VII

Per tot el que podia recordar, durant la seva vida s’havia barallat:

amb en Jaumet Barrera —abans no es fessin amics, precisament a conseqüència dels cops que van repartir-se, més aviat equitativament, de primer a classe, on el pare Farreró els va interrompre i castigar, i després al carrer, on també van descompartir-los, aquest cop dues dones que van dir que ves si no feia pena veure que, tan menuts, ja es captenien com uns salvatges!—;

amb en Carné —un xicot una mica més gran que ell que el va atonyinar per ganes d’atonyinar-lo, perquè li tenia antipatia, com en devia tenir a tothom que fos més petit, car en va allisar molts més abans de deixar l’escola—;

amb un bordegàs de la seva mateixa edat que no coneixia ni va saber mai com es deia —un dia que pel carrer, concretament davant la taverna d’en Goles, va burlar-se de la seva bufanda de pagès, gruixuda i peluda, un veritable tapaboques que la seva tia li feia dur, amb una insistència ofensiva que no va poder deixar passar sense càstig, car aquest vegada va guanyar amb totes les de la llei i el noi arrancà a córrer quan ja li sortia sang del nas—;

amb en Joan Bruguet —un error complet, perquè el noi era pacífic, desvalgut, i uns quants anys després havia de morir tísic, però li quedava el consol de no saber-ho, aleshores, quan van discutir-se per un patufet que en Miravent els havia deixat, a tots dos—;

amb un noi del poble, l’hereu Baldufetes —un dia que van trobar-se pel camí i ni l’un ni l’altre es van voler apartar i començaren a insultar-se i a donar-se cops d’espatlla i empentes fins que, sense adonar-se’n, es van trobar rebolcant-se per terra—;

amb un noi que sabia que es deia Josep i que només va anar un any a escola perquè després la família deixà la vila —un matí que, a l’hora d’esbarjo, el va tractar de malparit sense que ell sabés ben bé què volia dir fins que a la nit ho preguntà a la tia Andrea—;

amb els dos bessons de can Borda —amb tots dos alhora i perquè els ensopegà en un mal moment, quan l’oncle li havia clavat un mastegot ja no sabia per quina malifeta i, en sortir, els va veure que venien rient pel camí—;

amb un borratxo —això ja de gran, al Niu, perquè l’home, que duia una paperina de cacaus, s’entossudí a tirar-li les clofolles damunt tot i les seves protestes, que acabaren a cops de puny aviat tallats per l’Emília, que no estava per orgues—,

però cap d’aquestes baralles no s’assemblava a la que va tenir amb en Quirze el dia que el va sorprendre collint aquell ametller de la riba mitjanera que era d’ells tot i que tingués algunes branques esteses cap a l’altra banda, una excusa que l’home invocà i que sabia que era falsa des del moment que l’arbre sempre el collia d’amagat, a primera hora del matí, pràcticament a les fosques, en lloc de discutir lleialment la cosa amb l’oncle Tomàs, que en aquest assumpte s’havia mostrat molt calçasses perquè ja podia suposar que, si any rera any el fruit de l’ametller desapareixia, només en Quirze podia collir-lo, hauria estat ridícul de creure que algú del poble feia el viatge fins a la finca amb l’objecte exclusiu d’endur-se un parell de cabassos d’ametlles i sense interessar-se per més arbre que aquell, cosa que pel restant l’home convenia, afegint, però, que al capdavall tampoc no tenien cap prova segura que fos en Quirze, mai no l’havien agafat amb les mans a la massa tot i que ell havia perdut més d’una hora per aquells verals, com la hi va perdre el mateix Niel quan l’oncle l’autoritzà a espantar el veí, sense preveure que la cosa seria tan seriosa i que s’esbatussarien com dos llops sota un cel que s’anava esclarianant sense il·luminar encara res i entre un escampall d’ametlles que cobria tot el bancal, car quan el xicot hi acudí, fent la volta per la banda de darrera, en Quirze ja feia estona que collia, enfilat dalt de l’arbre i servint-se de les mans en lloc d’un bastó o una canya com era costum, palpant en la tenebra els fruits que deixava caure sobre la borrassa estesa al peu de la planta i que ell recollí i provà d’encendre sense aconseguir-ho perquè era humida de rosada, mentre l’home l’insultava penjat entre les branques que no va decidir-se a abandonar fins que en Niel, deixant la borrassa, es posà a estirar-lo pels peus, que despullà de les espardenyes i colpejà amb un lluc d’olivera, tan fort com va poder, insultant-lo també i després blastomant com mai no ho havia fet quan en Quirze se li llançà damunt amb tot el cos i el féu rodolar per terra, d’on va aixecar-se irat i amb els ulls encesos per abatre el puny contra el pit que bleixava al seu davant, esfereït i salvatge per les ferides dels peus que devia tenir en carn viva i que l’obligaven a botar d’una banda a l’altra amb tot de gemecs cada vegada que ensopegava amb una pedra cantelluda o amb la rodonesa d’una ametlla mentre envestia de cap en adonar-se que tenia els braços una mica curts per arribar a la cara del xicot, que era més alt que ell, més àgil, i decidit a fer un escarment encara que l’home li portés l’avantatge de quinze quilos repartits en músculs encara flexibles i durs com va comprovar quan es travaren de braços i, nas contra nas, panteixant, reprengueren els insults:

lladre!

bord!

banyut!

fill de puta!

la teva dona!

malparit!

mort de gana!

mocós de merda!

a la teva cara!

donat pel sac!

maricon

me’l miro!

bandarra!

abans de separar-se amb una estrebada per iniciar un cos a cos en el qual els punys gairebé no jugaven perquè s’engrapaven, s’empenyien, es feien la traveta amb la intenció tots dos de fer caure l’adversari per terra i clavar-li els genolls a les costelles, cosa que cap d’ells no aconseguia i perllongava una lluita ara sobtadament silenciosa, com va seguir essent-ho fins que en Quirze, aprofitant un moviment en fals del noi, es deslliurà ràpidament, saltà enrera i s’ajupí a recollir una pedra que engrapà amb el braç alçat mentre iniciaven un altre diàleg tallat:

acosta’t!

covard!

et trencaré la cara!

me cago en ta mare!

llepafigues!

cara de cul!

això ja amb menyspreu mentre es deslligava el cinturó i amb un salt de costat evitava la pedra que l’home li llançava i l’escometia amb la banda de la sivella que encertà en Quirze en ple rostre i l’acabà d’enfurir, ja que no esperà el segon cop, se li tornà a abraonar i ara rodolaren tots dos sobre els terrossos, entre pedres, ametlles i el rostoll encara no llaurat de la finca de l’home, que duia les de guanyar si en Niel no puja lentament la cama i, amb el genoll, no li pega als testicles, sense força, sí, però amb prou d’impuls perquè el seu adversari li tragués les mans del coll i udolés en la calma del matí indiferent i solitari mentre ell el feia caure sota seu i li martellejava la cara, on la sivella havia deixat una traça sagnant que va embrutar-li els punys que l’home aconseguí d’aferrar un moment alhora que redreçava el cap per colpejar-li la mandíbula i, aleshores, prou llest per aprofitar el moviment de defensa del noi i capgirar-lo a la seva vegada, ara sense llançar-se-li damunt, però, car va incorporar-se amb un gest viu i ràpid, aconseguí de posar-se dret i, inesperadament, arrancà a córrer bancal enllà, a l’acte perseguit per en Niel, el qual encara va caure una vegada quan s’enredà els peus amb la borrassa que continuava a tocar de l’arbre i va perdre així un temps preciós mentre l’home saltava cap a darrera unes mates i fonollar amunt s’allunyava coixejant, massa lent, doncs, perquè el xicot no l’encalcés a la llarga, prop d’una riba d’argelagues que se’ls endinsaren per la carn de braços, peus i cames quan caigueren de nou a terra i es rebolcaren entre esgarips d’en Quirze que tot d’una, després d’un cop de puny que el colpí en ple nas, va restar immòbil i bleixant espasmòdicament, les mans una mica alçades com si implorés una gràcia que no podia traduir en paraules i que en Niel no li va concedir fins que va haver-lo bufetejat encara un parell de vegades, després una mica avergonyit d’ell mateix per haver-se encegat d’aquella manera i dret al peu de la riba amb el cos inclinat endavant i la respiració fonda, els ulls fits en el mitger de can Borda que també l’esguardava callat fins que ell va iniciar el diàleg:

No ho sabíeu, que l’arbre és nostre?

és a la riba!

la riba és del de dalt!

al peu de la riba!

però a la riba!

té les rels a la meva finca, les tallaré!

proveu-ho i us deixo baldat!

hi tinc dret!

pobre de vós que el toqueu!

acabà, novament amenaçador, però ara l’home va replicar amb el silenci i un sospir i aleshores, després d’haver-lo esguardat fitament, en Niel es tombà i, marge amunt, tornà cap a l’arbre en litigi, on recollí les ametlles escampades i ara ben visibles perquè ja clarejava francament, les amuntegà en la borrassa que va carregar-se al coll i, sense una mirada cap a l’home que encara devia reposar, va emprendre el camí de la masia, on ja tots eren alçats llevat de la Mercè i van espantar-se en veure’l entrar amb tota la camisa que li penjava sobre els pantalons igualment esquinçats, la cara plena de sang i un trau prop de l’orella a més de les esgarrinxades que li cobrien el cos i que la tia Andrea, llagrimejant, va resseguir-li amb tot de pinzellades de iode quan va haver-se rentat de cap a peus al safareig que ell mateix, la tia Andrea i l’oncle Tomàs van emplenar a galleda des sota els ulls admirats, i eren els únics, d’en Tomaset que no es cansava de preguntar-li si l’havia allisat de valent, si era cert que l’havia «guanyat», tot d’una amical i gens esquerp com solia ser d’habitud, a despit que el seu pare li repetís dues o tres vegades que no els emprenyés més, amoïnat per aquella facècia que el féu rondinar una estona quan ja l’havia ben sermonejat, com van fer també les dues ties, que no paraven de plànyer-se com si una desgràcia hagués caigut sobre la família i després es mostraren gairebé humils amb la Facunda quan a mig matí acudí a cercar la borrassa que ell s’havia endut i aprofità l’ocasió per preguntar-li si no se’n donava vergonya, del que havia fet, perquè el seu marit estava trencat, cosa que en Niel no sabia però que no l’immutà, car, va contestar-li, ell s’ho havia cercat per lladre, un insult que la dona no acceptà perquè ella també creia que l’ametller els pertanyia o si més no els pertanyia la meitat, des del moment que tenia part de les rels en la finca de can Borda, afirmació amb la qual inicià una discussió que tots dos van dur sense miraments i totalment oblidats que no feia pas tant que s’havien conegut, en el sentit bíblic del mot, i que més endavant s’anà allargant, quan en Quirze, ja refet dels cops que havia rebut, va emprendre l’oncle per veure si aclarien d’una vegada aquell assumpte que, com temps enrera s’havia esdevingut amb aquella cèlebre fita, els dugué un matí a reunir-se entorn de l’arbre prop del qual en Quirze cavà fins que l’aixada va ensopegar amb les primeres arrels, que en efecte s’endinsaven cap a sota la finca que menava i de la qual, assegurava l’home, poaven una saó i unes subsistències que perjudicaven els cereals que ell sembrava, cosa que féu dir a l’oncle que això també passava en altres llocs, on els arbres, ametllers o oliveres, eren de can Borda,

cinc a «La Solana»,

tota una renglera a «La Conca»,

tres al «Camp de Baix»,

una figuera a «Les Moreres»,

sense que a ell se li hagués acudit de protestar o de collir d’amagat o a la vista de tothom el fruit o part del fruit d’aquestes plantes que sabia que no eren seves i l’existència limítrofa de les quals compensava sobrerament l’ombra que aquell ametller particular feia a la finca d’en Quirze i el dany que podia heure’n la seva collita, rèplica que menà els dos homes a un examen detingut de la situació de les respectives finques perquè posats a filar prim també el mitger de can Borda podia enumerar una sèrie d’arbres,

cinc a la planta de l’Era,

dos a «La Conca» ja esmentada,

dinou al «Camí de la Vila»,

que el perjudicaven igualment però que mai no havia discutit perquè eren clarament a la finca del veí i no en un extrem baix de marge com el repetit ametller, que pel restant sabia que sempre havien collit els mitgers de can Borda, una mentida desvergonyida segons l’oncle, car en Quirze no havia conegut cap dels mitgers que el precediren i l’amo malament li podia haver indicat que l’arbre era d’ells des de Barcelona i sense haver-lo vist probablement mai; potser faria bé, afegí, de recordar que quan va instal·lar-se a la masia les finques les hi mostrà ell, que no en tenia cap obligació ni en treia cap benefici, i les hi mostrà, totes, honestament, no com haurien fet potser d’altres que se n’haurien apropiat alguna per al propi ús encara que mai no l’haguessin poguda vendre, com havia passat al poble temps enrera, quan va morir-se l’hereu Sebrà, un conco, i el cabaler, un xicot que de petit havia abandonat el llogarret, es va vendre els béns que li havien pervingut del seu germà a un estraperlista de Manresa que cercava la manera de col·locar diners i que, en entrar en possessió de la propietat, va trobar-se que sobre el paper, l’escriptura, figuraven dues finques que en la realitat no apareixien per enlloc ni van aparèixer fins que el cabaler Sebrà, que encara les recordava de la seva infància, acudí a mostrar-les-hi, cosa que cap dels pagesos del poble no havia volgut fer amb l’esperança que l’estraperlista es resignaria i ells, la comunitat o una part, se n’aprofitarien, una història que en Quirze coneixia perfectament i que l’obligà a confessar que, a la seva arribada, en Tomàs s’havia portat com un veritable amic tot i que no es coneixien de res, i a dir que a les bones ells dos sempre s’entendrien però que aquesta vegada l’assumpte era diferent perquè l’allisada que li havia clavat en Niel no la hi treia ningú i bé calia compensar-l’en d’una manera o altra, prou mansoi s’havia mostrat de no acudir a denunciar el noi als civils per aquella agressió, que el féu ranquejar una setmana i que en Niel, en veure’l tan tossut, assegurà que repetiria tantes vegades com calgués fins que el seu oncle va obligar-lo a callar i, per acabar les baralles d’un cop, s’avingué a confiar a la decisió d’un pagès que tots dos coneixien, en Bo, aquell plet, que el mateix Bo, un vellet encara erecte i feiner de vuitanta-un anys, va qualificar de ridícul quan, el diumenge al matí, en Niel va anar a cercar-lo amb el carro i tots plegats, ara en presència, de més a més, de la Facunda i de la Mercè, que excepcionalment s’interessava per una cosa de la terra, potser perquè la feia riure que fossin tan ganàpies, com va dir a en Niel, van reunir-se prop de l’arbre de la discòrdia, encara amb una part de les rels a l’aire, i esperaren que el vell reflexionés a fons, llargament, entatxonant i encenent la pipa, que no es treia mai de la boca, abans de pronunciar, amb sorna, la sentència salomònica:

LES BRANQUES PARELLES PER EN TOMÀS I LES SENARS PER EN QUIRZE,

que féu esclafir la Mercè en una rialla tan espontània i contagiosa que el mateix Niel va riure mentre l’oncle Tomàs, que acceptava aquells mots com una lliçó, somreia, la Facunda es quedava amb la boca oberta, incomprensiva, i en Quirze s’enfadava de tal manera amb allò que qualificà de porcada que a partir d’aquell moment ja no adreçà més la paraula al vell Bo tot i que de tornada a la vila va haver d’acompanyar-lo ell amb el seu carro, com havia estat convingut, un viatge, els va dir un dia de mercat el vell, que el mitger de can Borda va passar-se remugant i castigant les mules amb les xurriaques perquè correguessin més i ell pogués veure’s lliure d’una persona en qui havia confiat i que l’havia traït amb la seva burla de vell que repapieja, com va repetir dues dotzenes de vegades a l’oncle Tomàs quan aquell mateix vespre es presentà a la masia amb insistències que posaren l’home de mal humor i l’obligaren a engegar-lo a la merda, que tampoc no era una manera de solucionar les coses, com va replicar-li en Quirze una mica pinçat i novament ofès abans d’anar-se’n amb la cua entre les cames, però no per gaire temps, perquè al cap d’unes setmanes ressuscità l’afer i l’oncle Tomàs, per treure-se’l de sobre, li significà que en definitiva aquell assumpte l’havien enfocat malament, que era als amos que competia de decidir, que ja en parlaria al senyor Sostre i que ell, per la seva banda, escrivís als senyors de Barcelona, encàrrec que va complir amb una obstinació cantelluda de maniàtic, perquè al cap d’una mesada, quan a can Doll ja es pensaven que no en tornarien a sentir parlar fins l’any vinent al temps de la collita de les ametlles, en Quirze va emprendre triomfalment l’oncle Tomàs amb una resposta curta i indiscutiblement autèntica on els propietaris li deien que ningú millor que ell per jutjar perquè vivia a la finca, o sia que en definitiva li donaven poders per representar-los, com el senyor Sostre, al qual preferí de parlar l’oncle Tomàs ara que s’havia ficat en un carrer sense sortida, els passà al seu fill, que ja estava assabentat per en Niel de la sortida del vell Bo i només lamentà de no poder trobar-ne una altra de tan bona, o cap, ja que d’ell no se n’esperaven, només se li exigia un acte de presència que aquesta vegada tingué l’avantatge que no va caldre anar a cercar-lo i tornar-lo a la vila perquè va presentar-se a peu com de costum, ja molt tard, amb la Mercè, que empenyia la bicicleta pel manillar, de manera que quan van haver-se reunit tots al peu de l’arbre ja fosquejava i les cèlebres arrels, que en Quirze tornà a descobrir, gairebé no es distingien de la terra, un detall que resultà no tenir cap importància perquè després d’escoltar uns i altres, en silenci i pel que semblava més aviat i distretament, examinà l’arbre sense insistència, féu observar que ja era una planta vella i amb el tronc una mica corcat, de branques escasses, i preguntà a l’oncle què opinava de tallar-lo per a llenya, una solució que a ningú no se li havia acudit i que l’home acceptà gairebé amb entusiasme i que en Quirze no pogué argumentar, i encara menys després d’haver-li dit el mateix fill del senyor Sostre que a ell li tocaven, naturalment, les rels i els caps de brot que es ficaven a la seva finca sempre que ajudés l’oncle a abatre’l, una invitació que el mitger de can Borda refusà secament abans de carregar-se l’aixada al coll i allunyar-se malhumorat cap a la masia camps a través mentre ells seguien el camí fins a can Doll, l’oncle una mica insegur, a despit de tot, que aquella solució fos del gust de l’amo, i així ho manifestà, però el noi va replicar-li que això ho deixés en mans seves perquè era l’únic responsable de la decisió i que, al seu pare, no calia tenir-li tanta por perquè era tan mortal com un altre, una sortida que els féu callar fins que arribaren a la casa, on ell encara es va entretenir malgrat l’hora tardana i pujà al pis a beure un glop de vi i a fumar mentre la tia Beneta, que li havia preguntat per la família, aprofitava de saber que la seva mare es queixava molt de les varices per explicar-li les seves pròpies malures amb més detalls que no calia i que el noi suportà amb una estranya polidesa fins que, ja consumida la cigarreta, l’esclafà en un platet que li havien dut per cendrer i va aixecar-se dient que li calia anar-se’n i a la Mercè, que tenia una pila, que no calia que l’acompanyés per les escales, que ja sabia els topants, sense que la noia li’n fes cas, car va sortir amb ell i després encara s’hi va entretenir una estona a l’era, on en Niel els va veure parlar des de la finestra oberta, sense sentir què es deien, ja que parlaven en veu baixa i una mica separats de la casa, en un to més aviat íntim que el va sorprendre però en el qual no tornà a pensar fins uns quants diumenges més endavant, quan els va veure plegats a la vila, sols i passejant per l’esplanada de l’estació, on van acomiadar-se i la noia es reuní amb ell per tornar junts a la masia sense que de primer li volgués confessar, com en Niel demanava, si festejaven, ja que segons ella només eren amics i se sentien bé l’un al costat de l’altre, ella no acabava de comprendre per què, puix que en Marc, com l’anomenà ja sempre a partir d’aleshores, era

simpàtic,

intel·ligent,

instruït,

ben plantat,

ric,

tot de qualitats, virtuts o circumstàncies que ella no podia pretendre reunir, car, com va recordar a en Niel, era

ignorant,

pobra,

tossuda,

físicament adotzenada,

això darrer potser dit amb la secreta intenció que el noi la contradigués, com va fer, i no per compliment, ja que al seu veure, com li anà dient mentre avançaven cap a la masia a les fosques i sota un cel estrellat, era

bonica,

ben feta,

alta,

de rialla engrescadora,

moderna,

ben vestida,

d’intel·ligència natural,

mentre que el fill del senyor Sostre no podia gloriejar-se, segons li semblava, de totes aquelles excel·lències que ella li veia, puix que era

gandul,

estrany,

sense pena ni glòria,

esprimatxat,

un Adam,

tot de coses que al seu entendre més aviat havien de repel·lir una noia però que la Mercè negà, excepció feta d’allò que fos un Adam, l’únic aspecte d’ell que la inquietava una mica però que al capdavall se li podia perdonar perquè ja se sap que els artistes no són com l’altra gent, i ell ho era, va haver de dir-li ara que sense adonar-se’n havia xerrat massa, car, a en Marc, no li agradava de parlar-ne a ningú, treballava en secret, escrivia un poema sobre la condició humana i, ensems, un tractat de política i sociologia, una cosa meravellosa, afegí mentre en Niel, que de moment s’havia quedat bocabadat, somreia del seu entusiasme i la interrompia per dir-li que no fingís més, que ben clar resultava que estava ximpleta per ell i que no calia que es ruboritzés perquè ja era prou gran, i de sobra, per tenir promès i casar-se, un projecte que, com va saber després, en Marc rebutjava enèrgicament, i així mateix ho havia manifestat a la noia, explicant-li que allò, el matrimoni en la seva forma actual, era una institució burgesa que no podia acceptar perquè en darrera instància el reducte familiar sempre s’oposava a la construcció del socialisme, en la qual ell creia i per la qual estava disposat a lluitar, com ella, va dir la Mercè un altre diumenge en tornar tots dos a casa i prosseguir la mateixa conversa que els duraria un grapat de setmanes quan a poc a poc anà convertint en Niel en el seu confident, incapaç com era de servar les seves il·lusions per a ella mateixa i impossibilitada com es veia de confiar-les al pare o a la mare que les haurien reprovades, o fins i tot a la tia Andrea, que al capdavall era d’una altra generació i ara, als seus anys, potser no s’hauria fet càrrec de certes coses que en Niel es veia obligat a aprovar no massa convençut i terriblement admirat que algú pogués arribar a perdre el cap d’aquella manera per una altra persona, probablement perquè no s’havia enamorat encara mai, com li va replicar ella, i no sabia com era de bonic i de dolç fer plans amb algú que ho és tot per a nosaltres, que es mereix la nostra confiança i que ens estima amb la mateixa sinceritat, amb la mateixa profunditat amb què l’estimem, com era el cas amb en Marc, el qual l’estimava prou per passar per alt les seves moltes limitacions que pel restant ella procurava de superar, donant menys importància a coses que abans li semblaven essencials, llegint els llibres que ell li deixava i que ella estudiava a migdia, o quan a la botiga no hi havia feina, sense atrevir-se a dur-los a casa, on amb aquells llums de petroli, d’acetilè o d’oli no es podia llegir i el pare, a més, s’hauria estranyat en veure-li aquelles afeccions que fins aleshores no havia tingut mai, com va estranyar-se el dia que, per fi, com era inevitable, la notícia que sortia amb el fill del senyor Sostre arribà a la masia per boca de la Facunda, a la qual ho havia dit una dona de la vila, a mercat, on ells anaven cada vegada menys sovint a causa de la malura de la tia Beneta, i potser per això no se n’havien assabentat més aviat amb gran satisfacció de la Mercè, que temia el moment de les revelacions, ben equivocadament d’altra banda, ja que l’estranyesa de l’oncle Tomàs no arribà fins a l’extrem d’exigir a la noia que deixés el fill de l’amo, a ben segur, s’imaginà en Niel, perquè va creure la seva filla quan ella, prudent, va dir-li que tot just l’havia acompanyada dues o tres vegades però que ja se sap que hi ha gent que a tot arreu veuen festeigs, una actitud que no va poder mantenir, ja, quan l’home va sentir-ne parlar per d’altres conductes i a la fi pel mateix senyor Sostre que un dia que havien anat a dur-li la llenya de l’esporga li preguntà si havia de durar gaire, allò, sense que l’oncle sabés trobar una resposta adient com la que, a en Niel, li venien ganes de fer i callà perquè l’home no es molestés abans d’hora amb ell perquè tenia la intenció de defensar la Mercè si en el viatge de tornada al·ludia l’afer, com l’al·ludí, en termes poc favorables que ell volgué fer-li veure que eren irraonats perquè, com va dir-li, la noia ja tenia vint-i-dos anys i en Marc vint-i-sis o vint-i-set i, per tant, eren majors i lliures, sense comptar que ella es guanyava la vida i si s’enfadaven potser no vacil·laria a deixar-los, volenterosa com era, cosa que ell no devia pas voler, oi?, afegí sense que l’oncle li’n fes massa cas, perdut com semblava en les seves cogitacions, rumiant sens dubte els seus greuges, cada dia més abundants, car no sols tenia la dona malalta sinó que la Marianna, que ara ja duia més de dos anys de casada, no semblava disposada a donar-li néts, i en Tomaset, ara un bordegàs de catorze anys, fugia de fam i de feina sempre que podia, amb una irresponsabilitat que en Niel no havia tingut mai a la seva edat ni de més jovenet i tot, i això també devia tornar-li a la memòria mentre sostenia les regnes perquè a la fi reposà un moment la mà sobre el genoll del xicot, més alt que ell, i li digué que era un bon noi abans de quedar-se de nou silenciós i perseverar en aquest silenci fins que la noia tornà en bicicleta i l’emprengué a l’entrada mateix, on l’havia esperada, per reportar-li els mots del senyor Sostre i lamentar-se que no hagués estat franca amb ell la primera vegada que li’n parlà, tot això dit sense crits, amb una veu igual i una mica fatigada que ni li feia moure les arrugues del front i decidí la Mercè a declarar amb fermesa que

en Marc era un xicot meravellós,

s’estimaven i

pensaven casar-se,

la darrera afirmació francament mentidera i feta només per tranquil·litzar momentàniament la família, com va confessar a en Niel, sense adonar-se que es ficava en un embolic que després no sabria com desfer quan el pare, al cap d’uns dies, havent-hi reflexionat, declarà que molt bé, que ell no s’hi oposava, però que exigia dues coses: que en Marc anés a parlar amb ell, com era la seva obligació si duia bones intencions, i que es posés a treballar, a la botiga del seu pare o on fos, aquesta darrera condició més difícil de complir que la primera al veure d’en Niel, que va equivocar-se, car en Marc sembla que va començar per declarar a la noia, quan ella li ho explicà tot, que simular un prometatge corrent seria un engany que repugnava a la seva consciència i s’oposava als seus principis, unes raons que la Mercè, de consciència més elàstica, com es veia, ja no trobà tan meravelloses i es devia negar a acceptar si calia jutjar pel fet que aquell vespre en tornar al mas encara tenia els ulls envermellits, senyal d’una escena que l’havia feta plorar, com ja ploraria sovint a partir d’aleshores mentre el pare, i ara tots els familiars, esperaven una mica impacients l’arribada del xicot que ella prometia per a més endavant i que a la fi va ajornar-se indefinidament quan decidí d’anar-se’n a Barcelona a treballar en una editorial, una bona excusa, segons declarà l’oncle, per sortir-se del compromís, però de fet un projecte convingut amb la noia, la qual aviat va dir a en Niel que quan hagués passat un temps prudent perquè no pogués ser dit que li corria darrera, també ella se n’aniria a la capital, on viurien plegats com marit i muller, una combinació que ara que el noi era fora no semblava fer-la tan feliç com abans, potser perquè la relativa imminència d’aquesta vida en comú i al marge de la societat que obeeix a unes altres normes l’obligava a reflexionar i li obria els ulls al fet que de tots dos només ella es comprometria irremeiablement i que una veritat que no pot ser sostinguda obertament o, més aviat, que ella no tenia el valor de proclamar ben alt patia d’alguna falla, com pel restant li féu remarcar sense embuts en Niel, ara definitivament convertit en el seu conseller, un paper que mai no hauria pogut imaginar, quan de menuts no es podien veure i ella el turmentava, i en el qual se sentia al capdavall una mica incòmode, no sols perquè la noia era més gran sinó perquè ell mateix es trobava amb tota sinceritat massa ignorant de les coses de la vida per donar consells que a despit d’això donava i que ella semblava acceptar quan sense ofendre’s dels seus punts de vista, que començà per qualificar de conservadors, encara sota la influència d’en Marc, discutia llur oportunitat i encert, admetent, però, la seva bona fe i, després, a poc a poc, la possibilitat innegable que tot allò podia acabar en un fracàs immens que la marcaria per sempre si el xicot un dia es cansava d’ella i l’abandonava, qui sap si amb una criatura i tot, cosa que naturalment també podia esdevenir-se si es casaven, per bé que aleshores a l’abandó no s’afegiria la reprovació de la societat, que es gira d’esquena als trànsfugues, als capdavanters d’altres maneres de viure fet i debatut tan velles com el món però ara i ací desacreditades, com ja sabia, com en Niel li recordava, com tots dos discutien durant hores senceres, els dies de festa que passaven plegats, en general al cine, ell tan turmentat com ella ara que gràcies a aquells amors, a les idees per a ell ben noves que la xicota li exposava i a les poques paraules que algun cop havia tingut ocasió de canviar amb en Marc des que el festeig fou una cosa pública, s’encarava, sense acabar d’adonar-se’n del tot, amb una concepció del món que contradeia tot allò que havia vist i que li havien ensenyat a col·legi i a l’església, a la qual continuava assistint amb la família, rutinari, sí, però còmode en aquesta rutina com no podia sentir-se en aquella valoració inèdita que ell i la Mercè feien de la realitat i que el dugué també a llegir els llibres que el fill de l’amo havia deixat a la seva promesa, difícils d’entendre, cansats, i alhora excitants quan en la soledat del camp, els diumenges al matí, en tornar de missa a la capella del poble, els obria sobre els genolls i mastegava literalment les paraules, el sentit de moltes de les quals ignorava i després, quan la Mercè tampoc no les hi podia aclarir satisfactòriament, preguntava a la tia Andrea, que les coneixia o no les coneixia i ja començava a admirar-se d’on les treia quan ell li confessà que ser pagès i ignorant no eren sinònims i que, per tant, havia decidit que una mica d’instrucció no li faria cap mal, un punt de vista potser no totalment compartit per l’oncle Tomàs que, sense fer objeccions a allò que devia prendre per un caprici, cada dia semblava més desconcertat que tantes coses se li escapessin de les mans, que tothom fos diferent de com s’havia imaginat, fins i tot aquell nebot que treballava com un escarràs una terra que mai no seria seva, per bé que ara cobrant un jornal de mosso que, poc temps enrera, havia permès a en Niel d’obrir una llibreta a la Caixa d’Estalvis de la vila que anava augmentat lentament però amb seguretat perquè les seves necessitats eren poques, no fumava, no era afeccionat a la beguda, vivia en un mas on quedava al marge de les mil temptacions i sol·licitacions de la ciutat, de manera que totes les seves despeses es limitaven als diners que li costaven ara i adés les seves visites al Niu i l’import del cine del diumenge que sense la Mercè també s’hauria estalviat, però a ella li agradava i ara no volia tornar a sortir amb les amigues després d’haver-les abandonades per en Marc, sense parlar que algunes ja s’havien anat casant o festejaven també, tranquil·les i plàcides al costat d’aquella inquietud que no la deixava i que les cartes del xicot, rebudes a la botiga on treballava, a la carretera des que la senyora Quima havia aconseguit de vendre la botiga i els amos nous van prescindir dels seus serveis, encara alimentaven setmana rera setmana, perquè, com deia a en Niel, ella hi creia, en tot allò, les dificultats només començaven quan tractava d’aplicar-ho a la seva persona, que res ni ningú no havia preparat, com reconeixia,

a ser una heroïna,

a ser una perduda,

a desafiar les normes establertes,

a ser mirada de reüll,

a viure un gran amor,

o potser no tan gran, al veure d’en Niel, que s’ho va callar amb una certa confiança que el temps i l’absència farien llur obra, però molestat, enfurismat amb ell mateix per aquell seny seu que als vint anys i fins i tot després d’acceptar com a correctes les crítiques que mereixia l’organització social de la qual eren membres integrants l’obligava a reservar-se, a dir-se que no ho sabia tot, que la lectura desordenada de quatre llibres mal païts no era un fonament prou sòlid per dreçar-se contra una majoria que creia en l’ordre existent, on els pobres sempre seran pobres si no roben, on els rics cada dia seran més rics perquè ells fan les lleis i les apliquen, on entre els de sobre i els de sota hi ha una barrera que només quatre privilegiats poden travessar a força d’astúcia, d’enganys, d’humiliacions i que, per tant, ell no podria travessar mai perquè no era astut, li repugnaven els enganys, odiava les humiliacions, sense adonar-se del tot, però pressentint de vegades, que al capdavall no era pas més digne que els indignes quan acceptava l’astúcia i l’engany dels altres i permetia que l’humiliessin, com feien cada vegada que algú li deia pagès! o sentia que ho deien a un altre amb aquell to menyspreatiu de l’home més mudat però no per això obligatòriament millor, ni més educat i sovint amb menys qualitats humanes, unes qualitats que no depenien ni de la mena de treball ni dels diners o dels vestits, sinó d’unes valors que anava descobrint lentament, que potser coneixia instintivament des de sempre però que li calia madurar per fer-se’n conscient, ni que només fos d’aquella manera obscura que el feia sortir del repòs d’una vida satisfeta amb el seu treball de cada dia, fet amb amor i per tant ja valuós, per llançar-lo al desassossec, que ara compartia amb la Mercè i es confessava, com ella mateixa, quan sovint es trobaven davant d’una paret que els obligava a retrocedir, a regatejar l’obstacle, insegurs, i cada cop més ella que ell, puix que anava comprenent que la vida no és tan senzilla per encarar-s’hi amb les mans nues i amb la certesa de ser sacrificat quan no es té pasta de màrtir, com no la tenia ell, ni la Mercè, potser ni el mateix fill del senyor Sostre, que als dos mesos de ser fora va deixar l’editorial sense explicar exactament quina era la seva novella feina, per bé que una o altra en devia tenir perquè, de diners, al seu pare no en demanava, podia deduir-se del que deia l’amo, profundament molestat per la decisió del noi, segons ell sempre li havia donat disgustos i ara ben just si li escrivia, cosa que, tant a ell com a la seva dona, els enquimerava força, sobretot perquè en Marc, sota els seus posats displicents, era un arrauxat i ben capaç de complicar-se l’existència amb qüestions de política, com un dia que devia sentir-se especialment expansiu va confessar a l’oncle Tomàs, una indicació prou clara que pare i fill devien haver discutit més d’un cop i que potser explicava que el senyor Sostre, tan despòtic en el fons, no s’hagués quadrat davant el seu hereu, temorós que si li exigia massa o tractava d’imposar-se-li el noi podia fer una atzagaiada, com en realitat ja havia fet tot i aquests miraments que li tenia, puix que a Barcelona no se li havia perdut res i ja era prou gran per deixar-se de cabòries que arruïnen les cases, les botigues i les hisendes, que són la primera obligació d’aquells que posseeixen, uns mots que no deia però que formaven el substrat del seu pensament d’home d’ordre i curt de vista que ha tingut la sort de jugar les bones cartes i creu que la jugada val per sempre, error del qual aviat el trauria la notícia que el fill havia estat empresonat i se l’acusava de formar part d’una organització il·legal marxista que la policia acabava de desarticular sense dir-ne res públicament, i per això la Mercè i ell ho van ignorar durant força temps, estranyada només ella en veure que les cartes cessaven i les que escrivia li eren retornades amb l’esment de «desconegut», que resultava incongruent després d’haver-li’n adreçades tantes al mateix indret i que, un moment, gairebé l’obligà a pensar que el xicot, per les raons que fos, havia decidit donar la callada per resposta i, després, que potser havia passat quelcom de greu amb el seu pare, el qual per aquell temps va fer tres viatges, un d’ells amb la dona, a la ciutat comtal i seguidament fins i tot un a Madrid, d’on tornà tot capficat però silenciós, tan poc disposat a aclarir el que passava que quan a la fi en Niel, impulsat per la Mercè que no s’atrevia a actuar personalment, li va preguntar si el seu fill estava malalt, perquè no li havia contestat una carta que ell li va escriure en què li demanava si podia ocupar-se de treure-li un paper que necessitava pel servei militar, que hauria de fer la primavera vinent, l’home li contestà breument que la carta es devia haver perdut i que pel restant era inútil que li demanés res perquè tampoc no li ho faria, resposta que els deixà com abans, o més intrigats encara, fins aquell vespre, potser al cap d’una mesada i mitja, que la Mercè tornà de la vila més aviat que mai, tota excitada i amb els ulls que encara li espurnejaven, i li mostrà un tros de paper que ell va llegir a l’estable, a la llum de la llanterna:

«Un company que surt t’enviarà aquests mots. Estic detingut i aviat se celebrarà el judici. Van trobar-me uns impresos i els amics creuen que em condemnaran a dos o tres anys. No puc escriure més. Et recorda i t’estima, Marc»,

de primer gairebé sense entendre’l, de tan sorprès que estava, i seguidament admirat que, ben a l’inrevés del que havia cregut, el xicot tingués veritablement pasta de màrtir, cosa que el feia créixer als seus ulls, i també als de la Mercè, que ara escombrà vacil·lacions i dubtes i declarà sense embuts que amb totes aquelles reserves que havien fet l’havien traït, que esperaria que sortís de la presó i que aleshores se li reuniria obertament, una decisió que ja començà a posar en pràctica aquella mateixa nit, quan féu llegir la missiva als seus pares i a la tia Andrea, i en la qual perseverà l’endemà quan a migdia, en plegar de la botiga, va presentar-se a casa dels Sostre, va comunicar-los igualment la carta i va declarar-los que ella i en Marc s’estimaven de veritat i que tenien la intenció d’unir llurs vides quan el noi quedés lliure, de manera que li semblava que tenia dret a saber exactament què havia passat i que la tinguessin al corrent del procés i de la condemna que el xicot donava per segura, un dret que el senyor Sostre no estava disposat a reconèixer i que només s’avingué a respectar quan ella, cada cop més decidida ara que havia trencat el glaç, va dir-li que amb la seva actitud no sols no aconseguiria d’evitar que un dia visquessin plegats, sinó que la deixava en llibertat d’escampar aquella notícia que ell tan gelosament amagava i que ella creia que no era per avergonyir ningú, ben al contrari perquè en aquell temps gairebé era un honor haver estat tancat, parer ben diferent del del senyor Sostre, que diu que es va posar les mans al cap i sortí de l’habitació cridant prou, prou! per no tornar fins al cap de mitja hora, aleshores que la seva muller ja havia explicat a la Mercè que, segons les autoritats, en Marc tenia a la seva habitació una multicopista de la qual se servia per imprimir un butlletí que publicava un anomenat Partit Socialista dels Països Catalans i que després ell mateix i d’altres, perquè els detinguts eren tres, repartien per tot d’adreces que es devien saber de memòria, ja que la policia no va trobar cap llista ni els havia pogut fer dir noms tot i els nombrosos interrogatoris a què foren sotmesos abans de traslladar-los a la Model, on l’havien pogut veure una sola vegada, impenitent i amb el seu aire desmenjat de costum, féu la senyora Sostre tot plorant i suplicant-li que no afegís a la seva pena aquelles amenaces d’amistançar-se amb el seu fill públicament i de desgraciar-los per tant d’una manera definitiva als ulls de la gent de bé, que si sabien tot el que passava no els mirarien mai més la cara, i ells es veurien obligats a abandonar la vila, la botiga, a anar-se’n a viure lluny, a amagar-se com dues bèsties, tot de conceptes en els quals també abundà després el senyor Sostre, ja més tranquil i realista, recobrat del cop i ben disposat pel bé de tots a parlar amb el pare de la noia i decidir entre tots dos la millor línia de conducta per a quan en Marc hagués purgat la seva pena, una conversa a la qual no van assistir ni la Mercè ni ell, perquè els dos homes es tancaren al menjador, on van parlar potser dues hores seguides, era fàcil d’imaginar-se amb quina amargor, i ara potser més l’oncle que el senyor Sostre si podia jutjar-se pel seu rostre desencisat i ferit la nit aquella que la Mercè li declarà les seves intencions i només va saber replicar amb un menyspreu que aclaparà en Niel, però que no semblà impressionar la noia, que no seria la primera puta de la família, mentre la tia Beneta es desfeia en llàgrimes i la tia Andrea callava, potser recordant després de molt de temps la seva joventut emancipada i les seves il·lusions perdudes, enterrades a la masia i reviscolades en la persona de la neboda, que esperà impacient el resultat de l’entrevista dels dos homes, carallargs quan van sortir del menjador, però tots dos d’acord, com van declarar, que ells dos podien considerar-se promesos i que la família confiava que quan en Marc sortís tindrien prou de seny i de respecte als seus majors per avenir-se a passar per una cerimònia que al capdavall, amb les seves idees, no obligava a res si un dia decidien separar-se, compromís que en principi i amb reserves acceptà la Mercè si el pare d’en Marc aconseguia de convèncer igualment el seu fill, cosa que el senyor Sostre es va comprometre a fer abans de deixar-los lliurats al silenci d’una tarda de diumenge que ben just si aconseguí de trencar la visita, més tard, de la Marianna i el Quiquet, que no haurien sabut res del que s’havia esdevingut si en Tomaset, amb tota la seva mala llet, no hagués dit que la Mercè se n’aniria a viure amb un xicot, cosa que obligà la Beneta, en absència del seu marit, que s’havia allunyat pels camps, a explicar-los tot l’assumpte amb l’expressa recomanació que s’ho guardessin per a ells, recomanació que el de can Racó no devia obeir des del moment que ben aviat s’escampà no sols pel poble sinó també per la vila que en Marc era a la presó per comunista i que ell i la noia dels Bastida eren promesos, notícia funesta per a en Tomaset, el qual el seu pare considerà culpable de tot per la seva observació i allisà de valent amb una corretja tot i els seus quinze anys a punt de complir, i desagradable per a la mateixa Mercè, polidament acomiadada al cap d’un parell de setmanes pels amos de la botiga de la carretera, gent carca que amb la seva decisió l’obligaren a quedar-se cinc o sis dies a la masia, on ella cada dia se sentia més malament, fins que trobà feina a can Rabadà, l’establiment d’un individu que havia estat del PSUC i que passada la guerra, a despit de l’actuació pública que havia tingut, no va ser seriosament inquietat per ningú gràcies a les moltes persones de dreta i capellans que havia salvat, de vegades no sense perill de la seva vida quan s’encarava amb els companys que no acabaven d’entendre allò d’una «revolució digna», com ell la volia, amb un mínim de sang i amb un màxim de generositat, principis que encara sostenia i que havien convertit el seu negoci en una mena de lloc de cita neutral de bàndols que en altres indrets s’haurien agredit en lloc de discutir pacíficament llurs diferències, com sembla que feien a la rebotiga, segons va explicar-li la Mercè quan ja feia unes setmanes que hi treballava i poc abans de demanar-hi feina per a la Pilaret de can Borda, que va entrar al taller de confecció i es comprà, o va comprar-li el seu pare, una bicicleta de segona mà que, com la que havien tingut anys enrera i els residus de la qual es podrien al femer, va costar-los més diners que si fos nova perquè tenia una roda torta que no van poder redreçar i els en calgué adquirir una altra, no sense que en Quirze hagués renegat copiosament per haver-se deixat entabanar i sense que li fos possible de desfogar-se en els altres, que no havien intervingut per a res en la compra, ni la mateixa Pilaret, que n’hauria volgut una sense estrenar, pintada de verd, que ja tenia ullada de temps enrera, quan la seva mare començà a parlar d’enviar-la a treballar a la vila com la noia de can Doll, ara que ja sabia bé de cosir i tenia els catorze anys fets, alts i espigats i no massa harmoniosos perquè havia crescut molt de pressa, una d’aquestes estirades que d’un dia a l’altre converteixen una nena en una dona, ni que sigui desmanyotada com ara era ella i encara força infantil en el capteniment, un defecte que tenia remei, com va dir l’oncle Tomàs un dia que tots dos eren al peu de la porta quan elles emprenien el camí de la vila i contestà a una observació burleta seva que la Pilaret seria molt maca així que passessin un o dos anys, i això amb una seguretat d’expert que obligà el noi a mirar-lo amb més atenció mentre es preguntava d’on ho treia, ja que no n’hi havia prou amb tenir una careta bonica, calia que el cos hi correspongués i la mosseta era tot ossos i pell, tot just amb un inici de sina i amb unes cames primes, encara que ben dibuixades, que, quan se les veia de costat, contrastaven amb les de la Mercè, més aviat una mica gruixudes però en consonància amb les cuixes plenes, les anques arrodonides i el bust generós, més que el de la Marianna, a la qual el matrimoni potser no havia provat massa, durant els darrers temps semblava haver-se envellit més que no justificaven els seus vint-i-set anys i en Niel hauria fins jurat que se la veia més petita, com arronsada, i sobretot trista, però això potser era degut a no haver tingut fills, es deia ell quan hi pensava, que era ben poc ara que gairebé mai no la veia perquè quan ella venia era o bé al camp o a la vila, segons fos dia feiner o diumenge, i el breu encontre dels dies festius a la missa del poble no comptava, ell sempre es quedava a la banda de darrera de la capella, dret amb d’altres nois amb els quals, en sortir escapats quan el mossèn es girava per darrera vegada de cara als fidels, es reunia a canviar impressions sobre noies i collites abans d’emprendre la tornada a la masia amb en Pere i en Josep, que continuaren parlant-se amb ell després de l’allisada que donà a llur pare, com de fet s’hi parlava tota la família llevat d’en Quirze que tenia la rancúnia llarga i si es trobaven pel camí li clavava una mirada de trascantó i passava de llarg, sense saludar, adust i hostil de mena i potser rumiant quin altre conflicte podria promoure i sense trobar-lo ara que tots els límits eren on havien de ser i ja no quedava cap arbre prou dubtós des que van arrancar l’ametller per ordre d’en Marc, ara ja jutjat i condemnat no als dos o tres anys que esperava, sinó a una pena de cinc perquè en el cas hi havia l’agreujant d’haver-li trobat la multicopista que per lleialtat va sostenir que era seva i li costava, doncs, una estada suplementària darrera les reixes que ja no abandonaria fins als trenta-dos anys, i aleshores la Mercè ja en tindria vint-i-vuit, un pensament que la noia també es feia sovint, una mica enquimerada en considerar aquella maduresa a la qual arribaria a través d’una joventut dissortada, però ferma en el seu propòsit d’esperar-lo i de fer-se digna d’ell, que sacrificava cinc anys a un ideal desinteressat i noble quan podia haver-se quedat tan fàcilment a casa seva, darrera el taulell de la botiga, convertir-se en un altre senyor Sostre sense pena ni glòria i repetir la història del vell, inútilment enriquit amb uns béns que ell escamparia, inútilment burgès i conservador enfront de l’activisme del seu fill, inútilment soldat al costat d’aquells que ara havien condemnat el noi, progressivament

un inconformista,

un rebel,

un revolucionari

i ara un pres amb un número, s’imaginava en Niel, com el que veia dur als presidiaris de les pel·lícules que acudia a presenciar amb la Mercè o amb algun amic, darrerament més aviat això, car la noia, des que havien condemnat en Marc, tendia a retreure’s de tota distracció i eren molts els diumenges que es quedava a la masia amb un llibre entre les mans, tancada a la seva cambra sense foc per escapar-se de les mirades reprovadores i silencioses del seu pare, que un dia, en presència d’en Niel, sospirà: com canvia tot! referint-se a quan ells eren petits, la Beneta estava bona i els minúsculs problemes, si es presentaven, podien resoldre’s amb un simple crit o amb un clatellot.