L’estació semblava més fosca que de costum, com si s’hagués fos algun dels llums, i, a la fi, havien substituït el factor que s’encarregava de recollir els bitllets, un individu alt i escardalenc, quec, sobre el qual s’havien manifestat algunes reserves en saber-se que col·laborava més o menys regularment en una revista de poesia avançada; avui, al seu lloc, hi havia un minyó grassonet i d’ulls ingenus que es captenia amb una timidesa d’adolescent.

També havien escampat una capa de grava nova a l’aparcament, prop del dipòsit de l’aigua, on la Jane l’esperava fumant una cigarreta. Va saludar-la amb un gest tan exuberant que fins i tot tentinejà. És clar que hi devien contribuir aquelles tres o quatre copes de més que s’havia begut amb en Jim. I potser també el cop que es donà a la closca en sortir dels lavabos. Encara no entenia com podia haver calculat tan malament les distàncies. Per sort, el bony, amagat pels cabells, gairebé no es notava.

—Avui sí que ha arribat en punt —va dir la noia, i avançà el coll des de darrera el volant perquè ell la besés. Tenia uns llavis frescos i arrapadissos.

—Qui?

Mirava al seu entorn, com si esperés descobrir la presència d’una tercera persona, però a l’aparcament no hi havia ningú més; únicament s’hi veien dos cotxes abandonats. De segur que eren els d’en Joe Brown i d’en Jim Smith, els quals devien haver perdut el tren; ja havia notat que no eren al vagó, on solien trobar-se cada vespre.

La Jane va riure:

—Que n’ets, de despistat! El tren, ha arribat puntual…

—Ah! Que no hi arriba sempre?

—No pas aquests darrers dies, ja ho saps —i rigué de nou.

Aleshores va mirar-se-la. Aquella rialla… ¿També era efecte dels whiskys, això? Era una rialla lleugerament ronca, carnal, i alhora molt jove. De fet, observà amb sorpresa, tota ella semblava més jove i més carnal, avui. S’havia allargat la corba de les celles i el front es veia més ample, potser perquè duia un altre pentinat. Els ulls li reien amb els llavis i, sota, els pits es sollevaven amb un ritme alegre i engrescador que accentuava llur volum. Era curiós; la Jane mai no els havia tingut tan grossos, tan provocatius. Es devia haver fet alguna cosa d’amagat seu, per força.

Va tancar la portella que ella li havia obert i es deixà caure al seu costat, ara amb la vista fita en els seus genolls i en l’inici de les cuixes que exposava la minifaldilla. Eren uns genolls rodonets i tendres, perfectament avinguts amb aquell mig pam de carn bruna que augmentà gairebé fins al pam quan ella va moure les cames.

En John sospirà.

—Cansat? —va preguntar-li la noia mentre engegava a reculons per tal de sortir de l’aparcament.

—No… Com de costum.

No va voler dir res de les copes sobreres, ni del cop. D’altra banda, no estava borratxo ni res que s’hi assemblés. Bé, potser sí que se sentia una mica eufòric, com estimulat… ¿Com s’explicava, si no, que ara, tot d’una, descobrís un seguit de coses a les quals darrerament havia concedit una atenció gairebé distreta?

Va tornar a passejar els ulls cos de la Jane amunt, i una misteriosa intuïció li revelà que no duia faixa. Sota el jersei camiser, cordat tot just amb dos botons, s’endevinava un moviment flexible i voluptuós que… Va contenir la respiració. Acabava d’aturar de nou la vista en els pits i, sense cap mena de dubte, va saber que no s’havia posat els sostenidors. ¿Era per això que li semblaven més abundants? La clivella entre les sines, ampla, s’apregonava lliurement fins a profunditats inesperades. Ell hauria jurat que no tenia les mamelles tan separades…

—Què mires? —va preguntar la noia al moment que, havent girat el cotxe, pitjava l’accelerador. Havia sorprès el seu esguard de cua d’ull i ara, sense distreure’s de la cinta blanca que menava a Marly Town, la menuda vila residencial, continuava observant-lo amb un somrís entremaliat.

En John es va empassar la saliva gairebé sorollosament.

—Res. Estàs molt bonica, Jane.

—John!

Ell es va humitejar els llavis.

—Bonica i engrescadora.

Va allargar la mà cap a les sines i les hi sospesà per damunt del jersei. Immediatament, un mugró rodoníssim i estranyament dur es va perdre entre els seus dits. Fins després no es va adonar que, de fet, era un dels botons.

—No portes sostenidors… —va dir tot esmenant el seu error amb un petit gest que, ara de veres, el va posar en contacte amb el mugró encara ocult. Va sentir una mena de fiblada elèctrica en comprovar que era tan llarg i gruixut, molt més que no recordava.

—Que me’n poso mai, potser? —va riure ella.

—Ah, no?

La noia brandà el cap.

—Quins homes!

Però en John ja li descordava l’altre botó per tal d’introduir la mà amb més facilitat. Tanmateix, era innecessari; els pits, mal continguts per la roba, li van saltar espontàniament als palmells.

—Tu! —protestà ella i, prudent, alentí una mica—. ¿Que potser vols que surti de la carretera?

Les tres o quatre copes de més que portava no el privaven d’entendre en quin sentit ho deia, però va fer veure que hi donava una altra interpretació i, balbucejant, contestà:

—Seria una bona idea…

—Com?

No era estrany que li ho fes repetir, car ell, en aquell instant, no estava en situació de parlar gaire clar; tenia el mugró dret a la boca, i la hi emplenava gairebé tota. Mai no havia vist uns mugrons tan esplèndids. Fos el que fos el tractament que la seva dona havia seguit, no es podia negar que era terriblement eficaç. Eren uns pits que feien venir salivera.

—Que sí, que surtis —va fer mentre les mans substituïen els llavis, i es va haver d’escurar la gargamella per afegir—: Entra al bosc…

—Si som a cinc minuts de casa, John!

—Tomba pel camí de la dreta —insistí ell, encara palpant la tija dreçada en la blancor de les mamelles.

La noia frenà i va aturar-se arran de cuneta.

—Què et passa, John?

—Què em passa, dius?

Va agafar-li la mà i la hi acompanyà a l’entrecuix. La Jane va tocar-lo per sobre la roba i, a l’acte, amb una petita exclamació, el descordà.

—Oh! —féu, quan el fal·lus sortí disparat cap als seus dits.

Ell, però, amollà un renec i es va moure, incòmode. D’algun indret de la bragueta s’havia desprès un fil llarg i resistent que se li clavava al gland. Estirà, però el fil no cedia i únicament aconseguí d’enfonsar-lo més on el prepuci s’allisava cap baix.

—Espera —digué la noia en adonar-se del seu trasbals.

Va atacar l’obstacle amb les dents, però la presència del gland, tan propera als seus llavis, la distreia, i, gairebé inconscientment, hi allargà una llengua llaminera. El membre va tenir una altra estirada dolorosa.

—Ui! —exclamà en John, i rebutjà el cap de la seva dona.

—Potser valdrà més que et treguis els pantalons —suggerí ella—. No és un fil, sinó una colla de fils que s’han entortolligat. Tens la trinxa descosida…

Era dubtós que se n’hagués pogut adonar, i fins i tot que ho veiés ara, atès que empunyava sòlidament la vara amb la mà dreta mentre endinsava l’esquerra cap a l’escrot. La roba, menys sòlida que els fils, es va esquinçar amb un reeec! estrident.

—Déu meu!

Ara, però, quedava més espai per a maniobrar i, a poc a poc, entre tots dos, van anar enretirant la verga de la seva presó. Alliberada, va dreçar-se amb un impuls que l’hauria feta espetegar contra la sivella de la corretja si la noia no hagués esmortuït l’impacte amb la seva mà.

—Oh, John! —va piular amb la veu desvalguda—. Què has fet?

—Com, què he fet?

—Mai no l’havies tinguda tan gruixuda…

—Ah, no? D’on ho has tret, això?

Aquella observació, curiosament, gairebé l’havia indignat. Va fer lliscar el cul endavant i la vara semblà que encara creixia.

—Potser és que mai no havies trempat tan fort —va ponderar ella—. Que dura que és! —féu, i va acariciar-la d’un extrem a l’altre.

Després, sense afegir paraula, engegà altre cop el cotxe i, conduint amb una sola mà, com si li requés d’abandonar aquella captura palpitant, va menar-lo cap al camí que s’obria a la dreta, entre els arbres. Més amunt hi havia la serradora.

—Ens veuran de can Smith —va mormolar ell—. Els treballadors deuen estar a punt de plegar.

—Quins treballadors? Que no saps que fa cinc o sis mesos que han tancat?

—No!

—Si tu mateix m’ho vas dir! Ara només hi ha el vigilant, que hi viu. Estàs tan engrescat —va somriure-li, sempre amb la mà ocupada— que ja no te’n recordes.

—És estrany. Aquest matí mateix…

Però no va poder continuar, perquè la Jane el besava. Tenia uns llavis densos i humits, xucladors, que li van arrossegar la llengua cap a l’interior de la seva boca. Sense saber com, es va trobar altre cop amb els pits a les mans i els va anar palpant, admirat d’aquella fermesa. Els mugrons s’havien dilatat encara i els va pinçar delicadament, com si anés a collir una flor.

—Oh, Jane!

Gairebé no podia respirar i va separar-se una mica. Ella, que ja havia immobilitzat el cotxe, ho aprofità per treure’s de pressa el jersei camiser i les sines, voluminoses, van brillar luxuriosament sota la mica de llum que procedia de la carretera. Les va mirar, engrapant-les novament, i la Jane va posar les mans damunt les seves perquè les hi premés bé.

—Toca’m, toca’m força… —xiuxiuejà.

—Sí… Tens els pits més bonics del món, Jane.

—De debò?

—Dues mamelles precioses —reforçà ell.

—No m’ho havies dit mai.

—És que avui… Déu meu! —va exclamar tot separant-se per tal de contemplar-les més a pler—. Ets meravellosa!

Ella se’ls va alçar per sota, com si els hi oferís, però aleshores en John es va adonar que les faldilles ja gairebé no protegien res; ara s’havien enfilat fins a l’entrecuix, on es veia un petit triangle de roba blanca.

—Cony! —va dir, i tocà les cuixes que s’obrien lentament.

—És més amunt —va riure la noia.

Separà les natges del seient i es va treure les calces. Quan alçà les cames per tal de fer-les lliscar cames avall, ell va introduir un dit furtiu i àvid en el tall humit. Sobtadament, però, la Jane va passar-li la peça olorosa de feminitat per la cara i, aprofitant el seu desconcert, obrí la portella amb l’altra mà i, àgilment, saltà al camí.

—Jane! On vas?

Va saltar al seu darrera, precedit per la llargària del membre, que oscil·lava. Duia encara les calces de la seva dona als dits i, amb un renec, va llençar-les.

Ella corria cap als arbres i, ara i adés, s’arregussava les faldilles perquè el xicot, des de lluny, pogués veure l’esclat blanc de les natges ufanoses i bellugadisses. En John va tornar a renegar i, en precipitar-se endavant, ensopegà amb una rel. Va caure tan llarg com era.

La Jane s’anà esmunyint per l’espessor, cap a darrera la serradora, i baixà cap al rierol. Duia les faldilles definitivament arromangades entorn de la cintura i estava tan excitada que de tant en tant, quan s’aturava a escoltar si ell la seguia, es tocava el clítoris amb un gest incontenible. Va estar dues vegades a punt de tenir un orgasme i el segon cop, gemegant, es va deixar caure en la menuda clariana fosca, on reposà el cos ardent contra l’herbei amorosit per la proximitat de l’aigua. Es va treure les faldilles i, totalment nua, rodolà pel breu pendent fins al tronc d’un arbre caigut que la immobilitzà. Va adonar-se que tornava a tenir els dits a la vulva i tancà les cames ben fort per a reprimir l’espasme que l’amenaçava; els pits se li havien endurit tant, que li feien mal.

Aleshores va sentir la remor que s’atansava: unes passes cautes, però no prou silencioses per no trair la presència d’en John. Va somriure en pensar que, certament, de sang índia no en devia tenir ni una gota i, amb ganes de preparar-li una sorpresa agradable, es va agenollar amb tot el cos inclinat endavant i la gropa alta. Els mugrons s’enfonsaven en la flonjor de l’herba.

La remor s’atansà més i més, cessà, i tot seguit hi va haver un moviment furtiu amb el qual es barrejava una respiració bròfega. La Jane va tornar a somriure i alçà més les natges. Estava tan calenta que les parets de la vagina se li enganxaven tot i que la tenia tan oberta. Amb un sospir, va tancar els ulls.

El panteix era més brusc, ara, i a tocar. El xicot es devia haver agenollat al seu darrera, podia sentir la seva proximitat, l’escalfor que generava la seva presència… I immediatament va sentir també les mans que li engrapaven el cul i, gairebé sense solució de continuïtat, la cremada del membre erecte que anava a penetrar-la. Va riure, baixet:

—És l’altre forat…

El membre es va enretirar sense perdre del tot el contacte amb el seu cos, davallà cap a la vulva i, en aparença sense cap mena d’ajuda de la mà, va endinsar-se a poc a poc entre les làbia. Va anar fins al fons de tot, on sentí que fregava el diafragma que per sort duia posat, i retrocedí amb la mateixa lentitud interminable. En lloc de repetir el moviment, però, el fal·lus abandonà del tot el seu refugi i, seguint sempre la fondalada que partia la gropa, s’atansà al forat agredit de primer i, ara eixamplant-lo amb els dits que recollien la carn cap a ambdós costats, hi penetrà.

La Jane va proferir un petit renill i es va moure per acabar de facilitar la maniobra, al capdavall ja prou planera. La humitat que havia recollit del seu pas per la vagina permetia a la vara d’entrar per aquell camí més estret i no gaire freqüentat. Ja en devia tenir la meitat dintre quan s’aturà, com si vacil·lés. Ella va gemegar, encesa per aquella presència que l’omplia i, decidida, amb un sol cop d’anques, acabà d’empalar-se.

Sentí una mena de pessigolleig que li pujava per les vores del trau; sense fer-ne cas, va projectar la mà enrera i, amb una mica d’esforç, car la posició no era gaire avinent, palpà el membre al moment que retrocedia per enfonsar-se de nou. Que llarg que era! Al cotxe no li ho havia semblat tant i, en canvi, l’havia trobat més gruixut… La va recórrer un estremiment en pensar en les transformacions que podia sofrir aquell instrument de delícies i, prolongant el gest, engrapà els testicles que penjaven més avall, rodons i endurits, gairebé confosos en un de sol. A l’entorn, el pèl era humit, entresuat, i a la dreta s’arremolinava entorn d’una menuda protuberància tova i llargaruda, com una berruga. No recordava haver-la-hi tocada mai, però tampoc no era per sorprendre-se’n; tothom sap que les berrugues creixen de pressa, com qui diu d’un dia a l’altre.

Se’n va distreure perquè el pessigolleig augmentava, s’anava escampant d’una manera impertinent. Amb una frisança, va desplaçar la mà quan la petita nosa atenyia ja les làbia exteriors, i els dits, inesperadament, van recollir un cos bla com la berruga, sinó que aquest va esclafar-se. Li costava de fer-se càrrec de què era, i deixà passar uns segons mentre tot d’onades concèntriques arrancaven de dintre seu i, com enfurides, corrien cap a la superfície. Delirant, va lluitar contra l’orgasme per tal de prolongar la sensació de carn en creixença, en dissolució, però les aigües se l’enduien, la submergien, i una vibració explotà en les pregoneses de les seves entranyes i li inflà els músculs vaginals. Gemegà altre cop i va tocar-se el clítoris, prop del qual tot d’altres cossos minúsculs es barrejaven amb els líquids que la xopaven. La pruïja, d’altra banda, s’escampava tot a l’entorn de les grans làbia i cap a la zona púbica…

Formigues!

Es va moure violentament, encara corrent-se, i proferí un aüc feble que el xicot devia interpretar al seu grat. El moviment del fal·lus s’accelerà, les mans li van matxucar les natges i, amb un gran sospir, va inundar-la.

—Formigues, John! —va cridar simultàniament.

N’hi havia grapats, ara, i s’hi va posar amb totes dues mans, tan esfereïda que la vagina se li assecava. Ni va notar que el membre del noi l’abandonava en plena brollada i que es podia redreçar fàcilment.

Quan ho va fer i es girà, encara eixancarrada, en John ja no hi era. Es va quedar tan esbalaïda que gairebé s’oblidà de la pruïja.

—John! —mig sanglotà—. Que no són bromes…

Tenia el cul tot llefiscós de la descàrrega i va eixugar-se’l amb un manat d’herba.

—John! —va cridar de nou cautament, però el xicot no va contestar-li.

Es va culivar i, en un moment d’inspiració, orinà. Ho va fer per etapes, per tal de poder desempallegar-se de totes les formigues. Deixava escapar un petit rajolí que recollia amb la mà i es fregava abans de repetir-ho amb la mateixa parsimònia. Les maniobres recents li havien remogut els budells i, en deixar anar el darrer doll, quan ja no restava cap formiga, se li van obrir els esfínters. Va defecar llargament i es va fregar amb un altre grapat d’herba.

En John tornava. Potser s’havia imaginat que el perseguiria i ara, en veure que la jugada li havia sortit malament, es rendia. Somrigué i se sentí tota entendrida. Era una criatura! El record del membre que havia hostatjat la féu tornar a humitejar i, fugaçment, lamentà no haver pogut aprofitar encara més aquell coit desacostumat. Les maleïdes formigues li havien abreujat l’orgasme.

La remor de passes es féu més distinta, i ara el noi fins i tot va cridar-la:

—Jane!…

Era un petit crit cautelós, perquè no el sentissin de la serradora.

—Aquí —va fer ella, convençuda que s’havia desorientat i que ara ja no recordava ben bé on queia la clariana.

Al cap de dos segons el va veure desembocar del costat del rierol i, en atansar-se-li, la primera cosa que observà fou la vara dreçada que s’escapava pel descosit dels pantalons.

—Oh! —va exclamar—. Tens una altra erecció?

—Com, una altra? —va protestar ell—. És la mateixa.

—La mateixa? Noi!…

Va saltar-li al coll amb les cames obertes i el féu caure a terra. Ara es tornava a sentir terriblement humida i el besà sense que la distragués el pensament de les formigues. Ell va clavar-li les dents als llavis, li palpà la llengua amb la seva i, tot seguit, li va anar resseguint el cos des dels pits fins al baix ventre, on s’aturà a contemplar l’espès matoll negre, ben visible en la dolcesa de la corba blanca, que allí s’inflava harmoniosament.

Ella alçà les cames, se les recollí per sota els genolls i, ben badades, les va projectar enrera, cap a la cara. El sexe s’obrí amb un petit espetec quan es desenganxaren les parets unides per les secrecions vaginals, i en John el palpà amb tota la mà, admirat de la inflor de les làbia interiors que s’insinuaven sota les altres, rosades també en la tenebra del bosc que es perllongava, més fi, per les vores de la tavella.

En atansar-hi la llengua, però, va immobilitzar-se amb un gest sobtat, i ella sentí que ensumava.

—John…

El xicot va alçar la cara d’entre les seves cuixes.

—Què és, aquesta fortor?

La Jane va anar abaixant les cames.

—Deu ser l’àcid fòrmic.

—Quin àcid fòrmic?

—Se m’han ficat tot de formigues al tall —va explicar ella—. N’hi deu haver moltes, per aquí.

—Més aviat sembla pudor de merda…

La noia s’abalançà llestament endavant, enquimerada, i olorà amb uns badius suspicaços. Tot seguit va fer un bot.

—Sí que ho és!

Tenia tot el cul enllarduscat i, en tocar-se’l, es va embrutar les mans. Va fer una ganyota de fàstic, però li quedava el consol que ell, a despit de la desgràcia, continuava trempant.

—Hem caigut sobre una cagarada! —es lamentà en John.

No va dir-li que havia defecat, sinó que va córrer cap al rierol, al qual entrà. L’aigua només li arribava fins al tou de la cama i li va caldre asseure’s sobre el fons ple de palets punxeguts que li turmentaven les natges. Ell la va seguir després de treure’s els pantalons i els calçotets i la féu estirar de panxa a terra. Va anar netejant-la amb la mà, i la noia va riure.

—Com quan era petita, a la banyera… Ah, ¿no t’he dit que ha vingut la mare?

En John va aturar el gest.

—La teva mare? Què volia?

—Només s’hi estarà dos dies —el va tranquil·litzar ella mentre li engrapava el sexe—. Que dur que el tens, encara —va dir.

A ell, però, ara el preocupava més la sogra.

—Dos dies? Quin acudit li ha agafat, a la vella?

—No és tan vella —protestà la Jane.

Potser no. No se’n recordava gaire; al capdavall només l’havia vista una vegada, d’escapada, al vestíbul d’una estació del metro. Va acariciar un cop més la gropa de la seva muller i, gairebé distretament, insinuà un parell de dits en la vulva coberta d’aigua. Ella va tancar les cuixes i les tornà a obrir.

—No ho hem fet mai, al riu… —comentà.

—No —va dir ell, i l’anà girant de panxa enlaire.

Els pits, massa tibants perquè s’escampessin gaire cap als costats, dreçaven fora de la superfície líquida els mugrons compactes i morbosament bruns. Què carall s’hi devia haver fet? Eren grossos com dues petites nous.

—Déu meu, Jane! —sospirà.

—Què? —va preguntar ella, i aquell somrís també era nou, alhora voluptuós i tendre.

—No ho sé. Tens uns pits…

La noia féu jugar el prepuci gland amunt, però no aconseguí de cobrir-lo i el deixà escapar altre cop membre avall. El mirava amb uns ulls foscos i enderiats.

—Només els pits, John? —va fer.

—Tot —rectificà ell—. Tota tu…

La Jane alçà el pubis i l’aigua s’esmunyí entorn de les anques esponeroses mentre obria les cuixes. Al capdavall del ventre brillava una zona fosca, i ara xopa, que en John mai no havia sabut veure tan extensa, tan espessa.

—John… —mormolà.

Un feix potent de llum els recollí en els seus raigs i, des de darrera, una veu esquerdada va cridar:

—Soldats… ferms!

Tots dos es van tombar, sorpresos, i la llum s’entretingué en l’erecció d’en John abans de passejar-se per les sines de la Jane.

—Què passa? —féu el noi, contrariat, i el fal·lus se li encongí una mica.

—A callar, soldat! —el comminà la veu—. Dempeus!

Es van alçar, convençuts per la punta de l’arma que llampeguejava en la mà invisible de l’home.

—Ferms, soldats! —va repetir el desconegut.

—Escolteu, si és una broma…

El revòlver avançà una mica més, amenaçador. En John i la seva muller es van immobilitzar.

—Perfecte! —va dir la veu esquerdada—. Atenció!… Mans a l’arma!

Com que no en tenia cap més, el xicot es va engrapar la verga. La Jane, després d’una vacil·lació, va ficar-se el dit al trau. L’home proferí un sorollet, s’escurà la gargamella i escopí; amb la veu més clara, manà:

—Masturbació primera! Up, do…; up, do…; up, do…; up, do…

En John va enfadar-se.

—Potser ja està bé, oi? Tot té un límit.

L’individu, sense avís, va disparar-li una bala entre els peus; el noi, automàticament, tornà a subjectar-se el membre.

—Soldats… —repetí el desconegut—. Up, do…; up, do…; up, do…

Marit i muller van començar a masturbar-se, de primer sense entusiasme i, després, arrossegats per l’excitació nerviosa, amb un gest cada vegada més ràpid, més convulsiu. L’home no parava de cantar a tall estrictament militar:

—Up, do…; up, do…; up, do…; up, do!…

La noia va sentir que les cames li feien figa i es repenjà en el seu marit mentre es mossegava la mà que no tenia a la vagina. De cua d’ull, va veure el doll de semen que s’escapava del fal·lus d’en John, amb tanta força que l’ejaculació atenyé la riba del torrent.

—Dispar llarg, soldat —va dir l’individu, aparentment complagut. Va tornar a escurar-se el coll i manà—: En marxa!

A punta de revòlver, els va fer travessar la clariana, però aleshores en John s’aturà:

—Els pantalons…, les faldilles…

El feix lluminós va oscil·lar, irat, i l’home glapí:

—Silenci!

Marit i muller es van mirar i, amb un arronsament d’espatlles, prosseguiren bosc amunt, sempre acompanyats per la cantarella del desconegut. Devia conèixer bé aquells verals, puix que ara i adés ordenava:

—A la dreta!… A l’esquerra!…

Al cap de cinc minuts eren de nou al camí, prop del cotxe que s’havia quedat amb la portella oberta. L’home ordenà:

—Al… to! Mitja volta!

Es van encarar altre cop amb la llum darrera la qual s’ocultava el personatge, el qual respirà a fons, com si s’hagués fatigat, i digué:

—Segona masturbació!

—Un moment! —va fer en John, desesperat—. No deveu pas pretendre que en qüestió de pocs minuts…

Una segona bala mossegà el terra, a l’esquerra de la noia. El xicot emmudí.

L’home va deixar la llanterna sobre una pedra i, sense abandonar l’arma, es va descordar per extreure un instrument flàccid i menut, cap al qual assenyalava.

—Soldat femella…, al peu del canó! —va dir, amb una exageració evident.

La Jane s’hi atansà, indecisa, i ell va posar-li el membre a la mà.

—Segona masturbació! —va repetir amb renovada energia.

Sota els dits de la noia, la vara s’anà inflant mentre en John feia esforços de flaquesa per aconseguir una segona erecció. El desconegut encara cantava:

—Up, do…; up, do…; up, do!…

Potser sí que tenia algun efecte estimulant, perquè àdhuc el fal·lus del noi començà a dreçar-se i, al cap d’un moment, ja trempava gairebé amb tota normalitat. La Jane, pel seu compte, potser amb ganes d’enllestir de pressa, també sacsejava vigorosament la petita flauta del militar. A la llarga, se’n van escórrer unes quantes gotes que caigueren lentament a terra.

—Eixuga’m, soldat! —va dir aleshores l’home.

Ella va netejar-lo superficialment amb els llavis per no haver d’endur-se’n l’esmegna acumulat entre el prepuci i el gland i, com que l’individu la mirava, no s’atrevia a escopir per no ofendre’l. En John, repel·lit per l’espectacle, va perdre duresa i, aprofitant la distracció de l’home, cessà els seus moviments masturbatoris.

—Bona minyona —deia ara el desconegut en un to de veu que semblava més humanitzat. Després, però, la va empènyer i, abruptament, com cansat del joc, cridà—: Als vehicles, soldats!

En John i la seva muller es van enfilar llestament a l’automòbil, d’on, al moment d’arrancar, el xicot, que ara s’havia col·locat darrera el volant, amenaçà:

—Ja tindreu notícies meves, fill de puta!

El vell avançà una passa i baladrejà:

—Insubordinació! Et valdrà un consell de guerra, soldat!

Alçà l’arma i engegà un altre tret. Tots dos van acotar instintivament el cap.

En sortir a la carretera, en John mastegava:

—A fe que me les pagarà! És el vigilant de la serradora, oi?

—Em penso que sí —va dir la Jane mentre es posava el jersei camiser.

—Quin brètol! Perquè és impotent o mig impotent… —Sospirà—. Tantes ganes que tenia de clavar-te-la, Jane!

Ella s’arraulí contra seu i el fregà amb els pits que sobresortien del jersei, encara sense cordar.

—Al capdavall ja ho has fet, John… —va recordar-li.

—Què, he fet?

La noia va besar-lo darrera l’orella.

—Me l’has clavada —digué baixet—. És clar que era per l’altre lloc.

Ell s’ennuegà.

—Què dius?

—Prou que ho saps! Per cert, t’ha sortit una berruga, oi?

El cotxe va fer un zig-zag violent abans que en John tingués temps de frenar amb una roda que penjava sobre la cuneta, a frec d’un gran anunci de sopes concentrades que devien haver posat avui, car a primeres hores del matí no hi era.

—Una berruga? On?

—Aquí, al costat dels ous… —Va allargar la mà per palpar-la i ell va seguir el gest amb la mirada—. Ah, doncs no la trobo!

—És clar que no! No hi ha estat mai!

—Et dic que sí —va insistir la noia—. Te l’he tocada aleshores que em muntaves, quan he…

Ell la va interrompre:

—On?

—Al bosc! On havia de ser?

En John va deixar passar gairebé mig minut i respirà a fons.

—A veure si ho entenc —digué a la fi—. Dius que t’he muntat al bosc…

—Sí, per darrera. ¿Saps que ha estat molt bé, això d’humitejar-te amb els sucs de la vagina? Per això ha entrat tan fàcilment. No m’ha fet gens ni mica de mal.

El xicot es redreçà i va posar-li la mà a l’espatlla per tal d’allunyar-la una mica.

—Jane, al bosc no hem fet més que caure sobre un tou de merda…

—No, abans, la primera vegada, quan t’has atansat tan silenciosament. Jo t’esperava agenollada, però no em creia que et ficaries per darrera…

—Jane —va repetir ell, solemne—. No te l’he ficada per enlloc. Què ha passat?

La noia es desconcertà.

—Ah, doncs no ho sé… Algú, un home… Jo em pensava que eres tu, John! És veritat que m’ha semblat més llarga i no tan gruixuda…

—Més llarga?

—Com si s’hagués aprimat en entrar. Però… —va somriure, colpida per una il·luminació—. Sí, eres tu, John. Ara em vols fer espantar! T’he tocat la berruga…

—No tinc ni he tingut mai cap berruga! —cridà ell—. I encara menys als ous! Mira!

Va saltar del cotxe i se n’anà cap a la banda de davant, on els fars l’il·luminaren. La Jane el va seguir.

—Mira, mira bé!

La noia s’ajupí al seu davant, li va alçar el membre i palpà cap a l’escrot. Després fins va alçar els testicles i, agenollada sobre el terra, avançà la cara.

—No, no hi ha res…

El clàxon d’un cotxe la va fer redreçar ràpidament, i encara va tenir temps de veure el vehicle que s’allunyava i les dues cares que els miraven, somrients. La dona feia senyals amb la mà.

—Els Jones-Brown? —va preguntar tímidament.

En John, cellajunt, fitava la carretera. No recordava que allí fes un revolt.

—No ho sé… —va dir, desorientat.

—Són uns xafarders —es lamentà ella—. Ara escamparan que em fas fer la fellatio pels camins…

—Déu meu, quin dia! —Va picar de peus a terra, enrabiat, fins que el bony del cap li va fer mal. Tancà els ulls—. De primer se’t tira no sé qui, després ens surt aquest vell degenerat i ara, per postres, aquests! Sense parlar de la teva mare…

—Quina culpa hi té, ella? —va protestar la Jane, a la defensiva.

—Cap, però mira que és oportuna. Ja em diràs com entrem a casa, ara, jo sense pantalons i tu amb el cul a la fresca! No tenim ni les claus del garatge…

Van aturar el cotxe darrera la font del petit parc i en John, que al capdavall anava més decentment vestit, atès que els faldons de la camisa dissimulaven una mica la seva nuesa, s’encarregà d’introduir-se d’amagat a la casa, la porta de la cuina de la qual sempre estava oberta.

—Espera’m aquí i, si s’atansa algú, t’ajups. Et portaré unes faldilles.

—No valdria més que hi anés jo? Fet i fet, és la meva mare, i encara que em vegi…

—D’aquí al xalet —va raonar ell— hi ha cent, cent vint-i-cinc metres. Et pot veure qualsevol, fins i tot sense sortir de casa. Sobretot perquè has de passar per sota el fanal.

—Quin fanal? —s’admirà la noia.

—El del carrer. Que no el veus? —i assenyalava.

—Però John, què t’empatolles? Si casa nostra és a l’altra banda, a l’esquerra! On tens el cap?

Ell es va tocar el nyanyo i, un moment, tancà els ulls.

—El fanal sempre ha estat davant del xalet —assegurà.

La noia feia una cara tota estranyada.

—Que no, John! No em pensava que t’hagués impressionat tant, això del bosc…

El xicot va sospirar, sense respondre, i saltà del cotxe. Devia tenir raó, la Jane; ella no havia rebut cap cop. Llambregà d’un costat a l’altre abans de llançar-se a una cursa per a la qual, sortosament, l’havien preparat prou bé a Binghamton, on era el segon corredor més veloç. Avui fins i tot va batre un record, potser. Va travessar l’esplanada com un llamp i, quasi sense frenar, va tombar a la cantonada al moment precís que, d’algun lloc, sorgia un xiscle femení ofegat.

Bé. No tenia importància. A aquella velocitat, ningú no podia haver tingut temps d’identificar-lo i, d’altra banda, ja era a casa. Amb un salt, va plantar-se al replanet i, després d’haver observat que la cuina era fosca, va empènyer la porta.

Va travessar-la a les palpentes, sense ensopegar amb la taula, i va treure el nas al corredor. Més enllà, al living, hi havia llum, però la sogra devia ésser al bany, on se sentia remor d’aigua. Estava salvat. Amb peus de plom, va atansar-se a l’escaleta que menava a les habitacions i alçà el peu…

—Jesús!…

L’aigua encara rajava, però la porta del bany s’havia obert i la dona, que únicament duia portalligacames i mitges, el mirava des del llindar amb uns ulls rodons com un plat. No podia ser la sogra; era massa jove. Tenia unes mamelles extraordinàries, més grosses que les de la Jane i amb els mugrons menuts con dos caps de xinxeta, tan plans que gairebé no sobrepassaven la superfície del pit.

—Qui és…, qui és… Ai! —va fer ella, i es va prémer una mà contra el cor.

—Sóc en John —va dir el noi, una mica incòmode per aquella nosa que li creixia a l’entrecuix i ara sense poder apartar els ulls del pubis de la dona, gairebé tan extraordinari com les sines. El borrissol era negre com el de la seva muller, però perfectament partit en dues faixes per unes làbia llargues i arregussades que permetien de distingir les de sota, ben tancades sobre la vagina.

—John… —mormolà ella—. Quin espant que m’has donat! —Va respirar amb un petit panteix—. Sóc la Judy, la mare de la Jane…

Es repenjà feixugament al marc de la porta i es va prémer un pit. Feia una cara tan angoixada que en John es va precipitar a sostenir-la.

—Judy, Judy… —digué, amoïnat.

—És el cor —xiuxiuejà la dona—. Quan tinc una emoció…

Va fer giravoltar els ulls d’una manera d’allò més estranya, com si anés a desmaiar-se, i relliscà cap a terra. No hi va arribar, però. Ell li havia passat el braç per l’esquena i, d’altra banda, en aclofar-se, la dona va tenir l’instint d’arrapar-se a la vara, ara totalment erecta.

—Judy… Judy… —va tornar ell.

La va ajudar a traslladar-se fins a les escaletes, on la feu seure en un graó. També ell s’hi va instal·lar, atès que la sogra continuava engrapant-lo. Li va somriure.

—No serà res… Em recupero de seguida…

—Puc cridar el metge —proposà en John.

—No, no; de seguida estaré bé —va insistir ella—. Mira com em va el cor…

Va fer-li posar la mà sobre la mamella esquerra, una mica tova, i, un cop més, contemplà aquells mugrons que gairebé desapareixien entre la carn. Ella s’anà redreçant fins que descansà del tot contra el seu cos.

—De moment, he pensat si no series un vagabund, un lladregot… Així, sense pantalons… No t’hi hauria de deixar anar, la Jane, d’aquesta manera… Ai! —va tornar a fer llangorosament.

—Judy… —digué ell.

La dona va alçar una cuixa massissa entre les seves i sospirà.

—Quan em passa això, tinc una gran necessitat de consol.

—Ja ho comprenc… —piulà ell sense gosar protestar en veure que el membre es feia fonedís entre les cuixes blanques. Ara les havia obertes tant, que fins i tot les làbia interiors se separaren. Sobre, emergia el caparró d’un clítoris robust.

—Una gran necessitat de consol… —va repetir—. On és, la Jane?

—Al cotxe. Li he de portar unes faldilles.

—Com, unes faldilles? —es reviscolà la dona—. Que no en duu?

—S’ha quedat amb jersei sol i… Ja t’ho explicaré tot.

Ara la tenia pràcticament instal·lada sobre els genolls i va notar que, amb un petit moviment de no res, la vara penetrava en un món líquid i ample que immediatament l’abraçà amb tot de contraccions musculars.

—No hi hauria d’anar, així —digué la sogra amb tota naturalitat, com si no el tingués a la vagina—. No és decent. Tu ets un bon noi, però —afegí inconseqüentment—. La Jane deu ser feliç, amb tu.

—Em pensaria que sí… Com te trobes, ara?

—Bé; molt bé.

Ell va notar la presència d’un pèl que el destorbava i s’enretirà una mica bruscament. Potser massa i tot, ja que, a la impensada, el fal·lus s’escapà de la seva presó i el gland va aparèixer entre les cuixes de la dona, la qual féu un moviment per tal de garfir-lo de nou amb les làbia.

—Hi ha un pèl —s’excusà en John.

Aleshores la Judy va obrir més les cames i s’ajupí a examinar-se.

—No veig res…

Es va alçar, aclofada, i ell també s’inclinà endavant. Va obrir-li la tavella amb dos dits i el descobrí immediatament sota el clítoris caparrut que oscil·lava.

—Ja el tinc.

El va treure i ho aprofità per contemplar un cop més aquelles làbia sensacionals que, en deixar-les, es posaren a palpitar mandrosament, però seguit, seguit. Irresistiblement atret, hi avançà la boca i, un segon després, hi havia introduït la llengua. La dona sospirava:

—Oh, John… Tu sí que saps fer honor a la hospitalitat…

—John! Mare!

La Jane era a llur davant, drapada de cintura en avall amb un tros de lona i tan vermella de cara com si l’haguessin bufetejada. La dona va somriure dolçament.

—He tingut un cobriment de cor, filleta…

El xicot provà de dissimular la seva erecció sota els faldons de la camisa, els quals quedaren xops a l’acte dels líquids que poc abans havia recollit en les interioritats de la sogra.

—Per què no m’has esperat? T’havia de dur unes faldilles…

—I en canvi li has tret les seves —va fer-li observar la noia, assenyalant la nuesa de la mare.

—No, no! —va protestar en John, ofès—. Era al bany i…

—Te n’hauries de donar vergonya. Amb una dona més gran i després d’haver-te masturbat…

—S’ha masturbat? —obrí els ulls la sogra—. Pobre fillet! Jo, al meu marit que al cel sia…

—Deixa’l tranquil, el pare. Tothom sap que va morir d’una indigestió de figa.

A la dona li van flamejar els ulls.

—Pitjor el teu, que es morirà de gana.

—De gana?

—Si s’ha hagut de masturbar, el pobret…

La Jane va picar de peus, exasperada, i la lona se li va esmunyir dels flancs.

—Si no saps què ha passat!

—A més —persistí la dona—, diguin el que diguin, això no és sa.

La noia recollí la lona i allargà la mà cap al seu marit.

—Vine, tu, que ja passarem comptes!

—No és cap mal, Jane —s’excusà ell—. La teva mare és de la família…

—Té raó —va intervenir la dona—. I les lleis de l’hospitalitat…

—Quina barra que tens! —li escopí la noia.

La Judy es va posar la mà a l’indret del cor i, de passada, s’esclafà tot el pit, bona part del qual va escampar-se cap a sota l’aixella.

—Ai!… —gemegà—. M’agafarà un altre cobriment…

La Jane va mirar-se-la amb una expressió vagament irònica, però ella es va deixar relliscar fins a terra i els ulls li giravoltaren com de primer.

—John… —va mormolar.

—Mare, ja està bé! —va recriminar-li la Jane.

—Que una filla meva… Tanta necessitat d’afecte que tinc… Em deixarien morir com un gos…

Les paraules li sortien de la boca sacsejades, com si hagués perdut el control d’algun mecanisme, i li tremolaven les espatlles.

—Mare, mare! —féu la noia, ara en un altre to. Es va ajupir al seu davant i la lona li va tornar a fugir—. No ens espantis…

La dona aclucà els ulls i va repenjar-se contra el graó amb totes les cuixes obertes.

—S’ha desmaiat —digué la Jane.

—Veus? —li va retreure en John—. Veus a què menen les teves violències?

—Però si jo… Mare, mare!… —i li donava copets a la cara.

La dona obrí un ull malencònic.

—John… —balbucejà—. Necessito tant de consol…

La Jane es va mirar el seu marit i es redreçà.

—Està bé. Potser és veritat.

La mare, més animada, acabà d’obrir els ulls.

—Jo que em pensava que m’acolliríeu amb amor… Una vegada que us visito…

—Sí, mare, ja ho sé. —Va llambregar cap en John i li féu una petita indicació amb la testa.

Ell, però, no es va moure.

—No puc, ara —digué, avergonyit, i totes dues van veure que el membre se li havia arronsat—. Ja saps que les discussions i els crits em posen nerviós…

La dona va gemegar:

—Què farem, ara, què farem? Jo, sense una mica d’afecte…

—Calla, mare! —la va reptar la noia—. Ja hi trobarem solució.

Va inclinar-se davant d’en John i li agafà la verga. Tot seguit, agenollada, va besar-la-hi i hi passejà la llengua mentre amb la seva mà lliure obligava el noi a tocar-li les sines que penjaven dolçament. Quan va veure que ni així no reaccionava, es va ficar el fal·lus a la boca i, amb els dits, li anà acariciant els ous. Va sentir una pulsació feble i accentuà la fricció dels llavis, alhora que ell, per damunt l’esquena, recorria la corba de les natges en direcció a la fondalada que menava a la vagina. La mare, que s’havia aixecat i espiava des de darrera, també va notar la tumefacció creixent i, amb la intenció d’ajudar-hi, va avançar gairebé a cavall de la seva filla i, eixancarrada, atansà la vulva als llavis del seu gendre. Ell abandonà la gropa de la Jane i va llepar el clítoris envermellit per l’excitació. Una olor puixant de femella encesa va inundar-li els badius i la vara va fer un salt en la boca de la seva dona. La Jane somrigué i, parsimoniosament, va recórrer encara els contorns del gland.

—Ja està, mare —digué.

La dona es va anar abaixant, encara ben oberta de cuixes, i s’assegué sobre els genolls d’en John. Ell es va inclinar una mica enrera i el membre apuntà l’interior de la gruta viscosa. Amb un petit moviment ple de destresa, la sogra l’enxampà amb les seves làbia prènsils, que l’arrossegaren impetuosament cap dins, i se li abraçà al coll. Tot seguit, però, enretirà una mà i va allargar-la cap a la seva filla.

—Gràcies, nena… Ara sí que em sembla que em refaré.

Tenia els peus clavats al graó de dalt i una hàbil flexió de genolls li permetia de mantenir el ritme coital sense massa esforç. La verga va escapar-se dues vegades per un excés d’entusiasme, però la recapturà llestament cada cop.

El galop final el va fer amb una perfecció absoluta, sinó que després va resultar que no era el final. En John, que ja havia tingut aquella ejaculació recent, continuava dur, sense vessar-se, dintre seu, i ella es va tornar a llençar a fons, ara amb tot de petits xiscles que augmentaren quan, en sentir-se inundada, es deixà anar enrera i, emportant-se’l, es rebolcà per terra amb un orgasme llarg i sostingut que li sacsejava els pits i el ventre. La Jane tenia la mà clavada a la boca.

—Déu meu!

Hi havia esmerçat tanta energia, la dona, que van haver de reviscolar-la amb més copets a les galtes i un drap xop d’aigua. Quan es va refer abraçà encara el gendre, el va besar, besà la noia.

—Quin clau més bo, fillets meus!

Quan pujaven cap al pis de dalt, va trucar el telèfon, al living, i en John encara va tenir temps, abans de ficar-se al dormitori, de sentir com la Jane contestava:

—Sí, és casa del senyor Brown Smith…

Va encendre el llum i es quedà mirant els mobles; un cop més, la seva muller els havia canviat de lloc i, al llit, hi havia una vànova nova, de color verd clar, en substitució de la que tenien des de casats, groga.

Es va desfer de l’escassa roba que duia i, nu, entrà a la cambra de bany on, en contemplar-se al mirall, li va semblar que feia una cara vagament terrosa, demacrada. No era estrany.

Ja s’havia posat sota la dutxa quan va entrar la Jane amb la lona del cotxe que li havia fet circumstancialment de faldilles i, per damunt la remor de l’aigua, va dir:

—Era un ximplet que pretenia que acabaves d’ingressar al Saint Gregory Hospital…

—Jo?

—Sí. No sé com els agrada tant, a la gent, de gastar bromes tan estúpides…

Brandà el cap i va inclinar-se per deixar la lona darrera la porta. Un moment, la gropa es projectà enfora, rodona i puixant, ben partida per la ratlla a l’inici de la qual, sobre les cuixes, es feia visible una breu tofa negra que es perdia pels encontorns del tall. Quan es va tombar, redreçada, va observar la prolongació del matoll, perfectament triangular, com dibuixat a compàs, que ben just si deixava endevinar l’escletxa del sexe. Era ben diferent del de la sogra.

—No estàs enfadada? —va preguntar-li en recordar la facècia de moments abans—. Vull dir per això que ha passat amb la teva mare.

—Bah! —arronsà ella les espatlles—. Més tard o més d’hora…

—Com que de primer has cridat…

—No hi fa res. A ella li agrada, que li facin quatre crits. Aquest petit joc del cobriment de cor l’excita d’allò més.

—No en tenia pas aquesta idea, jo, de la teva mare… És una dona extraordinària.

—Ha quedat molt contenta —comentà la Jane.

—Amb motiu! —rigué ell, i començà a ensabonar-se els genitals.

Ella avançà cap a la dutxa i es va treure el jersei. Els pits s’alçaren, saborosos i madurs, empenyent cap al cel els mugrons llaminers.

—Deixa… T’ho faré jo.

Va inclinar-se i li va rebatre el prepuci fins que emergí tot el gland, li alçà el membre i va passar la mà per sota, on els testicles tenien un aspecte una mica trist, com si els sobrés pell. La vara, però, caiguda i tot, continuava essent vistosa i ella va somriure-li amb picardia mentre la hi estirava. En John va abaixar-se a tocar-li els pits.

—Em faig creus que els tinguis tan grossos —va dir.

—Com sempre, John… —La mirada se li féu especulativa—. Fet i fet, estàs una mica estrany, avui. Per força et deu haver passat alguna cosa. T’has engrescat potser amb alguna noia que després no ha volgut que te la tiressis?

—T’asseguro que no, Jane.

—Què és, doncs?

—Bé —es decidí ell—. Si vols que t’ho digui, m’he donat un cop al cap.

Va mostrar-li l’indret i ella tocà el bony amb la punta dels dits encara plens de sabó.

—Està molt dur… Com t’ho has fet?

—M’he trobat amb en Jim Smith-Smith, ja el coneixes…

—El de l’agència teatral?

—No, el de les assegurances. Te’l vaig presentar una vegada, ja fa temps, a la porta del Metropolitan Hotel. Ell sortia i…

—Potser sí; no me’n recordo. Cada cop és més difícil d’identificar la gent, amb aquestes repeticions de noms —reflexionà.

—Sí que és veritat —va reconèixer en John—. Gairebé tots ens diem igual, ja. I ens assemblem i tot. De vegades és prou emprenyador, perquè no acabes de saber amb qui parles… Com et deia, doncs, m’he trobat amb en Jim, hem entrat al Tarsi a beure una copa i després, quan sortia del lavabo, he ensopegat amb el muntant de la porta.

Ella va tornar a explorar el bony amb circumspecció.

—Sort que els cabells te’l dissimulen, perquè Déu n’hi do! Demà diré a la Betty que em porti una mica d’àrnica de la que fan a casa seva. Va bé, per als cops.

—La Betty?

—L’assistenta, home!

Ell obrí una boca admirada.

—No es diu Margy?

—Sempre s’ha dit Betty. —Va riure—. Potser sí que t’ha afectat la memòria, el nyanyo. No et fa mal?

—Si me’l toco…

—O potser que ho digui a la June Smith Jones; ella sempre té potingues. M’ha demanat que li anés a fer una estona de companyia, aquesta nit.

—Per què?

—Ja saps que està prenyada —digué ella mentre començava a esbandir-li els genitals.

—La June està prenyada? Primera notícia, tu! Deu fer molt poc, perquè abans d’ahir la vaig veure i no se li notava res…

—John! John! —va esclafir ella—. Si està de prop de set mesos!

—I un be negre! En Joe, el seu marit…

—No, no, que es diu John, com tu! Noi, sí que deu ser seriós, això del cop! Ni reconeixies casa —va recordar.

El xicot es va palpar la banya, preocupat.

—No ho entenc. Si no em passa, hauré d’anar al metge. John Smith Jones… —ponderà—. Doncs no, no el tinc present.

—El caçador, home! Ja saps que sempre que pot s’escapa al bosc…

Es va interrompre, sobtada per una idea, que també devia ésser la d’ell, perquè tot d’una li va subjectar el braç i se la mirà amb una altra expressió.

—Al bosc… —va repetir—. I no podria ser…

Ella ja s’hi havia repensat.

—No; a la nit no hi va.

En John va tancar els punys.

—Si sabia que era ell qui t’havia fet aquesta marranada… Vull saber qui ha estat, Jane. —Va agafar una tovallola i començà a eixugar-se el tors—. Escolta, ¿i si jo també venia, en havent sopat?

La noia va riure.

—I et penses que t’ho dirà, si ha estat ell?

—No. Per sort, però, hi ha aquest detall de la berruga. Si tu… Podries mirar de trobar-t’hi a soles un moment, en algun racó, i… No m’importa fins on hagis d’arribar, Jane. El que em molesta és la traïdoria de la cosa, l’abús… M’entens?

—Sí, és clar. Ho puc provar.

—Ja està dit, doncs —i es va fregar amb més vigor.

De baix, els arribà la veu de la sogra que cridava:

—John! Jane! Quan vulgueu sopar…

La dona s’havia posat una bata, però era molt escotada i, cada cop que s’inclinava endavant, els pits se li abocaven cap enfora. En John, interessat, no parava d’escrutar-los.

—Menja —li va dir la Jane, i li serví un altre ou dur.

—Ja n’he menjat dos —protestà ell.

—No hi fa res. Alimenten molt i tu, avui, has fet exercici de debò.

El noi va resignar-se i continuà ullant les mamelles de la sogra. Ella, que semblava afalagada, s’inclinava cada cop més sovint i, cap a les acaballes del sopar, una de les sines se li escapà del tot de la bata. No va fer res per tornar-la a desar i en John, potser molestat per aquella asimetria, allargà la mà i va treure-li l’altra.

—Té uns pits estranys, oi? —va comentar la Jane.

—Els mugrons, sobretot…

—És culpa del meu marit, al cel sia —va dir la dona—. Abans, de joveneta, els tenia ben sortits.

—I com pot ser? —s’admirà en John.

Ella va agafar-se una de les mamelles amb totes dues mans, va pressionar amb força entorn d’aquella mena de cap de xinxeta de color fosc i, a poc a poc, com si s’escapés d’una beina, va anar sortint un mugró ample i respectable que al darrer moment, en deseixir-se, va fer un ploc! impressionat.

—Eh? —va somriure la Judy—. Què et deia?

En John va fregar-lo amb els capcirons i el mugró augmentà de volum i s’endurí. Al cap d’un instant, quan la dona enretirà les mans del pit, la tija va tornar a desaparèixer entre la carn, ara sense soroll.

—Carall! —exclamà el xicot—. Que em pengin!

Pel seu compte, provà de repetir les maniobres que havia fet ella, però l’esfera restava llisa per molt que s’esforcés. La sogra va guiar-li els dits.

—Així…

El mugró es va anar alçant per segona vegada, lent i rabassudet, i en John, com temorós de veure’l fer-se fonedís massa de pressa, el subjectà amb els llavis, però només el va poder retenir uns segons.

—Que em pengin! —tornà, desconcertat—. I d’això dius que en té la culpa el teu difunt marit?

Ella sospirà.

—N’estava enamoradíssim, dels meus pits —digué—. De tot —va afegir—, però especialment dels pits. Ara, això sí, els mugrons no li agradaven i sempre mirava d’evitar-los; no li agradaven els mugrons de cap dona —aclarí—. Es passava hores i hores tocant-me les mamelles i, és clar, anaven creixent, endurint-se… Quan em vaig casar no les tenia ni una quarta part de grosses…

—I això que hi té a veure? —es va estranyar en John.

—Més que no et penses. A mesura que anaven creixent, els mugrons, que com et dic no tocava mai, s’amagaven, absorbits per la carn de l’entorn.

—És curiós…

—Més curiosa és la història del clítoris —va intervenir la Jane—. Ja t’has fixat com és…

La dona s’esponjà de satisfacció.

—N’estic molt contenta, del clítoris —digué—. El meu ginecòleg assegura que no n’ha vist mai cap d’igual. I mira que amb els que toca ell d’un any a l’altre!…

—I com és que s’ha desenrotllat tant?

—També és cosa del meu marit, al cel sia. Cada nit, després del coit, perquè nosaltres sempre vam ser gent de coit diari pel cap baix, saps?, després del coit, doncs, s’adormia amb el clítoris a la boca. Per a mi era d’allò més agradable, no cal dir-ho… Com que era un home una mica nerviós, movia sovint els llavis i hi havia nits que em feia córrer sis o set vegades. Si estava molt nerviós, onze o dotze i tot, ja veus! Que bé que dormia, jo!

—Déu meu! —exclamà el xicot, esbalaït.

—I això explica també —va completar la Jane— la posició de les làbia exteriors. Després de tants anys de passar-se les nits de bat a bat, s’hi han anat quedant.

El telèfon la va interrompre i s’aixecà de taula mentre deia:

—Ja contestaré jo.

En John tornà a mirar-se la sogra, i ella li va fer l’ullet.

—He estat una dona molt feliç, no ho puc negar.

—¿I com és que a ell no li agradaven els mugrons, si mostrava aquesta afecció pel clítoris? ¿Vols dir que no tenia tendències homosexuals? Ja saps… El clítoris és una mena de penis rudimentari i els pits, sense els mugrons, podrien ser un substitut dels testicles.

—No em facis riure! Massa grossos.

—Bé, qui sap si això no compensava, per a ell, la petitesa relativa del membre… N’hi ha, de coses d’aquestes, Judy!

—Sí —va reconèixer la sogra—. Però de fet era més senzill. La seva mare havia sofert un accident que la va deixar sense mugrons, amb els pits escapçats, i, de petit, perquè no plorés i s’adormís, li donava precisament el clítoris.

La Jane, que parlava per telèfon, cridà:

—John! Vols venir un moment?

En aixecar-se es va adonar que tenia un principi d’erecció, però era molt feble i, abans d’arribar al living, ja havia desaparegut.

—Són altre cop els de l’hospital…, o els qui diuen que són de l’hospital. Si hi vols parlar…

Va empunyar l’auricular.

—Aquí el senyor John Brown Smith —va recalcar.

De l’altre costat es va sentir una respiració feixuga.

—Bé…, perdoni que el molestem, la seva dona ja ens ho ha dit, però com que el pacient porta la mateixa identificació…

—Quin pacient?

—Fa unes hores que ens ha ingressat el senyor Brown Smith, John, de…

—Doncs ja veuen que hi ha confusió —va tallar ell la veu—. Sóc aquí, a casa, i els agrairia que no em truquessin cada cinc minuts. No m’ha passat res! —i penjà.

La Jane no s’havia mogut del seu costat i li va somriure.

—El cop…

—Sí, el cop —va assentir ell, i es tocà el bony—. El cop i la teva mare, ben mirat. Quines experiències, aquesta dona! Com és que no me n’havies parlat mai?

La Jane va riure una mica i, a cau d’orella, li xiuxiuejà:

—Té una inventiva fabulosa. Cada cop s’inventa una cosa diferent.

—Ah! No és veritat?

La noia va negar amb el cap.

—És esguerrada de naixença. ¿Tu saps la feina que tenia per mamar, jo, de menuda?

En John parpellejà.

—I te’n recordes?

—També tinc inventiva —rigué, i el besà. Després, quan tornaven a taula, va dir—: Mare, oi que seràs bona noia i ens rentaràs els plats, aquest vespre? Hem de fer una visita, nosaltres.

Els Smith Jones eren simpàtics, però per més esforços que feia no podia recordar la June. Si no hagués estat prenyada, potser sí, però ara, amb aquell ventre tan avançat… No va parar de tocar-se el bony en tota l’estona, amoïnat, fins que la Jane començà a fitar-lo, cellajunta. Sí, és clar, no servia de res. I, al capdavall, a ell sí que el recordava; era si fa no fa com tots els homes de la comunitat, aquella petita vila semblant o idèntica a milers i milers d’altres viles suburbials que durant els darrers anys havien florit arreu del país, impulsades per una empresa d’envergadura nacional que feia uns preus molt temptadors i donava llargues facilitats. S’havia oblidat, en canvi, que jugava als escacs. Això el va fastiguejar una mica; ell mai no s’hi havia defensat bé, en aquell joc.

Sortosament, només van poder fer tres partides. La Jane, que de primer s’havia desencisat una mica en saber que la June no tenia cap potinga per als cops, va maniobrar bé, amb una perfecció i una sensatesa totalment femenines. Cap a quarts de deu era prop de la finestra, mirant a fora, quan va dir:

—Quina nit més bona!… M’agradaria de passejar, ara! No pas en cotxe, sinó a peu.

—Hi ha lluna, oi? —va preguntar la June.

—Sí, una lluna prima, joveneta… Qui m’acompanya? ¿Per què no us animeu?

—De debò en tens ganes? —s’interessà ell.

—Jo vaig molt feixuga —es va excusar la June—. ¿Per què no hi vas, John?

—Com? —va dir el marit—. Escac i mat.

—John… —el renyà dolçament la muller.

—Ah, sí! —féu ell—. I tant. També m’anirà bé, estirar les cames.

—En John em farà companyia —digué encara la June.

De fet, potser s’alegrava de quedar-se a soles amb ell. Era una orella inèdita i ella estava queixosa del seu marit. No va tardar ni cinc minuts a dir-li-ho.

—Quan us veig tan feliços, a vosaltres dos… Si no fos que no sóc envejosa…

—Però June! —va protestar ell, fitant la cara vagament cavallina i de llavis menuts sobre una barra llarga—. També el teu marit…

Ella va denegar amb el cap i aclucà els ulls, rodonets i enfonsats en les conques massa amples.

—No, John, no. No serviria de res enganyar-se.

El noi, una mica desconcertat, es va servir un whisky de l’ampolla que hi havia sobre la taula, a tocar de l’escaquer; ja era el tercer. La June havia manifestat una estona abans que, ara, ella no bevia.

—Espereu un fill, tu! Això vol dir… —començà.

—Ell vol un fill —aclarí la dona i, amb una mica de feina, repenjà una cama sobre l’altra per sota el vestit folgat que dissimulava la seva gravidesa—. I ara que ja me l’ha fet…

—No, en John no és d’aquesta manera —va oposar-li el xicot, tot i que no en sabia res.

—Les aparences enganyen, John… Què diries si et contava que, des que sap que estic embarassada, no m’ha tocat ni un sol cop?

—Bé… —i va beure un glop.

—És que ja no li agrado —va llagrimejar ella, i es va treure un mocador d’algun indret imprecís—. Li dec fer fàstic… A tu et sembla que faig fàstic, John?

—Gens ni mica, June! Si precisament estàs d’allò més bufona.

—De debò? Si ell pensava també així… —es va mocar i tornà a moure les cames.

—Apa, June, no t’hi encaparris —va fer ell amb els ulls fits en les cuixes ara exposades.

Des d’on era, tenia una visió completa del panorama, facilitada pel llum de peu, i amb sobresalt s’acabava d’adonar que al fons, on convergien aquelles columnes blanques, no hi havia res. La noia no duia calces i, pitjor que això, tot es veia llis, potser amb una menuda insinuació pilosa recollida baix de tot.

—Ja ho dius, tu —somiquejà ella.

El noi, nerviós, es va servir un altre whisky.

—De vegades, quan esteu prenyades, les dones us feu idees —mormolà.

—No, John, t’ho asseguro… I, al capdavall, jo sóc la mateixa de sempre.

—N’estic segur, June. Sempre has tingut unes cuixes molt maques.

—Però faig tanta panxa…

—Tanta, no…

Va beure un glop precipitat i s’atansà a la dona. Ella li va agafar una mà.

—John… Sóc tan desgraciada!

—No ho has de ser, doncs. Les dones, així, encara feu més gràcia.

Va tocar-li el ventre per tal de donar més pes a les paraules i ella, agraïda, se li arraulí. En John va besar-la i tot seguit es deixà caure de genolls al seu davant. Se sentia el cap espès, del whisky, però les mans no havien perdut agilitat. Les va anar remuntant per sota el vestit, al llarg de les cuixes.

—Petita June… —va balbucejar.

Ella obria més les cames i, ara que tenia tota la roba arregussada sobre el ventre, el noi va poder veure que no s’havia enganyat; tot aquell espai púbic visible era net. Encuriosit, va alçar-li les cuixes i, sota, va distingir el començament del tall, el qual, aparentment, més aviat ocupava el cul; se situava ben bé cinc o sis centímetres més enllà d’on corresponia.

Va sentir la fiblada d’una erecció violenta i, atònit, es va aixecar. S’acabà el whisky d’un sol glop i mirà cap a la noia, que continuava badada. Tenia els ulls tancats i bleixava suaument, com si dormís. Quan se li atansà de nou, però, els obrí.

—Em trobes desitjable, John?

Estava tan trasbalsat que només va poder assentir amb el cap. Nerviosament, va acabar d’arromangar-li el vestit fins damunt els pits, plans i amples, amb uns mugronets clars sobre un breu aurèola que gairebé no es distingia de la blancor del conjunt, i els hi besà. Seguidament li va besar el ventre inflat, quasi monstruós en aquella posició que accentuava la gravidesa i, amb una mà, va cercar-li el trau.

Ella, amb un gemec feble, acabava d’alliberar-li la vara i la hi va prémer amb tot el palmell.

—Ai!… —sospirà.

En John es projectà al seu damunt, obligant-la a ajeure’s sobre el divan, però la noia tenia el sexe massa baix, o massa enrera, perquè pogués penetrar-la, i es va haver d’incorporar. Ella el seguí, abraçada, i el noi tingué com un rodament de cap. Devia ésser el whisky, o el cop.

Va fer-la girar de cul i la June s’inclinà contra el moble, eixancarrada. En John tremolava d’excitació; verament, mai no havia vist res de semblant. La tavella quedava darrera de tot, tan exposada com ho és normalment l’obertura de les natges, i era menuda i rosada, envoltada per quatre pèls llargs.

S’inclinà a besar-la i la llengua s’endinsà cap a les profunditats. Les parets de la vagina, més aviat curta, eren fines i agradablement salades. Ella, però, es fatigava i es redreçà.

No va desconcertar-se, ara. Es deixà caure a terra, amb el membre que eixia dels pantalons com un periscopi, i la June va aclofar-se-li al damunt, amb la panxa avançada cap al seu ventre. En John va engrapar-li els pits, que queien endavant, i ella, amb la mà per darrera, orientà el fal·lus. El noi va sentir l’escalfor xopa de les làbia que el premien, l’engolien, però aleshores va quedar immobilitzat. Alçà els flancs i la verga penetrà una mica més. La noia va estirar-se sobre seu, agenollada, i mormolà:

—Que plena que em sento, John!…

—Ha d’entrar més —digué ell.

La June ja no va contestar-li, sinó que se li arrapà i, ben asseguda, començà a contorsionar-se amb una ondulació d’anques que deixava el tors en repòs; els pits gairebé ni es bellugaven. Tot d’una, va besar-lo ferotgement i ell sentí com vibrava de cap a peus. La vagina va cedir una mica, eixamplada per l’orgasme, i ell s’impulsà encara endins tot subjectant-la per les natges. Un altre estremiment de la noia li va permetre de tocar fons i ella, alçant-se i abaixant-se, el cavalcà amb els ulls closos i sense parar de queixar-se; la suor li rajava per la cara extasiada. No va interrompre les seves remenades ni en sentir-se enduta pel tercer orgasme, que rebrotava de l’anterior; xopa de dalt a baix, va continuar empalant-se en el membre durant deu minuts, quinze, fins que en John, que contenia la urgència del semen, ejaculà amb una explosió que la noia recollí íntegrament, amb un darrer crit d’agonia; els llavis li bavejaven.

—Cinc? —li va preguntar ell en aixecar-se.

—Sis —féu la noia tot acalant els ulls amb modèstia.

En John es va beure encara un altre whisky i s’afeixugà en una butaca.