fred i pur; vagarejo sense cap esforç per l’atri del temple amarat d’humitat marina; veig Patrocle… Aquest lloc que mai no veuré esdevé la meva secreta residència, el meu suprem asil. Hi seré sens dubte en el moment de la mort.

Temps enrere vaig donar al filòsof Eufrates el permís de suïcidar-se. Res no semblava més simple: un home té el dret de decidir a partir de quin moment la seva vida deixa de ser útil. No sabia aleshores que la mort pot convertir-se en l’objecte d’una cega ardor, d’un afany com el de l’amor. No havia previst aquelles nits en què embolicaria amb el baldric la meva daga, per obligar-me a reflexionar dos cops abans de servir-me’n. Només Arrià ha penetrat el secret d’aquest combat sense glòria contra el buit, l’aridesa, la fatiga, la desesma d’existir que desemboca en un desig de morir. Aquí mai no hi ha guarició: la vella febre m’ha estassat moltes vegades més; jo m’estremia ja a l’avançada, com un malalt advertit d’un pròxim accés. Tot m’anava bé per tal de recular l’hora de la lluita nocturna: el treball, les converses frenèticament prolongades fins a l’alba, els besos, els llibres. Per descomptat que un emperador no se suïcida si no s’hi veu obligat per raons d’Estat; el mateix Marc Antoni tenia l’excusa d’una batalla perduda. I el meu sever Arrià admiraria menys aquest desesper que m’havia endut d’Egipte, si jo no n’hagués sabut triomfar. El meu propi codi prohibia als soldats aquesta sortida voluntària que, en canvi, concedia als savis; i no em sentia pas més lliure de desertar que qualsevol legionari. Però sé què és passar la mà voluptuosament per l’estopa d’una corda o el tallant d’un ganivet. Havia acabat fent del meu mortal desig un mur contra ell mateix: la perpètua possibilitat del suïcidi m’ajudava a suportar amb menys desfici l’existència, igual que el fet de tenir a l’abast una poció sedativa calma un home que pateix d’insomni. Per una íntima contradicció, aquesta obsessió de la mort no ha deixat d’imposar-se al meu esperit fins que els primers símptomes de la malaltia me n’han vingut a distreure; així he tornat a interessar-me per aquella vida que m’abandonava; als jardins de Sidó he desitjat apassionadament poder gaudir del meu cos alguns anys més.

Volia morir, però no ofegar-me; la malaltia produeix un fàstic de la mort; hom vol guarir, que és com una manera de voler viure. Però la feblesa, el sofriment, i mil misèries corporals, desanimen ben aviat el malalt de remuntar el pendent: hom no vol aquests respirs que són altres tantes trampes, ni unes forces vacil·lants, ni aquestes ardors abatudes, ni la perpètua espera de la pròxima crisi. M’espiava a mi mateix: aquest dolor sord al pit, seria només un malestar passatger, el resultat d’un àpat pres massa ràpidament, o calia esperar per part de l’enemic un assalt que aquest cop no seria rebutjat? Sempre entrava al Senat pensant que potser la porta s’havia tancat darrera meu de forma tan definitiva com si hagués estat esperat, igual que Cèsar, per cinquanta conjurats armats de coltells. Durant els sopars a Tíbur temia fer als meus invitats la descortesia d’una sobtada partença; tenia por de morir al bany o entre uns braços joves. Funcions que en altre temps eren fàcils, i fins i tot agradables, esdevenen humiliants tan bon punt passen a ser dificultoses; hom es cansa d’oferir cada matí el vas d’argent a l’examen del metge. El mal principal arrossega amb ell tot un seguici d’afliccions secundàries: la meva oïda ha perdut l’agudesa d’abans; encara ahir vaig haver de pregar Flegont que em repetís tota una frase: me n’avergonyeixo més que d’un crim. Els mesos després de l’adopció d’Antoní varen ser horribles: l’estada a Baies, el retorn a Roma i les negociacions que l’acompanyaren m’havien acabat les poques forces que em quedaven. L’obsessió de la mort em tornà, però aquest cop les causes eren visibles, confessables; ni el meu pitjor enemic se n’hauria pogut felicitar. Res no em retenia ja: tothom hauria pogut entendre que l’emperador, retirat a la seva casa de camp després d’haver posat en ordre els afers del món, hagués pres les mesures necessàries per facilitar la seva fi. Però la sol·licitud dels meus amics equival a una constant vigilància: tot malalt és un presoner. Ja ni em sento amb el vigor que caldria per enfonsar la daga al lloc exacte, marcat anys enrere amb tinta vermella sota el mugró esquerre; no faria sinó afegir al present una repugnant barreja de benes, d’esponges ensangonades i de cirurgians discutint al peu del llit. Per preparar el meu suïcidi em calia tenir les mateixes precaucions que un assassí per combinar el seu cop.

De primer, vaig pensar en el meu cap de cacera, Màstor, aquell bell tros de bèstia sàrmata que em segueix de fa anys amb una abnegació de gos llop, i que s’encarrega, a vegades, de vetllar tota la nit davant la meva porta. Vaig aprofitar un moment de solitud per cridar-lo i explicar-li el que esperava d’ell: de bones a primeres no va comprendre res. Després se li il·luminà l’enteniment: l’espant crispà aquells trets rossos. Em creia immortal; veu dia i nit com entren els metges a la meva cambra; em sent gemegar durant les puncions sense que la seva fe se’n ressenti gens ni mica; per a ell era com si el senyor dels déus, volent temptar-lo, descendís de l’Olimp per reclamar-li el cop de gràcia. M’arrancà de les mans la seva espasa, a la qual m’havia aferrat, i fugi corrents tot cridant. El trobaren al fons del parc divagant sota els estels en la parla bàrbara del seu país. Van calmar com van poder aquella bèstia enfollida; ningú no em va parlar de l’incident. Però l’endemà vaig adonar-me que Cèler havia canviat, damunt la taula de treball que hi havia a tocar del meu llit, un estilet de metall per un càlam de canya.

Vaig buscar-me un aliat millor. Tenia la més absoluta confiança en Iol·las, un jove metge d’Alexandria que Hermògenes havia escollit el darrer estiu com a substitut durant la seva absència. Conversàvem plegats: em complaïa elaborar amb ell hipòtesis sobre la natura i l’origen de les coses; m’agradava aquell esperit agosarat i somiador, i el foc ombriu dels seus ulls envoltats per una taca moradenca. Jo sabia que ell havia trobat al palau d’Alexandria la fórmula de verins extraordinàriament subtils preparats antigament pels alquimistes de Cleòpatra. L’examen de candidats a la càtedra de medicina que acabava de fundar a l’Odèon em serví d’excusa per allunyar Hermògenes durant algunes hores, oferint-me així l’ocasió d’entrevistar-me en secret amb Iol·las. Em va entendre amb mitja paraula; em planyia; no podia sinó donar-me la raó. Però el seu jurament hipocràtic li prohibia dispensar a un malalt una droga nociva, fos quin fos el pretext; es negà fent valdre el seu honor de metge. Vaig insistir, vaig exigir-li-ho, vaig utilitzar tots els mitjans per intentar commoure’l o corrompre’l; serà l’últim home a qui hauré suplicat. Vençut, em va prometre a la fi d’anar a buscar la dosi de verí. El vaig esperar vanament fins al vespre. Molt avançada la nit, vaig saber amb horror que l’acabaven de trobar mort al seu laboratori, amb una fiola de vidre a les mans. Aquell cor pur de tot compromís havia trobat la manera de romandre fidel al seu jurament sense negar-me res.

L’endemà, Antoni es féu anunciar; aquell amic sincer no podia retenir les llàgrimes. La idea que un home que ell s’ha habituat a estimar i a venerar com un pare, estigui sofrint prou per cercar la mort li resultava insuportable; li semblava que havia mancat a les seves obligacions de bon fill. Em prometia unir els seus esforços als de la gent que m’envoltava a fi d’atendre’m, d’alleujar-me els mals, de fer-me la vida dolça i planera fins a la fi, i potser fins i tot de guarir-me. Comptava amb mi per continuar guiant-lo i instruint-lo el màxim de temps possible; se sentia responsable de la resta dels meus dies davant de tot l’imperi. Sé el que valen aquestes pobres protestes, aquestes ingènues promeses, però tot i així hi trobo una certa mitigació i reconfort. Les simples paraules d’Antoní m’han convençut; torno a prendre possessió de mi mateix abans de morir. La mort de Iol·las, fidel al seu deure de metge, m’exhorta a conformar-me fins a la fi a les conveniències del meu ofici d’emperador. Patientia: vaig veure ahir Domici Rogat, que és ara procurador monetari, i encarregat de presidir un nou encunyament; he escollit per a les noves monedes aquesta llegenda que serà el meu darrer mot d’ordre. La meva mort m’havia semblat la més personal de les meves decisions, el meu suprem reducte d’home lliure; m’equivocava. La fe de milions de Màstors no ha de ser crebantada; no posaré a prova cap més Iol·las. He comprès que el suïcidi semblaria al petit grup d’amics devots que m’envolta un senyal d’indiferència, i potser d’ingratitud; no vull pas deixar a la seva amistat aquesta imatge irritant d’un condemnat incapaç de suportar cap més tortura. Altres consideracions se’m van anar presentant, lentament, durant la nit que seguí la mort de Iol·las: l’existència m’ha donat molt o, si més no, he sabut obtenir molt d’ella; en aquest moment, com en els temps de la meva felicitat, i per raons ben contràries, em sembla que ja no em pot oferir res més: però no estic segur de no tenir res més a aprendre’n. Escoltaré les seves instruccions secretes fins a la fi. Tota la meva vida he confiat en la saviesa del meu cos; he tractat de fruir amb discerniment les sensacions que em procurava aquest amic: estic obligat a apreciar-ne també les darreres. Ja no rebutjo aquesta agonia feta expressament per a mi, aquesta fi lentament elaborada al fons de les meves artèries, heretada potser d’algun avantpassat, nascuda del meu temperament, preparada a poc a poc per cadascun dels meus actes en el transcurs de la meva vida. L’hora de la impaciència ha passat; al punt on sóc arribat, la desesperació seria de tan mal gust com l’esperança. He renunciat a forçar la meva mort.

Tot queda per fer. Els meus dominis africans, heretats de la meva sogra Matídia, han de convertir-se en un model d’explotació agrícola; els pagesos del poblat de Borístenes, fundat a Tràcia en memòria d’un bon cavall, tenen dret a rebre ajuts en sortir d’un hivern tan cru; en canvi, cal refusar els subsidis als rics cultivadors de la vall del Nil, sempre disposats a aprofitar-se de la sol·licitud de l’emperador. Juli Vestí, prefecte dels estudis, m’envia el seu informe sobre l’obertura de les escoles públiques de gramàtica; tot just ara he acabat la refosa del codi comercial de Palmira: tot hi és previst, les taxes de les prostitutes i els drets de pas de les caravanes. S’està reunint en aquests moments un congrés de metges i de magistrats encarregats d’estatuir sobre els límits extrems d’un embaràs, posant així fi a interminables queixes legals. Els casos de bigàmia es multipliquen a les colònies militars; faig tot el que puc per persuadir els veterans que no facin mal ús de les noves lleis, i que només es casin prudentment amb una sola dona. A Atenes, estan erigint un Panteó seguint l’exemple de Roma; jo componc la inscripció que haurà d’anar gravada en els seus murs; hi enumero, a tall d’exemples i de compromisos per al futur, els serveis que he rendit a les ciutats gregues i als pobles bàrbars; els serveis que he rendit a Roma no cal esmentar-los. La lluita contra la brutalitat judicial continua: he hagut d’amonestar el governador de Cilícia perquè se li acudí de fer morir en el suplici els lladres de bestiar de la seva província, com si la simple mort no bastés per castigar un home i desfer-se’n. L’Estat i les municipalitats abusaven de les condemnes a treballs forçats a fi de procurar-se una mà d’obra barata; he prohibit aquesta pràctica tant per als esclaus com per als homes lliures; però es important vetllar per tal que aquest sistema detestable no sigui restablert sota altres noms. Els sacrificis d’infants encara es cometen en certs indrets del territori de l’antiga Cartago: cal saber trobar la manera d’impedir als sacerdots de Baal la joia d’atiar les seves fogueres. A l’Àsia Menor, els drets dels hereters dels Selèucides han estat vergonyosament lesionats pels nostres tribunals civils, sempre mal disposats envers aquests antics prínceps; ara he reparat aquesta llarga injustícia. A Grècia, el procés d’Herodes Àtic encara dura. La caixa de despatxos de Flegont, els seus rascadors de pedra tosca i les seves barretes de cera roja estaran amb mi fins a la fi.

Com en temps de la meva felicitat, em creuen déu; continuen donant-me aquest títol fins i tot en el moment en què ofereixen al cel sacrificis pel restabliment de l’Augusta Salut. Ja t’he dit per quines bones raons aquesta creença tan beneficiosa no em sembla del tot insensata. Una vella cega ha arribat a peu de Pannònia; havia emprès aquest viatge esgotador per demanar-me que li toqués amb el dit les seves ninetes apagades; ha recuperat la vista al contacte de les meves mans, com el seu fervor ja li feia esperar; la seva fe en l’emperador-déu explica aquest miracle. D’altres prodigis s’han produït; hi ha malalts que diuen haver-me vist en els seus somnis, com els pelegrins d’Epidaure veuen en somnis Esculapi; pretenen haver-se despertat ja guarits o, si més no, molt millorats. No em fa somriure el contrast entre els meus poders de taumaturg i el meu mal; accepto aquests nous privilegis amb gravetat. Aquesta vella cega caminant cap a l’emperador des del fons d’una província bàrbara ha esdevingut per a mi el que havia estat anteriorment l’esclau de Tarragona: l’emblema de les poblacions de l’imperi que he regit i servit. Llur immensa confiança em recompensa per vint anys de treballs que tampoc no em foren desagradables. Flegont m’ha llegit últimament l’obra d’un jueu d’Alexandria que també m’atribueix poders més que humans; he acollit sense sarcasmes aquesta descripció del príncep de cabells grisos que hom veu anar i venir per totes les rutes de la terra, endinsant-se entre els tresors de les mines, desvetllant les forces generatrius del sòl, establint pertot arreu la prosperitat i la pau, o la imatge de l’iniciat que ha restaurat els llocs sants de totes les races, de l’entès en arts màgiques, del vident que col·locà un noi al cel. Hauré estat molt millor comprès per aquest jueu entusiasta que no pas per molts senadors i procònsols; aquest adversari adherit a la nostra causa completa Arrià; em meravella haver esdevingut finalment, a ulls d’alguns, el que desitjava ser, i que aquest èxit sigui constituït per tan poca cosa. La vellesa i la mort ja ben pròximes afegeixen ara, a més, la seva majestat a aquest prestigi; els homes s’aparten religiosament al meu pas; ja no em comparen com en altre temps al Zeus radiant i calm, sinó al Mart Gradiu, déu de les llargues campanyes i de l’austera disciplina, al greu Numa inspirat pels déus; en aquests darrers temps, aquesta cara pàl·lida i desfeta, aquests ulls fixos, aquest gran cos enrigidit per un esforç de voluntat, els recorden Plutó, déu de les ombres. Només alguns íntims, alguns amics segurs i cars, escapen a aquest terrible contagi del respecte. El jove advocat Frontó, aquest magistrat ple de futur que, sens dubte, serà un dels bons servidors del teu regnat, va venir a discutir amb mi un comunicat que havia de fer al Senat; la seva veu tremolava; i també en els seus ulls vaig poder llegir aquesta mateixa reverència barrejada de temor. Les joies tranquil·les de l’amistat humana per a mi ja no existeixen; m’adoren; em veneren massa per estimar-me.

M’ha estat deparada una sort semblant a la de certs jardiners: tot allò que he intentat implantar en la imaginació humana hi ha arrelat. El culte d’Antínous semblava la més folla de les meves empreses, el desbordament d’un dolor que només a mi em concernia. Però la nostra època té avidesa de déus, i prefereix els més ardents, els més tristos, els que barregen al vi de la vida una amarga mel d’ultratomba. A Delfos, el noi ha esdevingut l’Hermes guardià del llindar, senyor dels passatges obscurs que condueixen al regne de les ombres. Eleusis, on la seva edat i la seva qualitat d’estranger li havien impedit de ser iniciat juntament amb mi, n’ha fet el jove Bacus dels Misteris, príncep de les regions limítrofes entre els sentits i l’ànima. L’Arcàdia dels seus ancestres l’associa a Pan i a Diana, divinitats dels boscos; els pagesos de Tíbur l’assimilen al dolç Aristeu, rei de les abelles. A l’Àsia, els devots retroben en ell llurs tendres déus esdernegats per la tardor o devorats per l’estiu. Als límits dels països bàrbars, el company de les meves caceres i dels meus viatges ha assumit l’aspecte del Genet Traci, del misteriós passavolant que cavalca per les maleses al clar de lluna, emportat-se les ànimes en un replec del seu mantell. Tot això podria no ser altra cosa que una excrescència del culte oficial, un afalagament dels pobles, una roïndat dels sacerdots àvids de subsidis. Però la jove figura m’escapa de les mans; cedeix a les aspiracions dels cors simples: per una d’aquestes restitucions inherents a la natura de les coses, l’efebus ombrívol i deliciós ha esdevingut per a la pietat popular el suport dels febles i dels pobres, el consolador dels nens morts. La imatge de les monedes de Bitínia, el perfil del noi de quinze anys de rínxols flotants, de somriure meravellat i crèdul que conservà tan poc, penja al coll dels nounats a guisa d’amulet; i en els cementiris de poble la claven a les petites tombes. No fa massa, quan pensava en la meva pròpia fi com un pilot, despreocupat de si mateix, però que tremola pels passatgers i la càrrega de la nau, em deia amargament a mi mateix que aquest record s’enfonsaria amb mi; em feia l’efecte que, d’aquesta manera, aquell ésser jove curosament embalsamat al fons de la meva memòria, tornaria a morir per segona vegada. Aquest temor, però, tot i ser just, s’ha apaivagat una mica; he compensat tant com he pogut aquella mort precoç; una imatge, un reflex, un feble eco subsistirà almenys durant uns segles. No es pot fer gaire més en matèria d’immortalitat.

He tornat a veure Fidus Aquila, governador d’Antínou, de pas cap a ocupar el seu nou càrrec a Sarmizegetusa. M’ha descrit els ritus anuals celebrats a les riberes del Nil en honor del déu mort, els pelegrins que vénen a milers de les regions del nord i del sud, les ofrenes de cervesa i de blat, les pregàries; cada tres anys tenen lloc a Antínou jocs commemoratius igual que a Alexandria, a Mantinea i a la meva estimada Atenes. Les festes triennals es repetiran aquesta pròxima tardor, però no espero durar fins al novè retorn del mes d’Athir. Raó de més perquè cada detall d’aquestes solemnitats quedi disposat a l’avançada. L’oracle del mort funciona a la cambra secreta del temple faraònic aixecat per obra meva; els sacerdots distribueixen diàriament alguns centenars de respostes ja preparades per a qualsevol qüestió que pugui plantejar l’esperança o l’angoixa humana. Se m’ha retret que jo mateix n’hagi compost algunes. No pretenia caure en una falta de respecte envers el meu déu, ni de compassió envers la dona d’un soldat que pregunta si el seu marit tornarà viu d’una guarnició de Palestina, o envers el mercader que té constantment els seus vaixells fent capficalls per les aigües de la Mar Roja, o envers la parella que voldrien tenir un fill. Tot al més, perllongava així les partides de logogrifs i les xarades en vers que fèiem junts de vegades. Igualment hi ha hagut qui s’ha estranyat que aquí, a la Vil·la, al voltant de la capella de Canop on el seu culte se celebra a la manera egípcia, hagi deixat establir els pavellons de plaer del barri d’Alexandria que porta el mateix nom, amb les seves facilitats i les seves distraccions que ofereixo als meus hostes i en les quals algun cop arribo a prendre part. Ell s’hi havia acostumat, a aquestes coses. I hom no s’estanca durant anys i anys en un únic pensament sense deixar-hi entrar a poc a poc totes les rutines d’una vida.

He fet tot allò que recomanen. He esperat: de vegades, he pregat. Audivi voces divinas… La nècia Júlia Balbil·la creia sentir a l’alba la veu misteriosa de Memnó: jo he sentit la fressa de la nit. He fet les uncions de mel i d’oli de roses que atrauen les ombres; he disposat el bol de llet, el pessic de sal, la gota de sang que eren el suport de llur passada existència. M’he ajagut sobre el paviment de marbre del petit santuari; la claror dels astres s’esmunyia per les fenedures practicades a la muralla, mirallejant aquí i allà, fent reflexos, inquietants llums pàl·lides. Vaig recordar les ordres xiuxiuejades pels sacerdots a l’orella del mort, l’itinerari gravat dins la tomba: I ell reconeixerà el camí… I els guardians del llindar el deixaran passar… I continuarà anant i venint a l’entorn dels qui l’estimen durant milions de dies… De vegades, i a llargs intervals, m’ha semblat sentir com el frec d’una aproximació, un tocament lleuger com el contacte d’una pestanya, tebi com l’interior d’un palmell. I l’ombra de Patrocle apareix al costat d’Aquil·les… Mai no sabré si aquesta escalfor, aquesta dolcesa no emana en realitat del més profund de mi mateix, com els últims esforços d’un home en lluita contra la solitud i el fred de la nit. Però la qüestió, que també se sol suscitar en presència dels nostres amors vivents, ara com ara ha deixat d’interessar-me: m’importa ben poc si els fantasmes evocats per mi vénen dels llimbs de la meva memòria o dels d’un altre món. La meva ànima, si és que en posseeixo una, és feta de la mateixa substància que els espectres; aquest cos de mans inflades, d’ungles lívides, aquesta trista massa ja mig dissolta, aquest odre de mals, de desigs i de somnis, no és gaire més sòlid o més consistent que una ombra. El que em diferencia dels morts és únicament la facultat de poder-me sufocar encara uns moments més; llur existència, en un cert sentit, em sembla més segura que no la meva. Antínous i Plotina són, si més no, tan reals com jo.

La meditació de la mort no ensenya a morir; no fa més fàcil la partença, però ja no és la facilitat el que cerco. Petita cara emmurriada i voluntariosa, el teu sacrifici no haurà enriquit la meva vida, sinó la meva mort. El fet que ja em sigui propera restableix entre nosaltres una mena d’estreta complicitat: els vius que m’envolten, els servidors abnegats, i de vegades inoportuns, mai no sabran fins a quin punt el món ja no ens interessa. Penso amb disgust en els negres símbols de les tombes egípcies: el sec escarabeu, la mòmia rígida, la granota de les parturicions. Si haguéssim de creure els sacerdots, t’he deixat en aquest indret on els elements que formen un ésser s’esquincen com un vestit usat que hom estira, en aquesta cruïlla sinistra entre el que existeix eternament, el que fou i el que serà. Pot ser que al capdavall aquesta gent tingui raó, i que la mort sigui feta de la mateixa matèria escàpola i confusa que la vida. Però totes les teories de la immortalitat m’inspiren malfiança; el sistema de penes i retribucions deixa fred un jutge que ja coneix la dificultat de jutjar. Per altra part, també em passa que trobo massa simple la solució contrària, el pur no-res, la buida cavitat on sona la rialla d’Epictet. Observo la meva fi: aquesta sèrie d’experiències fetes sobre mi mateix continua el llarg estudi començat a la clínica de Sàtir. Fins ara, les modificacions són tan exteriors com les que el temps i la intempèrie poden provocar en un monument sense alterar-ne ni la matèria ni l’arquitectura: de vegades, em sembla percebre i tocar a través de les esquerdes el basament indestructible, la tosca eterna. Sóc el que era: moro sense canviar. A primer cop d’ull, el nen robust dels jardins d’Espanya, o l’oficial ambiciós que entrava a la tenda espolsant-se de sobre els flocs de neu, semblen tan extingits com ho seré jo mateix quan hauré passat per la pira; però són aquí, sóc inseparable d’ells. L’home que gemegava sobre el pit d’un mort continua gemegant en un racó de si mateix, a despit de la calma més o menys humana de la qual ja participo; el viatger reclòs dins el malalt, ja per sempre més sedentari, s’interessa per la mort perquè representa una partença. Aquella força que vaig ser jo sembla encara capaç d’instrumentar moltes altres vides, d’aixecar mons. Si per miracle vinguessin a afegir-se alguns segles més als pocs dies que em resten, tornaria a fer les mateixes coses, i fins i tot els mateixos errors, freqüentaria els mateixos Olimps i els mateixos Inferns. Una constatació com aquesta és un excel·lent argument a favor de la utilitat de la mort, però al mateix temps m’inspira certs dubtes respecte a la seva total eficàcia.

Durant alguns períodes de la meva vida, he anotat els meus somnis; en discutia el significat amb els sacerdots, els filòsofs, els astròlegs. Aquesta facultat de somiar, esmorteïda feia anys, m’ha estat retornada en el transcurs d’aquests mesos d’agonia; els incidents de l’estat de vigília semblen menys reals, i sovint menys inoportuns que aquests somnis. Si aquest món larvari i espectral, on l’inconsistent i l’absurd abunden encara més que a la terra, ens ofereix una idea de les condicions de l’ànima separada del cos, em passaré, sens dubte, tota l’eternitat enyorant el control exquisit dels sentits i les perspectives ajustades de la raó humana. I malgrat tot, m’enfonso amb una certa delícia en les vanes regions dels somnis; per uns instants puc posseir certs secrets que de seguida se m’escapen; bec en les fonts. L’altre dia era a l’oasi d’Ammó, la tarda de la caça del lleó. Em sentia joiós; tot passava com en els temps en què tenia la meva força: el lleó ferit queia i es tornava a alçar; jo m’hi precipitava per rematar-lo. Però aquest cop el meu cavall encabritat m’ha tirat a terra; l’horrible massa sagnant ha rodolat sobre meu; les urpes m’esquinçaven el pit; m’he despertat a la meva cambra de Tíbur cridant auxili. I encara més recentment, he tornat a veure el meu pare, tot i que penso en ell ben poques vegades. Estava estirat al seu llit de malalt, en una estança de la nostra casa d’itàlica que vaig abandonar tot seguit de la seva mort. Tenia al damunt de la seva tauleta una fiola plena d’una poció sedant que li he suplicat que em donés. M’he desvetllat abans que hagués tingut temps de respondre’m. Em sorprèn que la majoria dels homes tinguin tanta por dels espectres, ells que accepten tan fàcilment de parlar amb els morts en els seus somnis.

Els presagis també es multipliquen: a hores d’ara tot sembla una intimació, un signe. Acabo de deixar caure, i se m’ha trencat, una preciosa pedra gravada encastada a la pala d’un anell; un artesà grec hi havia tallat el meu perfil. Els àugurs sacsegen el cap greument; jo lamento haver perdut aquesta puríssima obra mestra. També m’esdevé de parlar de mi en passat: al Senat, tot discutint certes situacions que s’havien produït després de la mort de Luci, la llengua se’m trabuca, i m’he trobat diverses vegades mencionant aquelles circumstàncies com si haguessin succeït després de la meva pròpia mort. Fa uns mesos, el dia del meu aniversari, pujant en llitera per les escales del Capitoli, vaig trobar-me cara a cara amb un home endolat que plorava: de seguida vaig veure empal·lidir el meu vell Càbrias. Aleshores encara sortia; continuava exercint personalment les meves funcions de Gran Pontífex i de Germà Arval, i celebrant jo mateix els antics ritus de la religió romana que vaig acabar preferint a la major part dels cultes estrangers. Estava dret davant de l’altar, a punt d’encendre la flama; volia oferir als déus un sacrifici per Antínous. De cop i volta, el tros de toga que em cobria el front relliscà i em caigué damunt l’espatlla, deixant-me el cap al descobert; així passava de la categoria de sacrificador a la de víctima. Certament ja em toca.

La meva paciència també dóna els seus fruits; sofreixo menys; la vida toma a ser gairebé dolça. Ja no em barallo amb els metges; llurs estúpids remeis m’han acabat de matar; però la seva presumpció, la seva hipòcrita pedanteria és obra nostra: mentirien menys si no tinguéssim tanta por de sofrir. Em manca la força per encoleritzar-me com abans: sé de bona font que Platoni Nepos, a qui tant he estimat, ha abusat de la meva confiança, però ni tan sols he intentat confondre’l, i no l’he castigat. L’esdevenidor del món m’inquieta; ja no m’esforço a calcular, angoixosament, la major o menor durada de la pau romana; deixo fer els déus. No és que hagi adquirit més confiança en la seva justícia, que no és la nostra, o més fe en la saviesa de l’home; la veritat és més aviat el contrari. La vida és terrible; això ho sabem. Però precisament perquè espero ben poca cosa de la condició humana, els períodes de felicitat, els progressos parcials o els esforços per recomençar i continuar em semblen altres tants prodigis que gairebé compensen la immensa massa dels mals, dels fracassos, de la descurança i de l’error. Les catàstrofes i les ruïnes arribaran; el desordre triomfarà, però també de tant en tant l’ordre. La pau s’instal·larà novament entre dos períodes de guerra; els mots llibertat, humanitat, justícia retrobaran aquí i allà el sentit que nosaltres hem intentat de donar-los. No tots els nostres llibres quedaran destruïts; repararan les nostres estàtues trencades; altres cúpules i altres frontons naixeran dels nostres frontons i de les nostres cúpules; alguns homes pensaran, treballaran i sentiran com nosaltres: vull comptar amb aquests continuadors que sorgiran a intervals irregulars al llarg dels segles, i amb aquesta intermitent immortalitat. Si mai els bàrbars s’emparen de l’imperi del món, es veuran obligats a adoptar alguns dels nostres mètodes, i acabaran assemblant-se a nosaltres. Càbrias s’esgarrifa només de pensar que algun dia el pastòfor de Mitra o el bisbe de Crist puguin implantar-se a Roma i substituir el Gran Pontífex. Si per desgràcia aquest dia arriba, el meu successor al llarg de la riba vaticana haurà deixat de ser el cap d’un cercle d’afiliats o d’una banda de sectaris, per convertir-se al seu torn en una de les figures universals de l’autoritat. Heretarà els nostres palaus i els nostres arxius, i diferirà de nosaltres menys del que es pugui creure. Accepto amb tota calma aquestes vicissituds de la Roma eterna.

Els medicaments ja no fan efecte; la inflor de les cames augmenta; dormisquejo més estones assegut que no pas estirat. Un dels avantatges de la mort serà poder estar altre cop ajaçat sobre un llit. Ara sóc jo qui he de consolar Antoni. Li recordo que la mort ja fa molt temps que em sembla la solució més elegant i més neta al meu propi problema; com sempre, els meus vots finalment s’acompleixen, però de manera més lenta i indirecta del que s’hauria cregut. Estic content que el mal m’hagi deixat intacta la lucidesa fins a la fi; em satisfà no haver de passar la prova de la senectut, no estar destinat a conèixer aquell enduriment, aquella rigidesa, aquella sequedat, aquella horrible absència de desigs. Si els meus càlculs són justos, la meva mare va morir, si fa no fa, a la mateixa edat que jo tinc ara; la meva vida ha estat la meitat més llarga que la del meu pare, mort als quaranta anys. Tot és a punt; l’àguila encarregada de portar als déus l’ànima de l’emperador ja està reservada per a la cerimònia fúnebre. El meu mausoleu, al capdamunt del qual estan plantant ara els xiprers destinats a formar a ple cel una piràmide negra, estarà pràcticament acabat a temps per transportar-hi les cendres encara calentes. He pregat a Antoni que després hi faci portar també Sabina; en morir, no li vaig fer concedir els honors divins que, al cap i a la fi, li eren deguts; no estaria de més que aquest oblit fos reparat. I voldria que les restes d’Eli Cèsar fossin col·locades al meu costat.

M’han portat a Baies; amb aquestes calors de juliol, el trajecte se m’ha fet penós, però respiro molt millor a la vora de la mar. L’onada fa a la platja el seu murmuri de seda rebregada i de carícia; encara frueixo de les llargues tardes rosades. Però ja només sostinc les tauletes per mantenir ocupades les meves mans, que malgrat tot se m’agiten. He enviat a cercar Antoni; un correu ha marxat cap a Roma a galop tirat. Soroll de les peülles de Borístenes, galop del Genet Traci… El petit grup d’íntims s’agombola al meu capçal. Càbrias em fa pena: les llàgrimes casen malament amb les arrugues dels vells. El preciós rostre de Cèler es mostra com sempre estranyament tranquil; es preocupa d’atendre’m sense deixar veure res que es pugui afegir a la inquietud o a la fatiga. Però Diòtim sanglota, amb el cap amagat entre els coixins. Li he deixat el futur assegurat; Itàlia no li agrada; així, doncs, podrà realitzar el seu somni, que és tornar a Gadara i obrir-hi amb un a amic seu una escola d’eloqüència; no perdrà res amb la meva mort. I tanmateix la seva magra espatlla s’agita convulsivament sota els plecs de la seva túnica; sento sota els meus dits plors deliciosos. Adrià haurà estat humanament estimat fins a la fi.

Petita ànima, ànima tendra i flotant, companya del meu cos, que fou el teu hoste, ets a punt de davallar als llocs pàl·lids, gelats i nus on hauràs de renunciar als jocs d’abans. Per un instant encara, mirem junts les ribes familiars, els objectes que sens dubte mai més no tornarem a veure… Procurem entrar en la mort amb els ulls oberts…

Tot queda per fer. Els meus dominis africans, heretats de la meva sogra Matídia, han de convertir-se en un model d’explotació agrícola; els pagesos del poblat de Borístenes, fundat a Tràcia en memòria d’un bon cavall, tenen dret a rebre ajuts en sortir d’un hivern tan cru; en canvi, cal refusar els subsidis als rics cultivadors de la vall del Nil, sempre disposats a aprofitar-se de la sol·licitud de l’emperador. Juli Vestí, prefecte dels estudis, m’envia el seu informe sobre l’obertura de les escoles públiques de gramàtica; tot just ara he acabat la refosa del codi comercial de Palmira: tot hi és previst, les taxes de les prostitutes i els drets de pas de les caravanes. S’està reunint en aquests moments un congrés de metges i de magistrats encarregats d’estatuir sobre els límits extrems d’un embaràs, posant així fi a interminables queixes legals. Els casos de bigàmia es multipliquen a les colònies militars; faig tot el que puc per persuadir els veterans que no facin mal ús de les noves lleis, i que només es casin prudentment amb una sola dona. A Atenes, estan erigint un Panteó seguint l’exemple de Roma; jo componc la inscripció que haurà d’anar gravada en els seus murs; hi enumero, a tall d’exemples i de compromisos per al futur, els serveis que he rendit a les ciutats gregues i als pobles bàrbars; els serveis que he rendit a Roma no cal esmentar-los. La lluita contra la brutalitat judicial continua: he hagut d’amonestar el governador de Cilícia perquè se li acudí de fer morir en el suplici els lladres de bestiar de la seva província, com si la simple mort no bastés per castigar un home i desfer-se’n. L’Estat i les municipalitats abusaven de les condemnes a treballs forçats a fi de procurar-se una mà d’obra barata; he prohibit aquesta pràctica tant per als esclaus com per als homes lliures; però es important vetllar per tal que aquest sistema detestable no sigui restablert sota altres noms. Els sacrificis d’infants encara es cometen en certs indrets del territori de l’antiga Cartago: cal saber trobar la manera d’impedir als sacerdots de Baal la joia d’atiar les seves fogueres. A l’Àsia Menor, els drets dels hereters dels Selèucides han estat vergonyosament lesionats pels nostres tribunals civils, sempre mal disposats envers aquests antics prínceps; ara he reparat aquesta llarga injustícia. A Grècia, el procés d’Herodes Àtic encara dura. La caixa de despatxos de Flegont, els seus rascadors de pedra tosca i les seves barretes de cera roja estaran amb mi fins a la fi.

Com en temps de la meva felicitat, em creuen déu; continuen donant-me aquest títol fins i tot en el moment en què ofereixen al cel sacrificis pel restabliment de l’Augusta Salut. Ja t’he dit per quines bones raons aquesta creença tan beneficiosa no em sembla del tot insensata. Una vella cega ha arribat a peu de Pannònia; havia emprès aquest viatge esgotador per demanar-me que li toqués amb el dit les seves ninetes apagades; ha recuperat la vista al contacte de les meves mans, com el seu fervor ja li feia esperar; la seva fe en l’emperador-déu explica aquest miracle. D’altres prodigis s’han produït; hi ha malalts que diuen haver-me vist en els seus somnis, com els pelegrins d’Epidaure veuen en somnis Esculapi; pretenen haver-se despertat ja guarits o, si més no, molt millorats. No em fa somriure el contrast entre els meus poders de taumaturg i el meu mal; accepto aquests nous privilegis amb gravetat. Aquesta vella cega caminant cap a l’emperador des del fons d’una província bàrbara ha esdevingut per a mi el que havia estat anteriorment l’esclau de Tarragona: l’emblema de les poblacions de l’imperi que he regit i servit. Llur immensa confiança em recompensa per vint anys de treballs que tampoc no em foren desagradables. Flegont m’ha llegit últimament l’obra d’un jueu d’Alexandria que també m’atribueix poders més que humans; he acollit sense sarcasmes aquesta descripció del príncep de cabells grisos que hom veu anar i venir per totes les rutes de la terra, endinsant-se entre els tresors de les mines, desvetllant les forces generatrius del sòl, establint pertot arreu la prosperitat i la pau, o la imatge de l’iniciat que ha restaurat els llocs sants de totes les races, de l’entès en arts màgiques, del vident que col·locà un noi al cel. Hauré estat molt millor comprès per aquest jueu entusiasta que no pas per molts senadors i procònsols; aquest adversari adherit a la nostra causa completa Arrià; em meravella haver esdevingut finalment, a ulls d’alguns, el que desitjava ser, i que aquest èxit sigui constituït per tan poca cosa. La vellesa i la mort ja ben pròximes afegeixen ara, a més, la seva majestat a aquest prestigi; els homes s’aparten religiosament al meu pas; ja no em comparen com en altre temps al Zeus radiant i calm, sinó al Mart Gradiu, déu de les llargues campanyes i de l’austera disciplina, al greu Numa inspirat pels déus; en aquests darrers temps, aquesta cara pàl·lida i desfeta, aquests ulls fixos, aquest gran cos enrigidit per un esforç de voluntat, els recorden Plutó, déu de les ombres. Només alguns íntims, alguns amics segurs i cars, escapen a aquest terrible contagi del respecte. El jove advocat Frontó, aquest magistrat ple de futur que, sens dubte, serà un dels bons servidors del teu regnat, va venir a discutir amb mi un comunicat que havia de fer al Senat; la seva veu tremolava; i també en els seus ulls vaig poder llegir aquesta mateixa reverència barrejada de temor. Les joies tranquil·les de l’amistat humana per a mi ja no existeixen; m’adoren; em veneren massa per estimar-me.

M’ha estat deparada una sort semblant a la de certs jardiners: tot allò que he intentat implantar en la imaginació humana hi ha arrelat. El culte d’Antínous semblava la més folla de les meves empreses, el desbordament d’un dolor que només a mi em concernia. Però la nostra època té avidesa de déus, i prefereix els més ardents, els més tristos, els que barregen al vi de la vida una amarga mel d’ultratomba. A Delfos, el noi ha esdevingut l’Hermes guardià del llindar, senyor dels passatges obscurs que condueixen al regne de les ombres. Eleusis, on la seva edat i la seva qualitat d’estranger li havien impedit de ser iniciat juntament amb mi, n’ha fet el jove Bacus dels Misteris, príncep de les regions limítrofes entre els sentits i l’ànima. L’Arcàdia dels seus ancestres l’associa a Pan i a Diana, divinitats dels boscos; els pagesos de Tíbur l’assimilen al dolç Aristeu, rei de les abelles. A l’Àsia, els devots retroben en ell llurs tendres déus esdernegats per la tardor o devorats per l’estiu. Als límits dels països bàrbars, el company de les meves caceres i dels meus viatges ha assumit l’aspecte del Genet Traci, del misteriós passavolant que cavalca per les maleses al clar de lluna, emportat-se les ànimes en un replec del seu mantell. Tot això podria no ser altra cosa que una excrescència del culte oficial, un afalagament dels pobles, una roïndat dels sacerdots àvids de subsidis. Però la jove figura m’escapa de les mans; cedeix a les aspiracions dels cors simples: per una d’aquestes restitucions inherents a la natura de les coses, l’efebus ombrívol i deliciós ha esdevingut per a la pietat popular el suport dels febles i dels pobres, el consolador dels nens morts. La imatge de les monedes de Bitínia, el perfil del noi de quinze anys de rínxols flotants, de somriure meravellat i crèdul que conservà tan poc, penja al coll dels nounats a guisa d’amulet; i en els cementiris de poble la claven a les petites tombes. No fa massa, quan pensava en la meva pròpia fi com un pilot, despreocupat de si mateix, però que tremola pels passatgers i la càrrega de la nau, em deia amargament a mi mateix que aquest record s’enfonsaria amb mi; em feia l’efecte que, d’aquesta manera, aquell ésser jove curosament embalsamat al fons de la meva memòria, tornaria a morir per segona vegada. Aquest temor, però, tot i ser just, s’ha apaivagat una mica; he compensat tant com he pogut aquella mort precoç; una imatge, un reflex, un feble eco subsistirà almenys durant uns segles. No es pot fer gaire més en matèria d’immortalitat.

He tornat a veure Fidus Aquila, governador d’Antínou, de pas cap a ocupar el seu nou càrrec a Sarmizegetusa. M’ha descrit els ritus anuals celebrats a les riberes del Nil en honor del déu mort, els pelegrins que vénen a milers de les regions del nord i del sud, les ofrenes de cervesa i de blat, les pregàries; cada tres anys tenen lloc a Antínou jocs commemoratius igual que a Alexandria, a Mantinea i a la meva estimada Atenes. Les festes triennals es repetiran aquesta pròxima tardor, però no espero durar fins al novè retorn del mes d’Athir. Raó de més perquè cada detall d’aquestes solemnitats quedi disposat a l’avançada. L’oracle del mort funciona a la cambra secreta del temple faraònic aixecat per obra meva; els sacerdots distribueixen diàriament alguns centenars de respostes ja preparades per a qualsevol qüestió que pugui plantejar l’esperança o l’angoixa humana. Se m’ha retret que jo mateix n’hagi compost algunes. No pretenia caure en una falta de respecte envers el meu déu, ni de compassió envers la dona d’un soldat que pregunta si el seu marit tornarà viu d’una guarnició de Palestina, o envers el mercader que té constantment els seus vaixells fent capficalls per les aigües de la Mar Roja, o envers la parella que voldrien tenir un fill. Tot al més, perllongava així les partides de logogrifs i les xarades en vers que fèiem junts de vegades. Igualment hi ha hagut qui s’ha estranyat que aquí, a la Vil·la, al voltant de la capella de Canop on el seu culte se celebra a la manera egípcia, hagi deixat establir els pavellons de plaer del barri d’Alexandria que porta el mateix nom, amb les seves facilitats i les seves distraccions que ofereixo als meus hostes i en les quals algun cop arribo a prendre part. Ell s’hi havia acostumat, a aquestes coses. I hom no s’estanca durant anys i anys en un únic pensament sense deixar-hi entrar a poc a poc totes les rutines d’una vida.

He fet tot allò que recomanen. He esperat: de vegades, he pregat. Audivi voces divinas… La nècia Júlia Balbil·la creia sentir a l’alba la veu misteriosa de Memnó: jo he sentit la fressa de la nit. He fet les uncions de mel i d’oli de roses que atrauen les ombres; he disposat el bol de llet, el pessic de sal, la gota de sang que eren el suport de llur passada existència. M’he ajagut sobre el paviment de marbre del petit santuari; la claror dels astres s’esmunyia per les fenedures practicades a la muralla, mirallejant aquí i allà, fent reflexos, inquietants llums pàl·lides. Vaig recordar les ordres xiuxiuejades pels sacerdots a l’orella del mort, l’itinerari gravat dins la tomba: I ell reconeixerà el camí… I els guardians del llindar el deixaran passar… I continuarà anant i venint a l’entorn dels qui l’estimen durant milions de dies… De vegades, i a llargs intervals, m’ha semblat sentir com el frec d’una aproximació, un tocament lleuger com el contacte d’una pestanya, tebi com l’interior d’un palmell. I l’ombra de Patrocle apareix al costat d’Aquil·les… Mai no sabré si aquesta escalfor, aquesta dolcesa no emana en realitat del més profund de mi mateix, com els últims esforços d’un home en lluita contra la solitud i el fred de la nit. Però la qüestió, que també se sol suscitar en presència dels nostres amors vivents, ara com ara ha deixat d’interessar-me: m’importa ben poc si els fantasmes evocats per mi vénen dels llimbs de la meva memòria o dels d’un altre món. La meva ànima, si és que en posseeixo una, és feta de la mateixa substància que els espectres; aquest cos de mans inflades, d’ungles lívides, aquesta trista massa ja mig dissolta, aquest odre de mals, de desigs i de somnis, no és gaire més sòlid o més consistent que una ombra. El que em diferencia dels morts és únicament la facultat de poder-me sufocar encara uns moments més; llur existència, en un cert sentit, em sembla més segura que no la meva. Antínous i Plotina són, si més no, tan reals com jo.

La meditació de la mort no ensenya a morir; no fa més fàcil la partença, però ja no és la facilitat el que cerco. Petita cara emmurriada i voluntariosa, el teu sacrifici no haurà enriquit la meva vida, sinó la meva mort. El fet que ja em sigui propera restableix entre nosaltres una mena d’estreta complicitat: els vius que m’envolten, els servidors abnegats, i de vegades inoportuns, mai no sabran fins a quin punt el món ja no ens interessa. Penso amb disgust en els negres símbols de les tombes egípcies: el sec escarabeu, la mòmia rígida, la granota de les parturicions. Si haguéssim de creure els sacerdots, t’he deixat en aquest indret on els elements que formen un ésser s’esquincen com un vestit usat que hom estira, en aquesta cruïlla sinistra entre el que existeix eternament, el que fou i el que serà. Pot ser que al capdavall aquesta gent tingui raó, i que la mort sigui feta de la mateixa matèria escàpola i confusa que la vida. Però totes les teories de la immortalitat m’inspiren malfiança; el sistema de penes i retribucions deixa fred un jutge que ja coneix la dificultat de jutjar. Per altra part, també em passa que trobo massa simple la solució contrària, el pur no-res, la buida cavitat on sona la rialla d’Epictet. Observo la meva fi: aquesta sèrie d’experiències fetes sobre mi mateix continua el llarg estudi començat a la clínica de Sàtir. Fins ara, les modificacions són tan exteriors com les que el temps i la intempèrie poden provocar en un monument sense alterar-ne ni la matèria ni l’arquitectura: de vegades, em sembla percebre i tocar a través de les esquerdes el basament indestructible, la tosca eterna. Sóc el que era: moro sense canviar. A primer cop d’ull, el nen robust dels jardins d’Espanya, o l’oficial ambiciós que entrava a la tenda espolsant-se de sobre els flocs de neu, semblen tan extingits com ho seré jo mateix quan hauré passat per la pira; però són aquí, sóc inseparable d’ells. L’home que gemegava sobre el pit d’un mort continua gemegant en un racó de si mateix, a despit de la calma més o menys humana de la qual ja participo; el viatger reclòs dins el malalt, ja per sempre més sedentari, s’interessa per la mort perquè representa una partença. Aquella força que vaig ser jo sembla encara capaç d’instrumentar moltes altres vides, d’aixecar mons. Si per miracle vinguessin a afegir-se alguns segles més als pocs dies que em resten, tornaria a fer les mateixes coses, i fins i tot els mateixos errors, freqüentaria els mateixos Olimps i els mateixos Inferns. Una constatació com aquesta és un excel·lent argument a favor de la utilitat de la mort, però al mateix temps m’inspira certs dubtes respecte a la seva total eficàcia.

Durant alguns períodes de la meva vida, he anotat els meus somnis; en discutia el significat amb els sacerdots, els filòsofs, els astròlegs. Aquesta facultat de somiar, esmorteïda feia anys, m’ha estat retornada en el transcurs d’aquests mesos d’agonia; els incidents de l’estat de vigília semblen menys reals, i sovint menys inoportuns que aquests somnis. Si aquest món larvari i espectral, on l’inconsistent i l’absurd abunden encara més que a la terra, ens ofereix una idea de les condicions de l’ànima separada del cos, em passaré, sens dubte, tota l’eternitat enyorant el control exquisit dels sentits i les perspectives ajustades de la raó humana. I malgrat tot, m’enfonso amb una certa delícia en les vanes regions dels somnis; per uns instants puc posseir certs secrets que de seguida se m’escapen; bec en les fonts. L’altre dia era a l’oasi d’Ammó, la tarda de la caça del lleó. Em sentia joiós; tot passava com en els temps en què tenia la meva força: el lleó ferit queia i es tornava a alçar; jo m’hi precipitava per rematar-lo. Però aquest cop el meu cavall encabritat m’ha tirat a terra; l’horrible massa sagnant ha rodolat sobre meu; les urpes m’esquinçaven el pit; m’he despertat a la meva cambra de Tíbur cridant auxili. I encara més recentment, he tornat a veure el meu pare, tot i que penso en ell ben poques vegades. Estava estirat al seu llit de malalt, en una estança de la nostra casa d’itàlica que vaig abandonar tot seguit de la seva mort. Tenia al damunt de la seva tauleta una fiola plena d’una poció sedant que li he suplicat que em donés. M’he desvetllat abans que hagués tingut temps de respondre’m. Em sorprèn que la majoria dels homes tinguin tanta por dels espectres, ells que accepten tan fàcilment de parlar amb els morts en els seus somnis.

Els presagis també es multipliquen: a hores d’ara tot sembla una intimació, un signe. Acabo de deixar caure, i se m’ha trencat, una preciosa pedra gravada encastada a la pala d’un anell; un artesà grec hi havia tallat el meu perfil. Els àugurs sacsegen el cap greument; jo lamento haver perdut aquesta puríssima obra mestra. També m’esdevé de parlar de mi en passat: al Senat, tot discutint certes situacions que s’havien produït després de la mort de Luci, la llengua se’m trabuca, i m’he trobat diverses vegades mencionant aquelles circumstàncies com si haguessin succeït després de la meva pròpia mort. Fa uns mesos, el dia del meu aniversari, pujant en llitera per les escales del Capitoli, vaig trobar-me cara a cara amb un home endolat que plorava: de seguida vaig veure empal·lidir el meu vell Càbrias. Aleshores encara sortia; continuava exercint personalment les meves funcions de Gran Pontífex i de Germà Arval, i celebrant jo mateix els antics ritus de la religió romana que vaig acabar preferint a la major part dels cultes estrangers. Estava dret davant de l’altar, a punt d’encendre la flama; volia oferir als déus un sacrifici per Antínous. De cop i volta, el tros de toga que em cobria el front relliscà i em caigué damunt l’espatlla, deixant-me el cap al descobert; així passava de la categoria de sacrificador a la de víctima. Certament ja em toca.

La meva paciència també dóna els seus fruits; sofreixo menys; la vida toma a ser gairebé dolça. Ja no em barallo amb els metges; llurs estúpids remeis m’han acabat de matar; però la seva presumpció, la seva hipòcrita pedanteria és obra nostra: mentirien menys si no tinguéssim tanta por de sofrir. Em manca la força per encoleritzar-me com abans: sé de bona font que Platoni Nepos, a qui tant he estimat, ha abusat de la meva confiança, però ni tan sols he intentat confondre’l, i no l’he castigat. L’esdevenidor del món m’inquieta; ja no m’esforço a calcular, angoixosament, la major o menor durada de la pau romana; deixo fer els déus. No és que hagi adquirit més confiança en la seva justícia, que no és la nostra, o més fe en la saviesa de l’home; la veritat és més aviat el contrari. La vida és terrible; això ho sabem. Però precisament perquè espero ben poca cosa de la condició humana, els períodes de felicitat, els progressos parcials o els esforços per recomençar i continuar em semblen altres tants prodigis que gairebé compensen la immensa massa dels mals, dels fracassos, de la descurança i de l’error. Les catàstrofes i les ruïnes arribaran; el desordre triomfarà, però també de tant en tant l’ordre. La pau s’instal·larà novament entre dos períodes de guerra; els mots llibertat, humanitat, justícia retrobaran aquí i allà el sentit que nosaltres hem intentat de donar-los. No tots els nostres llibres quedaran destruïts; repararan les nostres estàtues trencades; altres cúpules i altres frontons naixeran dels nostres frontons i de les nostres cúpules; alguns homes pensaran, treballaran i sentiran com nosaltres: vull comptar amb aquests continuadors que sorgiran a intervals irregulars al llarg dels segles, i amb aquesta intermitent immortalitat. Si mai els bàrbars s’emparen de l’imperi del món, es veuran obligats a adoptar alguns dels nostres mètodes, i acabaran assemblant-se a nosaltres. Càbrias s’esgarrifa només de pensar que algun dia el pastòfor de Mitra o el bisbe de Crist puguin implantar-se a Roma i substituir el Gran Pontífex. Si per desgràcia aquest dia arriba, el meu successor al llarg de la riba vaticana haurà deixat de ser el cap d’un cercle d’afiliats o d’una banda de sectaris, per convertir-se al seu torn en una de les figures universals de l’autoritat. Heretarà els nostres palaus i els nostres arxius, i diferirà de nosaltres menys del que es pugui creure. Accepto amb tota calma aquestes vicissituds de la Roma eterna.

Els medicaments ja no fan efecte; la inflor de les cames augmenta; dormisquejo més estones assegut que no pas estirat. Un dels avantatges de la mort serà poder estar altre cop ajaçat sobre un llit. Ara sóc jo qui he de consolar Antoni. Li recordo que la mort ja fa molt temps que em sembla la solució més elegant i més neta al meu propi problema; com sempre, els meus vots finalment s’acompleixen, però de manera més lenta i indirecta del que s’hauria cregut. Estic content que el mal m’hagi deixat intacta la lucidesa fins a la fi; em satisfà no haver de passar la prova de la senectut, no estar destinat a conèixer aquell enduriment, aquella rigidesa, aquella sequedat, aquella horrible absència de desigs. Si els meus càlculs són justos, la meva mare va morir, si fa no fa, a la mateixa edat que jo tinc ara; la meva vida ha estat la meitat més llarga que la del meu pare, mort als quaranta anys. Tot és a punt; l’àguila encarregada de portar als déus l’ànima de l’emperador ja està reservada per a la cerimònia fúnebre. El meu mausoleu, al capdamunt del qual estan plantant ara els xiprers destinats a formar a ple cel una piràmide negra, estarà pràcticament acabat a temps per transportar-hi les cendres encara calentes. He pregat a Antoni que després hi faci portar també Sabina; en morir, no li vaig fer concedir els honors divins que, al cap i a la fi, li eren deguts; no estaria de més que aquest oblit fos reparat. I voldria que les restes d’Eli Cèsar fossin col·locades al meu costat.

M’han portat a Baies; amb aquestes calors de juliol, el trajecte se m’ha fet penós, però respiro molt millor a la vora de la mar. L’onada fa a la platja el seu murmuri de seda rebregada i de carícia; encara frueixo de les llargues tardes rosades. Però ja només sostinc les tauletes per mantenir ocupades les meves mans, que malgrat tot se m’agiten. He enviat a cercar Antoni; un correu ha marxat cap a Roma a galop tirat. Soroll de les peülles de Borístenes, galop del Genet Traci… El petit grup d’íntims s’agombola al meu capçal. Càbrias em fa pena: les llàgrimes casen malament amb les arrugues dels vells. El preciós rostre de Cèler es mostra com sempre estranyament tranquil; es preocupa d’atendre’m sense deixar veure res que es pugui afegir a la inquietud o a la fatiga. Però Diòtim sanglota, amb el cap amagat entre els coixins. Li he deixat el futur assegurat; Itàlia no li agrada; així, doncs, podrà realitzar el seu somni, que és tornar a Gadara i obrir-hi amb un a amic seu una escola d’eloqüència; no perdrà res amb la meva mort. I tanmateix la seva magra espatlla s’agita convulsivament sota els plecs de la seva túnica; sento sota els meus dits plors deliciosos. Adrià haurà estat humanament estimat fins a la fi.

Petita ànima, ànima tendra i flotant, companya del meu cos, que fou el teu hoste, ets a punt de davallar als llocs pàl·lids, gelats i nus on hauràs de renunciar als jocs d’abans. Per un instant encara, mirem junts les ribes familiars, els objectes que sens dubte mai més no tornarem a veure… Procurem entrar en la mort amb els ulls oberts…