JUNY

Medecines provisionals

«À la gloire des vaincus», diuen els diaris francesos, perquè França s’esllangueix en un atac de malenconia. Mai no ha guanyat la Copa d’Europa, i ara ho tenien gairebé a mà amb l’Olímpic de Marsella. La meitat dels afeccionats plorava, l’altra meitat esberlava els vidres de les botigues de Bari. Però els enginyers francesos construiran el TGV a Texas, que en això s’assembla a Espanya. La raó francesa encara és per sobre de les cames dels futbolistes.

Édith Cresson atabala els japonesos: a Tòquio diuen que és com un gall, perquè és arrogant i fa massa soroll. I és que la madama, la qual confessa en un llibre que la seva mare no l’estimava, la té votada als japonesos: es malfia de la subtil invasió oriental a Occident, perquè compren mig món sense la remor anglosaxona. L’Europa dels futbolistes s’assembla a un estadi brasiler, l’altra voldria ser com un immens club suís.

—A quina època li hauria agradat de viure, a vostè? —em demana Samy, l’algerià, mentre contemplem la derrota de l’Olímpic de Marsella.

—Al segle XIX —faig, sense rumiar-m’ho gaire—, però de família rica. Una burgesa bohèmia amb una bona renda familiar, per entendre’ns.

L’algerià calla una estona. Potser l’he ofès. Li hauria volgut dir que m’agrada el segle XIX perquè era un segle romàntic i racionalista, on el progrés era benvist, on hi havia bones maneres i els artistes podien exercir, sense penediment, el dret a la nostàlgia. Mistificació pura, ja ho sé. Fóra difícil d’explicar-li que prefereixo ser una burgesa decimonònica, contradictòria com la George Sand, abans que morir-me d’angúnia com una de les nostres xinxes, les obreres industrials que no arribaven als quaranta anys. Li demano a quina època li hauria agradat de viure, a ell.

—Als anys seixanta. Una època esplèndida. Hi havia solidaritat, esperança, alegria. Els joves al carrer, a les barricades. L’antiracisme era benvist, no era vergonyant, com ara. Van passar esdeveniments esclatants: Khrusxov i la seva sabata, l’assassinat de Kennedy, Sartre damunt d’una bóta i repartint pamflets als obrers, els Beatles, els Rolling… No hi havia atur, ni malfiança, ni materialisme. Hi havia fe.

Mistificació pura, també. Però no li ho dic. La meva joventut és el segle XIX de l’algerià. També s’ha inventat els anys seixanta. En aquella època, Etiòpia ja passava gana. Qui sap si, aleshores, no es covava aquesta d’ara, que ni Samy ni jo entenem. Els fills de la burgesia dels anys seixanta van agafar un xarampió contracultural perquè la mateixa burgesia necessitava vacunar-se contra els seus propis mals. I, així, podia renéixer amb més defenses que la immunitzaven contra la revolució…

No ho dic jo, ho afirmava Pasolini, lúcid entre els lúcids. Prohibir la prohibició i buscar el mar sota les llambordes eren bells eslògans poètics per a una civilització que era a punt d’entrar dins l’enrevessament de l’enginyeria genètica.

Els joves d’avui ploren als estadis i trenquen aparadors de les botigues. Els joves d’avui que fan aquestes coses no són pas els fills dels joves que eren a les barricades als anys seixanta. Són els fills dels qui rebien pamflets de les mans de Sartre… Robem del passat allò que ens fa menys mal. La nostàlgia, com la joventut, són medecines que guareixen provisionalment. (1-VI-1991)

Un escàndol permanent

Potser la indignació és una reacció ridícula en aquesta fi de segle, la qual devora alhora un Mozart de grans magatzems i un Jean Genet provocador. Ja no ens escandalitzem per res, disposats a oblidar l’endemà mateix allò que en un instant ha estat desbaratat.

Però una nena anomenada Vanesa, un nom que es va posar de moda fa uns anys, va quedar entre la runa d’una caserna a la mal anomenada ciutat dels sants. Serem també capaços d’engolir aquest fet, incapaços de desafiar l’oblit?

El pitjor del terrorisme és el seu emmascarament. És inútil que ens diguin uns quants noms, que la policia exhibeixi trofeus urgents en la cacera immediata després de l’horror. És inútil perquè la majoria de la població no sabem com, avui, es construeix un ésser capaç de posar una bomba en un indret on hi ha gent del comú.

Ens és difícil de crear el retrat d’un terrorista. Podem intuir que han rebut una educació que mena a la destrucció permanent. És la seva guerra: tot guàrdia civil pertany a l’exèrcit d’ocupació. Me’ls imagino sempre tancats, rebent consignes, abocats a l’acció sense discussió. No hi cap la reflexió, perquè la reflexió comporta dubte, i si un terrorista dubta, ja no és un terrorista.

Amb què s’emmascaren? Amb l’aïllament. Solitaris entre els solitaris, han de viure, per força, en un cau. Si sortissin a fora, i rebessin l’oreig benefactor d’un dia qualsevol, sabrien que hi ha altres maneres de viure. Un terrorista no pot ser ni un bon menjador, ni un bon amador.

Un terrorista opera en el laboratori del maniqueisme. Ha d’odiar el matís, el dret a l’elecció. I tenir fites tan llunyanes que esdevenen impossibles. La mort de la Vanesa és un escull necessari. No entenen res del món i per això volen crear un món a la seva mida. Però no ens ho diran pas: exerceixen l’estratègia de l’ocultació, la vida de cada dia és un amagatall sense arrels. Un terrorista no necessita explicar-se.

Fóra fàcil dir que el terrorisme és una de les malalties de la democràcia. O bé recordar que els feixismes són terrorismes ben organitzats, burocràcia inclosa. I que una guerra pot ser una operació terrorista d’envergadura, sacralitzada per les nacions. No ho negarem, però tampoc no podem amagar el cap sota l’ala. Darrere aquests col·lectius terroristes hi ha una intenció ben clara: llancen bombes a les casernes, als autobusos on viatgen policies i guàrdies civils, perquè busquen la nostra complicitat. Ens volen ficar dins la seva conxorxa. Perquè es refien que no hem après a conviure, encara, amb policies i guàrdies civils.

Creuen que s’excusen en llançar bombes contra les casernes. Però la Vanesa, amb cognoms castellans, era nostra. Per aquesta raó, em sembla, que urgeix un debat públic sobre el terrorisme a casa nostra. Hem de saber com es cova la mentalitat d’un terrorista. D’on surten, qui els paga, qui els atia. Qui se n’aprofita. El terrorisme ens hauria d’escandalitzar de manera permanent. (2-VI-1991)

El país d’Yvonne

A la televisió francesa, en un programa dedicat a llibres, la crème de la crème parisenca volta la Yvonne, una pagesa de la Bretanya que viu al seu Finisterre bretó, la fi de la terra. Escolta com un intel·lectual amb ulleres rodones i entonació de la Sorbona presenta el seu llibre sobre la puntuació a la llengua francesa. Durant la llarga estona, el parisenc destria els profundíssims misteris que hi darrere els dos punts o el punt i coma. «¡Oh, les virgules chez Baudelaire!», s’exclama el parisenc. Hi cap tot el paradís, dins d’una coma ben col·locada.

La dama bretona assenteix. Duu un gran llaç que li cobreix les sines, un llaç que fa joc amb un vestit antic. A la cara, els solcs d’una història pagesa. Ha estat invitada al debat parisenc perquè ha escrit un llibre, Au pays d’Yvonne, on narra els records d’infantesa, d’aquells temps en què només parlava bretó.

El presentador li pregunta què en pensa, ella, de la puntuació, i la Yvonne contesta que, a l’escola, les comes la feien patir molt, però que encara era pitjor l’accent circumflex. No entenia per què damunt la o d’hôpital calia posar-hi aquell dibuix en forma de caseta.

Paternal i pacient, el presentador li recorda que els accents no tenen res a veure amb la puntuació, però, tossuda, ella torna a aquell accent tan estrany. I és que li fa recordar l’època en què li prohibiren d’enraonar, mai més, el bretó. I aleshores, com una antiga narradora, explica la seva història entre els intel·lectuals parisencs, els intel·lectuals que donarien mitja vida per una coma ben col·locada.

Yvonne, però, està contenta. És la primera vegada que ha agafat un avió. «Primer em van batejar amb aigua, ara m’han batejat amb aire per conèixer París», fa. Vinguda des de la fi de la terra, París li sembla bonic, ple de gent. Fins als set anys només enraonava el bretó. Els seus avis, recorda, no sabien el francès. Però a la seva mare li feia vergonya tenir unes filles, la Yvonne i la seva germana Mimi, que no enraonessin el francès. De manera que, en fer els set anys, la mare les va dur, a ella i a la Mimi, amb carro fins a Brest. Van deixar els cavalls lligats a fora i van entrar en un internat de monges. Al pati, les esperava una monja que les embolcallà amb l’hàbit perquè no veiessin com la mare se n’anava.

Mentre la mare se n’anava dins del carro menat per cavalls, la monja els va dir en bretó: «A partir d’ara, parlareu en francès. Heu d’oblidar el bretó. Si dieu una sola paraula en bretó, us posarem un senyal de color blau a l’esquena perquè totes les nenes sàpiguen que us heu portat malament».

I, mentre veia com la mare i la llengua desapareixien dins un carro menat per cavalls, la Yvonne va començar a aprendre uns mots que tenien el color grisenc d’un pati d’internat i s’escrivien amb l’estranya forma d’un accent damunt la o de la paraula hôpital. La Yvonne va oblidar el bretó fins que un dia, en ser àvia, va dir-li a la néta que, per entrar a l’església, calia expulsar tots els pecats. I li va sortir en bretó. Tot d’una, la fi de la terra i la mare dins d’un carro menat per cavalls li retornaren a la memòria. La història és tan senzilla com una coma és posada en un poema de Baudelaire. (4-VI-1991)

Un país petit que Déu n’hi do

Cap als anys trenta, Josep Pla deia que, entre els catalans, hi havia dues classes de provincianisme: el provincianisme a la francesa i el provincianisme a la castellana. Potser el primer era un provincianisme enlluernat i el segon es volia fer perdonar. El provincianisme a la francesa venia de lluny, i s’empeltà en l’idioma: popularment, un afrancesat era un marieta.

Avui el tema del nostre provincianisme comença a ser ensopidíssim. No crec pas que el comú dels catalans s’hi posi gaires pedretes al fetge. A més, ara molts catalans viatgen, i no només a Tailàndia. Els catalans que viatgen es tornen més modestos, encara que solen sentir-se una mica incòmodes. I és que, de vegades, es veuen obligats a explicar-se. Mentalment, dibuixen un mapa perquè quedi ben clar d’on són. Poc abans de la mort de Franco, vaig passar una temporada a Bristol i tenia un discurs preparat que sempre començava així: «Before the civil war…», una llauna, allò que, durant la República, les taronges eren més grosses… Ara és diferent: a Europa, hi ha qui et parla amb admiració de l’anomenat miracle espanyol. Els espanyols, als ulls dels europeus, comencen a tenir diners. Per tant, comencen a ser gent respectable.

Si hi ha algun complex que compartim amb els francesos és el provincianisme davant dels Estats Units. Però a França té més prestigi. Els nord-americans els van alliberar dels nazis i encara ho recorden. Els esnobs introdueixen anglicismes sense pudicícia. Per exemple, els obrers encara utilitzen el mot de l’argot boulot per anomenar feina, però els professionals que cursilegen diuen que tenen un job. És el que un lingüista francès en diu «la langue de coton», una llengua de cotó fluix, que uniformitza, amb un codi suau, per fer veure que tothom s’entén d’allò més bé. Podria ser la llengua dels debats i la que usen alguns polítics, sigui del bàndol que sigui, una llengua lleugera per prendre el te davant les càmeres.

Ja sabem que la imitació del model nord-americà és superficial perquè només és a través dels mitjans. En algunes empreses catalanes, m’explicava un advocat, s’introduí fa uns anys l’espionatge industrial a l’estil Dallas. Les secretàries havien après a trair l’amo com no ho havien fet mai. És com la moda de l’antitabaquisme, o les tortures que s’infligeixen alguns, i algunes, per tal d’adquirir una figura de radiografia, tortures que ni el catolicisme més recalcitrant hauria pogut inventar.

Com tots els països que saben mercadejar, els Estats Units han esdevingut un mirall fantàstic per a la resta del món. És el que feien abans els francesos, els quals encara no se’n saben avenir, de la pèrdua de prestigi. El provincianisme, doncs, imita models estereotipats que es venen bé. És com aquella famosa barretaire catalana que, a l’inici de cada temporada, deia a les clientes que se n’anava a París a veure els nous models i, en realitat, es tancava a casa i els dissenyava ella mateixa. Si hagués dit la veritat, ningú no li n’hauria comprat. Cal un punt d’enlluernament per a ser un bon provincià. Només els catalans que viatgen, i no s’aturen a París o Nova York, troben el punt just del que som. Un país petit que Déu n’hi do. (5-VI-1991)

«Mais, où est le Saddam d’antan?»

En Quim Monzó ho recordava no fa gaire en aquest diari. Mentre el senyor Bush planeja la restricció d’armes al Pròxim Orient, mentre França també vol passar per bona i ara diu que s’ha d’eliminar les armes químiques i bacteriològiques, i controlar les exportacions d’armaments, la figura de Saddam s’esborra com la sorra del desert dels reportatges sobre la guerra. Aviat no recordarem si duia bigoti.

Els governs occidentals fan un examen de consciència internacional sobre la producció d’armes. No dubto que tenen bones intencions, però l’infern en va ple. No sabem què faran els fabricants d’armaments, ni tampoc els distribuïdors. Es dedicaran a la venda de pilotes per jugar a la petanca? Saddam ha estat un bon client, i no és l’únic. Les armes convencionals són les úniques que no exposarem al museu de les peces en extinció.

Però tornem a Saddam. Durant uns mesos, esmorzàvem la seva corpulència junt amb els corn flakes. Ho havíem de saber tot sobre ell, gairebé controlàvem les seves funcions regulars. Els islamistes, alhora, adquiriren molt de prestigi. Proliferaren els articles divulgatius sobre les excel·lències de l’Alcorà, es posà de moda la poesia hispano-àrab, el nord enllà s’esllavissava davant del Magrib ençà. Com en Walesa demanant perdó a Israel, tots dèiem meravelles de la cultura islàmica mentre certificàvem que el cap de la demonologia era el senyor Saddam. Un ateu tan reciclat a l’Islam com nosaltres mateixos.

No es pot matar tot el que és gras, em diran els savis de la congregació. Però ara mateix sabem que no sabem per què dimonis es va fer aquella guerra. El mateix Collin Powell ho certifica. Abans que la gosseta se li posés malalta, el senyor Bush necessitava una guerra. I aquí ens barallàvem com gamarussos. Quatre mesos de tensió i bon vent i barca nova. Prendrà el te Saddam amb el senyor Bush un dia qualsevol, mentre la gosseta remena la cua?

La guerra va passar com un llampec, encara que els torns continuen. Els kurds han fet possible que els europeus ens sentim com Teresa de Calcuta. Ella va confessar una vegada que, gràcies a la sida, se sentia més bona. A nosaltres ens passa el mateix: gràcies a la tràgica història dels kurds, anem a fer nones tot sentint l’esponjositat de la benvolença. No suportem ser còmplices de la maldat durant gaire temps i, si ja no llegim llibres sobre l’Islam, escoltem música kurda, tan antiga com les tristeses d’aquest poble, i descobrim les excel·lències de la seva gastronomia. Cada dia és Nadal.

Mentre el senyor González es fon pels bonsais, queden, penjades a l’aire, tot de preguntes grotesques. Què en farem dels B-52? I, fent una paràfrasi mastegada del mastegadíssim vers de Villon, ens demanem: «Mais, ou est le Saddam d’antan?». Potser ja s’ha esborrat, com s’han esborrat els dos-cents mil morts de l’Iraq. Com s’han fos els morts de la plaça de Tian’anmen. Fa només dos anys que els tancs omplien la plaça —encara no hi ha les xifres dels morts, segons Amnistia Internacional—, però avui els turistes fotografien somriures en aquest indret anomenat de la Pau Celest. I retornaran amb transparències per fixar el record individual, el millor antídot contra la malaltia de l’oblit universal. (6-VI-1991)

El patriarca la prefereix morta

En un conte saborós, l’escriptor Màrius Serra ens fa reviure una Marilyn retornada als orígens de Norma Jean. Té seixanta-cinc anys, duu el cabell tenyit castany fosc, vesteix pantalons de llana grisa i sabates planes de color bordeus. És en un ball de jubilats i no imita ningú. Norma Jean somriu per ella mateixa perquè ja no ha de somriure per a la posteritat. Enigmàtic i tendre, Màrius Serra acaba així la seva narració: «Ells les prefereixen jubilades».

Cada juny hi ha un record per a la deessa dels fetitxistes. «Hol-lywood és un circ romà condemnat a marcar la fi d’una civilització», confessava Raymond Chandler abans de morir enverinat. Els patriarques volien una Marilyn desvalguda, embolcallada en una tovallola; l’incest és un desig clandestí que es ven molt bé. Cap dona no vol ser Marilyn.

Diuen que el mes de juny és un mes diví. Juno somriu benefactora des del cel, és el temps de la sega del blat. Sartre, Puixkin i Pessoa van néixer un mes de juny. Com Marilyn Monroe. Verdaguer fou enterrat al mes dels segadors i els pastors. Marilyn només podia néixer pel juny, un mes regit per l’ambivalència, entre el dol i la joia. Els bessons són regits per Mercuri, déu alat, canviant, déu de la paraula. Déu que no sap com fer-se estimar.

Hi ha una cançó de Pete Seeger on el poeta es pregunta què se n’ha fet, de Norma Jean. L’Occident patriarcal se sent culpable, no pot dir el mateix de la Greta Garbo o la Bette Davis. Elles dues van saber ser mestresses del seu destí. Com Sarah Bernhardt, que va descobrir que el riure indestructible era la millor arma contra els mercaders de cossos. La Marilyn no va ser prou comediant per posar-ho en pràctica.

Ara veiem la Marilyn als clauers, a les tovalloles, als cendrers. Occident es rabeja contra un mite que no pot santificar, mentre contempla, satisfet, la infinitud d’arrugues al rostre de la B. B.: el temps destrueix tota bellesa que sembla immortal. Si moren o envelleixen, pensen els patriarques, com podrem apaivagar el desig? La B. B. no és un cendrer, però.

El patriarca incestuós volia Marilyn innocent i perversa. Va inventar Eva contra Lilit, la dona nascuda del fang i repudiada pels rabins perquè pensava pel seu compte. Eva, innocentment, s’enduu Adam en la caiguda i el fa vulnerable. Eva sempre recreada: Hollywood ens la retorna al segle XX sota la forma d’una nena adoptada que somreia davant les càmeres, tot pensant que el món que hi ha darrere les càmeres no la destruiria. El patriarca vol ser pervertit per Eva perquè té por de Lilit.

No, cap dona no ha volgut ser la Marilyn. Només ara, plastificada i perversa, apareix la Madonna, conscient que només és una paròdia, capaç de riure’s del desig incestuós del patriarca. Amb la seva vulgaritat feta a posta, la Madonna mou els fils de la teranyina. I el Patriarca s’hi sent atrapat, nostàlgic d’aquella època en què ell inventava els mites per sentir-se expulsat del paradís. Eva ha deixat de ser innocent. Ha descobert que es pot mercadejar amb els desigs incestuosos.

Per aquesta raó, avui, hi ha patriarques que les prefereixen mortes. (7-VI-1991)

Infàmia i grandesa del teatre

Vittorio Gassman ha escrit que els actors són el cau de totes les contradiccions, falsos savis, cecs vidents, hipòcrites sincers. Afegeix que els actors són una casta internacional, un regne que se situa sota el signe de l’irracional, de la màgia i, fins i tot, de la bogeria… I encara hi diu més: «Crec que un home de teatre que és del tot sa mentalment no és sinó una paradoxa lúgubre, atroç i innacceptable… Sento un bri de nostàlgia pels temps en què la nostra casta vivia marcada. Quan enterraven els actors extramurs de la comunitat. Era un senyal d’infàmia, però també de grandesa…».

No sé si Vittorio Gassman és el darrer dels genis d’aquesta casta antany maleïda, i per això s’expressa amb aquest alè d’alta volada romàntica. Però si encara anem al teatre és perquè cerquem, inconscientment, la barreja de cel i d’infern, el tast dels núvols i dels fems alhora. Tothom, en algun moment, ha volgut escapar d’ell mateix. Els grans actors ho fan a cada funció i, a més, en són aplaudits. I nosaltres els envegem.

No perdonem que un actor, o una actriu, tingui ànima de buròcrata. Ells plagien la nostra irracionalitat, la que hem d’amagar dins del guió, ja escrit, de cada dia. Els volem assassins, corruptes, perversos, demoníacs, innocents. Han de desfibrar-nos l’estómac. Tots duem a dins la infàmia i la bondat. La lectura fa que els nostres ulls parlin en silenci però, al teatre, exigim en comunitat el miracle de creure’ns l’inversemblant. És el que Moratín no va entendre de La vida es sueño de Calderón, ens recorda Francisco Rico en un excel·lent assaig. El públic, davant del drama calderonià, no buscava el reflex de la vida real. La fe del públic és semblant a la del creient que va a missa: aquest creu en la transsubstanciació del vi en sang, un prodigi tan real com veure Lady Macbeth cridant que li llevin el sexe. És el misteri allò que ens atrau. Podem perdonar que un telefilm sigui mediocre, perquè tenim ben disposat el mecanisme de l’oblit, però, al teatre, exigim la grandesa de la falsedat.

El teatre és la darrera engruna del nostre pòsit romàntic. Així, no volem que els actors siguin modestos, perquè són els últims grans individus. Poden ser estimats o odiats, però ens traeixen quan afirmen que són com nosaltres. Han de ser innobles, arrogants, mentiders…, per provocar, en nosaltres, emocions sinceres. Oscar Wilde deia que el plaer superior de la literatura és fer real allò que no existeix. Dins del teatre és un plaer encara més gran. Però ens han de saber transmetre la fe en la mentida. Un actor mediocre és un impostor.

Per això encara anem al teatre. A l’era del xip, del videoclip i de les pel·lícules filmades en seqüències tan curtes com un anunci publicitari, exigim aquesta grandesa de la falsedat. Les emocions dels actors poden ser falses, però no les dels que van al teatre. Encara que només siguem quatre els que hi anem, necessitem les màscares per sentir-nos vius. Si hagués desaparegut la gran veritat inversemblant del teatre, no suportaríem la gran mentida de l’existència que ens volen fer passar per versemblant. És una contradicció que ens fa més lleugera l’existència. (8-VI-1991)

El cendrer

Hi ha poques ocasions a la vida en què em torno del tot femenina. Moments en què adoro la superioritat física dels homes. I és quan se’m rebenta una roda a l’autopista. Aleshores esdevinc la més complaent de les traïdores. I em va passar no fa gaire. Era molt de matí, amb boira baixa. El cotxe va començar a fer atzagaiades i vaig preveure el desastre: una roda rebentada i sola enmig de l’asfalt. Vaig frenar com vaig poder. Els cotxes passaven a frec, conscients que eren més afortunats que no pas jo. No calia fer-ne una tragèdia. Sabia que arribaria un mariner de les autopistes i s’aturaria. I no va passar gaire estona fins que un camió d’aquests del TIR va anar alentint la marxa abans que no s’aturà a la vora.

El meu camioner era un home d’uns trenta-cinc anys, amb bona planta, com se sol escaure entre els camioners. No anava amb samarreta ni se li entreveien els pèls del pectoral. Però tenia prou força per canviar la meva roda. I li ho vaig agrair. Em va convidar a un cafè i em va explicar la seva història. Era orfe, havia estat criat als Asils Mundet, no tenia ningú. Li agradava fer el camió. En una nit i una mica més, es col·locava a Alemanya. Però em volia explicar una història, perquè jo era dona, em va dir, i els homes, els seus companys, se’n reien, d’aquesta història. «No m’entenen», va afegir.

Un dia, se li va espatllar el camió prop d’un poblet del Migdia de França. Va deixar el camió al taller i va començar a caminar pels carrers, perdut sota un sol que cremava. S’eixugava la suor de la cara. Tot d’una va mirar cap a una finestra. Al darrere, hi havia una noia que cosia a màquina. Ella li va somriure, ell no parava d’eixugar-se la cara. La noia li va mostrar una gerra amb aigua fresca i ell s’hi atansà. Ella li va obrir la porta. No li va dir ni un mot. Mentre ell bevia, va veure que la noia tenia tot de prestatges amb llibres, alguns en català, sobre la història de Catalunya. El camioner no sabia ni un borrall de francès i li va enraonar en català. La noia responia amb gestos.

Es va acomiadar i, a ell, se li quedaren gravats els ulls de la noia. Al cap d’un temps, camí d’Alemanya, va fer marrada i va aturar-se al poblet. La noia cosia a màquina darrere la finestra, ell li duia una ampolla de vi. Ella continuava sense enraonar, i ell, sense saber què fer, va començar a fullejar els llibres d’història de Catalunya. «Mai no he llegit tant com en aquella casa». La tercera vegada, ell duia una pizza. Van seure al sofà i ell li va tocar la cara. No havia tocat mai una pell com aquella, no havia vist mai uns ulls com aquells. A la quarta vegada, van fer la migdiada plegats.

La història, fa dotze anys que dura. Ell atura el camió, ella l’espera cosint darrere la finestra. Ell no sap quan s’aturarà. Ella no sap quan vindrà. Ell va aprendre una sola frase en francès: «Els meus sentits són aquí dins», li va fer tot assenyalant el cor d’ella. Ell l’anomena Mar perquè, quan és amb ella, se sent embolcallat pel líquid salat. «No ho sabria explicar —diu—, per què l’anomeno Mar, però és així…».

Els altres camioners no ho saben. No l’entendrien, repeteix. Ells s’aturen en cases d’amors precipitats. El seu és un amor lent, durador. Encara no sap com es diu la noia de la pell clara i ulls brillants. Ara li vol deixar tot el que té, per si li passa alguna cosa dalt del camió. La Mar l’espera sempre darrere la finestra, com el primer dia. L’únic objecte que hi ha de diferent és un cendrer. Ella el va posar quan s’adonà que el seu mariner no parava de fumar. (9-VI-1991)

El mateix paisatge

Una vegada li vaig preguntar, a la Marta Pessarrodona, si es considerava una supervivent. Potser, entrant dins la teranyina de la seva memòria personal, volia dir si es considerava una supervivent entre els amics que havia estimat i que ja no hi són. I ella em va contestar, amb la concisió dels poetes: «L’única resposta contra la mort és una vocació implacable per a ser feliç».

Hi he pensat més d’una vegada. Per a ser feliç cal vocació. Aquesta reduïda part del món que menja ha elaborat, durant la dècada de l’era del buit, les seves pròpies teories sobre la felicitat. De vegades, en sentir-nos eixuts, hem pessigat engrunes de filosofies orientals, creient que amb el nostre karma obviaríem la fatxenderia de les noves tecnologies.

Però Orient ens ha fallat: ja no hi ha paradisos somniats a l’altra banda del món. El romanticisme s’ha exhaurit. Orient és aquestes enormes places on els individus corren com formiguetes entre el foc real, deixant sovint una escampada de sabates per recordar-nos que desenes, centenars de persones han estat mortes. Orient és el dogmatisme dels desesperats, arrapats a veritats fonamentals que, des d’aquí estant, ens fan feredat. Ja no existeix la pau de Gandhi per a somniar-la dins dels límits de la nostra civilització occidental. Avui el món s’ha tornat tan petit com aquells caps que els indis de l’Amazònia disminuïen per demostrar que havien vençut l’enemic.

Occident, replegat en ell mateix, ha deixat, doncs, d’elaborar fantasies sobre altres civilitzacions perquè ja no caben dins del nostre petit espai. I, això no obstant, la idea de felicitat s’escola, una vegada i una altra, encara que sigui dita pels poetes-profetes. Hem tingut, des de sempre, la noció de felicitat a la cantonada: entre tenir poc o tenir massa, els estoics ja responien. «Quanta foscor llança a les nostres ments una felicitat excessiva!», s’exclamava Sèneca. A hores d’ara el filòsof es quedaria bocabadat en veure que la felicitat és un cos jove i bru paladejant un vermut sec davant d’una piscina. Però no ens atabalem: aleshores també hi havia cossos bruns i joves que s’estiraven damunt la sorra mentre els vells, en veure’ls inabastables, filosofaven sobre la felicitat. L’única diferència és que els mercaders d’aleshores eren una mica primitius en afers de publicitat.

Cal, qui sap, tota una vida per a començar a intuir que volem ser feliços. Potser quan se’ns escapen tots els objectes de desig ho comprenem. Els infants poden ser terriblement cruels en la seva felicitat. Però és a la vellesa quan descobrim que la felicitat és una vocació implacable. Per aquesta raó, jo he vist vells feliços. Entremig, hi ha aquesta difusa, malenconiosa i infeliç edat adulta que no gosa dir que vol ser feliç…, però d’una altra manera. Tenim els estoics massa oblidats i, al capdavall, ells es van criar en el mateix paisatge, amb uns límits tan precisos com l’arquitectura de les vinyes vora el Mediterrani. (11-VI-1991)

No diguis res…

M’explica la seva història com si parlés d’una altra persona. No hi ha tensió, l’entonació és neutra. De tant en tant, un silenci. M’explica com la va violar l’home que li feia de pare durant deu anys. M’explica el malson mentre remena el sucre dins del cafè. No s’adona que fa deu minuts que mou la cullereta.

El seu pare, em diu, va arribar a casa seva el mateix dia en què va veure El Cid al cinema. I va pensar que s’assemblava a Charlton Heston. La mare li va dir que ara hi hauria un home que les estimaria. Papà-Charlton era prou alt, i tenia les barres quadrades, i el pinyol de la gola que pujava i baixava mentre somreia. Tothom, a l’escala, va opinar que la mare havia tingut sort: el nouvingut era tan educat, i tan dolç, i tan amable.

La primera vegada ella no va sentir res. Només recorda que ell, a cau d’orella, li va fer: «No diguis res…». I no va dir res. Era un secret entre tots dos. Potser un secret dolent, però ningú encara no li havia ensenyat de quina matèria són fets, els secrets dolents. Cada vegada que la mare se n’anava, ell la duia a la cambra. Ell ho feia tot i, quan acabava, li xiuxiuejava a cau d’orella: «No diguis res…».

Va ser a l’adolescència que va descobrir que era morta. Ben morta, perquè l’home que li feia de pare a la cambra, i a les fosques, feia el seu fet. I ella volia estar viva, m’explica, però no sabia com tornar a la vida. Era una alumna maldestra i ensonyada, defugia les companyes, que reien per no res i es miraven, ufanes, al mirall. Comparaven les mamelles i ja sospiraven pels amors que vindrien. Però ella estava morta, i no podia descobrir un cos que creixia, un cos que l’havia de sorprendre, en la soledat, cada matí. El seu cos no era com els altres, havia estat desitjat tan d’hora que ella ja no sentia el desig.

La primera vegada que es va quedar prenyada, la seva mare la va apallissar. Volia saber qui era el pare, i ella mirava els ulls del Cid que, amb la mirada metàl·lica, li deien: «No diguis res…». Tenia catorze anys i va avortar. Es va quedar prenyada tres vegades més, fins que, a la quarta, li va dir a la mare, que aquell home tan dolç que li havia dut un dia la tancava a la cambra quan ella no hi era, i la prenia perquè ella s’havia mort. La mare no la va creure. Li va dir que havia criat un monstre, capaç de confegir les mentides més cruels.

Va tardar vuit anys a denunciar el seu Cid, el seu senyor. Just el dia en què va fer divuit anys. Dos anys de denúncies i judicis, dos anys per aconseguir que el jutge la cregués. Ara, em diu, aquell home que un dia li va fer de pare és a la presó. Però encara recorda el darrer dia que el va veure, al tribunal, la mirada metàl·lica de l’home més dolç del món.

Encara recorda, repeteix mentre la cullereta no para de remenar el sucre, la mirada d’aquell home tot acusant-la de traïdora perquè havia enraonat. I, en aquell moment, ella va deixar d’estar morta. Al mateix moment en què va començar a enraonar, en què les paraules descrivien tot el que havia passat, va adonar-se que tenia un cos, va adonar-se que estava viva. (12-VI-1991)

Tot s’aprofita

M’ho he perdut, però m’han dit que mig Espanya ha perdut l’oremus per veure les fotografies de la Marta Sánchez. Passa de tant en tant, una revista anuncia que podrem veure, per fi, una determinada senyora conilla, i aleshores una part del país es para, agraïda, amatent, perquè, tot d’una descobreix que és precisament aquest fet allò que els fa reviure: veure una senyora que mai no podran heure. Però sí que la poden tenir entre les mans, encara que les mans només sostinguin un tros de paper.

Diuen que aquestes fotos són producte d’un xantatge. Un fotògraf que no té res més a fotografiar, perquè es veu que no hi ha res a fotografiar, es va cremar les celles i va arrossegar el cul per terra per aconseguir la Marta fent el seu fet amb l’amant. El fotògraf, així, va aconseguir més fama que glòria. I és que deu ser més difícil fotografiar la Marta fent el seu fet amb l’amant que arrossegar el cul per terra i fotografiar els nens kurds, els quals, al seu torn, també arrosseguen el cul per terra, però aquests no ho fan per aconseguir una fotografia que els durà a la fama, sinó perquè tenen por, una sensació que potser mai no sentirà el fotògraf.

Una vegada aconseguida l’evidència del delicte —una senyora famosa que fa el seu fet amb l’amant—, els senyors de la revista la van cridar i li devien dir: «Publicarem aquestes fotografies que fan més aviat fàstic, si tu no t’avens que nosaltres et fotografiem del tot conilla, a tot estirar deixarem que t’amarin unes gotetes de perfum francès…, ja saps, com la Marilyn». I la Marta s’hi va avenir. Més valia sortir amb un deix de glamur, amb les llums ben controlades, i amb menys ganyotes de quan feia el fet amb l’amant, quan ho feia tot pensant que ningú no la mirava. Pensant, tota ingènua, que hi ha dos moments en què els famosos s’estan ben sols: quan afluixen les funcions regulars i quan fan el fet amb l’amant. Santa Innocència.

Així, la Marta Sánchez es va deixar fotografiar. Diuen que li van donar uns calerons, però no tants com afirmen els rumors. Jo no les he vistes, les fotografies. Però en Sergi Pàmies assegurava que la Marta també hi feia cara de fàstic. I ara devia ser un fàstic diferent: devia preferir que la seva mare la veiés sense ganyotes, ben maquillada, encara que conilla. Un bon rímel a temps ajuda en moments en què una s’avé a mostrar-se per ser desitjada. Ella, la Marta, havia jurat pels déus que mai no es deixaria fotografiar nua. Però els afers són els afers, i si hi ha algun poder, és a les mans dels especuladors dels desigs.

Ara ja ho tenen: mig Espanya l’ha pogut veure nua. Un alleujament col·lectiu s’infiltra en la pell fibrosa dels perdedors. Pagaran a Hisenda més de gust. Oblidaran que la sanitat és una blasfèmia contra els pobres. Feliços, hauran fet cua per tenir una imatge entre les mans. Se sentiran únics entre els únics, tan efímers com la cara de fàstic de la Marta Sánchez, hauran tastat un bri de felicitat. No hem de patir. Tot funciona. Tot s’aprofita. (13-VI-1991)

Dels sexes, les calaixeres i les butaques « à la reine»

Ella és com una butaca à la reine. Aquestes butaques, diuen els entesos, van aparèixer cap a 1730. Motius florals i de rocalla posats en bronze, marqueteria o petites escultures de fusta definien l’estil Lluís XV. És l’època de l’esplendor dels ebenistes. Entestats a reproduir fins a la perfecció tot de motius geomètrics. Un enfarfec de flors i de trofeus de caça als tapissos de les butaques, allà on seien els quatre gats que creien que eren els únics predestinats a ser feliços.

Un petit Lluís XVI, que no tenia vocació de rei, es delia per aquests florilegis de falsa sentimentalitat als mobles i a les escultures. El ram dels ebenistes mai no ha reivindicat, em sembla, aquest rei que va morir a la guillotina perquè va néixer en una família equivocada.

Ella, és, doncs, una butaca à la reine, entapissada amb tot de motius florals en aparença inútils. Un ram de flors brodat de manera asimètrica dóna al respatller l’entretoc que defineix els éssers que s’hi repengen: com aquell qui no vol la cosa. Cal molt de temps per a saber seure d’aquesta manera.

Ell és com una còmoda, un moble una mica més antic que les butaques à la reine. Els entesos també diuen que l’adjectiu commode ja s’usava als inicis del segle XVII, a Itàlia i Anglaterra, per definir un cert tipus de moble. Van començar per ser com caixes de núvia amb tiradors que evolucionaren, al segle XVIII, fins a prendre la forma del que entenem avui per còmodes i que nosaltres, més pràctics, en diem calaixeres. És un moble absolutament útil, i ha estat usat per totes les classes socials. N’hi ha hagut a totes les cases de pagès. Les calaixeres, com més ventrudes, més solidesa conferien al pairalisme. La marqueteria també era treballada amb motius florals que s’entrellaçaven en garlandes, però hem de tenir en compte que aquests mobles foren creats per a ser rotundament pràctics, afegeixen els entesos.

Els homes còmodes no estan mai de moda i sempre n’estan. Respiren, com John Wayne, als darrers temps, una confortabilitat pectoral. Poden ser un pèl ventruts, però és imprescindible que tinguin el pit ample i unes bones espatlles, cisellades pel pas dels anys. No cal que siguin d’una corpulència engavanyadora, però han de tenir els sentits tan treballats com la marqueteria de les antigues calaixeres de l’àvia.

L’únic inconvenient que tenen, els homes còmodes, és que se solen enamorar de dones fugisseres i displicents, un xic asimètriques, com les butaques à la reine. I, aleshores, l’encontre es fa difícil. Mai no posaríem la fugacitat d’una butaca entapissada al costat de la solidesa permanent d’una bona calaixera. Però potser aquests dos mobles són més semblants del que pensem. És el que diu Rilke dels sexes: «La gran renovació del món serà, qui sap, que l’home i la dona, alliberats de tots els sentiments foraviats i de qualsevol repugnància, no es cercaran com a éssers contraposats, sinó com a germans i pròxims…». Els mobles, com les persones, canvien amb els anys i amb l’ús, i ja no ens produeix cap neguit veure una butaca à la reine al costat d’una calaixera antiga i ventruda. Això és el que diuen els entesos. (14-VI-1991)

Leningrad o Petersburg, ¿què hi fa, el canvi de nom?

Leningrad pot tornar a ser Sant Petersburg, o Petersburg, com d’habitud deien al segle XIX. Un tant per cent considerable de ciutadans voldrien esborrar el nom de Lenin, com si els noms esborressin el passat. Per damunt s’alça la figura de Pere el Gran, aquell tsar mític, alt com un Sant Pau, mecànic i mariner, que es delia, com un infant, per les noves tecnologies que s’iniciaven al començament del segle de les llums.

No he estat a Leningrad, o Petersburg, des de l’època d’Andrópov. Els amics que hi tinc em diuen que no reconeixeria la ciutat: ara té l’aspecte dels dies del bloqueig. És una ciutat amb l’honor ferit. I, com les persones, les ciutats amb l’honor ferit es tornen un pèl rancunioses. Sota Bréjnev, la ciutat maldava per fer la viu-viu, s’esllanguia arrapada als dies gloriosos, escindida entre la ciutat oficial i la ciutat que es moria de nostàlgia. La majoria dels habitants tenien algú enterrat a Piskariovski, el cementiri més bell del món. Allà jauen els morts del bloqueig, morts sense nom per als visitants. Noms que desapareixeran quan els descendents ja no els recordin.

Leningrad, o Petersburg, és una ciutat profundament urbana, no va néixer de manera espontània, no va ser construïda a base de l’amuntegament de diversos segles, com les ciutats llatines. Va ser creada com diuen que fou creat el món: té el seu Gènesi, té el seu Déu. Però és una ciutat que s’autoabasta d’odis i d’amors: Stalin no la podia veure, era massa europea per a un exseminarista rancuniós. Els habitants han anat elaborant la seva pròpia poètica interna. Els espanyols de la División Azul, que col·laboraren amb el setge nazi, no la van entendre: van embrutar els pedestals de les escultures amb blasfèmies que, als russos, els semblaven enigmàtiques.

Podríem pensar que el desig de canviar el nom és fruit d’una venjança ciutadana. Les núvies educades pel socialisme soviètic deixaven el seu ram sota el pedestal del Cavaller de Bronze, el tsar constructor de la ciutat. Però Puixkin, en un poema, ens recorda l’ambivalència del naixement de la ciutat: una barreja de glòria i d’horror. Milers de persones van morir per construir aquell somni d’un tsar extraordinari que va fer matar el propi fill. Com més temps passa, més generós es torna l’oblit.

Jacques Monod deia, a propòsit de la teoria de l’evolució: «Allò que és veritat del bacteri també ho és de l’elefant…». Les ciutats són grans i petites alhora, i les pedres s’amunteguen en desordre molecular. Leningrad, o Petersburg, és una ciutat de bacteris i elefants. Pere el Gran, l’alemanya Caterina, els desembristes, Gógol i Blok, tot passejant per la Nevski, i també Lenin…, ¿què hi fa, ara, el canvi de nom? Les ciutats, com la natura, acostumen a fer salts en el buit. Després, lentament, retorna la reconciliació. Hi ha una unitat profunda en totes les ciutats que malden per no morir. (15-VI-1991)

Una estació ben tòpica

Anuncien un estiu de xafogor i els uns aniran a la Barceloneta i els altres a Noruega. Hi ha una part d’Europa d’estar per casa i una part d’Europa que es declara rotundament universal. Depèn dels calés. El cosmopolitisme és molt car, hi esmercem tota la vida.

A l’estiu, els nervis es desguitarren. Dostoievski devia dormir, com la majoria dels russos, a l’hivern. Per això, abans, dèiem que els russos eren gent trista. Ja em direu, a trenta graus sota zero. Però la majoria dels personatges de Dostoievski es deixen emportar per les passions al pic de l’estiu. L’etern marit, per exemple, no fa més que suar.

Aquest estiu, com cada estiu, ens atabalarem en veure una alça de crims passionals i tornarem a donar la culpa a la calor. Els violadors no tenen aire condicionat, i la testosterona es posa hipertèrmica; allò que ara en diem «a cent». Encara que aquests raonaments fluixegen si parem compte que, a l’Àfrica, l’índex de violacions no és pas més espectacular que als països tradicionalment freds.

Comencem a suar i les àvies tornen a dir que, a l’estiu, tota cuca viu. Encara que hi ha cuques i cuques. Respirem perquè s’han acabat els mesos caníbals. Se n’ha anat el pobre març, tan bescantat, que mata la vella i la jove, si pot. Ens passem l’hivern tot esperant l’estiu i, a l’estiu, ens sentim infeliços, una mica farts de vagarejar perquè sí.

Tot s’atura, encara que els ocells piulen a desdir, i esclata el fullam dels arbres i també les flors dels baladres. L’ànima se’ns torna esponjada, de tant bucolisme, aquest també d’estar per casa. Els homes tornen a dir que les dones semblen més boniques i les dones comencem a anar de bòlit per trobar temps per depilar-nos les cames.

Esperem l’estiu per a copsar el goig del tedi. L’ensopiment estiuenc és peculiar. També Txèkhov acostumava a fer parlar els seus personatges al pic de l’estiu. És la poètica de la calor: el cos ens sua i, aleshores, el sentit de la vida esdevé un pèl irrisori. El xiuxiueig de l’alcova hivernal alça el so i es converteix en brams al pati o a les platges.

Mentre els estudiants passen la penitència de no viure l’esclat del mes de juny, les mares es preparen per a la penitència de l’estiu. Tres mesos que s’allarguen i amb els cadells a casa. L’hivern és una estació pràctica. L’estiu és d’allò més simuladora. Tothom fa veure que és el que no és, encara que, a l’hivern, tampoc no sabem ben bé què som. El sexe es descorda a l’estiu, això és el que diuen.

De vegades és una dolça aparença. I aleshores tornem a enyorar l’hivern per poder enyorar, sota les flassades, l’estiu. Una estació tan tòpica com aquest article. (16-VI-1991)

Volem truites catalanes

Llegeixo que una societat de pesca va tirar al riu Freser unes truites americanes que es mengen les truites autòctones del Ripollès. Les truites foranes, continuo llegint, són de l’espècie arc iris. N’hi van posar 800 exemplars que feien de 20 a 22 centímetres de llargada i que entre totes pesaven 1.500 quilos.

Podríem dir que la invasió americana, que no és gens subtil, arriba a les truites nostrades, fins avui educades, amb resignació, per omplir els estómacs locals. Des de fa temps que creixen, amb paciència levítica, en un riu que travessa una comarca de ressonàncies poètiques. Allà les vaques poden ser cegues, però mai no han deixat de mugir en català.

Si les truites americanes arriben fins a la Catalunya vella, on la terra fa olor de molsa i rovellons, i la devoció mariana es concentra en les marededéus de la llet, ¿què serà de nosaltres, que venim dels peixos amb quatre barres, de les cardines que fan saltirons i de les vaques amb un tel en un ull, encara que ho dissimulem amb refinament noucentista? Un Nietzsche desenganyat va dir que les dones érem gats, ocells o, a tot estirar, vaques. I confesso que, sovint, em sento com una vaca: brandant lànguidament la llarga cua entre les germanes contemporànies.

I és que em torno flonja i sento una solidaritat primigènia davant la por d’aquestes truites de casa nostra que s’esquitllen entre els còdols del riu tot fugint sense esperança de la voracitat d’unes truites més poderoses i més riques. D’unes truites més grosses perquè s’ho han guanyat: han crescut empeltades de la filosofia del treball individual i sota la creença que Déu sempre és al seu costat.

Si perdem les nostres truites, perdem les arrels, diria un poeta jocfloralista, amarat de modernisme decadent i defensor de les normes ortogràfiques anteriors al mestre Fabra. Ja no ens queden poetes d’aital faiçó, sospirarà alguna dama tot rumiant un poema sobre la pobra truita devorada en un clar de lluna, entre el llot i lluny de les falgueres.

Cada vegada que ens cruspirem una truita ens entrarà un dubte estomacal. El nostre patriotisme començarà a trontollar: i si ens agraden les truites forasteres? Diuen que trauran del riu les truites depredadores. Així ho espero. M’agraden les truites cuinades de manera senzilla: amb una branqueta de farigola a dins i un bon raig de vi blanc. Del Penedès. Aleshores l’estómac es reconcilia amb el país. Una truita americana mai no tindrà aquest gust. I el nostre estómac es mourà com les espatlles d’un jugador dels Dragons.

No podem deixar que ens arrabassin les truites catalanes. Vam guanyar la campanya dels bisbes, encara que ara estem a punt de perdre el nostre futbol davant del futbol americà del senyor Figueras. Massa pèrdues en poc temps. Les truites, que no ens les toquin. És com si ens toquessin el voraviu. I la distància entre el nostre voraviu i l’estómac no és pas infinita. (18-VI-1991)

Un immens contenidor

Diuen que la policia tsarista va pagar l’estada daurada de Lenin a Suïssa, i que ell sabia que els assassins del seu germà el feien viure com un virrei al país definit com un «club de paranoics» per Max Frisch, o bé una «presó grotesca», segons l’altre suís famós, Friedrich Dürrenmatt… I ara també diuen que Stalin va fer matar 4 milions de comunistes, tot guanyant, així, el Guinness com a assassí de comunistes…

Diuen que diuen que la guerra del Golf no ha existit pas i que, en el futur, serà com la guerra de Troia, un cúmul d’enigmes i malentesos, només aprofitables per un dramaturg de ciència-ficció, el qual tornarà a preguntar-se si és el destí o els nostres actes allò que ens fa bons o malvats, segons el cas.

Tot d’una, la Història és un vídeo perfecte, revelada davant la nostra mirada com una carota grotesca en un vespre de carnaval. No és que s’hagi acabat la Història, com deia aquell, sinó que s’escapa dels textos i pren la forma de retalls inconnexos d’un malson de fi de segle. Tothom sap, ara, que el rei va nu. O fa veure que ho sap. Però tinc al darrere un caramull d’imatges: una processó de comunistes que ja no hi són. I celebro la seva mort perquè sé que la vida, ara, els seria un infern, Homes i dones austers, fràgils en la seva duresa, empeltats del «pur désir de durer», de Paul Éluard, incapaços de posar-se una màscara, d’acceptar el carnaval del buit.

Són noms concrets, i no sé com suportarien, avui, aquesta xarxa de fragments d’Història apedaçada, aquest degoteig, que no s’atura, de veritats ocultes… O, potser, com els cristians que no han renunciat a ser-ne, acceptarien, alhora, l’Evangeli i la Inquisició, les dues cares de la condició humana?

No ho sabem. No parlen perquè s’han quedat sense un llenguatge propi. Ha estat despullat de símbols i d’emblemes, de cants. Ha estat despullat de tota poètica, El motor primigeni de la Història ja no té cap representació plausible. Lenin desapareix davant Pere I, que torna a cavall, més nítid encara perquè va arribar abans en el temps. Marx és un savi esborrat dels llibres de text. Aristòtil li acaba de donar una empenta i declama dalt de l’escenari.

Alguns alemanys de l’Est tornen a la figuració del Reich desaparegut. Nostàlgics de l’imperi entre els qui passen gana. Haurem de canviar el nom de les coses perquè les coses continuïn tenint un sentit? Europa sembla avui un immens contenidor, que engoleix somnis perduts, deixalles ideològiques, detritus de pensament que encara no podem reciclar.

Els pobres hauran d’esperar una altra dècada il·lusionada, com aquell qui diu. (19-VI-1991)

Un desengany

Ho sap tot sobre els canaris. Tots els que ha tingut han mort de vells, tret d’un de color butà que va quedar garratibat en un corrent d’aire del mes de març.

Sap que un canari té salut quan les ales són llises i lluents, l’anus ben net, els ulls i els narius sense crostes, les escates de les potes i els dits ben polides. Li agraden els canaris comuns, d’un groc esclatant, i no manipulats pels desigs d’estètiques impossibles que tenen els criadors. Els dóna bocins de poma en lloc d’enciam, que, amb el temps, esdevé verinosa. Els peixa amb cura, tria amb tendresa els grans germinats, que són els que duen més vitamines. Ara té un canari amb una petita taca negra al cap, orgull dels criadors flamencs. És un canari perfecte: bada el bec amb sensualitat, infla el pitram amb seducció, fa tremolar les ales amb insinuació de desigs no consumats. Quan ell arribava a casa, després d’una jornada més aviat feixuga al despatx, el canari l’esperava cantant. «Canta com un rossinyol», em deia ell, amb un tel als ulls de plaer llargament meditat.

Mentre em preparava una fondue amb un bon vi de Bordeus, obria la gàbia i, tenint cura que les ales fossin ben replegades, me l’oferia perquè jo també l’acariciés. «Té un caràcter tan dolç!», m’amollava sense mirar-me.

M’advertia que els canaris, ben cuidats, poden viure fins a dotze anys. Però que cal perfeccionar l’art de nodrir-los: «Un equilibri de grans germinats, que són rics en vitamines, verdura que no sigui mullada, cal evitar la sobrealimentació, i, sobretot, higiene, molta higiene», repetia. «Cal netejar la gàbia amb delicadesa», assegurava. «Cal rentar amb aigua calenta els estris, assecar-los tot seguit, eliminar els excrements i les deixalles dels àpats. Cal recordar, també, que el paper de diari és extremament perillós: la tinta és tòxica. Cal fer dissabte de la gàbia cada setmana i usar un desinfectant cada dos o tres mesos», m’adoctrinava.

Sis anys que fa que el té engabiat, tots dos compartint la glòria de la soledat com una benedicció.

Però ara fa uns dies que té el cor esqueixat. No pot dormir. El canari s’ha arronsat com una bola, ajagut en un racó de la gàbia, somnolent, empeltat de tristesa. Ell seu davant la gàbia, contempla el canari decandit amb un tel d’angúnia i un bri de ressentiment.

El canari ja no l’espera tot cantant, i bat les ales sense esma. Clou el bec acovardit. I ell, aclofat a la butaca i malalt de decepció, només xiuxiueja: «Laura Antonelli, per què em maltractes? No m’ho mereixo… Tant que t’estima, el teu amo…».

I el canari s’arronsa d’ales, indiferent davant la decepció del patró. (20-VI-1991)

Els imbècils de París

A França acaba d’aparèixer un nou diari, L’Imbécile de Paris. Ara ja no es tracta de l’idiota de la família, ara són els mateixos periodistes que s’autoanomenen «imbècils». Admeten, els qui escriuen el primer número d’aquest diari, que han tornat a néixer després de la guerra del Golf. I vénen a reclamar un pensament de sarcasme amanit amb una sospita de surrealisme.

De moment, L’Imbécile de Paris s’anuncia amb la idea de continuar a la tardor. El paper sembla l’esclat d’una necessitat fisiològica que ha estat reprimida durant massa temps. La consciència és com un gra de pus que molts periodistes no saben com netejar. Orfes de pensadors i intel·lectuals, «aquests capons que han dimitit», diu el diari, els periodistes d’aquí i d’allí no fan més que preguntar-se com ha de ser la seva feina després de la guerra, minut a minut. Els millors periodistes, vull dir.

Potser sí que tots hauríem de manifestar que som imbècils, però també hauríem d’advertir als imbècils de París que no són pas els primers a descobrir aquesta nova situació d’imbecil·litat, la malaltia és comuna. L’era tecnològica ens ha fet iguals, encara que nosaltres no ens puguem vantar d’un 1789. Si ells tenen la sensació d’haver estat tractats com a púrria, nosaltres també, encara que no ens expressem en francès. També nosaltres convidem marginats a la televisió per dissimular. També tenim uns quants moros a casa nostra i tampoc no sabem què fer amb ells.

Els imbècils de l’illa occidental baden la boca, amb la idea que el món ha canviat en pocs mesos. Encara que no és el món allò que ha canviat, sinó la imatge que teníem del món. A Etiòpia, la nostra bona acció de la dècada precedent s’estén com una taca i s’infiltra perillosament en el nostre món, aquesta illa occidental on afirmem, ben estovats, que ningú ja no passa gana.

Aviat la professió de periodista serà com la de metge o mestre: només es dedicaran a aquest ofici els menys ambiciosos, els negres, les dones i els del Magrib. Esdevindrà, tret d’alguns casos, una professió sense prestigi. Potser fóra millor, no tothom pot arribar a funcionari. Algú ha de fer el treball més brut. La realitat, si és que encara podem parlar de realitat, s’escolarà a les redaccions dels diaris entre la veritat oculta i el cinisme. S’escolarà de la mateixa manera que s’esborren les imatges sota un núvol de cendra a les Filipines, entre la pols de Soweto o les aigües enllotades de Bangla Desh.

Ja no es tracta de cridar que els proletaris s’uneixin. Ara urgeix la internacional dels imbècils solidaris, solidaris amb la nostra imbecil·litat. Si les famílies benpensants engendraren genis que eren considerats els idiotes de la família, com Sartre o Flaubert, ara la nostra civilització pareix una nova casta d’éssers que, sabent-nos enganyats, portarem l’estendard de la imbecil·litat ben alt.

Però potser no n’hi ha per a tant. Potser tornem a parlar en nom dels altres, potser continuem pensant que nosaltres no som l’infern, i continuem sense mirar-nos les mans, que és el lloc on es veu més clar l’origen de la nostra imbecil·litat. Tenir les mans netes és cosa de sants en temps d’imbècils. (21-VI-1991)

La nit de Sant Joan

S’acosta la revetlla de Sant Joan i un munt de dones soles sortiran al carrer a la recerca de l’home objecte.

Aquestes dones sortiran de casa amb l’esplendor que demana tota nit falsa, plena de promeses. Extasiades amb la seva bellesa, es maquillaran com les bruixes, felices de proclamar la seva llibertat durant la nit més curta de l’any. Tot de nans els faran les feines de la casa, i Puck, aquesta nit, enraonarà en català, encara que les neutres li surtin un pèl rovellades i pitxi amb melangia les nostres ges i les nostres jotes.

L’exèrcit de dones soles triaran amb cura l’home que les haurà d’acompanyar. Semblarà un àngel, encara que sigui un dimoni per dins. Amb ell ballaran un rock damunt la sorra, tot esperant la matinada, que farà olor de xurros amb xocolata. Aquesta nit, pensaran sense recança, jo seré l’única entre les úniques, i el seu perfum farà l’olor de l’herba que enverina d’amor. Seran com Titània dins del somni d’una nit d’estiu.

La nit de Sant Joan és la nit en què les dones es tornen una mica caníbals, encara que de vegades desprenguin un canibalisme una mica d’estar per casa. No volem admetre que a les borratxeres de la nit de Sant Joan hi ha un punt dolç de casolanisme, un deixar fer amb melangia, una recerca de l’impossible que dura tant com la nit.

Les fogueres no ens exciten la libido, com diria un antropòleg estranger que encara busca éssers feliços a les terres del sud, sinó que, a les fogueres, hi llencem restes de naufragis, espurnes d’un passat que ens ha decebut, records d’amors que ens semblen rancis. Les fogueres serveixen per netejar-nos de malsons i de ressentiments. Llencem a les fogueres els mobles com si fossin històries inútils, de la mateixa manera que voldríem ben socarrimades totes les cartes d’amor que arribaren al seu destí amb la data equivocada.

I els homes, alguns, i potser sense adonar-se’n, faran de gust d’home objecte. Voldrien endevinar tots els secrets que aparien aquestes dones soles, vestides per no anar nues, pentinades amb teatralitat. Potser alguns homes desconeixen el seu futur, durant la nit de Sant Joan, però elles els enllaçaran per la cintura i els ho diran a cau d’orella. La màgia durarà el que dura la nit, però hi haurà un acord, un pacte de complicitat.

Potser serà un pacte fràgil. Però serà un pacte fràgil. Però tant se val: Puck vetlla per nosaltres, conscient que ha de fer la feina ben feta, encara que no sigui de Convergència. Per una nit, els eslògans dels partits es tornaran modestos en la seva futilitat i potser s’esdevindrà el miracle: una bibliotecària enfollirà per un xarnego de Cornellà i, entre xurro i xurro de la matinada, li cantarà un romanç en català que, a ell, li recordarà el so flonjo i vellutat d’una antiga romança gitana.

I, mentre ella udolarà de plaer com una bruixa ben antiga, ell li canviarà el clavell blanc de la innocència pel clavell vermell de la passió. (22-VI-1991)

Una qüestió fonamental

Els britànics s’han picat amb Madame Cresson, i tot perquè fa quatre anys, en una entrevista, la primera ministra francesa dubtava de la virilitat dels anglosaxons. Fa quatre anys va dir a l’escriptor Naim Attallah que, als països anglosaxons, una gran part dels homes prefereixen la companyia dels altres homes. I encara hi deia més: «Sí…, la majoria dels homes són homosexuals —potser encara no la majoria—, però, als Estats Units, ho són un 25%, i a Anglaterra i a Alemanya n’hi ha cada vegada més».

Deia, també, que els homes anglesos no demostren cap mena d’interès per les dones. Que ella havia passejat pels carrers de Londres i, res, ni un mal piropo s’havia escolat pels llavis dels vianants mascles. Ella, és clar, està acostumada a passejar per París, a flâner com aquell qui diu, mentre és observada, contemplada, sotjada pels homes. Afegeix, a l’entrevista, que no sap pas si el problema té unes arrels culturals o biològiques, però que els homes que no miren les dones al carrer són una mica febles, un pèl mutilats.

Tot això ho afirmava fa quatre anys però, diumenge passat, l’Observer tornava a publicar l’entrevista amb el títol de «La dona fatal de França». Els del Sun han contestat amb un editorial d’allò més enrabiat. Li diuen, a la madama, que què s’ha pensat, d’insultar d’aquesta manera la virilitat britànica, sobretot si tenim en compte que els francesos porten aquests moneders tan ridículs i es fan petons a la galta en públic. Els del Daily Telegraph diuen que no voldrien pas arriscar-se a endevinar com la senyora Cresson ha aplegat aquestes estadístiques sobre la sexualitat britànica. Els diputats conservadors n’estan escandalitzats i alguns han cuitat a defensar-se, afirmant, fins i tot, que els polítics anglesos són molt més càlids que no pas els continentals.

La discussió és d’allò més profunda. Els uns i els altres poden tenir barris sencers a punt d’esclatar, policies tremolosos i emigrants definitivament fastiguejats, però una francesa que ja no recorda com va ser educada Maria Stuart ha comès una grolleria qualificada d’infamant. De ben segur que la preocupació passarà a primer terme, i els uns i els altres hauran de demostrar, a desdir, la virilitat que ha estat posada sota sospita.

Els anglesos, d’ara endavant, hauran de repassar de dalt a baix les senyores que passegen pels carrers londinencs, sobretot si desprenen ferum d’estrangeres. Les foradaran amb la mirada com un filaberquí. Els diran porqueries en totes les llengües que un anglès pot aprendre quan no ha d’adjectivar una nova tecnologia. I els francesos de París llençaran els moneders que els fan marietes i tornaran a dur cuirassa per tal que el paquet només sigui una insinuació d’una virilitat que no sap com esclatar.

Sí, sembla que és una qüestió fonamental. Anglaterra i França a punt d’enfrontar-se, com als vells temps. I és que ni la mateixa Maria Antonieta hauria gosat sospitar de la virilitat britànica. Tots els altres problemes semblen, al costat d’aquest, del tot irrisoris. (23-VI-1991)

Les bugaderes d’Horta

En Desideri Díez va néixer a Castrojeriz, Burgos, però, amb el temps, s’ha convertit en un historiador d’Horta. En Desideri va començar per enyorar-se del seu poble castellà, dels Nadals i les veremes, de les romances que cantava quan era petit, i tota aquesta educació sentimental l’ha traslladada a l’antic poble d’Horta, que és on ara viu. Potser perquè, en viure entre la gent, ens adonem que la gent no és tan distinta.

Ara m’ha enviat el seu darrer estudi sobre Horta, i espero que n’hi hagi més. Hi parla de la cultura popular i m’he aturat, amb delit, al capítol que dedica a les bugaderes. He de confessar que ignorava que les bugaderes d’Horta tenien tanta anomenada. Feien la bugada de les senyores principals de Barcelona i baixaven a ciutat cada dilluns. Pau Vila ja remarcava, a Barcelona i les seves rodalies, la importància de l’aigua a la vila d’Horta. Hi havia un munt de pous i mines particulars, i la indústria de la bugaderia, ens diu Desideri Díez, va durar des del segle XVIII fins als inicis del segle XX. Ens assegura, també, que les famílies benestants preferien deixar els seus llençols de fil, les vànoves o les xambres de senyora a mans de les bugaderes d’Horta, les quals, si no tenien clients, cridaven pel carrer: «Qui té roba per rentar!». Baixaven la roba neta en grans mocadors de fer farcells i la distribuïen per tot Barcelona des de la casa de la Canonja. No fa pas tant que rentem la roba a màquina. Sovint beneeixo l’inventor d’aquest artefacte, al meu entendre un dels invents més positius del segle XX, un segle que, vist des d’aquestes alçades, fa una mica de fàstic. Això només ho poden entendre les dones que han hagut de rentar la roba a mà, que encara n’hi ha. Recordo els temps dels cossis i el blavet per emblanquinar la roba, els temps en què es deixava la roba estovar i també quan esbandir es convertia en un suplici. I no sóc pas tan vella. En Desideri Díez ens diu que això de rentar la roba era un procés llarg i complicat. I tant. Després de fer damunt la roba una lleugera repassada de sabó, es posava en un cubell. Les bugaderes cobrien la roba amb saquets de cendra de carbó vegetal, la qual es convertia en lleixiu en ser colada amb un bon raig d’aigua calenta. Era un procés d’allò més complicat, i no s’havia enllestit la feina. En acabat, tornaven a repassar la roba amb sabó, l’esbandien i la posaven a assecar. Ens han quedat, a la parla, un bon feix de frases fetes relatives a la bugaderia. «Fem bugada», si volen xafardejar, o bé advertim que hi ha «roba estesa» si tenim la canalla al davant i volem callar certes veritats de la vida. Em vaig passar mitja infantesa amb complex de roba estesa, però ja no m’imaginava a mi mateixa estesa damunt l’herba, perquè no ho feien així al pati de casa, sinó penjada als filferros amb les agulles d’estendre la roba. Tot llegint La cultura popular a Horta, he anat desgranant els meus propis records, que moltes vegades ja no sé si són propis o bé formen part de les històries dels altres, de les històries que m’han explicat. Barcelona ha anat xuclant, àvida i seductora, els pobles del voltant, encaterinant-los amb les seves desgràcies de rosa de foc o les desgràcies de marxanta decandent. Però les eixides de Sarrià, les masies d’Horta o els emparrats de Sants han quedat com espurnes de memòria viva. Memòria que no desapareix, encara, perquè existeixen éssers com Desideri Díez, el qual descobrí el cicle dels anys en un poble castellà i se l’emportà en anar a raure a Horta. Un poble on, encara no fa cents anys, Verdaguer hi va perdre l’alè en veure’l per primera vegada. (25-VI-1991)

Adéu a tantes coses

A la plaça de Sant Venceslau, a Praga, els homes s’han afaitat la barba els uns als altres. La majoria d’ells eren a penes uns barbamecs l’agost de 1968, el mes dels txecs, molt més famós per a ells que no pas el mes dels francesos, el mitificat, i mixtificat, Maig del 68. La diferència és que fa dos segles que els francesos tenen una gràcia especial a convertir en universals les seves glòries i derrotes, i l’agost dels txecs no ha estat tan rendible, potser perquè l’anorreament engendra silencis.

I els homes s’han afaitat la barba, a la plaça de Sant Venceslau de Praga, perquè s’havien promès que tindrien pèls a la cara mentre hi hagués un sol tanc soviètic a casa seva. Ara ja s’ha acabat allò de «demà m’afaitaràs!», els tancs se’n van i aquells joves que s’han fet adults ho celebren tornant a lluir la cara pelada. Frank Zappa els va oferir un concert sota el títol d’Adéu, exèrcit roig.

Jo a penes recordo l’engrescament que va produir a casa nostra el maig francès. I no ho recordo perquè no el vaig viure. No en vaig saber res fins als darrers dies del maig més publicitari del segle XX, quan sortia de la presó de la Trinitat i, amb unes companyes, anàvem a la Model a buscar els nostres homes. Em vaig passar, doncs, tot el maig francès a la presó, vigilada per unes monges que procuraven que no caiguéssim, una altra vegada, en el llot de la perversió política. Una de les monges ens guanyava al parxís tot fent trampes mentre ens deia, si protestàvem «Esto es la cárcel, señoritas». Així, el meu maig francès va ser un pèl innocent. Res de barricades, res de somniar que prohibíem prohibir, res d’imaginar-nos el mar sota les llambordes.

Però recordo molt bé l’agost del 68. Va ser el mes en què, ara de debò, vam començar a dir adéu a tantes coses. M’havia amagat a casa d’uns amics perquè el que aleshores era el meu marit estava sota les ordres de «búsqueda y captura». Érem a la cuina i escoltàvem la ràdio. Tot d’una ens va arribar una veu llunyana en un castellà maldestre. La veu ens anunciava que els tancs soviètics estaven envaint els carrers de Praga. Era una ràdio txeca i el locutor ens anava explicant tot el que veia. I, tot el que veia, no ho vam poder pair.

L’Albert, la Marta, l’Enric i jo vam deixar de menjar i ens vam mirar. I no volíem plorar. No recordo si ho vam fer aleshores, o potser ho vam fer a soles, i al cap d’uns quants dies. Però els tancs no envaïen només Praga, aquell mes d’agost feixuc i calorós, envaïen la nostra manera d’entendre el món, de concebre’l en harmonia. Els tancs ens van fer dir adéu a l’adolescència, i ho vam fer a correcuita, els uns aprenent a ser cínics, els altres buscant refugi en miracles impossibles.

Els txecs adults, qui sap, tornaran a tenir l’aire adolescent. Ara tots plegats estem dient adéu a moltes coses. Però potser, adolescents encara, anirem ficant adéus ben diferents dins del mateix sac. (26-VI-1991)

Una casa amb jardí

És una casa amb jardí allà on abans eren els afores. Les mimoses ja s’han assecat, però les buguenvíl·lees, d’un lila difícil de definir, cauen damunt els murs. Avui li dirà que les mimoses ja no hi són, però que s’ha aturat a descansar al costat de les buguenvíl·lees. També li dirà que encara hi ha ginestes als marges, i que la lluna no és plena, i que el mes de juny no s’ha acabat.

Tria amb cura totes les coses que li vol dir. De manera que ha baixat del funicular i s’ha aturat per retenir dins dels ulls de la ment tot el que veia. Abans no ho feia mai, i era ella qui li feia contemplar els brots de les fulles dels plàtans, l’esclat de les mimoses al mes de març, el groc de les ginestes cada primavera.

Ara puja el carrer tot sentint la respiració, com si a dins hi dugués una bola de plom. S’ha d’aturar a cada cantonada, tot esperant que el tel als ulls es fongui. És com si tingués un tul, rosat, que a poc a poc es desfà. Aleshores les imatges tornen a les coses, i aquestes es fan nítides, amb els contorns retallats. Mentre aspira i inspira tot buscant el plaer perdut, grava dins la memòria tot d’objectes, figures geomètriques, arbres, flors, i també el cel, que avui és d’un blau tan clar que fa una mica de dolor.

Entra al jardí com si no ho hagués fet mai. Ha après a inventar-se’l cada dia, tot lluitant contra la rutina. Abans de travessar el llindar, es gira d’esquena a les portes de vidre, per retenir tot el que ha vist. Se sap el camí de memòria. Primer, a la dreta, hi ha la recepció. Voldria captar un somriure en el rostre de la noia bruna, i tan jove, per endur-se’l amb ell. Però la noia bruna mira uns arxivadors i ell no pot alentir el pas. Si no ho fes així, oblidaria tot el que ha anat retenint, i no li ho podria dir.

Després, hi ha un passadís a la dreta, i un altre, que té el terra llis, com acabat de polir, a l’esquerra. Al final d’aquest passadís hi ha una porta, i després una altra i, en acabat, hi ha com un petit revolt i un rebedor una mica més ample. I unes portes que no s’obren mai si no prems un timbre. S’hi atura i torna a aspirar amb força mentre acluca les parpelles. Veu les buguenvíl·lees, i la ginesta, i el cel tan clar.

Ara el passadís es fa més curt. Passa davant d’unes enormes finestres amb vidres tan prims que sembla que només hi hagi aire. S’atura davant d’una de les finestres. La màquina encara la fa respirar, ella encara hi és, corpòria dins l’absència i el buit. I aleshores ell, amb el pensament, comença a parlar. Li diu que són en una casa amb jardí, i que no s’ho creuria pas, de tan bonica que és. Tria els detalls de la informació que ha anat seleccionant durant tot el camí. Quan acaba el seu relat, fa un gest gairebé imperceptible. Un gest que assenyala que demà hi tornarà. I, mentre va desfent el camí recorregut, pensa que ella, avui, potser ho ha entès. Perquè la respiració s’ha aturat un moment, com si volgués recordar tot el que ell li ha dit. ¿O potser li deia que no volia que s’acabés el mes de juny?

Mentre deixa al darrere la casa amb el jardí, pensa que demà li dirà la resposta. Necessita una mica de temps. Just tot un dia per tornar a imaginar els secrets que ella s’ha emportat. (27-VI-1991)

Per una vela en el mar blau

El vent de llevant mou les fulles d’una palmera i, just davant d’on escric, navega un veler. Recordo el poema de Josep Carner: «Per una vela en el mar blau / mon cor daria; / per una vela en el mar blau, / ceptre i palau». El veler deixa una llambregada d’escuma damunt el mar. I, ahir, una noia rossa que duia uns shorts ben cenyits va entrar tota adelerada a la farmàcia i va demanar quin era el producte que la faria aprimar més de pressa. El farmacèutic va barrinar una bona estona perquè és un bon professional i la noia plantejava una qüestió de principis. En acabat, la noia es va endur tot de productes i, com la vela en el mar blau, va deixar dins la botiga la promesa d’un miracle a curt termini.

I en Josep Anton Márquez va quedar sota les runes de la plaça Borràs, just el dia abans de jubilar-se. No va tenir temps de córrer els vuitanta metres que el separaven de la sortida del túnel, aquest que fan perquè el Vallès s’obri a la ciutat de Barcelona, o bé a l’inrevés, perquè les obres se solen fer amb l’esperança que la pressa esdevingui tan calmosa com la vela en el mar blau.

I la noia rossa, avui, ha anat fins a la riba de mar i s’ha tret un xandall de color rosa i ha entrat dins l’aigua com si aquesta la cridés, i semblava una mica menys desgraciada que ahir, potser perquè pensa que s’aprimarà i així podrà dur les minifaldilles que diuen que es duran aquest estiu. Ella no ho recorda, però cap als anys seixanta les noies ja duien minifaldilla, encara que no sabíem que havíem d’aprimar-nos per ser una mica felices. Aleshores els cotxes no corrien tant, i anàvem a Vallvidrera per la carretera que fa tants revolts, o bé per l’Arrabassada, sense ni somniar que, amb el temps, hi hauria un túnel que foradaria la muntanya, també perquè la gent fos una mica més feliç.

I els bombers van treballar a desdir per salvar en Josep Anton Márquez, del qual diuen les cròniques que avui havia de ser una mica feliç, perquè ja no treballaria a la construcció, no pujaria a les bastides ni foradaria la roca per construir-hi túnels. Però els bombers no hi van poder fer res, l’home havia quedat enterrat sota sis tones de terra, i sis tones de terra és molta terra per a un home sol. Encara que tothom deia que era un bon professional, de ben segur que tan bo com el farmacèutic preocupat per la figura de la noia rossa que ara s’endinsa dins l’aigua, tot movent el cos com les branques de la palmera empeses pel vent de llevant.

Tot un dia, diuen les cròniques d’un sol dia, van treballar els bombers per tal de rescatar el cos d’en Josep Anton Márquez, i també diuen que van usar grues i excavadores per treure’l de sota els enderrocs que li havien caigut ben bé al damunt. I quan les obres s’hagin acabat, els cotxes sotjaran la nit del túnel tot duent viatgers nostàlgics que hauran vist, alguna vegada, una vela en el mar blau. I el fantasma d’en Josep Anton Márquez es fondrà a mesura que els cotxes avançaran pel túnel, es fondrà perquè els poetes encara somnien per una vela en el mar blau i per les noies boniques que temen l’estiu portador d’infelicitats efímeres, tan efímeres com l’escuma que llepa el mar i com la notícia de la mort d’un home que va morir just el dia abans que, qui sap, tindria temps per deturar-se davant del mar i contemplar una vela en el mar blau. (28-VI-1991)

La venedora de passió

Un amic em va explicar que, la nit de Sant Joan, es va trobar una nòvia del temps de l’adolescència. Heus aquí el seu relat:

«L’antiga amiga em va confessar que venia passió. M’ho explicava mentre xuclava amb delit el darrer xurro que li quedava dins la xocolata. Jo tenia els ulls entelats i unes ganes boges d’anar a dormir. Però ella no parava d’enraonar».

—Sóc venedora de passió, no de passions —va remarcar.

«Havia estudiat sociologia a la Universitat i havia acabat sent tota una experta en l’art de les enquestes. Ho sabia tot d’aquest art, fins i tot sobre com mentir sense que ningú se n’adoni. Allò de sumar percentatges relatius tot convertint-los en absoluts».

—L’opinió és tan relativa! —va fer mentre escurava la tassa de xocolata i s’eixugava el rímel—. Aquesta nit no he plorat, perquè no he sortit amb el meu amant, que és un cast ben decent.

«Però els estudis no li van servir per trobar feina. Als gabinets de sociologia només eren cotitzats els més joves, experts en noves tecnologies. Els estudis els va fer després de deixar el seu segon marit, un dia en què ell va badallar més del cornpte».

«Però aviat va trobar feina com a venedora de passió. La van llogar perquè sabia fer enquestes i alguns confonen aquesta destresa amb el coneixement de la condició humana. La llogaren, doncs, en una d’aquestes oficines que només funcionen de nit. Ella s’havia d’estar al telèfon i esperar les trucades. Només havia d’escoltar les veus i, en acabat, enraonar. Eren veus lentes, agosarades, gruixudes, arítmiques, tèrboles, esquerdades, intranquil·les. Veus que dubtaven, veus que sabien allò que volien».

«I ella els contestava. A cada veu, la passió adequada. N’hi havia que demanaven ser engrescades com si la pestanya d’una geisha els acariciés el sexe. D’altres desitjaven ser apallissades, verbalment, per una marmanyera deixatada. Cada nit hi havia noves veus que clamaven una mica de pietat. La pietat que no ofereixen els papers, ni les imatges, que no són de ningú perquè són de tothom».

—Així, tu —vaig fer— ets assessora de solitaris en qüestió de sexe. Els fas trempar sense veurel’s. No és una mica trist?

—Els moralistes teniu aquest inconvenient —va dir, tot movent les parpelles, com una geisha pacient—. No accepteu el sexe mentider, però us empasseu les enquestes mentideres. Jo els menteixo amb paraules i, així, ells viuen una mica de veritat.

«Li vaig donar un clínex perquè s’acabés d’eixugar el rímel».

—I, ara, me’n vaig a fer nones.

«Se’n va anar i em va deixar, dins la matinada lletosa, davant d’una tassa de xocolata del tot escurada. De sobte vaig adonar-me que no li havia demanat el número de telèfon…, no per res, és que he de fer un treball de sociologia que m’han encarregat». (29-VI-1991)

Un dilema que fa somriure

Ja hi tornem. La revista francesa Lire torna a plantejar la qüestió entre tenir fills o escriure llibres. Tot ve a propòsit d’un llibre del crític Georges Steiner, el qual hi elabora arguments que avui dia ja són un pèl rancis. Segons Georges Steiner, si les dones no han creat literatura és perquè no ho han necessitat, tan plenes se sentien de crear vides reals. No li serveixen els casos d’Anna Akhmàtova, Simone Weil o George Eliot. Afegeix que l’argument de les condicions en què ha hagut de viure la dona fins ara, en un context social, moral, històric i econòmic que l’oprimia, és insuficient. Ras i curt: la dona no ha creat personatges ficticis perquè no ho ha necessitat.

La tesi de Georges Steiner fa una mica de mandra. Les dones ja hem escrit prou sobre la qüestió, els prestatges de les llibreries en van plens, de la història de la dona, i qui no els vulgui llegir, que no els llegeixi. Ningú no pot imaginar-se una dona dels temps passats dedicada a parir sense parar, perquè els fills acostumaven a morir de ben menuts, i, entre embaràs, part i alletament, escriure novel·les d’aventures de dues mil pàgines. Les dones que van poder escriure, fossin reines o monges, ja ho van fer. Així, no tornem a la qüestió, encara que neguitegi el gran crític Georges Steiner, perquè la qüestió resulta un pèl embafadora.

Però el que fa somriure una mica és que una revista ben francesa torni a parlar del dilema entre tenir un fill o escriure un llibre. És la tesi romàntica, absoluta, que duu l’anomenat artista a una claudicació total davant la vida per poder-se submergir del tot dins del misteri esclavitzador de l’art. La revista addueix exemples de tota mena: escriptors que han escrit i han tingut fills, i escriptors que van rebutjar a consciència procrear perquè les seves obres eren els seus fills, com és el cas de Simone de Beauvoir. Ho escriu a les seves memòries. I, quan va poder, va adoptar una noia. El mateix va fer Sartre. I és que tots dos han estat els més grans mentiders de la intel·lectualitat del segle XX. En matèria de vida, cal reservar-se els consells. Hi ha, per contra, escriptors com Hervé Bazin, que afirma que les criatures són una font d’inspiració i d’observació per a l’escriptor. Hi ha gustos per a tothom.

Sí, fa somriure un pèl el conflicte que planteja la revista Lire, I, més encara, la comparació que fa entre les persones i els llibres. Potser només les dones escriptores que hem tingut fills podem assegurar que una i altra necessitat no són intercanviables. No podem comparar el desig de tenir un fill amb el d’escriure un llibre. Cada desig respon a una necessitat distinta, encara que totes dues puguin néixer de l’ànsia de no morir-nos del tot. Però pots destruir una obra que no t’agrada, amb el deler secret que ningú no se n’assabenti. I no fóra gaire benvist matar el propi fill només perquè no t’agrada. Desitgem, també, que l’obra escrita sigui compartida, reconstruïda, o fins i tot reinventada pel públic. Mentre que els fills se t’escapen perquè no són del tot la teva obra. Ni tampoc els oferim al públic. Hi ha més d’una persona en tota dona que escriu. I el que és ben cert és que mai no penses en parir un fill, és a dir, una persona de debò, que escrius una novel·la per a la posteritat. (30-VI-1991)