IX

L’oncle Tomàs i la seva dona se n’havien anat a Lleida per una de les revisions més o menys periòdiques que el metge havia ordenat i a l’estació els esperaven la Mercè i la Pilaret, amb les quals van fer el viatge cap al mas a peu perquè la carretera era massa costeruda per pedalejar amb el pes suplementari d’una altra persona, i massa cansat, de tota una nit de no dormir, per fixar-se massa en la noia que caminava al seu costat una mica silenciosa, potser perquè la Mercè, que tenia un vespre comunicatiu, xerrava pels descosits, recordant la seva estada a la capital i les coses que hi havia vist en la seva companyia, posant-lo al corrent dels detalls de la collita perquè ell s’hi interessà i esmentant tot sovint els pares d’en Marc que, pel que es veia, havia sabut conquerir totalment, sense que això fes tornar més amable el senyor Sostre en els seus tractes amb el mitger i amb en Tomaset, que ja començava a fer sentir la seva veu i que, en arribar ells, era al peu de la porta, assegut al pedrís, d’on va aixecar-se per acompanyar la Pilaret a casa mentre ells dos pujaven al pis i la tia Andrea abraçava en Niel, encara vestit de soldat, per bé que no per gaire estona, car deu minuts després ja va sortir de la seva habitació amb els pantalons vells que duia abans d’anar-se’n a la mili i un jersei foradat que la dona li va fer treure immediatament per donar-li’n un altre que era a l’armari i ell no havia sabut trobar, una mica estrany en aquella cambra que durant els darrers dos anys només havia habitat ocasionalment, aleshores dels dos permisos que tingué, massa curts i provisionals perquè tornés a adaptar-s’hi com anà fent ara, a partir d’aquell mateix vespre, molt escurçat per la seva son, que el féu dormir d’una tirada fins l’endemà al matí, quan el sol ja feia hores que daurava els camps i, cap a les nou, la tia Andrea es decidí a cridar-lo, potser una mica enquimerada, com ja s’havia mostrat la vetlla, per culpa de la seva mala cara que ell atribuí al viatge i a les emocions del llicenciament, dues coses de les quals semblava haver-se ben refet quan a la fi es llevà i va rentar-se a la cuina abans d’esmorzar, més aviat copiosament, i sortí després a l’era on tot d’una descobrí que no sabria passar-se el dia sense fer res i per això decidí netejar el cóm, on van trobar-lo els oncles en tornar a migdia, la tia Beneta una mica pansida perquè pel que semblava no havia fet gaire bondat i la quantitat de lípids a la sang, que abans d’abandonar ell la masia li havia davallat a 6,15, ara tornava a ser de 6,72

(i ara l’oncle ja en parlava com a entès, colesterines, urees, albúmines, sedimentacions, grups sanguinis i factors Rhesus havien deixat de ser un misteri per a ell, havia posat un punt d’honor a assabentar-se bé de quina mena de coses es tractava i el metge era complaent, li ho explicava, sense sospitar que tota aquella ciència que inculcava parsimoniosament en l’home amoïnava una mica el doctor Balanyà, que ell de vegades emprenia amb més ganes d’exposar-li els seus punts de vista que d’escoltar els d’un professional, com el mateix doctor va dir més endavant a en Niel, quan va haver d’acudir-hi per guarir-se un bubó que va pescar al Niu, poc després de la seva arribada tancat en compliment de les ordres que prohibien la prostitució, apressadament reformat i tot seguit obert amb el nom de cafè i sense més noies que les tres cambreres que servien els clients i putejaven a la casa del costat que la Irínia va comprar, ara totes elles sense passar per cap revisió mèdica que no fos voluntària i, per tant, sovint malaltes i amagant-ho fins que algun client es queixava i la mestressa es veia obligada a prescindir-ne durant una temporada o a canviar-les per d’altres que de vegades ja venien tarades i estaven secretament en tractament, per sort molt senzill i ràpid en la majoria de casos, com ho fou en el d’en Niel, el qual en va tenir prou amb una injecció que va donar-li el mateix metge, tot i que no ho podia fer, mentre el sermonejava i ell assentia una mica avergonyit d’haver-se deixat emporcar com un adolescent inexpert, i tot per la mandra de fer-se un bon lavatge després d’haver vist que el preservatiu se li havia trencat),

un excés, doncs, de greix que calia tornar a eliminar a base d’una dieta més rigorosa que la dona semblava poc inclinada a acceptar, ara que a despit de tots se sentia més bé i aquells dolors no l’havien tornada a molestar des de feia potser sis mesos, i encara, suposava, perquè un dia que era sola a casa va aixecar la caldera del sabó, que pesava massa, una altra cosa que tenia rigorosament prohibida i que, a més del mal, si d’això provenia, li va valdre uns quants crits de l’oncle Tomàs, que segons es veu la tractà de mula, no sense raó, car ho era una mica; ara que fins a cert punt li havia fugit aquell espant primer, quan el nom terrible d’espondilartrosi l’alarmà, i els alarmà tots, la seva natura feinera, que sempre s’havia migrat sense treballar, la duia a abusar a poc a poc de les seves possibilitats i a retornar insensiblement a la vida que menava abans, o molt aproximada, ja que per altra banda les seves forces ja no eren tampoc les mateixes, durant els darrers temps havia envellit força, proporcionalment més que l’oncle Tomàs, com va poder adonar-se ell ara que l’obligada absència li va treure dels ulls aquella mena de bena que ens priva de veure realment com són, o com es tornen, els éssers amb els quals convivim dia darrera dia i que després tornà a encegar en Niel, si bé només en relació amb els familiars, car d’altra banda perdurà en ell aquell meravellament que va experimentar el primer cop que va reveure la Pilaret, ara en ple dia.

(una noia ja totalment feta als seus disset anys i definitivament convertida en allò que l’oncle Tomàs havia sabut pronosticar i que el mateix Niel va entrellucar durant els seus permisos: una bellesa d’ulls tendres i manyacs, de nas una mica arremangat, ben vestida com la Mercè, que li donava consells quan s’esqueia, de passa segura i elàstica i de posats harmoniosos que subratllaven la rotunditat de les sines ben dibuixades, de les seves anques fines i de corba suau, de les seves cames gràcils i de les cuixes llargues, que acusaven llur perfecció sota la faldilla quan l’aire, el moviment de la bicicleta i el simple fet de caminar les hi premien contra la carn),

estranyat d’haver estat tan adormit aquell vespre de la seva arribada, quan per espai de tres quarts d’hora la va dur al costat, empenyent la bicicleta, per fer-los companyia, sense ni adonar-se que era una desconeguda digna de ser mirada, i ben detingudament, com va fer a partir d’aquell moment, sis dies després de la seva arribada, el diumenge al matí, en veure-la sortir de l’església del poble, on ells van presentar-se una mica tard, quan els de can Borda ja hi eren, llevat d’en Pere i d’en Josep que aquell any havien entrat en lleva, cosa que reduïa la família als pares i a la noia, la qual aquell matí duia un abric d’entretemps d’un color blau clar que s’adeia d’allò més amb la serenor diàfana del cel sense ni una sospita de núvols i cenyia folgadament i alhora precisa el seu cos bell, enfilat en unes sabates de mig taló que sorollejaven per les lloses humides de la capella més aviat buida perquè aquell dia es casava el noi de can Fèlix i mig poble se n’havia anat a vila, on tenia lloc la cerimònia perquè la núvia era d’allí, la filla del senyor Soler, un comerciant de palla i alfals que ben aviat hauria de plegar i canviar de negoci si les coses seguien el ritme iniciat darrerament i els pagesos imitaven l’exemple d’aquells capdavanters que ja havien comprat maquinària fins aleshores gairebé desconeguda o, si eren massa pobres o gasius, se servien del tractor del Sindicat o de la màquina batedora adquirida l’any anterior i ja convertida en un cau de disputes per diverses raons

(una d’elles el sorteig a què es procedia per establir un ordre de preferència i que els membres de la junta no respectaven i, amb ells, alguns propietaris grossos que sempre formaven part de totes les conxorxes; una altra, motiu d’escàndol a partir del segon any, la deixadesa dels encarregats de mantenir-la en bones condicions durant l’hivern, quan semblava raonable de deixar-la al local tancat, ben oliada i protegida, en lloc d’abandonar-la a sol i serena perquè les parts metàl·liques es rovellessin i la fusta es podrís; la tercera, les abundants avaries que ocasionava la ignorància de tots plegats i que ningú no volia reconèixer)

que creaven un clima de mal humor i de recel ben poc compatible amb aquella pretesa Germandat que havia d’unir tots els pagesos i millorar llurs condicions de vida, més penoses que de costum des que el restabliment d’un mercat obert anà desplaçant els negocis d’estraperlo sense que per altra banda el preu de venda dels productes del camp sofrís un augment proporcionat a l’encariment general que esgotava ja les reserves acumulades anys enrera, feia pujar esfereïdorament els jornals, obligava els camperols a passar-se tant com podien de llogats i, de retruc, desplaçava la mà d’obra abans relativament abundant cap a les ciutats, on homes i dones es convertien en obrers industrials a l’avançada dels fills dels agricultors modestos que no volien repetir les experiències dels pares i, en heretar els magres béns que ells els deixaven, no trobaven ni arrendador en aquelles terres de secà on la gent potser es feien savis, però no rics, i treballaven de sol a sol per unes engrunes de pa i una almosta d’olives, totalment al marge dels beneficis de caràcter social que atreien els joves a les fàbriques, on també treballarien durament però continuarien cobrant quan emmalaltissin o fossin vells, poca cosa potser, però alguna cosa al costat d’aquell no-res que en pocs anys aniria despoblant la terra, buidaria els pobles i convertiria les viles fabrils en urbs monstruoses i tentaculars habitades per gent que anaven oblidant les arrels empesos per la necessitat, un procés que ara tot just s’iniciava i del qual ells se salvaven tot i que en Tomaset, sensible a una febre ambiental, havia perdut l’amor del seu pare i del mateix Niel per la terra i envejava, de vegades sense callar-ho, els xicots de la seva edat que treballaven de fusters, de llauners, d’electricistes, de mecànics, i que amb el temps potser podrien emancipar-se, obrir una taller propi que anys a venir podia convertir-se en un negoci important i molt més rentable que aquelles quatre finques de can Bastida o la masia de terres exhaurides i cada cop més avares a despit del que assegurava l’oncle, que recordava anys terribles, de veritable fam, i basava els seus càlculs en uns períodes alterns d’escassesa i d’abundància que el fill no podia contradir perquè encara era massa jove i al capdavall no era un bon argumentador, ni en allò ni en res, perdia la paciència fàcilment i ho acabava tot amb un ja n’estic tip!, o què tants pebrots!, que ara per ara es limitava a mormolar pel coll de la camisa però que esdevenia ben palpable a l’hora de la feina, mal feta, amb desgana, com si es tractés de quelcom de provisional que abandonaria aviat i que li valia renys del pare i del mateix Niel, el qual la primavera següent s’hi picaria de crestes a propòsit de l’esporga, que l’oncle Tomàs creia que ja podia començar a confiar-li, degudament orientat, sense que el noi se sentís enorgullit d’aquella promoció que demostrà ser totalment prematura davant l’espectacle dels arbres de la «Solsona» que maltractà a caprici, deixant-los despentinats i massa plens o massa buits de llenya, desastre que per sort va ser possible d’amagar al senyor Sostre i d’estalviar-li, així, un atac que hauria repetit el que sofrí mesos enrera, un avís, segons explicà que li havia dit el metge, perquè comencés a prendre’s les coses amb tranquil·litat i a pensar que la seva salut era primer que tot, una observació molt enraonada però que ell no sempre tenia en compte quan encara acudia a mig barallar-se per uns llucs que els Bastida no havien tingut temps de tallar o per aquell bancal de veces que l’oncle Tomàs havia sembrat sense demanar-li’n permís i amb la manifesta intenció, perquè no va reclamar-li la llavor, d’estafar-li la meitat que li corresponia com a propietari, mesquineses a les quals en Niel ja s’havia anat acostumant també i que ara ja passava per alt, convençut que en definitiva l’home, si bé era emprenyador, bordava molt i mossegava poc, ja que al capdavall sempre eren ells que acabaven sortint-se amb la seva tot i aquella mica de temor que semblava tenir-li l’oncle i que ell no havia experimentat mai, i menys ara, quan el veia tan pàl·lid i desmillorat després de la seva angina de pit, amb el fill a la presó, la dona també malalta i la botiga, entre una cosa i altra, mig abandonada fins a la tardor següent, quan una nit la Mercè va comparèixer amb la notícia que a partir de la setmana entrant deixava la feina i ajudaria els seus futurs sogres

(ells mateixos m’ho han demanat, explicà, o més ben dit, en vam parlar ja fa dies amb la senyora Engràcia i avui a migdia, quan els he anat a veure, ell que em fa d’entrada:

què és això que em diu la dona, que vols venir a la botiga?

i jo li contesto:

fa temps que hi hauríeu d’haver posat una cara més jove,

així, com qui fa broma, perquè no em sortís amb un rondineig dels seus, i aleshores ell que diu:

no, si ja ens ho acabaràs prenent tot!

amb una mirada d’aquelles cantelludes que, si no hagués estat per ella que semblava que em supliqués amb els ulls, li contesto que ja s’ho pot ben confitar i que, d’ells, ni en vull ni n’espero res, però, com dic, ella em mirava i jo m’ho he empassat, al capdavall sempre ha estat un infeliç, i li he contestat:

que us estimeu més perdre-ho, potser?)

encara que la cosa tal vegada desagradaria a en Marc quan se n’assabentés i a desgrat que ella mateixa se sentia una mica culpable de contribuir a salvar un negoci que ja sabia que no podia durar més que no duressin les vides dels vells, al cap i a la fi amb el ronyó prou cobert per poder plegar i viure de renda, una cosa que tu no saps, va replicar-li l’oncle, que sospitava, per algun indici del mateix senyor Sostre, que el fill els costava molts bitllets o els en costà aleshores de la detenció i del procés, sense cap resultat tangible perquè la pena havia estat severa, tal com havia de ser, opinava l’oncle sense manifestar-ho davant la Mercè, per escarmentar el noi d’aquelles fal·leres que, si massa es deixessin arrossegar, aviat durien un altre cataclisme, uns mots que en Niel no va contradir ni discutir mai però que de cap de les maneres no podia fer seus, ni els hi féu més endavant, quan la influència de la Pilaret li féu llimar arestes i l’amor d’ella l’adormí en una lluita estrictament privada i egoista que mai no hauria començat, tot i agradar-li tant la noia, si ella no hagués pres la iniciativa de manifestar-li les seves preferències, que ell, aleshores que arribà a la masia en acabar el servei militar, més aviat es pensava que s’inclinarien, si no per en Tomaset, que li anava tant a darrera i que ella tampoc no defugia massa, de primer, per algun altre xicot de la vila que podia incorporar-la definitivament a la vida ciutadana que ell es pensava que la noia volia, perquè encara no havia tingut ocasió d’adonar-se que, molt diferent de la Mercè en això, en el fons continuava sent una camperola i no feia escarafalls quan a l’època de les collites, sobretot al batre i al collir olives, els seus pares la retenien a casa a ajudar-los, una ajuda tant més imprescindible ara que durant un parell d’anys s’haurien de passar dels fills i en Quirze continuava mostrant-se poc partidari de llogar gent sobretot quan, com per les olives, havia de pagar les dones que arreplegaven amb diners de la seva butxaca segons era ús i costum immemorials, un jornal que, d’altra banda, tampoc no s’estalviava del tot, car si bé a la botiga del Rabadà s’avenien, potser no massa de grat, a les festes de la noia, no la pagaven, i una cosa compensava fins a cert punt l’altra, a l’entendre d’en Niel, que continuava personalment renyit amb el mitger de can Borda, un altre motiu perquè no se li acudís de pensar massa seriosament en la noia i àdhuc l’evités una mica en adonar-se que la trobava tan bonica, fins que ella mateixa, un dia, li preguntà com era que no venia mai al poble a ballar i en contestar-li ell que ja no hi devia conèixer cap noia, perquè les de la seva edat s’havien anat casant gairebé totes mentre era a la mili i que per això més s’estimava anar a vila, la Pilaret afegí:

també hi aniria jo, si algú m’acompanyés,

i ell: tens la Mercè,

i ella: ja veus que els dies de festa gairebé sempre vol quedar-se aquí,

i ell: en Tomaset, doncs,

i ella: si és una criatura!

i ell (somrient per sota el nas): sou de la mateixa edat,

i ella: no vol dir res, això,

i ell: doncs t’ho veig difícil,

i ella (després d’haver-se fregat el llavi de baix amb les dents de dalt): potser podria venir amb tu,

i ell (aparentment desinteressat): i allí, què?

i ella: hi tinc amigues, no et faria nosa,

i ell: més te’n podria fer jo a tu, amb els pretendents que hi deus tenir,

i ella (amb una rialleta): jo?

i ell: no em diguis que no,

i ella: doncs no, o no m’interessen,

i ell: és clar, què m’has de dir!

i ella: de veritat,

i ell: naturalment que no n’he de fer res.

i ella: no em caldria pas amagar-ho,

i ell: tens raó,

i ella: què et sembla, doncs?

i ell (complagut però indecís): bé…

i ella: només és per no anar sola; els diumenges tot sembla un mas robat, no es veu ningú pels camps…

i ell: i et fa por?

i ella: no em fa gràcia,

i ell: d’acord, doncs, bé que no sé si a ton pare li agradarà,

i ella: no t’amoïnis, per això,

però sense oblidar aquella possibilitat, perquè el dissabte al vespre van convenir que ell sortiria primer i l’esperaria prop de la bassa dels oms, on la noia se li reuní deu minuts després amb la bicicleta i abans de prosseguir van seure uns moments en unes pedres que hi havia sota el marge, acariciats per un sol pàl·lid i un ventijol suau que s’entretenia amb un ble de la Pilaret, més bonica que mai amb el seu vestit sastre i amb la seva rialleta de criatura entremaliada que no va abandonaria en tota la tarda, ni al cafè on van entrar mentre esperaven l’hora del ball, ni a la sala, on va ser ell qui no hi volgué ballar tota l’estona i l’obligà a acceptar les invitacions d’altres xicots perquè, com va dir-li al vespre:

no festegem pas,

i ella: ja ho sé,

i ell: només sóc com un germà gran, jo,

i ella: ja en tinc prou amb dos,

i ell: però ara els represento,

i ella: que no m’he portat bé?

i ell: és clar, que sí, ets una bona minyona, però pensant en aquell rosset que coneixia de vista i no sabia ben bé qui era que potser la premia més fort que no hauria convingut sense que ella semblés defensar-se’n massa, tot i que al capdavall només hi va ballar una vegada a despit que ell va invitar-la pel cap baix un altre cop, quan la noia era al bar amb altres conegudes o amigues i ell parlava amb en Jaume Miravent, que tenia la intenció de casar-se a final d’any i anava amb la promesa, una xicota revingudeta, amb una mica de bigoti que li donava un aire vagament baronívol, molt fals, car era d’allò més femenina, àdhuc d’una manera una mica bleda que l’obligava a riure per no res i a mirar-se el xicot amb uns ulls de be degollat que enquimeraven i que en Niel no hauria pas volgut en la noia amb la qual un dia es casaria, fos qui fos, perquè no era el mateix tenir una expressió infantil i gairebé animal que un mirar com aquell de la Pilaret, per exemple, tan vellutat i decidit sota la seva aparença manyaga que amagava prou indocilitat per permetre-li de plantar cara al seu pare quan, tres diumenges després, en Quirze, va explicar-li ella, la va cridar a capítol i li preguntà què era allò de sortir amb en Niel com feia darrerament, un perdonavides indesitjable i per postres un mort de gana que vivia de la caritat dels oncles que l’havien recollit i que ell no parava de llepar potser amb l’esperança que acabarien per deixar-li alguna cosa, càrrecs dels quals ella el defensà abans d’afegir que no es pensés que perquè ells dos s’havien barallat ella s’havia de marfondre a la masia o anar sempre al poble, on cada vegada hi havia menys jovent i la majoria criatures com en Tomaset, un mocós que pel restant començava a fer-se pesat perquè s’imaginava que tenia algun dret sobre ella, quan no en tenia cap, i així mateix li ho va dir quan també hi topà, com hi topà en Niel la tarda que, treballant tots dos al camp, el noi va exigir-li que, a la Pilaret, la deixés tranquil·la

(no sabia pas que la molestava, contestà ell, segons contà el diumenge següent a la noia mentre avançaven cap a la vila, afegint que l’altre li havia dit:

ja m’entens, amb un posat fosc que li semblà amenaçador i que no va voler-li consentir, cosa per la qual li replicà:

parla clar, home!, sense aconseguir-ho, perquè el noi rondinà en veu baixa i acabà mormolant:

ja estic tip que et fiquis en tot, uns mots que ell no entengué, i per això preguntà:

en tot què?, sense heure’n més que aquesta resposta:

ja ho saps, i dit això va allunyar-se amb la cara irada i amb les espatlles arrodonides i estranyament immòbils),

en un moment que ja no li era possible d’obeir-lo ni que n’hagués tingut ganes perquè la noia s’anava convertint en un element imprescindible de la seva vida, i ell de la d’ella, si la pròpia il·lusió no l’enganyava i els somriures de la Mercè significaven alguna cosa quan parlava de la seva amiga i confident, que aleshores ja sabia que l’estimava, com havia de confessar-li temps enllà, quan entre ells ja hi havia hagut totes les explicacions del cas que ell es resistia a donar o a provocar per una mena d’escrúpols que en definitiva eren els mateixos que sentí i superà fàcilment en començar a acompanyar-la a la vila, augmentats per la consciència que amb la Pilaret havia de ser, era, una cosa seriosa i ell no podia oferir-li res, com no ho podia oferir a cap dona, ja que dos braços disposats a fer feina, a treballar dur com sempre havia fet, eren cosa ben migrada quan no es tenia cap mena d’instrucció i s’era un simple camperol sense ni un mocador de terra, un mosso mantingut i mal pagat que si un dia havia d’abandonar la masia es veuria reduït als jornals eventuals i de preus únicament enllaminidors quan no es reflexionava que l’obrer agrícola en general vagava bona part de l’any i aleshores li calia estrènyer el cinturó, o llogar-se de manobre amb algun contractista de la vila, una idea que el disgustava fins i tot ara, quan cap d’aquestes amenaces no pesava damunt seu, car l’oncle Tomàs el necessitava, no feia cap distinció entre ell i en Tomaset, o si de cas en feia a favor seu, cosa que no volia dir que la distinció contrària, en una forma més subtil, no existís, mai no oblidava la seva situació de parent pobre a la casa, com havia d’explicar-ho un dia a la Pilaret, quan ella li va treure momentàniament del cap totes les seves precaucions i l’obligà a sortir de la seva reserva d’una manera tan senzilla que, en pensar-hi després, va meravellar-se que una decisió tan transcendental, o l’acceptació d’unes condicions i el reconeixement d’una situació que menava a aquesta decisió, pogués ser feta, o presa, en aquelles circumstàncies en què ho fou i amb tan poques paraules, pràcticament les mínimes, mormolades amb una espontaneïtat que els estalvià rubors, torbacions i preparatius, car la cosa va esdevenir-se al ball, quan la tenia en braços, una mica emocionat com sempre que sentia la proximitat del seu cos flexible i enciser, que de vegades l’encenia tot i la seva voluntat de resistir l’impuls de la sang que sovint li xiulava a les orelles i l’obligava a desitjar-la amb una urgència que cap dona no li havia despertat, o així s’ho imaginava ara que començaven a quedar lluny la Cristina i la Isabel i tota la seva vida sexual es reduïa a les freqüentacions, darrerament molt més espaiades, a despit de la tensió que creixia dintre seu, al cafè que havia estat El Niu, on les mosses cada dia eren més cares i més insatisfactòries, potser perquè ell havia madurat i havia conegut una altra mena d’intimitats i aquell acte mecànic barroer el deixava progressivament decebut i amb ànsies de viure una relació total, com la que un dia podia arribar a tenir amb la Pilaret i el primer pas cap a la qual fou fet quan ella va alçar el cap, li somrigué, féu un gest per separar-se els cabells que li queien sobre els ulls, tornà a abaixar-lo sense completar el gest i aleshores, inesperadament per a ella mateixa, com havia de confessar-li, va preguntar-li amb una expressió molt seriosa, molt greu:

m’estimes?

i ell va moure la testa a la seva vegada i prosseguí ballant sense saber si seia o caminava, si eren en una sala o en una illa deserta, i digué:

sí,

mirant-la gairebé sense veure-la, però estranyament conscient, en canvi, de l’expressió de la seva cara dolça que no va somriure però respirà a fons, gairebé sorollosament, amb els llavis que afegiren:

jo també,

abans de deixar caure tot el pes del cap sobre la seva espatlla amb un abandonament que no es permetria mai més en un indret públic i que fou cosa d’un moment, car acte seguit tornà a redreçar-lo i xiuxiuejà:

anem,

sense dir on, sense saber-ho, perquè en abandonar la sala i sortir al carrer semblava que ignoressin cap on tirar, hi va haver una vacil·lació llarga, perplexa, que a la fi va menar-los al passeig de l’estació, on es van asseure en un banc amb les mans enllaçades, però tan inquiets que deu minuts després ja se n’aixecaven i, tot i que encara era d’hora, van anar a recollir les bicicletes a la casa on les guardaven i se les emprengueren cap a la carretera per on venien la Nuri i el seu marit, casats ja feia prop de tres anys i propietaris d’una moto que a ella li permetia de mostrar un bon tros d’aquelles cuixes que tant de temps enrera havien temptat en Niel, ara pràcticament oblidat d’aquell episodi de la seva adolescència i només amb ulls per a la Pilaret, que era incomparablement més bella que cap altra noia i que gairebé li féu perdre el món de vista quan es besaren més enllà de les darreres cases, a tocar de la cortina de matolls que els protegia de mirades indiscretes que ni haurien vist si hi haguessin estat, perquè ni van adonar-se que la bicicleta de la noia relliscava sorollosament sobre les pedres, on va restar mentre ell la premia contra seu i després se’n separava gairebé amb violència i com emmurriat, amb un

no!

fort i decidit que ressonà camps enllà i féu que ella el mirés amb la respiració encara entretallada pels petons que li havien envermellit més els llavis però que no l’avergonyien, car fou ella qui tornà a avançar els braços cap als seus que ell es deixà subjectar mentre provava de somriure i en un altre to de veu afegia:

més val que no ens besem,

però sense mirar-la, l’esguard desplaçat cap a la bicicleta de la noia que aleshores s’inclinà a recollir, atent a despit de tot a les seves paraules que ingènuament preguntaven:

per què?

i que ell no podia contestar d’una manera franca i sincera i va haver de respondre, per tant, amb un

perquè no,

que era insuficient però emmudí uns moments la Pilaret, que a la fi mormolà:

Daniel…

sense afegir res més ni quan ell es redreçà amb la bicicleta i es quedà esperant, dolorosament conscient de la seva presència, de la forma encisadora dels seus pits sota la brusa, de la totalitat del seu cos que li provocà un sospir que s’acabà amb els mateixos mots que ella havia tingut al ball:

anem,

i que la noia no obeí fins que en Niel li passà el braç per l’espatlla i començà a caminar sense ni adonar-se que deixaven l’altra bicicleta, que després els obligà a retrocedir, ara tots dos rient de llur badoqueria, el noi deslliurat d’aquella tensió insostenible i sobtadament feliç i alegre, amb un enjogassament que li féu dir:

com hi ha món, surto de casa sense promesa i ara mira…

interromput per la Pilaret, que gairebé cridava:

si que és estrany, jo també!

amb els ulls molt obert i els cabells una mica despentinats per les abraçades que van tornar a repetir, més breument encara, abans de saltar cap a la masia, en l’ombra protectora de la qual distingien les finestres il·luminades de totes dues cases mentre convenien que de moment encara no dirien res a ningú, com no fos a la Mercè, que esperarien que tothom s’acostumés a veure’ls plegats per tal que la notícia no els vingués tan de nou, precaucions i càlculs totalment erronis, potser perquè a despit de llur silenci se’ls notava que no eren ben bé els mateixos

(si que estem animats, noi!, va dir-li l’oncle un d’aquells matins en sentir-lo cantar a tota veu mentre carregaven femta,

i la tia Andrea, a taula: això sí que dóna gust, veure’t menjar d’aquesta manera!)

o qui sap si perquè en Tomaset, que devia estar gelós com una mala cosa, posà foc prop d’en Quirze, el qual, inesperadament, dos diumenges després dels primers petons i abraçades, prohibí a la noia que anés a la vila els dies de festa, i no va admetre rèpliques ni discussions quan ella va intentar de protestar

(a callar, ja en tinc els collons plens, que tothom vulgui manar!, diu que va dir-li),

tancà la bicicleta en un recambró i es ficà la clau a la butxaca, com va explicar-li ella quan li fou possible d’escapar-se de casa, ja una mica tard, tant, que en Niel, anguniós, començava a preguntar-se si no valdria més que s’arribés a la masia dels Borda o hi fes anar la Mercè i sense decidir-s’hi perquè al capdavall, si els hagués passat alguna cosa, ja ho haurien dit o ell hauria observat algun anar i venir insòlit i no la quietud d’ara que no va trencar-se fins que la noia sortí escapada, sense mudar, i s’enfilà marge amunt, on ell va reunir-se-li sense saber què pensar però imaginant-se ja per endavant que no podia ser res de bo i tot seguit renegant com un carreter quan la va veure amb els ulls envermellits d’haver plorat de ràbia, i no de cops com en Niel havia temut primer, car els cops no van començar a ploure fins que a la prohibició d’anar a vila s’afegí la de no abandonar la masia ni atansar-se a en Niel, cosa que ella no va voler acceptar i discutí tan aferrissadament que l’home, perduda la paciència, li donà un parell de bufetades i després, quan encara s’entossudí i cridà:

EL VEURÉ! EL VEURÉ!

uns quants cops de puny a la closca que l’obligaren a fugir escales avall, cap on en Quirze la perseguí i tornà a pegar-li abans de tancar-la a la seva habitació d’on ja no sortí fins l’endemà tot i que la mare, que d’antuvi observava una actitud passiva, va intervenir a favor seu sense aconseguir res més que una prolongació de la baralla, car ella va sentir els insults que s’adreçaven, ajaçada sobre el llit i feta una Magdalena, com havia de dir-li l’endemà i ell ja es mig suposava després d’haver-hi enviat, aquesta vegada, la Mercè que tornà amb la notícia que la noia no es trobava bé, única excusa que se li havia acudit a la Facunda per amagar aquelles dissensions, que la Pilaret exposà fil per randa abans d’anar-se’n a treballar amb la seva amiga, en plena era, on en Niel l’esperava pràcticament des de la sortida del sol, no massa convençut de l’explicació de la dona i, en havent sentit la de la Pilaret, disposat a presentar-se a can Borda a fer un altre cap nou a en Quirze, cosa de la qual van dissuadir-lo totes dues noies, esfereïdes del que podia passar si l’home, com era de preveure, reaccionava violentament, però al capdavall incapaces d’evitar res perquè ell no podia suportar que la Pilaret fos víctima de mals tractes per culpa seva i es proposà d’interpel·lar el mitger de can Borda la primera vegada que se li posés a tret, sense preveure que l’home tenia les mateixes intencions i prendria la iniciativa, car un matí va cridar-lo des de la porta, com anys enrera havia fet la Facunda amb una finalitat ben diferent, i sense preparacions de cap mena l’advertí que deixés tranquil·la la noia, uns mots que en Niel contestà amb una declaració franca i contundent:

penso casar-m’hi,

dreçat al llindar, peu enfora i peu endins de l’entrada de terra i la cara amenaçadorament a dos dits de la del seu interlocutor que féu:

no pas mentre jo sia viu,

sense impressionar el noi, que digué:

mort, doncs,

abans d’afegir amb els punys tancats:

i compte que li torneu a tocar un cabell perquè a fe que us faig la feina,

mig girat ja cap a fora per anar-se’n, però encara retingut per l’home que escopí:

que t’hi vegi més i la foto en un convent!

una amenaça que de tota manera no va dur a la pràctica, potser per què de veure’ls no els va veure per bé que, de saber-ho, ho havia de saber, que continuaven parlant, i a partir d’aquell moment cada dia llevat de les festes, puix ell s’acostumà a plegar una mica més d’hora i se n’anava carretera enllà a esperar les dues noies, sense amagar-se de l’oncle Tomàs, que no acabava de decidir quin partit prendre i remugava que allò acabaria malament, ni d’en Tomaset que davant del seu pare no deia res però a soles no parava de cercar-li raons i fins inicià maniobres francament criminals, com aquell dia que, a la inesperada, saltà sobre l’euga en el precís moment que en Niel passava per darrera l’animal, amb prou fortuna, però, per evitar les guitzes de la Xata que en Tomaset, com tothom, sabia prou bé que no suportava càrrega humana i amb un cop de pota podia matar un home, un acte, doncs, sense perdó que en Niel no volgué reportar a l’oncle però que el féu precipitar-se cap al noi, arrabassar-lo del flanc de l’animal inquiet, subjectar-lo pel pit de la camisa i arrossegar-lo fins a terra mentre mastegava entre dents:

MALPARIT!

sense que en Tomaset s’atrevís a protestar de l’insult en veure’l amb els ulls encesos, massa covard per fer-se responsable de les seves accions o atacar-lo a cara descoberta amb totes les probabilitats de perdre perquè era més jove i més dèbil, circumstància que privava en Niel de donar-li una bona allisada, com sovint tenia ganes de fer i que la mateixa Pilaret deia que es mereixia perquè encara la molestava i un cop fins la va emprendre per dir-li que era un perdulari i havia tingut una malaltia de dones, cosa que ell no comprenia com podia haver sabut i que la noia li perdonà després de plorar una mica una tarda que es van citar al mateix bosquet on ell i la Facunda havien fet obra de carn, tants anys enrera que ja semblava en una altra vida tot i que ella se’n recordava bé des del moment que un dia, més endavant, aprofitant que s’havien trobat pel camí, ell amb les mules i la dona amb un feix d’herba per als conills, va dir-li:

no en tenies prou amb la mare que ara vols la filla, oi? i això gairebé d’antuvi, però sense aparent amargor, ja que quan el noi digué:

ella és lliure i m’hi vull casar,

va assentir amb el cap, com si donés la seva conformitat, corroborada quan declarà:

millor tu que en Tomaset,

abans de comentar que el noi era un gandul que quan el seu pare es morís perdria les terres i que ella, pel restant, sempre havia tingut la il·lusió que la Pilaret es casaria amb un menestral i no es veuria obligada a dur aquella vida escarrassada del pagès,

la més bonica de totes, però,

la va interrompre ell tot donant un copet afectuós a la gropa de l’euga, que girà el cap en sentir la seva mà, sobre la qual la dona fità els ulls mentre el xicot afegia:

no us hi oposeu, doncs, vós?

potser una mica tímidament i tanmateix esperançat, sense motiu, perquè ella manifestà:

a casa, només n’hi ha un, de parer que compti,

referint-se a en Quirze, que no volia donar el braç a tòrcer i, quan els dos fills tornaren a la masia amb permís, s’hi va barallar de mala manera i els tractà de desnaturalitzats perquè intentaven fer-lo entrar en raó i abundaven que en Niel era un bon xicot, donat al treball i no pas més afeccionat a les faldilles que qualsevol altre, una cosa que potser no haurien dit si haguessin sabut que a Barcelona deixà un fill que ara creixeria amb un pare postís i totalment desconegut d’ell si no es decidia a fer una escapada a ciutat, viatge que el temptava però que no sabia com justificar als ulls dels familiars i de la promesa, la qual, menys que ningú, no comprendria una breu deserció en aquelles circumstàncies que no feien més que empitjorar i que, amb tot, hi havia una manera d’eludir, va dir-li un vespre la Mercè

(però la cosa no sols era complicada, com va assabentar-se en visitar la setmana següent un advocat de la vila, el senyor Rius, sinó que en el seu cas concret, o, més ben dit, en el cas de la noia, era de difícil justificació, cal algun motiu més que l’oposició d’un pare al xicot de la seva filla perquè una mossa pugui emancipar-se als divuit anys, l’edat que ara tenia la Pilaret, i, fos com fos, aquell assumpte els costaria molts diners perquè, va dir l’advocat, si continuem així, als tribunals, només hi podran acudir els rics, sense que això el privés de cobrar-li cent pessetes per la consulta, que va durar quinze minuts a tot estirar),

que es preocupava molt d’ells dos i després fins aconsellà una altra solució, si bé amb reserves, però més decidides eren encara les d’en Niel que ja havia pensat a escapar-se amb ella i havia rebutjat la idea, que li semblava novel·lesca, li feia una mica d’angúnia i l’amoïnava per l’escàndol inevitable que no feia tanta por a la Pilaret, potser perquè al cap i a la fi era ella qui rebia els cops i les carades, els renys i els humors negres d’en Quirze i no semblava veure, com ell, que després tothom els assenyalaria amb el dit, car haurien de tornar i encarar-se amb les mirades burletes i els mots maliciosos dels coneguts, que no els estalviarien res, que ja no els estalviaven res, perquè la noia s’havia confiat més d’un cop a les companyes del taller de confecció on continuava treballant, a les amigues amb les quals sortia abans, i elles ho havien escampat i hi havia tot de gent, a la vila i al poble, que estaven al corrent de llurs amors contrariats i els devien comentar, si calia fiar-se dels ressons que arribaven a les orelles d’en Niel en moments impensats i per boca de persones gairebé estranyes

(què, noi, encara es mostra tan repatani aquest carall de Quirze?, li va preguntar el secretari del Sindicat el dia que anà a apuntar-se per seguir un curset de tractorista,

i

quina cara us feu, quan us trobeu?, perquè per força us heu de veure vivint tan a tocar, li digué el forner mentre descarregava els feixos de brosta que unes setmanes després un incendi reduiria a cendres, com bona part de la casa on vivia,

o

us deveu haver de veure d’amagat, oi?, xafardejà el barber on anava a fer-se tallar els cabells un cop cada mes)

que no n’havien de fer res i només enverinaven les coses, car calia creure que en Quirze també era objecte de preguntes o d’observacions i, com va dir la Facunda a la Mercè, sempre que tornava de la vila venia enrabiat i amb ganes de trencar-ho tot, més energumen que mai, i prou que ho era sempre, fins a l’extrem que en Niel sospitava que tenia alguna rosca fluixa, opinió que a la masia de can Doll van compartir tots quan un migdia, poc abans de tornar ell del camp, va presentar-se a la casa, emprengué l’oncle Tomàs que falcava una aixada a la porta i li digué que a partir d’aquell instant no volia que passessin pel camí que vorejava la casa i que pertanyia a la hisenda, un camí, doncs, privat i no gravat amb cap dret de pas perquè no constava al registre, una sortida que de moment deixà l’oncle amb la boca oberta, però no per gaire estona, ja que, sense discutir-li-ho, contraatacà dient que en justa reprocitat en Quirze hauria d’anar a fer la volta pel final del «seu» camí si volia adreçar-se a la carretera, car el que travessava ara, fregant les parets de can Doll, també era particular, una interpretació a la qual l’home no s’avingué perquè allò li suposava una marrada de mig quilòmetre, com explicà tot gratant-se la closca abans d’anar-se’n tot mormolant que ja tornaria a consultar el registre, ara pel que feia a la propietat del senyor Sostre, investigació que devia oblidar o que tingué resultats que no li foren favorables, puix que ja no en va parlar més i durant una temporada es mostrà molt amable amb els Bastida, excepció feta, naturalment, d’en Niel, que no feia res per trobar-lo o per evitar-lo i prescindia d’ell com si no existís, esperant pacientment que passessin aquells tres anys que separaven la noia dels vint-i-un, quan la demanaria oficialment i, si la resposta era negativa, com calia suposar, acudiria al rector, que li havien dit que estava facultat per casar els majors d’edat si no existia altra pega que un pare o una mare recalcitrants després d’haver estat degudament sermonejats, una solució a llarg termini que, ni a ell ni la noia, no els acabava de fer feliços i que aleshores encara no sabien que caldria rectificar i precipitar quan passat un període d’apaivagament en Quirze accentuà encara la seva duresa, coincidint amb la tornada d’en Niel a Barcelona, aleshores que, prop de dos anys després d’haver acabat la mili i quan, a en Marc, ja només li’n faltava un per abandonar la presó, la Mercè, animada per una carta d’ell que parlava de la possibilitat que ara li permetessin de veure’l, decidí fer un viatge a la ciutat comtal, on va proposar-li que l’acompanyés en un moment que les feines del camp no exigien la seva presència, perquè havien enllestit ja el batre i ara es podien prendre les coses amb calma, tanta, que fins en Tomaset va voler ser de la partida sense que el pare s’hi oposés, però amb gran disgust d’ell, que ja veia que no se’l podria treure de damunt, una previsió totalment equivocada, car el noi mostrà tot seguit un gran afany d’independència i tot sol, com es va saber més endavant, descobrí els caus del vici de la ciutat, on va despendre tan desassenyadament que el segon dia, dels tres que havien de passar a Barcelona, ja va quedar-se sense diners, potser perquè el vell, com digué, l’havia fermat massa curt, i la Mercè va haver de deixar-li cent pessetes no sense una mica de recança, perquè massa que sabia que no les veuria més, però prou generosa després d’haver-se pogut entrevistar deu minuts amb en Marc al locutori de la presó, d’on va sortir trasbalsada perquè el xicot s’havia deixat la barba i ja li apuntaven uns cabells blancs que ella trobava terriblement prematurs als seus trenta-un anys, un detall en el qual en Niel prestà poca atenció, preocupat com estava amb els seus propis assumptes que el primer migdia van dur-lo prop de la fàbrica on la Cristina treballava o, més ben dit, havia treballat, ja que una teixidora que emprengué, en no veure-la sortir, va explicar-li que ja feia potser vuit mesos que havia deixat la feina i s’havia col·locat en una fàbrica de Collblanc, no sabia ben bé on, de manera que no va quedar-li més remei que fer allò que havia volgut evitar, anar-se’n a voltar pel carrer d’Anglesola amb l’esperança de topar amb ella, esperança del tot frustrada aquella tarda, aquell vespre i l’endemà al matí, car la noia no es deixà veure i, a la fi, aquesta absència que començà a semblar-li estranya el forçà a intentar un pas encara més arriscat: trucar a la porta de casa seva amb la intenció de preguntar per algú imaginari si per atzar s’ensopegava amb la mare, com gairebé es temia que passaria atesa la seva mala sort, i com no passà, perquè la porta la va obrir ella, mudada, a punt de sortir com va manifestar-li amb un xiuxiueig en refer-se de la sorpresa que gairebé li arrancà un crit que dominà per dir-li breument que l’esperés a la parada del tramvia, on tampoc no es van poder parlar perquè la Cristina hi coincidí amb una veïna que l’emprengué abans que ell tingués temps d’atansar-se-li i començà a fer tot de festes al nen, que ella duia en braços i aleshores deixà a terra mentre esperaven el vehicle on discretament ell pujà entre els altres passatgers i es quedà a la plataforma de davant, per on la noia havia de passar forçosament en baixar, a la cantonada del carrer de Muntaner i la Gran Via, on a la fi en Niel se li reuní quan el tramvia, amb la veïna, que prosseguia, s’allunyava cap a la Ronda i ells dos avançaren fins a la plaça de la Universitat, on la noia consentí que entressin a beure alguna cosa al bar de la cantonada del carrer de Tallers, al local interior, molt més discret i gairebé buit tota l’estona que hi van restar, potser una hora, ella força satisfeta que el noi s’hagués recordat del fill, que ja començava a caminar i no es féu gens estrany quan ell l’agafà i li prodigà unes quantes moixaines desmanyotades que feren riure la xicota, tot seguit enseriosida mentre li explicava que ara estava sense feina perquè la fàbrica on havia passat a treballar plegava, que vivia amb el seu marit des de poc abans de tenir el menut i que ell havia deixat la brigada d’obres i ara estava col·locat de mosso en un magatzem on es guanyava relativament bé la vida perquè feia hores extraordinàries tres dies cada setmana, sense esmentar, però, en cap moment, la situació conjugal que pel restant ell ja suposà que continuava poc brillant quan, després d’haver-li dit que encara passaria un altre dia sencer a Barcelona, la Cristina manifestà que, si volia, es podien veure l’endemà a la tarda, proposició que va acceptar més per ella que per ell, tot i que la trobava tan bufona com abans, ara que havia perdut aquella panxa que la deformà durant els darrers temps, car fins a cert punt li semblava que li devia alguna cosa per no haver-lo molestat mai, per no exigir-li res i per estimar tant aquell fill que era de tots dos i que, com va confessar-li sense falsa vergonya i ben espontàniament, cada dia s’alegrava més d’haver tingut i precisament amb ell que era tan sa, tan home, afegí mentre li acariciava el braç i el mirava amb una espurna als ulls que li recordava els vells temps de soldat, reviscuts breument l’endemà a la tarda, en havent dinat, quan van trobar-se, ara sense la criatura, que ell encara va veure un altre cop, el matí següent, al parc on la noia va dir-li que el duria a prendre l’aire, i caminant baixaren fins a la plaça d’Espanya sense dir-se res del que anaven a fer i ella sense saber que en Niel havia escollit aquell meublé de l’altra banda de la Gran Via on ni l’un ni l’altre havien estat mai i on van donar-los una habitació agradable i lluminosa, amb les parets pintades de color vermell, perquè s’estimessin lliurement, gairebé a l’acte d’haver-hi entrat, quan ella, vestida encara, se li girà i va penjar-se-li al coll abans de deixar-se arrossegar cap al llit, on després de plorar una mica, va dir que de l’emoció, i en havent-se acabat de despullar, tornà a arraulir-se contra seu, li digué que l’estimava i que no se n’havia adonat fins que ell ja era fora i li assegurà que sempre que tornés a Barcelona podia anar a buscar-la o fer-la avisar, perquè ella era més dona d’ell que de ningú més i sempre pensava en aquells dos anys escassos que havien anat junts i sense saber-ho havia estat més feliç que mai, tot això dit d’una sola alenada mentre ell, una mica torbat, l’acariciava i se sentia culpable de cara a la Pilaret, que era a la masia i passava unes estones tan dolentes amb el seu pare sense ni imaginar-se que ell havia anat a Barcelona a dormir amb una altra, prop de la qual també se sentia bé a despit d’aquell sentiment de culpabilitat, perquè la Cristina podia donar-li-ho tot, li ho donava tot, sense reserves, agraïda i tendra després de tant de temps de no haver-se vist i enyorada d’una realitat que no seria mai, que mai no hi havia hagut possibilitats que fos i que així i tot li féu dir, més avançada la tarda, que era una desgràcia que no s’haguessin conegut primer, perquè amb ell hauria estat una dona honesta, com sempre havia volgut ser encara que ell no s’ho cregués, un concepte que en Niel es va sentir obligat a desmentir, i sense faltar a la veritat, potser perquè l’emoció de la noia se li encomanava, així com el seu desfici que no els va permetre d’abandonar la cambra fins molt tard, ja prop de les nou, quan van haver de córrer perquè el seu marit, que aquell dia no feia hores extraordinàries, ja devia fer una hora que era a casa i s’estranyaria de la seva absència, a la qual va tractar de cercar una explicació quan el taxi que havien fet cridar mentre es vestien els duia altre cop a les Corts, on ella saltà una cantonada abans de casa després d’haver-li repetit que duria el nen al jardinet de l’altra banda de Diagonal, cap a quarts de dotze, sense pensar que una veïna malalta l’entretindria i quan hi acudís ja serien les dotze tocades, aleshores que en Niel, que hi era des de les onze, ja començava a enquimerar-se i es preguntava què faria si no es presentaven, assegut en un banc, a l’ombra bellugadissa d’una palmera, des d’on a la fi la va veure arribar amb el menut, que plorava perquè volia caminar i ella l’havia ficat al cotxet per travessar més còmodament la calçada inundada de cotxes veloços que ara i adés, ja reunits, miraven distrets tot parlant amb una veu assossegada, distints de la tarda anterior, allunyats de tota passió, com dos amics que comparteixen un secret que potser ho serà sempre, un bell secret entretingut a llurs peus, des d’on els mostrava pedretes el petit Niel que ja s’havia apaivagat i reia i deixava escapar tot de xisclets quan el fregaven les ombres de la branca més llarga de la palmera que mesuraven el pas del temps i el precipitaven cap a l’hora de dinar, cap als comiats, cap a la sortida del tren, aquella mateixa tarda, a quarts de cinc, un tren lent que ja pressentia ara, quan encara era al costat de la Cristina i amb un somrís inconscient contemplava el seu fill que després es va asseure un moment als genolls i besà mentre la noia, pesarosa, li deia:

aquest cop encara sembla més impossible que te’n vagis,

i ell assentia, potser una mica distret i certament entristit, però pensant que per desgràcia, de vida, només en tenia una i aquesta, ara, pertanyia a la Pilaret.