IX

El dia en què vaig anar per primera vegada a la ciutat de Puixkin no sabia encara la història de l’escultura de Bach, ni tampoc que en Neruda havia sentit la força de la pluja damunt els seus versos.

Aquell dia de primavera, en Nikolai semblava revifat. Mentre anàvem cap a l’estació per a agafar el tren, es va tombar dues o tres vegades per a veure si hi havia agents.

—Estic content, avui no ens segueixen —va dir.

En arribar a Puixkin, vam deixar al fons els parcs i el palau i vam agafar un autobús que ens duria a una barriada extrema on tots els carrers eren idèntics i les cases s’assemblaven les unes a les altres. Anàvem a veure un testimoni que ens havien assignat per via oficial, un ex-combatent del front de Leningrad —que havia lluitat al turó de Púlkovo i a prop de la fàbrica Kirov— que tenia al voltant de vuitanta anys.

L’home, que era molt sord, no es fiava de mi. Ens va rebre amb cara de pomes agres i ens va tenir una llarga estona al rebedor i amb la porta ajustada. Volia saber qui era jo, quines eren les meves idees i si de debò havia actuat sempre «com una antifeixista espanyola». El pobre Nikolai no se l’esperava, aquesta rebuda. Tot atabalat, l’intentava convèncer dels meus bons propòsits, i encara que jo no entenia ni un borrall del que deien en rus, em bastaven les mirades que em feia el vell.

Per fi, l’home ens va fer passar a un petit menjador. Al sostre, hi penjava una bombeta sense pàmpol que hi feia molt poca llum. En Nikolai va treure la seva ampolla de vodka i la va posar damunt d’una taula coberta amb estovalles de plàstic. No era la situació més adequada per a les confidències.

L’ex-combatent em va explicar una mica pel damunt la història del setge de Leningrad, però no la que volia jo, sinó la que es troba als manuals sobre «la Gran Guerra Pàtria». I jo anotava i m’hi ensopia i, de tant en tant, escrivia «uf», «uf», perquè semblava com si el vell em volgués convèncer de grans veritats sense amanir-les amb les petites històries que t’ajuden a fer-les versemblants.

Llavors va entrar una amiga del vell, la Irina Alexandrovna, una dona de pitram barroc que havia fet de correu durant el setge, quan només tenia quinze anys. S’havia penjat les condecoracions damunt una jaqueta de color blau marí i el pitram encara feia més embalum. L’ex-combatent em va ensenyar les seves medalles i tots dos em parlaven alhora. No em donaven detalls i només repetien frases com «el valerós exèrcit soviètic». I, a la quarta vegada que ho van dir, vaig deixar d’escriure. La desconfiança que hi havia dins de la cambra era una boira espessa que no deixava veure les cares tal com eren, ni sentir les paraules que jo necessitava escoltar.

Mentre tornàvem cap a Leningrad, vaig adonar-me que estava espantada. Aquell viatge era absurd. Mai no escriuria un llibre sobre el setge de Leningrad, mai ningú no em diria què va passar. Havia recorregut cinc mil quilòmetres, havia anat a l’altra banda de les nostres fronteres, solament per a escoltar la desgraciada vida amorosa d’un home con en Nikolai, l’home que veia agents pertot arreu. I, històries d’aquesta mena, les havia sentides un munt de vegades sense moure’m de casa. Sense sortir del meu carrer.

En Nikolai no deia res, de ben segur que estava capficat amb la seva pròpia angoixa. Si hagués dit alguna cosa, jo l’hauria mossegat.

Però l’endemà mateix vaig començar a agrair-li la seva indiferència, i també les seves pors. Perquè em deixava sola i jo havia de fer l’esforç de descobrir allò que buscava pel meu compte. I és així com, a poc a poc, la ciutat anà canviant d’aspecte.