Llarga escala de cargol avall, doncs, cap a l’antiga plaça porxada i plena de parades de marxants foravilers de veu mentidera i portentosa que el campanar romànic ombreja en aquesta hora, i carrer enllà entre les dones que, al mercat, palpen amb dits luxuriosament sodomítics culs pudents de gallina i crestes arranades de galls capats en la clandestinitat de les masies, fins a l’androna sempre humida per on s’endinsa entre excrements humans i herbes anèmiques capolades per un excés d’àcid úric procedent de bufetes masculines.

L’agutzil, indiscretament culivat arran del mur esquerre, sota la finestra alta i d’ampit ample a totes dues bandes dels barrots d’obra que la protegeixen de malfactors, li allarga, sense interrompre la feina ja avançada, una mà esponjosa, balba, amb tot de taques de color cremat, com de rovell.

—Ja ha tornat?

—No tornarà més.

—Ho diu sempre.

—Aquest cop no ho ha dit.

Separa el palmell del palmell i se’l frega vigorosament, sense amagar-se’n, amb un tros de gasa de color rosa que estira del cabdell mal embolicat de la butxaca, bo i observant sense curiositat els esforços que envermelleixen les galtes insòlitament carnoses de l’agutzil i els faldons de la camisa caiguts, amb una pudibunderia que sembla estudiada, sobre els secalls de les cuixes curtes i piloses on incideix la indiscreció de l’únic raig de sol que s’aventura cada tarda, sempre amb desgana, entre els edificis aveïnats.

—És un mal senyal, sí…

—No havia passat mai.

—I si es feia monja?

—Està renyida amb la seva mare.

—Ah!

El carter ceballut i vagament tuberculós deixa la bicicleta professional a la cantonada de sobre, a cura del xicot llarg i de cara avorrida que el segueix a peu, i avança equidistant de les dues parets de pedres velles i llebroses, rosegades fins a l’ànima pels filets d’aigua bruta que s’escapen de les canonades interiors. Amb els dos dits que li queden des de la nit de l’incendi que destruí els apartats de correus, subjecta destrament una carta i una llibreta de color verd.

—Avui és certificada.

—De la Gregòria, potser?

—Cal suposar-ho.

Al sobre hi ha les inicials d’un hotel desconegut i probablement sense cap estrella, en una ciutat llunyana, i, dins, la fotografia en color sèpia de l’infant que, en treure-la, els mira des de les profunditats vellutades del taüt on reposa amb els ulls ben oberts, gairebé transparents, sota uns arcs ciliars desagradablement desproveïts de vegetació.

—Massa petit; té les cames arronsades…

El defecaire assenteix solemnement, amb convicció, i, després d’haver buscat a les palpentes una pedra on reposar les natges, firma la llibreta amb el llapis de reglament, gairebé nou de trinca, que li allarga el carter.

—Amb les criatures és difícil de fer càlculs… Creixen tan de pressa!

—No pas quan són mortes.

Sota la llum que s’enretira darrera el raig de sol, sempre massa fugisser, estudien el dors de la cartolina, on el fotògraf ha estampat un segell rectangular i feble, per escassesa de tinta, mentre el xicot llarg i d’expressió avorrida, que continua prop de la bicicleta, crida tan discretament com pot:

—Els gossos!

El carter es treu de seguida la jaqueta de l’uniforme, la plega amb l’interior folrat cap a fora per tal que no es vegin els botons vermells que revelarien la seva pertinença al servei de correus i, en camisa groga, llistada de negre, es posa a orinar darrera l’agutzil, que se separa una mica perquè no l’esquitxi. Els gossos, magres i bruts de fang, però esmolats de canines, passen silenciosos i severs cap a la cantonada de sota, on es reuneixen amb els cinc policies que, a distància, saluden el grupet abans de desaparèixer pels carreroris farcits de tavernes i de cases de dispesa que desemboquen al mercadal.

El carter, que ha aprofitat l’ocasió per subjectar-se més estretament la faixa amb què conté el ventre robust i edípic, disposa de les darreres gotes amb un destre moviment d’espremuda i es corda abans de girar-se.

—Ja és la tercera vegada que pixo, avui.

L’agutzil, que ha esquinçat el sobre, es redreça prou per eixugar-se l’anus amb un sospir i, un cop net, trasllada la pedra en la qual s’havia repenjat per tal de cobrir els excrements. Un glop de vent li despentina els cabells mal tallats de la nuca i de la templa dreta quan es treu l’oval de metall blau de les pregoneses del gec i se’l clava a la solapa.

—Fresqueja…

Es mouen tots cap a la cantonada de dalt, on ajuden el carter a enfilar-se a la bicicleta, massa alta de quadre, i aleshores, quiets, segueixen amb els ulls la seva cursa irregular i tan imprevisible com les ensopegades de l’ajudant, obligat a mantenir-se a l’altura del seient.

—Cap a casa, ara?

—Cap a casa, sí.

Però el pis és buit ara que la Gregòria s’hi ha despullat i vestit, suposadament, per darrera vegada. És a dir, encara no s’ha vestit del tot, puix que acaba de llevar-se. Asseguda al caire del llit mentre el doctor enfonsa el clau que ha de sostenir una reproducció molt fidel de Les banyistes de Kirchner, ella es grata complagudament un indret situat, si fa no fa, a tres centímetres del melic, a la dreta, i després, amb un badall que revela un queixal del seny desaparellat, es descorda l’única peça que duu del pijama, la jaqueta, i la deixa relliscar al seu darrera, sobre els llençols on ha dormit i somniat, sola.

—Em sembla que queda ben centrat…

No contesta. Ara, nua, farà els seus deu minuts de gimnàstica diària prop de la finestra reixada, davant de l’altra finestra de barrots d’obra, a la casa veïna, separada per l’androna, darrera la qual una altra noia també fa gimnàstica bo i picant, de tant en tant, olives d’un plat que té a la lleixa. Se la mira amb una llambregada repetida que examina sense enveja, tot i que l’Encarna sigui una mica més jove, les sines massa menudes, la línia de les natges potser lleugerament planes, la corba de les anques estretes, l’entrada de l’estómac i del ventre sota el costellam sortit, el triangle irregular i desigualment tofut del sexe o la llargària incorrecta d’unes cuixes flaques que ara i adés, quan flexiona els genolls, desapareixen del seu camp visual.

—Sí, és l’indret més escaient…

La Gregòria, encara muda, gira el tors a l’esquerra, a la dreta, a l’esquerra, a la dreta, a l’esquerra, a la dreta, sempre més de pressa que els pits lents i separats per la postura erecta del cos, de les mans que descansen en els malucs, de les cames obertes i totalment immòbils.

—Avui me’n vaig.

Ell es torna a mirar el clau, sòlidament aprofundit en l’envà, s’estira pensarosament els extrems del bigoti espès que li cauen sobre les comissures i, al cap d’un moment, surt al menjador, on encara crema el llum que apaga en encaminar-se a la cuina.

—Arnau!

Es renta les mans sota el doll gruixut que espetega en el cubell de plàstic, del cul del qual rebrota amb tot d’esquitxos cap a la samarreta descosida arran d’aixella i una mica baldera, perquè és vella, sobre el ventre que no cobreix del tot.

—Arnau!

Quan es tomba, ja amb el drap d’eixugar-se, la Gregòria és al llindar, encara amb les mans clavades als malucs, com si anés a prosseguir els seus exercicis, però ara per ara només mou el cap amb un gest d’enuig.

—No m’agrada que em deixis amb la paraula a la boca.

—No, no està bé. Però ja havies acabat, oi?

—Com és que sempre tens raó?

Allarga les mans cap al davantal vermell, amb pitet, que penja de la balda torçada de l’armari, es passa els tirants per la nuca amb un moviment que li alça el tors i li recull els pits cap a dalt, i ell li corda les vetes massa llargues per darrera, sobre la pell. Ho aprofita per palpar-la amb uns dits tendres i insinuants, de cirurgià acostumat a les carns dòcils, i la Gregòria, estremida, s’entregira quan de la gropa passen cap al relleu del pubis i els llavis comencen a entretenir-se pel bescoll sempre sensible on es donen cita tot de rínxols embullats.

—Ai, Arnau!…

Però ell se separa sense insistir i camina cap al menjador fosc, que travessa gairebé corrent. Al dormitori, mentre la Gregòria, que l’ha seguit amb la mateixa llestesa, es posa de pressa una brusa i unes faldilles sobre el davantal, acosta la cara als barrots de la finestra i s’alça de puntetes per tal de dominar el fons de l’androna, on l’agutzil, tot i l’hora matinal, ja ocupa el seu lloc predilecte, ajupit contra la paret i amb els pantalons sense ratlla caiguts sobre les sabates de xarol desenllustrades.

—Hi és.

La Gregòria, que no ha tingut temps de cordar-se la brusa, espia pel seu darrera, pràcticament a coll-i-be de l’Arnau, i continua enfilant-se encara, com si volgués cavalcar l’espatlla que s’ensorra sota el seu pes. Amb una ullada de compromís al defecaire, que no ha alçat la vista ni un sol moment, prou enderiat com està a fer forces, es besen llangorosament i riuen baixet abans de deixar-se caure als peus del llit, entre l’escampall de roba, on la besada s’anima i ell l’obre. Al darrer moment, la Gregòria encara té esma de girar d’esquena la fotografia en colors de l’Eulàlia, retratada prop d’un arbre humitejat per la pluja.

És per això que no han deixat sortir les altres criatures, unànimement refredades o en fases diverses i compromeses d’estats postgripals, i la nena ha de jugar sola. De les plantes encara s’escapen gotes mandroses i fredes que es van omplint d’infusoris, però cap al centre del terreny, on hi ha una extensió pelada al zero pels peus infantils que ja prometen d’emular Àtila, l’argila és dura i s’eixugarà de seguida que faci una mica de sol. Sinó que la petita no s’hi queda i, contínuament, ha de sortir darrera la llança que dispara, en general amb encert, contra el cos de palla ensacada que penja d’una forca rudimentària, de fusta noble.

La Gregòria la contempla sense excés d’embadaliment maternal des del capdamunt del replanet que domina el pati, dreta al costat de la superiora, que seu en un balancí de reixeta, afeixugada per un exemplar en pergamí del que ella, la filla, es pensa que és el llibre de Bourke, Scatologie Rites of all Nations, obert a la pàgina noranta-tres.

—Per què juga sempre amb la llança?

La monja, parsimoniosament, es treu les ulleres d’un color blau idíl·lic i les neteja amb un drap malva misteriosament eixit de la mànega; alça els ulls miops cap a la Gregòria que, per deferència, s’inclina a recollir la resposta, púdica.

—És un símbol de generació.

Es desa el drap amb la mateixa destresa, es posa de nou les ulleres que tenen tendència a baixar-li per la corba del nas i descansa una mà blanca i plena d’anells empedrats en el llibre mentre xiuxiueja amb una veu xopa de pressentiments:

—Encara vius en pecat, filla?

—Sí, mare.

La monja es redreça sense preocupar-se de l’obra, que, de fet, és un text anònim, Description topographique, historique, critique et nouvelle du pays et des environs de la Forêt-Noire, situés dans la province du Merryland. Traduction très libre de l’anglais. Avec 1 fig. libr. A Boutentativos, chez les Veuves Sulamites, aux petits Appartements de Salomon. L’an du Monde 100.700.100.000, el qual cau sorollosament sobre els rajols i va relliscant graus avall, fins al darrer graó, on es tanca. Totes dues es fiten en la penombra del dia gris, més densa que enlloc en aquest replà enfonsat entre dues columnetes de marbre fosc.

—No te la pots endur, doncs.

—Bé vaig viure sempre amb vostè, jo, de nena. I a casa els homes entraven i sortien seguit seguit…

—Reconec que hi ha un progrés. No hem de permetre que s’interrompi, ara que ha començat. Amb una mica de sort, l’Eulàlia podria ser una noia normal.

—I que no ho hem estat, nosaltres, mare?

La monja, sense replicar, davalla pesadament a recollir el llibre i, fatigada per l’esforç d’ajupir-se, s’asseu al graó inferior. La Gregòria la segueix, s’atura al seu davant amb una expressió de repte que li envelleix la cara.

—Jo encara ho sóc.

—I jo, no?

—Bé, potser sí… per la seva edat. Deu ser un procés corrent.

La superiora torna a obrir el llibre, exactament a la pàgina noranta-tres, però ho fa distreta, per ocupar les mans; mira amb més interès cap a la nena que malda per arrancar la llança del sac de palla, més alt i més robust que ella, primeta com és.

—No te l’enduràs. Si encara visquessis amb el seu pare…

—El veig cada dia; més i tot que l’Arnau.

—Pitjor, doncs. L’Eulàlia podria arribar a creure que en té dos, de pares. Seria horrible!

Una mongeta esvaïda i de cara adolescent i turmentada per una libido que no es deu acabar d’encarrilar pels conductes reglamentaris treu el cap mústic pel badall de la porta ajustada del replanet, des d’on mormola:

—Mare, és l’hora de la cerimònia de les caritats…

Quan la superiora s’aixeca, tremolosa sota el pes conceptual del llibre, la Gregòria s’asseu amb els genolls una mica separats darrera els faldons de la gavardina clara que, ordinàriament, quan n’hi ha, la protegeixen de mirades indiscretes.

—Jo em quedaré.

—Aquí?

—Hi tinc dret, oi?

—És veritat; però ja saps les condicions…

Fa un gest cap a la mongeta, la qual travessa el replà i va baixant les escales mentre es treu unes cadenes fines de les amples butxaques de l’hàbit balder. Entre totes dues li lliguen les mans i els turmells que ella, la Gregòria, ofereix sense protesta, com si fos la cosa més natural del món. És amb el mateix capteniment humil, o resignat, que es deixa emmordassar amb el drap que ha servit per netejar les ulleres.

Després, quan les monges ja són fora, la seva mirada especulativa estudia detingudament la llargada i l’amplada del petit pati tancat per una doble paret de tela metàl·lica alta i, a la banda exterior, electrificada com les barreres dreçades en ple camp, cap a les quals avança el doctor.

Inclinat sobre el volant, alenteix prou perquè l’oficial de pèl moixí i de patilles blanques, que el coneix i ha identificat de lluny el vehicle, tingui temps d’advertir el sentinella encarregat d’accionar el mecanisme de la tanca, prop de la qual en aquests moments es procedeix a repartir exemplars de la Bíblia militaritzada entre els agents que fan cua. Tots dos homes se somriuen sense acabar d’obrir els llavis i, amb una inclinació de testa, a tall d’adéu, l’Arnau prossegueix carretera amunt entre dues llenques, primetes, de bosc.

Fins després, quan la cinta devorada pels sots s’aplana abans d’iniciar la davallada, no pot veure la mar, avui tèrbola, gairebé negra i totalment deshabitada de naus, a tres cents metres de la qual, sobre el vessant del turó, es recullen les set cases blanques. Entorn, els corrals, de tàpia, s’enrunen a poc a poc en el silenci opac del llogarret abandonat.

Per la porta de darrera, oberta, de can Falç, entra a l’estable buit i, alhora, càlid de sentors animals. Però ja l’han sentit, si no és que el vigilaven, i, quan salta del cotxe immobilitzat amb una frenada brusca arran de la grípia que corre al llarg de la paret del fons, on han reproduït fidelment un dels frescos que adornaven la cambra magna d’un dels bordells més selectes de l’antiga Pompeia, la dona ja és al llindar que comunica amb l’interior de la casa.

—On és, la mula?

—El noi l’ha treta a passejar.

—Pensava que no fos el vostre marit…

—No; és dalt.

L’Arnau fa la volta al cotxe i del porta-equipatges, que obre pràcticament a les palpentes, es descargola amb esforç, renegant, un home prim i, per sort, no gaire llarg; en moure’s, tentineja, i, un moment, li cal repenjar-se en el parafang.

—Tot em fa mal…

—Si convé, la mestressa us farà una frega.

Esperen uns minuts, mentre la circulació se li restableix, potser amb l’assistència del coit dues vegades mil·lenari que reprodueix el fresc, cap al qual mira, i aleshores fan via cap al pis, on en Falç, vestit amb calçotets llargs i una samarreta de mànegues, no gaire neta, seu al caire del llit matrimonial amb un número fa anys exhaurit de «La Révolution Surréaliste» i una caliquenya a la boca.

—No heu de fumar!

—Ah, no?

—Se suposa que heu tingut una coronaritis…

—Sí que és divertit!

—Ara us faré una recepta i d’aquí a una estona envieu algú a vila, a la farmàcia.

El vell deixa la revista sobre el munt de publicacions dadaistes que s’alça prop de la tauleta de nit i, a repèl, fa saltar el foc de la punta de la caliquenya amb les seves ungles negres, endurides; amb el cap, assenyala el desconegut.

—És el nou enllaç?

—Sí; l’heu de passar aquesta nit.

—Bé, home! No puc fumar, però puc manejar els rems…

—Que ho faci el noi.

Es treu el bloc i l’estilogràfica i, dret, escriu el nom d’un específic mentre l’home prim i no gaire alt insinua una tímida presentació:

—Sóc…

—No, no; res de noms!

El vell Falç, que es deu començar a enfredorir en el dormitori sense calefacció de cap mena, estira una flassada del llit i hi embolica el cos encara robust; la dona, que esperava a tocar del metge, agafa la recepta.

—I ara a la feina. On ho teniu?

—Baix, a la pallera.

—Som-hi. Veniu, vós, que ens ajudareu.

De nou a l’estable, ara il·luminat per un bec d’oli que la vella ha despenjat de la cuina, van furgant en la palla amuntegada en una mena de banyera gran, quadrada i de pedra, d’on surten tot de capses ben lligades amb cintes daurades, com si fossin objectes de regal, que el doctor dissimula tan bé com pot al porta-equipatges, sota una manta de viatge.

—Res més?

—Aquest cop, no.

—Molt bé. Feu bondat.

L’home que aquesta nit s’embarcarà i la pagesa somriuen amb un assentiment silenciós, i l’Arnau s’instal·la altre cop darrera el volant. Engega marxa enrera i abans de girar, a fora, saluda amb la mà. De seguida que l’ha abaixat torna a alçar-la, ara gairebé amenaçadorament, en veure que el vell, sempre embolcallat amb la flassada matrimonial, es retalla darrera els vidres, de nou amb la caliquenya a la boca; l’home desapareix com un fantasma.

Ha sortit un raig esquerp de sol que l’acompanya costa amunt i pel pla, fins a prop de la barraca de control on ara ja deuen haver enllestit el repartiment de Bíblies militaritzades. Aquest cop, però, ell s’atura, es treu un paquet de cigarretes i n’ofereix una a l’oficial.

—Hi ha malalts, al poble?

—El vell Falç. Una estenosi del conducte de les artèries.

—És greu?

—Caldrà que ho vigilem.

Sense tocar-la amb els dits, desplaça la cigarreta cap a la comissura de la dreta i, un xic inclinat, engega novament. L’oficial fa una passa enrera, saluda.

—Ens veurem sovint, doncs.

—Sí.

I s’allunya sondrollejant per la carretera de terra que el durà al consultori particular, on la Gregòria no hauria hagut d’acudir, atès que és una pacient de l’hospital. Així i tot es mostra correcte, com amb tothom.

—Com anem, senyora Ortés?

—Gregòria, doctor.

En lloc de fer la volta a la taula, sempre massa plena de papers, s’instal·la al seu davant, a l’altra butaca, i encreua les cames a l’instant que també ho fa ella, en sentit oposat. Les puntes de les sabates ensopeguen.

—Perdó!

—No… He vingut a consultar-lo.

—Hi ha alguna cosa que no rutlla, doncs? L’aspecte el té bo.

—Gràcies, doctor.

—No és un compliment.

—Ja ho sé… Com també sé que ho hauria de demanar als serveis de l’hospital, però com que em va operar vostè… Voldria que em mirés la ferida.

El doctor torna a encreuar les cames que havia deixat caure l’una al costat de l’altra en excusar-se per l’ensopegada involuntària i enserioseix la cara des del front ample que se li arruga verticalment en dos solcs gairebé simètrics fins a la boca, que se li plega abans de repetir:

—La ferida?

—Sí; la cicatriu.

—Però si ja fa una mesada llarga, de l’apendicectomia!

—Sis setmanes.

—I recordo que sanava perfectament. Té molèsties?

—Sí, doctor. Per què no m’ho mira?

S’aixeca àgilment amb un gest que invita la Gregòria a seguir-lo al consultori de parets blanques entorn dels pòsters negres, vermells i blaus que reprodueixen expressivament els òrgans respiratoris, el sistema genito-urinari i la xarxa arterial de tres espècies poc evolucionades, d’aspecte francament embrionari i qui sap si fins i tot imaginàries.

—Tregui’s les calces i estiri’s.

La Gregòria obeeix, penja el bikini de color verd poma al respatller d’una cadira, el cul de la qual desapareix sota una colla de prospectes de circ, i s’ajaça panxa enlaire en la taula metàl·lica i graduable on ell ha desplegat un llençol que sembla que tingui moltes rentades. La cicatriu, ja mig oculta per la tofa negra, que ha anat creixent, té una tonalitat rosada i sanitosa que impressiona d’una manera molt favorable. El doctor hi atansa els dits, pressiona amb suavitat tot a l’entorn, dilata una mica la pell amb dos capcirons ben familiaritzats amb carns estranyes i, normalment, malaltes; la mira.

—Jo ho veig bé. Quines molèsties té?

—Molèsties, ves!

I la Gregòria, que el fita amb un somrís tan torbat com atrevit, allarga la mà, la reposa sobre la de l’Arnau amb prou insistència perquè el gest no es confongui amb un moviment casual, inintencionat, i, en observar que ell tarda a reaccionar, la hi fa esmunyir fins al replec superior de les làbia mentre precisa:

—Les mateixes molèsties que sentia a l’hospital.

—No ho va dir mai.

—No ho podia dir, aleshores. Entre que la infermera m’havia afaitat i aquelles bates que havia de dur… Ara em sento altre cop com sóc, femenina.

—Ho entenc, Gregòria.

Escrupolós com és, es treu la bata que ja no té temps de penjar i la deixa caure a terra quan ella, que acaba de redreçar-se, se li arrapa amb la boca manyaga. Va amoixant-li la cara que el mira de massa a prop perquè pugui veure els ulls líquids o el parpelleig que, en atansar la galta a la seva, li frega el cutis entresuat quan l’altra mà palpa el trau de la vulva.

—No hi ha problema. Però caldrà que deixis l’agutzil.

—Ho he fet aquest migdia, abans de venir al consultori.

—Només em sap greu perquè fa tants anys que ens coneixem.

—No heu de renyir pas! També ell sabia que havia d’acabar així.

—Sí; ho sabíem tots.

I la torna a besar, més bé o més tendrament que en Ro quan besa consecutivament i ordenada les set germanes reunides a la batllia, entorn de la superiora-auxiliar, que explica en quin estadi, ja avançat segons ella, es troben del «rhume ecclésiastique».

—A més, són unes noies meravelloses, molt devocionades.

L’agutzil hi convé, després d’haver-les grapejades sense precipitacions, amb expertesa i delectació, i tot seguit les inscriu, agraït en nom de l’ordre, en el llibre professional que les posa a cobert de persecucions per intrusisme. Com ja esperaven, les destina als barris obrers, més densament poblats.

—I recordeu que, pel cap baix, heu de fer cinc caritats diàries cada una…

—Sí, senyor; complirem.

Es retiren disciplinadament darrera la superiora-auxiliar, que, a la porta, gairebé topa amb el carter, el qual deixa escapar un petament de llavis no gaire reglamentari, i les contempla embadalit per les gropes on en Ro ha deixat la seva ditada insistent. Es grata la closca, sota la gorra.

—A veure si també hauré de fer un pensament…

L’agutzil desa els segells i els tampons al cul del calaix de baix de tot, que tanca amb pany i clau, i endreça el damunt de la taula perquè torni a quedar immaculat.

—Als teus anys?

—Sí, és clar… Per això he vingut, precisament. Necessito un ajudant, Ro.

—És assumpte de carteria; no hi podem fer res, nosaltres.

El carter, ara assegut tot i que en Ro hagi negligit d’invitar-lo, repenja un colze molt punxegut sobre la taula per on l’agutzil ja passa una baieta fina després d’haver-hi escopit per treure una taca obstinada.

—Segons el reglament, la batllia l’ha d’autoritzar.

—Això, sí. El que no poden fer és nomenar-lo.

—Ja ho sé. El director ja té un xicot a punt per si l’autoritzeu.

—El nomenament és primer; després ve l’autorització, si sembla pertinent.

—No ho entenen pas així, a correus.

L’agutzil desa el drap humit de saliva al calaix del mig, d’on salta a terra un insecte negre i rabassut, sense ales, que ell esclafa amb la sola de la sabata bo i contestant:

—No hi fa res; la interpretació del reglament ens competeix a nosaltres. D’altra banda, per què el vols, un ajudant?

—Tu diràs! Ja estic cansat de córrer darrera la bicicleta. Ho faig des dels quinze anys i en tinc prop de cinquanta! Ja és hora que ascendeixi, em sembla, i no ho puc pas fer si no em destineu un ajudant. Les normes són prou clares: «El carter proveït d’ajudant passarà automàticament a ocupar a tots els efectes la categoria immediatament superior de titular».

—Però cal, abans, que es mori o es jubili el titular anterior. Si no, quin barri serviria, el nomenat de nou?

—Ja es va morir, el meu; fa cinc anys. No t’has fixat que la bicicleta sempre la duc jo, però no hi pujo mai?

—Em pensava que el vell tenia permís, o que havíeu fet algun tracte. No seria pas el primer cop, amb vosaltres, els carters. Se us consenten moltes coses.

—Ja es veu, Ro, ja es veu. Per això dec tenir els peus plans i el tou de les cames cosit de cicatrius de mossegades de gos!

—Bé, porta’m el nomenament i l’autoritzaré.

—Et repeteixo que el director no nomenarà ningú si no l’autoritzes abans.

L’agutzil, cellajunt i ara assegut, dóna un cop de puny a l’ample braç de la cadira giratòria i, després, s’ha de fregar els artells dolorits.

—Ja en començo a tenir els collons plens, dels capricis d’aquest home! Sempre vol fer prevaler les seves interpretacions!

El carter s’aixeca, digne, i fa petar els dits amb un esclafit sec, hostil.

—La resposta, doncs, és que no. Bé… No t’estranyi si, d’ara en endavant, comença a escassejar la correspondència del doctor.

En Ro s’aixeca al seu torn, sulfurat, però no prou per no evitar curosament de posar el peu sobre les despulles mortals de la cuca que empastifen el pis.

—No ho pots fer, Galius! En un moment com aquest, seria criminal.

El carter, que ja s’encamina a la porta, arronsa les espatlles amb un gest de tant se me’n fot que li dóna un aspecte de geperut.

—Sembla mentida que entre funcionaris… Espera’t!

L’altre s’atura i es va girant amb un somrís una mica forçat que descobreix una dent corcada a l’angle esquerre de la geniva de dalt i un buit, gairebé simètric, a l’altra banda de la de sota.

—Ja em semblava que feies broma.

—Ets un xantatgista, Galius!

—I tu un espieta. Ves per què has de sospitar del doctor.

Vellín!… Perquè t’ha pres la Gregòria?

L’agutzil, mut, s’asseu altre cop i, del calaix on ha desat la baieta, treu un imprès llarg, tan inacabable com el que la Gregòria ha d’emplenar a casa del fotògraf en saltar del cotxe, llogat al rent a car oficial dels serveis funeraris, que transporta el cadàver de la petita, ben tancada dintre el seu taüt de color blau cel.

El mateix retratista l’ajuda a traslladar-lo a l’estudi, on, sense perdre temps, separa la tapa amb un tornavís. Immediatament, s’estranya:

—Qui l’ha fet, el bagul?

—El fuster del convent.

—Que no la va amidar, abans?

—Ja ho veig que queda una mica encongida…

El fotògraf encén un cigar gruixut de faixa doble i, pensarós, contempla un cop més la criatura.

—No m’agrada gens. En aquestes condicions, no puc garantir el resultat.

—Potser podríem provar d’allargar-la…

—No hi ha prou espai. I no sé si sabeu que no podem tocar els difunts. Al cementiri se n’adonarien de seguida, i hi hauria complicacions inacabables. Fins i tot em podrien retirar el permís.

Se separa i torna a ullar l’Eulàlia des d’una distància; sospira i el fum li tanca un ull.

—Bé, farem el que podrem. Sou la mare, oi?

—Sí; ja ho he declarat.

—És que se us veu molt jove, per una criatura tan crescuda… Jove i maca.

Deixa el cigar al cairell del bagul, amb la cendra cap a l’interior, s’atansa a la Gregòria i, amb dos dits sota la barbeta, li fa alçar el cap.

—Teniu una cara que m’agrada. I el cos també. Per què no deixeu que us faci unes quantes fotos amb la menuda? Ara aquestes coses tenen molta sortida.

—Com voleu dir?

—Fotos comercials. Una dona nua al costat d’una tomba, d’un agonitzant, d’un fèretre… Coses per l’estil.

—És morbós, això.

—Us pagaria bé. I la foto de la nena seria de franc.

—Gràcies. Més m’estimo pagar.

—És una llàstima. Quedaria d’allò més bé… Per què no ho fem d’una altra manera, doncs? Sense la petita. És clar que el preu no és el mateix.

—No insistiu!

El retratista recobra el cigar, amb la cendra sencera i, altre cop amb l’ull aclucat, la llambrega maliciosament.

—Oi que teniu algun defecte?

La Gregòria, despectiva, obre el portamonedes i, d’una cartera de pell, treu una cartolina que li allarga en silenci. L’home l’examina gairebé bocabadat; prou, en tot cas, perquè el cigar li caigui a terra.

—Carall! No em pensava que fóssiu tan voluptuosa! I això que és una foto d’afeccionat, feta a casa…

Darrera hi ha la tela de Kirchner, amb les dues banyistes desolades que, segons l’Arnau, fan cara d’estar ja assabentades del suïcidi de l’artista.

—O potser només el pressenten…

—No es va tirar daltabaix d’un pont?

—No; era un dels fundadors del Brücke. Per això ho deus confondre. Quieta, ara…

Amaga el cap sota el drap negre que prolonga l’aparell en acordió, muntat sobre un trípode coix, la pota curta del qual reposa en un gruixut volum, desaparellat, de patologia de l’intestí, i examina la imatge invertida de la noia immòbil que, per tal de defugir una simetria excessiva, de mal gust, arronsa lleugerament una cama i plega un braç a l’altura del melic, sense que la mà, laxament repenjada en el ventre, dissimuli la fosca vegetació.

—Excel·lent!

Ben just ha tingut temps de pitjar el botó quan, fora, se sent un lladruc que, en repetir-se, el fa córrer cap a la finestra, on arriba simultàniament amb la Gregòria, tan estranyada com ell. A l’androna, l’agutzil, encara cordat, va fent petites capcinades d’aprovació davant d’una dona amb hàbits religiosos que parla seguit seguit, sense que, des de dalt, se l’entengui.

—No és la teva mare?

—Sí que ho sembla!

—Heu vingut plegades, potser?

—Ja saps que estem renyides.

—Quina en deu portar de cap? I no veig cap gos…

—El deuen haver cridat els policies.

—No ho sé… Em sembla que faré bé de seguir-la.

Només li cal posar-se les sabates i ja pot baixar cap a baix, on s’espera part de dins del llindar fins que la Gregòria, de vigilància a la finestra, li fa el senyal convingut.

L’agutzil, que ara es descorda el cinturó, el saluda amb un:

—Cap a l’hospital?

—Cap a l’hospital.

Però no es mourà del barri, puix que en arribar al carrer de sota encara té temps de veure la vella que s’esmuny cap a la casa de l’Encarna per la porteta de darrera, ordinàriament tancada. Potser la superiora en té la clau.

Ara l’ha deixada oberta i, al seu torn, pot penetrar en un passadís estret i zigzaguejant a l’extrem del qual una segona porta permet d’accedir als antics casals, de quan hi havia pagesos, i a l’entrada enllosada d’on s’enfilen cap al pis uns graons de pedra que ara la mare de la Gregòria va pujant bo i fent acatament a les cinc imatges barbudes i policromades, distintament femenines, que pengen de la paret. Un rectangle de claror, dalt, indica que la visita no és una sorpresa. De seguida se sent un cop de porta i la remor grinyolaire dels forrellats.

L’Encarna, de tota manera, no ha pensat en la finestra del replà i l’Arnau l’escala cautelosament, es deixa caure a l’altra banda i, en la fosca, avança les mans per tal de no entrepussar en cap moble. És un dormitori que mai no s’ha modernitzat, amb sala i alcova, i dins hi ha algú que es deu estar vestint o despullant, perquè les seves orelles copsen com un fregadís de roba i, al cap d’un moment, unes passes cauteloses.

Es precipita darrera una voluminosa calaixera quan la cortina ja se separa i un home que sembla que dugui uniforme travessa pel seu davant, cap a la finestra, s’hi enfila i, uns segons, es perfila contra la minsa claror del replà que il·lumina sepulcralment una claraboia massa estreta i de vidres fumats: és l’oficial de pèl moixí i patilles blanques.

No salta, però, sinó que es repensa i entra de nou a la cambra, i l’Arnau, que ja abandonava el refugi, es queda quiet, com un estaquirot, sota la seva mirada. Ni l’un ni l’altre no diuen res, però l’oficial alça un dit fins als llavis, que segella verticalment per recomanar-li silenci, abans de ficar-se altre cop a l’alcova.

En surt gairebé a l’acte, amb un encenedor que li mostra a tall d’explicació, sense aturar-se. L’Arnau assenteix amb un gest còmplice i, quan l’altre ja ha desaparegut, ara definitivament, s’atansa a la porta que deu comunicar amb les altres habitacions de la casa i escolta. Se sent una mena de xiuxiueig, llunyà, de veus femenines que després callen.

Algú obre una porta, les veus, que reprenen, es fan més clares, com si s’atansessin, i l’Arnau corre cap a l’alcova amb avantatge més que suficient per amagar-s’hi abans que l’Encarna entri al dormitori i encengui el llum, un raig del qual es filtra per entre la cortina mal ajustada i li fa descobrir el llit, ocupat per una noia de cara bucòlica i amb un petit tatuatge sota la mamella esquerra que dorm quasi quasi en posició de crucificat.

El xerric del calaix de la calaixera que, a la sala, obre l’Encarna, li pertorba el son, sense despertar-la; la cara es tomba de costat, sobre el coixí, i una cama se separa de l’altra fins que penja; l’Arnau, trasbalsat, observa que el seu pubis és una rèplica exacta del de la Gregòria.

No s’entreté a examinar-lo, però, car la noia es torna a bellugar, inquietada per un altre grinyol del moble, fora, i ell, que no vol que el sorprenguin, s’introdueix, per entre les potes de baix, sota el llit, més alt, per sort, que el de la cella del convent on la Gregòria ha pogut entrar a negra nit per la tarja de la porta d’emergència.

De seguida de refugiar-s’hi, perquè és la primera cambra que li surt al pas, sap que hi dorm la cuinera, una dona ampla i no professa que no tarda a acudir carregada amb totes les sobres d’un sopar de torrades i peix a les quals ha afegit mitja dotzena d’ous durs i un litre de vi negra misteriosament introduït en un sifó.

Assisteix, marejada, a un àpat que avança entre un gran estrèpit de queixades i l’acompanyament, a intervals irregulars, però desagradablement freqüents, de flatulències que es perllonguen quan, en acabar, es culiva sobre l’espaiós orinal que ha tret de la tauleta de nit i, bo i orinant torrencialment, s’engrapa les natges, a totes dues bandes de l’anus, per donar una sortida més fàcil a les ventositats. Aboca després el contingut de la gibrelleta al forat de la paret que comunica directament amb el pou mort i, un cop al llit, s’adorm amb el fàcil recurs d’una manipulació digital. Amb el seu pes la màrfega ha baixat tant que la Gregòria queda com atrapada i ha d’esperar que la dona es giri per poder fugir de quatre grapes.

Aquesta és l’hora de les penitències potser reglamentades i arreu se senten gemecs i plors, sospirs i pregàries, cops de corretja i imploracions; de tant en tant, també, un crit d’èxtasi que domina els altres sorolls i provoca silencis curts i tensos, d’enveja, d’admiració o de condemna. Llavors, algú crema encens.

Avui n’han cremat prou perquè l’aire del passadís, entre les celles, ofegui els pulmons no avesats de la Gregòria, la qual, amb les sabates a la mà, avança de pressa cap al dormitori de les col·legiales, a l’altra ala de l’edifici. No havia previst el lloc de guàrdia, amb la novícia adolescent que pesa figues amb un somriure angelical, i li cal estabornir-la amb un cop sec del tall de la mà en plena nuca abans d’adonar-se que ha treballat per no res; la porta de l’altra banda és folrada d’acer i una cèl·lula fotoelèctrica fa que només s’obri davant les persones que identifica.

Fica dones les sabates a les butxaques de l’hàbit de la novícia, es carrega l’adolescent al coll i s’encamina a la porta principal, prop de la qual deixa el seu fardell a terra, penetra a la llotja de la portera i, en un full de bloc, escriu: «Compteu les germanes i, si voleu tomar a veure viva la que falta, espereu instruccions sense avisar la policia».

Obre sense esforç la porta, que només té l’inconvenient d’un excés de cadenes, forrellats i baldes i, per una drecera, travessa el bosc remorós de parelles, fins a la caseta del peó caminer, darrera la qual ha deixat el cotxe.

S’entreté uns moments a lligar-la de peus i mans i a emmordassar-la amb les tires de l’hàbit que li ha tret i, amb els fars apagats, molt acostada a la cuneta, va progressant cap a la barrera que ha dreçat l’exèrcit, a quinze o setze quilòmetres. No hi ha cap llum encès, però sap que vigilen i, per això, abandona el vehicle a cinc-cents metres i, amb l’adolescent de nou al coll, davalla per un terraplè sota el qual l’organisme competent ha iniciat la construcció d’una fàbrica de municions.

Un carretó d’una sola roda i amb la caixa encara xopa de ciment li permet de fer amb una relativa comoditat una gran marrada que, abans de llostrejar, la duu a can Falç, on l’hereu ja es mou per l’estable amb calçotets florejats i samarreta. En veure-la, es posa de seguida els pantalons, deferent, però s’estranya:

—Un altre?

—No l’embarqueu fins que us avisi.

—Si és una noia!

—Una monja. Potser l’haurem de tornar.

—Un segrest!… Cal que ho digui a la mare.

Se’n va cap a dalt i la Gregòria es queda amb la xicota que acaba de recobrar el coneixement i se la mira amb uns ulls grossos, més interrogatius que porucs. Com que sembla que vulgui parlar, li treu la mordassa.

—Encara no estic preparada; us heu precipitat.

—Com?

—Potser m’heu confós amb algú altre.

—De què parles?

—No ets del «Xalet», tu?

—De quin «Xalet»?

La noia, però, ja no té temps d’explicar-li-ho, car l’hereu de can Falç baixa del pis amb el pare i la mare, i tots tres s’atansen al carretó. Els vells, que encara devien dormir, fan cara de son i badallen, però l’home s’espavila de seguida, probablement estimulat per la bellesa ben poc dissimulada de la captiva.

—Diu que l’hem de retenir uns quants dies?

—Sí. Una setmana, a tot estirar.

—Però això no ho hem fet mai… Són ordres del doctor?

La Gregòria menteix descaradament amb frases breus, evitant unes explicacions difícils d’improvisar i que ells, fets a obeir, tampoc no esperen. La noia, espontàniament, hi posa cullerada:

—Veus com ets del «Xalet»? El doctor sempre les revisa.

L’hereu, que mentrestant s’ha tret una corbata de la butxaca dels pantalons i se la lliga sobre la samarreta, sense apartar els ulls de la xicota amb una expressió que fa competència a la del vell, riu sorneguer, però la mare, que al capdavall dirigeix les operacions, toca més de peus a terra.

—L’haurem d’emparedar.

—Emparedar?

—És clar; no podem exposar-nos que algú la vegi. De lluny en lluny passa algun agent.

Per tal de tranquil·litzar-les, puix que també la novícia posa cara espantada, acaben de deslligar-la, li animen la circulació amb tot de fregues, que l’hereu té tendència a desviar cap als indrets més carnosos, i els mostren a totes dues una doble paret, darrera la grípia on rumia la mula massa alta i indiferent al mural, en la qual queda un espai suficient perquè una persona no gaire grassa s’hi pugui estar dreta o, si vol, asseguda al tamboret que es veu al fons de tot, on també hi ha un bidet i una comuna de peus. El reducte és absolutament net, amb els murs emblanquinats de fa poc i el terra ben escombrat.

—Aquí estaràs com una reina.

Tots assenteixen, la noia inclosa, però llavors la vella exigeix que es dutxi, abans de tancar-s’hi, perquè va molt bruta de ciment, i tots quatre l’escorten cap a la cambra de bany de l’eixida, al pis de dalt, on la dona li confia una pastilla de sabó fet a casa.

És si fa no fa com el que feia la mare quan consolava homes solitaris o mal avinguts amb la muller al piset de darrera l’ajuntament, abans que ella, la Gregòria, es deixés seduir per l’agutzil ara ajupit a l’androna, entre les parets rònegues de les dues cases que creen una zona humida, d’ombra, gairebé únicament freqüentada, de pas, pel doctor, que baixa del mercadal avui desert i s’atura a saludar el defecaire amb una encaixada de mà distreta i breu, perquè té ganes d’arribar a la llar i de buscar un clau i un martell.

Les banyistes de Kirchner són a terra, de cara a la paret, com si algú les hagués castigades, i ell les gira tot mirant cap a l’Encarna, que s’ha entortolligat un xal al coll per acollir l’ordinari que li duu un paquet llarguerut, com els que rep cada setmana de la casa de joguines que li va enviant les darreres novetats en nines.

La d’avui porta un vestit blau que ella li lleva immediatament sota la mirada de l’Arnau, el qual aleshores deixa la finestra i se’n va a la porta, d’on penja la bústia, i en treu dues cartes i cinc fullets publicitaris assenyalats, com les missives, amb una marca discreta del carter; l’agutzil, doncs, continua interceptant, llegint, la seva correspondència.

Però cap dels escrits no és comprometedor i pot dedicar-se, despreocupadament, a desenterrar el martell i un clau de ganxo del cul del caixó de les eines abans que truqui el telèfon i, emocionat, senti una veu femenina que diu:

—Doctor, m’acabo de cremar i estic sola. Què he de fer?

Sense dificultat, perquè la té ben estudiada, recorda la llarga i alhora senzilla consigna que entre tots dos van completant.

—Quina mena de cremada és?

—Al ventre; té més d’un pam per costat.

—Butllofes?

—Sí, moltes.

—Diguem cremada de segon grau. Convé que es talli les butllofes i que extirpi el teixit necrosat.

—Mort, vol dir?

—Sí. Aleshores s’ho desinfecta i s’ho embolica amb una bena xopa d’àcid pícric en una concentració de l’u per cent.

—Res més?

—Res més, de moment. Torni a telefonar.

—Sí. Gràcies, doctor.

Està tan content que, en afaitar-se, decideix deixar-se una perilla i, després, fins fa l’ullet a les banyistes tètriques que deixarà sense penjar, car una cremada de segon grau indica una relativa urgència, i a les golfes, anomenades el «Xalet», no hi pot anar directament, sinó que ha de fer una marrada perquè els espietes de l’agutzil, si n’hi ha, es pensin que només es proposa de visitar l’hospital, on algú ha portat una corona per a la Gregòria, com si fos morta, i ella plora tot i que no li convé.

—De segur que és de la mare!

Però la vella ha acudit cada dia, sovint matí i tarda, al capçal de la noia que, fet i fet, mai no ha estat en perill i ara va pellant una cicatriu que l’afavoreix i tot, com comprova un cop més en enretirar el llençol cap als peus del llit mentre li diu:

—No hi ha cap targeta.

—Raó de més! Les monges no en tenen.

El doctor es gira cap a la infermera, que posa cara de malhumor, com sempre que alleugereixen les pacients d’un apèndix totalment sa al més petit símptoma de trastorns inidentificables.

—Qui l’ha portada?

—Em penso que un noi; l’ha donada a la recepcionista.

La recepcionista, però, quan la consulta, explica que era una noia amb vestit de col·legiala tot i que ja devia passar dels vint-i-cinc anys i tenia una mica de bigoti.

—Per cert que això ens planteja un petit problema, doctor. Què en fem, ara?

—No s’ha mort ningú, avui?

—No, ningú.

—Potser podríem guardar-la.

—Però les flors es marciran!

—Ho preguntaré a la interessada…

La infermera, que troba abans de tornar a entrar a la cambra de la intervinguda, li ho desaconsella per por que, si en parlen massa, no s’enfebri, i tots dos, cavil·losos, es traslladen a la cambra-nosocomi, on l’ofrena floral ha estat provisionalment dipositada. És una corona ben bé grossa com una roda de carro, del teixit verd de la qual s’escapen flors alegres, roses, lliris, flors de saüc, branquetes de mare-selva.

—No ho sembla, una corona mortuòria…

—Què pot ser, si no?

—Als malalts els porten flors… Potser ara són moda les corones.

—Ho sabríem. I ella no s’hauria espantat tant.

—És veritat. Sigui com sigui, aquí no la hi podem tenir, si no hi ha cap difunt. Me l’enduré.

De primer, però, torna a l’habitació de la Gregòria per tal de tranquil·litzar-la amb una mentida piadosa que s’empesca tot pujant les escales i segons la qual hi hauria hagut una confusió amb una altra Gregòria que es morí fa una setmana; simplement, la corona ha arribat tard i a recepció, en no veure ningú més d’aquell nom al registre de malalts, la hi havien enviada. Per fer-se més convincent, assegura:

—No cal dir-ho, prendrem mesures disciplinàries.

Ella l’escolta distreta, ara més interessada en un reconeixement postoperatori que es va convertint en general en gran disgust i fins i tot indignació de la infermera, de nou present, si bé en un segon terme discret.

S’hi manté fins que li cal baixar altre cop al nosocomi, on ajuda el doctor a treure la corona per la porta de darrera i a carregar-la a l’ambulància que ell agafa per no haver d’exhibir-la d’un extrem a l’altre de ciutat. Abans d’engegar, l’Arnau recomana:

—No us oblideu d’anul·lar l’imprès de recepció.

Es dirigeix directament als vessadors dels afores, però hi ha potser un centenar d’homes i de dones que hi regiren entre una gran quantitat de gossos tan afamats com ells i li cal prosseguir fins al cementiri, desgraciadament tancat en aquesta hora, sense dir res de la patrulla que ha tingut la pensada d’asseure’s a fer un piscolabis al jardinet amb taules de pedra sauló on anys enrera se servien els àpats funeraris.

Travessa doncs novament la ciutat, ara amb lentitud i cercant debades un indret on pugui, inconspícuament, deixar la corona, però avui àdhuc als racons més deserts hi ha persones que serien testimonis de les seves maniobres i, estranyades, potser el denunciarien.

Ja fa prop de tres hores que circula quan, sobtadament, somriu i accelera, ara camí de l’androna, d’on l’agutzil ja deu fer estona que se n’ha anat a despit de les seves defecacions lentes. Se n’assegura i, després, fent la volta per la banda de sota, acula l’ambulància i, sense perdre temps, diposita la seva càrrega darrera mateix de la pedra on en Ro sol culivar-se, ben visible des de la finestra a la qual la Gregòria dóna l’esquena bo i posant-se les mateixes faldilles i fa córrer la cremallera que ara li entreté els dits nerviosos mentre el fotògraf la compara amb el retrat que no es cansa d’admirar. El xicot badoqueja amb tanta latitud que ben bé dos dits de cendra li cauen dintre el bagul sense que ni ell ni ella se n’adonin. Diu:

—Us faré una altra proposició.

Sense fer-la, però, se’n va cap a la porta del fons de l’estudi, darrera la qual desapareix per tornar, passat un moment, amb un àlbum on només hi ha fotografies de cares femenines, en color.

—Digueu-me quina us agrada més.

Va girant els fulls i la Gregòria contempla un mostrari que comprèn des de criatures que encara no deuen ser púbers fins a velles de noranta o cent anys que, en retratar-les, es deuen haver mirat l’objectiu amb malícia, perquè totes, sense excepció, tenen uns ulls eixorivits que no els corresponen gens ni mica. Escull, a la fi, la d’una noia bruna i d’expressió ingènua darrera els llavis de la qual, que somriuen, hi ha una dentadura extraordinàriament blanca i sòlida.

—Aquesta.

—No; una que posi cara trista.

Es decideix llavors per una xicota lleugerament més madura i de cabells d’un ros cendra que, caiguts sobre la cara, li amaguen un dels ulls malenconiosos i distants. El fotògraf, ara, aprova.

—Doncs bé, a canvi d’una sèrie de sis fotografies que, en lloc de la vostra cara, tindrien aquesta, m’encarregaré de totes les despeses de l’enterrament; d’un enterrament de primera, no cal dir-ho. Ja sabeu que són cars.

La Gregòria vacil·la, mira cap a la petita i s’inclina a bufar-li la cendra que li taca una galta. El xicot afegeix:

—En faríem tres aquí i tres més al cementiri.

—Ja us en deixen fer, allí?

—Tinc l’exclusiva amb l’enterramorts en cap. Prou diners que em costa!

—I qui més hi hauria?

—Ningú més. Només nosaltres tres. A ell l’he de deixar mirar; és una de les clàusules del contracte.

—Però nua…

—Feu-ho per la petita. Oi que vós no l’hi podríeu pagar, un enterrament de primera?

—No; això, no.

—Doncs! De vegades, per obtenir el millor, s’ha de fer algun sacrifici.

Tot parlant, ha començat ja a descordar-li els botons de la brusa sense que ella acabi de tenir esma d’oposar-s’hi ni quan, a continuació, fa seguir les faldilles cames avall i, sense entretenir-se, potser perquè no tingui temps de repensar-s’hi, la roba interior. Però aleshores, quan ja ha fet lliscar el bikini fins a mitja cuixa, s’atura i es comanda a ell mateix:

—Un moment!

Se la mira de prop i de lluny, amb un ull i amb tots dos, dret, ajupit i estirat sobre el parquet fins que la Gregòria, sobtada en el seu pudor, abaixa les mans cap a la peça, no se sap si per fer-se-la remuntar o per llevar-se-la del tot. Ell protesta immediatament:

—No, no! Em sembla que és perfecte, així! Quedeu d’allò més natural.

—Natural, amb aquesta peça entre les cames?

—Sí. Donarà una impressió d’espontaneïtat que de vegades és difícil d’aconseguir. Noies amb calces, noies sense calces… No hi ha res de tan estudiat. En canvi, que en portin i no en portin o, més ben dit, que en portin però no ben bé al lloc que les haurien de portar, sinó en un indret… diguem de pas, suggereix un gest, un moviment… A veure, si us inclinàveu sobre el bagul, ara? No, més atansada… I més inclinada…

Corre de nou per l’habitació, la contempla des de tots els angles possibles, s’hi acosta i alça lleugerament una banda del bikini perquè fregui quasi la natja i, per davant, la base del triangle púbic; torna a separar-se i, sempre amb el cigar a la boca, allunya una tauleta i una cadira que destorbarien el camp visual. La Gregòria es queixa:

—Que em canso, en aquesta positura…

—Un segon!

Encén llums i n’apaga sense treure els ulls de la tendra escena i es precipita tot seguit cap a l’aparell impressionant i d’aspecte amenaçador que rutlla sobre unes rodetes silencioses, el desplaça fins a dos metres de la noia, el fa retrocedir mig pam, un pam, s’ajup darrera, mira, abaixa un xic l’objectiu i crida:

—Ben natural, ara!

Dispara tres vegades gairebé seguides i es redreça amb un impuls triomfal que li fa caure el cigar de la boca per segon cop.

—Ja tenim la primera.

—Jo he sentit tres vegades el clic!

—És clar. L’he repetida per assegurar-me’n; ho fem sempre. Ara m’haureu d’ajudar a penjar una cortina groga aquí darrera. No hi ha res com un fons groc, per escenes d’aquestes. Afegeix a la desolació.

La Gregòria acaba de treure’s el bikini, que li fa nosa, i el segueix fora, cap a una mena de cambra de mals endreços, on hi ha dues oques dissecades i una nina no gaire més grossa que la de l’Encarna, la qual s’ha vestit perquè no hi hagi protestes de la superiora, asseguda al seu davant.

—És de poca qualitat.

—No en tenien de més cares. En aquesta època de l’any es veu que no en fan i t’has d’acontentar amb el que hi ha.

La superiora allarga els dits cap a la joguina i es posa a treure-li el davantalet de percala amb què l’han duta del magatzem, potser per amagar, a primer cop d’ull, el deixat insuficient del cosset.

—No ens servirà pas. No veus que no té res?

—Això rai! Ho podem fer nosaltres.

—No és ben bé el mateix.

Així i tot es treu un tallaplomes d’argent de la butxaca i, amb circumspecció, l’enfonsa en la cera que s’obre blanament, massa blanament i tot, car les vores del tall s’esllavissen en grumolls.

—L’hem esguerrada! No s’hi aguantarà res, aquí.

—Fem una cerimònia menor, doncs.

—Tens paper de barba, potser?

—Millor encara; d’estrassa.

—Si és d’una paperina…

—No, no! A les botigues ja ho posen tot en bosses de plàstic. És que en vaig comprar mitja raima. La tinc ben desada.

Va a cercar-la a la calaixera del dormitori, on la guarda sota una capsa de sabates que conté cent tretze fotografies diferents de la pedra de Rosette, tallades de les revistes, i la porta al menjador-sala d’estar perquè la superiora la palpi amb respecte abans d’assegurar que, a jutjar pel toc i el color del paper, deu ser de fabricació molt vella, per no dir antiga de debò.

—Ja m’ho pensava; vaig comprar-la a un drapaire.

—Vas desinfectar-la?

—Sí, amb el fum d’una barra de lacre, com vostè em va ensenyar.

Del trinxant, recull el ganivet més lluent que troba, però la dona, quan l’hi allarga, diu:

—També s’ha de desinfectar.

Encén doncs una mica de lacre que va degotant sobre el cendrer de metall mentre la vella passeja el ganivet arran de la mica de fum que no se sap si és de la laca barrejada amb trementina i matèries colorants o del llumí de fusta que l’Encarna aguanta amb unes pinces d’arrencar-se els pèls de les celles per tal d’aprofitar-lo en la seva totalitat.

—Ja estarà bé, ara.

Amb la raima estesa sobre la taula, talla el paper per un extrem, on el plega, torna a doblegar-lo per la meitat, talla i plega de nou i, amb un cop sec, separa la quarta part del full.

El ninot, de tota manera, el retallarà l’Encarna, que és més hàbil i té coneixements de dibuix. Amb unes tisores grans, que també cal desinfectar, va separant el paper sobrer per tal d’obtenir una figura plana amb braços, cames i cap, tot degudament proporcionat segons unes constants aproximades de la naturalesa que tendeixen a la xifra àuria, rarament aconseguida i que ella aconsegueix del tot en fer-li la verga. La superiora aprova:

—Excel·lent!

L’Encarna envermelleix, afalagada, i, com sempre que li adrecen una lloança, sent una petita pruïja arran de matriu, però ara sap retenir-la disciplinadament en honor de la dona que acaba de posar-se dreta i del fons de la butxaca, on no s’arriba asseguda, treu una capseta de llauna, la reposa sobre la taula i l’obre. Dins hi ha tot d’insectes morts que inventaria: un escarabató negre, un llagost al qual falta una pota, motiu que l’obliga a descartar-lo, cinc mosques, una d’elles verda, set mosquits, tres cuques de Sant Joan i una cabra de procedència venusiana. Ho posen a bullir al bany maria, en un fogonet d’alcohol, i l’Encarna, que en té una bona provisió, hi afegeix, sota les direccions de la vella en funcions d’experta, un polsim de timó, una fulleta de menta i dues gotes d’aigua del Carme.

Després consulta el rellotge i, com que ja és l’hora de llevar-se, la Gregòria es treu la jaqueta del pijama, que queda sobre el llit desfet, prop de l’Arnau ajaçat amb les mans a la nuca i una cigarreta a la boca, des de darrera el fum de la qual mira com ella s’inclina a recollir les xinel·les d’algun indret difícil d’atènyer. La gropa dibuixa una línia precisa i contundent que s’altera a mesura que la noia es va girant i la substitueix pel contorn de les sines. És al moment de redreçar-se que truquen a la porta.

Es llambreguen tots dos, indecisos, i l’Arnau esclafa la cigarreta al cendrer bo i impulsant les cames cap a fora del llit, fins que es queda assegut. La Gregòria mormola:

—Fem el sord?

—No; sempre em poden trobar a l’hospital, si els convé.

Se’n va doncs a obrir i, des del dormitori, la noia sent la veu d’en Galius que diu:

—Us portava un certificat. És per a ella.

Es torna a posar la jaqueta del pijama per sortir a firmar el llibre que el carter ja té obert sobre la taula, al costat del sobre on, després, troba la còpia d’una cançó anònima del segle XVII, sense cap carta que l’acompanyi.

—És una contrasenya?

L’examinen tots i l’Arnau fins taral·leja una suposada música que al capdavall resulta que no hi va bé. El Galius declara:

—No ho crec; deu ser d’algun admirador. De tota manera, m’ha donat ocasió de veure-us a soles. Us havia de dir que, ara que tinc un ajudant, potser no podré posar el senyal a les cartes que passen per les mans d’en Ro.

—No hi fa res; hi passen totes.

—Però un dia se li’n pot escapar alguna.

—No és de confiança, l’ajudant?

—Encara no he pogut posar-lo a prova. Pels gossos, sí, sempre m’avisa a temps. Però potser ho fa per no desvetllar sospites.

Torna a carregar-se la cartera que havia deixat a terra i, en ajupir-se, s’adona de Les banyistes repenjades a la cadira que té darrera. Es mira la reproducció amb interès, brandant el cap.

—És un bon Kirchner, però no sé què m’hi jugaria que és fals.

—Que hi enteneu, potser?

—Conec molt bé tot el grup del Brücke: Schmidt Rottluff, Erich Heckel, Kirchner… tota la colla expressionista-fauvista de Dresden. Amb en Kirchner fins hi vaig tenir un bri de correspondència. Va ser quan li vaig enviar aquella nou pintada.

—Una nou?

—Sí, una nou magnífica. No sé què se’n devia fer, perquè poc després es va matar i ja no l’he recuperada… Sí, em sembla que estic en posició de poder assegurar que això és un fals.

—És una reproducció.

—D’una imitació de Les banyistes. Deu ser la que va fer l’oficial de les patilles blanques, encara que ni l’una ni l’altra s’hi assemblen, a la Gregòria.

—I per què s’hi havien d’assemblar?

—Perquè, en fer un nou plantejament de les cares, s’hi va inspirar.

—Si no la coneix!

La noia, però, fa que sí amb el cap, i confessa:

—Era un dels amics de la mare.

—De la teva mare? Recorda que ja fa sis anys que és al convent!

—D’abans, és clar.

—No crec que l’oficial tingui més de vint-i-un o vint-i-dos anys…

—Ja coincideix; aleshores en tenia quinze.

—I era l’amic de la vella?

—Un dels seus clients. És que ella no feia discriminacions, en això de l’edat.

—I d’on treia els diners, el noi? Tinc entès que la teva mare era cara.

—Sí. Pagava el seu pare, un ramader molt ric.

El carter, que no para de canviar de peu, potser amb l’esperança de trobar-ne un que no sigui tan pla com l’altre, o potser perquè el neguiteja que ara la Gregòria s’hagi posat les mans a les butxaques de la jaqueta amb un gest que separa els faldons prop de l’entrecuix, diu:

—Ja l’havia conegut, jo. Era un home de principis molt rigorosos… Opinava que les coses s’han de començar a aprendre de bona hora, si vols dominar-les a fons. Un individu previsor de debò. Després es va tirar daltabaix d’un pont.

—¿És per això que ell copia les obres de Kirchner?

—No ho ha dit mai, però podria ser.

La Gregòria, que enfonsa encara les mans en les butxaques, sense ni sospitar que cada cop exposa més la vegetació que dissimula el trau a les mirades del carter, es mostra en desacord:

—Ja havia començat abans, quan el vell vivia.

—Doncs potser es va matar per això, l’home; en saber que el seu fill era un falsari… Bé, me n’he d’anar. L’ajudant m’espera i, si m’entretinc massa, li farà estrany.

L’acompanyen fins a la porta i, en entrar, la Gregòria dóna un altre cop d’ull a la cançó anònima que, a la platja, la novícia, en bikini, taral·leja, sense fixar-se, perquè atalaia cap al lluny, en els tres homes armats que han sorgit d’entre les ombres del promontori i avancen per la sorra humida amb els peus descalços i les botes lligades entorn del coll, sota el mocador que els protegeix de la claror lívida d’una lluna plena. Ja són al seu davant quan es redreça, sobresaltada.

Un d’ells, amb un galó en forma d’espiga que li ocupa tot l’avantbraç dret, pregunta:

—Ets una local?

—Local?

—Del poble.

La novícia, ben instruïda pels Falç quan li han permès de sortir a prendre l’aire, posa una cara amoïnada i, amb un accent de tristesa, contesta:

—No ho sé. Em penso que sóc amnèsica.

El de l’espiga, cellajunt, fa un senyal a un dels seus subordinats, el qual obre la cartera que li penja de l’espatlla i en treu un diccionari gruixut, relligat amb els colors de la bandera. Va tombant full amb calma, fins que ensopega amb la paraula; llegeix:

—Amnèsia: pèrdua o feblesa de la memòria per efecte d’una malaltia o de la vellesa…

El cap digereix la definició amb la mateixa calma, es torna a mirar la novícia.

—Però tu no ho ets, de vella… Has estat malalta?

—No me’n recordo.

El de l’espiga es grata la closca i un altre dels seus subordinats diu:

—És natural; si és amnèsica no se’n pot recordar.

—A veure, no ens precipitem… De quan és, el teu darrer record?

—D’ara, quan m’he trobat a la platja.

—Així, amb bikini?

—Sí.

—Sense papers ni res?

—No; només un escuradents.

Se’l treu de la regatera que separa els pits encara adolescents i tots tres homes s’atansen més a examinar-lo, però es tracta d’un escuradents ben normal, tot just una mica esberlat de la punta, com si algú l’hagués mastegat sense insistir.

—Tot això és molt estrany… suspecte i tot. Mai no n’hem trobat cap, de noia amnèsica. Ens hauràs d’acompanyar al quarter.

Es desvien cap al camí que voreja la platja, per dalt, però hi ha tot de pedres cantelludes i ella no duu calçat. A una ordre del de l’espiga, que ara s’ha posat les botes, com els seus homes, un dels subordinats se la carrega al coll fins a mitja pujada, on la trasllada al coll del seu company, el de la cartera, mentre el suboficial vigila que no li facin lliscar cap de les dues peces del bikini i que tots els contactes siguin honestos.

Prop del campament criden la contrasenya perquè els sentinelles no els disparin i, acompanyats del sergent de guàrdia, van a trucar a la porta de l’oficial amb tres dringaments de la campaneta que penja en un costat del muntant, a l’altura reglamentària. El xicot, que dormia, els acull amb el pijama d’ordenança i, immediatament, assegut darrera la taula, pren declaració als soldats de la patrulla; la paraula «amnèsia» li fa obrir l’ull, que fita en la novícia, però continua escrivint sense fer comentaris a les respostes i, en acabar, els fa signar l’imprès provisional de les hores nocturnes, al qual enganxa, amb una tira de paper engomat, l’escuradents. El de l’espiga pregunta:

—Es fa càrrec de la detinguda?

—Sí; queda a la meva custòdia.

Un cop a soles, abandona la taula i, amb senzillesa, per no avergonyir-la, s’interessa:

—Púber?

—Sí.

Enretira una de les dues màrfegues del llit de campanya, l’estén a terra, prop del catre, i l’assenyala a la noia:

—Pots dormir aquí; demà continuarem.

Espera que ella, submisa, s’hagi instal·lat, tanca el llum i es gita al seu torn, de cara a la paret.

La novícia observa que els altres, en sortir, no han deixat la porta ben tancada, car entra una ratlla de claror, de la lluna. En silenci, es va incorporant i escolta fins que la respiració pausada de l’oficial i, de seguida, un ronquet, li asseguren que l’home s’ha adormit. A poc a poc, es va esmunyint de quatre grapes i, en arribar a la porta, la bada centímetre a centímetre. Les frontisses deuen estar ben oliades, perquè no gemeguen gens ni mica.

Fora, sense abandonar la protecció del llindar, llambrega a l’esquerra i a la dreta i, immediatament, en no distingir ningú, corre cap als arbres i pendent avall.

El de l’espiga, que l’observava des d’un clot protegit per sacs terrers, li dóna esportivament cent metres d’avantatge i, llavors, xiuxiueja als seus homes:

—Apa!

Es llancen tots tres al seu darrera i, remorosament, salten bardisses i aparten branques que els amenacen la cara, però el cap renega en recordar que ella va descalça i els duu, doncs, un segon avantatge: el del silenci.

Es van escampant per la clotada que succeeix el bosquet, on només hi ha herbes altes i ara tan immòbils que se n’estranyen, però això no els priva de prosseguir veloçment fins a la faixa dels camps de conreu, on ella ja té temps d’haver arribat, i altre cop pel bosc, ara en direcció general de la carretera interior, potser a quinze quilòmetres.

S’aturen sovint, amb l’orella atenta a una possible respiració feixuga, al petament d’un branquilló trepitjat en la fosca, però cada cop els respon únicament la quietud, que ells interrompen de nou en reprendre la marxa, sempre amb les armes a la mà i el dit al gallet, promptes a disparar així que distingeixin la silueta de l’escàpola.

Ja llostreja quan sorprenen un moviment a l’altre extrem d’una clariana i, sense cap necessitat de consultar-se, s’escampen més i inicien una maniobra encercladora destinada a tallar el pas de la noia. Uns arbustos es mouen suspectament i tots tres tenen, per segona vegada, la visió fugissera d’una presència que es mou de pressa, sense córrer, o amb una mena de correguda inconstant, infantil.

Escurcen ràpidament la distància, s’avancen pel camí que sembla que la fugitiva segueix i, després, aturats darrera unes mates, el cap i un dels dos homes, que han coincidit, alcen els fusells, apunten. Disparen a l’uníson al moment que la noia queda al descobert, entre dos troncs d’arbre… Gairebé no han tingut temps d’adonar-se, massa tard ja, que anava vestida.

Seguidament, inclinats al seu damunt, el cap balbuceja:

—Si és una nena!

I tots tres llegeixen el nom brodat a la banda esquerra del pit de l’uniforme: Eulàlia.