ACTE II

FLORENTINA, asseguda al costat del nen que fa escales. — No, veus? Espera, mira… has de posar la mà més plana.
Quan jo aprenia a tocar, devia tenir la teva edat, el professor em posava cèntims a l’esquena de la mà i mentre feia escales, els deu cèntims havien d’aguantar-se.

JAUMET. — Oh, deu ser molt difícil, senyora Florentina.

FLORENTINA. — Si no poses la mà més plana, te’ls hi posaré. Torna a començar.

FLORENTINA. — Fes-hi un bon forat al mig. I cobreix les vores de cendra, que no es passi massa de pressa. Però no l’ofeguis.

ZERAFINA. — Quina ezcalforeta méz bona.

FLORENTINA, a Jaumet, que haurà parat de tocar i s’haurà girat. — Apa, no badis. Do, re, mi, fa, sol, la, si, do, si, la, sol, fa, mi, re, do. Do, re, mi, fa, sol, la, si, do, si, la, sol, fa, mi, re, do… Ara va més bé. I per avui ja n’hi ha prou.
(El nen s’aixeca). I quan seràs a casa, recorda’t, eh?, com si tinguessis deu cèntims aquí sobre. I ara, adéu.

JAUMET. — Passi-ho bé… escolti.

FLORENTINA. — Digues.

JAUMET. — Ho hauré de fer gaire temps això de les escales?

FLORENTINA. — Tot just comences.

JAUMET. — Tota la vida?

FLORENTINA. — Ja ho aniràs veient. De moment una hora cada dia. I ara vés.

JAUMET. — Però jo voldria saber fins quan durarà.

FLORENTINA. — Fins que ho facis bé.

JAUMET. — Tota la vida, així.

FLORENTINA. — I la lliçó de solfeig la vull ben sabuda… Apa, ja sé que ets aplicat i estudiós. Adéu. Fins dimecres.

JAUMET. — Passi-ho bé.

ZERAFINA. — Ja vinc a obrir.

ZERAFINA. — Quin nen méz bon minyó. Éz el que m’agrada méz de totz.

FLORENTINA. — Estic esperant la primavera amb candeletes. Aquests arbres sense fulles, els rosers només amb les espines, aquesta humitat… quina tristesa.

ZERAFINA. — Quan vindrà el bon tempz li pozaré un jardí que ze’n lleparà elz bigotiz. Abanz d’adormir-me hi penzo. A la panera del mig li plantaré clavellinez elz hi ompliré d’aquella llavor que fa lez floretez blanquez que zem-blen núvolz.

FLORENTINA. — A la panera del mig, cada any hi planto geranis vermells. Una rodona de geranis vermells voltats d’una cinta de geranis blancs.

ZERAFINA. — Però zanta criztiana, que no veu que elz clavellz fan méz olor… Plantaré clavellz. Al peu del galliner, campanetez i una carabazera… Que no li agrada una bona zopa de carabaza?

FLORENTINA. — Sí, però…

ZERAFINA. — Veig que no té cap zirerer… per què no en plantem un al capdavall de tot?

FLORENTINA. — Ja ens vagarà de pensar-hi. Com tens les cortines?

ZERAFINA. — Lez eztic acabant, però elz puntz em zurten molt grozoz… Quan em dezpertaré i veuré totez aqueztez floretez… Eztic bé en aquezta caza… I totez lez zenyorez… i elz nenz… tot m’agrada, zap? Ja ze m’ha ezcabellat.

FLORENTINA. — Sempre em passa, tinc una mena de cabells que fugen.

ZERAFINA. — Zegui, que elz hi arreglaré. (Li comença a arreglar els cabells amb molta calma). Té unz cabellz preziozoz…

FLORENTINA. — Quan era jove sí que els tenia bonics.

ZERAFINA. — I ara també. Zemblen zerpetez. Expliqui’m elz zeuz amorz…

FLORENTINA. — Au, vés, vés…

ZERAFINA. — Com ez van conèixer?

FLORENTINA. — Vivíem els uns al costat dels altres…

ZERAFINA. — Eren veïnetz.

FLORENTINA. — Només ens miràvem i ens tornàvem vermells.

ZERAFINA. — Zí que devien fer riure.

FLORENTINA. — I un dia, ens vam trobar al carrer i em va dir si volia un confit i des d’aleshores quan ens vèiem sempre ens parlàvem…

ZERAFINA. — Devien zer molt petitetz, oi? Em va prometre que m’enzenyaria retratz de quan eren jovez…

FLORENTINA. — Un altre dia…

ZERAFINA. — Ze’n recordarà?

FLORENTINA. — Ja estàs?

ZERAFINA. — Zí. Ara éz méz bufona.

FLORENTINA, s’aixeca. — Acaba les cortines i les penjarem.

ZERAFINA. — Vol que li fazi una tazeta de cafè?

FLORENTINA. — Sí, fes-lo una mica fortet… saps? D’aquella manera que a mi m’agrada.

ZERAFINA. — Que no zigui aigua bruta, vol dir, oi? Hi vaig volant.

FLORENTINA. — Vés a fer el cafè, vés. Ja obriré jo.

FLORENTINA. — No és pas el teu dia de classe, avui. Què et passa?

NOIA. — Li vinc a pagar el mes i a dir-li que plego.

FLORENTINA. — Que plegues?

NOIA. — Sí senyora. La meva mama ha parlat amb la senyora Gertrudis, que és la senyora de l’amo del meu papa, i li ha dit que, amb vostè, no aprendré mai de recitar bé.

FLORENTINA. — Totes les noies i tots els nois a qui jo he donat lliçons de declamació, han estat contents. Ells i les seves famílies.

NOIA. — Potser sí. Però la senyora Gertrudis diu que per aprendre de recitar «La vaca cega» vostè ja va bé, però per mi, que vull ser artista de teatre, diu que és poca cosa. Amb això aquí té el mes i moltes gràcies… (Fa per anar-se’n). Vostè, per piano i solfeig és bona, però per les altres coses… Gràcies.

FLORENTINA, agafa un sobre que la noia li dóna. — De res. De res.

FLORENTINA. — Què hi ha, Zoila?

ZOILA. — Llegeix les esqueles d’aquest tros de diari… és un diari vell de quatre dies. Jo tinc una senyora i així que se’n vagi, baixaré.

FLORENTINA. — Un diari vell de quatre dies?

FLORENTINA. — Déu meu. Déu meu.

ZERAFINA. — Aviat bullirà l’aigua. I el cafè ja eztà mòlt. Quina olor… Què fa tan ezvalotada? Que no em zent?

FLORENTINA. — Què dius?

ZERAFINA. — Li he dit que el cafè anava endavant.

FLORENTINA. — Ja t’he sentit. Ja…

ZERAFINA. — Em zembla que n’hi paza alguna.

FLORENTINA. — Ai no ho sé… Mira… porta’m el capell, el del colom…, l’abric de vestir…, el portamonedes de granets… Ai, Déu meu… Déu meu…

ZERAFINA. — Em fa ezpantar… Li porto de zeguida. Quinz trazbalzoz.

ZERAFINA. — Aquí té totez lez cozez de zortir. Vol que l’ajudi?

FLORENTINA. — L’abric. (Zerafina l’ajuda a posar-se’l). El capell…

ZERAFINA. — Quan veig aquezt colom em torno boja d’alegria. Ze’l poza una mica tort… Així… Ai, el cafè…

ZOILA. — M’he quedat sense respirar. Ho he tingut de llegir dues o tres vegades. I tu, sembles una morta. Més morta que l’altra.

FLORENTINA. — Ara comprenc per què l’Homer fa tants dies que no ha vingut. Devia estar malalta.

ZOILA. — Ja em perdonaràs però aquest senyor és una mica massa fresc. Quan no pot venir, et deixa penjada. Com si costés gaire d’enviar dos mots…

FLORENTINA. — Ja vam quedar així una vegada: per a no comprometre’s.

ZOILA. — Si escriure donant una excusa o explicant per què no pot venir li sembla que l’ha de comprometre, és que et té molt poca confiança. I què penses fer?

FLORENTINA. — Ja veus que vaig vestida. Me n’hi vaig.

ZOILA. — A casa d’ell?

FLORENTINA. — A la botiga. A donar-li el pèsam i a dir-li que en tot i per tot estic al seu costat.

ZOILA. — No ho facis pas. Espera! Abans-d’ahir la van enterrar… Aviat el deuràs veure.

FLORENTINA. — Vols dir que no seria correcte?

ZOILA. — No estaria gens bé.

FLORENTINA. — Si sabessis, d’una banda estic com si m’haguessin posat ales al cor i de l’altra banda tinc com un remordiment.

ZOILA. — Mal fet. Hauries de mirar de dominar-te i pensar només que ara ha arribat un moment que pot ser decisiu per tu. Si és un cavaller vindrà i et demanarà per casar-vos.

FLORENTINA. — Vols dir que al cap de tants anys…

ZOILA. — Vindrà mudat i et demanarà la mà.

ZERAFINA. — Ez caza?

ZOILA. — Tu, calla. Deixa el cafè damunt de la taula i porta una tassa per a mi.

FLORENTINA, abraça Zoila i li fa un petó a cada galta. — No sé què em passa. Mira, no em puc explicar; no sé què em passa.

ZERAFINA. — La taza. I ara, no el deixin refredar.

ZOILA. — El que has de fer, primer de tot, és asserenar-te. Si jo fos de tu, en comptes de veure cafè, em prendria una bona tassa de til·la. Aniria a dormir una estona. Ja has acabat les lliçons, avui?

FLORENTINA. — Sí. Però és que em sembla que més aviat necessito una tassa de cafè… No em sento el cor.

ZOILA. — Beu-te’l a poc a poc.

ZERAFINA. — Em zembla que paza una coza molt groza, oi?

ZOILA, a Florentina, per Zerafina. — Que ho sap?

FLORENTINA, a Zoila. — Sí, ho sap tot. (A Zerafina). S’ha mort la senyora del senyor Homer.

ZERAFINA, amb les mans juntes. — Gràziez a Déu!

Truquen i Zerafina va a obrir.

FLORENTINA. — Deu ser la senyora Perpètua.

ZOILA. — Així que pujaré a dalt ho diré a la Júlia. Si ho hagués sabut hauria baixat primer que jo.

ZERAFINA. — Hi ha un mozo que diu que l’ha de veure a voztè: perzonal, ha dit que era.

FLORENTINA. — Per què no l’has fet passar?

ZERAFINA. — Com que he vizt que era un mozo…

FLORENTINA. — Que entri… vés.

ZOILA. — Jo ho aprofitaré per anar-me’n.

ZOILA. — No. És aquesta senyora.

FLORENTINA. — Digui, de què es tracta?

FRANCISQUET. — Vinc de part del senyor Homer. Sóc el mosso, sap? I el senyor Homer m’ha dit que li donés això a les mans i que me n’anés de seguida.

FLORENTINA. — Segui… només un moment…

ZERAFINA. — Zegui, zegui… em zembla que està canzat.

FRANCISQUET. — Una mica. La botiga dóna molta feina, i com que es ven tant…

FLORENTINA. — És una bona època ara?…

FRANCISQUET. — Sí senyora, ja ho pot dir: és la millor època de l’any, l’època que mor més gent.

FLORENTINA. — Prendrà alguna coseta…

FRANCISQUET. — No, moltes gràcies… no voldria molestar.

FLORENTINA. — No és cap molèstia… Serafina, porta l’ampolla del moscatell, vols?

ZERAFINA. — Porto lez copez petitez o lez granz?

FLORENTINA. — Quines preguntes, també les grans, filla meva, les grans. Dues. (A Francisquet). L’acompanyaré. Pobre senyor Homer…

FRANCISQUET. — Ja pot ben dir-ho. Quina gran desgràcia, senyor, quina desgràcia…

FLORENTINA. — I de què ha mort?

FRANCISQUET. — Les cases, sap? Diuen que ha mort de pulmonia… però per mi tenia el cor tarat pobra senyora Eulàlia.

FLORENTINA, (a Zerafina que porta el moscatell i dues copes). Tens feina a la cuina. (A Francisquet). Acosti’s a la taula, vingui. (Aboca el vi). Tingui, begui, això l’animarà.

FRANCISQUET. — Gràcies. A vostè no l’hauria conegut… Una vegada, em sembla que vaig venir… però fa tants anys…

FLORENTINA. — Vol dir?

FRANCISQUET. — Juraria que sí. Al tombar el carrer, així que he vist l’eucaliptus de la casa del costat, m’he dit: això ho coneixes… Em sembla que li vaig dur diners…

FLORENTINA. — Vostè també deu haver tingut un disgust. Si fa tants anys que és a la casa…

FRANCISQUET. — Miri, uns vint anys… I per mi la senyora Eulàlia ha mort d’un disgust. El noi…

FLORENTINA. — Que no els fa bondat?

FRANCISQUET. — Bondat, diu? Quin pinta. I la seva mare dissimulant, i apa, aquí tens diners i que no ho sàpiga el pare… Fa un mes va perdre al joc i sembla que es tractava de moltes pessetes…

FLORENTINA. — Va perdre diners al joc, el fill del senyor Homer?

FRANCISQUET. — Tants, que la senyora Eulàlia no va poder tapar el forat, el senyor Homer va dir que ell no pagava deutes de joc i el noi va estar a punt d’anar a la presó.

FLORENTINA. — I el senyor Homer va pagar?

FRANCISQUET. — Què volia que fes, a l’últim. I la pobra senyora Eulàlia… miri, tota la vida ha estat una màrtir. Perquè entre nosaltres, sap?, el senyor Homer és un peix d’aquells que es porten l’oli.

FLORENTINA. — Amb aquell posat de bon home… No m’ho crec.

FRANCISQUET. — Té una cara pels clients i quan tanca la botiga se’n posa una altra. Té uns ullets… Per a mi, sap?, cafè-concert i cama enlaire… dispensi.

FLORENTINA, li cau la copa. — Ai!

FRANCISQUET. — Si no s’eixuga la faldilla de pressa li quedaran taques.

FLORENTINA. — Ja està, ja. No és res. (Es passa el mocador per la faldilla). I digui, la senyora Eulàlia, és com ell?

FRANCISQUET. — Una santa del cel. Una bona dona que va pel món… que anava pel món amb un lliri a cada banda. Una bledassa, si sap què vull dir. Amb un no per ningú i sempre disposada a sacrificar-se per tots.

FLORENTINA. — Deu tenir el consol de la filla si el noi els ha sortit així.

FRANCISQUET. — La filla? No voldria pas que fos meva i haver-me’n de refiar… Es passa el dia davant del mirall i només pensa en llaços i puntes… Quin moscatell! Cregui que m’ha anat de primera. Amb el fred que duia del carrer. (S’aixeca). Amb el seu permís…

FLORENTINA. — No el vull entretenir més. I moltes gràcies. Records al senyor Homer i doni-li el pèsam de part meva.

FRANCISQUET. — Serà servida. Passi-ho bé.

L’acompanya, torna, i surt Zerafina.

ZERAFINA. — Ja puc treure l’ampolla i lez copez?

FLORENTINA. — Sí. I desa la meva roba. Posa el capell a la seva capsa, amb compte que les ales del colom no es facin malbé.

ZERAFINA. — Què li paza?

FLORENTINA. — Res, no res.

ZERAFINA. — Encara que dizimuli, a mi no em pot enganyar.

FLORENTINA. — Creu, au. Fes el que t’he dit. Au…

ZERAFINA. — Com voztè vulgui… Jo zap… Em zap greu que eztigui trizta.

PERPÈTUA. — Quina alegria, filla meva! Hem de fer una festassa que s’ho ha d’endur tot. Jo pago. Com que no vam celebrar que tragués la rifa, ara ho celebrarem tot junt.

ZOILA. — Quina alegria…

FLORENTINA. — Potser que no exageressis…

JÚLIA. — A veure si et posaràs dol.

PERPÈTUA, a Zerafina. — Com esteu de vi?

ZERAFINA. — Jo no zé rez…

PERPÈTUA. — De moment vés a comprar els dolços. Aquí tens diners. Vés a cal Ramonet i porta un quilo i mig de dolços: d’aquells que tenen amagats. (A Florentina). Tens prou moscatell?

FLORENTINA. — Em sembla que us heu tornat boges…

PERPÈTUA. — Apa, apa, a viure, a riure… Ja saps qui ho diu això, oi?

FLORENTINA. — Em sembla que en tinc dues o tres ampolles…

PERPÈTUA. — Mira, noia, hem de celebrar la mort de la geganta i els meus cent mil duros.

FLORENTINA. — Però si fa més de tres mesos que els va cobrar…

ZOILA. — Dos pardals d’un tret. De primera.

ZERAFINA. — Vaig a comprar elz dolzoz?

PERPÈTUA. — Ja hauries d’haver tornat. Apa, corre. I sobretot digues que són per la senyora Perpètua, com que sóc una bona clienta… Els dius que t’hi posin sis barquets de cirera, sis d’aquells de pasta fullada… Barrejadet, saps? Fixa’t bé en el pes. És una bona casa, però si et poden estafar una mica el pes… I no t’entretinguis que tenim ganes d’endolcir-nos els dintres.

ZERAFINA. — Em fa riure méz, voztè…

PERPÈTUA. — Ja t’apanyaria jo, ja, si et tingués a casa.

ZERAFINA, que ja se n’anava, torna enrere. — Què vol dir amb aqueztez amenazez? Zàpiga que la zenyora Florentina no té rez a dir de mi.

PERPÈTUA. — No et revenxinis i cuita.

ZOILA. — Vaig a la cuina a buscar el vi.

FLORENTINA. — Trobaràs les ampolles a l’armariet blanc, a la dreta de la porta. N’hi ha una d’encetada, deixa-la. Porta la que està per destapar.

PERPÈTUA. — D’això se’n diu una senyora. Escolta, Florentina, tinc una alegria que no cabo a la pell.

FLORENTINA. — I com te’ls has arreglat els diners?

PERPÈTUA. — Veureu… Jo sóc una dona que es va quedar vídua als trenta-vuit anys. No com la Zoila, que va tenir desgràcia amb el seu marit, no com la Júlia que ha hagut de mantenir el seu home, no com tu (A Florentina) que has tingut una vida sense moral…

FLORENTINA. — Tu, escolta, de totes maneres…

PERPÈTUA. — Sense moral. Has estat una víctima, però has viscut sense moral. Jo, amb el meu home, havia estat molt feliç. Cor què vols cor que desitges… i demaneu. Com que ell era un tros de borrego i jo una bona dona, a casa, mentre ell va viure, tot va ser alegria. Només ens hauria faltat tenir fills, però és el que deia en Josep: «Perpètua, potser serien esguerrats… Conformem-nos amb la voluntat de Nostre Senyor». Va morir del tifus, com ja sabeu, i em vaig quedar sola. No el vaig plorar perquè necessitava la força per altres coses, però tota la vida l’he dut aquí (amb la mà al cor), per això quan veig alguns d’aquests titelles dels meus dispesers que encara, a la meva edat, em vénen amb històries i manyagueries i els comparo amb en Josep, me’ls miro de dalt a baix i em dic: «Infeliços, que us penseu que no sé què és un home?». Bé, noies, el que us volia dir és que a trenta-vuit anys em vaig haver d’espavilar i que sé el dimoni on jeu. Res de moneda, pocs valors. Terra. Terra i finques. Encara que et donin un tant per cent baix, a la llarga hi guanyes, perquè el terreny puja cada dia… Així, doncs, he deixat deu mil duros al banc i els altres…

ZOILA. — Fa venir mareig de sentir anomenar tants diners.

PERPÈTUA. — I els altres noranta mil durets… ja tinc emparaulada una casa de tres pisos al carrer de la Princesa. Una ganga. Se la venen per un deute de joc i me la donen per la meitat del que val. I després compraré un magatzem prop del Born i una casa de banys. I encara me’n quedaran uns quants per a invertir, que ajuntats amb els que tenia…

FLORENTINA. — Déu meu, ets millonària.

PERPÈTUA. — M’he sabut espavilar i Déu hi faci més que nosaltres… Trobo que aquesta noia triga molt per anar d’aquí a la cantonada.

FLORENTINA. — És molt badoca. De vegades, per anar fins al carrer de Sant Felip, m’està dues hores. Un dia li vaig preguntar què havia fet que havia trigat tant i em va dir que havia vist una cosa que no podia entendre: diu que es va plantar al mig del carrer, de cara a Barcelona, i diu que no entenia que el carrer s’anés estrenyent tant al capdavall que la gent pogués passar per aquell forat d’agulla.

ZOILA. — Ho trobo massa innocent perquè m’ho pugui creure.

FLORENTINA. — És una bona nena… He estat de sort. I diu unes coses, quan parla del Miqueló… em fa morir de riure…

ZOILA. — El que se li va morir a l’Àfrica?

PERPÈTUA. — Sort en va tenir. Pel que m’has explicat, valia més que l’hi matessin.

FLORENTINA. — Haurien acabat casant-se i bona nit.

ZOILA. — Si jo tingués el fill amb mi no voldria pas la Serafina a la vora.

FLORENTINA. — No entenc per què…

ZOILA. — Sí que ho entens, i tant, si ho entens…

FLORENTINA. — I la Júlia? No ens recordem de la Júlia.

PERPÈTUA. — Aquesta setmana és la setmana del marit.

ZOILA. — Prou que ho sé. Sembla que tingui dos gats rabiosos al pis de sobre. Comencen a cridar a les vuit del matí i de vegades no paren fins havent sopat.

FLORENTINA. — No entenc de què poden parlar, tanta estona.

ZOILA. — Parlar? Si d’això en dius parlar… Comença la Júlia «nyigo-nyigo…», ell, quiet. Al cap d’una bona estona, de tant en tant, el sents a ell, i al cap de tres hores és ell el que crida, ella la que calla, i a les cinc hores criden tots dos i després van baixant per acabar amb un gran solo de la Júlia.

FLORENTINA. — L’hauríem d’avisar. A veure si podrà venir. Crida-la tu, Zoila.

ZOILA. — Amb aquest fred sortir al jardí?… Més m’estimo pujar l’escala.

PERPÈTUA. — Aquesta desgraciada de la Zoila de vegades encara es pensa que algun dia tindrà carta del fill.

FLORENTINA. — Fa temps que no me’n parla… però quan li agafen les manies… Es veu que el cor li bat cada vegada que truca una clienta perquè es pensa que és el carter.

PERPÈTUA. — Vols dir que és viu?

FLORENTINA. — Escolta, se’n va anar a vint anys i n’han passat vint-i-vuit… per mi una serp boa se’l va menjar.

PERPÈTUA. — Que se’n va anar a l’Amazones?

FLORENTINA. — Sempre parlava de les Pampes…

PERPÈTUA. — Sí que noia…

ZERAFINA. — La zenyora Filomena m’ha donat moltz recordz per voztè i m’ha dit que li regalava aqueztez paztilletez per la toz… que quan ze lez hagi menjat li torni la capzeta, perquè éz de llauna i el zeu nen en fa coleczió.

PERPÈTUA. — No t’ha parlat de res més?

ZERAFINA. — Diu que el braz de gitano que li farà demà, zi el lliga de lez puntez, zemblarà la corona de zant Criztòfol.

PERPÈTUA, amb afecte. — Desvergonyida!

FLORENTINA. — Cuita, para la taula! Tovalles de puntes i copes de cristall!

ZERAFINA. — Quina fezta… de primera claze…

PERPÈTUA, a Florentina. — Trobo que més aviat estàs ensopida…

FLORENTINA. — Què vols que et digui, aquesta notícia, m’ha afectat.

ZERAFINA, tot eixugant una copa. — Zi hem de plorar perquè z’ha mort una geganta… Eztic zegura que zi aquezta zenyora Homera haguéz vizcut a caza d’aquellz amoz meuz, l’haurien matada de zeguida.

PERPÈTUA. — Ara et vindrà la pau, ja ho veuràs… En fi, mira, noia, jo no sé dissimular. Pensa-t’hi molt abans no facis un cop de cap. Jo no dono consells. Però puc donar el meu parer. No et casis.

ZERAFINA, sortint amb copes. — I zi la zenyora Florentina vol el zenyor Homer?

PERPÈTUA. — En tens notícies?

FLORENTINA. — M’ha fet dir… m’ha escrit dos mots. Vindrà divendres.

ZERAFINA. — Tindré la caza com una patena i em pozaré el davantal blanc per anar a obrir.

PERPÈTUA. — Ja seria una bona broma, ja, que us caséssiu.

ZERAFINA. — No zé per què diu aqueztez cozez… tot la fa riure, a voztè.

ZOILA. — Encara no has trobat el nebot del senyor Vidal?

ZERAFINA. — No éz el nebot zinó que èz el fill. I zi l’haguéz trobat noméz ho explicaria a la zenyora Florentina. Zi dezpréz ella li vol explicar lez mevez cozez a voztè… ella mana.

PERPÈTUA. — Mira, mira, com s’explica…

JÚLIA. — Quina notícia. M’he quedat blava.

PERPÈTUA. — On vas amb aquest ull de vellut?

JÚLIA. — Ja us ho explicaré. Primer parlem de tu… a vegades tenia una por que no et morissis tu primer… I veus? Ja la tens morta: és el teu premi. Te’l va prendre, se l’ha hagut de partir i te l’ha hagut de deixar. Però, si em vols creure a mi, no t’hi casis, no facis aquest disbarat, de cap de les maneres. Acabar la vida.

PERPÈTUA. — Jo també li desaconsello.

ZERAFINA. — Però podrien anar a pazejar per la Rambla de brazet i anar a prendre una xicreta de xocolata ben calentona juntetz. A can Culleretez… Hip!

FLORENTINA. — Què tens?

ZERAFINA. — M’ha vingut zinglot.

PERPÈTUA, a Zerafina. — Pregunta a la Júlia, pobreta, si menja gaire xocolata amb melindros.

ZERAFINA. — Hip!

ZOILA. — Vols que t’espanti a veure si et passa?

ZERAFINA. — Hip! Ja pazarà tot zol.

JÚLIA. — Poster la portaria a menjar xocolata amb vidres.

ZERAFINA. — El que paza éz que voztè no el zap tractar. Al marit ze li han de tenir moltz miramentz.

JÚLIA. — Calla, calla, que no saps què t’empatolles.

ZERAFINA. — Que el tractava malament, quan feztejaven? Contezti, a veure…

JÚLIA. — Ja ens havíem arribat a estimar, ja. Tot va començar a anar malament quan va néixer la nena i ell va perdre la feina. Quines coses la vida… i les paraules… Això de l’enraonar no s’acaba mai… Trobo que estem molt tristes per una festa…

PERPÈTUA, (per l’ull). — Explica’ns com ha anat.

JÚLIA. — Home, tot ha vingut perquè jo defensava el Jaume.

ZERAFINA. — Éz méz guapo…

FLORENTINA. — Quan l’has vist?

ZERAFINA. — A vegadez el veig quan porta la carn a la zenyora Júlia.

JÚLIA. — Però si me la porta a les cinc del matí quan surt de l’escorxador…

ZERAFINA. — Éz clar… però de vegadez zento zoroll, com zi fozin elz lladrez, i zurto i miro per la reixeta a veure què paza. I molt zovint el veig i zé que éz el fill de la zenyora Júlia per la bruza blanca tacada de zang. I Xiula.

JÚLIA. — Au, calla. Veureu que jo feia el cafè, el Jaume truca, l’obro, em mira, em diu: «Bon dia». Em diu: «Tingui mare». I em dóna un paquetàs que feia caure d’esquena…

ZERAFINA. — De carn pizpada, oi?

JÚLIA. — A veure si calles… I em diu: «Que dorm, el pare?». [I jo]: «Sí». [I ell]: «Veu, aquesta carn és per vostès dos… estofat. I aquesta altra és perquè se la mengi vostè, quan estigui sola: filet». [I després]: «Bon dia». L’acompanyo a la porta, l’obro, la tanco… i se n’ha anat.

ZERAFINA. — Per què ho explica d’aquezta mena de manera?…

JÚLIA. — Com vols dir?

ZERAFINA. — Tan a poc a poc. Zembla que z’hi arrepengi…

JÚLIA. — Calla. Torno al menjador, em fico a la cuina… res. Surto de la cuina amb la cafetera fumejant, la deixo damunt de la taula, poso els platets, les tasses i les culleretes… res. Crido el gran bagàs i surt… amb una parsimònia… i s’asseu. Es posa el tovalló al coll, comença a sucar guimbarros de pa a la llet, acaba, cop d’escuradents, es neteja les orelles…

ZOILA. — Ecs!…

JÚLIA. — Tota la vida igual, filla meva… S’aixeca i em diu amb una calma molt fosca: «Us he sentit». [I jo:] «Que vols dir?». [I ell:] «No facis el desentès». [I jo:] «No t’entenc». S’acosta, desfà el paquet, agafa el tall de filet, me’l planta davant del nas i diu: «Talla dos talls i cou-me’ls de seguida». Em quedo glaçada, i aviat em puja la sang a dalt de tot: «Si el Jaume em vol fer un obsequi s’ha de respectar la seva voluntat».

PERPÈTUA. — Molt ben dit.

ZOILA. — Quina por… Si em passava una cosa així, em moriria.

FLORENTINA. — Digues…

JÚLIA. — Anava dient: «A coure’l!»; «No», deia jo cada vegada. Hem passat cinc minuts així. Es treu el cinturó: «Si no em cous dos talls de filet et desfaré l’esquena». [I jo:] «No!». Alça el braç, l’envesteixo, crida i cau enrere i m’arrossega en la seva caiguda. Resultat: l’ull contra el cantell d’un tamboret i, al cap de poca estona, de vellut.

FLORENTINA. — I ell?

JÚLIA. — Encara el tinc al llit, estirat com una post i mig estabornit del cap.

ZERAFINA. — I no li ha fet freguez?

PERPÈTUA. — Per fregues devia estar, pobrissona.

FLORENTINA. — Et fa mal?

JÚLIA. — Què vols que et digui… de pitjors n’he vist.

ZERAFINA. — Z’havia de fer banyz d’aigua amb vinagre i per acabar pozar-z’hi una fulleta d’enziam.

ZOILA. — Em fas una pena… pobreta Júlia…

ZERAFINA. — A mi també… Però el que éz al llit éz el zeu marit…

PERPÈTUA. — Apa, apa, i si ens asseguéssim a taula.

ZERAFINA. — Vaig a buzcar lez forquilletez.

JÚLIA. — Mentre les portes farem servir les mans. A taula!

PERPÈTUA. — A taula. Alegria!…

ZOILA. — A taula…

FLORENTINA. — A veure si ens animen una mica.

PERPÈTUA. — Haurem de fer explicar coses a la Serafina, si ens volem animar.

ZERAFINA. — Tinguin… Lez forquilletez…

JÚLIA. — Mireu, noies, si voleu que us digui la veritat, a mi, uns quants pastissets em vindran molt de gust.

FLORENTINA. — A veure quin destorb ens sortirà ara… en el moment d’asseure’ns a taula…

FLORENTINA. — Com està senyora Rosa?

ROSA. — Dispensi. Ja veig que la destorbo, però només són dues paraules.

FLORENTINA, li assenyala el sofà. — Segui.

ROSA. — És un moment. Es tracta del Jaumet. Fa quatre mesos que va començar i no adelanta gens. El tinc tot el sant dia fent escales i la veïna de sota ja s’ha queixat.

FLORENTINA. — Vostè vol que el seu nen aprengui de tocar el piano?

ROSA. — Naturalment. Però no vull que me’l deixi sense braços.

FLORENTINA. — Sense braços?

ROSA. — Cada nit li he de fer fregues amb alcohol de noranta graus, perquè, pobret, es veu que té tots els muscles adolorits. I quan es lleva té els dits tan encarcarats que no es pot ni rentar la cara.

JAUMET. — De vegades ploraria.

FLORENTINA. — Vols un dolç?

JAUMET. — Sí senyora.

FLORENTINA, (a Zerafina). — Dóna-li un pastisset de cirera.

ROSA. — Què diuen els nens?

JAUMET. — Moltes gràcies.

ZERAFINA. — No t’empaztifiz.

FLORENTINA. — Si vostè vol que el seu nen aprengui de tocar el piano ha de començar per carregar-se de paciència.

ROSA. — Trigarà molt a poder tocar un vals?

FLORENTINA. — Si és aplicat, abans d’acabar l’any. I faci-li unes bones fregues. Així el reforçarà.

ROSA. — Em sap greu haver-la molestada… però com que la veïna de sota…

FLORENTINA. — Ja veurà… jo…

ROSA. — Sí ja ho veig, vostè no hi té cap culpa.

FLORENTINA. — Si el seu nen estudia força, tot anirà bé. Rosa, li dóna la mà. Dispensi.

FLORENTINA. — Passi-ho bé.

ROSA. — Passi-ho bé tinguin.

JAUMET. — Passi-ho bé.

FLORENTINA. — Les mares, totes són iguals, es pensen que aprendre de tocar el piano és una broma.

JÚLIA. — Vine a menjar dolços, vine. Encara que no ho diguis ja veig que t’has posat nerviosa.

PERPÈTUA. — N’hi ha un de cada mena per a cada una. Algú es quedarà sense pastisset de cireretes.

ZOILA. — A mi no em fa res. Són els que m’agraden menys.

ZERAFINA. — Pobre Jaumet… zi li fan mal elz brazoz, també…

JÚLIA. — A mi, una mica de dolç em va de primera… i que és bo… Veieu com es pot estar bé a la vida? El gust de la canyella és una cosa… em fa venir ganes de desmaiar-me.

PERPÈTUA. — Al meu marit, que en pau descansi, no li hauríeu pogut fer menjar ni mig dolç. Li repugnava el sucre…

ZOILA. — I al cafè?

PERPÈTUA. — Sempre sense sucre… Ell, només fruita: prunes, préssecs, peres, figues… Quan es podia menjar un plat de figues per a esmorzar, el teníeu feliç per tot el dia. I els préssecs… Agafava una copa, hi tallava un préssec a bocins, aleshores hi abocava moscatell… quan s’acabava el moscatell n’hi tirava una mica més per acabar-se el préssec, quan estava a punt d’acabar-se el préssec en tallava un altre per acabar-se el moscatell… Ai, Senyor!… quina felicitat… Quan penso que per tot consol tinc el senyor Xica amb la seva gimnàstica al dematí…

PERPÈTUA. —… I aquest noi que us vaig dir és una troballa. El llit, sembla que ni el toqui, la roba de sota, quan se la canvia, diríeu que és neta. És com un miracle…

FLORENTINA. — Em sembla que enraones massa i menges poc… nosaltres anem fent…

JÚLIA. — I ningú no pensa a beure…

FLORENTINA. — Destapa l’ampolla tu mateixa…

JÚLIA. — Us serviré com si fóssiu a l’hotel.

ZOILA. — Quan penso en el fred que deu fer al carrer… Florentina, preciosa, deixa’m la forquilleta per agafar un borratxo.

JÚLIA. — Jo, els borratxos, me’ls empasso sense mastegar… quina cosa més bona… L’altre dia…

FLORENTINA. — No vols guardar un parell de dolços pel teu home…

JÚLIA. — Sí, veus?, se’ls menjarà abans de sopar.

PERPÈTUA. — El senyor Xica de vegades compra dolços i se’ls menja a la cambra. Mai no l’he vist entrar al menjador amb un paquet.

ZOILA. — Crec que per baixar a sopar es vesteix, oi?

PERPÈTUA. — Havia viscut molts anys a la colònia anglesa. És un home molt correcte. Això sí que ho té… Doncs, com us deia, de vegades compra dolços… no sé com no es rebenta. Tots els que ara mengem nosaltres, ell tot sol hi passaria els taps.

JÚLIA. — Em vénen ganes de cantar… i em puja una escalforeta dels dintres…

ZOILA. — Oh i tens les galtes de color de rosa…

FLORENTINA. — Veig que no heu parlat més del saboner…

PERPÈTUA. — El saboner? Però encara no en sabeu la història?

JÚLIA. — Explica…

PERPÈTUA. — Ens pensàvem que era un lladret i era un espia… Treballava per la França. Buscaven un anarquista que havia passat la frontera disfressat de pastor i sembla que aquest anarquista havia vingut a Barcelona a fer un atemptat. I el saboner, vigilava. És a dir: em vigilava.

JÚLIA. — Apa, vinga.

FLORENTINA. — Deixa-la explicar-se.

PERPÈTUA. — Què vols dir «apa, vinga», jo tinc dispeses. I sembla que aquest anarquista era aquell home que vaig tenir quinze dies i que vaig treure punta en blanc perquè m’escopia [a] les cortines. Per això el saboner venia tant sovint.

ZOILA. — Et podia haver assassinat…

JÚLIA. — Quina sort que vas tenir que t’empastifés les cortines… Encara s’arrossegaria per casa teva i potser t’haurien agafat a tu i tot.

PERPÈTUA. — Què fa la Serafina que no se la veu?

FLORENTINA. — Està enfeinada amb la cambra. S’està fent unes cortines i les deu estar penjant. Ja ha fet el cobrellit i em pensava que es tornava boja de l’alegria.

JÚLIA. — Visca el saboner, visca l’anarquista, visca el senyor Xica… visca la vida!

PERPÈTUA. — Visca l’enterrament de la senyora Homera! Ningú no parla d’aquesta gran alegria, tota la casa, des dels fonaments fins al terrat, tremola d’alegria… Pels difunts, per la felicitat de la nostra amiga, per tot i per tot i totes. Visca!

JÚLIA. — Molt ben dit. Brindo per la meva amiga Florentina. Que tingui molts anys de vida i amb ella totes nosaltres.

ZOILA. — Brindo per totes nosaltres i si pot ser perquè només la mort ens separi… o perquè no ens morim mai. Visca l’alegria!

JÚLIA. — Visca l’alegria boja i el foc de Satanàs. Visca!…

PERPÈTUA. — «Son las mujeres de Babilonia
las más ardientes que el amor crea
Ai ba, ai ba, ai ba…
Ai babilonio que marea…
Ai ba, ai ba, ai ba…».

JÚLIA. — Filla meva ets un encant. T’hi hauries pogut guanyar la vida.

FLORENTINA. — I aquests moviments tan suaus…

PERPÈTUA. — M’hauria agradat molt ser cantant…

FLORENTINA. — Ets preciosa, filla meva, ets preciosa…

ZOILA. — A mi, el que m’agrada més són, com tu deies, els moviments.

PERPÈTUA. — Jo ja he fet el meu número. Ara toca a una altra.

FLORENTINA. — Potser la Serafina fa massa estona que està a la seva cambra. (S’acosta a la porta que dóna a la cuina i a la cambra de Zerafina i crida). Serafina… Serafina… apa, que t’esperem… Què fas?

JÚLIA. — Que no t’agraden els dolços?

FLORENTINA. — Què feies?

ZERAFINA. — A la meva cambra éz com zi eztiguéz dintre un niu de gafarronz… Tot tan blanc, tot tan net… lez florz de la roba… rezava.

ZOILA. — Vine a menjar, vine.

FLORENTINA. — T’agrada?

ZERAFINA, amb cara amarga. — Éz molt bo… o i aqueztez zireretez tan vermellonez…

JÚLIA. — I després, veus?, un borratxo. Són sucosos i tan flonjos…

ZOILA. — El que li agradarà més és aquest de nata. Ple de nata. Sembla que vessi.

FLORENTINA. — Que no t’agraden?

JÚLIA. — Quina cosa més estranya… per què ho fa això?

PERPÈTUA. — Que no t’agraden? Contesta. Què et passa?

FLORENTINA. — Però què et passa?

ZERAFINA. — Em penzo que eztic una mica embarazada…