No sortiran plegats del dormitori de casa de l’Encarna, abans de deixar la qual l’Olia s’ha desat la pistola bo i quedant-se la postal que reprodueix Les banyistes, però als vint minuts es troben a l’estació dels autobusos, d’on separadament viatgen fins a un final de línia i es dirigeixen, sempre a distància l’un de l’altre, perquè no se’ls pugui associar, a una botiga eternament «per llogar», a la banda de darrera de l’edifici que hostatja, a les golfes, les set noies aprovades per l’agutzil.

La noia, que en té les claus, el fa passar cap al magatzem de l’interior, ple de deixalles que li donen un aspecte descoratjador, i, després d’haver fet esmunyir tres parets consecutives que se sobreposen, pugen cinc graons, cap als locals tapats, pel costat de la façana, que centralitzen les activitats dels serveis paral·lels.

Dalt només hi ha el mut analfabet de vigilància, electrònicament connectat amb les dues úniques portes que donen accés als locals, i l’Olia, que el saluda amb la senya convinguda tot i que es veuen cada dia, fa entrar l’Arnau a un seguit d’habitacions d’envans llisos i blancs que tenen, uniformement, una taula i una cadira, la comoditat de la qual indica la categoria del funcionari que hi treballa. El xicot es desil·lusiona de seguida:

—Si no hi ha res!

—Oi?

Fa jugar una mena de tecla oculta en la cadira i, a l’acte, les parets s’obren, aixades sobre els angles, per revelar, contra un altre mur, tot de rengleres compactes d’arxivadors; aleshores es riu de la cara admirada que posa.

—Tots els despatxos són iguals; vint-i-set, comptant-hi els tres pisos.

—Quantes fitxes teniu, doncs?

—Llevat de les de deu o dotze persones, hi ha les de tota la població.

—Qui falta?

—En Ro i algunes persones que s’hi freguen.

—Jo entre altres, doncs…

—Tu entre altres. I la Gregòria, és clar.

—No és estrany, en aquest cas, que em facis confiança?

—No.

Se l’emporta a un altre despatx, aquest al tercer pis, i repeteix la maniobra que fa moure les parets. Estira el cinquè calaix metàl·lic de la segona renglera i del vast interior, gairebé atapeït d’ossets que, en llur majoria, grisegen, n’enretira una carpeta amb tot de papers verds d’entre els quals en separa un que encara no ha tingut temps de descolorir-se. L’Arnau, admirat, avança la cara per damunt de la seva espatlla:

—I què són, aquests ossos?

—Còccixs. Recuperem, per guardar-los, els de tots els agents que es moren.

Però ho diu distreta, com avergonyida d’aquella feblesa del departament, o potser sense ganes de donar explicacions que a ella li deuen semblar massa evidents, i li allarga el telegrama que ha escollit, bo i precisant:

—És del nostre corresponsal a l’exterior; probablement devia entrar en contacte amb el delegat que té cura de les vostres trameses, aquell que, no fa gaire, van embarcar els Falç.

L’Arnau observa un mutisme de circumstàncies, facilitat per la lectura del telegrama, escrit en clau però amb una transcripció, al marge, que deu haver fet la mateixa Olia: «Confieu en afeccionats Kirchner però no en imitador ni en la nena». Un text prou esbalaïdor perquè de seguida se la miri amb un escepticisme que no pot ni vol amagar a la noia.

—La nena? Si és una criatura!

—Podria actuar contra la seva voluntat.

—A les ordres de qui?

—No és la filla d’en Ro? I no hi ha bones relacions amb la superiora?

—Insinues que l’han raptada per conveniències seves?

—Podria ser. Qui sospitaria d’una nena si la descobrien vagabundejant prop de la masia de can Falç, per exemple? Tu?

—No. Suposo que ningú.

I certament encara menys el vell, que ara seu al pedrís i alça els ulls que han arribat al capdavall de la pàgina 47 del Jésus-Christ rastaquouère, de Francis Picabia, en la seva primera edició, il·lustrada per Ribermont-Dessaignes, i veu la petita entre un arbre i una modesta roca de forma irregular que li talla les cames arran mateix de genolls fins que ella es mou i avança molt lentament, com amb timidesa, drapada amb el seu uniforme de col·legiala.

S’atura a una distància, potser per assegurar-se que aquells ulls meravellats no se separen d’ella, i aleshores, a la claror blana del crepuscle, que fa lleugerament imprecisos els seus contorns, s’aixeca el vestit des de baix perquè vegi que, sota, no hi duu res. L’home, sempre immòbil, com enartat, fita la delicadesa dels membres inferiors, la línia subtil de les anques, desplaça la vista cap al rostre que ara té un somriure ingenu i alhora complagut, i amb una veu esquerdada crida:

—Elvira!…

La seva muller, que feinejava a l’entrada, surt al pas de la porta, sense haver contestat, i ell fa un moviment breu amb la barbeta, perquè miri cap a l’altra banda. No pregunta res, sinó que espera el comentari de la dona, que diu:

—Hi ha una nena…

—És real?

—I com vols que sigui?

La petita, com impacient de confirmar-los-no, deixa caure el vestit sobre el ventre i corre cap a ells amb els braços que ja s’allarguen, amb les mans disposades a cenyir el coll de l’home, a la falda del qual s’asseu sense respectar el llibre. El besa, li ofereix la galta perquè també hi fregui els llavis, torna a saltar i s’arrapa a la dona ara riallera i que pregunta:

—Qui ets?

—L’Eulàlia.

I amb un dit mostra el nom brodat a l’uniforme.

—T’has perdut, potser?

—No, no!…

Però ja es mou altre cop i, saltant, s’allunya fins a la cantonada de la casa, on es gira:

—Us he vingut a veure.

Tomba, corrent de nou, com si els topants li fossin familiars, i els Falç, quan la segueixen, bocabadats per la seva afirmació, ja la troben a la pallera, on es colga i es descolga, escampant-ho tot. S’ha tret el vestit, que ara penja d’una estaca baixa, i la seva nuesa és tot just com una taca que es va desplaçant en la penombra de l’estable. La vella encén un bec d’oli, s’enquimera:

—Però nena! Tu saps com et quedarà la pell?

La menuda s’enfila, salta sobre la dona i l’abraça amb mans i cames, però és només un moment, car immediatament es deixa relliscar i, un cop a terra, furga pels racons, escorcolla la grípia on l’animal rumia el pinso i la solemnitat monòtona de la seva vida, passa a la botiga per enfonsar els peus en els munts de gra que emplenen dos casals i, al recambró de la llenya, treu forces de flaquesa per remoure o traslladar els feixos de brosta i els tions apilats contra la paret.

En Falç i la seva muller, que la van seguint, no paren de renyar-la, ara, i la dona àdhuc prova de subjectar-la quan li veu alçar els troncs més gruixuts, que podrien esllomar-la, però ella és àgil i se li esmuny entre els dits, riallera i com qui juga, i s’escapa, a la fi, cap al corral, on les gallines, que ja han anat a jóc, s’esvaloten i els conills, porucs, es refugien l’un contra l’altre en un costat de gàbia; en canvi, els dos porcs, indiferents, es limiten a bellugar les orelles i rondinen, emperesits.

No és fins llavors, quan ja ha examinat totes les dependències de la planta baixa, que exclama:

—Tinc gana!

Es deixa posar el vestit i, dalt, s’asseu quietament prop de la llar, on, dels clemàstecs, penja l’olla de les sopes, però els ulls, furetejadors, es mouen d’una banda a l’altra i, ara i adés, reposen en el vell Falç, que se la mira entre entendrit i cavil·lós, car ara, aquí, on hi ha més llum, observa que l’esguard no canvia mai; ni el somrís no hi arriba quan li joguineja pels llavis i fa més dolça la seva cara. Li pregunta:

—No et trobaran a faltar, a casa?

—Hi ha massa nenes.

La resposta l’atabala una mica, i també la dona, als fogons, es tomba amb un gest viu.

—Massa nenes?

—Ui, sí! I totes són germanes.

Després cau en una mena de sopor, del qual cal arrancar-la quan les sopes ja són a taula. Menja d’una manera educada, sense xarrupar de la cullera i, de tant en tant, beu un glopet d’aigua. Torna a adormir-se a mig menjar-se les seques amb cansalada, i els dos vells continuen sopant en silenci, llambregant-la i llambregant-se, fins que l’home xiuxiueja:

—I si fos del noi?

—Vols dir? No se li assembla.

—No; això no.

—I també és massa jove, per tenir una criatura tan crescuda.

Aquella possibilitat, tanmateix, acaba de tocar-los el cor i, havent sopat, el vell l’alça de la cadira i, amb unes precaucions infinites, se la carrega en braços per dur-la a la cambreta del costat del dormitori conjugal, on la dona, que el precedeix, obre el llit i ajuda a acotxar-la després de treure-li la roba i les sabates.

Se’n tomen de puntetes, ajusten la porta, i l’Eulàlia, a les fosques, obre els ulls desvetllats i, durant una hora sencera, fita la minsa ratlla de llum que s’endinsa per l’habitació. No canvia ni un sol cop de positura ni fa res per escoltar el murmuri de veus que, tres o quatre vegades, parlen fora. Només es mou, i encara únicament per fer veure que està adormida, quan ells, de pas cap a la cambra, entren un moment a contemplar-la.

Sola de nou, espera pacientment una hora i mitja més; aleshores es lleva i, sense vestir-se ni calçar-se, surt a buscar un cap d’espelma que ha vist prop del rastell, però no l’encén, sinó que, amb la capsa de llumins a l’altra mà, va fins darrera la porta i puja cap a les golfes, on tan sols hi ha uns quants mobles vells pels calaixos dels quals passeja la llum de la flama. Tot just hi troba un rosari trencat, que no toca, i un niu de ratolins d’on la mare s’escapa amb un xiscle.

De nou al pis, i altra vegada a les fosques, es posa el vestit, recull les sabates i, peus nus, davalla a l’entrada. A la porta, que no està tancada amb clau, alça una balda i va separant un batent fins que l’escletxa és prou ampla i s’hi pot esmunyir. Corre aleshores camí amunt i ja no el deixa fins a l’esplanada, on s’endinsa en la petita llenca de bosc de la dreta i es culiva a orinar. És un pipí llarg, però no tant que enquimerés l’Arnau com comença a preocupar-lo la incontinència de la novícia, que ja ha omplert un bací i mig en presència de Les banyistes, a la cambra de bany on ell seu al bidet i es rosega, excepcionalment, les ungles.

Observa el rajolí, primet, que descriu una breu trajectòria i espetega discretament en els orins acumulats al fons de la gibrelleta, d’una capacitat de set litres, i no li cal consultar el rellotge per saber que, amb la densitat del doll, ha baixat la pressió excretòria; aquest cop, tardaran gairebé el doble a omplir-la, si no s’interromp la font. Uns segons més i pregunta:

—Encara no?

La Frisca mou el cap, denegant, i repenja una mà en el sortint del lavabo, que té prop; sembla cansada, tot i que l’orinal sigui prou ample per descansar-hi el cul amb comoditat, i ell, que veu el gest i l’expressió de la cara, insinua:

—Potser que ho deixéssim, per avui…

—No podria, ara.

—Per què?

—Em quedaria amb ganes.

L’Arnau contempla Les banyistes, pensarós, i al cap d’un moment surt a buscar un llapis i paper per submergir-se, en seure de nou al bidet, en tot de càlculs que refà tres o quatre vegades, fins que els deixa de banda, a la lleixa del lavabo, i torna a fitar el raig que brolla entre les cuixes de la noia, a la qual de cop i volta demana:

—Tanca els ulls…

La novícia obeeix sense estranyar-se de l’ordre, i l’Arnau nota, amb un posat satisfet, que al cap de mig minut l’expulsió del líquid minva considerablement i s’acaba convertint en un degotall de primer seguit seguit i aleshores més espaiat, com si s’exhaurissin els recursos de la bufeta. Les darreres gotes ja es perden en la carnositat de les làbia. Després, mana:

—Obre’ls, ara…

La noia mira altre cop la reproducció penjada a la paret i, en pocs segons, el degoteig augmenta prou per transformar-se en un doll més dens que darrerament, si bé al cap de poca estona s’aprima en un filet esclarianat que durarà, inestroncable, fins que el bací quedi ple, quan l’Arnau s’aixeca i, amb un gest decidit, posa Les banyistes de cara a la paret.

En girar-se, la Frisca apura els darrers regalims, que gairebé fan desbordar l’orinal, i s’incorpora amb un moviment desmaiat mentre ell ja se li atansa per estirar-li les parpelles avall; l’interior és d’un rosat pàl·lid, anèmic, però no ho comenta, sinó que la fa pujar a la bàscula.

—Quant he perdut?

—Nou quilos.

—Normalment, quants litres es fan cada dia?

—Un, un i mig…

S’ajup a recollir la gibrelleta, de la qual buida un centímetre o dos d’orins mentre ella travessa cap a la banyera, on ha deixat penjades les calces.

—No te les posis, encara. Torna a seure un moment…

Restableix la posició de la tela de Kirchner i la Frisca, que es culiva, produeix a l’acte un modest broll que no té temps d’enrobustir-se, car l’Arnau, que no s’ha mogut de prop de la reproducció, la gira novament d’esquena.

—És per no creure-s’ho! Ni que fossis diabètica…

Branda el cap i s’apodera del paper per fer-hi més anotacions, i, quan la noia ha enfilat les bragues, entre tots dos traslladen els bacins a la cuina, on la Gregòria, abans d’anar-se’n, ha preparat dues dotzenes d’ampolles buides que ara es dedicaran a emplenar; amb els xinxolls del desplaçament, no han perdut pas més d’un litre, com fa observar l’Arnau abans de comentar:

—És clar que és inútil analitzar-la. La composició sempre és idèntica, totalment normal, o potser amb un petit excés de fosfats… De tota manera, caldrà que vinguis a l’hospital; et faré un examen.

De moment, però, li serveix els dos gruixuts bistecs i els tres petricons de llet que endrapa diàriament per esmorzar i que avui devora amb més gana que mai mentre ell encén una cigarreta i, amb un cafè, s’asseu davant la noia, de nou cavil·lós. La Frisca fa una pausa per dir-li:

—El que em sap més greu és que m’estic quedant sense pits. Pocs que en tenia…

—T’han disminuït, encara?

La noia s’arromanga el jersei i li mostra cl tors, on, sota la tija dels mugrons, que ara semblen més grossos i més vermells, s’alcen dos modestos perfils ben just arrodonits que prou favor farien a la Gregòria quan, vestida amb l’uniforme de l’oficial, una mica llarg de mànegues i de camals, engega el cotxe, encongida sota la guerrera que li ve estreta i que decideix descordar-se fins a prop del campament. S’ha tret tota la roba que afegiria a l’embalum i, inclinada com condueix, les sines li pengen sobre el volant en la fosca de l’interior del vehicle, en el seient del qual s’enfonsa més cada cop que, encara dintre els límits dels suburbis, un fanal de cantonada fa massa llum o un altre cotxe li enfoca la indiscreció dels seus intermitents.

Després avança sola per la carretera que interrompen, més enllà, les barreres electrificades, on en aquesta hora hi ha un sol home de vigilància, un xicot amb prou bona vista per identificar, com confiava, el turisme de l’oficial. S’estalvia doncs d’haver de donar contrasenyes, de pronunciar cap paraula; el soldat li obre el pas i saluda, molt rígid, quan ella entra a l’enclòs amb la gorra ben clavada sobre el front i el coll tan curt com pot perquè el de l’uniforme, que li puja, l’ajudi a tapar la part baixa de la cara.

És breu el gest que fa per correspondre a la salutació del soldat, i després rutlla fins a dos metres de la porta de la barraca, on salta del cotxe ja amb les claus a la mà, però s’ha d’entretenir a buscar els dos panys que li costa de distingir en l’obscuritat dels arbres. Dins tanca amb rapidesa, gairebé desalenada, sense haver vist ningú llevat del sentinella, al qual el mateix encarcarament del cos ha privat de mirar-se-la de massa prop.

Es concedeix uns minuts perquè el cor li baixi de volum, torna a descordar-se la guerrera que la cenyeix massa i li esclafa el pitram i, aleshores, sense encendre el llum, es treu la pila, que l’orienta cap a la taula, a la cadira de darrera la qual s’asseu per obrir els calaixos i anar traient el paperam que s’hi encabeix. En remenar-lo es troba amb un paquet de cent catorze sonets, alexandrins i rimats en consonant, que celebren, bo i descrivint-la exhaustivament, en un llenguatge clínico-poètic, una pudenda femenina tan semblant a la pròpia que quasi es ruboritza. On la hi pot haver vista, l’oficial?

El timbre del telèfon interromp la lectura quan s’endinsava pel vintè, especialment ombrívol i humit, i en fa una bola, que es posa a la boca per tal d’estrafer la veu i donar-li una tonalitat cavernosa quan contesta la crida. Algú que parla amb un dring metàl·lic que fa pensar en aliatges poc reeixits, li comunica:

—Acabem de canviar el mot de passi. A partir d’ara i fins a nova ordre, serà: Somriure al peu de l’escala.

—Duchamp?

—Com?

—Perdó. Miller?

—No; el comandant en cap, com de costum. També cal que us anunciï un nou ordenament de les funcions arbitràries referides al sector. Demà mateix rebreu el comunicat.

—Bé.

—Entre altres, s’ha determinat enretirar les Bíblies. Si voleu avançar feina…

—Gràcies. D’acord.

—I tingueu cura d’aquest refredat; se us entén molt malament.

L’interlocutor penja i la Gregòria, que renuncia a la lectura dels sonets que queden, fulleja distretament tot de notes de servei i uns quants esborranys de cartes oficials referides a unes comissions dubtoses que el pagador de l’arma retenia il·lícitament, i després pesca al fons de la butxaca la petita màquina amb la qual fotografiarà dos documents que li semblen particularment interessants: hi ha ben bé una dotzena i mitja de firmes i potser quinze segells.

El telèfon, que torna a trucar, l’obliga a reduir a cent dotze el nombre de sonets, car el vintè, xop de saliva, l’ha llençat a la paperera. La mateixa veu d’uns moments abans, que es disculpa, precisa:

—En parlar de les Bíblies, em referia també a les de propietat personal, si n’hi ha alguna.

—Així ho havia entès.

—Les recollirem a primeres hores de la tarda.

—Tot estarà a punt.

En penjar de nou, repeteix les fotografies destinades a no veure mai la publicitat que li valen les del professional, el qual no es deu haver limitat a vendre-les a una revista sinó que ha donat el nom de la model als periodistes que, un cop els ha obert imprudentment la porta, s’escampen pel pis, penetren a la cuina, al dormitori, al bany, baden armaris, desplacen qualques mobles i l’ametrallen a preguntes que se succeeixen sense esperar les seves respostes. És veritat que ella tampoc no les sent, atabalada per aquell rebombori i les anades i vingudes que augmenten amb l’arribada dels veïns i d’alguns transeünts encuriosits als quals, com veu després, l’Encarna fa els honors, com si fos a casa seva.

Algú que potser usurpa les funcions de director d’un diari de gran tirada, li encomana la redacció d’unes memòries i, per tal d’assegurar-se l’exclusiva, estableix allí mateix un contracte amb quaranta-una clàusules que al capdavall no firmarà ningú. Mentre porten l’escrit a la impremta perquè en tregui còpies que aleshores caldrà enregistrar al dipòsit de la propietat intel·lectual, algú altre, envejós, fa una oferta més substanciosa i hi ha cops i persecucions que es generalitzen quan d’altres els volen descompartir.

La Gregòria, que de cop i volta deixa d’ésser el centre de l’atenció de tots plegats, aprofita un moment que la cambra es queda buida per refugiar-se sota el llit, on ja ha anat a parar en Galius, el qual, com explica, s’ha vist arrossegat pel remolí quan dipositava uns impresos a la bústia. Ha aprofitat el descans per treure’s les sabates i, amb dos dits, es desenganxa els mitjons de les soles suades. Reflexiona:

—És clar que això em destarota l’horari i pot perjudicar-me prop de l’ajudant, però tampoc no em queixo; no és pas cada dia que tinc ocasió de compartir un sota llit amb algú tan popular… Ben mirat he estat oportú; aquestes coses no duren mai. Ara potser fareu una pel·lícula o dues, sortireu unes quantes vegades a la televisió, però no tardaran a oblidar-vos. La multitud és ingrata.

—Però què us empatolleu, Galius?

—Jo sé el que em dic, i per això em sabria greu que us pugessin els fums al cap.

Callen quan el ramat fa una altra entrada tumultuosa al dormitori, encara separant els dos compradors de memòries que brandeixen talonaris en una mà i, amb l’altra, s’han fet sang al nas, a la boca, i tot d’esgarrapades que els desfiguren. El suposat director de diari ha perdut un camal dels pantalons i el seu rival duu, ara, una americana sense mànegues; durant la batalla han arrancat el Kirchner del bany i la reproducció penja, esquinçada, del coll de l’Encarna.

La gresca, però, ja s’acaba. Els policies de la ronda fan una irrupció de valents, sense que els calgui servir-se de les armes; els gossos, aquissats, claven mossegades a tort i a dret i en Galius, esparverat, es contorsiona sota el llit per tal de girar-se el gec del revés. Li costa de sortir-se’n, car d’altres nàufrags de la tempesta s’acullen al racó que els sembla més protegit i, en un tres i no res, els cossos que entren foragiten els primers residents. La mateixa Gregòria es veu expulsada i cal que corri cap a un armari, on es troba amb la novícia que plora. Ara, amb Les banyistes destruïdes, l’Arnau ja no podrà prosseguir l’experiment; restarà misteriós, doncs, el motiu ocult d’aquelles llargues miccions.

Amb la porta tancada per dins, ben parapetades darrera els vestits, totes dues resisteixen el setge a què les sotmeten gossos i policies un cop tothom s’ha escapat, qui amb mitja natja de menys, qui amb un trau al panxell de la cama. És, però, un setge sense convenciment; els animals, farts, glapeixen amb desmai, tot just per complir l’expedient, i els guàrdies, sempre disposats a consentir-los, eviten de forçar-los. Parlamenten, doncs.

La Gregòria reclama la presència d’en Ro, que no li és concedida, però els homes s’avenen a no inculpar-la com a promotora de l’escàndol, ja que ha tingut lloc a casa seva i, en principi, se n’ha de fer responsable, a canvi d’unes futures dedicatòries de seguida que es faci una segona edició de la revista on es publicaven les fotos, ara exhaurida; els plats trencats els pagarà el carter, ara lligat de peus i mans sota una cadira que, per miracle, continua sencera.

El detall allarga les negociacions quan la noia exigeix la seva llibertat immediata i insinua que, si li és atorgada, la dedicatòria de les fotografies serà prou expressiva perquè cada un d’ells l’hagi d’amagar a la muller, si és casat. La suggerència ofusca una mica el capitost i s’inicia una segona negociació entre ell i els subordinats; com que no es posen d’acord, els homes li forcen la mà mitjançant una votació, després de la qual les dues noies abandonen l’armari i, un cop han deslligat en Galius, es posen a redactar, per consell d’ell, una denúncia contra els culpables de la destrossa. Se l’emporten els mateixos policies, tan desitjosos que no arribi al seu destí com en Ro d’assegurar-se el secret de la seva entrevista amb la superiora, la qual, tan discreta com ell, ha cregut convenient de prescindir del seu hàbit i es presenta a la cita amb uns pantalons de campana i un poncho groc que fa ressaltar les set peces de bijuteria, negres, penjades al coll.

L’indret és la caseta envoltada de travesses podrides d’un guardavies jubilat per un excés d’accidents en aquell sector i que la companyia de ferrocarrils encara no ha substituït, indecisa entre dos aspirants igualment aptes que, de recomanació en recomanació, cada cop més alta, sempre empaten; i l’hora és un capvespre ennuvolat que els donarà prou llum per veure-s’hi, però no tota la que caldria perquè es facin càrrec de com els ha tractat el temps. L’agutzil, que comença per escoltar en silenci la narració més aviat adusta que la dona li fa de la darrera cerimònia, a la fi es lamenta:

—O sia que ho vas esguerrar tot!

—Com podia saber que en aquell moment copulava? I no pas amb la Gregòria, perquè ella era a casa. La vaig veure per la finestra, i estava sola.

—Probablement a l’hospital, doncs.

La superiora branda el cap amb un posat august i, alhora, misteriós, que en la penombra de l’habitació poc moblada passa gairebé desapercebut, i fa una pausa llarga, com per intrigar-lo més, però en Ro espera fins que ella parla:

—A casa de l’Encarna.

—No era de confiança, aquesta mossa?

—Potser ja no ho és tant des que es veu amb el noi de can Falç. Després vaig saber que, en aquell precís instant, l’Arnau era a casa seva, en una altra habitació, i amb una dona que la hi té llogada des de fa temps.

—Qui?

—Ja la coneixes; l’Olia. M’ho contà l’oficial de les patilles blanques, que s’hi va trobar quan en sortia. Potser caldria escarmentar aquesta xicota.

—Escarmentar? Si s’hi veu, deu ser per aconseguir-ne informació. Entra dintre de les seves obligacions.

—I per això hi havia de jeure?

—És una bona manera de fer descordar els homes, oi? No veig que hi hagi motius per culpar l’Encarna de res.

—Em podia haver avisat que eren al llit.

—Ignorava que la cerimònia no feia efecte, si l’interessat coitejava. La culpa és teva per no haver-li-ho dit… No et portes gaire bé amb mi, Magúncia. Et trec d’una vida tempestuosa quan ja no t’hauria aprofitat, me les apanyo perquè tothom cregui en una conversió i en un penediment que t’han valgut el lloc que ara ocupes, protegeixo la teva filla, aquesta ingrata. I com m’ho pagues? Fent-lo més capaç que mai!

Es passeja d’una banda a l’altra, davant la dona tan aclaparada per aquelles acusacions que ni té esma de protestar i, distreta, es treu els rosaris que duia a la butxaca.

—Caldrà canviar de tàctica, si vull aconseguir alguna cosa… Fet i fet, no hi he cregut mai gaire, o gens, en aquests encanteris teus. Sóc un positivista, jo!

S’escura el nas, on sent una nosa prou endins perquè hi hagi d’entaforar tot el dit, amb el qual burxa enèrgicament fins que en treu una llarga mucositat parcialment sòlida que després es neteja amb l’única cortineta, esquinçada, que queda a la finestra. Es gira quan la superiora, talment inspirada pel tacte suau de les denes immobilitzades a la mà, diu:

—Hi ha una solució: raptar l’Eulàlia.

—La teva néta?

—I la teva filla, Ro.

Ell pica de peus, molestat, i estossega quan la pols del terra de fusta li arriba a la gargamella. Cal que se l’escuri tan a fons com el nas abans de recobrar l’ús de la paraula.

—Només penses en tu, Magúncia! Ets d’un egoisme que fa feredat. Perquè no t’agrada que la Gregòria la pugi a la seva manera…

La dona es desa el rosari, s’aixeca i s’atansa fins a tocar-lo; a cau d’orella, li explica:

—Em pensava que eres més llest, Ro… Si la nena desapareix, la Gregòria estarà massa preocupada per fer cas del seu amant; el negligirà i de segur que se’n seguiran discussions i disgustos que podrien acabar en una renyina.

—No està mal pensat…

—I encara hi ha més. El noi de can Falç, en lloc de treballar els camps, com hauria de fer, es passa moltes hores, molts dies, a ciutat, i algun cop se l’ha vist amb l’Arnau, el qual sé que de tant en tant també va a la masia. Diuen que el vell malalteja, però jo no m’ho crec. Per mi que en porten alguna de cap, i em sembla que t’interessaria d’esbrinar-ho.

—I què hi té a veure la nena, amb això?

—És una criatura molt receptiva i, si m’ho proposava…

—Altre cop els encanteris?

—Ara no. La hipnosi és un fet empíric. Si l’enviava doncs a can Falç, en podria tornar amb dades que potser desprestigiarien l’Arnau. Això acabaria de fer el pes, no et sembla? I si per atzar conspiraven, encara millor.

L’home s’estremeix, tot i que a la caseta del guardavies no hi hagi el corrent d’aire que sobta l’hereu de can Falç quan entra al consultori de l’hospital, on tenen totes les finestres de bat a bat perquè s’escapin els miasmes de què era portador el pacient que el precedí. La infermera va perseguint els papers que volen de la taula durant la curta estona que la porta resta oberta, i després, amb el seu gest desaprovador de costum, se’ls enduu per tal de classificar-los. Un cop sols, els dos xicots se somriuen i l’Arnau puntualitza:

—T’hauré de fer una fitxa i trobar-te algun mal, per més versemblança…

—Ja hi comptava.

Li allarga la cartera que ha deixat uns moments als peus de la butaca, però l’altre l’atura:

—No, la cartera no. Tothom ha vist que la portaves en entrar i cal que vegin que també la portes en sortir. De vegades, l’èxit o el fracàs d’una empresa depèn de petits detalls com aquest.

El noi assenteix i, mentre el doctor tanca les finestres, en va traient tot de documents que les firmes, perfectament falsificades, converteixen en ordres que cap dels destinataris no podrà ignorar.

L’Arnau, de retorn a la taula, els examina d’un en un, minuciosament, i, en alçar el cap, la mirada li brilla.

—Són senzillament perfectes!

—He procurat mirar-m’hi. Però encara no entenc per què no els podia conservar jo fins al moment de cursar-los.

—Estaran més segurs en mans de l’Emília; ella els pot dissimular entre el paperam de l’arxiu de l’església, si convé. A ningú no se li acudirà d’anar a fer-hi un escorcoll, allí.

—L’has citada?

—Sí; ja s’està esperant. Després de tu, ella. I ara anem per la fitxa. Noms, edat, malalties infantils, símptomes actuals…

La va emplenant, però a mitja tasca s’interromp per donar un cop d’ull al passadís, on se senten converses, i, en reprendre-la, reflexiona:

—Què hi posarem? Potser una malaltia venèria?

—Home!

—A la teva edat són corrents.

—Però no m’agrada. És a dir, si d’aquí a uns quants dies destrueixes la fitxa…

—No ho puc fer, això. Estan numerades.

—Bé… I per què no un principi d’artrosi?

—Ets molt jove, i el tractament és llarg.

Transigeixen, a la fi, en uns desordres de l’estómac, no gaire específics i prou lleus perquè pugui estalviar-se les radiografies, i l’Arnau escriu una ordenança ambigua i polivalent abans de polsar el timbre que fa acudir la infermera. Uns moments més i la noia, que continua fent cara de prunes agres, introdueix l’Emília.

Amb ella la visita serà més llarga, car ha arribat l’hora, ara que les circumstàncies s’hi presten, de fer-li l’examen anunciat. La fa passar doncs a la sala veïna, on es queixa que encara li sembla més grossa, però la dona protesta que, darrerament, no ha augmentat. Li lliura una ampolla de mig litre que es treu de la bossa, amb els orins matinals que ja portava en previsió, i es deixa escapçar un trosset de pell de la punta del dit perquè li extregui una mostra de sang que la infermera analitzarà mentre l’Arnau li comprova la pressió: 15/8.

—Excel·lent! No ho esperava pas.

L’Emília, que sembla afalagada, procedeix a despullar-se perquè ara pugui pesar-la sense roba, i ell, assegut en un tamboret que coixeja, s’entreté observant les contorsions inacabables que fa per treure’s la faixa, fins que no li queda més remei que intervenir.

—No sé pas com te les deus apanyar, a la nit, en gitar-te…

—Sovint, hi dormo.

—No en tens prou d’estar grassa que, a més, ets bruta… Anem malament, Emília, molt malament.

Però se’n distreu quan, ja enfilada a la plataforma de la bàscula, substitueix l’amonestació per una paraula admirada que li arranca la singularitat ja coneguda dels pits, que, grossos com són, desafien les forces de la gravetat i s’alcen com si sortissin en persecució dels mugrons.

—Carall! I sempre els has tingut així?

—Sí, des de petita.

—Com, des de petita?

—És que em van créixer molt d’hora. Potser ho fa això… L’única diferència és que cada cop són més durs.

L’Arnau, escrupolós com és, s’assegura de llur consistència amb un llarg palpament que després prolonga cap al cul, d’una fermesa tan exemplar que comença a dubtar del testimoni del seu tacte. Sense un mot d’afegiment, fa la pesada: 102 quilos i vint grams. Aleshores, es grata la closca.

—No s’entén, Emília. Peses prop de quaranta quilos de massa, però no sembla que tinguis gens de greix.

Insisteix, per comprovar-ho, ara entretenint-se en les cuixes, que ella ha de separar perquè l’exploració sigui completa, i en el ventre, que descriu una corba plena, no mancada d’elegància ni de solemnitat. Cal que es plegui a l’evidència: la dona és compacta pels quatre costats.

—A fe que ets un exemplar únic, Emília!

—Si tu ho dius… Ja has acabat, ara?

—Sí; pots vestir-te.

—I com és que sempre t’atures al mateix lloc?

—Quin lloc?

—A l’exterior. Hi podria haver alguna cosa interessant, dins…

—És clar que hi és! Suposo que és una qüestió glandular. Caldrà que qualsevol matí vinguis en dejú, amb una simple camisa de dormir… Veurem com va el teu metabolisme. I ara enllestim, que t’he de donar els papers…

Li allarga les calces, la faixa, i la dona es va vestint amb molta més parsimònia que no es despulla la Gregòria quan es treu l’uniforme a l’estreta habitació de darrera la grípia, a can Falç. L’hereu recull la guerrera, els pantalons i la gorra que després cremarà en un boïc i d’una de les butxaques enretira la màquina amb el rodet que, un cop revelat, li permetrà d’estudiar les firmes de què li parla la noia.

—Em penso que, amb aquestes, ja tindrem totes les que ens cal.

—Potser. Ho has fet molt bé, Gregòria.

Tot i que estiguin emparedats i que els vells ja fa estona que són a dormir, tots dos parlen en veu baixa, gairebé amb un xiuxiueig, i, de tant en tant, l’hereu encara para l’orella, atent a possibles remors de fora. Els ulls, però, no se separen de la noia i, en un instant d’atreviment, fins gosa dir:

—Si mai parties peres amb l’Arnau, recorda’t de mi.

—Et faig goig, oi?

—No és natural?

—Potser sí… On és la roba?

—La roba?

Se l’ha deixada dalt i va a cercar-la mentre ella, que nua s’enfredoreix, surt a l’estable, més calent, i es refugia en la tebior de la pallera. Acaba d’enfonsar-s’hi fins a fer-s’hi invisible quan sent veus al defora i, de seguida, un soroll de peus que s’aturen al llindar, des d’on un home crida:

—Ei, l’amo!

Li cal insistir perquè l’hereu, des del capdamunt de les escales, contesti:

—Altre cop de patrulla?

—Aquesta nit, cada tres hores.

—Hi ha novetats, potser?

—No; precisament per això cal estar més alerta que mai. És l’única manera de prevenir que no n’hi hagi, no us sembla?… Com és que vetlleu tan tard?

—Bé… És que la mula està malalta.

Tots quatre s’atansen a mirar-se-la de més a prop i hi ha un silenci mentre l’animal, com molestat o avergonyit d’aquella atenció inesperada, a la qual no està acostumat, abandona la seva còmoda posició i, dreçat sobre les quatre potes, se’ls gira d’esquena. Respon amb un moviment inquiet, de rebuig, a la mà que li palpa la gropa, i el capitost diu:

—No correspondria al vostre pare, de vetllar-la?

—No sé…

—Al capdavall és el cap de casa, oi?

—Però ja comença a ser vell.

—No hi fa res. O raó de més perquè assumeixi les seves responsabilitats. Sobretot si s’entossudeix a tenir bèsties en lloc de tractors. No sé per què no la mateu d’una vegada.

—No ho podem fer; diuen que és l’única mula que queda i, d’un dia a l’altre, la podrien declarar monument nacional. La qual cosa significaria una pensió substanciosa.

L’home riu, li tusta l’esquena.

—Sou uns murris, ja ho veig.

Un dels seus subordinats ha fet la volta a l’animal i, amb un enginy notable, fruit de la seva ascendència pagesa, assoleix de fer-li mostrar les dents, que examina amb atenció; pondera:

—Em sembla que l’únic que té és gana. Una bona manada de palla i es quedarà com nova.

Sol·lícit, s’encamina a la pallera i, deixant-hi l’arma repenjada, hi enfonsa els braços, que ja no treu. Encara inclinat endavant, tomba a poc a poc el cap amb una expressió tan perplexa i la pell tan pàl·lida que els altres hi corren, disposats a sostenir-lo si té una basca. Se n’obliden en veure que els seus dits subjecten un peu, i el capitost posa una cara terrible, acusadora, quan fita els ulls en l’hereu.

—Un cadàver…

Però la palla es belluga i l’expressió dels homes es trasmuda de nou quan en surt el cap de la Gregòria, que els mira amb un posat modest i ingenu abans de queixar-se:

—No sou gaire delicats…

Immediatament torna a amagar-se, amuntegant grapats de palla al seu damunt i fent forces amb el peu que el soldat deixa escapar. El capitost fa una mena de capcinades meditabundes, com si es disposés a adormir-se, i, quan les interromp, és per adreçar-se al seu subordinat amb un reny:

—Que no es repeteixi això de fer diagnòstics equivocats. Ens podries haver posat en un compromís; la nostra feina és la vigilància, no l’escorcoll.

Ho ha afegit gairebé despectivament, com qui té una opinió desfavorable de la policia, i el soldat reprèn l’arma amb un assentiment humil abans que tots tres se’n vagin cap a la porta, d’on el capitost torna a parlar, ara a l’hereu, que no s’ha mogut de prop de la pallera, on canvia ràpidament de color:

—És tanmateix exagerat que acudiu a aquests extrems. Us feia amb més sentit comú…

El noi de can Falç s’empassa el repte en silenci, però després riu amb la noia, que emergeix de nou del tou de palla i exclama:

—Encara sort que ens ha pres per amants!

—Llàstima, només; que les aparences enganyen!

Potser perquè no enganyin tant aprofita que salti, amb una mà repenjada a la seva espatlla, per tocar-li furtivament el cul sobre el qual s’ha inclinat l’Arnau quan l’Encarna, confrontada amb les fotos que el xicot ha dissimulat malament, amb les presses, li’n fa admirar un altre joc bo i dient:

—Aquesta és de la Gregòria…

Ell, que la reconeix a l’acte, s’hi atarda a despit de la familiaritat que té amb l’original, força més seductor que la imatge, i murmura:

—Però quan la vas fer?

—Un matí, quan es llevava. Amb un teleobjectiu.

—I les altres, de qui són?

—Aquesta és de l’Olia, que s’hi va prestar. Les altres me les va donar la superiora; gairebé totes són de novícies que ara ja estan emancipades.

L’Arnau alça els ulls de les cartolines, la fita amb una mirada suspicaç i ella, que sembla desconcertada, se’n va cap al buró, d’on treu una paperina plena d’olives, se’n posa una a la boca i aboca les altres en un cendrer.

—No sabia que tenies tan bones relacions amb aquesta dona…

—Sí… Tot va començar quan buscava un lloc des d’on vigilar una mica la nena.

—I a nosaltres, oi?

—Potser també… M’hi vaig avenir a canvi de les fotos.

—I la de l’hereu Falç, i la de l’oficial?…

—Me les van donar ells; sempre me’n dóna tothom.

Es menja una altra oliva, deixa el pinyol en una capsa de llumins buida i torna cap al llit.

—Em falta la teva.

—De cul?

—No; només en faig de noies. M’agradaria, però, tenir la d’en Ro.

—El veus cada dia…

—Mai no s’hi posa bé.

L’Arnau s’atansa a la finestra, d’on mira discretament cap a baix i, en girar-se, diu:

—Ara hi és. Et puc ajudar, si vols.

Amb quatre mots es posen d’acord i, un cop ell vestit, tots dos baixen per l’escala que presideixen les cinc imatges barbudes i policromades, la noia carregada amb els aparells de l’ofici, que dissimula en una bossa per si es troba amb la patrulla del barri. Però no veu ni policies ni gossos quan tomba cap a la cantonada de sota mentre l’Arnau, que fa la volta per dalt, desemboca a l’androna de cara a l’agutzil, massa capficat, avui, per un restrenyiment inoportú que l’obliga a empènyer amb tant d’esforç que ni s’adona de la presència del doctor fins que el xicot hi és a tocar. A tall de salutació, mormola agònicament:

—Em convindria un carminatiu.

—Carminatiu? De segur que heu llegit Huxley, darrerament.

Però en Ro, poc afeccionat a la lletra que no sigui oficial i, si pot ser, signada per ell, contesta amb un sospir que, per una raó o altra, li desembussa la bufeta i, de retruc, li mou vagament els esfínters.

—Potser ara…

L’Arnau, que veu la noia al fons del carreró, amb el trípode ja muntat, aprofita l’esperança que en Ro acaba de manifestar per aconsellar-li:

—Inclineu més el cos i alceu-vos una mica de darrera. La posició hi fa molt…

S’abaixa cap a la seva esquena i avança una mà fins als faldons que pengen sobre les natges, els hi arromanga amb un posat deferent que el justifica tant com les paraules:

—Us podríeu embrutar…

S’ajup més en distingir la moneda anepigráfica exactament on cauria o caurà la buidada de budells i la recupera sense perdre el control de la camisa, ara prou alçada perquè l’Encarna en tingui una visió completa. Alhora, anima el cagaire amb uns mots d’encoratjament als quals l’agutzil respon amb una mena de roncs que farien pensar que s’ha adormit si no fos perquè té els ulls oberts i fins i tot dilatats pels esforços intermitents i insostenibles que donen a la noia temps sobrat, un cop té la primera fotografia, de cercar d’altres angles teòricament prometedors.

Es culiva, doncs, i es redreça i, com que és jove, ho fa amb una agilitat que ja falta al cap quan, havent col·locat el gruixut sobre anònim, sense indicació de qui el tramet, al bell mig d’una taula auxiliar on encara queden rastres de cremades produïdes per petites explosions d’objectes inidentificats, va d’una banda a l’altra, se’l mira des de sobre i des de sota, el gira amb precaució amb la punta d’un llapis, i àdhuc gosa atansar-hi l’orella per si sorprèn algun tic-tac poc recomanable.

Convençut, a la fi, que és un objecte silenciós, però tan ignorant com abans de la seva naturalesa i possible perillositat, es desplaça cap a darrera l’escut muntat en un cavallet que enrosca els peus en el terra, i s’adreça als dos agents especialitzats que, moments enrera, han acudit amb les eines de l’ofici i la inevitable palangana d’aigua:

—Endavant!

Tots dos es protegeixen la cara amb la màscara d’acer, es posen els guants articulats d’alumini i, subjectant el sobre amb unes llargues pinces revestides de material aïllant, el dipositen amb lentitud al recipient, en el líquid del qual sembla que vulgui surar però després s’enfonsa suaument, com amb recança de mullar-se.

Esperen que sigui al fons i que s’hagi ben xopat per servir-se d’una altra eina llarga, una mena de tisores molt fines que poden resistir altes temperatures i humitats, i mentre un d’ells continua immobilitzant-lo amb les pinces, l’altre es posa a tallar-lo, no pas per on seria natural obrir-lo, sinó per la banda oposada, que deixa en arribar a la meitat, quan fa retrocedir l’instrument i enceta, a partir del mateix angle, el costat.

Fan llavors una pausa i, canviant de lloc i, el de les tisores, també d’utensili, la pinça va extraient allò que sembla i tot seguit es veu que és un plec de papers doblats i ara feixucs per la negada previsora. Tots dos deixen escapar un sospir d’alleujament i fins es miren entre ells amb un somrís als ulls, tranquil·litzats que, aquesta vegada, sortiran indemnes de l’aventura.

El cap, que treu el nas per un cantó de l’escut, s’interessa:

—Net?

—Sí. Per l’aparença, es tracta de documents oficials. Els separem?

—Més val.

Sempre amb les pinces, ara més que res perquè amb els dits enguantats els seria difícil destriar els papers, els especialistes traslladen els fulls a una segona taula, ampla i llarga, damunt la qual, del sostre, pengen tres ventiladors de velocitat discreta, si no lenta, que els aniran eixugant sense escampar-los.

El cap, que des del seu refugi els compta, surt en arribar al darrer, quan els agents li confirmen l’exactitud del càlcul:

—Trenta-set.

—Perfecte.

Els acomiada amb un gest displicent per tal de llegir-los a soles, encara sense tocar-los per no deixar-hi empremtes digitals que podrien confondre la investigació si allí hi havia matèria delictiva, i de seguida salta cap a la porta, que tanca amb una expressió anguniejada, tan estupefacte que, en tornar prop de la taula, s’hi ha de repenjar amb unes mans que li tremolen tant com les cames.

Al cap de dos minuts, quan ja n’ha llegit tres i enceta el quart, cal que busqui un seient i faci una pausa, que, amb l’ajut d’una cigarreta, li permetrà d’asserenar-se prou per examinar els trenta-tres restants. Ara i adés, però, no pot reprimir una exclamació recurrent i esfereïda:

—Increïble!

Totes les autoritats i gent que ocupen llocs de comandament passen a llurs subordinats una ordre d’adquisició de xiulets que hauran de distribuir entre el personal, civil o militar, que depèn d’ells. I, al costat de la signatura que correspon, hi ha sempre la d’en Ro, com si l’avalés.

Gairebé té un rodament de cap. Xiulets? Si fa quaranta anys que estan prohibits i no n’hi deu haver ni un en tota la ciutat i encontorns! No s’explica que, de cop i volta, tots els caps es mostrin partidaris de la reintroducció d’aquest objecte que sempre acaba amb un retorn de la democràcia. I que ell mateix…

És una falsificació, és clar. Mai no ha firmat una ordre d’aquesta mena i, no obstant això, ara ho comprova, un dels papers duu la seva firma, molt ben imitada. No hi ha dubte que algú escampa vents de tempesta i que el complot és refinada-ment maquiavèl·lic. Des de l’ombra, persones desconegudes se serveixen d’en Ro, l’ambiciós. Perquè la seva signatura sí que deu ser autèntica. Es xiuxiueja:

—Li podria fer molt de mal…

Però potser també se’n faria a ell; el plec no ha arribat per atzar al seu departament, però hi han afegit un paper de massa perquè gosi comprometre’s. Li transpiren les aixelles i l’entrecuix, sota els ous, la qual cosa és una sort; mai no pensa tan afinat com quan sua en parts peludes.

Un moment més i, amb els papers a la mà, s’encamina a l’incinerador dissimulat en una posella, darrera la imatge d’un sant d’aspecte escorbútic que enretira amb respecte rutinari, però aleshores es repensa i, amb les mateixes tisores que han deixat els agents, retalla totes les signatures; iniciarà una col·lecció, probablement única, de firmes falses. Després, ara gairebé somrient, va introduint els documents al forn crematori, on s’encenen amb docilitat i, en uns segons, es fan cendra.

No se n’arribaran a fer Les banyistes, que la superiora pretén destruir en una foguera improvisada amb quatre fustes arrancades dels culs dels calaixos d’un moblatge escàs i que les noies amunteguen amb desgana, forçades per les ordres severes de la dona, que, en compliment del permís mensual d’inspecció, rarament utilitzat, ha vingut a les golfes a primeres hores del matí, foragitant, de passada, amb la seva sola presència, l’únic fornicador que hi feia nit.

I no en té prou amb voler cremar l’obra de Kirchner, sinó que vol saber d’on l’han treta, quin client faceciós l’ha penjada allí, a la vista de tothom. Però les noies, que no volen embolicar ningú, balbucegen tot de respostes imprecises, fins que una d’elles, particularment afeccionada a asseure’s als genolls del doctor, fa un vaitot i declara:

—Procedeix d’una herència; me la va llegar una tia.

—En aquest cas, és del convent, on totes feu donació dels vostres béns en començar el noviciat…

—Es va morir més endavant.

—No hi fa res. En fer donació dels béns, també en feu del dret d’herència. Procedir d’altra manera seria encoratjar la propietat privada.

Mana apagar el foc, d’on elles encara poden recuperar unes quantes fustes tot just socarrimades, i, atansant-se a la finestra, per tal de disposar de més llum, examina el quadre detingudament.

—És clar que és una reproducció, però així i tot té el seu valor; al mercat ja no en queden.

La noia, al seu darrera, insinua:

—Diuen que podria ser la reproducció d’una còpia…

—No hi fa res; fins els Kirchner falsificats pugen, ara.

—Però si és una obra immoral…

La vella somriu austerament, segura de la seva habilitat dialèctica, que mestreja des d’uns dies llunyans, quan rebia autoritats, teòlegs i sofistes autodidactes en l’escalfor del seu llit.

—No l’hem de mirar pas nosaltres. I el convent és pobre. Oi que el famolenc té dret de furtar un pa?

—Jo diria que sí.

—Ja veus, doncs, que la immoralitat està en la intenció, no en l’acte, que fins i tot pot arribar a ser virtuós.

I tot seguit reclama de nou les fustes dels culs dels calaixos que les noies es pensaven salvar, ara per fer-ne un engraellat que protegirà el quadre quan el traslladin al convent, després d’arrancar claus dels penjadors i de clavar els llistons, a falta de martell, amb una pedra que surten a buscar al carrer, d’on pugen amb l’hereu Falç, sempre matiner i de segur que enviat per la providència.

És ell qui resoldrà el problema del transport quan s’avé a carregar-se Les banyistes al coll sense que li prometin, ni demani, unes compensacions que prou que es cobra quan, aprofitant una badada de la vella, ja al dipòsit d’obres culturals de la santa casa, té ocasió de subtilitzar un exemplar de la primera edició dels Vingt-cinq poemes de Tristan Tzara, amb deu gravats al boix d’Arp i dedicat de mà i lletra de l’autor a Zuric, Hotel Seehof, Schifflànde, especialment cobejat pel seu pare.

Se l’amaga sota l’hàbit que ha hagut de posar-se a l’entrada de la clausura i, en sortir, cal que simuli una necessitat urgent per tal d’entaforar-se’l entre la pell i la camisa als orinadors generals, a disposició dels escassos visitants, que hi ha darrera la segona porta, servits per una germana llega i afeccionada a les propines. La tracta tan generosament que, als quaranta-vuit centímetres de paper higiènic que li toquen, afegeix la reproducció fidelíssima, en format reduït, de la sandàlia esquerra de Judes. I potser encara se sent en deute, puix que li dóna conversa des de l’altre costat de la porta mentre ell, amb la boca, fa tot de sorolls pertinents i procura reduir els gestos, en procedir al trasllat del volumet, per no ensopegar amb cap de les petites lleixes on s’arrengleren objectes d’inspiració espiritual sota inscripcions minúscules al·lusives a les misèries del cos, a la mortalitat de la carn.

En surt gairebé trasbalsat, a punt de restituir l’obra del poeta dadaista, però al darrer moment s’acontenta amb besar la mà de la superiora, la qual, tot d’una recelosa d’aquell excés de cortesia, després li aquissa una de les novícies del servei exterior, potser la mateixa que l’Emília descobreix amb temps suficient per passar de llarg prop de la bústia. I encara sort que no havia tret de la bossa de mà el gruixut sobre generosament proveït de franqueig i sense esment de qui l’envia.

Que arreu vegi espies, probablement sense motiu; fa que vagi traslladant la seva còrpora ben faixada cap a la bústia següent, ja a la plaça del mercadal, on els policies que patrullen el barri, amb els gossos, es mengen l’entrepà de les deu hores acampats al peu de la cabina telefònica, a la porta de la qual algú ha escrit, amb esprai, la inevitable frase ambiguament progressista: «L’amor és dinàmic; es mou de fora a dins i de dins a fora». Sota, un altre il·lustrat adverteix en minúscules: «eviteu les repeticions».

L’Emília, sense aturar-se, fa una volta per les parades d’articles de remull, on l’Encarna compra olives amb pinyol trencat, s’allarga xano-xano fins als establiments de les cotillaires, que sempre l’han atret i que potser fins i tot enveja per la llibertat de què gaudeixen. Escolta llurs pregons, servits des de les portes de les barraques, on exposen el bo i millor del ram, i, per fer temps, entra en una d’elles a emprovar-se un portamitges de color malva que després es veu obligada a quedar-se; la venedora pretén que l’ha estirat massa, amb dany sensible del material elàstic, però condescendeix a fer-li una rebaixa notable en atenció a les seves connotacions eclesiàstiques, que, teòricament, la privaran de servir-se’n com d’un objecte d’incitació voluptuosa.

De tornada a la plaça, els homes de la ronda queixalen una segona tanda d’entrepans i, d’algun lloc, han tret ampolles d’aigua mineral, l’única beguda autoritzada en hores de servei, mentre els cans, ja tips de carcanades, enceten una becaina complaguda que obliga els policies a parlar en veu baixa.

Se les emprèn doncs cap a l’estació, on sap que passarà més desapercebuda, atès que a la bústia aquella sempre hi ha cua, però avui només s’hi veu un jubilat que fa entornar-se’n la gent; hi han tirat tanta correspondència que vessa i, segons l’home, ara ja no n’admetrà més fins a l’hora de la recollida, al vespre.

De nou al carrer, la dona agafa el primer vehicle públic que s’atura a la parada i va fins al final de la línia, un raval de cases noves que una immobiliària refà contínuament, a mesura que s’esquerden i donen senyals de vellesa prematura; el veïnat canvia al mateix ritme, sense que la gent tinguin temps de conèixer-se, i aquí l’Emília se sentiria segura si no fos perquè de bústies no se’n veu ni una. Un esmolet al qual pregunta no és del barri, ni hi viuen els pocs comerciants que hi fan diners, però aleshores, en una cantonada particularment inhospitalària i amb munts de deixalles que el sol i l’aire ja han desinfectat prou perquè no siguin una amenaça, s’ensopega amb en Galius, el carter de la zona del mercadal, distribuïdor diari d’impresos de tota mena a la parròquia, amb el qual bescanvia salutacions i estranyeses mútues, però l’home, com declara, ja fa nou anys que té el pis allí, més amunt o més avall segons aconselli la prudència o obliguin els interessos de la immobiliària.

—Pel cap baix, m’he de traslladar un cop cada any i mig, dos a tot estirar. És emprenyador, més que res, per la correspondència, que s’extravia sovint.

El comentari es presta que l’Emília inquireixi, com qui no hi toca ni hi té cap interès, únicament per fer conversa, per la situació de les bústies, les quals resulta que es desplacen d’acord amb la densitat de població, però sempre amb considerable retard sobre les migracions espontànies o forçades, de tal manera que, molts cops, s’instal·len en zones ja desertades quan el sector on eren es repobla de nou. Afegeix:

—I el pitjor és que els serveis de desplaçament no ho comuniquen al servei de recollida, el qual, incapaç d’orientar-se, sol tornar de buit a la central.

O, per dir-ho més bé, rectifica, així s’esdevenia fins ara deu fer prop de tres anys, quan la direcció, que interpreta els fets a la seva manera, decidí que al raval la gent no tenia costum d’escriure, potser perquè era analfabeta, i, per tant, l’eliminà provisionalment del recorregut normal de la camioneta. I en Galius conclou:

—No em sorprendria, doncs, que en aquest moment ja haguessin suprimit fins i tot les bústies.

Però s’equivoca. En retrocedir cap a la parada de l’autobús, per uns altres carrers, en troba dues de molt seguides, gairebé a tocar l’una de l’altra, si bé totalment inutilitzables per a llur finalitat específica. Algú ha arrancat la part de dalt de la que sembla més nova i de la terra amuntegada a l’interior en creix una atzavara; la segona, amb un gran forat rectangular a partir de la ranura primitiva, és un refugi de coloms, que deuen suplir el servei postal en casos d’urgència. Un vell polidament clenxinat, assegut sobre una galleda capgirada, la vigila.

Per sort, en desembocar novament al mercadal, al cap de dues hores llargues, els policies de la ronda ja són fora. Fa una petita pausa, esperant que els seminaristes que travessen la plaça afilerats de dos en dos entrin al temple, i amb un gest ràpid esmuny el sobre mentre somriu, com si es disculpés, a l’Olia, que passa per l’altre ex trem, camí del departament dels serveis paral·lels, on saluda els desconeguts de costum i entra al seu despatx, damunt la taula del qual l’esperen dos missatges en clau que desxifra fàcilment. El primer diu: «Nena i imitador eliminats». Al segon, datat mitja hora més tard, llegeix: «Flirs imitador».

Esmena sense pena l’error de transcripció i, un cop ha encarregat les flors al jardiner oficial que li promet deixar-les, custodiades, a la porta del cementiri, esmerça una hora llarga en converses telefòniques amb interlocutors que se la van recomanant fins que arriba a orelles del porter, l’únic dipositari actual del registre de tombes dels ajusticiats, estratègicament distribuïdes entre els ciutadans difunts de mort natural, els familiars dels quals ignoren aquell veïnatge, motiu del secret.

Confortada amb la possessió del número, li cal esperar encara, a l’entrada de la necròpolis, l’arribada del custodi, massa quec perquè, en presentar-se, sàpiga explicar la causa del retard que li val de trobar-se, un cop dintre, amb l’Encarna i l’hereu Falç, de bracet, que fan la segona passejada pública des que festegen. El noi explica:

—Ara, com que tinc temps, sortirem més sovint.

L’Olia accepta una oliva de la paperina que duu la noia i, a canvi, com que veu que les contempla amb admiració, li posa al trau de la brusa una flor del pom destinat al difunt, la identitat del qual ella amaga, per instint professional, quan assegura amb cara de sinceritat:

—És per un familiar.

No pot negar-se, doncs, que l’acompanyin a fer l’oferiment, però per sort la tomba és tan discreta com els serveis i a la pedra hi ha gravat un senzill nom: Fanny. Se’n surt amb explicar:

—Sí, era una dona capritxosa, d’origen francès.

Mentre resa l’oració estàndard, de compliment, els promesos exploren els encontorns i les papereres, on de vegades, si aquest és llur desig, les famílies dipositen els documents personals dels finats, però és massa tard per trobar-hi res… O no! Als de la recollida dels serveis especials els ha passat per alt un fragment de carta firmada Isidore i raonablement adreçada a una dona, puix que hi parla de les «beautés sombres et frissonants de ton con à sanglots effrontés», la qual cosa els fa creure que la destinatària pot ser la parenta de l’Olia, o potser una avantpassada seva de la qual heretà la missiva si l’autor és, tal com es decanta a opinar l’hereu Falç, el comte de Lautréamont, una versió de seguida controvertida per la noia; segons ella, tant la sintaxi com la fraseologia correspondrien més aviat a Mallarmé. Tanmateix, el xicot té interès d’aclarir:

—No oblidis que això és una lletra, no un poema.

Per tal d’acabar d’esbrinar-ho els caldrà fer, ja a nit foscant, un viatge a la masia, camí de la qual perden l’Encarna, retinguda fins a llur tornada per les forces que vigilen la barrera, que li neguen el pas en comprovar que no disposa de salconduit.

El vell, que ja era a dormir i que treuen del llit entre les protestes enèrgiques de la mestressa, car l’home s’ha refredat i té unes dècimes sobreres, aprofita la petita exaltació que li dóna la febre per procedir, ben abrigat amb la capa i el tapaboques, a una arriscada anàlisi interna del text que li sotmeten, del qual busca antecedents o corroborants en l’obra poètica completa del noi de Montevideo, sense haver d’acudir a cap llibre, ja que la recorda punt per coma, i ho demostra amb la declamació ofegada de llargs fragments escollits que, a despit de les interrupcions anguniejades de la vella i de les estossegades seguides o precedides d’expectoracions sordes, els arrosseguen fins a la matinada, quan a la fi li poden extreure un veredicte negatiu: els «sanglots efirontés», referits a un cony, pertanyen a l’àrea d’influència del simbolisme, que, segons ell, no tingué gaire ocasió d’afectar el gran Isidore.

Tampoc no admet, però, que l’escrit pertanyi a l’autor de l’Igitur, les freqüentacions angleses del qual, si més no a nivell gramatical, el feien susceptible a una moderada asèpsia del llenguatge i a fredors externes refugiades en l’eufemisme. No accepta, com a contraprova de l’Olia, «les frayeurs secretes de la chair». Diu:

—S’hi amaguen humitejaments i contradiccions vaginals, ereccions obstinades…

Gairebé es barallen quan la noia l’acusa de voler fer-ne un reprimit, i les explicacions que se’n segueixen, amb alts i baixos de compenetració i d’enemistat entre els arguments, els porten fins a l’hora d’esmorzar, quan es reconcilien amb la vulgaritat que els temps obligaven a mesurar el llenguatge i a desmesurar la hipocresia. Tots dos se senten alhora traïts, i potser reprendrien la discussió si l’hereu no tingués el feliç acudit de recordar-se de l’Encarna, per a la qual la mestressa s’avé a fer una truiteta de dos ous que, al capdavall, la noia no es menjarà. Els soldats ja l’han atipada.

També sembla descansada, més que no ho estaria si hagués dormit al ras o en un llit dur de l’hospital que l’Arnau abandona a mig matí per tornar a casa, on els ebenistes, sota la direcció de la Gregòria, reparen els darrers mobles.

—I la Frisca?

—És al bany.

—S’ha destapat això, doncs?

—Em pensaria que no. Ja és la setena vegada que ho prova, sense resultat.

La mateixa noia li ho confirma des de la tassa, on seu amb les calces abaixades fins al tou de la cama quan ell empeny la porta i, un cop dins, torna a tancar-la per no atreure la curiositat dels operaris.

—No hi ha manera!

—I ja fa vint-i-quatre hores…

És una retenció d’orina que crida l’atenció i suscita l’interès científic, però potser s’explica si el cos vol compensar aquella disbauxa miccional que provocaven Les banyistes, ara tan trossejades que són irrecuperables. L’Arnau es mostra inquiet i, impulsat pel sentit comú, s’atansa a l’aixeta del lavabo, que engega per si la màgia simpàtica del doll que en brolla beneficia els moviments de la uretra. Però ella belluga el cap, escèptica.

—Ja ho he provat i no serveix de res. El fet és que començo a sentir-me com un petit monstre; de primer massa i després massa poc, o gens.

Els ulls se li emplenen de llàgrimes i somiqueja amb tant de sentiment que l’Arnau se li acosta i, amb un genoll flexionat sobre el darrera de la comuna, s’inclina a abraçar-la mentre li aconsella:

—No facis esforços i ja veuràs com ve amb naturalitat.

—Ja ho dius, tu!

I llagrimeja més fort, ara repenjant la cara contra la seva cuixa, sobre els pantalons que s’humitegen. Ell, commogut, l’acarona, li ressegueix la línia de l’orella en silenci, fins que el plor s’apaivaga i la noia diu:

—Fins i tot el ventre em fa mal. El tinc d’allò més dur.

—No pot ser, tan de pressa. Et suggestiones…

Així i tot, li fa aixecar les faldilles i, indicant-li que es redreci, l’hi explora a consciència sense descobrir-hi cap solidesa que no sigui normal en una adolescent. Però els seus dits alguna virtut o altra tenen, car de cop i volta la Frisca exclama:

—Ara!

I ell observa un petit degoteig entre les làbia, que continua mirant quan la porta es bada i la Gregòria, que entra, fa:

—Ja han acabat, aquests.

S’atansa a veure el degotall que no es decideix a convertir-se en rajolí, però se n’ha de tomar fora en sentir la trucada del telèfon provisionalment instal·lat al menjador. L’Arnau, preocupat davant l’estroncament, mira de posar-hi remei amb unes pessigolles a l’engonal que no menen a cap resultat positiu quan la Gregòria, de nou a la porta, li diu:

—Era en Dal. Els homes ja estan en camí.

Però la trucada deu haver sofert algun ajornament, car a l’escala ressona un trepig de molts peus que pugen feixugament, com si els homes vinguessin carregats. Són onze galifardeus en la força de l’edat, dos dels quals s’aguanten el ventre i posen cara especialment amoïnada quan l’Arnau, que telefona a l’hereu de can Falç, els manifesta la necessitat d’esperar; si l’horari es compleix fidelment, com és habitual, falten deu minuts llargs per a l’arribada d’en Ro.

La meitat d’ells se’ls passen canviant contínuament de peu, no pas per reposar-ne cap com en Galius sol fer, sinó per culpa de la impertinència dels budells massa plens. La Gregòria, que els dóna conversa mentre els serveix un cafè, s’assabenta que porten quaranta-vuit hores llargues sense fer de cos tot i que la majoria siguin xicots d’evacuació diària.

La Frisca, que ara ha abandonat el bany i també pena per aquest costat, té una mirada d’enveja que s’accentua quan un dels nou vinguts, potser amb ganes de distingir-se, declara que normalment en fa dues i, en adonar-se de la incredulitat general, exhibeix una còpia del contracte passat amb en Dal, on consta que, «ateses les circumstàncies», cobrarà doble que els seus companys d’equip. Per si a algú se li ha escapat, recalca:

—I les circumstàncies són aquestes.

Però ja irromp l’hereu de can Falç, lleugerament desolat per la seva manca de previsió: ha buidat encara no fa un parell d’hores. No serà inconvenient, tanmateix, perquè s’avingui a fer un esforç, o simplement número quan l’Arnau, que vigilava prop de la finestra, exclama:

—Ja el tenim aquí!

Baixen tots, incloses les dues dones, que no s’avenen a contemplar l’espectacle des de dalt, i, per l’escala, els homes, que salten els graons de dos en dos, es descorden ja les corretges o els elàstics, els primers botons dels pantalons; algun d’ells àdhuc els té a mitja cuixa quan l’escamot es culiva entorn de l’agutzil, que, gairebé esfereït, ja se’n tornaria si no fos per les petites convulsions del culà, que no s’atreveix a interrompre. Així i tot, demana explicacions que ningú no té interès a donar-li i, en darrer recurs, es posa autoritari i pretén invocar la legalitat:

—A veure, les autoritzacions!

Li contesten sospirs complaguts, remors blanes de matèries toves que s’esclafen contra la duresa del terra i un ventall ample i torrencial de flatulències que competeixen amb l’estrèpit de les aigües canalitzades per d’altres conductes i dominen les veus dels homes faceciosos, ben disposats a animar-se entre ells i a estimular, amb mots escollits fora del diccionari, els ventres poc o molt travats per la llarga abstinència.

L’androna és una festa de gropes alegres i de cares optimistes, que, així i tot, pincen els badius i la boca per tal d’evitar una filtració excessiva de la varietat de ferums que recorre tot l’espectre, des dels efluvis greus que desprendria una massa de lípids en combustió fins a les emanacions insidioses que hom associa amb els ous passats. Un vapor que es va espesseint, procedent de les calideses fecals, acomboia aquestes fragàncies que donen a l’espectacle un caire més festiu, i prou agullonador perquè la novícia, de cop i volta, se senti els dintres remoguts i posi una cara de pasqües mentre diu:

—Estic a punt de fer-m’ho!

Però no és pas qüestió de vessar-se a les calces i la Gregòria, per estalviar-li una vergonya al capdavall natural, li dóna l’exemple d’avançar-se cap a la rotllana, on totes dues s’ajupen entre visques afalagadores dels homes i l’aprovació de l’Arnau i del noi de can Falç, tots dos indistingibles, per l’actitud, de la gent llogada que, sense necessitat de treure forces de flaquesa, va complint amb la comesa.

Ningú no s’adona de la cara mortalment pàl·lida d’en Ro, dels inútils esforços que fa per incorporar-se amb una mà repenjada en una pedra viscosa, perquè els ulls s’inclinen més a reposar en les natges, en les cuixes o en el rostre de la Frisca, que ara cataracta amb una expressió de beatitud inefable. Cal que l’agutzil profereixi una queixa i, amb l’altra mà, es premi angoixosament el pit perquè l’Arnau, sempre culivat, s’arrossegui entre els fums que dificulten la visibilitat i, prop seu, li toqui el braç:

—Ro…

L’home se’l mira amb uns ulls buits, balbuceja alguna cosa que probablement no se sentiria ni que no hi hagués, casualment, una rebrotada de ventositats, però el doctor en té prou amb observar-li els llavis exsangües i el plegat de la boca que s’esforça a cercar aire i recull, en canvi, només flaires en les quals l’oxigen escasseja per entendre que el cas és delicat. Es redreça per tal d’ajudar-lo a redreçar-se, però l’expressió buida dels ulls s’omple fugisserament de pànic quan la nineta giravolta, disparada, i la mà que l’home tenia al pit es converteix en una urpa que s’arrapa a la camisa i l’esquinça. L’Arnau crida als cagaires:

—Feu una pausa! Que respiri…

Simultàniament, l’agutzil es plega com una malva, ara amb la boca torta, i el doctor es va abaixant amb ell, que cau sobre les deposicions i, amb el seu pes, les esclafa. No cal donar-li una segona mirada per saber que és la darrera vegada que té el cul a la fresca.

Ara, és clar, caldrà que destrueixin les capses; és inútil córrer perills quan ja no serveixen de res.

Febrer 1974 i gener 1977