En despertar-se, tot era silenciós, però va tenir la sensació que ja era molt tard i, en donar un cop d’ull a les busques lluminoses del rellotge de sobre la tauleta, va fer un bot que el deixà assegut. Dos quarts de deu! Al seu costat no hi havia ningú, però es notava encara l’empremta d’un cos i els llençols estaven d’allò més arrugats.

—Jane… —va cridar.

En no obtenir resposta, va llevar-se i es gratà el cap. Caldria que telefonés al despatx; ara, tan tard, ja no hi podia anar. Es va posar els pantalons i, al lavabo, es rentà copiosament la cara. En pentinar-se, proferí un renec; la pinta havia ensopegat amb el bony, el qual encara era sensible.

Tenia la boca eixuta i pastosa i, la veritat, se sentia las i de mal humor. No tenia ni la més petita idea de com devia haver arribat al llit. Va acabar d’enfutimar-lo aquella ditxosa mania de la Jane de canviar-ho sempre tot de lloc. Ni la màquina d’afaitar ni la pasta de les dents no eren on els pertocava, sinó a l’altra lleixa.

A tall de venjança, va deixar caure la tovallola a terra, al mig del pas, abans de tornar al dormitori, on obrí la persiana. Per sort, feia un dia bonic, assolellat. Més avall, a l’altra banda de carrer, parlaven dues dones, una d’elles també prenyada, com la June… No, que era ella!

—Déu meu… —va fer en veu alta en recordar la visita als Smith Jones.

Però la cosa ja no tenia remei. Ah, la trucada al despatx!… Encara rai que no hi havia excés de feina.

Es va tornar a tocar el bony, sortí de l’habitació i baixà cap al pis. No semblava que hi hagués ningú, i fins després, en arribar al corredor, no sentí una petita remor, com un dring de cristall.

La noia era a la cuina, d’esquena, però es va girar a l’acte i li somrigué amb les seves dents prodigiosament blanques entre uns llavis vermellíssims. La cara, d’un color obscur, tirant a oliva, era agradable sobretot per la simpatia que irradiaven els ulls, grossos i eixerits.

—Bon dia, senyor Brown Smith.

—Bon dia… Qui carall ets, tu?

—La Betty, senyor! —va riure ella.

—Ah, sí!

La Jane li n’havia parlat, però ell no tenia present aquella cara. L’efecte del cop es prolongava massa, ja; era enquimerador.

—No hi és, la senyora?

—Se n’ha anat a comprar amb la seva mare. ¿Vol esmorzar?

—Bé…

Enretirà una cadira de les dues que hi havia a la taula i s’assegué.

—Una torrada amb mantega i cafè ben negre, si n’hi ha.

Es va recordar de nou del despatx i va córrer al living. El timbre, a l’altra banda, va repicar tres vegades, i la veu d’en Joe, solemne com sempre, féu:

—Sí?

—Sóc en John, Joe. No sé què ha passat, noi, però m’he adormit.

L’altre rigué.

—Devies retirar tard, anit, oi? O potser la teva dona…

—No, no és això —el va interrompre—. Carall, Joe, tu sempre tan mal pensat! Ha vingut la vella, la seva mare, vull dir, i no sé on cony havien d’anar. El fet és que ningú no m’ha dit res…

—Què t’havien de dir?

—Que no m’han despertat, home!

—Està bé, no et preocupis. Al capdavall, ja som a divendres…

—Gràcies, Joe. Fa de bon treballar, amb tu.

—No dius pas el mateix, quan reclames un augment —li replicà l’altre.

Van riure tots dos i, després, en John se’n va tornar a la cuina. Ara ja estava de més bon humor. Tanmateix, no li aniria pas malament un dia més de festa per recuperar-se. Amb tot allò que… Va arrufar les celles. Sí, molt bé, però encara no havia pogut dormir amb la seva dona. Evocà els pits generosos, les cuixes llargues, el pubis abundosament poblat, la línia temptadora del cul, i el membre se li va moure sense esforç amb una estiradeta dolça. Sembla mentida el que podia fer una bona dormida! És cert, se sentia una boca de drap, però això altre funcionava perfectament.

La torrada i la mantega ja eren a la taula i s’assegué a fer-hi honor. Tot d’una, tenia gana.

—Porta’m també una mica de melmelada —demanà a la Betty.

La noia va obeir i seguidament li va servir una bona tassa de cafè.

—Fa bona olor —comentà tot llambregant l’escot. També semblava ben proveïda, aquesta.

—Molt bona —assentí ella.

Després va girar-se a fer alguna cosa al forn i les faldilles se li enfilaren per les anques nervioses, d’euga jove; sota, es retallava la ratlla de les calces. Observà que tenia unes cuixes molt ben fetes i va poder acabar de comprovar-ho quan ella s’ajupí més per tal de remenar cap al fons amb un ferro. Les faldilles devien destorbar-li els moviments, puix que les remuntà amb un gest impacient.

Va comprendre que s’estava animant massa i s’abocà sobre el cafè. Els ulls, però, estaven encuriosits i no paraven de desviar-se cap a aquella gropa devastadora. Dos dits més i li veuria les bragues… Es va ajupir, com si li hagués caigut alguna cosa a terra, però no calia que s’amoïnés, per ella; la Betty estava força ocupada amb el forn.

Les duia blanques, també, i en ella eren més engrescadores, pel contrast amb la pell negra. Feien una mena de bonyet que semblava indicar, sota, una certa abundància de material capil·lar.

Aleshores la noia es redreçà i va tancar el forn. Es tombà cap a la taula.

—En vol una altra tassa, senyor?

—Sí —accepta ell—. Aboca.

Ella avançà amb la cafetera i en John va alçar els ulls fins a la cara somrient i picardiosa.

—No ets casada, oi, Betty? —li va preguntar tot d’una.

—Prou que ho sap, senyor.

—Bé… Ho sabia, Betty, segur, però ahir em vaig donar un cop al cap i, pel que sembla, oblido moltes coses.

—Un cop? I no s’hi va posar res?

—No, noia. Havia d’agafar el tren… La Jane ha parlat d’aquella àrnica que feu vosaltres.

—En tinc aquí —digué la noia—; a l’armariet.

En John es va palpar el bony i ella s’inclinà a mirar l’indret.

—Vol que li’n posi? Una petita xopada…

—Potser sí —accedí el noi—. No em fa mal, però em molesta.

La Betty se’n va anar a la cambra de bany, d’on va retornar amb un tros de gasa gruixuda. Va treure l’ampolleta de l’àmica i humitejà el drap.

La sensació era agradable, de frescor, i va tancar els ulls mentre ella li mantenia la compresa sobre el nyanyo. S’havia hagut de situar molt a prop per tal de dominar bé la zona afectada, i en John dilatà els badius davant d’aquella olor neta, de dona, que desprenia el cos de la noia. Qui ho havia dit que els negres feien pudor?

Va cenyir-la per darrera les anques, i esperà. La Betty va continuar inclinada, com si no s’hagués adonat de res. Encoratjat, va anar abaixant la mà per les natges, la insinuà cap a sota les faldilles i tornà a aturar-se. En no observar cap reacció, va prosseguir les seves exploracions, tocà el camal de les calces i, més amunt, engrapà la trinxa. La noia va obrir una mica les cames i ell estirà delicadament la roba. Les bragues davallaren amb facilitat fins a l’entrecuix, prop del qual els dits ensopegaren amb un borrissol molt fi i rexinxolat.

—Betty… —va fer.

—Què, senyor?

—No em diguis senyor.

—No.

Va abraçar-la amb l’altra mà i li acaricià la gropa amb una lentitud deliberada. La noia va fer un moviment i enretirà les mans del cap. Temorós que pogués escapar-se-li, en John protestà:

—Vols dir que ja n’hi ha prou? Encara em fa mal.

Ella xiuxiuejà:

—D’altres coses li’n deuen fer més, oi? —i va riure.

En John la imità i va alçar-li la roba. Amb una revolada, enretirà la cadira de la taula i la féu seure als seus genolls, amb el cul a la fresca.

—Betty… Saps que em sembla que tens un tall deliciós?

—Sí, senyor —va riure encara ella.

Havia deixat caure el drap i va descordar-lo mentre obria més les cuixes perquè ell pogués estirar les calces que ara penjaven. Els seus dits van comprovar a l’acte que la vulva era sucosa. Tenia un entrecuix càlid, molt fi, com el matoll que, des de les vores de les làbia, s’enfilava cap al baix ventre.

Va descordar-li el vestit i féu saltar els pits ben cenyits pels sostenidors, també blancs. Tenien una aurèola ampla i uns mugrons molt rodons, durs i gairebé vermells contra la pell fosca. Després va veure que, forts com eren, pesaven força més que els de la Jane o de qualsevol altra dona que hagués dormit amb ell. Obrí més el vestit i els engrapà a plenes mans mentre xuclava les tiges erectes.

La noia li féu alçar el cap i, tot recargolant-se pel seu damunt, el besà amb els seus llavis molsuts; la llengua, plena d’iniciatives, dardà cap al paladar, va escurar-li les genives, es barallà amb la d’ell, que l’escometia… Amb la mà, li sacsejava lentament la verga i, ara i adés, l’abandonava pels testicles, que es carregaven.

Ell la recollí per sota els genolls, va alçar-la i l’assegué a la taula, entre les deixalles de l’esmorzar. La Betty va acabar de descordar-se el vestit, que tenia botons fins baix, i avançà provocativament les sines. El noi, però, li féu alzinar les cames, amb els talons clavats al cantell de la taula i, com que el trau quedava exactament a l’altura del seu membre, projectà el pubis endavant i l’hi endinsà.

La Betty va inclinar-se enrera, amb les mans a l’altre cap de taula, i avançà també el baix ventre amb un gest ondulant, felí. Ell, però, va immobilitzar-la i es quedà contemplant el fal·lus insinuat en la vagina d’un color rosat encès. Les làbia interiors se li arrapaven i les contraccions musculars de les parets l’anaven absorbint, però ho resistí i, tot just amb el gland apregonat, li acaricià el ventre, els pits; després va tocar-li l’entrada de la vulva, el clítoris menut, dreçat en la incidència de les làbia delicadament dibuixades, amb el vorell fistonat; mai no havia tingut ocasió de contemplar-ne de tan belles.

Ella es va desprendre d’una mà i, sostinguda únicament per l’altra, envoltà la vara amb els dits, va fer avançar el prepuci, el tornà a enretirar i, suaument, palpà la ranura que coincidia amb l’entrada del seu tall. Somreia, i els llavis li palpitaven rítmicament.

—Què sents? —va preguntar-li en John amb la veu ronca.

—Estic calenta —mormolà ella—. M’agrada.

Va moure el pubis, i la verga s’endinsà dos centímetres més. Ell l’hi va treure i la féu relliscar cap a la pilositat. Tot el membre fregà l’exterior de la vagina, brillant de mucositats. La noia tornà a introduir-se’l amb un moviment ondulatori de les anques. Tenia les faccions desfetes i bleixava.

—Com estàs de calenta, Betty?

—Molt —digué ella.

Va separar els talons de la taula, avançà les cames i, cenyint-les entorn de la cintura d’en John, l’obligà a enfonsar l’instrument fins a la matriu. Alhora, se li va llençar al coll i saltà de la taula.

Van riure en veure que no es podien bellugar i la noia es va deixar estendre de nou, ara tota allargada, amb les mans i els braços penjants mentre en John entrava i sortia d’aquell cau enganxadís; les làbia, dòcils, seguien el moviment.

Fora, se sentí la remor d’un cotxe que frenava i el noi accelerà el seu vaivé amb tant de nerviosisme que al cap d’uns segons, quan descarregava, el fal·lus se li escapà i el semen va descriure una trajectòria enlaire, cap a la cara de Betty. Ella va treure la llengua i es llepà les comissures dels llavis mentre el cos se li arquejava amb violència, alçat pel propi orgasme. En John va inclinar-se de pressa, encara rajant, besà la vulva xopa i, sense aturar-se, corregué cap a la porta tot dient:

—No t’entretinguis, Betty!

Va sentir que saltava de la taula i pujà cap a l’habitació al moment que s’obria la porta, a l’altra banda del pis. Dalt, es va eixugar ràpidament amb una tovallola, es desvestí amb quatre esgarrapades i es colgà al llit.

Quan la Jane entrà, feia veure que dormia. La noia va inclinar-se al seu damunt, el besà dolçament a l’orella i, cantussejant, digué:

—John… John… John…

Obrí l’ull, va treure els braços i badallà.

—Ja és l’hora, Jane?

—Si és l’hora! Dormilega! —va riure ella—. No t’he pogut despertar per anar al despatx. Amb la pítima que vas agafar ahir…

—Si només vaig beure un parell de copes!

—Et vas descomptar, doncs. Apa, gandul!

Va tornar a besar-lo i relliscà sobre el llit. Va riure mentre li posava la mà entre les cuixes, però aleshores, de cop i volta, s’enseriosí, enretirà el llençol i es va quedar fitant el membre flàccid.

—Ja no trempes, al matí? —va preguntar-li amb una veu continguda.

—Sí…, segons i com —mormolà ell.

La dona el tocà de nou, rebutjà el prepuci cap baix, fregà el gland amb els dits i va mirar-se’ls amb la cara greu; els tenia envescats.

—T’has tirat la Betty, oi?

—Quina Betty?

—Quina Betty! Quina Betty! —l’escarní ella.

—Bé, jo…, veuràs…

—I ahir et vas tirar la June. No, no diguis que no —va alçar la mà en adonar-se que estava a punt de negar-ho—. Ell potser no es va fixar en res, però n’hi havia prou amb veure la cara que feia.

—Bé… —tornà el noi—. La pobra dona… I tu estaves amb el seu marit —va recordar. Contraatacà—: No et devies pas limitar a tocar-li la berruga, oi?

—No en té cap —va dir la Jane, encara cellajunta—. No és ell.

—I què més? —insistí en John, força més segur.

—Com vols dir, què més?

—No s’ho devia pas deixar tocar així, per les bones…

—No, és clar.

—Conta, doncs…

En John Smith Jones, un cop van ser fora, aconsellà que tiressin cap al llac, perquè l’aigua sempre feia bonic, però la Jane, amb l’excusa que aquella nit ja no volia veure més gent, i allí sempre hi havia pel cap baix cinc o sis persones de les trenta i tantes que formaven la petita comunitat, agregada a Cascade, la ciutat veïna, a vint-i-cinc quilòmetres, va convèncer-lo que trenquessin pel camí de l’antiga pedrera, prou ple de bosc, d’altra banda, perquè l’aire hi fos respirable i àdhuc agradosament embaumat.

Potser va ser aquest desig tan clarament expressat de solitud que orientà tan de pressa en John Smith Jones cap als tòpics carnals. Tot just iniciaven la lleu baixada quan indicà que, de fet, la noia havia estat prou oportuna: aquella nit se sentia particularment romàntic.

—És clar —va afegir— que amb una noia com tu és difícil de no sentir-s’hi. Sempre t’he admirat molt, Jane.

—Ah! I per què, John?

—En primer lloc, perquè ets intel·ligent; després perquè, com convé tothom, ets la dona més bonica de la nostra comunitat.

—No ho sé… —el va contradir ella—. Sempre he cregut que estava una mica massa…, diguem massa plena. Avui estan de moda les noies més estilitzades.

—Tot el que vulguis —va dir en John Smith Jones—, però jo continuo opinant que una dona ha d’ésser una dona i n’ha de tenir la forma.

—Tinc tant de pit! —és lamentà ella, hipòcritament—. I potser fins i tot una mica massa de pompis…

—No, no Jane! Aquestes preocupacions són ridícules! Precisament ho tens tot deliciós.

Va reforçar l’afalac de les paraules amb el gest i, en un tres i no res, la noia es va trobar amb la seva mà a les natges. Gairebé immediatament, es van besar. Ella duia texans, però a l’home no li va costar gens ni mica d’introduir els dits per sota la trinxa i, tot seguit, va semblar que es quedava agradablement sorprès en comprovar que no duia calces. La Jane va aprofitar aquestes distraccions per descordar-se la camisa amb dissimulació, de manera que en John Smith Jones, en alçar la cara, es va trobar pràcticament amb un mugró a la boca. S’hi va penjar sense vacil·lacions.

—Oh, John! —va fer ella—. Vols dir que fem bé?

—És clar que sí, Jane —la va tranquil·litzar ell—. Tots dos som persones adultes i sexualment madures, experimentades.

L’havia anat arrossegant cap a una raconada, darrera d’un roquissar, on quedarien protegits de mirades indiscretes, si per atzar n’hi havia alguna, i va descordar-li els pantalons sense deixar de besar-la.

—Oh, John! —tornà ella—. Ets tan atrevit…

—Ximpleries! —mormolà l’home mentre li introduïa els dits a la vagina.

Els va enretirar humits i, amb un gest lent, perquè a ella no se li escapés, se’ls ficà a la boca; va fregar un llavi contra l’altre, per apreciar com a bon coneixedor la qualitat de les seves secrecions, i els féu petar.

—Excel·lents —comentà estranyament, i repetí l’operació.

La noia va riure i, joguinerament, li va tocar l’entrecuix, convençuda que hi trobaria una magnífica erecció. Però no hi havia res. Sorpresa, va insistir mentre ell feia un tercer tast i, a la fi, decidida, acabà per extreure del fons de tot un membre curt i tranquil.

—John! —va fer, ara en un altre to, ofès.

—Estic tan impressionat, Jane! —es va disculpar ell.

—Bé…

Sota els seus dits, la vara adquirí una petita tumescència, però continuava essent curta, ridículament inapropiada per a qualsevol mena de possible introducció. Se la va fregar contra la vulva alhora que, amb l’altra mà, li premia els pits sobre la cara. El membre va fer una petita estiradeta i ell va dir, complagut i optimista:

—Ara va bé!

Va separar-se, es va treure els pantalons amb llestesa i féu agenollar la noia. Gairebé ajagut al seu darrera, va llepar-li la gropa, anà orientant la llengua cap al vessant de les natges, la insinuà en la menuda obertura de l’anus i, més avall, tocà el clítoris.

—Oh, Jane!… Oh, Jane!…

A ella, però, se li va acudir de pensar en les formigues i va fer un bot. Els pantalons, que se li entortolligaven a les cames, la van fer caure de nou, ara asseguda, i es va trobar davant del membre d’en John Smith Jones, que també s’havia incorporat. L’erecció era més clara i, instintivament, la Jane allargà les mans i començà a sacsejar-lo.

—No, no… —va dir ell—. Espera.

Va acabar de redreçar-se, mirà al seu entorn i, en descobrir una branca a prop, va fer un salt i s’hi penjà. La noia es va quedar de pedra. Tot d’una, l’instrument s’havia animat fins a l’extrem que gairebé corria paral·lel al ventre. Si l’hagués tingut més llarg, l’erecció hauria estat impressionant. Però la vara no passava dels vuit o nou centímetres.

—Ara —va fer en John Smith Jones.

Ella, que no ho entenia, no es va moure d’on era. L’home s’arrapà més fort a la branca i, sempre penjat com un simi, aclarí:

—Amb la boca…

—Però…

En John Smith Jones es devia pensar que s’hi negava, ja que afegí:

—Em creia que t’agradava, Jane. Al capdavall, tu i el teu marit…

La noia movia el cap, incrèdula.

—Sí, sí! —insistí ell—. Us han vist.

Naturalment, a la carretera. Tal com suposava, els Jones-Brown havien xerrat. Això la va fer tornar a recordar-se de la berruga i, de cop i volta, esclafí la rialla. ¿No era tot prou grotesc? Uns ous amb berruga, els Jones-Brown que es pensaven que feia la fellatio al seu marit en plena carretera, a la llum dels fars, i ara aquest homenet que s’havia d’enfilar als arbres com un goril·la per trempar…

Va atansar-s’hi i avançà les mans cap als testicles, va palpar-los detingudament, observant, de passada, que eren anormalment grossos en relació al membre. No tenien, certament, cap protuberància suspecta. De fet, ni li hauria calgut comprovar-ho; entre aquell fal·lus que va penetrar-la per la porta de darrera i aquesta canya xiscla que tenia davant, no hi podia haver res de comú.

—Jane, que em canso —pregà ell.

La noia va tornar a riure.

—¿No te la deus poder tirar gaire, la June, oi, ara que està prenyada? Si sempre ha de fer exercicis d’aquests…

—La boca, Jane…

Ella va passar els llavis al llarg de la verga, va entretenir un moment la llengua a la base del gland, on s’aglomerava una quantitat considerable i desproporcionada de pell, i se separà de nou.

—Digues, com t’ho fas per tirar-te-la?

—Jane, que estic a punt…

Va tornar a fer-li una passada de llengua d’un extrem a l’altre i alçà el cap. En John Smith Jones es recargolava.

—Com t’ho fas, John? —insistí.

—En…, en una hamaca —mormolà ell.

—I ara, si ho havies de fer amb mi, aquí…

—Jane —implorà l’home—, que no m’aguanto.

La noia va estudiar el membre alterat, però les seves vibracions van indicar-li que encara es podia permetre de donar-li un cop de llengua. Insinuà la punta en la breu obertura, ara tota dilatada, enfonsà la boca fins a l’escrot i tornà a enretirar-la. La vara oscil·là amb violència, però resistí.

—Digues, John, si ho havies de fer aquí, amb mi…

—Que em turmentes, Jane…

Les mans li relliscaven i va contreure els músculs per tal d’assegurar-les novament. La Jane li va passejar l’extrem de la llengua pels testicles.

—Digues —tornà—, què faries?

El cos va convulsionar-se i, tot d’una, inesperadament, la branca es va partir amb un espetec i en John Smith Jones va caure als peus de la noia. Al moment que tocava terra, brollà una font de semen discontínua i tan abundant que la Jane es va tornar a escalfar.

L’home restà on era, gens ni mica enfadat. Tenia un somrís seràfic als llavis i allargà una mà per atreure la noia. La hi va prémer gairebé apassionadament.

—Oh, Jane! Que en saps!… I jo que em pensava que em volies turmentar…

Un altre doll de semen, més breu, retardat, va escapar-se del membre i humitejà el pubis de la noia.

—I jo què, John? —va preguntar ella.

Ella va mirar-se-la picardiosament i mormolà:

—Enfila’t.

—En una branca? Com tu?

—Sí. Ja veuràs que és bo. I no cauràs —va tranquil·litzar-la—, perquè jo et sostindré. O potser també vols caure?

—No ho sé… —va dir ella, pensarosa i encuriosida. I, fos com fos, bé s’havia de fer passar aquell desfici—. Provem-ho.

En John Smith Jones, sol·lícitament, li va escollir una branca una mica alta, s’ajupí perquè se li enfilés a l’esquena i s’anà redreçant fins que la Jane va poder penjar-se amb les mans. Aleshores, encarat amb ella, li va obrir les cuixes, que reposà sobre les seves espatlles amb el pubis una mica distanciat, i li mirà la vagina badada.

—Sí que ets deliciosa, Jane! —li va dir—. Un dia has de venir a l’hamaca amb mi…

Sense donar-li temps de contestar, esclafà la boca contra la vulva i la noia sentí immediatament el dard que se li passejava per les làbia i li fregava el clítoris amb tot de moviments envolupants, ràpids i experts. Després s’endinsà en la vagina, tan prima i dilatada, que li tocava el diafragma.

—Oh, John!… —bleixava.

La llengua de l’home tornà cap al clítoris, s’hi entretingué, provocant-li onades irresistibles de calor, va immobilitzar-se…

—No! —cridà ella.

En John Smith Jones es va separar, observant les contraccions del vestíbul vaginal, que tenia a frec de nas, i es llepà els llavis.

—Hum!… —va fer, extasiat.

Delicadament, va recórrer tota la zona exterior, seguint el dibuix de les làbia, es girà un moment a expulsar l’inevitable pèl que se li havia adherit a la llengua i l’entaforà de nou al trau, on ja restà fins al final, quan ella li descarregava el seu orgasme a la boca.

La branca, aquest cop, no es va trencar, però a la noia les mans ja no la sostenien i es va abatre sobre l’home. Caigueren l’un damunt de l’altre i ella va engrapar-li el membre, per si tenia una altra erecció. No.

—Bé —va ponderar en John quan la seva muller acabà la relació dels esdeveniments—. La gent cada dia em sorprenen més.

—Oi?

—Ara, tot això potser no se li hauria acudit si els Jones-Brown no haguessin xerrat.

—Ho deuen haver dit a tothom —féu la Jane—. Aquest matí, a Cascade, ens hem trobat amb la July Jones i la Jane Smith Brown, i totes dues m’han somrigut d’una manera…

—Sí, hi ha molta xafarderia —sospirà ell, i de seguida afegí—: Què és, això de Cascade?

—Com, què és? Hi vaig a comprar sempre, ja ho saps!

En John es va quedar cellajunt i, sense adonar-se’n, es va tocar el bony.

—Encara? —va enquimerar-se ella—. Això no pot ser, tu. Aquest cop… Escolta, per què no et fas visitar pel doctor Jones Brown? Avui és aquí, l’hem trobat per la carretera que tornava.

—Vols dir… També t’ha somrigut d’aquesta manera intencionada?

La Jane va riure.

—Qui, ell? Deu ser l’únic que no ho sap. Des que es va morir la seva dona que ha quedat una mica al marge de les enraonies de la comunitat.

—No sabia que era vidu —es va admirar en John.

—És això, aquesta mena d’amnèsia… Ara viu amb una neboda. Li telefono, eh?

—Bé… —va fer ell mirant cap a la porta.

Algú pujava les escales ràpidament i, al cap d’un instant, una mà tustà amb discreció. En John va tapar-se amb el llençol.

—Endavant —va dir la Jane.

Era la Betty.

—A baix hi ha un senyor que els vol veure. Diu que és de la policia.

—De la policia? —es van estranyar tots dos.

—Sí, senyora. Ha preguntat pel senyor.

—Molt bé; ja baixem, doncs. —La noia anà per retirar-se—. Betty… Ja has fet el dormitori de la mare?

—No encara, senyora. Ara hi anava.

—Bé; quan acabis ja podràs venir a fer aquest.

—Sí, senyora —contestà ella, sempre seriosa i digna.

Quan va haver tancat la porta, la Jane brandà el cap.

—Quina múrria! Com si no hagués trencat mai cap plat ni cap olla.

—Bé, ja saps com van les coses…

—Sobretot amb tu —va sospirar ella—. Au, vesteix-te. Mentrestant telefonaré al doctor Jones Brown.

Va fer girar un placat de la paret i estirà l’aparell del petit nínxol que quedava dintre. En John, confús, es lamentà:

—També me n’havia oblidat, d’això. Sempre l’hem tingut aquí, aquest telèfon?

—És clar que sí, John. Estàs més malament que no em pensava. Vesteix-te —va repetir.

Va fer-ho al lavabo, mentre ella parlava amb el doctor. Observà que li convenia una afaitada, però ja ho faria després; no calia fer esperar el policia… Què carall devia voler?

En tornar a l’habitació, la dona penjava l’aparell.

—Diu que hi pots anar en havent dinat, a les dues. Normalment no visita, divendres, però farà una excepció. Això de l’amnèsia…

—Una mica relativa —es va defensar ell.

—Així i tot. Som-hi?

Van baixar al pis de sota i, d’instint, es van dirigir al living, però l’home no hi era. Tampoc no era al petit cau que anomenaven el despatx i on tenien quatre llibres, més que res tractats de comptabilitat i uns quants best-sellers. Es van mirar, estranyats.

—Se’n deu haver anat?

De nou al passadís, van sentir un xiuxiueig a la cuina, i s’hi van atansar. La porta era ajustada, però no tancava bé i, per l’obertura de prop de mig pam, van poder veure la Judy asseguda als genolls d’un individu de cabells de color panotxa i proveït d’un gran bigoti. La dona tenia les mamelles a l’aire i explicava:

—Va ser culpa de la meva filla, saps? Mai no li va agradar de mamar i, només me la posava al pit, començava a pitjar amb la boca tancada… Tu no saps la força que pot tenir, de vegades, la boca d’una criatura. A poc a poc, em va anar enfonsant els mugrons i des d’aleshores que se m’han quedat així.

L’home, que tenia una mà sobre la mamella, hi va alçar l’altra i, entre totes dues, va pressionar entorn del mugró, el qual emergí amb un ploc! sonor. Va riure, i la sogra també.

—Ho has après de seguida —va dir-li—. Ho fas igual que el meu difunt marit, al cel sia.

—Però i això altre? —va preguntar el del pèl de panotxa tot fent-li obrir les cuixes per tal de tenir una visió suficient del sexe. Es comprenia que el marit de la dona, vivent o difunt, el deixava ben indiferent.

—També va ser cosa d’ella —explicà la Judy—. Es diria que no volia néixer. Va treure el cap de pressa, això sí, però aleshores es va quedar travada… El tocòleg de l’hospital no se’n sabia avenir. La hi vaig tenir tres dies, jo sempre oberta de bat a bat.

—És estrany que no es morís…

—Oh, no! Les infermeres l’alimentaven bé, amb aigua i sucre, saps? Una criatura en té prou amb poca cosa… Fins després, quan es va decidir a sortir, no vam saber que s’havia passat aquells tres dies amb el clítoris a la mà, estirant-lo.

—I ja tenia força, tan petita?

—No gaire, és clar, però tres dies són tres dies…

—Ves quin acudit!

—No sabia el que es feia, pobreta —la va excusar la dona mentre la Jane, darrera la porta, brandava el cap—. I, al capdavall, n’estic contenta.

—Sí —opinà ell—; és un clítoris com no en corren.

Es va ajupir a besar-lo, però no hi arribava bé i li va caldre fer-la saltar dels seus genolls; s’alçà. Aleshores es va veure que tenia el membre fora i que la Judy l’hi subjectava amorosament. Va haver de deixar-lo anar quan l’home es culivava al seu davant, però tot seguit, amb una rialleta continguda i alhora encisada, s’ajupí també, s’entregirà i, al cap d’un moment, ja eren tots dos a terra, capiculats, amb ella damunt. En caure, l’home es devia torçar un peu, perquè gemegà i va agafar-se’l mentre ella ja s’abocava sobre la vara. Aquell contratemps, de tota manera, no va privar el policia de treure una llengua de pam que es passejava vigorosament per la vagina de la dona. En aquella posició, el trau era encara més extraordinari, car semblava que les làbia se li escapessin cap al cul.

En John estava tan fascinat que proferí una mena de sanglot, però la seva muller el va arrossegar llestament cap al living abans no els descobrissin. Sigui com sigui, la parella no devia haver notat res d’anormal, enderiats com estaven; fins al cap de deu o dotze minuts no sortien de la cuina, ell coixejant i amb el bigoti ple d’escuma. Havien tingut temps i tot de beure’s una cervesa!

—Perdonin —va dir en entrar al living—. La senyora m’ha invitat un moment, mentre esperava…

—Sí, sí —va fer en John, tot observant la sogra—. És vostè, el policia?

—Sí. Però no s’espantin, eh? No és res…

—Segui —va pregar-li en John.

L’home ranquejà fins a la butaca.

—S’ha fet mal, potser? —va preguntar-li la Jane.

El policia envermellí una mica.

—Una petita ensopegada, en saltar del cotxe…

Va escarxofar-se i arribà a temps de contenir un indiscret eructe. En John va decidir que devia estar força satisfet de la seva jornada.

—Veuran… Ens han telefonat del Saint Gregory Hospital…

—Altre cop? —saltà la Jane.

—Bé… Sí, ja sé que els van trucar ahir; ho han dit. Però volien que ho comprovéssim personalment.

—Comprovar què? —inquirí en John.

—Que vostè era a casa, sa i estalvi. L’home, que va ésser arreplegat per un cotxe, prop de l’estació, no ha recobrat encara el coneixement i no han pogut, doncs, interrogar-lo. Ara sabem amb certesa que la documentació que duia sobre, o be la va robar o bé és falsificada. Vostè no l’ha perduda?

En John es va ficar la mà a la butxaca pistolera, on duia sempre la cartera amb els seus papers; hi era. En obrir-la, va veure que no hi faltava res.

—No, no l’he perduda. Miri… —i l’oferí al policia.

—No, no! —i l’home va riure—. No es tracta d’identificar-lo a vostè, sinó a aquest altre… Bé, els comunicarem que, per ara, els caldrà considerar-lo una persona inidentificada. I qui sap si l’hauran d’enterrar així —va afegir—. Diuen que està greu… —Es va aixecar—. Bé, no els molesto més. Gràcies per la seva col·laboració. —Va somriure a la sogra—. I també a vostè, senyora. Ha estat molt amable.

—Ho he fet amb molt de gust —va dir ella amb una rialleta—. L’acompanyaré fins a la porta.

Devia ser perquè coixejava tant que li donà el braç.

A les dues en punt, restaurat amb un bon bistec, una amanida a base d’api i tres ous durs més que la Jane s’havia entossudit a fer-li menjar, en John trucava a casa del doctor.

Va obrir-li la porta una noieta potser de quinze o setze anys que duia shorts i una camisa lligada sobre el melic.

—Em venia a visitar —va dir ell—. Tinc hora amb el doctor. Sóc en John Brown Smith.

Ella ja li somreia.

—Sí, sí. Entri. —Va tancar la porta al seu darrera—. Ara l’oncle no hi és, ha hagut de sortir. Però m’ha dit que l’esperés; potser és cosa de mitja hora.

—Ah! Mitja hora, dius… Tu ets la neboda, oi? No recordava que fossis tan bufona.

La noia tornà a somriure-li.

—Entri —repetí—. Pot passar al living, no cal que estigui sol a la sala d’espera. Té un empaperat horrible! —va confessar-li.

El va precedir pel corredor ample i ell observà el moviment de les natges compactes, que oscil·laven amb llibertat sota els shorts.

En entrar al living va veure que, sobre el divan, hi havia un llibre obert.

—Estudiaves, potser?

—Fins a cert punt —va dir ella.

En John s’inclinà sobre un penis i una vagina meticulosament dibuixats, amb tot de petits números que remetien al peu del gràfic. Se la va mirar.

—De vegades agafo llibres de l’oncle —va explicar ella amb tota franquesa—. Són molt instructius. Segui —li demanà.

—Són uns dibuixos molt complets —va comentar en John.

—Sí. Em sembla que, per primera vegada, he entès perfectament l’anatomia i la fisiologia dels òrgans sexuals.

—Està bé, això, noia.

Ella va plegar una mica els llavis.

—Sí, està bé. Però no acaba de resoldre les coses. Encara tinc problemes, sap?

—Confio que els aniràs solucionant…

—No veig amb qui, per ara —va fer la noia.

—Bé deus sortir amb nois…

Ella va arronsar les espatlles.

—Són uns desgraciats.

En John gairebé esclafí la rialla, però es va contenir. Li feia gràcia la seva vehemència, però no volia ofendre-la.

—Vols dir? En quin sentit?

—No saben res de res. Només de presumir.

—I els professors? —va preguntar-li ell—. No estudies?

—Aquest curs he acabat a la high school. Però allí no et diuen ni una paraula de res que sigui important.

Ara sí que va riure, en John.

—Com al meu temps, ja ho veig.

—I si per atzar a algú se li escapa el mot «sexe», tots es posen vermells com si tinguessin un atac d’apoplexia. Des del director fins als bidells.

—Ho tens malament, doncs —simpatitzà el noi. Féu una pausa i afegí—: Si et puc ajudar…

—Potser sí —convingué la neboda del doctor—. No es cregui, ja hi havia pensat, en vostè.

—En mi? —es va sobresaltar en John.

La noia va afirmar amb el cap.

—Em sembla que és l’home de més experiència d’aquesta ditxosa comunitat. I ara, amb això que m’han dit…

La va interrompre:

—Per què no em tuteges? Com te dius, tu?

—Judy.

—Digues-me John.

—Sí.

—I què t’han dit, Judy?

—Em refereixo a això d’ahir a la nit, quan tu i la teva dona… He vist de seguida que no m’havia equivocat, que no tens inhibicions. No saps com t’envejo!

Ell es va escurar la gorja.

—Bé, potser han exagerat. No et vull defraudar, Judy, però tot va ser força innocent. Sinó que els Jones-Brown, que són maliciosos, ho van voler interpretar com els convenia.

—No ho vau fer, doncs?

—No, Judy.

—Tothom en parla.

—El teu oncle també? —va arrufar les celles—. Un metge…

—Oh, no; no, John! No sap mai res, ell, si no li ho dic jo. Sempre viu una mica als núvols.

—Però tu, no… —va reflexionar ell—. I quins són, aquests problemes que tens? Tampoc no ho sembles gens, d’inhibida…

La noia va fullejar distretament el llibre.

—Les aparences enganyen, John. Parlant, potser no. Però a l’hora de la veritat… no ho sé. Potser ho fa que tots aquests nois són tan sapastres. I que jo sóc poruga.

—Poruga!

—Sí. El dolor em fa por. Així, per exemple, hi ha aquest assumpte de la inserció… Me n’he fet un castell. Per això sóc verge, encara.

—No et deuen pas haver faltat ocasions, bonica com ets.

—Oh, no, no! Però ja et dic que són uns sapastres. I després, ¿a tu et sembla que el seient de darrera d’un cotxe sigui el lloc més apropiat?

—Ben cert que no, Judy. El desflorament s’hauria de fer en unes altres condicions, en una posició determinada.

—Veus? —es va animar ella—. Tu ho saps. En quina posició? No et fa res que t’ho pregunti, John?

—No, no! Ha de ser una posició que asseguri un bon eixamplament vaginal i una…, una inserció, com dius tu, directa, planera. Per exemple, amb la dona al caire del llit, amb les cames penjant…

—Així, vols dir? —va fer la Judy, i esmunyí les natges fins que sobresortiren lleugerament de la vora del sofà.

—Sí, només que més estirada.

—Més estirada, com?

—Aquí hi ha el respatller… Ha de ser en un llit, si és possible.

—Ja ho entenc —va dir ella, i s’aixecà—. Vine…

Va dur-lo a un dormitori petit i endreçat, amb un llit estret, de solter, al qual es va ajeure immediatament. Però era un moble una mica massa alt, d’un model envellit, i els peus no li arribaven al terra.

—Estàs còmoda? —va preguntar-li ell.

—No, gens.

—Ja m’ho semblava. Per sort, hi ha travessers. Repenja-hi els talons…

La noia va alçar les cames i les obrí. En aquella positura, els shorts li tiraven tant que es notava clarament l’èmfasi del pubis.

—Ara sí —va dir—, s’està bé.

En John va atansar-se-li, la subjectà per les anques i la va atreure una mica cap enfora.

—Així. La vagina ha de quedar fora, de manera que al llit només s’hi repengi l’extrem del cul…

—Sí —va acceptar ella—. I aleshores, ¿la inserció com se fa? No és dolorosa?

—Poc o molt, sempre ho és. Al capdavall, s’ha de perforar l’himen. Tot depèn de si és gaire fort, gaire gruixut…

—No sé com el dec tenir, jo…

Va alçar les natges, es descordà els shorts i, amb un sol moviment, els va enretirar cap baix, amb les calces que seguiren dòcilment.

En John es va ajupir a mirar la tavella innocent que s’obria sota el borrissol claret i entendridor, separà delicadament les làbia i inserí un dit que fregà el menut clítoris. El capciró ensopegà amb la membrana, en la qual palpà la petita perforació natural que hauria d’ésser eixamplada pel membre, amb l’inevitable esquinçament.

—Què et sembla, John? —va preguntar-li ella.

—No crec que hagis de patir gaire; és força flexible, molt tendra. Ja correspon als teus anys, això, si bé hi ha casos de tot.

S’anà redreçant i va immobilitzar-se entre les seves cuixes. Va deglutir una mica de saliva i continuà:

—També té la seva importància la lubrificació. Si les glàndules vaginals secreten normalment, tot és més senzill. Ara, el que passa és que sovint, per culpa de la mateixa por, aquesta secreció no es produeix o és massa escassa. No sembla pas que sigui el teu cas.

—No; estic molt humida —va reconèixer la noia—. Però no podria ser que al moment de la inserció aquestes glàndules es tanquessin?

—Sí, podria ser. En sentir el membre per primer cop, de vegades hi ha un assecament sobtat.

—I com es pot saber, això, per endavant?

—No es pot saber, Judy; s’ha de provar.

Ella va desviar els ulls i, sense mirar-lo, digué:

—John… Mai no m’ha agradat de forçar ningú a fer res, ni d’aprofitar-me de les circumstàncies… —vacil·là.

—És clar, Judy —va animar-la ell.

—Però ara, quan les condicions semblen tan òptimes… Perquè ho són, oi John?

—En tots els sentits —va assegurar-li el noi.

—No sé si seria massa demanar, doncs…

Però ell ja es treia els pantalons sense moure’s d’entre les cuixes de la noia. La vara emergí, enèrgica, i fregà el pubis. La Judy es va incorporar i, ara gairebé tímidament, demanà:

—La puc tocar, John?

Ell la hi va posar a les mans. La Judy la hi acaricià i somrigué.

—M’agrada, John. Deu ser feliç, oi, la teva dona, amb una cigala així?

—Em penso que sí.

Ella tornà a alçar l’esguard.

—Em pots tocar els pits, si vols —digué, i es desféu el nus de la camisa.

Eren dues sines menudes i agressives, amb els mugrons rodonets i ara erectes. Els hi va besar i els acaricià breument amb la llengua mentre ella tornava a apoderar-se del membre i el premia contra la cuixa. Després li buscà els llavis i ell l’anà empenyent sobre el matalàs fins que la Judy restà novament estirada i amb el pubis sortit.

Va haver de deixar-li la verga i en John, sense abandonar la boca, en la qual inseria la llengua, substituí els seus dits, s’orientà a les palpentes i introduí el gland en el trau. Va aturar-se i, ara abraçant-la, li mossegà els llavis fins que la noia gemegà i, enardida, va imitar-lo tot subjectant-lo pel coll. El noi va aprofitar-ho per accentuar lleugerament la seva penetració, però immediatament s’enretirà fins a la posició primera i abaixà el cap en direcció a les sines. Les hi anà petonejant centímetre a centímetre, s’entretingué en els mugrons cada cop més inflats, tornà cap als llavis, que l’esperaven impacients…

Un altre petit moviment que coincidia amb les besades li va permetre de guanyar dos centímetres més de vagina sense que ella protestés. L’enfollia amb tot de carícies linguals que la noia contestava amb el mateix interès i amb una urgència dels flancs que ell contenia. Els talons se li van escapar del travesser, però, obedientment, els afiançà de nou i en John aprofità la maniobra per impulsar-se encara sexe endins. Estava segur que ara ja colpejava la membrana, que potser l’esquinçava i tot, però la noia no deia res, continuava rebregant-se contra seu entre sospirs.

Va enfonsar-li la llengua fins a la gargamella, es discutí la possessió de la boca amb la seva i quan ella, desficiada, li clavà les ungles a l’esquena, avançà el membre amb un cop seguit i uniforme.

—Ai!…

Havia separat els llavis i en John, ben ancorat, s’aturà encara. Li amoixà una galta.

—T’he fet mal?

—Molt poc —bleixà ella—. Ja està, John? ¿Ja m’has foradat?

—Sí. Però ara la membrana esqueixada ha quedat molt sensible, adolorida, i cada cop que em mogui… Si vols —li proposà amb un esforç—, la puc treure i, un altre dia, quan cicatritzi…

La Judy va moure el pubis i denegà.

—Ja no ho estic, d’espantada. Tant li fa que em facis mal.

Ell, però, la va anar posseint gentilment, sense barroeria, atent al joc dels seus músculs facials; ara i adés, li besava encara els pits.

—No t’estranyis —li va dir— si no tens un orgasme. En general, la primera vegada, les noies no en tenen.

La Judy va somriure.

—El tindré, John —i tot d’una va alçar les cames i li lligà els peus a l’esquena—. El tindré…

—Com ho saps?

—Perquè tu me’l donaràs.

El noi va accelerar el moviment i, un xic incorporat, li cercà el clítoris amb els dits. Fregava la vara, però així i tot l’acaricià, el turmentà, va prémer-lo fort mentre amb els llavis mossegava els mugrons ara rabiosament vermells.

Ella va deixar caure el cap sobre el cobrellit, on reposà amb tota la galta, allargà una mà cega que cercava la seva i en John la hi agafà.

—Ara… —féu la noia amb la veu trastornada—. No em deixis —sospirà en sentir les convulsions de la verga que ejaculava dintre seu—. No em deixis…

—No…

Va prolongar-ho fins que la Judy descenyí les cames, obligada pel moviment irresistible del cos, i sanglotà sense llàgrimes. Després, quan obrí de nou els ulls, somrigué:

—Sempre havia pensat que tenia ganes que em trenquessis el fil, John.

—Sempre?

—Des que vaig venir a viure amb l’oncle. Però vaig estar a punt de perdre’l abans…

—Amb un d’aquests sapastres?

—Pitjor encara: amb un vell.

—Un vell?

—El vigilant de la serradora.

—Però si no pot! —va exclamar en John.

—Després ja ho vaig veure. Sort d’això. Tenia una pistola i em va fer masturbar tres vegades.

—Quin fill de puta! —es va indignar ell—. És la seva mania.

—Ah, ja ho sabies?

—Sí; també hi he de passar comptes. Caldria que li féssim un escarment.

—Sí, és un vell repugnant.

Ell, però, aleshores la va fer aixecar.

—Més val que et rentis, Judy. No fos cas…

La noia va riure.

—Oh, no! Em trobo en el moment més segur. Ho tinc ben estudiat, això!

El doctor Jones Brown, que s’havia retardat més del compte, es va excusar:

—Perdona, John, ja sé que havia dit a la teva dona… Però de vegades hi ha urgències…

—No hi fa res, doctor. Ja m’ha fet companyia la seva neboda.

—Mal de cap, et deu haver fet —va riure el metge—. No sé què m’hi jugo que no ha parat de fer-te preguntes! És molt preguntaire, ella. Un vici típicament femení.

—Oncle, ja sap que això de generalitzar no està bé.

—Veus?

—S’ha portat estupendament —assegurà en John mentre passaven al despatx.

El doctor Jones Brown va oferir-li una cigarreta, el féu asseure en una cadira i s’assegué al seu davant.

—La teva dona semblava tota alarmada, John —va dir-li—. És clar que ja sabem com són les dones…

—No convé generalitzar, doctor —li recordà ell, i tots dos esclafiren la rialla.

—No, és veritat. Bé, no sé què m’ha dit d’un cop que t’ha deixat sense memòria…

—Sí, tinc alguns lapsus, però res d’important, al capdavall. Sobretot, es tracta de tranquil·litzar-la a ella —digué deseixidament i amb un pèl d’hipocresia.

El doctor Jones Brown va fer un petit gest d’escepticisme.

—No ho sé… El fet és que, ara que t’he vist, et trobo força canviat.

—Canviat?

—És clar que ens veiem poc, ja saps que faig poca vida social, sobretot després de la mort de la senyora Jones Brown, però sóc observador, potser per obligació professional… Sí, hi ha un canvi.

—Deu ser per això del cop —va suggerir en John.

—De seguida ho veurem. Comencem pel començament…

En John va explicar-li com s’havia fet el nyanyo, li assenyalà l’indret i el doctor, tot escoltant-lo, li palpà el bony amb uns dits amables i destres; ara i adés li preguntava:

—Fa mal?… I ara?… Aquí sí?

En acabar, digué:

—Em sembla una cosa superficial. En aparença, no hi ha motiu… Ara et miraré per la pantalla, no fos cas que t’haguessis esquerdat l’os. Vine al consultori.

Va examinar-lo detingudament amb els raigs X, un aparell imponent que ocupava una tercera part de gabinet i que havia heretat del seu pare, metge com ell. N’estava orgullós i ho anà explicant mentre mirava el crani del xicot.

En encendre de nou el llum, semblava satisfet.

—No —va somriure—, no hi ha cap dany seriós… Tens la closca sòlida, noi. Això no vol dir que l’hagis de maltractar…

—Naturalment.

El doctor Jones Brown es va treure les ulleres, va estudiar-les a contrallum i, mentre netejava els vidres, va preguntar:

—Tu et sents bé? Vull dir si tot funciona correctament…

—Em penso que sí.

—Et penses… No n’estàs segur, doncs?

—Sí, sí. És una manera de dir.

El doctor es va tocar els llagrimals amb la punta d’un dit i tornà a posar-se les ulleres.

—Escolta —proposà—, ja que hi som, per què no fem una mica de revisió general?

—Vol dir que cal? —es va mig alarmar el noi.

—No ho sé, si cal. Però no sobra mai. Pensa que a la ciència li interessa més prevenir que haver de sanar. I com podríem fer-ho sense unes revisions periòdiques?

—Bé…

Va fer-lo despullar, l’auscultà sense plànyer-hi temps, li va comprovar els reflexos de les articulacions, el va fer tossir repetidament, li donà uns quants copets a l’esquena, li pessigollejà les plantes dels peus, li va prendre la pressió… Després va alçar-li lleugerament el membre.

—I això com va?

—Va fent —contestà en John.

El doctor, que havia arrufat les celles, féu jugar la pell del prepuci.

—Em sembla observar una certa atonia nerviosa…

—No he notat res —va dir ell.

—Potser et falten estímuls…

—Li asseguro que no, doctor.

—No te n’haurien de faltar, amb la dona que tens. És una gran noia, la Jane.

—És veritat.

—Ara, el que cal és respondre degudament a aquests estímuls. És aquí, on hi ha el perill; en la falta de resposta. De vegades, per deixadesa…, diguem-ho així —i va tornar a tocar-li la vara—, les coses no funcionen com haurien de funcionar. Es poden produir atròfies més o menys parcials, no sé si m’entens…

—Sí, però…

El doctor Jones Brown el va interrompre:

—No sé si la funció crea l’òrgan, com pretenen els transformistes, però sí que et puc assegurar que, sense la funció, l’òrgan no es conserva; que degenera. Ara tu em diràs què té a veure tot això amb el cop que et vas donar i, si m’ho preguntes, t’hauré de dir que potser res. Però cercant un dany, és possible que n’hàgim trobat un altre.

—Doctor, li asseguro que sóc ben normal! —protestà en John.

—Bé, sí, no dic que no. Però aquest relaxament del penis no em sembla correcte del tot. No se’l veu disponible, si entens què vull dir, com ho hauria d’estar en una persona de la teva edat. Quants anys tens, ara, John?

—Vint-i-cinc.

—El teu penis és més vell que tu. Hi ha certes indicacions de senescència que no m’agraden. Amb motiu et trobava canviat… Fa dies que no has dormit amb la Jane?

En John vacil·là.

—Bé, no ho sé… Amb això d’aquesta petita amnèsia, no ho recordo.

—Ni ahir ni avui, però…

—No; això no.

El doctor va considerar novament el membre.

—Sí, observo un principi d’esgotament que podria obeir a una atròfia muscular combinada amb una degeneració prematura del procés nerviós o bé, també, a una insuficiència glandular… Pot ser difícil de determinar. Podríem començar amb una anàlisi del semen, no et sembla?

—No crec…

—John —el va reptar el doctor Jones Brown—, em sap greu haver-te de recordar que el metge sóc jo.

Se’n va anar cap a un armariet i en va treure un recipient de porcellana que recordava una mica un orinal, si bé era considerablement més reduït. Va allargar-l’hi.

—Ara et deixaré sol un moment, i tu…

En John va saltar de la taula medical on era ajaçat.

—Ni parlar-ne! —va protestar—. No tinc el costum de masturbar-me.

—Però John, ara és en interès de la teva salut!

—Ja ha vist que la tinc excel·lent.

—Ho sembla, sí, però aquest òrgan, per un motiu o altre, està flac. Potser m’ho explicaria si haguessis tingut un coit molt recent, diguem durant la darrera mitja hora, tres quarts…

—No —va mentir ell—. Però no em masturbaré. He vingut pel cop; pel bony —va rectificar.

—No té importància, això. ¿És que no t’agradaria ser tot un home?

En John començà a vestir-se. El doctor Jones Brown el mirava, desolat.

—Parla’n amb la Jane, ja veuràs què et diu. Ella es preocupa molt de tu, t’estima, i no és just que la facis infeliç.

El noi es va cordar els pantalons i es ficà la mà a la butxaca.

—Què li dec, doctor?

Sense esperar resposta, va posar-li un bitllet a la mà i va encaminar-se a la porta. Darrera seu, el metge deia:

—Si no te’n preocupes a temps… Els òrgans s’han de fer servir, John; sobretot aquest…

En John va tancar amb un cop.

A quarts de cinc, en tornar a casa després d’una passejada solitària que li restablí els humors tot i que li costava d’identificar els encontorns de la vila, en John es va trobar amb la Jane, que sortia amb la seva mare.

—On aneu? —va preguntar.

—És el meu dia de pòquer —va dir la muller—. De segur que no te’n recordaves…

—No —va confessar francament—. On la feu, avui, la partida?

—Toca a casa de la Jenny Brown Brown. T’havia deixat una nota.

Ell s’adreçà a la sogra:

—Tu també jugues?

—De vegades. —Va mirar-se la noia—. Em podria quedar, si vols…

—No, no! —va protestar la Jane—. A en John li convé tranquil·litat i repòs… Què t’ha dit, el metge? —s’interessà aleshores amb una petita expressió pinçada que l’estranyà.

—Res de particular —digué tot llambregant cap a la casa del costat, on una dona acabava de sortir amb una regadora—. No té importància. Qüestió d’una mica de paciència.

—Hola —va saludar la dona de la regadora, una rossa de mirada expressiva.

La Jane es va tombar.

—Hola, June —va fer—. Que no véns, avui?

—Més tard, potser. No ho sé… Tinc una mica de migranya.

—La saps molt llarga, tu —va riure la Jane—. Vindràs a darrera hora, quan ja estarem cansades, i t’ho enduràs tot en un parell de partides!

—Si sempre perdo!

—Divendres passat, si no ho recordo malament, ens vas guanyar tres-cents dòlars.

—Una casualitat.

—Ja m’agradaria de tenir-les, a mi, aquestes casualitats. —Va tornar a girar-se cap en John—. Si tens gana, a la nevera trobaràs uns quants ous durs.

El xicot es va posar les mans al cap i elles dues van allunyar-se carrer avall, rient. Va sentir que encara bescanviaven unes quantes frases alegres amb la veïna.

Al pis no hi havia ningú. La Betty ja se’n devia haver anat; pel que havia entès, se’n tornava en havent dinat. Va servir-se un whisky fluix, amb molta aigua, entrà al cau-biblioteca i va fullejar uns llibres. Però no tenia ganes de llegir i, després de fumar-se un parell de cigarretes, va decidir estirar-se una estona. La Jane tenia raó: li convenia refer les forces.

En arribar al dormitori s’adonà que tenia la camisa enganxada a la pell i es desvià cap a la cambra de bany, on es va dutxar llargament amb aigua freda. Sense vestir-se, tal com anava, va travessar l’habitació per tal d’ajustar les persianes i s’ajaçà. Potser dormiria una mica i tot…

Aleshores va sentir el telèfon. Saltà del llit i ja era a mig camí de la porta quan es va recordar de l’aparell del nínxol. Estirà l’auricular.

—John? —va dir immediatament una veu femenina.

—Sí.

—Sóc la Judy.

—La… Ah, sí! —féu en reconèixer la neboda del doctor—. Què passa, Judy?

—Escolta… Et trucava per dues coses. No t’he preguntat què tenies, aquesta tarda… Que és alguna cosa greu, potser?

—No, gens. Per què?

—És que ha vingut la teva dona. Ara és al consultori amb l’oncle, i deuen parlar de tu, perquè quan te n’has anat ell l’ha telefonada.

—Què li volia?

—No ho sé. Ha dit que li convenia veure-la de seguida que pogués. Ja fa ben bé un quart que estan tancats. Per això em pensava que potser estaves malalt de debò…

—No —va repetir ell, i ara va explicar-se aquella expressió pinçada de la Jane—. I això altre? —es va interessar—. M’has dit que m’havies de parlar de dues coses…

—Sí. ¿Recordes el que hem dit del vell de la serradora, que es mereixia un escarment? Doncs ja he trobat la manera.

—Ah, sí?

—Sí. Què et sembla si aquesta nit anem a tallar-li el prepuci?

L’aparell gairebé li va caure de les mans.

—Com?

—Sí, el prepuci. Sé com fer-ho.

—I això et sembla un escarment?

—És clar. Diuen que quan estàs acostumat a tenir-lo i te’l tallen, el fregadís del gland amb la roba resulta força molestos.

—Bé, no sé… —va contestar, divertit—. I els jueus? ¿Els circumciden, oi?

—Però ho fan de petits; és diferent, John. ¿No trobes que és una bona idea? I no hi ha cap perill. Vull dir que no se n’ha de morir ni res d’això.

—I els instruments? Caldria…

—L’oncle té de tot —el va interrompre ella—. L’anestesiarem localment, encara que no s’ho mereixi, el porc!

—Sí, es podria fer —va concedir en John, cada cop més seduït per la pensada—. Ja podràs sortir, tu, a la nit?

—M’escaparé. No serà pas la primera vegada… Què et sembla si t’espero a les onze? L’oncle ja serà a dormir. Vine amb el cotxe, perquè si trec el nostre em sentirà.

Ell no va pensar-s’hi més.

—D’acord. A les onze en punt.

—I… Escolta, John —va tornar a fer la noia—. T’empiparà que porti una amiga, la Jenny Brown Jones?

—Que no som prous, tu i jo?

—És que també en va abusar, d’ella. I ja li n’he parlat, saps?

—Què li va fer?

—Va obligar-la a mamar-l’hi. ¿T’imagines quin fàstic, amb un vell? Té moltes ganes de venir, John.

—Molt bé —s’avingué el xicot—. Suposo que no ho has dit a ningú més…

—No; només a ella. Serem nosaltres tres sols. Tu em véns a buscar i aleshores l’anirem a recollir. Et va bé?

En penjar, va tornar-se’n al llit, on es va fer un tip de riure. Mai no se li hauria acudit, a ell, aquella mena de venjança. Sí, la idea era bona. De segur que es divertirien de valent. El vell es mereixia allò i molt més.

Es va anar endormiscant sense deixar de pensar-hi i, pel seu cervell, començaren a desfilar tot de membres circumcidats en els quals l’anell del prepuci era rebatut cap a la rel, com si fos un joiell en un dit. En alguns es veien tatuatges de vagines, de mamelles, de natges, i a llur damunt s’inclinaven tot de cares encuriosides que escoltaven les explicacions d’algú, probablement un guia, car ara resultava que les vergues eren exposades en una vitrina, al bell mig d’una sala ampla i ben il·luminada. Els cristalls, sorprenentment, no privaven que se sentís l’olor d’aquella carn que semblava ben conservada però que es devia començar a descompondre… Però tampoc no acabava de semblar una olor de mascle, de manera que potser no procedia de l’interior de les vitrines, sinó d’alguna de les dones que feien rotllana. Va ensumar i la sentor va accentuar-se com si la tingués a frec de nas. Era dolça i càlida, marejadora.

Va fer un moviment que, des del somni, el traslladà a la realitat i, tot d’una, va adonar-se que la seva vara fregava una superfície pilosa i xopa que tot seguit es transformava en l’entrada d’una cavitat. Quelcom que no era una mà l’engrapava amb discontinuïtat, com si la paret aquella, o el que fos, es distendís per tornar a prémer-lo i a arrossegar-lo cap a un interior alhora bla i consistent que li amorosia el gland.

Totalment despert, va avançar lleugerament les mans i va trobar-se amb un cos que reposava prop seu, ni panxa enlaire ni ben bé de costat, sinó en una posició que participava de totes dues. De l’entrecuix es desprenien uns efluvis puixants i terriblement femenins que recordaven els del somni.

—Jane… —va mormolar mentre li tocava els pits.

—Xiiit! —féu ella tot desplaçant una mica la gropa perquè encaixés més bé amb el pubis d’ell.

Emocionat, va comprendre que, a la fi, es trobava dintre la vagina de la seva muller. La postura era un xic complexa, amb una cama entre les cuixes de la dona i ella entregirada, mig cavalcant al seu damunt, d’esquena, però reposant encara totalment sobre el llit. No recordava que ho haguessin fet mai, així. Resultava meravellosament còmode i no el privava gens ni mica de moure’s. La inserció en el trau era profunda i li permetia, alhora, de tocar la zona púbica i, amb l’altra mà, els pits, que ara semblaven més amples.

Sense desembeinar, va redreçar-se i li besà els mugrons mentre esmunyia el braç dret per sota el cos estirat i li acariciava l’altra sina, que ara podia empresonar amb el palmell. Ella hi va correspondre amb un moviment que l’obligà a remuntar més la cama i, de passada, enfonsava encara un fal·lus que, aparentment, ja no podia anar més enllà.

Va palpar-li el ventre, s’entretingué amb la boscúria que, en tocar-la, no semblava tan espessa, i la dona va passar-li dos dits per sota l’escrot. El membre vibrà i ella tancà més les parets, tornà a dilatar-les, les tancà de nou, com si el munyís… Va inclinar-se cap als llavis, li inserí la llengua a la boca i ella gemegà blanament. Ara bellugava la gropa i la vara entrava i sortia amb una remoreta líquida mentre de les mamelles endurides s’escapava quelcom de viscós que li enganxà els dits.

Enardit per aquell fet inexplicable i per l’olor cada cop més puixant de femella, afegí els seus moviments als de la dona i les mans de tots dos van coincidir a l’indret on els sexes es confonien. Les làbia exteriors eren inflades per l’excitació. Després el ventre se li tensà, encara més, i en John va sentir la contracció de les cames que, seguidament, s’estiraven sense expulsar-lo. El pubis pujà amb una força enorme, com per no deixar-se perdre ni una gota del semen que rajava a sacsejades…

Va continuar acariciant-la, ara suaument, i mormolà:

—Jane…

—John… —féu ella.

El noi va estirar el braç i encengué el llum de pressa, sobtat per la veu que no reconeixia; parpellejà. Quan hi va poder veure, s’adonà que ella somreia. Era la veïna rossa que una estona abans havia sortit a regar les flors!

—Però… —va començar, i, encara sorprès, va constatar que el membre continuava dintre la vagina, retingut per l’abraçada puixant dels músculs que s’havien tancat.

—Em dic June —digué ella.

—Sí, ja ho sé. Què hi fas, aquí?

—Ja ho veus —va contestar la noia, senzillament—. M’has ben inundat, John!

—Però…, però…, com pot ser? —quequejà el xicot, encara tot esbalaït.

Ella va acariciar-li el ventre.

—Tenies una erecció, quan he entrat.

—Ah!… I què venies a buscar?

—Volia que me la clavessis. Des d’ahir que estic d’allò més excitada per tu… La June Jones-Brown no ha mentit pas gens; la tens ben bé com va dir… Oh, John, quin bo m’has donat! —Sospirà—. Llàstima que no em pugui quedar més estona; la nena ja deu estar desperta i en aquesta hora se’n va la noia que la vigila els dies que juguem al pòquer…

—Tens una nena?

La noia va riure.

—Que no ho saps? —Va prémer-se un pit i projectà un petit doll de llet cap als seus llavis—. La teva per la meva, John…

A ell, però, se li acabava d’acudir una altra cosa.

—El pòquer, és veritat! Ja deuen estar a punt de plegar… De pressa, June, abans que no vingui la Jane.

Va separar la cama, però el membre no es va moure de l’interior de la vagina. Estirà, de primer lleugerament i tot seguit amb més energia. La vara continuà arrelada.

—Com pot ser?

—Tinc unes parets molt arrapadisses que més aviat s’estrenyen cap a fora —li va confessar ella—. I amb el teu gland… —va subjectar-se les làbia per tots dos costats i eixamplà el trau—. Ara.

Ho va provar de nou, sense resultat. Una part del fal·lus es negava a deixar-se desallotjar, i s’obstinà fins i tot quan la noia alçà la cuixa, la passà incòmodament cap a l’altra banda i ell es va quedar cavalcant-la.

—No ho entenc —digué en John—. Al capdavall no trempo, ara.

—Ja t’ho he dit, és el gland —repetí ella—. La pressió l’infla i…

—No ens podem quedar així. A veure, potser si et giraves d’esquena…

A poc a poc, amb penes i treballs i gràcies, sobretot, a la tremenda agilitat que manifestava, la June va tornar a alçar la cama mentre ell es redreçà com podia, i, seguidament, s’acabà de tombar i li oferí la gropa. En John estirà.

—Obre’t més…

Va ajudar-la, ara frenètic, però continuaven enganxats.

—Anem al bany —se li acudí—. Qui sap si amb una mica d’aigua…

—Em sembla que se’t torna a posar grossa! —rigué de nou la noia.

—Sí…

No va acabar. No havien sentit la porta, però ara unes passes s’enfilaven per l’escaleta. Es va quedar immòbil, encarcarat, i clavà una altra estirada bo i dient:

—Déu meu, la Jane!… Correm…

Tot just saltaven del llit quan la seva muller entrà. Duia un somrís als llavis, però va congelar-se-li a l’acte.

—John! June!

Tots dos es van deixar caure altre cop sobre el matalàs i ell esbufegà. La Jane continuava mirant-los i anava avançant. S’aturà prop del llit i, impacient, va dir:

—Bé, que sóc aquí!

Li va contestar la June:

—És que no ens podem desenganxar, Jane…

—Que no podeu… —Va abaixar-se, introduí una mà entre el ventre del seu marit i les natges de la noia, i aleshores va riure—. Com dos gossos!

—Que no són coses de broma, Jane! —la reptà en John.

—He d’anar a casa —va dir la June—. La nena…

—Calia pensar-hi abans. ¿A tu et sembla que està bé entrar aquí d’amagat meu per fer-te-la clavar per en John? Calenta, més que calenta!

—Jane… —mormolà ella—. Tot era a fi de bé. Us admiro tant, a vosaltres…

—Ah, sí? A ell, deus admirar.

—A tots dos, Jane. Que us estimeu per les carreteres…

La Jane, sense una paraula, se’n va anar al bany i engegà l’aigua calenta. La sogra treia el nas per la porta.

—Què… —Va emmudir abans d’unir totes dues mans, com si anés a resar—. Oh, John! —Se’ls va atansar, encuriosida—. Per on li ho fas?

—Calla, Judy! —demanà en John.

—Mare —va cridar la Jane, des del bany—, no comencis a fer saliveres! —Va sortir al llindar—. S’han quedat enganxats, els dos bacons. —Brandà el cap en direcció a la June, tota aplanada sota el pes del xicot—. Doncs a fe, filleta, que deus tenir una figa!

—És el seu gland. Ja el té gruixut de natural i…

—Mare! —va cridar altre cop la Jane en veure que la dona allargava la mà cap a l’entrecuix del noi—. No ho compliquis tot.

—És que jo no l’havia vist mai, una cosa així!

—No és una raó per potinejar-lo. Acabaries per fer-lo excitar de nou.

La June va alçar el cap.

—Potser seria una bona idea. Si ho tornàvem a fer…

—Prou que ho voldries, eh? No cal que et comencis a escalfar, perquè…

—Ja ho estic —digué ella.

—Ho estàs?

Va atansar-se de pressa al llit i li palpà l’entrada de la vagina mentre la mare protestava que a ella no li ho deixaven fer.

—Doncs tens raó! No et pensis, però, que te’l tiraràs al meu davant. —Va donar una patacada al cul del seu marit—. Apa, veniu.

Va ajudar-los a saltar del llit i tots dos, lentament, ella inclinada endavant com si tingués un atac de lumbago, es dirigiren al bany. La Judy els seguia amb la vista clavada en aquells tres o quatre dits de verga que sortien del tall de la veïna. Després, la Jane li va tancar la porta al nas.

—Cap dins! —manà a la parella, i assenyalava la banyera.

Hi van enfilar simultàniament la cama dreta i ella els va sostenir quan alçaren l’esquerra.

—Agenolleu-vos.

Obrí més l’aixeta mentre en John protestava:

—Que crema!

—Més cremada estic jo!

Es va ensabonar les mans, però es repensà, va eixugar-se-les i es va treure la roba per no mullar-se. Amb calces, s’ensabonà de nou i, abocada sobre la banyera, avançà els dits cap al sexe de la June.

—Obre’t tant com puguis… Sense fer forces.

Les dues sines, lliures, penjaven prop de la cara del noi, el qual, potser per afalagar-la i fer-se perdonar, provà de besar-les-hi malgrat el tràngol en què es trobava. La dona el va rebutjar.

—No toquis res, tu!

La June, en sentir-la, es tombà.

—O, quins pits més bufons que tens, Jane! No te’ls havia vistos mai.

—Potser és que no els ensenyo tant com tu. A veure…

Anà envoltant la vara del seu marit d’una capa de sabó contínuament renovada i contínuament dissolta per l’aigua, i introduí els dits al vestíbul ara ben badat de la noia. Ensopegà amb el clítoris.

—On vas, amb això tan infantil? —es burlà—. Hi deus tenir tot el cony. I poc acostumada com estàs a un bon instrument…

—No està bé que te’n riguis, Jane —es queixà la June—. Prou pena tinc que a casa no hi hagi una cigala com aquesta…

—Està bé —s’humanitzà la Jane—. Perdona, però ja comprens com tot això m’ha tret de polleguera…

—Ara —la va interrompre en John.

—A poc a poc —advertí ella—. Amb naturalitat…

—Sí…

El membre anava sortint parsimoniosament, ajudat pels dits de la Jane, que no paraven d’ensabonar-lo. La sogra, que es morfonia, trucà a la porta.

—Ja el té fora?

—Gairebé…

—Jo ho vull veure! —pidolà la dona com una criatura.

Sobtadament, la Jane es va plegar en dos i esclafí la rialla. Els pits se li sacsejaven, rodons i compactes, i se’ls va haver de subjectar com si tingués por que se li escapessin.

—Diu que ho vol veure!… —repetí entre riallades cada cop més convulsives.

Dintre la banyera, en John i la June, contaminats, van començar també a riure. I ella, en veure’ls cloquejar en aquella positura, esclafí de bell nou amb tant d’entusiasme que li calgué asseure’s al bidet. Al cap d’un moment, va dir:

—M’he pixat…

I es va mirar l’entrecuix. Als altres dos els petaven les dents.

—S’ha pixat! —repetiren.

I llavors, de cop i volta, en John va tancar la boca i s’anà redreçant. Amb la veu escanyada, va fer:

—Ja és fora.

La Jane es va prémer el ventre i s’orinà altra vegada.

—Ja la té fora! —va cridar, i reia tan fort que sanglotava.

En John va aturar el cotxe a l’entrada del carrer, s’assegurà que no hi transitava ningú, i saltà. Per sort, la Jane havia aprovat l’expedició de càstig, si bé es negà a participar-hi com ell li proposava a tall de desgreuge.

—Ja saps que no m’agrada de veure sang —li va dir—. I per avui ja n’he tingut prou, d’emocions.

Li havia fet menjar una llauna de sardines i dos ous durs més; és a dir, un, ja que l’altre el va poder dissimular i, en havent sopat, el llençà a la comuna. En aquell moment l’harmonia conjugal ja era novament restablerta. Hi havien contribuït en gran mesura les rialles, però també hi tenia part l’aventura de la Jane amb el metge. Ell, cal dir-ho, havia estat prou hàbil per aprofitar la primera ocasió de tirar-li en cara aquella visita d’amagat.

—Què t’havia de dir, a soles?

—Estava preocupat, el pobre home. No es pot negar que és un bon amic. Té —digué—, m’ha donat aquests comprimits que es veu que estimulen l’apetit genèsic. Ell ho diu així.

—Volia que em masturbés, el capsigrany.

—Sí, ja m’ho ha contat.

—Et deu haver contat moltes altres coses, perquè tinc entès que us heu estat tancats una bona estona…

—T’ho ha dit la Judy, oi? És un dimoni, aquesta noia —va somriure—. És que, ja que hi era —afegí—, he pensat que valia la pena d’assegurar-se que no fos ell el de la berruga.

—Amb la sogra davant?

—La mare? No, que l’he deixada a casa de la Jenny.

—I què, ho és? —es va interessar ell.

—No, no ho és. Pel membre, en canvi, hauria dit que sí. Ja ho he vist abans que se’l tragués, que el tenia llarg… És que jo m’he assegut amb les cames molt altes, saps? No és que sigui difícil, amb aquelles cadires tan baixes que té… Ja havia procurat que les faldilles es quedessin arromangades per la banda de darrera, i aleshores, és clar, en seure, tot ha estat qüestió que la roba tibés una mica. Li devia ensenyar tota la cuixa, fins a les calces. Ara, que no em creia que fos un home d’una reacció tan ràpida; se li ha aixecat de seguida… I feia uns ullets!

—Ho crec. Ressuscitaries un mort, tu!

—De debò, John? —va coquetejar ella, i prosseguí—: M’ha contat la conversa que heu tingut i com t’havia trobat amb poca capacitat de resposta, i ja no cal dir d’iniciativa… Una cosa per l’estil, no sé ben bé com ho ha fet anar. Jo he sospirat i a l’acte ha volgut saber amb quina freqüència, amb quina intensitat… Ja suposava que eren molt baixes. I, segons ell, una dona com jo tenia dret a certes consideracions, a certes assiduïtats… També ho creus així, John?

—I tant!

—A veure si m’ho demostres, doncs.

—Ja saps com m’engresques, Jane —es va defensar en John.

—Jo t’engresco i se’n gaudeixen les altres, oi?

El xicot va contraatacar:

—Tampoc no t’ho passes tan malament, tu! Ara mateix, amb el metge…

—Espera, espera, que no he acabat! Mentre m’anava dient tot això, jo he canviat unes quantes vegades de posició, com si tingués les cames nervioses… Perquè es renovés la perspectiva, saps? Ell s’ha anat enredant una mica, ha repetit el que t’havia dit a tu, que l’abstinència podia ser perjudicial i, si era involuntària, ha afegit, crear tensions que es traduirien en desordres funcionals. De passada ha fet no sé quina al·lusió als ascetes i a les monges de clausura… Jo he posat una cara espantada i he volgut saber si un cert humitejament gairebé constant podia ésser una indicació d’aquests trastorns a què es referia. Li ha vingut com l’anell al dit per proposar-me un petit examen, una petita exploració… Sense això, no podia pronunciar-se. Mentre em treia les calces al consultori ha volgut que li digués encara si, de vegades, els pits em feien mal, i el resultat és que m’he hagut de treure també la brusa… Quan em palpava, he comentat que per a ell devia ser molt dur allò de veure contínuament dones despullades i haver de manipular-los els genitals, sobretot ara que era vidu i no disposava del vas de la seva muller…

—Això has dit? Vas?

—Sí, m’ha sortit així. I a ell li ha agradat. Sembla que és un terme al qual són molt afeccionats els teòlegs. A partir d’aleshores ja no s’ha servit de cap més paraula per referir-se a la vagina… Sí, ha reconegut, de vegades era dur, particularment en una comunitat com la nostra en la qual totes les femelles eren joves o relativament joves. Per sort, no totes eren tan atractives com jo, que reunia una sèrie de qualitats que no se solen trobar plegades… No tan sols tenia unes formes agradoses sinó que els meus òrgans eren perfectes. S’entretenia amb les làbia de fora i de dins, m’ha tocat el clítoris i en observar, segons ell, una certa resposta, ha anat insistint. Un orgasme, m’ha dit, l’ajudaria a aclarir la meva situació…

—Però aquest home està obsessionat per la masturbació! —va queixar-se en John—. Com el vell de la serradora.

—Potser sí —va reconèixer la seva muller—. Ja ho veuràs… Ara, que hi té una gran habilitat, cal confessar-ho. Allò que se’n diu uns dits d’or. Potser és la pràctica, no ho sé… En un tres i no res m’ha fet enfilar a punt de clímax, però sense permetre que em relaxés, perquè era precisament en aquella condició, ha pretès, que revelaria totes les meves necessitats. No —va riure—, de segur que ja no sabia que es deia. Ni jo. Entre gemecs li he contestat que no era just per part meva tenir-lo en la tensió que devia estar i que, al marge de la nostra relació metge-pacient, havíem contret unes determinades obligacions l’un amb l’altre; unes obligacions mútues. És llavors que m’he trobat amb la seva vara a la mà. No sé si la hi he agafada jo o si me la hi ha posada ell, però allí la tenia, ben arrapada i a punt de solfa… Ni m’he adonat que s’enfilava al meu damunt, però tot d’una em cavalcava; sinó que, en lloc de posar-se’m entre les cuixes, se m’havia agenollat a l’estómac i em subjectava els pits. El gland, amb tota la llargada del membre, m’arribava gairebé fins a la barbeta, i he alçat la cara per ficar-me’l a la boca. Ell no ho ha volgut. No parava d’anar i venir entre els meus pits, que movia rítmicament a banda i banda del fal·lus. Ho he aprofitat, és clar, per tocar-li els testicles i assegurar-me si hi tenia una berruga. I no. Eren llisos i molt forts. Es veu que estaven carregadíssims, perquè quan s’ha corregut m’ha deixat xopa. El pitjor és que també estava xopa de la figa i que ell no hi feia res. M’ha calgut introduir-hi els dits per acabar si fa no fa quan ell, esbufegant, reposava la cara sobre les sines. Se li han quedat totes les galtes envescades, ja ho pots suposar.

—Que em pengin! —va dir en John.

—Oi? Quan ens hem recobrat, li he tirat en cara el seu capteniment egoista, tan impropi d’un mascle que ha de pensar no tan sols en la seva satisfacció, sinó en la de la dona. I saps què m’ha dit, aleshores? N’hi ha per fer-se’n creus. Que l’ètica professional no li permetia d’abusar de les pacients!

—No fotis!

La Jane deixà escapar un sospir profund i llarg, entrenyorat.

—Això és l’empipador, que no foto…

La Judy va sortir d’entre les ombres carregada amb una bossa on devia dur l’instrumental i un rotlle de corda. Ara vestia mini-faldilles i un jersei tot destenyit, i la seva careta entremaliada somreia excitadament; unes botes blanques, altes fins damunt dels genolls, li donaven un aspecte d’amazona.

—On vas amb això? —va xiuxiuejar ell tot assenyalant la corda.

—Probablement l’haurem de lligar; més val anar previnguts —va contestar-li la noia.

Ho van deixar tot al cotxe i, a peu, s’encaminaren a la casa de la Jenny, que era la darrera de la petita vila. Ella ja devia espiar per la finestra, perquè s’abocà de seguida, els féu un senyal amb la mà i va enfilar-se a l’ampit, dalt del qual maniobrà per tal de girar-se d’esquena. En John, des de baix, amb la vista alçada, va tenir ocasió de veure un abreujadíssim triangle negre que mal protegia el cul de la noia.

—Això sí que és la mínima expressió possible de calces —va comentar a l’orella de la Judy.

—És que fa calor —li digué ella—. Jo també les hi porto —i va alçar-se les faldilles. Les calces eren tan curtes de trinxa que el borrissol del pubis s’escapava per la banda de dalt.

—I no valdria més anar sense? —va preguntar en John.

—Fa brut —li va replicar la noia al moment que la seva amiga es penjava de mans.

Tenia unes cuixes massisses, de dona feta, però quan va saltar al seu costat en John va adonar-se que potser encara era un pèl més jove que la Judy. Estava grassoneta i els pits li omplien bé el jersei, però la cara, amb aquell nasset arromangat, servava rastres infantils. Les seves botes negres, també per damunt dels genolls, feien més blanca i més mòrbida la carn que no cobrien.

—Com us he retratats, oi? —va riure tot mirant el noi de cua d’ull.

—No ens podem queixar —va somriure ell—. Ha estat prou agradable.

La noia va deixar escapar una altra rialleta i tots tres s’esmunyiren cap a l’indret on els esperava el cotxe. Del fons de tot del carrer, ara, s’atansava algú, però de lluny no el podien reconèixer i elles, per més precaució, van ajupir-se fins que el vehicle enfilà la carretera.

Seien tots tres de costat, una mica premuts, i les faldilles de les noies, que en instal·lar-se havien remuntat fins prop de l’entrecuix, revelaven indiscretament un pet de cuixes tan espectacular que, ara i adés, distreia en John de la seva vigilància de la cinta fosca. Per sort, era solitària.

—Les té maques, oi? —va dir tot d’una la Judy, que observava les seves llambregades.

—Les hi teniu totes dues, cadascuna segons el seu estil.

—Però ella les té més dures —féu la noia—. De fet, té les cuixes més dures de tota la comarca.

—Judy! —es queixà la seva amiga.

—Però si és veritat! Després ja les hi tocaràs, John.

—No sabria comparar-les, jo —va riure ell—. No he tocat les de totes les dones de la comarca.

—Ni cal. Tu ja m’entens. Uf! —exclamà aleshores—. Ni corrent no passa aire!

Es va rebregar el jersei cap a sota els braços i exposà tot el tors, amb els pits menuts i agressius que es dreçaven amb llurs puntes tenebroses en la penombra del cotxe.

—Tu! —va protestar en John—. Amaga’t els pits de seguida! Només faltaria que ens trobéssim amb algú. Després del que va passar l’altra nit, i menors com sou vosaltres…

La noia, sorprenentment, va obeir.

—Què hi feia, la Jane, agenollada al teu davant? —va riure.

—Esperava que passessin els Jones-Brown perquè ho poguessin dir a una petita xafardera que es diu Judy Jones Brown —va replicar ell, benhumorat—. A propòsit, ¿sou parents potser?

—Amb aquells? No, ni ganes —féu la noia despectivament.

—Per què, ni ganes? Què t’han fet?

—A mi? Res. És que no m’agrada de ser parenta amb ningú —explicà infantilment.

La Jenny va dir:

—Entrarem pel camí del torrent?

—Només en conec un, jo —digué en John—. El que passa per davant de la serradora.

—No, no ens convé, aquest —s’enseriosí la Judy—. Si entrem pel del torrent, podrem deixar el cotxe a baix i no ens sentirà. Hi ha una sendera que s’enfila fins darrera mateix.

—Ja em direu per on he de tombar, doncs.

—Sí. Ara, és el segon camí que trobarem.

—Veig que coneixes molt bé els topants.

—M’hi he passat moltes hores, en aquest bosc. I la Jenny també. Saps que els Brown Brown tenen costum d’anar a fer-hi l’amor potser un cop cada setmana?

—No!

—Doncs sí. Serien una parella força agradable si no fossin tan rutinaris. Sempre fan el mateix.

—I què vols que facin?

La Jenny indicà:

—És l’altre, ara.

En John alentí una mica, amb els ulls clavats en l’espessor de la dreta.

—Què vull que facin? Posar-hi una mica més de varietat, d’imaginació. Sempre ho fan davant, davant i, després, darrera, davant. Exactament en aquest ordre. Que t’ho digui aquesta…

La Jenny assentí mudament. Després es decidí a afegir:

—I ella orina cada cop.

—I el vell no els ha molestat mai?

—Em pensaria que no. No hi arriba mai, tan lluny.

—Ah! I ja que parlem d’ell… ¿Deus haver estudiat bé l’operació, oi Judy?

—Sí. Tu l’immobilitzaràs mentre nosaltres el lliguem. Llavors li donaré una injecció normal de xicolaina i benzocaïna que li anestesiarà mig cos. Ja la porto preparada.

—I la intervenció?

—Senzillíssima, ja ho veuràs.

—És aquest —va dir la Jenny, i allargà la mà.

En John va tombar pel camí, una mena de sendera per on semblava que fes temps que no entrava cap cotxe, i anà prosseguint fins a un gual. Obeint les indicacions de les noies, va aturar-se cent metres més amunt.

Van saltar tots, recolliren la bossa i el rotlle de cordes i les dues xicotes el precediren per un caminoi abrupte i relliscós. Pujaven lentament, en silenci, en John amb la vista clavada al seu davant, atret pel panorama bellugadís de dues gropes meravellosament arrodonides per l’obligada inclinació del cos; entre les cuixes que les sostenien s’endevinava una zona càlida sota el triangle de roba que fregava les tavelles adolescents.

Dalt, desembocaren darrera la serradora, on no es veia cap llum ni es notaven senyals de vida.

—Deu dormir, ara —xiuxiuejà la Judy, i va obrir la bossa, de la qual enretirà una llanterna elèctrica—. Veniu.

Innecessàriament blegats, com si s’haguessin de protegir contra una granellada de bales, van contornejar l’edifici fins a un indret on el mur estava parcialment enderrocat. La noia s’aturà de nou.

—Compte, que a l’altra banda potser hi ha troncs.

Va encendre la llanterna, l’apagà gairebé a l’acte i, al cap d’un segon, ja havia desaparegut. Després va treure el braç i els indicà que la seguissin.

No hi havia troncs, però sí que es veia la maquinària siluetejada contra la celístia i uns amuntegaments de taulons que es dreçaven a la dreta. Tot continuava quiet, com si no hi hagués ningú, ni el vigilant. Però hi era.

El van descobrir en una recambró, passada una porta que devia ser la del despatx i a l’altra banda d’una nau amb més maquinària, un camió i un remolc. El terra era ple de serradures que se’ls enganxaven als peus, però tenien la virtut de silenciar llurs passes.

L’home dormia en un catre, nu de pèl a pèl. Va despertar-se al moment que la llum de la llanterna li va caure damunt, però en John ja li saltava al pit, li recollia els braços i els immobilitzava mentre la Jenny, tan ràpida com ell, s’asseia sobre les seves cames.

—Què cony… —va començar el vell.

—Up, do…, up, do…, up, do… —va fer en John.

—Malparit —digué l’home, però no es va bellugar.

Era un individu molt sec, gairebé només amb pell i os, i va estar-se quiet fins que sentí la corda amb què la Judy li lligava els peus. Llavors va espernejar com un conill moribund, però la Jenny tenia el cul ben instal·lat al seu damunt i ell, per acabar de dominar-lo, li va tòrcer el braç.

Al cap de cinc minuts ja estava ben lligat, amb nusos dobles, i la noia obrí de nou la bossa. Fou en aquell moment que la Jenny exclamà:

—Però si té una erecció!

Es van inclinar tots tres sobre el membre erecte i brut que pendolejava solemnement d’una banda a l’altra del ventre. La Judy estava contrariada.

—Així serà més difícil. Jo comptava recollir-li tota la pell per damunt del gland i tallar-la-hi amb un cop de bisturí…

—Ens haurem d’esperar, doncs.

—I si li dura gaire? No, més val masturbar-lo.

La Jenny posava cara de fàstic.

—Ah, el que és jo, no l’hi toco pas, això! ¿Us heu fixat en tota aquesta porqueria groga? I pensar que una vegada…

El coll se li va moure espasmòdicament, com si anés a vomitar, però va limitar-se a escopir. La Judy decidí:

—Ja ho faré jo.

Es va treure les faldilles, probablement per no embrutar-les, i vestida amb aquelles calcetes que semblaven un mocador lligat entorn de les anques, es va instal·lar al ventre de l’home, d’esquena, va tancar els ulls i empunyà la vara amb totes dues mans. Ara, el seu aspecte d’amazona encara era més impressionant.

El vell tenia els ulls encesos i libidinosos i un filet de saliva se li esmunyia per les comissures dels llavis: ara ja no pensava a protestar. En John, disgustat, va tapar-li la cara amb un tros de sac.

—Malparit —va dir immediatament el vell.

La Judy anava passejant les mans ben tancades amunt i avall del membre, tota eixancarrada a frec del pubis proveït de dues dotzenes de pèls blancs, però no semblava que obtingués cap resultat i, al cap d’una estona, la suor li perlejà el front. La verga continuava rígida i, si la deixava un moment, oscil·lava com de primer, indolent, sense augmentar ni disminuir.

—Uf! —va exclamar a la fi—. Ja tinc els braços cansats.

—Si que és dur de pelar —va admirar-se en John—. Deixa, que et rellevaré.

La noia, sense moure’s de lloc, enretirà les mans i el xicot prosseguí la laboriosa masturbació de primer amb la dreta i després amb l’esquerra. Ara, tota aquella capa groga de porqueria que li mig tapava el gland, s’havia anat dissolent i la pell brillava, humida. Els testicles tenien un aspecte flàccid, desagradable.

—Si no té suc, aquest home!

La Judy va tornar a fer-se càrrec de l’empresa i ara es limità a exasperar la sensibilitat del caparró amb l’ajuda del prepuci. L’home proferia tot de renills apagats i quan en John, un cop, va alçar el tros de sac que el cobria, va veure que els ulls gairebé se li escapaven de les conques; semblava extasiat.

La Judy reposà de nou, panteixant.

—Ara tu, Jenny. Hi hem de ser tots. No et pensis que no ens repugna, a nosaltres.

La noia imità la seva amiga, es va quedar amb les abreujadíssimes calces, tan transparents que a en John li va semblar que fins podia distingir les vores superiors del tall sota una petita mata clareta de pèl, i, de mala gana, s’instal·là sobre el vell i el tocà. A l’acte, com si només hagués esperat la màgia d’aquella mà nova, el gland s’eixamplà perceptiblement, la menuda boca que el limitava badallà i un raig espès i curt, molt groc, embrutà els dits de la Jenny, la qual va saltar com esverada.

Van netejar-lo amb gases que la Judy va treure de la bossa i la vara es va anar encongint. Aleshores la noia li va clavar una injecció al cul i deixà passar uns moments mentre desinfectava el bisturí amb l’alcohol que la seva amiga li vessà en una petita palangana d’algun material plàstic.

—Som-hi.

En John es va inclinar a veure l’operació. No hi havia dubte que la Judy era destra com un autèntic cirurgià. Amb dos dits de la mà esquerra, va recollir el prepuci per damunt del gland, que enfonsava amb un altre dit, una maniobra de segur facilitada per l’extraordinària retracció del membre, ara d’allò més arrugat.

Quan inicià l’escissió, dels dits li sobresortien ben bé dos centímetres de pell. Va tallar-la amb un moviment sec i continuat que no durà ni tres segons. Quan va alçar la mà, una mica bruta de sang, sostenia un anell ample i anormalment gruixut.

—Quina peça, tu! És de col·leccionista!

Però no es va entretenir. L’home sagnava, si bé poc profusament, i s’apressà a desinfectar-li la ferida abans d’embolicar-la-hi amb un seguit de gases amples que subjectà amb esparadrap. No va oblidar-se de deixar el caparró lliure, per si volia orinar. És clar que s’ho hauria de fer damunt…

En John va enretirar el tros de sac que li cobria la cara, potser una mica estranyat que el vigilant no hagués proferit ni una queixa. Va riure: l’home dormia tranquil·lament amb la boca oberta i la barbeta llefiscosa de saliva.

—Ens esperarem una estona —va dir la Judy, prudent, i desà els instruments.

La idea d’investigar el despatx va ser encertada, car encara hi van trobar mitja ampolla de Bourbon al fons de tot d’un calaix de la taula. El llum del sostre no funcionava, potser perquè s’havia fos la bombeta, però amb la claror del llum de peu ja en tenien prou. L’home conservava l’indret en ordre, puix que no hi havia cap excés de pols i el terra era relativament net. Al divan, instal·lat sota d’unes prestatgeries plenes de papers, fallava una molla, però això no va privar que les noies s’hi repapessin. Ni l’una ni l’altra no s’havien tornat a posar les faldilles i ara les breus calces semblaven més escasses que mai.

Van beure a raig d’ampolla per refer-se, sobretot la Jenny, que s’havia impressionat més, i la Judy, relaxada, es féu enrera amb les mans tota la trinxa elàstica de les bragues. Li van relliscar una mica i el petit bosc emergí descaradament.

—Bé, ho hem fet —sospirà.

—No sabia que tenies les mans tan hàbils —va complimentar-la en John.

—Doncs sí, ja ho has vist. —Va mirar-se la seva amiga que li repenjava el cap a l’espatlla i, després d’una pausa, prosseguí—: Escolta, John… He contat això nostre a la Jenny.

Ell va esperar, fitant-les, i s’adonà que la roba de l’entrecuix de les calces s’havia adherit a la clivella de la noia. Dibuixava perfectament la línia del tall.

—Doncs bé…, també té problemes.

La Jenny va abraçar-se-li i amagà el cap contra el seu pit, com si se’n donés vergonya. En John va fer una ganyota que passà desapercebuda a la Judy, la qual encara digué:

—I jo havia pensat…, havíem pensat totes dues… que potser la podries ajudar.

—Bé —reflexionà ell—. Hi ha dues petites consideracions a fer. La primera que potser ella no es troba en el moment més segur, com tu…

—Oh, s’ha pres una píndola! —exclamà la noia.

La Jenny estava gairebé damunt d’ella, tan amagada com li era possible. Tenia unes cuixes imponents.

—I l’altra és que…, bé, en una paraula…, potser no estic disponible, ara…

—Però John! —va protestar la Judy—. Si ja fa ben bé deu hores que tu i jo…

—He tingut d’altres obligacions, des d’aleshores —l’assabentà ell.

—Amb la Jane? —I, sense esperar resposta, s’admirà—: De manera que també ho feu en ple dia. ¡Que m’agradaria d’estar al seu lloc!

No la va voler desenganyar i continuà mirant-les mentre la Jenny, que havia alçat una mica la cara, mormolava unes paraules a l’orella de la seva amiga. Ella va somriure i la besà als llavis. La noia s’hi agafà àvidament i la besada es va perllongar, ara amb tot de tocaments per part de la Judy, que acariciava les natges de l’altra per sota la roba.

—Ei, què feu?

La Judy es va interrompre el temps just de treure-li la llengua i enfonsà de nou els llavis en la boca de la seva amiga. Les mans remuntaren i li van arregussar el jersei fins que els pits quedaren alliberats. En John, sorprès, es va atansar una mica més al divan. Eren unes mamelletes tendres i plenes, amb la peculiaritat que els mugrons no ocupaven ben bé el lloc que haurien hagut d’ocupar; es dreçaven cap a l’interior, desviats com si volguessin tocar-se. Si s’hagués tractat d’uns ulls, el noi hauria dit que guerxaven.

Va palpar-ne un mentre la Judy besava l’altre, i sentí la tija que responia al seu contacte. Ara la noia gairebé cavalcava la seva amiga i la Judy li anà enretirant les calces. La gropa era esplèndida, amb una clivella ben marcada que es perdia cap a l’entrecuix, on la neboda del metge va fer desaparèixer els dits.

La noia hi va correspondre amb una maniobra similar i, al cap d’un moment, totes dues van separar-se per acabar de treure’s les peces que els feien nosa. Es van tornar a abatre l’una sobre l’altra, capiculades en sentit diagonal, ja que al divan li mancava profunditat. En John va veure el cap de la Judy que sobresortia entre les cuixes de la Jenny i la llengua que dardava cap a la vagina. També ella, a l’altre extrem del divan, obria bé la vulva perquè la noia hi pogués inserir la seva llengua.

Silenciosament, amb un principi d’erecció, es va treure els pantalons i avançà més cap a les noies. Palpà les sines de l’una i de l’altra i els ventres humitejats per la suor. El membre s’estirà més quan passejà les mans per la gropa de la Jenny, particularment sensacional en la corba que la unia a les cuixes i, tot seguit, el va prémer contra el tall. Els llavis de la Judy se’n van apoderar un instant, l’abandonaren per llepar de nou la seva amiga i ell, subjectant-lo amb la mà, li va anar fent recórrer tota la fondalada del cul.

Quan va forçar-lo a davallar novament, ja el tenia del tot rígid. Va introduir-lo una mica per damunt la llengua de la Judy, que a l’acte li cedí el lloc.

—No li faràs mal? —va sentir que deia des de sota els seus testicles.

S’aturà en sec; s’havia oblidat que era verge!

—No ho sé —va confessar.

Amb precaució, va avançar un dit cap a la vagina. Ara totes dues s’havien immobilitzat i la Jenny tombava el cap des de l’entrecuix de la seva amiga.

El dit va palpar les parets, progressà una mica més, immediatament lubrificat per les secrecions abundants, va notar unes lleugeres convulsions dels teixits que potser preludiaven l’orgasme i, molt endins, s’aturà contra l’úter.

—No hi ha res, aquí —digué.

—Com, que no? —va protestar la Judy—. Oi Jenny que no t’hi ha entrat mai ningú?

—Mai —sospirà ella.

—No pot ser —va dir encara en John, i tornà a palpar-la—. No tens himen.

Es va agenollar i, amb el coll torçat, va separar ben bé les làbia i esguardà cap a l’interior. Com que a l’indret no hi havia prou claror, inclinà el llum contra el divan i recomençà l’examen. La Judy, que no s’havia mogut de lloc, mirava amb ell.

—Ho veus?

En un racó hi havia com una petita esfilagarsa i la va anar resseguint amb el capciró. Després tornà a mirar, emocionat per aquella vagina carnoseta, pel dibuix gairebé geomètric de les làbia, pel menut caparró del clítoris que vibrava.

—No, no n’hi ha. T’hi deus haver ficat coses…

—Els dits —va reconèixer la noia—. I els de la Judy.

—Us hauríeu d’haver tocat molt…

—Déu n’hi do! Cada cop que parlem d’homes ens escalfem i… —es va tallar i afegí—: També pot ser d’anar en bicicleta. Fins l’any passat hi anava força.

—Sí, pot ser —va convenir en John.

Es va redreçar i féu petar la verga contra la gropa. Totes dues van proferir una rialleta excitada i la Jenny allargà la mà enrera.

—Hi cabrà tota? —va preguntar bo i palpant-la.

—Ara ho veurem.

Va plegar una mica els genolls i, subjectant-li les natges amb les mans, com si la volgués acabar d’obrir, va deixar que la Judy s’encarregués d’inserir el membre en el trau expectant. Va entrar sense dificultats, avançà un xic més, s’aturà i, en veure que la noia, en lloc de protestar o de queixar-se, s’inclinava de nou sobre els genitals de la seva amiga, empenyé fins al fons. La paret era molt estreta i el cenyia amb força.

—Oh! —va fer ella ofegadament, i va moure el cul—. Que plena que em sento, Judy!

—I no és bo?

—Oh, sí!

En John s’inclinà per damunt la seva esquena, li recollí les sines amb les mans i, engrapant-les a tall de brida, anà retrocedint i avançant mentre la Judy, sota seu, li besava els testicles. La llengua s’entretenia per la rel de la vara, pujava fins al pubis, on humitejava la tofa, i tornava cap baix. Després va sentir que li resseguia tota la llargària de la vara cada cop que es desenfundava parcialment i els xarrups que feia per no perdre’s gens de la humitat que el fal·lus recollia en el seu anar i venir.

Totes dues es rebolcaven, inquietes i a punt de caure del divan, i ell accelerà el moviment fins que sentí la pujada del líquid seminal que es preparava a fer la seva irrupció. Alentí immediatament.

—Si esteu preparades, ens correrem tots alhora —panteixà.

Les noies van deixar escapar un assentiment inarticulat i ell encastà el membre fins que ja no entrava més. El va treure gairebé del tot i repetí l’escomesa amb el mateix impuls sobtat. La Jenny gemegava i les parets de la vagina el van abraçar espasmòdicament. La sensació càlida avançà pels conductes interiors amb una pruïja intolerable i, al cap d’un moment, ejaculà contra l’úter de la noia. Va continuar bellugant-se i el semen s’escapà cap a sota, on la Judy el recollia amb la punta de la llengua.

De cop, la Jenny va tancar les natges, deixà relliscar les cames i restà abatuda sobre el cos de la seva amiga. Va estremir-se encara dues o tres vegades, com desassossegada per un calfred, i es quedà quieta, com morta. La Judy s’anà extirpant de sota el seu ventre i, de quatre grapes, abandonà el veïnatge del divan. Tenia una gota de líquid blanc al nas i ell, faceciós, la hi va eixugar amb els llavis. Ella se li abraçà.

—Oh, John! Ets el nostre home!

La Jenny, un xic refeta, s’atansava també, reptant, i l’abraçà al seu torn.

—Sí, el nostre home…

—Bé —féu ell, enquimerat i vagament cellajunt—. Ja sabeu que tinc altres obligacions —els recordà.

Però elles continuaven abraçant-lo i la Jenny el mirava amb uns ulls tan humits i il·lusionats que va inclinar-se i li besà els dos mugrons estràbics. Estava entendrit.