ACTE III

PERPÈTUA. — Què dius, que la Florentina ha sortit? A aquestes hores?

ZERAFINA. — Zí zenyora, ha anat a comprar florz.

PERPÈTUA. — És avui la visita del senyor Homer?

ZERAFINA. — Zí zenyora… Ai, com eztà la zenyora Florentina. Zi la veia… Ha fet totez lez llizonz al dematí i ara ja eztà lliure. El coneix, voztè, el zenyor Homer?

PERPÈTUA. — Més m’estimaria no coneixe’l.

ZERAFINA. — Diu la zenyora Florentina que té el bigoti molt negre i una pigueta zota de l’ull. Em va enzenyar un retrat de quan el zenyor Homer era jove, però la pigueta no ze li veu…

PERPÈTUA. — Aquesta pobra Florentina… El que trobo és que en comptes d’estar contenta més aviat està trista d’ençà que va morir la geganta… No ha fet res més de bo.

ZERAFINA. — Vol dir? De vegadez, riu… però ez veu que eztà molt emozionada.

PERPÈTUA. — I què hi diu la Zoila?

ZERAFINA. — Oh, ja veurà, ella, com diu la zenyora Florentina, éz molt de lilàz i violetez, zap? Diu que farà un model de barret per la zenyora Florentina, per anar-ze a cazar, que al capellà ze li tallarà la rezpirazió.

PERPÈTUA. — A veure què passarà, a veure…

ZERAFINA. — Jo, méz m’eztimaria que no ez cazéz. Eztem tan bé… Però zi ella ha de zer feliz així… paziència. Zenyora Perpètua…

PERPÈTUA. — Digues.

ZERAFINA. — Quina zort que he tingut de venir en aquezta caza. Éz la zort méz zort de totez lez zortz.

PERPÈTUA. — A veure si t’entrebancaràs. I tu què?

ZERAFINA. — Jo?

PERPÈTUA. — Sí, tu… vaja, vull dir com et trobes… Vull [dir] si tot va endavant.

ZERAFINA. — Em zembla que ja ez belluga.

PERPÈTUA. — Tan aviat?

ZERAFINA. — Ez veu que ja té ganez de veure el zol.

PERPÈTUA. — Quin cap de pardals que estàs feta.

ZERAFINA. — Zi aquezta vegada zurt bé, tindré una companyia per zempre.

PERPÈTUA. — I què en fareu?

ZERAFINA. — No l’entenc.

PERPÈTUA. — Vull dir on el portaràs.

ZERAFINA. — On el portaré? Enlloc. Li comprarem un brezolet i el tindrem aquí. Ha dit la zenyora Florentina que com que naixerà pel tempz delz mozquitz haurà de comprar una mozquitera blava.

PERPÈTUA. — Què dirà el veïnat i el senyor rector quan se sabrà? Jo, si fos de vosaltres, el portaria al poble.

ZERAFINA. — Moltez gràziez.

PERPÈTUA. — No pot ser que la Florentina vulgui tenir una criatura de bolquers a casa.

ZERAFINA. — Li fa méz il·luzió que a mi. Perquè ho zàpiga. I diu que li enzenyarà la zolfa. I que zi éz nen potzer zerà director d’orqueztra.

PERPÈTUA. — Si això t’hagués passat a casa meva, t’hauria enviat al poble més de pressa que corrents.

ZERAFINA. — Éz clar. Amb elz dizpezerz… totz haurien rigut.

PERPÈTUA. — Però com va anar tot plegat… explica’m. Qui és el pare de la criatura?

ZERAFINA. — Vostè éz molt xafardera. I zi no li vull explicar?

PERPÈTUA. — Apa, apa… explica.

ZERAFINA. — El vaig conèixer a la plaza de Catalunya… zap?
Em pazejava zota de lez palmerez i zento que diuen: «Quina merenga!». Em giro i veig trez zoldatz que feien broma. I un altre diu: «Caza-la viva!». I l’altre afegeix: «Zembla que vingui de fora». I ez van pozar a riure i jo també. Ez van acoztar i em van dir que era molt bufona però que anava una mica ezcabellada, i el que em va dir que anava una mica ezcabellada era el que havia dit que zemblava una merenga. Duia una floreta a la mà, per jugar, i me la va pozar alz cabellz. El zol li tocava a la cara i li feia tancar elz ullz, i cada vegada que obria i tancava elz ullz… miri… unez peztanyez com fullez de palmera.

PERPÈTUA. — Es veu que t’agraden molt, oi?

ZERAFINA. — Què vol dir?

PERPÈTUA. — Que t’agraden molt els senyors.

ZERAFINA. — El que m’agrada méz zón elz jovez.

PERPÈTUA. — I què més va passar?

ZERAFINA. — L’altre diumenge ja m’ezperava. I com que ez va fer fozc aviat, em va agafar del braz perquè no caiguéz i al diumenge que feia trez vam anar a l’Arrabazada.

PERPÈTUA. — Ja ho veig. I allí va començar la broma.

ZERAFINA. — La broma? Lez llàgrimez. Em va dir que l’embarcaven cap a l’Àfrica i que allí el matarien damunt de la zorra i que no enz podríem veure mai méz, i va dir que zi el mataven, mentre ez moriria, penzaria en mi perquè zóc com una merenga.

PERPÈTUA. — Et va agafar per la tristesa, ja ho veig.

ZERAFINA. — No em va agafar per enlloc. Li vaig fer doz petonetz. I feia un vent… Zemblava que em volguéz arrencar elz cabellz i lez faldillez. Era com zi z’acabéz el món. I eztàvem abrazatz com duez pedrez perquè el vent no ze’nz emportéz… Ai… que era dolz…

PERPÈTUA, rient. — Si et deia merenga…

ZERAFINA. — Quina diferènzia delz altrez doz… Aquezt zemblava que patíz. Ze’l veia méz dezezperat, pobrizó. (Assenyalant l’estómac). Quan hi penzo em ve com una coza aquí…

PERPÈTUA. — I quan l’has de tenir?

ZERAFINA. — Vol dir el nen? Per Zant Joan: ni maza calor ni maza fred.

PERPÈTUA. — Ja veig que li hauré de fer una camisa.

ZERAFINA. — El tindré a la nit, em penzo, i tot zeran focz i coetz i piulez… La meva mare zempre diu que zi un nen neix a la nit de Zant Joan éz molt ezpavilat.

PERPÈTUA. — Ja li sabràs fer mitjonets de mitja?

ZERAFINA. — Ho zé fer tot… (Escolta). Ja éz aquí.

FLORENTINA. — Hola… Estic més cansada i anguniosa…

PERPÈTUA. — He passat un moment…

FLORENTINA, a Zerafina. — Treu les pomes del senatxo. (A Perpètua). He comprat pomes per fer al caliu, les fem en el braser i perfumen tota la casa.

ZERAFINA. — I zón riquízimez.

PERPÈTUA. — Demà te’n portaré i me les deixaràs coure… Farem una pomada.

ZERAFINA, riu. — Per fer cataplazmez al ventre…

PERPÈTUA. — Sempre t’has de ficar on no et demanen.

PERPÈTUA, a Florentina. — Potser que et traguessis l’abric.

FLORENTINA. — Tens raó. No sé ben bé el que em faig.

ZERAFINA. — Vol que li fazi una tazeta de til·la?

FLORENTINA. — Potser sí… Se’m veu molt que estic nerviosa?

PERPÈTUA. — Els ulls et ballen.

FLORENTINA. — Déu meu, mira’m la mà. (Li tremola una mica). Semblo la pobra Zoila.

ZERAFINA. — Corro a fer la til·la.

PERPÈTUA. — Assossega’t, perquè, si no, les coses surten a l’inrevés. Què pot passar? Que et digui per casar-vos? A tu t’agradaria, ja ho veig. Però si no t’ho diu, creu-me a mi que tinc experiència de la vida: si no t’ho diu, serà la teva sort. Tot el que us ha lligat fins ara us podria deslligar… En fi, no m’hi vull ficar… et dono el meu parer i ben honestament.

FLORENTINA. — El que em passa és molt diferent del que tu et penses… no puc explicar per què però aquesta entrevista em fa molta por. Tinc por. Res més. No penso res, no faig cap projecte. Tinc por.

PERPÈTUA. — Si jo estigués al teu lloc ja fa anys que l’hauria engegat a passeig.

FLORENTINA. — Tu tens el teu punt de vista, filla meva, cadascú té el seu punt de vista. Si sabessis com havia somiat tota la vida d’ésser com les altres… Tenir casa amb fills. Per l’Homer vaig dir que no a un pretendent… i potser hauríem estat feliços.

PERPÈTUA. — Era el fill d’un notari conegut, oi?

FLORENTINA. — Quan vaig tornar del poble, un cop la meva mare enterrada, vaig trobar l’Homer casat. Em va explicar que l’hi havia obligat la família… que sense mi seria desgraciat sempre…

PERPÈTUA. — Històries de mal pagador.

FLORENTINA. — Em penso que una mica bé em deu haver estimat… Tota la vida ens hem vist…

PERPÈTUA. — Hi has deixat els millors anys… I aquests ja són ben perduts. No te’ls tornarà ningú. De vegades et veig des de casa, ran de balcó, mirant el jardí. Tu no em veus. Sola amb la teva vida i sola amb tu. Ell, amb aquesta història, em penso que més aviat s’hi ha divertit. No et vull fer mal. Més aviat miro de treure-te’n.

ZERAFINA. — La til·la. Begui-ze-la calentona i abanz no vingui el zeu promèz… A poc a poc…

FLORENTINA. — M’agraden tan poc les herbes…

PERPÈTUA. — Tira-t’hi una mica de conyac, pel cor.

FLORENTINA. — Però i els nervis?…

ZERAFINA. — Vaig a buzcar-lo.

PERPÈTUA. — Una mica de conyac, sense abusar, és la gran solució per les tristeses. I per les alegries. A mi el conyac no m’agrada, però de vegades, si estic massa ensopida, me’n poso un dit en una copeta i hi suco un parell de terrossos de sucre.

ZERAFINA, amb l’ampolla de conyac. — Un rajolí. Apa, ja eztà. Ja veurà que bé.

FLORENTINA. — Havies de dur una copeta per la senyora Perpètua…

PERPÈTUA. —… I una per ella. Està més espantada que un ocell.

ZERAFINA. — No eztic ezpantada… éz que la zenyora Florentina em fa patir… ja fa diez que no éz ella mateixa… dez del dia que va venir el mozo… el zenyor Franzizquet.

PERPÈTUA. — Aquest conyac és de primera.

ZERAFINA, beu i tus. — A mi no m’agrada ni regalat, però ez veu que el nezezito.

FLORENTINA. — Em sembla que aquesta til·la m’anirà molt bé.

PERPÈTUA. — És clar, dona. El que has de fer és no pensar en res. Avui vindrà, com ha vingut tantes vegades. I el que hagi de passar anirà passant sobre el terreny, perds el temps pensant-hi.

ZERAFINA. — Donar conzellz va bé, però elz dintrez ningú no elz arregla. Elz dintrez zón elz dintrez.

Truquen. Zerafina va a obrir. Perpètua l’atura.

PERPÈTUA. — Ja hi vaig jo. Si fos ell, ho aprofitaria per anar-me’n.

FLORENTINA. — Si és ell, la til·la encara no haurà tingut temps de fer-me l’efecte.

ZERAFINA. — No penzi, no penzi…

Entra Perpètua amb Júlia.

JÚLIA. — Entro i surto. M’ha dit la senyora Perpètua que encara no havia vingut. Estic impacient. Aviat deurà venir. És clar que no és gaire puntual. Té.

FLORENTINA. — Què és això?

JÚLIA. — Un bocí de pedra del sant Sepulcre.

FLORENTINA. — No m’ho hauria cregut mai de tu.

JÚLIA. — No és meu, ja saps que sóc incrèdula… el va comprar la meva filla a una gitana quan va passar aquella temporada de disgustos amb el seu home.

PERPÈTUA. — Júlia, em pensava que eres més intel·ligent.

JÚLIA. — Que et penses que hi crec? Però és una d’aquelles coses que si no fan cap mal. I voldria tant que la nostra Florentina fos feliç, pobreta…

ZERAFINA. — Zi la poguézim cazar, quina alegria que tindríem, eh?

JÚLIA. — N’he parlat amb el meu home i saps què m’ha dit?

FLORENTINA. — Aquestes coses li expliques?

JÚLIA. — No me n’he pogut estar… Diu que desitja que tot et surti com tu vulguis. Es veu que et té molt d’afecte.

FLORENTINA. — Però si amb prou feines ens hem creuat mai dues paraules.

ZERAFINA. — Per apreziar una perzona no ez nezeziten paraulez.

PERPÈTUA. — Tothom s’adona que la Florentina és molt bona.

ZERAFINA. — Zí que éz bona, però de vegadez també té el zeu geni…

JÚLIA. — Calla, ximpleta.

ZERAFINA. — Voztè ez pren molta confianza.

PERPÈTUA. — La que te’n prens ets tu.

ZERAFINA. — A veure zi a l’últim no podré enraonar, també.

JÚLIA. — No tens res a fer a la cuina?

ZERAFINA. — He de fer dizabte un dia d’aqueztz.

PERPÈTUA. — I no podries fer-lo ara?

ZERAFINA. — Avui eztem maza neguitozez i potzer trencaria elz platz.

FLORENTINA. — Ella també està trasbalsada.

JÚLIA. — Ja voldria que el senyor Homer hagués vingut… i que ja se n’hagués anat.

FLORENTINA. — Ara.

JÚLIA. — Havia d’haver baixat més d’hora. No hem tingut temps de dir res.

ZERAFINA. — Vaig a obrir?

PERPÈTUA. — Si hi anéssim la Júlia i jo i ho aprofitéssim per marxar?

JÚLIA. — Semblaria que fugim.

FLORENTINA, a Zerafina. — Vés a obrir tu, vés.

PERPÈTUA, a Júlia. — Ha anat bé que baixessis. (Per Florentina). Aquesta està que no s’aguanta.

JÚLIA. — Entre totes som fortes. Fem un bon nus.

ZOILA. — No faig pas nosa?

JÚLIA. — Ens feies falta. Totes estem no sé com.

ZOILA. — Jo també estic tota alterada. Si no hagués baixat potser m’hauria agafat alguna cosa. No puc fer ni un punt. M’assec, al cap d’un moment m’aixeco, penso que necessito les tisores i agafo les alicates o el rodet de filferro… Tinc el cap a tres passes. No ho entenc.

ZERAFINA. — Doncz mirin, jo eztic ben tranquil·la. Zembla que un home elz fazi por. Em zembla que entre totez plegadez z’hi encaparren maza amb aquezt zenyor Homer.

PERPÈTUA. — Jo no m’hi encaparro gens. I tu hi penses més del que sembla.

ZOILA, es treu una carta del pit. — Mireu quina cosa més estranya. Avui he rebut aquesta carta que no sé de qui és…

JÚLIA. — A veure si a l’últim…

PERPÈTUA. — Del teu fill?

FLORENTINA. — No us diu que no sap de qui és?

ZERAFINA. — Que cozez que pazen…

ZOILA. — Diu: «Benvolguda senyora, fa molts anys una persona molt estimada de vostè em va fer un encàrrec. No el vaig poder complir perquè vaig agafar les febres. He estat anys sense memòria. Avui acabo de sortir de l’hospital de Pennsilvània. D’aquí un mes arribaré a Barcelona i la vindré a visitar. Potser li podré donar unes quantes notícies que li agradaran. Marcel Roig».

FLORENTINA. — Quin misteri…

JÚLIA. — Et deixa amb la mel a la boca.

PERPÈTUA. — Vés amb compte. Potser és algú que sap la història del teu fill i va amb la intenció de fer-te una estafada. És capaç d’explicar-te que el teu fill no pot venir si tu no li envies els diners del viatge. Trobo que aquesta carta més aviat fa malpensar.

ZERAFINA. — Noméz enz faltava aquezta.

ZOILA, a Florentina. — Entre aquesta carta i tu…

ZERAFINA. — Potzer éz el zeu fill i no ze’n recorda. Zeria maza groz…

FLORENTINA. — Diu que vindrà el mes que ve?

ZOILA. — El mes que ve. No diu data, ni dia, ni hora, ja ho heu vist.

PERPÈTUA. — Es veu que és la temporada de les emocions. Tan tranquil·les que estàvem… Tot va començar amb la meva rifa.

JÚLIA. — Amb la vinguda d’aquesta pallassa.

ZERAFINA. — Quina mania d’inzultar-me.

PERPÈTUA. — És simpatia. Que no ho veus?

FLORENTINA. — A l’últim us demanaré que em deixeu sola. No us ofengueu… Voldria estar una estona ben quieta.

JÚLIA. — Sí. Val més que ens en anem.

ZOILA. — Pobrissona, l’estem marejant.

PERPÈTUA. — Adéu, filla meva, tota l’estona resaré per tu.

ZOILA. — No podré donar un punt mentre no sàpiga què ha passat.

FLORENTINA, posa les flors que ha dut en un gerro. — Aquestes flors s’estan pansint i… porta aigua, Serafina.

ZERAFINA, torna de la cuina amb un gerret i aboca aigua en el gerro de les flors. — Zón molt carez?

FLORENTINA. — Ja veuràs, és l’hivern.

ZERAFINA, tot remenant la cendra del braser. — Li agraden les varez de Jezè? Zi li agraden n’hi plantaré duez dotzenez a la banda del zol. (Li arregla els cabells). Eztic bé, jo?

FLORENTINA, se la mira de dalt a baix. — Molt neta.

ZERAFINA. — Veu?, m’he canviat de dalt a baix, i olori. (Li acosta el cap). Aigua de colònia Florez del Campo. I el davantal me’l vaig planxar ahir a la nit quan voztè ja dormia. Vaig com una patena… El que no m’agrada éz que z’hagi pozat aquezt veztit tan trizt…

FLORENTINA. — No vaig pas a cap festa…

ZERAFINA. — Qui zap? I voztè no ha de fer joc amb ell. Voztè, té el cor entre alegre i trizt… em penzo.

FLORENTINA. — Si vols que et digui la veritat…

ZERAFINA. — No eztà genz contenta, ja ho veig. Éz el que paza a lez perzonez que tenen anyz; quan haurien d’eztar contentez no ho eztan i quan haurien d’eztar triztez eztan contentez. I zap per què? L’alegria lez fa plorar perquè lez poza tendrez per dintre i la trizteza lez fa riure per fer veure que no z’adonen de rez.

FLORENTINA. — Les persones que ja tenen anys…

ZERAFINA. — Zón méz maquez que la punyeta.

FLORENTINA. — Escolta, d’on les treus aquestes paraules?

ZERAFINA. — Z’ha de renegar de tant en tant. Tothom renega: de zalat o d’amagat, i zi vol, li puc dir un rozari de renecz. En zé de tota mena.

FLORENTINA. — I al nen, els hi ensenyaràs?

ZERAFINA. — Això zí que no zenyora. Prou que elz deurà aprendre, zi Déu vol.

FLORENTINA, es treu un rellotge del pit. — Trobo que ja hauria de ser aquí.

ZERAFINA. — Com méz trigui méz li anirà fent l’efecte la til·la.

FLORENTINA. — Si triga massa potser n’hauré de prendre una altra.

ZERAFINA. — I a l’últim, així que el veurà, ez quedarà adormida com una zoca.

FLORENTINA. — Encara em faries riure.

ZERAFINA. — Per què no zeiem una eztona i fem brometa? Vol que li expliqui una coza que…

FLORENTINA. — Ara!

ZERAFINA. — Ara?

FLORENTINA. — Vés.

HOMER. —, entra, veu Florentina, s’atura en sec: Florentina!…

FLORENTINA. — Homer… (A ZeraFina). Què esperes?

ZERAFINA. — Em penzava…

FLORENTINA, a Zerafina. — Vés, que tens feina.

HOMER. — Florentina…

FLORENTINA. — Seu… T’has aprimat una mica, oi?

HOMER. — Tot em balla.

FLORENTINA. — Vols beure una copeta de conyac?

HOMER. — Sí, filla.

FLORENTINA, aboca el conyac i l’hi dóna: Té. No et faci mania: és la meva copa.

HOMER. — Quines sortides que tens… Moltes gràcies.

FLORENTINA. — Vols menjar alguna cosa?

HOMER. — No, gràcies.

FLORENTINA. — Vols treure’t les sabates… Les teves sabatilles són al lloc de sempre…

HOMER. — No, gràcies.

FLORENTINA. — No vols res? Ja saps que…

HOMER. — Gràcies, gràcies.

FLORENTINA, bastant seca. — Què et passa?

HOMER. — Una mica més de conyac.

FLORENTINA. — He fet dur aquesta ampolla per quan vinguessis.

HOMER. — Florentina…

FLORENTINA. — Beu.

HOMER, beu d’un glop i li dóna la copa. — Una mica més.

FLORENTINA. — Vols una copa més grossa?

HOMER. — Gràcies. Més val beure a miques.

FLORENTINA. — Beu…

HOMER. — Aquest braser se t’està apagant…

FLORENTINA. — Tens raó. (Crida). Serafina!

ZERAFINA, entrant. — Digui…

FLORENTINA. — Vigila el braser…

ZERAFINA, s’ha posat una floreta als cabells. Carrega el braser. Homer no la deixa de vista un moment. Florentina se n’adona. — De zeguida!

HOMER. — És aquella noia que esperaves l’última vegada que et vaig venir a veure?

FLORENTINA. — Sí. Me la vaig quedar i n’estic molt contenta.

ZERAFINA. — I jo també, zap? Enz avenim molt… com que la zenyora Florentina éz tan bona… Ja eztà. I ara, elz deixo.

HOMER. — Sembla tota simpàtica.

FLORENTINA. — No et vaig ni enviar un mot després de la desgràcia perquè pensava que… A més a més, vaig trigar molt a saber-ho i ho vaig saber per casualitat…

HOMER. — Vas fer santament. T’hauria hagut de dir alguna cosa més aviat… però el trasbals… la malaltia llarga… no pots imaginar com he estat tots aquests mesos.

FLORENTINA. — Trist?

HOMER. — Desesperat, Florentina, desesperat.

FLORENTINA. — Però ara ja estàs més normal… em sembla.

HOMER, arrenca a plorar, es treu un mocador blanc, mentre parlarà s’anirà eixugant els ulls. — Si sabessis… a la vigília de morir, entro a la seva cambra, m’assec prop del llit, respirava molt fatigosament, es veu que ja tenia la mort a dintre. I em va dir. «Hauràs de cremar molts ciris per mi, Homer. Hauràs de fer dir moltes misses per la meva ànima, Homer. Hauràs de portar moltes flors a la meva tomba, Homer…», «Per què?», li vaig preguntar.
«Perquè la meva ànima pugui viure en pau i no tingui remordiments de l’infern que t’he fet passar en vida, Homer…». En aquell moment, Florentina, si vols que et sigui franc, vaig veure tota la nostra vida, la de nosaltres tres, em va passar davant dels ulls com un llampec… i vaig pensar que ben mirat havia de perdonar-la… i que tu i jo potser ens en hauríem pogut estar.

FLORENTINA. — Vols més conyac?

HOMER, para la copa. — La cadena que lliga aquests anys es va fent feixuga. Quan vaig veure la mort a tocar… La mort. La veritat que Déu ens dóna, pobres pecadors que som. La nostra joventut feta de sang i de passions… tot perd color davant de la santa mort. Em mirava amb els ulls oberts i la seva mirada m’anava penetrant endins, com una metzina… He volgut deixar passar temps, oblidar una mica per a no cansar-te amb detalls. Encara estic impressionat.

FLORENTINA. — Ho comprenc, si sabessis com ho comprenc… Jo també, quan vaig saber-ho, vaig tenir com la intuïció que tot havia canviat.

HOMER, s’anima. — Només nosaltres no hem canviat. Tu i jo ferms, com els rocs de vora el mar. Les onades van i vénen, i nosaltres aquí, la llum del sol i la claror de la lluna, tot se’n va i tot torna. Florentina…

FLORENTINA. — Ja saps que t’acompanyo en el sentiment.

HOMER. — Em pensava que un dia…

FLORENTINA. — Jo em pensava que un dia…

HOMER. — Que tu i jo podríem arribar a ser lliures.

FLORENTINA. — I si aquest dia hagués vingut… I si fóssim lliures?

HOMER. — Ho serem mai?

FLORENTINA. — Jo sí.

HOMER. — Tu sí?

FLORENTINA. — Tu no?

HOMER. — També.

FLORENTINA. — Beu.

HOMER. — Em va venint una escalforeta…

FLORENTINA. — Què et passa? Què tens?

HOMER, plora una estoneta. — Tinc unes ganes de viure… de viure…

FLORENTINA. — Calma’t, calma’t, ja et passarà.

HOMER. — Veus? Un canvi de vida… Si jo pogués canviar de vida… Trobar una casa acollidora. Trobar un afecte veritable. Una mena de port on poder reposar de la mar esvalotada. Tenir un jardí amb flors i poder-hi prendre la fresca a l’estiu i veure com cauen les fulles rovellades a la tardor. Un jardí amb roses, moltes roses. I, a l’hivern, balcons tancats, escalforeta a dintre, poder beure una copeta amb una companyia amable… I aquest somni, la mort, que se m’ha ficat a dintre, me’l va esmicolant.

FLORENTINA. — Vols dir? Jo també fa anys que espero i no sé ben bé què. Que Déu em perdoni per haver esperat alguna cosa. He esperat sense saber què esperava i tota l’espera s’ha anat fent fidelitat. Pura a través dels anys. El veus, el jardí amb flors? Amb lliris, amb violetes, amb pensaments grocs i morats? I caminets amb ombra per a passejar-s’hi amb calma a les tardes. I no és cap somni, no és cap impossible. Ara és l’hivern. Al jardí, quan vindrà la primavera, hi haurà flors; i quan farà sol hi haurà ombra. El jardí espera algú, voltat de parets velles, altes, perquè ningú no tingui enveja del benestar que hi haurà a dins… (En veure que ell calla). Dispensa, vols més conyac?

HOMER. — Gràcies. (Para la copa). Déu meu… Si haguessis vist aquells ulls, eren com uns ulls sense cara… i deien: «T’he fet patir, he estat dolenta, a vegades t’he tractat malament, t’he fet la vida difícil… però he estat la teva dona i ja som vells».

FLORENTINA. — N’hi ha un que s’ha fet molt vell. I més vell per dintre que per fora.

HOMER. — Quan penso que continuo en els meus fills. Quan penses que les teves accions, siguin les que siguin, les jutjaran els fills. Les flors que vam tenir de la nostra sang amagada. Que haurien pogut ser teus i meus si el destí no s’hi hagués ficat pel mig.

FLORENTINA. — Al jardí de què parlaves és l’hivern. Fa molts anys un home jove va prometre a una noia que se l’estimaria sempre. Però a ell el temps el va disfressar de vell i no sap per quin camí anar-se’n. Hi ha jardins amb camins que no porten enlloc… Vols més conyac?

HOMER. — Una mica, gràcies. Tu i jo sempre hem estat bons amics.

FLORENTINA. — Veig els teus fills, bons com un pa de sucre, jutjant la vida de la senyora Florentina, professora de piano en una casa de Sant Gervasi. Els teus fills, que només viuen pel seu pare…, que ja és lliure com les orenetes…

HOMER. — Com les orenetes?

FLORENTINA. — Lliure d’entrar i de sortir d’aquesta casa.

HOMER. — Et trobo com si no et fessis càrrec que…

FLORENTINA. — Oh, sí. Em faig càrrec de tot; per alguna cosa sóc vella. Els ulls d’una persona que mor poden omplir el món. (Transició). I de què va morir?

HOMER, tranquil·litzat davant de la pregunta concreta. — Del pit. Una pulmonia. Com s’ofegava abans de morir…

FLORENTINA. — Com la meva mare. Jo també he vist morir. La meva…

HOMER. — No tothom pot morir havent pogut veure realitzades les seves il·lusions.

FLORENTINA. — I els teus fills com s’ho han pres?

HOMER. — Pobrissons… Semblava que els tornés a veure quan eren petits… desemparats d’una banda a l’altra del pis, sense saber què fer ni què dir. Com si quedar-se sense mare fos el començament de la seva mort.

FLORENTINA. — La teva filla festeja?

HOMER, lleugerament impacient mira el rellotge. — Què deies?

FLORENTINA. — Crec que la teva filla festeja.

HOMER. — Amb un bon noi… Semblen dos colomins… Hauria d’anar-me’n. M’han de portar unes comandes i he de firmar uns albarans.

FLORENTINA. — Es diu Gertrudis, oi?

HOMER. — Sí, és un nom com qualsevol altre. A mi m’hauria agradat més que s’hagués dit Isabel, ja ho saps… però va guanyar la família de la meva dona, que en pau descansi.

FLORENTINA. — I el noi té promesa?

HOMER. — Pobret, quan veu una noia abaixa els ulls… un model. Un veritable model.

FLORENTINA. — I tu, sempre a la botiga?

HOMER. — Quin remei em toca. Per la vida es perd la vida. En fi, ja t’he vist, que és el que volia… i ja tornaré. Si sabessis la feina que tinc aquests dies… No sé pas com sortir-me’n. Estic colgat. Bé, me’n vaig. Ja tornaré. Tornaré aviat.

FLORENTINA. — Com vulguis. Sempre t’obriré la porta. És com si fossis a casa teva.

HOMER. — Adéu.

FLORENTINA. — Sobretot, no hi pensis tant. A viure… Tant com puguis, sents? Em faràs cas?

HOMER. — Confia en mi.

FLORENTINA. — Adéu.

ZERAFINA. — Ez caza?

FLORENTINA. — He vist morir una persona davant meu.

ZERAFINA. — Eztà tota blanca.

FLORENTINA. — Veure els morts de prop fa perdre el color.

ZERAFINA. — I per aquezt zenyor que zembla un ànec, tant zoroll?

FLORENTINA. — Vés a buscar la senyora Perpètua.

ZERAFINA. — De zeguida.

FLORENTINA. — Zoila! Zoila! Ah, em pensava que no m’havies sentit. Escolta, avisa la Júlia. Baixeu!

JÚLIA. — Que vetlles la mort?

ZOILA. — Què és tot això? Què t’ha dit? Suposo que ha vingut.

FLORENTINA. — Una mica de calma i us ho explicaré tot.

JÚLIA. — Sembla que siguem al teatre… Què ha passat? Et cases o no et cases?

FLORENTINA. — Espera. De moment necessito paper i ploma… i tinta. (Va a l’escriptoriet del fons, treu tot el que necessita per a escriure i ho posa damunt de la taula).

Veieu? Mireu-me. Sóc la mateixa o sóc una altra? Tinc el nas que tenia, les galtes que tenia, els mateixos peus que sempre m’han servit per caminar, les mateixes mans, menys bufones…

JÚLIA. — Home és clar, ja se sap…

ZOILA. — Pobra Florentina.

FLORENTINA. — No em diguis pobra Florentina que no sóc pobra.

FLORENTINA. — Deu ser la senyora Perpètua amb la Serafina. Vols anar a obrir, Júlia?

ZOILA, baixet. — Calma’t, sents? Pensa que la sang té males bromes. Velles com som no podem jugar a tenir disgustos.

PERPÈTUA. — Reina santíssima, quin decorat. O, i els ciris… Que els heu encès a la memòria de la senyora?

ZERAFINA. — Mai no havia vizt cap caza amb el llum enzèz de dia com a la miza…

FLORENTINA. — Seieu totes que us explicaré una història que sabeu però us l’explicaré seguida [sic].

FLORENTINA, s’ha quedat dreta. — És la vella història del senyor Homer i la senyora Florentina. Si hi hagués sang, se’n podria fer un romanço i explicar-la pels mercats.

Però no hi ha hagut sang, i sense sang no hi ha romanço.

Homer i Florentina eren veïns de petits i es van enamorar.

Van quedar que, a la majoria d’edat, es casarien. Homer, quan Florentina va anar al poble a cuidar la seva mare, es va casar. Quan Florentina va tornar a Barcelona, després de mesos i mesos sense notícies, va trobar el promès casat. Potser van passar tres anys i una tarda de març i de pols el va veure en un carrer d’aquí [a] la vora. Van caminar una estona junts, ell es va excusar. — la família, l’obediència als pares… però que ell estava enamorat de Florentina i que ho estaria sempre. Es van trobar altres vegades i Homer, casat i amb fills, cada divendres anava a una casa de Sant Gervasi a veure la senyora Florentina i a dir-li que l’estimava. I van passar anys. Quan Homer tenia moments difícils, Florentina l’ajudava. Va quedar vidu. I Florentina va saber que, al contrari del que ell li havia dit sempre, tenia un parell de fills que ningú no els voldria ni regalats. I Florentina s’havia fet il·lusions i Homer va dir-li que les il·lusions només servien pels joves.

JÚLIA. — El poca-vergonya.

PERPÈTUA, molt satisfeta. — Ja m’ho pensava. Has tingut sort, avui. Et felicito. Vine, que et faré un petó.

ZOILA. — Florentina…

FLORENTINA. — Us he cridat a totes, perquè, en aquest moment, en aquesta casa, estem celebrant un enterrament. L’enterrament d’un venedor de ciris i estampes.

Res més. I ara, davant de totes, vull escriure uns mots al meu advocat. (S’asseu a la taula i escriu.) «Benvolgut Sr. Tries. — fa molt temps que l’hauria d’haver vingut a veure per a parlar d’aquells valors que vostè em va aconsellar que comprés i que no vaig voler comprar. Ja vindré, però estic molt ocupada i no li puc dir quan serà. Avui l’escric només per demanar-li que faci el favor de reclamar, amb tota urgència, l’import total del préstec que fa uns deu anys vaig fer al Sr. Homer Cisquelles». Ara la firma.

ZERAFINA. — Zi que ze’nz torna dolenta…

JÚLIA. — Calla.

FLORENTINA. — Demà, sens falta, la tiraràs.

ZERAFINA. — Vol que la tiri ara mateix?

FLORENTINA. — Demà. El cas és tenir-la feta. (Agafa un altre full de paper.) «Jo, Florentina Mata, domiciliada al carrer de Sant Hermenegildo Número 3, filla de Marta i Andreu, nascuda a la ciutat de Barcelona l’any 1855, anul·lo, pel present document, el testament anterior i deixo tot el que tinc i tot el que pugui tenir a Serafina Retalló i Bohigues, de divuit anys d’edat, filla de»… (A Zerafina). Com es diuen els teus pares?

ZERAFINA. — Joan i Magdalena…

FLORENTINA. — …«Joan i Magdalena, originària de Vallgorguina». (A Júlia i a Perpètua). Voleu firmar com a testimonis? (Firmen). No voldria morir aquesta nit sense tenir les coses en ordre. Demà aniré a casa del notari i faré fer aquest testament com cal.

JÚLIA. — Serafina!…

ZERAFINA. — Zenyora Florentina, no pot zer! No ho vull. No pot zer! No zabré què fer-ne. Em zembla que zomio…

PERPÈTUA. — Ja t’ho pots ben creure, que totes ho hem vist.

JÚLIA. — I si no fas bondat ja has vist com es fa i com es desfà un testament.

ZERAFINA. — No faig rez, jo. No faig rez eczprezament. Zóc així… No hi tinc cap culpa zi m’eztimen…

FLORENTINA. — I ara, a riure.

JÚLIA. — A viure.

PERPÈTUA. — Alegria.

FLORENTINA. — A la salut de totes nosaltres i perquè siguem amigues sempre.

ZOILA. — Potser és l’Homer.

ZERAFINA, ensopida. — Ez deu haver repenzat…

FLORENTINA, a Júlia. — Vés a obrir tu que ets més valenta i si és l’Homer no l’obris. Potser d’aquí una temporada el tornaré a rebre, per a riure… un altre dia. Avui no.

PERPÈTUA. — Tornarà i et convencerà.

ZOILA. — Ho té com un vici.

FLORENTINA. — De tota la vida he estat fidel a mi mateixa.

JÚLIA. — Hi ha aquest jove que vol veure la Serafina.

ZERAFINA. — Que no etz mort?

FLORENTINA. — Qui és?

JÚLIA. — El Miqueló.

PERPÈTUA. — Ja m’estranyava que poguéssim acabar la festa en pau.

ZERAFINA. — Zenyora Florentina: éz el Miqueló. (Ben acostada a Florentina). Què volz?

MIQUELÓ. — Em van fer presoner.

ZERAFINA. — Ja ho zabia. I què?

MIQUELÓ. — Vinga patir, i molta calor.

ZERAFINA. — Tant que t’agradava l’eztiu.

FLORENTINA. — Vol seure?

MIQUELÓ. — Voldria parlar amb la Serafina.

ZERAFINA. — No zé per què haz vingut. Zi haguezin dit que haviez desaparegut, podiez venir, però quan d’una perzona diuen que éz morta, val méz que no torni.

MIQUELÓ. — Però jo no ho sabia que m’haguessin donat per mort…

ZERAFINA. — Que no t’ho va dir la teva mare…

MIQUELÓ. — Sí.

ZERAFINA. — I doncz, bé ho zabiez que tothom et feia mort.

MIQUELÓ. — Voldria parlar amb tu a soles.

ZERAFINA. — Tot el que m’hagiz de dir ja m’ho potz dir, aqueztez zenyorez zón lez mevez amiguez.

MIQUELÓ. — Doncs mira, vinc per dir-te si et vols casar amb mi.

ZERAFINA. — Em zembla que haz fet tard.

MIQUELÓ. — Què vols dir? He estat presoner dels moros, em vaig disfressar de moro per a poder fugir, he patit set i gana i son… i sempre pensant en tu… La teva mare m’ha dit que ja li agradava per gendre i tothom em vol i tothom ho troba bé.

ZERAFINA. — Doncz totz plegatz heu perdut el tempz. No em cazo. Ni em cazaré.

MIQUELÓ. — Però jo t’estimo… Jo…

ZERAFINA. — I tornar cap a la vinya? No zenyor!

FLORENTINA. — Serafina vols dir que no el tractes una mica massa…

ZERAFINA. — Em feiez maza martiriz i n’eztic ben tipa i véz-te’n que ja enz hem vizt prou.

MIQUELÓ. — Te’n penediràs. Si no em vols perquè estimes aquell farinós de fill del senyor Vidal…

ZERAFINA. — Ni el farinóz del zenyor Vidal ni tu i véz-te’n abanz que no em pugi la zang al cap. Aquí zom zenyorez zolez i zom molt felizez, i delz homez enz en ben refumem.

MIQUELÓ. — Si em puja la sang al cap a mi… Potser te’n recordaràs, d’aquesta tarda.

ZERAFINA. — Haz fet tard. Haviez de dir alz moroz que et deixezin anar abanz.

MIQUELÓ. — Em vaig escapar.

ZERAFINA. — Haz badat un any i ara volz arribar i trobar-ho tot a punt? Véz-te’n.

MIQUELÓ. — I vostès no la poden convèncer? Mirin que per a mi la Serafina… és com l’aire que respiro. La duc molt endintre.

ZERAFINA. — Véz-te’n, zentz? No em faràz plorar mai méz tirant-me grapatz de terra a l’ezquena mentre badava i fent-me la traveta quan pazejàvem. Véz a l’ezcola i diguez al zenyor meztre que t’enzenyi de zer un zenyor ben educat. I apa, prou.

MIQUELÓ. — Que un home s’hagi de sentir dir aquestes paraules. Hi ha coses que no es diuen… mocosa!

ZERAFINA. — Totz elz homez zou igualz i totz prometeu cozez que dezpréz no compliu.

MIQUELÓ. — Però si jo em vull casar…

ZERAFINA. — Erez mort i no haviez d’haver tornat.

MIQUELÓ. — Jo no ho sabia que fos mort.

ZERAFINA, a totes. — Éz méz tozut que una mula.

JÚLIA. — Miri jove, val més que la deixi estar. Ja ho veu, oi?, que perd el temps?

MIQUELÓ. — Però és que jo he vingut per casar-m’hi.

FLORENTINA. — I ella no es vol casar.

MIQUELÓ. — És que a més a més… vull reparar una falta… em van dir que havies anat a casa de la teva tia…

ZERAFINA. — No ze’n recorda ningú. I méz m’eztimo no enrecordar-me’n perquè va zer maza trizt.

MIQUELÓ. — Què li diré a la meva mare i als de casa?

ZERAFINA. — Elz diuz que jo t’he dit que no m’agradez. I totz riuran.

MIQUELÓ. — Que vingui del poble per casar-me amb tu i que em diguis que no em vols… Passi-ho bé tinguin.

ZERAFINA. — I no torniz. Aquí éz una caza de zenyorez zolez. Caza’t amb la Jozefina.

MIQUELÓ. — No m’agrada.

ZERAFINA. — I quan tornàveu de la font un dia vaig veure que rèieu.

MIQUELÓ. — Però…

ZERAFINA. — I zi la Jozefina no t’agrada i no tenz ezpera per cazar-te encara queda la Crizantema.

MIQUELÓ. — No m’agrada.

ZERAFINA. — Doncz no t’hi caziz.

MIQUELÓ. — Ja han vist que és ella que no em vol, eh? Jo duia bona intenció. Ja ho veuen. Ja me’n vaig. Adéu. Em vols donar la mà?

ZERAFINA. — La mà zí.

MIQUELÓ. — Sempre pensava en tu, saps? De nit i de dia.

ZERAFINA. — Maza martiriz. Compra’t un zendrer.

MIQUELÓ. — Vols dir que si tornés… més endavant…

ZERAFINA. — Éz ben inútil. No m’agraden elz homez. Zóc propietària i ja eztà bé.

MIQUELÓ. — Adéu. Passi-ho bé tinguin.

ZERAFINA. — Adéu.

ZOILA. — Pobre noi. A l’últim em feia pena.

ZERAFINA. — Perquè no el coneix.

FLORENTINA. — Feia pena.

ZERAFINA. — A mi no me’n feia genz. Que no zelebrem l’enterrament del zenyor Homer?

PERPÈTUA. — Espera que torni la Júlia.

FLORENTINA. — Vols dir que no et sabrà greu el que has fet?

ZERAFINA. — Zi ez penza que dic una coza i en penzo una altra, z’equivoca. Que no veuen que zi li haguéz dit que eztic d’aquella manera, ze m’hauria menjat de viu en viu? No ho veuen? Zembla que acabin de néixer.

ZERAFINA. — D’aquí zinc minutz zemblarà una cadernera. Tot éz comèdia.

FLORENTINA, alça la copa. — No en parlem més. A la salut de totes i perquè demà sigui un dia alegre.

PERPÈTUA. — A viure. A riure…

ZOILA. — Alegria.

ZERAFINA. — A la noztra zalut. Fora d’aquezta caza, tot éz comèdia.