ACTE I

FLORENTINA. — No sé si t’ho he de dir, però estava d’allò més neguitosa… (Li fa un petó, que el senyor Homer no l’hi torna, i li pren el capell). Fa una temporada que només se sent parlar de coses desagradables… es veu que Barcelona està plena de pinxos que la volen desacreditar.

HOMER. — Ah, les dones!… Les dones… Sempre esporuguides per alguna cosa. Com vols que vingui cap pinxo en aquest barri teu, tranquil i allunyat de la gran aglomeració, de les grans artèries? Aquí és la pau de la terra, com si visquessis a milers de quilòmetres de la plaça Catalunya.

FLORENTINA. — Justament per això, perquè és un barri tan sol.

HOMER. — Cabòries, filla, cabòries. No et deixis ficar cabòries al cap… ni escoltis massa totes aquestes amigues que et volten.

FLORENTINA. — L’altre dia van robar a una casa de més amunt.

HOMER. — Això no és cap raó perquè hagin de robar [a] la teva.

FLORENTINA. — És clar… si un s’ho mira així…

HOMER. — És clar, dona, és clar… Escolta… m’hauries de fer un favor.

FLORENTINA. — Digues. Què vols? Vols sopar?

HOMER. — Ja ho he fet.

FLORENTINA. — Vols treure’t les sabates? Vols que et dugui la bata?

HOMER. — Ni treure’m les sabates, ni posar-me la bata, perquè me’n vaig de seguida.

FLORENTINA. — Oh… Jo que em pensava…

HOMER. — I si tanquessis el balcó? Trobo que més aviat fresqueja.

FLORENTINA. — Dispensa, no sé ben bé què faig… estava tan atrafegada a la cuina i has arribat tan de sorpresa… Quan ja em creia que no vindries… Tot i que som divendres.

HOMER, eufòric. — Els grans divendres de l’Homer i de la Florentina.

FLORENTINA. — I el favor que deies?

HOMER, es treu l’americana. — Fa tres dies que em va caure un botó i fa tres dies que el porto a la butxaca… (Butxaqueja per l’americana). A veure si l’hauré perdut… Ah, ja el tinc… Me’l podries cosir?

FLORENTINA. — De seguida. Un moment… Potser mentre et cuso el botó prendries una copeta de moscatell?

HOMER. — I si me l’oferissis de conyac? Si en tens, ei!

FLORENTINA. — Em sembla que en queda un cul d’ampolla. Ho vaig a mirar. Deixa l’americana damunt de la taula, vols?

HOMER, va per deixar l’americana i clava una gran ensopegada amb el braser. — Caratsus! Quin cop a la canyella… (Fa uns quants saltirons amb la cama arronsada). Què dimoni fa aquest braser aquí al mig? (Clava un cop de mà als lliris i agafa el gerro precipitadament perquè no es trabuqui. Ho toca tot: els respatllers de les cadires, el rellotge de sobre el piano, obre un calaix de l’escriptori, alça la tapa del piano i toca unes quantes tecles, palpa el xal de catxemira que cobreix la taula, destapa el braser etc.). Bella casa, bells mobles… parets reforçades. Una propietat sòlida. Amb bons fonaments per a poder aixecar més pisos el dia que convingui…

FLORENTINA, (Torna amb una ampolla i una copa). — Què deies?

HOMER. — Divagava.

FLORENTINA, abocant el conyac. — N’hi ha, just, una copeta. (Homer se’l beu d’un glop). No li pots haver trobat el gust…

HOMER. — El conyac el van dedicar, només, als dintres… Ah… No hi pensem més. Això reconforta…

FLORENTINA. — El fil no és ben bé del mateix color…

HOMER. — No hi fa res. Vés fent.

FLORENTINA, aixeca el cap. — Ja veig que t’has quedat amb les ganes… però que consti, he escurat l’ampolla fins a l’última gota.

HOMER, mirant la copeta a contrallum. — Això és vida. Com estàs d’alumnes?

FLORENTINA. — Tots van tornant de fora i en tindré dos de nous: solfeig i piano. Tots dos comencen.

HOMER. — No he conegut una altra dona com tu.

FLORENTINA. — Dius que fa tres dies que anaves amb aquest botó a la butxaca?

HOMER. — Sí filla meva, sí. Tres dies amb les seves nits…
La meva dona és així. Ja ho saps. El primer dia li vaig dir que m’havia caigut un botó, el segon dia li vaig dir que me’l cosís i al tercer dia, silenci, muts i a la gàbia, fem veure que no ens adonem de res.

FLORENTINA. — Ets massa bon home.

HOMER. — Ja em coneixes. Em coneixes d’abans que em conegués la meva dona. Qui ens ho havia d’haver dit, quan jugàvem de galeria a galeria, quan fèiem voleiar l’estel… Qui ens ho havia de dir… Callo moltes coses per a no fer-te amoïnar. En fi, Déu nos en guard d’un ja està fet, no en parlem més.

FLORENTINA. — Saps, avui ja em pensava que no vindries… Què t’ha passat?

HOMER. — Faig pintar la botiga. Ja convenia, saps? Feia anys que no l’havia tocada i, amb aquell paper tan descolorit, ni les estampes feien goig ni els ciris lluïen.

FLORENTINA. — Però…

HOMER. — Ja sé què anaves a dir. El pintor és amic i ve a treballar quan acaba el jornal. A mi em va de primera perquè puc tenir la botiga oberta i despatxar com de costum mentre duren les reformes. Ell ve cap al tard i jo l’ajudo a portar els paquets d’una banda a l’altra… tot el que li fa nosa, saps?

FLORENTINA. — Té, ja està. (Li dóna l’americana). Ja veus si costa poc. No m’agrada dir mal de ningú, ni voldria que et pensessis que tiro aigua al meu molí… però tanmateix…

HOMER, agafa l’americana i se la posa. — Tu sí que ets una dona de totes prendes.

FLORENTINA. — Què hi farem… m’estimaves a mi i et vas casar amb una altra.

HOMER. — Però no es pot dir que hàgim perdut el temps… Hem recuperat tot el que hem pogut, eh?

FLORENTINA, se’l mira fixament. — Tot i que sembles natural… em sembla que dissimules alguna cosa… Trobo estrany… això del botó… Em sembla que te’n passa alguna i no goses dir-m’ho.

HOMER. — Fa tres dies que tinc serenata a casa. La noia vol sortir sense que la seva mare li pregunti d’on ve quan torna, el noi defensa sa germana; jo, també… s’ha de donar llibertat als joves… i la meva dona… va tenir un atac de nervis i, un moment, em vaig pensar que m’anava a pegar. Fa tres dies que tinc coragre… Si et sembla que puc estar com unes castanyoles…

FLORENTINA. — Em fas posar el cor trist… Jo que només voldria la teva felicitat. Que tots els meus sacrificis han estat…

HOMER. — Vint-cinc anys. Florentina, vint-i-cinc anys de disputes i baralles. Sort que els fills m’han sortit bons i que estan molt de mi.

FLORENTINA. — Es veu que tiren al seu pare. I que veuen la bondat on és.

HOMER, esverat. — A aquestes hores?

FLORENTINA. — Deu ser la minyona nova. Des de les tres que l’espero.

HOMER. — Sí que filla…

FLORENTINA. — Ai…

HOMER. — Qui era?

FLORENTINA. — Un bromista.

HOMER. — Ja has pres bons informes d’aquesta noia? Ja saps que les coses s’han de fer ben fetes.

FLORENTINA. — És una noia de divuit anys: ve de Vallgorguina.

HOMER. — A la primera falta, ja t’ho dic sempre, al carrer. Mira jo abans amb els dependents. Només n’hi ha un que m’hagi sortit de bona mena: el mosso, el Francisquet. No vull arribar aquí els divendres i trobar-te amoïnada per culpa de la minyona. A més a més, tu necessites tenir el cap clar per a poder donar les teves lliçons. I una persona seriosa, de tota confiança, que et serveixi lleialment? Una noia de divuit anys?… humm… em sembla massa jove.

FLORENTINA. — No et fixis en els anys. Jo, quan tenia divuit anys, ja era com sóc. I en canvi hi ha persones que, a la nostra edat, són ben boges. L’edat no vol dir res.

HOMER. — Ja veurem què em diràs, d’aquí una temporada… Deixa’t d’històries, com la Filomena, no trobaràs ningú.

FLORENTINA. — Però què hi puc fer jo, pobra de mi, si la Filomena era massa vella per a treballar i se n’ha volgut anar al poble amb els fills? Potser aquesta noia serà una perla.

HOMER. — Perla o no perla, l’esperaves a les tres, són més de les nou i encara l’esperes. Trobo que més aviat comença malament. Si jo fos de tu i no em donés una explicació acceptable de per què ha trigat tant, ni li obriria la porta.

FLORENTINA. — És que ja no l’espero. Potser s’ha posat malalt algú de casa seva, es veu que té deu o onze germanets, i no ha pogut agafar el tren.

HOMER. — Ara la tens aquí. M’espero un moment per a veure quina cara fa i me’n vaig, que és molt tard.

HOMER. — Sòlid. Sòlid.

FLORENTINA. — Des de les tres i encara no és aquí.

ZOILA. — Ja em creia que passava una desgràcia, preciosa.
Des de les vuit que faig anar el cabàs amunt i avall… ai! Com està, senyor Homer?

HOMER. — Com unes veritables pasqües. I vostè?

FLORENTINA. — Filla meva, esperava la minyona nova per a fer confitura de tomàquet i a l’últim, en vista que no venia, m’he posat a fer-la jo. Demà començo el curs i no puc perdre ni un minut de temps quan tinc les lliçons… ni em vull fer malbé les mans amb feines de la casa.

ZOILA. — I dius que havia de venir a les tres? A aquesta noia l’ha aixafat una Catalana. Una noia de poble i jove… es deu haver atorrollat en passar un carrer i ja deu ser morta.

FLORENTINA. — Tu sempre penses el pitjor.

HOMER. — Senyora Zoila, si la minyona s’ha mort, la Florentina en buscarà una altra. No ens hi encaparrem. És la vida. Una de perduda, dues de trobades.

ZOILA. — Escolta filleta, preciosa, et feia baixar el cabàs perquè necessito una ceba. Estic fent una feina que vull acabar aquesta nit i ni temps he tingut d’anar a casa de l’adroguer. (A Homer). Cada vespre, sap?, em faig el dinar de l’endemà… així, si alguna senyora m’entreté, no em quedo sense dinar, que és el que m’havia passat moltes vegades quan començava.

FLORENTINA. — Em sap greu no haver-te sentit… la finestra de la cuina dóna a l’altra banda i mentre pelava els tomàquets la tenia tancada…

ZOILA. — Una altra vegada faré el sistema que fem amb la Júlia: piquem amb el mànec de l’escombra… però no he gosat fer-ho per a no espantar-te… Ja estem prou espantades amb aquest home misteriós…

HOMER. — No pensin en lladres, no pensin en cases robades, no pensin en revolucions…

FLORENTINA. — Vaig a buscar la ceba. Un moment.

HOMER. — Per què es preocupen pel que la gent diu? Han robat [a] una casa. I què?

ZOILA. — És que nosaltres som dones soles…

HOMER. — Les dones soles fan por als lladres… A vegades fa més por una dona que un batalló de soldats.

ZOILA. — Vostè sempre està de broma… Com li van els negocis?

HOMER. — Als envejosos els dic que em van malament. Als que em poden ajudar els dic que em van molt bé. A vostè…

ZOILA. — Que estic al mig…

HOMER. — Li diré la veritat: ni massa bé ni massa malament. Prou bé, de totes maneres, per a poder fer una mica de guardiola. I els de vostè?

ZOILA. — Sí, miri, menjar i coure… i anar molt escarrassada. Les senyores són molt difícils…

HOMER. —… I capritxoses?

ZOILA. — Sort en tinc. De totes maneres, les que em fan viure, són un parell de dotzenes de clientes que necessiten un capell cada dos o tres mesos. Els els faig tan bé com una casa de luxe i molt menys cars. I les males clientes, les que només es fan un capell cada any o cada dos anys… també m’ajuden.

HOMER. — I en deu tenir alguna d’aquestes que necessiten… ja m’entén… l’excusa… de cara a la família… al marit…

ZOILA, molestada. — No m’ho diuen.

FLORENTINA. — Té, filleta, té: la ceba. I perdona que no t’hagi sentit.

ZOILA. — Sempre més et picaré amb l’escombra. No t’espantaràs?

FLORENTINA. — Jo faré igual: tu cop de mànec a terra i jo, cop de mànec al sostre…

HOMER. — Sí que estaran divertides.

FLORENTINA. — Perdona que no t’hagi sentit.

HOMER. — Ja li havies dit.

FLORENTINA. — És que em sap tant greu…

ZOILA. — No hi pensis més, preciosa, si hagués sabut que t’hi havies d’amoïnar no t’ho hauria dit. I me’n vaig. Aquesta nit hauré de vetllar i com que demà és el teu aniversari…

FLORENTINA. — Més m’estimo no enrecordar-me’n…

ZOILA. — Passi-ho bé, senyor Homer.

HOMER. — Passi-ho bé. (A Florentina). Jo també me’n vaig de seguida.

FLORENTINA. — Em fa una pena, pobra Zoila…

HOMER. — Si està com una princesa: treballa i el treball la distreu. Què faria, si no treballés?

FLORENTINA. — Però tan sola… i només el treball… i tants records…

HOMER. — Vols dir que no és com tu, que em tens a mi i que ets propietària, oi?… Aquesta casa cada dia val més. Els terrenys en aquest barri s’estan posant a un ull de la cara. La meva Florentina té el ronyó cobert. I n’estic content. El dia que els teus pares van adquirir aquesta propietat, van fer una santa cosa.

FLORENTINA. — Ja saps que tot el que tinc… Homer, els teus fills és com si fossin els meus fills…

HOMER. — Apa, apa… asserena’t. I si els coneguessis… Quin parell d’àngels acabats de baixar del cel… Si el noi és un model de virtuts, la noia és una santa d’altar…

FLORENTINA. — Tu m’has ensenyat a estimar-los, parlant-me’n com potser cap pare no parlaria dels seus fills…

HOMER. — I d’una obediència… Florentina, quan penso que m’han sortit aquestes dues flors d’aquell escardot…

FLORENTINA. — Una felicitat compensa una pena, amic meu.

HOMER. — Si sabessis com m’agrades!… Bé, filla, et deixo. Sé que estàs bé i és tot el que et desitjo. Cuida’t, sents? No dormis amb el balcó obert que les nits ja comencen a ser fresques i les matinades dolentes… M’ho promets?

FLORENTINA, amb llàgrimes als ulls. — Què seria de mi, sense tu?

HOMER. — Apa, apa, no fem el somicó. Ja saps que amb mi tens un bon costat. I allò que diem sempre: Alegria i el demés són trons. A riure. A viure. A cantar. Ah!… mira… no me’n recordava… T’he portat un parell de ciris. I dels bons. (Agafa el paquet que havia deixat damunt del sofà, el desembolica curosament i en treu dos ciris molt guarnits). Pel piano. I que demà tinguis un aniversari ben feliç.

FLORENTINA. — Quin bé de Déu. Quin bon gust, quina elegància…

HOMER. — I ara sí que et deixo.

FLORENTINA. — No sé què dir-te… aquestes delicadeses… Gràcies sents? Gràcies.

HOMER. — I ja ho saps, eh? A riure. A cantar.

FLORENTINA. — Zoila! Zoila! Baixa un moment.

Veu de ZOILA. — No puc. Tinc la ceba al foc i la planxa calenta. Estic acabant una feina.

FLORENTINA. — És que estic sola i és molt d’hora.

ZOILA. — Cridaré la Júlia que et vingui a veure. Què et sembla?

FLORENTINA. — Sí. Pica-la amb l’escombra. Digues que baixi a fer-me companyia mentre es va fent la confitura de tomàquet.

FLORENTINA, davant del quadre de santa Cecília. — Santa Cecília estimada, protegiu-me sempre, recordeu-vos de mi, que us estimo. Feu-me companyia. Doneu-me feina. Feu-me viure en pau…

FLORENTINA. — Sí que ha anat de pressa. Mentre no sigui la minyona…

JÚLIA. — Quin espant m’ha dat la Zoila, filla meva del meu cor. Què passa? Estava a punt de ficar-me al llit i sento que em piquen a sota mateix dels peus amb el mànec de l’escombra.

FLORENTINA. — Ha vingut l’Homer.

JÚLIA. — Aquell pobre home…

FLORENTINA. — M’ha portat dos ciris. Mira.

JÚLIA. — Quina misèria.

FLORENTINA. — Sempre rondines, tu.

JÚLIA. — I a tu qualsevol cosa et fa feliç. Dos ciris… Si a mi em ve un senyor com aquest, que té botiga oberta, i em porta dos ciris pel meu aniversari, els hi parteixo entre cap i coll. Duros! Duros és el que t’ha de donar i no dos tristos ciris de misèria.

FLORENTINA. — Ja veuràs, jo aprecio les delicadeses.

JÚLIA. — Què has pogut arraconar del que ell t’ha donat en tots aquests anys? M’ho vols dir? Qui el va ajudar aquella època que tot li anava al revés? Com hi ha món… Aquest home t’hauria de besar els peus… Dos ciris! Mira, em puja la sang al cap… Com estan amb la seva dona?

FLORENTINA. — A casa seva és la fi del món.

JÚLIA. — Explica.

FLORENTINA. — Ahir, perquè sí, per una paraula sense importància, va trencar tota la pisa de la cuina.

JÚLIA. — Refumets! Explica.

FLORENTINA. — Es veu que els fills van haver d’intervenir, i tot eren crits.

JÚLIA. — Em deixes morta. Que se’n separi, d’una vegada…

FLORENTINA. — Què vols que faci, pobret, és la mare dels seus fills… I quan li cau un botó no l’hi cus… una desgràcia…

JÚLIA. — Ai carat, però bé se’l veu prou eixerit. No ho sembla que passi tants drames a casa seva.

FLORENTINA. — La botiga el distreu: els ciris, les estampes.

JÚLIA. — I alguna visita de les monges… A mi, saps?

FLORENTINA. — Que n’arribes a ser de malpensada.

JÚLIA. — Hi ha monges molt maques i acabadetes de professar. Jovenetes…

FLORENTINA. — Calla, calla… valdria més que t’anessis a confessar.

JÚLIA. — Per confessions estic, amb els coves de roba que tinc per rentar… El meu home ja ho diu…

FLORENTINA. — Que el tens a casa?

JÚLIA. — És a casa de la noia. No m’hi facis pensar, que el dilluns torna i ja tremolo. No saps la sort que tens de no tenir marit.

FLORENTINA. — I no es torna manso aquestes temporades que viu amb la filla?

JÚLIA. — Calla dona, calla. Ja ho saps que a casa tota la vida ha estat un infern. Ara està engelosit del noi perquè no sé qui li ha explicat que, quan ell no és a casa, el Jaume em porta els talls més fins. En canvi a ell i a la noia es veu que els porta els talls que no valen res… Tallots per a fer estofat plens de greixos i pelleringues, saps?

FLORENTINA. — I no es cansa de viure una temporada a casa de l’un i una temporada a casa de l’altre?

JÚLIA. — Si no de grat per força. El noi l’hi va obligar després de l’última baralla. Va dir: «Vull, que la meva mare pugui estar tranquil·la de tant en tant i ens el partirem amb la Isabel. La mare va treballar com una negra amb la botiga tota la vida fent bullir cigrons i mongetes i servint anxoves i ara vull que tingui una mica de pau».
Ai senyor… quan el tinc a casa em diu mal de la noia i quan és a casa de la noia els diu mal de mi. Quin càstig…

FLORENTINA. — Si això el distreu i tots el coneixeu… no en facis cas…

JÚLIA. — El saboner!

FLORENTINA, tot anant cap a obrir. — El saboner? La minyona!

JÚLIA. — A aquestes hores esperes la minyona.

ZOILA. — Ja tinc el sofregit fet i he planxat tot el que havia de planxar, però encara no estic llesta… preciositat… no m’he pogut estar de baixar a fer la xerradeta. De què parlàveu?

JÚLIA. — Dels fills, Zoila, dels fills.

ZOILA. — Quina sort que tens de poder-los veure. Si jo pogués veure el meu…

FLORENTINA. — També parlàvem de l’Homer.

JÚLIA. — Ah, sí. Diu que ahir li va trencar tota la pisa.

ZOILA. — La pisa? Qui, va trencar la pisa?

JÚLIA. — L’Homera, poncella de rosa, l’Homera. La senyora de l’Homer. Es veu que quan s’enfila és una fúria. Com si deixessin anar les hienes del parc.

ZOILA. — A veure si així es decideix a deixar-la.

JÚLIA. — Que el deixo jo el meu home, i és el meu càstig?

ZOILA. — És molt diferent.

JÚLIA. — Aquesta bonifàcia, dispensa’m, Florentina, però l’afecte que et tinc em fa dir coses que no voldria… aquesta bonifàcia ha tingut la paciència d’un sant…

ZOILA. — Jo sóc bona persona, però la paciència de la Florentina, no l’hauria tingut…

FLORENTINA. — Ell de vegades ha insinuat…

ZOILA. — Insinuar, insinuar… què vol dir insinuar? Els que insinuen és perquè amaguen alguna cosa. Les insinuacions es poden interpretar de moltes maneres. I el que en fa, per a mi, és una persona que es riu de la persona que té al davant, perquè, sí senyora, la deixa abandonada amb un remolí de pensaments que més aviat li fan nosa. Ha concretat mai res, el senyor Homer.

FLORENTINA. — No, és clar.

JÚLIA. — Ha tingut més sort ell amb tu que no pas tu amb ell.

ZOILA. — Vint-i-cinc anys de fidelitat a un home casat i amb fills, quina paciència… Si no fos que et tinc molt apreci, t’apallissaria.

JÚLIA. — Però rateta, no veus que ella l’estima? Almenys fes goig!

ZOILA. — A la nostra edat s’estima i, no sé com dir-t’ho, no s’estima.

FLORENTINA. — Quins problemes, també.

ZOILA. — Tu hauries pogut trobar un bon partit. I ara tindries fills que serien ben teus.

JÚLIA. — Si ja el tenia un bon partit…, no te’n recordes que ens ho havia explicat? El va deixar per l’Homer. Un fill de notari.

ZOILA. — I el senyor Homer hauria hagut d’anar a vendre insinuacions a un altre barri.

JÚLIA. — Mira, quan el veig tan trempat i vermell de cara, em fa una malícia que, si pogués, l’escanyaria.

FLORENTINA. — Tu sempre igual… No s’hi pot fer res amb el dintre de les persones.

JÚLIA. — Si volguessis dir la veritat… Hi tornaries a dormir amb el senyor Homer?

ZOILA. — No la maregis, també.

FLORENTINA. — No, si m’agrada, sé que ho fa perquè em té afecte.

JÚLIA. — És clar que sí, si no, callaria i riuria.

FLORENTINA. — Ja veuràs, estàs gaire contenta, tu, de la teva vida?

JÚLIA. — També sóc de les que tenen pega. Tota la vida escarrassada i ell assegut en una cadira fent d’estàtua i la Júlia que s’apanyi.

FLORENTINA. — Totes tenim la nostra creu.

ZOILA. — És el que ens agermana. Jo, vídua a vint anys amb un fill de setze mesos a la falda. Dos anys de casada amb un jugador que quan em va tenir arruïnada es va suïcidar. I aquest fill, que em costava sang i aigua, a vint anys em diu que vol córrer món.

JÚLIA, a Florentina. — I que la va ben deixar. Fa vint anys que n’espera notícies.

FLORENTINA. — També has passat les teves, pobreta.

JÚLIA. — Però el teu home no et lligava al llit com el meu perquè no fugís. Quan era jove feia por. I jo havia de callar per a no despertar els pares, que dormien a la cambra del costat…, i els fills, que dormien a l’altra banda. Quina cosa els homes…

FLORENTINA. — Ara!

ZOILA. — Jo vaig a obrir.

FLORENTINA. — Ara sí que deu ser ella.

JÚLIA. — Aquesta noia, si comença així, només et donarà disgustos.

FLORENTINA. — Ja començo a pensar que he fet un disbarat.

Torna Zoila.

ZOILA. — No hi havia ningú. He vist una ombra que tombava la cantonada, molt arrambada a la paret.

JÚLIA. — Si tornen a trucar quan serem fora, no obris, sents? Sobretot no obris. Ja saps que van robar a casa dels Rius.

FLORENTINA. — Perquè no havien tornat de fora i la casa semblava abandonada… però val més que no en parlem perquè acabaríeu fent-me agafar por.

ZOILA. — Què vols que hi vinguin a buscar, aquí?

JÚLIA. — Hi ha lladres que s’especialitzen en senyores soles. No ha vingut l’home que ven sabó? La Quima m’ha dit que havia anat a casa seva. Ella se’l va treure de sobre amb quatre males paraules: diu que ell, de moment, li va plantar cara però ella va acabar fent-li ajupir el cap.

FLORENTINA. — Potser té mitja dotzena de criatures que li demanen pa.

ZOILA. — Sabeu què? Ara podríem resar un parenostre perquè Déu ens guardi dels lladres.

JÚLIA. — Quines sortides… Apa, vinga, tu també. A veure si farem riure, totes plegades.

ZOILA. — Jo tinc les meves creències.

JÚLIA. — Jo també; però són a l’altra banda. (Truquen i totes fan un bot). No obris.

FLORENTINA. — I si és ella?

ZOILA. — Que se’n torni. Em sembla que més paciència de la que tens ja no es pot imaginar.

JÚLIA. — Fa més de sis hores que l’esperes…

Tornen a trucar.

ZOILA, a Júlia. — I si anessis a mirar?

FLORENTINA. — Ja hi vaig jo. No se’ns menjaran pas. Miraré per la reixeta.

ZOILA. — Tot això no m’agrada gens. Aquesta nit tindré por: por de despullar-me, por de mirar sota el llit, por d’apagar el llum.

FLORENTINA. — No siguis tan nerviosa…

ZOILA. — No, no podré dormir. (Li ensenya les mans, que li tremolen.) Mira. I si quan estic així m’adormo, m’adormo d’aquella manera que et penses que estàs despert i somio que el meu fill és mort. I el veig que es va acostant… acostant…

JÚLIA. — És la senyora Perpètua; li explicava l’esglai que ens havia donat. Diu que el saboner l’ha visitada.

PERPÈTUA. — Com hi ha món… Fang, m’ha venut, el lladre. Fang! Un sabó que, en comptes de netejar, embruta, moll com el llot… I no fa gens de sabonera. Com m’ha ensarronat, el lladre… Expliqueu-me coses. Des del balcó, així a simple vista, he vist llum i bellugadissa. He mirat amb els binocles i he vist la Zoila. Ara és l’hora, m’he dit, d’anar a plantar una figureta. I després, si feu força bondat, us donaré una notícia que totes caureu d’esquena… I us hauran de venir a collir.

JÚLIA. — Digue-la de seguida… quines ganes de fer-nos gruar.

PERPÈTUA. — Paciència.

FLORENTINA. — On vas amb una mà de morter?

JÚLIA. — S’ha tornat boja mirant el senyor Xica com fa gimnàstica.

PERPÈTUA. — És una precaució per si topava el saboner. Ah!, tinc un dispeser nou: un jove de vint-i-dos anys. Me’l van recomanar els Felipons de Llagostera. No havia vist ningú tan distingit en tota la meva vida.

ZOILA. — Què deu dir quan deu veure el senyor Xica com fa gimnàstica a la galeria… No sé pas de què li serveix. Pobre home té un ventre que sembla una pera.

JÚLIA. — De vegades el veig passar amb el bastonet, trico-trico…

FLORENTINA. — Sembla una mòmia i només té setanta anys.

ZOILA. — I diu que la gimnàstica el conserva?

FLORENTINA. — Tu sí que estàs ben divertida amb els teus dispesers.

PERPÈTUA. — Així, us heu espantat, eh? Doncs aguanteu-vos, que tiro la bomba.

JÚLIA. — No ens facis gruar tanta estona, apa, aboca…

FLORENTINA. — Ja no em recordava que tenia una notícia a la butxaca.

PERPÈTUA. — I quina notícia!… He tret la rifa.

JÚLIA. — No m’ho crec.

FLORENTINA. — Una vegada ja ens vas fer una broma per l’estil quan ens vas dir que havies heredat.

PERPÈTUA. — Noies, aquella vegada era diferent. Totes estàvem ensopides i ho vaig fer per dur una mica d’animació. Com diu l’Homer: a riure! A viure! I sabeu quant he tret? (Aguantant-se el ventre amb les mans de tant riure). Cent mil duros. Cent mil.

JÚLIA. — No pot ser.

ZOILA. — Vols dir que no t’equivoques?

PERPÈTUA. — Aquí teniu el bitllet i la llista dels números. Apa, a veure si encara ho desmentiu.

ZOILA. — Quina sort, Verge Santa…

JÚLIA. — Oh, i és veritat…

FLORENTINA. — I què en penses fer?

PERPÈTUA. — Primer de tot cobrar-los. I us demano que feu el favor de no explicar-ho a ningú. És un secret entre nosaltres.

ZOILA. — Moixoni.

FLORENTINA. — Et retiraràs?

PERPÈTUA. — I què faria sola com una bleda? Necessito animació. I la minyona, on la tens?

JÚLIA. — No se li ha vist ni l’ombra.

PERPÈTUA. — Potser no vas entendre bé la carta…

ZOILA. — Em penso que hi deu haver un error de dates. En comptes d’aquest divendres devia voler dir el que ve.

JÚLIA. — Estigues tranquil·la, aquesta noia no et compareixerà fins la setmana entrant.

PERPÈTUA. — Té raó que som divendres. Ja ha vingut el teu Homer?

JÚLIA. — Amb dos ciris.

PERPÈTUA. — Que se li ha mort algú?

FLORENTINA. — Pels canelobres del piano.

JÚLIA. — Un obsequi. A veure què hi dius, tu, a veure si no trobes que és una misèria regalar dos ciris per un aniversari: oh, i una persona que en ven i que a més a més hi deu tenir el descompte.

PERPÈTUA. — S’ha d’agrair la finesa.

FLORENTINA. — És el que jo he dit a la Júlia, que s’ha posat com un dimoni.

PERPÈTUA. — I què explica de casa seva?

JÚLIA. — Un infern.

ZOILA. — Es veu que, amb la dona, es peguen davant dels fills.

PERPÈTUA. — Aquest home no viurà mentre no se separi d’aquest carrabiner. Es veu que el té atemorit.

JÚLIA. — Per què ho dius que és un carrabiner?

PERPÈTUA. — No t’ho ha explicat mai la Florentina que un dia els vaig veure a missa a la Mercè? Ella li passa dos pams. Era com una geganta amb mantellina.

JÚLIA. — Sí que deuen fer broma.

FLORENTINA. — Què vols dir?

JÚLIA. — Si ella té ganes de truscar-lo [sic]… s’hi deu rabejar…

PERPÈTUA. — Expliqueu-me, expliqueu-me… i per què es barallen?

ZOILA. — Sembla que no siguis de la casa. Fa anys que no parlem d’altra cosa…

PERPÈTUA. — És que m’agrada tornar-ho a sentir.

FLORENTINA. — Es peguen tots plegats.

PERPÈTUA. — Que se’n vagi de casa.

ZOILA. — Aquest home viu esparverat.

JÚLIA. — Eixerit com un pèsol, viu… què m’ha d’explicar a mi. Tal com us ho dic, per a mi, aquest home és un comediant.

FLORENTINA. — Júlia…

JÚLIA. — I un comediant molt fi. I si en tants anys no te n’has adonat…

ZOILA. — No la facis patir més… Pobreta Florentina…

JÚLIA. — Que no ho veieu que és una pobra desgraciada que ha malgastat la vida patint pel marit d’una geganta? (Se li acosta i li passa la mà pels cabells). Que se’n fan de disbarats quan s’és jove.

PERPÈTUA. — Apa, apa. El que hauríem de fer és cantar una cançó. Tu, Júlia.

JÚLIA. — A aquestes hores de la nit?

ZOILA. — Ens l’estimem més la Florentineta…

PERPÈTUA. — I si cantessis aquella de «Dulce más dulce que el mazapán».

JÚLIA. — Em sembla que sento pudor de cremat.

ZOILA. — Ara ho anava a dir.

FLORENTINA. — Pudor de cremat?… Ai, la confitura de tomàquet!…

JÚLIA. — No en podràs aprofitar ni una cullerada.

ZOILA. — Quina amargantor…

FLORENTINA. — Ja m’ho pensava que avui em passaria alguna cosa.

JÚLIA. — Jo també. Aquesta setmana la lluna passa per la casa número onze de la Balança, i Venus i Júpiter es creuen.

PERPÈTUA. — Quines falòrnies…

ZOILA. — Val més la confitura cremada que no pas que t’haguessis trencat una cama.

JÚLIA. — No és cap consol.

FLORENTINA. — Em sap greu tant pels diners com per la feina. Dos quilos de sucre… i el gas.

ZOILA. — I els tomàquets…

PERPÈTUA. — No li hi facis pensar més que prou pena en té.

FLORENTINA. — Tinc com un pressentiment. Vaig a obrir.

JÚLIA. — A veure si ara la tenim aquí.

PERPÈTUA. — El que tinc por és que li arribi amb un braç trencat.

ZOILA. — I amb pudor d’èter.

FLORENTINA. — És ella. Entri, entri.

PERPÈTUA. — Bé, nosaltres ens retirem.

JÚLIA. — Ja ens ho explicaràs demà.

ZOILA. — Adéu, preciosa. I que descansis, sents?

FLORENTINA, li assenyala el sofà. — Segui, segui…

ZERAFINA. — Aquí al zofà? No, gràziez, m’azeuré a la butaqueta…

FLORENTINA. — On ha deixat les maletes?

ZERAFINA. — Lez maletez? No n’he tingut mai. Tot ho porto aquí, en aquezt farzellet.

FLORENTINA. — I com és que hagi trigat tant… Què li ha passat?

ZERAFINA. — Oh, ja veurà, no m’ha pazat rez…

FLORENTINA. — Com que havia de venir a les tres i és tan tard…

ZERAFINA. — Zí, però miri… m’he perdut una mica i quan em penzava que ja havia arribat, un zenyor molt ben veztit m’ha dit que era a Zantz. M’ha explicat per on havia de pazar per anar a Zant Gervazi i he anat preguntant, i entre totz plegatz m’han enviat al Parque.

FLORENTINA. — Al Parque?

ZERAFINA. — M’ha agradat molt. He vizt totez lez bèztiez: elz tigrez, elz elefantz, lez cotorretez i lez monez…

FLORENTINA. — Fins ara s’ha estat al Parque?

ZERAFINA. — No zenyora… m’he pazejat per la Rambla… voltada de floz. (En èxtasi). Caminava a poc a poc tota voltada de floz i elz zenyorz que pazaven em deien cozez i jo elz donava lez gràziez. Un que duia baztó, m’ha convidat a beure una grazioza.

FLORENTINA. — Amb un senyor que no coneixia?

ZERAFINA. — De zeguida hem eztat conegutz. M’ha dit que era ric i que tenia moltez ganez de cazar-ze.

FLORENTINA. — Verge Santa!

ZERAFINA. — Ez veu que éz molt ezpantadiza, voztè.

FLORENTINA. — Barcelona és molt diferent del poble, ja ho veurà. Suposo que sap l’hora que és. Són les deu.

ZERAFINA. — Zí, miri, ja ze zap. Zi zabéz l’eztona que fa que em pazejo per aqueztz carrerz i lez vegadez que he trucat… Anava voltant la caza i he vizt entrar zenyorez, i cada vegada que corria per poder entrar amb ellez ja havia fet tard. He eztat a punt de zaltar per la paret del jardí però no acabava de zaber zi era el jardí de la caza.

FLORENTINA. — Ai, Déu meu. I… ha servit a altres cases?

ZERAFINA. — Zí zenyora, a duez. Em penzo que ja li ho deia el zenyor rector a la carta. A la primera caza noméz m’hi vaig eztar quinze diez… Zap per què? Perquè el noi de la caza era molt dolent. Quan enz quedàvem zolz, zap què em feia?

FLORENTINA. — Ai no.

ZERAFINA, s’aixeca i imita el que feia ella i el que li feia el noi. — Em cridava: «Zerafina!». El primer dia hi vaig córrer de zeguida. Em va fer pozar dreta al mig del pazadiz. Dreta com una fuzta. El vaig zentir que ze n, anava un troz lluny darrere meu, dezpréz el vaig zentir agafar embranzida i em va clavar una coza al cul que zenze voler vaig haver de córrer zinc metrez. I va cridar: «gol». I això (s’asseu) m’ho va fer tota la zanta tarda.

FLORENTINA. — S’havia de queixar als pares.

ZERAFINA. — No zabia què dir ni què fer perquè encara que noméz foz un noi de catorze anyz ell era el fill delz amoz i jo noméz era la minyona de la caza.

FLORENTINA. — Hi ha gent que cria els fills d’una mena de manera…

ZERAFINA. — Zent?

FLORENTINA. — Ai!, vaig a buscar la cadireta.

ZERAFINA. — Han trucat.

FLORENTINA. — És ell. Cada nit ve a buscar la cadireta i s’asseu davant de la meva porta.

ZERAFINA. — Quina companyia que li deu fer… Viu zola, oi?

FLORENTINA. — Sí. Ja vinc.

ZERAFINA. — Ha eztat content?

FLORENTINA. — Ja hi està acostumat… (S’asseu). I a l’altra casa…?

ZERAFINA. — Era molt diferent. En comenzar hi vaig eztar bé, però el zenyor i la zenyora eren vellz i no z’avenien i la zenyora, que zempre eztava malaltiza i ez pazava elz dematinz eztirada al llit, tenia por que el zeu marit li pozéz metzina alz remeiz…

FLORENTINA. — Ai, ai, ai…

ZERAFINA. —… I em deia que havia de vigilar molt, i noméz volia que foz jo que li comptéz lez gotez i lez hi havia de comptar ran de naz. Totz doz ez van engelozir de mi i quan deixava l’un em prenia l’altre. I totz (doz) per zeparat em preguntaven: «Oi que m’eztimez méz a mi?…».

FLORENTINA. — Sí que devia patir, vostè…

ZERAFINA. — …I quan era el zenyor el que m’arreplegava em deia que era un dezgraziat, que z’havia cazat amb una boja i que tot i que la zeva zenyora zabia que tenia elz budellz delicatz li feia menjarz fortz per veure zi ze li foradaven. I quan em vaig començar a acoztumar a la caza em vaig trobar malament i al cap d’unz quantz diez vaig rumiar que potzer em pozaven alguna coza dolenta a la llet i em va venir tanta por que a lez nitz no dormia, i l’endemà, quan pazava el plumero pelz moblez, zemblava que voléz.

FLORENTINA. — Mare meva quines desgràcies que es veuen anant pel món.

ZERAFINA, fa un bot. — Què éz aquezt zoroll.

FLORENTINA, va cap al balcó. — No s’espanti. És la meva amiga que viu a sobre.

ZERAFINA. — Em penzava que eren elz paletez.

FLORENTINA, obre el balcó. — Que ets tu, Zoila? Què vols? Què dius? Una sorpresa?

ZOILA, des de dalt. — A veure si t’agradarà! I moltes felicitats!

FLORENTINA. — Quina preciositat. (A Zoila). És preciós. Quina sorpresa. (Zerafina l’agafa i se l’emprova). Quina alegria. Si fossis aquí et faria mil petons.

ZOILA. — T’agrada?

ZERAFINA, que està al costat de Florentina, crida. — Éz molt maco.

FLORENTINA. — Ja pots estirar el cabàs. Fins demà. A veure si acabes la feina i podem passar una estona juntes, eh? Fins demà.

FLORENTINA, se l’emprova. — Quina alegria…

ZERAFINA. — Zi la veia el promèz…

FLORENTINA. — Que en tens, tu?

ZERAFINA. — Ara no. Però n’he tingut doz. El primer ez deia Miqueló.

FLORENTINA. — Miqueló?

ZERAFINA. — Era roz com un fil d’or i va morir a l’Àfrica. Anàvem a pazejar per la carretera i un vezpre que enz vam enfilar vinya amunt i enz vam ficar a la barraqueta de fuzta, em va dir que em traguéz el veztit i em va fer estirar a terra. Ell ez va estirar al meu coztat, va enzendre un zigarret i m’anava tirant la zendra al melic.

FLORENTINA. — Per cremar-la.

ZERAFINA. —… I quan va haver fumat el zigarret em va començar a estirar elz pèlz de zota el braz, amb tanta fúria que a mi em zaltaven lez llàgrimez delz ullz.

FLORENTINA. — Pobreta… Com et dius que no me’n recordo?

ZERAFINA. — Zerafina Retalló, per zervir Déu i voztè.

FLORENTINA. — No hauria pogut pensar mai que coses com aquestes…

ZERAFINA. — Poguezin, pazar, oi? Doncz miri, al cap d’unz quantz mezoz, vaig haver d’anar-me’n del poble, tot i que el ventre no ze’m veia genz perquè la mama cada dematí me’l faixava ben eztret. Vaig anar a caza d’una tia que viu a trez horez lluny de caza i allà vaig tenir una nena. Així que va rezpirar ez va morir perquè no tenia ozoz.

FLORENTINA. — Oh!…

ZERAFINA. — I quan el Miqueló ja era a l’Àfrica em va començar a venir darrere el fill del zenyor Vidal, el farmazèutic.
Així com el Miqueló era roz, aquezt zemblava un gitano.
Però era méz zimpàtic… A lez nitz zaltava la finestra i ze’m ficava al llit. I em deia unez cozez méz boniquez…
Abanz de zortir el zol z’alzava, ez pozava l’americana i fugia corrent. Jo el mirava dez de la finestra i li tirava petonz amb la mà.

FLORENTINA. — També és mort?

ZERAFINA. — Un eztiu no va tornar perquè em van dir que z’havia promèz a Barcelona. (Enèrgica). I zi m’agrada haver vingut a Barzelona éz perquè penzo que potzer el trobaré i li podré eztirar el ble de cabellz que zempre li queia zobre el front i que era una coza que a ell li agradava molt que li fez…

FLORENTINA, s’aixeca amb un gran sospir. — Vine, vine…

ZERAFINA. — Per la feina em zembla que li agradaré: zóc molt neta i noméz menjo miquez. I de malalta no ho eztic mai. Tot el que em paza éz que a l’hivern, zi no m’abrigo bé m’encoztipo… I no éz culpa meva zi zóc una mica papizota… Ze’m quedarà?

FLORENTINA. — Ja veurem. Ja veurem.