Es mira un cop més Les banyistes que les set professionals han clavat a la paret del llarg corredor de les golfes, davant d’un envà interromput per set portes darrera les quals hi ha sis noies en plena activitat copuladora mentre la setena, que de fet és la tercera si es compta per ordre de dormitoris, confirma al doctor:

—Gairebé només fem peixos grossos. Els obrers, com ja suposàvem, no poden pagar les nostres tarifes. En vénen pocs. I als adinerats els agrada de visitar-nos aquí; fa que se sentin més cràpules.

A la cambra, enretira una capsa grossa, de cartó, que havia contingut detergents, l’obre i, del costat de la fotocopiadora portàtil, recull una carpeta que deixa sobre el llit.

—Fins ara n’hem pogut recollir set. Algunes de funcionaris que ocupen càrrecs importants.

L’Arnau va examinant les documentacions, entre les quals hi ha targetes d’identitat, permisos de conduir, cartes privades i uns quants comunicats oficials, dos d’ells amb l’esment, a l’angle superior esquerre, de «reservat».

—Si t’esperes un moment, faré els clients que tenim ara.

Amb quatre esgarrapades es treu el jersei, les faldilles i l’única peça de roba interior que li deu semblar indispensable, atès el volum de les mamelles.

—Més val que vagi despullada, saps? Així, si m’ensopego amb algú, no sospitarà res.

Fora, fa jugar una darrera l’altra les plaques de l’envà que coincideixen exactament amb els armaris on les ex-germanes insisteixen que els hostes de pas deixin la roba ben penjada mentre folguen a la llum de les espelmes que pretenen dissimular l’ambient mercenari, abasta amb llestesa les carteres entaforades en sis americanes i corre altre cop cap al doctor.

Mentre ell va separant els documents que li semblen importants, la noia alça la fotocopiadora de terra, la col·loca prop del coixí i l’endolla a la connexió del llum de la tauleta de nit.

—N’aprofitarem un joc; quatre peces.

—Bé…

Esmuny la primera targeta a l’interior de la màquina, pitja el botó i es queda esperant, dreta a frec dels genolls de l’Arnau, que, amb la mirada, ressegueix pausadament la línia robusta de les anques. Ella li somriu:

—No et dono idees, doctor?

—La veritat, sí.

—Si tens temps, doncs, ja ho saps.

—Un dia t’agafaré la paraula.

—Amb molt de gust; els metges sempre m’han agradat; sobretot si es diuen Arnau.

Treu el document ja reproduït, la fotocòpia, i la hi passa abans d’introduir el segon a la ranura. Ell comenta:

—Queden impecables; treballa bé, aquesta màquina.

—I jo també. Però no com una màquina, eh!

—Ja ho sé.

—No, no ho saps; no ho has provat mai. Per això em vas fer aquell tractament contra el «rhume ecclésiastique»?

—No siguis provocadora.

—Més m’estimo que em trobis provocativa.

Torna a inclinar-se sobre la màquina, sense estalviar-li gens ni mica de cul, substitueix novament un paper per un altre i, com qui no fa res, se li asseu als genolls.

—Puc reposar una estona, oi?

—Precisament aquí?

—Hi ha alguna objecció?

—Moltes. La primera, que peses massa.

—Em duus aquest avantatge: que jo encara no sé quant peses tu.

—I ho voldries esbrinar…

—Tinc aquesta curiositat, sí…

—De moment, més val que treguis la fotocòpia; ja està.

La noia obeeix, ara sense abandonar els genolls, que ell ha separat perquè s’hi posi més còmoda, i tots dos miren el document mentre la màquina es disposa a enllestir el darrer.

—És una ordre d’escorcoll…

—I cal que te n’ocupis ara?

—No. Però aquestes lectures allunyen les temptacions.

Ella riu i esclafa els llavis contra els seus, li va recorrent tot el contorn de la boca, de la barbeta, del nas, s’entreté més amb el bigoti i, a la fi, torna a besar-lo amb insistència.

—M’agraden, aquestes converses.

—Converses?

—Converses-entremesos, si vols.

Enretira el darrer paper i desa novament tota la documentació, però té una negligència grollera, car l’oficial de seguida s’adona que han estat canviades de calaix. No en pot dubtar, perquè mai no les agafa totes dues alhora i no pot invertir, doncs, la col·locació.

Es queda quiet darrera la taula, contemplant ara l’una ara l’altra, i tot seguit mira cap a fora, on un ocell refila obsessivament la mateixa nota en un arbre, arran de finestra. S’aixeca aleshores i comprova que ningú no ha tocat la tela metàl·lica, ben subjecta al muntant i amb els dos cadenats, dalt i baix, inviolats. Només queda la porta, doncs.

De l’arxivador d’acer que ocupa un racó de la cambra, va enretirant les setze fitxes dels setze soldats i, després de pensar-s’hi uns moments, enretira també les dels dos sergents, desades en un calaixet a part, del qual ha de bufar una mosca. Les deixa totes damunt la taula, en un munt, i, havent-se assegurat que la porta continua ben tancada, disca el número dels serveis paral·lels.

—Olia?

—Jo mateixa.

—Sóc l’oficial de la zona B. Puc parlar?

—Sí; no hi ha control.

—Necessito els antecedents complets de tots els membres del meu destacament. Ja teniu els noms…

—Sí. És urgent?

—Molt. Ho pots fer en vint-i-quatre hores?

—D’acord. Te’ls passaré a l’habitació que em cedeix l’Encarna… Ah, i no t’oblidis d’enviar el comunicat escrit a la direcció dels serveis.

—El redactaré ara mateix. Fins demà, Olia.

L’escriu en nou còpies, tal com mana el reglament, una d’elles lleugerament alterada, atès que la destina al departament de filtració i ha de caure doncs, per força, en mans dels serveis rivals, interiors i exteriors.

Ell mateix les dipositarà a la bústia especial, camuflada en boca de claveguera, que hi ha a l’entrada de la ciutat, contínuament vigilada per agents de paisà que sovint canvien d’ofici; ara tenen una xurreria a la cantonada.

Aprofita el viatge per recórrer el barri de les llibreries, on compra un paquet de cançons anònimes del segle XVII i, en trobar-ne una de repetida, decideix enviar-la a la Gregòria, que, des del departament d’identificació pot sentir la veu irada de l’agutzil, a l’altra banda de porta. El cap fa esforços per apaivagar-lo, però en Ro no s’avé a raons i explica pomposament:

—On s’ha vist! Els serveis d’ordre han de tenir per norma essencial la discriminació!

—D’acord. Però no oblidem que havia penetrat a la zona costera sense salconduit. I encara sort que l’hem detinguda nosaltres… Podia haver caigut en mans de l’exèrcit!

Aleshores ja han entrat a la sala o gabinet, on en Ro, contrariat de veure-la amb el dits bruts de tinta i el pit esquerre fora del vestit, pregunta al funcionari de guàrdia si ja li han tret el motlle del mugró que, amb les empremtes digitals, exigeixen els jutges quan la inculpada és una dona.

—No senyor; no he tingut temps.

La Gregòria no el contradiu i, mansa, segueix l’agutzil i el cap al despatx reservat del segon pis, una habitació de sostre alt i plena d’incineradors que van rostint paperassa. L’home, que s’inclinava ja a la clemència, ara, en veure-la tan suggestivament descoberta, posa condicions per deixar-la en llibertat i tots dos, ell i en Ro, regategen ferotgement i sense vergonya la naturalesa i l’extensió de les complaences amb què ha de pagar aquest alliberament. Arriben ja a un compromís quan la noia el trenca amb unes paraules senzilles i melodramàtiques:

—Us heu oblidat que sóc una mare?

El cap, sobtat, balbuceja uns mots d’excusa i àdhuc llagrimeja feblement, però després, alertat per un somrís de l’agutzil, posa en dubte l’asseverament i reclama una prova documental. En Ro, truculent, l’amenaça amb una destitució fulminant mentre truca als serveis de registre.

—No teniu prou autoritat.

De tota manera, l’home ha empal·lidit i, als cinc minuts, ara proveït de la informació sol·licitada per telèfon, torna a excusar-se prolixament abans d’aclarir que, si bé renuncia a perseguir-la, sense condicions, caldrà que li proporcionin una altra noia, puix que l’atestat no es pot destruir sense que en sofreixi la justícia. La Gregòria s’admira:

—I el nom, què? He donat el meu.

—No s’amoïni, per això. En el fons, encara és favorable, aquesta circumstància. Ens permetrà de perseguir la persona en qüestió per usurpació de personalitat.

La noia posa una cara enutjada i, sense una paraula més, s’allunya cap a la porta ajustada i surt al passadís bo i descordant-se de nou el vestit. Però els altres dos li corren darrera entre un gran rebombori de cadires capgirades i l’agutzil la subjecta colèricament pel muscle:

—On cony vas?

—Que em facin el motlle, com és obligat amb les detingudes. No vull que una altra pateixi per culpa meva. Si he de complir condemna, la compliré.

L’arrosseguen altre cop al despatx de reserva, on ara tanquen amb pany i clau perquè no s’escapi mentre negocien una altra solució. En Ro gemega:

—No puc permetre que l’assumpte arribi als tribunals; em perjudicaria davant l’opinió pública.

—I què hi fa, si heu estat elegit d’ofici?

—Hi podria haver pressions. Ho sabeu tan bé com jo.

El cap, conciliador, suggereix:

—Podria deixar que s’evadís…

—I què hi guanyarem? La posareu a la llista de perseguits.

—Això és inevitable, sí. Com també que la trobem. No se’ns n’escapa ni un. Però aleshores es pot fer que els agents que l’han capturada a la zona costera no la identifiquin positivament. I si ella, per la seva banda, pot aportar un testimoni que en aquell moment era en un altre lloc, conclourem que la fugitiva ha donat un nom fals que, a posta o per casualitat, coincideix amb el de la Gregòria. És clar que us costarà alguns diners…

L’agutzil, previsor de mena, ja té el talonari a les mans i es disposa a estampar aquella firma complexament uniforme que, en el seu recambró de la torre romànica, llogada amb excuses de trobades galants al vell campaner reumàtic i barbablanc, estudia l’hereu de can Falç sota la mirada del doctor.

—Se m’escapa encara aquest maleït zig-zag de la rúbrica, que enllaça amb la erre…

—No et posis nerviós.

—Ja ho dius, tu. Imagina que per un error meu noten que les firmes són falses…

—Reposa una estona, doncs. Anem a fer el vermut. Després ja hi tornaràs.

Davallen sense pressa l’escala ininterrompuda que els mena directament al racó més ombrívol de la plaça, on saluden amb una caparrada afectuosa el venedor de cacaus i figues que hi té parada i s’allunyen cap al mercadal ara desert si no fos per la presència, a l’altre extrem, dels gossos i dels policies que vigilen el sector.

L’hereu Falç, que ha llençat la cigarreta, menja olives d’una paperina que s’ha tret de la butxaca, però el doctor, convidat, no en vol.

—M’hi ha acostumat l’Encarna.

—La veus sovint?

—No gaire. No m’agrada anar-hi, a casa seva. Aquest maleït agutzil no es mou de l’androna. No l’haurien de deixar cagar, allí.

—No ho pot evitar ningú.

—I què passaria, si d’altres l’imitaven?

L’Arnau riu i s’atura. Tot seguit li prem el braç, excitat.

—Ho podríem fer.

Sense donar-li temps d’assentir o de rebutjar la idea, se l’enduu a l’altre cap de plaça, on hi ha una cabina telefònica prop dels darrers porxos, a deu metres de la batllia ara tancada.

—Trucaré a l’agència.

Corresponen a la salutació de dos seminaristes peluts que s’adrecen a la parròquia perquè els deu tocar exercici de confessió, i el doctor es tanca a la cabina, on farceix l’aparell de monedes mentre unes quantes dones que entren a l’església confirmen el motiu de la presència dels futurs clergues; totes van capcotes, com afeixugades pels pecats.

Disca de memòria i, al cap de dos trucs, una veu aspra li mossega l’orella.

—Digui…

—Dal? Sóc l’Arnau.

—Ah, hola! És que et decideixes a llogar criada, potser?

—No, home!

—En tinc una de molt maca que, pel que sembla, s’ha escapat d’un convent…

—I què vols que en faci?

—Potser t’ajudaria a penjar Les banyistes! Te l’enviaré…

—El que volia és una dotzena d’homes.

—Fet; els pots tenir demà mateix.

—No tan de pressa. Cal que siguin homes amb un cert control dels esfínters. I que no hagin defecat durant les darreres vint-i-quatre hores. Els pots trobar?

—Ho puc provar. Què vols fer? ¿Embussar una comuna?

Riuen tots dos, però l’Arnau no li dóna cap explicació i, després d’haver convingut que els tindrà aviat, pengen gairebé simultàniament. En sortir de la cabina, el doctor diu:

—Ja està. Dotze homes. O tretze, si hi vols ser.

—Sí. No m’agradaria deixar-m’ho perdre. Només em sap greu per l’espectacle que donarem a l’Encarna. I a la Gregòria, és clar.

Però la Gregòria potser no hi serà, perquè ara tot just entra al corralet d’on surten els dignataris eclesiàstics, els músics, els astròlegs i les floristes que, com en tots els enterraments de primera, han celebrat la cerimònia conjunta a porta tancada i en absència dels familiars, qui sap si per evitar que es facin públics els secrets ben guardats dels respectius oficis. No és per això que se’n van furtivament i, per tal de passar més desapercebuts, negligeixen la porta principal i utilitzen la del servei, ordinàriament reservada al pas dels sepulturers?

Avui, però, aquests no han vingut. Ateses les circumstàncies, que el fotògraf havia comunicat telefònicament, l’enterramorts en cap, panxut i llarg de braços, els ha concedit un dia de festa, amb beguda pagada, i, un cop ha acomiadat els oficiants amb el seu silenci, tanca amb pany i forrellat la porteta, expulsa una vídua inconsolable que contava xafarderies al seu difunt, passa la balda a la porta monumental i, per més seguretat, fa encara un tomb suplementari per la necròpolis abans de tornar al corralet, on la Gregòria complint amb el pactat, es disposa a despullar-se.

Tanmateix, l’indret és massa fosc perquè convingui a les intencions del fotògraf, el qual, fora de l’estudi, prefereix la llum natural i ara pensa en un recer batut pel sol i on un roure de naixença espontània deixa una clapa d’ombra que protegiria l’Eulàlia d’una corrupció prematura, però l’enterramorts suggereix un fossar en el qual acaben de trabucar els ossos procedents d’uns nínxols llogats per gent descastada que no paga des de cinc anys enrera. Per enllaminir el xicot, diu:

—I encara no hem tingut temps de colgar-los…

La Gregòria hi posa pegues, enquimerada per la visió, que l’assalta a l’avançada, d’un munt de despulles seques que podrien ferir la seva sensibilitat, però s’avé, quan els dos homes insisteixen, a deixar-se tapar els ulls; després, guiada per la mà discreta del fotògraf, va seguint el grinyol descompassat de les rodes del carretó que acomboia la nena.

S’atura sobre un costellam partit que confon amb un roc esberlat i, un cop han descarregat el taüt, accedeix a inclinar-se a besar el front de la petita sense flexionar els genolls per tal que el vestit, de dol, s’enfili fins més amunt d’on les mitges, també negres, fan més clara i més tendra la carn de les cuixes que, dalt de tot, desapareixen entre les puntes que adornen els carnals de les calces daurades. Se les traurà per a una segona fotografia que sorprèn l’acció al moment que alçava el peu, amb les faldilles encara a mitja natja i estretament vigilada per un fosser tan encaterinat que ni sent els cops de timbre d’algú que truca a la porta i, en no obtenir resposta, s’hi posa amb una pedra. Cal que el mateix fotògraf li digui:

—Potser que aneu a veure qui és.

Aleshores recorda que tenia un altre enterrament i s’atabala una mica en recordar que la tomba preparada per al difunt és a deu o dotze metres d’on es troben.

—Caldrà que us amagueu mentre enllestim…

Els fa entrar en un mausoleu relativament veí del qual per sort porta les claus damunt i hi introdueix també la petita, ara dipositada als peus d’un àngel amb cara d’exterminador que a l’acte entusiasma el xicot. Vol que la Gregòria se li abraci, nua, com si implorés pietat per la seva filla, i es discuteixen en veu baixa mentre fora se sent el trepig d’un seguici i la remor del bagul arrossegat; l’enterrament deu ser de cinquena. Però el xicot fa valer que la noia no ha posat condicions específiques i que ell prou modest ha estat d’exigir tan poques fotos a canvi d’unes cerimònies més cares que no es pensava, ja que des que va fer uns tractes per l’estil s’ha establert la pòlissa d’assegurança sanitària que defensa el personal contractat contra els perills d’una infecció. És per això que ella cedeix, sense imaginar-se el conflicte posterior, quan l’enterramorts, en tornar de la seva comesa, es considera estafat.

—Tenia dret d’assistir a totes tres.

Li reca especialment haver-se perdut l’escalada de la noia fins al pit de l’àngel, que queda molt alt, i amenaça amb deixar-los tota la nit al mausoleu si no s’avenen a raons. Com que la Gregòria no està disposada a enfilar-se una segona vegada per la fredor del marbre, l’home es resigna, després d’un regateig ferotge, a veure un cop més com ella es treu i es posa, ràpidament, les calces.

Potser queda decebut per la discreció excessiva amb què ho fa, però així i tot es capté amb tant de respecte com el que manifestaria l’Arnau en sortir de sota el llit si la desconeguda de cara bucòlica no hagués obert els ulls i, sense gens ni mica d’espant ni mostrar la més petita intenció d’ocultar una anatomia exemplar, digués, com diu:

—El doctor Vellín?

—Ens coneixem, potser?

La noia riu, sense contestar, i altera lleugerament la seva posició per tal de fregar-se una cama que se li deu haver enrampat, i ell, atret pel moviment, fita altre cop la densitat púbica i la dolcesa de la línia subjacent al bosc cap al qual també ella desvia la mirada.

—Et recorda la Gregòria, oi?

—Com ho saps?

—Vam ser companyes d’estudi fins als divuit anys.

No sé si t’ha parlat mai de mi… Em dic Olia.

—Em penso que no.

—L’única diferència entre nosaltres és que jo tinc una mica més de profunditat; un centímetre… Ho proves?

La invitació sembla massa sincera perquè l’Arnau pugui negar-s’hi tot i que sap molt bé que un mesurament científic és impossible en aquestes condicions, però tampoc no els importa tant arribar a conclusions exactes que, si convé, poden deixar per una altra estona, quan l’Olia es mostri més tranquil·la i ell més desapassionat, car tot i que allí se senti com a casa, familiaritzat com hi està a través de la Gregòria, hi ha diferències d’impuls i de ritme i el paisatge, a l’entorn, és prou nou per fer-hi descobertes que l’emocionen i que ella facilita, afavorint destrament l’exploració i alhora alentint-la perquè no es perdi cap detall, cap racó, i escorcolli amb meticulositat els més plaents abans de caure, rendit, en la fondalada que puja a buscar-lo i també se li lliura per tal que el repòs, després, sigui de tots dos.

El fan durar, i tan sols en recobrar-se se li acut a l’Arnau de mormolar:

—Què dirà l’oficial, si ho sap?

—Us heu trobat quan sortia, oi? Però no és el meu amant.

—Què hi feia, doncs, aquí?

—Li havia de donar uns informes.

—I per això t’has despullat?

—Ho faig sempre, per si per atzar entra algú. Convé que es cregui que ens entenem.

—I quins informes són, aquests?

Però ella mou el cap, somrient, i l’atreu contra seu per besar-lo i fer-li oblidar, potser, una pregunta indiscreta que, sigui com sigui, l’Arnau haurà de repetir abans de separar-se, quan l’Olia li concedeix una altra cita, al mateix indret, i, tot de sobte venal, li demana:

—Em portaràs un present?

—És clar.

—Saps què m’agradaria? Una capsa amb cintes.

Ell, que es cordava mig girat d’esquena, es tomba a observar la seva expressió, però la noia ha parlat sense alçar la vista de les sabates que ara es calça, asseguda al llit, i no és fins al cap d’un moment, com obligada pel silenci, que el mira amb un posat interrogatiu. L’Arnau fa:

—I dins què hi ha d’haver?

—Una sorpresa, suposo.

—I la capsa, com vols que sigui? Grossa, petita…

L’Olia, amb les sabates ja posades, passeja totes dues mans cames amunt, allisant les mitges, i va prosseguint fins que, enllà dels genolls, els dits ensopeguen amb el subjectador que penja, quan torna a parlar:

—Una de les que tu entres.

El doctor escolta cap a fora, on s’ha sentit un cop de porta distant, però enèrgic, i després s’asseu lentament sobre el llit, al seu costat, fa un petit esforç per somriure-li i, sense premeditació, reposa el palmell en la cuixa tèbia mentre ella s’enganxa l’extrem superior de la mitja amb la menuda tanca de plàstic.

—Qui te n’ha parlat?

—Ningú; he vist que les descarregaven a can Falç i que tu hi anaves amb el cotxe.

—Ho has vist? Si no s’hi pot entrar, en aquella zona!

—Segons i com…

—Ah! Ho sap algú més?

—No; jo sola.

L’Arnau enretira la mà, que després va pujant pels malucs, cap als pits, alhora que s’inclina al seu damunt, obligant-la a ajeure’s fins que el cap de la noia descansa prop del coixí. La cobreix amb tot el cos, mirant-la, recollint el seu esguard que el fita una mica sorprès, i, enllaminit per la proximitat dels llavis entreoberts, la besa abans de dir:

—Et deus fer càrrec que t’he de matar…

—No.

Inesperadament, sent el contacte fred d’una pistola contra la templa i, quan es va redreçant, l’arma segueix el seu moviment, però ara ja a una petita distància que augmenta de seguida que l’Olia es posa dreta. Retrocedeix encara, repenja l’esquena contra la paret i li mana:

—Dóna’m la cartera. I compte amb el que fas, perquè està carregada.

Se l’extreu de la butxaca amb dos dits, curosament, per no alarmar-la amb cap gest suspecte, i, obeint les seves indicacions, la tira al capçal del llit, d’on ella la recull sense perdre’l de vista bo i ordenant-li:

—Vés fins a l’altra paret i posa-t’hi d’esquena, amb les mans alçades.

No veu, doncs, si ella deixa la pistola per obrir la cartera i examinar el seu contingut, però es gira quan la veu pregunta:

—És un Kirchner, oi?

Mou el cap amb una afirmació complaguda, somrient a la novícia que parla des del llindar, amb l’obra a les mans, i la Gregòria, sense interrompre la seva gimnàstica, diu:

—També hi entens, tu?

—No gaire. N’havia vist alguns abans d’entrar al convent, i recordo que entre ells hi havia aquest…

Però ell, que ha avançat, ja li pren el quadre, que pesa massa, i el deixa contra l’envà, a la banda de dins de l’habitació, on la noia acaba d’entrar per contemplar-lo sota una llum més favorable i des de certa perspectiva, prop de la Gregòria, que es posa a fer flexions de tors i demana:

—No t’atansis tant. Seu al llit, si vols.

La novícia, però, hi fa la volta per tal de veure Les banyistes de més lluny, i al cap d’un moment s’estranya:

—Per què no el pengeu?

—Ho hem fet moltes vegades, i sempre cau.

L’Arnau, amb el dit, assenyala les parets escrostonades per tot de forats, s’arronsa d’espatlles amb un gest fatalista i se’n va a la cambra de bany, d’on ha de sortir a mig rasurar-se perquè el demanen al telèfon. És l’hereu de can Falç, que, sense identificar-se, li anuncia que acaba de reeixir a fer el zig-zag de la rúbrica de l’agutzil, però ell pretén que s’ha equivocat de número i, en penjar, el maleeix entre dents per aquella imprudència i, aleshores, està a punt d’enfadar-se en trobar la porta del bany tancada.

—Gregòria!

Però ella contesta des del dormitori:

—Hi ha la Frisca, que tenia un pipí.

En sortir, una mica escorreguda, la mateixa novícia ho confirma, bo i afegint:

—Sempre me’n fan venir ganes, Les banyistes. Des de petita, quan el pare em portava al museu.

—Sí que la farem bona, doncs! No podem pas posar-les de cara a la paret…

Amb una galta encara ensabonada, se’n va a fer conciliàbul a l’habitació, on la Gregòria té la deferència d’interrompre els seus exercicis mentre decideixen com solucionar el problema. Potser expulsant la novícia?… Però la dona s’hi oposa:

—No estaria bé, quan tot just fa vint-i-quatre hores que la tenim a casa…

La Frisca, que els ha sentit des de fora, llagrimeja prou audiblement perquè l’Arnau no insisteixi i, després, aprovi la Gregòria, que surt a buscar-la i l’abraça contra la generositat dels seus pits mentre ell li tusta l’esquena i, commogut per la seva sensibilitat, proposa:

—Ja tinc la solució. Les penjarem al bany… Ara, però, és la Gregòria que hi posa objeccions. Enretira una mica la mamella esquerra, sobre la qual la cara de la novícia pesava massa, i, un cop se l’ha eixugada discretament de llàgrimes, pondera:

—Té un inconvenient… Si el sol fet de veure-les li provoca ganes d’orinar, no sabem què pot passar quan hagi de contemplar-les una bona estona, precisament mentre fa pipí. Imagina’t que l’estímul sigui prou fort perquè no es pugui interrompre… Se’ns hi podria quedar, oi?

L’Arnau en dubta en virtut d’algunes regulacions fisiològiques que especifica en detall i de la falta d’antecedents; demana que se li concedeixi un temps de reflexió mentre acaba d’afaitar-se i, al cap d’un quart, quan entra a la cuina, on elles esmorzen, les informa del resultat de les seves cogitacions:

—Em sembla que ens hi podríem exposar… sota control. De passada, em permetrà fer una comunicació a la Societat de Metges. Que jo sàpiga, mai no se n’ha ocupat ningú, d’aquest assumpte. I, segons com vagin les coses, fins m’hi podria especialitzar.

—No ho sé… No en tenim prou amb les defecacions d’en Ro aquí fora que ara hàgim de començar amb les miccions de la Frisca? És clar que ja seria hora que Les banyistes fessin algun servei…

Ho decidirà doncs la pròpia interessada, la qual ho accepta de seguida que es convenç que tot és a benefici de la ciència. Cal, però, complir amb algunes formalitats perquè l’Arnau no s’enganxi els dits si l’experiment, ni que sigui improbable, sortia malament i tenia conseqüències funestes. Atès que la noia, com manifesta i constarà, no té parents propers ni llunyans ni reconeix l’autoritat del convent per tutelar-la, firmarà com a responsable el paper que la mateixa Gregòria, després de posar-se un jersei, surt a comprar a la botiga del mercadal, on s’han especialitzat en el de barba però el venen d’amagat i només a uns quants clients arbitràriament seleccionats entre els quals figura el doctor però no l’Encarna, inclinada per tant sobre el d’estrassa, on escriu el nom, Arnau Vellín, abans de procedir a la segona fase de l’operació final.

Amb un moviment ràpid, ben sincronitzat amb l’oració funesta o del lligament, atribuïda al cast Josep, que la superiora mormola, la noia passeja dues vegades el ninot per damunt les emanacions combinades dels insectes i les herbes que ara impregnen el paper d’una banda i de l’altra, i, un cop amorosit, pinça els dos extrems amb tres dits de cada mà i va blegant-lo amb cura que no es facin sécs. La vella l’observa amb una expressió gairebé enquimerada, però l’Encarna aconsegueix de fer, a la fi, que els peus es toquin amb el cap, moment que aprofita per subjectar el ninot amb una sola mà, deixant l’altra lliure per apreciar el grau d’escalfor del vapor que continua muntant del bany maria. La maniobra, iniciada molt a prop del recipient, no s’acaba fins que el palmell se n’ha separat potser dos pams llargs, quan l’immobilitza i diu:

—Em sembla que és el punt just, però més val que ho comprovi.

La superiora, que havia interromput la seva oració quan la noia vinclava el paper com un circell de mare-selva, s’aixeca per segona vegada de la cadira i col·loca el palmell paral·lel al seu, l’hi va empenyent per desplaçar-lo i, un cop l’ha centrat on l’altra el tenia, deixa que els fums el banyin potser mig minut; aleshores declara:

—Comença a escampar-se més avall…

—Però allí la temperatura és massa alta…

—Més val un excés de temperatura que no pas exposar-se a una acció perillosament extensa que l’encongiria tot. Al capdavall, no volem matar-lo.

—No, això no…

—Baixem mig pam, doncs.

La mà davalla, torna a quedar-se quieta fins que la substitueix novament la de l’Encarna. La vella, sense entretenir-se ara que han trobat el punt dolç, es treu una cinta metàl·lica de la butxaca i, sostenint-la contra la taula, prop del recipient, pitja un botó perquè es vagi desenroscant lentament; enretira el dit quan l’extrem ha arribat a l’altura del palmell de la noia i fa:

—Ara.

L’Encarna, doncs, pot separar la mà sense temor d’equivocar-se de nivell en situar sobre el vapor el membre del paper que sobresurt de l’entrecama del ninot. Els ulls, però, els té fits en el rellotge tot i que vagi comptant silenciosament mentre la vella reprèn l’oració del cast Josep a partir d’on l’havia interrompuda.

Trenta segons, quaranta, seixanta, i, bruscament, la noia fa enrera la mà i, amb un esmunyiment hàbil dels dits, deixa escapar un dels extrems del paper per tal que el ninot recobri la seva forma primitiva; l’estén damunt la taula i, com extenuada per un excés de tensió nerviosa, es deixa caure en una cadira.

Totes dues observen un silenci perfecte, no tan sols perquè la cerimònia ho exigeix, sinó per la impressió que els causa la pròpia audàcia. No és cada dia que tenen el destí d’un home entre les mans. L’hi tenen, però? Als dos minuts, quan els encanteris ja haurien d’haver fet efecte, la verga encara no s’ha arrugat gens. Ben a l’inrevés, gràcies a les emanacions rebudes s’ha separat més de la resta del paper i ara es dreça amb una mena de vida independent i tan magnífica que les angoixa.

Els ulls que es miren s’acusen mútuament, però cap d’elles no té el valor de recriminar l’altra i d’atribuir el fracàs a una insuficiència de fe, a negligències culpables o àdhuc a una franca incredulitat. És més fàcil dir, com mormola l’Encarna:

—Hi deu haver alguna tara, en aquest paper…

Examina la raima, sense trobar-hi cap defecte, i després, ja segura que pot disposar del ninot amb impunitat, el recull, el palpa detingudament amb els ulls i les mans i, quan es dóna per satisfeta, el passa a la superiora perquè confirmi la seva convicció que està fabricat a consciència.

Tot d’una, però, la vella es mostra pensarosa, com distreta del gest que fa en agafar-lo, i branda el cap reiteradament, amb pena, fins que exclama:

—Sembla impossible!

La veu vibra, estranya, i darrera s’hi endevinen els plors, que només mestrejarà a canvi d’un trasbalsament espectacular de les faccions que l’envelleix més i la desfigura. L’Encarna, que està a punt de perdre l’esma, suplica:

—No es posi així! Podem repetir-ho… Si no avui, un altre dia, amb un altre paper, o amb un ninot de debò…

La superiora denega, eixancarrada sobre la cadira, com si li faltés aire a l’entrecuix, i els braços, que deixen caure el paper, s’abaten sobre la falda.

—És inútil!

—Però per què?

Ella assenyala cap al ninot amb un moviment de la barbeta.

—Això només s’explica d’una manera. La nostra cerimònia ha coincidit amb una copulació.

—Ah!

—Sí. I ara aquesta circumstància l’immunitza per sempre; pitjor: augmenta la seva puixança. Pobre oficial!

—L’oficial?

—És clar. Mai no ha tingut gaires probabilitats, tímid com és, però des d’avui no en tindrà cap. Ja pot seguir-la, ja…

Ho fa discretament i a tanta distància que aviat la perd de vista entre les ombres del firal que els cal travessar. Tots els establiments estan tancats, perquè ja ha passat l’hora de la retreta que afecta comerços i negocis, indistintament del ram que siguin, però la mica de llum que s’escapa per les escletxes d’una barraca de pim-pam-pum, al capdavall de l’esplanada, li permet de retrobar-la i de continuar el seguiment fins a l’estació, on el funcionari de servei darrera la taquilla s’avé a facilitar-li la llista de viatgers, prèvia identificació.

Com que el nom de la noia no hi figura tot i que des del despatx pot distingir-la a l’andana, amb la petita maleta a la mà, es veu obligat a córrer al telèfon per tal de comunicar-se amb els serveis paral·lels afectats als ferrocarrils, però l’agent de guàrdia deu dormir, o potser és a la comuna, car el timbre truca un cop i un altre cop sense que ningú no agafi l’aparell. Fins al cap de deu minuts, quan el tren ja és a l’estació, no aconsegueix de fer acudir una veu malhumorada, a la qual, també de mal humor, passa el missatge previst pel codi d’urgència. En menys de cinc minuts, a cada estació hi haurà una parella disposada a abordar el tren amb prou discerniment perquè la noia no s’adoni de res.

Quan acaba i surt, el comboi ja s’allunya cap a l’entrada del túnel. Espera que el factor ingressi el nom dels viatgers al llibre segellat i, amb una còpia timbrada i signada pel funcionari, que li’n demana un rebut, se’n torna a peu cap al barri del mercadal, on ha deixat el cotxe.

Ara, al firal no hi ha ni el raig de claror de la barraca, però la lluna, que s’ha escapat d’una nuvolada, és prou clara perquè distingeixi la silueta d’algunes de les noies que hi baixen cada dia, a l’hora foscant, i sovint, si es veuen rebutjades, no vacil·len a agredir els transeünts. Que avui vagi sol el converteix en presa fàcil de dues falses menors emboscades darrera els autos de xoc, d’on se li atansen a parlamentar amb escassa diplomàcia i massa vehemència, però ell és prou astut, alliçonat per d’altres experiències pròpies i alienes, i se’n surt amb un subornament relativament modest, que, així i tot, el deixa amb poques monedes per obrir-se pas, després, entre vuit o deu peripatètiques més gosades. Enardides pel nombre i per l’indret, una mena de carreró darrera els refugis de les tarotaires, s’han despullat perquè no hi hagués dubtes sobre la qualitat de la mercaderia que ofereixen i darden d’una banda a l’altra amb bastons acabats en punxa que ell evita per un pèl, quan pot esmunyir-se entre dues barraques i al fons, en empènyer una porta, la troba oberta i penetra a una menuda habitació solitària que travessa com un llampec, cap a la finestra de darrera, per la qual salta sense preocupar-se de la trencadissa de plats que provoca la seva precipitació; la culpa potser és de la gent de la barraca, equilibristes d’ofici, que en tenen centenars i centenars d’apilats.

La zona on aterra de quatre grapes és més tranquil·la, però ja se sent l’aldarull de les marfantes que, frustrades, fan la volta a les construccions provisionals, d’on ell s’allunya a tota velocitat, coixejant una mica, cap a un altre racó d’ombra, del qual, quan hi penetra, se separen dues tosses humanes que s’abaten al seu damunt sense una paraula, amb un moviment concertat i destre que el fa caure vertiginosament contra les llambordes, des d’on es debat amb peus i mans que cerquen les parts baixes dels agressors, aparentment mascles, amb una obstinació tan inútil com el gest que fa de voler treure’s la pistola de reglament. Ells, que piquen fort i sense mirar prim, tenen més encert i, amb un darrer cop, el deixen estabornit.

És una inconsciència superficial, de curta durada, car en recobrar-se encara pot assistir a la darrera fase de les operacions, quan li enretiren les calces i amb la guerrera, que ja li han tret abans, els dos pinxos surten escapats i l’abandonen, sense preocupar-se que, si cau en mans d’una patrulla, l’aventura pot acabar davant d’un consell de guerra.

Decidit a evitar-ho, i preferint el risc de les peripatètiques, que uns moments abans defugia, avança amb precaució cap on l’han atacat, segur que no gaire lluny, potser al llindar d’una barraca deserta, hi ha d’haver les robes que s’han tret. Les sent escandalitzar algú altre, o qui sap si fan barrila entre elles si els falten víctimes o clients, i, per més prudència, els darrers vint-i-cinc metres els recorre ajupit, amb les mans fregant el terra i tan cautelosament com pot.

Aquesta previsió el salva de novelles vexacions. Els vestits i peces interiors s’amunteguen en un angle de paret, davant d’una noia que munta la guàrdia, asseguda i, per sort, d’esquena i una mica inclinada cap al tombant, probablement per assistir, ni que sigui a distància, a l’espectacle que donen les seves companyes. S’atura uns segons, amb la respiració continguda, i aleshores aprofita que la gatzara augmenti per fer les darreres passes, corrent de puntetes, per abatre’s sobre la xicota i clavar-li el cantell de la mà a la nuca que els cabells, molt curts, deixen indefensa.

No té temps ni de proferir un gemec; va caient sobre la roba amb lentitud, fins que hi queda estirada com si fos el tou de fenc des del qual la novícia, que s’hi ha anat obrint camí per tal de dissimular-se als seus perseguidors, veu com els tres uniformats es consulten entorn de la col·legiala abans que un d’ells s’allunyi cap al campament, d’on, al cap de poca estona, torna amb unes llargues pinces de cirurgià i un ganivet robust, de carnisser.

És l’home de l’espiga, que procedeix a camuflar la naturalesa de la ferida mortal quan extreu, amb relativa competència, la bala que ha posat fi a la vida de la menuda i introdueix aleshores el ganivet per eixamplar l’esvoranc que, ara, semblarà fet per arma blanca. Reforçarà aquesta impressió que hi afegeixi un parell de punyalades superficials, a l’esquerra i més avall de la primera, però cal encara fornir un motiu al crim i, prèvia una segona consulta que no els posa d’acord, es juguen a cara i creu, en dues etapes, l’ordre de les quals també cal jugar-se, un acte que no tindrà lloc fins al cap d’hores, quan hagin allunyat la víctima de l’indret, massa comprometedor, per dur-la a les proximitats del convent, un llarg viatge que completen a entrada de nit, sempre seguits per la noia que fa camí protegida pel bosc, per les herbes o per les ribes dels conreus que travessen.

Ara és des del cim d’un arbre, on s’enfila, que presencia la masturbació destinada a fer creure als qui recullin el cadàver i a les autoritats que es tracta d’un crim crapulós, realitzat per un obsés sexual, el qual, no havent pogut vèncer la resistència de la noieta, s’ha desfogat sobre la carcassa, que el de l’espiga ornamenta, per més versemblança, amb unes quantes unglades al baix ventre i a l’interior de les cuixes.

L’espectacle és prou sòrdid perquè la novícia es maregi i hagi de vomitar dins d’una de les copes dels sostenidors del bikini, que es treu i prem sobre la boca per tal d’evitar que els altres la sentin i repeteixin, amb ella, aquells actes horribles. Però ja se’n van. Cautelosos, corrent, tornen a esmunyir-se cap al refugi del bosc mentre ella espera, blegada a la forca de dues branques i amb el cap que repenja en el tronc.

No baixa fins al cap de deu o dotze minuts, quan els homes ja s’han perdut en la distància, però li falta valor per atansar-se a la nena, de la mort de la qual no pot dubtar, i, vorejant el convent per l’altra banda, es mou en direcció d’una fontana que les monges freqüenten i on solen deixar missatges d’amor. Hi renta els sostenidors i, a les palpentes, troba el llapis i els trossos de paper que sempre hi ha en un forat de les pedres, a disposició de les que hi van amb les mans buides i allí s’inspiren; hi escriu uns mots, anunciant a la superiora la presència de les despulles, però no en tindrà prou amb aquesta precaució, car a la matinada, quan entra als suburbis, s’aposta en una cantonada, prop d’una entrada oberta, on s’amaga cada cop que passen homes, i demana caritat a les obreres que se’n van a les fàbriques, fins que ha recollit prou monedes per telefonar al convent.

El seu comunicat a la portera que agafa l’aparell és lacònic:

—A uns cent cinquanta metres de la porta condemnada hi ha el cadàver d’una col·legiala.

I penja abans que no li facin preguntes que no s’atreviria a contestar. Prou i massa que n’ha de respondre a la policia, que l’arreplega en sortir de la cabina i, per tal d’evitar que s’escapi, la fa envoltar pels gossos, que, sense lladrar, però atents, l’escorten fins al quarter.

Un individu de cara autoritària i vestit de civil, al qual els agents s’adrecen amb respecte, si no amb temor, l’interroga a soles, com una metralladora:

—Nom? Procedència? Edat? Professió? Estat civil?

Estranyament, sembla complagut que la noia, insistint en la seva jugada, es declari amnèsica; és a partir d’aquest moment que es mostra més amable i, sense deixar de fer-li les moltes altres preguntes de rigor, que va llegint en un formulari, arriba tan enllà en la seva condescendència que ara i adés li somriu, com si l’encoratgés a no desmentir-se amb cap badada.

Consulta seguidament la llista de les persones perseguides, llarga i plena d’afegits i d’esborrats, i, en no trobar-la-hi, es fa encara més paternal, la palpa sense excés de luxúria, com qui acompleix amb un deure, i és gairebé tímidament que s’assegura si és verge. Després, pretextant entre dents que no queda ni un pam buit a cap cella, disca un número.

—Dal?

No ho deu ser, perquè espera i, recollint un llapis de la taula, es posa a fer números fins que l’home li parla. Esbossa ràpidament la situació:

—Entre setze i disset anys, ben formada, agradable, probablement òrfena… T’interessa?

L’altre, que té una veu sonora, quasi ni s’hi pensa:

—Si aquestes dades són fidels, sí.

—Ho són. Vint mil?

—No puc arribar tan amunt; no pas en aquests moments. Seria diferent si em donàveu permís de proxenetisme.

—Ja saps que no depèn de nosaltres. Diguem divuit.

—Deu a tot estirar.

—Quinze i no en parlem més. I pots veure-la abans, si vols.

—Dotze i potser m’hi enganxo els dits.

Tanquen a tretze, amb la condició que l’escorta la proveirà la policia, i l’individu, que fa l’ullet a la novícia, se l’enduu cap a una cambreta, on un agent senecte l’amida, i, satisfet en comprovar que hi ha una detinguda de la mateixa talla, surt a despullar-la per vestir la noia. L’home explica:

—Has tingut sort; en Dal et llogarà en una bona casa i d’aquí a un any, si no hi ha queixa de tu, podràs començar a tramitar els papers.

La novícia calla i, en tornar l’agent que fa de modista, es deixa posar el vestit tacat i que empudega a vinassa, accepta unes sabates que li vénen grans i, aleshores, sota la mirada complaguda del seu venedor, surt al passadís, on la flanquegen dos policies que la guien edifici enllà, cap a unes escales no gaire més netes que les que l’Arnau deixa enrera quan avança sota la volta fosca, orientat per la llanterna que brilla a l’altre extrem, als peus de la majordona, que deu haver acabat d’entrar per la porta del celler; tot just s’està traient la robusta faixa que l’empresona massa estretament perquè, quan la porta, pugui ajudar-lo.

—Tenim temps de descarregar, doncs?

—Sí; estic sola.

La faixa, d’un model especial que li deu costar una fortuna, va lliscant pels malucs, sota el vestit, però per la banda de l’esquena s’ha enganxat en alguna cosa i l’Arnau ha d’acudir-hi amb els dits, que ensopeguen uns ganxets cosits a la trinxa de les calces i dels quals parteixen, cap amunt, dues tires amples, de goma o d’un material elàstic, que es perden en algun lloc de moment inconcret.

—Però què cony portes?

—És per mantenir els sostenidors on cal. Com que els pits em pugen tant, se m’escapen.

—Què dius! Als quaranta-cinc anys?

—Doncs sí.

—No és normal, Emília.

No li demana, però, d’examinar-los-hi, perquè li corre pressa de desfer-se de la mercaderia, i, mentre ella acaba d’enretirar la faixa, allarga la mà cap a un buit de la paret i en treu dues espelmes, que, una vegada enceses, clava al llarg del trajecte que mena a l’antiga presó eclesiàstica, ara convertida en dipòsit d’objectes del culte ja inservibles, contra el qual ha aculat el cotxe.

A través de la porta secreta que únicament figura en un plànol del segle XVIII, ara falsificat per l’hereu de can Falç, introdueix les capses, que entre tots dos van amuntegant prop d’una trampa, al peu d’una columna i sota tres sacs plens de fulla d’olivera que els cal desplaçar per obrir-la. Llavors, per la petita escala que gira, les baixen a la cova, on les ordenen a continuació de les que ja s’hi estiben, procedents d’altres viatges.

L’indret és calent i, amb l’exercici que han fet, la suor els regalima per les galtes, sobretot a la dona, que esbufega una mica i es deixa caure al divan sense potes que ja hi van trobar en baixar-hi per primera vegada, quan potser feia cent anys que no hi havia entrat ningú; segons algunes tradicions, hi havia fet la migdiada Napoleó, si bé la dona s’inclina a creure que devia ser el seu germà, en Pepe Botella. Ara li ho recorda:

—Està documentat que va passar per la ciutat; en canvi, no se sap que Napoleó hi vingués mai.

—No me’n fio, d’aquestes documentacions que no ha vist mai ningú. I, fet i fet, tampoc no ens importa gens.

—Però és bonic poder citar-ho en la nostra crònica.

—Crònica! Ets tan desordenada, Emília! I, a més, estàs molt grassa. De segur que has tornat a augmentar de pes.

—Dos quilos.

—I ho dius amb aquesta tranquil·litat!… Doncs no pot ser. Et sobra carn pertot arreu.

Li palpa el cul i les cuixes que, per molt que les separi, sempre sembla que les tingui juntes, quan està asseguda, però la carn és compacta, dura com la d’una adolescent que, als pocs anys, afegeix la gimnàstica. La mateixa fermesa s’observa en les mamelles que, aprofitant el descans, li fa extreure de la roba i que l’admiren per la singularitat d’aquells mugrons que s’alcen com disparats cap al cel, empesos per la sina rabiosament tibada.

—Totalment anormal. Saps que ets un monstre, Emília?

—No em faràs enfadar. Prou que t’agrada tocar-me. Et creus que no me n’he adonat?

Però l’Arnau allunya les mans, li fa ordenar altre cop la roba i s’aixeca.

—Cal que vinguis al consultori. Et vull examinar bé, perquè tant de greix no és sa.

La fa passar al seu davant, escaleta amunt, i, dalt, cal que l’ajudi a posar-se la faixa, una tasca gairebé tan complicada com desfer-se d’una corona mortuòria que en Ro no té cap motiu per creure que algú ha perdut al carreró, ni que hi hagi acudit tota sola per repenjar-se contra el mur, exactament a l’altura d’on sol buidar cada dia dues vegades els budells.

No és l’hora del carter, no sent cap soroll que li faci pensar en la proximitat de la patrulla afecta a la vigilància del districte, l’Arnau probablement és a l’hospital i sembla que la Gregòria ha deixat un cop més la casa, no se sap si per sempre, però així i tot llambrega inquietament parets amunt i cap a les boques de l’androna mentre joguineja amb la placa ovalada de metall blau que ja s’havia tret de la solapa.

Se la desa a la butxaca perquè no es pugui dir, si per atzar el sorprenen, que actua en la seva capacitat oficial i, fent un vaitot ara que la conjuntura li és favorable, engrapa la corona i, mogut per un impuls netament positiu, se la passa pel cap per tal que li reposi sobre el pit, transversal com si fos una faixa condecorat iva.

Bona sort en té quan tomba la cantonada i, a quinze o vint metres, veu els gossos i els policies que s’atansen; amb un petit moviment pot alçar-la i, alhora, abaixar la cara que mig desapareix entre el fullam i les flors de colors canònics.

Els homes de la ronda li concedeixen una mirada distreta i impersonal i àdhuc els gossos e] deuen confondre amb algú de la funerària.

L’encontre, però, el priva d’abandonar-la en un racó discret i, com que no gosa encaminar-se al firal, massa concorregut, tira cap a l’altra banda, on s’obren tot de carrers estrets i ombrejats per arcs que comuniquen les cases. Lamentablement, hi abunden les dones que estenen la roba o renten als safareigs exteriors, des d’on n’hi ha que l’interpel·len:

—Qui s’ha mort?

Fingeix una sordera que l’excusa d’informar-les i, tan de pressa com pot, però sense córrer, car no seria digne i les preguntaires se n’estranyarien, surt per l’altre extrem, travessa la placeta dels cerers, on poc li falta per caure, de relliscoses que són les llambordes, i, en distingir l’església dels Serafins, el cor se li esponja: és fama que, des de fa vint-i-cinc anys, no hi ha entrat ningú. Cap testimoni no el veurà deixar la corona.

Tanmateix, hi ha un capellà imberbe que neteja llautons i al qual l’entrada de l’home fa trencar els colors. Sepulcralment pàl·lid, mormola:

—Un enterrament? Vaig a avisar el vicari, perquè jo no me’n puc fer responsable…

L’agutzil aprofita que el devori la penombra, quan s’allunya cap a una porteta, per retrocedir fins a la sortida, en arribar prop de la qual se li acut que, fet i fet, res no li impedeix d’alliberar-se de la seva càrrega. El teixit dels branquillons, però, se li ha enredat amb un botó i, mentre malda amb uns dits sapastres, ja sent una veu sonora que es queixa:

—No sé com ens en sortirem. He oblidat l’ofici de difunts…

El capellà imberbe replica alguna cosa, però ell ja no escolta; s’escapoleix cap a fora, trenca per la primera cantonada, on potser podria llençar la corona en una cisterna pública que talla la circulació rodada si no fos per un vell manxol que s’hi atansa a treure aigua. Observa la seva destresa, com fa córrer la corda amb una sola mà, la subjecta aleshores amb el genoll contra l’obra i reprèn de nou la maniobra, però no s’hi entreté; a la corona hi ha insectes i una cuca acaba de pessigollejar-li la papada.

Reprèn doncs una passejada que serà llarga; fins i tot a les vies més desertes hi ha sempre algú, una criatura, un home, una dona, que l’obliga a prosseguir. S’endinsa per barris on potser mai no havia posat els peus, desemboca a artèries més amples, amb molta circulació, les travessa amb l’ai al cor tot i que és difícil que l’identifiquin sense la placa de metall blau, es perd entre llargues rengleres de cases monòtones d’un suburbi obrer, desfà camí cap al centre de la vila, entra a la zona comercial, que abandona a l’acte, com escaldat, i aleshores, a l’angle d’una plaça, s’atura: cinquanta metres enllà hi ha una floristeria. És una botiga modesta i esbalandrada, però fora s’arrengleren tot de bancs amb poms de roses, de clavells, de lliris, testos i pots amb plantes verdes i, en un extrem, unes quantes corones…

Fa cinc metres més, deu, es detura de nou i, aprofitant un moment que no passa ningú, es lleva l’ornament floral, que li arranca el botó del gec, i se’l penja a l’espatlla. Deixa que s’allunyin dues dones que han sorgit de darrera una columna, un home corpulent que duu la bragueta descordada sota un ventre que el precedeix a distància, i aleshores, amb una àgil corregudeta, malgrat el seu cansament, va fins a la parada i descarrega la corona, al costat de les altres.

La mestressa, que s’esqueia sortir amb un llarg filferro i unes alicates, encara té temps de sorprendre’l amb la mà allargada. Es clava un puny al maluc i l’acusa:

—Us la volíeu endur…

—No, no! Era per comprovar… La dona està molt greu…

Que estigui atabalat inspira confiança a la mestressa, la qual se li atansa, disposada a fer negoci.

—Sou previsor.

—Sí, és cert; una mica…

—Us va bé, aquesta? O potser la voleu més grossa?

—No, no! D’aquesta mida…

—Us la reservaré, doncs. Però caldrà que em deixeu paga i senyal.

—Sí, sí; naturalment…

Butxaqueja i, en treure la mà, a l’Arnau se li escapa el paquet de cigarretes. És quan es precipita a atrapar-lo al vol que el peu li llisca per la flonjor d’una tifa i que la balança del cos, desequilibrada, l’arrossega cap al terra, on cau amb la templa contra un cantell de pedra i sense que, probablement, arribi a perdre la consciència del tot, o fins després, car li arriba la veu de l’Encarna que xiscla, des de la finestra.

Encara no ha tingut esma de bellugar-se quan la distingeix confusament, inclinada al seu damunt i amb les mans avançades cap a les aixelles, per on el subjecta per tal d’ajudar-lo a asseure’s. A llur entorn s’estén una zona d’excrements mal coberts pels papers bruts que el priven de repenjar els palmells en el terra.

—T’has fet molt mal?

—No és res…

Quan es vol aixecar, però, el cap se li dispara amb una mena de moviment en espiral i, inconteniblement, tot ell es projecta endavant, a punt de caure de nou. L’en salva la noia, que ara li passa el braç per la cintura i l’apuntala contra seu abans que es posin a caminar, ell tentinejant, cap a l’entrada, on faran una curta pausa i després aniran pujant, de graó en graó, fins al pis, on té un lapsus, car de seguida es troba a la cambra de bany sense que recordi haver-hi entrat.

L’Encarna està enfeinada a treure-li la roba, que empudega tant com aquell cap d’androna, i, un cop l’ha despullat, el fa entrar a la banyera, on l’aigua, que devia tenir preparada per al seu propi bany, és càlida i dolça com les mans d’ella que el renten i, a poc a poc, li restitueixen la vigoria dels membres i li aclareixen les boires del cervell trastornat per la topada. En eixugar-lo, la noia reflexiona:

—No sé si uns pantalons meus t’anirien bé… El vestit que duies no es pot aprofitar.

—Provem-ho.

Mentre és fora, al dormitori, s’atansa al munt que fa la seva roba i, sistemàticament, va revisant les butxaques de l’americana i de les calces, d’on treu papers, unes claus, la cartera… Hi fa una segona repassada, encara més lenta i minuciosa, quan l’Encarna torna amb els pantalons.

—Has perdut alguna cosa?

—Sí; una moneda anepigráfica.

—N’hi ha, doncs?

—Jo bé la tenia.

S’arronsa d’espatlles, com qui no hi dóna importància, i prova d’enfundar-se en una peça massa estreta que, si bé li entra, no es pot cordar. La noia insinua:

—Puc fer un salt fins a casa teva, si vols, i portar-te’n un dels teus…

Li lliura la clau i aprofita que el deixi sol per escorcollar ràpidament, però a fons, els calaixos d’un buró rabassut, on troba dos sobres amb fotografies que li fan obrir l’ull; n’hi ha de l’hereu de can Falç, de la Gregòria, de l’oficial i de tot de noies vestides amb hàbits de religiosa. I una altra de ben sorprenent, amb tres culs femenins que no identifica. De seguida pensa que val la pena de quedar-se-les, però on carall se les pot amagar, si no duu ni un fil de roba?

Les desa sota el matalàs del llit quan ja sent les passes que pugen les escales i s’ajaça sobre els llençols, on es queda amb les mans entrecreuades sota la nuca, mirant cap a la porta. La Gregòria, que entra precipitadament, despentinada, corre cap a la seva vora:

—Han raptat l’Eulàlia!

—Quan?

—Ara fa una estona, quan jugava al carrer.

—I qui ho pot haver fet?

—La mare, que vol fer-la monja.

L’Arnau abandona el llit i, sense vestir-se, s’acosta a la finestra, però encara no és ben bé l’hora de les defecacions i a l’androna tan sols hi ha una rata amb aspecte de llebre que treu el nas per un forat i, assegurada que no corren perill, va fent sortir les seves cries; travessen totes, afuades com una sageta, però amb ordre. Quan es gira diu:

—Aprofitarem que tingui la primera malaltia per fer-la evadir. És la millor solució.

—Abans caldria parlar amb l’agutzil…

—Sí, però encara no hi és. Mentrestant, li enviaré un anònim verbal. Dóna’m un mocador.

Se’n va cap al telèfon i, un cop ha discat, protegeix el micròfon amb el petit quadrat de tela que li allarga la Gregòria, espera que algú despengi a l’altra banda i, alhora, atreu la noia contra seu, l’abraça.

—Ro?… No, no heu d’anar a veure res, que us conec la veu i, a més, aquest número no el contesta ningú, si vós no hi sou… Era per dir-vos que feu l’ull viu. Us tenim fitxat i qualsevol d’aquests dies saltareu de la batllia… Amb la batllia, és clar! L’artefacte ja és a lloc, amb el seu bonic dispositiu de rellotgeria, i… Ha penjat, el porc! De segur que per ordenar que facin un escorcoll.

—Vols dir que no vindrà a cagar, doncs?

—Sí! I més de pressa que mai! El farà fer als altres, per por de rebre.

Tomen tots dos prop de la finestra on, nerviosa, ella s’abaixa les calces, se les enfila de nou, conscient que ara, amb el trastorn que passa, serià indelicat copular. Tampoc no els en donaria temps en Ro, que no es fa esperar gaire. Se’l nota pàl·lid i ullerós, de la sotragada que ha rebut, impressionable com és quan es tracta de la seva seguretat, però també ella té uns petits morats sota els ulls, com si fet i fet hagués fornicat.

L’home probablement se n’adonaria i en trauria les seves pròpies conclusions si baixaven a parlar-hi, però tots dos temen que, amb aquell espant, les emanacions no siguin massa mefítiques i decideixen adreçar-se-li des de l’alçada de la finestra, cap on l’agutzil mou els ulls en sentir la veu de l’Arnau.

—Ja esteu al corrent del que passa?

—Sí; ara estan buscant la bomba.

—Quina bomba? Us parlo de l’Eulàlia. La seva àvia l’ha segrestada i cal fer alguna cosa.

En Ro mira cap a dalt amb un posat de babau i, distret, es culiva una mica més del compte, car de cop i volta es redreça amb un moviment viu, com si hagués fregat els excrements d’altres buidades. La Gregòria li crida:

—Se l’ha emportada al convent! Cal que facis alguna cosa perquè me la torni.

—Què puc fer, si està inscrita amb els seus noms?

Es desplaça més cap a l’esquerra, encara mig ajupit i sense fixar-se, com veuen des de la finestra, que els baixos dels pantalons se li arrosseguen per la merda, i l’Arnau protesta:

—També són els que porta la Gregòria!

—No hi fa res; la vam inscriure com a filla seva per evitar-nos la vergonya oficial.

—A canvi de la d’ella.

—No; figura com a filla pòstuma.

—Però si aleshores, quan la Gregòria la va tenir, la seva mare ja feia anys que era vídua!

—Raó de més perquè fos pòstuma de sobres… Voleu trucar a la batllia, a veure si ja han trobat el giny? Algú ens ha advertit que hi teníem una bomba.

—No us amoïneu. Si explota, ja la sentirem des d’aquí. I no fugiu d’estudi; això de l’Eulàlia és important.

—Per què? Si l’ha portada al convent, estarà bé. I la vella hi té bona mà, amb les criatures.

—Si se les feia perdre totes!

—Això de més jove, si de cas. I no cal exagerar. Bé va tenir la Gregòria… Oi, noia?

Ella, però, ja no el sent, car han trucat a la porta, on l’ordinari li fa signar un paper a canvi d’un embalum que li lliura, un objecte pla i de proporcions relativament respectables que, en desembolicar-lo davant l’Arnau, a qui va adreçat, els admira a tots dos:

—Les banyistes de Kirchner!

Ni al paper de l’ordinari ni al paquet no hi ha cap indicació de la procedència, però de part de la vella no ho pot ser i fins i tot s’indigna de les acusacions de la noia:

—T’hauries de donar vergonya de sospitar que us puc haver enviat una cosa tan indecent. I a nom del teu concubí!

Potser per això, perquè està tan ofesa, no la deixa parlar amb la petita, si bé pot contemplaria, per assegurar-se que té bon aspecte, per mitjà del periscopi que comunica amb el refectori, una sala de forma hexagonal, però lleugerament irregular, on en aquesta hora les col·legiales dinen amb frugalitat sota la supervisió d’una germana erudita i de cara rància que, des d’una mena de trona aèria, de ferro, amb aparences de búnquer, els llegeix fragments escollits de Les elegies de Duino, de Rilke, una imatge del qual al moment que es punxava amb l’espina de la rosa que, segons estableix la tradició, el portaria a la mort, ocupa el llenç dreçat en un angle, entre branques de llorer i quatre ales d’àngel, separades de dues en dues, per donar-los individualitat.

Les noies, distribuïdes en tres taules d’acord amb l’edat, es distingeixen també per la indumentària. Les més nenes, prepúbers, duen una túnica groga que gairebé els arriba als turmells, més llarga doncs que les faldilles verdes arranades sota els genolls que vesteixen les que es troben en una etapa de transició, nues de cintura en amunt per tal que es pugui observar l’esbós de les sines i les metamorfosis dels mugrons, mentre les postpúbers es protegeixen els pits ja desenvolupats amb una peça vermella, curta fins al llombrígol, que exposa les natges i els sota-ventres ja ben triangulats per les vegetacions que no es taparan abans d’iniciar el noviciat, cap als quinze anys, quan l’hàbit es fa de rigor, com comenta la superiora per afegir seguidament amb un orgull mal dominat:

—Només unes quantes ens deixaran per abraçar la vida pública.

La Gregòria, però, ja s’aparta en direcció a l’espiell, d’on alça els ulls cap al cel que l’oficial contempla per penúltima vegada des de la cella, que únicament abandonarà per presentar-se davant el consell de guerra, acusat d’usurpació fraudulenta de sexe, un càrrec que ell rebutja amb energia:

—Sempre he conservat el meu!

—Us van identificar prop del firal, vestit de dona, una imputació que després, en ser detingut, no vau desmentir…

—M’havien atacat per despullar-me.

Els tres carcamals que han contribuït a la invenció d’aquella figura jurídica esbossen un somriure escèptic, i el més baix de tots, que té feina a posar les mans sobre la taula, desproporcionadament alta, fulleja uns papers.

—Els vostres antecedents ens inclinen poc a creure-us.

—El meu full de serveis és impecable.

—Parlo dels antecedents. Sembla que en algun moment, i potser fins i tot ara, us heu dedicat a la pintura…

—He fet algunes còpies de Kirchner, no ho nego.

—Kirchner?

Hi ha una pausa mentre els jutges es fan portar i consulten aleshores un diccionari de butxaca, del qual llegeixen en veu alta i escandalitzada:

—«Kirchner, Ernest Ludwig (1880-1938), pintor expressionista alemany, membre fundador del Brücke. Malalt de tuberculosi, va viure a Suïssa des del 1917 al 1938, quan se suïcidà. Hom diu que, algun cop, deliberadament, va falsejar la data de les seves obres per tal de passar per un precursor…».

El jutge tanca el llibre, el deixa al seu davant i hi reposa la mà, com si tingués por que se li escapi. Mira els altres, que assenteixen a unes paraules encara no pronunciades, i diu:

—No val la pena de prosseguir. És poc recomanable que hàgiu dedicat els vostres lleures a copiar les obres d’un home malalt i excèntric i, si bé això pot influir en el nostre veredicte, ara us jutgem per una altra mena de falta. Falta, tanmateix, que potser no hauríeu comès sense aquelles influències danyoses, perverses. A algú del nostre estament la freqüentació d’artistes, literats, pegots, guardaagulles i d’altres persones propenses a marginar-se amb finalitats obscures, li pot ésser fatal; inclina a l’obnubilació de la consciència professional i facilita la negligència de la disciplina.

—Només podia optar entre aquestes robes i la nuesa.

—La qual és força més digna encara que no l’aprovem ni la permetin els reglaments. A qui pertanyien, les peces en qüestió?

—A una de les noies que sol haver-hi al firal.

—Una prostituta?

—Sí.

Els jutges es queden tan estupefactes com si els hagués llançat un gargall a la boca oberta, però el més solemne de tots, que té la nou vagament trifurcada, aconsegueix d’empassar-se’l i brama:

—Ordenança! Emporteu-vos-el immediatament al bany i que es renti amb aiguarràs! Aquestes incontrolades contaminen tot allò que toquen, objectes, plantes, minerals, bèsties, homes…

I potser encara continua enumerant víctimes menys notables quan l’oficial ja corre per un passadís llòbrec i baix de sostre, estimulat pels cops de llanceta de l’ordenança que després el fa banyar al seu davant, amb la porta oberta, mentre des del llindar fumiga l’ambient amb una encesa de sofres que els tapen els esperits.

Els rescata del desmai el piquet comandat per un company d’armes que llegeix el veredicte, pronunciat en absència del reu. La condemna és a mort i d’execució immediata. Un atenuant que reconeix ignorància i bona fe li valdrà que l’afusellin a la sala de tir privada dels caps, dalt de tot de l’edifici, al descobert.

Abans, però, fan parada al camerino del maquillador que restituirà els colors naturals al condemnat; no seria digne del seu grau i ofendria l’honor del cos que morís amb la cara verda, si no de pànic, del sofre. L’home, que és un perfeccionista, li regala encara uns minuts de vida quan s’entossudeix a fer-li les ungles.

Hi ha una altra pausa, ja prevista, al despatx del notari especialitzat en darreres voluntats in extremis, davant del qual l’oficial llega Les banyistes que li queden a la Gregòria; li seran trameses en forma de donatiu anònim i amb les despeses de transport pagades.

I ja només queda la revisió mèdica, que li és totalment favorable; malgrat la seva imprudència no ha contret cap malaltia venèria o si més no, com puntualitza el caporal metge, escrupolós, la infecció encara no ha tingut temps de manifestar-se.

Dalt, al terrat, li concedeixen el mig minut habitual perquè pugui deixar escapar la mirada, si vol, terra endins i mar enfora, cel amunt i cingle avall, mentre es treu dels pulmons els darrers vestigis de l’ensofrada i se’ls omple d’aire fresc, matinal. És en girar-se, amb els ulls xops de cel clar, que el piquet dispara les armes aparellades amb els silenciadors d’ordenança; ni un ocell no s’espanta.

Ell cau.