OCTUBRE

Una fe que no es ven

Es van aplegar unes vuitanta persones a Sarral. Era un diumenge una mica més humit. Assegudes en cadira de tisora, aquestes persones s’hi estigueren fins a l’horabaixa. S’estaven davant la capella de la Mare de Déu de la Font; potser miraven de fit a fit la imatge, l’esguardaven fins que no els quedava clavada al cervell. Potser esperaven que, tot reproduint la imatge benefactora de la marededéu al seu interior, allò que esperaven passaria. Però no va passar. No hi va haver el miracle que fa temps que esperen, un miracle ajornat, però mai no cancel·lat. Devien recollir, al capvespre, quan el fred començava a calar els ossos, les cistelles i les cadires de tisora. Devien tornar a casa, sense voler sentir-se defraudades. Les marededéus no enganyen, només ajornen els miracles.

Els ho havia promès el rector de Llavorsí, del Pallars Sobirà. Els havia dit que la Verge curaria la paràlisi cerebral de Miquel Ramon Llorach. Però el rector no hi va anar, a l’aplec. La notícia no diu per què. I això que fa més de nou anys que els promet, a aquesta gent que es van quedar fins que el fred no els calà el moll de l’os, els promet que hi haurà miracles, que hi haurà curacions. Perquè ell, el rector, té un especial contacte amb Déu. Hauria estat interessant de saber per què no hi va anar, el rector de Llavorsí, sobretot si tenim en compte que tota aquesta gent s’hi va passar un dia, el dia de Sant Miquel, tot esperant que ara potser sí, que ara es curaria la paràlisi cerebral d’en Ramon Llorach.

Però tots van tornar a casa, amb les cadires de tisora i les cistelles. Van tornar quan el sol es ponia per l’oest, tot deixant una llenca esvaïda de color vermell. La tardor s’avança, al Pallars Sobirà, i els arbres ja tenen el color d’aram. Ells van beure l’aigua de la font i van dir, als mitjans de comunicació, que havien celebrat el dia de Sant Miquel. No saben vendre els miracles, no en deuen entendre, de màrqueting. Però hi tornaran.

El dia de Sant Miquel, a les ciutats, és un dia qualsevol. Per a la gent de Sarral va ser el dia d’una curació que potser no era del tot impossible. Creuen en els miracles perquè no creuen en el dolor. El miracle és la correcció fantàstica de la desharmonia del món. Ells, al capdavall, deuen estar segurs que no han vingut a aquest món a patir. I que els miracles són les petites pinzellades divines que aparien el desordre.

I, amb aquesta fe, tornaran a començar. Tornaran a agafar les cistelles i les cadires de tisora. I el sol es tornarà a pondre a l’oest. I algun dia, potser, un dels seus deixarà de patir. És de justícia. Els miracles són antihumans: per aquesta raó els homes no en volen fer. I cometen tants disbarats. (1-X-1991)

La peresa dels malvats

Recordo que en Joan Fuster deia que en Sèneca estava en contra del diumenge. El filòsof, en aquells temps en què els filòsofs es dedicaven més a les coses de la vida, trobava que els cristians eren uns mandrosos. Deixar de treballar un dia estava molt mal fet. És clar que en Sèneca era un latifundista i no li devia fer gràcia que la feina al camp s’aturés.

Potser no només és una qüestió de mandra, sinó també d’ensopiment. Els diumenges solen ser ensopidíssims. I encara més els capvespres de diumenge. Me’n vaig adonar l’altre dia, amb el canvi d’horari. Una convenció com una altra. Però a les set ja era fosc. No sé si hem acabat de superar els terrors dels nostres avantpassats, quan no estaven segurs, a l’entrada de fosc, si el dia tornaria.

La llum engresca, i més si és la llum del sol. L’altre dia, el meu veí de pàgina, en Josep M. Espinàs, parlava d’aquest científic una mica sonat que volia destruir la lluna. Tenia tota la raó el que deia l’Espinàs: si la lluna era destruïda, sempre fóra primavera, suposo que en un sol hemisferi, perquè la terra s’aturaria i una part quedaria a les fosques. El científic, que era nord-americà, devia pensar que la llum, la llum constant, tamisada i benèvola de la primavera, seria a l’hemisferi nord, que és on viu ell.

Però tornem als nostres moltons. Un dia de descans és convenient, però la sacralització del diumenge ha fet que, a la nostra illa de benaurança, alguns ho visquin com un fet no gaire suportable. Tot s’atura. Hi ha barris, com el meu, on no hi alena cap mena de vida, si no és per les frenades impertinents dels autobusos. Els conductors d’autobusos treballen en diumenge i deuen tenir una altra idea del dia de descans.

L’escriptor austríac Thomas Bernhard, que no es mossegava la llengua, venia a dir que els europeus érem uns dròpols perquè defugíem el treball. Treballar ens salva més del que ens pensem. No sé de què ens salva, però potser ens ajuda a oblidar. I els capvespres de diumenge, amb els sorolls somorts als celoberts de les cases, amb el silenci dels carrers, creen un estat d’ansietat que no s’assembla a l’estat d’espera.

Ara bé: hi ha un munt de dròpols al món que haurien de ser més ganduls. Els militars, per exemple. Aquests que envien tancs cap a Croàcia. Els brètols del narcotràfic. Els traficants d’armes. Els que destrueixen l’Amazones. Aquests no tenen diumenges. No s’hi ensopeixen, als capvespres. No els vénen pensaments funestos. No s’estan per deliqüescències dominicals. No busquen subterfugis consoladors, com un bon passeig, un llibre a les mans, una tertúlia amb els amics.

Ja ho deia aquell: si poguéssim aconseguir el silenci dels babaus i la peresa dels malvats, potser el món aniria d’una altra manera. I els filòsofs com Sèneca no rondinarien tant. (2-X-1991)

Dels jocs de paraules

En Màrius Serra no regala res. Cada matí, m’entesto en un esforç qui sap si estèril: ficar-me dins del seu cap. Segueixo la graella dels seus mots encreuats amb delit, i m’enrabio, no sé pas per què, quan em defineix la lletra a com una «escala de pintar de perfil». Després és més fàcil: tot ho escapça: el pobre tsar i en Pau. I de vegades ens diu que hem perdut l’entrada del pis, una manera de suggerir-nos que hi hem de posar is.

Però m’agrada. Com abans m’agradava en Tísner. És una batalla a sang i fetge verbal entre un saberut del joc de paraules i els qui, amb el llapis a la mà, intentem de ficar-nos dins del cervell de l’entabanador de paraules. Un joc antiquíssim. Des de l’Esfinx. O potser abans. Totes les nostres rondalles en van plenes, d’endevinalles. En Màrius Serra recorda en Joyce i en Rabelais. I també la famosa frase de Murphy, de Beckett: «Al principi hi havia el joc de paraules». L’Amades escoltava les velles i també en feia un munt.

És un bon exercici, aquest de barallar-te, cada matí, amb els cervells de l’enigmística. Jo en faig dos o tres, de mots encreuats, i he de dir que els d’en Màrius Serra són dels que m’agraden més. Jocs de Llenguatge, de vegades amb una certa aparença de banalitat. Suposo que la humanitat devia fer un gran salt el dia en què va començar a jugar amb les paraules. Els humans, amos de les paraules. Devia ser un camí per a perdre la por a les coses.

Els mots encreuats, quan són ben fets, no són només un suport cultural. Ho podríem fer amb enciclopèdies i no en trauríem l’entrellat. Ben aviat descobreixes que Ur és la pàtria d’Abraham i que icac és un arbre tropical. No és aquest el cas. És descobrir, tot d’una, que una paraula pot tenir un significat ben distint, perquè amb un picar de dits li hem donat el tomb. O bé, segons la col·locació, les paraules adquireixen una força especial. Com per exemple «la senyora s’enyora» del final de La plaça del Diamant de la Mercè Rodoreda. Vejam qui ho tradueix, això.

És en el joc de paraules que cada llengua és capaç de fer quan descobrim que les traduccions han de ser modestes. Grises. Ho confessava la Yourcenar en parlar de les seves traduccions dels cants espirituals negres. La carnositat de cada llengua, disposada a embolicar-se ella mateixa, com una serp que no mostra ni la cua ni el cap, no és transferible.

La gent, cada dia, descriu la vida amb metàfores, dilogies i metonímies. I també tendeix a personificar els objectes inanimats. Però no ho sap. Hi ha, avui, un cert corrent de menyspreu del llenguatge. Potser perquè se sol confondre la senzillesa amb la vulgaritat. Suposo que l’allau indigerible dels mots televisius, que esclavitzen les paraules i no els permet de jugar entre elles, n’és una de les causes.

Per aquesta raó m’agraden les dificultats que presenta en Màrius Serra. El seu cap és un enigma. I ho demostra, per exemple, quan diu que els pacifistes són com un càntir sense la paraula tir. De vegades em vénen ganes d’atrapar-lo. No ho he aconseguit, encara. (3-X-1991)

Ens havíem barallat tant!

M’ho acaben de dir. I no vull cometre la impudícia de fer-los participar de la meva perplexitat. Del meu dolor. Però ho han de saber. Perquè ella ja no hi és i, aquesta idea, la idea que ja no enraonarem per telèfon, no ens barallarem i, sobretot, no riurem plegades, fa mal. No els vull transmetre la claredat de l’absència, però ho han de saber. No vull remenar cap paper, no vull anar a l’arxivador i buscar les seves cartes ni, tampoc, basar-me en les entrevistes i retrats que d’ella vaig fer. Al capdavall, això darrer no és sinó treball mercenari. Ella, la Maria Aurèlia, s’hi avenia. Xerrava pels colzes, em foradava amb la mirada, em feia sentir un neguit imprecís. Era massa per a mi. La vaig conèixer als quinze anys, jo encara duia trenes, i sortia d’un món de llegendes i de Maries Goretti. La vaig conèixer als quinze anys com a deixebla seva a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, i vam ser tota la vida amigues. I vam riure molt. Ella em va ensenyar l’alegria de viure. Com? No ho sé… Em vaig trobar, tot d’una, amb un model de dona diferent. A casa, hi havia la mare i l’àvia que xiuxiuejaven el plaer del món de les coses. Però no el podien fer públic. Pagaven el preu de la derrota. La postguerra havia gelat els cors. Només a dins, a les cases, les dones reien. Però ella, la Maria Aurèlia, ho feia a fora. Amb els seus collarets d’ivori, amb els seus puros, en aquell pis tan esquifit de la rambla de Catalunya, voltada com una dea hindú de galifardeus assedegats de viure, d’aprendre, de saber; de riure d’una altra manera.

Ella podia enraonar-me de la Simone de Beauvoir en un llarg viatge que vam fer, damunt d’unes lliteres incomodíssimes, cap a París. No m’interessava la francesa educada a la Normale, amb els seus turbants i les seves mentides de femme savante. La Maria Aurèlia Capmany era dels meus, la filla dels cistellers, d’una mare valenta i menestrala i d’un pare que sabia totes les rondalles del món. I néta de l’avi Farnés, que sabia tant com l’Amades. Ella va ser per a mi la terra i les ànsies de volar alhora. Discutíem, ella sempre volia tenir raó. I a fe que la majoria de les vegades la tenia. La Maria Aurèlia havia vingut al món per ser feliç. I les tamborinades no la’n van privar. Va escriure, va fer teatre, va cantar, va estimar. De tot en va fer molt. No va ser mesquina en res. Ni en l’amor per en Jaume Vidal i Alcover, ni en l’amistat, ni en el seu arrelament als murs d’aquesta ciutat que ella va estimar tant i tant ha ajudat perquè es transformés. Per això ha donat el seu cos, aquest cos on la carn era l’ànima que li bategava. Mai no li va faltar l’alè. Perquè tenia memòria, no es deprimia. La tristesa l’envaïa a gotes comptades. Tot seguit li donava la volta. Era com aquesta ciutat, acollidora, no gens hipòcrita. Ens havíem barallat tant i amb ella vaig ser tan feliç! Per això no sé si m’entendran; aquesta absència que sento, no la puc pas compartir. (4-X-1991)

El món de les il·lusions

Una dita jueva diu que quan sabem que existeix el món de les il·lusions és que som fora d’ell. Nadine Gordimer ha estat creant, durant anys, el món il·lusionat de la literatura dins d’un infern. Fa temps que havia d’haver guanyat el Nobel, però, abans, havia de canviar el seu país, que no ha canviat tant, però sí una mica.

Els personatges de la Gordimer són negres, blancs i mig negres que arrosseguen la culpa d’una situació que, a hores d’ara, ens sembla estrambòtica. Però l’apartheid, aquesta paraula que heretaren dels holandesos, només és l’exageració, en un sol país, d’una situació que és real a tot arreu. Ho acabem de veure a Alemanya. I un escriptor, o una escriptora, hi pot passar d’esquitllentes, però la diferència que ultratja i humilia va deixant traces a la seva obra. Un regust que el món de les il·lusions es va desfent a cada frase que anem confegint.

Nadine Gordimer ens ha recordat el dolor de la seva terra a les seves novel·les. Un dolor no gens circumstancial. Ara bé, el seu mèrit és que, a més d’escriure bé, no li ha fet cap vergonya de relatar-ho. Heus aquí la paraula: vergonya. Li perdonem a una escriptora sud-africana allò que no perdonaríem a un dels nostres. La vergonya d’haver de confessar que el món de les il·lusions no existeix.

Aquí, als nostres textos, hi ha la pudicícia volteriana que les coses són així. Sempre han estat així. Sempre seran així. Una manera de llegir l’Evangeli a l’inrevés. L’apartheid que vivim tots els dies, als nostres carrers, és un apartheid il·lusori. Els gitanos poden viatjar als nostres autobusos… Qui els en priva?

Nadine Gordimer ha descrit un món desolat, cruel, profundament injust, on els personatges bateguen com bateguen a qualsevol novel·la russa. A La història del meu fill, per exemple, un home mig negre, un líder, és un home tan contradictori com un home blanc liberal en els afers amorosos. Ell i els seus paguen la culpa de viure en un país on la separació és un fet. Nadine Gordimer no fa concessions; per aquesta raó és una gran escriptora. Ningú no és ni bo ni dolent. Però el món, algú l’ha fet dolent. Els dolents no tenen rostre, són innominats, però hi són. La culpa està mal repartida.

Si la literatura encara serveix per a alguna cosa, en aquest sentit ja perdut d’utilitat pública, és perquè pot narrar allò que mai no farà un telediari. La literatura s’escapa de la vida per tornar-hi amb més força. El telediari ens fa viure la mentida de què és la vida en si mateixa. Per aquesta raó no recordem els telediaris, per aquesta raó recordem les grans novel·les, i els seus personatges, i les seves pors. La literatura ataca de ple el cor dels éssers humans, i els voldria fer viure en un món d’il·lusions. Però els grans escriptors saben que aquest no existeix. I, encara que ho sàpiguen, sempre tornen a començar. (5-X-1991)

El desig de pecar

La policia britànica va detenir dijous passat un home molt important mentre intentava de fixar preu amb una prostituta. Segons llegeixo, Sir Allan Green, el funcionari que és al capdamunt del Departament de Justícia, errava per King’s Cross, un barri de perdició, diria la Dot de Gent del barri, buscant una dona que assedegués les seves urgències sexuals. Com que la prostitució no és legalitzada, el pobre Sir va cometre un delicte i en un tres i no res va passar de ser un britànic respectabilíssim, honorabilíssim, a l’esca de tots els pecats. Els diaris sensacionalistes ja tenen notícia, i els altres, els més seriosos, diuen que estan ben tristos.

Jo penso que més aviat l’home devia estar desesperat per deixar-se veure en un indret de mala mort, de putes barates, un indret on tothom és sospitós. Avui dia, aquests afers no es fan així. Al nostre país, fóra dificilíssim de pescar un funcionari honorable mig perdut pel carrer d’Escudellers reclamant el consol d’una puta barata. Allà, a més de putes, velles. Prou que se’n guarden.

Les relacions amb la prostitució no són interclassistes. La història de Pretty Woman no és més que un conte infantil. Cap financer d’alçada es deixaria veure mai de la vida amb una puta de carrer. Hi ha altres camins. Les prostitutes de luxe duen tots els estris de les targetes de crèdit i les criden a casa seva per muntar una farra tipus Emmanuelle en un hotel de luxe. Cava a dojo, vestits de lamé, seda que xiuxiueja a l’alcova de la suite principal. I el pacte del silenci entre els cavallers.

Podria ser, però, que el pobre Sir anglès busqués la degradació com qualsevol personatge de Jean Genet. Que n’estigués fart, de tanta respectabilitat i honorabilitat. Venia a ser el cap dels fiscals al Departament de Justícia. Vés a saber si no estava tip de fiscalitzar els altres, de presentar-se com un defensor del bé quan, potser en un replec ínfim del seu cor, el que desitjava a cor què vols era el mal. Viure allò que havia de condemnar. Fruir d’aquests trets de la vida que havia de perseguir.

Potser en sabrem més coses, la vida és un serial interminable. De vegades més saborosa que els que ens ofereix la televisió. L’única diferència és que no hi ha el mètode dels capítols, sinó que la informació ens arriba desgavellada. Però he de confessar que sento certa simpatia per aquest anglès honorable. Me l’imagino deixant endarrere una casa confortable, potser d’estil eduardià, una dona perfecta com solen ser certes dones angleses i uns fills educats en una Public School. Me l’imagino deixant endarrere el barri de Hampstead, per exemple, i, tot agafant un metro ben ranci, endinsant-se en el camí que el duria a King’s Cross. Un nus a l’estómac, un lleuger tremolor a les cames, un pessigolleig a l’espinada. I el dolç i ambigu desig de pecar. (6-X-1991)

De la por a la mar

Uns mariners gallecs han mort d’una por antiga, potser la més antiga de totes: la por a la mar. I el rostre d’aquesta dona gallega als funerals del seu fill, un rostre trencat pel plor, impotent i desolat, ho confirma. La mar fa por, la mar no està dominada.

Els poetes l’han cantada molt, la mar…, però des de la platja. Els mariners la coneixen prou bé i porten a les barcasses una pila d’amulets. Hi ha supersticions antiquíssimes que encara prevalen. Els suïcides, sobretot les dones, s’hi endinsen amb les butxaques plenes de pedres, com si busquessin el referent del líquid amniòtic. Vés a saber. La mar temptadora i cruel, la mar amb l’hipòcrita desig de llibertat. La mar no ens fa lliures. Però els navegants, els mariners, deuen ser dels pocs homes que encara conserven una professió on el coratge és ben necessari. S’hi juguen la vida per poder menjar. S’arrisquen, com aquests mariners gallecs, pels tenebrosos fondals d’Escòcia, tot i saber que hi ha rocam, que s’hi poden estimbar.

Els mariners conserven la fe i, més encara, les seves dones. Ho he vist amb els illencs: a Menorca, els teus desapareixien un dia rúfol de tramuntana. Els vents canviants, sense avisar, i el teu cos, el cos de l’estimat, desapareix. Potser, amb sort, el trobaran a Tunísia. I això passa a hores d’ara. Els mariners no són coratjosos perquè sí, tenen tanta por com Ulisses després del naufragi. I no els retem cap homenatge. Els poetes continuen cantant la mar, mar ampla, mar estimada, àgora de llibertat. Sí, però des de la terra ferma. Un quilòmetre i mig de platja, la sorra blanca, fina, i vinga elaborar l’amor a la llibertat amb alè còsmic. Mentrestant, els mariners continuen morint, i els familiars que viuen a la Costa da Morte preguen per aquests cossos que ja no podran enterrar.

Desenes de visions apocalíptiques tenen relació amb el mar. I amb el pecat. Els mariners temien els capitans que blasfemaven, i, a Bretanya, comparaven la mar amb una euga furiosa. Dürer, en una nit de malsons, va somniar la fi del món. Va transcriure la seva angoixa en una aquarel·la, i tot eren nuvolades negres damunt un mar arborat. La nau dels bojos, la bogeria d’Ofèlia, Tristany rebujat pels mariners de la costa de Cornualla: sempre el mar és sinònim de caos, i la tempesta, tal com diu Ariel, fa que les ànimes sentin la febre dels dements i s’entreguin a la desesperació.

Però això és literatura. I podríem enraonar de la por a la mar com una por superada. Si no fos per aquesta fotografia, on veiem una vella gallega amb el rostre com si estigués a punt de trencar-se en bocins. La mar s’ha endut un dels seus. I no perquè volia descobrir noves terres, ni tampoc perquè anés a la recerca del vori o de seda. La mar s’ha emportat un dels seus perquè, de vegades, la por a la gana és més forta que la por a la mar. (8-X-1991)

Un embolic sentimental

La gent sent unes terribles ganes de plorar. Ja en sentia al segle passat, amb els fulletons de Dickens, i amb els americans que esperaven el barco amb el nou capítol. Però avui sembla que preval una fortíssima onada sentimental. Ho confirmen els nous serials de la televisió, amb uns personatges de parlar cadenciós, lentíssim, que miren l’única càmera i que per abraçar-se s’han de posar de costat.

Dilluns es va acabar La dama de rosa, amb aquesta rossa tenyida, la Juanita Rodríguez, capaç de fer durar una pausa fins al tercer cafè. En aquest serial, l’home no era sinó un estaquirot, enamoradíssim de l’obrera camaleònica que davant dels seus ulls esdevé la emperatriz. Un argument inversemblant per a vuit milions de persones que baden a l’hora de la sesta.

S’ha acabat l’èxit de Dallas o Falcon Crest. Els despatxos fastuosos, les piscines ovalades, els cotxes esportius i la gent dolentíssima. Ara ens arriba la pobresa de Sud-amèrica per la via del sentiment. Els despatxos dels policies, jutges i metges són atrotinadíssims, el cotxe de més luxe és un quatre llaunes, les cambres tenen les parets empaperades amb flors japoneses, el luxe és ple de clivelles, tot hi fa remor, les petjades, les capses de cartró, els papers de diari. La nostra solidaritat amb aquests països comença a l’hora del cafè. És baratíssim plorar amb els veneçolans o els caribenys.

Algú ens hauria d’explicar aquest èxit. A hores d’ara, entre les televisions privades i l’estatal se’n deuen fer cinc o sis, de serials d’aquesta mena. Pobríssims de factura, però atrapen els teleespectadors. No tenim per què enyorar les sèries de la BBC; ja no tornaran, ai las!, com les neus d’antany. El bon gust va de baixa, si és que n’hi ha hagut alguna vegada. Però ja no es tracta d’una qüestió de gustos. És que la història dels petroliers cínics ja no interessa. Ara ens retorna la vida de les excolònies per la via de la llàgrima, una manera ben peculiar de celebrar el Cinquè Centenari.

Als Estats Units, la cadena hispana ofereix sense parar serials d’aquesta mena. Des de Cristal fins a Topacio, passant per Rubí o Vientre de alquiler. Allà les hispanes s’enyoren dels països que han hagut de deixar a través de les històries d’uns personatges que són boníssims, encara que ben desgraciats. Al capdavall, l’amor prevaldrà. I els hispanos il·legals als Estats Units aguanten les seves penes tot contemplant la infelicitat rància, atrotinada, dels seus països d’origen.

Aquí hauria de ser tot el contrari. Perquè Espanya s’havia proposat de donar una imatge al món ben diferent. Un canvi d’imatge a temps la va salvar, que és el que no ha pogut fer l’URSS. Calia mostrar-nos més alts, més simpàtics, més rics. Calia seguir els bons consells de l’Angela Channing o de J. R. Aprendre a fer disbarats d’altura. I a triomfar. Però no ha estat així: a l’infeliç d’en Juan Guerra l’ha abandonat el seu germà i diuen que li han embargat tots els cotxes; ni el Mercedes, li han deixat. Espanya és un Estat amb caspa i amb llàgrimes als ulls, i les noves generacions ploraran amb Martínez Soria i diran que «la ciudad no es para mi». Tot plegat, un embolic. Un embolic sentimental. El Papa hauria d’estar content: el neopaganisme no és sinó una historieta sense mitjans embolicada amb paper de cel·lofana. De color de rosa. (9-X-1991)

Mai no demanis perdó per res

Ara que ha mort, enraonaré d’ell. Ha deixat un munt de papers inèdits, alguns d’ells són genials. Només una vegada es va entretenir a la recerca d’editors. Pocs i mal avinguts, els de casa recelaren. D’on havia sortit un escriptor sense família, sense nissaga coneguda, capaç d’escriure com un déu? Em va ensenyar algunes de les cartes de resposta. Tots ho sentien molt: la seva obra no entrava dins dels criteris de la casa editorial. Si encara queden enigmes, aquest n’és un: mai no sabrem quins són els criteris d’una casa editorial.

Només un dels editors va fer-li una proposta. Li editaria un dels seus manuscrits amb una condició: que es deixés retratar. El llibre fóra un gran èxit, n’estava segur, si sortia la seva fotografia a la coberta del llibre. Em va convidar a esmorzar i, mentre sucàvem mitges llunes vieneses en una xocolata que cremava, m’ho explicava. Sarcàstic: «Ja ho veus», va fer, «tota la vida que escric i allò que els interessa és el meu retrat».

El vaig voler consolar. «Mira, encara no t’has mort. Per tant, encara no tens l’edat adient perquè et descobreixin. No saben res de la teva vida, ni tan sols una insinuació. No has practicat el secretisme: no se sap de tu si t’has tirat mig Catalunya, si tens fills naturals, si ets gai, si ets un gàngster, si ets un etern aspirant a l’Acadèmia, no t’has barallat amb ningú per la qüestió del barco o del vaixell, no has insultat cap altre escriptor, no has llegit cap director general, no duus caspa, cap polític no t’ha citat mai als seus discursos… No és que tingui importància que no t’hagin llegit, és que ningú no et podrà bescantar després de mort. I això, en aquest país, és un gran què».

Volia convèncer-lo que el retrat tenia una certa importància. Era lleig d’una manera insuportable. Tenia cara de peix, unes orelles balbes i uns ulls de xinès malagraït. L’editor tenia raó, corren temps en què els guetos literaris es fonen, encara que alguns crítics literaris no se n’hagin assabentat. Ja no podem parlar, sense rifar-nos-en, de literatura rural contra literatura urbana, o bé de la literatura de dones contra la literatura d’homes. Un lector de debò no cau en aquests paranys. Però un escriptor que és lleig fins a l’insult, això sí que fóra una propaganda extraordinària!

«Diran que escric perquè he nascut així», em va replicar després d’una llarga meditació. «Sempre troben alguna excusa, els qui no escriuen, per a explicar per què uns quants escrivim». Li vaig donar la raó. «Els mortals envegem les desgràcies dels altres», vaig fer, tota saberuda. I ho va deixar córrer. No va voler publicar els seus originals i han quedat inèdits. Us asseguro que la seva obra serà una revelació. Era l’escriptor que esperàvem, el que sempre estem esperant. Us asseguro, també, que aquesta vegada no ens clavarem fuetades a l’esquena mentre ens imprequem a nosaltres mateixos, tot clamant que la nostra literatura és una porqueria.

Això hauria pogut ser així si no és que m’acabo d’assabentar que ha cremat tota la seva obra. Me n’ha enviat les cendres en un sobre amb un tros de paper que deia: «Mai no demanis perdó per res». Us quedareu, doncs, sense la seva obra. I, també, sense veure la cara que tenia. Oi que era el que us interessava més? (10-X-1991)

Una ciutat obstinada

Tinc a les mans un llibre il·lusionat. No és habitual. Un llibre que reivindica el dret a viure, i no el permís per a morir-hi, de tota una ciutat, Santa Coloma. Els barcelonins no hi anem gaire, només albirem uns edificis lilosos al fons d’un paisatge pelat quan deixem Barcelona per l’autopista de Girona. I potser alguns no ignoren que els Sagarra hi passaven l’estiu, perquè, allà, l’aire era més pur.

Al llibre Santa Coloma entre la vida i la vida, el periodista Huertas Claveria recorda com era, abans, aquesta terra on els sorrals del riu Besòs s’aprofitaven per a fer-hi cases. Reserves per als indis vinguts del sud. Els indis potser callarien, però els seus fills no. En Huertas, que té memòria, recorda les batalles pel metro i per les places.

I també recorda com Arturo San Agustín, en la seva anterior reencarnació de yuppy publicitari, va veure com uns japonesos prenien nota acurada de com era Santa Coloma. A les assignatures d’urbanisme, diuen que els japonesos la posen com a exemple de com no ha de ser una ciutat. Però això és llegenda.

Altres municipis han anat fent la viu-viu. Els de Santa Coloma apostaren fort, potser perquè s’hi jugaven massa. En aquest llibre, un fotògraf nascut a Cadis retrata la seva Santa Coloma. Com si busqués retalls de bellesa sobtada, meravelles ocultes, com si forcés la càmera perquè no abandoni la capacitat de sorpresa. I a fe que ho aconsegueix. No són fotos idealitzades, hi veiem esquerdes a les parets, hi veiem edificis mig en ruïnes, murs farcits de pintades.

Però també hi veiem gent, i una panotxa solitària que voldria florir entre ginestes. Cada fotografia duu el text d’un colomí, de naixença o d’adopció. Una manera de fer Santa Coloma entre la vida i la vida. Com diu Salvador Cabré, que en va ser rector durant molts anys, Santa Coloma entre la vida pensada i la vida retratada. Els textos pensen els retrats. O a l’inrevés. Les imatges no neguen les paraules.

Els colomins són gent obstinada. Potser n’hi ha a tot arreu. Però a Santa Coloma s’hi fan notar. Han recuperat masies i casalots, i han sabut combinar Juan de Mairena amb el Manelic de Guimerà. Una manera de no sentir-se indis dins la reserva. Trien el que volen triar; la tradició no és més que això: pura elecció.

Com a en Dmitri Karamàzov, que creia que la bellesa més ínfima encara es podia trobar al racó més oblidat del món, els colomins han buscat la flor blava entre la depredació especulativa. Aquella flor blava rilkiana que un home sol no pot veure però que tota una comunitat, si s’ho proposa, pot contemplar. (11-X-1991)

El difícil art d’escriure senzillament

«Un amic intel·ligent s’exasperava perquè, deia, si havia aconseguit comprendre bastant bé la Fenomenologia de l’esperit a la primera lectura (proesa intel·lectual de què pocs poden vantar-se), com era possible que dels articulets d’un cert crític del cinema marxista-lacanià, efectivament rebolicat ultra mesura, no entenguera una sola raó? Senzillament, em pense, perquè no la hi havia».

Extrec aquest paràgraf d’un llibre que he devorat en pocs dies. Es tracta de Mentre parlem, d’Enric Sòria. Gairebé sis anys d’un poeta de la Safor recollits en un dietari. D’un poeta joveníssim que es va proposar d’entendre, primer per a ell, i després per als altres, les dificilíssimes relacions que hi ha entre el pensament (l’escriptura) i la vida. Encara que d’aquesta última n’hi ha molt poca —i és estrany trobar un valencià massa púdic—, de pensament n’hi ha molt. Però l’avantatge és que el pensament per a un mateix no tem quedar malament, encara que en el rerefons de la consciència sempre hi ha el deler de veure’s publicat. El pensament per a un mateix és un graó modest per a entendre el pensament per als altres. No és perquè sí que en Sòria cita Montaigne. I Joan Fuster, el nostre inefable Diderot de poble.

Però m’he aturat en aquest paràgraf perquè la senzillesa és el vitrall que els bons escriptors han de treballar a la bestreta. Si el procés és complicat, els lectors no ho han de copsar. Als lectors, els interessa el resultat final. «Senyoreta, escrigui com si escrivís una carta a sa mare», em va dir una vegada Josep Pla. Un bon consell, encara que depèn de la mare de cadascú. Si un mateix no entén el que diu, com ho pot fer entendre als altres? Hegel ens hauria confós encara més.

Només els nord-americans es preocupen pel seu coeficient intel·lectual. Les seves raons devien tenir. Però més d’una vegada he estat a punt de demanar-me si jo no sóc una borderline després de llegir algun paper d’un lacanià convers o un desconstructivista novell. No hi he entès ni un borrall. El difícil art d’escriure senzillament, que deia l’Azorín.

¿No amaguen alguns d’aquests neopedants reciclats a la darrera moda francesa passada per les biblioteques universitàries nord-americanes una por gelada que els altres descobrim que no tenen res a dir? Potser sí. Arribar a entendre que la frase és subjecte, verb i predicat no és tan fàcil. Els adolescents moltes vegades escriuen com aquests crítics. És allò de «los eventos consuetudinarios que acontecen en la rúa» i que el bon deixeble de Juan de Mairena resol amb «lo que passa en la calle». El que passa al carrer. Escriure senzillament és un regal que, de vegades, arriba tard. Cal molt de temps, molts anys, d’anar cercant la paraula precisa, aquella i no altra, per a definir allò que, al nostre interior, vivim com un garbuix.

Nota: els dimoniets de la impremta van canviar, a l’article d’ahir, la paraula colomencs per colomins en referència als habitants de Santa Coloma de Gramenet. Ho sento, encara que no en tingui cap culpa. Potser els dimoniets de la impremta els veuen tan bones persones, als colomencs, que se’ls imaginen com coloms petits. Vés a saber… (12-X-1991)

Del plaer i del dolor

No sé si m’erro, però crec que la Maria Mercè Roca venia a dir a La vida en un xip, a propòsit de la gelosia, que el sofriment era bo perquè ens enriquia, ens portava, a la vida, més experiència. Discrepo cordialment de l’escriptora gironina. El sofriment no serveix per a res, el sofriment és un gran mal en ell mateix. El sofriment sol ser gratuït.

Potser el nostre rerefons cristià ens duu a predicar les bondats del sofriment. Les penes, si les sabem aprofitar, ens engrandeixen. Però no és ben bé així. Hi ha milers de persones que pateixen, al món, i de ben segur que el rebutjarien, si poguessin. Tampoc la majoria no canvia perquè, a la vida, hi hagi més dolor. No poden canviar. El sofriment és un visitant inoportú, que t’atura. Et bloqueja. L’absència de dolor ja comporta una mica de plaer, encara que es redueixi a una simple ataràxia.

El dolor, tant el físic com el psíquic, reclama calmants. A la medicina, els calmants no creen addicció, i, això no obstant, tenim tan empeltada la resignació cristiana a les nostres existències, o una interpretació barroera de la resignació cristiana, que Espanya és un dels països on menys calmants es donen als malalts que pateixen. Defugim el consol, com si sofrir ens fes més forts. Molts dels qui han patit continuen tan febles com abans, el dolor ha estat del tot inútil. Hi ha massa dolor a la pròpia matèria del viure per a afegir-ne de circumstancial.

Ni el mateix Job fou un gran resignat. Es va rebel·lar contra l’arbitrarietat d’un Déu que feia massa cas del dimoni. Tingué paciència, sí, però no es va resignar. Considerava que un home fidel com ell no es mereixia tanta injustícia. I a fe que tenia raó. Al final, Déu el premia. I el premia a la terra. El fa ric, estimat i, com als contes, viu molts anys en companyia dels qui l’estimen.

Un deixeble de Freud diu que el plaer, a diferència del dolor, no ens el poden imposar. Heus aquí la diferència: qui demana sofriment és per a fer mèrits. O bé davant la deïtat o bé davant d’un mateix. Però també qui demana sofriment sol ser un insatisfet. No ha descobert encara les petites lliçons del plaer ben sofisticat. És ben cert que no poden imposar el plaer. Per aquesta raó el Papa, i ara els bisbes francesos, s’equivoquen: els neopagans no assaboreixen el plaer. Senzillament, senten un terror profund al dolor.

Estimar amb dolor queda bé a la literatura. Però quan no és trivial, no hi trobem identificacions possibles. Sobretot a aquestes alçades. En Werther hi faria un galdós paper. Madame Bovary, als nostres ulls, només és una histèrica que no va trobar la sortida de la boutique per apaivagar els seus fogots. La literatura, la bona, treballa sobre el dolor però amb distanciament. Els escriptors són prou cínics per a desitjar que els lectors es facin un bon tip de plorar. Però això és una altra història. I no és realitat. Aquesta, doncs, ja és prou dolorosa en ella mateixa per a cercar-hi més sofriment. La llàstima és que no puguem imposar ni el plaer ni l’alegria de viure. Hi cal molt de temps, més que una vida. (13-X-1991)

Anirem de cacera

Tothom es reia d’ell, a l’escola, perquè quequejava un pèl. Però va descobrir en ell una altra persona quan es va poder disfressar, la jaqueta de cuir amb claus evidents, els pantalons ajustats, el cap pelat i, sobretot, aquestes botes militars que un amic li va dur de Londres. Ara ja era algú, tenia l’uniforme, com els antics amos del món, no sabia ben bé quins eren els antics amos del món, però ben segur que anaven disfressats.

Els infeliços, els negres, els febles i els marroquins no van disfressats. No s’adornen amb els símbols de la fortalesa. Ell, a casa, tenia un cartell amb unes lletres ben grosses: Hitler tenia raó. De què tenia raó en Hitler? No ho sabia ben bé. Però ho deia l’únic que no es reia d’ell quan quequejava. Li trucava i li deia: «Anirem de cacera». Ell, un caçador. Sortir al carrer a la recerca dels febles, aquesta munió de gent inútil, sense principis, sense força, que omple els carrers d’una ciutat, d’un país, que no li pertany. Ell, el caçador de les bestioletes que s’arraulien als caus perquè tenien por. Ell no en tenia, de por. Anava darrere del més gran, que li deia tot el que havia de fer, li omplia les mans d’emblemes, d’escuts, de papers, de pals, de ferros.

Havia llegit en algun lloc que els bons caçadors penjaven els gossos que no complien amb el seu deure. Els gossos que no sabien fer de caçadors. Els penjaven en un arbre, amb una corda. Tot un ritual. Ell, abans d’anar de cacera, es trobava amb els altres, tots els qui seguien el més gran, el qual tenia més de vint anys, un guarda de seguretat que sabia manejar les pistoles i que els deia per què i contra qui calia manejar les pistoles. Contra els negres. Contra els moros. Ell, de moment, encara no tenia una pistola. Anava amb pals, amb ferros, amb cadenes. I sentia un plaer nou, inèdit, en sentir el repiqueig de les botes damunt l’asfalt. El soroll compassat de les botes quan anava de cacera. Abans o després d’un partit de futbol. Tots amb el cor que els eixia per la boca, les mans suades, els músculs en tensió, un formigueig que remuntava des de la punta dels peus, empresonats dins les botes militars.

En acabat el partit, anirien de cacera. Recollia a correcuita els papers que li donaven. Tres o quatre grups que el confirmaven com a caçador. Que li deien que ell, blanc, jove, fort i nascut aquí, havia estat iniciat en l’única raó possible: la caça del ratolí. Del ratolí negre, del ratolí moro, del ratolí enemic. Hitler tenia raó. I li ho deia en la seva llengua. Els negres no enraonarien mai bé el català. No podien. Ell sí, ningú no s’adonava que quequejava. Ningú no es reia d’ell. Després d’una batussa, arribava a casa i, mentre els seus veien El precio justo, ell es tancava a la cambra. Acariciava suaument la cadena, es treia les botes clavetejades i s’estirava damunt el llit. De la Terra desapareixerien els savis, els demòcrates, els liberals, els maleïts polítics que preconitzaven la barreja de les races. Així li ho havia dit ell, l’amo. El primer que l’havia dut de cacera. I el descendent de Helmut, l’SS, avui anomenat Joan, va endinsar-se en un son molt dolç, on Hitler li donava la mà i el felicitava. Jo sempre tinc raó. El caçador no s’adonà que, dins del somni, Hitler també quequejava un pèl. I que s’assemblava a ell, amb el cap pelat i, als ulls, una mirada que no sabia donar cap resposta plausible perquè mai no s’havia fet cap pregunta. (15-X-1991)

Les dones pobres

No les veiem mai a les portades de les revistes, no han triomfat, ni com a dones de negocis ni com a cortesanes. I, això no obstant, són majoria entre els pobres. Ningú no les admira, ningú no les enveja, però són la infraestructura d’una societat que se sosté gràcies al fet que elles fan les feines pitjors i cobren poc. Si algun dia aquesta majoria pobra s’aturés, el món es desballestaria; ni una guerra, podrien organitzar. Ni el mateix Papa podria celebrar una missa. A casa nostra, aquesta majoria no surt mai al Parlament. Si no és per fer-ne una referència simpàtica, com va fer el president Pujol, a la darrera sessió, tot enraonant de «les dones que es troben a la plaça». Els discursos, tots, foren emesos amb veu masculina.

El periodista Àlex Masllorens, col·laborador de Càritas i Justícia i Pau, ha publicat El Quart Món, un llibre editat per Barcanova. Hi parla del món de la pobresa que tenim a casa. Aquest món que la mala consciència europea també bateja, sense dignificar-lo, com a bosses de pobresa. De pobres, sempre n’hi haurà, diuen els qui llegeixen malament l’Evangeli. En aquest llibre, hi ha un capítol dedicat a «La feminització de la pobresa». I és ben cert: la pobresa és, en gran part, femenina. Encara.

Àlex Masllorens torna a repetir, en aquest capítol, les dades que ja coneixíem, però no deixen d’esborronar: les dones aporten més del 60% d’hores de feina al món i només en cobren el deu per cent. «I posseeixen menys de l’1% de la riquesa mundial mesurada en termes de terra i propietats, capital i mitjans de producció». Al costat d’aquestes dades, les fotografies de les triomfadores germanes Koplowitz són un escarni.

També ens diu el periodista que, segons el departament de la dona de la UGT, només el 45% de les dones separades o divorciades viuen dels seus ingressos. La pràctica diària demostra que la majoria dels homes no paguen les pensions que han de donar a la família quan la dona s’ocupa dels fills. Jo en conec un munt. No hi ha llei que empari aquestes dones, o que obligui els homes a pagar el que deuen. Lleis dràstiques, vull dir. Conec més d’un marit que, en connivència amb l’amo, declara molt menys del que guanya per no haver de passar els diners que, en justícia, la dona hauria de rebre. La quarta part de la pobresa més extrema a l’Estat espanyol afecta les mares soles. L’any 1989, també ens recorda el periodista, 17.738 dones espanyoles van presentar denúncies per les agressions i vexacions dels seus companys o marits. Vuitanta-quatre dones foren assassinades pels seus marits. Víctimes d’un terrorisme molt especial.

Un article feminista? Potser. Un company periodista ha escrit aquest capítol, hi aporta dades, ell mateix se n’esborrona. No hi ha cap nova filosofia que hi trobi explicació. Fa uns dies, els d’Informe semanal van voler commemorar els trenta anys de la píndola. I no sé si, un pèl ingènuament, mostraven com a superats anuncis d’aquella època en què la dona hi sortia com a serventa del marit. Duia el dinar a taula, preparava el cafè, rentava la roba dels seus… S’acabà el reportatge i passaren els anuncis actuals, això sí, en colors. I la dona duia el dinar a taula, preparava el cafè, rentava la roba dels seus… (16-X-1991)

La família feliç

Hi ha famílies felices que no pregunten res, però també hi ha famílies felices que s’ho demanen tot. I aleshores esperen el fascicle del diumenge i, tots al voltant de la taula, a l’hora d’esmorzar, comencen a enraonar de sexe. Si no parlessin de sexe, potser creurien que no són una família feliç.

I la mare busca tots els sinònims de la paraula orgasme, mentre l’àvia fa mitja i ja no recorda quines foren les petites morts de la seva vida. El pare assenteix, busca la pipa i pren nota de les darreres lliçons de la sexòloga de moda. Parlen, alhora, davant l’adolescent que xarrupeja la llet amb cacau, tot pretenent un posat de displicència.

Els diaris han decidit que les famílies han de ser ben felices en diumenge. Omplen de paperassa les cases, paperassa de cultura fàcil, a penes assimilable. Tota la cultura del món bellament relligada en volums que fan patxoca a les lleixes acabades d’estrenar. Les famílies felices podran entendre de la nova geografia del món, de la història del país, de com tenir manetes i apariar tota una casa, de com distingir entre les plantes d’interior i les d’exterior i, ara, de sexe. Sobretot el sexe.

Tota la família feliç, menys l’adolescent, comencen a fer-se, al seu interior, una pregunta impossible: quin és l’orgasme més adequat? Les famílies felices, avui, són en mans dels sexòlegs, predicadors del sexe obligatori, manipuladors de les penes i alegries que les famílies abans infelices anaven recopilant amb santa alegria. Avui, no. Avui el sexe s’ha de fer ben fet. Per aquesta raó existeixen els manuals, que expliquen pas a pas allò que sembla indescriptible. Ningú, dins la família feliç, no fa cara de fàstic. Ja no es porta, la cara de fàstic quan parlem de sexe. Mentrestant, l’adolescent xarrupeja la llet amb cacau i no escolta els grans. Fa poc que ha rebut un petó clandestí, i aquesta mena de petons no entren als manuals de sexologia.

La família feliç ha perdut l’espontaneïtat davant del sexe. Han desaparegut les inquisicions, això sí, però ara el sexe entra, a les cases, empaquetat com una verdura congelada. Parlem del sexe, parlem-ne, que som una família feliç, i mirem si hi cap, el sexe, al congelador dels nostres records. Un lleuger dubte d’haver fet les coses malament entra dins la ment de la mare de la família feliç. Si els manuals són tan precisos, i parlen de perfeccions tan exquisides, què ha estat fent ella durant aquests anys? Un somriure irònic queda a mig esbossar en la cara de l’àvia: què en saben, ells, d’aquestes coses? Mentrestant, el pare repassa les fotografies del manual de sexologia. Aquests culets, aquestes natges, aquests tendrums de primera fornada, ai, mai no els haurà.

La família feliç ha acabat d’esmorzar. La paperassa del diumenge omple la taula de la cuina. El paper de cel·lofana fa un fru-fru incitador. La família feliç enceta un badall de consideració mentre l’adolescent es demana, tancada dins la cambra, si, a la vida, només hi ha un petó clandestí i la resta no és sinó una pobra repetició d’allò que va néixer sense cap manual entre mans. (17-X-1991)

El dret de cuixa postindustrial

Segons un informe de la UGT, de cada cent treballadores, quaranta asseguren haver estat empaitades sexualment. Dones encalçades, empaitades a la feina, aquí, a casa nostra. Si no arriba a ser per l’excol·laboradora del jutge Thomas, Anita Hill, no n’hauríem parlat. Tenim la sort que tots dos són negres, i, d’aquesta manera, només poden enraonar de sexisme. No hi ha insult racial. El jutge ha quedat fora de tota sospita i Anita Hill potser començarà a ser malmirada. Malgrat la seva carrera brillant, i que les companyes del col·legi afirmessin que era una noia excel·lent, fins i tot un pèl acoquinada. Han aixecat la llebre, el jutge ha guanyat i ens ha quedat un mal gust a la boca a les relacions laborals. O potser ja hi era?

Perquè és veritat, sigui o no sigui certa la història de l’excol·laboradora del jutge Thomas. Qui gosa, avui, ficar-se dins la història a la força impecable i a la vegada implacable d’un bon jutge de raça negra? Si ara en parlem, és perquè ha passat als Estats Units. Un país que és, en ell mateix, un disbarat. Però és un país on les notícies volen i tots creuen en la temptativa que el país sigui una mica millor. Pot ser una contradicció, però mentre un camioner mata vint persones, els diaris i les cadenes de televisió poden parlar, amb impunitat, d’això que en diem empaitament sexual. Aquí no hi ha més cera que la que crema.

Perquè Déu n’hi do. Totes les dones que treballem, aquí, coneixem històries d’ascensions sobtades de dones que no valen ni un duro. Tot d’una, acaben de caps de personal, subdirectores o caps de departament. Darrere de tota gran dona sempre hi ha un home que li dóna la mà. No passa sempre així, no exagerem. Però alguns homes que són al poder voldrien que fos així. Deixar-se donar una carícia a temps és un guany de consideració. Però allò que sovinteja més és a l’inrevés; la dona que s’ho val i que no hi ha manera que tingui més responsabilitats. S’ha negat a allò que havia de ser evident: un berenar a temps, unes paraules de consol, un joc de manetes sota la tauleta i un silenci tallant després d’una pessigadeta al cul.

Aquestes dones que s’hi neguen, que són les més, acostumen a ser obreres amb sous que no els pertoquen per la feina que fan, però sí per la categoria que els han donat. La categoria puja si hi ha el llit pel mig. El capataç les mira, primer, amb badoqueria, després, amb reconvenció. Fos tot tan fàcil! Ningú mai no ho sabria. Qui pot perseguir el dret de cuixa postindustrial? Els capataços, doncs, s’hi esgarrien: sempre havia estat així. Com una dona treballadora pot negar-se a aquests petits favors, tan petits com una peça de xocolata suïssa? I potser el mal caçador, tot imitant Plató sense saber-ho, acabaria per dir que aquestes dones que s’hi neguen no són sinó unes vanitoses. I, com més vanitoses, més difícils són d’aconseguir. Aquests caçadors d’escassa volada no entenen altra regla que l’escàndol i, com que la societat sempre dubta dels seus exemplars més agraïts, sempre quedaria el dubte que la peça caçada s’ho ha inventat tot. L’encalçament sexual no es fa en un dia, ni en dos, ni en una setmana. I, aleshores, el caçador se’ns torna enyoradís; ai, aquells temps en què les dones eren el trofeu de la cacera; ai, aquells temps en què les dones sabien estar-se al seu lloc de feina i al tàlem amb tanta modèstia i discreció! (18-X-1991)

No m’he presentat al Planeta

Aquest any va sortir el meu nom entre els finalistes al premi Planeta. No és la primera vegada que passa. Potser alguns periodistes em tenen en nòmina, potser alguns altres creuen que me’l mereixo, la qual cosa els agraeixo. Però no, no m’he presentat al premi Planeta i no acabo enfilant-me per les parets per no haver guanyat per la senzilla raó que no he escrit cap novel·la tot pensant en aquest premi. Encara que no fa cap gràcia aparèixer, més tard, com a perdedora d’una cursa on ni t’ha passat pel cap de presentar-te. Després els amics et truquen i sembla que et donin el condol. No per una novel·la que no has escrit i que no ha sortit guanyadora, perquè no existeix, sinó perquè no t’ha tocat la rifa. Perquè el Planeta és una rifa. És l’única loteria on els escriptors serven alguna esperança. És l’únic premi que paga una novel·la com les paguen en alguns països. Una mena de Bonoloto que, si l’encertes, respires. Encara que recordo com rondinava en Torrente Ballester només de pensar en els diners que anirien a raure a Hisenda. Perquè els vint-i-cinc milions no són pas nets i pelats.

Però Déu n’hi do, els diners que hi deixen caure. Per aquesta raó la gent parla del premi Planeta. Perquè ningú no està pas avesat que s’hi guanyin diners, escrivint una novel·la. Per a alguns, encara és una impudícia. Les novel·les s’han d’escriure on puguem, tot robant temps al temps. Però si féssim comptes, ens adonaríem que, de vegades, paga més la pena anar a fregar escales que no pas escriure una novel·la. Vull dir quan vols escriure una novel·la de debò, i no tens un marit ric, ni una esposa milionària ni un dirigent de l’Opus Dei t’ha retirat.

Les bones novel·les són escrites en més d’una versió. Primer, fas un esborrany que et desperta un tel de fàstic. Després, intentes de posar en ordre les idees. I tardes qui-sap-lo perquè el lector no s’adoni, exactament, de les idees que hi ha. Després, en fas una altra versió. Que tampoc no t’agrada gens. És quan et fas bonys al cap de tant que has colpejat la paret a la recerca d’una maleïda frase que no et ve, que no encalces. Penses que no tens alè. I tornes a començar. I potser, a la cinquena versió, endevines que aquesta baluerna de paperassa mal construïda comença a tenir uns fonaments. I així passa el temps, i les ganes. Si comptessin les hores que ens hi estem, tothom se’n riuria. No n’hi hauria ni per a xupaxups. Per pudicícia no ho dic. Deixo de banda les novel·les escrites en català, que no tenen ni l’esperança d’entrar dins la rifa del Planeta. Aspiren a premis de prestigi, però després no reben l’atenció merescuda als mitjans de comunicació. Fóra una altra història si donessin vint-i-cinc milions pel premi Sant Jordi o Bertrana de novel·la. El prestigi de les novel·les augmenta segons els calés que s’hi donen. Sospito que els bons amics em volien guanyadora del Planeta pels diners, i els ho agraeixo: en literatura, de vegades, no treus la rifa ni en tota una vida. I tot això no va en detriment dels mèrits de l’escriptor andalús Muñoz Molina. Se’l mereix. I sempre me n’alegro quan sospito que hi ha un escriptor menys a passar-les magres, i més en veure com dansen tants milions en afers no gaire recomanables. De vegades, els premis de novel·la serveixen perquè un escriptor de debò continuï escrivint. És un gran què, els ho ben asseguro. (19-X-1991)

De les dones boniques i els homes esgarrifosos

Diu Robert Graves al poema A slice of wedding cake (Un tros de pastís de boda):

Llegeixo aquest text traduït per Josep M. Jaumà i penso que una pregunta així només la podia fer un romàntic. Jonathan Boulting diu que Graves, el poeta britànic de la mallorquina Deià, va ser, potser, el darrer romàntic. Els romàntics havien de creure que les dones eren superiors, d’altra manera ells no podien enamorar-se’n: no valia la pena.

Però aquest poema també fa una pregunta ben prosaica. I és allò que mai no entenem: em refereixo a la poca proporció que hi ha entre les parelles. Homes esgarrifosos enamorats de dones subtilíssimes, dones emprenyadores que són estimades per homes encantadors. Un misteri.

Un misteri que ja no té a veure amb el romanticisme com a ars poetica, sinó com a secret vital. Moltes vegades hi ha una descompensació en l’enamorament i els que són a fora se senten incòmodes. No perdonem que, en els afers de l’amor, no hi hagi harmonia. I, això no obstant, no sol haver-n’hi.

Borges trobava que l’enamorament pertany al secret dels humans. I que no hi podem fer res. La dona bellíssima i encantadora devia trobar un no sé què en l’home fastigós, un no sé què d’incomprensible als ulls del món. És a dir, als nostres ulls, que som el món. Tan profund n’era el secret que mai no l’endevinaríem. He comprovat que aquests desafinaments amorosos no són cosa, només, de la literatura. Cada dia te’n trobes, de casos així. El desafinament comença a l’adolescència i dura tota la vida. Adolescents com llangardaixos, i que caminen sense saber on col·locar els braços, que els sobren per tot el cos, abracen autèntiques gaseles, belleses irrepetibles que no saben que són belles.

Un misteri, doncs. Un secret que no es desxifra. Tot això m’ha fet pensar llegir aquests versos de Robert Graves. El qual, potser sí, va ser el darrer romàntic, però tampoc no li faltava un tel d’ironia. Tampoc no tots els homes són esgarrifosos. Ni bruts, ni analfabets, ni ganduls. Ni ploramiques. Només uns quants. (20-X-1991)

No tenen perdó de Déu

Durant la setmana, les nostres retines acumulen imatges de l’horror, petites imatges del quotidià occidental, imatges nues de retòrica, mentre intentem d’estar contents perquè aquest any la cacera de rovellons ha estat bona.

L’articulista voldria negar-se a enraonar de segons què. Sap que amuntega paperassa sobre les desgràcies dels altres. I la temptació d’enraonar dels rovellons, ai, aquesta carnositat exaltada!, és prou forta. Però l’articulista té memòria, i també sap que, alguna vegada, la memòria no és un acte d’amor.

No fa pas tant que va morir una nena a Vic per un cotxe bomba. I que una núvia recent també hi trobà la mort. I tot perquè s’havia enamorat d’un guàrdia civil. Són tan valents, els terroristes! Els seus enemics no tenen rostre, però ells s’ho preparen tot amb minuciositat. No poden errar. Han de demostrar al govern que, en qüestions de fatxenderia, ells són els primers.

Sí, l’articulista voldria enraonar dels rovellons, perquè tornen cada tardor sense avisar. Però veu aquestes imatges que no vol veure, perquè no hi troba cap plaer. Els terroristes estan educant tota una societat en el sadisme, i el pitjor dels crims que poden haver comès és que ens hi haguem acostumat. O potser no. Perquè no puc deixar de pensar en la nena de Vic, i en la núvia acabada d’estrenar, mentre veig aquesta mare i aquesta filla, unides ara per sempre en la mutilació.

I l’articulista s’enyora d’aquelles velles expressions de l’àvia que avui no escrivim no sabem per quines raons estranyes de pudicícia. «No tenen perdó de Déu». Les àvies sabien molt bé el que es deien. Quan algú no tenia perdó de Déu és que era un malvat sense retorn. No tenen perdó de Déu aquests terroristes que dissimulen la falta de negociació amb un govern que no sap com sortir-se’n deixant una mare i una filla en l’estat de germanes sense cames.

I tampoc no tindria perdó de Déu l’articulista si enraonés de rovellons, encara que la temptació és prou forta. Tots al voltant de la taula, amb una plàtera a vessar de rovellons, incitants en la sensualitat tardoral, exposats a la nostra poesia mel·líflua i precipitada. I podríem dir, i demà oblidarem els mutilats, i nosaltres encara caminem, orgullosos i dúctils en la nostra indiferència. Demà oblidarem la dalla dels criminals, tan de pressa com vam oblidar la nena de Vic i la núvia acabada d’estrenar, aquells taüts dins l’església de Vic que han quedat esborrats per uns cossos mutilats damunt l’empedrat d’un carrer de Madrid, molt a prop d’un carrer que duu el nom d’un músic català. Un matí no se sentí el cant dels ocells sinó l’espetec de les bombes. I no voldríem oblidar res i repetir, fins a l’exhauriment, que aquests assassins no tenen perdó de Déu. I si Déu existeix, de ben segur que no ens perdonarà si, en aquesta tardor, ja hem començat a no recordar. (22-X-1991)

La Berta i la Rita

La Berta i la Rita ens controlen. Ho saben tot de nosaltres. La Berta, per exemple, és un ordinador molt estimat per la policia. La Berta té dins del seu úter, pel cap baix, set-centes mil empremtes dactilars de gent que ha estat fitxada per diversos delictes. També, com que és molt llesta, conserva al seu interior la memòria de quaranta milions de documents nacionals d’identitat, a més que sap la gent que entra i surt dels hotels i tot el que es fa en un taller mecànic.

La Rita tampoc no és una beneita. Des del Ministeri d’Hisenda, controla gairebé 800 milions de dades de 18 milions de contribuents sobre tota mena d’operacions de banc i transaccions econòmiques. També la guàrdia civil té el seu ordinador especial: segons El País, té enregistrades dos milions vuit-centes mil armes particulars i dades sobre terroristes i sobre el narcotràfic. La qual cosa no vol pas dir que ja no llancin bombes i que el gran negoci de la droga se n’hagi anat en orris.

És a dir, estem fitxats per tots cantons. Estem fitxats com a malalts a la Seguretat Social, com a contribuents d’Hisenda, com a infractors del trànsit, com a pagadors de les factures del gas i del telèfon, com a membres d’un club de natació o de macramé, com a socis d’un club de fans de Bertín Osborne o bé com a seguidors de les rumbes del Peret. Estem fitxats pel davant i pel darrere. A la Berta i la Rita, no se’ls escapa res dels nostres actes, màquines amatents i amarades de sensibilitat. Poden intercanviar-se dades entre elles i fins i tot descobrir que ens agrada més l’Astèrix que el Tintín. Som a les seves mans, màquines amb noms de dones, xafarderes com ningú, noves versions de la Pandora mítica, ens controlen a nosaltres mentre elles són controlades vés a saber per qui.

Perquè aquest control s’escapa de les mans dels controladors. Desenes de targetes de crèdit operen per tot el món. El món ha esdevingut una gran botiga per als qui vivim dins l’illa daurada que menja. Tot plegat ens ha fet creure, il·lusionats i il·lusos, que dominem el món. Però la Berta i la Rita no són sinó controladores casolanes, serves de controladores que duen noms anglesos, i aquestes saben més secrets de nosaltres que nosaltres mateixos.

Així, en aquesta part de la Terra som tan civilitzats i no necessitem guerres tribals ni religioses. Per aquesta raó brindem sobre imperis desballestats i opinem sobre la mort de les idees. Perquè hem superat picabaralles ancestrals. La policia pot entrar qualsevol dia a casa nostra i demanar-nos per què encara fumem o bé per què hem trencat una dieta hipocalòrica. I ens sentirem culpables, el complex més antic que no ha pogut ser esborrat. La Berta i la Rita són la nova versió dels espies genovesos o els conspiradors vienesos. Són la versió més primmirada i llepafils de l’antiga Inquisició. La llibertat és un nom ben dolç que s’ha oblidat de tota justícia poètica. (23-X-1991)

El petit angle d’un jo perdut

Si no aprens a amagar-te de menut, ja no ho fas mai. I ell, des de ben petit, s’amagava al vàter. No és que ho recordi ara, però si cridés la memòria, aquesta vindria a cuitacorrents. S’amagava al WC no solament per complir amb disciplina les funcions regulars —tenia una mare maniàtica en aquests afers—, no solament per observar els seus tresors en una magnífica tassa del tipus Victòria, sinó per repetir el seu nom diverses vegades. Un nom sencer, sense diminutius. Un nom que feia joc amb els dibuixos que recordaven éssers monstruosos a les parets, a les parets escrostonades del WC.

En fer-se gran, va anar a buscar altres habitacles que l’arreceressin, que aixopluguessin el seu jo sense haver de molestar ningú. No li agradava molestar ningú. «Qui molesta els altres es fa esvorancs al cor», deia que deia el poeta clàssic. Els habitacles eren petits, sense ventilació, i allà s’hi podia quedar hores, tot convertint el temps en un magma indefinible. Però sempre conservaria la nostàlgia d’aquell minúscul WC de la seva infantesa, d’aquella tassa antiga que li permetia d’observar els seus tresors. D’aquell minúscul WC que donava a un celobert de parets llefardoses i llums esmorteïts. D’aquell WC on es feia un concert d’aromes diferents.

Quan es va casar, va canviar de pis diverses vegades. Però aquell WC acollidor esdevingué un bany per a tothom. S’havia acabat el cenobi aromàtic, els cants gregorians somorts, els pensaments rotunds i solitaris. Havia de compartir els seus tresors amb els talcs de la nena, els aneguets del nen, els perfums barats de la dona i la colònia alemanya de l’àvia. Les tasses tipus Victòria havien anat a raure als magatzems de records que ningú no recorda.

L’edat adulta comença just en el moment en què ja no queda rastre, a la terra, de llocs clandestins on ens podem amagar. I ell es considerà una persona rotundament infeliç fins que no es comprà el primer cotxe. Aleshores va començar a recuperar l’infant que es complaïa amb l’escatologia, que hissava els narius a la recerca d’olors impossibles, que escoltava sorolls aliens com si fossin reclams d’un món selvàtic, aliè. Dins del cotxe, va recuperar tot aquell món perdut, ell era dins del món però lluny dels altres. Havia vençut el temps. Ja no s’estava sol. Ara pot canviar cada dos o tres anys de cotxe. Cada vegada més veloç, més potent, amb més cilindrada. És com si anés fent cada cop més gran aquell WC de la infantesa, amb les parets escrostonades on eren dibuixades tot de figures monstruoses. D’on se sabia de memòria totes les rajoles, comptades fins a l’infinit. Quan viatja, comprova el tedi de la seva existència i, en certa manera, agraeix que les caravanes de diumenge siguin tan llargues. Mentre és tancat dins d’un habitacle, no pensa. Mentre és tancat en un espai minúscul, és feliç. I aleshores, només aleshores, troba un petit angle d’aquell jo que devia perdre quan era petit, un petit angle d’un jo que no va acabar, mai, de construir una figura geomètrica rellevant. (24-X-1991)

De la netedat quan esdevé obsessió

Una parella amiga meva s’acaba de separar i no pas per motius de pes. O potser sí que es tracta de motius de pes, i no els valorem prou a l’hora d’enraonar de ruptures entre parelles. I és el cas que ella és netíssima, d’una netedat estrambòtica, malaltissa, primmirada. Ell és un ésser normal, capaç de conviure amb cendrers mig plens, els plats per rentar i una minúscula volva de pols en una cantonera de la catifa.

El tema de la netedat és literari, també. Prudenci Bertrana té un conte titulat, si no ho recordo malament, La dona neta. La netedat de la dona, adquirida com una paranoia recalcitrant, fa indefectiblement desgraciat el marit. La netedat, però, no és consubstancial a les femelles. Hi ha mascles, netíssims, que es canvien tres vegades al dia de roba interior i que deixen d’estimar, tot d’una, quan descobreixen una espurna de brutícia en la seva parella.

El segle XVII va ser un segle més net que no pas el segle XVIII. Però no tot Europa va saber imitar aquells meravellosos interiors holandesos, aquelles pinzellades perfectes de pau domèstica, amb el canari al costat de la finestra, la dona filant a la vora del foc i el gos mig adormit als seus peus.

Com més luxe, més brutícia. Encara que els nostres higienistes del segle XIX prou feina tenien per convèncer la població sobre els avantatges d’una bona profilaxi. Pasteur, i no fa tants anys, s’horroritzava en veure com parien les dones a casa seva. El súmmum de la indecència fóra un hospital brut, i a mi em consta d’un metge que es va negar a operar en un quiròfan d’un hospital de Barcelona perquè a la vora hi feien obres i era ben indecent la quantitat de pols amuntegada.

Però tornem al començament: aquests bons amics s’han separat perquè ell no suporta les dèries higièniques de la seva estimada. El castell de la llar ha esdevingut una presó, em conta ell. No pot posar els peus damunt la tauleta de davant la televisió, no pot embrutar un vas només perquè té set, ha de canviar de tovallola cada vegada que s’hi eixuga les mans. Ella se sent perseguida per la brutícia d’ell, com un càstig bíblic que Moisès deixà de consignar entre els manaments, i ell se sent assetjat per les seves mirades de sentinella obstinada.

Així se separen la majoria de les parelles. Per motius en aparença vans, fútils, banals. O ens ho sembla a nosaltres, que ens ho mirem des de fora i, davant del drama domèstic, esbossem un somriure d’escassa comprensió.

Això sí, si algú ve a casa meva i no buida el cendrer que ha omplert davant meu, els prometo que he de fer un gran esforç per no assassinar-lo… I no sóc una persona obsessiva. Pregunteu-ho als de casa, que ja no poden viure amb mi… (25-X-1991)

Sobre els pijos

Mentre escoltava el programa d’en Puyal sobre els pijos pensava que si alguna escorrialla emblemàtica ens ha quedat dels gloriosos dies del 68 va ser la paraula pijo. Encara que ja existia d’abans, és l’únic mot que ha sobreviscut a anglicismes i altres importacions.

Els pijos foren la versió tardana de los niños y niñas de la Diagonal, els pollos-Pere d’abans de la guerra. Enraonaven un castellanu arrossegat —de fet, encara el parlen—, amb fonètica catalana i varietats sintàctiques barcelonines. No solament feien veu nasal, sinó que les guturals esdevenien dentals i duien un embolic lingüístic interior que Déu n’hi do.

Els pijos no van sorgir per reacció contra un món que no els agradava, sinó que ja se’l van trobar fet, com en Patufet sota una col. No és ben bé una tribu urbana, és el resultat d’una classe social. Ara els veiem addictes a les marques, però em consta que és una moda que dura poc. Si hi ha algun ésser patètic, és un pijo de quaranta anys.

Els punks han reivindicat la lletjor perquè han descobert que els adults han fet el món terriblement lleig. Els heavies són teatreros i histriònics, però, quan no et toquen la bateria al pis del costat, esdevenen inofensius. Ara els que fan més soroll són els skins, són agressius, violents, parafeixistes i encomanadissos de racisme. Però els pijos són diferents. Ni ells mateixos s’accepten. Hi ha un cert dandisme en algunes de les seves actituds, encara que no hagin llegit Oscar Wilde ni siguin prou cínics. A La vida en un xip d’en Puyal, un pijo va resultar d’allò més convincent quan va assegurar que ells eren educats per hipocresia.

Encara que no s’acceptin, els pijos són envejats. Segons el Larousse, el pijo és la persona generalment jove els gestos de la qual, indumentària, llenguatge, etcètera, reflecteixen modes pròpies de classes socials superiors. Però, al Covarrubias, dos segles abans, hi surt la paraula pija tot definint «la bellotilla del niño». Hi diu que prové del grec pegé, perquè es el petit doll per on s’orina.

I són envejats, els pijos, per un motiu important. No es pot ser pobre i pijo. Per aquesta raó els pijos han sobreviscut a totes les tribus urbanes i s’han pogut presentar com a producte propi del país: hi ha classes socials que no moriran mai. Com la Diagonal, i com el castellanu. Cada llengua té la manera pròpia, insubstituïble, per definir els que han estat afavorits pels déus dels calés. (27-X-1991)

Ha canviat tant, el món?

En poc temps, el món dóna imatges d’ell mateix força inintel·ligibles.

L’skinhead que enraonava davant la càmera d’Informe semanal n’estava tan convençut: a la nostra societat hi ha elements pertorbadors, perillosos, que danyen el conjunt. Els enemics eren molts, el ventall amplíssim: negres, jueus, transvestits, captaires o grenyuts.

I jo l’escoltava i pensava com m’ho faria per escriure sobre aquest personatge de cap pelat, que no ensenya tota la cara, i que està convençut que la violència és, en ella, benefactora. No ho vaig entendre gaire, jo; no hi ha més cera que la que crema.

Ha canviat tant el món, perquè l’entengui tan poc? O bé la ràpida degradació de notícies ens torna l’ànima cada vegada més botida? Tot és un calidoscopi. Les peces no quadren, però anem fent. I no hem tingut temps de parlar d’Haití, el país més pobre del món, d’on els negres fugen en barcasses amb l’única esperança que encara duran els pantalons posats si algun dia arriben a la costa nord-americana. Haití ja és un punt en la nostra vergonya nostàlgica, com ho fou Grenada, l’illa de la nou moscada. Els països canvien de límit i fronteres, les cases s’enrunen, i la conferència de pau entre àrabs i israelians comença sota el deix perillós, i sospitós, de l’escepticisme.

I ara la torna: els del PTE de Carrillo han decidit triar definitivament el seu amor loco i entren de ple dins del PSOE. Aquest partit esdevé, segons Carrillo, la casa grande, mentre que IU no és més que un chiringuito a punt de ser enrunat.

Però la maleïda memòria no em deixa de petja: una vegada, Santiago Carrillo em va dir que l’havia disgustat molt més que el seu pare es fes de la Junta de Casado que no pas la mort de la seva mare. Ell havia estat a les Joventuts Socialistes. Ara, a la seva manera, torna a mare. Però, en qüestió de modes, el senyor Santiago Carrillo hi té uns embolics considerables. És un orfe sense hospici que l’aculli.

Ha canviat tant, el món? (29-X-1991)

Salvem Venècia?

Salvar Venècia costa 1,4 bilions de pessetes. Andreotti ha decidit retallar el pressupost i creuen que Venècia no podrà ser recuperada. No hi haurà revifalla, si no és la de la mort, asseguren els crítics. Venècia va deixar de ser el somni de l’Estètic per esdevenir la falsa possessió de l’Ètic. Venècia per a tothom. I això volia dir que Venècia ja no era la decadència deliqüescent del triangle Mann-Mahler-Visconti.

Venècia no era la decrepitud d’una Europa que s’enfonsava, paradís de fantasmes romàntics, sinó una postal que es llançava abans de tornar a pujar a l’autocar dels tour operators. La Venècia que obria les portes de la Mitteleuropa ha desaparegut, encotillada davant la nostàlgia del Mur de Berlín. Europa com a metàfora. Avui, tot fent una paràfrasi d’un acudit de Gila, podríem dinar a Marsella, prendre cafè a Gènova i fer un pipí a Venècia.

Estètica i Ètica ennegreixen els fonaments de la ciutat. Ciutat verda, molsosa, acariciada sense parar per aigües llefiscoses. Salvem Venècia, cridarà l’Estètic. Però ¿de què volem salvar-la?, ¿d’una imatge que ens esgarrifa, d’una imatge que no ens durà ni a enaltir-nos ni a cultivar-nos en agonies sentimentals? ¿Salvar-la de la seva pròpia caricatura?

Deixem que mori lentament, cridarà l’Ètic. Avui hem de defensar l’Europa mestissa, barrejada, un melting pot que no recorda els orígens. Res de simfonies amb pameles, d’aus del paradís. El moro de Venècia és un marroquí que no sap si arribarà viu a Europa en una barcassa. Venècia és, també, els quinze dies de vacances programades per als proletaris europeus, els quals creuen que ja no són proletaris perquè poden arribar-se fins a Venècia.

Els bigotis despintats de Dick Bogarde ja no deixen cap traça damunt el Lido venecià. Només aquesta postal amb colors llampants, cridaners, una postal kitsch escrita a correcuita per un proletari europeu que un dia va creure’s un déu només perquè va poder comprovar com les aigües que llepaven els fonaments dels palaus venecians eren, al capdavall, aigües de mort. Extinció.

Potser el proletari tindrà algun record en el futur: haurà perdut els orígens, però sabrà per què Venècia, un dia, va desaparèixer. Europa no va poder salvar-la. (30-X-1991)

Tardorals

Potser pel panorama internacional no ens abelleix de parlar d’altres coses, però hi ha dies que ens despertem tardorals. Tot té aroma de tardor, com diria un poema de Gabriel Ferrater, i no hi podem fer res. Nova York és tardoral en aquesta època de l’any i els seguidors de totes les sectes del món s’apleguen al Central Park per constatar que la nostra civilització viu alhora diverses decadències.

Com aquestes dues dames tardorals que abans-d’ahir passejaven per un Toledo color de bronze i aram, entre empentes i trepitjades. Un cop d’ull tardoral hi devien fer la Raïssa i la Sofia, dues reines que no moriran decapitades. I em fan recordar l’Anita, de Màlaga, una criada tardoral que, als capvespres de castanyes i moniatos, em deia que estava contenta de no haver nascut reina: ella no moriria escapçada.

No sé per què la tardor és l’època de la nostàlgia. Certs directors de cinema prefereixen aquesta estació per fotografiar amors a punt de marcir-se.

Una imatge del postbel·licisme romàntic: una parella tardoral, abillada amb gavardina, passeja pel Bois de Boulogne, mentre se sent la música de Les feuilles mortes… Tothom gosa ficar-se amb la cursileria de la primavera. «L’anhel insatisfet», com diria Schlegel. Què hem de dir, de la cursileria tardoral? Potser els colors de la tardor ens eximeixen de floritures nostàlgiques. Una noia és un matí de primavera. Què és una dona tardoral?

Una dona tardoral, no ho sé pas. Ho diria millor en Josep Carner: «Per l’ala lleu d’una virtut / mon goig daria. / I el tros que em resta, mig romput, / de joventut».

Però potser també podria enraonar d’un cert tipus d’home tardoral, protagonista indefectible dels serials radiofònics de la meva infantesa. Allò de «las sienes plateadas»… Sempre em feien pensar en uns polsos del front carregats de plata. Homes coronats, ben planxats, ben plantats, d’ulls negres, i un amb un bandoler mig adormit al cor. Aquests homes tardorals de la meva infantesa anaven a la taverna d’en Mallol, on es cantava, es ballava i les donzelles en sortien com Déu vol. Era un repte de l’Emili Vendrell contra Doña Concha Piquer. Aquesta era «la otra, la otra, la que no tiene derecho a llevar un anillo con una fecha por dentro». A la taverna d’en Mallol, s’hi feien barrabassades que no tenien res a veure amb l’aroma de tardor, aroma de postguerra del poema de Gabriel Ferrater.

Els mites no es corresponien. I no és que la realitat sigui tardoral, ho són els somnis. Quan ja han començat a dir adéu a moltes primaveres. (31-X-1991)