V

El dia tres de setembre, als disset anys, una tarda no massa agradable de plugim intermitent que ja anunciava la tardor que trucava a la porta tot i que encara hi hauria dies bons fins a la sembra, que es va poder fer amb bona saó, en Niel, que havia acudit tot sol a la vila a fer-se donar una injecció antitetànica perquè aquell matí s’havia clavat una pua dels arpiots del fem, que algú havia abandonat en la fosca de l’estable, i l’oncle, a diferència de la majoria de pagesos, tenia molta por a les infeccions des que anys abans havia vist morir un veí, en Jeroni Postada, amb les barres rígides com dues dents d’acer, travessà per primera vegada el llindar d’El Niu, que tan sovint havia vist des de fora i on encara no hauria gosat ficar els peus si no es troba amb en Jaume Miravent, que aquell dia tenia festa perquè s’havia mort la mare del seu amo i, potser excitat per l’esdeveniment, tenia ganes de fer una palla, com deia ell, la tercera de la seva vida, car tot just havia dormit dues vegades amb una dona,

i val la pena, noi!

com va dir-li mentre s’esmunyien pel carrer de darrera, on El Niu tenia una altra porta que, a través d’una entradeta on hi havia unes escales que pujaven al pis de dalt, menava directament a la sala i que els nois no van poder utilitzar perquè la trobaren tancada, cosa que els obligà a fer la volta, però ara ja sense perill que els observessin, perquè en aquell cap de vila hi havia ben poques cases i ells només van haver de tombar la cantonada a tota velocitat abans de trobar-se en una habitació de cafè semblant a la de tots els altres cafès si no hagués estat perquè s’hi veien mitja dotzena de xicotes escassament vestides que xerraven cap al fons, assegudes en un banc, excepció feta d’una d’elles, una noia primeta i d’aspecte tuberculós que s’havia instal·lat en una taula, amb l’únic client que hi havia al local, de manera que ells dos hi van caure com una taca de tinta en un vestit blanc, immediatament objecte de totes les mirades, compresa la de la mestressa que netejava gots darrera el taulell amb un entusiasme que contrastava amb els posats llangorosos i desmenjats de les mosses, només una de les quals digué:

Hola, nois!

quan ells saludaren més aviat tímidament i amb la veu enrogallada, potser impressionats, més que per la lleugeresa de la indumentària de les xicotes, per l’esguard de la mestressa, insistent i escrutador i que no s’aclarí amb un somrís de benvinguda ni quan ells s’atansaren totxament al taulell mentre es consultaven:

Què beuràs, tu?

gairebé penedits d’haver entrat i ja temorosos que la dona no els trobés massa joves, car ni en Jaume Miravent no hi havia estat mai, allí, totes dues vegades que havia fet una palla, com deia ell, l’havia feta amb una veïna que ara no estava disponible i l’ambient del bordell li venia tan gran com al mateix Niel, que acabà per demanar:

Una cervesa,

amb la veu tan natural com pogué, és a dir, molt poc natural, i encara més prima quan la dona, sense treure’ls la vista de damunt, preguntà:

No us havíem vist mai, oi, aquí? i ell assentí:

No, senyora,

molestat pel ressò d’en Jaume Miravent, que ho repetí:

No, senyora,

mentre butxaquejava a la recerca d’una cigarreta i després interrompia el gest quan la dona féu:

Quants anys teniu?

Dinou, jo, i ell divuit,

mentí en Niel, una mica més aplomat en veure que encara no els havien tret i sense separar els ulls de la dona que es limità a moure el cap i tot seguit s’ajupí a recollir dues cerveses d’un indret o altre mentre deia:

Tu també, cervesa?

adreçant-se a en Jaume Miravent, que assentí tot llambregant de reüll cap al banc del fons, on s’havien sentit unes quantes rialletes i d’on ara s’atansava una noia rossa i força mamelluda que preguntà:

I a mi, qui em convida?

amb una veu profunda, de gargamella irritada, però càlida i vagament excitant tot i que ella era massa molsuda i ja gran, d’uns trenta o trenta-dos anys, i tenia una expressió de cara antipàtica i bovina, cosa per la qual en Niel va esperar que el seu amic digués:

Jo, dona

i després seguí una mica a repèl cap a la taula que tocava la paret i on ella es va asseure amb una cama sobre l’altra i les faldilles molt arremangades mentre la mestressa li duia el conyac que va demanar i que ni tocà perquè era visible que ells dos la interessaven més, sobretot en Jaume Miravent, sobre el qual va inclinar-se a xiuxiuejar quelcom que devia ser molt graciós, ja que el xicot va riure i, al seu torn, s’inclinà cap a la mossa i li féu reposar la mà sobre la cuixa descoberta, d’on en Niel desvià l’esguard per mirar cap a les altres dues noies que també havien abandonat el banc on eren reunides i se’ls apropaven, una d’elles amb un balanceig provocatiu d’anques, l’altra amb més discreció, potser perquè era més jove, tan jove que fins resultava estrany que ell no s’hi hagués fixat en entrar, cosa que certament hauria fet si no s’hagués atabalat d’aquella manera, car a més la noia era bonica, tenia una careta menuda i bruna i uns ulls maliciosos que mentre avançava amb la seva companya s’enganxaren als seus i ja no l’abandonaren fins que s’aturà a frec de taula, sola, atès que l’altra, que semblava haver-se adonat de les seves preferències, va continuar cap a la porta i es posà a cantussejar uns moments abans que la bruna digués:

Hola…

i ell li somrigués amb espontaneïtat, com si es trobés en un indret familiar, a casa, i amb una noia coneguda, però una mica ruboritzat en veure-li el solc dels pits quan ella es va asseure al seu costat i es repenjà a la taula amb un gest que li desbocava la brusa no ben cordada sota la qual els pits eren lliures i bruns com tota ella, d’un color de sol i de terra que el va distreure i l’obligà a fer:

Què?

i a ella a repetir:

Què em pagues, eixerit?

sempre amb el mateix esguard maliciós i, ara que la tenia tan a prop, una mica més vell, de noia de vint-i-dos o vint-i-tres anys pel cap baix sota el seu maquillatge que li donava una frescor més jovenívola que la seva experiència, reflectida en els llavis una mica cansats però temptadors i en la carícia de la mà quan va aixecar-la, després d’haver dit ell:

El que vulguis,

i ella, de cara a la mestressa:

Un conyac, Emília,

com si a la casa no hi hagués altra beguda que aquella a més de les cerveses que en Jaume Miravent i en Niel tenien davant, negligides, des de feia estona Ja de l’amic i la seva a partir d’aquell gest de la noia que li escarolà vagament els cabells abans de tocar-li la cara sense que ell s’atrevís a allargar els dits ni quan la mossa s’abocà perquè pogués veure-li la rodonesa dels pits i després s’estirà una mitja per mostrar-li les cames ben fetes quan la mestressa ja li havia servit el conyac, del qual va beure seguidament mentre li preguntava:

Oi que ens hem vist algun cop pel poble? i ell deia:

No ho sé…

segur de no haver-la vist mai i massa tímid per iniciar la conversa que ella cercava amb els primers mots que li passaven pel cap i als quals, després d’un silenci, afegí:

Jo sóc la Carme,

mirant-lo encara i amb una punta de llengua entre els llavis que tornaren a riure i tot seguit li va demanar una cigarreta que no va poder donar-li perquè no fumava i que va caldre manllevar a en Jaume Miravent en el precís moment que ell i la noia mamelluda s’aixecaven de la taula, cosa que quan s’hagueren allunyat cap al taulell féu dir a la Carme:

És decidit, el teu amic…

Sí,

mormolà ell, i la noia:

I tu?

També,

féu en Niel sense abandonar, però, la cadira i engrapant el got de cervesa com si fos una taula de salvació, totalment inútil davant la insistència de la Carme, que després d’haver-se redreçat lleugerament, com per alçar-se, el fità amb una espuma de desconfiança i preguntà:

No t’agrado prou, potser?

suposició que ell s’apressà a desmentir amb un Ets molt bonica,

mormolat pel coll de la camisa però prou audible a les orelles de la xicota, que tornà a riure i assegurà:

I estic ben feta, ja ho veuràs,

i prou complaent perquè ho veiés en aquell mateix moment, perquè es va passar les mans per sobre el vestit, allisant-lo contra les cuixes, i projectà el pit endavant, l’esguard abaixat cap a l’escot mentre afegia per acabar de temptar-lo:

Podem passar una bona estona, avui no hi ha feina… i ell deixava el got davant seu amb una ullada circular que només va revelar-li que les altres no s’interessaven per ells, car les noies del banc del fons, ara, eren apinyades entorn d’una companya que els mostrava quelcom que resplendia feblement, potser un braçalet, i la parella que havia estat asseguda a l’altra taula ja se n’havia anat sense que se n’adonés, sens dubte cap a les habitacions del pis de dalt on el menà la Carme després d’una darrera invitació:

Anem, eixerit?

que l’obligà a seguir-la fins al taulell on la mestressa allargà la mà i sense donar-li temps de fer la pregunta digué:

Són vint pessetes,

i aleshores li tornà un duro que ell es ficà a la butxaca dels pantalons mentre, darrera la noia, travessava el llindar de la porteta protegida per una cortina que deixava gairebé a les fosques el breu espai que precedia el tram d’escales, pujant les quals va animar-se prou per allargar les mans cap a les anques de la Carme que es mig girà i féu:

No sigues impacient,

però amb bonhomia i sense fer-les-hi treure, de manera que, enardit, es plantà al seu costat amb una petita correguda i en arribar dalt de tot, on el passadís era il·luminat, ja havia passat el braç per sota els d’ella i amb la dreta li palpava el pit que cedí sota la seva pressió sense insistència mentre la noia se l’enduia cap al fons entre una remor de veus apagades, probablement les del client de l’altra taula i la seva companya, i empenyia la darrera porta a la banda de dins de la qual va encendre el llum que revelà una habitació sumària i ensems completa amb el seu llit ample i baix, les dues butaquetes i la tauleta de nit, el lavabo i un bidet no del tot dissimulat darrera una cortina, al costat d’un penjador on deixà el gec abans de girar-se i veure que ella, molt llesta, ja s’havia tret les faldilles i ara s’acabava de descordar la brusa que penjà al respatller d’una de les butaques, d’esquena a ell, que es quedà fitant la cinta blanca d’uns sostenidors que no havia sospitat i que després, quan la Carme es tombà de nou, va descobrir que només li subjectaven les sines per sota, o ni això, perquè al cap d’un segon ja les tenia lliures, una mica mes grosses i més baixes que no li havia semblat a la sala i certament més cansades que el cos prim i flexible, sense rastre de ventre, llis com el d’un adolescent, i perllongat, a ran de forca, per una taca intensa en la qual reposà els ulls amb un gest tan suspès que ella li va dir:

Apa, acaba’t de treure això,

mentre anava cargolant les mitges cames avall, fins que ell mormolà:

No…

i ella s’aturà, una mica redreçada, abans de preguntar:

T’agrado més així?

i d’afegir davant el seu assentiment mut:

Cal que tinguis compte, però; si no, me les hauràs de pagar, ara ja atansant-se-li i ajudant-lo a descordar la camisa perquè ell semblava entrebancar-se amb els botons, que tot d’una era com si s’haguessin fet massa grossos per a aquells traus, com els dels pantalons, que va llevar-se encara mig descordats, gairebé amagant-se de la noia, que li penjava la camisa i que després va riure i l’engrapa sense miraments, amb franquesa i naturalitat, però només un instant, car tot seguit el fità amb un esguard seriós i desconfiat: Què és, això?

i, quan ell contestà amb un barboteig inintel·ligible, sacsejà el cap i gairebé maternalment va menar-lo cap al lavabo tot dient:

T’has de rentar, per anar amb dones,

les mans ja a l’aixeta i tot seguit ocupades en la tasca que va emprendre ella mateixa, cada cop més maternal i ara amb una expressió càlida i interessada que no li havia vist de primer i que no podia escapar-se-li tot i la seva torbació d’haver estat sorprès en falta, que venia a afegir-se a la torbació més deliciosa de la proximitat del seu cos que el fregava amb una intimitat ardent i a la vergonya que li feia d’haver de contestar la seva pregunta quan ella digué:

Encara no ho has fet mai, oi? i ell respongué amb franquesa:

No,

sense que ella somrigués ni se li’n burlés, ben al contrari, car va dir-li amb els ulls una mica absents:

Em fa il·lusió… Espera,

i se n’anà cap a la porta, que obrí i franquejà sense haver cobert la seva nuesa, desinteressada aparentment dels encontres que podia tenir pel passadís del final del qual ell va sentir-la cridar:

Emília!

i després unes paraules més baixes i breus i la veu de la mestressa que replicava sense aixecar el to mentre ell s’eixugava, sol a la cambra, que havia quedat oberta i que ella tancà de nou en tornar abans d’arrossegar-lo cap al llit on, sense explicar-li quin havia estat l’objecte d’aquell misteriós intercanvi de paraules, assenyalà l’esparadrap que li cobria la ferida de la pua dels arpiots i digué:

Què t’ha passat?

més aviat distretament i gairebé sense escoltar la resposta: No res, una rascada,

car tot seguit li passà els braços pel coll i el féu seguir amb ella sobre el matalàs, mentre li mossegava l’orella i l’acabava d’enardir, aparentment tan engrescada con ell quan el subjectà amb les cames i li va permetre que jugués amb la seva carn bruna abans de guiar-lo amb destresa i d’immobilitzar-lo un instant dintre seu, on ell s’ancorà profundament, travat pels genolls experts que li contenien l’impuls cada cop més crescut i ja intolerable que la noia anà perllongant amb saviesa, lenta i atenta al seu deure que a la fi li buidà els flancs amb una riuada càlida que no l’exhaurí, car fou amb recança que acceptà que ella l’expulsés i l’abandonés en el llit desfet per córrer a la porcellana mig oculta darrera la cortina, d’on després va sortir amb la tovallola encara a les mans i la deixà en un racó de capçal mentre li tornava a somriure i s’ajaçava de nou al seu costat, tot preguntant-li:

T’ho imaginaves així?

sense que ell sabés ben bé què contestar, sense que a ella l’acabés d’interessar què podia dir-li, perquè prosseguí:

Hi podem tornar, si vols, però no corre cap pressa, i després d’una pausa:

Ara no et creguis que totes són com jo, però ets un noi simpàtic i aquesta és la teva primera vegada; vull que en conservis un bon record i que no et passi com a tants que, perquè no han tingut sort, tenen por de les dones o les odien encara que no se’n sàpiguen estar,

i aleshores li passà la mà pel pit amb un gest amoixador, una cama ja sobre la seva, plegà els llavis maliciosament i preguntà:

Quants anys tens?

Dinou,

mentí ell, però la Carme sacsejà el cap:

La veritat; a mi ja m’ho pots dir!

Disset,

confessà llavors, i ella reflexionà:

Ets molt jove, per anar amb dones,

sense que ell ho acceptés, perquè va dir:

D’altres comencen més joves; potser tu mateixa… i ella va riure amb un deix d’amarguesa:

Oh, jo!

Fa molt de temps que… que… que ets aquí? va preguntar-li ensopegant amb les paraules i emprant una expressió que no s’havia proposat però que no amagava el veritable sentit de les seves paraules, car ella replicà:

Vols dir si fa temps que faig de puta, oi?

Sí,

acceptà el noi amb la saliva travessera a la boca, però la xicota no semblava ofesa i explicà amb tota naturalitat:

Des dels divuit anys, però ja en feia tres que tenia un amic…

Des dels quinze?

s’admirà ell, i la Carme assentí:

L’estimava,

com si fos una excusa més que suficient i alhora una fatalitat inevitable que calia expressar amb aquell pèl de recança que obligà el noi a interessar-se:

I ell?

M’ho pensava, però no, era un xicot molt més gran que jo, ja havia fet la mili i em deia que ens casaríem,

anà explicant amb una mica de precipitació per acabar dient: Era una fleuma, jo, aleshores, i m’ho creia tot, sempre amb aquell rastre de recança que després tractà d’espolsar-se de damunt amb una rialleta forçada i uns mots: Però no parlem de coses tristes, el passat és passat, que semblaven sincers i potser ho eren, però que tot d’una van tenir una estranya perllongació quan li recomanà:

No n’enganyis mai cap, de noia; per fotre, sempre te’n sobraran,

i el mirà a la cara com si esperés que ell li confirmaria el propòsit de ser honest i de fer bondat que mai no havia manifestat i que la seva presència al bordell contradeia, per bé que no en el sentit en què parlava ella, potser conscient d’una funció purificadora que acomplia i que potser li havia explicat algun altre client després d’un moment d’intimitat com el que acabaven de viure plegats i que encara no finalitzava, car continuaven ajaçats al llit, amb les cames barrejades i després amb les mans d’ella que el tocaven i l’invitaven a tocar-la, encara sense callar, perquè aleshores volgué saber: En tens, tu, de xicota?

pregunta que contestà amb una negació, tot afegint:

Fa dos anys que vaig estar a punt de tenir-ne una, pensant en la Nuri, l’episodi amb la qual va explicar-li potser per correspondre a les seves confidències i que ella comentà amb un mot contundent:

La fastigosa!

que en Niel acceptà ja una mica absent, més sol·licitat pel seu desig que el record ajudava a precipitar i que el féu abraçar-se a la Carme en el precís instant que pel corredor se sentien unes passes que s’aturaven davant la porta, on una mà tustà sorollosament mentre la veu d’en Jaume Miravent cridava:

Daniel, què carall feu?

tan espontània, tan còmica en aquell indret, que tots dos, ell i la noia, va esclafir el riure sense deixar d’acariciar-se, però la Carme amb el rostre redreçat per poder explicar:

Què et sembla, noi?

amb una veu que el mateix riure escanyava i que per això li sortí massa aguda, gairebé desagradable, i més quan afegí: Passem un rosari curt,

acudit que els féu rebolcar en un altre atac de riure, més fort i escandalós mentre en Jaume, vexat, protestava:

És que ja està bé, fa mitja hora…

sense que ells el deixessin acabar, car la noia tornà a cridar:

Doncs em sembla que el teu amic té cera per estona! tan divertida que va haver de redreçar-se i asseure’s al llit amb els ulls plens de llàgrimes i tot seguit amb la respiració panteixant, ja que el noi, faceciosament, li passava els braços per darrera cercant-li les sines i sense arribar-hi quan ella es projectà més endavant, però fregant-li sense voler les aixelles en una pessigolla sobtada que la recargolà i en la qual ell insistí mentre l’atreia sobre seu i la feia caure cap a l’altra banda de llit, on tots dos començaren a esbatussar-se mentre en Jaume Miravent, a l’altre costat de porta, cridava:

T’espero a baix! i ella:

No, no, no!…

tot esmunyint-se d’una banda a l’altra i provant de capgirar-lo a la seva vegada, sense adonar-se que eren al caire del llit, d’on van estar a punt de relliscar abans de desviar-se cap a l’altre costat, que van recórrer a tomballons, ella sempre protestant:

No, no, prou!

i ell perllongant el seu enjogassament al llarg de les costelles fins que les mans li anaren pujant, van acabar per aturar-se en els pits quan ella havia aconseguit d’alliberar una cama i maldava per subjectar-lo amb l’altra per darrera, vermella i excitada, ara verament jove ni que només fos un instant, abans d’envellir tots dos novament amb el desig que els obliga a rebolcar-se encare, greus i sense rialles, cercant-se i defugint-se per tal de prolongar-lo més que de primer, tot i la urgència que els omplia els ulls de tenebres, d’una lluor angoixosa que s’obstinava fins que temps i temps després es trobaren sobtadament units, gairebé contra llur desig que es negava a morir i que en acabar féu dir a la noia:

Feia anys que no m’havia sentit així,

mentre es relaxava breument abans de rentar-se de nou i ell, tornat a la realitat de la cambra prosaica, s’adonava que l’esparadrap del braç li havia saltat durant el forceig i el cercava pel llit, on va descobrir-lo tot recargolat i inutilitzable cap a la banda dels peus sense que la noia l’hi deixés aprofitar; a la casa tenien una farmaciola i n’anà a cercar un tros de net i un retall de gasa que li fixà sobre la ferida quan tots dos ja eren vestits i ell també s’havia rentat amb sabó com la noia li aconsellà tot i assegurar-li:

De tota manera pots estar tranquil, no tinc res,

un aspecte de la situació que ell no havia considerat tot i saber que es podien agafar purgacions i un grapat d’altres malures quan es freqüentaven mosses com la Carme, una puta al capdavall i no pas menys interessada que les altres, com li demostrà abans de deixar la cambra, quan va demanar-li:

Què, no hi ha propina?

i, en veure la seva expressió entre sorpresa i desconcertada, afegí:

—T’ho he deixat fer dues vegades,

talment com si ja no recordés que la iniciativa havia partit d’ella i no d’ell que fins a cert punt havia estat un instrument dòcil i continuava essent-ho quan es va treure el duro que li havia tornat la mestressa i un altre i a deixar-los en les mans que van plegar-los i els endinsaren escot avall, cap al breu sostenidor, amb un somrís que finalment es convertí en una altra pregunta:

Oi que has quedat content?

que en Niel només va poder contestar per l’afirmativa i procurà a la xicota l’ocasió d’aconsellar-li:

Torna aviat i, si estic ocupada, espera’m,

amb una expressió vagament possessiva que a ell el féu parpellejar, no sense que ella se n’adonés, perquè immediatament explicà:

No n’hi ha cap de tan ben feta com jo, totes les altres són més velles, ja ho veuràs,

una assegurança de la qual va tenir una confirmació parcial quan va canviar impressions amb en Jaume Miravent, que l’havia esperat i va acollir-lo a la sala amb una exclamació malhumorada:

Ja era hora!

com si li fes retret d’haver-ho passat més bé i d’haver tingut més encert en la seva elecció, fins on es podia dir que l’havia feta, car l’amic havia caigut en mans d’un budell que no l’havia deixat entretenir-se i gairebé no li permeté de tocar-la,

Ha obert el forat i prou,

con assegurà amb despit i fent tot de comparances entre aquella experiència i les dues anteriors amb la veïna complaent mentre s’adreçaven a la farmàcia perquè li aconsellà de comprar un tub de blennocol pel que pogués passar, car segons ell totes ho deien, que estaven bones i després sortia el que sortia, al seu mateix taller treballava un oficial que ja havia agafat dues blennorràgies, precisament d’El Niu, de manera que més valia ser prudent, ja s’havien exposat anant sense preservatiu, cosa que estranyament no se’ls havia acudit i que comentaven en sortir de la farmàcia, camí de casa del noi, on ell li proposà que l’acompanyés a posar-se el blennocol ja que en aquella hora, al pis, no hi devia haver ningú, suposició equivocada, perquè van trobar-hi la germana d’en Jaume, una noia més gran que ells, si fa no fa de l’edat de la Mercè i una mica coneguda d’ella com va dir quan parlaren al menjador abans d’entrar a la cambra del xicot amb una excusa, una habitació molt reduïda i fosca amb una finestra estreta i llarga que donava a un pati ple de ferramenta vella del magatzem de sota i sobre la qual van orinar l’un darrera l’altre, ja que no podien pas anar-se’n tots dos a la comuna sense cridar l’atenció de la germana i, segons en Jaume, més valia buidar-se la bufeta ben buidada per no haver de pixar durant unes quantes hores, cosa que els féu riure, però no tant com la bossa de paper encerat que acompanyava el tub i que després els obligà a sortir amb tot de precaucions, com si tinguessin por que no se sentís la remor de paper, quan tornaren un moment al menjador, on la germana cosia prop del balconet de la banda de davant, i on ell no s’entretingué, tot i que la xicota semblava desitjosa de conversa, car l’hora ja era avançada i l’oncle Tomàs li havia dit que podia tornar amb la Mercè i els petits, en Tomaset i la Pilaret, en companyia dels quals, mitja hora més tard, passava novament prop d’El Niu, sense ni mirar cap aquella direcció on potser la Carme estava explicant a les altres noies i a la mestressa que s’havia tirat un filet, com deien elles, i totes reien o l’envejaven, no ho podia saber ni l’interessava, més aviat preocupat encara amb la bossa de paper que el protegia d’embrutar-se la roba interior i el molestava ara que no s’atrevia a fer aquells passets curts i ridículs de quan era a can Jaumet Miravent i que la Mercè hauria trobat estranys sense que ell s’hagués atrevit a confiar-li l’episodi d’aquella tarda que anà al poble a donar-se una injecció i acabà en una casa de barrets que des d’aleshores ja freqüentaria més o menys regularment fins poc abans d’entrar en lleves, quan una ordre del govern aboliria la prostitució reglamentada i la Carme ja faria dies que hauria abandonat la casa de la senyora Emília, la qual al seu torn hauria traspassat l’establiment a una de les seves pupil·les que començava a fer-se vella i havia tingut la previsió de reunir un capitalet, la Ramona, coneguda amb el nom de batalla, una mica exòtic, d’Irínia, una dona de cara maternal que tots els clients estimaven molt perquè no compartia aquella mena de menyspreu barrejat amb odi i rancúnia que semblaven sentir les altres mosses, fins la mateixa Carme, que aquell primer dia va tenir unes paraules tan belles quan li digué que volia deixar-li un record que li fes estimar les dones i que va desmentir tantes vegades amb les seves presses, les seves impaciències i els seus mals humors que contrastaven amb el caràcter plàcid i constant de la Irínia, la qual no tenia sortides fogoses ni li hauria probablement mig regalat un clau, com deia en Jaume Miravent, si aquell dia l’hagués escollida amb preferència a la Carme, però que es mostrà d’allò més previsora el dia que pujà amb ella a l’habitació i va obligar-lo a protegir-se perquè, digué:

No en pots estar mai segura, et poden embrutar als cinc minuts d’haver passat la inspecció,

quan ell li preguntà si no estava bona i la mirà amb una desconfiança que no es mereixia perquè encara no la coneixia bé ni havia tingut ocasió de parlar-ne amb d’altres nois que amb el temps anà veient que la preferien a les seves companyes més joves i més boniques, però per les quals els homes venien a ser una mena d’objecte fastigós i insà que en lloc de satisfer-les els irritava la vagina i l’humor, com va exclamar una vegada la Tilde, Matilde, que l’Emília es va haver de treure de pressa de sobre perquè es negava a anar amb determinats clients i s’emborratxava gairebé cada nit, amb unes escandaleres que mai no feien les altres dones quan aixecaven una mica el colze, cosa no infreqüent els dies de molta concurrència que s’entretenia indecisa per les taules i elles procuraven rescabalar-se amb la comissió que tenien en les begudes que, per aigualides que els les servissin a posta, sempre contenien suficient alcohol per fer-los rodar el cap o marejar-les si n’abusaven, de vegades sense veritable necessitat, dutes per un impuls destructiu que la Irínia semblava desconèixer però que tenien la Carme, l’Elena, la Dora, la Rita, pràcticament totes les que anà sovintejant durant aquells quatre anys, i sobretot la Marimar que un dia que eren al llit es posà a vomitar en el moment crític i en un instant de ràbia, de fàstic per ella mateixa, de disgust per la seva vida, començà a cridar:

I m’hi cago, m’hi cago!

abans de fer-ho de veritat sobre els llençols, amb impudícia, fitant-lo a ell, que havia saltat del llit, i dient:

Ja pots mirar, ja, sóc com una bèstia!

cada cop més exaltada i a la fi amb la cara tan salvatge que ell gairebé s’espantà i va sortir a fora a cridar la mestressa, la qual ja havia sentit l’aldarull i pujava de pressa amb dues altres noies que van entrar amb ella a la cambra mentre en Niel s’acabava de vestir al passadís, on se li van reunir un altre home només amb pantalons i una noia despullada que també acabaren entrant, com ell mateix, al dormitori on les altres no podien dominar la Marimar, que s’havia posat frenètica i es rebolcava entre els seus excrements i anà cridant:

Una bèstia, com una bèstia!

fins que van telefonar al metge que va donar-li alguna cosa per calmar-la quan ell ja havia estat reembossat dels seus diners tot i que havia fet la seva feina i així ho declarà expressament a la mestressa, la qual gairebé els hi ficà per força a la butxaca tot assegurant-li:

No havies pagat per l’espectacle,

i obligà la noia a excusar-se la propera vegada que ell es deixà caure per l’establiment, on altrament la Marimar ja no va romandre gaire temps, amb gran satisfacció de les seves mateixes companyes, que no hi simpatitzaven, amb l’excepció potser de la Irínia, sempre comprensiva i tolerant fins i tot quan adquirí la casa i continuà tractant les altres més en qualitat de companyes que com a mestressa i, ocasionalment, no es negava tampoc a pujar amb algun client dels vells que l’havien preferida, si bé això durà poc temps, car després, als seus quaranta anys, perquè ja els devia tenir, va enamorar-se d’un xofer de camió tarragoní que treballava a la vila i que àdhuc li proposà de casar-se segons es va dir, sense que el projecte, si ho era, perquè ella ho negava, pogués ser dut a terme per culpa de la guàrdia civil, que el va detenir i l’envià a Lleida on tenia algun compte pendent amb la justícia, per la qual totes les noies sentien un terror reverencial, la Irínia la primera perquè en la seva joventut, abans d’anar a raure en El Niu, havia hagut de complir una condemna que li va valdre un episodi sòrdid i no clarament especificat que a Barcelona, a la casa on era, costà la vida d’un home, un afer que, pel que semblava, els periòdics havien esbandit una vintena d’anys enrera i que ella devia preferir no recordar sense que li valgués de gran cosa; en aquell món on vivia ningú no ignorava res de ningú a despit de les reticències amb què totes s’expressaven i de les mentides que contaven, si més no als clients curiosos que les interrogaven, cosa que ell mai no va fer, com tampoc no posà mai en dubte les contalles que ara i adés li feia alguna de les mosses quan estava de vena confidencial però poc inspirada puix que la història sempre solia ser la mateixa o molt semblant, de fet en tots aquells anys que freqüentà la casa només va sentir-ne una d’original, la de l’Olga, una noia rossa a la qual s’afeccionà des que la va conèixer tot i que li devia portar ben bé deu anys i ja començava a estar una mica passada quan recalà en El Niu, però això quedava amplament compensat pel seu caràcter juvenil i per la seva manera de fer l’amor que revelava un coneixement profund de l’home i d’ella mateixa, qui sap si poat en els llibres que sempre llegia, uns llibres gruixuts i de títols estranys que feien arrufar les celles de les seves companyes, que només llegien setmanaris, revistes de cine i ocasionalment les novel·les sentimentals que ella desdenyava, sense per això passar-los pels nassos les seves afeccions superiors i els estudis que havia tingut, car procedia de bona família i, per tot el que en Niel podia comprendre, havia caigut en el món dels bordells per pura curiositat, ella i una amiga seva que qui sap on parava que un dia, adolescents encara, havien decidit que no eren diferents dels homes i van sortir de casa disposades a dormir amb el primer xicot que els fes gràcia, en el seu cas un poca-vergonya adorable, com va explicar-li una tarda que en rentar-se es va adonar que li acabava de venir la regla i no tenia, doncs, pressa d’abandonar l’habitació, on van asseure’s a fumar al caire del llit, nus encara i amb la finestra oberta perquè feia molta calor, tanta com aquella nit d’estiu que va anar desgranant fil per randa des de les primeres paraules amb el desconegut que les abordà en un bar fins a la seva entrada a l’àlbum d’una casa de menors que va continuar freqüentant quan ja no ho era i passant per l’encontre que havia tingut amb el seu pare un dia que l’home volia obsequiar un col·lega estranger i convingué unes cites sense haver vist el maleït àlbum; tot de coses que tenia anotades en un diari que duia i que un dia, quan es publiqués, seria d’un valor inestimable perquè no callava res, discutia motivacions i mecanismes, tot el que havia experimentat personalment o vicàriament en la persona de les seves companyes, la psicologia del client, de les mestresses de bordell, etc., les tècniques de l’amor segons la realitat i no d’acord amb els llibres d’erotologia hindú o àrab que pecaven alhora de fantasiosos i d’incomplets, i escrits, a més, per autors que tenien un coneixement sumari de l’anatomia i de la fisiologia femenines, etc., etc., car fou un llarg monòleg del qual se li escaparen moltes coses i no entenia bé moltes de les que va retenir i que, abans de tornar a la sala, la noia li demanà d’oblidar perquè No sé què m’ha passat, noi, però he xerrat massa, com va dir-li mentre es vestien, visiblement penedida i admirada d’haver-se confiat a un pagerol que la mirava amb els ulls badats i a la fi assegurà:

No diré res a ningú,

una promesa que va complir i que li va valdre que ella el prengués definitivament en amistat i comencés fins i tot a donar-li bons consells com quan més endavant li deia:

Per què no et busques una noia només per a tu, que no et farà pagar ni t’exposarà que un dia t’embrutis?

o bé:

Mentre només vagis amb putes, no sabràs ben bé què és dormir amb una noia,

sense que la fes canviar d’opinió allò que havia succeït amb la Carme la primera vegada que s’introduí en El Niu i que ell li contà sense preveure la seva resposta, que el colpí:

No dic que no, totes podem tenir un caprici, però tu sabies que no era teva,

un punt de vista ben contrari al de la Dora, una rosseta poc escrupolosa que tolerava capricis als quals moltes altres no s’avenien i que deia:

De fer l’amor, només en sabem nosaltres i per això ens vénen a veure els homes, no perquè les altres, les de fora, no vulguin, que de voler volen totes encara que no ho confessin,

opinió que semblava compartida per la majoria, fins i tot per la Irínia que no tenia res de teòrica:

En el fons els homes s’avergonyeixen del sexe i només amb nosaltres se senten lliures,

cosa que a ell li semblava que no era veritat però que l’omplia de confusions i el feia delejar per un clau, com deia en Jaume Miravent amb una no professional, amb una d’aquelles noies que l’atreien pel carrer, o al cinema els diumenges, i que no sabia com emprendre i que no resultaren pas més fàcils quan començà a deixar-se caure pel ball del poble, o a la vila mateix, on hi havia un local estret i de sostre baix que pudia a suor i a perfums barats que marejaven, sense per això fer perdre aparentment el cap a les noies que fins i tot semblaven ressentir-se si els proposaves de passejar a soles cap al bosquet d’En Marfanda on era fama que les lleis de la moral eren sovint transgredides de banda de vespre, tot i les excursions que hi feien o haurien hagut de fer-hi els agutzils, car la vila passava per un període de puritanisme oficial que es perllongava des de l’acabament de la guerra i potser com a reacció a les llicències que aleshores es deia que havien imperat i que encara es denunciaven des de la trona per boca del vell rector, que no parava de fustigar la relaxació dels llaços familiars, la independència del jovent, els funestos exemples que ens vénen de fora i l’existència de caus de perdició que al·ludien l’antic Casino de Baix, ara convertit en saló recreatiu on es jugava d’amagat sense que ningú ho ignorés, i a El Niu, que fins llavors sempre s’havia sabut defensar de les envestides clericals a les quals l’Ajuntament, per altra banda afeccionat a processons i misses solemnes, feia orelles de mercader, males llengües deien que si era perquè el doctor Barrera sabia treure profit de les malures que hi pescaven els badocs, però la realitat era que la casa estava en regla i ningú no hi podia fer res mentre les noies no donessin escàndols, que mai no en van donar, i menys des que la Irínia es féu càrrec del negoci, totes l’estimaven i no haurien pas volgut causar-li perjudici, allò era una mena de gran família on la roba bruta, quan n’hi havia, es rentava en privat, més que al mateix Ajuntament, que per aquells temps fou parcialment renovat després de descobrir-se que els terrenys on s’havien de construir els escorxadors nous eren propietat recent de tres regidors que se servien d’un home de palla; més que a l’església, que va rebre indirectament un cop considerable quan un fraret jove d’un col·legi de religiosos s’escapà amb la dona d’un barber, una xicota grassoneta i fresca amb unes mamellettes que enamoraven com havia pogut comprovar més d’un cop en Niel, que es tallava precisament els cabells en aquella botiga, on vivia el matrimoni i que després de la fugida de la mossa, la qual per sort no era de la vila, va canviar de mans perquè el marit optà per deixar igualment la població, on tothom se’l mirava amb una mica de sorna que no quedava compensada per l’augment de clientela que va tenir durant els primers mesos que seguiren la desaparició de la parella, que fins i tot es comentà en El Niu, que al capdavall vivia al marge de la població, on les dones s’endinsaven rarament i sempre només per comprar alguna cosa personal a les botigues que pel restant, i fossin les que fossin les opinions de llurs amos sobre la prostitució reglamentada o no, les servien amb el mateix interès que a les altres clientes, i de vegades més i tot, perquè en general no discutien mai els preus, potser perquè guanyaven els diners fàcilment i descansada en un treball que els burgesos devien trobar engrescador perquè no eren ells ni els seus familiars qui l’havien de fer, ja que comptat i debatut les xicotes portaven una vida en tots sentits lamentable, segregada, i d’una limitació que esparverava el mateix Niel a despit que els horitzons de la seva també eren molt reduïts, per bé que indiscutiblement més lliures perquè podia anar a tot arreu sense ser objecte de la curiositat aliena i, quan volia passejar, no es veia obligat, com elles, a fer-ho fora la vila, cap a la carretera polsosa on més d’un cop les veia de dues en dues o de tres en tres els dies de sol que no hi havia feina i sortien a prendre l’aire i a desintoxicar-se una mica d’aquella atmosfera llorda i enrarida del bordell, on tot feia una ferum de dona i de semen que fins i tot vencia la dels lleixius i desinfectants amb què la mestressa feia fregar la sala i els corredors de bon matí, quan la casa era tranquil·la i les pupil·les encara dormien en previsió de les nits llargues que es perllongaven fins a la matinada i més i tot quan algun client es quedava fins l’endemà, més que res forasters, gent de camió i de cotxe, car El Niu tenia una certa anomenada per la comarca a causa que, en línies generals, la senyora Emília havia estat exigent a l’hora d’escollir el material, una política que també va seguir la Irínia, si bé no tan rigorosament perquè era d’un tarannà més tou i ella mateixa es va segar l’herba sota els peus en voler ser més companya que mestressa, cosa que feia que de vegades li perdessin el respecte i es permetessin alguns capricis que la senyora Emília no hauria tolerat, com aquell dia que totes van engrescar-se a fer una excursió de la qual després van parlar un parell de mesos seguits amb la mateixa il·lusió que una colla de col·legiales per unes hores escapades de la disciplina del convent, més dura i tot, puix que elles no coneixien festes ni horaris i sempre depenien del client, vell o jove, embriac o serè, que podia trucar a tota hora i demanar llit i dona per la mòdica quantitat de vint pessetes, que després s’anà augmentat perquè tot encaria i

Si seguim així aviat no guanyarem per a contribucions,

com va dir faceciosament un dia la Irínia, que anava arreplegant duro darrera duro potser amb la intenció de comprar una altra casa, qui sap si la de la vila veïna, a quinze quilòmetres de distància, no tan acreditada però amb una extensa clientela de la ruralia i dirigida per una vella bruixa que fumava com un carreter, si més no aquella vegada que en Niel hi va estar, l’única de la seva vida, una tarda de Festa Major que dos o tres, entre ells en Jaume Miravent i en Gomà, van animar-se i agafaren el tren, on de passada van conèixer dues noies, granadetes però bufones, que servien a ciutat i ara venien de fer una visita als pares, els quals sens dubte no haurien aprovat llur capteniment deseixit perquè tractaren de convèncer-los que continuessin amb elles fins a Manresa, cosa que en Jaume Miravent i en Gomà haurien acceptat si ell i l’altre company, en Joan Brusca, un xicot que treballava al costat del taller d’en Miravent i amb qui s’havia fet amic, no s’hi haguessin oposat perquè, com va dir-los:

No us enganyeu, que no hi sucarem,

i ells anaven per feina, ni que només fos amb mosses pagades

com les del Xalet de la vila veïna, on el material era força acceptable es digués el que es digués, sobretot una de les noies, la Marga, una xicota primeta però amb els darreres i els davants de campionat, que sis mesos després faria cap al Niu i es conquistaria l’afecte de totes les seves companyes quan, una nit, va desarmar un borratxo que volia punxar la Dora, amb la qual havia pujat a l’habitació, perquè segons ell li havia pres la cartera que no devia haver dut mai, ja que els diners per pagar se’ls havia tret de la butxaca i, d’altra banda, la casa no es podia permetre el luxe d’agafar mala reputació ni tolerava xicotes de dits llargs que podien allunyar la clientela i provocar intervencions de l’autoritat com va esdevenir-se un sol cop durant els temps de la senyora Emília i tot per culpa d’un ramader que havia fet bons negocis a la fira de Verdú, d’on venia, s’engrescà, va beure en excés, es quedà a dormir i l’endemà va descobrir que li faltaven dues mil pessetes que ja no recordava que havia donat a la seva companya de llit a canvi d’algun caprici que costà a la noia una visita a la caserna de la guàrdia civil on tot acabà aclarint-se quan l’home, avergonyit, hagué de confessar que sí que tenia aquelles preferències i el sergent del destacament, disgustat, l’amenaçà amb tancar-lo un parell de nits si el tornava a veure per la vila, i advertí de passada a la mestressa que d’històries com aquella no en volia sentir més perquè ell era un home casat, bon cristià, cosa que al capdavall també eren la senyora Emília i el seu ramat, el qual, si no sempre anava a missa els diumenges i festes de guardar, era per l’acollida més aviat freda que se’ls feia i que només una de les noies, l’Elena, havia aconseguit de sobrepuntar, potser perquè era més fervorosa que les altres, com ho demostrava que àdhuc confessés i combregués trec o quatre vegades l’any, aprofitant sempre els dies que menstruava per no haver de faltar tan de pressa als seus propòsits d’esmena manifestats davant del sacerdot que sense això no li hauria pas donat l’absolució i que, d’altre banda, ella canviava cada cop sense gaire dificultat perquè acudia als frares, molts d’ells ja vells i apartats de les pompes del món, potser fins i tot ignorants que a la vila hi havia una casa de barrets, tota vegada que sortien poc del convent i no eren de la població i amb tota certesa sense ni sospitar l’ofici de la noia que un cop va dir, i ell ho ve saber per l’Olga, que es limitava a explicar escuetament que des de la darrera confessió havia faltat al sisè manament cada dia i que no ho havia pas fet amb el seu marit perquè era soltera, estat civil que no totes compartien, ja que la Dora, per exemple, tenia un marit que l’havia abandonada en sorprendre-la amb un amic i la Llúcia, que féu poca estada al Niu, era vídua i amb un fill, això darrer una facècia ben comuna perquè, de criatures, en tenien moltes altres, tancades en convents, en institucions o en cases de parents que mai no visitaven i amb els quals semblaven haver trencat tota relació en la majoria dels casos, pudoroses a la seva manera i avergonyides d’una vida que ben poques deien menar de gust tot i que en Niel no comprenia què podia retenir-les-hi i privar-les de deixar-la i cercar una altra mena de treball, com no fos una mena d’endropiment que se’ls enduia la joventut o allò que de joventut els restava amb una rapidesa tan vertiginosa que hauria hagut d’esfereir-les i al qual en canvi es resignaven amb un fatalisme que els feia arronsar les espatlles i contestar:

Dóna’m una altra cigarreta, noi,

quan per atzar un vell client de confiança es permetia un bon consell escadusser, car en general amb llur vida ningú no s’hi ficava, el menyspreu que elles sentien pels homes no era gaire més intens que el que els homes experimentaven per elles; no els estalviaven cap vexació ni en públic ni en privat per considerats que fossin en llur vida familiar, amb els pares, la muller i els fills els qui en tenien, car al Niu hi acudien molts homes casats, alguns, obrers i pagesos, ben obertament, d’altres, botiguers i comerciants, per l’entradeta de darrera, d’on muntaven directament al pis i es ficaven en una habitació ja coneguda on la dona solia esperar-los, ja que aquests solien telefonar per endavant amb la intenció d’evitar-se esperes i encontres desagradables, que així i tot alguns cops tenien lloc quan per atzar ensopegaven amb un altre client que entrava o sortia de les habitacions i que en arribar a la sala escampava que dalt hi havia un peix gros, una rata d’església o un regidor de l’Ajuntament, sense que aleshores faltés mai algú o altre per proposar una expedició al forat del pany que, a la senyora Emília i després a la Irínia, els costava de vegades Déu i ajuda d’evitar, sobretot quan els expedicionaris eren gent jove i sense compromisos que podien moure soroll impunement, com van fer aquell vespre que acudí a la casa del senyor Giralt, picapits i carca notori, afortunadament vidu des de feia mig any, el qual en sortir es va trobar amb mitja dotzena de galifardeus que l’esperaven prop de la porteta, el van felicitar efusivament i s’entossudiren a acompanyar-lo fins a casa seva sense fer cas de les seves protestes ni voler acceptar uns diners que en el seu atabalament intentava de repartir i que algú sembla que va dir-li que faria més bé de reservar per als seus obrers mal pagats, una facècia que, a en Niel, li va saber greu d’haver-se perdut, com se’n perdia tantes altres que després sentia contar, car ell rarament hi anava, de nit, a la vila, tot i que ara a la masia tenien dues bicicletes, una de noia, que va voler la Mercè quan els petits es van fer prou grans per no haver-los d’acompanyar, i una altra d’home que solia utilitzar en Tomaset i que ell, de tota manera, hauria hagut d’agafar pràcticament d’amagat perquè el noi se’n sentia molt gelós, més que els bessons de can Borda de la seva, un vehicle vell i rovellat que en Quirze havia comprat de segona mà i que no es feien estranys de deixar-li, perquè en Pere i en Josep s’havien anat convertint en dos xicots més assenyats que no feia preveure l’ambient en què havien viscut quan eren més criatures i el pare i la mare tenien les grans agafades, si bé calia reconèixer que darrerament tots dos s’havien moderat, en Quirze es mostrava més pacífic i la Facunda més prudent per bé que no totalment fidel, com hauria pogut demostrar ell mateix a partir del dia que no va saber evitar d’enredar-s’hi, una mica avergonyit davant d’aquella dona que li duia vint anys i que aprofità una tarda d’estiu, quan els homes eren al camp i la Pilaret al cosidor del poble, per atreure’l a la casa en el moment que ell passava amb la dalla i li demanà que l’ajudés a pujar un gran cossi d’aigua que en Niel, complaent, manejà tot sol, amb no poca admiració, real o fingida, de la Facunda, la qual li tocà els músculs dels braços i del pit que li brillava de suor sota la camisa oberta i després prolongà la carícia fins sota les costelles, on no tenia ni un gram de greix, ni ella tampoc, li assegurà bo i obligant-lo a comprovar-ho amb els seus dits aleshores ja una mica tremolosos i excitats a desgrat seu, cosa que ella observà amb una rialleta i unes paraules:

No em diràs pas que et fan por, les dones! que el xicot s’apressà a negar gairebé indignat i prement-se una mica contra ella, que va riure més, li refregà la cara contra la forca i digué simplement:

Vine,

en adonar-se que tenia una erecció, i se’l va endur no cap a la cambra, sinó a la pallera de l’estable, potser perquè allí hi havia una altra porta que permetia d’escapar-se per darrera si convingués, i se li abraçà amb una ànsia que indicava que feia dies que no havia tastat mascle i que acabà d’enardir-lo quan comprovà que encara tenia les eines dures malgrat haver criat tres fills i a la seva manera era tan experta com les noies del Niu, i més amorosa, infinitament més amorosa i càlida i, ensems, fàcil de satisfer i amb ganes de repetir l’experiència, car en acabar va dir-li:

Sempre que vulguis ja ho saps,

mentre s’ordenava la roba que no s’havia tret, i sense que ell aprofités com calia aquella invitació que trobava perillosa, car només va estimar-la una altra vegada, i una mica a l’atzar, acabat el batre, un matí que en Quirze era al poble a dur el blat al Servei i ella acudí a cercar verdura a la petita clapa d’hort que tenien a l’ombra del bosquet, on les aigües del vessant asseguraven un reg insuficient, a braços, de la menuda bassa que les recollia quan hi havia tempesta i ara pràcticament seca com havia vist ell de bon matí en travessar cap a la finca de l’altra banda, d’on més tard va adonar-se que la dona li feia senyals mentre deixava els tomàquets i els enciams i s’endinsava entre els arbres, on ell se li va reunir darrera uns matolls, en una clapa d’herba eixuta i ingrata a la pell i sobre la qual va estendre la camisa que s’havia tret per asseure-s’hi a parlar i besar-se, car encara faltaven dues hores fins a migdia, no tenien pressa, i des d’allí dominaven el camí, la carretera i les dues masies sense que des d’elles els poguessin veure, com va fer observar la dona en un moment donat, després de preguntar-li:

Per què no has tornat més? i contestar tot seguit per ell:

Ja sé que em deus trobar massa vella,

cosa que en Niel va desmentir i ella també quan se li lliurà amb un fervor que li il·luminava la cara colrada pel sol i que contrastava amb la pell blanca i delicada del cos que ell abraçava a plenes mans, golafre i encès per aquell matí de la darreria d’estiu, gairebé perfecte, que li féu oblidar que era una dona casada, de quaranta anys, i que existia quelcom més que la carretera, el camí i les dues masies, car a migdia, quan tornà amb les mules, l’oncle Tomàs, que era a l’era, va seguir-lo a l’estable i li digué:

Ja has pensat en el que fas?

Com dieu?

replicà ell amb el cor que li saltava del pit i simulant que no l’havia entès, sense enganyar-lo, puix que l’home afegí:

Viu molt a prop perquè no acabeu fent una imprudència i ja saps que en Quirze té mala bava,

sempre sense aixecar la veu, molt raonable i comprensiu, com quan observà:

De femelles en sobren i tu ets prou ben plantat per trobar-ne de més tendres,

i després d’una pausa, en veure que ell continuava callat: Ja em suposo que és cosa seva, però això no és cap excusa, una raó que va haver d’admetre i que li féu dir:

No es tornarà a repetir, oncle, us ho asseguro, satisfet alhora del gest de l’home que allargà la mà fins a la seva espatlla i féu amb senzillesa:

No en parlem més, doncs

abans d’abandonar l’estable i pujar cap al menjador on ell el seguí, disposat a fer cas del seu consell tot i que aquell encontre l’havia enllaminit força més que els jocs anteriors a la pallera, on havia descobert que ni els entusiasmes de la Carme, entre els braços de la qual havia tastat per primera vegada la fruita prohibida i que era més jove i més bella que la Facunda, no eren comparables a aquella frisança dolça i càlida d’un cos de dona que no esperava ni volia altra recompensa que la d’un anhel compartit i una paraula falaguera que correspongués al seu agraïment espontani i generós com l’ànsia que duia els cossos a unir-se i a estimar-se, perquè això, imperfecte i tot, era una mena d’amor.