NOVEMBRE

Ara que has tornat a casa

Vaig anar a veure en Flotats. És clar que, delicadament esporgada, a l’espectacle de l’actor, només hi surt una part de les idees d’en Pla, aquell cínic genial, contingut sentimental, kulak empobrit. L’home que va apostar fins a la mort per l’ofici d’escriure, tan amarg!, i que en parla, d’aquest ofici, com aquell qui no vol la cosa. En Flotats, davant d’un públic que als darrers temps va escàs en emocions, ens mostrava el Pla jove, el Pla escèptic, el Pla poètic. Ai, el fred de l’Empordà, que es torna delicat així que brota la flor de l’ametller! O el rovelló, que s’assembla a l’orella d’una senyoreta coberta de pinassa (per cert, quin gust deuen tenir les orelles dels senyors?). Ai, el cant a la casa pairal, a l’arquitectura de les vinyes que toquen a mar i, sobretot, a la llengua, aquesta llengua a què un poble com el nostre, estovat en altres requeriments, no pensa renunciar… Un buit a l’estómac, Flotats, se’m va fer en sentir-te. El buit a l’estómac que dóna una sensació, no gens agra, de transcendència i enyorament.

Però jo no veia el Josep Pla que vaig conèixer, aquell avi sorrut i recelós, de gestos continguts, que va beure a pleret mentre l’entrevistava i que em va dir que l’única cosa bona del segle XX havia estat el WC. Jo no veia aquell vell sentimental que m’explicava el paisatge de l’Empordà amb paraules de déu grec una mica casolà. Jo et veia a tu, Flotats, una nit més aviat glaçada de París, pel gener de 1973, tot passejant a la vora del Sena, gesticulant mig abraçat a un fanal, declamant versos antics mentre la Pilar Aymerich, en Lluís Llach i jo et contemplàvem.

T’havia vist al Théâtre de la Ville representant Le Cid de Corneille. La gent et va aplaudir a cor què vols. «Aquest noi espanyol», deien els diaris, «és el nostre segon Gérard Philipe». París estava a punt d’ensarronar-te, com ho solen fer els francesos amb qui els interessa. Els catalans que viatgen són diferents. Aprenen la virtut de la modèstia i situen els paisatges personals en un indret raonable. Del París de la França vas retornar a Catalunya i no sé si vas recuperar la infantesa, el teu far de Sant Sebastià. És a dir, el lloc del més perfecte equilibri.

A l’escenari, doncs, parlaves del país, de la nostra llengua, dels nostres paisatges, tot fent de Pla. Però no em vas ensibornar. Aquella nit a París, sota un cel color taronja, em vas cridar: «Le théâtre c’est la vie!» i, tot d’una, em vas dir que no podies oblidar el vi dolç amb galetes que et donaven els teus oncles de l’Eixample. T’enyoraves, encara que et fessis el francès. Parlaves dels nostres escriptors de la mateixa manera que ara acaricies, a l’escenari, els llibres d’en Carner. L’enyorament fa mal a l’estómac, pesa. I sobretot bevent vi de Borgonya, que ens deixà una mica escalfats, vas fer: «No suporto Barcelona, és irrespirable. Em vénen ganes de cridar: que netegin l’atmosfera, que arribo!».

Vam seure a la plaça del Bourg Tibourg i recordo que duies una corbata de llaç, de colors, molt lletja. Vaig desitjar que arribés el dia en què tornessis a casa, quan l’atmosfera fos menys irrespirable. I que, amb les paraules dels altres dites per tu, anéssim retrobant el sentit primer de les coses, de les nostres, que són dins l’univers. Ho has fet, Josep Maria, has tornat a casa. (1-XI-1990)

Vostè dirà, monsenyor

Eros, de moment, està perdent una altra batalla. Tànatos, el geni masculí que personifica la Mort, triomfa. Els entesos, amb el temps, ens tornaran a explicar per què. Però després. Escoltes les notícies de la televisió, i penses que el món s’està tornant radicalment obscè. Llegeixes les primeres planes dels diaris, i hi descobreixes pornografia pura. L’arquebisbe de Barcelona adverteix que la campanya dels preservatius adreçada als joves és perillosa èticament. Deu pensar que els nois i les noies es llançaran a una disbauxa de condons. A monsenyor Ricard Maria Carles li fa por el sexe. Però s’oblida que la pitjor de les disbauxes, i molt més trista, és la guerra.

Ara tornen a enviar més cadells al golf Pèrsic. Una altra vegada, les càmeres es complauen a filmar els qui queden a terra. Els pares ploren, les noies abracen els nois com si se’ls volguessin empassar. Els cadells, amb cara d’espantats, pugen a la fragata. Són menuts, mentre pugen per l’escaleta. A bord, els fan cridar: «¡Viva España!». Un pare vestit de negre s’aguanta el plor. A cada arruga, una pena. Però fa bo de fotografiar escenes patètiques. Tànatos vol que la gent senti llàstima, por, angoixa. Però no fàstic.

Bush diu que en té prou. Es deleix per sentir, des de lluny, el fragor de la batalla. A cada jugada de golf, una canonada. La carnisseria farà olor de desert, i no sé pas quina és l’aroma del desert. Això, la televisió no ho reproduirà. Les olors se senten a la vida, les imatges són inodores.

Avui els nens de deu anys ja ho han vist tot. Han vist la guerra en una imatge plana, han vist els cadàvers dels kurds socarrimats, els palestins que sagnen pels carrers de Jerusalem, els tancs que avançaven contra els xinesos. Monsenyor no té en compte aquesta falta d’ètica. Aquesta barroeria obscena. Si un noi i una noia s’estimen i usen un preservatiu no maten ningú. El sexe no duu a la mort, si de cas, a una altra mena de mort, petita, poètica. Necessària.

Avui els nens de deu anys en saben tant, de com va la vida, que cada vegada més s’assemblen als nens de l’edat mitjana. Aquests dormien tots plegats, pares, germans, servents, avis, en un mateix llit, que aleshores eren molt diferents. I sortien al carrer i veien com una dona era assotada. I caminaven entre els penjats. Ho veien a la realitat. Avui ho contemplen a la televisió, que ens la volen fer més real que la mateixa realitat. Hi veuen suïcidis, violacions, terratrèmols. Els nens de deu anys ja saben que el món és un disbarat.

Contemplen com els vaixells enfilen cap al golf Pèrsic. I senten en Saddam que no baixa del burro. I en Bush que tampoc. I que els contres es tornen a armar, i que els moldaus s’han fet forts a la frontera romanesa, i que pelen els indis a l’interior del Perú, i que els hindús i els musulmans s’escabetxen a l’Índia i a Bangla Desh… Però monsenyor Carles no deu veure la televisió i continua parlant de sexe. Té por que la moral dels joves es degradi. Després de totes aquestes imatges, vostè dirà, monsenyor, què és el que degrada la moral dels joves. De vegades, amb la millor de les intencions, podem estar al Jesús de les beceroles. (2-XI-1990)

Les tardors

Diu la Maria Barbal a Mel i metzines, un llibre bellíssim on les paraules tenen el color del rostoll i fan olor de molsa humida: «El temps de tardor és molt curt a muntanya. Encara l’herba té un baf d’humitat, que pot arribar la rufera del port i dur la primera gelada». Li envejo el seu llenguatge. Com vaig envejar el llenguatge de Jesús Moncada a Camí de sirga. Els que no han entès ben bé què és la literatura creuen que els escriptors que han nascut fora ciutat són ruralistes. Ho diuen així, amb un tel de menyspreu. No paren compte que la descripció d’un paisatge, precís, personal, no defineix ni l’universalisme ni el localisme. Tot l’univers pot caber en un espai de cent metres quadrats.

Jo retinc del Pallars de la Maria Barbal el color vermell de la terra i de les cases i la tremolor dels bedolls un dia en què bufa el vent. Però la meva tardor és de ciutat, perquè podem caure en l’error contrari: podem pensar que les ciutats van néixer contra natura. Com em deia l’altre dia en Ramon Folch i Guillèn, un savi, els éssers humans hem creat les ciutats com els talps els seus caus i les formigues els seus forats. I a Barcelona, si hi parem esment, la tardor també es nota. S’hi nota quan bufa el vent del nord, que deixa aquest cel tan blau, i perquè, al capdamunt del meu carrer, hi veig un turó amb arbres d’un verd esponjat. Però també s’hi nota quan la tardor s’avança i, al pic de l’estiu, els plàtans es decandeixen, cremats pel sol, malalts d’una infecció internacional. Davant de casa, acaben d’escapçar un plàtan. Els obrers em van dir que s’havia mort i ara n’ha quedat el tronc, que sembla de cartró, de decorat teatral. Els geranis del balcó inicien una tímida protesta pel fred que no arriba, algunes fulles seques tremolen sense acabar de caure.

Per al poeta Gabriel Ferrater, la postguerra era l’aroma de la tardor. Els adolescents d’aleshores feien la muda i no trobaven interès «en els parracs de vella pell». L’aroma d’aquella tardor era la por, ens diu el poeta. Metàfora del temps històric, metàfora del temps personal, la tardor ens deixa, si ens hi fixem, un si és no és de malenconia. Però la tardor dels pagesos és curta, i per als de la ciutat, de vegades, massa llarga. Els pagesos temen l’àrid hivern a la manera horaciana. Nosaltres, a ciutat, ens impregnem d’aquesta tardor permanent que ens mostren, impassibles, els plàtans de Barcelona. Moren a poc a poc, germans històrics dels edificis. Els uns sense els altres poca cosa són.

Però deixem la tardor per als poetes. I ara, que anem tots ben refredats, pensem que el nostre nas és com la branca d’un arbre que s’ha tornat vermella. I aquest reclam de la natura no el calmen ni els llums de neó ni els bars del darrer disseny. Només ens calmarem del refredat amb bafs d’eucaliptus, que són uns arbres tan fugissers i primmirats com els bars de disseny. Alguns bars de Barcelona també són tardorals, però tenen l’encant del seu pronòstic: tot flueix a ciutat. I, de vegades, és més fàcil d’enganyar l’hivern. (3-XI-1990)

Aquí no els diem pas fastigosos

Deu conductors d’una empresa de transports madrilenya apallissaren dimecres passat Mamadou, i diu que li deien que era un negre fastigós i que se’n tornés al seu país. El negre fastigós, que és del Senegal, treballa de missatger i havia topat amb una furgoneta. Els redactors anglesos d’un informe sobre racisme per al Parlament Europeu acaben de notificar que no han detectat racisme a Espanya.

El negre fastigós, després de ser convenientment baldat pels blancs civilitzats, porta ara el genoll embenat. Els redactors de l’informe asseguren que un cinquanta per cent d’alemanys senten hostilitat contra els jueus i, a Florència, els salvadors de la nostra raça immortal van estossinar un grup de negres i gitanos fastigosos. Però a Espanya, i també a Catalunya, des que vam llegir La cabana de l’oncle Tom, tenim una gran consideració cap als negres.

Els skinheads, que no són gens fastigosos, i d’allò més educats, consideren que els negres i els moros haurien de tornar a casa seva. Són tan delicats que només ho consideren amb porres, cadenes i una navalla que alguns duen com aquell qui no vol la cosa. Els skinheads, però, no són fills de ningú, han nascut de la ingènua conjunció d’un òvul i un espermatozoide que es trobaren dins d’un contenidor. Segons sembla, els skinheads no van ser educats a cap escola i cap mestre no els va dir que això de la superioritat dels gens de la raça blanca no és més que, si em permeten, una solemne bajanada.

Nosaltres, de racistes, gens. Per Nadal, un gitano a casa. I això que el Patufet no preveia aquests casos de generositat. «No, si us plau, vostè ho enreda tot! M’està dient que han apallissat un negre a Madrid i ja vol embolicar-nos, a nosaltres, els catalans. I, nosaltres, de racistes, res de res! Que no veu que som un poble perseguit? Com podem fer el mateix amb els forasters encara que siguin negres?» Em dirà el Gran Pare Català, tot arrufant el nas. I afegirà: «Segur que els skinheads, aquests espellifats del cap pelat, són fills de xarnegos!». Ai, benaurada bonhomia dels cofois! «Catalunya és una societat òptima, perfecta, pactista des dels temps de l’abat Oliba… Aquí no apallissaríem mai un negre…» És una llàstima que Voltaire no revingués de l’infern per conèixer aquests catalans que viuen en el millor dels mons possibles.

Tota societat que tremola és racista. I la nostra no se n’escapa. La víctima esdevé botxí quan es topa amb algú que encara és més desvalgut. I això passa aquí i a Singapur. De moment els gitanos, encara que siguin rics, no travessen els límits que marquen les regles de la nostra convivència. Dels negres, dels marroquins i dels gitanos pobres no en podem dir res perquè no els veiem. Amb ells practiquem allò que els mexicans anomenen ninguneo. És a dir, els podem tenir al davant, però com si res, no hi són. Són incorporis. Eteris. Som incapaços d’apallissar-los, tampoc no els direm pas «fastigosos», però potser estaríem d’acord amb allò que preconitzava Eugeni d’Ors: «Tot emigrant que arriba a Catalunya hauria de passar per un examen físic i psicològic… Així no s’hi escolarà la púrria».

I és que s’està tan bé en un país on hi ha gent que pel sol fet que ja no recorda d’on ve és tan poc fastigosa! (4-XI-1990)

Quadres per a un concert

Un banc molt important patrocinava el concert del Mil·lenari que organitzava la Generalitat al Liceu. A l’entrada, els convidats feien corrues i parlaven de l’ofensa a Catalunya arran de la visita de Gorbatxov. Ignoro si hi va anar gent que es pagava l’entrada. Segurament els de galliner, que saben sempre quan han d’aplaudir, sí que pagaven. Un concert encara té aquell què de sagrat que fa que els no iniciats al ritual aplaudeixin després del tercer moviment. Els no iniciats es queden amb les mans enlaire sentint una vergonya extrema. I els que no han aplaudit se senten reconfortats: entendre de música dóna un toc de distinció. No s’aprèn a l’escola i no tothom ha tingut un avi violinista, que això només passa a Hongria.

Després d’un concert de Josep Soler, trist i difícil d’entendre, l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Berlín va acompanyar el violinista soviètic Vladímir Spivakov en l’únic concert per a violí i orquestra que va fer Txaikovski. El violinista va exhibir amb el gest la perfecció lànguida i mòrbida d’un romàntic que creia que a Occident no hi havia ploramiques. «No fóra millor abandonar la realitat i aprofundir en els somnis?», li deia el rus a la seva amiga, la senyora Meck. El violinista tocava abrandat i les butaques de llotja del Liceu estaven ratades.

Però, després, el públic del Liceu va entrar al paradís. L’hongarès András Ligeti donà pas a les trompetes i començava el passeig pels quadres d’una exposició de Mussorgski. Les modestes violes, les arpes fugisseres, el retorn de les flautes i del fagot, la disciplina del violins, les pinzellades dels trombons, el toc ràpid dels platerets i, sobretot, la tristesa del saxòfon omplien d’impressions el Gran Teatre. I el públic ja no tossia i els que no entenien de música s’ho creien. Ravel hi era, com també Mussorgski, el gran provocador d’imatges. Si alguna música té color, aquesta és la de Mussorgski. Potser perquè el músic solia anar a les tavernes i coneixia de prop la realitat russa, tan poc pintoresca. Turment, desordres i borratxeres. Debussy va dir que l’art d’aquest músic sembla el d’un salvatge que descobreix la música a cada pas marcat per l’emoció. El públic, doncs, divagava per aquell passeig suggerit per uns quadres de l’amic mort de Mussorgski. Reflexió de la mort. La vida no hi cap mai, en la seva totalitat, dins d’una simfonia.

Els banquers que patrocinaven el concert van convidar uns quants a prendre canapès amb xampany al final del concert. Van tancar els seleccionats a la sala dels miralls. Els no convidats veien les portes tancades, guardades per aquests homes de gris —tots s’assemblen— que caminen de puntetes a les festes oficials. L’esclat de les trompetes s’havia apaivagat. Els no convidats, resignats com els catalans davant Gorbatxov, es toparen, en sortir del Liceu, amb una filera d’espontanis, encara menys convidats, que s’estaven a la voravia del davant contemplant-los. Tres municipals no deixaven passar ningú. Entre les ombres, un pallasso a qui ningú no feia cas es va perdre Rambla avall.

Mentre els banquers dirigien l’orquestra dels canapès, un home carregava cartrons en una bicicleta a la Rambla. Tan solitari com el saxòfon que un francès havia introduït a la simfonia d’un rus borratxo. (6-XI-1990)

El desvetllament de la consciència

Anit, un farmacèutic, el senyor Ciritrencat, no podia dormir. Va despertar la dona, que tot just encetava el ronc:

—Florència, avui em sento apotecari. Em sento confessor, frare herbolari. Em sento com el savi que va escriure Flors de medecines o receptes del tresor de beutat.

—I doncs? —demanà la dona, tot insinuant un badall.

—Somnio un prestatge tot ple de morters de bronze o pots de ceràmica amb dibuixos florals, ai, aquelles garlandes, aquelles faixes i cintes, aquelles rajoles on es veia un apotecari tot remenant el morter! Ai, aquells temps en què l’apotecari era algú, sempre disposat a la barreja d’herbes oloroses que guarien malalties misterioses! Em sento revifat.

—I per què? —preguntà de nou la dona tota aclofada sota la vànova.

—Perquè tinc consciència.

—I doncs, que no en tenies abans?

—No me n’havia adonat.

—Què t’ha fet canviar?

—El Papa. El Papa, que ha dit que els farmacèutics tenim consciència. Com als temps de l’avi.

—El teu avi no era farmacèutic. Va ser el papà, el meu, qui et posà la farmàcia.

—I què. Jo tinc consciència. Fins ara, només els metges es vantaven de tenir-ne. Ens miraven com a botiguers. S’ha acabat. Jo ajudaré a dur criatures al món, res de vendre píndoles contraceptives i condons. Sóc un home de consciència, jo.

—No m’ho crec. Et poses de mal humor els hiverns que la grip ve fluixa. Fores capaç de llançar, amb un esprai, partícules d’un virus gripal només perquè la gent comprés més pastilles i xarops.

—Això és diferent. No afecta la meva consciència.

—Quina dèria, amb la consciència! —digué la dona tot cabdellant el son.

L’endemà, un noi jove va entrar a la farmàcia de l’apotecari revifat i assenyalà un prestatge amb timidesa.

—Voldria allò…

—Valga’m Déu! Ara mateix ho retiro. No li ho puc vendre, jo. Afecta la meva consciència. Va contra la vida. Vostè ha de tenir fills, força fills. Miri el prestatge de les farinetes, no li fa patxoca?

—Treballo en un escorxador, a les nits. Cada tres mesos, em despatxen. Després, tornem-hi. No em puc casar. No puc comprar un pis, són massa cars. Com vol que tingui un fill? I estimo la noia.

—No ho facin, doncs!

—Fóra un pecat d’omissió —va rondinar la dona a cau d’orella.

—Tu, calla. Vostè fa mala cara. Pateix del fetge. No vol un xarop contra el mareig?

—No, jo vull allò… I tindrem el fill quan ens donarà la gana. Diguem que quan serem una mica més feliços. I passi-ho bé!

—Ho has sentit, Florència! Feliços! Com gosen parlar de felicitat! Aquests joves només pensen en el sexe. Per això jo no hi penso mai, perquè tinc consciència.

—Ai —va fer la dona amb un sospir no gens abrandat. (7-XI-1990)

Rap a la catalana

Els estudiants francesos de batxillerat es manifesten a ritme de rap. Després dels nord-americans, els francesos són els que millor han sabut promocionar internacionalment les seves revolucions, revoltes i bullangues. En lloc d’atendre el ritme lent de la Història, la divideixen en apartats segons les barricades que s’han fet al carrer. I, ara que els adolescents es manifesten, els que surten als papers tornen a recordar el Maig del 68. Ai, la nostàlgia dels decebuts, dels qui ja van néixer decebuts!

Els adolescents d’ara, vestits d’una altra manera, criden a França que volen més diners per a l’ensenyament. I ho fan a ritme de rap. I els decebuts arrufen el nas: aquests xicotets no volen canviar el món! I és que els xicotets han entès massa aviat la lliçó: abans de canviar el món, canvieu-me l’aula! Els adolescents francesos, que ja tenen diversos colors de pell, volen una altra mena d’ensenyament. És allò que se’n diu ensenyament de qualitat. Menys alumnes, més professors, més estris per a poder estudiar millor. A les classes d’història, encara no han arribat al Maig del 68. Prou que els ho recorden els seus pares.

Els papers diuen que els estudiants francesos reclamen més diners per a l’educació i tenen por del futur. Aquí, els millors professors no sabem què fan davant d’una multitud d’alumnes amuntegats que han après a no creure’s res del que els expliquen. El món, que no ha canviat, els fa córrer: sou joves, però heu de ser els millors, els primers, cop de colze contra el del costat! Solució: carpetada a cada final de juny, massificació d’alumnes, massificació de suspensos. Aquí, tampoc no hi ha calefacció a molts instituts, ni laboratoris, les biblioteques produeixen un cert fàstic i els professors omplen l’hora justa de classe sabent que no poden competir amb quatre hores de televisió diària. I no és que no arribin al Maig Francès, és que s’aturen a la guerra del Francès. D’història actual, prou que en saben: veuen que tothom està a punt de barallar-se al golf Pèrsic i aviat el mur de Berlín serà tan boirós com el 18 de juliol.

Els estudiants d’aquí canten el seu rap a la catalana. En mans d’uns ensenyants que no eduquen sinó que informen a tota pressa —hauríem de comptar l’índex de depressions dels professors d’institut—, prenen paciència i es riuen del professor que un dia es va somniar a si mateix com a mestre. Poca pela per als professors i el terra dels instituts cada dia més brut. Els professors no volen ser mestres: avui són considerats com a peces de museu.

Tancats a les aules, els quaranta-cinc alumnes i els professors s’ensumen com ramats de feres a l’aguait mentre passen fred i les parets s’esquerden. Veurem qui guanya la partida, pensen els uns i els altres, mentre representen la comèdia d’un ensenyament del qual tothom dubta. Els professors, penjats al buit, ja no poden competir amb altres discursos que es fan sentir: una classe de geografia es cotitza menys que un videoclip. No els parleu de poesia, si us plau, que els nois tenen pressa per a descobrir, massa d’hora, com els suspendrà la vida. (8-XI-1990)

Doneu-los una casa, doneu-los un passeig

Hi ha gent a la Mina que necessita una casa, i hi ha gent a Sant Adrià de Besòs que necessita un passeig. És a dir, tant els uns com els altres reclamen el dret a avorrir-se. La premsa ens dóna imatges poc agradables d’alguna gent d’aquest barri. I, des dels barris barcelonins de tota la vida, on l’avorriment preval com un déu benigne, podem imaginar-nos, satisfets, que els pobres s’enfronten perquè són així. Abans, les tietes rosegaaltars deien que sempre hi hauria rics i pobres. Ara, alguns petits metafísics, exmarxistes i gastrònoms reciclats em diuen que la realitat d’aquests barris és el preu que es paga pel progrés.

El progrés és que vindran els atletes a la Ciutat Olímpica, assentada damunt els fantasmes del nostre proletariat, i no convé que vegin la realitat de la Mina. No fa patxoca. El barri de la Mina, tal com és, amb tot de gent que reclama el dret a avorrir-se a casa seva, no el veiem mai a la televisió. El barri de Sant Adrià, tampoc. Bé, els habitants d’aquest barri, que ha crescut com els pocavergonyes han volgut, sí que han sortit a la televisió. Però només per mostrar-nos gent amb mala ganya, gent que s’escridassa, que llança pedres als mossos d’esquadra. Però la televisió no va filmar com els mossos d’esquadra esbotzaven portes, espatllaven ascensors, es colaven pels pisos per poder disparar millor des dels terrats. Això tampoc no fa patxoca.

Des dels barris on l’avorriment és un dret general, podem pensar que els habitants de la Mina i els de Sant Adrià estan enfrontats. Ja tenim, doncs, la solució: els de la Mina, en la seva totalitat, són uns pispes i uns xeringueros. Gitanos i tot allò. Els de Sant Adrià, uns xarnegos sobrevinguts, un pèl racistes, que no volen gitanos dins la seva frontera. I ja podem anar a dormir amb tota la cara amb forma de badall.

Però no és així. Els de la Mina volen una casa, i els de Sant Adrià, un passeig. A la Mina, segons xifres reals, hi viuen quinze mil persones. N’hi sobren unes sis mil, hi falten unes mil cases. Els de Sant Adrià no tenen jardins, ni camps d’esport i, sobretot, no tenen un passeig on poder passejar la mandra. Els pocavergonyes d’abans van convertir aquests indrets en llocs adients per a morir-hi. I l’avorriment està renyit amb la mort. Alguns d’aquests poca-vergonyes tenen la Creu de Sant Jordi. El seu amor a Catalunya passava per convertir els horts i les vinyes, els camins entre arbredes, en magnífiques barraques verticals, com va dir un habitant de Sant Adrià, que estava molt enfadat.

L’avorriment és un bé de Déu. L’avorriment és el pare de la mandra, la qual és necessària per a diagnosticar que això de viure no és tan fastigós. Però per a arribar a aquesta meditació, un pèl horaciana, cal tenir una casa pròpia, decorada al teu gust, on tot funcioni i es pugui badar si et plau. I també cal un passeig, per a estirar-hi les cames, fer petar la xerradeta i contemplar, amb bonhomia, el pas del temps. Però això és un luxe que no ha arribat ni a la Mina ni a Sant Adrià. Ara ens sembla que s’enfronten entre ells; la desesperació, de vegades, es presenta així. Però doneu-los una casa i un passeig, doneu-los allò que els pertoca, no n’espatlleu els ascensors, i veureu com aquests habitants començaran a badallar de gust. Descobriran que la mandra és un dret que, fins ara, només s’adquireix amb diners. (9-XI-1990)

Violades de primera, violades de segona

Mentre avança inexorable l’exèrcit de gent de bé que ens vol reformar, els que no ho veiem tan clar continuem aturant la nostra mirada perplexa davant de certes notícies que apareixen als diaris com aquell qui no vol la cosa. Ara mateix, fullejo el diari i intento de passar per alt les prevencions de monsenyor Suquía, que confon prevenció amb disbauxa, amor amb contuberni, tendresa amb promiscuïtat —pobres condons, quin mal els han fet?—, i m’aturo davant de la següent notícia: una dona acusa dos homes —un dels quals és cosí del futbolista Butragueño— que, sense gens d’educació, la van violar cinc vegades seguides, sí, cinc vegades seguides, en un vàter d’una discoteca. I, si m’ho permeten, i també sense cap intenció d’esborronar-los la consciència, els afegiré que la dona diu que la van violar pel davant i pel darrere.

Però l’acurada, escrupolosa i conspícua preocupació del senyor jutge és si aquesta dona, casada i amb una filla, també ho feia pel darrere amb el seu senyor marit. «Oh, senyora, la cosa canvia!», devia pensar el jutge, «i canvia perquè aquesta pràctica insinua, en vostè, una certa proclivitat a pràctiques d’aquest estil». Si la dona els hagués dit que sí, cosa que no va voler fer, aleshores la sentència contra els senyors violadors baixaria en uns quants anys de presó.

És a dir, la consciència inviolada del senyor jutge està feta de compartiments en forma de piràmide cap amunt. Les senyores violades són totes diferents. I, en conseqüència, els violadors són una mica més o una mica menys violadors. Una prostituta violada no és el mateix que l’esposa violada d’un inspector d’Hisenda, posem per cas. Una dona que fa el que li dóna la gana amb el seu marit és més culpable que la que resa el rosari mentre l’home fa el seu fet. La culpa varia, doncs, segons la víctima. Davant d’una violació hi ha víctimes de primera i de segona classe. Unes dones són menys violades que les altres.

El mal, doncs, no és en l’acte —algú que exerceix el seu poder sexual tot ferint allò que de més profund tenen les persones, siguin dones, homes, criatures—, sinó en la vida que duia la persona violada. Si vostè és una senyora que li agrada sortir a la nit i conversar amb aquell noi que la convida a un cava, i que sembla tan tendre i tan educat, és culpa seva si després l’home encantador la viola. Senyoreta, s’ho havia buscat. Posi’s un cinyell de castedat i no parli amb desconeguts. La història de la violació és ben antiga, i fins ha estat considerada com un acte sagrat. Ai, la deessa Persèfone raptada per Hades, el seu oncle, sota la connivència del pare Zeus! Allò que rau al subconscient d’un magistrat és un misteri: però ¿no estaran pensant, quan fan aquesta mena de preguntes, que tota dona ha vingut al món per provocar?

Ai, com va desapareixent, lentament, l’alegria de viure. Que m’ho expliqui el senyor magistrat. O millor dit: que els senyors de la llei m’expliquin els seus somnis, aquests somnis que no s’atreveixen ni a confessar-los a la dona que dorm amb ells! (10-XI-1990)

La infelicitat de l’imprevisible

La història de la dona de Mataró que vol que el pròxim fill sigui una filla ens arriba a través de la informació de la llei: primer, un jutge va sentenciar que tenia el dret d’elegir el sexe de la pròxima criatura que duria al món. Després, els senyors fiscals diuen que no. Els senyors de la llei no s’aclareixen. Nosaltres tampoc. I la senyora de Mataró no ens explica ben bé per què vol una noia en lloc d’un noi. Però ella és tossuda i ens adverteix que pensa anar fins al final. Una batalla estranya, en els temps que corren.

Amb tanta migradesa informativa, els que ho llegim ens fem un embull, i comencem a pensar pel nostre compte. La senyora diu que té cinc fills, cinc nois. I pensem: ¿què li han fet aquests xicots que ara pensa que un membre del sexe femení li solucionarà la vida? Si no els molesto, els diria que un dels misteris que m’agradaria conservar és el del sexe dels fills. Primer, comença aquesta sensació tan ambigua, i difícilment explicable, que vols tenir un fill. No penses en el sexe. Vols un fill, perquè el teu cos t’ho reclama, perquè, de manera instintiva, no vols que això d’aquí baix s’acabi. Que, encara que sigui un disbarat, tampoc no s’està tan malament. Si tens la sort, cosa que no passa sempre, que aquest ésser humà que esperes és la benèfica conjunció d’un home i una dona que hi estan d’acord, aleshores el món recupera, per uns moments, l’harmonia inicial. Això no s’acaba, algú ve al darrere, algú viurà després de tu, algú et dirà que, potser, no s’està tan malament aquí baix. I gràcies i tornem-hi.

Després, neix la criatura. Ara neixen a les fàbriques anomenades hospitals i una infermera apressada et confirma que ha estat un nen, o una nena. I et deixen sola uns moments i et dius: «I bé, ho he fet, m’ha passat». El nen, o la nena, creixerà al teu costat i prou feina tindràs perquè, amb sort, s’assembli a un ésser humà. La senyora de Mataró deu estar profundament decebuda d’haver tingut cinc xicots. Com deuen ser? Com els veu, ella? Tenir fills de l’altre sexe, però, és una bona escola per a comprendre el que no entens. Si ets un pare, la filla et pot donar dades del que significa ser dona. I a l’inrevés. I, posats a somniar, penses que bé, que hi ha diferències biològiques. I prou. Un fill et pot acompanyar, una filla et pot rebutjar. Va com va. Segueix sent un misteri.

Hem llegit prou històries d’altres civilitzacions on les nenes, en néixer, desapareixien perquè no eren productives, no servien per a res. Ara aquesta dona vol capgirar el costum: cinc xicots no li donen plaer, ho suposo, una noia l’acompanyarà a la vellesa. Li farà costat. Però el mite de Frankenstein sempre surt malament. No podem crear una criatura amb la nostra voluntat. No la podem elaborar com un producte, perfeccionant-lo durant el procés de la vida. Els fills són misteriosos, com nosaltres ho som per a ells. Si la senyora de Mataró guanya la partida, aquesta nena, en el cas que neixi nena, perquè també hi ha errors, gràcies a Déu, aquesta nena, dic, naixerà sentenciada. Haurà de ser com la mare pensa que han de ser les nenes. Abans es triava la professió per als nois i el casament per a les noies. Si arriba el moment que, segons les conveniències dels pares, en triem el sexe, haurem arribat a un món horrorosament feliç. I jo, què volen que els digui, prefereixo la infelicitat de l’imprevisible. De vegades, si vols, t’enduus sorpreses d’allò més agradables. (11-XI-1990)

El senyor de l’havà i això que en diuen amistat

Era a Cal Sastre de Santa Pau. Ai, aquestes magnífiques mongetes de Santa Pau, de pela finíssima, que segons el taxista Sebastià Alsina, es fan a la terra de greda, volcànica, de la Garrotxa. Són unes mongetes petites, que tiren a dolces, poc farinoses, i que, fregides amb botifarra blanca, donen el punt just entre allò que és melós i eixut. Segons el taxista, que té setanta quadres de pintors olotins a casa seva, a Barcelona, les hem de bullir amb aigua d’ampolla; si no, perdrien aquest gust tan especial. «Un bull i cuites», diuen a Olot. Segons en Sebastià —amb qui, tornant d’Olot, anàvem traçant un mapa fantàstic fet de paladar i paisatge—, aquestes mongetes són tan dolces com les cebes de Sant Francesc, perquè creixen a la terra del volcà. Mentre la gent de la Garrotxa continuï amb aquest paladar tan fi, aquesta part del país està salvada.

Però jo no us vull parlar de les mongetes dolcíssimes de Santa Pau, encara que s’ho mereixen prou, sinó del senyor de l’havà que s’estava assegut a la taula del darrere. El senyor de l’havà és un polític, el senyor de l’havà és molt ric, el senyor de l’havà té fama de no pagar puntualment els obrers. El senyor de l’havà va pagar amb un feix de bitllets, la qual cosa, en temps de targetes de crèdit, no deixa de ser una mica barroer. En anar-se’n, s’acostà a la nostra taula i em va demanar:

—Així ara t’has fet de Convergència?

Que jo sàpiga, a la taula hi havia dues o tres persones de Convergència. I érem deu persones. I tant me fa. Jo estava sopant amb els meus amics d’Olot, que entenen de menjar, d’ermites romàniques, solitàries al caire de les muntanyes, que saben perdre’s pels camins de greda. No li vaig contestar. Sempre se m’acut la resposta brillant al cap de sis mesos. Mentre sopàvem les magnífiques mongetes de Cal Sastre, mentre a la boca se’m quedava el gust de les múrgoles, flonges i brunes, jo no pensava de quin partit eren els amics que estaven amb mi. Jo m’estava amb persones. No m’estava amb trossos de persones. Però un polític com el senyor de l’havà, potser no gaire acostumat, encara, a l’encant del joc de la democràcia, que vol dir tolerància, és a dir, oblit de la pràctica del present polític, sovint pobre i sense interès, el senyor de l’havà, dic, deu veure encara les persones a trossos. I els polítics que veuen les persones a trossos no s’han acostumat a elaborar el difícil, i a voltes ben ambigu, art de l’amistat.

Què hi farem. Demà no recordaré el senyor de l’havà. Em quedarà el gust dolç de les mongetes de Cal Sastre, les ombres retallades de les cases de Santa Pau, el plugim escocès de la Garrotxa, el color tardoral dels arbres de la Vall d’en Bas, la cuinera de Cal Sastre, que em va escriure una vegada per dir-me que un oncle seu havia estat a Auschwitz i, sobretot, la conversa tan plena de matèria, tan rica en forma, dels amics d’Olot. Tristis eris, si solus eris. Trist seràs, si t’estàs sol. L’ombra del polític de l’havà es va confondre amb la foscor de la nit, entre les arcades desiguals, una mica somnolentes de la plaça de Santa Pau. (13-XI-1990)

Hi ha un esvoranc i abans hi havia una casa

Hi ha un esvoranc i abans hi havia una casa. No, hi havia quatre cases. I, ara, pel forat veus «aquella volta blava que els presos anomenen cel», com diu l’Oscar Wilde a La balada de la presó de Reading.

Hi ha un esvoranc i, des de sota, en una fotografia, hi veus el cel. Però és que veus la volta blava perquè el terrat de l’àtic ha caigut a plom. Tot un terrat que enderroca quatre pisos, i un forat a cada pis. El terrat s’estava damunt de quatre plantes on vivien un munt de persones. I una senyora de setanta-un anys que s’estava mirant la televisió ha mort, i el seu home, que s’havia aixecat dècimes de segons abans, està greument ferit.

Hi ha l’esvoranc, i la volta blava, i abans hi havia una casa. Des de sota, veus les restes de la vida a cada pis: un moble llibreria, una calaixera, un quadre més amunt, una cadira que emergeix entre les runes. Les parets esllavissades i tot d’enderrocs. Només, inalterables, poderosos, dos aparells de televisió. Una senyora ha mort però aquests aparells estan fets per a resistir tota mena de tamborinades. Se’n riuen, dels guerrers i dels seus companys a la batalla de la vida, els constructors que no tenen ànima, com deia la meva àvia.

Hi havia un esvoranc perquè havia plogut. Hi havia un esvoranc perquè un d’aquests constructors, molts d’ells catalans, va edificar cases tot esgratinyant les belleses del Pla de Barcelona amb la intenció, no gens desinteressada, que els forasters que van venir en allau cap als anys seixanta morissin de mort urbana en lloc de mort rural. Al barri de Sanahuja, al Turó de la Peira, Nou Barris, s’hi construïren cases a tota pressa, els pobres donaven el que tenien per un pis. Ara hi donen la vida. Per un pis a Barcelona, que és a Nou Barris, que també és Barcelona. Les bigues de formigó d’aquestes cases s’erosionen fàcilment, cases velles abans de trenta-cinc anys. El constructor Sanahuja hauria d’anar al Pirineu i veure com allà les cases no cauen, malgrat les pluges, malgrat el glaç. O potser viu en un pis de l’Eixample, molts construïts ara fa cent anys, on tampoc no cauen les cases perquè eren fetes per mestres d’obres que eren fills de pagesos, com el meu besavi. Passo per davant de la casa que va fer el meu besavi, que va venir a peu a Barcelona des d’Ulldecona. Miro la casa un moment i continuo. El meu besavi sabia que, si ets honrat, el món pot estar en ordre. Ara, el constructor Sanahuja treballa en això del complex Diagonal 92, la supermançana, en diuen. Ho fa perquè abans havia anat entaforant els forasters en cases velles abans de néixer, cases que cauen. I ara hi ha mort una senyora, afectada del mal dels constructors dels anys seixanta, vés a saber com va ser la seva vida, vés a saber com desitjava morir.

Però els televisors ho aguanten tot, sorneguers, inamovibles. A la imatge plana, acostumen a sortir els constructors, que parlen en català. Com voleu que la llengua catalana s’escampi per tot Barcelona, lliure i feliç, si abans, als forasters que ja no són forasters, no els donem una casa que s’arreli com són arrelades les nostres paraules? (14-XI-1990)

Els carters rurals i el cavall dels carters rurals

L’administració de Correus no ajuda gaire els carters rurals. S’han de pagar bona part del local, la llum, l’aigua i el telèfon. Si van amb cotxe, reben 5.430 pessetes al mes. Però no les cobren el mes de vacances. Hi ha carters que encara van a cavall, però durant el mes de vacances no cobren l’alimentació de l’animal. Quan hi ha vacances, el cavall s’ha de morir de gana. Hi havia una cartera fins fa poc, a Berga, que feia uns cinc quilòmetres al dia tot repartint cartes. Les cartes als pobles són prou importants.

No és com a ciutat, que hem anat perdent el bon gust, i el plaer, d’enviar-nos notícies, idees i opinions amb lletra manuscrita. Ara les bústies van plenes de paperassa inútil. Poca gent es pren la molèstia d’escriure el teu nom i la teva adreça a mà damunt el sobre. T’arriba correspondència oficial amb l’enganxina al damunt, tu formes part d’un llistat de computadora. I poca cosa tenim, però el nom i l’adreça encara ens donen una certa personalitat. Després vénen tot d’anuncis, de gent que s’ofereix per apariar-te el bany o la cuina. Ofertes culturals que et produeixen rau-rau: a Barcelona, si tinguessis el do de la ubiqüitat com Sant Martí de Porres, et faries, en una setmana, tot un enciclopedista: ho podries saber tot de Mozart, de l’art del virginal al segle XVII, dels expressionistes alemanys i de la pintura no figurativa catalana. De cartes escrites a mà, escrites pels amics tímids que et dediquen en silenci uns moments de calma, n’hi ha poques. Quan arriben, la vida canvia una mica. Després hi ha les postals: «Ep!, que som a Tailàndia!», et diu l’amiga que encara no feia una setmana t’havia dit un secret en un bar del passeig de Gràcia. Hi ha gent que s’envia postals a si mateixa. En tornar del viatge, corroboren que han estat a Indonèsia. Si no s’ho diuen així, no s’ho creurien.

Els carters, en general, es mereixen una altra mena de consideració. Són dels pocs treballadors que encara caminen, que duen la feina al damunt, un feix que carreguen ple de paraules dels qui enraonen escrivint. Però els carters rurals haurien de ser la nineta dels ulls de l’Administració. No diuen que aquesta és una època de comunicació? Els carters reials eren imprescindibles als contes infantils. Després, no fa pas tant, es va democratitzar l’epístola. Les grans revolucions fan, de vegades, agradables transformacions a la vida quotidiana. Dels Drets de l’Home vam passar, al segle passat, al dret a rebre cartes. Ara, a les masies allunyades, als pobles petits, hi queda encara gent que espera carta del que se n’ha anat. És la carta d’Amèrica d’abans. L’emigració fa augmentar els epistolaris. O bé el record del dia del teu sant o que ve Nadal i vull que estiguis bé. Els carters rurals són la nota càlida de la fredor actual comunicativa. El telèfon ens fa ser mentiders i atempta contra la intimitat, els contestadors automàtics són agressius. I els telediaris no ens parlen d’allò que ens interessa més: de com se la passa l’amic allunyat, de si en aquells moments fa fred al país on viu.

No, els carters rurals es mereixen ser tractats amb una mica més de respecte. I del cavall, què? Doncs el cavall es mereix menjar tots els mesos de l’any. És clar que els podrien comprar, als carters, cavalls de cartró. Aleshores els carters llançarien les cartes al vent i l’Administració podria respirar: s’hauria acabat la perillosa dèria de dir-nos, els individus, tot allò que pensem i sentim a través d’un estri tan poc controlable com és una carta. (15-XI-1990)

Té queixals, la història

Hi ha un estranger a la presó de Quatre Camins, la Roca, que es queixa de mal de queixal. En una carta adreçada a aquest diari, el senyor Lutz Ingo Wielhe diu que fa dos anys que el queixal li fa mal i que encara no l’ha vist un dentista. Diu que no sap si no l’ha vist un dentista perquè és un estranger. Afegeix, el senyor Lutz Ingo, que està d’acord a perdre el dret a la llibertat, però que no sabia si, dins del tracte, hi era inclosa la tortura. Jo tampoc. Crec que ens trobem davant d’un assumpte delicat.

És delicat perquè jo, ara mateix, tinc mal de queixal. És un mal que fibla el cervell, i el cervell també és un assumpte delicat, segons deia el savi Hipòcrates. Bé, ell deia que l’epilèpsia era un mal sagrat, però que es podia tractar amb mètodes científics. Passa el mateix amb el queixal, o el tractes amb mètodes científics o es converteix en un mal sagrat. Em fa mal el queixal i això em posa de mal humor. Se l’ha carregada la Koixka, la gata, que no en té cap culpa. I això que no tinc els meus fills a mà. Imagineu-vos, doncs, què deu ser tenir mal de queixal dins la presó i que, a més, no tinguis dret que vingui el dentista, tenint en compte que, amb els darrers avenços, els dentistes s’han tornat d’allò més angelicals.

El pres estranger de la Roca té tota la raó de treure foc pels queixals. Perquè, quan et fa mal el queixal, sembla que un corcó et vagi corsecant el cervell. No sé si m’explico: vull dir que si et fa mal el queixal, tot et fa mal. Com si et toquessin el voraviu de la personalitat. Amb mal de queixal no es pot dir missa com Déu mana, ni brodar un discurs parlamentari, ni dir t’estimo tal com ho diuen al cinema. Hi ha alguns crítics, per exemple, que deuen escriure les crítiques amb mal de queixal. I aquesta qüestió, els escriptors, de vegades poc comprensius, no solem tenir-la en compte. Un disbarat.

Fora de la presó, hi ha un munt de dentistes que treballen a cor què vols. I que fan la feina ben feta. Però Déu dóna faves a qui no té queixals. Perquè és un pres, que a més peca d’estranger, que té una urgència. La presó amb mal de queixal és més presó. El senyor Lutz Ingo Wielhe, al final de la carta, diu una cosa que no m’ha agradat gens: hi insinua que, si no li curen el mal de queixal, potser se n’anirà d’aquest món. I això sí que no. M’uneixo, des d’aquí, al seu reclam: no hi ha cap dentista, ara que monsenyor Carles ens diu que s’acosta el Dia de Germanor, que es pugui acostar a la presó de Quatre Camins?

Jo, des d’aquí, no puc fer més que demanar-li paciència, que és la germana petita de les ganes de viure. I que resi a santa Apol·lònia, patrona dels odontòlegs. A la santa, li van arrencar les dents i els queixals d’un a un, i sense anestèsia. I tot perquè no pronunciés el nom de Crist. Al deliciós llibre del senyor Esteve Busquets i Molas, Oracions, eixarms i sortilegis, hi trobo una oració contra el mal de queixal que diuen a Girona: «Santa Apol·lònia, / tinc mal de queixal, / ara me’n fa, / ara no me’n fa. / Doncs de què et queixes, / tros d’animal?».

Sí, però vés-li a explicar tot això al senyor Lutz Ingo Wielhe, que escriu la carta i, per postres, té por a les represàlies… Com podrem apariar aquest país, si tractem els presos com els romans ho feren amb santa Apol·lònia? (16-XI-1990)

Una part del món que se’n va

Aquesta imperfecció anomenada mort que no deixa d’atacar-nos de manera ineluctable ha anat trobant, si més no a través de tot el que coneixem de la història de la humanitat, un cert consol. Els mites ens diuen que els déus no ens crearen mortals. Morir és fruit d’un lamentable malentès entre els déus i els homes. La fantàstica història de la serp i la poma no és més que això: Déu ens va mostrar la imperfecció de la mort perquè volíem ser com ell. Tota l’altra anècdota, la perversió d’Eva que duu el beneit de l’Adam pels camins del pecat, no és més que una interpretació més aviat casolana de quan alguns Pares de l’Església van adonar-se que el sexe era més que sexe, que el sexe era el poder.

Però ara ens ve a passar una cosa semblant: la nostra civilització, satisfeta dels avenços de la part racional del nostre cervell, ens vol fer creure que gairebé hem dominat la mort. Ens vol fer creure que la mort no existeix. I, si algú es mor, no és més que un enutjós incident que intentem de resoldre amb presses. Demà tenim una reunió important, no podem donar temps, i calma, a la lentitud que demana el consol. Als sanatoris, aquests aparcaments de cadàvers, els que han mort són acomiadats amb tota urgència, i de vegades el capellà diu adéu a les ànimes equivocant-ne el nom. La mort existeix, és clar que existeix, i se’ns presenta dins la imatge plana del televisor: són els cadàvers esventrats de totes les violències bèl·liques. Ens hi han habituat, semblen personatges d’un decorat teatral en ruïnes.

No naixem a casa, no morim a casa. I, a les nostres ciutats, els cementiris no són passeigs que ens permetin meditar pensaments alliberadors, o bé recordar, tot creant imatges en la memòria, els qui estimàvem i ja no hi són. A poc a poc, els signes externs del comiat, els enterraments al carrer, els funerals, el dol, les anades al cementiri, han anat desapareixent. Ens queda, només, la fascinació literària per la mort. Però això és una altra història.

I tot això ve a tomb per una esquela, senzilla, petita, que acabo de llegir a l’Avui. Les esqueles als diaris és un dels pocs signes en què la gent que està trista pot expressar el seu dolor. Ho fa públic perquè la confessió privada, la conversa amb l’amic sobre com era, què feia, què ens havia ensenyat aquell, o aquella, que se n’ha anat, no cap en la pressa dels nostres dies. No hi ha dol, no hi ha paraules, a penes si queden espurnes cansades de ritual. Però les esqueles són una altra cosa: queden impreses les emocions dels familiars, dels amics, dels companys de treball.

L’esquela a què em refereixo, però, va més enllà. No duu cap nom, no sabem qui són els morts, a què es dedicaven, les persones concretes que els ploren. L’esquela diu: «En memòria dels pobres i desnonats i aquells de qui les despulles són llençades a la fossa comuna». Res més. En aquesta senzillesa, hi cap tot l’univers. Prou difícil és, avui, recordar-te dels vius. Però recordar-te dels morts que han mort pobres, que han mort sense res, que no tenen ni tomba pròpia perquè algú, en un moment íntim, s’hi deturi un instant i els recordi, és un acte de solidaritat còsmica. Una manera de dir-nos que no estem tan sols. Perquè cada dia, cada minut, algú se’n va i amb ell se’n va una part del món. (17-XI-1990)

Sobre mamelles de paper i pits que nodreixen

La parlamentària austríaca Christine Heindl, del partit dels Verds, es descorda la brusa en plena sessió del Parlament i ensenya un pit. Però no ho fa a l’estil de la Cicciolina, més aviat provocador, sinó perquè necessita nodrir el seu fill de cinc setmanes. Si el petit Michael plora és que té gana, i aleshores ella fa el seu fet. Un col·lega s’ha esborronat i li ha cridat que «les mares que duen els seus nadons a indrets públics han de ser enviades al psiquiatre». El col·lega, que és del Partit Liberal, nacional de dretes, s’esfereeix com s’esfereïen els predicadors del Renaixement. Prometien l’infern a les dones que ensenyaven les «impúdiques mamelles». «Sereu penjades pels vostres pits infames», els cridava. Ara la punició no es basa en el foc etern, sinó a sentenciar que una mare que alleta el fill en públic està tocada de l’ala.

Els homes que no han crescut, enyoradissos del mugró de la mare, acostumen de perdre l’oremus davant la imatge d’un pit exagerat, potser patològic, com és el cas d’un conegut escriptor espanyol, que bavejava davant dels pits gaudinians de la Sabrina mentre sospirava per la resurrecció de Franco. Enyorava, l’home, aquells temps tan pròspers que fins i tot els pits de les dones eren grossos. Una mica com l’adolescent d’Amarcord, mig perdut entre les mamelles estrambòtiques de la dona de l’estanc. El doctor Dominique Gros, savi i sinòleg, afirma a El pit al descobert que el pit de la dona ha anat perdent la seva funció natural fins a convertir-se en focus d’obsessió dels homenets. Mamelles de paper pertot arreu. Tantes, que el director de cinema Mankiewicz deia que els pits al cinema ja no sobten si no és que n’inventin de quadrats.

Durant els darrers anys, els pediatres ens havien de convèncer que la llet artificial era tan bona com la natural. I ho feien perquè moltes dones ja no viuen la lentitud del temps de les àvies i alletar un fill és un art que necessita calma i diners. Si més no al nostre món, on la majoria de les dones fem tots els papers de l’auca. Després van venir aprenents de psicoanalistes que centraven l’inici de la frustració masculina en el moment en què el nadó és deslletat. Com si les dones no haguéssim estat també deslletades! La literatura en va plena, d’aquesta idealització de l’alletament. Els poetes n’han fet un principi d’alenada mítica. «En llemosí sonà lo meu primer vagit / quan del mugró matern la dolça llet bevia…», cantava, tot enyorat, Bonaventura Carles Aribau quan féu aquella oda al patró que es convertí en la primera oda moderna a la pàtria.

Però he de confessar que, de petita, m’agradava veure una mare que alletava el fill. Devia respondre a l’inconscient col·lectiu, quan tot començà amb el raig de llet de la deessa mare. I, quan miro aquell núvol d’estrelles difós i perenne, anomenat Via Làctia, penso que és una llàstima que intentem desbaratar l’ordre còsmic quan aquest ens somriu. Com somriuen les marededéus romàniques que alleten el fill. L’esborronament del col·lega crepuscular de la parlamentària austríaca prové de la tossuderia de certa visió masculina, estreta i rancuniosa: prefereixen que les dones no siguin sinó un parell de mamelles que apaivaguin els seus desigs, a la fantasia o a la realitat, abans que una dona es preocupi, alhora, de nodrir el fill i del destí de la humanitat. (18-XI-1990)

Quinze anys i sembla un segle, fill

Quinze anys ja fa, fill, que va morir Ell. Ho he d’escriure amb majúscula, com si fos Déu? Però, si ho escric amb minúscula, tu i jo sabrem de qui parlem? Saps, des d’aleshores que m’agrada aquella nena japonesa, que era suïssa, i que jo sempre havia trobat que era una cursi que trescava pels Alps. Em refereixo a la Heidi. Al teu germà, li agradava la Pippi Calzaslargas, una nena òrfena de mare i que tenia un pare mariner i que feia allò que li donava la gana. Els moralistes de l’època, que són els mateixos d’ara, la trobaven descarada i impertinent, i van fer per prohibir-la. El teu germà va escriure una carta als diaris queixant-se per la censura. I una allau de criatures van escriure cartes als diaris exigint el retorn de la Pippi. I va tornar. Ara, els qui reclamaven aquella nena nòrdica, mig bruixa i una mica saberuda, tenen vint anys. Déu, és que el temps no pot passar més a poc a poc?

Doncs, com et deia, fill, després que posaren l’enorme llosa, que pesava 1.500 quilos, damunt del seu cos, que havia passat 39 dies d’agonia i que s’havia tornat d’allò més menut, després que una part d’Espanya —no sé quina— havia plorat, una altra part —sí que sé quina— havia anat a mirar el seu cadàver dins la caixa, després que s’acabà la música fúnebre i tota la pesca. A la tele van posar la Heidi, i una gran part d’Espanya —també sé quina—, amb mal de ventre per culpa del xampany, va veure la Heidi, i aquella nena, bleda-rave-sucrera, ens va semblar un poema de Schiller, el que va musicar Beethoven.

Es van acabar moltes coses, ara fa vint anys. Els bigotets de l’ordre i les barbes de la revolta. Els bigotets minuciosament retallats, ordenats, que asseguraven la retòrica d’España es una unidad de destino en lo Universal. S’acabà allò de los valores eternos i los principios fundamentales. Tan antic per a tu, tan resclosit, com la història de Jonàs i la balena. Però és que la història de Jonàs i la balena és molt més apassionant. I, en l’escombrada general, ens vam endur la història de Jonàs i la balena, com si això tingués a veure amb aquell senyor que va morir ara farà quinze anys, just quan tu tenies set mesos. I tot per a canviar d’imatge, que aquest ha estat el canvi fonamental. Ara podem ser barbamecs o peluts, dur bigotets o barbasses, bigotassos rinxolats o cabelleres que semblen perruques.

Aquell que es proclamava Capitán de la Nave, i que algun periodista poc flegmàtic proclamava que era un Profeta, se’n va anar com tothom, i sense ni un poema èpic. Perquè no era el Cid. És a dir, de senyor no en tenia res. Molts anys abans, un periodista que no vull anomenar, perquè em fa mandra, va escriure: «Si queremos ser dignos de esa redención y honrar a quien nos ha redimido, todos los españoles debemos hacer tres cosas: pensar como Franco, sentir como Franco y hablar como Franco, que hablando, naturalmente, en el idioma nacional, ha impuesto su Victoria». N’estava convençut. I ja ho veus: foc d’encenalls. Carl Sagan diu que la història de la humanitat només fa que dura deu segons si ho comparem amb els quinze mil milions d’anys des que s’inicià l’univers. I, ves, no sé per què em dóna per filosofar. La resta de l’any, ni me’n recordo, d’Ell, d’aquell que va morir un 20 de novembre. Però ho celebrarem d’una altra manera: recordarem que aquell dia van néixer dues escriptores, Selma Lagerlöf i Nadine Gordimer, que em van ensenyar, a temps, que l’art de la paraula té aquell punt agredolç de la revenja que no es paga amb res. (20-XI-1990)

No volem novel·les per després de la guerra

Gotegen les notícies amb la persistència de la gota de la tortura xinesa. Saddam Hussein ordena que 250.000 homes marxin cap al front. Bush va farcint el desert d’Aràbia Saudita de soldats com si tingués al davant un mapa i hi anés col·locant més i més agulletes de cap. Margaret Thatcher ja no recorda que va perdre el seu fill al desert i se li esmussen de plaer les dents només de pensar que esclatarà la guerra. El xeic Mubàrak Aldowaihl, de Kuwait, diu que comprarà tot un exèrcit com aquell qui compra tall rodó a la plaça. Mercenaris, pirates i bandolers estan a l’aguait. Els babaus d’aquí, tan babaus com l’Europa que va callar amb la invasió de Txecoslovàquia, envien cadells al Golf i continuen vivint amb la somnolència de la moral de l’èxit.

Els senyors de la guerra volen la guerra. Com abans. Com sempre. La guerra els assegura els diners, el benestar dels rics, que els pobres segueixin sent pobres —o una mica més pobres—. També que hi hagi menys habitants a la Terra. La guerra és una solució demogràfica, profilàctica, una bona neteja d’éssers humans. Hi ha massa gent a la Terra. I tornem a clamar contra la guerra, les quatre veus que ho feren a la Primera Guerra Mundial, les que ho feren quan Hitler s’anava annexionant terres estranyes només per allò de l’espai vital. No hi ha diferència. El que menys ha canviat, al llarg dels temps, és el cervell dels senyors de la guerra. Financers, militars i polítics s’ensabonen mútuament. Primer, la raspallada mútua. Després, la tragèdia, que deixa unes nafres que no es curen amb una sola generació. Els supervivents se n’adonaran i aleshores escriuran novel·les contra la guerra.

No sé si amb les paraules podríem aturar aquest enorme disbarat. Però, darrere certes paraules, hi ha les accions. Ara mateix, un petit veler, tan fràgil com el d’Ulisses, tan obstinat com el de l’heroi grec, ha arribat a Barcelona per salpar, després, cap a les aigües perses. Ve de Donosti i ha passat per Portugal. És el veler de la pau i s’anomena Ítaca. El veler l’han pintat amb els colors de l’arc de Sant Martí, i a la proa, hi han dibuixat un colom. El tripulen un basc i un asturià, i la iniciativa l’han organitzada el Moviment dels Objectors de Consciència i la Internacional dels Resistents a la Guerra.

Ítaca viatjarà cap al Pèrsic per la pau, contra els qui anuncien tempestes, que són els senyals de la guerra, i contra els monstres, que no vénen de mar, sinó de terra. Els monstres que assetgen Ulisses són els fabricants d’armes, els financers, els militars delerosos de posar en pràctica allò que han après a les casernes i als camps d’entrenament, i els polítics que fan de capatassos de l’amo. És un veler que podríem omplir de paraules, de tantes que seria possible aturar aquesta guerra. Perquè les paraules, les diem nosaltres. Valdria la pena deturar aquesta guerra només perquè a la senyora Thatcher li caiguessin les dents per mentidera, al senyor Bush se li espatllés el somriure de supermercat, secció congelats, i sobretot perquè aquest xeic de Kuwait deixés de pensar que ens pot comprar a un preu tan baix. Si volguéssim, tots podríem pujar al veler Ítaca. Podríem dir que prou, que no necessitem novel·les pacifistes per després d’una guerra. Que encara ens en queden moltes per llegir. (21-XI-1990)

L’humor és un joc difícil

A Una vida pròpia, en Gerald Brenan, aquell mig anglès i mig irlandès que a l’edat adulta va fer una mica allò que li va donar la gana, explica com va patir la impopularitat als anys d’escola secundària. És clar que tot adolescent impopular té l’avantatge que després se’n surt millor, a la vida: descobreix que no existeix cap camí de roses cap a l’edat adulta. Però hi ha un perill: aquell que pateix d’aïllament a l’adolescència pot ser, després, un ressentit. I del ressentiment al feixisme aplicat a la vida quotidiana el tros és curt.

Però en Gerald Brenan fa la següent observació: «… una certa befa és bona per a la mainada —que, mancats de defenses, són la gent de qui ningú no s’ha rigut mai!». És trist, però és així. O potser no és tan trist, si t’ho penses bé. Som una mica com els altres ens veuen, una mica com nosaltres ens mirem, i un bon tros com ens pensem que els altres ens veuen. De tot això, se’n fa un bon batut en la configuració d’una personalitat. Som la ganyota dels altres, i som també la nostra pròpia idealització.

I és feble, tanmateix, aquell de qui mai ningú no se n’ha rifat. Si més no a les clares. La infantesa és una edat cruel —perquè la innocència és terriblement perversa—. Saber que fas riure els altres és un bon aprenentatge per a riure’t de tu mateix. Et veus com a caricatura, i potser acabes per pensar que no ets tan important. M’agrada conversar amb la gent que és capaç de riure’s d’ella mateixa: em transmeten confiança. Sé que no es riuran del sofriment, quan aquest calla i és profund.

En temps de la censura, l’humor va fer mans i mànigues per ser intel·ligent. Era un humor que pensava, dúctil, enginyós. Podem comparar l’humor de països que han patit fortes dictadures i veurem com s’assemblen. Els acudits contra Franco eren els mateixos que es deien al Portugal d’Oliveira Salazar i a l’URSS de Bréjnev. El poder, ostentós i que es pretén sense fissures, té un punt de ridícul. Els dictadors mai no s’han rigut d’ells mateixos, perquè ja no serien dictadors. Diuen que els soviètics estan perdent el sentit de l’humor i aquí, amb l’aparença de llibertat d’expressió, que no és més que un joc d’alambins verbals, complicadíssim, la intel·ligència en l’humor minva fins a convertir-se en una esqueixada banal de riotes i d’esgarips de mal gust. És un humor fàcil, que crida massa, que parla de pressa, disposat a dir brutícies com si fóssim nadons en ple ritual escatològic. Han desaparegut les bones revistes d’humor i veiem alguns programes a la televisió on els pretesos humoristes riuen tota l’estona i no diuen res que es pugui recordar. Complauen el poder i el senyor Guerra està content. I l’autèntic humorista riu poc, fa riure els altres, si de cas. Perquè l’autèntic humorista és com el profeta cec que hi veu més que la resta de la humanitat: s’adona del rerefons tràgic de la condició humana. S’adona de debò com és el senyor Guerra.

Però també ens passa que parlem del nostre país en un to de transcendència funerària. No usem la llengua, aquest do de la terra, per a riure’ns de nosaltres mateixos. Ens hem tornat d’un color gris, com si l’home del sac encara ens empaités. Es reien de nosaltres i ara no sabem riure’ns de nosaltres mateixos. Un joc difícil, aquest. (22-XI-1990)

I ara que hi ha yuppies negres, què passarà?

Una part de la raça blanca està preocupada: el tarannà dels yuppies s’està infiltrant dins la raça negra. Sí, ara resulta que als Estats Units els yuppies van de baixa i, com tot subgènere en desprestigi, comença a tenir un cert èxit entre els sectors marginats. Tot d’una, se’ns desfà el prototipus de yuppie, aquests éssers que devien ésser engendrats per parelles atacades d’un avorriment suprem.

Aquí no, aquí els yuppies no van encara de baixa. No sé si la tradicional inhibició catalana, o, més ben dit, barcelonina, devia ser una bona llavor per a aquesta mena d’éssers amb cara d’àngel estovat i que només són allà on hi ha feina, tràfec, diners i càrrecs d’elevada importància. Compadeixo els companys de generació, els que ara tenen entre vint-i-cinc i trenta anys, que hi han de conviure, a la feina sobretot. Jo no, jo tinc una altra mena de companys generacionals, un pèl més barrejats. Entre els que tenim més de quaranta anys encara hi queden borratxos, afectats de malaltia sentimental, fracassats vocacionals, perdedors que llegeixen Homer d’amagat, excomunistes reciclats a correcuita dins del camp, tan cordial, tan ambigu, del socialisme; nostàlgics del Maig Francès (on diuen que van ser), gastrònoms que van passar gana de petits, apàtrides que s’han fet de Convergència, pocavergonyes que parlen del progrés en to decimonònic, feministes eternament enamorades de Robert de Niro (sobretot quan fa de dimoni), mares solteres després d’haver estat tres vegades casades, etc., etc. Com veieu, la meva generació dóna per a molt.

Però la generació dels trenta, de moment, només ha donat un tipus que ha destacat. Els altres són individus que tenien quinze anys a la mort del General i han après a no patir massa de nostàlgia. I ben fet que fan. Ara bé, els yuppies, que passaran aviat a la història, continuen corrent com si tinguessin una torxa al cul. Alguns, sense deixar d’anar vestits a la italiana, farden damunt motos japoneses i empaiten velles que travessen els carrers amb la seva cadència. No poden veure alcohol, adoren la seva imatge i, per quedar bé, han après de cor la vida de Mozart, les marques de totes les aigües minerals i com usar els coberts de peix. Canvien de cotxe perquè no sigui dit. Guanyen més diners que els seus pares i no donen ni un cèntim a casa, també perquè no sigui dit. Te’ls trobes arreu, amb càrrecs de mitja volada, però fan veure que manen més que el director general. No els veureu mai amb una cama enguixada perquè no cauen mai, ni relliscades morals ni tot llegint el Kamasutra. Fan anar les secretàries que tenen més de cinquanta anys a comprar paper de vàter amb la mateixa fredor que un general d’estat major envia cadells a l’Orient Mitjà. Són importantíssims. Han triomfat perquè són glacials. Als ulls, una fredor metàl·lica. Senten una por encara no catalogada. Són clònics encara que es pensen originalíssims. No tenen cultura, que és l’art del coneixement en un continuum que no s’atura mai, però et desdenyen perquè no saps, ni t’interessa, un borrall de la seva superespecialitat. No hi ha distinció de sexes, i potser gosaria dir que elles són més perilloses perquè es pensen que han triomfat. Són sapròfits, no paràsits, perquè es nodreixen de coses mortes, d’objectes i filigranes digitals. I el que és més dramàtic: ignoren que són una subespècie en extinció. Quan vegin que també hi ha negres que són yuppies, s’emborratxaran amb aigua i moriran tal com foren engendrats: d’un atac d’ensopiment. (23-XI-1990)

Qui té por de la senyora Thatcher?

La senyora Thatcher, amb una sola màscara, ha satisfet els desigs de certs homes que han jugat al joc de la política. És a dir, els nostàlgics de la força d’Elisabet I, els enyoradissos de les murrieries de la iaia Victòria, la no-superació de la cella corrugada de la primera mestra que van tenir, els orfes de mare que creuen que totes les mares són així, amb l’afegitó que no era sinó la filla d’un botiguer.

Havien de definir-la perquè era una dona. Diferent. Altres dones que aconseguiren arribar a dalt de tot sense deixar de ser íntimament dones, com és el cas de la primera ministra noruega, no han tingut tanta premsa. És clar que la Thatcher era només dona per fora. La primera ministra noruega va córrer a voltar-se de dones, per donar un altre caire al poder. La senyora Thatcher va canviar de pentinat, va temperar la veu, es va tornar més coqueta i es va vestir de blau. Però, tret de les assessores d’imatge, no hi hem vist cap dona, al seu voltant.

Per aquesta raó els homes polítics l’admiraven. Perquè la màscara que duia era d’una feminitat clàssica, un pèl restreta —no podia fer escarafalls—. La miraven als ulls i tremolaven. Abaixaven la guàrdia i li guaitaven les cames. Aleshores sospiraven: «Ai, i quines cames té, aquest fenomen!». El descobriment va fer exclamar al francès Mitterrand que la senyora Thatcher tenia l’ull de Calígula i les cames de Marilyn Monroe. Els blens del seu pentinat no sortien mai de mare. Si es despentinava, perdia la seva força.

La senyora Thatcher ha servit d’esquer, durant onze anys, per a dir-nos que una dona al poder pot ser molt més dura, ferrenya i antipàtica que un home. «Què dieu?, que no hi ha dones que manen? Doncs mireu la Thatcher! I no té l’educació d’un Mister Heath, la ironia d’un Churchill! És molt pitjor que un home! Va ser feliç amb la guerra de les Malvines!» No li podem negar que ha sabut fer molt bé la part de teatre que li corresponia. I manar la Gran Bretanya, amb l’IRA inclòs, no és el mateix que ser primera ministra a Noruega.

Sí, la senyora Thatcher ha estat temuda i admirada. Hi ha certs homes que bavegen davant d’aquestes dones: en aquestes circumstàncies, els fascina mostrar-se un pèl dèbils. No deu ser aquest el cas de Reagan, acostumat a l’eterna nineta Barbie de la Nancy? Ha demostrat ser més dura que els homes, però, això sí, amb una imatge femenina d’allò més tradicional. Era l’evidència que la mitjania podia triomfar i que la Gran Bretanya necessitava un temps de mediocritat per a tornar-se més modesta, tan embafada d’imperi com estava. Però amb el regnat de la senyora Thatcher s’ha internacionalitzat una paraula: ara, a Europa, tothom ja sap què és un hooligan, aquesta paraula que ve d’un noble irlandès que, a finals del segle passat, feia de trinxeraire. Un gamberro, vaja. Sota el regnat de la senyora Thatcher, els hooligans han envaït Europa amb la guerra del futbol. Són els que mai no tindran treball, creguts, els seus pares, que fins els pobres i tot podien ser capitalistes.

Però la senyora Thatcher no desapareixerà. Ella té vocació de mestra vitalícia. I Occident en va ple, de polítics que busquen en aquesta mena de dones la fortalesa perduda. (24-XI-1990)

El cor del Cor del Liceu

De vegades, Barcelona és una ciutat italiana. És Florència quan el sol del capvespre esquitxa els teulats gòtics, és Trieste quan es posa trista, és Nàpols amb els llençols al vent a la Barceloneta, és la sorollosa Roma i també la sofisticada Milà. I ho és, sobretot, quan en Romano, il Maestro, va de l’hotel Ritz a la Rambla, entra al Liceu i s’entafora al pis de més amunt, just sota el terrat, que, des del cel, té forma de zepelí. Aquests pensaments sobre la Barcelona italiana no se m’acuden ara, al matí, quan em prenc els flocs de segó, sinó que em venien anit, després d’haver sopat amb Romano Gandolfi a la Brasserie Flo. De dia, els pensaments poètics són un enuig i, com deia Sciascia a propòsit d’un vers de D’Annunzio, la prosa no perdona.

M’agradava veure menjar il Maestro Romano, el músic que dirigeix des de fa nou anys, em sembla, els Cors del Liceu i que ara acaba de dirigir la difícil òpera verdiana Un ballo in maschera. Menjava amb afany, s’hi delectava. Primer, amb la sopa de peix, d’un color entre granat i ocre, i després amb un bon tall de carn. Menjava com un pagès que no ha oblidat que el menjar és una barreja d’art i de sentit pràctic, exquisit sentit pràctic. Mentre menjava, m’explicava com li arribà la música, aquesta cosa tan rara, que els mancats d’oïda envegem fins al moll dels ossos. Hauria donat una cama, i no exagero, per saber tocar al piano una sonata de Beethoven a quatre mans o per saber cantar Morrò, ma prima in grazia, l’ària de l’Amèlia a Un ballo in maschera, una de les àries preferides de la Callas. Però no canto, ni toco cap instrument. No sé entonar ni Y érase un negrito del Africa tropical… Mentre sopàvem, me n’anava amb il Maestro Romano Gandolfi al seu poble dels voltants de Parma, no gaire lluny del Busseto de Verdi. Si il Maestro és músic és perquè un metge borratxo li va posar, quan tenia cinc anys, una vacuna en una taca i se li va infectar. Com Verdi, ell també era fill de pagesos pobres. Gràcies a aquest atzar, il Maestro, avui, és un gran músic i ha convertit els Cors del Liceu en una vibrant, i minuciosa, filigrana musical. Els cors són el cor de tota òpera. De resultes de la vacuna infectada per culpa del metge borratxo, va haver d’estar-se quatre mesos allitat. Un nòvio de la seva germana tocava la mandolina, i ell, avorrit i al llit, li robava l’instrument. Tocava Giovinezza, Giovinezza, i escoltava com la seva mare entonava el kyrieleison gregorià. S’empassava el bistec i m’explicava com el començament de la Petite messe solennelle de Rossini, que ell ha enregistrat en disc, s’assembla a César Franck per la seva rotunda modernitat. S’acabava les patates i m’explicava com un cor de veus pot arribar a ser perfecte si toques el cor de cada cantant. Aquests dies tenia tota la música d’Un ballo in maschera al cap mentre l’avvocato li trucava des del poble pels afers d’una casa que s’està fent. «No us feu mai una casa, viviu sempre a lloguer!», ens repetia mentre ens acomiadava davant del Ritz, la seva casa des de fa nou anys.

Un diari sevillà, en lloc de posar que Romano Gandolfi era director del Cor del Liceu, hi esquitllà la paraula corazón. Així, il Maestro dirigia «el corazón del Liceo». Un error casual ens ha servit la metàfora. Romano és el cor del Liceu, i per aquesta raó, alguna vegada, Barcelona pot ser Itàlia. La de Parma, la del Verdi enamorat. La de l’òpera, que, de tan inversemblant, ens fa tremolar com l’infant que, per primer cop, escolta un conte de fades. (25-XI-1990)

Tant de bo ens arribi la Rússia de la paraula clara!

Diumenge al vespre, la Marta Pessarrodona em va enviar un poema. Si voleu conservar un amic, si voleu estimar una amiga, espereu un diumenge al vespre i li envieu un poema. Veureu com l’amistat, aquest afer tan lent, no és foc d’artifici. La Marta Pessarrodona, però, em va enviar un poema que ella havia escrit. No us penseu que és gaire fàcil tenir una amiga, o un amic, poeta. Alguns poetes, si et donen la mà, te la donen amb el guant posat. Alguns poetes et somnien sencera i, a la vida, et miren a trossos. No és el cas de la Marta. Per això, avui, em plau parlar d’ella.

La Marta Pesarrodona em va enviar un poema, Homenatge a Anna Gorenko i, senyor, no sé com podem viure sense els poemes d’aquesta gran dama russa. Anna Andréievna Gorenko va néixer bonica i per plaure al món. Va créixer a prop de Tsàrskoie Seló, «el llogarret del tsar», i es va fer poeta sota l’aroma de Puixkin. Tinc dos retrats d’ella. L’un és el d’una noia bruna, de perfil, coll de cigne, uns llavis lleugerament entreoberts, bellíssima. L’altre és de quan la Gorenko ja era gran, blens blancs al cap, repenjat damunt una mà petita, els ulls mig aclucats. La Gorenko és coneguda al món pel nom de la seva àvia tàrtara, Akhmàtova.

Sí, l’Anna Akhmàtova havia nascut per fer versos tendres, una mica tristos, a la manera de Puixkin però no tant. Quan ets jove i bonica, cantes la lluna amb fervor. Després, si has patit, busques l’alè del sol per no morir-te una mica més. Va venir la Primera Guerra Mundial i, com diu ella mateixa, «en una sola hora, tots vam envellir cent anys». De sobte, la gran dama russa va entrar dins del dolor del segle XX. L’«alegre pecadora» de Tsàrskoie Seló, feta per a agradar, feta per a ser estimada, va acceptar, dona sola, dona única, el destí del seu poble. Els millors amics van desaparèixer, o bé a l’exili, o bé als camps estalinians, entre els quals hi ha l’Óssip Mandelstam.

Li van dir que fugís, però ella va decidir de quedar-se a la seva terra, aquesta paraula que, en rus, sona tan bé: ródina. Li deien que deixés el seu país «tan salvatge, tan culpable». Però ella no va voler marxar oest enllà. El 1921 van afusellar el seu primer marit, Nikolai Gumiliov. Després, la van fer callar. Mentrestant, van arrestar l’únic fill que tenia. Durant vint anys, l’Anna Akhmàtova no va saber si el fill en sortiria viu, de la presó. En aquests anys, amb silenci i tossuda, va continuar escrivint poemes. A Rèquiem, fa seu el dolor de «cent milions d’ànimes», i voldria cridar-les, totes, pel seu nom. Té el fill a la presó i parla pels assetjats de Leningrad, pels que moren de fam i ni tan sols poden ser enterrats. Té el fill a la presó i recorda les mares que, després de la guerra, senten el retrunyir del cotxe negre al pati de veïns. Té el fill a la presó i parla del Fill, que, crucificat, li demana al Pare: «Per què m’has abandonat?»: «Però allà, on en silenci resta la Mare, / ningú no gosa alçar la mirada».

En un altre poema, Marta Pessarrodona diu que Kipling és un error lamentable. I ho és pel seu vers: «Ai, l’est és l’est i l’oest, l’oest, / i mai tots dos no es trobaran…». Kipling, doncs, no tenia raó: ara ens pot arribar la Rússia de la gran dama de la paraula clara. I aleshores, potser, l’est i l’oest ens retrobarem. (27-XI-1990)

Cançons per a ciutadans de segona en una ciutat de primera

«Sóc cec i ho puc veure tot. Però ho veig d’una altra manera. No veig aquesta ciutat, que ara em diuen que té els budells a l’aire. Hi ha esvorancs i andanes. Petits ponts que ajuden a travessar el carrer als que hi veuen. Camino i no em deixen aturar-me, i els cotxes em passen a frec. No esperen, els cotxes no esperen mai. No oloro amb calma les flors, algú té pressa al meu darrere. Em fan creuar un carrer i no el volia creuar.»

«Sóc sorda i sento tot el brogit. Tothom, a la vora, em crida. No sento les paraules però m’arriben l’espetec de les frenades, el cruixir de les rodes dels autobusos, com retrunyen els carros de les escombraries. Tothom m’escridassa i no saben que sóc sorda. Ningú no posa un rètol per avisar-me que l’ascensor no funciona. I m’agrada el carrer. Hi podria entendre més coses que no pas a la televisió, on a penes si pensen en mi.»

«Sóc vell i m’agrada caminar. Ara una passa, ara una altra. Però les motos m’empaiten, just quan ha canviat el semàfor. Em miren amb desdeny. Camino massa a poc a poc. M’agradaria, algun dia, anar als afores, però el tren està fet per a escaladors. Aquesta és la ciutat dels atletes, dels trapezistes. Voldria aturar-me, seure en un banc, en un esglaó, i badar. Però, al carrer, ningú no bada. No s’hi val a badar, et diuen. I, cada vegada que passo un carrer, tanco els ulls i penso: aquesta vegada, potser, no em salvaré, no arribaré a l’altra vorera.»

«Sóc una nena i, al damunt, hi ha tot de caps. A sota, una desfilada de cames. Caps i cames al meu voltant. No veig res, no hi guipo. Al carrer, sempre hi he de córrer, i la mare m’arrossega. M’han dit que el carrer és d’allò més perillós. No puc enfilar-me, no puc caure, no puc saltar, no puc jugar. El carrer és el bosc i els llops em guaiten.»

«Vaig amb cadira de rodes i m’agrada veure el mar. Visc a la part alta de la ciutat però, al mar, no hi puc arribar. Les voreres són altes, les escales no tenen passamans, no puc pujar als autobusos, no puc pensar d’anar amb metro per arribar-me al mar. Cada dia, organitzen el carrer com si fos una cursa, però només els veloços saben on és la meta. A tot arreu hi ha escales, i els qui no baixen les escales van amb cotxe. O amb moto.»

«Sóc cec, sóc sorda, sóc vell, sóc una nena, vaig amb cadira de rodes… I ens han dit que aquesta ciutat està quedant molt bonica. És la ciutat olímpica, és la ciutat del circ. Segurament, el 1992 ens duran a uns camps molt bonics, als afores, perquè no fóra educat molestar els ciutadans. Diuen que, fins i tot, aquests camps tindran unes dutxes molt agradables. Farem cua amb el sabó en una mà, la tovallola a l’altra i, en acabat, entrarem.» (28-XI-1990)

Per què no els prohibim de llegir?

Llegeixo a El País que l’escriptor Luis Landero dubta dels programes oficials de l’ensenyament de la literatura al batxillerat. Ell ho pot dir més que ningú: fa molts anys que dóna classes d’aquesta matèria, tan indefinible, tan poc precisa, als adolescents.

No he cregut mai que la literatura pugui ser una assignatura. Si em permeten l’exageració, diria que la literatura és el món a través de la paraula. I el món, el que veiem i el que projectem, no es pot tancar dins d’un espai tan concret, i a voltes tan rònec, com és ara una aula.

Els nanos han d’aprendre a cor què vols noms de llibres i d’autors. Uns autors que no sabem si entusiasmen gaire els professors. De vegades, també passa, els professors de literatura no han descobert encara el plaer de llegir. Segueixen un llistat cronològic, de més antic a més nou, i els nanos, que no entenen el nou, se’n van a l’antic i tampoc no hi entenen ni un borrall. La literatura té com a referent la vida, però d’una altra manera. I això és el que haurien de descobrir els estudiants. Perquè encara la humanitat no ha perdut el delit per a sentir-se narrada. Volem ser narrats, volem ser explicats, davant dels altres, com a personatges. Però la literatura, estudiada a la força, topa de cantell amb la realitat. Perquè el món de fora, que és ple de paraules, ha bescantat la paraula clara, l’adjectiu precís.

Sento, als debats de la televisió, com s’expressen els adolescents. Són plens de sentiments, de passions, de tensions, però ja no tenen les paraules per a dir-ho. De mica en mica, el poder, que sempre és desdenyós, els ha anat arrabassant aquesta força de l’esperit. Sí, dic bé, dic la força de l’esperit, paraula tan bescantada pels postmoderns, que ja comencen a ser una mica atrotinats. Els adolescents tenen coses a dir, però n’han perdut els mots. Com deia Dario Fo, l’amo té mil paraules, mentre que l’obrer només en comprèn tres-centes. Sempre hi ha hagut un poeta que, abans que els adolescents, ha tingut a dins aquest remolí de sentiments i intuïcions inexpressades. Les paraules no es poden tancar dins d’una gàbia. Volen soles.

El plaer més difícil de transmetre és el de llegir. Perquè no és compartit amb sincronia. És després, en una conversa fins a la matinada, amb l’amic que no et fa sentir tan sol, que l’adolescent pot fer volar les paraules que ha après i que ja ha oblidat. Llegir, com escriure, és un joc de solitaris. Però no et mors tant si saps llegir. Comparteixes, en silenci, les paraules de l’escriptor, que és passat, amb el teu present i que aviat serà futur per a comprendre millor el món. S’ha desdenyat la literatura com a font de coneixement. I és això: el lentíssim i difícil art de conèixer-te a tu mateix, i que dura tota la vida.

Hauríem de prohibir-los llegir. Treure la literatura com a assignatura, fer desaparèixer els llibres que no són de text de les aules. Avui el batxillerat s’està convertint en una tortura per als adolescents. La imaginació, que era atiada a la bàsica, l’han empresonada. Potser podríem salvar la literatura si la convertim en un art clandestí, perseguit. Aleshores els adolescents, que viuen amb passió l’edat de la transgressió —si més no els més interessants—, buscarien amb delit els llibres i llegirien d’amagat. I descobririen que endinsar-te en altres mons, que són dins d’aquest, és la més dolça de les revenges. (29-XI-1990)

Variacions sobre el pa de cada dia

La notícia se’m quedà gravada: un paleontòleg que seleccionava ceràmica ha descobert no fa gaire un tros de pa carbonitzat al fons del llac de Garda, Verona. El pa és del segon mil·lenni abans de Crist. Té, doncs, més de tres mil anys. És una peça rodona de deu centímetres de diàmetre feta amb blat, mill i lli, i encara conserva l’empremta dels dits del forner que el va fer. Aquest forner, que va néixer a l’època en què encara no hi havia memorialistes ni periodistes, no podia imaginar-se quina classe de món descobriria el pa que ell havia fet. El pa de cada dia.

Quan van obrir el forn de la sinagoga d’Isaac el Cec, al call de Girona, van trobar-se una peça de pa àzim que els jueus havien abandonat perquè havien de cuitar a fugir gràcies a la benvolença de la reina Isabel, la qual, com sabem, els havia expulsat. Ara tornen amb la dèria que la volen fer santa. La pega, afegeixen els rosegaaltars, és que no li troben miracles. Potser el miracle és aquest: el descobriment d’un pa àzim que va quedar intacte durant gairebé cinc-cents anys. Molt devien cuitar a fugir, aquests jueus, si es deixaven el pa.

Quan els homes i les dones van descobrir com conrear els cereals silvestres van fer un pas cap endavant immens: devien descobrir l’adjectiu i les lleis de l’hospitalitat alhora. L’imperi romà va caure, entre altres causes, perquè la gent de Roma necessitava pa —i no solament circ— i era difícil de transportar els cereals des d’Egipte. Negar el pa i la sal a algú era terrible, perquè se’l condemnava a morir de gana. A les velles pintures russes sempre hi ha algú que ofereix el pa i la sal, i encara es fa a les festes folklòriques de mig món. Jesús va recomanar que no fóssim hipòcrites i que demanéssim al Pare, en secret, «el nostre pa de cada dia». Era tan important, el pa, que també Jesús va haver de recordar al dimoni, quan el volia temptar, que «l’home no viu sols de pa».

L’home, i la dona, és clar, no viuen només del pa. Però quan els vells, i no tan vells, et volen recordar les trifulgues de la guerra, et parlen sempre de pa. Ai, aquell pa de serradures, aquell pa infecte que et grinyolava a les dents. La meva àvia guardava el pa del dinar per al sopar embolicat en un tovalló, i jo mateixa, quan llenço pa sec a les escombraries, em sento terriblement culpable. Estic menyspreant la fam dels meus avantpassats, que duren fins al forner de Verona, o potser abans.

M’agrada veure com els pagesos fan el senyal de la creu al pa, per beneir-lo. I recordo les mil i una històries que m’explicaven els supervivents del setge de Leningrad per a inventar succedanis de pa: amb la pell de les corretges, amb les serradures dels mobles. I, ara mateix, en Nèstor Luján m’acaba de donar un disgust: al seu Diccionari de gastronomia catalana, una autèntica delícia, ens adverteix que el nostre pa amb tomàquet és d’allò més recent. Tot un simbolisme per terra. És clar que el tomàquet, la meravellosa poma d’or dels italians, no va entrar a les cuines del Mediterrani fins al segle XVII.

Però el pa no, el pa és d’allò més antic. Pa de vida, pa de noces, que és la lluna de mel.

I ara, a Rússia, els falta el pa. (30-XI-1990)