Dilluns, en despertar-se amb una erecció, en John va allargar la mà cap al seu costat, palpà els llençols, el coixí. La Jane, però, no hi era. Estranyat, va mirar cap a la cambra de bany i cridà:

—Jane? Jane?

No va obtenir resposta, però al cap d’un moment es va obrir la porta del dormitori i una careta negra, d’ulls alegres i llavis somrients, mirà cap dins.

—Senyor… Cridava?

En John es redreçà una mica sobre el colze, sense acudir-se-li que, desabrigat com estava, oferia a la noia l’espectacle de la seva trempera.

—Qui ets? —va preguntar, admirat d’aquella presència.

—La Kitty, senyor —va dir ella tot fent un pas endins.

—La Kitty?

—Sí, senyor —va somriure ella—. La germana de la Betty.

—I com és que no ha vingut ella?

—Té la mala setmana, senyor.

—I què?

—Quan té la mala setmana li agafen uns dolors molt forts i sempre vinc jo. Ja ho sap —afegí.

—Ah! Però no és molt matí, encara?

La noia, que ja era prop del llit, es va alçar les faldilles i començà a treure’s unes calces minúscules.

—És dia de rentar, avui. Sempre venim més aviat, dilluns.

Ell la mirava, fascinat.

—I què fas, ara?

—Em trec les calces, senyor —contestà la Kitty amb naturalitat.

—Ja ho veig, això. I per què?

—Perquè té una erecció, senyor. Deu voler descarregar.

—No pas… —va començar ell, però es va interrompre. La noia havia alçat la cama i el tall que exposava era tan fresc i tendral que el cor li va fer un bot; la verga, contaminada pel mal exemple, l’imità.

Ella, que devia haver-se adonat de la seva emoció, resta un moment al seu davant, sempre amb les faldilles alçades, i tot seguit li tocà el membre que vibrava insolentment.

—És una erecció molt forta, senyor —digué.

—Sí, Kitty. I en tens ganes, tu?

—Sí, senyor. A la Betty la va fer molt feliç.

—T’ho ha dit?

—M’ho va dir de seguida. Va quedar molt contenta.

S’enfilà pel llit, amb les cames eixancarrades, i atansà la vulva al fal·lus.

—Senyor… —féu.

—Què, Kitty?

—¿L’hi fico de seguida o s’estima més jugar una mica, de primer?

En John, que estava encisat de veure-la tan espontània, va somriure-li.

—Quins jocs t’agradarien, a tu, Kitty?

—Tots, senyors. Que em toqui els pits…

—I ja saps si m’agradaran?

—Em penso que sí, senyor —va dir ella, i es va fer córrer la cremallera sota la qual estaven en llibertat, ja que a l’acte saltaren endavant. Es redreçà una mica perquè els hi veiés en tota la seva esplendidesa.

—Els tens molt bonics, Kitty. Es belluguen tots sols…

—És que són molt jovenets, senyor —va contestar la noia, com si allò fos una explicació—. Només tinc catorze anys.

En John es sobresaltà; li n’havia fet ben bé divuit.

—Catorze anys? Però Kitty… No deus pas ser verge? —va preguntar, suspicaç.

—Oh, no, senyor! Que en fa de temps! El pare em va foradar als dotze.

—El teu pare? —s’escandalitzà el xicot.

—Bé, era el meu padrastre. Va dir que perquè s’ho emportés un altre. No em vol besar els pits, senyor? —va demanar.

—Sí, sí!

Tenia els mugrons gairebé vermells, com la seva germana, i li feien una mena de replanet cap a la meitat, com si fossin de dos pisos. En John se’ls va posar a la boca quan ella s’abaixà al seu damunt i les tiges s’enduriren. Va allargar una mà per sota i li tocà l’entrada del trau; el clítoris era allí mateix, ben desenrotllat i erecte.

—Estàs calenta, Kitty…

—Sí, senyor. M’hi poso sempre que veig una erecció.

—I és sovint, això?

—Sí, senyor, força sovint.

En John la féu pujar pel seu cos i va palpar-li les natges, bellament arrodonides per la seva posició. Exercí una breu pressió cap baix i ella, sense necessitat que li ho aclarís, subjectà el fal·lus i se’l va introduir a la vagina. El noi, juganer, l’enretirà. La Kitty semblava estranyada.

—Vol que em posi d’alguna altra manera, senyor?

—Com t’ho estimaries més, tu?

Ella s’hi va pensar un moment.

—De costat.

—Per què?

—Perquè mentre me la clavi em podrà agafar els pits.

—També es pot fer des de darrera, això —objectà ell.

—Sí, però és més incòmode, senyor. Vull dir que els orgasmes s’aprofiten més, ajaguts —aclarí.

—Tens raó.

Va desmuntar-la amb un cop d’anques i la noia féu mitja volta sobre ella mateixa fins que reposà de cul. Es va arreplegar bé les faldilles entorn dels malucs, recollí les cames ben amunt, tan enlaire que ell, per sota, li veia la tavella vorejada d’un borrissol finet i negre, i, repenjant-se sobre l’anca, digué:

—Quan vulgui, senyor.

—Entrarà, així?

Ella es va limitar a moure la gropa i, mentre en John avançava una cama, badà lleugerament les cuixes. Va engrapar-li la verga, la passejà un moment per les làbia i, amb un altre gest, la va introduir al tall.

—Veu com sí?

Tots dos estaven plegats en una posició gairebé fetal, però el membre penetrava bé i ella el garfia enèrgicament amb les parets ben lubrificades. En John va passar-li un braç per sota quan ella s’incorporà una mica i li subjectà les mamelles. Eren infinitament dolces i tan bellugadisses que gairebé se li escapaven. Sense deixar d’acariciar-les-hi, es va començar a moure a poc a poc i observà que la noia abaixava la mà per tocar-li la vara i els ous.

—Així m’agrada molt, senyor —va dir encara.

—A mi també, Kitty. T’entra prou?

—M’entra del tot. S’hi sent bé, senyor?

—Estupendament, Kitty. T’agrada parlar, mentre t’ho fan?

—Sí, senyor. Parlar i tocar.

—Ja ho veig —va riure ell, i desplaçà la mà de damunt cap a les cuixes—. Estàs molt ben feta, Kitty.

—Sí, senyor. Sóc una noia molt normal.

—I calentona, oi?

—No em puc queixar. Ben contenta que n’estic.

—Per què?

—Perquè així ho puc fer sempre a gust.

Ell tornà a riure, esmunyí la mà cap a l’interior de la cuixa i els seus dits ensopegaren amb els d’ella. Es van entrellaçar arran de pubis. Ara la vagina el succionava amb tot de menudes convulsions, i la noia el va mirar per damunt l’espatlla.

—Ara em correré aviat, senyor.

—Jo també, Kitty. Per què em dius sempre senyor?

—M’han ensenyat a dir-ho.

—Digues-me John. Recorda que sóc dintre teu.

—Sí, se… Sí, John. I ens agafem les mans.

—Ah! —es va sorprendre el xicot—. I és important, això?

—Sí, força. Ho trobo més íntim. —Sospirà—. És bonic fer-ho amb tu, John.

El noi s’alçà lleugerament per arribar-li als llavis, i la vara va relliscar cap enfora.

—Què fas? —digué ella—. S’escapa.

—No, Kitty. Et vull besar.

La noia li oferí els llavis, sense oblidar d’abaixar les natges amb un moviment que recuperava aquell extrem de verga perdut. En John digué:

—Estic content que la Betty tingui la mala setmana.

—Jo també, John. Se n’alegrarà, quan sàpiga que me l’has clavada. —Es va moure i afegí—: Toca’m el ventre, John.

Ell ho va fer, amb la mà plana sobre el pubis.

—No sents?

—Es mou, Kitty.

—És l’orgasme, John.

El xicot va enretirar una mica el membre, el va empènyer endavant quan la vagina anava a seguir-lo, l’enfonsà fins al capdavall de tot, i ho repetí tres o quatre vegades mentre la saba pujava afuada cap al gland. La va dominar uns segons, però l’impuls era massa fort i, de sobte, amb un gemec, s’obrí.

—Sí, John… —féu ella.

Es va estremir de cap a peus i el noi sentí la tremolor de la cuixa sota seu. Li va matxucar el ventre amb els dits i la noia s’anà estirant, perseguida pel seu desfici. Les articulacions, tenses, li petaven.

—John… —mormolà encara—. Quina llet més calenta que tens!

—Sí, Kitty. I tu tens el conyet més eixerit que es pugui imaginar.

Ella assentí sense sorpresa.

—Sí, John. És acollidor.

Va girar-se ràpidament, el besà i va saltar del llit.

—I ara a córrer, que m’espera la roba bruta.

En John va tocar-li encara el cul quan s’ajupí a recollir les calces.

—Saps si li durarà gaire, la mala setmana, a la Betty?

—Tres o quatre dies.

Ell l’acaricià.

—Caldrà tornar-hi, oi?

La noia va inclinar-se a besar-lo de nou.

—Sí, John.

Es redreçà i va córrer cap a fora amb les calces a la mà. Ell es va tombar de costat, las i apaivagat, i tancà els ulls.

Es devia adormir sense haver-s’ho proposat, perquè va haver de fer un esforç quan algú el sacsejà per l’espatlla i una veu, prop seu, mormolà:

—John… John…

Era la Jane. Es va desvetllar de cop.

—On eres? —li preguntà.

—A la cuina. Preparava l’esmorzar… Així no ens caldrà córrer tant, després —somrigué. Blegà més el cos i ell va veure que s’havia descordat la bata, sota la qual anava nua—. Tenim gairebé mitja hora, John.

Ell es va passar la mà per la cara.

—Bé…

La Jane es repenjà sobre seu, amb els pits que el fregaven, i allargà una mà cap a sota els llençols. Va tocar-li la verga i, de seguida, amb una expressió desconcertada, va rebutjar la roba cap als peus del llit i fità aquell òrgan tan extraordinàriament desanimat.

—John! —exclamà—. T’has tornat a quedar sense erecció matinal!

Ell, que tenia la boca eixuta, mormolà amb dificultat:

—Bé, Jane… És que…

La noia va atansar més la cara al membre i, per segona vegada en el transcurs d’aquell cap de setmana, féu jugar el prepuci encara humitejat.

—John! —repetí—. Què has fet?

—Com et deia…, en fi…, jo…

Ella el fitava severament.

—T’has tirat la Kitty, ja ho veig!

En John assentí amb un gest tímid del cap.

—Ella ha…

La Jane no el va deixar acabar:

—La Kitty? I ja ho saps, que només té tretze anys?

—Catorze.

—Tretze! —reafirmà ella.

—Doncs no ho sembla, Jane.

La noia es redreçava.

—No en tenies prou amb aquell parell de mocoses… —Acabà d’estirar el llençol, irada—. Lleva’t de seguida! Perquè a l’estació hi hauràs d’anar sol. I a peu! El cotxe el necessito jo.

—Jane…

—No hi ha Jane que valgui! Per això et vas casar amb mi, perquè et fes de xofer? A peu, hi aniràs!

Sense afegir paraula, va sortir de l’habitació i féu petar la porta al seu darrera. En John es va gratar el cap.

Naturalment, mentre esmorzaven s’hi va repensar.

—Si deixo que hi vagis sol, encara ets capaç de trobar alguna figa desvagada que et farà fer tard —digué.

La Kitty, que entrava amb un grapat de roba als braços, la va sentir i proposà:

—Si vol, senyora, el puc acompanyar jo…

—Només faltaria! Et sembla que encara no has fet prou mal, aquest matí?

La noia s’admirà:

—Jo? Tenia una erecció, senyora.

—I què? Cada cop que algú té una erecció obres les cames?

—No m’agrada fer patir ningú, senyora.

—Ets una desvergonyida, Kitty?

—Però senyora! Si per a això ho tinc…

—Té raó, Jane —va intervenir en John—. És una bona noia…

—Una calenta, és!

—Sí, senyora —va dir la Kitty, satisfeta—. ¿No vol que l’acompanyi, doncs?

—Més val que no, Kitty —féu el noi—. A la teva edat encara no pots conduir; no tens permís.

—I encara que en tingués —es va molestar la Jane—. No vull que es torni a repetir.

—No és fàcil, senyora —va protestar la Kitty, digna—. L’he deixat bé per molta estona. —I abandonà la cuina, gairebé ofesa.

La Jane va sospirar, enervada, i es va beure el got de taronjada.

—No has de ser tan severa —la va reptar ell.

La noia va mirar-lo i féu un esforç per dominar-se.

—John… —va començar—. Ja saps que sóc una dona moderna i que comprenc moltes coses. És natural que, de tant en tant, si convé, facis un servei a una amiga… I encara ho comprenc més des que he pogut veure el que passa amb molts marits —reflexionà—. Però no estic disposada que vagis col·leccionant figues pel gust de col·leccionar-les…

—Si no és això, Jane!

—Doncs què és?

—Bé…, no deus pas voler que quedi malament, oi? Què dirien, de mi?

—No ho sé, John. I em penso que tant me fa.

—No ets raonable, Jane. Totes t’envegen. Molts cops m’han dit: «Que feliç que deu ser la teva muller!».

—És clar, amb un plàtan! —va glapir ella—. Per què no els ho dius, que m’ho he de fer amb un plàtan?

Ell acotà el cap.

—No tornarà a passar, Jane, t’ho asseguro. Ara, al despatx, tindré tot un dia de repòs i…

La noia va riure malèvolament.

—No te les tires, doncs, les secretàries?

—Al despatx? —s’escandalitzà en John—. ¿T’has begut l’enteniment?

—No sé què dir-te, John. No veig que tinguis gaires manies. Ho podríeu fer a la comuna.

—Jane! Per qui m’has pres? —Tot seguit, però, va somriure—. És clar, ara estàs enfadada i dius el primer que et passa pel cap. Aquest vespre, quan t’hagi fet fer una bona corregudeta o dues…

Ella es va aixecar, poc convençuda.

—Ho creuré quan ho vegi, John; ni un segon abans. I ara afanya’t, si no vols fer tard.

Se’n va anar al dormitori, dalt, i ell s’acabà l’esmorzar. En sortir, va ensopegar-se amb la Kitty, que entrava de nou.

—La senyora s’ha enfadat… —va dir.

—Sí, Kitty; no li ha fet gens de gràcia —corroborà ell.

—No ho entenc. Hauria d’estar contenta que la descansem…

La Jane, que baixava, els va veure plegats.

—Kitty? —va cridar—. Que potser encara vas alçada?

—No, senyora. També he quedat ben servida, per ara.

La Jane esbufegà:

—És bo que ho pugui dir algú o altre… —Va estirar el seu marit—. Som-hi.

S’havia posat la mateixa minifaldilla que duia dissabte, en anar a Cascade, però ara havia tingut el refinament d’afegir-hi unes mitges llargues i negres de punt que li arribaven exactament a quatre centímetres del baix de la roba. És a dir, un cop asseguda al cotxe, la distància augmentà i les cuixes, ja prou incitants pel fet d’aquell conjunt, accentuaren la carnalitat de la seva aparença; semblava més nua que si anés despullada. Ell va comentar:

—No ho trobo gaire apropiat…

—Què, no trobes apropiat?

—Això, que portis aquesta mena de mitges amb una roba tan curta.

Ella, desafiadora, alçà una mica el cul, estirà les faldilles cap enrere i mostrà el triangle de l’entrecuix. Avui, les calces eren negres.

—Està més bé, així?

—Qualsevol que et vegi… —va comentar ell.

—Qualsevol, no, John —va dir-li la noia dolçament—. A tu no et passa res, oi?

—No parlo de mi.

—Fas bé —li va retreure ella—. Potser sóc una bleda, John —va afegir tot engegant el cotxe, car ara conduïa ella—, però m’agrada que em vegis les cuixes.

—I a mi m’agrada veure-te-les, Jane. I tot.

—Tot? —el va llambregar ella.

Va fer un moviment amb les espatlles i, amb la mà lliure, ajudà l’escot de la brusa. Els pits van saltar cap a fora.

—Jane! —protestà el noi.

—No t’agrada tot?

—Però no pas ara, aquí… Jane, per què ets així?

La noia li va somriure carnívorament.

—Perquè vull que t’enduguis un bon record, John.

Sobtadament, va aturar el cotxe, alçà de nou les natges del seient i, en veure que així i tot era difícil, es posà gairebé dreta per treure’s les calces.

—Jane! —repetí ell, esbalaït.

—Uh, uh! —van sentir aleshores que els saludava algú.

Abstrets, ni l’un ni l’altre no s’havien adonat del cotxe que els seguia i que ara passava per llur costat. La Jane es va quedar immòbil, amb tota la roba aixecada i les calces caigudes a mitja cuixa.

—Els Jones-Brown! —va dir.

La parella encara es girava, exposant-se a sortir de la carretera, i els feia tot de senyals alegres i encoratjadors amb les mans.

—Déu meu! —s’aclofà en John al seient—. Calia que tornessin a ser ells! Amb quina cara me’l miro, ara, a l’estació?

—Van a Cascade —el tranquil·litzà ella.

—Seu, Jane, abans que no et vegi ningú més.

Ella, però, s’entossudí a acabar de treure’s les bragues i es va asseure amb tot el pubis exposat. Engegà.

—No és bonic, John? Au, home, a tu que t’agrada tant! A veure si te n’omples bé la vista!

—Jane —gemegà el noi—, que així no hi pots anar…

—Qui ho ha dit?

—Si almenys t’amagaves els pits…

—No estan bé? Abans els trobaves bonics…

—I ara també, Jane.

—De què et queixes, doncs?

—Aquest vespre tothom sabrà que et despulles per les carreteres…

—Potser ho posaré de moda… John! —va dir tot d’una en un altre to de veu—. En aquest cotxe hi ha puces!

—Puces?

—Se m’ha posat alguna cosa a l’entrecuix —i alentí—. Ui, com em molesta! Per què no m’ho mires?

Va eixamplar les cuixes i es deixà relliscar pel seient quan ell s’inclinà.

—No hi veig res…

—Mira més endins, al cony.

Gairebé va frenar del tot i en John s’ajupí més sobre el pubis al moment que els avançava un altre cotxe, d’on una veu femenina va cridar:

—John! Jane!

El noi redreçà ràpidament el cap. La Jane, sense perdre la serenitat, va dir:

—Són els Smith Brown. Aquests sí que van a l’estació.

—Es pensaran que te la llepava —es lamentà el noi.

—Més val això que res —digué la Jane—. No sé si encara han de passar els Brown…

El xicot va arraulir-se a l’altre extrem, tan lluny com podia de la seva muller. Ella va gratar-se despreocupadament el matoll negre, prop de la vulva, i després, amb la mateixa mà, es va acariciar les cuixes. Va tocar-se els pits amb un gest voluptuós.

—Que cony fas, Jane?

—Em faig l’amor —rigué—. ¿No vols tocar com estic d’humida?

—No. Per què em turmentes, Jane?

Ella va mirar-lo, fità l’indret de la vara, on no es notava cap inflor, i sospirà:

—Tornes a ser com abans, John.

—Com abans? Què vols dir?

Ella es va desar els pits i s’abaixà una mica les faldilles. Com que les tenia agafades per darrera, però, van tornar a remuntar fins arran de forca.

—Dijous, tot d’una, em vas semblar un altre home. Potser va ser aquest cèlebre cop, o les copes que et vas veure amb en Jim, però venies embalat i, un moment, em vaig creure que passaríem una nit meravellosa. Podia haver estat un cap de setmana sencer. Però hi va haver tot allò amb el reverend i amb el vigilant de la serradora…

—No és culpa meva, Jane. No et deus pas pensar que tenia ganes que aquell porc se’t tirés per darrera o que l’altre maniàtic ens fes masturbar…

—No, això no. Però tot el que ha vingut després… Perquè això sí que t’ho has ben buscat.

—Buscat no és la paraula —objectà en John.

—Potser no. Sigui com sigui, aquell entusiasme t’ha abandonat i ara ja tornes a ser el marit d’abans.

—No és veritat, Jane. N’he fet un gra massa, ho reconec, i per força s’ha de notar. Però tinc moltes ganes de trempar per tu, Jane.

—Ah, sí? —se li’n burlà ella—. I entra, això de les ganes?

—No, Jane, no entra.

—No em serveix, doncs. Hi necessito alguna cosa sòlida, aquí, John —i es tocà les làbia.

—Ja ho sé. El mateix que hi vull ficar jo. Aquesta nit…

Havien arribat a l’estació i la noia va frenar a l’entrada de l’aparcament per no haver de fer marxa enrera. Tristament, digué: Potser sí.

En John va recollir la cartera del seient de darrera i va saltar del cotxe. Hi féu la volta i, des de l’altra banda, s’inclinà a besar-la als llavis com de costum. Alhora, va avançar la mà, la hi esmunyí per les cuixes i, amb un dit, li tocà el tall.

—És una cita —va dir.

La Jane se’l va quedar mirant un moment mentre s’allunyava, engegà altre cop i va adreçar de nou el vehicle en direcció de casa. En tombar-se, abans d’accelerar, va veure que ell també s’havia girat i li deia adéu amb la mà. Que n’era, de ben plantat! Li va respondre més afectuosament que no es mereixia, premé les cuixes ben fort i, esperançada malgrat tot, va pitjar l’accelerador.

No hi eren tots, és clar, però de seguida va veure en Joe Brown, en John Brown Jones, en Jack Brown Brown… Se li va acudir que era estrany que hi faltés en Jim Smith. De fet, no l’havia vist en tot aquell cap de setmana. I el Joe Brown del xalet de prop del llac tampoc no era el seu company habitual de viatge; aquell, ara se’n recordava perfectament, vivia gairebé davant mateix de casa seva… Era inexplicable.

Va evitar el grup, que li feia senyals, i ensopegà amb en Jim Smith Brown, que sortia de l’edifici de l’estació, on es devia haver fet renovar l’abonament, ja que es desava quelcom a la cartera de butxaca.

—Hola, John! —Va riure i li donà un copet a l’espatlla—. Fixa’t que no et retrec res —va advertir-lo amicalment per endavant—. Si jo tenia una dona com la Jane, és ben possible que també…

—Perdona, Jim —el va interrompre ell, i anà per separar-se’n.

L’altre s’enseriosí.

—No et volia molestar, John.

—No és això —aclarí ell—. He d’anar a orinar.

En Jim tornà a tustar-lo amicalment.

—Ho entenc.

Va allunyar-se cap al grup que no els havia tret la vista de sobre i ell, capbaix, entrà als orinadors.

Devia fer temps que no hi pixava, a l’estació, perquè li semblava recordar que les porcellanes eren a la paret de l’esquerra, no a la de la dreta… Va arronsar-se d’espatlles i, descordat, va extreure quatre gotes. Potser començava a patir de la pròstata, puix que es quedava amb ganes…

Pensarós, va tornar a sortir a l’andana, on el petit grup s’havia recollit més cap a la paret, sota el rètol… I aleshores es va quedar clavat on era i amb els ulls oberts de bat a bat. Els tancà ben fort, els obrí de nou, i sí, no hi havia dubte, el rètol encara deia: «Baixador de MARLY TOWN».

Ho tornà a llegir, cellajunt, gairebé confegint les lletres. Marly Town? No era Terence, doncs?

La suor li amarà el front i, sota la camisa, li xopà l’esquena; els pèls del pit gairebé se li van eriçar i sentí una mena de formigor a les aixelles.

S’havia equivocat de tren, la nit de dijous! Aquelles copes de més amb en Jim, el cop de cap… Totes dues línies, en sentit oposat, sortien de l’Estació Central.

Ara ho entenia tot. Per això no recordava on era Cascade, per això li costava d’identificar els veïns tot i que duien els mateixos noms i s’assemblaven tant als de Terence, la qual cosa era ben natural en un país que tendia a la massificació; per això havia estat a punt de confondre’s de casa i per això, sobretot, havia trobat la Jane més bonica, més ufanosa…

No era la seva dona! Era la muller, ara n’estava segur, d’aquell John Brown Smith, el seu homònim, que la nit passada morí al Saint Gregory Hospital, víctima d’un accident que havia facilitat l’error… Pobre Jane! Fins i tot, ni que fos involuntàriament, li havia refusat el consol de tirar-se-la…

S’havia tirat totes les dones de la comunitat, amb l’excepció de la Jane Smith, que era massa vella, i, per postres, encara, la Betty, la Kitty i la sogra…, és a dir, la sogra del difunt. Havia entrat a tots els talls abastables llevat del de la Jane. «Pobra noia!», es va repetir, i evocà nostàlgicament els seus pits voluptuosos amb aquells mugrons engrescadors, les seves natges fermes i amples, la solidesa de les seves cuixes llargues i fines, la meravella d’aquelles làbia rosades sota el bosc negre que ella no parava de mostrar-li generosament.

No la tornaria a veure, perquè ara li caldria córrer prop de la seva autèntica muller, que devia estar desesperada, sense saber què li havia passat, si era viu o mort. No era pas com la Jane, ella, encara que se’n digués.

Va sospirar feixugament, evocà de nou les formes dolces del cos esplèndid i compacte i, amb més precisió, l’escletxa delicada que moments enrera encara havia pogut veure i palpar i, de sobte, va adonar-se que tenia una petita erecció. Massa tard, ja. El tren, sorollós, sortia de la corba de més amunt i frenava per aturar-se al baixador.

1971