1

Ara sóc una veu dins el teu cap. O el recitar d’algú a qui estimes a la vora del llit, o un company d’estudis que no sap llegir en silenci, o un record desenterrat per una olor. Sóc home, sóc dona, sóc vent i paper; un viatjant, un caçador i una mainadera (el rei de la ironia); qui et serveix el dinar i qui et dóna plaer, qui t’apallissa i qui t’escolta; la beguda que crema la gola, la pluja que se’t cala als ossos, el reflex de la nit en una finestra i el plor del nadó abans d’alletar.

Jo ho sóc tot i puc ser a tot arreu. Em comporto com un home (si comportar-se és el verb més escaient), més que no pas com una dona. I això que tot sovint la gent es refereix a mi en femení, que si la Dama, que si la Gran M., que si la Inexorable (aquesta m’agrada especialment, és de Les mil i una nits i la trobo força poètica). Té una explicació bastant lògica, però. Les dones són l’essència de l’espècie, l’inici de tot plegat. Les dones doneu Vida. Sou tot el contrari al que jo represento. Som als dos extrems de la corda. No us odio (no tinc sentiments, només curiositat), però tampoc sóc com vosaltres. Sóc més home: destructor. Els homes només saben aniquilar, desfer, en tots els camps possibles: dominar i matar. Però sense els homes, tampoc hi hauria criatures, podeu argumentar. Bajanades. L’home no pareix. Només posseeix la femella i hi deixa la llavor, el seu rastre destructor. En certa manera, ell la mata i ella se sacrifica perquè hi hagi una nova vida. Les dones pariran i criaran i s’encarregaran que tot continuï endavant. Per això vull explicar-vos la història de l’Enriqueta Martí. Perquè, malgrat ser dona, és diferent a la resta.

Oblideu, doncs, les calaveres, els esquelets, les túniques fosques i les dalles; oblida la imagineria medieval de la pell rosegada i les conques dels ulls buides, la boira espessa i els gemecs de dolor, les cadenes, les riallades malèfiques i les aparicions espectrals. Jo no sóc el de les carretes de cadàvers apilats, el Jutge Suprem ni el botxí encaputxat… tot i que puc ser-ho. Tot això sou vosaltres, amb les vostres fantasies, pors i malsons.

Jo no sóc la fi del camí: sóc el camí.

Però prou de parlar de mi, que ni paga la pena ni porta enlloc, i comencem d’una vegada amb la història que he vingut a narrar.

I és que diuen els qui no hi entenen que la primera palada sempre és la pitjor.

En Bocanegra tensa el cos, orelles amunt com un gos llebrer. Olor de terra humida, de suor d’El Tuerto, de sal que porta la brisa des del mar. Les mans garratibades sobre el mànec, els ulls sortits, rodons com la lluna que esquitxa el reblum del cementiri.

El crit d’una gavina insomne els espanta. Què ha estat això? Re, re, un ocellot.

El Tuerto, alt i espigat, borni de l’ull dret per una bala durant la Setmana Tràgica, somriure esdentegat i pell nafrada, excava al costat d’en Bocanegra. Des de l’estiu que no pujaven plegats a Montjuïc, a buscar cossos. Han arribat amb el carro d’El Tuerto, que de dia condueix carn dels escorxadors per vendre-la a la ciutat, i han llançat les pales per sobre la reixa abans de saltar-la. Un sol fanalet d’oli és visible des de qualsevol punt de la muntanya, així que no l’encenen fins que el bosc d’escultures funeràries no els sopluja. No vull que m’enxampi el balondro o la bòfia, o m’acabaran anomenant El Ciego.

—Què en fa, el doctor, d’aquests cossos?

—Què importa?

—Ens paga bé per un material que podria endur-se de l’hospital.

—Que hi entens, tu, de medicina? Doncs deixa que cadascú faci la seva. El doctor a fer doctorades, i nosaltres a carregar embalums.

El forat es fa profund. Els dos lladregots s’hi esmercen cada cop més; falta poc per arribar a la caixa.

—Però ell no anirà mai a Vespella. Es un matasanos i nosaltres uns xorcs de pa sucat amb oli.

—Calla, Bocanegra, i no cridis el mal temps. No t’has d’amoïnar perquè ell vagi a presó. Preocupa’t que la bòfia no t’enganxi i t’hi enviï a tu, a l’estaro. Au, va, treu el mosto que la suor m’està deixant xop.

En Bocanegra agafa la bóta de vi de dins del sac i la hi passa. De tornada en fa un glop. L’experiència mana, i el company de fatigues du més bastonades que ell a l’esquena. Al cap i a la fi, en Bocanegra és un nano, un pollet acabat de sortir de la closca, orfe de pare, mare, Déu i diners, que malviu en un colomar del carrer de la Lluna i que menja quan pot o quan roba, que sol ser el mateix dia. L’única companyia que té és la d’un vellet cec del mateix bloc, que fa classes de guitarra als nens i fabrica uncions i pomades per als adults, i que assegura que pot guarir tota mena de mals, encara que faci anys que ni hi veu ni hi toca. León Domènech, es diu, i mai es queixa quan li falta algun colom al terrat. Per què et diuen Bocanegra, noi?, li preguntà un cop sense veure-li les dents tacades de sang seca i una ploma bruta entre els cabells.

Ràpid, ràpid, que ja acabem i se’ns fa de dia.

Com galiots, silenciosos durant una bona estona, es concentren en les pales. Un cop sec els indica que han tocat fusta. Netegen la superfície de terra i busquen els claus. En Bocanegra n’arrenca dos amb les ungles i es fa sang als dits. El Tuerto fa força amb el ferro de la pala contra l’escletxa entre la tapa i el taüt. Crac, estelles, la porta a mig obrir. En Bocanegra s’excita i la lleva. No pot evitar deixar anar un crit d’esglai.

—Merda! —mastega El Tuerto.

—Era aquest el que havíem vingut a buscar?

—Sí —desplega un paperet que duia guardat a la butxaca—. Mira-ho tu mateix.

—No sé llegir.

—Es un mapa…

Eixarrancat sobre el cadàver sense cap, en Bocanegra sentencia:

—Sigui qui sigui, aquest home no ha mort de febres. El Tuerto surt del forat i recolza el mento sobre el mànec de la pala. Tanca els ulls. Està pensant. —El doctor no ho voldrà, això.

En Bocanegra agafa el cadàver per les aixelles i l’incorpora.

—Pesa com un mort.

El Tuerto no està per bromes.

—No és ni recent. Mira quina quantitat de cucs! —aproxima el fanalet a en Bocanegra, que descobreix com les cuques li pugen per les mans i li cauen sobre els pantalons. Algunes li entren a les sabates. Mira dins el coll del mort i hi veu més vida de la que s’esperava trobar. Busca el cap per tots els racons del taüt.

—És home o dona?

—No estaràs pensant quedar-te’l?

—Si la netejo bé…

—Es un home.

—Ah, llavors no, que jo no sóc marieta.

Silenci. La gavina s’atansa fins a ells i els mira de fit a fit. Sembla que els digui: si vosaltres no el voleu, jo no li faig fàstics.

—Potser la senyora el voldrà.

En Bocanegra es gira espantat. Des de la tomba, de genolls, la imatge d’El Tuerto amb la pala i el fanalet allà dalt, parlant d’ella, li glaça el cor.

—La senyora?

—Dóna’m tot el que tingui de valor i treiem-lo d’aquí d’una vegada.

Amb el cadàver decapitat dins el sac, caminen fins al reixat. El forat resta obert, amb la gavina a l’interior, picotejant les escorrialles.

—No m’agrada la senyora —s’atreveix a dir en Bocanegra, a la fi.

—Ara em vindràs amb tonteries, nen.

—No m’agrada. Ja saps què diuen d’ella.

El Tuerto tomba el cap per mirar-se’l, pobre xaval. Un cop al carro, li dóna el crucifix de llautó que han tret de les butxaques del cadàver…

—Si has menjat all per sopar, no has de témer res —i esclata en una riallada.

—Giselle, ets la millor meuca francesa de totes les meuques franceses nascudes a Sant Boi.

En Moisès Corvo seu a un costat del llit; sobre els llençols rebregats, taques d’altres clients eixutes des de fa setmanes exhalen una fortor a sexe que flota a la cambra. El cos d’ella jeu nu sobre el llit, encongit com una essa, esgarrapat a l’esquena i amb dos blaus a l’interior de les cuixes. Els cabells sobre el coixí i la mirada sobre en Moisès, atenta, sense indici d’emoció, però sense la por que l’acompanya després d’enllitar-se amb qualsevol que pugui pagar-li el sopar. En Moisès Corvo la tracta bé, tan bé com sap fer-ho aquell tros d’homenot, de gairebé dos metres d’alçada i veu de tro, fort com un roure i braços llargs com els d’un simi de circ. La Giselle li acarona l’esquena mentre ell es vesteix. Ja s’ha posat els pantalons, els tirants li pengen a banda i banda, la camisa com un mocador a les mans nuoses. Gira el tronc, i la boca somriu a destemps dels ulls, tan blaus. El rostre d’un quadre del Greco, el cabell despentinat, les celles esmolades com una signatura notarial, el nas aguilenc, pronunciat, com el llavi inferior. T’assembles al rei, li diu la seva dona quan és a casa. I ell no sap mai si es refereix al físic o a l’afició per les noies, com més nues i vicioses millor.

—Vindràs demà?

—Qui sap. Potser demà sóc mort.

—No diguis aquestes coses.

—Aleshores no preguntis tonteries.

—Tinc por, Moisès. M’agradaria que fossis més per aquí.

—Por de què? Una altra vegada d’aquell brètol que… —en Moisès no en recorda el nom. Tan sols el soroll de les costelles trencades sota la volta de l’Arc del Teatre.

—No. Tinc por del monstre.

—El monstre? —la mà a la bragueta, sense pensar-ho.

—El carrer en va ple. Els nens desapareixen. Pateixo pel meu Tonet.

—No ha desaparegut cap nen, Giselle. Són enraonies de les velles bruixes dels portals, tipes que la quitxalla cridi i salti.

—La nena de la Dorita.

—Qui? —en Moisès, dempeus, ja vestit, es neteja els botins amb una cigarreta als llavis.

—La Dorita. Té, tenia, una nena petita, de quatre anyets. Fa dues setmanes que no en sap res.

—No l’he vist mai, aquesta nena.

—Això és perquè no l’ensenya. Tu et penses que les putes anem per les cantonades fent pena amb les criatures?

La Giselle, nerviosa, també s’ha aixecat i s’ha enfundat en una bata vella i arnada.

—No em cridis —en Moisès s’adreça a la porta. Per maldecaps ja té la dona, no li cal una barjaula.

—No te’n vagis!

—I què he de fer? Estar-me aquí tota la nit, esperant un fantasma?

—No et demano res més. Tingues cura del meu Tonet.

—Adéu —amb un gest d’espatlla, es col·loca la jaqueta i surt de la cambra.

Es al pis superior de la taverna La Mina, al carrer Caçadors. Amb dignitat fingida, baixa les escales que tothom sap on condueixen i fa camí fins a la barra. Hi ha prou fum com per creure que es tracta d’una estació de tren. En Lolo, baixet, calb, d’ulls de peix malalt i greix a la camisa, corre a atendre’l.

—Un anís.

—No n’has tingut prou amb ella?

—Es per treure’m el teu sabor de la boca, que la tragines massa, la Giselle.

—Es una relació comercial —riu en Lolo, i gira cua en ser cridat per un altre client.

En Moisès Corvo beu el vas d’un glop. Les vuit del vespre, massa d’hora per començar a treballar i massa tard per atansar-se a casa. El carrer Balmes li queda molt lluny. Si s’espera una estona, de ben segur que trobarà un rostre amic, perquè cares conegudes ho són totes, però més val no mirar als ulls, no endeguessin una conversa no desitjada. Al cap de cinc minuts, la Giselle davalla les escales i es dirigeix cap en Lolo, encongida, com si s’hagués empassat tot el desvergonyiment de què fa gala allà dalt. Intercanvi de monedes i mirades, en Lolo la petoneja a l’aire i la Giselle surt corrent. Es creua amb en Martínez, que la repassa abans de demanar una bona cervesa calenta i començar a xerrar amb l’Ortega, que ja va tan mamat que no li importa que la seva dona s’estigui a casa amb en Juli, el Tres Huevos, després d’haver assaltat un parell de vaixells anglesos atracats al port, gràcies a l’ajuda d’en Miquel, que ara pren un entrepà de fuet a la taula del racó (sec el pa, ressec l’embotit). Tot plegat, la mateixa rutina de cada dia.

—Lolo! —crida en Moisès per sobre del vesper de veus. El taverner s’hi arriba.

—Un altre? —en Lolo està preparat per escopir dins el got, per netejar-lo abans de reomplir-lo.

—No, no. Es una pregunta —en Lolo s’inclina cap endavant, atent—: has sentit alguna cosa sobre un monstre que segresta nens?

Petar de dents d’en Lolo.

—Ja te n’ha parlat la Giselle, oi?…

—Has sentit res o no?

En Lolo dubta, mira a banda i banda, i comprova que tothom els pot sentir. Què hi farem.

—Sí. Les noies estan bastant nervioses. Diuen que ja són unes vuit criatures les que han desaparegut. Però com que són… ja ho saps, com que són el que són, no han denunciat res.

—Són putes, i a les putes la policia només les vol quan interessa.

—Tu ho has dit.

—En coneixes alguna, de…

—Sí, la Dorita.

—Alguna altra?

—L’Àngels.

—La Marrana?

—Coneixes cap altra Àngels? Fa dues setmanes que la Josefina es va esfumar. Pobrissona, amb dos anyets. L’Àngels no ha sortit de casa d’ençà d’aleshores.

—I com va anar?

—Vés a saber. La devia deixar a algú quan anava borratxa, o la va perdre al mercat, o qui sap què.

Un home de bigoti excel·lent es recolza amb ambdós braços sobre la barra, al costat d’en Moisès.

—Lolo, carrega’m el mateix que a aquest cabró.

—Malsano, sabia que no trigaries a aparèixer —en Moisès ni el mira quan parla.

—D’anís o de mala llet? —pregunta en Lolo.

—Es que en aquesta taverna no és el mateix?

En Lolo s’allunya, pensant si l’acudit no deu ser cert.

—Tenim feina, Sherlock.

—Torna’m a dir Sherlock, Malsano, i et faig una cara nova.

—Ei, ei, ei… —en Juan Malsano aixeca una mà, pacífica, i amb l’altra es retira la jaqueta fins a mostrar el revòlver—, no t’embalis que som sis contra un.

M’apropo a El Tuerto per recollir-ne l’ànima, sense que se n’adoni. No sap que sóc a punt d’enxampar-lo. Observo com, amagat al carrer Mendizàbal, El Tuerto s’espera a la fi de la funció. A ella li agraden l’òpera i els diners. Persones que simulen ser algú altre, disfresses opulents, grans passions, tragèdies i misèries. Un món fals, d’aparences, costums i protocols, lluny de la realitat. De màscares. Com a mínim ell no s’avergonyeix d’ell mateix, no necessita pretendre ser el que no és. Perquè ell no és pitjor que la xusma que ara remena la bijuteria al final de la funció, es diu. La música, que se sent des de tres carrers al voltant, pretensiosa, ja s’ha acabat. D’aquí a una estona, quan tothom s’hagi dit el que no pensa, quan les amants s’hagin citat amb els respectables homes de negocis en el piset de l’Eixample per d’aquí a un parell d’hores, començarà la desfilada. Per això El Tuerto s’ha amagat carrerons endins, perquè a la Rambla hi ha massa pidolaires. La guàrdia municipal estarà tan enfeinada fent-los fora a cops per deixar pas al cotxe de senyor Sostres, el proper alcalde de la ciutat (tot i que lerrouxistes i regionalistes van empatar a les eleccions del 12 de novembre, no serà fins el 29 de desembre que sortirà elegit), que en aquest carreró pudorós darrere el Liceu ningú no li farà cas. Ningú tret de mi, però no pot ni veure’m ni sentir-me perquè ara sóc una ombra a l’espera de la seva ànima. El Tuerto no entén què hi veuen els ricatxons de Barcelona en aquest alemany, en Bàqner. Quantes vegades els mateixos pallassos han contemplat com el cantant brama, en alemany, que no l’entén ni Cristo, l’òpera dels collons. La música bona és la de les putes quan criden sobre un llit calent, pensa. I riu, esdentegat. Avui no robarà ningú, tot i que seria bufar i fer ampolles. Avui ha vingut a veure-la a ella, i per això jo vinc a trobar-lo. Té una cosa que la pot interessar, perquè l’òpera i els diners no són les seves úniques passions.

Sent el repicar dels cavalls i sap que ja surten. Gairebé les pot veure, enjoiades, amb abrics de pell i el marit de bracet. De bon grat se’n repassaria més d’una, per ensenyar-li què és una actuació de bravo. El Tuerto es protegeix de les mirades indesitjables en la foscor del carrer sense fanals, fins que la veu passar. És diferent a la resta. Va sola, amb el cap ben alt, passos curts i ràpids. Els llavis premuts, la cara immutable, com una figura de cera. Du les mans creuades sota els pits, embolcallats en un vestit espectacular, de color bordeus, tota una filigrana que li arriba fins als turmells. El cabell, recollit en un monyo, deixa a la vista un coll llarg que sembla una columna de fum. El Tuerto es llepa els llavis i la desitja. Apropar-se a ella és com abocar-se a la finestra més alta d’un edifici: la sensació d’estar a punt de caure és tan poderosa com irresistible.

El Tuerto surt al carrer Unió i la segueix una estona, mentre encara hi ha gent al voltant. Es fosc, però no prou perquè sigui l’hora de les bruixes. La gent de mala vida es prepara per començar la nit. La de pitjor vida acaba de sortir del Liceu. Quan ella torça per Oleguer, ell accelera el pas. Esbufega, ja no té edat, caguntot, i crida:

—Senyora!

Ella es gira i l’esguarda, però no parla. El Tuerto corre cap a ella, ignora que és l’últim que farà abans de morir.

Quan dues hores després en Moisès Corvo i en Juan Malsano hi apareixen, la gent abarrota el carreró.

—Sherlock Holmes és un pedant. Un merda de despatx, que es creu que perquè ha estudiat ho pot resoldre tot com si fos un problema de matemàtiques.

—Però ho resol, no? —en Malsano li segueix la veta. Sap com burxar-lo.

—La caga des de l’arrel: per a ell tot és lògica, lògica i més lògica. Fins i tot els fets més irracionals.

—I no és així…

—No! Ja ho saps. El món no funciona així: hi ha errors, hi ha improvisació, hi ha malentesos. En Holmes menysprea el factor sorpresa.

—Però resol els casos —determina en Malsano.

—Literatura. Es impossible arribar a la solució de cap cas utilitzant una cadena de deduccions, perquè sempre hi haurà algú que la trencarà. Els criminals van per lliure.

—I en Holmes no —sota el bigoti d’en Malsano hi ha un somriure burleta.

—Ni en Holmes ni, encara menys, en Dupin.

—Qui?

En Moisès Corvo aparta d’una manotada un home que intenta besllumar el cos mort posant-se de puntetes. Un dels pocs homes, de fet, ja que la majoria dels presents són dones. Fan cara de fàstic però no volen perdre el seient al voltant d’El Tuerto. L’home s’hi intenta encarar, indignat, però en adonar-se que davant la corpulència d’en Moisès només pot anar a fer companyia al finat, decideix callar i esperar que cap donota no se’n foti.

—En Dupin, el detectiu d’Edgar Allan Poe, és encara pitjor que en Holmes. En Holmes, com a mínim, el veiem a través d’en Watson, que no deixa de tenir un to garneu tota l’estona, malgrat que el detectiu el tracti com una merda i sigui un perdonavides. Senyora, surti d’aquí, cony, que no són hores —escridassa—. En Dupin és una espècie de màquina de resoldre crims que no ha trepitjat mai el carrer. M’agradaria veure’l fora de les pàgines, a la vida real, no davant d’estúpids simis assassins.

—N’hi ha d’haver algun que t’agradi…

—En Lestrade. Sento simpatia per en Lestrade. El policia d’Scotland Yard que compleix amb el deure malgrat que en Holmes s’entesti a humiliar-lo.

—Moisès, llegeixes massa.

—I tu parles massa, Juan… redéu!

Arriben a prop del cordó policial format per dos municipals. Poden entreveure el cos, o almenys la forma, sota un llençol impregnat de sang. Les espectadores no fan més que plorar i remugar frases inconnexes, com si els importés de debò el pobre infeliç que hi ha allà estès. Un pispa va al descuit a les butxaques dels pocs homes presents que les consolen prement-les fort, sentint les mamelles esclafides contra ells. En Moisès li pica la mà i el pispa surt corrent com un ratolí. Un dels municipals, quan els veu arribar, demana pas a la gentada, que no li fa gaire cas. Es posa dur, arrufa el front, i només amb un parell d’amenaces aconsegueix un petit passadís.

—Asensi, cony, què ha passat? —pregunta en Moisès.

—I tu m’ho preguntes? Tu què creus? El Tuerto, que devia estar esperant als qui sortien de la representació i no sabia que avui ell en seria l’estrella.

—Com ha anat? —en Moisès s’hi apropa, i en Juan aixeca la tela, que queda uns segons enganxada al cos de la víctima.

—No ho sabem. Ningú ha vist res fins que l’han trobat així, tot malgirbadet.

—Entenc que no s’ha detingut a ningú. —No se t’escapa res.

En Moisès li clava la mirada i el guàrdia Asensi comprèn que avui ja ha esgotat la quota de confiança. El cos es troba sobre un bassal de sang, retorçat, amb les mans rígides com urpes, amb un ull clavat al cel, i l’altre, buit, a l’infern. Sembla un escarabat blanc. En Moisès s’hi acosta i es col·loca a la gatzoneta, amb en Juan, però està distret. Només sent els comentaris de la rotllana de gent que, amb la seva arribada, sembla encara més excitada. Em temeu, però sóc el vostre espectacle preferit: quan apareixo, no podeu apartar la mirada.

Sempre vénen quan el mal ja està fet, sent dir a una dona esprimatxada.

—No és massa d’hora per a aquesta rigidesa? —pregunta en Juan.

En Moisès toca els dits freds d’El Tuerto, que ara tenen la mateixa vida que una barana. El rostre desencaixat i la boca en una ganyota grotesca, pàl·lid com una espelma. S’ha dessagnat, pensa en Moisès, però no veu cap ferida. El coll està tenyit de sang, i en la foscor sembla quitrà.

—És el pànic. La mort ha estat tan sobtada que el pànic l’ha garratibat —li arromanga les mànigues fins deixar a la vista els avantbraços—. No té ferides de defensa, però per la posició del cos sembla que es trobava davant de l’agressor.

—No s’ho esperava. Però com s’ha dessagnat?

Un monstre, sent en Moisès. El rumor va creixent al voltant.

—Asensi, treu tota aquesta escòria d’aquí, cony, que no hi pinten res.

Asensi li fa cas, però la gent no està per romanços i l’ignoren. Reculen un metre per tornar de seguida, quan l’Asensi gira la vista cap al mort, fascinat. En Moisès agafa un mocador i li neteja la sang del coll fins que arriba al que està buscant. Un tros de carn arrencada, amb la pell ballant-hi al damunt. En Moisès hi introdueix l’índex de la mà dreta. En Malsano confirma, una vegada més, que a vegades en Corvo no hi toca.

—Just a l’artèria jugular. Sigui com sigui, l’atac ha estat directe i ferotge.

La remor del carrer augmenta. Està blanc! Li han tret tota la sang!

—Però això no és una ferida de ganivet, ni d’arma de foc tampoc, Moisès —en Juan pronuncia els seus temors en veu alta. Intueix l’origen de la ferida, però no s’ho vol creure.

—El tall és semicircular, però imprecís. Com si s’hagués fet amb una serra petita. Però una serra hagués fet més destrossa, i hi hauria signes de lluita. El cos no té cap més cop visible. De tota manera, haurem d’esperar l’autòpsia…

—Creus que és possible?

En Moisès giravolta el cadàver cap per avall, com si traginés un sac. Per a ell, de fet, és del que es tracta. No és més que un sac, res més que feina. Li treu la jaqueta i amb una navalleta li estripa la camisa per l’esquena. Un xiscle entre la gent fa que l’Asensi torni a enutjar-se i estigui a punt de treure la porra. Però ell també sent curiositat. En Moisès observa els braços amb deteniment. Demana una llanterna, que l’altre municipal li porta. Al tou del braç dret hi ha quatre marques petites, morades, en forma de lluna. Al braç esquerre, tres.

—El van agafar pel davant. L’agressor el va agafar des del davant… i el va mossegar.

Una dona es desmaia. En Moisès es gira en sentir el rebombori.

—Una queixalada —en Juan continua mirant El Tuerto—. Li ha arrancat la carn d’una queixalada.

Un reporter arriba, equipat amb el quadern i un llapis.

—Inspector Corvo! —crida.

—Ara no, Quim.

—Va, home, que encara és calent!

En Juan s’incorpora i es dirigeix cap al periodista.

—Vols saber què és anar calent?

Nega amb el cap.

—Doncs calla.

A aquella hora, des de la ronda de Sant Pau fins al parc de la Ciutadella s’estén el rumor que el monstre està famolenc.

Així que arriba el jutge, don Fernando de Prat, se sent el plor d’un parell de nadons que reclamen l’atenció de la mare. Com si fos la sirena de la fàbrica, els espectadors comencen a desfilar. Alguns volen comprovar que els nens són a casa, dormint sota la flassada, encara que sigui entre polls. Altres prefereixen no trobar-se el magistrat cara a cara, no sigui que els recordi que han d’assistir un dia d’aquests al jutjat, que tenen una multa per pagar o un arrest per complir. N’hi ha que ja s’ensumen que és el torn de les preguntes, que els policies començaran a interrogar tothom que tingui boca i ulls i, en aquest barri, més val ser mut i cec que borni com el pobre cadàver, que ja fa pudor, si és que no en feia abans.

Quan veu baixar don Fernando de Prat de l’Hispano Suiza, amb un soroll de mil dimonis al carrer de Sant Pau, cara de pocs amics, batí sobre el pijama i pipa als llavis, en Bocanegra gira cua i baixa pel carrer de l’Om fins a les Drassanes, on hi ha el carro d’El Tuerto amb el cos que han recollit de Montjuïc. L’apropa fins al port, on els mastelers es balandregen al ritme pausat de la marinada, i vigilant que no hi hagi ulls indiscrets a la vora, es desempallega del cos llançant-lo a l’aigua, amb un fort estrèpit com de roc que cau per una muntanya. En Bocanegra marxa corrent i abandona el carro d’El Tuerto. Ara ja no li cal, es diu, i se’n va cap a casa, al colomar del carrer de la Lluna, malfiant-se de la foscor, que és on s’amaguen els vampirs.

Don Fernando de Prat mira el cos de gairell sense gaire interès, i peta la xerrada de forma rutinària amb en Moisès i en Malsano. Fa veure que es vol assabentar del que ha passat, però només pensa en tornar al llit i acabar aquesta maleïda guàrdia.

—Si com a mínim tinguéssim càmeres fotogràfiques —es lamenta en Corvo quan De Prat li demana un informe per a l’endemà sobre el que ha succeït.

—Dibuixi, com s’ha fet de tota la vida.

—A vegades la vida s’acaba, senyoria, i passem a una altra de millor. Li recomanaria que li ho preguntés al nostre convidat d’aquesta nit, però crec que la seva resposta seria massa freda.

El magistrat ignora el sarcasme d’en Corvo, car ja ha arribat el metge.

—Digui’m que és mort, que me’n vull anar a dormir.

El doctor Ortiz, bigoti en alt i maleta en mà, és home de poques paraules. S’ajup davant el cos i posa un mirallet davant la boca.

—Potser sobre la ferida del coll tindrà més sort, doctor —diu en Corvo sense rebre resposta.

Busca el pols, el mira als ulls i s’aixeca.

—Portin-me’l al Clínic.

I dit això, dóna la mà al jutge i se’n va per on ha vingut. Don Fernando de Prat, en Moisès i en Malsano el coneixen prou. De la mateixa manera que es coneixen ells. Són moltes nits trobant-se al voltant d’un finat. I és així que el jutge decideix que per avui ja n’hi ha prou i que demà serà un altre dia si Déu vol. Els dos inspectors esperen que s’enduguin el cos, sols al carrer, sense més companyia que un gos que coixeja, rondina i s’atura a llepar el bassal de sang sobre les llambordes.

Al carrer Ponent número vint-i-nou, no gaire lluny d’on s’ha trobat El Tuerto, en Salvador Vaquer és al llit des de fa poca estona. Era a l’estudi esperant que l’Enriqueta tornés. Les parpelles se li tancaven. Llavors s’ha aixecat i ha anat a l’habitació de la petita Angelina, que dormia. Ha tancat la porta amb clau i ha obert la del traster, on la filla de la Dorita seia sobre la màrfega. Plorava.

—Què et passa, maca? —en Salvador se li ha acostat i li ha acaronat el cabell, curtet, tallat de forma maldestra.

—Tinc por —somiqueja.

—Per què? No has de tenir por de res —en Salvador ha fet lliscar els dits pel coll de la petita i, després, pel pit. Amb prou feines té quatre anys.

—Vull la mama…

—Jo sóc aquí, cuca, sóc aquí.

En Salvador s’ensuma ara els dits, que retenen la flaire de la criatura, i des del llit sent les claus a la porta i com entra la dona. Una fiblada el fa sentir culpable, i tot i el fred comença a suar. Para l’orella, com un gos llebrer, i se la imagina recorrent primer el menjador, després la cuina, i finalment el traster, on s’atura. Silenci.

L’Enriqueta obre la porta del dormitori i en Salvador fa veure que dorm. Ella es desvesteix, a les fosques, i s’enllita. L’abraça per l’esquena. En Salvador es mossega els llavis quan la fredor dels dits se li posa sobre les costelles. Ella respira fondo i deixa anar un xiulet d’entre les dents que li recorda una serp. La dona li mossega l’orella i després li passa la llengua pel clatell, mentre amb la mà repta pel pubis fins a caçar la presa. Ell es gira i la besa: la seva boca és calenta i salada.

Com la sang.