De com s’inicia l’educació sentimental de la Mundeta Claret

—L’has sentit, aquest disc?

—No, deixa-me’l veure.

Blood, Sweat and Tears

—Te’l posaré, veuràs com t’agradarà.

En Nito s’aixecà i, incorporat cap a l’esquerra, aconseguí, amb un sol braç —l’altre es repenjava sobre l’espatlla dreta de la Mundeta—, de col·locar el disc. Variations on a theme by Erik Satie.

—Aquest començament m’engresca. Després d’uns acords suaus agafa una embranzida… Escolta…

—Sí, no està malament.

A la dreta, al costat de la tauleta del telèfon, una parella —la Telele i en Pere?, ¿la Nuri i en Joan?— feia estona que eren absents. Smiling Phases.

—Fa dies que no et veig a la facultat.

—He decidit d’estudiar.

—Per què? De tota manera, te’n sortiràs, ets bona estudiant.

—Ja ho sé. Tinc molt d’amor propi, què vols que t’hi faci.

—No coneixia aquest aspecte de la teva personalitat.

—En coneixes molts menys que no et penses.

Ja hi tornem amb l’acostumada agressivitat. On l’havia sentida abans, aquesta frase? Quan sortia amb en Jordi —no, aquesta nit no vull comparar—, no calia fer servir el codi. Ara feia comèdia. S’hi sentia bé. Sometimes in Winter.

—M’agrada aquesta reserva inicial, reina. No saps que un dels meus hobbies preferits és l’exploració?

—No m’expliquis la teva vida. Sé que has estat boy scout.

—Vaja! Què diria el teu Jordi si et veia tan esquerpa?

—En Jordi no és «meu» ni m’ha de veure per res. Ara sóc amb tu.

Algú, a l’altra banda, iniciava uns gestos teatrals. La Telele amb la bufa de costum. Aviat començaria la plorera. Una veu de mascle reia al seu costat. La Telele, histèrica, xisclava. La Telele i les pessigolles. More and more.

—Ja ho sé, nena. Et dic una cosa molt però molt confidencial?

—Si no és massa llarg, ho suportaré amb resignació estoica.

—M’agrades, xateta.

Ja hi som. Una altra vegada la vergonya de sempre. Aquest nus a la gola que no hi ha manera que se’t desfaci, el punyeter. Fer veure que no ho ha sentit fóra representar el paper de ximpleta, de típica nena-estudiant-amigueta-de-monges-a-la-universitat. Com si tingués quinze anys i li hagués dit el compliment el guapu del barri. D’altra banda, aquella tremenda mandra per a estar a l’alçada de les circumstàncies. La Telele i les pessigolles. Xiscles. And I when I die.

—Vols vodka amb taronja o taronja amb vodka?

—Encara no sé si aquesta nit m’entromparé.

—M’agradaria que deixessis per una nit aquest fotut passat que tant et turmenta. O sembla que et turmenta. Viu una miqueta, noia.

—Gràcies pel consell. Algú t’ha dit que et fiquessis en les meves coses?

—T’has emprenyat?

—No, dóna’m un cigarret.

En Nito li acariciava el lòbul de l’orella. Una escalforeta agradable, bé que epidèrmica, li remuntava l’espinada. Voldria pensar que aquell instant, fos quin fos —i reconeixia que era ben agradable—, representava el punt més important de la seva vida, el fonament, el decisiu. God bless the child.

—Mundeta.

—Digues.

—S’ha acabat la cara del disc. El tombo?

—Per què m’ho preguntes?

El pressentiment prenia forma concreta. Seria ara. Tocava i no hi podria fer una altra cosa. Manaria ella, decidiria, governaria.

—Anem?

—Com tu vulguis.

En Jordi? Travessaren el passadís. Deixar-lo per aquest? Abans en Nito prengué un paquet de «Ducados». No, això mai de la vida. Les espatlles es fregaven mentre caminaven. Voldria morir-me, de tota manera. En Nito obrí la porta. Desaparèixer.

Estirada damunt la vànova de flors japoneses, la Mundeta Claret agafà una altra vegada el vodka amb taronja. El gronxà amb les puntes dels dits. En quina pel·lícula la super-star, independent, tenyida de ros oxigenat, o la divorciada francesa amb experiència, o la italiana incomunicada, feien exactament el mateix? No ho sabia ben bé. I ara no tenia massa esma per a esbrinar-ho. Es tractava d’una imatge sovint repetida. Abaixaria els ulls amb un lleuger to poètic, misteriós, com qui està submergit en un món ple de dubtes. Tant li feia l’estudiant que tenia al davant. Volia saber una cosa d’ell i ja en tenia prou: era del sexe contrari. Un de tants éssers que es delien per amagar impotències inconfessables. L’altre, el seu homu, era lluny. I ella, en aquella desfeta de gent que galleja de coneixedora, intentant de representar un paper que no sabia si li pertocava per tradició, per convenciment o per justícia. Qui començaria el primer gest del desig? Li agradava, pensava, l’objecte que tenia al davant. Per una nit, i sense aprofundir en converses fora de lloc, passaria. Només li calia abandonar-se, no pensar. Això, ara ho deia: no pensar. Tanmateix no ignorava —l’estranya lucidesa dels fracassats— que la seva actitud d’aquella nit i de tantes altres depenia exactament dels anys, mesos, dies d’educació que havia rebut des de la seva naixença. Sabia també que, fos quina fos la seva actitud, després se’n penediria. Perquè era el seu destí. El seu i el de tots els qui havien nascut sota la mateixa estrella: passar a través de la vida reculant i avançant. I usant com a única arma defensiva el penediment.