6

De tant defugir la dona, en Moisès Corvo es va acostumar a passar les tardes a la impremta on treballa el seu germà, l’Antoni. Primer hi anava per no haver de cercar conversa amb la Conxita ni escoltar els seus retrets (passo les nits sola, és com si no fos casada, li diu amb amargor). Però un dia el seu germà li va donar un llibre acabat d’enquadernar:

—Té, ja que véns aquí almenys no t’estiguis endormiscat a la cadira, que fa mal efecte.

—Què és?

—Llegeix, a veure si t’agrada.

En Corvo havia après a llegir als disset anys, però mai va arribar a interessar-s’hi del tot. Alguna novel·leta rebregada al Riff, els manuals de criminologia de l’escola de policia, i poc més. Ara tenia entre mans El extraño caso del doctor Jekyll y míster Hyde, i a poc a poc va endinsar-s’hi. Davant els seus ulls, un món nou, infinit. Després d’aquell, en Moisès en va demanar més. La Carmilla de Sheridan Le Fanu, els relats de Holmes de Conan Doyle, el modern Prometeu de Shelley o el vampir d’Stoker. En Moisès Corvo, d’amagat a la impremta (on s’és vist que un policia llegeixi, exclama sovint Millàn Astray), es va convertir en un lector devot del terror i la novel·la detectivesca. Llegeixes massa, li acostuma a etzibar en Malsano, i en Corvo té una resposta enginyosa preparada. El darrer llibre amb què l’ha proveït l’Antoni és El fantasma de l’òpera, de Gaston Leroux. Un ésser misteriós assassina des de les ombres… Avui en Moisès Corvo és incapaç de llegir una línia. Necessita evadir-se. I quan està capficat es refugia al Napoleón. En Moisès Corvo està assegut al costat del Sebastiàn, que manipula el projector.

—Treu aquesta merda —aquesta merda és un film d’una parella discutint-se en un parc, ella porta un cotxet de nen i ell un emprenyament de cal déu.

—Què vols veure? —respon en Sebastiàn.

—Tens res de sexe entre vestals de pits enormes?

—Només amb pits petits.

—Aleshores no. Quin fàstic de selecció que té l’amo del local…

—Tinc la de l’hotel.

—Si no té mamellam… —i fa un gest amb la mà com dient que endavant, que la prepari—. Tocaré algunes tecles per aconseguir cinema del bo —la qualitat és inversament proporcional a l’ús de vestuari—, que sé que se’n fa.

—Avisa’m, que ens farem d’or quan el tinguem —diu en Sebastiàn, amb la cigarreta gronxant-se als llavis, mentre munta el rotllo de pel·lícula al projector.

—Una altra cosa, ens farem.

A la pantalla, la recepció d’un hotel. Apareix el grum i un matrimoni. Ell vesteix com un arlequí ridícul, ella amb robes amples. El grum engega un aparell i de cop i volta les maletes desfilen soles cap a l’ascensor, pugen fins l’habitació i s’obren. L’home i la dona arriben poc després i mentre ella és pentinada i maquillada per uns raspalls que floten en l’aire, ell rep una senyora enllustrada a les sabates. Les coses es mouen com per art de màgia, i als clients se’ls veu satisfets. En Moisès Corvo no aparta la vista de la pel·lícula, no més llarga de cinc minuts, amb la cendra guanyant terreny a la cigarreta.

—Per més vegades que ho veig, no sé com s’ho fan —pensa en veu alta.

—La pinta no vola, ni les maletes caminen. És un truc. Filmen el moviment de mica en mica, com si fossin fotografies, i després ho enganxen.

—Sembla veritat.

Veieu el que us deia? La ficció, per a en Corvo, com més fantàstica millor.

—Es tracta d’una il·lusió. Les fotografies són estàtiques, és el nostre cervell el que recrea el moviment.

—Tu també has estat llegint Freud? —diu. Coneix Freud per revistes i perquè és una de les converses preferides de la ciutat.

—Què t’empatolles? No dic res que no sigui veritat.

—No, però cada tarda vens mentides.

En Sebastiàn s’encongeix d’espatlles.

—Són a la pantalla, oi? Doncs no és mentida. Està passant o, com a mínim, creus que està passant.

—Dues realitats —diu en Moisès, simulant to greu. Pot sentir l’olor dels tramussos i les serradures, malgrat la ferum de tabac picat—, una de certa i una altra que imaginem.

—Vols veure la de les acròbates?

—Els xinos?

—Són japoneses.

—Jo mai tinc un no per a les japoneses. Ni a les reals ni a les que ho semblen.

Una colla d’actors disfressats d’orientals fan giragonses i figures impossibles l’un damunt de l’altre, fent gala d’una força i una agilitat prodigioses. En Moisès s’ensuma ràpid el truc: la càmera penja del sostre i enquadra el grup arrossegant-se per terra, fent veure que són de peu dret.

—Quan hi ha el pianista, guanya —s’excusa en Sebastiàn, sense necessitat.

Però en Moisès ja ha entomat l’abric i s’incorpora. No diu adéu, gairebé mai diu adéu, i en Sebastiàn es queda sol, pensant que encara li queda molt per escombrar.

Hi ha un drac de ferro forjat a l’escalinata de la comissaria de Conde del Asalto, una d’aquestes modernors que li fa mandra entendre. Saluda el policia de la porta, un home que vigila les mateixes pedres des de fa tres-cents anys, i puja les escales de dues en dues. A aquesta hora no hi ha moviment. En Juan Malsano el sent arribar abans que entri per la porta.

—Ep, home sense ombra —el crida el company mig desmanegat a l’escriptori—, sembla que aquí paguen un salari si véns a passar-hi les hores.

—Estava enfeinat, Juan. Més o menys com tu, però sense rascar-me els collons.

En Malsano li llança un llapis que en Corvo no esquiva.

—Doncs són els meus collons els que han hagut d’escoltar el cabró del Buenaventura.

—Et felicito, és el primer cop en mesos que estan acompanyats.

—Deixa’t d’hòsties, Moisès, està fet una mona. —Què ha passat?

—Els pistolers dels collons, que tornen a fer de les seves.

—No saben quedar-se a casa, aquesta gent, quan comença a fer fred? Cap mort?

—No, per desgràcia cap. S’han disparat entre ells, però només n’hi ha un de ferit.

—I què vol aquell? Que anem a rematar-lo?

—No. Que passem per l’hospital a fer-li una ullada, que li preguntem quatre coses i que vigilem que no passi ningú a donar-li bitllet.

—Oh, perdona, en entrar no m’he adonat que hi hagués una enorme creu vermella a la porta de la comissaria: anava massa carregat de til·les i camamilles per als desemparats.

—Si segueixes per aquest camí serà en Buenaventura qui vagi a l’hospital demà per assegurar-se que no et remato. —Hi ha alguna cosa més?

—En aquesta ciutat? Per llogar-hi cadires. Vejam —obre el bloc de notes i es du el dit índex als llavis—… on he deixat el llapis? Ah, sí. Un apunyalament al carrer Flassaders entre veïns, però ja està tot lligat; un penjat al carrer Comtal, una tarada que ha intentat escaldar el nadó d’una guardabarrera al costat de la Model, un…

—Para, para. De què va això del bebè?

—Res. Pel que m’han dit, una iaia s’ha tornat boja, ha discutit amb una amiga seva i ha llençat una nena a la cassola.

—L’han detinguda?

—No, ha sortit corrent, i la mare no està per donar gaires explicacions. L’han inflat amb aigua del Carme per aturar-li la histèria.

—I l’agressora… se’n sap la identitat?

—No és el teu monstre segresta-nens, Moisès. Es una boja que se li ha anat la mà amb el caldo.

—Ens hi hauríem d’acostar.

—Ni parlar-ne. No és el nostre districte, i a més tenim compromisos, t’agradi o no.

—Si no tenim prou llibertat per investigar ja em diràs tu què hi pintem, aquí.

—Jerarquia. Donde hay patrón no manda marinero. I si no hi ha denúncies de criatures que desapareixen és perquè no s’esfumen així com així.

—Cuando el río suena…

En Juan Malsano té l’atestat dels pistolers a les mans, i el mostra com si fossin les taules de la llei, els deu manaments.

—Más vale pájaro en mano…

En Moisès Corvo arrufa el front, tip del concurs de refranys populars, frustrat perquè una vegada i una altra els de dalt li tallen les ales: buròcrates de despatx que el més a prop que han estat de treballar al carrer és quan es van ajupir per netejar-se una tifarada de cavall de la sola dels mocassins.

—Per què t’hi encaparres? —pregunta en Malsano els següents dies, quan en Moisès Corvo passa per escoles i s’hi queda apostat davant la porta, esperant que arribi un ogre pelut i s’endugui, amb una queixalada, un dels alumnes més confiats cap a la cova on se’ls menja.

Però les criatures sempre surten cridant, corrent, jugant i estovant-se de valent entre elles, felices de ser lliures després de tot un dia esgotador de números i lletres i llistes interminables de noms de gent morta, de dates que els queden molt lluny i de l’olor de naftalina que se sent en tots els passadissos de totes les escoles. Les mares els agafen de la mà, vigila el carrer abans de passar, Tomaset, i n’hi ha alguna que mira el policia i no se’n fia, i parla amb el conserge i li diu que qui és aquest, i el conserge avisa el municipal, que s’està fotent un cigaló en un cafè a prop del col·legi i arriba amb la porra llesta per estomacar el tipus tan estrany que mira els nens a la sortida. L’inspector treu la credencial, mig amagada sota la jaqueta, perquè no la vegi la rotllana de mares que espien uns quinze metres enllà. Fa quatre preguntes, totes molt vagues, per no alarmar, que després el municipal xerra a les dones i ja la tenim muntada. Per resposta tots són nos i no crees.

—Deixa-ho estar. Que s’han perdut dues nenes? Ha passat sempre, però ja saps com són les putes: es passen el dia plorant i bevent, quan no drogant-se —en Malsano és un tipus pragmàtic, no fa de més ni de menys, i treballa el just i necessari. No entén com en Corvo, el seu company, perd el temps fora d’hores de feina per esclarir aquest estúpid assumpte que no té cap fonament fiable—. Segurament les hauran venut a un desviat folla-nens.

I és així que en Malsano aconsegueix l’efecte contrari al que desitjava en aconsellar-lo, i en Corvo li proposa l’endemà d’anar a buscar en Bernat.

En un edifici de dues plantes al carrer de Tapioles, una antiga botiga de vetes i fils que caurà en qualsevol moment, amagat darrere una bastida abandonada des de qui sap quan, viu en Bernat Argensó, seixanta anys, barbut i calb, escardalenc, d’ungles llarguíssimes on es conrea la ronya i alè de sofre.

En Moisès i en Malsano hi han entrat a mitjanit, després d’haver enllestit a corre-cuita la paperassa acumulada a comissaria (diligències, actes de declaració, còpies per a arxiu…), i espanten en Bernat Argensó quan en criden el nom. Aquest està sol, la casa un niu de foscor, el silenci trencat pel batre de les ales dels rossinyols, periquitos i caderneres que hi ha tancats en dotzenes de gàbies a la planta baixa, on hi havia el mostrador, i que ara s’han despertat pels brams dels policies. En Bernat està ajagut en un llit d’infant, a la planta superior, els dits clavats a la flassada de l’Elisa, rodejat per nines de cartró pansit, ossets de drap esfilagarsat i titelles sense fils.

—Bona nit, inspectors —tro de veu que no es correspon amb la figura de l’homenet.

—La porta era oberta.

—No m’agrada dormir tancat.

—De res —diu en Malsano.

En Bernat Argensó havia estat un ciutadà exemplar, l’amo de Cordetes Argensó, un comerç conegut i estimat a tot el barri. Casat i amb una filla, en Bernat va entrar a la presó de mans d’en Moisès Corvo. Durant anys, el botiguer havia estat voltant per la Ronda de Sant Pere a la recerca de nens sols. Quan en trobava un, l’acorralava contra un portal, es descordava el cinturó i s’hi masturbava violentament. Mai va arribar a forçar-ne cap, com mai va arribar a escorre’s, i acabava o plorant o fugint cames ajudeu-me quan el descobrien in fraganti. No es pot dir el mateix de l’Elisa, la filla, que en Bernat havia estat violant des que tenia tres anys fins als catorze. L’Elisa, un divendres, va lligar del sostre el seu peluix preferit (un osset de tons verdosos que es deia Molsa) amb un dels fils que dia a dia despatxava a la botiga, i després es va penjar ella amb el llençol sota el qual son pare l’havia anat consumint i on l’amenaçava de dir a la mare que ella en tenia la culpa, que havia sortit bruta i mentidera, i que només volia el mal per a la família i el negoci. Els anys de presó només havien servit per esmorteir la violència d’en Bernat, però no per assedegar-lo.

—Sigui el que sigui, jo no he fet res.

Té raó, però no tant per falta de ganes com per manca de forces.

—De què vius, ara? —li pregunta en Moisès.

—Venc els ocells que hi ha a baix.

—Aquesta és… —en Malsano assenyala la flassada, i deixa la frase en suspensió.

—Sí —l’apropa al pit.

—Et volem fer unes preguntes.

—Aquí o a comissaria?

—Aquí mateix.

—Què volen saber?

—Tens un admirador —en Moisès porta el pes de la conversa.

—Com?

—Hi ha algú que fa desaparèixer els nens. En Bernat baixa la mirada i fa un pas endavant. El llavi inferior li tremola, barreja de fred i nervis. —El vampir.

Els policies saben que han tocat ferro.

—Què en saps?

—El mateix que tothom.

—Què en sap tothom?

—El que deuen saber vostès: hi ha un vampir que segresta la quitxalla i se’n beu la sang.

Això és nou. Fins ara en Moisès tenia ogres, diables i monstres, però no vampirs bevedors de sang.

—I en realitat? —Què vol dir?

Alguns ocells piulen enmig de la nit.

—La teoria de l’aristòcrata transilvà que s’ha mudat a Barcelona per prendre’s uns refrigeris no m’acaba d’agradar. Què està passant de veritat?

—No ho sé. Ja els ho he dit: un vampir.

—Els vampirs són criatures de la nit, que es converteixen en ratpenats i temen les creus. Tenint en compte la quantitat d’esglésies que hi ha a cada carrer d’aquesta ciutat, i que una bèstia de dos metres d’amplada sobrevolant els carrers seria poc discreta, descartarem aquesta tesi. Posem que hi ha un altre Bernat Argensó, per exemple, que no vol caminar gaire buscant nens pels carrers i se’ls emporta a casa.

—M’està acusant, inspector?

—T’ho sembla? Perquè si et sembla que t’acuso, potser m’obligaràs a fer-ho.

—Jo no sé res. Jo no he fet res. Jo m’estimo els nens. La bèstia que sigui que se’ls emporta no els estima.

—Estimar? Tu en dius estimar del que li vas fer a la teva filla?

—Vostè és un malnascut!

En Moisès Corvo li gira la cara.

—Primer, parla’m amb respecte, rata infecta. Segon, digue’m on hem de buscar o t’emportem detingut.

Bernat té la mà a la galta i està molt emprenyat. Quan el va detenir, en Moisès Corvo va apallissar-lo de valent. Allò va ser el principi d’una cadena de cops i humiliacions que va continuar a la presó Model i que l’havia dut a ser sodomitzat per un grup de presos que volien deixar clares les dues úniques certeses murs endins: tothom té mares i els infants són innocents. Hores, dies, setmanes i mesos de frustracions s’han covat en el cos i la ment d’en Bernat, però ara és massa gran per deixar-les anar i té massa por per enfrontar-se als policies.

—Mira, Bernat, val més que parlis o no responc d’ell —en Malsano sabia que no podria controlar el seu company. Si hi havia nens pel mig, el policia es tornava més expeditiu, i això que no tenia fills.

—Se’ls menja. Els mata, se’n beu la sang i es menja els seus òrgans.

—Ara anem pel bon camí —en Corvo posa els braços en posició de pregària, i fa cara de bona persona—. Continua.

—És el que he sentit, el que el manté viu.

—Qui és?

—No ho sé —es protegeix la cara, per si ha d’entomar una altra vegada—, però he sentit que fa anys que ho fa, però que últimament s’ha tornat més avariciós, com si ho necessités cada cop més.

—Per què hauria de necessitar beure sang? —en Malsano sent repulsió per la idea.

—Perquè els nens són la vida i et mantenen jove per sempre.

—Supersticions —declama en Moisès.

—Vol dir? Jo ja seria mort, si no fos per ells. A la meva edat, amb una filla morta i la dona que em va deixar, tots els anys a la presó, totes les…

—No ens ploris.

—Si no fos perquè he estat en contacte amb els nens, ja seria a l’altre barri. Si no fos perquè dormo al llit de l’Elisa, amb el seu llençol, que encara en conserva el perfum si l’ensumo fort, ja criaria malves. Ells et donen la vida, i això és el que el vampir està fent: els l’està prenent. Jo sóc incapaç de fer-los mal, però aquest monstre els mata.

—No em fas cap pena, Bernat —en Moisès escup a terra, com si volgués remarcar les seves paraules—. Et mereixes el que t’està passant.

—L’Elisa no em va entendre mai, ni la Mercedes. Però jo necessito ser a prop dels nens, donar-los amor, fer que m’estimin. No sóc culpable de res.

—Digue’ns un nom —demana en Malsano.

—Podria ser qualsevol. Podrien ser vostès.

—Si m’assabento que hi tens res a veure, encara que sigui per la coincidència més remota possible, tornaré, Bernat —l’amenaça en Moisès, que ja gira cua—. I t’escanyaré amb el mateix llençol amb què es va matar ella.

Vaig conèixer en Moisès Corvo fa sis anys. La Conxita estava embarassada de set mesos quan vaig recollir-ne el nadó de dins seu i me’l vaig endur. Ho havia de fer, no me’n sento orgullós, però tampoc me’n penedeixo. Li havia arribat l’hora just abans de posar en marxa el rellotge. Aquell cop va ser molt fort per a la parella, que esperaven un fill quan encara eren prou joves per pujar-lo. Un any més tard, ho tornaven a intentar, i la Conxita es quedava prenyada una altra vegada. En el quart mes d’embaràs vaig entrar a casa seva i vaig acaronar el rostre enfebrat de la dona. En Moisès Corvo dormia al seu costat, després d’hores llarguíssimes de vetlla per atendre qualsevol necessitat que sorgís. Ella es va llevar amb abundants hemorràgies, i els metges van diagnosticar que el nadó l’havia destrossat per dins i que no podria tenir-ne mai cap altre. En Moisès Corvo es va sentir dolgut (es culpava de no ser capaç de fer els nens bé, de no ser un home sencer) i va distanciar-se de la Conxita. Ella el necessitava al seu costat, però no l’hi trobava mai, i també es va tancar en el seu món. Compartien sostre i poc més, dormint cadascú en habitacions separades. No era tant que s’haguessin deixat d’estimar (l’estima que el temps i el contacte van sedimentant) com que havien enterrat l’afecte junt amb els fetus. El matrimoni va canalitzar qualsevol sentiment paternal cap al fill de l’Antoni, el germà d’en Moisès. El petit Andreu Corvo és el nen que ells no podran tenir mai, el consentit de la casa, el darrer llaç que els uneix. I en Moisès Corvo no tolerarà que l’Andreu pateixi o li passi res de dolent, i em plantarà cara si fa falta. Els té ben posats, el policia.

En els dies posteriors no succeeix res digne de menció. La ciutat, en aquest parèntesi de quietud, s’omple de comentaris d’això no pot portar res de bo, és la calma d’abans de la tempesta, ara passarà una gran desgràcia. Fins i tot el clima es torna gris, el cel tapissat de núvols carregats d’una pluja que no cau mai. En Moisès Corvo s’acosta a les portes de les escoles, ja conscient que és una pèrdua de temps. Va a l’Hospital d’Infants del carrer Consell de Cent i s’entrevista amb la germana Euclídia. L’escarlatina i la tuberculosi són els principals perills, diu ella, i afirma que no ha sentit res de res de cap segrestador de nens. Aquí sempre hi ha orfes i desemparats, i el darrer cop que van intentar endur-se’n un va ser un desconegut, fa ben bé onze anys, que deia que tenia tant dret a ser pare com qualsevol altre. El van aturar abans d’arribar al carrer de Sicília, però no en sé res més. No va venir ni la policia ni ningú, i aquí pau i demà missa. En Corvo vol comprovar els expedients del 1900, però l’incendi de fa uns mesos al Palau de Justícia fa impossible que hi trobi res. Visita la Model i ningú recorda cap home que s’emporti criatures.

En Bocanegra fa dies que no veu la senyora. És com si, després de l’incident amb la guardabarrera, hagués agafat por i no volgués fer-se pública. En Moisès Corvo ha tractat de contactar, en va, amb la Manuela Bayona. La dona s’ha endut la filla, encara embenada per les cremades, a Múrcia, amb uns cosins. En Bocanegra tem el moment que l’Enriqueta torni a requerir-lo al costat, però alhora sent una curiositat enorme.

La corrida d’abans de Nadal a la plaça de les Arenes hauria estat una de les més ensopides de 1911 si no fos perquè un dels braus que en Vicente Pastor havia de torejar s’escapa al carrer i escampa el pànic. Envesteix un òmnibus i uns quants mossos surten al pas per fer-se els milhomes, mentre els municipals fan tot el possible per amagar-se ben lluny i una dona es desmaia perquè el seu pretendent l’estrenyi d’una vegada per totes. Uns carrabiners l’abaten i és portada de tots els diaris de l’endemà. A Barcelona no es parla d’una altra cosa. La gent fa rotllanes al peu de la catedral, i a les tertúlies dels cafès s’ironitza sobre el poc talent del torero que va originar la fugida de l’animal. De cop, algú, en veu alta, pronuncia una frase sense malícia: els animals estan inquiets perquè la bèstia continua aquí. L’endemà, la brama assegura que han desaparegut dos nens. Un dia després en són tres. El dia disset ja són nou les víctimes de la criatura de l’infern.

No se sap si l’esposa d’en Moisès Corvo no pot sofrir que el seu marit es tenyeixi les canes perquè el cabell li queda embetumat o perquè deixa la pica del bany empastifada i després no hi ha manera de netejar-ho. Qui no la pot veure a ella és el policia, que ha aprofitat els instants de tranquil·litat, quan la dona ha marxat per comprar llegums i fer-la petar amb la dependenta del colmado, per afaitar-se el bigoti fins que sembla que als llavis li han crescut pestanyes, enfosquir-se la mata de pèls que té al cap i espolsar-se colònia a l’entrecuix, que aquesta nit està de servei i ha de fer una visita a les noves senyoretes de Portaferrissa. Diuen que n’hi ha d’exòtiques que fan coses que les d’aquí ni s’imaginen. Si estàs fet tot un romàntic, Lord Byron, li dirà en Malsano quan el vegi. Llepa una pastilla de mentol i cocaïna que ha comprat a la farmàcia per dissimular l’alè a tabac i la mala digestió, i es dedica un somriure al mirall.

En arribar a comissaria per dir hola sóc aquí, ens veiem demà, es creua amb el guàrdia de la porta, que el saluda amb una ganyota de resignació, cansat de saludar tota la gentada que durant el dia ha anat desfilant amunt i avall.

—Hi ha el jefe, inspector.

—Encara?

—Tota la tarda que hi és.

Maleeix entre dents, sembla que avui haurà de dissimular.

Es troba en Malsano a l’escalinata. Ha sortit a rebre’l amb cara de pomes agres.

—M’han dit que…

—Sí, sí, t’està esperant —i esbufega amb la mà a l’estómac, mig doblegat.

—Estàs pàl·lid. Que t’ha dessagnat?

—No, l’úlcera dels collons, que ja veu arribar les festes i comença a muntar el pessebre.

—Què cony hi fot en Millàn aquí, a aquestes hores?

Pugen les escales i un fotògraf de la premsa els deixa pas, ocult entre el trípode, la càmera, les planxes, la maleta i la suor d’haver de carregar-ho tot.

—Aquest matí s’ha reunit amb el regidor de seguretat de l’Ajuntament i un grup de prohoms de la ciutat.

—Prohoms? Ara t’has tornat advocat?

—Calla i escolta. Volen acabar de totes totes amb els rumors de les desaparicions. I aquesta tarda han fet venir els diaris.

—Sí, és prou assenyat cridar els periodistes per silenciar els rumors —ironitza en Moisès Corvo.

—Ja, veig que avui tens el dia —fa petar les dents—. El cas és que els ha manat callar qualsevol notícia infundada sobre el tema.

—I ho faran?

—Val més que sí.

Arriben a la porta del despatx que el cap de la policia a Barcelona té en aquella comissaria, i piquen al vidre. Endavant, i José Millàn Astray els espera plantat com un estaquirot darrere la taula. Seguin. No hi ha un sisplau, no en les ordres que dóna aquest home.

—Le ha puesto el inspector Malsano en antecedentes?

—Sí, senyor. Diu que han recuperat la Gioconda que van robar a l’estiu a París.

En Millàn Astray ignora el comentari. Si hi hagués un escamot d’afusellament al despatx hauria donat l’ordre de foc. Prem les dents i continua:

—Quiero que sepa que con el ayuntamiento hemos analizado la situación y hemos llegado a la conclusión que las historias sobre raptos de niños en Barcelona, a dia de hoy, son absolutamente infundadas. No existe ningún motivo por el cual los periódicos se tengan que hacer eco, ni por el que este cuerpo policial tenga que investigar nada. Tenemos casos mucho mas importantes que los chismorreos de cuatro prostitutas. Tenemos las calles llenas de anarquistas, sin ir mas lejos.

—Senyor, amb el seu permís, però no es tracta tan sols de…

—No hay discusión, inspector Corvo. ¿Se ha producido alguna denuncia por el secuestro de algun chiquillo en los últimos meses?

—No, denúncia no, perquè elles tenen por de…

—¿Ellas? Si no hay denuncia, inspector, no hay investigación. Es un principio basico que no creo que le cueste entender. Y si no hay investigación, no hay caso.

—Conec el cas d’una desaparició en particular, senyor.

—Los niños no son civilizados como los adultos. Juegan en la calle, se suben donde no deben, se lastiman constantemente. Hay niños que caen en pozos y nunca mas se les encuentra.

—Comprenc el que vol dir, però… —en Moisès Corvo no pot acabar cap frase. El cap de la policia té ganes de marxar i no està per a raonaments.

—No debe comprender nada: obedezca. No hay hombre del saco, así que le sugiero desde este momento que se olvidé del tema.

—Sí, senyor —que és el que s’ha de dir, segons en Corvo, quan no hi estàs d’acord però no tens més remei.

Més tard, en Corvo i en Malsano discuteixen mentre fan la ronda a cavall pels volts dels domicilis d’alguns regidors de l’Ajuntament, com se’ls ha planificat que facin aquesta nit.

—És per això que la gent confia més en els municipals —argumenta en Corvo—. Potser no faran més que nosaltres, però almenys no queden com estúpids guardaespatlles de polítics.

—Qui paga mana, i qui mana mana. No t’hi capfiquis. —M’emprenya ser un titella.

En Malsano s’acosta la mà esquerra a les orelles, als ulls i a la boca, i amb l’altra tiba les regnes per aturar la muntura. No sentir, no veure, no parlar.

Entrada la matinada, freda, plàcida, de boirina ataronjada als fanals i rosada sobre les llambordes, només se sent el repicar dels cascos dels cavalls i algun plor llunyà esmorteït pels vidres de les finestres tancades. Aquí i allà, la llum d’una fleca, els policies que hi fan parades i xerren amb els forners. Manquen tres hores perquè els obrers es llevin i es dirigeixin a les fàbriques que, com éssers gegantins, també dormen farcides de metall i jerarquia.

—Me’n vaig a Montjuïc —decideix en Moisès Corvo.

—Què?

—Vine. Ens n’anem a veure el senyor Camil.

—Ets boig? Saps quina hora és?

—L’hora en què ningú sabrà que hi hem anat.

Gira cua i posa el cavall al trot. En Malsano el segueix, a contracor, fart que el seu company actuï a cops de rampell.

En el vessant de mar de la muntanya de Montjuïc, abans d’arribar al Morrot, hi ha el campament de gitanos sota la protecció del senyor Camil, el patriarca. Està format per una dotzena llarga de barraques situades a diferents nivells, unides per caminets guanyats a les males herbes cop de dalla, al voltant d’una esplanada on hi ha carros i un vigilant permanent arrecerat per quatre fustes mal clavades i una foguera que es veu des del mar. Hi ha qui diu, fins i tot, que el foc dels gitanos del senyor Camil ha confós més d’un mariner a l’arribada a port i l’ha fet embarrancar. Hi ha qui va més lluny i assegura que els gitanos del senyor Camil solen vendre’s el contingut de la bodega l’endemà.

En Corvo i en Malsano hi arriben enmig del silenci, grills i estrelles, i es deturen a l’entrada. El primer va aprendre a muntar a l’Àfrica, quan la guerra, i el segon en els avalots de principis de segle, sabre en mà. Es fa un tip de dir que és un dels policies del famós quadre de Ramon Casas, però és mentida.

El vigilant els rep trabuc en mà, arma poc pràctica però molt dissuasiva, i els policies s’obren la jaqueta just per mostrar els revòlvers.

—Volem parlar amb el senyor Camil —declama en Corvo.

—No són hores —respon el gitano, gran i corpulent, de veu tranquil·la i posat d’aquí t’espero que et foto un gec d’hòsties.

En Malsano esguarda en Corvo. Té raó. Treure del llit el patriarca a les quatre de la matinada és, pel cap baix, imprudent.

—Avisa’l i que decideixi ell.

—No caldrà —una veu rogallosa que surt de la barraca més gran—. Chacote, deixa passar els senyors inspectors.

Abans no entren, tres dels fills del senyor Camil surten al pas i observen els policies desmuntar i lligar les regnes amb les mules. Els saluden amb el cap i es queden a fora per si el pare els necessités. El senyor Camil sacseja la dona, prepara’ls beguda, i s’allisa la roba. Canós, de front desert i celles pobladíssimes, amb els dits es pentina el bigoti en forma d’u invertida, i rep els convidats sorpresa amb una cortesia impròpia d’aquestes hores.

En Malsano s’adona que el seu company està molt confiat, però no para de vigilar l’esquena. No n’hi ha prou amb el fet que siguin gitanos (no els pot ni veure), a més són a casa del patriarca, sols, sense que ningú ho sàpiga, a les tantes i desobeint una ordre directa del superior. L’endemà, tant poden ser en una garjola com esmicolats i barrejats amb el pistó que alimenta els porcs d’aquella gentussa allunyada de la civilització, maleïda sia.

—Conyac? —pregunta el senyor Camil, que ja s’omple el vas, se’l beu i l’assaboreix amb delit—. La importància d’un bon ressopó —i es mira el got buit amb una lluïssor als ulls, entre les lleganyes, promesa de fidelitat.

—No, cafè —demana en Corvo, i en Malsano el recolza en silenci.

—Fina! —brama, tot i tenir-la al costat—… ja has sentit els senyors inspectors.

La dona, amb més son que resignació, encén el fogonet que els fa de cuina per bullir una casserola d’aigua. Agafa un mitjó de sobre la taula i el farceix de grans de cafè ja mòlts.

—Fa temps que no passava per aquí.

—Bon senyal: els meus nois es porten com Déu mana.

—Sí… o estan aprenent a ser independents.

El senyor Camil somriu mostrant un incisiu d’or i el seu millor cinisme.

—Sap que aquí sempre serà ben rebut. Fina, ve o no ve el cafè? —remuga entre dents—. És bona dona, una santa, però de vegades… què puc fer per vostè?

—Necessito noms.

—Gitanos o paios?

—No ho sé.

—Mmm… —adopta una postura de gravetat, pura façana—. De què es tracta aquesta vegada?

—Has sentit a parlar dels nens desapareguts? D’un… —dubta a usar la paraula— monstre?

—I qui no? —badalla.

—Vull posar-li nom, cara i adreça.

El senyor Camil s’incorpora de la butaca i amb la mirada insta la Fina perquè s’afanyi.

—Mala peça al teler. No li puc donar el que vol.

—No queda cafè? Què està cuinant la teva dona?

—Fina, collons! Ja l’has sentit!

—Ja va, ja va —porta els gots fumejant, cremant-se els dits.

—No sé qui és, però he sentit coses.

—Quines coses?

—Coses lletges. Compra venda.

—Compra venda? —en Corvo sap què insinua, però vol tenir tantes dades com sigui possible.

—No és difícil arribar a conclusions, senyor inspector. Ara hi ha un nen, ara no hi és. I passa cada cop més sovint… amb una constant que es repeteix.

—Són fills de prostitutes.

—Sí, però no. Els meus nois van parlar amb una dona al carrer de Mata, una pidolaire que viu de l’almoina del públic de Marqués del Duero. Fa cosa d’un any que van raptar-li el fill, de pocs mesos. L’havia deixat a cura d’un altre captaire mentre anava a buscar menjar a la casa d’auxilis del carrer Barberà.

—No me n’havies dit res.

—No m’ho havia preguntat.

—Com era l’home?

—Coix. Es l’únic que recordava.

—I per què no ho va denunciar? —pregunta en Malsano.

—Està de broma?

—Has sentit el jefe, avui —diu en Corvo—. Si no són visibles, no existeixen. En certa manera, els seus fills no poden desaparèixer perquè és com si mai hi haguessin estat.

—Exacte —el senyor Camil torna a seure, deixa el got en una còmoda i es creua de braços.

—Aleshores, el responsable és un paio coix —reflexiona en Malsano en veu alta—: haurem de mirar les fitxes antropomètriques, perquè això reduiria l’espectre de sospitosos a…

—Res —conclou en Corvo.

—No hi posin la mà al foc —els adverteix el patriarca—. Els meus nois… cony, aquest cafè no es pot prendre així —unes gotetes de conyac—. Els meus nois, dic, han sentit més coses.

—Tenen bones orelles.

—Tan grans com les butxaques, senyor inspector. Però la feina la deixem per als professionals com vostè —un altre glop, els ulls en blanc, lladrucs de gossos a l’exterior que Chacote arregla a cops de verga—. No n’hi ha només un.

En Moisès Corvo es queda de pedra.

—No és possible —en Malsano deixa el got on pot, entre figuretes de porcellana i rosaris de perles de Mallorca—. Quan hi ha més d’una persona implicada en fets com aquests, algú acaba parlant. Sempre. I on hi ha algú que parla, n’hi ha un altre que escolta. I les notícies s’escampen molt ràpid.

El senyor Camil s’inclina cap endavant en la butaca, com el tafur que és a punt de mostrar una bona mà, producte de cartes amagades a la màniga que surten a la llum en el moment oportú.

—Els meus nois, torno a dir, ho senten tot. Però si les… notícies, com vostè diu, senyor inspector, no circulen, és perquè algú pot silenciar-les.

—Què insinues? —pregunta en Corvo.

—Que no estan buscant només un monstre. Ni quatre arreplegats fills de puta que violen criatures. Que van al darrere de gent amb prou poder per anestesiar una ciutat sencera. Gent que farà el que sigui per gaudir de vicis fastigosos, que tenen diners, tenen estatus i tenen poder. És tot el que sé.

En Moisès Corvo camina en cercles, rumiant, sabedor que les paraules del seu informador poden contenir més veritat de la que s’esperava. Una veritat perillosa.

—Puc fer res per a tu? —s’ofereix el policia.

—Busqui entre els diners i caçarà el seu monstre. No trigaran a culpar-nos a nosaltres de tot això. És el primer que feu quan teniu la por al cos. I això és dolent per al negoci.

—Si teniu problemes, ja ho sabeu.

—Ho tenim en compte. Si els meus nois s’assabenten de res d’important, ja el buscarem. —Gràcies.

—Bona sort. La meva dona —es gira, i se la troba dormint, amb el cap caigut sobre el pit i el ronc alliberat, en una cadira—… la meva dona resarà per vostè, a veure si li surt millor que el cafè.