SENSE FRONTERES

S’acabaven els dies a Leningrad i la ciutat es buidava. Gairebé no hi havia nens: se n’anaven a les colònies d’estiu. Però arribava una altra fauna: els turistes. No hi havia lloc als hotels, no es podia caminar per la Nevski. L’encant del desconegut es desfeia: els veia en ramats, carregats de paquets. Leningrad s’havia convertit en un supermercat. Passejaven amb la petulància d’una superioritat: la material. Rússia s’acostava a Occident, érem a la temporada alta. Herzen va escriure, a Passat i pensaments: «L’occidental sempre està satisfet d’ell mateix i aqueixa autosatisfacció és un insult». L’URSS és l’únic país on nosaltres, les escombraries d’Europa, ens sentim superiors: la nostra roba interior és més fina. Dissimulem el desdeny amb complaença: un rus s’assembla a nosaltres en l’aspecte extern, les diferències no ens interessen. Allò que perdonem a un xinès, no ho perdonaríem mai a un eslau. Perquè són europeus i no en són, són asiàtics i no en són.

Un matí vaig rebre a l’hotel un ram de clavells vermells. L’Al·la Borísova em va telefonar:

—Els amics de Leningrad sabem que avui és el teu aniversari. Hem preparat una festa per a tu.

Em van convocar al restaurant de la Unió de Periodistes. Quan vaig arribar, ja m’esperaven. Una orquestra tocava molt alt melodies russes i ianquis. Gairebé no ens sentíem. A la taula del costat hi havia un grup nombrós que celebrava alguna cosa. La majoria eren homes. Acabaren borratxos. Un d’ells es ficà sota la taula i arrencà a plorar. Un amic el consolava.

A la nostra taula hi havia un capità de la marina mercant argentina. L’Al·la Borísova li feia d’intèrpret i l’havia dut al sopar. Era un home de complexió robusta, sanguini, que parlava amb una veu sonora i gruixuda. Contava tot d’anècdotes obscenes, l’Al·la feia escarafalls, en Valeri s’enrojolava i la senyora Braun, que no les entenia, somreia. El seu fill, en Serguei, s’ho mirava tot amb beatitud. De tant en tant, besava la mare a la galta. Van venir altres amics de la Unió d’Escriptors, entre ells l’Al·la Dràbkina, una escriptora que sempre anava amb faldilles florejades, penjolls i unes arracades llarguíssimes. Els homes em treien a ballar. Algú s’entrompà, els altres no li feien cas. Començaren els brindis, que no acabaven mai. El capità argentí només volia explicar històries verdes. Ningú no l’escoltava. La senyora Braun va dir que ara se sentia feliç, que els anys difícils ja havien passat. I recordà com, acabat el setge, tots els ciutadans de Leningrad van anar al Parc de la Victòria a plantar un arbre. Quan la senyora Braun enraonava, tothom callava.

En sortir, eren les dotze tocades i la nit era blanca. La Nevski estava inundada de llum, buida i silenciosa. Amb en Valeri vam passejar pel moll del riu Fontanka i pel Canal del Cigne. Al Camp de Mart, grups de joves s’escalfaven vora de la torxa encesa en record dels revolucionaris de 1917. Feia fred sota la serena i, cap a les dues, vam tornar a l’hotel. Però jo no volia perdre’m una matinada que ja no tornaria mai més i, després de desitjar-li bona nit a en Valeri, vaig tornar a sortir. La diejurnaia em mirà malament. I jo em sentia com una col·legiala.

Vaig passejar, primer, per la Nevski, irreal com un paisatge lunar. Tot era ple de fantasmes: els qui no volien quedar-se a casa i preferien la llum. Els borratxos dansaven al jardí de l’Almirallat, sota l’agulla daurada, ningú no es ficava amb ells, ells no es ficaven amb ningú. Lluny, se sentien els acords tristos d’una guitarra. Davant de la Plaça d’Hivern hi havia una llarga filera de cotxes aturats. Tot de gent s’acostava al riu, com si esperessin un fenomen. Miraven cap al Neva, silenciosos, sense inquietud. Aleshores, el pont del Palau s’aixecà com dos braços que imploressin al cel. I un vaixell passà per sota. Tranquil·lament. En un instant, la naturalesa i la ment humana es reconciliaven. Com si l’univers hagués retrobat l’harmonia perduda. No hi havia passat, ni Història, ni por. La ciutat acabava de néixer, feta riu i cel, llum i pont, vaixell i gent. Tots una sola cosa. Un cosmos únic, sense esquerdes. I vaig pensar que, en un segon, havia vist l’eternitat.

El dia en què me’n vaig anar de Leningrad, el cel havia recuperat el seu color habitual: un gris opac i metàl·lic. Plovia, s’acabaven les nits blanques. Vaig anar a seure al meu banc de la Plaça de les Arts, al costat de l’estàtua del Puixkin jove. Li vaig dir adéu, al poeta del braç estès. Gotetes de pluja saliquejaven entre els seus rínxols negres. També vaig anar a acomiadar-me dels carrers de Dostoievski. Al mercat que hi ha a la vora de l’església de Sant Vladimir, vaig comprar un pom de clavells vermells per a la senyora Braun, que m’havia convidat a sopar.

Al seu pis del carrer de Liteini, no hi cabia ni una agulla. Els convidats anaven de la cuina al despatx i del despatx a la cuina. El gat Kissinger, despectiu i aristòcrata, ens mirava des d’un prestatge ple de llibres. Vam menjar sopa de bolets amb vi blanc de Geòrgia. També li vaig dir adéu, a aquest vi, l’amic inseparable dels dies que vaig estar amb en Nikolai. Tots m’acompanyaren a l’estació. Però, abans de deixar la casa, la senyora Braun m’obligà a seure en una cadira del rebedor. El costum de l’hospitalitat russa ho marca així: si et fan seure abans de traspassar la porta, és que volen que tornis.

Davant del Fletxa Roja, tots ens vam estrènyer molt fort, sense dir-nos res —per a què? A darrera hora, van arribar en Vladimir Drujinin i la seva dona, la Tatiana. En Drujinin em besà al front, em donà dos àlbums d’òpera russa i em va dir: «Quan els escoltis, recorda’t de nosaltres».

Cinc minuts abans de sortir, arribà un jove escriptor de ciència-ficció que havia vist alguna vegada a la Unió d’Escriptors. S’afegí al grup sense dir res. Només somreia. Al darrer moment, va treure d’una enorme cartera negra una ampolla de xampany i copes de vidre.

—Hi ha un vell costum entre els escriptors de ciència-ficció —va fer—, i és que brindem amb xampany pels hostes que desitgem que tornin a la nostra ciutat.

El tren se n’anà i el grup de Leningrad es tornà cada vegada més petit. Un puntet negre, una taca minúscula indissoluble. El gust del xampany se’m quedà encastat al paladar. Un tel de pluja esboirà el paisatge. Havia arribat amb pluja i amb pluja me n’anava. I, entremig, un lluminós parèntesi de nits blanques.

Vaig començar a escriure aquest llibre un diumenge de juliol. Feia sol i les fulles dels plàtans del meu carrer s’estaven quietes. Els carrers eren buits, els bars tancats. A la Rambla, bullien els turistes. No els veia des del meu refugi. Vaig trobar la meva gent com si l’hagués deixada en una fotografia antiga: els mateixos gestos, les mateixes paraules. Algunes històries noves, amics que es quedaren sense feina, ruptures amoroses. La vida, a la ciutat on habites, sempre és repetitiva. I tots esperant un miracle, que és una manera de continuar.

Veia la meva estada a Leningrad com si no l’hagués viscuda. Com una fantasia que em duia a l’enyorament: m’enyorava del jo que hi havia deixat, de mi mateixa, que ja no era la de Barcelona. Em venien imatges disperses: els capvespres damunt el Neva, els palaus retallats dins un cel immens. El poeta Kavafis no tenia raó: en un altre entorn, no portes les penes al damunt. M’enyorava de mi mateixa, perduda pels carrers de Dostoievski, de quan seia a la Plaça de les Arts, a la vora del jove Puixkin, dels raigs de sol que dauraven les façanes neoclàssiques de l’arquitecte Rossi.

Al final del meu carrer hi ha una muntanya que veig cada dia. Va desaparèixer l’agulla daurada de l’Almirallat, que assenyalava, desafiant, el cel de Leningrad. Van desaparèixer els borratxos de les nits blanques, els vaixells que s’escolaven damunt el Neva, la fortalesa de Pere i Pau, el germà d’en Lenin i els desembristes, les nits sense lluna i els fanals apagats, i els ulls que parlaven de la senyora Braun. L’amor de l’Al·la Borísova pel pilot dels Urals, l’enginyer Kostiurin i els seus records africans, Iuri Ritkheu i els seus germans, els balenons. La mirada d’en Valeri davant d’Eros i Psique, el castellà de l’Alexandra Koss i les xicres de porcellana de la Raïsa Livovskaia. I en Nikolai, que em va ensenyar, a la seva manera, a entendre el seu país. I el Tsinandali, el vi blanc de Geòrgia. Tot s’esvaní. Només em quedaven les sensacions.

No, no és veritat: hi són. Existeixen, els he vistos. A l’altra banda, hi ha una meitat de nosaltres mateixos. Durant dos mesos vaig somniar que era possible viure sense fronteres.