3

És un matí glaçat d’hivern, el Nadal s’apropa i el carrer és ple de quitxalla que juga. A prop de la canalla, a l’ombra dels portals, mà sobre mà al faldó i l’esguard atent, rotllanes de dones que vigilen mentre els homes són a la feina. En Corvo dorm, lluny de tot el xivarri, al pis del carrer Balmes, però té l’esposa a prop, que el vigila també a la seva manera i rebusca a les butxaques de la jaqueta, ensuma el coll de la camisa i comprova el tacte emmidonat de la roba interior. Afortunadament per a l’inspector, l’olor de cos podrit és tan forta que anul·la la de banya cremada i sexe de pago, i la Conxita no té altre remei que pensar que el seu marit només es veu amb cadàvers i criminals. La Conxita és un xic curta, però no ho sap, i per això viu feliç.

En Bocanegra ha baixat al carrer amb quatre rals que en León Domènech li ha donat per a l’esmorzar. Preferiria no sortir del seu amagatall, perquè té la sensació que el busquen. No sap de qui té més por: de la bòfia o d’ella, la Xucladora. Si els branques el relacionen amb El Tuerto, poden acusar-lo d’haver-lo mort (no hi ha cap motiu, no hi ha cap prova, però la bul mai no n’ha necessitat). Si El Tuerto, que en pau descansi, va dir res d’ell abans de traspassar… no vol ni pensar-ho. Compra mató a una venedora que du els formatgets en una carreta coberta amb un drap, i somriu agraït. Ella fa cara de fàstic en veure-li les dents i li torna el canvi tan malament com pot, equivocant-se a favor de la casa, evidentment. En Bocanegra desa els cèntims repartits en dues butxaques diferents: una per a en León —cada dia està més car el mató, s’excusarà— i una altra per a ell. Quan la matonera no el mira, rescluma un tros de formatge que hi ha a la carreta i es llepa el dit.

—Bon dia, senyora —s’acomiada.

—Vés a pastar fang, desgraciat.

Serà un mal dia per a en Bocanegra, la qual cosa no és gaire sorprenent si es té en compte que la seva vida és un reguitzell de frustracions i pors. Ell no es pot queixar, al cap i a la fi; qui no sap què és viure bé, no pot comparar-ho amb el que té. I tot el que té ho aconsegueix d’aquells que sempre són a temps de perdre-ho. Es llei de vida, es diu, en un món en què la llei està escrita sobre paper mullat.

Des del carrer se sent la guitarra d’en León. Avui té la Isabel, una noia de setze anys, filla de la lletera del carrer de Xuclà, lletjota i amb tant de talent per la música com un dels escarabats que acaben de morir esclafats sota les botes d’en Bocanegra. Potser un xic menys, fins i tot. La Isabel viu enganyada, pensant-se que si aprèn a tocar la guitarra podrà entrar en una orquestra, actuar al Paral·lel (que ja de mena és una ambició prou fútil), conèixer un bon mosso que li canti a l’orella cada nit i viure de les rendes. Fet i fet, qui més aprèn a tocar en aquestes classes és en León Domènech, que en aquest moment és espiat en silenci des del rebedor per en Bocanegra. En León s’arramba, acarona i ensuma. Es cec, però la resta de sentits els té ben assortits. En Bocanegra, que s’ho mira, trempa, i es diu, que llest és aquest paio, tot el barri el sent esgarrapar cordes i encara fa veure que és un mestre. Si té sort, arraconarà la Isabel i li proposarà, vés a saber, que li mengi la tita (en Bocanegra en diu així, del seu mànec: en el fons encara és un nen), perquè avui se sent afortunat. I va molt errat.

Un cop la noia ha pagat en León i se n’ha acomiadat amb un petó a cada galta, el vell cec el fa passar. Que ja sé que miraves, porc, i no me n’oblido, dels quartos, que ja m’estàs tornant el que t’ha sobrat. Piquen a la porta, deu ser la Isabel, que potser s’ha deixat el bloc de partitures.

—Vés a obrir —mana en León, i en Bocanegra, acceptant la condició de servent, en dues gambades s’hi atansa.

En Salvador Vaquer és a l’altra banda de la porta. Ha vingut a buscar-lo.

—L’Enriqueta et vol veure, ara.

En Bocanegra i en Salvador s’adrecen al carrer Ponent, i el primer abaixa el cap quan es creua amb un parell de municipals que corren a algun servei urgent a Peu de la Creu. En Salvador Vaquer, que ho veu i diu no et busquen a tu, encara no, i en Bocanegra sent una esgarrifança.

La manera més misericordiosa de definir en Salvador Vaquer és mentir. Hi ha certes persones que, si d’un dia a l’altre s’esvaïssin sense deixar cap mena de rastre, ningú no se n’adonaria. En Salvador Vaquer és tan insignificant que no paga la pena ni incloure’l en tan funesta llista. Gras i coix, d’aspecte apocat, oculta la calba sota un barret que li ve gran, i un bigoti substanciós s’aboca sobre l’abisme d’uns llavis que no parlen per no ser respostos. Viu sota l’ombra de l’Enriqueta, acomplexat per la perceptible influència de l’antic marit d’aquesta (una altra bona peça) i pel pare. De tots ells ja donaré comptes més endavant, i veureu com parlen, com pensen i com menteixen. En Salvador Vaquer rep de tots costats, però mai té prou esma per rebel·lar-se. Es diria que ja li va bé, que no necessita ser una persona, sinó algú que ha d’ocupar el lloc de l’ase dels cops. No és ambiciós, no té picardia, i no diu mai una paraula en veu més alta que l’altra. Però tampoc és un bon home. El pis de Ponent es troba en el número vint-i-nou, i és un dels tres que l’Enriqueta utilitza per à dur a terme les seves activitats (els altres dos són al carrer Picalquers i a Tallers, però no hi acostuma a viure). La llum aconsegueix escolar-s’hi pel balcó, fins a encendre en espurnes les volutes de polsim que dansen en l’aire. L’Enriqueta, però, es manté a l’ombra.

En Bocanegra empal·lideix, com si la sang li fugis del cos per por a la dona. Ella ho assaboreix, perquè sap que causa aquesta sensació en la gent. Se sap temuda.

Ella no diu res, només l’estudia des de la fosca. En Bocanegra entrelluca uns ulls petits, caiguts, com tristos. S’esgarrifa en adonar-se que l’Enriqueta mira sense més vida que la pols que flota davant seu. M’ha manat cridar, senyora, afirma ell, per sentir-se la veu, ja que no sent ni els batecs del cor. Ella no respon, encara.

Una nena plora darrere una porta, i aleshores l’Enriqueta el fa seure, plàcida i insondable com una Cariàtide, i s’hi asseu al costat. En Bocanegra està fet un sac de nervis, encongit, com un ratolí que s’arrauleix en una cantonada quan s’encenen els llums.

Els crits i els plors han donat pas a esgarrapades a la fusta. La clau, metàl·lica, negra, és al pany i tremola.

—Ets guapo, tu —diu ella, amb veu trencada—. I molt jove, però em sembla que passes gana.

—No, senyora.

—Vols menjar? —i amb un gest de la mà, en Salvador desapareix per tornar amb una safata plena de galetes. Algunes són de mantega i altres tenen fruita.

En Bocanegra n’agafa tres de cop i se les endú totes al pap. Mastega amb avarícia i és a punt d’ennuegar-se, mentrestant l’Enriqueta el mira i somriu per primer cop. Ell se sorprèn, perquè és un somrís dolç, amable. Un altre moviment de mà fa que en Salvador aparegui amb un got de cervesa, calenta, però cervesa. En Bocanegra s’empassa la bola gola avall.

—Vols menjar més? —repeteix ella.

—No, senyora, ja estic tip.

—No m’has entès: vols menjar més sovint?

—Jo no treballo per a ningú, senyora —en Bocanegra encara no sap si fa bé de refusar la invitació de l’Enriqueta.

—No t’estic oferint que treballis per a mi. Et proposo que m’ajudis. El Tuerto em feia molt bon servei, sí, però ara, el pobrissó… se’ns ha mort.

No hi pot haver més cinisme en les paraules, però no es molesta a dissimular-ho. En Bocanegra se la mira de fit a fit. La cara impàvida, les narius eixamplant-se mentre tanca els ulls, com si intentés ensumar-li la por. L’Enriqueta es mossega un llavi, en Bocanegra se sent cansat. Parlar amb ella és esgotador, perquè ha de fer veure en tot moment que és fort, que és dur i que no s’enfonsarà. És una xucladora, pensa, però es ruboritza quan creu que ella li ha llegit el pensament.

—Què hauria de fer, senyora?

L’Enriqueta té uns quaranta anys, però quan s’acosta a en Bocanegra sembla una escultura mil·lenària, un cos de marbre sense ànima. Ell li veu les dents, petites, esmolades, que provoquen un xiuxiueig gairebé imperceptible.

—El Tuerto no et va explicar mai què feia?

—Mai.

No li calia. Després de cada visita a l’Enriqueta, El Tuerto en semblava més hipnotitzat, presa d’una teranyina de la qual no volia escapar. Ella és captivadora i esgarrifosa alhora. En Salvador Vaquer, dret en una cantonada del menjador, només n’és un esclau, un zombi.

L’Enriqueta s’aixeca i s’allisa la faldilla amb unes mans tortes, com urpes, malformades. Obre el calaix d’una consola vella que grinyola i en treu un matxet. Té, ofereix al noi, i aquest l’accepta. Tem l’esdevenidor, però no pot fer res per evitar-lo. En Salvador obre la porta i en Bocanegra veu una nena de poc més de quatre anyets, morena, de cabells nets però embullats, la cara plena de mocs i la robeta com nova.

Deixa de cridar i només somica, i l’Enriqueta li dóna la mà.

En Bocanegra s’ajup, però és incapaç de mirar la nena als ulls. Acarona el mànec del matxet en el mateix instant que ensuma una flaire deliciosa que ve de la cuina. El xup-xup de l’olla se li cola al cervell. L’Enriqueta tanca la finestra i les persianes perquè no se sentin els crits fora, al carrer.

L’endemà, en Moisès Corvo i en Juan Malsano troben en Bocanegra al terrat on viu, i en Corvo li fractura un incisiu abans de donar la bona nit. Es fa mal al puny, el nano és de pell seca i múscul dur com la pedra, però amb els anys el policia ha après que una mica de dolor als artells de bon començament acaba estalviant saliva.

—El Tuerto és mort i tu vas ser l’últim amb qui va treballar —en Malsano exposa les intencions abans que en Bocanegra s’aixequi del terra, els morros sagnant.

—Qui sou?

Com que ho sap de sobres, però es fa l’orni, s’ha guanyat un altre clatellot. Aquest cop amb el revers i sense minva de dents, però amb un regust calent de sang al paladar que no li arriba a desagradar del tot.

—No sé res.

La tercera hòstia és com un got de cervesa ben ple, pensa en Corvo, sempre invita a parlar amb qui t’ha convidat.

—El Tuerto treballava per a un metge estranger del carrer Raurich. Ell sabrà el que li ha passat.

—Ha sigut ell qui ens ha dit que l’havies vist la mateixa nit de la mort —fa en Malsano, que porta la veu cantant.

—No, no, no. Ens havíem discutit. Ja no treballava amb ell.

—I el cos que vau robar del cementiri?

En Corvo l’enganxa pel clatell amb una sola mà, com una àguila caçant un conill, però un conill esquifit i llastimós, i l’arrossega fins a la barana.

—Tu decideixes. O aprens a volar en menys de trenta segons o ja pots començar a parlar —en Corvo no fa broma.

—Que no sé de què em parles! El Tuerto tenia uns negocis molt estranys, i a mi em feia massa por.

En Corvo l’aboca al carrer. El noi té el tronc en suspensió, agita els braços a la recerca d’un lloc on agafar-se.

—Vau robar un cadàver sense cap i El Tuerto apareix mort i dessagnat. No és que em sembli reprovable el fet que saquegeu tombes, és que no m’agrada que aneu sembrant la ciutat de morts així com així. Resulta molest, i acaba fent quasi tanta pudor com el teu entrecuix en aquest instant.

—Màgia negra! —és el primer que li ve al cap a en Bocanegra. La resposta no deu convèncer en Corvo, perquè el deixa caure un xic més i l’equilibri es torna cada cop més difícil.

—Em prens per idiota. Pensa que els idiotes tenen poca memòria i de vegades s’obliden que aguanten algú a pes en un quart pis.

—No, no. No et menteixo —menteix—. El Tuerto volia el cadàver per a la màgia negra, per a la bruixeria.

—El Tuerto era incapaç de distingir entre la llum elèctrica i la tifa d’un cavall. Em vols fer creure que era un nigromant?

—Un què?

En Corvo està a punt de deixar-lo anar. Però és l’única via que tenen per resoldre un assassinat de merda amb una víctima de merda. A qui li importa qui va matar El Tuerto? Li haurien de fer un monument. Normalment hauria brindat pel fill de puta que l’havia deixat fora de circulació, un cabró menys al carrer. Desgraciat i poca pena, saquejador de tombes i mutilat de guerra. Però cabró al cap i a la fi. Però potser darrere d’aquella mort, una de tantes i tantes com n’hi ha a diari en aquesta ciutat de màscares i mentides, potser, s’hi amaga quelcom diferent. Potser es tracta d’una porta oberta al monstre, o a l’home que s’hi fa passar.

—El Tuerto havia estat en contacte amb gent rara. Curanderos, xarlatans i coses així.

—Has vist mai una execució al garrot vil, Bocanegra?

En Corvo l’aparta de la caiguda i el llança contra les rajoles del terrat. Alguns coloms es desperten i piulen, però la ciutat continua fent veure que no passa res.

—No —en Bocanegra, no obstant, no té por. Sembla que el perill ha passat.

—I és clar que no. Perquè ja fa temps que el botxí no li dóna voltes a l’eina, aquí. I saps per què? Perquè quan jo pregunto, la gent acostuma a parlar. I si no parlen, doncs jo procuro que no tornin a fer-ho mai més. Sóc molt gelós.

—Jo li parlo, jo li parlo. Dic tot el que sé.

—Hauràs de saber més. —En Bocanegra s’apressa a inventar-se una bona història. Els dos policies el miren, expectants.

—Uns negres… —diu, però sap que ha de precisar—. No en sé els noms, però són dos negrots grans, de l’Àfrica, que van arribar a Barcelona fa uns mesos. Van saber a què es dedicava El Tuerto i li van demanar cadàvers.

En Corvo treu el revòlver i n’obre el tambor. Té totes sis bales, perfecte. El tanca i apunta a en Bocanegra.

—Amb aquesta merda no arribaràs ni al garrot.

—És veritat. Són dos negrots enormes, del portal de Santa Madrona. Pregunta-ho a qui vulguis i veuràs que no menteixo. Tenen acollonits els cubans i els filipins. Els amenacen de quedar-se amb la seva ànima i coses així. El Tuerto s’hi va embolicar, però jo no en volia saber res, que a mi aquestes coses em fan cangueli.

En Bocanegra menteix, però no del tot. Els dos negres a què es refereix són dos guineans de les colònies que es dediquen a extorsionar paisans i altres desgraciats que creuen que si no paguen cristianament, permeteu-me la ironia, els convertiran en zombis, en morts vivents que deuen obediència als seus amos. En Bocanegra s’hi va enfrontar una vegada que el van enxampar robant-los els calés, i encara li fan mal les costelles.

—I l’han matat ells? —pregunta en Malsano.

—No ho sé, fa temps que no veig El Tuerto.

—Però sí que el veies per anar a casa del doctor. Quin tipus de veïns tens que només volen cossos en descomposició?

—Us hi puc portar. Puc fer que els enxampeu. —Ara vols treballar per a nosaltres?