La meva vida havia retornat a l’ordre, però no pas l’imperi. El món que jo havia heretat s’assemblava a un home en la flor de l’edat, encara robust, però que mostrava ja, als ulls d’un metge, signes imperceptibles de desgast, i que acabava de passar per les convulsions d’una malaltia greu. Les negociacions varen ser represes ara obertament; vaig fer córrer per arreu que Trajà, abans de morir, m’ho havia encomanat personalment. Vaig suprimir d’un traç les conquestes perilloses: no solament la Mesopotàmia, on no hauríem pogut mantenir-nos, sinó també l’Armènia, massa excèntrica i massa llunyana, que vaig conservar només a títol d’Estat vassall. Dues o tres dificultats, que haurien fet durar d’allò més anys una conferència de pau si els principals interessats haguessin tret profit d’allargar-la, varen quedar llimades gràcies als bons oficis del mercader Opramoas que tenia el vist-i-plau dels sàtrapes. Vaig procurar infondre a les converses aquesta ardor que d’altres reserven per al camp de batalla; vaig forçar la pau. D’altra banda, els meus interlocutors la desitjaven almenys tant com jo: els parts no volien altra cosa que tornar a obrir les seves rutes comercials entre l’índia i nosaltres. Pocs mesos després de la gran crisi, vaig tenir el goig de veure com es tornaven a formar a les vores de l’Orontes les files de caravanes; els oasis es poblaven altre cop de mercaders que comentaven les notícies a la claror dels focs, i que amb els seus productes carregaven també cada matí, per al transport a països desconeguts, un bon nombre de pensaments, de mots, de costums ben nostres, que a poc a poc s’empararien del globus amb més seguretat que les legions en marxa. La circulació de l’or, el pas de les idees, tan subtil com el de l’aire vital per les artèries, començava novament per dintre del gran cos del món; el pols de la terra tornava a bategar.

La febre de la rebel·lió també dequeia. A Egipte havia estat tan violenta que s’havien hagut de crear a corre-cuita milícies de camperols mentre no arribaven tropes nostres de reforç. Vaig encarregar immediatament al meu camarada Marci Turbó que hi restablís l’ordre, cosa que va fer amb sàvia fermesa. Però l’ordre als carrers només em satisfeia a mitges; volia, si era possible, restaurar-lo també en els esperits o, més ben dit, fer-l’hi regnar per primera vegada. Un sojorn de set dies a Pelúsium va ser dedicat enterament a equilibrar la balança entre els grecs i els jueus, eterns incompatibles. No vaig veure res del que hauria volgut veure: ni les ribes del Nil, ni el Museu d’Alexandria, ni les estàtues dels temples; amb prou feina vaig trobar la manera de consagrar una nit a les agradables disbauxes de Canop. Sis jornades inacabables van transcórrer dins el bullent aljub del tribunal, protegit de la calor de fora per uns llargs cortinatges de llates que espetegaven al vent. A la nit, enormes mosquits brunzien al voltant de les llànties. Vaig intentar demostrar als grecs que no sempre eren els més savis, i als jueus que no eren en absolut els més purs. Les cançons satíriques amb què aquells hel·lens de baixa estofa fustigaven els seus adversaris no eren gaire menys estúpides que les grotesques imprecacions de les jueries. Aquelles dues races que vivien porta per porta de feia segles mai no havien tingut la curiositat de conèixer-se, ni la decència d’acceptar-se. Els esgotats pledejadors que es retiraven, a entrada de fosc, tornaven a trobar-me a l’alba en el meu banc, ocupat encara a destriar els munts de porqueria dels falsos testimonis; els cadàvers apunyalats que m’oferien com a cos del delicte eren molt sovint els de malalts morts al seu llit i robats als embalsamadors. Però cada hora de bonança era una victòria, precària com ho són totes; cada querella arbitrada un precedent, una penyora de futur. M’importava ben poc que l’acord obtingut fos extern, imposat des de fora, i probablement temporal: sabia que el bé igual que el mal és qüestió de rutina, que el que és temporal es prolonga i el que és extern s’infiltra a dins, i també que la màscara, a la llarga, es converteix en cara. Si l’odi, l’estultícia, el deliri tenen efectes duradors, no veia perquè la lucidesa, la justícia, la benevolència no havien de tenir també els seus. L’ordre a les fronteres no era res si no aconseguia persuadir aquell robavellaire jueu i aquell cansalader grec perquè visquessin tranquil·lament l’un al costat de l’altre.

La pau era el meu objectiu, però de cap manera el meu ídol; la mateixa paraula ideal tampoc no m’acabava de fer el pes per massa allunyada de la realitat. Havia pensat de dur fins al final el meu rebuig absolut de les conquestes abandonant la Dàcia, i ho hauria fet si hagués pogut trencar de pla amb la política del meu predecessor sense fer atzagaiades, però valia més utilitzar, tan sàviament com fos possible, els profits anteriors al meu regnat i ja enregistrats per la història. L’admirable Juli Bassus, primer governador d’aquella província recentment organitzada, havia mort de penes i fatics, com jo mateix havia estat a punt de sucumbir durant l’any passat a les fronteres sàrmates, i havia mort consumit per aquesta tasca sense glòria que consisteix a pacificar incansablement un país que hom creu sotmès. Vaig fer-li fer a Roma funerals triomfals, d’ordinari reservats únicament als emperadors; aquest homenatge a un bon servidor obscurament sacrificat fou la meva última i discreta protesta contra la política de conquestes: ja no em calia denunciar-la en veu alta ara que estava en les meves mans tallar-la de soca-rel. Per contra, s’imposava una repressió militar a Mauritània, on els agents de Lusi Quiet fomentaven disturbis; i l’acció no havia de menester immediatament la meva presència. A Bretanya passava el mateix; allà, els caledonis havien aprofitat la retirada de tropes ocasionada per la guerra d’Àsia per delmar les guarnicions insuficients que havien quedat a les fronteres. Juli Sever s’encarregà del més urgent en aquell territori, tot esperant que em fos possible, després de posar en ordre els afers romans, d’emprendre aquell llarg viatge. Però jo duia de cap acabar personalment la guerra sàrmata que havia quedat en suspens, i d’esmerçar-hi aquest cop les tropes necessàries per posar fi a les depredacions dels bàrbars. Car, en això com en tot, em negava a sotmetre’m a un sistema. Acceptava la guerra com un mitjà d’aconseguir la pau si les negociacions no bastaven, a la manera d’un metge que es decideix a aplicar el cauteri després d’haver intentat les herbes remeieres. Tot és tan complicat en les qüestions humanes que el meu regnat pacífic hauria de tenir també els seus períodes de guerra, igual que la vida d’un gran capità té, tant si li plau com no, els seus interludis de pau.

Abans de remuntar cap al nord per enllestir finalment el conflicte sàrmata, vaig reveure Quiet. El botxí de Cirene continuava essent temible. El meu primer gest havia estat dissoldre les seves columnes d’exploradors númides; li quedava el seu lloc al Senat, la seva plaça a l’exèrcit regular, i aquell immens domini d’arenes occidentals del qual podia fer-se’n, a gust seu, un trampolí o un asil. M’invità a anar de cacera a Mísia, en plena selva, i maquinà sàviament un accident: amb una mica menys de sort o d’agilitat física ben segur que hi hauria deixat la meva pell. Però valia més fer veure que no sospitava res, prendre paciència i esperar. Poc temps després, a Mèsia Inferior, a l’època en què la capitulació dels prínceps sàrmates em permetia de pensar en una data pròxima per al meu retorn a Itàlia, un intercanvi de despatxos xifrats amb el meu antic tutor em va fer saber que Quiet havia tornat precipitadament a Roma on acabava d’entrevistar-se amb Palma. Els nostres enemics fortificaven les seves posicions, reorganitzaven les seves tropes. No hi havia seguretat possible mentre tinguéssim en contra aquells dos homes. Vaig escriure a Atià que actués de pressa. El vell colpí com un llampec. Excedint les meves ordres, em deslliurà d’un sol cop de tots els enemics declarats que em quedaven. El mateix dia, a poques hores de distància, Cels fou executat a Baies, Palma a la seva vil·la de Terracina i Nigrí a Favència al llindar de la seva casa de camp. Quiet fou mort de camí, en sortir d’un conciliàbul amb els seus còmplices, al marxapeu del carruatge que l’havia de conduir a la ciutat. Una onada de terror s’estengué per Roma. Servià, el meu vell cunyat, que aparentment s’havia resignat a la meva fortuna, però que aguaitava amb avidesa els meus futurs errors, degué experimentar amb allò un moviment de joia que sens dubte va ser la voluptat més gran que mai va sentir. Totes les brames sinistres que corrien sobre mi trobaren novament qui els donés crèdit.

Vaig rebre aquestes notícies en el pont de la nau que em conduïa a Itàlia. Em van aterrir. Sempre és satisfactori saber-se alleugerit dels adversaris, però el meu tutor havia mostrat per les conseqüències últimes del seu acte una indiferència pròpia de vell: havia oblidat que a mi em tocaria viure amb les seqüeles d’aquells assassinats durant més de vint anys. Pensava en les proscripcions d’Octavi, que havien maculat per sempre més la memòria d’August, en els primers crims de Neró, que de seguida tingueren continuació. Recordava els últims anys de Domicià, aquell home mediocre, no pas pitjor que els altres, a qui la por infligida i soferta havia privat lentament de formà humana, que havia mort dins mateix de palau com una bèstia acorralada al bosc. La meva vida pública se m’escapava ja de les mans: la primera ratlla de la inscripció presentava, profundament gravats, alguns mots que ja no podria esborrar. El Senat, aquell gran cos tan feble, però alhora tan poderós així que se’l perseguia, no oblidaria mai que quatre homes sortits dels seus rengs havien estat executats sumàriament per ordre meva; tres intrigants i una bèstia ferotge passarien d’aquesta manera per màrtirs. Vaig fer avisar immediatament Atià perquè vingués a reunir-se amb mi a Bríndisi, a respondre dels seus actes.

M’esperava a dues passes del port, en una de les cambres de l’alberg encarat a Orient on temps ha morí Virgili. Vingué ranquejant a rebre’m al llindar; sofria una crisi de gota. Així que vam estar tots dos sols, esclataren els retrets: un regnat que volia que fos moderat, exemplar, i començava amb quatre execucions, de les quals només una era indispensable; a més, ni s’havia tingut la precaució, cosa perillosa, d’envoltar-les de formes legals. Aquell abús de força se’m retrauria encara més com més m’esforcés en endavant a ser clement, escrupolós o just; el farien servir per provar que les meves preteses virtuts no eren sinó una sèrie de màscares, i per crear-me una banal llegenda de tirà que em seguiria potser fins a la fi de la Història. Vaig confessar la meva por: no em sentia més exempt de crueltat que de qualsevol altra tara humana: admetia el lloc comú que diu que el crim crida el crim, i la imatge de l’animal que ha tastat la sang una primera vegada. Un vell amic, la lleialtat del qual m’havia semblat segura, s’emancipava ja, aprofitant les febleses que li havia semblat notar en mi; se les havia arreglat, amb el pretext de servir-me, per passar ratlla a un compte personal amb Nigrí i Palma. Comprometia la meva obra de pacificació; em preparava el més negre dels retorns a Roma.

L’ancià va demanar permís per seure, col·locà damunt d’un tamboret la seva cama embolicada amb benes. Tot parlant, li vaig posar un cobertor damunt el peu malalt. Ell em deixava dir, amb el somriure d’un gramàtic que escolta com el seu alumne se’n surt força bé d’una recitació difícil. Quan vaig haver acabat, em preguntà reposadament què havia pensat fer amb els enemics del règim. Si molt calia, s’hauria pogut provar que aquells quatre homes havien complotat assassinar-me; en tot cas, tenien interès a fer-ho. Tot pas d’un regnat a un altre comporta les seves operacions de neteja; ell s’havia encarregat d’aquella per deixar-me les mans netes. Si l’opinió pública reclamava una víctima, no hi havia res més fàcil que llevar-li el seu càrrec de prefecte del pretori. Ja havia previst aquella mesura i m’aconsellava prendre-la. I si calia anar més lluny per conciliar-se el Senat, m’aprovaria que arribés fins a la relegació o l’exili.

Atià havia estat el tutor a qui se li treuen diners, el conseller dels dies difícils, l’agent fidel, però era la primera vegada que jo contemplava atentament aquell rostre de galtes curosament rasurades, aquelles mans deformes tranquil·lament enllaçades sobre el pom d’un bastó de banús. Coneixia força bé els diversos elements que conformaven la seva existència d’home pròsper: la seva dona, que tan cara li era, i la salut de la qual havia de menester constants atencions, les seves filles casades, i llurs criatures per a les quals ell tenia ambicions alhora modestes i constants, com ho havien estat les seves pròpies; el seu amor pels plats refinats; el seu gust decidit pels camafeus grecs i les joves dansarines. I m’havia donat la precedència per damunt de totes aquestes coses: d’ençà de trenta anys que la seva primera preocupació havia estat protegir-me, i després servir-me. A mi, que encara no havia tingut preferència per cap altra cosa que no fossin idees, projectes o, com a molt, una imatge futura de mi mateix, aquella banal abnegació d’home a home em semblà prodigiosa, insondable. Ningú no n’és digne, i continuo sense explicar-me-la. Vaig seguir el seu consell: va perdre el seu càrrec. El feble somriure que se li va dibuixar em demostrà que ja s’ho esperava, que el prengués pel mot. Ell sabia molt bé que cap sol·licitud intempestiva envers un vell amic m’impediria adoptar el partit més sensat; un polític tan fi com ell no m’ho hauria volgut d’altra manera. Però tampoc no cal exagerar l’abast de la seva desgràcia: després d’uns mesos d’eclipsi, vaig aconseguir de fer-lo entrar al Senat. Era l’honor més gran que podia acordar a aquell home d’ordre eqüestre. Va tenir una vellesa fàcil de ric cavaller romà, gaudint de la influència que li valia el seu perfecte coneixement de les famílies i dels afers; sovint m’ha tingut com a hoste a la seva vil·la dels monts d’Alba. No importa: com Alexandre a la vigília d’una batalla, havia fet sacrifici a la Por abans de la meva entrada a Roma: entre les víctimes humanes ofertes hi he hagut de comptar Atià.

Atià sabia el que es deia: l’or verge del respecte seria massa tou sense un cert aliatge de temor. Amb l’assassinat dels quatre consulars passà com amb la història del testament arreglat: els cínics suposaven el pitjor, i encara m’admiraven més per això. Roma es va calmar tot just saber-se que les meves rancúnies no anaven més enllà; la joia que cadascú experimentava en sentir-se segur va fer oblidar ben aviat les morts. Es meravellaven de la meva moderació, perquè la trobaven deliberada, volguda, preferida diàriament a una violència que no m’hauria estat menys fàcil. Trajà havia tingut la major part de les virtuts modestes; les meves sorprenien encara més; a un pas estaven de veure-hi un refinament del vici. Jo era el mateix home d’abans, però allò que havien menyspreat passava ara per sublim: una extrema cortesia que abans havia estat considerada pels esperits vulgars com una forma de feblesa, si no de covardia, semblava aleshores la beina llisa i llustrosa de la força. Van posar pels núvols la meva paciència amb els sol·licitants, les meves freqüents visites als malalts dels hospitals militars, la meva amical familiaritat amb els veterans que tornaven a la seva llar. Però tot això no diferia gens ni mica de la manera amb què tota la meva vida havia tractat els meus servidors i els colons de les meves pagesies. Cadascú de nosaltres té més virtuts del que hom creu, però només l’èxit les treu a relluir, potser perquè aleshores la gent s’espera que deixem d’exercir-les. Els éssers humans confessen les seves pitjors febleses quan s’estranyen pel fet que un amo del món no sigui estúpidament indolent, presumptuós o cruel.

Havia refusat tots els títols. En el primer mes del meu regnat, el Senat, a esquenes meves, m’havia adornat amb una d’aquelles llargues sèries d’apel·latius honorífics que se solen col·locar com un mocador de franges al voltant del coll de certs emperadors. Dàcic, Pàrtic, Germànic: a Trajà li havien agradat aquests bells sons de músiques guerreres, semblants als címbals i als tambors dels regiments parts; en ell suscitaven ecos, respostes; a mi no feien sinó irritar-me i atabalar-me. Em vaig fer treure tot allò; vaig refusar també, provisòriament, l’admirable títol de Pare de la Pàtria, que August no acceptà fins molt al final, i del qual encara no em considerava digne. Amb el triomf vaig fer el mateix; hauria estat ridícul consentir-hi per una guerra en la qual el meu únic mèrit era haver-hi posat fi. Els qui hi van veure modèstia, en aquest rebuig, s’equivocaren tant com els qui ho van trobar una demostració d’orgull. El meu càlcul anava menys per l’efecte que podia causar en els altres que pels avantatges que me’n podien pervenir. Volia que el meu prestigi fos personal, encastat a la pell, immediatament mesurable en termes d’agilitat mental, de força o d’actes acomplerts. Els títols, si venien, vindrien més tard, altres títols, testimonis de victòries més secretes a les quals encara no gosava aspirar. De moment, ja tenia prou feina a esdevenir, o a ser, el màxim possible, Adrià.

Se m’acusa d’estimar poc Roma. Era bella, tanmateix, durant els dos anys en què l’Estat i jo vam anar-nos temptejant, aquella ciutat de carrers estrets, de Fòrums atapeïts, de maons color de carn vella. Roma vista de nou, després de l’Orient i de Grècia, es revestia d’una mena de cosa estranya que un romà, nascut i pascut perpètuament a la Ciutat, no hi hauria trobat. Em vaig anar habituant altre cop als seus hiverns humits i coberts de sutge, als seus estius africans moderats per la frescor de les cascades de Tíbur i dels llacs d’Alba, a la seva població gairebé rústega, provincianament arrapada als set turons, però entre la qual l’ambició, l’esquer del guany, els atzars de la conquesta i de la servitud anaven abocant a poc a poc totes les races del món, el negre tatuat, el germànic pilós, el grec esvelt i l’oriental rabassut. Vaig deixar de banda certes delicadeses: freqüentava els banys públics a les hores populars; vaig aprendre a suportar els Jocs, que fins aleshores m’havien semblat una feroç dilapidació. No és que la meva opinió hagués canviat: detestava aquelles matances on la bèstia no té una sola oportunitat; tanmateix anava copsant a poc a poc el seu valor ritual, els seus efectes de purificació tràgica damunt la multitud inculta; volia que l’esplendor de les festes igualés les de Trajà, amb més art, això sí, i més ordre. M’obligava a fruir de l’exacta esgrima dels gladiadors, a condició tanmateix que ningú no fos forçat a exercir aquell ofici contra la seva voluntat. Aprenia, des de dalt de la tribuna del circ, a parlamentar amb la multitud per boca dels heralds, a no imposar-li silenci sinó amb una deferència que em retornava centuplicada, a no concedir-li mai altra cosa que allò que raonablement tenia el dret d’esperar, a no refusar mai res sense explicar-ne el motiu. Jo no duia, com fas tu, els meus llibres a la llotja imperial: insultes els altres si sembla que menysprees les seves alegries. Si bé l’espectacle m’irritava, l’esforç d’endurar-lo m’era un exercici més vàlid que la lectura d’Epictet.

La moral és una convenció privada; la decència és afer públic; qualsevol llicència massa visible m’ha fet sempre l’efecte d’una ostentació de mal gust. Vaig prohibir els banys mixtos, causa quasi constant de baralles; vaig fer fondre i retornar a les arques de l’Estat el colossal servei de vaixella plana ordenat per la golafreria de Vitel·li. Els nostres primers Cèsars es van crear una detestable reputació de buscadors d’heretatges: jo vaig seguir la regla de no acceptar ni per a l’Estat ni per a mi cap llegat sobre el qual hi hagués hereus directes que creguessin tenir-hi dret. Vaig intentar disminuir l’exorbitant quantitat d’esclaus de la casa imperial, i sobretot l’audàcia que, pel fet de ser-ho, els porta a igualar-se als millors ciutadans, i de vegades fins i tot a terroritzar-los: un dia, un dels meus adreçà amb impertinència la paraula a un senador; el vaig fer bufetejar. El meu odi envers el desordre arribà al punt de fer fustigar en ple circ alguns dissipadors carregats de deutes. Per evitar confusions, insistia en el fet que, dins la ciutat i en públic, es portés la toga o el laticlavi, tot i ser vestimentes incòmodes, com tot el que és honorífic, i que jo mateix no duc sinó a Roma. M’alçava per rebre els amics; m’estava dret durant les meves audiències, com a reacció contra la petulància de la posició asseguda o estirada. Vaig fer reduir el nombre escandalós de vehicles que obstrueixen els nostres carrers, un luxe de rapidesa que s’anul·la a si mateix, car un peató encara treu avantatge sobre cent carros enganxats l’un darrera l’altre seguint els revolts de la Via Sacra. Per a les meves visites, vaig agafar el costum de fer-me dur en llitera fins a l’interior de les cases privades, estalviant així al meu amfitrió la molèstia d’esperar-me o de conduir-me altre cop a fora sota el sol o el vent aspriu de Roma.

Vaig retrobar la meva gent: sempre he sentit una certa tendresa per la meva germana Paulina, i el mateix Servià semblava menys odiós que en altre temps. La meva sogra Matídia havia portat d’Orient els primers símptomes d’una malaltia mortal: vaig enginyar-me-les per distreure-la dels seus sofriments amb festes frugals, o embriagant innocentment amb un dit de vi aquella matrona ingènua com una noieta. L’absència de la meva dona, que havia cercat refugi al camp en un dels seus accessos d’humor, no disminuïa en absolut aquells plaers familiars. De tots els éssers, és probablement aquell a qui menys he aconseguit de plaure: la veritat és que ho he intentat ben poc. També freqüentava la petita casa on l’emperadriu vídua es lliurava a les delícies serioses de la meditació i dels llibres. Hi retrobava el bell silenci de Plotina. S’eclipsava amb dolçor; aquell jardí, aquelles clares estances esdevenien cada dia més el recinte d’una Musa, el temple d’una emperadriu ja divina. La seva amistat continuava essent exigent, però, al capdavall, no eren sinó exigències plenes de seny.

Vaig reveure igualment els meus amics; vaig conèixer el plaer exquisit de reprendre el contacte després de llargues absències, de judicar i ser judicat novament. El camarada de plaers i treballs literaris d’antany, Víctor Voconi, havia mort; em vaig encarregar de fer-li l’oració fúnebre; la gent va somriure en veure’m mencionar entre les virtuts del difunt una castedat que refutaven els seus propis poemes i la presència en els funerals de Tèstil, de rínxols de mel, que Víctor en altre temps anomenava el seu bell turment. La meva hipocresia era menys grossera que no semblava: tot plaer pres amb gust em semblava cast. Estava agençant Roma com si fos una casa que l’amo vol poder deixar sense que es ressenti de la seva absència: nous col·laboradors van fer les seves proves; adversaris reincorporats van sopar al Palatí amb els amics dels temps difícils. Neraci Prisc esboçava damunt la meva taula els seus plans legislatius; l’arquitecte Apol·lodor ens explicava dissenys ja acabats; Ceioni Còmmode, patrici riquíssim, provinent d’una vella família etrusca de sang gairebé reial, bon coneixedor de vins i d’homes, conjuminava amb mi la pròxima maniobra que portaríem al Senat.

El seu fill, Luci Ceioni, que aleshores anava pels divuit, alegrava aquelles festes, que jo volia austeres, amb la seva riallera gràcia de jove príncep. Ja tenia, però, certes manies absurdes i delicioses: la passió per confeccionar als seus amics plats rars, el gust exquisit per les decoracions florals, l’amor foll pels jocs d’atzar i els actors transvestits. Marcial era el seu Virgili: recitava aquells poemes lascius amb un desvergonyiment encantador. Vaig fer promeses que a la llarga m’han ocasionat disgustos; aquell jove faune dansador ocupà sis mesos de la meva vida.

Durant els anys següents, he perdut tan sovint de vista Luci per tornar-lo a trobar després, que m’exposo a conservar una imatge d’ell, feta de memòries superposades, que no correspon en definitiva a cap fase de la seva ràpida existència. L’àrbitre una mica insolent de l’elegància romana, l’orador que comença, tímidament acotat damunt els exemples d’estil, demanant-me el parer sobre un passatge difícil, el jove oficial preocupat, turmentant la seva esclarissada barba, el malalt consumit per la tos que vaig vetllar fins a l’agonia, han existit més tard. La imatge de Luci adolescent es reclou en racons més secrets del record: una cara, un cos, l’alabastre d’una pell pàl·lida i rosada, l’equivalent exacte d’un epigrama amorós de Cal·límac, d’alguns versos límpids i despullats del poeta Estrató.

Però jo tenia pressa per sortir de Roma. Els meus predecessors fins aleshores se n’havien absentat sobretot per anar a la guerra: els grans projectes, les activitats pacífiques i fins la meva vida, començaven per a mi fora muralles.

Una última qüestió quedava per fer: es tractava de donar a Trajà el triomf que havia obsedit els seus somnis de malalt. Un triomf, si escau a algú, és als morts. En vida, sempre hi ha qui ens retreu les nostres febleses, com antany a Cèsar la seva calvície i els seus amors. Però un mort té dret a aquesta mena d’inauguració de la tomba, a aquestes hores de pompa clamorosa abans de segles de glòria i mil·lenaris d’oblit. La fortuna d’un mort està a recer dels revessos; fins les seves derrotes adquireixen una certa esplendor de victòries. L’últim triomf de Trajà no commemorava pas un èxit més o menys dubtós sobre els parts, sinó l’honorable esforç que havia estat tota la seva vida. Ens havíem reunit per celebrar el millor emperador que Roma havia conegut d’ençà de la vellesa d’August, el més assidu en la seva feina, el més honest, el menys injust. Fins i tot els seus defectes ja no eren sinó aquestes particularitats que ens fan reconèixer la perfecta similitud entre un bust de marbre i el rostre real. L’ànima de l’emperador pujava al cel, emportada per l’espiral immòbil de la Columna Trajana. El meu pare adoptiu esdevenia un déu: ocupava el seu lloc en la sèrie d’encarnacions guerreres del Mart etern que vénen a capgirar i a renovar el món de segle en segle. Dempeus al balcó del Palatí, mesurava les meves diferències; jo em volia instrument per a més tranquil·les finalitats. Començava a somiar en una sobirania olímpica.

Roma ja no és a Roma: haurà de desaparèixer o igualar-se d’ara endavant a la meitat del món. Aquestes teulades, aquestes terrasses, aquestes illes de cases que el sol ponent daura amb un bellíssim to rosat ja no estan, com en temps dels nostres reis, temorosament envoltades de muralles; de muralles, n’he reconstruït jo mateix una bona part al llarg de les selves germàniques i a les landes bretones. Cada cop que he vist de lluny, en tombar el revolt d’alguna carretera assolellada, una acròpoli grega, i la seva ciutat perfecta com una flor, unida al seu turó com el calze a la tija, sentia que aquesta planta incomparable estava limitada per la seva pròpia perfecció, acomplida sobre un punt de l’espai i en un segment del temps. La seva única possibilitat d’expansió, com la de les plantes, era la seva llavor: la semença d’idees amb què Grècia ha fecundat el món. Però Roma, més feixuga, més informe, més vagament estesa per la seva plana a la vora del riu, s’organitzava amb vista a evolucions més vastes: la ciutat ha esdevingut l’Estat. Jo hauria volgut que l’Estat s’eixamplés més encara, i esdevingués ordre del món, ordre de les coses. Les virtuts que bastaven per a la petita ciutat dels set turons s’haurien de tornar més flexibles, s’haurien de diversificar, per tal de convenir a tota la terra. Roma, que vaig ser el primer a gosar qualificar d’eterna, s’aniria assimilant més i més a les deesses-mares dels cultes d’Àsia: progenitora de joves i de messes, estrenyent contra el seu pit lleons i ruscs d’abelles. Però tota creació humana que aspiri a l’eternitat s’ha d’adaptar al ritme canviant dels grans objectes naturals, acomodar-se al temps dels astres. La nostra Roma ja no és el poblat de pastors del vell Evandre, carregat d’un futur que en bona part ja ha passat; la Roma depredadora de la República ha fet el seu paper; la folla capital dels primers Cèsars tendeix per si sola a posar seny; d’altres Romes vindran, de les quals no puc imaginar l’aspecte, però que hauré contribuït a formar. Sempre que visitava les ciutats antigues, santes, però extintes, sense valor present per a la raça humana, em prometia evitar a la meva Roma el destí petrificat d’una Tebes, d’una Babilònia, d’una Tir. Roma havia d’escapar al seu cos de pedra; amb els mots Estat, ciutadania, república, es bastiria una immortalitat més segura. Als països encara incultes, a les ribes del Rin, del Danubi, o del mar dels batavis, cada poble protegit per una palissada d’estaques em recordava la cabana de joncs, la pila de fems on els nostres bessons romans dormien tips de llet de lloba: aquelles metròpolis futures reproduirien Roma. Als cossos físics de les nacions i de les races, als accidents de la geografia i de la història, a les incòngrues exigències dels déus o dels avantpassats, hauríem superposat per sempre més, però sense destruir res, la unitat d’una conducta humana, l’empirisme d’una sàvia experiència. Roma es perpetuarà en la més petita ciutat on hi hagi magistrats que s’esforcin a verificar els pesos dels mercaders, a netejar i a il·luminar els seus carrers, a oposar-se al desordre, la descurança, la por, la injustícia, o a reinterpretar raonablement les lleis. No desapareixerà sinó amb la darrera ciutat dels homes.

Humanitas, Felicitas, Libertas: aquests bells mots que figuren en les monedes del meu regnat, no els he inventats jo. Qualsevol filòsof grec, gairebé tot romà cultivat es planteja del món la mateixa imatge que jo. Davant d’una llei injusta, per tal com era massa rigorosa, he sentit Trajà exclamant-se que la seva execució ja no responia a l’esperit dels temps. Però a aquest esperit dels temps potser hauré estat jo el primer a subordinar-hi conscientment tots els meus actes, a fer-ne una altra cosa que no el somni boirós d’un filòsof o l’aspiració més o menys vaga d’un bon príncep. I donava gràcies als déus per haver-me permès de viure en una època en la qual la tasca que se m’havia encomanat consistia a reorganitzar prudentment un món, i no a extreure del caos una matèria encara informe o a ajaçar-se sobre un cadàver per intentar ressuscitar-lo. Em felicitava pel fet que el nostre passat fos ja prou llarg per donar-nos exemples, i en canvi no prou feixuc per esclafar-nos; pel fet que el desenvolupament de les nostres tècniques hagués arribat al punt de facilitar la higiene de les ciutats, la prosperitat dels pobles i no a un excés que corria el perill de carregar l’home d’adquisicions inútils; pel fet que les nostres arts, arbres una mica eixuts per l’abundància dels seus dons, fossin encara capaces de produir alguns fruits deliciosos. M’alegrava que les nostres religions vagues i venerables, esporgades de tota intransigència o de tot ritu ferest, ens associessin misteriosament als somnis més antics de l’home i de la terra, sense prohibir-nos, però, una explicació laica dels fets, un punt de vista racional de la conducta humana. Em complaïa, en fi, que aquells mateixos mots Humanitat, Llibertat, Felicitat, no estiguessin ja devaluats per un excés d’aplicacions ridícules.

En tot esforç per millorar la condició humana hi tinc una objecció a fer: i és que els homes potser en són indignes. Tot i així, no em costa bandejar-la: mentre el somni de Calígula continuï essent irrealitzable, i tot el gènere humà no es redueixi a un sol cap ofert a la dalla, haurem de tolerar-lo, de contenir-lo, d’utilitzar-lo per als nostres fins; el nostre interès òbviament serà servir-lo. El meu procediment es basava en una sèrie d’observacions fetes temps enrere sobre mi mateix: mai no hi ha hagut una explicació lúcida que no m’hagi convençut, ni cortesia que no m’hagi conquistat, ni felicitat que no m’hagi fet més savi gairebé sempre. I només a mitges m’he escoltat la gent ben intencionada que diu que la felicitat enerva, que la llibertat afebleix, que la humanitat corromp aquells sobre els quals s’exerceix. Pot ser: però, en l’estat habitual del món, és com negar-se a alimentar convenientment un home flac per por que al cap d’uns anys no sofreixi de plètora. Quan s’hauran alleugerit al màxim les servituds inútils i evitat les dissorts no necessàries, sempre quedarà, per mantenir en forma les virtuts heroiques de l’home, la llarga sèrie de mals veritables, la mort, la vellesa, les malalties incurables, l’amor no compartit, l’amistat rebutjada o traïda, la mediocritat d’una vida menys vasta que els nostres projectes i més apagada que els nostres somnis: totes les dissorts causades per la divina natura de les coses.

He de confessar que crec poc en les lleis. Si són massa dures, la gent s’hi enfronta, i amb raó. Si són massa complicades, l’enginy humà troba fàcilment la manera d’escapolir-se per entre les malles d’aquesta fràgil xarxa que va a ròssec. El respecte a les lleis antigues correspon al que té de més profund la pietat humana; serveix també de coixí a la inèrcia dels jutges. Les més velles participen d’aquella feresa que s’escarrassaven a corregir; les més venerables són encara producte de la força. La major part de les nostres lleis penals no atenyen, afortunadament potser, sinó només a una petita porció de culpables; les nostres lleis civils mai no seran prou flexibles per adaptar-se a la immensa i fluida varietat dels fets. Canvien menys de pressa que els costums; perilloses si es queden més enrere que aquests, encara ho són més quan s’entesten a precedir-los. I tanmateix, d’aquest munt d’innovacions perilloses o de rutines antiquades, emergeixen, aquí i allà, com en medicina, algunes fórmules útils. Els filòsofs grecs ens han ensenyat a conèixer una mica millor la natura humana; els nostres millors juristes treballen, d’ençà d’unes generacions, en la direcció que assenyala el sentit comú. Jo mateix he efectuat algunes d’aquestes reformes parcials que són les úniques duradores. Tota llei que sigui massa sovint transgredida és dolenta: és feina del legislador abrogar-la o canviar-la, no fos cas que el menyspreu en què aquella folla ordenança ha anat a caure, s’estengués a d’altres lleis més justes. Em vaig proposar com a objectiu una prudent absència de lleis supèrflues, un petit grup fermament promulgat de decisions sensates. Semblava haver arribat el moment de revalorar totes les prescripcions antigues en interès de la humanitat.

A Espanya, als voltants de Tarragona, un dia que jo visitava sol una explotació minera mig abandonada, un esclau, la llarga vida del qual havia transcorregut gairebé tota dins d’aquells passadissos subterranis, se’m llançà al damunt empunyant un coltell. No pas sense lògica volia venjar-se en la persona de l’emperador pels seus quaranta-tres anys de servitud. El vaig desarmar fàcilment; el vaig fer a mans del meu metge; la seva fúria s’esbravà; es transformà en el que realment era, un ésser no menys sensat que els altres, i més fidel que molts. Aquell culpable que la llei salvatgement aplicada hauria fet executar tot seguit, esdevingué per a mi un servidor útil. La majoria d’homes s’assemblen a aquest esclau: no són sinó massa submisos; els seus llargs períodes de torpor són interromputs per algunes revoltes tan brutals com inútils. Volia veure si una llibertat sàviament entesa no en podia treure més profit, i m’estranya que un experiment com aquest no hagi temptat més prínceps. Aquell bàrbar condemnat a treballar a les mines es convertí per mi en l’emblema de tots els nostres esclaus, de tots els nostres bàrbars. No em semblava impossible poder-los tractar tots com havia tractat aquell home, tornar-los inofensius a força de bondat, sempre que sabessin d’antuvi que la mà que els desarmava era segura. Tots els pobles han sucumbit fins ara per manca de generositat: Esparta hauria sobreviscut més temps si hagués aconseguit d’interessar els ilotes en la seva supervivència; Atlas deixa un bon dia de sostenir el pes del cel, i la seva revolta fa trontollar la terra. Hauria volgut posposar el màxim possible, evitar, cas de poder ser, el moment en què els bàrbars a fora i els esclaus a dins es llançaran sobre un món que se’ls demana que respectin de lluny o que serveixin de baix estant, però en els beneficis del qual no participen. Em proposava que el més desheretat dels éssers, l’esclau que neteja les clavegueres de les ciutats, el bàrbar afamat que ronda per les fronteres, tingués interès a veure durar Roma.

Dubto que tota la filosofia del món aconsegueixi suprimir l’esclavatge: com a màxim en canviaran el nom. Sóc capaç d’imaginar formes de servitud encara pitjors que les nostres pel sol fet de ser més insidioses: sigui trobant la manera de transformar els homes en màquines estúpides i satisfetes, que es creuen lliures quan estan subjugats, o bé fent que creixi en ells, per exclusió dels lleures i dels plaers humans, un gust pel treball tan forassenyat com la passió per la guerra entre les races bàrbares. Abans que aquesta servitud de l’esperit, o de la imaginació humana, prefereixo el nostre esclavatge tal qual. Sigui com sigui, l’horrible estat que posa l’home a la mercè d’un altre home cal que sigui escrupolosament reglamentat per la llei. He vetllat perquè l’esclau deixi de ser la mercaderia anònima que hom ven sense tenir en compte els lligams de família que es puguin haver creat, l’objecte menyspreable que un jutge ha de sotmetre a tortura per poder enregistrar el seu testimoni en comptes d’acceptar-l’hi sota jurament i prou. He prohibit que se l’obligués a fer els oficis deshonrosos o perillosos, que fos venut als qui regenten cases de prostitució o a les escoles de gladiadors. Que si els agraden aquestes professions les exerceixin per si sols: les exerciran molt millor. A les pagesies, on els capataços abusen de la seva força, he fet reemplaçar, tant com ha estat possible, l’esclau per colons lliures. Els nostres anecdotaris són plens d’històries de sibarites que llençaven els seus servents a les morenes, però els crims escandalosos i fàcilment punibles són ben poca cosa al costat de milers de monstruositats banals perpetrades diàriament per gent de bé, però de cor eixut, que ningú no somia ni tan sols molestar. Molts van exclamar-se quan vaig foragitar de Roma una patrícia rica i ben considerada que maltractava els seus vells esclaus; el més petit ingrat que desatén els seus pares malalts fereix molt més la consciència pública, però no veig gaire diferència entre aquestes dues formes d’inhumanitat.

La condició de les dones està determinada per estranys costums: estan alhora sotmeses i protegides, són febles i poderoses, molt menyspreades i molt respectades. En aquest caos d’usos contradictoris, el fet social se superposa a un fet natural: encara no resulta fàcil distingir-los l’un de l’altre. Aquest estat de coses tan confús és arreu més estable que no sembla: en conjunt, les dones ja volen ser com són; es resisteixen al canvi o bé l’utilitzen per als seus únics i exclusius fins. La llibertat de les dones d’avui, més gran o, almenys, més visible que en temps passats, a penes si és altra cosa que un dels aspectes de la mena de vida més fàcil que es dóna en les èpoques pròsperes; els principis, i fins i tot els prejudicis d’abans, no han estat seriosament afectats. Sincers o no, els elogis oficials i les inscripcions tombals continuen atribuint a les nostres matrones les mateixes virtuts d’indústria, castedat, austeritat, que s’exigia d’elles a l’època de la República. Aquests canvis reals o suposats no han modificat, d’altra banda, en res l’eterna llicència de costums del poble baix, ni la perpètua beguineria dels burgesos, i només el temps demostrarà la seva durabilitat. La feblesa de les dones, com la dels esclaus, prové de la seva condició legal; llur força, en revenja, s’exerceix damunt les petites coses, i aquí el seu poder és gairebé il·limitat. Rarament he vist un interior de casa on les dones no hi regnessin; també hi he vist regnar l’intendent, el cuiner o el llibert. Tocant a l’ordre financer, continuen legalment sotmeses a una forma qualsevol de tutela; en la pràctica, a cada parada de Suburra, és d’ordinari la que porta l’aviram o la fruitera qui es planta com a mestressa al taulell. La dona d’Atià manejava els béns de la família amb un admirable talent d’home d’afers. Les lleis haurien de diferir el menys possible dels usos: jo he concedit a la dona una més gran llibertat per administrar la seva fortuna, per testar o heretar. He insistit perquè cap filla no sigui casada sense el seu consentiment: aquesta violació legal és tan repugnant com qualsevol altra. El casament és el seu gran afer; per tant és just que el puguin concloure ben al seu gust.

Una part dels nostres mals prové del fet que hi ha massa homes vergonyosament rics, o desesperadament pobres. Per fortuna, en els nostres dies tendeix a establir-se un equilibri entre aquests dos extrems: les fortunes colossals d’emperadors i de lliberts són coses del passat: Trimalció i Neró són morts. Però caldria un reajustament econòmic del món que encara està per fer. En arribar al poder, he renunciat a les contribucions voluntàries que feien les ciutats a l’emperador i que no eren sinó un robatori disfressat. T’aconsello que també hi renunciïs quan et toqui. L’anul·lació completa dels deutes dels particulars a l’Estat era una mesura més arriscada, més necessària per fer taula rasa després de deu anys d’economia de guerra. La nostra moneda ha baixat perillosament d’un segle ençà: i tanmateix és per les taxes de les nostres peces d’or que s’avalua l’eternitat de Roma: ens pertoca a nosaltres tornar-li el seu valor i el seu pes sòlidament mesurats en coses. Les nostres terres són cultivades quasi a l’atzar: només els districtes privilegiats com Egipte, Àfrica, la Toscana i alguns altres han sabut crear-se comunitats de pagesos sàviament preparades per al cultiu del blat o de la vinya. Una de les meves preocupacions era sostenir aquella classe, treure’n instructors per a les poblacions rurals més primitives o més rutinàries, menys hàbils. He posat fi a l’escàndol de les terres deixades en guaret per grans propietaris poc atents al bé públic: tot camp no conreat en cinc anys pertany a partir d’ara al pagès que s’encarregui de treure’n profit. Igualment, si fa no fa, passa amb les explotacions mineres. La major part dels nostres rics fan enormes donacions a l’Estat, a les institucions públiques, al príncep. Molts actuen així per interès, alguns per virtut, i gairebé tots al final hi surten guanyant. Però hauria volgut veure la seva generositat prenent altres formes que no la de l’ostentació en l’almoina, i ensenyar-los a augmentar sàviament llurs béns en interès de la comunitat, com no han fet fins ara sinó per enriquir llurs infants. És amb aquest esperit que he pres per la mà jo mateix la gestió del patrimoni imperial: ningú no té dret a tractar la terra com un avar el seu calderó d’or.

Els nostres mercaders són a vegades els nostres millors geògrafs, els millors astrònoms, els naturalistes més savis que tenim. Els nostres banquers poden comptar-se entre els qui millor i més hàbilment coneixen els homes. Jo utilitzava aquestes competències; lluitava amb totes les meves forces contra les usurpacions. El suport donat als armadors ha decuplicat els intercanvis amb les nacions estrangeres; d’aquesta manera he aconseguit suplementar amb poques despeses la costosa flota imperial: pel que fa a les importacions de l’Orient i de l’Àfrica, Itàlia és una illa, i depèn dels traficants de blat per a la seva subsistència, d’ençà que ja no és prou per abastar-se a si mateixa; l’únic mitjà d’evitar els perills d’aquesta situació és tractar aquests negociants indispensables com a funcionaris vigilats de prop. Les nostres velles províncies han arribat en aquests darrers anys a un estat de prosperitat que no és impossible de fer augmentar encara més, però el que importa és que aquesta prosperitat serveixi a tothom i no només a la banca d’Herodes Àtic o al petit especulador que acapara tot l’oli d’un poblet grec. No hi ha llei que sigui dura si permet de reduir el nombre d’intermediaris que pul·lulen per les nostres ciutats: raça obscura i ventrelluda que va xiuxiuejant per les tavernes, recolzant-se en tots els taulells, disposada a soscavar tota política que no l’afavoreixi d’immediat. Una repartició racional dels graners de l’Estat ajuda a aturar la inflació escandalosa dels preus en temps de carestia, però sobretot comptava amb l’organització dels mateixos productors, dels vinyaters gals, dels pescadors del Pontos Euxí, que veuen devorada la seva miserable pitança pels importadors de caviar i de peix salat, que són els que s’engreixen a expenses dels treballs i perills que ells passen. Un dels dies més bonics que he tingut va ser el dia que vaig convèncer un grup de mariners de l’Arxipèlag perquè s’associessin en corporació i tractessin directament amb els botiguers de les ciutats. Mai no m’he sentit més útilment príncep.

Massa sovint la pau no és altra cosa per a l’exèrcit que un període de turbulenta desocupació entre dos combats: l’alternativa a la inacció o al desordre és la preparació amb vista a una guerra determinada, i després la mateixa guerra. Jo vaig trencar amb aquestes rutines, les perpètues visites que feia als posts avançats no eren sinó un mitjà entre molts d’altres de mantenir aquell exèrcit pacífic en estat d’activitat útil. Per arreu, en terreny pla igual que a muntanya, a la llinda de la selva igual que en ple desert, la legió estén o concentra les seves construccions sempre iguals, els seus camps de maniobres, les seves barraques construïdes, a Colònia, per resistir la neu i, a Lambesis, per afrontar les tempestes de sorra, els seus magatzems, dels quals vaig fer vendre el material inútil, el seu cercle d’oficials que presideix una estàtua del príncep. Però aquesta uniformitat només és aparent: aquests quarters intercanviables contenen la multitud sempre distinta de les tropes auxiliars; totes les races aporten a l’exèrcit les seves virtuts, les seves armes particulars, el seu talent com a soldats d’infanteria o de cavalleria, o com arquers. Allà jo hi retrobava en estat brut aquella diversitat en la unitat que va ser el meu objectiu imperial. He permès als soldats l’ús dels seus crits de guerra nacionals i les ordres donades en les seves llengües; he aprovat les unions dels veterans amb les dones bàrbares i he legitimat els seus fills. M’esforçava així a amorosir la rudesa de la vida als campaments, a tractar aquells homes simples com a homes. Tot i perillant de tornar-los menys mòbils, volia que estiguessin més arrelats al tros de terra que s’encarregaven de defensar; no vaig dubtar gens a regionalitzar l’exèrcit. Esperava restablir a escala de l’imperi l’equivalent de les milícies de la jove República, on cada home defensava el seu camp i el seu mas. Treballava sobretot per desenvolupar l’eficàcia tècnica de les legions; pretenia fer servir aquests centres militars com una palanca de civilització, com una falca prou sòlida per penetrar a poc a poc allà on els instruments més delicats de la vida civil s’haguessin esmussat. L’exèrcit es convertia en un tret d’unió entre la gent de les selves, de les estepes i dels pantans, i l’habitant refinat de les ciutats, escola primària per als bàrbars, escola d’endurança i de responsabilitat per al grec il·lustrat o el jove cavaller habituat a les comoditats de Roma. Coneixia personalment el costat penós d’aquesta vida, i també les seves facilitats, els seus subterfugis. Vaig anul·lar els privilegis; vaig prohibir els permisos massa freqüents concedits als oficials; vaig fer desembarassar els campaments de les seves sales de banquets, dels seus pavellons d’esplai i dels seus costosos jardins. Aquelles construccions inútils es van convertir en infermeries, hospicis per als veterans. Reclutàvem els nostres soldats a una edat massa tendra, i els conservàvem fins massa vells, la qual cosa resultava alhora poc econòmica i cruel. Tot això ho he canviat. La Disciplina Augusta ha de disposar-se a participar en la humanitat del segle.

Som funcionaris de l’Estat, no Cèsars. Tenia raó aquella pledejadora que em vaig refusar un dia a escoltar fins al final, i que s’exclamava que si em faltava temps per escoltar-la, també me’n faltaria per regnar. Les excuses que li vaig donar no eren de pura formalitat. I tanmateix falta temps: com més s’engrandeix l’imperi, més tendeixen els diversos aspectes de l’autoritat a concentrar-se en mans del funcionari-cap d’Estat; un home així d’acuitat necessàriament ha de descarregar en d’altres una part de les seves tasques; el seu talent consistirà a envoltar-se més i més de persones segures. El gran crim de Claudi o de Neró va ser deixar mandrosament que els seus lliberts o els seus esclaus s’emparessin dels papers d’agents, de consellers o de delegats de l’amo. Una porció de la meva vida, i dels meus viatges, me l’he passada escollint els caps de fila d’una nova burocràcia, preparant-los, fent concordar el més assenyadament possible els talents amb els llocs a cobrir, obrint tot d’útils possibilitats de feina a aquesta classe mitjana de la qual depèn l’Estat. Prou que m’adono del perill d’aquests exèrcits civils: està dit en una paraula: rutines. Aquests engranatges muntats per durar segles es faran malbé si no s’hi para compte, i pertoca a l’amo de regular-ne constantment els moviments, de preveure’n o reparar-ne els desperfectes. Però l’experiència demostra que, a despit de les nostres infinites precaucions per escollir els nostres successors, els emperadors mediocres sempre seran els més nombrosos, i que almenys un insensat regna cada segle. En temps de crisi, aquests despatxos ben organitzats podran continuar dedicant-se a l’essencial, omplir l’ínterim, de vegades ben llarg, entre un príncep prudent i un altre que també ho sigui. Alguns emperadors arrosseguen darrera seu files de bàrbars lligats pel coll, inacabables processons de vençuts. L’elit de funcionaris que m’he entestat a formar constituirà una altra mena de seguici. El consell del príncep: ha estat gràcies als qui el componen que he pogut absentar-me de Roma anys sencers, i no tornar-hi a posar els peus sinó de passada. Mantenia correspondència amb ells a través dels correus més ràpids; en cas de perill, mitjançant els senyals lluminosos de les torres de vigia. I també ells han format d’altres auxiliars útils. La seva competència és obra meva; la seva activitat ben aconduïda m’ha permès usar de mi mateix en d’altres llocs. Em permetrà sense gaire inquietud absentar-me definitivament en la mort.

Dels vint anys de poder, n’he passat dotze sense domicili fix. Ocupava, l’un darrera l’altre, els palaus dels mercaders d’Àsia, les modestes cases gregues, les magnífiques vil·les proveïdes de banys i calorífers dels residents romans a la Gàl·lia, les cabanes o els masos. La tenda lleugera, l’arquitectura de tela i cordes, era, tot i així, la preferida. Les naus no eren menys variades que els allotjaments terrestres: vaig tenir la meva, proveïda d’un gimnasi i d’una biblioteca, però desconfiava massa de qualsevol fixesa per lligar-me a cap vivenda, ni que fos mòbil. La barca d’esplai d’un milionari siri, els vaixells d’alt bord de la flota o el caïc d’un pescador grec també m’anaven bé. L’únic luxe era la rapidesa i tot allò que l’afavoria, els millors cavalls, els carruatges amb més bona suspensió, els bagatges menys voluminosos, els vestits i accessoris més adients al clima. Però el recurs més gran era, abans que res, l’estat perfecte del cos: una marxa forçada de vint llegües no tenia importància, una nit sense dormir es podia considerar una invitació a pensar. A pocs homes els agrada viatjar durant molt temps, a pocs els agrada aquest trencament perpetu de totes les habituds, aquest sondroll constant infligit a tots els prejudicis. Però jo procurava no tenir cap prejudici i, d’habituds, ben poques. Apreciava la deliciosa profunditat dels llits, però també el contacte i l’olor de la terra nua, les desigualtats de cada segment de la circumferència del món. Estava fet a la diversitat d’aliments, des de la sèmola britànica a la xíndria africana. Un dia vaig arribar a tastar la carn mig podrida que és la delícia de certs poblats germànics: vaig vomitar-la, però almenys havia intentat l’experiència. Bé que clarament decidit en les meves preferències amoroses, també en aquest terreny temia les rutines. El meu seguici, limitat a gent indispensable o exquisida, m’aïllava poc de la resta del món; vigilava que els meus moviments fossin lliures, i fàcil l’accés a la meva persona. Les províncies, aquestes grans unitats oficials de les quals jo mateix havia escollit els emblemes, la Britània sobre el seu seti de roques o la Dàcia amb la seva simitarra, s’anaven descompartint en selves on jo havia cercat ombra, en pous on havia begut, en individus trobats a l’atzar de les aturades, en cares conegudes, i de vegades estimades. Coneixia cada milla de les nostres carreteres, potser el do més bell que Roma ha fet a la terra. Però el moment inoblidable era aquell en què la carretera es detenia al flanc d’una muntanya, i un s’hi enfilava, de clivella en clivella, de bloc en bloc, per contemplar l’aurora des de dalt d’un cim dels Pirineus o dels Alps.

Alguns homes abans que jo havien recorregut la terra: Pitàgores, Plató, una dotzena de savis i un bon nombre d’aventurers. Però era la primera vegada que el viatger era alhora l’amo, absolutament lliure de veure, de reformar, de crear. Era la meva oportunitat, i m’adonava que potser passarien segles abans no es reproduís aquell feliç acord entre una funció, un temperament i un món. Aleshores vaig veure clarament l’avantatge que suposa ser un home nou, i un home sol, amb prou feines casat, sense fills, i sense avantpassats gairebé, un Ulisses sense altra Ítaca que la interior. He de fer aquí una confessió que no he fet a ningú: mai no he tingut la sensació de pertànyer completament a cap lloc, ni tan sols a la meva estimada Atenes, ni tan sols a Roma. Estranger a tot arreu, enlloc no em sentia especialment aïllat. Al llarg dels camins exercia les distintes professions que componen l’ofici d’emperador: m’endosava la vida militar igual que si es tractés d’un vestit dins el qual et sents bé a còpia de portar-lo. Em posava altre cop a parlar sense cap dificultat el llenguatge dels campaments, aquest llatí deformat per la pressió de les llengües bàrbares, sembrat de renecs rituals i de fàcils plasenteries; de seguida m’acostumava a l’incòmode equip dels dies de maniobres, al canvi d’equilibri que produeix en tot el cos la presència al braç esquerre del pesant escut. L’inacabable ofici de comptable em tenia, arreu, encara més lligat, tant si es tractava d’intervenir els comptes de la província d’Àsia com els d’un petit llogarret britànic endeutat per l’erecció d’un establiment termal. De l’ofici de jutge ja n’he parlat. Però també se m’acudien semblances amb d’altres activitats: pensava en el metge ambulant que va guarint la gent de porta en porta, en l’obrer de les vies de comunicació cridat a reparar una calçada o a soldar una conducció d’aigua, en el vigilant que recorre amunt i avall el banc de les naus, encoratjant els remers, però utilitzant el menys possible les xurriaques. I avui, aquí a les terrasses de la Vil·la, mirant com els esclaus esporguen les branques o eixarcolen les platabandes, penso sobretot en el savi anar i venir del jardiner.

Els artesans que m’emportava en els viatges em causaren poques preocupacions: el seu gust pels viatges igualava el meu. Però, en canvi, vaig tenir dificultats amb els homes de lletres. L’indispensable Flegont té defectes de dona gran, però és l’únic secretari que ha resistit el desgast: encara és aquí. El poeta Florus, a qui vaig oferir un secretariat en llengua llatina, s’exclamà pertot arreu que no hauria volgut ser Cèsar havent de suportar els freds de les terres escites o les pluges bretones. Les llargues excursions a peu tampoc no li deien res. Per la meva part, de bona gana li deixava les delícies de la vida literària romana, les tavernes on la gent es troba per bescanviar cada dia els mateixos acudits i fer-se picar fraternalment pels mateixos mosquits. Havia donat a Suetoni la plaça de curador dels arxius, la qual cosa li va permetre de tenir accés als documents secrets que necessitava per a les seves biografies dels Cèsars. Aquest hàbil home tan ben batejat amb el sobrenom Tranquil no era concebible sinó dintre d’una biblioteca: es quedà a Roma, on esdevingué un dels assidus de la meva dona, un membre d’aquell petit cercle de conservadors descontents que es reunien a casa d’ella per criticar el camí que portava el món. Aquell grup no m’agradava gaire: vaig fer que Tranquil prengués el retir, i se n’anà a la seva caseta dels monts sabins a somiar en pau en els vicis de Tiberi. Favorí d’Arles tingué durant un temps un secretariat grec: aquell nan de veu flautada no deixava de tenir la seva agudesa. Era un dels esperits més falsos que he trobat mai; ens discutíem, però la seva erudició m’encantava. Em divertia la seva hipocondria que el feia ocupar-se de la seva salut com un amant de la dona estimada. El seu servidor hindú li preparava arròs portat amb grans despeses d’Orient; per desgràcia, aquell cuiner exòtic parlava el grec molt malament, i ben poc qualsevol altra llengua: no em va explicar res sobre les meravelles del seu país natal. Favorí es vantava d’haver acomplert en la seva vida tres coses ben rares: essent com era gal, s’havia hel·lenitzat millor que ningú; home de classe baixa, disputava sense parar amb l’emperador, i no en sortia malparat, singularitat aquesta que en realitat se’m devia totalment a mi; impotent, pagava contínuament la multa per adulteri. I és cert que les seves admiradores de províncies li creaven força complicacions de les quals més d’una vegada el vaig haver de treure. Me’n vaig cansar, i Eudèmon prengué el seu lloc. Però en conjunt he estat estranyament ben servit. El respecte d’aquest petit grup d’amics i subalterns ha sobreviscut, els déus saben com, a la intimitat brutal dels viatges; llur discreció ha estat sempre més sorprenent encara, si això és possible, que llur fidelitat. Els Suetonis de temps a venir trobaran ben poques anècdotes sobre mi. El que el públic sap de la meva vida, ho he revelat jo mateix. Els meus amics han sabut guardar els meus secrets, els polítics i els altres; just és a dir que sovint els he correspost igualment.

Construir és col·laborar amb la terra: és posar un senyal humà en un paisatge que en quedarà modificat per sempre més; és contribuir també a aquesta lenta transformació que és la vida de les ciutats. Quanta cura per trobar l’emplaçament exacte d’un pont o d’una font, per donar a una carretera de muntanya la corba més econòmica que al mateix temps és la més pura… L’eixamplament de la carretera de Mègara transformava el paisatge de roques esquironianes; els dos mil estadis de via enllosada, proveïda de cisternes i de posts militars, que uneixen Antínou i la Mar Roja fan que al desert l’era de la seguretat hagi substituït la del perill. Les rendes de cinc-centes ciutats d’Àsia no eren prou per construir un sistema d’aqüeductes a la Tròada; l’aqüeducte de Cartago compensava d’alguna manera les dureses de les guerres púniques. Bastir fortificacions era en definitiva el mateix que construir dics: era com trobar la línia sobre la qual podia ser defensat un ribatge o un imperi, el punt en què l’assalt de les onades o el dels bàrbars serà contingut, aturat i romput. Construir ports era fecundar la bellesa de les badies. Fundar biblioteques era encara construir graners públics, amuntegar reserves contra un hivern de l’esperit que, per certs signes i a desgrat meu, veig a venir. He reconstruït molt: és talment col·laborar amb el temps en el seu aspecte de passat, captar-ne i modificar-ne l’esperit, servir-li de relleu per tal que tingui un futur més llarg; és retrobar sota les pedres el secret de les fonts. La nostra vida és breu: parlem contínuament dels segles precedents o dels següents al nostre com si ens fossin totalment estranys; tanmateix en els meus jocs amb les pedres els tenia a tocar. Els murs que apuntalo encara serven l’escalfor del contacte amb cossos desapareguts; mans que no existeixen encara acariciaran els fusts d’aquestes columnes. Com més he pensat en la meva mort, i sobretot en la d’un altre, més he procurat afegir a les nostres vides aquests perllongaments gairebé indestructibles. A Roma utilitzava preferentment al maó etern, que no retorna sinó lentament a la terra que l’ha fet néixer, i que, tant si s’esfondra com si es va esmicolant imperceptiblement, ho fa de tal manera que l’edifici resta com una muntanya malgrat que hagi deixat de ser visiblement una fortalesa, un circ o una tomba. A Grècia, a l’Àsia, feia servir el marbre nadiu, la bella substància que un cop tallada roman fidel a la mesura humana, fins a tal punt que el pla del temple sencer queda contingut en cada fragment de tambor trencat. L’arquitectura té una riquesa de possibilitats molt més variada del que poden fer creure els quatre ordres de Vitruvi; els nostres blocs, igual que els nostres tons musicals, són susceptibles d’infinites agrupacions. Per fer el Panteó vaig remuntar-me a la vella Etrúria dels endevins i dels arúspexs; el santuari de Venus, en canvi, arrodoneix al sol formes jòniques, una profusió de columnes blanques i rosades al voltant de la deessa de carn d’on sorgí la nissaga de Cèsar. L’Olimpièon d’Atenes vol ser l’exacte contrapès del Partenó, ajaçat a la plana igual que l’altre s’erigeix sobre el turó, immens allà on l’altre és perfecte: l’ardor als peus de la calma, l’esplendor a les plantes de la bellesa. Les capelles d’Antínous, i els seus temples, cambres màgiques, monuments d’un misteriós passatge entre la vida i la mort, oratoris d’un dolor i una felicitat asfixiants, eren el lloc de la pregària i de la reaparició: allà m’abandonava al meu dol. La meva tomba a la riba del Tíber reprodueix a escala gegantesca els antics sepulcres de la Via Àpia, però les seves mateixes proporcions la transformen, fan pensar en Ctesifont, en Babilònia, en les terrasses i torres mitjançant les quals l’home s’apropa als astres. L’Egipte funerari ha ordenat els obeliscs i les avingudes d’esfinxs del cenotafi que imposa a una Roma vagament hostil la memòria de l’amic mai no plorat a bastament. La Vil·la venia a ser la tomba dels viatges, l’últim campament del nòmada, l’equivalent en marbre de les tendes i dels pavellons dels prínceps d’Àsia. Quasi tot allò que el nostre gust està disposat a intentar, ja s’ha dut a terme en el món de les formes; vaig passar al del color: el jaspi verd com les profunditats marines, el pòrfir granulós com la carn, el basalt, la llòbrega obsidiana. El vermell intens de les decoracions murals s’adornava amb broderies més i més refistolades; els mosaics dels paviments o dels murs mai no eren prou daurats, prou blancs o prou foscos. Cada pedra era l’estranya concreció d’una voluntat, d’una memòria, d’un desafiament a vegades. Cada edifici era el pla d’un somni.

Plotinòpolis, Andrinòpol, Antínou, Adrianòtera… He multiplicat al màxim aquests ruscs de l’abella humana. El plomer i el paleta, l’enginyer i l’arquitecte presideixen els naixements d’aquestes ciutats; l’operació exigeix també uns certs dots de saurí. En un món que encara més de la meitat està dominat pels boscos, el desert o la plana erma, és un espectacle magnífic veure un carrer enllosat, un temple a no importa quin déu, banys i latrines públiques, la botiga on el barber discuteix amb els seus clients les notícies de Roma, la parada d’un pastisser, o d’un mercader de sandàlies, o potser d’un llibreter, l’ensenya d’un metge, un teatre on de tant en tant es representa una peça de Terenci. Els primfilats es planyen de la uniformitat de les nostres ciutats: no poden sofrir trobar pertot arreu la mateixa estàtua d’emperador i la mateixa conducció d’aigua. S’equivoquen: la bellesa de Nimes és distinta de la d’Arles. Però aquesta mateixa uniformitat, repetida arreu dels tres continents, satisfà el viatger igual que si es tractés d’una pedra mil·lenària; fins les nostres ciutats més insignificants mantenen el seu prestigi tranquil·litzador de llocs de posta, correu i acolliment. La ciutat: el traçat, la construcció humana, monòtona si es vol, però en tot cas monòtona com ho són les celles de cera reblertes de mel, el lloc dels contactes i dels intercanvis, l’indret on els pagesos vénen a vendre els seus productes i on s’entretenen contemplant bocabadats les pintures d’un pòrtic… Les meves ciutats neixen dels encontres: del meu amb un racó del món, del dels meus plans d’emperador amb els incidents de la meva vida d’home. Plotinòpolis es deu a la necessitat d’establir a Tràcia noves factories agrícoles, però també al tendre desig d’honorar Plotina. Adrianòtera està destinada a servir d’empori als fustaires de l’Àsia Menor: abans, però, va ser per a mi el retir estival, la selva plena de salvatgines, el pavelló de troncs rústecs al peu del turó d’Atis, el torrent coronat d’escuma on anar a banyar-se cada matí. Adrianòpolis, a Epir, obre altre cop un centre urbà enmig d’una província empobrida: va sorgir d’una visita al santuari de Dodona. Andrinòpol, ciutat camperola i militar, centre estratègic en el límit de les regions bàrbares, està poblada per veterans de les guerres sàrmates; conec personalment el costat bo i dolent de cadascun d’aquests homes, els seus noms, els anys que porten de servei i el nombre de ferides que tenen. Antínou, la més estimada, nascuda a l’emplaçament de la desgràcia, està comprimida dins d’una estreta llenca de terra àrida, entre el riu i la roca. No tenia altre interès que enriquir-la encara més amb d’altres recursos, el comerç amb l’índia, els transports fluvials, els cultes encants d’una metròpoli grega. Però en tota la terra no hi ha un lloc que menys desitgi veure, i n’hi ha ben pocs als quals hagi consagrat tantes atencions. Aquesta ciutat és un peristil perpetu. Mantinc correspondència amb Fidus Aquila, el seu governador, a propòsit dels propileus del seu temple, de les estàtues de la seva arcada; he escollit els noms dels seus blocs urbans i dels seus dems, símbols aparents i secrets, catàleg ben complet dels meus records. He traçat jo mateix el pla de les columnates corínties que corresponen al llarg de les riberes a l’alineament regular de les palmeres. He recorregut mil vegades amb el pensament aquest quadrilàter gairebé perfecte, tallat per carrers paral·lels, escindit en dos per una avinguda triomfal que va des d’un teatre fins a una tomba.

Estem abarrotats d’estàtues, farts de delícies pintades o esculpides, però aquesta abundància crea una il·lusió; reproduïm incansablement unes poques dotzenes d’obres mestres que ja ni seríem capaços d’inventar. També jo he fet copiar per a la Vil·la l’Hermafrodita i el Centaure, la Niòbida i la Venus. He volgut viure tant com fos possible enmig d’aquestes melodies de formes. Encoratjava les experiències amb el passat, l’arcaisme moderat que retroba el sentit d’intencions i tècniques perdudes. Assajava aquella mena de variacions que consisteixen a transcriure en marbre roig un Màrsias escorxat de marbre blanc, transferint-lo així al món de les figures pintades, o a transposar en el to del marbre de Paros el gra negre de les estàtues d’Egipte, a transformar l’ídol en fantasma. El nostre art és perfecte, és a dir acomplert, perfet, però la seva perfecció és susceptible de modulacions tan variades com les d’una veu pura: ens pertoca a nosaltres jugar aquest joc d’habilitat que consisteix a apropar-se o a allunyar-se perpètuament de la solució trobada d’una vegada per totes, portar a l’extrem el rigor o l’excés, tancar innombrables construccions noves a l’interior d’aquesta bella esfera. És un avantatge tenir al darrera mil punts de comparança, i poder a caprici seguir intel·ligentment Escopas o contradir voluptuosament Praxíteles. Els meus contactes amb les arts dels bàrbars m’han dut a creure que cada raça es limita a certs temes, a certs modes dintre dels modes possibles; i cada època opera encara una tria entre les possibilitats ofertes a cada raça. A Egipte he vist déus i reis colossals; al puny dels presoners sàrmates he trobat braçalets que repeteixen fins a l’infinit el mateix cavall al galop o les mateixes serps devorant-se l’una a l’altra. Però el nostre art (em refereixo al dels grecs) ha escollit de centrar-se en l’home. Només nosaltres hem sabut mostrar en un cos immòbil la força i l’agilitat latents; només nosaltres hem fet d’un front llis l’equivalent d’un pensament profund. Jo sóc com els nostres escultors: el que és humà em satisfà; allí ho trobo tot, fins allò etern. La tan estimada selva per a mi s’aplega tota sencera en la imatge del centaure; la tempestat mai no es respira millor que dins els vels bufats d’una deessa marina. Els objectes naturals, els emblemes sagrats, no tenen valor sinó prenyats d’associacions humanes: la pinya fàl·lica i fúnebre, la pica dels coloms que suggereix la migdiada a la vora de les fonts, el griu que s’emporta el benamat al cel.

L’art del retrat no m’interessava gaire. Els nostres retrats romans no tenen sinó un valor de crònica: còpies marcades amb arrugues exactes o amb berrugues úniques, calcades de models que hom troba distretament en la vida de cada dia i que hom oblida tan bon punt són morts. Els grecs, ben al contrari, han estimat la perfecció humana fins al punt de preocupar-se ben poc per la diversitat de cares dels homes. Jo amb prou feines donava un cop d’ull a la meva pròpia imatge, una figura bruna, desnaturalitzada per la blancor del marbre, amb els ulls badats, la boca prima i tanmateix carnosa, controlada fins al tremolor. Però molt més em va preocupar el rostre d’un altre. Tot just ell va començar a ser important en la meva vida, l’art deixà de ser un luxe, esdevingué un recurs, una forma d’auxili. He imposat al món aquesta imatge: avui hi ha més retrats d’aquest minyó que de qualsevol altre home il·lustre, o de qualsevol reina. De primer em delia per fer que l’estatuària registrés la successiva bellesa d’una forma que canvia; després l’art esdevingué una mena d’operació màgica capaç d’evocar un rostre perdut. Les efígies colossals semblaven un mitjà d’expressar les veritables proporcions que l’amor dóna als éssers; aquelles imatges, jo les volia enormes com una figura vista de molt a prop, altes i solemnes com les visions i les aparicions d’un malson, feixugues com ho és encara aquest record. Reclamava un acabat perfecte, una perfecció pura, aquest déu que és, per als qui l’han estimat, tot ésser mort als vint anys, i al mateix temps l’exacta semblança, la presència familiar, cada irregularitat d’un rostre més preuat que la bellesa. Quantes discussions per mantenir la línia espessa d’una cella, la rodonesa una mica entumida d’un llavi… Comptava desesperadament amb l’eternitat de la pedra, i amb la fidelitat del bronze, per tal de perpetuar un cos moridor o ja destruït, però insistia també perquè el marbre, ungit diàriament amb una mescla d’oli i d’àcids, adquirís el llustre i gairebé la morbidesa d’una carn jove. Aquell rostre únic, el retrobava pertot arreu: amalgamava les persones divines, els sexes i els atributs eterns, la dura Diana dels boscos amb el Bacus malencònic, l’Hermes vigorós de les palestres amb el déu doble que dorm, el cap sobre el braç, en un desordre de flor. Vaig poder constatar fins a quin punt un jove que pensa arriba a assemblar-se a la viril Atena. Els meus escultors s’hi perdien una mica; els més mediocres queien aquí i allà en la blanor o en l’èmfasi; però tots, poc o molt, prenien part en el somni. Hi ha les estàtues i les pintures d’ell quan era viu, les que reflecteixen aquest paisatge immens i canviant que va dels quinze als vint anys: el perfil seriós del minyó dòcil; l’estàtua on un escultor de Corint ha gosat preservar l’abandonament del noi que infla el ventre amagant les espatlles, la mà al maluc, com si estigués pendent d’una partida de daus a la cantonada d’un carrer. Hi ha també el marbre on Pàpias d’Afrodísia ha traçat un cos més que nu, indefens, d’una fràgil frescor de narcís. I Arísteas ha esculpit sota les meves ordres, en una pedra més aviat rugosa, aquell petit cap imperiós i ple d’orgull… Hi ha els retrats de després de la mort, i on la mort ha passat, aquests grans rostres de llavis sapients, carregats de secrets que ja no són els meus, perquè ja no són els de la vida. Hi ha aquell baix relleu on el cari Antonià ha aconseguit de donar una gràcia elísia al veremador vestit de seda greja, i al musell amical del gos a tocar d’una jove cama. I aquella màscara gairebé intolerable, obra d’un escultor de Cirene, on el plaer i el dolor es fusionen i xoquen entre si damunt del mateix rostre com dues onades sobre un mateix penyal. I les petites estatuetes d’argila, d’un sou, que han servit per a la propaganda imperial: Tellus stabilita, el Geni de la Terra pacificada, sota l’aspecte d’un jove ajaçat que porta fruites i flors.

Trahit sua quemque voluptas. A cadascú el seu delit: a cadascú també el seu objectiu, la seva ambició si es vol, el seu gust més secret i el seu ideal més clar. El meu estava reclòs dins el mot bellesa que tan difícil és de definir, a despit de totes les evidències dels sentits i dels ulls. Em sentia responsable de la bellesa del món. Volia que les ciutats fossin esplèndides, airoses, regades per aigües clares, poblades d’éssers humans que no tinguessin el cos malmès ni per les marques de la misèria o de la servitud, ni per l’estufament d’una riquesa vulgar; que els escolars recitessin amb bona entonació lliçons de profit i no ximpleries; que les dones a la llar tinguessin en els seus moviments una espècie de dignitat maternal, de calma enèrgica; que els gimnasis fossin freqüentats per tot de joves no ignorants dels jocs ni de les arts; que els vergers donessin els fruits més bells i els camps les messes més riques. Volia que la immensa majestat de la pau romana s’estengués a tothom, insensible i present com la música del cel en marxa; que el viatger més humil pogués errar d’un país, d’un continent a l’altre, sense formalitats vexatòries, sense perills, segur de trobar arreu un mínim de legalitat i de cultura; que els nostres soldats continuessin llur eterna dansa pírrica a les fronteres; que tot funcionés sense entrebancs, els tallers i els temples; que la mar fos solcada per belles naus i les rutes recorregudes per freqüents tirs; que, dins un món ben ordenat, els filòsofs tinguessin el seu lloc igual que els ballarins. A aquest ideal, modest a fi de comptes, bastant sovint ens hi acostaríem si els homes posessin al seu servei una part de l’energia que malgasten en treballs estúpids o ferotges; una sort propícia m’ha permès de dur-lo a terme parcialment durant aquest darrer quart de segle. Arrià de Nicomèdia, un dels millors esperits d’aquest temps, es complau a recordar-me aquells bonics versos on el vell Terpandre defineix en tres paraules l’ideal espartà, el mode de vida perfecte que Lacedemònia ha somiat sempre sense atènyer-lo mai: la Força, la Justícia, les Muses. La Força era a la base, rigor sense el qual no hi ha bellesa, fermesa sense la qual no hi ha justícia. La Justícia era l’equilibri de les parts, el conjunt de les proporcions harmonioses que cap excés no ha de comprometre. Força i Justícia no eren altra cosa que un instrument ben afinat en mans de les Muses. Tota misèria, tota brutalitat havien de ser prohibides com si fossin un insult al bell cos de la humanitat. Tota iniquitat era una nota falsa que calia evitar en l’harmonia de les esferes.

Fortificacions o campaments que calia renovar o bé construir, i rutes que calia obrir o posar novament en bon estat, em van retenir a Germània prop d’un any; nous bastions, erigits en un recorregut de setanta llegües, varen reforçar les nostres fronteres al llarg del Rin. Aquell país de vinyes i de rius tumultuosos no m’oferia res d’insospitat: ans hi retrobava les traces del jove tribú que dugué a Trajà la nova del seu adveniment. També hi vaig retrobar, més enllà del nostre darrer fortí fet de rolls d’avets, el mateix horitzó monòton i negre, el mateix món que ens està vedat d’ençà de la imprudent penetració que hi feren les legions d’August, l’oceà d’arbres, la reserva d’homes blancs i rossos. Un cop acabada la tasca de reorganització, vaig descendir fins a l’embocadura del Rin per les planes belgues i bataves. Desolades dunes componien un paisatge septentrional retallat per tot d’herbes sibilants; les cases del port de Noviomagus, construïdes sobre palafits, s’estintolaven en les naus amarrades al llindar; ocells de mar s’ajocaven sobre els teulats. M’agradaven aquells llocs tristos, que per als meus ajudants de camp resultaven detestables, aquell cel ennuvolat, aquells rius fangosos fendint una terra informe, sense flama, i sense un déu que n’hagi modelat el llim.

Una barca de fons gairebé pla em transportà fins a l’illa de Bretanya. El vent ens llançà diverses vegades seguides contra la costa que havíem deixat: aquesta dificultosa travessia em procurà sorprenents hores buides. Núvols gegantescos naixien d’una mar feixuga, bruta de sorra, incessantment remoguda en el seu fons. Igual que en altre temps, en terra dels dacis i dels sàrmates, havia contemplat religiosament la Terra, aquí podia veure per primera vegada un Neptú més caòtic que el nostre, un món líquid infinit. Jo havia llegit en Plutarc una llegenda de navegants que es referia a una illa situada en aquells paratges que limiten amb la Mar Tenebrosa, i on, segons es deia, els victoriosos Olímpics havien foragitat segles enrere els Titans vençuts. Aquells grans captius de la roca i de l’onada, flagel·lats eternament per un oceà insomne, incapaços de dormir, però constantment somiant, continuarien oposant a l’ordre olímpic llur violència, llur angoixa, llur desig perpètuament crucificat. En aquest mite localitzat en els confins del món retrobava jo les teories dels filòsofs que havia fet meves: cada home es veu obligat a escollir eternament, en el curs de la seva breu existència, entre la incansable esperança i l’assenyada absència d’esperança, entre les delícies del caos i les de l’estabilitat, entre el Tità i l’Olímpic. A escollir entre ells, o bé a aconseguir que s’avinguin algun dia l’un a l’altre.

Les reformes civils dutes a terme a Bretanya formen part de la meva obra administrativa de què he parlat abans. El que compta aquí, és que era el primer emperador que s’instal·lava pacíficament en aquella illa situada en els límits del món conegut, on només Claudi s’havia arriscat a posar-hi els peus per espai d’alguns dies en qualitat de general en cap. Durant tot un hivern, Londínium esdevingué, a voluntat meva, aquell centre efectiu del món que Antioquia havia estat degut a les necessitats de la guerra parta. Cada viatge desplaçava així el centre de gravetat del poder, el posava per un temps a la vora del Rin o a la ribera del Tàmesi, em permetia avaluar els punts forts i els punts febles de tals emplaçaments de l’imperi. El sojorn a Bretanya em va fer considerar la hipòtesi d’un estat centrat a l’Occident, d’un món atlàntic. Aquestes volades de l’esperit estan desproveïdes de valor pràctic: deixen, tanmateix, de ser absurdes tan bon punt el calculador es concedeix per a les seves suputacions una quantitat suficient de futur.

Uns tres mesos abans de la meva arribada, la Sisena Legió Victoriosa havia estat transferida a territori britànic. Anava a reemplaçar la malaguanyada Novena Legió trossejada pels caledonis durant les revoltes que havien estat, a Bretanya, l’horrible contracop de la nostra expedició contra els parts. Dues mesures s’imposaven per impedir un desastre semblant. Les nostres tropes varen ser reforçades amb la creació d’un cos auxiliar indígena: a Ebòracum, des de dalt d’un pujol verd, vaig veure maniobrar per primera vegada aquell exèrcit britànic de recent formació. Al mateix temps, l’erecció d’un mur que partia l’illa en dues meitats per la part més estreta, va servir de protecció a les regions fèrtils i civilitzades del sud contra els atacs de les tribus del nord. Vaig inspeccionar personalment una bona part d’aquells treballs que s’emprengueren simultàniament sobre un glacis de vuitanta llegües: en aquell espai ben delimitat que va d’un costat a l’altre vaig tenir ocasió d’assajar un sistema de defensa que després podria ser aplicat pertot arreu. Però aquella obra purament militar ja afavoria la pau, feia créixer la prosperitat d’aquella part de la Bretanya; es creaven pobles; s’anava produint un moviment d’afluència cap a les nostres fronteres. Els terrelloners de la legió eren secundats en la seva tasca per equips indígenes; l’erecció del mur era per a molts d’aquells muntanyesos, ahir encara rebels, la primera prova irrefutable del poder protector de Roma; la soldada que rebien eren les primeres monedes romanes que els passaven per les mans. Aquella muralla de defensa esdevingué l’emblema de la meva renúncia a la política de conquestes: al peu del bastió més avançat vaig fer erigir un temple al déu Terme.

Tot m’enartava en aquella terra plujosa: les franges de broma a la falda dels turons, els llacs consagrats a nimfes encara més fantàstiques que les nostres, aquella melangiosa raça d’ulls grisos. Em feia de guia un jove tribú del cos auxiliar britànic: aquell déu ros havia après el llatí, balbucejava el grec, i s’iniciava tímidament a compondre versos d’amor en aquesta llengua. Una freda nit de tardor el vaig fer servir d’intèrpret amb una sibil·la. Asseguts dintre la borda fumada d’un carboner celta, escalfant-nos les cames enfundades dins gruixudes calces de llana basta, vam veure reptar cap a nosaltres una vella criatura xopa de pluja, escabellada pel vent, feréstega i furtiva com una bèstia del bosc. Es llançà damunt d’uns petits pans d’avena que es coïen a la llar. El meu guia amoixà la profetessa, i ella va consentir a examinar per a mi els torterols de fum, les improvises espurnes, les fràgils arquitectures de sarments i cendres. Va veure ciutats que s’edificaven, multituds joioses, però també ciutats incendiades, amargues fileres de vençuts que desmentien els meus somnis de pau; un rostre jove i dolç que ella prengué per una figura de dona, en la qual em vaig negar a creure; un espectre blanc que potser no era sinó una estàtua, objecte més inexplicable encara que un fantasma per a aquella habitant dels boscos i les landes. I, a una distància imprecisa d’anys, la meva mort, que també jo hauria pogut preveure sense ella.

La Gàl·lia pròspera, l’Espanya opulenta em van retenir molt menys temps que la Bretanya. A la Gàl·lia Narbonesa, vaig retrobar Grècia, que fins allà havia arribat a estendre les seves belles escoles d’eloqüència i els seus pòrtics sota un cel pur. Vaig aturar-me a Nimes per establir el pla d’una basílica dedicada a Plotina i destinada a esdevenir algun dia el seu temple. Records de família lligaven l’emperadriu a aquella ciutat i encara em feien més preuat aquell paisatge sec i daurat.

Però la revolta a Mauritània encara cremava. Vaig abreujar el meu pas per Espanya fins al punt que ni tan sols, entre Còrdova i el mar, vaig aturar-me un instant a Itàlica, la ciutat de la meva infantesa i dels meus avantpassats. A Gades vaig embarcar cap a l’Àfrica.

Els bells guerrers tatuats de les muntanyes de l’Atlas continuaven inquietant les ciutats costaneres africanes. Allà vaig viure, durant algunes breus jornades, l’equivalent númida de les lluites sàrmates; vaig veure altre cop les tribus dominades una a una, l’altiva submissió dels cabdills prosternats en ple desert enmig d’un desordre de dones, fardells i bèsties agenollades. Però aquí la sorra substituïa la neu.

M’hauria resultat molt agradable passar, per una vegada, la primavera a Roma, trobar-me amb la Vil·la ja començada, amb les carícies capricioses de Luci, amb l’amistat de Plotina. Però aquell sojorn a la ciutat va ser interromput gairebé tot seguit per alarmants rumors de guerra. La pau amb els parts a penes feia tres anys que s’havia conclòs, i ja esclataven incidents greus a l’Eufrates. Vaig partir de seguida cap a l’Orient.

Estava decidit a solucionar aquells incidents fronterers amb un mitjà menys trivial que les legions en marxa. Va ser concertada una entrevista personal amb Osroès. M’enduia a Orient la filla de l’emperador, feta presonera gairebé des del bressol a l’època en què Trajà va ocupar Babilònia, i duta després a Roma on va quedar com a ostatge. Era una noieta neulida, d’ulls grossos. La seva presència i la de les seves dones m’importunà una mica al llarg d’un viatge que sobretot importava que es fes sense retard. Aquell grup de criatures velades va anar bambolejant-se a llom de dromedaris a través del desert siri, sota un tendal amb les cortines severament abaixades. Al vespre, quan ens deteníem, enviava a preguntar si la princesa mancava de res.

Vaig aturar-me una hora a Lícia per fer que el mercader Opramoas, que ja havia donat prova de les seves qualitats de negociador, es decidís a acompanyar-me al territori part. La manca de temps l’impedí de desplegar el seu luxe habitual. Aquell home reblanit per l’opulència, no deixava de ser un admirable company de viatge, avesat a tots els atzars del desert.

El lloc de l’encontre era situat a la riba esquerra de l’Eufrates, no gaire lluny de Dura. Vam travessar el riu damunt d’un rai. Els soldats de la guàrdia imperial parta, cuirassats d’or i muntats sobre cavalls no menys enlluernadors que ells mateixos, formaven al llarg de les riberes una ratlla encegadora. L’inseparable Flegont estava d’allò més pàl·lid. Fins els oficials que m’acompanyaven sentien un cert temor: l’encontre podia ser un parany. Opramoas, habituat a ensumar l’aire d’Àsia, s’hi trobava bé, mostrant-se confiat davant d’aquella barreja de silenci i de tumult, d’immobilitat i de sobtats galops, davant d’aquell luxe estès al desert com un tapís sobre la sorra. Quant a mi, em sentia meravellosament privat d’inquietud: com Cèsar a la seva barca, em refiava d’aquelles fustes que menaven la meva fortuna. Vaig donar prova d’aquella confiança restituint d’entrada la princesa parta al seu pare, en comptes de fer-la quedar a les nostres línies fins al meu retorn. També vaig prometre retornar el tron d’or de la dinastia arsàcida, arrabassat en altre temps per Trajà, que per a nosaltres no significava res, mentre que per a la superstició oriental tenia un gran valor.

El fast d’aquelles entrevistes amb Osroès només va ser extern. Res no les diferenciava de les converses entre dos veïns que intenten arranjar amicalment una qüestió de paret mitgera. Me les havia amb un bàrbar refinat, que parlava grec, no gens estúpid ni necessàriament més pèrfid que jo mateix, prou vacil·lant, de tota manera, per semblar poc segur. Les curioses disciplines mentals que havia practicat m’ajudaven a copsar aquell pensament fugisser: assegut enfront de l’emperador part, aprenia a preveure, i de seguida a orientar les seves respostes; entrava en el seu joc; m’imaginava convertit en Osroès regatejant amb Adrià. M’horroritzen els debats inútils en què cadascú ja sap a l’avançada si cedirà o no cedirà: la veritat en els afers m’agrada sobretot com un mitjà de simplificar i d’anar ràpid. Els parts ens temien; a nosaltres ens feien respecte els parts; la guerra podia sorgir de l’acoblament de les nostres dues pors. Els sàtrapes propiciaven aquesta guerra per interès personal: de seguida em vaig adonar que Osroès també tenia els seus Quiet i els seus Palma. Farasmanes, el més inquiet d’aquells prínceps semiindependents establerts a les fronteres, era més perillós per a l’imperi part que no pas per a nosaltres. Se m’acusa d’haver neutralitzat amb l’atorgament de subsidis aquell ambient malèfic i lax: eren diners ben esmerçats. Estava massa segur de la superioritat de les nostres forces per carregar-me d’un amor propi estúpid: estava disposat a fer totes les concessions buides que només són de prestigi, i cap més. La dificultat va ser persuadir Osroès que, si jo feia poques promeses, era precisament perquè em proposava mantenir-les. De tota manera em va creure, o va fer com si em cregués. L’acord establert entre nosaltres en el transcurs d’aquella visita encara dura; de quinze anys ençà, ni d’una part ni de l’altra hi ha hagut res que hagi pertorbat la pau a les fronteres. Compto amb tu perquè aquest estat de coses continuï després de mort jo.

Un vespre, sota la tenda imperial, durant la festa que Osroès donà en honor meu, vaig veure enmig de les dones i dels patges de llargues pestanyes un home nu, descarnat i completament immòbil, els ulls del qual, esbatanats, semblaven ignorar aquella confusió de plats curulls de viandes, entre acròbates i ballarines. Li vaig adreçar la paraula per mediació del meu intèrpret: no es dignà respondre. Era un savi. Però els seus deixebles eren més enraonadors; aquells pietosos vagabunds venien de l’índia, i el seu mestre pertanyia a la poderosa casta dels bramans. Vaig capir que les seves meditacions l’induïen a creure que l’univers sencer no és res més que un teixit d’il·lusions i d’errors: l’austeritat, el renunciament, la mort, eren per a ell l’únic mitjà d’escapar al corrent sempre distint de les coses, pel qual, al contrari, s’havia deixat arrossegar el nostre Heraclit, i l’única manera d’atènyer, més enllà del món dels sentits, l’esfera de la pura divinitat, aquest firmament fix i buit que també ha somiat Plató. Malgrat les equivocacions dels meus intèrprets, pressentia unes idees que no havien estat del tot estranyes a alguns dels nostres savis, però que l’indi expressava de manera més definitiva i més nua. Aquell braman havia arribat a l’estat en què res, llevat del seu cos, no el separava ja del déu intangible, sense substància i sense forma al qual volia unir-se: havia decidit cremar-se viu l’endemà mateix. Osroès m’invità a aquella solemnitat. Van preparar una pira de fusta olorosa; l’home s’hi llançà i desaparegué sense un crit. Els seus deixebles no mostraren cap senyal de recança: per a ells no era una cerimònia fúnebre.

Hi vaig estar pensant força estona durant la nit. Estava estirat sobre un tapís de riquíssima llana, en una tenda drapejada amb pesants robes tornassolades. Un patge m’anava fent massatges als peus. De fora m’arribaven els escadussers sorolls d’aquella nit d’Àsia: una conversa d’esclaus xiuxiuejant davant la meva porta; la lleugera fressa d’una palmera; els cops de peülla d’un cavall a la trava; de més lluny, provinent de la zona de les dones, l’amanyac melangiós d’un cant. El braman havia desdenyat tot allò. Aquell home ebri de refús s’havia lliurat a les flames com un amant rodola pel clot d’un llit. Havia anat apartant les coses, els éssers, i després fins ell mateix, com si s’hagués tractat de vestits que li ocultaven aquella presència única, aquell centre invisible i buit que preferia per damunt de tot.

Jo em sentia diferent, disposat a d’altres tries. L’austeritat, el renunciament, la negació no m’eren del tot estranyes: les havia tastades, com se sol fer gairebé sempre, als vint anys. Encara no tenia aquesta edat quan a Roma, portat per un amic, vaig anar a veure el vell Epictet en el seu tuguri de Suburra, pocs dies abans que Domicià l’exiliés. L’antic esclau, a qui un amo brutal havia trencat, temps enrere, una cama sense aconseguir arrencar-li un sol crit, el vell escardalenc que suportava amb paciència els llargs turments del mal de pedra, m’havia fet l’efecte d’estar en possessió d’una llibertat quasi divina. Vaig contemplar amb admiració aquelles crosses, el jaç de palla, la llàntia de terra cuita, la cullera de fusta dins un vas d’argila, simples estris d’una vida pura. Però Epictet renunciava a massa coses, i de seguida em vaig adonar que per a mi no hi havia res més fàcil que renunciar. L’indi, més lògic, rebutjava la vida mateixa. Tenia moltes coses a aprendre d’aquells fanàtics purs, a condició, però, de desviar del seu sentit la lliçó que em donaven. Aquells savis tractaven de retrobar el seu déu més enllà de l’oceà de les formes, de reduir-lo a la qualitat d’únic, d’intangible, d’incorpori, a la qual renuncià el dia que va voler-se univers. Jo, en canvi, veia de tota una altra manera la meva relació amb la divinitat. M’imaginava secundant-la en el seu esforç per informar i ordenar un món, i per desenvolupar-ne les seves circumvolucions, ramificacions, giragonses. Jo era un dels segments de la roda, un dels aspectes d’aquella força única immersa en la multiplicitat de les coses, àguila i toro, home i cigne, fal·lus i cervell ensems, Proteu que al mateix temps és Júpiter.

I aproximadament per aquesta època va ser quan vaig començar a sentir-me déu. No t’enganyessis: continuava essent, era més que mai el mateix home nodrit amb els fruits i els animals de la terra, que retornava a la terra els residus dels seus aliments, que feia sacrifici al son a cada revolució dels astres, inquiet fins a tomar foll quan li mancava per massa temps la càlida presència de l’amor. La meva força, la meva agilitat física o mental eren mantingudes acuradament per una gimnàstica d’allò més humana. Però què dir, sinó que tot això era divinament viscut? Les atzaroses experiències de la joventut s’havien acabat, i també el seu afany per gaudir el temps que passa. Als quaranta-quatre anys, em sentia sense impaciència, segur de mi mateix, tan perfecte com m’ho permetia la meva natura, etern. I has de comprendre que m’estic referint a una concepció de l’intel·lecte: els deliris, si és menester que se’ls doni aquest nom, vingueren més tard. Era déu simplement perquè era home. Els títols divins que Grècia m’atorgà a continuació no van fer altra cosa que proclamar allò que ja havia constatat per mi mateix de temps enrere. Crec que m’hauria estat possible de sentir-me déu a les presons de Domicià o a l’interior d’un pou de mina. Si tinc l’audàcia de pretendre-ho és perquè aquest sentiment no em sembla gaire extraordinari, i de cap manera únic. D’altres a part de mi l’han tingut i el tindran en el futur.

He dit que els meus títols poca cosa afegien a aquella sorprenent certitud: per contra, les més simples rutines del meu ofici d’emperador no feien sinó confirmar-la. Si Júpiter és el cervell del món, l’home encarregat d’organitzar i de moderar els afers humans pot raonablement considerar-se com una part d’aquell cervell que ho presideix tot. La humanitat, equivocada o no, ha concebut gairebé sempre el seu déu en termes de providència; les meves funcions m’obligaven a ser per a una part del gènere humà aquesta providència encarnada. Com més s’expandeix l’Estat, recloent els homes dins les seves malles exactes i gèlides, més la confiança humana aspira a col·locar a l’altre extrem de la immensa cadena la imatge adorada d’un home protector. Volgués o no volgués, les poblacions orientals de l’imperi em tractaven com si fos un déu. Fins a Occident, a Roma i tot, on no som oficialment declarats divins sinó després de la mort, l’obscura pietat popular es complau cada cop més a deïficar-nos en vida. Ben aviat, la gratitud parta alçà temples a l’emperador romà que havia instaurat i mantingut la pau; vaig tenir el meu santuari a Vologèsia, al bell mig d’aquell vast món estranger. Lluny de veure en aquestes mostres d’adoració un perill de follia o de prepotència per part de l’home que les accepta, hi descobria un fre, l’obligació de conformar-se segons un model etern, d’associar al poder humà una part de suprema sapiència. Ser déu obliga en definitiva a més virtuts que no pas ser emperador.

Em vaig fer iniciar a Eleusis divuit mesos després. En un sentit, aquella visita a Osroès havia marcat un tombant en la meva vida. En comptes de tornar a Roma, havia decidit consagrar alguns anys a les províncies gregues i orientals de l’imperi: Atenes esdevenia més i més la meva pàtria, el meu centre. Tenia interès a plaure als grecs, i també a hel·lenitzar-me tant com fos possible, però la iniciació, motivada en part per consideracions polítiques, fou tanmateix una experiència religiosa com cap. Aquests grans ritus no fan altra cosa que simbolitzar els esdeveniments de la vida humana, però el símbol va més lluny que no l’acte, explica cadascun dels nostres gestos en termes de mecànica eterna. L’ensenyament rebut a Eleusis ha de romandre secret: tot i que, d’altra banda, té ben poques probabilitats de ser divulgat en tant que, per natura, és inefable. Formulat, no resultaria sinó d’una evidència d’allò més banal; aquí rau precisament la seva profunditat. Els graus més elevats que em van ser conferits, a continuació, en el transcurs d’un seguit de converses privades amb el hierofanta no afegiren gairebé res al xoc inicial que igualment sent el més ignorant dels pelegrins que participa en les ablucions rituals i beu de la font. Jo havia pogut sentir com les ressonàncies es resolen en acord; per un instant m’havia recolzat en una altra esfera i contemplat de lluny estant, però també de ben a prop, aquesta processó humana i divina on jo tenia el meu lloc, aquest món on encara existeix el dolor, però ja no l’error. La sort humana, aquest vague traçat on l’ull menys expert pot reconèixer tantes equivocacions, espurnejava com els dibuixos del cel.

I aquí convé mencionar una habitud que m’arrossegà tota la vida per camins menys secrets que els d’Eleusis, però que en definitiva els són paral·lels: em refereixo a l’estudi dels astres. Sempre he estat amic dels astrònoms i client dels astròlegs. La ciència d’aquests últims és incerta, falsa en els detalls, però potser veritable en el conjunt: puix que l’home, parcel·la de l’univers, està regit per les mateixes lleis que presideixen el cel, no és absurd de cercar allà dalt els horòscops de les nostres vides, les fredes simpaties que participen dels nostres èxits i dels nostres errors. Mai no he deixat de saludar, els vespres de tardor, l’aparició d’Aquari al sud, el Coper celest, el Dispensador sota el qual vaig néixer. Tampoc no m’oblidava de buscar, en cadascuna de les seves passades, Júpiter i Venus, que regulen la meva vida, ni de tenir en compte la perillosa influència de Saturn. Però si aquesta estranya refracció de les coses humanes sobre la volta estel·lar ocupava sovint les meves hores de vigília, encara m’interessava molt més per les matemàtiques celests, per les especulacions abstractes a què donen peu aquests grans cossos inflamats. M’inclinava a creure, com alguns dels nostres savis més agosarats, que la terra també participava en aquesta marxa nocturna i diürna de la qual les santes processons d’Eleusis no són sinó un humà simulacre. En un món on tot és tan sols remolí de forces, dansa d’àtoms, on tot és alhora a dalt i a baix, a la perifèria i al centre, difícilment podia jo concebre l’existència d’un globus immòbil, d’un punt fix que no fos al mateix temps movible. Altres vegades, els càlculs de la precessió dels equinoccis, establert antigament per Hiparc d’Alexandria, obsedien les meves vetllades nocturnes: sota la forma de demostracions i no ja de faules o de símbols, hi retrobava el mateix misteri eleusini del traspàs i del retorn. L’Espiga de la Verge en els nostres dies ja no és en el punt de la carta on Hiparc l’havia situat, però aquesta variació és l’acompliment d’un cicle, i aquest mateix canvi confirma les hipòtesis de l’astrònom. Lentament, ineluctablement, aquest firmament tornarà a ser com era en temps d’Hiparc, i serà de nou com és en temps d’Adrià. El desordre s’integrava en l’ordre; el canvi formava part d’un pla que l’astrònom era capaç d’aprehendre a l’avançada; l’esperit humà revelava aquí la seva participació en l’univers amb l’establiment de teoremes exactes com ho feia a Eleusis amb crits rituals i danses. L’home que contempla i els astres contemplats giravolten inevitablement vers llur fi, segellat en alguna part del cel. Però cada moment d’aquesta caiguda era una pausa, una fita, un segment d’una corba tan sòlida com una cadena d’or. Cada esllavissament ens retornava a aquest punt que, pel fet d’haver-nos-hi trobat per atzar, ens sembla un centre.

D’ençà de les nits de la meva infantesa en què el braç alçat de Marul·lí m’indicava les constel·lacions, la curiositat per les coses del cel no m’ha abandonat. Durant les vetlles forçoses dels campaments, he contemplat la lluna corrent a través dels núvols dels cels bàrbars; més tard, en les clares nits àtiques, he escoltat la veu de l’astrònom Teró de Rodes explicant-me el seu sistema del món; estirat sobre el pont d’un vaixell, en ple mar Egeu, he admirat la lenta oscil·lació del masteler desplaçant-se entremig dels estels, anant de l’ull roig del Toro al plor de les Plèiades, de Pegàs al Cigne, alhora que contestava tan bé com sabia les preguntes ingènues i serioses del noi jove que contemplava amb mi aquell mateix cel. Aquí, a la Vil·la, he fet construir un observatori, tot i que ara la malaltia m’impedeix de pujar-ne els graons. Una sola vegada en la meva vida he fet encara més: he ofert a les constel·lacions el sacrifici d’una nit sencera. Va ser després de la meva visita a Osroès, durant la travessada del desert siri. De sobines, amb els ulls ben oberts, deixant de banda per unes hores tota preocupació humana, em vaig lliurar del vespre a l’alba a aquell món de flama i de cristall. Va ser el més bell dels meus viatges. El gran astre de la constel·lació de la Lira, estrella polar dels homes que viuran quan faci algunes desenes de milers d’anys que nosaltres no existim, resplendia damunt del meu cap. Els Bessons lluïen feblement en les darreres lluors del crepuscle; el Serpent precedia el Sagitari; l’Àguila es remuntava cap al zenit, tota ella ales esteses, i als seus peus aquella constel·lació encara no designada pels astrònoms, i a la qual més tard he donat el més estimat dels noms. La nit, mai no tan absoluta com creuen els que viuen i dormen sota sostre, es va fer més fosca, i després més clara. Els focs que s’havien deixat encesos per espantar els xacals, s’apagaren; aquell munt de carbons ardents em va fer recordar el meu avi dret a la seva vinya, i les seves profecies que ara havien esdevingut present, i ben aviat serien passat. He tractat d’unir-me a la divinitat de molt diverses formes; he tingut més d’un èxtasi: n’hi ha de ben terribles; i d’altres d’una dolcesa trasbalsadora. El d’aquella nit síria va ser estranyament lúcid. Va inscriure en mi els moviments celests amb una precisió que cap observació parcial no m’hauria mai permès d’atènyer. Jo sé exactament, a l’hora en què t’escric, quines estrelles passen aquí, a Tíbur, per damunt d’aquest sostre adornat amb estucats i pintures precioses, i també les que passen per altres llocs, per allà baix, sobre una tomba. Al cap d’uns anys, la mort se m’havia de convertir en l’objecte de la meva constant contemplació, el pensament al qual concedia totes les forces de l’esperit que l’Estat no absorbia. I qui diu mort, diu també el món misteriós al qual pot ser que accedim a través d’ella. Després de tantes reflexions i d’experiències a voltes blasmables, encara ignoro el que passa darrera d’aquella cortina negra. Però la nit síria representa la meva part conscient d’immortalitat.