Ramona Ventura és convidada en un tec de germanor i admira com els lletraferits de l’any de la fam es fan la llesca mútuament

No culpis pas el mirall: la ganyota, la fas tu.

D’un proverbi rus.

Situarem la nostra història un dia d’estiu del 1953, any del Senyor, en un poblet de la muntanya de Montserrat. Posem-hi que feia sol i que la gent anava endiumenjada. Se celebrava, com cada any des del mil nou-cents quaranta-vuit, l’àpat de l’Associació d’Amics de les Lletres. Aquests tecs de germanor reproduïen, pels anys cinquanta, uns vagues anhels de llibertat que no acabaven de prendre forma determinada. Això afavoria que el suc i el bruc dels nostres compatricis es poguessin reunir sense que el fet els provoqués cap tensió ni psicològica ni política.

Ramona Ventura admirava els poetes, escriptors i capellans, que representaven el pòndol literari de la postguerra. El daltabaix de la guerra civil havia deixat en na Mundeta una empremta que l’empenyia, sense tenir-ne massa consciència, fora del nucli estricte de la família. Aquesta, representada gairebé tota per la vida conjugal, era per a na Mundeta d’una vulgaritat nècia i toixa.

Pensava trobar entre els poetes el redós espiritual on sadollaria les insatisfaccions inconfessables en una dona de la seva classe. Perquè creia que aquells homes selectes posseïen la Veritat i l’Ideal, es neguitejava quan no copsava a la primera, per raons educacionals no massa ortodoxes, el seu romanticisme abrandat. Insensibles als avatars històrics contemporanis, i absents, perquè les desconeixien, de les angoixes que corria aleshores Europa, aquells poetes constituïen el Cercle dels Escollits, els qui servaren, per a la «Pàtria Llur», la flama literària de la llengua de Verdaguer.

Ramona era acomboiada als àpats literaris per na Patrícia Miralpeix, la dona de l’Esteve Miràngels i per l’amiga comuna, na Flora Verdura de Peramau. Na Flora, ànima sensible i gràcil que posseïa una considerable renda marital, recollia en el seu somriure misteriós certes desviacions del sexe i coquetejava, val a dir que molt destrament, amb tot el qui se sentís trasbalsat pel neguit literari. No faltava mai el seu baladreig d’ocell exòtic en cap d’aquestes reunions i s’ufanava de posseir una extensa cultura pairal.

—Totes les gràcies de la natura es troben recollides en el vostre rostre, Flora. Viviu una perenne edat núbil —fou la salutació del poeta Pere Cardús, en entrar les tres dames a les sales del menjador.

Poeta rural i terratinent, íntim amic de tots els capellans de la comarca, Pere Cardús, que fou tres vegades Mestre en Gai Saber, conreava una justa fama de gasiu entre els seus. Deixava la dona a la cura dels afers agrícoles i entretenia el seu lleure, com una bona ànima elegida pels déus, entre els versots eucarístics i les honestes manyagueries a les senyores del país. Durant la guerra passà tres setmanes amagat al galliner del mas perquè els anarquistes del poble havien organitzat una busca aferrissada de tots els amos i senyors de les contrades. L’aventura el convertí en heroi sense pensar-s’ho i aviat fou centre d’algunes vel·leïtats místico-literàries.

—Oh, senyor Cardús, vós i les vostres galanteries!! Us presento Ramona Ventura, senyora de Claret, Mundeta, per als amics.

—Mundeta, em sentiré molt honorat si jo també us puc anomenar d’aquesta manera, sublim simbiosi de feminitat i ruralia…

S’acosta al grup Narcís Martínez i García, representant d’una casa de sabates del Poble Nou i autor a hores lliures de tres-centes comèdies, estrenades i premiades per tots els grups comarcals. El seu teatre oscil·lava entre la lloança de les virtuts domèstiques i un tènue sentiment nacional identificat dins el món de la pagesia del segle dinou. En els àmbits literaris es feia anomenar Narcís Martingàcia, qui sap si per amagar una molt dubtosa procedència geogràfica.

—Quin goig de tornar-vos a veure, senyor Cardús! Flora, que exquisida… Senyora…

—Ramona Ventura de Claret, per servir-lo.

—Orgullós de conèixer-la, senyora Claret.

—Gràcies.

—Vostè les té totes.

El poeta Pere Cardús, molestat per la interrupció del seu circumloqui, s’allunyà, tot excusant-se, per anar a saludar mossèn Dalla.

—Aquest gall insuportable, ronyós, coquí, pedant…

—Ja ho pot ben dir, Narcís. La seva muller està ben sacrificada, pobreta! A mi, què vol que li digui!, els seus versos em deixen ben freda… Oh, Mundeta, saps qui tens al davant? Doncs un dels nostres més grans dramaturgs, glòria de les escenes catalanes!!

—Flora, Floreta. Vós afalagueu immerescudament la meva natural modèstia…

—Us conec de fa molts anys i sabeu que no menteixo —les parpelles de na Flora desprengueren un alè d’espiritualitat—. Sempre recordaré el tip de plorar que em vaig fer, sóc una sentimental, en aquell final de la vostra obra, en què el fill clou els ulls de la mare que acaba de morir mentre algú col·loca un ram de flors als peus de la vella.

—Aquest drama no és meu, Flora. Em sembla que parleu de La mare d’en Santiago Rusinyol.

Una sobtada vermellor encengué les galtes de na Flora Verdura. La salvà del desastre dialèctic el desplegament dels convidats cap a les taules del menjador. Aquestes formaven una U i estaven adornades amb clavells vermells i blancs entrelligats d’esparreguera. La presidència, tribuna dels envejats, era ocupada per les autoritats locals —que feien la viu-viu en el món dels literaris— amb les senyores respectives, lloques que contrarestaven la finor d’esperit de les flors lletraferides. Els literats es dividien en dos grups que s’odiaven a mort però que trobaven gust en la presència de l’altre: per un cantó, el que encapçalava mossèn Dalla, un capellà desterrat a les terres altes per haver llegit, durant la vetlla pasqual del quaranta-nou, un poema d’inflamat nacionalisme i que es resistia a veure el país sota la flastomia filistea i, de l’altre, el grup que capitanejava en Lluís Abad, a qui alguna llengua viperina atribuïa com a pare un guàrdia civil de Villanueva de los Infantes que s’havia enamorat, en època roja, d’una cosidora del Poble Sec. En Lluís Abad era l’únic de tota l’aristocràcia literària que alternava els àpats locals amb els banquets de la meseta. El fet congriava la justa rancúnia del sector més pur, però unes assenyades raons diplomàtiques, raons que s’anaren utilitzant al llarg dels anys, aconsellaven la convivència gastronòmica.

Compartia la presidència na Dolça Badia-Plana, vídua de Josep Vinyals, el famós fabricant de la indústria cotonera. Na Dolça, més coneguda pel sobrenom de «la vídua Dolça», era una rica menestrala —algú parlà d’ella com a baronessa, però no ha estat confirmat— que entretenia les velleses fent de poetessa circumstancial i de musa d’algun lletraferit postbèl·lic. Amb la liberalització dels anys seixanta obriria els salons del carrer de Mercaders i s’estrenaria en el paper de madame Récamier, paper que li esqueia d’allò més. Reunia al seu voltant tots els poetes fracassats o postergats, el canvi del temps ho imposa, «és la vida», que s’aixoplugaven sota el seu recer maternal i fruïen del generós mecenatge de la dama; males veus diuen que oferí una més gran intimitat a un jove poeta d’escassa volada però propietari d’un magnífic cos d’Apol·lo.

Tret d’en Lluís Abad i de mossèn Pere Dalla, que ja hem tingut ocasió de fer conèixer al lector, hi havia mossèn Fidel Sunyol, consiliari d’associacions artístiques, escoltes, i rector de Montcada i Reixac; escàs de llums i de poca biografia. L’Antoni Vilà i Ràfols, displicent i un xic escèptic, que participava molt de tant en tant en aquests dinars —s’hi ensopia, vet-ho aquí— i que expiava la culpa d’haver estat engendrat pel gran escriptor naturalista, amic de la Pardo i d’en Zola, l’Enric Vilà i Niu. L’Esteve Miràngels, poeta madrigalista i ditiràmbic, famós pels seus epigrames. I, per acabar, l’Horaci Mir, triomfador dels jocs florals oficials, candidat a regidor i conegut per l’extraordinària habilitat que posseïa de no dir res parlant molt —privilegi de savis—, i autor de gairebé tota la bibliografia que es conserva del poeta Miravall, poeta nacional i, alhora, bandera expiatòria de filisteus. Citat per tothom, àdhuc pel cabdill i el ministre de marina del govern central.

El altres, per poder seure, s’acolliren a les afeccions i atraccions personals. Abundava el grup del silenci, que escoltava amb reverència les floretes, horacis, martingàcies, dalles i companyia i se sentien exclosos, per la seva inferior sensibilitat, del nucli dels inspirats.

Aquest nucli era heterogeni: els uns, estamordits pel gran catacrac, buscaven en els àpats la continuació del dinamisme literari que la guerra desballestà i la majoria de les vegades confonien l’ensabonada amb la crítica més objectiva; els altres, una gran majoria, ocupaven el pedestal literari que durant les dècades havien abandonat, sigui fugint sigui claudicant, els cervells més privilegiats. El vincle que els unia a tots plegats era una estranya amalgama i, sobretot, el sentiment de creure’s, gràcies a la manca de competència, els únics.

Ramona Ventura observava amb deteniment, com en una pel·lícula expressionista, l’aurea mediocritas dels comensals. Incapaç d’afegir-hi res pel seu compte, es limitava a somriure davant les consideracions dels contertulians. Assedegada de Cultura, els escoltava amb autèntica passió i maleïa la innata timidesa que la privava de prendre part en el diàleg, tal com feia la seva amiga, na Flora Verdura.

—Nosaltres opinem —en Pere Cardús sempre utilitzava el plural majestàtic— que la moda existencialista que tants d’estralls fa a França no trobarà ressò a casa nostra…

—Voleu dir? —preguntà Mossèn Sunyol—. Aquest estiu es comença a notar una afluència d’estrangers més gran que els altres anys… Qui sap el mal que pot fer!

—El joves, ja se sap, de seguida se senten inclinats devers costums d’altres països, costums que poden ser perniciosos…

—Jo diria que són costums amorals —interrompé en Martingàcia.

—… perniciosos i desordenats —continuà en Pere Cardús sense recollir aquesta acotació—. Però jo crec que el cinema encara és més maligne que els estrangers…, aquí no estem preparats per a veure segons quines coses…

—No cal exagerar —insinuà l’Esteve Miràngels—; tampoc no ens vindria gens malament de veure al nostre cel·luloide una mica més de cuixam…

—Esteve, vós i les vostres grolleries… Us manca una mica de la innocència d’un infant, ja us ho he dit moltes vegades —sentencià amb gravetat Mossèn Dalla—. Jo estic amb en Cardús en això de la nostra falta de preparació…

En Pere Cardús gallejava, vanitas vanitatum, commòs per la pública bel·ligerància.

—I què me’n dieu, de la nova mania de voler anomenar, en literatura, les coses pel nom més escabrós?… El llenguatge és quelcom d’elevat, d’espiritual!

—Teniu tota la raó. Jo mateix, quan escric una obra de teatre, procuro que els meus personatges parlin amb netedat.

—Aquests joves que ens volen embrutar la literatura convertint-la en una baixa conversa de carrer, em crispen, creieu-me.

—Senyor Cardús, voleu dir que no sou una mica massa dur amb el jovent? —intervingué, magnànima, na Flora—. A mi, particularment, els joves em són tan simpàtics!

—És que vós, Flora estimada, porteu la joventut arrelada al cor.

—Sembla que volen començar els discursos —advertí en Martingàcia.

En efecte, la taula presidencial s’arrenglerava a punt d’atacar. Després de les salutacions d’ofici i la lectura de les adhesions habituals, s’aixecà en Lluís Abad, a qui pertocava per categoria política iniciar l’ofensiva verbal.

—Senyores, senyoretes, senyors… Amics.

—No s’hi val que ho facin començar per aquest traïdor —xiuxiuejà Mossèn Dalla a l’Esteve Miràngels.

—Cal que entonem un misere, mossèn. Aquesta gent tindrà la paella pel mànec mentre no es giri la truita.

«Enguany, una altra vegada ens trobem aplegats en un àpat de germanor. Gràcies a les gestions del nostre estimat alcalde, que no ha dubtat mai a proclamar el seu entusiasme per en Miravall, us puc parlar en la nostra llengua… Perquè el que ens agermana, com deia el Poeta, és la Paraula…, la flama viva que flueix espontàniament de l’arrel més profunda d’un poble…, i no hi ha cap força material, amics, que la pugui destruir (aplaudiments)… Quan el poble parla conserva la Paraula i, amb ella, les tradicions, que es van transmetent de pares a fills…».

—Fa escudella barrejada amb qualsevol cosa —digué en Martingàcia a en Pere Cardús.

«Perquè la Paraula és l’esperit que batega en el cor del Poble i, gràcies a l’Esperit, el Poble no desapareixerà mai!!!!! (Més aplaudiments). Així empesos pels nostres errors històrics, no cal negar-ho, hem sofert totes les vicissituds, angoixes, que la nostra inconsciència col·lectiva ens atorgava…».

—El bandarra. —Mossèn Dalla, acumulà en un sospir tota la incomunicació històrica.

«… però la Paraula continuarà brollant de les deus de la terra, de les nostres muntanyes, dels nostres boscos, de les profunditats del mar… I ara, al recer de la Moreneta, m’atreviria a demanar que desviéssim les nostres mirades cap a Madrid…».

Se sentiren algunes aclamacions des de l’altra banda del menjador.

—Ja hi som! —exclamaren a cor els partidaris de l’actitud Dallista.

«… les nostres mirades plenes d’esperança i de comprensió. Conec gent del govern que té molt bona voluntat i un gran esperit de col·laboració vers les nostres coses… Són gent de fe que han ballat sardanes amb nosaltres, que han llegit Miravall, que entenen la nostra llengua, i que envien els seus fills a estiuejar a les platges gironines… ells han copsat la nostra intenció: aspirem a parlar la llengua materna tot establint un pont amb les altres regions espanyoles. Aspirem a parlar tot donant-nos les mans!!!».

Els aplaudiments foren discrets. Les mirades recaigueren centrípetes sobre Mossèn Dalla.

Aquest, arborat per l’exaltació discursiva que havia dut en el seu interior i excitat per l’alcohol, estava realment inspirat:

«Germans, hem sentit mots que ens parlen d’esperança. Gràcies a que el Crist ens en nodrí, la nostra existència esdevé menys feixuga (lleugera al·lusió al seu desterrament que molt pocs copsen)… No puc parlar-vos com jo voldria, ja m’enteneu (aplaudiments), estic emocionat. És ben cert que el nostre poble no morirà, però no perquè aquells qui manen arribin a escoltar-nos algun dia, no (rialles en un angle del menjador). Sé que vindran proves més dures, més tràgiques, més doloroses. Això no obstant, també sé que no defallirem en la tasca, que no abandonarem la lluita per la llibertat. Sobrevivim perquè som catalans i això, amics, no ens ho treu ningú!!! (aplaudiments plens d’exaltació). La Bíblia ho diu: ai, d’aquells que obliden la sang de la seva sang… (les mirades cremen en Lluís Abad), ai, dels qui deixen la seva terra per anar a llaurar la de l’enemic… Recordem els versos d’aquell poeta que, per causes que tots coneixeu prou bé, no tenim entre nosaltres:

Els aplaudiments eixordaren la sala i ofegaren algunes preguntes que es feren sobre l’autor del poema. L’autoritat no dissimulava el mal de ventre, i en Lluís Abad comentà a la vídua Dolça que allò no havia estat més que un «sermó» provincià i sense cap transcendència.

Les dones, representants conscients de «l’humil heroisme», maldaven per fer el seu discurs. Per evitar discussions de galliner, hom havia establert una mena de torns que s’acomplien fidelment en totes les celebracions. Així, na Flora, l’escollida del moment, s’aixecà i tragué un paper:

«Jo, pobreta de mi, què us podria dir? Sóc tan poqueta cosa… Com aquells ocellets que s’han perdut enmig del bosc, així em trobo, desemparada, davant l’eloqüència de les paraules que acabem de sentir —aquí, na Flora s’abandonà moralment a la comprensió de l’auditori—. Només m’atreveixo a reclamar-vos una miqueta d’atenció per a recitar un poema que definirà molt millor el meu estat d’esperit:

—No trobeu que és una mica cursi? —féu la vídua Dolça, que presumia d’educació europea, a en Lluís Abad.

Una mirada sagnant de na Flora frenà l’inici de col·loqui.

«Sóc la flor desitjada

del voler;

jo sóc una enamorada

del plaer.

L’alegria és l’aliment

del meu cor:

jo besaré eternament

a l’amor.

Jo sóc la flor delicada

i exquisida;

jo sóc una enamorada

de la vida».

Aquests versos estremiren la correcció mètrica de l’Esteve Miràngels, el qual havia militat de jove a les files noucentistes i es vantava d’una molt «íntima» amistat amb en Xènius.

Mossèn Dalla s’aixecà per dir que no es tractava ara de parlar de les meravelles de l’Univers —encara que vistes a través dels ulls femenins guanyaven en bellesa—, sinó d’esbravar els nostres ànims. La Bíblia ja ho deia: ai dels qui obliden la sang de la seva sang. Repetia el mot Pàtria en una cantarella gairebé inintel·ligible i, per por que no el reprengués el dinar, el van socórrer a base d’aiguanaf i d’aire fresc.

L’alcalde i companyia s’ensumaren un final no del tot tradicional pels anys que corrien. Començaren a abandonar la sala, tot formant una solemne comitiva. L’equip dels dallistes, en veure la desfilada, triomfaven. En Lluís Abad, veient-se atrapat, també deixà el local. Així, la crònica d’aquest àpat acaba amb la desaparició sobtada dels seus protagonistes.

Aquelles ànimes meselles s’arraulirien, en envesprir, a la llar, al seu món absent de follia. Flora Verdura abandonaria a la cambra de bany l’aire de reina jocfloralesca i observaria com el seu cos, més necessitat de carícies que no pas de poemes, envellia prematurament. En Lluís Abad aniria a Madrid i callaria, no sense recança, l’èxit personal del banquet literari. En Martínez García tornaria a vendre sabates i a representar el paper —entre un veïnat ensopit i admirador del american dream— de gènit del nostru taiatru. Solament, qui sap, foren mossèn Dalla i na Mundeta Ventura els únics que tastaren un món gloriós, un món real.