XI

El dia vint-i-tres de gener el diari preveia que aquell any, a les comarques lleidatanes, es recollirien setze milions de quilos d’olives

(però els Bastida havien començat a collir tard i el dia dotze van haver de quedar-se a casa per culpa de la nevada que, en aixecar-se en Niel, ja tenia una gruixària de vuit o deu centímetres, progressivament augmentada fins a primera hora de la tarda i seguidament de nou cap al vespre, quan arribà a tenir un gruix de trenta a trenta-cinc centímetres, segons les mesuracions que féu en Tomaset amb el metre plegable que dugué fins al bell mig de l’era, on tots tres homes van reunir-se, ben abrigats i amb les botes altes dels dies de fang, per contemplar els camps i camins que, a pèrdua de vista, desapareixien esborrats per la capa blanca i fresca, sota un cel llis i baix que encara amenaçava amb neu però que a la fi va mostrar-se més clement que l’any del gran daltabaix, quan en Niel encara era una criatura però així i tot ja col·laborà amb l’oncle i amb les dones a netejar la teulada, que tenien por que no s’enfonsés i que ara es van limitar a revisar per sota, examinant bigues i llates, per si a la nit hi tornava, car l’oncle Tomàs, enquimerat, assegurava que el mal temps encara no era fora, i ho encertà perquè quatre dies més tard, el setze, nevà de nou, si bé amb no tanta intensitat, però prou abundantment perquè algunes branques s’esqueixessin i el fruit, massa madur, caigués a terra sense que ells hi poguessin fer res, tot era massa humit, els arbres regalimaven i durant dies i dies no va parar de sentir-se el tic-toc de les gotes que s’escorrien de les canals mentre ells es marfonien sense saber què fer i en què ocupar llur forçada ociositat quan van haver deixat nets el corral, el cóm, l’estable, i només els restà el recurs d’asseure’s entorn del foc o, com decidí en Niel, d’aprofitar el temps per esberlar els troncs i les soques reunits a la llenyera que hi havia a tocar del corral, d’on els anà traient cap a l’entrada que ben aviat va quedar plena d’estelles i de serradures segons utilitzés el mall i el tascó o la serra, amb aquell entusiasme i aquell sentit de la continuïtat que solia posar en tot, atent però, mentre treballava, a la blancor de fora, a la capa de neu que anava minvant i ja sollada, a partir del segon dia, per llur anar i venir, per les roderes del carro i les potades de les mules que van enganxar perquè en Tomaset i la tia Andrea fessin el viatge fins a la vila amb dos sacs, que després van tornar plens de pa, i un cistell on posaren pots i conserves i cinc quilos de vedella en previsió que no es trobessin amb els pixats al ventre com anys enrera, quan van restar incomunicats potser dues setmanes senceres i els va caldre enfornar tan bé com sabien i viure del corral i del porc, que ara la tia Beneta no podia menjar perquè tenia prohibits els greixos i el metge preferia veure’l substituït per la carn de be o per la vedella, la meitat de la qual, a falta de nevera, van posar en un calder ple de neu premuda que la conservà tendra i fresca sense necessitat de salar-la com havia proposat l’oncle Tomàs, momentàniament oblidat que la sal tampoc no era massa favorable a la seva dona, una de les pastilles que prenia sembla que la privava d’eliminar-la degudament i això de vegades li ocasionava petites inflors a causa de la concentració d’aigua, com va explicar-los l’especialista quan, en una de les seves periòdiques visites, la tia es queixà del que ella ja es pensava que era una nova malura i no passava de ser un efecte secundari que no oferia perill mentre la inflor no fos excessiva, que mai no ho fou si s’exceptua un cop que va abusar del bacallà esqueixat, que a l’estiu menjaven amb l’amanida del berenar-sopar que feien a darrera hora de la tarda, car després, abans d’anar-se’n al llit, es limitaven a reforçar-se amb una sopa de pa a la qual afegien un ou, una altra cosa que estava gairebé prohibida a la tia Beneta, per sort no tan afeccionada a aquestes menges com la Pilaret, que va revelar-se una gran devoradora de truites a la francesa, amb patates i amb trampa, d’ous durs i remenats que alternava amb bones tallades de pernil o plats abundants de tupina que ningú no li estalviava, ben al contrari, car tots insistien que li calia endrapar força, i sòlid, perquè no li faltés la llet i la nena pogués mamar abundantment, com feia a hores regulars seguint el consell de la llevadora, que els havia dit que no hi havia res millor que observar un horari sense apartar-se’n si volien estalviar-se, i evitar, sobretot a la petita, molèsties i malalties, un consell ben assenyat perquè la Quimeta semblava pujar robusta i en general es passava les nits clapant d’una sola tirada, ben abrigadeta al bressol que havien instal·lat prop del llit on ell i la Pilaret, sota un parell de mantes que els escalfaven com un torró, s’estimaven il·lusionadament però sempre amb una mica de quimera, car ni l’un ni l’altre no es volien omplir massa de criatures, a la masia no hi havia comoditats perquè la noia es rentés i ell no sabia a qui demanar un pessari després que, per indicació seva, la Pilaret n’insinuà alguna cosa a la senyora Florència que es féu el desentès i, quan ella insistí, va contestar-li que allò perjudicava i que només en duien les males dones, una resposta que molestà en Niel i li féu rondinar que la dona era una «tia carca», tot pensant que potser al Niu li haurien solucionat aquell afer si hagués continuat existint ni que només fos en aquella forma dissimulada dels darrers temps que hi anà, però ara ja no existia de cap manera, el cafè i la casa del costat havien estat clausurats i els nois que no tenien promesa complaent o els vells desitjosos d’una mica de carn fresca havien d’acudir a la mitja dotzena de noies lleugeres que sempre hi havia hagut a la vila i que feien el gran negoci a més d’escampar malalties venèries a dojo, com havia dit a en Niel en Jaumet Barrera, ara empleat a la Previsió, la darrera vegada que van trobar-se i va passar una d’aquestes mosses mentre canviaven unes paraules, potser dues setmanes abans de la nevada, un dia que s’aturà a beure un conyac al cafè proper a l’estació després d’haver deixat al molí un carregament d’olives, el penúltim, unes olives grasses i vives que contrastaven amb les darreres que van collir i, sobretot, arreplegar de terra quan la neu els deixà tornar als camps encara amarats d’humitat, tanta que de primer només podien passar pels bancals en guaret si no volien perjudicar els brins verds de l’ordi, el blat, el sègol i la civada que ja s’escampaven com una catifa i anaven cobrint els menuts terrossos prou espessament perquè fos possible de confiar que l’oncle Tomàs estava en el cert quan digué que any de neu any de Déu abans d’ajupir-se de nou cap a l’escampall d’arbequines eixarreïdes que tots, la Pilaret inclosa, anaven plegant);

aquell mateix mes s’havia publicat l’ordre que dictava normes per a l’expedició de la cèl·lula d’identitat fiscal per a tota mena de vehicles de tracció mecànica creada per l’article 20 de la Llei del dia 23 de desembre de l’any anterior

(però el tractor, que l’oncle Tomàs ja feia temps que volia comprar, no van adquirir-lo fins al març, després d’haver-se mort l’euga, un tractor menut que podia passar pels bancals sense perjudicar massa el plantat, però que així i tot el senyor Sostre, si hagués viscut, no hauria aprovat com aprovà en canvi el seu fill quan en una de les cartes que en Niel solia escriure a la Mercè en nom de la família esmentà aquella compra feta gairebé en col·lectivitat, car l’oncle volgué que tant ell com en Tomaset l’acompanyessin, aprofitant que havia d’anar a Lleida amb la seva dona, i, l’endemà al matí, havent despatxat ja la consulta, es presentaren tots quatre a l’establiment de la Banqueta on fullejaren catàlegs i examinaren els models que l’home tenia al local abans de decidir-se per aquella joguina pintada de blau, de quatre cilindres i 50 H. P., que els va costar un ull de la cara sense que a l’oncle li sabés greu perquè la màquina no menjava, com va dir, sense pensar que d’una manera o altra també calia alimentar-la i a més hi havia l’assumpte de les reparacions quan s’espatllava, més que res en mans d’en Tomaset que resultà força destraler tot i que ell també havia seguit un curs de tractorista al Sindicat però que no tingué gaires ocasions d’avariar-lo fins més endavant, car aquell any entrava en lleves i poc després se l’enduien a Saragossa, confortat amb un sermonet del seu pare, que li aconsellà de fer bondat i va recordar-li aquella sífilis, per sort guarida ja feia temps, que, com digué, li havia de servir de lliçó per a tota la vida, cosa que ell va admetre amb la mena de docilitat pròpia de la persona que té ganes d’acabar com més de pressa millor amb una situació enutjosa tot mirant de reüll les cames de la Pilaret que, girada d’esquena, recollia el sonall que havia deixat caure la menuda i descobria un inici de cuixes sota el vestit que la positura li premia contra les bragues, que es dibuixaven vagament, i que desvià tot seguit l’esguard cap a en Niel, que va sentir-se molestat com sempre que tenien lloc aquests petits incidents inevitables en la vida en comú, sobretot perquè el xicot posava en la seva mirada una intencionalitat irritant amb la qual potser pretenia de venjar-se fins a cert punt del fet que en Niel s’hagués quedat amb la noia que a ell també li agradava però que no li havia costat gaire d’oblidar, si era veritat, com deien, que els diumenges, ara, sortia amb una criadeta andalusa que servia a can Tronat, uns antics propietaris de la vila vinguts a menys però encara plens de pretensions i ell, el senyor Isidre, en aquells moments prohom de la Germandat de pagesos i regidor de l’Ajuntament, on sempre figuraven aproximadament les mateixes famílies, els cacics, que deia l’oncle Tomàs quan recordava les eleccions d’abans de la guerra i les tupinades que es feien perquè sempre sortissin de les urnes gent benestant i conservadora, cosa que pel restant no calia estranyar gaire en una localitat més aviat de picapits sota les aparences progressistes de la primera generació de postguerra que, sense aconseguir-ho del tot, mirava de desplaçar els vells, la majoria simples noms per a en Niel que a la vila només hi havia anat a col·legi, a mercat i a divertir-se i es passava la vida en la soledat de la terra, sembrant, collint, llaurant, anys sencers rera la rella i sense altre horitzó que les anques dels animals que avançaven pesadament i ara enfilat al tractor que li estalviava suades abans inevitables i enllestia en poques hores les finques que temps enrera havien exigit diades senceres, però no més lliure per això, car la terra és abassegadora i d’altra banda existia en Quirze, amb el qual els Bastida no havien comptat en comprar la màquina, que ja els l’anà a manllevar quan tot just feia una mesada que la tenien, imaginant-se tant ell com en Pere que n’hi havia prou amb engegar el motor i posar-se darrera el volant, ignorància que, per por que no li espatllessin la joguina, obligà el noi a fer més de quatre jornals gratis a can Borda mentre el cunyat s’allistava al proper curset del Sindicat; en Niel no el volia veure potinejar el tractor fins que tingués el títol i tampoc no li’n volia ensenyar ell perquè en Pere, tan excel·lent xicot en d’altres aspectes, era potser encara més barroer que en Tomaset i molt despreocupat amb les eines, només calia fixar-se en els magalls, aixades, caveguets, arreus, forques, arpiots, malls, serres, porgadors, dolces i erers del batre que tenia el sogre, sense dir res del carro on no hi havia una post sencera, faltaven dos o tres barrots i una de les vares, esberlades, exhibia el pegot d’una làmina de ferro que el vell havia trobat en algun lloc i clavà ell mateix, sòlidament, però sense habilitat i amb una abundància i un retorçament de claus que més de quatre cops havien encetat la pell de la mula, un rossí pansit i malagradós més acostumat a la palla que al gra, que l’home estalviava darrera la inútil quimera de fer-se ric en una propietat menuda i, per sort seva, controlada molt de lluny, car en tots els anys que feia que en Niel era a can Doll només dues vegades havia vist els amos de can Borda, i totes dues vegades perquè el pubill hi pujà a caçar amb uns amics que bevien i menjaven molt però mataven poques peces, potser perquè no n’hi havia gaires a despit que a les masies ningú no era caçador llevat d’en Tomaset, que es comprà una escopeta, es procurà un gos, tot i saber que al seu pare no li agradaven des que essent petit el mossegà el que aleshores tenien, i de tant en tant feia una sortida, cal dir que en general força encertada, perquè sempre portà alguna guatlla, perdiu, llebre o conill d’unes excursions que sovint duraven des que apuntava el dia fins a posta de sol, quan tornava xiulant i fresc com si només s’hagués arribat a la clotada dels oms a fer una bona dormida, el sarró a l’espatlla i l’arma encara a les mans, carregada com va deixar-la en anar-se’n a la mili, inútil fins una tarda que a en Niel se li acudí disparar quatre trets i sortí rostolls enllà, en direcció al poble, que va contornejar abans no li saltés el primer conill, un animal vell i astut que va escapar-se-li sense dificultats però que en la seva correguda tingué l’encert d’aixecar un vol de perdiuetes joves, de les quals el noi tocà dues i només va poder trobar una, la primera i la darrera de la seva vida perquè aquest cosset encara càlid i sagnant a les mans va fer-li una mena d’angúnia que, en arribar a casa, l’obligà a desar l’escopeta al seu lloc i deixar-la tranquil·la, amb prou satisfacció de la Pilaret que l’havia vist marxar amb la nena en braços i l’esperava asseguda prop del clos on guardaven el tractor que en la penombra encara semblava nou i immaculat, com es conservaria fins aquella tarda, temps a venir, que en Pere, quan ja tenia el curset acabat, va estar ben a punt de perdre-hi la vida);

el maig d’aquell mateix any van poder llegir, distretament, que es treballava amb intensitat per introduir la causa de la beatificació d’Isabel la Catòlica i que el postulador de la dita causa havia presentat una comunicació històrico-canònica sobre la dispensa secreta que la jerarquia eclesiàstica féu en el matrimoni dels Reis Catòlics.

(però ells, aleshores, prou feina tenien amb un altre matrimoni gens històric i al capdavall força recent, puix que es referia al de la Marianna, la qual un vespre, quan tornaven dels camps, va presentar-se tota despentinada, desfeta de cara i amb la maleta a les mans perquè, com anà explicant, de primer amb aparent serenitat i després entre llàgrimes, havia deixat el marit per sempre, aquell Quiquet anys enrera tan estimat i ara, per boca seva, un poca-vergonya, un faldiller i un indecent que no li tenia cap respecte i prou barrut per jeure a la pallera amb la Lola de can Llarg, una casada amb dos fills bruts com una guilla i tan perduda que encara va tenir la cara de dir-li que no calia que s’enfadés, que n’hi havia per totes, al·ludint, és clar, les virtuts virils d’en Quiquet que de vegades es passava setmanes senceres sense tocar-la, ara ja sabia per què, aquella bruixa se li devia endur tot el suc i acabaria fent-ne un tísic com del seu marit, un pobre home abans ple de vida i ara eixarreït i aplanat que sempre li anava darrera com un gos amb la llengua penjant, perquè ella no parava d’excitar-lo com excitava tots els homes amb aquelles grans anques que tenia i aquells pits grossos que s’havia tret dels sostenidors i que el fastigós d’en Quiquet li besava, tots dos panteixant sobre la palla confortable i cruixidora on ella no els hauria descobert mai si en mala hora no se li hagués acudit d’anar a buscar aquell tros de reixat de galliner que sabia que hi havia al clos i que ara s’hi quedaria per sempre, ja que ella no tenia pas la intenció de tornar-hi més, a casa, encara que l’home i, darrera seu, els sogres acudissin a suplicaria de genolls, ja els ho va cridar quan sortia amb la maleta, sense preocupar-se de les xafarderes que oloraven que passava alguna cosa i van començar a treure el cap per portes i finestres i l’espiaren mentre ella fugia cap a can Doll, on es quedaria si ells encara la volien, acabà amb el cap sobre la taula, ara plorant a llàgrima viva al costat de la maleta que havia deixat per terra, prop de les dones, que llançaven tot de reines santíssimes!, i de l’oncle Tomàs, que es gratava la closca per sota la gorra que se li precipità cap al front arrugat i a l’últim va dir que tot podia arreglar-se, cosa que la noia va contradir amb uns quants cops de cap enèrgics i repetint que, el poca-vergonya aquell, no el volia veure mai més, que ja hi havia fet la creu, com va repetir encara al mateix Quiquet, que acudí mitja hora més tard, ja ben fosc, amb la bicicleta, que tenia un pneumàtic rebentat i que abandonà contra el pedrís a tocar de l’entrada abans de pujar els graons de quatre en quatre, tot congestionat i assegurant que es tractava d’un malentès, expressió ben desafortunada que féu riure en Niel d’amagat quan l’oncle va contestar-li mansament i sorneguer:

difícil ho veig,

sense que ell en fes cas perquè no s’adreçava a la família sinó a la seva dona, que aixecà el cap per dir:

vés-te’n, vés-te’n amb aquella bagassa!

i aleshores abandonà la taula i va precipitar-se cap a la seva habitació de soltera tot i que sabia que ara, de dormitori, no en tenia a la masia i que aquella cambra la utilitzava el matrimoni, en Niel i la Pilaret, però massa atabalada per preocupar-se d’aquestes insignificances si bé per altra banda pensà a passar la balda perquè en Quiquet no pogués entrar i es veiés obligat a cridar des de fora:

però Marianna, noia!…

mentre picava amb els punys i feia tant de rebombori que a la fi l’oncle Tomàs li va dir que més valia que se’n tornés a casa seva, que ja veia que de moment no hi havia res a fer i que calia esperar que la noia es tranquil·litzés i entrés en raó, una manera de dir, afegí, perquè

a fe que si tot això és veritat et mereixes que et tregui a bastonades,

el mig amenaçà mentre l’arrancava de la porta i la tia Beneta llagrimejava:

quina desgràcia!

silenciada després pel seu marit que cridà:

que no et senti més!

i va empènyer el noi escales avall, sense deixar-li recollir la maleta, que volia endur-se, i tractant-lo de brètol quan el xicot afirmà amb gran inconsciència que:

tampoc no n’hi ha per prendre-s’ho així,

i muntà a la bicicleta, d’on tornà a davallar tot seguit en recordar-se o en adonar-se potser per primer cop que tenia el pneumàtic rebentat i calia canviar-lo o reparar-lo, cosa que l’ajudà a fer en Niel a la claror d’un llum d’oli que van penjar en una estaca de l’entrada, on ja hi havia un collar descosit que hauria fet tant de servei al Quiquet com a la mula, ja que al veure del noi es mereixia de sobra aquell qualificatiu darrer de

mira que ets burro!

que li etzibà encara l’oncle Tomàs abans de tornar-se’n cap a dalt a reunir-se amb les dones i deixar-los tots dos inclinats sobre la roda que desmuntaren mentre el marit abandonat mormolava:

ves què cony m’havia d’anar a pensar!

sense que aclarís si es referia a la fugida de la muller o al fet de deixar-se sorprendre amb els pantalons abaixats davant la Lola de can Llarg, un contratemps que, com va dir-li en Niel amb una mica de sorna:

un dia o altre t’havia de passar,

donant-li a entendre que ja havien tingut altres notícies de les seves escapades extraconjugals encara que la Marianna les ignorés i hagués de continuar ignorant-les, car ni l’oncle ni ell feren al·lusió davant la noia i les altres xafarderies que corrien i que encara l’haurien reforçada en la seva decisió de quedar-se a can Doll que ella, aquella mateixa nit, quan els pares provaren de fer-la reflexionar, justificà amb uns mots,

al capdavall no tenim fills,

que potser explicaven la conducta d’en Quiquet, sense excusar-la, és clar, puix que ella, com va assegurar, sempre li havia estat fidel i mai no se li havia negat com sabia que de vegades feien altres dones, això dit sense cap mena de vergonya, amb tota naturalitat, amb una senzillesa que tots acceptaren però que no resolia un afer que dividí les opinions, perquè la Beneta semblava afavorir les inclinacions de la noia mentre l’oncle Tomàs opinava que l’havia de perdonar sempre que ell prometés que es portaria bé en el futur, com amb tota probabilitat faria després d’aquell escarment que el posava en evidència davant de tot el poble i de la seva mateixa família, gent sensata, tant el sogre com la sogra, que va fer cap a la masia l’endemà al matí, digué que per pròpia iniciativa, per tal d’intercedir pel seu fill, que no havia aclucat l’ull en tota la nit i era

un infeliç,

assegurà amb un convenciment sospitós que tampoc no li va valdre de res perquè la Marianna, tretze que tretze, no es volia moure de casa els pares i quan en Quiquet es presentà de nou, vora migdia, es va tornar a tancar a l’habitació de la tia Andrea, on havia dormit o maldormit i d’on no sortí fins que, per la finestra, el va veure allunyar-se cap al poble i la llar que ella no trepitjaria més, repetí aquell vespre a la Pilaret i després a en Niel, que va agafar-la pel seu compte a la galeria, mentre esperaven el sopar, i volgué convèncer-la que calia acceptar les coses com es presentaven, perquè, de perfecte, no n’era ningú, sense que ella l’escoltés, ja que aleshores es descordà amb una pregunta:

¿te’n recordes, d’aquell vespre, ja fa anys, que vas trobar-me plorant?

que a ell no sols li semblà que no tenia res a veure amb l’assumpte sinó que no l’acabava de situar, l’episodi li havia fugit de la memòria i va caldre que ella precisés:

vas entrar a la meva habitació i després vam venir cap aquí i tu em vas dir si era per algun xicot,

per remembrar dèbilment un temps en què li semblà estar-ne enamorat, aleshores que era una criatura i ella una noia ja feta que una nit sorprengué ajaçada i sanglotant per uns motius misteriosos que fins seguiren essent-ho una mica quan, en contestar-li ell:

ah sí!

sense convenciment, la Marianna explicà:

no tot era avorriment, em sentia desgraciada de ser noia, com ara,

i afegí, en adonar-se de la seva incomprensió: ho veia tot, com seria, però hi vaig caure, amb una recança punyent que desconcertà en Niel, dret al seu costat, prop de la barana, sobre la mar d’arbres que onejaven blanament en la fosca sota la brisa que havia desfet un ble de la noia, la qual mirava enllà i quan ell va dir, gairebé balbucejant:

no ho podies saber, que t’enganyaria,

va girar-se-li de nou i mormolà:

no, això no,

amb una expressió fosca com les seves paraules que després ell tractà d’aclarir amb l’ajuda de la Pilaret, quan ja eren al llit i li reportà l’escena amb l’esperança que, en descriure-la, saltaria una peça que li semblava que mancava i que potser era la que traduïen els mots de la noia, que va dir:

és que costa, viure dia darrera dia,

primer indici d’una insatisfacció que després negà amb l’únic argument aleshores vàlid:

però nosaltres ens estimem,

sense que se li acudís, però a en Niel sí, que aquella devia ser la trampa al·ludida per la Marianna, amb la qual li hauria agradat de tornar a parlar-ne. Ara que la Pilaret li havia insinuat el camí, i, com penedida d’haver descorregut un vel, es premia contra seu i li acompanyava la mà cap a les sines indòcils fins que va sentir que el desig acudia i llavors s’esmunyí sota seu tota tendra i oberta i, amb tot, passada la pruïja, incapaç de fer-li oblidar que el món era més ample que no s’havia pensat i la dona més profunda que no sabia, potser perquè ell sempre havia estat content amb la seva condició i elles ho estaven rarament a despit de les aparences, ignorava si perquè aquest era un món de mascles o perquè l’home és més migrat i la dona més generosa, com tal vegada hauria pogut explicar-li aquella noia que en la seva adolescència havia plorat per «no res» si al cap de dos dies no l’hagués convençuda el marit de tornar amb ell, quan va sorprendre-la a soles fora de casa, perquè devia espiar-la, i va demanar-li perdó plorant, si calia fiar-se dels seus ulls encara humits i vermells quan tots dos pujaren al pis a fer la maleta amb la qual sortien en el precís moment que l’oncle Tomàs tornava del camp amb l’únic animal que els quedava, a temps d’endur-se en Quiquet cap a un racó i de dir-li, com va explicar, que ell també creia que la muller ha de viure amb el marit i que no havia deixat de repetir-ho des que la noia l’abandonà, però que ara afegiria que cal que el marit sigui un home i, al seu entendre, no ho era aquell que ho volia tot, el que li pertany i el que pertany als altres, perquè s’ha de saber escollir, cosa que en Quiquet va entendre prou bé i va assegurar que tindria present, potser aleshores amb sinceritat, però de voluntat massa dèbil perquè hi fes honor, si en Pere de can Borda no mentí quan, tres o quatre mesos més endavant, confià a en Niel, un dia de mercat, que l’havia vist entrar en una casa on aparentment no se li havia perdut res, de tronc amb una dona prou coneguda a vila per la seva afecció a rodonejar els ingressos del marit, un peó de la construcció, amb rebolcades remuneradores, com sabia el mateix Pere que també hi havia tingut a veure i va haver de pagar dues-centes cinquanta pessetes tot i que compartí la dubtosa intimitat amb un altre noi amic seu amb el qual després renyí perquè el fill d’en Quirze començà a rondar-li una germana que per la seva banda no semblava mostrar-se indiferent, en fi, una llarga història que en Niel escoltà distret mentre es preguntava si li calia comprendre el marit de la Marianna i fer-li un cap nou per la seva falta de formalitat o deixar les coses tal com estaven i rentar-se les mans d’un afer que fes el que fes, ara ho veia ben clar, prosseguiria fins que hi hagués un altre escàndol o la Marianna es resignés com tantes altres dones amb marits volàtils que troben refugi prop dels fills, quan en tenen, o paguen amb la mateixa moneda, cosa que li semblava estar segur que no faria mai la noia, ara una dona de trenta-tres anys que n’aparentava potser quaranta mentre, al seu marit, ningú no li hauria fet els trenta-quatre que devia tenir segons els càlculs d’en Niel, que es va jurar, sense que ningú li ho demanés, que mai no faria una cosa així a la Pilaret, tan bonica, tan jove i tan ferma);

també per aleshores va veure en Niel en un tros de diari que sostenia mentre defecava el resum d’una conferència pronunciada per un catedràtic de Dret del Treball que combatia el decret del 21 de setembre i, segons comprengué, va dir entre altres coses que abans de procedir a un augment de remuneracions a les zones rurals, calia fomentar en els treballadors del camp la inclinació a les despeses que els fes apreciar degudament la necessitat d’un nivell de vida més alt

(però, se li va acudir al noi, les generacions joves podien passar-se perfectament de cap estímul en el que es referia a despendre, a can Bastida sempre havia vist que ni la Mercè ni en Tomaset no tenien cap propensió a l’estalvi immoderat i que aquesta característica era compartida pels fills dels pagesos de la vila, del poble, i pels jornalers que ara i adés, quan en Tomaset era més jove i mentre va estar a la mili, llogaven a can Doll, tots ells inclinats a viure al dia fins i tot quan sabien, els llogats, que els jornals caurien vertiginosament un cop passada la collita i els caldria, sovint, acollir-se a d’altres feines, circumstància que els donava una inestabilitat desconeguda entre el proletariat industrial al qual tendien a incorporar-se, com aleshores ja havia remarcat tantes vegades i com no ignoraven els grans propietaris terratinents de la vila, que acusaven precisament aquella ànsia de confort i de despesa com una de les rels del despoblament, sense que, a molts d’ells, se’ls acudís que no sols de pa viu l’home, i encara menys d’un pa no assegurat al llarg de l’any i que encara escassejaria més a la vellesa, quan la responsabilitat de mantenir-los recauria en els fills, els quals, al pas en què anaven les coses, es trobarien en la mateixa situació que els pares o pitjor des que una brigada de vuit o deu homes era capaç de liquidar en una mesada tota la collita de cereals del terme i l’ús cada dia més generalitzat dels tractors estalviava un setanta-cinc per cent de la mà d’obra o més, perquè la màquina del Sindicat llaurava en pocs dies quilòmetres i quilòmetres de camps de cases que abans havien tingut un mosso per a les mules i ara se n’havien desfet perquè entre una cosa i altra únicament les olives, per a la collita de les quals encara no s’havia inventat res que superés els dits, exigien estranys a la família, personal femení que durant l’hivern abandonava momentàniament i eventual les cases on feien feines i s’abocaven a la terra, que en tot l’any no trepitjaven ni trepitjarien, ja, les noies que ara pujaven perquè a les fàbriques no els permetien festes i inauguraven una vida no pas més lliure, però reconeguda, classificada, objecte de preocupació, protegida, temuda pels dirigents, inquieta, capaç de solidaritat, d’esperit de cos, perfectible com no semblava ésser-ho la del camperol anàrquic i oblidat que pagava el pa de tots els seus compatriotes amb una suor no agraïda perquè any darrera any venia el blat sense més augment que uns pocs cèntims i comprava a les botigues amb una moneda progressivament més escassa, sense que li fossin perdonats ni disminuïts els impostos els anys de mala collita ni entrés en el joc, encara relativament vigent, de l’oferta i la demanda, com no fos a l’hora de les ametlles sempre o gairebé sempre perjudicades per les glaçades tardanes que rostien els arbres i migraven el fruit, envellien prematurament les plantes i feien renegar a l’oncle Tomàs que ell sí encara pertanyia a la vella escola del camperol frugal que conserva el vestit amb què es va casar fins que les ames se l’han menjat i s’alimenta gairebé exclusivament dels productes que cull, i més ho hauria fet encara si a can Doll haguessin pogut tenir un hort com cal i no aquella clapa miserable que calia regar a força de braços quan no plovia i de vegades ni així quan l’any era massa sec perquè s’atrevissin a abusar de la cisterna, i aleshores tot sortia rebordonit, els tomàquets i els pebrots, si arribaven a florir i a granar, es rebentaven i s’omplien de clivelles i, dins, allò que havia de ser polpa s’enduria, com les quatre mongetes que arribaven a esquerar-se, esgroguissades i menudes, massa de fils immastegable com els pèsols reduïts a perdigons i que a la vila, on calia comprar-los, anaven cars com el foc al dir de la tia Andrea que al capdavall poques vegades n’adquiria i sempre només per a la tia Beneta, la qual, amb tant de règim, ja començava a estar farta de verdures, i sort encara que no havia avorrit l’enciam que menjava cada dia, en general també comprat a les hortolanes, que el cobraven a dues pessetes, a tres les bledes i a tres cinquanta les cols, i això quan la duresa de l’hivern no els feia empènyer els preus, que no s’avenien a regatejar, com elles, ni ningú, no podien regatejar-los quan acudien a comprar espardenyes, camises i pantalons de vellut i darrerament de mecànic per als joves, que cada dia s’assemblaven més en llur vestir als operaris dels tallers i de les indústries, a poc a poc afeccionats als texans que els cenyien el tou de la cama i fins guanyaven l’ànim de les noies i de les casades joves com la Pilaret, que se’n comprà uns no sense la secreta reprovació de les dues ties i de la seva pròpia mare, que ho trobaven poc femení tot i que, al veure d’en Niel, li donaven un aspecte una mica destraler que encara la feia més graciosa a despit que se li marcava una mica massa el cul, motiu per què a la fi acabés abandonant-los, gairebé de nou en nou, i aleshores reprovada, també secretament, per haver incorregut en una despesa inútil bo i que, a ells, no els hagués costat res; llevat de la manutenció el matrimoni duia una vida econòmica independent, en Niel cobrava el seu jornal de mosso i no havia de donar comptes a ningú dels seus capricis o dels de la seva dona, pràcticament inexistents perquè, a ella, el seu treball a la vila no l’havia aviciada, continuava sent una camperola, es feia els vestits o, més ben dit, se’ls refeia, car enrera no n’havia comprat cap des que eren casats i a ben segur que tardaria força a fer-se’n un de nou mentre sortissin tan poc de la masia, on, a la noia, l’esclavitzava de moment la filla, que en el curs d’aquells mesos només tres vegades deixà per acompanyar en Niel a vila, en bicicleta, on assistiren al cine i un dia van tenir la humorada d’anar-se’n a ballar entre els solters al mateix local on de fet havia començat tot, com recordà ella en preguntar-li si no s’havia oblidat d’aquella tarda, que en Niel assegurà que tindria sempre present perquè li havia passat una cosa que no passa a tothom,

quina?

volgué saber la Pilaret, i ell:

que una noia se’m declarà,

tot rient i prement-la ben fort, entendrit per la simplicitat que havien tingut la pregunta i la resposta aleshores, i tot seguit excitat per la calidesa del cos femení que més tard, quan retiraven cap a casa a les fosques, va voler posseir com ja ho hauria volgut fer aquell dia pretèrit, si bé no en el mateix tou d’herba on van refugiar-se, ella com una mica esverada i dient-li que era foll però tan delerosa com el xicot quan sentí els llavis que la besaven i les mans que se li endinsaven per la roba mentre mormolava:

qualsevol diria que no ho podem fer a casa,

sense ni una engruna de convenciment i després sense ganes d’anar-se’n perquè el vespre era dolç i resultava d’allò més romàntic seure sota aquella tallada de lluna que feia brillar els metalls de les dues bicicletes abandonades contra un arbre abans de tornar a agafar-les per pedalejar cap a la masia, on arribaren ja molt tard, quan les ties començaven a anguniejar-se per si els havia passat alguna cosa, alienes al seu món, que no havia perdut espontaneïtat o era encara capaç de retrobar-la de tant en tant, perquè també calia comptar el dia que van estimar-se al celler, on ell va seguir-la quan la noia anava a cercar vi i aquella nit d’estiu que ho feren a l’era on en Niel solia quedar-se a dormir tot sol des que una vegada els van prendre un sac de blat, abans de casar-se, desaparició que atribuïren a en Quirze, sense proves i potser amb excés de temeritat, perquè després l’oncle Tomàs va descobrir camí enllà prop de la carretera, les rodades d’una bicicleta que els semblà que no corresponien a les de la masia ni a la d’en Pere, el qual ara se n’havia comprat una de nova, amb canvi de marxes i tot, una màquina que va costar-li prop de mil cinc-centes pessetes, com va dir i repetir el vell, que no se’n sabia avenir i fins es mig barallà amb el xicot per ser tan mà foradada i rebentar els diners que a ell tant li costaven de guanyar, com si el noi no treballés més i tot i, pràcticament, sense compensació, puix que la bossa continuava en mans de l’home, una bossa ben lligada que s’obria en ben poques ocasions i mai amb generositat, car a ell sí que ningú no li havia ensenyat a despendre i ara ja semblava una mica tard, tenia seixanta anys atrotinats i gasius i, en el fons, cap mena de necessitat; potser mai no l’havia tinguda);

d’altres periòdics procedien al recompte i a la distribució del comunisme mundial a propòsit d’una conferència celebrada a Moscou, on s’havia posat més o menys en clar que, a part els iugoslaus i els albanesos, tots els països europeus de l’òrbita socialista eren al costat de Rússia mentre els africans i alguns americans s’inclinaven cap a Pequín, i d’altres contrades, com la Mongòlia, oscil·laven entre dos conceptes cada dia més antagònics del socialisme marxista

(una mica com en Marc i la Mercè que a finals d’estiu van passar una setmana a la masia i en algunes converses escadusseres semblaren revelar simpatia cap al trotskisme, a jutjar per llur interès per la revolució permanent tal com l’entenia el vell i difunt company de Lenin, tan desacreditat entre els comunistes ortodoxos fins on sabia en Niel, que altrament no es trobava en situació de discutir i es limità a il·lustrar-se una mica, no tant com hauria volgut perquè l’actitud de l’oncle no afavoria aquesta mena de converses i ells feren relativament poca estada a la casa, car la meitat de la setmana van passar-se-la d’excursió per diferents indrets de la comarca a cavall de la moto que ara tenia en Marc i amb la qual havien acudit de Barcelona sense més equipatge que una menuda maleta, tot plegat una imprudència al dir de les dones i en opinió del mateix oncle Tomàs tot i que ell amb paraules no va expressar com reprovava que la seva filla es passegés amunt i avall d’aquelles carreteres de tercer ordre en una màquina sorollosa i trontolladissa que no podia fer cap bé a la criatura que esperava per dins de sis mesos i que ja li inflava visiblement el ventre sota els vestits folgats que duia, un esdeveniment que els va caure de sorpresa a tots, puix que la noia no n’havia parlat en cap carta, com si se n’avergonyís quan era tot el contrari, n’estava d’allò més satisfeta, una satisfacció ni tan sols dissimulada per les molèsties que sol produir aquest estat, en ella gairebé inexistents; només al tombant dels tres mesos, va explicar a les dones que després ho repetiren als homes, havia passat per quatre o cinc dies de malestar, deixadesa i una mica de mareig, ara totalment superats, de manera que l’embaràs no la privava de res i se sentia àgil i forta per anar d’una banda a l’altra de paquet del seu marit i per col·laborar amb ell en la tasca una mica imprecisa que feia en Marc a Barcelona i a les localitats veïnes per ordre del partit que creixia però que únicament utilitzava una part dels seus membres i simpatitzants, els més segurs i decidits, en la feina de propaganda i d’organització, arriscada, audaç i, fos com fos, li semblà a en Niel, una mica impròpia d’una dona prenyada que s’exposava a haver de donar llum a la presó si la policia la detenia, una reflexió que va fer-li una tarda que en Marc sortí a fer un tomb tot sol i ell pastava fang en un cap d’era i que ella contestà dient:

en una societat con la nostra, seria un honor, convençuda i disposada a convertir-se en màrtir amb totes les de la llei si calia, i això gairebé joiosament, car la Mercè havia canviat força en el curs d’aquell any que no la veien, havia superat tot rastre de vacil·lació, tot temor burgès, la causa del seu marit era enterament la seva causa, parlava amb una seguretat que abans no havia tingut, se la veia enèrgica, decidida, i no sols en les seves paraules, sinó en la manifestació física de la seva persona, més bella, més alta, en un punt de maduresa que l’embaràs accentuava sense fer-li perdre gràcia ni donar-li pesadesa, cosa que devia indicar també que era feliç en el seu matrimoni, una impressió confirmada per la seva actitud pública amb el marit i la d’ell amb ella, en Marc més tendre i atent que en Niel no l’hauria suposat mai, potser precisament perquè la noia estava prenyada, potser perquè encara no havia oblidat que ella l’esperà cinc anys mentre era a la presó i superà els descoratjaments, el pes dels anys que s’acumulaven i se li enduien una joventut ara retrobada en una doble il·lusió, la de l’amor realitzat i aconseguit i la del futur pel qual treballaven, units, doncs, en un llaç envejable i que en Niel envejà realment una mica quan comparà la posició d’ells dos amb la pròpia i la de la Pilaret, lligats només per l’afany elemental de la carn i aquell sentiment difús, imprecís, no localitzable, que els feia combregar en gustos, coincidir en interessos, acceptar-se tal com eren, però això en una escala reduïda, egoista i no superable, víctimes tots dos d’una certa inèrcia i de la condició humana que no els permetia, per falta de formació, d’ambient o d’una espurna de rebel·lia inicial, escapar de la grisor d’una vida feta massa de proximitats, de renúncies insabudes que, a ell, se li havien anat fent conscients més de quatre cops sense que aquesta consciència l’esperonés prou, conformista al capdavall que devia ser, per arriscar el nores del seu existir en una aventura que el sobrepassava, que havia considerat amb desconfiança i que ara, curiosament, ara que era més gran, mullerat i enfillat, responsable d’altres que només en part podia anomenar seus, admirava més que mai sense que li importessin l’aprovació o la desaprovació que podia sentir pel contingut d’aquella etiqueta concreta darrera la qual lluitaven en Marc i la Mercè, perquè allò important, important de veritat, era el sentit que donava a la vida llur, de decisió personal, de realització, de ser en un fer, com va llegir un cop en un llibre procedent del mateix Marc a través de la Mercè i que, naturalment, no va capir del tot, com no fos d’una manera intuïtiva, la que tenia ara d’encarar-se amb els anys futurs, una pura repetició desmillorada del passat que enterrava cada dia una mica, com aquest mateix futur, darrera l’afany repetit de plantar la rella en la terra i la verga en la vagina de la Pilaret que durant aquells dies de visita de la parella va mostrar-se inquieta, com si pressentís una amenaça a la seva felicitat personal o vibrés davant la possibilitat entrevista d’un canvi, desassossegada d’una faisó misteriosa però ensems massa lligada a una tradició femenina que els segles havien imposat per voler renunciar a res d’allò que tenia i que li havien ensenyat que era desitjable, fràgil en la seva aparent fortalesa i al capdavall una mica impersonal fins i tot quan es retorçava entre els braços del seu marit i amb ell compartia un èxtasi que l’obligava a repetir:

t’estimo, t’estimo!

mentre ell li feia els darrers petons abans d’adormir-se per llevar-se l’endemà a punta de dia i reprendre la tasca acostumada al costat de l’oncle ja una mica feixuc que, a les hores de menjar, mentre la parella fou al mas, contemplava amorosament el ventre de la seva filla que li donaria el nét que no havia sabut o no havia pogut tenir la Marianna, el primer de la sèrie que posarien al món la Mercè i, quan es casés, aquell Tomaset que continuava a Saragossa, d’on sempre escrivia per demanar diners i paquets, unes lletres breus i fastiguejades perquè, pel que deia o deixava entendre, un dels sergents de la caserna li tenia el dit ficat a l’ull i passava un servei miserable entre guàrdies, imaginàries i alguna que altra estada al calabós, probablement fosc i humit com aquell altre, a Barcelona, on en Niel va conèixer anys enrera en Guinarda, casat aquella tardor amb la noieta rossa i simpàtica com els assabentaren la participació que van rebre i la carta posterior en la qual el noi deia que aprofitaria el viatge de noces per conèixer les tres capitals catalanes, que mai no havia visitat, i el dia 2 d’octubre passaria per la vila, camí de Lleida, amb el correu del matí, a l’arribada del qual en Niel i la Pilaret ja eren a l’estació per saludar els nuvis que van avenir-se a fer una parada i a ajornar la continuació de llur viatge fins a la nit perquè els amics els poguessin obsequiar amb un dinar a l’Hotel del Centre i amb una ràpida visita a la masia en taxi, tot plegat una despesa de més de sis-centes pessetes que en Niel va rebentar sense recança perquè, com va dir a la seva dona quan tornaven a casa, ara en bicicleta:

potser ja no ens veurem mai més i, de tota manera, cada dia serem menys amics,

pensant en la distància i el temps que s’ho enduen tot i que ja havien començat a fer la seva feina);

també era digne d’interès observar que segons el Servei d’Estudis del Banc d’Espanya darrerament la rendibilitat bancària havia passat del 3,20 al 2,84, la de les indústries químiques del 5,00 al 4,73, la de les indústries metal·lúrgiques del 5,91 al 5,84, la de les indústries elèctriques del 5,56 al 5,25 i la de les indústries mineres del 5,83 al 6,15, mentre les accions del Banc Espanyol de Crèdit baixaven, pujaven les de la Duro Felguera i continuaven a la par les de la FEFASA

(tot això, encara que en tots els casos es tractés d’interessos econòmics, sense cap relació amb les finances dels Bastida, que continuaven la seva marxa a part i any rera any s’anaven allunyant de reflectir la realitat que l’oncle Tomàs procurava copsar d’una manera o altra en establir els guanys al final de cada període agrícola, cosa que feia en una llibreta ratllada i molt esvellegada de cobertes de cartó en les pàgines de la qual havia establert un sistema de comptabilitat prou eficient i senzill perquè ell i els seus s’hi entenguessin: la pàgina de l’esquerra amb els ingressos i la de la dreta amb les despeses, el total sumat i deduït a la darrera plana, que, indefectiblement, acabava amb la collita de les olives i aquest any amb una xifra irrisòria de guanys nets: 94.308 pessetes, o sia una mitjana mensual de 7.858,33 que incloïa de fet el treball de quatre persones, l’oncle Tomàs, en Tomaset, la tia Beneta i la tia Andrea, tots ells dedicats exclusivament a les feines del camp i als seus derivats casolans, una mitjana, doncs, de 1.964,40 pessetes per cap, perquè el jornal d’en Niel ja figurava a les despeses, deixant de banda però la seva manutenció i la de la Pilaret, que al capdavall sortia d’aquella quantitat neta que l’home deixà fixada una tarda de diumenge amb una impressió de derrota que, com va confessar al xicot, el convencia que l’agricultura ja no era productiva en aquelles condicions ni compensava les catorze o setze hores que sovint dedicaven diàriament a la terra, per no dir res de la incomoditat amb què vivien, sense llum elèctrica, sense aigua corrent, condemnats a una existència primitiva que era raonable que defugissin els joves una mica espavilats com en Josep, el fill d’en Quirze, del qual ara se sabia que havia tret el carnet de xofer, duia un camió i guanyava mil quatre-centes pessetes setmanals, és veritat que amb alguna hora extra, com havia explicat en Pere, però al camp sempre se’n feien, d’hores extres, i ningú no les comptabilitzava,

de manera que no siguis ruc i fuig-ne ara que encara hi ets a temps,

aconsellà en un moment de pessimisme a en Niel, que va deixar-lo dir i volgué animar-lo recordant-li que entre les despeses figuraven dues pagues del tractor comprat a terminis pagadors en dos anys i els jornals suplementaris de la collita del blat de les finques de can Bastida que van confiar a la combinada d’en Joan Urpí per estalviar-se la feina de traslladar les garbes a la masia, un argument que l’oncle desmuntà sense dificultat en precisar que la compra del tractor obeïa a la indefugible necessitat de renovar les eines de treball pròpia de tots els oficis i activitats i que les finques de propietat van fer-les segar i batre al tros mateix a causa de l’absència d’en Tomaset, que només va poder ajudar-los quinze dies i que, si s’hagués quedat a estalviar-los aquella despesa, hauria en canvi consumit aliments que també tenien el seu valor, un raonament prou impecable perquè en Niel es veiés obligat a donar-li la raó i a acceptar el comentari final de l’oncle:

això és un ofici de pobres, xiquet,

mentre tancava la llibreta i tot seguit se n’anava a desar-la al calaix de dalt de la calaixera de la seva habitació sense fer cabal de les veus que s’aixecaven a la cuina, on les ties, la Pilaret i la seva mare s’entretenien en un tuti molt mogut, totes quatre reunides a tocar del foc, massa capmassades en el joc perquè, amb l’excepció de la Pilaret, que aixecà els ulls, es destorbessin per la presència d’en Niel, que hi entrà un moment abans d’anar-se’n cap a l’habitació on la menuda feia la seva acostumada dormida de la tarda i aleshores, havent comprovat que els crits no la despertaven, escales avall, fins a l’entrada, d’on sortí a l’era il·luminada per un sol pàl·lid i escombrada per un vent suau i fresc que l’obligà a cordar-se el gec quan, desvagat, s’atansava al paller, travessava cap a darrera el clos i prosseguia marge enllà, des d’on es dominava la breu fondalada, solitària, silenciosa, vagament trista sota la tarda hivernal que àdhuc els insectes semblaven haver desertat, conscients de la presència del xicot, el qual va aturar-se amb les mans a les butxaques, s’ensenyorí dels confins de l’horitzó tallat pels arbres, observà l’ombra d’un núvol que progressava lentament, però en direcció contrària a la brisa, en una altra capa de l’atmosfera, i després tornà sense pressa capa la casa de pedra envellida per sols i tempestats que semblava correspondre a ]a seva interrogació, fos la que fos, amb el badall de la porta i l’obertura de les lluernes i finestres que donaven a la façana, una de menuda, alta, i dues de més amples i de dovelles profundes, només la de la dreta, que corresponia al dormitori dels oncles, protegida per una persiana alçada sobre el test d’alfàbrega que es repetia en la del menjador, en la dels altres dormitoris i, duplicat, a la barana de l’eixida, que contemplà un moment després quan, dut per un impuls sobtat, féu la volta al mas de can Doll, la seva llar…