XIII

Els dies se succeïen, més clars i lluminosos. I Leningrad em seduïa a poc a poc. Fugia d’en Nikolai i em perdia pel Jardí d’Estiu. Entre les estàtues neoclàssiques, tot de velles solitàries llegien. Voltat pel Fontanka i el Canal del Cigne, ple d’ocells i d’arbres centenaris, amb zones obagues, humides, on els raigs de sol donaven tonalitats distintes, el jardí es va convertir en el meu reducte, on podia ordenar els pensaments. Ja no tenia tantes ganes d’anar-me’n de Leningrad, ni comptava els dies que faltaven, ni llegia l’etiqueta americana als paquets de Winston, ni tampoc baixava les escales de l’Europa cada matí per a quedar-me l’únic exemplar d’«El País» que hi arribava.

Tenia la retina habituada a les columnes rostrals, les esfinxs, i als centenars de figures humanes i d’animals que s’escampaven per la ciutat. Tot allò que no havia estat destruït pels nazis durant el bloqueig perquè ho havien emmascarat. Prop de dos-cents arquitectes hi treballaren. Els pilots alemanys que patrullaven damunt de Leningrad no podien reconèixer les cúpules daurades de l’Smolni, o les de la Catedral de Sant Isaac, perquè havien estat recobertes amb xarxes de pesca que pintaven de verd a la primavera i d’ocre durant la tardor. Des dels núvols semblaven parcs. Els alpinistes escalaren l’agulla daurada de l’Almirallat i les de la fortalesa de Pere i Pau i les pintaren amb colors foscos. Sota immenses extensions de vegetació van desaparèixer els sostres del Palau d’Hivern, l’edifici d’Estat Major, les estacions d’electricitat, els dipòsits de gasolina i les grans fàbriques. Enterraren moltes estàtues i monuments i només deixaren a la vista, com a símbols de la insubmissió, l’estàtua de Lenin a l’estació de Finlàndia i les dels mariscals Kutuzov i Sugorov davant de la catedral de Kazan.

A través de l’arquitectura, començava a entendre la ciutat viva del Leningrad d’avui. Un dia vaig passejar amb en Vladimir Drujinin, que havia estat periodista a la ràdio durant el setge. Drujinin era un home culte que parlava molts idiomes, que admirava en Dalí i que feia temps que només desitjava una cosa: poder veure les obres d’en Gaudí. Drujinin conservava les formes dels homes il·lustrats del segle XIX, d’una sentimentalitat equànime i de passions serenament contingudes. Vam passejar pel canal Griboïedov i pels carrers de les novel·les de Dostoievski. Griboïedov era un escriptor i diplomàtic liberal que escrivia contra el despotisme tsarista. El 1828 l’exiliaren a Pèrsia i, al cap d’un any, fou assassinat pels perses com a representant del poder rus que ell tant odiava. En Drujinin m’explicava això i també que tenia en projecte una novel·la sobre un ambaixador francès en temps de Pere I. No era el primer rus que em parlava dels seus interessos pel passat. Ni tampoc de l’admiració que sentia pel fundador de la ciutat. Em va ensenyar una església típicament russa, amb la cúpula en forma de ceba, però construïda amb l’estil barroc.

—El nostre barroc és més fantàstic —em va dir—; no es troba ni a França ni a Itàlia. Pere I va estudiar els plànols de les ciutats estrangeres que ell admirava. I va deduir que el millor model era el de les holandeses, així és com s’aconsegueix la barreja de russificació i europeïtzació. Aquí, hi podem veure l’estil italià, el francès, el danès… Pensi en l’agulla daurada de l’Almirallat. El nostre Pere no ignorava que calia construir una ciutat nòrdica i va advertir a Tresini que no ens convenia l’estil italià. Ni tampoc no volia les finestres grans, que no s’adiuen amb el clima rus…

Drujinin semblava extret de l’època en què la cultura francesa encara tenia prestigi dins de la societat russa. Com a bon ciutadà de Leningrad, es declarava un devot seguidor dels versos de Puixkin. I també dels escriptors que abans havien estat periodistes. Com Graham Greene i Hemingway.

—Encara que aquest darrer ha estat molt mal imitat pels escriptors russos dels anys quaranta.

Em va convidar a dinar a casa seva. La Tatiana, la seva dona, va cuinar una saborosa sopa georgiana. Mentre menjàvem el segon plat, peix blanc del nord, i bevíem vi negre de Bulgària, en Drujinin em parlà del seu bloqueig. El seu pare va morir de fam l’hivern de 1941, la mare durant l’evacuació. El que recordava més era la foscor, la neu als carrers, només solcada per senderols que trepitjava la gent tot arrossegant els seus cadàvers damunt dels trineus infantils. I una imatge que no oblida: el fum negre del braser que ell encenia tots els matins. El gust del succedani de te que ell es preparava amb herbes silvestres. La finestra coberta amb roba negra, per tal que no s’hi infiltrés la claror, I la petita espelma que li servia per a veure les ombres de la casa. Eren espelmes artesanes, bocins de fusta que s’aguantaven damunt d’una forquilla de ferro. Havien tret la idea dels pagesos antics, dels temps en què encara no hi havia petroli.

—Li ha quedat odi contra els alemanys? —li vaig preguntar a l’hora de les postres. La Tatiana ens havia fet blinis, una mena de crêpes amb crema de llet.

Drujinin va somriure.

—Miri, li contaré què em va passar ara fa uns quants anys:

En Vladimir Drujinin enyorava l’ensopiment dels temps de pau durant els seus anys joves. I l’Al·la Borísova sentia nostàlgia per l’època dels seus avis. L’Al·la, que treballava com a funcionària a la Unió dels Escriptors, tenia la meva edat. Em va voler acompanyar el dia en què anàrem a l’Smolni, que avui és la seu del comitè central de Leningrad i de la seva regió.

L’Smolni va ser un pensionat per a noies nobles, i asil per a vídues velles de militars sense recursos, fins al 1917. El nom li ve dels temps de Pere I, quan s’hi emmagatzemava la brea per al calafat dels vaixells de la flota russa. El 17 d’agost de 1917 s’hi traslladà el Soviet de Petrograd i el Comitè Executiu Central del Soviet de diputats obrers i soldats de tota Rússia, que, fins aleshores, eren al Palau de Tàuride. Les cúpules de la catedral, construïda per Rastrelli, s’oposen a l’edifici central, línies neoclàssiques que ideà l’arquitecte Qaurenghi. El contrast és evident: Rússia i Europa en un mateix conjunt. Austeritat i barroquisme. Els soldats que custodien l’edifici són a dintre. A fora, només el jardí, amb àlbers, lilàs i tulipes. Més enllà, un parc, amb els bustos de Marx i Engels. No sembla una fortalesa, només l’harmonia de les formes clàssiques tallades amb brusquedat per les cúpules en forma de ceba i els inevitables colors de Rastrelli. L’Smolni té un aire més amable que la baluerna del Kremlin, vetusta i rància d’antiguitat, closa cap endins. Podríem dir que l’Smolni és a Pere I i Lenin com el Kremlin a Ivan el Terrible i Stalin.

Els murs de l’Smolni tremolaren per l’artilleria dies abans de la Revolució d’Octubre, il·luminats per les fogaines dels soldats. I també després, durant el setge, quan era fosc i cobert per xarxes que dissimulaven les cúpules daurades i les frontisses neoclàssiques. Ara semblava un museu, passadissos i passadissos amb portes que s’obrien i s’ajustaven amb cautela, on intuïa els despatxos, les oficines i els esbossos de vida privada dels buròcrates d’avui. Un aire de monestir impregnava les parets. Un silenci monacal esberlat de tant en tant per petjades apressades, ombres que s’escapaven. Fills i néts dels bolxevics revolucionaris desapareixien sense lluïssor a les mirades. És fàcil de pensar que el temps ha canviat —o potser no tant?— des d’aquells dies en què Lenin era anomenat el «somniador del Kremlin» perquè pensava bastir Rússia amb vint centrals elèctriques. Se sentia la veu de Lenin, gravada en un vell gramòfon, enèrgica com la mirada dels retrats.

—Personatges com ell són un miracle dins la història —em va dir l’Al·la amb el mateix to que usà en Nikolai per a referir-se a Rasputin.

En temps del bloqueig, les portes s’obrien sense cautela, les passes eren nervioses, excitades, i les màquines d’escriure esquerdaven el silenci. Als seus despatxos, els dirigents de Leningrad van organitzar-ne la defensa sota la pressió de l’angoixa. I Pavlov, l’encarregat dels proveïments, s’hi cremava les celles per a distribuir les racions, que minvaven dia a dia. Els dirigents van enterrar en un refugi antiaeri tots els papers i documents de l’època de Lenin.

—Ningú, a Leningrad, no hauria pogut suportar la idea que els records dels dies de la Revolució haguessin desaparegut per a la memòria col·lectiva —féu l’Al·la.

Lenin dormia en una de les cambres de les antigues zeladores. Darrera d’un paravent, un llit molt estret amb barrots de ferro i un rentamans. Al costat, el despatx on va escriure els articles, les crides i els discursos més famosos, que donarien llum al nou Estat. Alekxandra Kol·lontai recorda a les seves memòries aquells dies: «L’ambient en què transcorrien les sessions del Consell de Comissaris del Poble era molt rigorós, més que rigorós, però no gens còmode per a la feina. La taula de Lenin estava arrambada a la paret i, al seu damunt, hi penjava una bombeta pelada. Els comissaris sèiem al voltant de Lenin i fins i tot a darrera d’ell (…). Això no obstant, a ningú no se li va acudir, aleshores, de posar la taula d’una manera més còmoda. Ocupats en una gran obra, no pensàvem en nosaltres…».

—Ells van viure la il·lusió d’un canvi —digué l’Al·la—, un d’aquells moments en què notes que tot, al teu voltant, es transforma… Ara és una altra època. I crec que els nostres avis foren més afortunats.

La sala on ballaven les senyoretes de la noblesa es convertí en el primer lloc on Lenin es reuní amb els seus seguidors després de sortir de la clandestinitat. És una sala ampla, espaiosa, i les aranyes que hi pengen tenen més de setanta-cinc anys. Són les mateixes aranyes que van veure aquella munió de pagesos, soldats i obrers que s’aplegaven enmig de la gran tempestat per a proclamar el primer govern dels soviets. John Reed ho va descriure així: «Vam entrar dins de l’ampli saló de sessions, tot fent-nos pas entre aquell eixam de gent que s’amuntegava a la porta. Il·luminats per enormes aranyes blanques, en bancs i cadires, als passadissos, als ampits de les finestres i al caire de la tarima presidencial, s’estaven asseguts els representants dels obrers i dels soldats de tota Rússia. Amb un silenci ple d’ànsia, entremig d’un brogit salvatge, esperaven el toc de la campaneta del president. No hi havia calefacció, però els nostres cossos emanaven un baf de calor…».

Al cap de poques hores, a les cinc i disset minuts de la matinada, aquells mateixos homes s’aixecarien plorant com infants en saber que el comissari del govern provisional havia presentat la dimissió. L’Al·la mirava la sala i no deia res. I jo pensava en aquell dia 7 de novembre de 1917 i vaig entendre l’angoixa dels dirigents de Leningrad durant el setge per a salvar l’Smolni. Allí jeia una part de les seves il·lusions.

Il·lusions que envejava l’Al·la Borísova, que havia viscut en Vladimir Drujinin i que havia perdut el noi del cap pelat que m’havia trobat a la Plaça de les Arts, a la vora de l’estàtua de Puixkin. Il·lusions que no semblaven entusiasmar en Nikolai, per a qui el miracle de la Història era Rasputin i no Lenin. Però els moments d’exaltació que ens tornen des del passat sempre són tramposos. El present no és mai cronològic, ni tria els instants que cal recordar. Els llibres d’història bandegen a posta la monotonia de cada dia, són fets amb petites mentides per a explicar les grans veritats. O a l’inrevés. L’Al·la Borísova odiava la rutina dels seus dies i, en sortir de l’Smolni, em va dir:

—Avui dia és molt difícil ser un autèntic revolucionari, perquè no hi ha grans herois ni t’impulsen grans generositats. Ara que, potser, en aquella època també passava el mateix. No tots eren bones persones. En temps del meu avi un escriptor satíric parlava d’un líder revolucionari. Deia: «Aquest estima la humanitat. Però també els veïns de l’escala».

Amb en Nikolai vaig visitar una escola espanyola al barri més antic de Leningrad, el de Petrograd. La directora, una dona d’uns cinquanta anys, d’ulls blaus i vivaços, em va dir que el problema més greu que tenia era la lluita contra els pares perquè deixessin decidir als fills el que volien estudiar. Tots volen fills tècnics o bé que segueixin la carrera del pare. Obrers i antics pagesos desitgen que els seus fills ascendeixin de classe a través dels estudis. Una manera de desclassar-se cap amunt i d’incrementar les files de «la burgesia roja». Els mestres van voler que jo assistís a un examen sobre la guerra civil espanyola. A la classe, que feia olor de pubertat, els nois s’aixecaven cada vegada que jo els preguntava alguna cosa i em contestaven amb un castellà quasi perfecte. Els tocava l’escola espanyola perquè vivien al mateix districte, i s’hi barrejaven nois de diverses procedències familiars. Devien tenir entre catorze i setze anys i no tenien l’aire insolent i divertit dels nostres adolescents llatins. Més disciplinats i també més dolços. Em van omplir de clavells rojos. En sortir, la directora em va comentar:

—Nosaltres els volem preparar per a la vida… Encara que tota aquesta joventut és privilegiada. No ha conegut la guerra ni tampoc què significa passar fam —afegí, tot mirant de biaix en Nikolai.