10

—Exijo una explicación.

José Millàn Astray exigeix una explicació.

En Moisès Corvo i en Juan Malsano estan asseguts davant el cap de la policia, un xic tensos perquè no és normal que aquest s’esperi fins a l’hora d’inici del servei, de nit, per convocar-los a una reunió. Males notícies, segur.

—Sobre què? —pregunta en Moisès Corvo, que no li ho farà fàcil, de cap de les maneres.

—Me han llegado quejas de arriba —per molt devot que en Millàn Astray sigui, en Corvo sap que no es refereix a Déu nostru senyor—. Por lo visto han estado ustedes dos molestando donde no deben.

—Si a treballar se li diu molestar, ara…

—Lo que ustedes hacen no es trabajar. En su fin de semana de librar no se trabaja.

—No lo entiendo, jefe —en Moisès Corvo s’inclina endavant—. ¿Nos està acusando de ser demasiado trabajadores?

—Les estoy acusando de ser demasiado entrometidos. En lugar de estar en casita, con sus familias, andan por ahí tocando los huevos a quien no deben tocarlos.

—Tocar los huevos suele ser por lo que nos pagan —intervé en Malsano.

—¿Entonces prefiere que no hagamos nada? —rebla en Corvo.

—Vamos por partes —paf, una altra mosca caçada, ara contra la cadira—. Inspector Corvo. —Sí.

—¿Qué le sugerí hace unos días?

—Que m’oblidés del tema.

—Exacto. ¿Y Usted qué ha hecho?

—Me he olvidado.

—No es eso lo que me ha llegado. Ha estado preguntando.

—Sí, preguntaba porque lo había olvidado. —Siga jugando a ser gracioso, inspector Corvo, y mando fusilarle.

—No era mi inteción, señor, lo siento.

—Pero es que me explico en chino, ¿o qué? Caballeros: no hay caso. No hay niños desaparecidos, no hay investigación. ¿I Qué coño hacía usted en el casino de La Rabasada anoche?

—Intentaba aumentar mis ingresos.

—Estuvo incordiando. Y estuvo incordiando a la buena gente. ¿Qué imagen creen que doy cuando esta mañana me llama el alcalde y me dice que qué ordenes tienen mis inspectores?

—Mala.

—Exacto. Muy mala. Si les digo que se callen la boca y persigan anarquistas, se callan la boca y persiguen anarquistas, que para eso estamos, coño.

—Ayer desapareció un niño —en Malsano hi fica cullerada.

—¿Y?

—Usted ha dicho que sin niños desaparecidos no hay caso. Así que ahora debe haber caso.

—Cerrado, inspector Malsano. Y en este tema también tengo para usted. ¿Quién le ha dado vela en este entierro? El secuestro de ayer correspondía a los inspectores de guardià, no a usted. ¿Qué demonios pinta en el hospital interrogando al culpable?

—Eso le quería comentar: No estoy tan seguro que sea el culpable…

—Le demostraré que se equivoca. Los padres del niño le han reconocido esta manana como el hombre que se llevó a su hijo.

—¿Pero si no lo vieron! —exclama en Malsano.

—Ayer estaban demasiado nerviosos y confundidos. Hoy le han señalado sin ningún genero de dudas. Ese loco ha ingresado en la Modelo esta misma tarde.

—Entonces, ¿ha aparecido Antoni? —interroga en Corvo.

—Estamos esperando la confesión de dónde puede haberlo escondido o enterrado.

—¿Pero no ve que no encaja nada? Rapta un niño por la mañana, le ven hablando con otro al mediodía y le dan la del pulpo. Ingresa en el hospital y resulta que ya ha matado y escondido o enterrado al crio…

—Así es, inspector Malsano. Caso cerrado. Y usted, inspector Corvo, manténgase al margen o deberé tomar serias medidas disciplinarias.

Aquí cal fer un incís: quan l’alcalde Sostres s’ha reunit pel matí amb el cap de la policia i ha mostrat el seu malestar perquè un dels inspectors s’ha estat movent per llocs incòmodes, també li ha tramés un missatge del governador civil. Cal silenciar els rumors de desaparicions sigui com sigui. Així, quan s’ha acompanyat els pares de l’Antoni a reconèixer el presumpte segrestador, se’ls ha aconsellat que el millor per a ells és acabar amb aquest drama el més aviat possible. El consell, en forma de sobre amb bitllets a dins, venia seguit de l’advertència que, si trencaven aquest compromís, la de l’Antoni no seria l’única desaparició en la família. Què havien de fer, sinó, pobra gent.

Més tard, a la taverna d’en Lolo, els inspectors Corvo i Malsano s’empassen la bronca a base d’alcohol.

—Digue’m que almenys al Casino en vas treure l’aigua clara, Buffalo Bill —s’interessa en Juan Malsano.

—Sí. Que la troca està més embolicada del que pensàvem, i que hi ha massa gent pel mig, i amb massa quartos.

—Es trenca la regla d’or: si té un ganivet, les mans tacades de sang i un cadàver als peus, és culpable. La realitat sol ser molt simple, però aquest cop està ple de ganivets i no hi ha cadàvers.

—No necessàriament. Que tingui encobriment no vol dir que el nostre home no existeixi. I si existeix, se’l pot trobar.

—No deixen de posar-nos pals a les rodes. Jo ja dubto de tot.

—Els negres aquells que vam detenir, els que van matar El Tuerto… —Sí.

—No crec que fossin culpables.

—Això ja tant és. Bona gent no eren, ja ho vas veure. I són a l’estaro.

—En Bocanegra mentia. I no l’he vist per enlloc, aquests dies.

—La ciutat és molt gran.

—És molt gran i hi ha molta gent. Al Casino s’hi prostitueix nens i no hi podem fer res. El fill de puta amb qui vaig parlar va vacil·lar-me.

—Vols que hi anem? Vols que els rebentem la festa?

—No aconseguiríem ni passar per la porta. Estan blindats, i ja has vist que els protegeixen de dalt. Si volem desmuntar-los el negoci, hem d’entrar des de sota i això implica trobar el monstre.

—I el Casino no deu ser l’únic lloc on es follen nens.

—No, però és el més prestigiós. La madame del Xalet del Moro deu estar que trina. Segur que ja li ha arribat que la va cagar en donar-me un nom i una adreça. Sabem que el nostre coix ha passat per allà, però ella només ha fet d’intermediària. Hem d’esbrinar on més pot haver donat criatures.

—Anem a cegues, Corvo. Busquem un home que no sabem com és, que no sabem on va, ni sabem com viu.

—Però coneixem algú que podrà ajudar-nos. Cobra, Lolo.

Cap on es decanta la balança a la ciutat? Aconsegueix la por mantenir els barcelonins a casa, a la nit, o es viu el Nadal com qualsevol altre any? El carrer Ferran és ple a vessar de famílies que aprofiten els dies festius per fer les darreres compres, o passejar les criatures i allargar l’horari d’anar a dormir. Ningú diria que la ciutat està crispada i els ànims exaltats, veient aquest comportament. La pastisseria de l’Agustí Massana concentra les cues més llargues, i a tot arreu s’organitzen animades tertúlies on sempre s’acaba parlant del mateix: el vampir. I les conclusions no difereixen gaire de tertúlia en tertúlia: que si la policia és incompetent, que si el nou alcalde fa la vista grossa, que si el govern de Madrid ens té deixats de la mà de Déu, que si tot això ve de la guerra amb el Moro, que només ens ha portat desgràcies. Si hom es deté a estudiar l’actitud de la massa individualment, és clar, apareixen signes evidents de paranoia. Els nens juguen, i cap adult que no sigui la mare els fa moixaines ni s’atura a despentinar-los, ni els torna la pilota quan s’escapa massa lluny. El pare no els perd de vista en cap moment i desconfia de qui s’hi acosti. Les notícies que el segrest d’ahir diumenge va ser un fet aïllat no han convençut ningú. Qualsevol pot ser l’ogre.

Els inspectors esquiven bicicletes i tricicles per entrar al carrer Raurich. La fortor de pixums es fa molt intensa. Piquen a la porta i el doctor von Baumgarten tarda en obrir-los-la.

—Bon Nadal —li desitja en Moisès Corvo, amb posat d’enterramorts.

Al cap d’una estona, asseguts en butaques, en Malsano té la mirada perduda en l’horrorós paper verd de les parets. Tres tasses de cafè fumegen i el doctor von Baumgarten fa la pregunta:

—S’han repensat la meva proposta?

A l’inspector Corvo li costa admetre l’ajuda d’algú, però no hi té més remei.

—Allò que em va dir de buscar el monstre. Com ho faria?

—En realitat no és tan diferent de caçar un llop, un ós o qualsevol bèstia al bosc. Els animals deixen un rastre que es pot seguir, si s’és un bon observador. Alguns, pocs metres per darrere, altres, a quilòmetres de distància, però tothom deixa rastre.

—L’assassí sempre deixa i s’emporta alguna cosa del lloc del crim —sentencia en Malsano—. És una altra regla d’or.

—Sí, ve a ser això, però més ampli. Què segueixen els caçadors?

—Petjades.

—Per exemple. Ha deixat alguna petjada, el seu monstre?

—Temo que no l’entenc —en Corvo, arrufant el front. Fa un glop a la tassa.

—No literalment, és clar, però. S’ha deixat alguna pertinença allà on han desaparegut els nens? Un moneder, una sabata, un barret?

—Si fos així, ja hauríem resolt el cas, doctor. Ni tan sols sabem on s’han comès els segrestos.

—Perfecte —però no creu que sigui perfecte—. Aleshores, busquem altres indicis. Les preses sovint no es veuen directament. De vegades, si l’animal està ferit, hi ha voltors que el sobrevolen i ens indiquen la seva posició. Altres vegades, el silenci enmig del bosc ens alerta de la seva presència.

—On vol anar a parar?

—Testimonis.

—No tenim res —diu en Malsano—. Ningú ha vist res.

—El gitano sí —matisa en Corvo.

—Quin gitano? —s’interessa en von Baumgarten.

—El que va veure un home coix que intentava emportar-se un nen, a Marqués del Duero.

El doctor pica de mans i vessa cafè per terra, però tant li fa.

—Fantàstic! I què més sabem d’aquest coix?

—Que se’l va veure accedint a un prostíbul dels cars.

—Avancem.

—No, no avancem. Aquesta línia d’investigació no porta enlloc. L’hem seguit i se’ns han tancat totes les portes.

—No, totes no. Fixi’s què tenim: un home, amb defecte físic, i vist en dos llocs… eren molt lluny l’un de l’altre?

—Uns quinze minuts caminant.

—O sigui que el podem ubicar.

—No es faci il·lusions. Si surt al carrer i comença a comptar, de coixos en trobarà dotzenes.

—I si va al port —rebla en Malsano— se li acaben els números, amb els que arriben de l’Àfrica.

—Hi ha més testimonis?

—La mare d’una de les nenes creu que va ser un dimoni —respon en Corvo.

—Creu. Ja ho vam discutir el darrer cop que va ser aquí, inspector. Una cosa és la creença i l’altra l’empirisme. No hi ha més testimonis, doncs.

—La madame del Xalet del Moro, però no badarà boca.

—I no la poden portar a comissaria per interrogar-la o el que facin vostès?

—Si som aquí, doctor, és perquè el que fem nosaltres ja no funciona. Continuï.

—Volen més cafè?

—Sí, sisplau —en Corvo ofereix la tassa, i en Malsano fa que no amb el cap: té l’estómac remogut i una altra glopada podria ser infernal.

El doctor von Baumgarten s’aixeca i es dirigeix a la cafetera. Està inquiet, sóc a prop de caçar-ne un dels bons, pensa, una peça de museu, la pedra angular del seu estudi.

—Quants segrestos ha fet?

—Ho desconeixem. Segurs, en tenim dos, però pel que ens ha arribat, podrien ser-ne com a mínim nou.

—En quin marge de temps?

—Un any?

—No ho diu convençut.

—Hi ha massa llegendes pel mig, i es barregen moltes pors i tot plegat acaba sent poc fiable —diu en Malsano, que encara està intrigat per les paraules del doctor.

—Això juga al nostre favor.

—Sí, ara és tot molt més fàcil. Anem a detenir a Hans Christian Andersen —ironitza en Corvo.

—Tampoc ens aniria malament, no es pensi… però rumiï-hi bé. Vostès han conegut pederastes —els policies assenteixen—. I actuen per compulsions, sense poder controlar-se, oi? No planifiquen, no pensen, no es poden contenir. I quan triguen a enxampar-los?

—Depèn del cas, però… cauen ràpid.

—Exacte. I suposo que han revisat els arxius, per saber si algun d’ells és fora de la presó, actuant.

—Aquí tenim un problema —en Malsano espetega la llengua.

—Vam parlar amb un, no era ell. —Segur?

—Segur —respon en Malsano—. I sobre els arxius… es van cremar.

—Es van cremar —repeteix en von Baumgarten, incrèdul.

—Ja m’ha sentit. Fa pocs mesos que estem muntant un arxiu dactiloscòpic, amb la ressenya de les empremtes dels detinguts. Està en fase embrionària, encara, i serveix de ben poc. El vam consultar i no hi vam trobar res d’interessant. Els expedients del Palau de Justícia es van incendiar després de l’estiu: els anaven acumulant en un soterrani fins que un dels vigilants es va quedar adormit amb una cigarreta a la mà. —I a la Model?

—Impossible. Si alguna cosa té aquella presó, és que no és model de res.

—Bé, reprenc el fil. Tenim un home, coix, a qui s’ha vist per una zona determinada… —arqueja les celles.

—Marqués del Duero i carrer Escudellers.

—Cony, aquí, al costat. I sabem que pot controlar els seus impulsos, que és fred i prou astut com per no deixar-se veure.

—Molt bé, ara també podem detenir Emiliano Zapata.

—Es un depredador, inspectors.

—Els depredadors no venen les seves víctimes.

—Com?

—Creiem que segresta els nens per donar-los a gent que els pot pagar.

—Sí, sí, és factible, però… alguna cosa no m’encaixa.

—El què? —en Malsano s’aixeca i es posa les mans a les lumbars, s’estira. La humitat l’està matant.

—La persistència.

—S’ho pren com una feina —raona en Corvo.

—Ningú fa la seva feina amb tanta dedicació i en un espai de temps tan ampli. Vostès ho saben. I no és fàcil mantenir la tensió sempre.

—Insinua que no només els ven, que també els vol per a ell.

—No. Si els volgués per a ell, seria com qualsevol altre pedòfil. No els necessita sexualment.

—Si no els vol per cardar-se’ls i la venda no és el seu únic objectiu, què més queda?

—Crec que aquí hi ha el nucli de la qüestió. Si sabem per a què més els vol, podrem arribar a caçar-lo.

Donen voltes i voltes a les possibilitats, però no se’n surten. A més, estan cansats. Fa massa dies que els policies carreguen amb la tensió, i els pensaments se’ls embussen a la gola.

—Deixin-m’ho pensar —els prega el doctor von Baumgarten, mentre els acompanya a la porta.

—Van Helsing —s’acomiada en Malsano—, gràcies.

Es fa dir Ombra i no té massa història. Fill de pagesos que van deixar el camp per apilar-se a la capital, que van patir malalties que ni havien imaginat que poguessin existir, que es morien de gana i van haver de vendre’s el fill a l’edat de quinze anys, a una casa bona, per acabar morint un any més tard així que el campament de barracons on malvivien es va cremar. L’Ombra no va ser adoptat com a fill, massa gran quan el van adquirir, sinó per a entrenar-lo com a gos guardià. Una inversió de futur: avui és un xicot, demà serà una assegurança. L’Ombra sap el que ha de saber, que només és el que ha de dir i prou. Es fort, s’ha passat els darrers quinze anys clavant cops a ovelles i vedells primer, morosos i traïdors després. L’Ombra és un parell de punys i la pell de ferro, i ara espera que arribi la dona a qui ha de lliurar el missatge.

Respira a poc a poc, per la boca, en la penombra, com un ronc caní, assegut cap a la porta. A l’habitació del passadís, la de la porta corredora, hi ha deixat emmordassada l’Angelina, que s’ha fet un tip de cridar, però ningú a l’escala ha dit res perquè ja estan tips dels sorolls que sempre surten del pis de l’Enriqueta. I li tenen por. Un dia va amenaçar una veïna amb una destral i d’ençà d’aleshores que li deixa fems al replà o amaga vidres trencats entre l’adob dels geranis. L’Angelina s’ha mig ofegat entre les llàgrimes i el mocador que li estreny la boca, i amb els esforços s’ha quedat inconscient.

En una cadira, sense necessitat de lligar-lo, hi ha el cos baldat d’en Salvador Vaquer. L’Ombra ha entrat a empentes al pis i l’ha estomacat de valent, sense donar-li cap explicació, no calia. No en volia res, d’en Vaquer, així que l’ha deixat prou viu com per no matar-lo, però prou mort com perquè no sembli viu. L’amant de l’Enriqueta té la cara inflada (més del que és normal, s’entén) a cops i el nas ple de sang seca. L’Ombra li ha arrancat un mugró tot i no caldre, perquè al primer cop ja s’ha agenollat implorant perdó. Sembla que a cada respiració en Salvador s’hagi de desinflar.

Soroll de claus, vano de llum groguenca des de l’exterior, cruixir de la fusta i la silueta retallada de l’Enriqueta que s’atura en sec perquè comprèn que alguna cosa va malament. L’Ombra es posa en tensió, i l’Enriqueta no el veu, però entrelluca el cos fet un corró d’en Salvador.

—Què ha passat? —tanca la porta, s’encén una bombeta al centre del menjador—. Salvador!

—Bona nit —l’Ombra parla.

—Qui és vostè? —diu ella quan localitza l’origen de la veu.

L’Ombra veu que ella s’ha col·locat a l’aguait, és perillosa, sap interpretar-ne els gestos i infereix que no és una dona corrent.

—Sóc aquí per fer-li arribar un missatge.

L’Enriqueta no sap d’on vénen els trets. És dimecres, i tot just acaba d’arribar de la mansió del senyor Llardó, a la Bonanova, de portar-li la pomada que havien acordat, la que ha fabricat amb els greixos d’en Ferran Agudín. Qui és aquest home?

—Qui és vostè?

—Això és igual. Jo no sóc ningú i vostè tampoc no hauria de ser-ho. Però pel que es veu, no ho deu tenir clar. Fins ara, els senyors no han tingut cap queixa de la seva tasca, ha estat discreta i eficient.

—Els senyors? —l’Enriqueta prem els llavis fins a emblanquir-los, i l’Ombra ho detecta. Continua assegut, però expectant.

—S’està tornant descuidada. La policia ha clissat el senyor Vaquer i està fent massa preguntes. I als senyors no els agrada que els facin preguntes.

—Surti ara mateix de casa meva —sense moure’s del lloc, ella s’hi encara.

—Desaparegui. Faci’s fonedissa. Els senyors poden oblidar-se de vostè una temporada, la policia també se n’ha d’oblidar.

—Tenia entès que la policia no seria un problema.

—No ho és si vostè no dóna motius. I ara els ha donat. Si la policia fa més preguntes, haurem de delatar-la. I comprengui que no ens agradaria gens haver-ho de fer.

—Té el valor d’amenaçar-me a casa meva?

—Es una advertència, senyora Martí.

—Deixi’m advertir-lo a vostè també. Doni’ls un missatge als senyors —no hi pot haver una càrrega d’odi més gran en pronunciar aquest mot—: digui’ls que, si vull, puc enfonsar-los. Que tinc les seves dades, els noms, els vicis. Que guardo una llista on surten ben retratats, tots ells. Que si jo caic, ells cauen amb mi.

—Paraula contra paraula, senyora Martí. Té tot el dret de comportar-se així, però sap bé que no arribaria enlloc. Ni tan sols al judici.

—Surti de casa meva.

L’Ombra s’aixeca i s’adreça a la porta, les mans a la butxaques, aferrades a dos punys americans amb punxes, llestes per actuar. Ella no es mou, només el desafia amb la mirada.

—Ens encarregarem de la policia —diu l’Ombra a mode de comiat—. Però vostè desaparegui. I se’n va.

La saviesa popular assegura que la gent que carrega una arma acaba posseint un caràcter especial, subjugat pel poder que aquesta atorga, la capacitat de decidir entre la vida i la mort, domini i perdició. Es creu, fins i tot, que no és l’home qui decideix emprar, posem pel cas, una pistola, sinó aquesta la que troba el moment idoni per fer acte d’aparició. Un paio armat és temible, i com més covard i nyicris i ploramiques sigui, més greus en seran les conseqüències.

La saviesa popular, però, té més de superstició que d’empirisme. I en aquest cas va ben equivocada.

Agafem en Moisès Corvo, un home que les ha vist de tots colors, que té els collons pelats de bregar amb la crème de la crème de la societat. Un policia de revòlver al cinto. L’inspector Corvo no acostuma a treure a passejar el ferro tret que la situació ho requereixi, i això ha passat molt poques vegades. La mostra quan és necessari, la treu com a amenaça quan sap que la seva presència resultarà prou intimidatòria, la utilitza com a targeta de presentació, sí, però disparar, prémer el gallet i engegar un tret, només en casos excepcionals. Ningú es recorda d’aquell cop que, pujant les escales d’un edifici al carrer de Sant Gil, a la recerca del pis des d’on una noia de setze anyets s’acabava de llençar per quedar feta un garbuix entre els fems i la palla de les cavalleries de la planta baixa; ningú es recorda, dic, d’aquell empleat d’una cerveseria que un bon dia (aquest, amb en Corvo remugant perquè els graons són molt estrets i els genolls li fan crec crec) se li va girar el cap i va començar a disparar amb una escopeta de caça —que son germà li havia deixat perquè l’amagués de les mans curioses d’un nen en edat de tocar-ho tot— contra el primer que va passar-li pel davant. Ningú se’n recorda… bé, el germà del difunt, sí, ell mai va poder recobrar l’escopeta ni acomiadar-se més enllà d’una vetlla buida plena de plors de marrec. Ningú es recorda de l’extraordinària punteria que el policia va demostrar en aquella ocasió, foradant una porta, una barana, una engonal i un tros de guix del sostre, en aquest ordre.

Un home armat camina diferent no pel poder del revòlver, sinó pel seu pes. A cada moviment és conscient que el ferro s’arrapa contra les costelles, o els malucs, o la cama, depenent d’on la carregui, i això l’obliga a caminar forçat, de forma quasi ortopèdica, reptadora per a un observador extern. En Moisès Corvo sent l’Euskaro, un revòlver tipus Smith and Wesson model 1884, un mort d’un quilo de pes que sembla una antigalla, a prop seu i això li dóna prou seguretat per no haver d’usar-lo. Gairebé mai.

Es 25 de desembre, fum fum fum, i la dona ha marxat a primera hora del matí cap a casa del germà d’en Moisès, al carrer de Petritxol, per ajudar a la cunyada a preparar el pollastre del dinar. Ja vindràs quan vulguis, ha dit quan s’acomiadaven, i en Corvo ha fet que sí amb el cap com si ella el pogués veure a través de la porta que es tancava. El policia ha dormisquejat fins que el cos ha dit prou, el torn canviat, com sempre, i s’ha llevat amb el cap embotit. No pot parar de donar-hi voltes, per més que ho intenta. Està obsessionat amb els segrestos, i tem que avui, dia de Nadal, fum fum fum, n’hi pugui haver un altre mentre ell és amb la família dinant. Com si hi pogués fer res. El millor és un glop per treure’s la mandra, per això es vesteix, es pentina, agafa el revòlver, de canó nacrat i culata de fusta, i es fita al mirall. Es veu envellit, pàl·lid, ullerós, la imatge del monstre que creu perseguir.

Al carrer de Balmes es topa amb famílies pare, mare, fill i filla carregats d’il·lusió, postres o vins, un dels millors dies de l’any perquè qui més qui menys treu quatre rals que tenia apartadets i se’ls gasta en un bon àpat. Hi ha captaires a la porta de les esglésies. Avui tenen el barret ple de bitllets, perquè ja se sap que la generositat nadalenca és, més que una virtut, una tradició. Fa un sol que espetega, que obliga a entretancar els ulls a en Moisès Corvo i que no li deixa veure l’home que el segueix.

La taverna és mig buida, només els quatre incondicionals que van néixer amb ampolles de cervesa a la mà. El policia s’arrepenja a la barra i demana un anís. Al cap d’un moment, entra un home ben vestit, trajo i corbata, i un bony sota l’americana que no se li escapa l’inspector. Se li col·loca al costat i demana un got d’aigua.

—Inspector Corvo.

En Moisès gira el cap i en reté la fesomia: canós amb el cabell ple de colònia i el bigoti que li oculta els llavis, els ulls com escletxes i les galtes com de ceràmica, com si fossin una màscara i no tinguessin porus. Cremades. No: conserva bé les celles i el pèl facial. S’interroga d’on deu haver sortit aquest gentleman, per què va armat i com sap el seu nom.

—Qui el busca?

—Preguntar és una de les seves aficions predilectes, oi? —M’ho diuen molt, últimament.

—Preguntar està bé. S’aprèn molt. Però, de vegades, no cal aprendre tant i conformar-nos amb el que sabem. Ha pensat en canviar de passatemps?

—Coincideix que el que m’agrada és, a més, pel que em paguen.

—L’entenc —l’home de la cara estranya fa un gir de cent-vuitanta graus i es recolza d’esquena a la barra, prou subtil per no semblar agressiu, però sent-ho—. Què li agrada més, a vostè?

—Beure tranquil.

L’home mou el bigoti i decideix que el millor és somriure. Portem-nos bé, de moment.

—Es una bona afició —treu un feix de bitllets i s’adreça al cambrer—. Convido jo.

—Posa-me’n tres més —demana en Corvo al bàrman— i cobra’ls-hi, que convida ell.

—Què em diria si li paguessin per mantenir aquest «hobby», com diuen els anglesos.

En Moisès Corvo ha deixat de mirar-lo, però de reüll continua a l’aguait del bony sota l’americana.

—No sé què és un «hobby», com diuen els anglesos.

—Què em diria si per baixar aquí, beure un parell de glops i mantenir la boca tancada, li paguessin religiosament.

—Que queda molt elegant dir «hobby» quan es vol dir suborn.

—Ha fet massa preguntes, inspector Corvo —mostra un sobre obert, amb uns quants bitllets de cent pessetes dins, i l’introdueix a la butxaca de l’abric del policia—. Ha molestat gent que no s’havia de molestar.

—No m’agrada rebre diners d’algú que no s’ha presentat.

—Accepti-ho com un senyal de bona voluntat. Hi ha persones molt disgustades amb vostè. Gent a qui va mentir. Volen estar en paus amb vostè.

—Madame Lulú.

L’home s’incomoda, en Corvo ha parlat massa alt, però ho dissimula prou bé. Li ofereix una mà per encaixar-la i el policia s’ho rumia.

—Quedi’s els diners. No donen la felicitat, però ajuden a oblidar les preocupacions.

En Moisès Corvo se sent ferit, humiliat. No li costaria gens acceptar el sobre, però una punxada dins seu (molt i molt endins) l’obliga a treure’l de la butxaca i col·locar-lo a la mà de l’home. Li costa, i tant si li costa, però se sent millor quan s’ha desfet d’aquella càrrega.

—Agafi’ls vostè. Doni-li a Padriana, la filipina de madame Lulú, i ja veurà com ella sí que sap fer-lo feliç.

A l’home li ha mudat l’expressió i sembla un autòmata.

—Vostè s’ho ha buscat —i gira cua per sortir de la taverna.

L’inspector ja sap com funciona això. Hagués estat tan fàcil. Simplement no fer res, deixar-se portar, apartar la vista. Fàcil i brut. I ara li tocarà lluitar. Pujar la muntanya mentre neva i fa vent i cauen rocs del cim. Amartella el revòlver. Sí, l’inspector Corvo ja sap com funciona, això. Cargola una cigarreta per controlar la tremolor de les mans, l’encén i se l’endú als llavis. Un campanar toca les dotze del migdia del 25 de desembre de 1911, i en Moisès Corvo surt al carrer.

L’home elegant és a la vorera d’enfront, quiet, esperant-lo, i les mirades d’ambdós es creuen com si fossin a les dues bandes d’un mirall. El reflex d’en Moisès Corvo es desbotona l’americana i deixa el revòlver al descobert, dins la funda, penjant del cinturó, els dos braços de l’home en tensió, a banda i banda. En Corvo repeteix el ritual. Hi ha uns dotze metres entre l’un i l’altre, però semblen mil·límetres i quilòmetres a la vegada. Ja no hi ha trànsit al carrer Balmes, i poca gent al voltant. El soroll de les fustes d’alguna finestra en tancar-se, la persiana en baixar, un tramvia llunyà és tot el que s’interposa entre el policia i l’home que el desafia. I durant una estona, no passa res, tots dos quiets, ballant sense moure’s. El dits d’en Corvo tremolen, volen treure l’arma i disparar, ho necessiten. No és el revòlver qui vol sortir, és la persona qui tria el moment.

I de cop un ferro se li clava a les costelles. S’adona que ha deixat de vigilar l’esquena i que ara hi té un altre home. No el pot veure, però en pot sentir la respiració i l’alè pudent.

—No et moguis —xiuxiueja arrossegant les esses.

En Corvo creu que té una navalla o un ganivet enfonsant la punta dins la carn. No és una arma de foc, així que encara té alguna possibilitat. I espera, espera que algú faci un moviment.

L’home de trajo desenfunda l’arma i apunta ràpid a en Moisès, que aprofita la pressió de qui el té agafat per entomar-lo de l’avantbraç i estirar, i així l’usa com a escut del tret que retruny per tot el carrer. La bala impacta a l’esquena de l’home de l’alè pudent, però no el travessa, i quan en Moisès Corvo aconsegueix desfer-se del cos ferit i treure el revòlver, l’home elegant torna a disparar. El policia nota una cremor al braç esquerre, però no és ben bé dolor, perquè el cor li batega a una velocitat endimoniada i no té temps de sentir res. Obre foc cap a l’home elegant un, dos i tres cops, i li perfora l’abdomen i l’espatlla, i aconsegueix abatre’l.

Hi ha crits i corredisses al voltant, i xiulets d’alerta a la policia, que no trigarà a arribar. En Moisès Corvo comprova que el de l’alè pudent és mort i creua el carrer fins a l’elegant dels ulls axinats. Deixa un regalim de gotetes de sang, que llisquen del braç fins a terra, i es barregen amb la pols i formen grumolls. S’ajup al costat de l’home que l’ha ferit i veu que no respira. Intenta prendre-li el pols però no pot moure la mà esquerra, i la dreta ha quedat garratibada en el revòlver. Es mort.

En Moisès Corvo s’asseu i respira fondo. Ara el dolor arriba en onades insuportables, i li vénen llàgrimes als ulls. Només és a temps de prendre-li el sobre ple de bitllets i embutxacar-se’l, abans de perdre el coneixement.

Recullo les dues ànimes que han quedat esteses sobre la calçada.