A les deu, la Jane el va fer llevar i afaitar i, després d’esmorzar, va arrossegar-lo cap al cotxe que els havia de dur a Cascade, on ella tenia hora convinguda amb el perruquer. En John protestava, però la noia digué:

—¿I et creus que t’he de deixar sol aquí perquè et tornis a tirar la Betty o la mare? O qui sigui —rondinà—, perquè tu no acabaries mai.

—Però Jane…

—Tot t’és bo, mentre tingui tall. Mira que fer-ho amb aquest parell de criatures…

—No tan criatures.

—Ah, no? ¿T’he de recordar que la Judy té setze anys i la Jenny quinze?

Ja li ho havia dit la nit passada, després d’una escena tumultuosa durant la qual va haver d’explicar els motius de la seva falta de reacció. Va fer-li empassar un parell de comprimits dels que li havia donat el metge, però no devien fer un efecte tan immediat, ja que ell continuà ensopit.

—Au, puja! —li manà ara i, amb sarcasme, afegí—: De forces per conduir el cotxe te’n deuen quedar, oi?

Ell mormolà entre dents mentre la Jane s’instal·lava al seu costat. Ho devia haver fet a posta, perquè mai no havia dut un jersei tan escotat ni unes mini-faldilles més curtes. Els pits li vessaven una mica per dalt i, si s’inclinava massa, fins i tot ensenyava els mugrons. I les faldilles, un cop asseguda, gairebé ni li tapaven les natges; la prova és que li veia el menut brodat de les calces.

Malhumorat, engegà el vehicle i va emprendre la carretera de Cascade. Com que no sabia, o no recordava, cap on queia l’indret, a la bifurcació es va equivocar i li calgué fer marxa enrera.

—Que no tens ulls? —el recriminà ella—. ¿O és que encara estàs veient el cul d’aquestes desvergonyides?

—El teu veig, Jane —va contestar-li—. Ho ensenyes tot.

—No et preocupis, per això. No es pot pas dir que t’impressioni.

Va callar i ja no tornà a obrir la boca fins deu o dotze quilòmetres més enllà, quan va passar-los una moto que corria potser a cent cinquanta per hora. La mà de la noia que la tripulava va separar-se del manillar i els saludà.

—Aquesta boja!… —va fer la Jane—. Un dia es matarà.

—Qui és?

Ella va llambregar-lo.

—Ja veig que no millora, aquesta amnèsia. —Però es dignà aclarir—: La July, la germana de la Jenny Brown Brown.

—Ah, aquesta amb qui vau jugar al pòquer ahir…

—No pas amb ella; no juga mai. Es passa la vida corrent per aquestes carreteres de Déu. Es rebaixaria si jugava al pòquer amb nosaltres. Mai no he conegut ningú tan orgullós.

—Per què? Què fa?

—No res, no fa. Sempre et mira amb aquell aire de suficiència, com si tingués alguna cosa que les altres no tenen. Pot mirar, la desgraciada! Vint-i-set anys i soltereta…

Aquest pensament semblà que l’eixorivia una mica i, quan parlà de nou, el seu to era més amable:

—No tardaré gaire —va dir-li—. Una hora, una hora i mitja a tot estirar. Tu et pots entretenir pel museu d’Història Natural; sempre t’ha agradat.

—Però per què aquest acudit d’anar a la perruqueria dissabte, quan hi deu haver més feina?

—No deus pas voler que em presenti a casa dels Brown amb aquest cap que porto! —i se’l tocava. Les sines li van pujar, i ell observà el desplaçament dels mugrons sota el jersei.

—Jo trobo que el portes força bé. I què hi has d’anar a fer, a casa dels Brown?

—També te n’has oblidat, d’això? ¿Que aquesta nit celebren una party? Ell fa trenta anys…

—És veritat —va dissimular en John—. No hi pensava, ara…

—No penses en res —va tornar a aclaparar-lo ella—. Només en com t’ho faràs per posar-te entre unes cuixes que no siguin les de la teva dona.

—Jane, que ja està bé!

—Més que bé! —Sospirà—. Et puc anar donant ous durs, jo!

Es va moure en el seient i les faldilles, tot i que semblava impossible, van enfilar-se-li encara tres o quatre dits més. El triangle de les calces emergí netament. Va sentir una petita estirada en el propi entrecuix i mormolà:

—Jane…

L’impuls, però, va morir, quan ella digué:

—Compte, que aquest també ve embalat!

Era un cotxe puixant i probablement desconegut, ja que la noia no va identificar el seu ocupant.

Ara ja veien les primeres cases de Cascade i aviat van entrar als ravals, on hi havia tot de xalets barrejats amb el que restava de construccions velles. Les botigues començaven mig quilòmetre enllà. La circulació era relativament intensa i, passat el segon banc, prop del qual el perruquer de la Jane anunciava els seus serveis amb un rètol tot llampant, no hi havia cap indret on aparcar.

Van haver de prosseguir fins a una placeta, on arribaren a temps de disputar-se un racó de dos metres amb un altre vehicle, i tots dos van quedar d’allò més satisfets en batre l’adversari per punts.

—Ben maniobrat —va reconèixer la Jane.

Van acomiadar-se davant la perruqueria i en John, que no tenia cap idea d’on devia caure el museu d’Història Natural al qual era tan afeccionat, va continuar vorera enllà, travessà una altra plaça i va tombar cap a la dreta, on s’obria una gran avinguda; allò devia ser el rovell de l’ou. Era curiós que no es recordés de res. Ben cert, l’indret no li era del tot estrany, tenia la impressió d’haver-lo vist moltes vegades, però hauria estat incapaç de localitzar un carrer, un establiment, determinats. Aquest mateix museu… On carall era?

Ja estava a punt de preguntar-ho quan va veure la moto. Era a frec d’un arbre, davant d’un cafè, i, en mirar cap dintre, distingí la noia. Calia que fos ella, perquè no n’hi havia cap més, i la moto la reconeixia; li era fàcil d’identificar-les des que, d’adolescent, no es deixava perdre ni un catàleg de les cases fabricants. I també n’havia tingut dues, la segona fins poc abans de casar-se i passar a viure ací, a Terence.

Mogut per un impuls obscur, va entrar a l’establiment i s’instal·là en un tamboret, al costat de la noia. Va somriure-li amicalment i digué:

—Hola…

Ella el va mirar, greu, va mastegar un trosset de l’entrepà que tenia a la boca i féu:

—Presumim, eh?

Es va quedar de pedra i, gairebé balbucejant, va demanar una cervesa al bàrman que s’inclinava cap a ell. Després, amb la veu més clara, inquirí:

—Presumir?

La noia va clavar una altra queixalada a l’entrepà i, quan se la va haver empassada, reflexionà:

—D’acord, no tothom és capaç de fer-ho, i per això totes han quedat impressionades. Però jo sóc diferent.

—Bé… Si em dius de què parles, potser ho entendré.

—De què vols que parli? Del que parla tothom. De tu i la Jane aturats allí, en plena carretera…

—Ah! —va dir ell—. Aviat em cansaré de repetir que no fèiem res. De manera que no presumeixo.

La noia es va acabar el badall i s’eixugà els llavis amb el tovallonet de paper. Tenia les galtes una mica xuclades i la boca potser massa grossa, però la barbeta, femeninament arrodonida, i els ulls, lleugerament ametllats, no tan sols la salvaven, sinó que li conferien una mena de bellesa torbadora, poc habitual. La seva figura era plena i el tros de cul que li sortia per darrera el tamboret resultava abellidor. És clar que duia uns blue jeans molt cenyits.

—La meva idea de les coses arriscades és una altra —explicà.

—Per exemple?

—Fer-ho dalt d’una moto en marxa, a cent, cent cinquanta quilòmetres l’hora…

En John es va beure la meitat de la cervesa que li acabaven de servir.

—Ho has provat?

El va llambregar despectiva, com si fos culpa d’ell.

—Mai no he trobat ningú que tingués prou pebrots.

El començava a molestar aquell to de superioritat i calmosament, fitant-la bé als ulls, digué:

—Potser és que mai no t’has adreçat a la persona que calia.

La noia se li’n burlà:

—Ah, no?

—No. Hi ha individus que, només de pensar en una cosa així, tindrien una erecció.

Ella accentuà la ganyota de menyspreu.

—Per què no me’n dius algun?

—El tens ben a prop —va fer en John, desafiador.

La July immobilitzà l’esguard.

—Tu, potser? —i estava a punt de riure.

—Jo —digué ell.

L’esbós de rialla s’anà diluint i els llavis s’estremiren. Així i tot, li costava de baixar del burro.

—No sabia que fossis tan fanfàrria.

En John dominà la seva ira.

—Tens molta llengua, July. Però a l’hora dels fets…

—Quins fets? Encara ets aquí, amb el cul clavat al tamboret, oi?

—No l’hi tindré ni un moment més que tu no vulguis.

La noia es desconcertà una mica per primera vegada.

—Ho dius de debò?

—Mai no he parlat tan seriosament.

—És que si et penses que, un cop al camp, et deixaré fer damunt de qualsevol tou d’herba, t’equivoques de cap a cap. Hi ha xicots que prometrien la lluna, per muntar una noia.

Ell s’acabà de beure la cervesa i es redreçà en el seient.

—July, no tinc cap interès especial a muntar-te. Al capdavall, encara que siguis una mossa agradable, com tu n’hi ha moltes.

—Ah, sí? —sibilà ella.

—Sí —va assegurar-li en John—. Vull dir que no ets particularment ben feta —insistí amb ganes de ferir-la.

—I tu què saps?

—Es veu, July. No m’engresques tu, doncs, sinó la idea de fer-ho a cent o cent cinquanta per hora. —Es va tocar negligentment els pantalons a l’indret inflat pel membre—. És per això que trempo.

A ella li llampeguejaren els ulls.

—No saps a què t’has compromès, John. —Va saltar del tamboret—. Anem. —A la porta, però, es va aturar—. T’adverteixo que si et puc fer saltar, ho faré.

El noi va sostenir-li l’esguard.

—Quan la tinguis dintre, no pensaràs en res més.

—Falta que la hi puguis ficar.

Ell somrigué:

—Estàs gaire humida, July?

La noia va dirigir-se a la moto sense contestar i en John s’enfilà darrera, ben arrapat a la seva cintura, no fos cas que el desmuntés abans de sortir de la ciutat. Se li acudí que l’operació, prou delicada de natural, encara seria dificultada pel fet que la July duia pantalons, però ella també hi havia pensat i, com va veure al cap de deu minuts, anava preparada.

A un quilòmetre de la vila, va aturar el vehicle davant d’un pendent boscós, obrí la bossa lateral de la moto i en va treure unes faldilles ben plegades. En John la va seguir cap a darrera les mates i, provocatiu, orinà. L’erecció feia estona que havia desaparegut, però la vara continuava força presentable. Ella es va quedar mirant-lo amb les faldilles a les mans i, quan el noi feia escórrer les darreres gotes, digué:

—No l’amaguis.

—Per què? Tant, t’agrada?

—M’agrada enxampar els mentiders.

Va quedar-se doncs amb el membre a la fresca i ella es descordà els blue jeans, se’ls va treure i, asseguda sobre una pedra, sense alçar-se, féu lliscar també les calces que duia sota. Amb el gest de les cames, el tall s’obrí lleugerament sota una fina capa de bosc negre que li recordava el de la Jane, però la noia encara no en tenia prou. Va incorporar-se i, nua de cintura en avall, va plegar els pantalons, s’inclinà a deixar-los a un costat, ara girada d’esquena perquè ell pogués contemplar a pleret la gropa compacta i el borrissol que baixava per les vores de les làbia, es tombà de nou, ara culivada, i, amb les cuixes ben obertes, orinà al seu torn. El doll rajà puixant i ample de la font penombrosa, petà en el terra i es va anar escorrent pendent avall.

Fins aleshores, en redreçar-se, no tornà a mirar en John. El xicot, ben entès, tenia una erecció que gairebé li clavava la verga a la panxa. Ella va somriure irònicament:

—Què et sembla?

—No vol dir res —objectà en John—. Tremparia per qualsevol noia, ara. Exactament com tu t’escalfaries per qualsevol vara ben dreçada.

—És veritat —va reconèixer honestament la July—. Estic molt calenta.

En John se li atansà i va allargar els braços per subjectar-la. La noia, però, se li va esmunyir i, novament a dues passes, digué:

—No corris tant… Recorda que al capdavall no estic particularment ben feta.

—Tens raó —s’entossudí ell.

—Una noia com totes, potser fins i tot amb els pits una mica caiguts… —i es va treure el jersei.

Els tenia alts, recollits en una forma que s’alçava el·lípticament cap als mugrons, gruixuts i gairebé morats sobre una rodona ampla d’un color més clar. Els hi va deixar tocar, però no li permeté de besar-los i immediatament es va tornar a posar el jersei.

—Molt bé —va confessar a la fi el noi—. He fet un judici temerari.

—N’estàs segur? —es burlà ella, i li acompanyà la mà cap a la gropa—. ¿No trobes que la carn és tova, que els dits s’hi enfonsen?

On va provar d’enfonsar-los fou a la vagina, però ella li donà un copet i es posà les faldilles.

—I amaga això, per si hi ha algú —digué.

Va seguir-la cap a la moto, on ella accionà el seient de davant fins que va quedar una mica més alt. S’hi instal·là, el va fer seure darrera, va inclinar-se cap al manillar amb tot el cos i deixà que les natges rellisquessin cap al pubis del xicot.

—A veure, prova-ho.

En John es va tornar a treure el membre en la carretera solitària, el forçà a davallar cap a l’escletxa invisible, subjectà la July per les anques, l’alçà una mica i, amb penes i treballs, inserí la punta del gland. Ella es va abaixar a l’acte i la vara penetrà sis o set centímetres.

—Sí, es pot fer —i el desenfundà.

—Però… —va començar en John en veure que es disposava a engegar.

—Ho has de fer en marxa! —cridà la noia al moment que el vehicle es disparava.

En John va arrapar-se a la cintura amb una mà i, amb l’altra, va encastar la verga tan avall com podia. Una corba va obligar-lo a cenyir més estretament el cos de la noia, però el fal·lus restava al seu lloc…, no sabia ben bé on, més o menys pel veïnatge del trau. Aprofità la recta següent per explorar aquells encontorns i s’adonà que encara apuntava massa alt. S’inclinà més sobre la July, que gairebé devia fregar el manillar amb la barbeta i, pacientment, anà orientant-se amb l’ajuda dels dits. Un sotrac el va desallotjar d’on era i recomençà, ara més anguniós. Potser no ho aconseguiria. La moto corria cada cop més i hauria estat suïcida utilitzar l’altra mà. Li va semblar sentir que ella reia.

Deixà passar la corba següent sense moure’s i tot seguit, quan iniciaven una baixada, premé el membre contra el seient de davant. En fregar-lo, avançà un xic el pubis, inserí la mà cap a sota el cul de la July i ella, consentidora, va fer com de primer, quan eren aturats: alçà tota la gropa. Un menut desnivell que sollevava el vehicle va estar a punt de fer-li perdre l’equilibri i les natges baixaren precipitadament per arrapar-se al seient. La verga, ben orientada, va penetrar-la gairebé amb violència i, a l’acte, les parets de la vagina es van tancar amb força al seu entorn. En John va subjectar-se amb totes dues mans a la cintura de la noia i, a partir d’allí, les va anar fent progressar a poc a poc per sota el jersei, fins als pits. Els mugrons semblava que haguessin duplicat llur volum i les sines eren tan dures que els dits hi relliscaven. Devia estar terriblement excitada, la July.

Com una exhalació, van enfilar-se per un pendent curt, al capdamunt del qual la moto va abandonar la carretera. Sense minvar la velocitat, va endinsar-se per un camí ample, de terra, i, més amunt, saltà camps a través fins a un altre camí més estret. Els arbres formaven una cortina espessa, sense solució de continuïtat. Travessaren per davant d’unes cases massa ràpidament per distingir les cares de les dues dones que se’ls quedaven mirant, es van desviar encara per un tercer camí que pujava, van sortir a un muntanyó pelat i la noia el va creuar d’extrem a extrem, fins a la carretera de sota. Era difícil de dir si sabia on anava o si viatjaven a l’atzar.

Ni l’un ni l’altre no es podien moure a voluntat, però el moviment, d’altra banda, era ininterromput. Ben encastats com anaven, els desnivells dels camins i el terra desigual dels camps els alçaven del seient o els hi clavaven amb més força, sempre com si fossin un sol cos. El membre no parava de bellugar-se en la vagina de la July, on guanyava mil·límetres o els perdia en un vaivé imperceptible i enervador que prolongava aquell coit insensat.

Prop d’un molí, la moto va saltar un marge, s’inclinà perillosament, però es va redreçar a temps i corregué al llarg d’un rec, fins al camí de ferradura on recomençava el bosc. Ella s’hi va endinsar per un corriol de cabres i va haver de frenar una mica en trobar-se davant d’una baixada abrupta com una paret. El contacte bellugadís dels genitals els enardia mentre la tensió de la cursa privava el noi d’arribar a l’orgasme, i ara tots dos cridaven, embogits, sense preocupar-se de les faldilles que, alçades pel vent, s’arregussaven sobre el ventre de la noia o del jersei que li havia remuntat fins a les aixelles. En John engrapava els pits nus, tot just dissimulats per la posició de la July, gairebé ajaguda sobre la moto.

Un altre bosc els va dur a una altra carretera que els dugué a un altre camí. Van fregar un camió que s’endinsà en un camp llaurat per tal d’evitar-los, però ni l’un ni l’altre no van sentir les imprecacions del conductor que saltava a la cabina, enfurit i enlluernat per la visió massa fugaç d’unes cuixes delicioses. La July ja es desviava cap a un altre sender, volava entre els arbres i sortia a la carretera de baix, la travessava sense mirar ni a l’esquerra ni a la dreta, zigzaguejava a posta entre uns pals de la conducció elèctrica i, al capdavall d’una baixada, de sobte, aturava el vehicle gairebé en sec.

Va restar en la mateixa posició, estirada sobre el manillar, i només quan aconseguí de dominar una mica el seu panteix, allargà una mà cap a darrera, va tocar el noi i digué:

—No t’he pogut desmuntar.

—Ni podràs —va esbufegar ell.

—No t’has corregut?

—No puc —li confessà en John—. I tu?

—No sé quantes vegades. No m’aguanto.

Però va tornar a engegar, sinó que ara per aturar-se altre cop al cap de tres o quatre quilòmetres, en un racó solitari.

—Si continuo, ens matarem.

—Continua —va dir en John.

Ella sacsejà el cap, va redreçar-se i expulsà el membre.

—Vine —va demanar-li.

Es deixà caure entre els arbres, oberta, i ell la penetrà amb un fal·lus tan inflat que gairebé no el reconeixia. Dintre seu, la tensió era encara tan forta que no podia ejacular. Amb els llavis clavats als seus pits, la cavalcava vigorosament, ajudat per ella, que l’abraçava amb les cuixes. Quan notà que el seu orgasme s’atansava, quelcom es va deslligar en algun lloc d’ell, la verga va clavar una estrebada fins al fons de tot i, llavors, la sensació ardent s’escampà des dels testicles, vara amunt, fins que explotà en la vagina desbridada. Rendit, rodolà al costat de la noia.

Es va adormir a l’acte, però tornà a despertar-se en sentir que la July sanglotava.

—July…, què et passa?

Ella s’esmunyí al seu damunt, el besà.

—Recordava que has dit que era una noia com totes les altres…

—És que m’has fet enrabiar, July. Tan despectiva, tan segura de tu mateixa!

—Però no ho sóc, John, ja ho has vist…

—No; ets una noia excepcional. Quan penso que m’he passat trenta o quaranta quilòmetres dintre teu…

—Seixanta-dos, John —va precisar ella, i ara somrigué entre les seves llàgrimes—. Un altre dia haurem de mirar d’arribar als cent…

En deixar-la a Cascade, una hora i tres quarts després d’haver-ne sortit, la Jane encara no era al cotxe. El cor se li va eixamplar i encengué una cigarreta. Les mans encara li tremolaven una mica, tot i que el viatge de tornada havia estat sense emoció. La July s’havia posat altre cop els blue jeans i ara no corria a més de seixanta o setanta. No volia prendre mal abans de batre del rècord d’aquell matí.

Va sospirar i s’instal·là darrera el volant. Al cap d’un moment, però, va saltar novament del vehicle, decidit a arribar-se fins a la perruqueria. Si la dona en tenia per gaire estona, potser encara podria fer una visita al museu d’Història Natural. No li agradava? Aleshores la va veure. S’havia aturat a la vorera de l’altra banda, on esperà que passés un cotxe carregat de criatures. Li va somriure des de lluny, però era un somrís primet que no prometia res de bo.

—Hola, Jane —va dir tan deseixidament com va poder—. Ara et venia a buscar. Ja començava a estar enquimerat…

—He enllestit en tres quarts —contestà ella—. Però tu encara no hi eres.

—Sí que em sap greu! Jo creia…

Ella va fer un gest de desinterès i pujà al cotxe. En John s’esforçà a afalagar-la:

—T’ho han deixat bé, això… Vull dir el cap.

La Jane es va tocar el pentinat.

—Té bones mans, en James —digué vagament—. No engegues?

—Sí, sí!

Va maniobrar per a sortir del racó on havia aparcat, embocà el carrer que el trauria de la placeta i, al capdamunt, va tombar a l’esquerra, en direcció de casa. La Jane es va treure un mirallet del portamonedes, s’hi contemplà, va passar-se un dit per la cella dreta i tornà a desar-lo. Ell, una mica anguniejat per aquell silenci, preguntà:

—Què has fet, doncs, en no trobar-me? —Hipòcritament, afegí—: Em podies venir a buscar al museu…

—He anat a prendre un cafè. —Va fer una pausa i, en un altre to de veu, preocupat, digué—: Em costa de creure que siguis l’únic home normal de la vila.

En John es va sobresaltar.

—Com?

—Sí. Ara resulta que en Jack Jones Jones també té els seus defectes. Amb tant d’entusiasme que en parla la seva dona, com si fos una mena de semental! Deu ser per dissimular…

—Jack Jones Jones? —va repetir en John.

—Sí, home, el nostre veí de dues cases més avall. No em diràs que també te n’has oblidat! Té el Saloon Cascade…

—I bé? —va fer el noi sense confessar que no se’n recordava gens. D’amagat, es va tocar el bony, més disminuït que el dia abans.

—Com et deia, hi he entrat a fer un cafè. No pensava en res, t’ho asseguro, però s’ha presentat l’ocasió i l’he aprofitada. Ja saps, això de la berruga…

Ell va mirar-li les cuixes, tan exposades com dues hores enrera, en el viatge d’anada, i esperà. La noia parlava amb una veu monòtona i desencisada. En Jack li havia volgut ensenyar el salonet de darrera, on de vegades se celebraven festes familiars, reunions d’homes de negocis, balls… Ho havia renovat tot i el local, amb els seus llums indirectes, estratègicament situats, que creaven grans zones d’ombra entre les parets pintades de vermell i negre, mentre el terra era d’una blancor immaculada, es veia acollidor i elegant. Pels costats corria un llarg divan ininterromput i les tauletes, com les cadires, eren d’allò més baixes. Ella havia trobat que potser ho eren massa i tot; devien resultar incòmodes. Però no; en provar-les li van semblar força confortables tot i que obligaven a mantenir les cames altes. En remarcar-ho, ell va fer-li l’ullet i assegurà que això era un avantatge suplementari, ja que, sense incórrer en immodèstia, permetia a les senyores de mostrar llurs gràcies. Ella va riure i comentà que era un trapella. Continuava asseguda, però, i com que les faldilles eren prou curtes per no amagar gairebé res, l’home s’animà a tocar el brodat del camal de les calces. Ja sabia en John com era de francot, oi? La prova és que de seguida aclarí que agradaria a la seva muller, la July; li havia sentit dir que buscava precisament un recam d’aquella mena. És a dir, li ho semblava, perquè no el veia prou bé; si li ho permetia… La Jane li ho va permetre i ell, tot palpant-lo, va comentar que feia calor i que no era gens estrany que tingués l’entrecuix suat; ell mateix l’hi tenia força. Atès el seu tarannà espontani i bon xic impulsiu, no devia adonar-se de la inconveniència de fer-li-ho comprovar. O potser sí, al capdavall, puix que l’erecció no podia pas haver-li passat per alt. Ara, això sí, va dir que era natural i que ella, en lloc d’ofendre-se’n, ho havia d’interpretar com un homenatge que li feia. Calia que es fixés que, fet i fet, fins aleshores no li havia vist res, llevat de les cuixes. La Jane, rient, es va preguntar en veu alta com es posaria si la situació fos més íntima, quan ara, amb tan poca cosa, s’animava d’aquella manera. El mateix Jack estava encuriosit i, probablement per sorprendre’s tant com per sorprendre-la, va estirar-li les bragues cap als genolls. I el membre, en efecte, si no s’allargà, sí que va fer-se més gruixut. I va eixamplar-se i enfortir-se encara, si era possible, quan li tocà l’inici de la vagina. En notar que era humida, tots dos van convenir que les coses no es podien quedar tal com estaven; es devien l’un a l’altra una satisfacció. I ell, ja sense necessitat, de segur que per pura gentilesa, afegí que no oblidés que sempre l’havia admirada molt. Confessà que un dia li havia vist els pits quan ella passava vora d’una finestra, potser en sortir del bany, i que n’havia quedat encisat. Ara va voler assegurar-se que allò que havia distingit malament i de lluny, no perdia gens mirat de prop. Ella, com qui no fa res, aprofità la posició per palpar-li els testicles, sempre preocupada per la berruga…

—I no hi era —la va interrompre en John.

—No, no hi era. Els té una mica caiguts, però de berruga no n’hi ha cap, t’ho puc garantir; els hi he resseguit bé.

Naturalment que en aquell moment, havent acomplert ja el seu propòsit, s’hauria pogut alçar i frustrar-lo, i a fe que s’hi hauria decidit si hagués sabut com havia d’acabar tot, però no ho sabia, i ella, per què negar-ho?, estava prou engrescada. En John no havia d’oblidar totes les desil·lusions que havia sofert darrerament, per culpa d’ell i dels altres. Va permetre doncs que continués besant-li els pits, al quals, efectivament, es mostrava força afeccionat, i va anar obrint les cames per facilitar la inserció de la vara, que semblava que entraria tota sola, sense que calguessin manipulacions digitals, ja que estava situada en el bon camí, com si la dirigís un instint ben arrelat. I ja devia ser així, perquè el gland va fregar les làbia, oscil·là prometedorament i…

—I? —va repetir en John en veure que callava.

La Jane va encreuar les cames nerviosament.

—I res. Algú, al local de fora, ha obert una ampolla, no sé si de xampany o de gasosa, una ampolla que ha fet un pet en saltar el tap. Pop!, he sentit, i a l’acte, però allò que se’n diu a l’acte, en Jack ha descarregat entre les meves cuixes.

—Ejaculació prematura, ja entenc.

—Exacte. S’ha desfet en excuses. Pel que sembla, li passa cada cop que sent un soroll sobtat i sec. Ha anat a veure metges i tot, diu… Estava tan avergonyit que fins i tot m’ha explicat de què li ve, aquest defecte. Després potser se n’ha penedit, perquè m’ha pregat que no ho repetís a ningú.

—Tan terrible, és? —s’interessà en John.

—Posa al descobert alguns antecedents que no li fan gaire honor. Ja saps que és de Chicago, ell… Es veu que pertanyia a una banda que en feia de verdes i de madures. Quan tenia quinze o setze anys, de vegades es reunien en un celler amb unes quantes noies i celebraven el que ells en deien «curses d’eugues», amb apostes i tot. Les noies, tres o quatre, s’arrengleraven de cara a la paret, repenjades i amb el cul enlaire, i els xicots que se les havien de tirar es col·locaven darrera, amb la punta del gland ben encarada al trau. A un senyal del capitost, les penetraven tots alhora, i el que es corria més de pressa guanyava la cursa. Dels diners de les apostes se’n feien dues parts, una a repartir entre els qui havien encertat la parella vencedora i l’altra per als guanyadors.

—No veig la relació entre això i el soroll sec —va dir en John.

—Espera’t, home. A algú se li va acudir que tot plegat tindria més realisme si, en lloc de fer un senyal verbal, disparaven una pistola, com es fa als hipòdroms. Com que no disposaven de cap arma de foc, però, se servien d’una ampolla de gasosa. En obrir-la, feia el mateix efecte que un tret… Doncs bé, ell, en Jack, que aleshores ja era un ambiciós, va saber condicionar-se tan perfectament que, al cap d’uns quants mesos, guanyava totes les curses. En sentir el pop! del tap es corria a l’acte. Diu que sovint ben just si tenia temps de clavar-la a la noia; la hi clavava quan ja estava descarregant.

—Carall! —va exclamar en John.

—Poc es pensava, el desgraciat, que després es veuria en més d’un compromís per culpa d’aquest condicionament. Ara n’està prou penedit… Pel que a mi em serveix! —va sospirar—. He hagut d’entrar al lavabo a fer-me passar la pruïja. Davant seu no ho he volgut fer. Era qüestió de dignitat, no et sembla?

—Ben cert —assentí el noi, i accelerà.

La Betty cantussejava a la cuina, d’on va sortir al moment que travessaven el passadís.

—Que és fora, la mare? —va preguntar la Jane.

—No, senyora. Ha tingut una basca i el reverend l’ha acompanyada a la seva habitació; encara hi és.

Tots dos es van quedar bocabadats.

—Quin reverend?

—El reverend Smith Smith-Smith, senyora.

—Que ha vingut, potser?

La noia afirmà amb el cap.

—Diu que vol parlar amb el senyor i la senyora…

—Qui és? —va intervenir en John.

Ella pinçà els llavis i, sense contestar, digué:

—Potser fa alguna capta…

—Qui és? —va repetir en John.

—Que no ho saps? És clar que amb la poca afició que tens a venir a la Capella…

—Es veu que la senyora Judy gairebé se li ha desmaiat als braços —els va informar la Betty—. Se l’ha hagut de carregar al coll.

—Està bé, Betty —va dir la Jane, gens amoïnada. Va fer un quart de volta i es dirigí a les escaletes.

En John va somriure a la noia, li palpà les natges amb un gest afectuós i va seguir la seva muller cap dalt.

—D’una capella, som? —va preguntar-li pel camí.

—De la Capella del Bàlsam de la Virtut. Amb cop o sense cop, no entenc com et pots oblidar d’aquestes coses, John.

El reverend, que els devia haver sentit, sortia del dormitori de la Judy amb els cabells una mica despentinats. Tenia la cara congestionada, com si hagués hagut de fer esforços excessius, i li faltava un botó dels pantalons.

—Reverend! —va fer la Jane.

—Senyora Brown Smith… Senyor Brown Smith… —mormolà l’home—. La seva mare ha tingut un cobriment de cor, però no ha estat res. Ara descansa. M’ha dit que està una mica delicada…

—Sí, de vegades… Perdoni que l’hàgim fet esperar, reverend —va afegir la Jane, atabalada—. Hem hagut d’anar a Cascade…

—És clar —va concedir ell—. Potser hauria d’haver telefonat, però com que de tota manera havia de passar per aquí…

—La Betty diu que ens vol parlar —el va interrompre en John.

—Sí, John, us volia parlar. —Se’l va quedar mirant amb una mica d’estranyesa—. Ha canviat, vostè, darrerament.

—Jo? —va fer en John, una mica colpit per la coincidència d’aquelles paraules amb les del doctor, la tarda abans.

—És clar que fa temps que no el veig per la Capella —va recriminar-li el sacerdot, però la seva cara continuava tenint aquella expressió estranyada.

—Vingui, reverend —pregà la Jane—. Prendrem alguna cosa…

—Ja baixo —va dir en John i, mentre els altres dos s’allunyaven escaletes avall, va empènyer la porta de l’habitació de la sogra i hi entrà.

La cambra era en la penombra i la dona reposava sota el llençol. Però no dormia. Ell se li atansà i va inclinar-se al seu damunt.

—Com et trobes? —li preguntà.

—Bé, molt bé. He tingut un cobriment de cor, saps?

—Això ens han dit.

Allargà una mà cap al petit objecte negre i rodó que acabava de descobrir amb els ulls i, per dissimular que el recollia, va estirar el llençol. La Judy estava despullada. En John va moure el cap apreciativament.

—Sembla que sap fer les coses com cal, el reverend…

—Sí, John —digué ella, i li va fer l’ullet.

El noi somrigué, va tornar a cobrir-la i sortí del dormitori amb el botó a la butxaca.

Al living, el reverend i la Jane ja s’havien instal·lat. La Betty els va servir un got de taronjada, ja que pel que sembla el sacerdot no bevia licors, i els va deixar. La Jane feia esforços per mantenir les faldilles a una altura raonable.

—A què devem l’honor, reverend? —va preguntar en John.

L’home va torçar el coll i, un instant, es recollí en una mena de meditació. Després digué:

—De vegades, el deure del pastor és penós; però el mateix amor que té a les ovelles confiades a la seva custòdia… M’hauria volgut estalviar aquest pas, John, però el pecat d’escàndol…

—Quin pecat d’escàndol? —es va admirar el noi.

—La Capella del Bàlsam de la Virtut és tolerant —va contestar obliquament el pastor—; es fa càrrec de les febleses humanes i sap perdonar-les amb generositat. Però hi ha un límit. —Va dreçar un dit enèrgic—. Moltes coses que poden ser dispensades en la intimitat de la llar, exigeixen el nostre rigor quan abandonen aquest reducte.

—No l’entenc, reverend —va piular la Jane.

—Sí que m’entén. I vostè, John, també. De tot temps ha estat entès que camins i carreteres…

—Ah! —va fer el xicot, i esclafí la rialla—. Ja veig que també ha arribat a les orelles de la Capella del Bàlsam de la Virtut que la Jane i jo ens lliurem a…, diguem a certs esbarjos conjugals… en plena via pública! ¿I no li han dit que amb nocturnitat?

El reverend va sacsejar el cap amb una expressió de tristesa infinita. Intentà de combatre-la amb un bon glop de taronjada fresca.

—No apilem falta sobre falta. L’edifici de la virtut…

—Reverend Smith Smith-Smith —el va tornar a interrompre el xicot—, la Jane i jo som unes pedres ben modestes d’aquest edifici, però això no vol dir que ens avinguem de grat a ser objecte d’un judici sumaríssim.

—L’orgull, John, l’orgull! —entonà el reverend—. Res no és tan danyí per a l’ànima. En lloc de tenir la humilitat de confessar la falta…

—Si no fèiem res, reverend! —exclamà la Jane, trasbalsada.

El sacerdot alçà un dit solemne cap al sostre.

—El jutge és dalt i, amb amor, però severament, fa la part del bé i del mal.

Tots van mirar cap a l’embigat, com si aquella presència suprema s’hi hagués de materialitzar, i la Jane ni es va adonar que les faldilles, oblidades per les seves mans, se li enfilaven fins a tres o quatre centímetres de la forca.

—I per què no el deixa fer, doncs? —va preguntar en John tranquil·lament.

—El deixo fer, John —va explicar el reverend—. És ell qui fa i desfà i m’ordena…

—Suposo que també era a la carretera…

—Hi era, John, hi era —digué l’home sense immutar-se.

—Si és així, vostè no l’ha entès bé. ¿Vol dir que no ha confós la seva veu amb la del matrimoni Jones-Brown?

—John! —va riure la Jane i, en inclinar-se endavant, els pits se li van escapar prou enfora perquè tots dos, marit i sacerdot, li sorprenguessin els mugrons.

—Déu meu! —va fer el reverend, sense que de moment se sabés si es referia a l’espectacle o a les paraules del xicot.

La Jane, ruborosa, es reclinà cap al respatller, amb l’esperança que les sines caurien de nou a l’interior del jersei, arrossegades per llur propi pes, però els mugrons s’obstinaven a restar fora i li calgué introduir-los amb les mans. Amb aquell canvi de posició, les faldilles ja deixaven al descobert un petit triangle verd. El reverend hi tenia els ulls clavats.

—Jane —va dir en John—, no sé si al reverend li agrada el color dels teus pantalons…

—Oh!… —féu ella, i s’inclinà a estirar-se les faldilles amb tanta energia com li permetia el seu nerviosisme. Els pits es van escapar de bell nou. Amb tantes maniobres, el jersei potser s’havia donat.

El pastor s’escurava la gargamella.

—Jane… John…

—No cal que s’excusi —va dir el noi, que acabava d’adonar-se de la seva erecció—. Al capdavall, vostè és un sant home. Si no fos això de les veus…

—No he dit res de cap veu, jo —es va molestar el reverend.

—Potser no. Per modèstia, potser. D’un anònim no n’hauria fet cas, oi?

—De quin anònim?

En John va mirar cap a la seva dona.

—Jane, si et plau, que tornes a ensenyar el mugró… Fas posar nerviós el reverend.

—No, no! —va protestar l’home—. Comprenc que no hi ha cap immodèstia, que és involuntari… A quin anònim es referia, John? —preguntà novament.

—Vull dir que si la denúncia, i perdoni la paraula, del que fèiem la Jane i jo a la carretera, li hagués arribat a través d’un anònim escrit en lloc de ser-li comunicat per una veu coneguda… —Li va donar un copet a la cuixa, prop d’on es manifestava l’erecció—. Reverend… En el fons, li agraeixo aquesta visita. Vol dir que ens té confiança.

—Ben cert, John. Els meus feligresos…

—Prou confiança —va prosseguir el noi— per acudir a nosaltres en un moment de destret, quan tenia un pes a la consciència.

—Bé, com a pastor…

—Ho apreciem en tot el que val, reverend, i no cal dir que la sogra és de la mateixa opinió. Sí, s’ha despertat en entrar jo al dormitori, i hem bescanviat unes paraules… Per cert —afegí tot traient-se el botó de la butxaca—, m’ha encarregat que li tornés això. No sé si té algun valor simbòlic…

L’home va parpellejar repetidament, com enlluernat per una visió que no s’esperava.

—Bé, simbòlic… No ben bé…

—Ja m’ho pensava —digué en John—. Sigui com sigui, està molt contenta per totes les atencions que ha tingut amb ella.

—Jo…

—I vol que la perdoni per les molèsties que pot haver-li ocasionat. Ella és una dona senzilla, sap? Jane —es va tallar—, que se’t tornen a veure les calces…

—No sé què fer-hi, noi!

Ell s’adreçà altre cop al reverend:

—Ha quedat encisada, sobretot, del seu tracte familiar, de la comprensió humana de què ha donat mostres i dels sentiments de pietat que li han permès de despullar-la i acotxar-la sense deixar-se pertorbar per convencionalismes mal entesos. M’he entendrit, reverend.

—Bé, els meus deures… —començà l’home, encara confós.

—Els ha complert de sobres. Tots ens enorgullim d’un pastor com vostè. Quan la comunitat sàpiga…

El reverend s’alarmà tant que, en la seva excitació, es va posar dempeus.

—Oh, no, no, John! Si us plau… La virtut deixa de ser-ho, si la pregonem.

En John s’aixecà al seu torn.

—Això l’honora, reverend… Jane —afegí—, deixa tranquil·les les faldilles i acompanya amb mi el nostre pastor…

—Oh, sí! —digué ella, i es redreçà.

Amb un ull malencònic, el reverend va veure com desapareixia definitivament el triangle encisador. Amb un sospir, avançà cap a la porta.

Més tard que de costum, perquè la visita del reverend havia retardat una mica el dinar, en John es va instal·lar confortablement a llegir el diari. Havia menjat bé i, aquest cop, la Jane li havia estalviat els ous durs. Potser es devia pensar que els substituïa avantatjosament aquella salseta picant amb la qual tant s’havia lluït la Betty. No hi havia dubte que la noia era una bona cuinera.

Va resseguir els titulars de la primera pàgina, sempre optimistes amb llur carregament de guerres i abusos de poder, i encengué un cigar.

—Què fas, John?

La Jane l’esguardava estranyada, com si l’hagués sorprès en plena malifeta. Però ara ell sabia que no havia fet res.

—Llegeixo el diari —replicà calmosament.

—I quan has d’anar a casa d’en Jim? ¿No vau quedar que l’ajudaries a fer la declaració avui?

—Quina declaració?

—La dels impostos, home! Ja saps que ell s’hi fa un embull…

Es va aixecar.

—Ah, doncs no en tenia ni idea. —Es tocà el cap, va fer un parell de passes i s’aturà—. Quin Jim?

La Jane va moure la testa, potser una mica exasperada.

—Smith Smith.

Ell va riure:

—És el dia!

Es va posar el gec i, seguint les indicacions de la seva muller, que cada cop comprenia menys aquella amnèsia tan prolongada, va dirigir-se a la tercera casa, carrer amunt.

La porta era ajustada, però convençut que tenia dret a certes familiaritats si en Jim li confiava la feina d’entendre’s amb els impresos del fisc, la va empènyer i avançà cap dintre.

—Jim!… —va cridar en veure que no hi havia ningú.

Dalt, una veu femenina va preguntar:

—John?

—Sí, sóc jo —digué ell.

—Puja.

Va enfilar-se per les escaletes, exactament iguals a les de casa seva i, orientat per la veu que tornava a parlar, va entrar a la cambra del fons. Es va immobilitzar immediatament.

La dona, la July, segons li havia dit la Jane, era asseguda davant la finestra. Això, que en principi no tenia res de particular, ho era perquè repenjava les cames, alçades i ben obertes, als dos extrems de l’ampit.

—Bé… —va fer.

Ella tombà el cap.

—Entra, John.

—Que no hi és, en Jim?

—Se n’ha hagut d’anar. No t’ha trucat?

—No.

—Se’n deu haver oblidat. És amb un d’aquests clients que et fan malbé el cap de setmana. Venies per això de la declaració, oi?

—Sí —va dir ell, avançant més cap a la finestra.

—Ho haureu de deixar per un altre dia.

—Bé, no corre cap pressa.

Ara havia arribat prop seu i va veure que la dona només duia una mena de xal tirat damunt les espatlles. Entre els serrells de les vores sobresortien dos pits llargs i punxeguts, amb un gran replà ascendent, que s’anava enfilant cap als mugrons, també llargs i estrets.

—M’han deixat sola —va explicar ella—. La sogra s’ha endut el nen al parc i jo ho he aprofitat per fer-me un bany de sol a la vagina. No els agrada, a ells, veure’m així.

—De sol ponent? —s’admirà ell.

—És el que va més bé. Ho vaig llegir en una revista i, sí, m’hi sento millora.

—Però què hi tens? —va preguntar-li tot encongint-se per passar per sota la seva cama esquerra.

—Una certa debilitat dels teixits.

—No es nota res —va declarar en John bo i esguardant l’entrada provocativa de la cavitat. Tenia unes làbia recollides i gairebé translúcides, i el pèl del pubis era ros com un fil d’or.

—Ja et dic que ara estic més bé. Els músculs també s’han envigorit.

—Tens molt bon aspecte, July.

La noia li va somriure.

—Et fa res de posar-te una mica més cap al costat? Em prives el sol…

Per més seguretat, s’ajupí i fins acabà per asseure’s a terra, des d’on li calia alçar el cap per mirar-la. Més que res, però, li mirava la vagina, més menuda que no li havia semblat de primer, car les làbia de sota eren petites i la tancaven més que no era corrent. El clítoris semblava robust i, quan el va tocar amb la llengua, s’estremí. Ella es queixà:

—Per què les fas, John, aquestes coses?

—És que tens un tall molt bonic, July —digué ell.

—Però tu t’engrescaràs…

—Ja ho estic.

La noia separà una mica l’esquena del respatller, i el trau, forçat pel moviment, s’obrí encara.

—Tens una erecció, John?

—Sí.

—Per mí?

—Sí, July.

—No la puc veure?

—Naturalment.

Un cop aixecat, es descordà. Ella va tocar el fal·lus fins a la rel, féu jugar un moment el prepuci.

—No ho havia dit mai la Jane, que fossis així…

—Potser no —concedí el noi, i es va inclinar a besar-la. Després li anà resseguint els pits, el ventre… No va poder arribar a la vulva perquè ella continuava subjectant-li el membre.

—Cada cop el tens més fort —s’admirà.

—Encara s’hi pot posar més —va assabentar-la en John.

—Sí? Com?

—Dins, July.

Va tocar-la i els seus dits penetraren cinc o sis centímetres en el tall. La carn era suau i terriblement humida.

—Vols dir, John?

—Vull dir.

—Mai no hi he tingut res de tan gruixut…

—T’agradarà, July.

Flexionà els genolls i ella tancà les cames al seu entorn.

—Sempre hi ha una cosa o altra que em priva de prendre el sol —va lamentar-se.

La féu callar amb una altra besada i, amb la mà, va orientar el membre cap a l’interior. Era una mica incòmode, per què gairebé li calia agenollar-se, però ho va fer. La verga penetrà lleugerament i, quan ella avançà el pubis, s’inserí en profunditat.

—Hi cap —digué la noia.

—És clar que sí, July.

Ella va acariciar-li la galta.

—No vagis de pressa, John.

—No.

—Potser és tan bo com el sol això, ben mirat…

—Més i tot.

—N’estàs segur?

—Sí, July. Encara és més calent, oi?

—Sí, John —sospirà ella—. Em crema. Espera, que faré una mica d’exercici de músculs.

Els va contreure i distendre i ell sentí la pressió de les parets, extraordinàriament puixant. No es notava ni gota de debilitat.

—Sí, funcionen bé…

—Perfectament, July. Si els fas moure gaire, això s’acabarà de seguida.

La noia va deixar escapar una rialleta ronca i voluptuosa.

—T’hi sents bé, oi?

—Magníficament, July. Tens una figa deliciosa.

No podia besar-li els pits, en aquella posició, però els hi va matxucar amb les mans fins que ella es queixà.

—Et faig mal?

—No hi ha res que me’n pugui fer, ara, John. —Li arrapà el cap i, a cau d’orella, confessà—: Em sembla que m’ho sento venir…

—Ja?

—M’aguantaré una mica, si puc.

—No, July. També jo…, la veritat…

—Però haurà durat tan poc! I si reposàvem una mica?

—Sí, July.

I s’aturà. Però a ella els trets ja se li desencaixaven i els llavis se li obrien amb una tremolor sostinguda.

—John!…

Va notar l’impacte de l’orgasme i s’enretirà lleugerament, per no veure-s’hi arrossegat. La noia panteixà, va engrapar-li els testicles i gairebé els hi retorçà; era visible que, en aquell moment, no sabia què es feia. Després, tanmateix, es disculpà:

—No podia més, John… Si que em sap greu.

—En tindràs un altre, July.

—Vols dir? No els he tingut mai, tan seguits.

Va acabar d’enretirar-se, amb el membre que batia desesperadament, es va culivar al seu davant i li agafà el clítoris entre els llavis. La vagina ara tenia una olor agredolça molt pronunciada i la humitat va regalimar-li cap a la barbeta. Túnel endins, va llepar les parets que encara secretaven i, després, es va entretenir amb les làbia infinitament delicades. Ella sollevà una mica el ventre, repetí el moviment, i en John va redreçar-se. La July el mirava.

—T’enyoro, John.

Va recollir el membre i ella mateixa l’inserí amb una destresa sorprenent.

—I ara? —preguntà ell.

—Ara no. Fes-me córrer, John…

La va anar posseint amb tot de moviments desordenats, però prou curosos perquè la vara no es desenfundés, i ella l’ajudava tant com podia, de nou alçada i amb els pits que se li dreçaven. Quan va clavar la boca a la seva, la July se li enganxà als llavis, els hi arrossegà cap dins i, amb els talons, l’empenyé contra el pubis. Ell l’esperonà:

—T’inundaré, July…

—Sí, John!…

I tots dos van explotar. Ella restà un moment molt quieta i, aleshores, abaixà la mà fins a la vagina, recollí una mica de semen i li untà els llavis. El va besar.

La party, en la qual se servia un sopar fred, era a les set i, pràcticament, no hi faltava ningú. Els Brown fins i tot havien tingut la delicadesa de telefonar per invitar la sogra, de l’arribada de la qual s’havien assabentat poques hores abans. De fet, l’única absència era la dels Jones-Brown, que aquell matí havien sortit d’excursió. Potser volien evitar-se un enfrontament amb en John i la seva muller després d’haver escampat aquelles enraonies sobre suposades immoralitats a la carretera. Els Smith, Jane i James, van fer una aparició breu, fins a les nou, és cert, però se’ls podia disculpar fàcilment: eren l’únic matrimoni d’edat de la vila i tots dos estaven delicats.

En John es va admirar que els Brown visquessin en una casa separada, darrera el llac, perquè ell tenia la idea que allí no era permès d’edificar-hi. La Jane el va haver de treure del seu error. Si precisament els Brown havien construït abans que ningú! Per això el xalet, força més gran, tenia una altra distribució i gaudia també de l’avantatge d’un jardí extens, amb la seva pèrgola i un menut parc infantil per als dos fills de la parella, un nen i una nena de set i de quatre anys que se’n van anar a dormir a dos quarts de nou, quan la festa s’animava més.

Els Brown tenien una discoteca ben nodrida, en la qual tothom era lliure de pouar al seu grat per als dos pick-up que, un a la sala i l’altre a la terrassa de darrera, funcionaren tota la nit. La beguda, abundant i a discreció, contribuïa a crear un ambient animat, l’harmonia del qual només fou compromesa una vegada, cap a les onze, quan en Joe Jones, excessivament eufòric després de mitja dotzena llarga de copes, volgué penjar-se a l’aranya del sostre, l’arrancà, hi va voler veure un acte de sabotatge contra la seva exhibició de Tarzan i intentà de pegar en Jack Jones Jones. Sortosament, aviat es va adormir i els amfitrions, discrets, el van recloure en un dels sis dormitoris de la casa, on restà fins l’endemà al matí.

En John, en aquell moment es trobava a la cambra de bany, lliurat al seu segon coit de la vetllada. El primer, força insatisfactori, l’havia tingut precisament amb la muller de la víctima, la July Jones Jones, una dona alta i de formes anguloses que, pel que fa al tall, era ben bé la creu de la medalla de la June Smith Jones, car el tenia més aviat enfilat sobre el pubis, la qual cosa li permetia, gairebé sense esforç, de procedir a insercions a peu dret mateix. El noi va tirar-se-la al llarg del passadís que separava la terrassa de la sala, mentre avançaven al compàs d’un ball mogut. Ella mateixa li havia agafat el membre en sentir la rigidesa contra el ventre i, amb tota tranquil·litat, se l’havia introduït a la vagina.

—Ets ràpida, noia! —va riure ell.

—No val a badar —va contestar-li la dona—. Totes van molt alçades i en un no res no quedarà suc per a ningú.

Com que tothom estava prou entretingut, li va permetre que li toqués els pits, menuts i tremoladissos, i que l’engrapés per les natges amb la finalitat d’evitar que els moviments del ball interrompessin el contacte. Però tenia una gropa escassa, de xicot, i el trau era poc humit bo i que ella afirmés que estava força calenta.

—Hi he d’estar, amb tu. Tenia moltes ganes de sentir-te aquí dins, John!

—I per què precisament a mi?

—Estàs de moda, noi, i jo sóc una dona que va al dia.

Totes aquestes manifestacions gairebé el destempraven, però no corria cap risc d’escapar-se de la seva presó, i probablement ni n’hauria pogut fugir sense la precaució d’aquell engrapament del cul, atès que la vagina era estreta i el joc dels músculs funcionava a la perfecció.

—Què et sembla si ens n’anàvem a un dormitori? —li va proposar—. Seria més còmode.

Ella va sacsejar el cap.

—No m’agraden, els dormitoris. Són massa conjugals.

En Joe Brown passava enllaçat amb la Jane Smith Brown.

—Què, John, ens divertim?

—Molt, Joe. És magnífica, la festa. És clar que no cada dia es compleixen trenta anys…

L’altre va somriure amb modèstia. La July va esperar un moment i comentà:

—Veus? Això ho acaba de fer interessant. Pots parlar amb l’un i amb l’altre mentre la tens dintre.

—T’engresca?

La noia va besar-lo.

—Sí. Fer-ho a soles és avorrit. No trobes?

En John no va contestar i accentuà una mica el ritme coital. Però ella el retenia.

—Hem de coincidir amb l’acabament de la peça.

El xicot es molestà:

—Vols dir que no ets una mica freda, July?

—No em defraudis, John —demanà ella—. Em feia tanta il·lusió, aquest coit!…

—Si fa no fa com un vestit nou, oi?

La July va fer jugar els músculs vaginals amb més energia i sospirà:

—Cada cop m’agrades més, John. Tan agressiu… Els mascles han de ser agressius.

Ell la va doblegar enrera i entrà i sortí ràpidament de l’estoig carnal amb tot de gestos decidits, sense preocupar-se ni poc ni gaire de les altres parelles, a les quals podia cridar l’atenció aquella activitat. La dona se li penjà al coll. El noi va mossegar-li els llavis, la llengua, i descarregà.

—Llestos, July —va dir.

Ella, amb una mica de retard, es convulsionava lentament, sense perdre la serenitat. Abaixà una mà cap al membre i, al moment que s’enretirava, se’l va passejar pel ventre.

—M’agrada fer olor de semen —aclarí.

La música cessava i en John es va desenllaçar. S’inclinà mentre es desava la verga gotejant.

—Molt de gust, July!

—Sempre que vulguis, John. I agraïda —féu ella.

Sí, fet i fet havia estat ben cerimoniós. Força diferent, en tot cas, de la mena d’activitat que es desenrotllava ara a la cambra de bany amb la Jenny, la mare de l’amiga de la Judy Jones Brown, la neboda del doctor. No era pas que ella li ho hagués dit, que era la seva mare, però en va tenir prou de veure-li els pits per endevinar-ho: eren com els de la noia, amb els mugrons fortament inclinats cap a l’interior, sinó que ella els tenia més grossos i començaven a cedir-li. És a dir, després, amb l’excitació, es van alçar d’una manera imprevista i gairebé còmica, ja que les puntes arribaven fins i tot a fregar-se.

Eren dins la banyera, on ni l’un ni l’altre no devien saber ben bé com hi havien coincidit. Aleshores ja havien begut de valent i tot tenia un cert aire d’irrealitat. Sense això, potser s’hauria adonat que la dona menstruava. Però ella s’ho callà. Tampoc no va explicar-li què carall hi feia, dins d’aquell luxós objecte de porcellana. Per un motiu o altre, s’havia arregussat les faldilles entorn de la cintura i movia els peus, com si xipollegés. Únicament que no hi havia ni una gota d’aigua.

Va acollir la seva mà quan ell va reposar-la en el ventre protegit per unes calces negres del capdamunt de les quals partien dues tires flexibles, el portalligacames, que li subjectaven les mitges, també negres, a mig pam de l’entrecuix. La blancor de la seva carn, accentuada per aquell embolcall fosc, tenia unes virtuts afrodisíaques que immediatament van provocar una erecció a en John. Les natges eren força robustes i ella va confessar de seguida que li agradava que les hi toquessin. Les hi va palpar doncs llargament, amb una mà, mentre li treia els sostenidors per tal de besar-li els pits des de darrera. En desplaçar la boca cap a la seva va descobrir que tenia uns llavis humits i palpitants, tan carnosos que li van entrar ganes de sentir-los entorn del membre. La Jenny no hi va posar cap objecció; asseguda en una vora de banyera, va fer desaparèixer el fal·lus fins a l’arrel i després l’hi anà restituint a poc a poc, sense fregar-lo ni una sola vegada amb les dents, ben amagades.

—Fa gust de figa —va dir-li.

—La de la July Jones Jones —va reconèixer ell, assegut al seu davant.

La dona li va llepar el gland amb tot de petits tocs de llengua que feien vibrar la verga, però no li va deixar tocar el tall quan en John allargà els dits amb la intenció d’enretirar-li les calces. Només s’hi avingué quan s’asseia als seus genolls, d’esquena, i aleshores encara sense tocaments immodestos, ja que va dir que en aquelles altures no li agradaven.

—Tinc l’orgasme fàcil —va confessar—, i no vull que els dits el precipitin.

Ella mateixa acabà de desvestir-se, una mica laboriosament, com si tingués dificultats amb alguna cosa. Després en John havia de suposar, encertadament, que era un tampó que duia a la vagina i que li calia enretirar.

No la va penetrar, encara, sinó que va entretenir-se amb els pits i, altre cop, amb els seus llavis. La Jenny, asseguda i tot, s’havia entregirat i els hi oferia amb una expressió voluptuosa mentre li subjectava la vara entre les cuixes.

—En saps, de besar… —va complimentar-la.

—També t’agradaran els altres llavis —va riure ella.

—N’estic segur. Ets una dona estupenda, Jenny.

Ella lamentà:

—Llàstima de pits…

—Per què? Si encara són més engrescadors, així! No els hi té ningú!

—No són corrents —va reconèixer—. És a dir, en les dones de la família, sí. Els hi tenen totes, i la meva filla també els ha heretat.

En John va abstenir-se de comunicar-li que en tenia un coneixement de primera mà.

—Et donen personalitat —va dir.

Ella, afalagada, es va posar encara més tendra i, mentre li omplia la boca amb la llengua experta, la mà inserí el membre en la tavella xopa.

—Oh! —va fer ell.

—Què, John?

—Però Jenny! —exclamà—. Mai no havia sentit res de semblant…

La dona es va eixancarrar més i, sempre d’esquena, li va passar els peus per sota el tou de les cames; amb les mans, li acariciava els testicles, com si els hi eixugués. I potser ja era això, perquè la secreció de la vulva era tan abundant que li rajava cuixes avall. La seva excitació va créixer fins a extrems inconcebibles; ella, que era tan sensible, se’n va adonar immediatament.

—Oh, John, si continua posant-se tan grossa aviat no hi cabràs…

—Et fa nosa, Jenny?

—Nosa? Ah, si sabies!… —Sospirà—. Fem una corregudeta?

La va haver de fer ella, puix que el noi estava gairebé immobilitzat i la seva contribució a l’acte era mínima, llevat de dreçar-se allí amb tota la seva puixança. L’abraçava pels pits i, cada cop que ella s’entregirava per poc que fos, els hi mossegava.

Algú va trucar a la porta.

—Està ocupat —va cridar la Jenny.

—En aquest mateix moment? —va fer una veu, riallera.

—Sí.

—Felicitats —digué la veu.

La dona afiançà els peus en el terra relliscós de la banyera i, gairebé sense moure’s, anà remenant la gropa.

—Més —demanà ell.

Les natges de la Jenny adoptaren un moviment rotatori que, a l’interior de la vagina, es traduïa en una pressió uniforme i subtil que anava tibant el membre, cridant la saba que acudia dels testicles novament plens. La llefiscositat de la tavella era tan pronunciada que a ell li semblava esmunyir-se per densitats de gelatina, únicament desmentides per la tensió dels músculs que incidia entorn del gland.

Va projectar tot el pubis endavant, ben adherit a la gropa de la dona, quan la riuada s’afuà pel membre i, a glops tumultuosos, anà emplenant la vagina. Ella es queixà dues o tres vegades, amb un aüc apagat, va moure el cul amb violència, arrossegà la vara fins a la darrera profunditat i després, involuntàriament, l’expulsà quan en John acabava l’ejaculació.

La dona reposà entre els seus braços, exhausta, i fins al cap de dos o tres minuts no va desplaçar-se una mica per les seves cuixes, quan es girava a besar-lo amb uns llavis blans i agraïts.

Va ser al cap d’un segon, quan la Jenny s’alçà, que el noi va adonar-se que tenia la verga tota vermella, com si s’hagués tirat una verge. O pitjor encara, perquè la sang li xopava l’instrument de dalt a baix i havia vessat cap a l’entrecuix i les cames.

—Jenny! —va exclamar—. Tens la mala setmana.

Ella va somriure.

—Sí. És quan em dóna més bo. Et fa fàstic?

Ell, per tota resposta, va ficar els dits a la vagina ara flàccida i en treure’ls, amarats, els hi passejà pels pits, pel ventre, per la cara. Rient, va embrutar-se també.

—Oh, John, que ximple que ets!

—Saps què et dic? —féu ell—. M’agraden les dones amb la mala setmana.

Després, però, es van haver de despullar del tot per tal de dutxar-se.

Ja tornava a estar doncs presentable quan, prop de la una, es va trobar cara a cara amb la mestressa de la casa, la Jane Brown. Abans de veure-li el rostre i identificar-la, però, ja li havia vist el tall. La majoria d’invitats s’havien fet fonedissos i les quatre parelles que quedaven a la sala i a la terrassa mig dormien als divans, o per terra i tot, com la Jane, la seva muller, estirada gairebé sota una butaca. En algun moment o altre de la vetllada devia haver perdut les calces, perquè el petit triangle que mostraven les faldilles pujades cuixes amunt no era pas de roba, sinó una combinació negra i rosada de pèl i de làbia que, en aquelles circumstàncies, no atreia l’atenció de ningú.

La Jane Brown també les havia perdudes, o potser no n’havia dut en tot el vespre. En tot cas, quan va trobar-s’hi en sortir al jardí a respirar una mica d’aire fresc, les faldilles li volaven entorn de les cuixes i del ventre nus. Puerilment, es gronxava al trapezi dels fills, al parc infantil, i ho feia amb tanta d’embranzida que ell, en desembocar a l’indret, va haver d’ajupir-se perquè no el decapités.

—Tu! —va protestar—. Que em vols fer un cap nou?

—No t’hauria tocat —digué la noia—. Tinc un sentit de les distàncies molt acurat.

Va eixamplar més les cames, sense aturar-se, i l’únic llum del parc incidí un moment en el trau que tornava a atansar-se a en John. El matoll negre, escampat per damunt i a l’entorn de la clivella, brillà.

—Ja saps que portes els pantalons descordats? —va riure ella.

—I tu ja saps que m’ensenyes el tall?

—No el pots veure bé —declarà la noia, i en passar pel seu damunt allargà un peu que va fregar-li la closca.

—Sí, em vols matar —va queixar-se en John—. Potser com a càstig per haver contemplat la faç del monstre…

La Jane Brown tornà a riure.

—Tu trobes que sembla un monstre? —i alentí una mica.

—No, gens. Però es terrible.

—T’espanta?

Ell somrigué.

—Baixa, Jane.

—Per què?

Tornava a passar pel seu damunt i, sobtadament, es va desprendre d’una mà, va projectar-se endavant, amb risc de caure, i li tocà el membre alçat.

—Sembla que has fet bondat.

—Bondat?

—Sí —explicà ella—. En aquestes hores ja no queda cap arma disponible. És a dir, la teva. ¿És que potser no t’han tractat bé?

—Al contrari; des de bon començament que no paro.

—I encara et queden municions? —es va admirar la Jane.

—Ja ho veus. Baixa…

Ella agafà més impuls.

—No cal. Ja t’he dit que tinc un sentit molt exacte de la distància.

—Vols dir que…

—Sí, John, ho vull dir —va fer ella sense aturar-se.

Li donà indicacions molt precises que el noi havia d’acomplir en el breu espai de temps que el trapezi quedava penjat a l’altre extrem, però ell brandà el cap.

—No pot ser, Jane.

La idea, de tota manera, l’excitava. Al capdavall, a aquella velocitat, la penetració, si verament tenia lloc, seria terriblement profunda.

—Desembeinaràs a l’acte —objectà encara.

—A que no?

Durant un parell de gronxades més, va estudiar l’angle d’incidència d’acord amb l’erecció de la verga i la seva llargària i, a la fi, va poder assenyalar-li l’indret exacte on l’encontre havia de tenir lloc. En aquell moment ja es movia a una velocitat uniforme.

En John, no gaire convençut a despit de tot, va col·locar-se on ella volia i, sempre d’acord amb les seves ordres, es subjectà el fal·lus per tal d’evitar una possible desviació de darrera hora. Com ella li va dir:

—No és pas com si fos un cos estàtic…

El trapezi, doncs, davallà cap a ell, la Jane va separar les mans de les cordes i caigué al seu damunt amb els braços i les cames oberts. El membre, afuat, ja recorria tota l’extensió de la vagina, ensopegava amb la boca de l’úter i, simultàniament, tots dos queien sobre la gespa. La noia, però, li havia lligat ràpidament les extremitats entorn de la cintura i, quan rodolaren, ho van fer perfectament enllaçats.

—Què me’n dius, ara, John? —va quequejar ella.

Però el noi se li abocava als llavis i va haver d’emmudir. El membre, dintre, reposava immòbil, i ells mateixos van acabar per aturar-se a l’extrem de la zona d’herba, prop de la cleda que limitava el parc infantil.

En John la va anar despullant, sense preocupar-se que esquinçava les peces, i, incorporant-se lleugerament al seu damunt, li tocà els pits dòcils. Ella va correspondre a la carícia amb una pressió de la vagina. Després va donar un moviment de balanceig al cos i, lentament ara, tornaren a rodolar cap al centre del terreny.

—Estic tan excitada —va confessar-li la Jane—, que tinc ganes de cagar.

—I ho podries fer, amb això dintre?

—No seria la primera vegada. Ho faig?

—Sí, Jane.

Asseguda al seu damunt, sense foragitar-lo d’entre les làbia, va obrir-se amb el cul abaixat i ell, que li tenia les mans a la gropa, sentí la sortida mandrosa de l’excrement dur que, per dins, en recórrer el conducte anal, pressionava la verga amb una sensació exquisida; al darrer moment, fins i tot va contribuir a l’expulsió amb els dits que premien, eixamplant-les més, les vores de l’anus.

Aleshores es va adonar que la noia es corria. Però era un orgasme relativament feble, que no la satisfeia, car de seguida va tornar a arrossegar-lo amb el seu impuls cap a l’altra banda de gespa, ensems que, amb una habilitat que revelava un llarg entrenament, el treballava amb una remenada d’anques tan xucladissa que el membre s’engruixí encara, dilatat per l’onada de semen.

La noia s’estremí de nou, ara amb més força, descavalcà amb llestesa i, al moment que la vara iniciava el moviment precursor de l’ejaculació, va enfonsar-se-la a la boca, on recollí la descàrrega sencera. En John sentí la vibració violenta dels músculs del coll que deglutien sense que els llavis deixessin de moure’s per tal de prolongar aquella agonia delirant. Glop rera glop, ella s’anà empassant el seu líquid seminal i després, amb la boca xopa, s’entretingué a resseguir-li el cos entresuat.

Va imitar-la, i tots dos rodolaren novament, ara sense disciplina i mossegant-se el ventre, les natges, els pits, les cuixes, però en algun lloc devien tocar la clau de la mànega connectada amb la boca del rec del jardí i un doll ample i fred els separà. Van banyar-s’hi, rient, i ella fins xisclà quan en John l’hi apuntà entre les cuixes i el dirigí al bell mig de la vulva. Quan acudien uns quants dels invitats, atrets pel xivarri, la Jane tenia el darrer orgasme d’aquella nit.

Es va despertar a les nou, amb temps de sobres d’afaitar-se abans d’acompanyar la sogra a l’estació, on agafaria el tren de dos quarts d’onze. La seva muller encara ronsejà una estona al llit i quan, a la fi, entrà a la cambra de bany, digué que era la darrera party a la qual assistia; fet i fet, aquestes reunions eren avorrides, tothom s’hi coneixia massa, la gent no paraven de beure i després, naturalment, els homes es captenien com uns ximples. Només calia veure el que li havia passat a ella. Havia maniobrat, és clar, amb el decidit propòsit d’investigar uns quants testicles i, en aquest aspecte, potser sí que no podia queixar-se; havia eliminat tres suspectes més, en Jack Brown Brown, en Joe Jones Smith i l’amfitrió, en Joe Brown. Aquests dos darrers, sobretot, havien fet l’imbècil fins a un grau imperdonable. ¿No se’ls havia acudit de desafiar-se a cops de cigala qui se l’havia de tirar de primer? A l’habitació la hi havia portat en Joe Jones Smith, és veritat, però l’altre, en la seva qualitat d’amo de la casa, potser sí que podia al·legar uns certs drets de preferència, reforçats per la circumstància de complir, aquell dia, els trenta anys. Cerimoniosos i atents l’un amb l’altre, però, els dos homes van emprendre un combat a primera llet i, potser durant un quart d’hora, van anar esgrimint l’arma amb una eficàcia tan maldestra que, després d’haver xocat una dotzena de cops, van descarregar simultàniament l’un sobre l’altre. Ella, ho confessava, no havia vist mai res de semblant i de primer, estúpida com era, àdhuc li havia fet gràcia que se la disputessin d’aquella manera tan original i primitiva. Esperava al llit, confiada, i ara i adés els oferia una visió més o menys limitada del tall, de la gropa o dels pits, segons l’humor del moment. Allò havia contribuït a enardir-los, no hi havia dubte, i la prova és que llurs escomeses es feien més enèrgiques cada cop que tenien l’avinentesa de contemplar-li aquelles intimitats, i fins i tot de tocar-les-hi, perquè sovint allargaven la mà i, sense deixar mai de vigilar l’adversari i de parar diligentment els seus atacs, li insinuaven un dit a la vagina, o li fregaven els mugrons amb els llavis. Aquella destresa, això sí, era remarcable de debò, però, a què menava? I el pitjor de tot era que en aquell moment, quan es van córrer, encara no havia comprovat la possible existència d’una berruga. Per tenir-ne el cor net, li va caldre, doncs, acudir amorosament als peus de l’un i de l’altre per eixugar-los amb els llavis les vares humides i, amb aquesta excusa, palpar els testicles que ara tardarien a omplir-se. Ben cert, li van demanar mil perdons i van prometre que més endavant la rescabalarien, però eren paraules en l’aire i, de fet, ja no els va tornar a veure en tota la nit, o, més ben dit, sí, a en Joe Brown l’havia entrevist darrera una porta, potser dues hores més tard, però aleshores sota seu hi havia la June Jones Brown…

I què podia contar d’en Jack Brown Brown, que havia tingut el desvergonyiment de tirar-se la seva pròpia muller, sí, tal com ho sentia, la seva pròpia muller, al mateix llit on l’esperava ella? Aquest cop la culpa de tot va ser de l’obscuritat de l’habitació. No havien trobat l’interruptor, o la bombeta era fosa, o potser ni se n’havien preocupat, ja no se’n recordava. Després del desengany sofert amb els dos Joe, estava tan nerviosa que ja no sabia el que es feia. En aquella hora pràcticament totes les dones que assistien a la festa ja havien tastat cigala, i ella allí, corrent de desil·lusió en desil·lusió. En Jack prometia força; tampoc ell, estranyament, no havia fet cap clau en tota la nit, ja que únicament havia descarregat una vegada, tot ballant, al vestit de la July Smith. ¿No se n’havia adonat, ell, que en marxar duia unes faldilles que no eren les seves? Sí, se n’havia hagut de posar unes de la Jane Brown…

El cas és que van entrar al dormitori i, com deia, no van encendre el llum. A les fosques, es van encaminar al llit, als peus del qual es van abraçar i es tocaren breument abans de separar-se. Ell volia que ho fessin despullats, deia que volia sentir tot el cos d’ella contra el seu. Un desig força afalagador, oi?

Bé, es van separar, doncs, i ella es va treure ràpidament el vestit. No duia res més, puix que les calces ja no se les havia tornades a posar després de l’episodi amb els dos Joe esgrimaires. Va ser qüestió d’uns segons i, immediatament, es va ajeure en una banda de llit.

Ell va tardar més. Sentí que es deixava caure al seu costat i somrigué en pensar com es quedaria d’agradablement sorprès en trobar-la amb les cuixes obertes i el cony tan humit. El membre s’entaforaria tot sol, sense que calgués guiar-lo, ho sabia…

I aleshores en Jack va sospirar d’una manera estranya i digué:

—Que deliciosa que ets, nena!

Potser sí que ella, en aquell instant, ja hauria hagut de sospitar que el programa no es desenvolupava d’acord amb les línies previstes, però estava tan immersa, per així dir-ho, en les seves pròpies sensacions, que devia tenir el cervell emboirat. En lloc de sorprendre’s que l’home la trobés deliciosa abans de tocar-la, va obrir-se encara una mica més i, encesa per la imminència de l’esdeveniment, es va acariciar el ventre i les cuixes. El somrís no li havia abandonat els llavis.

No va començar a apagar-se-li fins que sentí els esbufecs. En Jack, prop seu, a tocar però sense fregar-la, panteixava com si es trobés en plena copulació. Ara sí que es va alarmar. Va incorporar-se sobre un colze i allargà la mà. Va trobar carn, però no pas la mena de carn que esperava, ja que es tractava d’un mugró indiscutiblement femení. Va enretirar els dits com si s’hagués cremat, però immediatament els va tornar a moure, ara cap avall, i aquest cop va poder seguir el perfil d’una cuixa col·locada en una posició poc natural. En Jack feia:

—Ai, nena!

Va fer un bot i, instintivament, va trobar el botó del llum de la tauleta de nit, el pitjà… En Jack era damunt d’una altra dona que l’abraçava amb cames i mans. De fet, en aquell precís moment ja ejaculava.

—Jack? —va cridar.

Ell, endut pels seus espasmes, que el sacsejaven violentament, ni va girar-se; potser ni va sentir-la. La dona, en canvi, sí que la mirava. I era la Jenny, la seva muller!

Sí, era fàcil de comprendre què havia passat. La dona era allí, sola, potser reposant d’algun esbarjo eròtic recent, i en Jack, en entrar al llit per l’altra banda i trobar-se amb un cos obert, ni va preguntar res. Es va limitar, com hauria fet qualsevol altre al seu lloc, a inserir el fal·lus en la figa que tenia sota.

Calia haver vist la cara que posà en recobrar-se del seu deliri. Estava desolat, i la Jenny també. Fins i tot va dir que, si hagués sabut que era ella, la Jane, tan amigues com eren, no li hauria jugat aquella mala passada que, d’antuvi, li semblava tan divertida. Imagineu-vos, tenir el marit dintre, convençut que la clavava a una altra! Havien acabat per riure tots plegats, és clar, i l’amistat no se n’havia ressentit gens, però això no privava que ella se sentís tan frustrada que, a partir d’aleshores, ja només es dedicà a beure. Estava escrit que ningú no li ompliria el tall, ni el seu John, que tant de rebombori havia fet… No li recriminava res, ben cert; al capdavall, ja se sap que a aquestes reunions s’hi ha d’anar amb l’esperit obert…

—I així —va concloure en John tot eixugant-se la cara— t’has quedat sense saber si és ell, el de la berruga.

—No, això no. Per sort, ja els hi havia tocat quan ens abraçàvem als peus del llit, els ous. Ben previsora que vaig ser!

La sogra, tota empolainada, seia al seu costat amb un petit somrís a la comissura dels llavis. Se la veia satisfeta.

—Contenta, Judy? —va preguntar-li en John.

—Sí, força. Em sap greu deixar-vos. Si no fos perquè m’esperen… Enlloc no havia rebut mai una hospitalitat semblant. Sabeu fer les coses bé, aquí, noi…

—Sí, em penso que sí. Cal dir que també tu hi has ajudat. No es pot negar el teu esperit de col·laboració.

Ella va riure i li tocà la cuixa.

—Aquest John! —Sospirà—: Sí, estic contenta.

—Ho pots estar, Judy. —Va mirar-la—. El policia, el reverend, jo… No està pas malament.

Ella va abaixar els ulls.

—I quatre més, anit.

—Quatre?

—Sí… Em penso que no em vaig descomptar…

—Ja caldrà que reposis, ara!

—No sé… No eren cap cosa, saps? Ni el policia, ben mirat.

—El reverend?

Ella gairebé va posar els ulls en blanc.

—El reverend sí. No ho diria a ningú més, John, però amb tu hi ha confiança. És un home molt ràpid, potser el més ràpid que he conegut.

—I no pot ser un inconvenient, això, Judy?

—Bé… És que es recupera també molt de pressa, saps? Em va fer pensar en un rellotge de repetició, només que la seva repetició és repetida, si entens què vull dir…

—Sí, em sembla que ho entenc.

—També és un home ple de consideracions, d’aquests que saben que no tot s’acaba en un mateix lloc.

—Millor, doncs —va comentar en John, vagament molestat, sense saber ben bé per què.

—Teniu molta sort que, al capdavant de la vostra capella, hi hagi el reverend Smith Smith-Smith… Escolta! —va exclamar aleshores, tota engrescada—. ¿Tu creus que això que dèiem de les repeticions pot tenir alguna relació amb el nom? No m’hi he fixat mai…

—Jo tampoc, Judy, i per motius evidents.

—Tens raó. Caldria comprovar-ho. Diràs que sóc una mica tafanera, però…

—No, no dic res, Judy.

—D’altra banda, si fos així, si hi hagués alguna relació entre les repeticions del nom i aquestes altres, això imposaria unes certes limitacions. A tot estirar, la gent tenen dos noms compostos, o sia quatre…

Ell va riure sense ganes.

—I no et sembla prou?

—Ves… —va torçar el coll la dona—. En circumstàncies normals, potser sí. Tot depèn. —Va fer una pausa, reflexionà i digué—: No, de segur que no té cap relació. Perquè si vosaltres no haguéssiu tornat tan d’hora…

En John va recordar l’entrevista posterior, al living, i la trempera de l’home.

—Probablement. En veure l’entrecuix de la Jane es va engrescar de nou.

La Judy gairebé picà de mans.

—Sí? Quin home admirable! —Sospirà—. Llàstima d’aquest petit defecte… És clar que no és res; ni es veu.

—Quin defecte?

—La berruga.

El cotxe saltà cap a la cuneta i en John va renegar mentre les mans s’arrapaven frenèticament al volant per tal de dominar-lo.

—John! —va cridar la sogra—. Què et passa?

—Un sot —digué ell—. Hi havia un sot a la carretera.

—Quin espant m’has donat! Ens podíem haver matat.

Va panteixar tot prement-se el pit com si volgués expulsar físicament aquella emoció. En John va deixar transcórrer uns moments i, aleshores, preguntà:

—Què em deies d’una berruga o no sé què?

—Sí, una berruga. La té sota l’ou esquerre… —Es va interrompre, pensarosa—. Sí, l’esquerre. Fa estrany de tocar-la, perquè no ho esperes. Es veu que la hi té de sempre, o de fa molts anys. Ara que ell no se’n dóna vergonya. És un home molt planer de tracte…

En John serrava les dents mentre el cervell li treballava a tota velocitat. Calia que li ho fes pagar. Però com, com?

Ho va trobar durant el viatge de tornada, quan es dirigia de nou a casa, ara sol. Però no ho va poder madurar fins al cap d’una hora, en reprendre la marxa.

La July Jones i la Jane Smith Brown havien tingut una avaria i el cotxe d’una d’elles era aturat en una banda de carretera. Com van confessar-li de seguida que s’aturà a auxiliar-les, no entenien ni un borrall de mecànica, i ara s’havien assegut a l’entrada de l’arbreda, confiades que el cel els enviaria un bon samarità.

—Encara ho ha fet més bé —va dir el noi—. Perquè en aquest cas també és un bon mecànic.

Però no va tenir ocasió de revisar-lo, el cotxe. Les dones duien Coca-Coles fresques i, abans de fer res, van voler que les compartís amb elles. I com que la calor començava a deixar-se sentir, i en aquella llinda del bosc més aviat feia ressol, per què no entraven una mica més entre els arbres, on la temperatura devia ser més agradable?

En John va consultar el rellotge. No era tard i, de fet, gairebé no tenia cap obligació abans de migdia. La Jane li havia parlat, és cert, d’una aixeta de la cuina que degotava, però això era cosa de cinc minuts: qüestió de canviar el suro…

Va seguir-les doncs bosc endins, fins a un indret on a elles els va semblar que l’aire circulava una mica més bé. Ell no hi notava diferència, però no hi posà objeccions. De tota manera, també les dones van reconèixer aviat que de calor en feia arreu, i van començar a fer-se vent amb les faldilles.

Quan se’n van cansar, ni l’una ni l’altra no es va preocupar gaire d’ordenar-se-les com calia, i ell es va abstenir de fer-los-ho remarcar. Totes dues tenien unes cuixes prou boniques, més llargues i esveltes potser les de la Jane, però les de la July insinuaven uns clotets d’allò més engrescadors que repetien els de les galtes, plenetes i somrients sota uns ulls d’allò més negres.

Li ho va dir al cap d’una estona, quan la noia, cada cop més queixosa de la xafogor contra la qual lluitava inútilment a base de glops de Coca-Cola, s’apujà encara la roba i repenjà les mans sobre la carn. De seguida va exclamar com semblava mentida que s’hi enganxessin d’aquella manera, com si hi tingués vesc.

En John, naturalment, ho va voler comprovar, i assentí immediatament. Va ser aleshores que digué:

—Quins clotets més bufons, July!

Ella se’ls va mirar.

—Oi? —va riure—. Una cosa o altra he de tenir per compensar que siguin una mica gruixudes.

—Gruixudes, July? —va protestar ell—. No m’ho semblen pas, a mi.

—M’agradaria tenir-les més fines, més nervioses; com les de la Jane.

La Jane les hi va mostrar, complaent, i s’aixecà les faldilles fins a tres o quatre centímetres de la forca.

—Més amunt —demanà ell.

—Oi, la, la! —va riure la noia—. Més amunt ja no hi ha cuixes.

—Què hi ha, doncs?

Ella va clavar-li una mirada picardiosa i, amb un gest ràpid, acabà d’alçar-se la roba i abaixà un moment les calces de color malva.

—Això —féu.

En John només havia tingut temps de veure un pubis ample, cobert de pèls rexinxolats, d’un color castany clar. Però ella ja es girava i repetia l’operació per l’altre costat.

—I això! —esclafí de nou.

Ara en John arribà a temps d’engrapar-li les natges, amb un resultat força magre, car ella va saltar fora del seu abast mentre deia:

—Es mira i no es toca.

La July, al seu darrera, reprovà:

—No està bé, Jane…

—Per què?

—No veus que té una erecció?

—Oh! —exclamà la noia, com si no se li hagués acudit aquella possibilitat, i se li atansà altre cop. Avançà la mà i va tocar-li el membre endurit—. Això és diferent…

Es va deixar treure les calces i fins i tot va separar les cuixes perquè li pogués tocar la vulva.

—Ah! —féu quan els dits del xicot ensopegaren amb el clítoris.

Era una petita peça extraordinàriament rodoneta, amb una tija força escassa, la qual cosa li donava l’aparença d’un autèntic botó. La July també es va inclinar a mirar-l’hi.

—Oi que fa gràcia? —digué.

Hi van coincidir tots dos amb els llavis i ho aprofitaren per besar-se. La Jane, en adonar-se’n, va riure i s’escapolí.

—Qui em vulgui que m’atrapi! —cridà.

En John va recordar l’escena de dijous al vespre, quan la seva muller s’endinsà pel bosc amb les faldilles també arromangades i remenant incitadorament el cul, però ara la situació era una altra. La Jane no va sortir del petit enclòs d’arbres on es trobaven i es limità a córrer a frec dels matolls. Sinó que mirava enrera, per tal de fer-se càrrec dels seus progressos, i, tot d’una, va entrepussar i caigué.

El noi s’abalançà al seu damunt i, faceciosament, li estirà les cames cap dalt. Ella, repenjada sobre les mans, alçà la gropa i en John, emocionat, contemplà el doble trau, l’obertura de les natges i el tall rosat que, a l’entrecuix, badava entre un petit voraviu negre que accentuava la carnalitat de les làbia. Va acabar d’eixamplar-la i, recollint les cames a banda i banda de cintura, avançà amb el fal·lus erecte. Darrera seu, la July s’extasiava:

—Oh, així!

Les cames pujaren més, sempre dominades pel xicot, però el membre, rebel, quedava una mica massa amunt. Va ser la mateixa Judy qui s’encarregà d’adreçar-lo a la clivella, on s’inserí fàcilment fins a l’escrot.

Va engrapar-li bé les cuixes i ella reposà amb els braços plegats al seu davant; la July es va esmunyir sota seu i va fer-li saltar els pits, invisibles des del lloc que ocupava en John.

La verga entrava i sortia lentament d’entre les làbia que li seguien el joc i, ara i adés, s’aturava, mig enfora i mig endins. El borrissol a l’entorn era xop de secrecions i el mateix membre brillava humidament. Va anar alçant-se més, ben erecte al seu darrera, i la gropa, forçada per les mans que subjectaven les cuixes, s’elevà també. Ara la noia gairebé estava en posició vertical, però no va queixar-se; de fet, àdhuc col·laborava amb ell cada cop que devia semblar-li que la penetració era poc profunda. En John la contenia, com un genet que munta un cavall massa fogós, i no accelerà fins que la July, des de sota, digué:

—Em sembla que està a punt d’orgasme…

La noia ho corroborà amb un petit gemec, va estrènyer encara les parets de la vagina i l’úter, des del fons, es desplaçà a fregar el gland. En John, ja incapaç de dominar-se, li abandonà les cuixes, que reposaren sobre les seves, i va passejar-li les mans al llarg i a l’ample del cul mentre l’adollava amb una descàrrega palpitant. Ella, la Jane, s’estremí de cap a peus i un filet de líquid blanc s’escapà del tall.

Una mà va arrancar-lo d’aquell niu càlid on feia de bon estar i l’arrossegà cap a terra. Era la July, estirada d’esquena, oberta i ara sense calces.

—De pressa! —li demanà—. Entra…

—Però…

—Entra, John…

Ella mateixa, desficiosa, va introduir el membre humit que tot just començava a cedir una mica en la seva duresa, va engolir-lo fins al darrer reducte de la vagina i, aleshores, anà tancant les cuixes sota seu. En John, que es va veure obligat a obrir les seves, restà estretament empresonat. Sentí que la vara cedia un xic més, a punt de desinflar-se del tot, però la pressió era massa intensa perquè s’escapés de l’interior de la fesa que ondulava lleugerament, sense que el cos es bellugués.

La Jane, abandonada, s’havia deixat caure a llur costat, on encara respirava fort, tremolosa pel ròssec de l’orgasme. Després, però, va avançar de quatre grapes cap a darrera seu i, amb la llengua, va anar-li llepant la menuda zona que separa les natges de l’inici inferior de l’escrot.

La vara va interrompre el seu procés de reducció, es va estabilitzar en una mitja rigidesa enervada que els músculs vaginals de la July retenien amb facilitat. La noia, d’altra banda, es descordava els botons de la brusa i exposava uns pits madurs i vellutats. Els hi va passejar per la cara, insinuà un mugró entre els llavis i els hi féu tocar a plenes mans.

La Jane, ara, ja s’enfilava per damunt d’ell, progressava per la seva esquena tota eixancarrada, li fregava la vagina pel clatell i, sempre oberta, relliscava cap endavant, on s’introduí entre els dos caps amb tanta habilitat que les llengües de la July i del xicot coincidiren novament a l’entrada de la vulva sucosa. S’humitejaven els llavis, es besaven, tornaven a besar el clítoris i el vestíbul vaginal, i en John sentia un lleuger moviment que avançava el membre pel trau ardent de la July i l’obligava a dilatar-se.

Ella li somreia des de més enllà del pubis de la Jane, i digué:

—Veus? No t’escapes fins que m’hagis inundat de llet…

Va tenir una mena d’estremiment delirant i, expulsant-se la Jane de sobre, l’abraçà contra el seu pit.

—Oh, John! —mormolava—. Com m’agrada que creixis dintre meu!

No podia dominar el nerviosisme de les cames i el pubis pujava a fregar-se amb el seu. Però es contenia per no desallotjar-lo i les cuixes continuaven unides. Ell va besar-la, li posà la llengua a la boca, li va resseguir el paladar i les genives i clavà els ulls al seu davant, on la Jane, ajaçada amb les cuixes altes, li mostrava la totalitat del sexe deliciós.

Va gemegar i la vara augmentà encara de volum contra les parets sensibles. Ella va dir, com si no ho fes ja:

—Besa’m, besa’m, besa’m…

Tenia els ulls desenfocats i les cames s’obrien lleugerament. Ara, però, ja no hi havia perill que el fal·lus fugis. Ben inserit, creixia més amb les convulsions de la vagina desfermada. Però encara no estava a punt i reposava en aquella profunditat, provocant espasme rera espasme i més crits de la July. La Jane, totalment refeta del propi orgasme, es va girar a tapar-li la boca amb la seva vulva, i el noi va sentir distintament els xarrups que despertaven vibracions en l’amiga. Va discutir-li aquella entrada amb la llengua, s’omplí els llavis de secrecions i empresonà el clítoris fins que ella gairebé plorà.

En aquell moment ja havia començat a moure’s, però la saba era llunyana i podia permetre’s d’altres capricis. Amb un impuls sobtat, va desarrelar-se i es quedà agenollat al seu davant.

—No! —xiscla ella, i anà per redreçar-se.

El noi va aplanar-la amb les mans, li alçà les cuixes com havia fet una estona abans amb la Jane, sinó que ara de cara, estirà les seves per sota i va inserir de nou el fal·lus. Però no en tenia prou. La va fer aixecar, la hi introduí per darrera, al trau posterior, va desembeinar de nou i agredí la Jane, que els mirava. El membre entrà per l’estreta obertura, la va recórrer dues vegades, i es girà altre cop a la July i va penetrar-la, ara de genollons.

Se sentia com un déu priapic, immens i vibrant fins a l’infinit. Va entrar-li de totes les maneres i per totes les obertures, asseguda, culivada, dreta, de sobines i a bocons, del tall a l’anus i a la boca i, de tant en tant, feia una breu penetració en la Jane, que no el deixava de petja, exaltada com una bacant.

Totes dues estaven tan alçades per aquell miracle que es prolongava que ara s’havien despullat del tot i, darrera seu, corrien d’un extrem a l’altre del bosc com un parell de fúries tocades pel mal sagrat. I ell les plegava al seu caprici, els colpejava les natges amb la verga, arrancava crits amb les seves insercions brutals i passatgeres…

I tot d’una, el corrent càlid s’engendrà en algun indret remot de la seva espinada, inflà els testicles que en aquell moment engrapava la July, i ella, que ho va notar a l’acte, s’eixamplà sota seu tot demanant:

—Inunda’m, John!

Ho va fer. Va sentir les glopades intermitents i seguides de l’ejaculació que regaven les parets vaginals i gemegà contra el trau que la Jane oferia als seus llavis. El cap li fugia, emboirat, però va aconseguir de retenir la consciència del que feia i, després, exhaurit, però lúcid, reposà sobre la pinassa. La July tenia els ulls closos i les mans unides al seu davant, com si resés, i la Jane, encara eixancarrada, reposava al seu damunt.

Van allargar simultàniament les mans cap a les seves i les hi van atansar a les respectives vagines amb un gest humil, d’homenatge.

Després es van vestir, sortiren a la carretera i pujaren al cotxe. Des de dins, encara es van inclinar a besar-lo abans d’engegar.

Fins al cap d’una estona, quan ja era al seu propi vehicle, no se li va acudir de pensar que, una hora enrera, havien parlat d’una avaria… No hi havia dubte que no era important.

Amb la vènia de la Jane, que acceptà de seguida el projecte que acabava de perfilar entre l’indret del bosc on s’havia rebolcat amb les dues noies i el xalet on l’esperava la muller, va telefonar a la Judy Jones Brown i a la Jenny Brown Jones per demanar-los de participar en una expedició de càstig contra el reverend Smith Smith-Smith. Estava disposat a donar explicacions i fins i tot, si s’hi negaven, a invocar aquella sortida que costà el prepuci al vigilant de la serradora, però no va caldre. Totes dues, trapelles com eren, estaven disposades a fer-li qualsevol favor. Com va dir-li la Judy:

—Al capdavall ets el nostre home, oi?

Va assentir sense entusiasme. En aquell moment, se sentia amb poques disposicions de ser l’home de ningú, ni de la Jane, que, a l’altra banda d’habitació, es canviava les calces i, potser intencionadament, s’hi entretenia prou perquè no se li escapés cap detall de les natges i de la zona púbica.

La Jenny es va estranyar una mica i li preguntà:

—I dius que la teva dona hi està conforme?

—Sí, Jenny. I farà exactament com vosaltres dues.

—Li ensenyarà el cony? —va voler assegurar-se la noieta.

—Exacte. L’hi ensenyareu totes tres.

A l’hora de la veritat, però, va resultar que serien quatre. Tot dinant, a la Jane se li va acudir que potser a la Jenny Brown Brown també li agradaria de formar part de l’expedició. En primer lloc per amistat i, segonament, perquè el reverend Smith Smith-Smith no li queia gens simpàtic des que un dia, davant de tothom, li va retreure que acudia a la capella sense mitges i amb les bruses massa cenyides.

—No ha pogut pair mai les mirades de reprovació que li adreçaven tots els carques de Cascade.

—I vols dir que té prou esperit, per a una cosa així?

—No la coneixes bé! —va riure la Jane, i se’n va anar al living a telefonar mentre afegia—: L’únic inconvenient, si de cas, podria ser el seu marit…

Però el marit no hi era. En Jack, a mig matí, se n’havia anat a pescar i no tornaria fins al vespre.

—Sóc lliure com un ocell —va manifestar.

—Comptem amb tu, doncs?

—I tant! M’agradaria de donar una bona lliçó a aquest fals purità. I fins i tot serà engrescador, noia. Tu t’imagines, allí, davant seu, totes…

La Jane la va interrompre:

—No corris tant, Jenny —rigué—. Si molt convé, tanca els ulls i no passa res.

—En quina hora marxem?

—Aviat. Convé que arribem d’hora per ocupar el primer banc. Vindràs amb nosaltres o agafaràs el cotxe?

—Agafaré el cotxe. No cal anar tan estrets.

Perquè ells s’havien d’endur la neboda del doctor i la seva amiga, naturalment. Totes dues van comparèixer d’allò més empolainades, amb vestits que els arribaven ben bé mig pam sota els genolls i les cames enfundades en mitges discretíssimes, de color fum.

—Anem bé, així, Jane? —van preguntar a la muller d’en John quan entraren al living.

—Molt bé.

Es van girar perquè les inspeccionés de davant i de darrera i la Judy, probablement per mostrar que era disciplinada i havia seguit exactament les instruccions del noi, va alçar-se fins i tot les faldilles més amunt del ventre.

—Molt bonic, Judy —va comentar en John, que en aquell moment entrava a l’habitació.

La noia va retenir les faldilles alçades.

—Oi?

La Jane les hi va fer abaixar.

—No és en John qui t’ha de veure. Ets una descarada, Judy. Au —afegí—, som-hi. Si fem tard, haurem perdut el temps.

Fora sonava un clàxon i, en sortir, van veure la Jenny que els feia senyals des del cotxe abans d’emprendre la carretera que menava a Cascade.

La Jane es va instal·lar al volant, amb en John al seu costat i les dues noies al seient de darrera tot i que la Judy pretenia que ella, allí, es marejava.

—Només són vint-i-dos quilòmetres, Judy —va recordar-li la dona—. No tindràs temps.

En canvi, en va tenir de sobres per abocar-se endavant, sobre les espatlles d’en John, les quals fregà dues o tres vegades amb els pits. La Jane va haver de reptar-la.

—Judy, que anem a la capella, no al bosc. I, a més, avui jo sóc aquí.

—No faig cap mal, Jane. A en John no li fa res. Oi, John? —va preguntar.

—Bé… —va fer ell.

—Si vol tocar pits, Judy, ja en té a casa.

—Ja ho sé, això, Jane. I bufons que els tens. Quan sigui més gran, em sembla que també els tindré grossos com tu.

—Potser sí.

—Me’ls deixaràs veure, un dia?

—Judy!

—A mi també m’agradaria —va dir aleshores la Jenny.

En John reia.

—Per què no els ensenyes, Jane? —va proposar—. Ja estarà fet i no caldrà pensar-hi més.

Però la Jane es va queixar:

—No sé com sou, noies! A la vostra edat, ni se m’hauria acudit mai de parlar així amb una persona més gran.

—Al vostre temps éreu molt carques —assegurà la Judy—. Nosaltres hem superat tots aquests prejudicis… Ja sé que ara també ets una noia emancipada, Jane —va corregir—. La prova, això que anem a fer.

—És diferent —puntualitzà la dona—. Ensenyar-se els pits, perquè sí, entre dones, no té sentit.

—Per què no? —va protestar la Jenny—. Si són bonics…

—Que us els ensenyeu, potser, entre vosaltres?

—És clar! —van dir totes dues.

La Jane va sospirar.

—Si no fos el que em va contar en John, encara creuria…

La Judy s’encuriosí:

—T’ho va contar tot, Jane?

—No ho sé. I no m’interessa, ara. Per què no calleu una estona?

Però van donar-li guerra fins que arribaren a la capella. La Jenny Brown Brown, que els havia precedit de cinc minuts, ja ocupava un seient del primer rengle i els reservava els tres restants. Fins aleshores no se’ls va acudir que ho havien preparat a la perfecció. La capella era llarga i estreta i, descomptat l’espai dels dos passadissos laterals, no devia tenir pas més de deu o dotze pams d’amplària; hi cabien, exactament, quatre seients.

Les dones, doncs, van acaparar aquell espai privilegiat i que no els disputava ningú, atès que a la capella tot just hi havia tres persones, una vella solitària i un matrimoni de mitjana edat, a la tercera renglera, prop del qual es va instal·lar en John.

Fins al cap d’una estona no va començar a arribar més gent, la majoria persones de Cascade, si bé tampoc no en faltaven de Marly Town. Se saludaven discretament amb una inclinació de cap i s’asseien a esperar en silenci. Nomes la Jane Brown es va permetre de constituir una excepció en somriure fugaçment al xicot. La July Jones i la Jane Smith Brown, que també hi eren, amb els respectius marits, feien unes cares d’allò més compungides, com si mai no haguessin trencat cap plat ni cap olla.

A les sis menys deu, la capella ja era plena. És a dir, al capdavall de tot quedaven dues rengleres sense ocupar, com de costum. A la funció de la tarda mai no hi acudia tanta gent; en general, només hi anaven les persones més devotes o aquelles que, per un motiu o altre, s’havien vist privades d’assistir a l’ofici matinal, més cerimoniós.

El reverend Smith Smith-Smith va entrar a les sis, sempre puntual com un rellotge, va pujar a la plataforma on es dreçava un faristol i saludà els assistents amb un parell de mots de benvinguda i d’agraïment. És va agenollar i invità els seus fidels a imitar-lo; l’acte començava amb una pregària col·lectiva que no afavoria gens les intencions de les quatre dones, però ja els vagaria de sobres de posar la carn al foc.

Després, mentre un vell feia la capta de rigor, van cantar tot un seguit d’himnes que procedien directament de la inspiració del reverend, el qual opinava que a la Capella del Bàlsam de la Virtut calia mostrar-se creador. Entre els seus predilectes hi havia «El ramat fidel», «El pastor carregat d’ovelles», «Els pasturatges benefactors» i «El corral on sojornarem». Aquest darrer el va haver de cantar dues vegades a petició d’un dels fidels, un homenet sord i nou a la comunitat que s’havia perdut unes quantes paraules.

Tot seguit, s’inicià la prèdica. El reverend, que per humilitat no tolerava trones i només després de molt maldar per part dels devots s’havia avingut a aquella petita plataforma des la qual perorava dret mentre els fidels seien, mai no escrivia els seus sermons; era coneguda la seva facilitat d’improvisació. Es va concentrar un moment, amb un colze sobre l’altre braç, travesser a l’ample de l’estómac, va tancar els ulls, va moure els llavis, redreçà la testa i mirà al seu davant.

—Volguts germans, avui…

Un glop de salivera li va omplir la boca i el privà de continuar, corprès per aquell espectacle insòlit de vuit cuixes de dona ben obertes sota les faldilles que elles subjectaven més amunt dels genolls. Al fons de tot de cada parella, on les extremitats s’ajuntaven, una taca boscosa dominava les escletxes verticals, perfectament visibles gràcies a la posició de les dones, que gairebé no tocaven de peus a terra i, en canvi, havien avançat força el cul.

Va fer un esforç que li commocionava la vara, s’escurà la gargamella amb unes sonoritats gairebé escandaloses i, amb un fil de veu, intentà de prosseguir:

—Avui s’escau de…, de recordar…

Les paraules se li enganxaven a la boca i li era materialment impossible de separar els ulls d’aquell pet de cuixes. Se li oferien en llur perfecció total, gens ni mica esclafades pels seients que la posició de la gropa evitava, i deliciosament arrodonides entre les mitges fosques i els portalligacames que feien més nua la carn i més encisador el tall profund i rosat del fons.

—… recordar la…, la data de… funda…, sí, de fundació…

El membre li tibava desesperadament sota els pantalons, animat per un capteniment cada cop més gosat de les quatre dones. Ara, dues d’elles, aprofitant la impunitat que els donava el fet de trobar-se a primer rengle, fora de l’abast dels ulls dels altres fidels, s’havien introduït les mans sota les faldilles i delicadament, amb els dits, separaven les vores de la vagina, tornaven a unir-les i les separaven de nou fins que quedaven exposades les làbia interiors i el caparró del clítoris.

—… de la Capella del Bàlsam de la Virtut —aconseguí de dir d’una tirada—, la nostra ben… —s’encallà, va fer una estirada de coll—,… benvolguda com…

La nou del coll se li passejava amunt i avall de la gorja i la verga encara se li allargava, impacient de fugir cap a aquell bé de Déu de vulves ofertes. Una de les dones havia començat a masturbar-se amb tot de gestos lents i complaguts i, ara i adés, es treia el dit de la vagina i se’l ficava a la boca mentre li somreia provocativament.

Entre els fidels s’alçaven els primers murmuris, tothom es mirava, desconcertat davant d’aquell seguit d’interrupcions a què no els tenia acostumats l’oratòria fàcil i destra del reverend. En John s’inclinà sobre la seva veïna, la dona de mitjana edat acompanyada del marit, i xiuxiuejà:

—És indecent…

—Què? —preguntà ella.

—Té una erecció —digué el noi.

La dona gairebé proferí un glapit i, al seu torn, s’inclinà cap a l’home, el qual alçà la cara abans de fer un comentari amb el seu veí. Algú del banc de darrera avançà el cap i en John, entregirat, repetí sense que li ho preguntessin:

—Té una erecció.

Els murmuris augmentaven, la veu que el reverend trempava corria d’un extrem a l’altre de la capella. Alguns que ja se n’havien adonat sense que calgués cridar-los l’atenció, ara es mig redreçaven sobre els seients.

L’home, a la plataforma, feia un esforç:

—Seixanta-dos, no…, seixanta-tres anys… en…, enrera, un dia com a…, avui, el sa…, sa…, sa…

Ara es masturbaven totes quatre i una d’elles tenia el trau tan obert que, sense els dits, potser àdhuc li hauria vist el començament de l’úter. Una altra s’acariciava les cuixes amb la mà i es llepava picardiosament els llavis. Un moment enrera havia sabut qui eren, però ara ja no podia distingir cap cara, li era impossible d’arrancar els ulls de les làbia envermellides per la fricció, dels matolls que ombrejaven les tavelles.

El membre li feia mal i, desesperadament, intentà de dissimular el seu estat amb les mans. El petit contacte que establia, però, el feia endurir encara i, amb espant, va sentir com se li escapava dels calçotets i trucava contra la roba dels pantalons.

Veus encara discretes, però irades, s’interpel·laven, pronunciaven la paraula «escàndol», i ell ho sentia sense poder-les fer callar, definitivament emmudit per la inflor dolorosa de la vara que volia córrer cap a les dones, cap a les cuixes, cap a les vulves… Ara, una de les perverses havia muntat una cama sobre l’altra, on la sostenia ben alçada, i per sota li mostrava un petit fragment vaginal tallat per la fondalada que s’obria entre les natges.

Els fidels abandonaven remorosament els bancs, hi havia velles que ploraven, però les quatre femelles del primer rengle badaven encara les cuixes i, gairebé a l’uníson, llanguien amb un orgasme que els inflava els llavis i sollevava els pits. El membre, indòcil, va tenir una altra arrancada, féu saltar els botons i emergí al moment que vomitava un riu llarg de semen. L’ejaculació va descriure un arc alt, salvà la distància que el separava de les dones i s’abaté contra les faldilles de la Judy Jones Brown. La noia udolà.

Tothom corria pels passadissos laterals i els més decidits es llençaven a l’assalt de la plataforma, darrera el reverend que, tot d’una, feia mitja volta i s’escapolia cap a la porteta de l’esquerra sense ni pensar a desar-se l’instrument. No va tenir temps de tancar-la; darrera seu s’hi esmunyien els homes que brandien els punys i, immediatament, es va sentir un gran xiscle. Després, la remor de cops es féu seguida, monòtona…

La majoria de dones s’havien reunit entorn de la pobra Judy, gairebé inconscient i degudament atesa per les seves amigues que, amb els mocadors xops de saliva, maldaven per fer desaparèixer la taca ignominiosa. Una vella es va treure una ampolleta de cordial del portamonedes i l’encoratjà a beure’n un glopet.

La Jane, més serena que les altres, manifestà:

—Cal procedir a l’expulsió immediata d’aquest sàtir…

Però potser ja no caldria. Els gemecs que procedien de darrera la porta eren cada cop més febles, més inarticulats. Era clar que els homes, ofesos, feien bona feina.

Al cap d’un parell d’hores, quan el reverend ja era a l’hospital i uns quants fidels havien prestat declaració davant la policia, cridada pels veïns de la capella, que no s’explicaven aquell rebombori, els cinc conjurats emprenien el viatge de tornada.

Al darrer moment, la Jenny Brown Brown havia declarat que no es veia amb cor de conduir i apel·là a la cavallerositat d’en John. La Jane va dir-li:

—Sí, ves-hi.

De fet, com va saber de seguida el noi, el prec de la Jenny no tenia res d’espontani. Asseguda al seu costat, li va explicar:

—M’ho ha demanat la teva muller. Diu que no li fa gens de goig de veure’t amb aquest parell de mocoses. Sembla que, quan veníeu, no han parat d’insinuar-se…

—Són joves —les excusà ell.

La Jenny va sospirar.

—Pobre reverend —digué el cap d’una estona—. Has vist com l’han deixat?

—Sí, li costarà de recuperar-se. I encara pot donar gràcies al civisme dels nostres conciutadans. En una comunitat menys civilitzada, l’haurien capat.

Ella el va ullar, encuriosida.

—Confiaves que ho farien?

—No. Confiava, precisament, que no ho farien. Ningú no es mereix un càstig tan terrible, encara que s’hagi posat on no el demanaven.

—Mentrestant —va manifestar la noia—, jo m’he quedat amb una sensació d’allò més estranya…

—Com, estranya?

—Em passa sempre que em masturbo.

—No has tingut un orgasme? —s’interessà ell.

—Sí, però la vagina se m’ha quedat irritada. I aquest capsigrany d’en Jack encara no serà a casa…

Va butxaquejar en el portamonedes, va tirar-se les faldilles amunt i, amb el mocador, es va eixugar la vulva.

—Estàs humida? —va preguntar-li el noi.

—Sí. No ho puc evitar; els dits no em satisfan. I encara menys si són els meus —va afegir.

Ell va mirar-li les cuixes empresonades per les mitges de nylon i la taca del pubis sota la qual es mostraven les làbia, obertes pel moviment del mocador.

—Si jo hi puc fer alguna cosa, Jenny… —va dir.

—No ho sé… —vacil·là ella.

—Ho tens força poblat —va comentar el noi.

—Oi?

Va alçar-se més les faldilles i s’inclinà a donar una ullada al baix ventre.

—Massa i tot —digué.

—Massa, no. Fa goig, un bosc tan espès.

Va entortolligar els dits d’una mà amb els rínxols que dominaven l’entrada del trau i, dolçament, fregà les làbia.

—S’hi deu estar bé, dintre teu. En Jack és un home de sort.

—Bé… Potser no opina el mateix, ell. No se n’ocupa gaire.

—No? —Va fer petar els llavis, desaprovadorament—. A mi em sembla que és un lloc que es mereix una ocupació contínua.

—De debò, John? —piulà ella, i li subjectà el braç.

—De debò, Jenny.

La noia considerà:

—Potser és per això que la Jane és tan…, tan ufanosa.

—Com?

—Sí. A les dones els fa bé, l’ocupació contínua. Saps què diuen, John?

—Què diuen?

—Que divendres et vas quedar a casa per fer-li més vegades l’amor.

—No, no! —va riure ell—. Em vaig despertar tard i…

—És clar, si us vau passar la nit jugant! Es veu que no en teníeu prou amb el que vau fer a la carretera.

El noi no es va prendre la molèstia de desmentir-ho; tampoc no el creuria.

—Si en Jack em demanava de fer-li una cosa així…

—Li ho faries?

—Si estava molt engrescada…, com ara…

Ell va introduir un dit a la vulva que, en sentir el contacte, se separà dòcilment, i digué:

—Tot això pel reverend!

—No pas ara, John.

—Per qui, doncs?

La noia s’arraulí contra seu i mormolà:

—Tens una erecció, John…

—Naturalment. Tu t’ho mereixes tot, Jenny.

Ella va descordar-lo i, gairebé amb timidesa, li va treure el membre a la fresca. Acabà de fer lliscar el prepuci gland avall.

—Per què no el beses, Jenny? —li suggerí el noi.

—Gairebé em fa respecte… T’ho fa sovint, la Jane?

—De vegades. No hi pensis, ara, en ella.

—No —va accedir la noia.

S’inclinà i s’introduí la verga a la boca. Un moment després, però, se’n separava.

—No descarregaràs, John?

—No ho crec. Si tu no vols, no.

La Jenny li va somriure amb una expressió càlida i tèrbola; els ulls se li havien empetitit.

—Deixes que la tingui a la mà fins que arribem a casa?

—I després què, Jenny?

—No ho sé… Tens ganes de clavar-me-la, oi?

—Sí, però hi ha en Jack…

—No hi serà.

—No ho sabem.

—Podem anar a casa teva.

Ell va estar a punt de deixar anar el volant.

—I la Jane, Jenny?

—Som tan amigues… ¿Saps que ahir en Jack gairebé se la va tirar?

—Però se’t va tirar a tu.

Ella assentí.

—Em va saber greu. Bé, potser no ben bé… Ell feia molt de temps que no estava tan engrescat.

—Perquè es pensava que era la Jane.

—Sí. És molt maca, la Jane, John. Si fos home, també m’agradaria de muntar-la. Deus tenir unes ereccions terribles, oi John, amb ella?

—Com ara, Jenny. Si anem a casa, però —va dir—, no li agradarà.

—Però John! —protestà la noia—. Si fa tres dies que no deus parar de tirar-te-la!

—Tant com això…

—És clar, què has de dir, tu? Només cal veure la cara que fa, tota ullerosa. I tu també. ¿Saps que se’t veu més demacrat que de costum?

—Vols dir?

—Sí, sí! —assegurà ella, sempre amb el fal·lus a la mà—. Quants cops ho has fet, des de dijous a la nit?

—No ho he comptat, Jenny. Em penso que una dotzena…

Ella li va prémer més fort la vara, emocionada.

—John!

Es va inclinar a mirar-la-hi i tornà a alçar els ulls, més tèrbols i petits que moments abans.

—Ningú no ho diria!

—Són els ous durs —va explicar-li ell—. Menjo molts ous durs, Jenny.

La noia va fer un gest desanimat.

—A en Jack no li agraden.

—Mal fet —bromejà el noi.

Ella tornà a considerar:

—Una dotzena… Si jo podia passar una nit amb tu… Et sembla que la Jane…

—No, Jenny, treu-t’ho del cap.

—I si li ho demanava ben demanat? Després de tantes vegades et deu costar i… Déu meu, com m’estic posant!

Se li va refregar amb tot el cos i el masturbà lleugerament. Després s’ajupí a omplir-li el membre de besades.

—Si en Jack no fos a casa…

No hi era. Ho van veure de seguida. Les finestres eren fosques i dins, quan ella cridà, no va contestar-los ningú. Van abraonar-se l’un contra l’altre i es petonejaren llargament, drets al vestíbul. Després ella se separà una mica, va agafar-li una mà i digué:

—Puja.

Va seguir-la cap dalt, però en iniciar l’ascensió va alliberar-se dels seus dits i, per darrera, els hi introduí a la vagina. Ella els arrossegà immediatament cap dins i anà bellugant les anques sense aturar-se. Al darrer graó va ensopegar i, quan es repenjava per no caure, el noi li besà llestament el tall. La noia s’entretingué, com si li costés de recobrar l’equilibri i, en reprendre la pujada, ho féu de quatre grapes, gemegant.

—T’adones com estic, John? —va preguntar-li.

—Sí, Jenny. Desbocada.

—Oi?

Però se sabia dominar. Al dormitori, no va voler que la toqués més i el va fer despullar mentre ella restava vestida, contemplant el membre que oscil·lava entre les cuixes del xicot.

—Seu al llit —li demanà.

En John va reposar-hi el cul i, amb les cames cap a fora, descansà l’esquena en el matalàs. La verga, en aquella posició, es dreçava directament cap al sostre, ben encastada en les boles endurides dels testicles, sota els quals palpitava una vena ampla i molt blava.

La Jenny va atansar-se-li més, s’ajupí i va passar-li la llengua per l’escrot i, tot seguit, cap a l’anus.

—Que salat que ho tens!

Però li devia agradar, perquè insistí en aquella passejada lenta que arribava a la rel del membre i tornava a davallar cap als ous abans d’enfilar-se per les cuixes i, ara vorejant els testicles, pubis amunt, i cap al ventre. Ell provà de subjectar-la, però la noia el defugi.

—No encara, John!

Va deixar-lo i, al seu davant, va fer córrer la cremallera de les faldilles, que li lliscaren flancs avall, alçà una cama darrera l’altra i s’immobilitzà amb el pubis ben sortit. Encara duia les mitges i el portalligacames i la blancor del ventre i de les cuixes era dolça, lletosa, terriblement provocativa pel contrast que creava aquella foscor ampla que, a la forca, avançava amb les seves làbia invisibles i protuberants. El noi la fitava, enartat.

—Ho vols veure, John? —li va preguntar ella.

Només assentí amb el cap i la Jenny, sense inclinar-se, més aviat projectada enrera, obrí una mica les cuixes, es subjectà les vores de les làbia exteriors amb els dits i les separà fins que les altres, més menudes, emergiren junt amb el clítoris, que s’escapava des de la juntura de dalt.

—Jenny… —va mormolar ell, i féu un gest per alçar-se.

—No —digué la noia, ràpida, i es va anar girant.

Va oferir-li la visió de la seva gropa alta, més puixant que no havia cregut, s’ajupí lleugerament, sempre d’esquena a ell, s’apoderà de les dues natges amb les mans, va engrapar-les amb força i les badà tant com pogué. El menut trau dominava una fondalada profunda i més apregonada cap a l’entrecuix, on es podien distingir els marges del sexe, ben poblats, aquí també, de borrissol.

La noia va desplaçar a poc a poc les mans cap a aquesta vall, s’inclinà més, fins que el cap gairebé li fregava el terra, i obrí de nou la vagina. S’hi introduí un dit, com per marcar-ne netament la separació, eixamplà més les làbia i tota la vulva semblà que baixava.

—Jenny! Que vols que em torni boig?

—Sí —va dir ella.

Es va quedar altre cop dreta al seu davant i, sempre amb lentitud, es descordà el portalligacames, se’l va treure i anà fent lliscar les mitges cames avall. A mitja operació, col·locà una cadira a un metre del llit, s’hi assegué, i ell va veure el joc de la vulva quan alçà de primer una cuixa i seguidament l’altra per tal d’enretirar del tot les mitges. Ara el tall estava tancat, però les làbia no s’hi avenien i remugaven amb un moviment breu sota el matoll que les protegia.

Arribà el torn de la brusa, que la noia va deixar caure a terra mentre avançava el tors. Els sostenidors li ocultaven els pits, però no va ser per gaire estona. Alçà lleugerament una de les dues copes i l’esfera emergí per sota fins al mugró. Va fregar-se’l amb un dit, però no calia, puix que la tija era erecta i gairebé negra de tan morada. Va fer saltar l’altra copa de roba, repetí l’operació i es féu passar els sostenidors per damunt del cap. Les mamelles es van eixamplar quan separava els braços i s’uniren gairebé quan els ajuntà al capdamunt. Totes dues tremolaven, compactes.

Totalment nua, s’exposà a la seva mirada, va esperar que els seus ulls ho haguessin contemplat tot en detall i avançà fins a situar-se entre les seves cames obertes. Va engrapar-li el fal·lus i el va prémer contra el ventre, s’inclinà al seu damunt fins que les sines reposaren en el pit del xicot i el besà. La verga palpitava entre ells dos. En John provà de capgirar-la sobre el llit, però la Jenny s’hi resistí.

Va anar enfilant les cames pel cos del noi, ara ben obertes, es decantà cap a una banda, avançà l’esquerra fins que reposà quasi paral·lela al tors d’en John, s’ajupí cap a l’altre costat i alliberà la dreta. Ara el membre quedava al seu davant, aplanat pel pes de la gropa. Ajudant-se amb les mans, retrocedí una mica, va allargar tot el cos endavant, sollevà lleugerament el cul i ella mateixa introduí la punta de la verga en el tall badat.

Es va alçar més, únicament de l’esquerra, replegà la cama amb cura, per no deixar evadir el presoner que serrava fort amb els músculs vaginals, desplaçà el pes cap a aquella banda, replegà la dreta i restà agenollada sobre el ventre d’en John. El membre avançà més endins i s’aturà quan els testicles ensopegaren amb l’obertura de la vulva.

El xicot va agafar-li els pits que penjaven al seu damunt i se’ls atansà a la boca. Els mugrons van fregar-li els llavis i tota la sina s’esclafà contra la seva barbeta. Ella remenava lentament.

—Jenny…

—Què, John?

—Em sembla que no duraré gaire…

—Sí. Ja me’n preocuparé jo, d’això.

—No sabia que fossis tan experta.

—M’agrada fer l’amor, John.

—No estàs incòmoda?

—Estic divinament.

—I si ara entrava en Jack?

Ella va moure el cap i el besà.

—S’ho miraria. Ara res ni ningú no m’arranca d’aquí fins que m’hagis omplert.

—Omplert? Saps què vol dir, Jenny?

—Sí. Prenyar.

En John se sobresaltà, fins i tot va provar d’enretirar el membre. Ella, però, el subjectava enèrgicament.

—Vols que et prenyi, doncs?

—Tant me fa, John. Una hora o altra, bé hi he de quedar.

—Però en Jack…

La noia somrigué amb els llavis gairebé desdibuixats.

—No et preocupis, John. Només vull que pensis que estàs bé, que tens la Jenny damunt i que se’t tira… —Panteixà—. Vols veure com em corro?

Va remenar una mica més, s’immobilitzà, va estrènyer les parets vaginals, reprengué el ritme interromput i balbucejà:

—Mira…, mira quina cara faig… Si em mires m’a…, agradarà més.

Les galtes se li xuclaven i els llavis es van afinar fins que es convertiren en una ratlla abans de dilatar-se entorn de la llengua que dardava cap a la seva. Ell, però, no la va recollir, sinó que se separà una mica de la noia, que tornava a parlar:

—És bo, John…, és bo…

Va alçar les natges, si bé no prou perquè ell desembeinés, tocà la rel del membre i, en enretirar les mans, les hi atansà als llavis. Les van llepar tots dos mentre la Jenny recomençava el seu remenament de gropa.

—Que engrescada que estic! —confessà—. ¿Saps què voldria fer, quan estic tan calenta?

—No. Què?

—Posar-me la llengua a la figa. Però no puc, no sóc cap contorsionista.

—Ningú no ho hauria dit, ara fa un moment.

—Això és més difícil. La hi vols ficar tu, John?

—Sí, Jenny.

La noia es va anar enfilant i la vara s’escapà amb un petit sorollet líquid. Va agenollar-se-li sobre la cara, abaixà la vulva i digué:

—Té, John.

Ell va llepar-li l’entorn de les làbia, ple de borrissol ara humit, li tocà el clítoris, que no havia perdut gens de turgència a despit de l’orgasme, avançà cap a l’interior de la vagina que l’abraçava, recollí sentors i líquids que li salaven la boca, tornà a retrocedir cap al clítoris, el cenyí per totes bandes, el féu créixer i vibrar. Ella, al seu damunt, sospirava.

—Vols que em corri a la teva boca, ara, John?

—Sí, Jenny; fes-ho.

Movia la llengua per la comissura de les làbia, subjectava altre cop el clítoris i, amb els braços alçats, gairebé a les palpentes, li acariciava els pits, els mugrons que s’inflaven cada cop més.

—John… —mormolà ella.

La secreció augmentà i ell clavà la boca en el sexe fins que sentí els espasmes que retrucaven contra els seus llavis. Tota la vagina es dilatava i, després, les parets cercaren les parets per damunt i més enllà de la seva llengua.

—John… John… John…

Va sentir la vibració de les cuixes contra la seva cara soterrada i enfonsà més la llengua en la vagina càlida i perfumada que ara la xuclava cap dintre perquè li sostingués l’orgasme…

En separar-se, li va caldre eixugar-se amb el dors de la mà, però ella es féu ràpidament enrera i va ajudar-lo amb la seva pròpia llengua abans de dir:

—Ara tu, John… Tots dos…

—Sí…

Quan anava a assentar les natges, però, devia fer un fals moviment, la cama li relliscà i, en un tres i no res, en John es va sentir lliure del seu pes. En redreçar-se, va veure que la Jenny era a terra i es fregava el cul.

—He caigut! —va dir puerilment.

No es devia haver fet gaire mal, de tota manera, car de seguida saltà altre cop al seu damunt, ara amb els genolls ja plegats, i, amb un gran moviment d’anques, inserí el fal·lus en la vagina, que no havia perdut gens ni mica de la seva elasticitat.

—Ara va la bona —va riure roncament.

I, com una desesperada, el cavalcà. Els pits li pendolejaven sense que ell els pogués retenir i la gropa s’abaixava seguit, seguit contra el seu pubis, recorrent tota la llargària de la verga que gairebé sortia, ensopegava amb les làbia, tornava a lliscar cap dins, tocava fons i recollia líquids espessos. Hi va barrejar els seus amb un impuls llarg, intens, però la noia no s’aturà, sinó que va continuar el seu moviment de vaivé entre gemecs i besades, es xopà fins que el semen li rajava per les cuixes i, aleshores, en sec, va immobilitzar-se.

—No et moguis —esbufegà.

Van esperar fins que el membre començava a enretirar-se per la mar encara exaltada de la vulva que el seguia, com incapaç de separar-se’n, de renunciar-hi.

—M’agrada de sentir com s’escapa —digué ella.

I, amb un sospir de recança, el descavalcà.

La Jane va entrar al bany al moment que ell es rentava les dents abans d’anar-se’n a dormir.

—Em sembla que em dutxaré —va dir amb un somrís equívoc.

Des que tornà de Cascade que estava una mica nerviosa, potser perquè aquell parell de mocoses no havien parat en tota l’estona de referir-se a tòpics sexuals. A la sortida de la ciutat havien decidit que tenien set i, de totes passades, van voler que s’aturés en un bar. Per això havien arribat tan tard, quan en John ja feia cinc minuts que era a casa.

—Són terribles —li digué—. No he pogut evitar que em contessin amb pèls i senyals com s’entretenien quan eren verges… Inútil d’afegir que han parlat de tu d’una manera molt afalagadora. Si sempre sabies quedar tan bé…

En John es va fer el desentès, però ara, quan ella anuncià el seu propòsit de dutxar-se, va comprendre que aviat es trobaria en un compromís greu.

La noia li va demanar que li fes córrer la cremallera del vestit, que anava a l’esquena, se’l va treure pels peus i es quedà amb calces i els pits a la fresca, com de costum.

—Ah! —s’admirà ell—. T’havies tornat a posar les bragues?

Ella li va somriure de nou, sense contestar, i avançà una mica cap al mirall, prop del qual el noi netejava el raspallet. Es va alçar sobre les puntes dels peus i es contemplà els pits. Va tocar-se’ls per sota, com si hi cerqués alguna cosa i, en veure que en John no deia res, comentà:

—No sé si hi tinc un granet…

El noi provà de bromejar-hi:

—Com no se t’encomanés la berruga del reverend.

Així i tot, s’avingué a mirar-ho, però no hi havia res, és clar.

—Sembla que et sàpiga greu de tocar-los! —es va queixar la Jane.

—Què dius! Tant que m’agrada…

Els hi va palpar i fins li acaricià els mugrons.

—Uns pits magnífics, Jane.

Ella va posar una cara maliciosa, se’ls va alçar amb la mà i, amb la llengua, es tocà el mugró dret. Després, rient, va girar-se, féu lliscar les calces al llarg de les cuixes i s’ajupí més que no calia al moment d’enretirar-les pels peus.

—Faig més cul, oi? —va preguntar.

—Més cul? No. Per què?

—Ho dic per això de la inserció del reverend. Es veu que si te l’hi claven s’eixampla.

—Per una vegada? Em pensaria que no.

—Tu també ho has fet, algun cop.

—De lluny en lluny —va condescendir ell, que no se’n recordava.

Li va grapejar les natges, perquè era prou clar que ho volia, i, sense adonar-se’n, es va trobar amb un dit al trau. La noia estava lleugerament humida.

—John… —mormolà.

—Sí, Jane. —Li va donar un copet al cul—. Au, dutxa’t.

—Faré de pressa —va dir ella, il·lusionada, i alçà una cama al moment que, a baix, percudia el timbre de la porta—. Qui deu ser, ara?

—No ho sé. —En John va avançar cap al dormitori—. Me’n desfaré mentre et dutxes.

Va saltar escales avall. Potser sí que ho podria fer. Ben cert que la gimnàstica amb la Jenny havia estat exhauridora, però les píndoles i els ous durs, que havien tornat a fer llur aparició a l’hora de sopar, semblava que produïssin bon efecte. ¿No havia sentit un breu estirament al baix ventre en ficar-li el dit al tall? I, després, era tan ferma! Com era possible que s’hagués passat tant de temps sense adonar-se que tenia uns pits verament meravellosos? I la gropa, el ventre, les cuixes…

Prop de la porta s’aturà i, fora del seu costum, potser perquè començava a ser tard, va preguntar:

—Qui és?

Una veu d’home va replicar-li:

—Som nosaltres, en Jim i la June Jones-Brown. Obre, John…

Eren la parella de la nit de dijous! Va obrir. L’home, que passà davant la seva muller, digué immediatament:

—John, deixa’m parlar abans de… Voldria desfer un equívoc… Per això…

Entrepussava amb les paraules, potser perquè el noi el mirava amb severitat.

—A fe que heu fet bona feina! —el va interrompre mentre els deixava passar al living.

—No, John… No és just…

—És clar —va dir la seva muller— que vam fer mal fet de contar-ho a la July Jones, però va ser confidencialment, saps? Ara vosaltres teniu la falsa impressió…

—El cas és que s’ha escampat —es queixà en John tot fitant la dona. Era pleneta, amb unes formes agressives ben accentuades per la roba cenyida; els cabells, tallats molt curts, donaven una expressió de pillet a la seva cara animada.

—Sí, sí, John; tens tota la raó. Per això hem tingut tant d’interès a excusar-nos de seguida que ho hem sabut.

—Ens sap molt de greu —va insistir el marit—. Hem vingut en aquesta hora perquè hem suposat que us trobaríem sols; ja sé que és una mica tard.

—Seieu —els va invitar el xicot.

—Gràcies, John. Ja em semblava que si parlàvem… On és, la Jane?

—Es dutxa.

—Seria una llàstima, John, que per aquesta lleugeresa de la July la nostra amistat…

El noi el tallà:

—Però que no ho vèieu, que s’escamparia? Per començar, no ho havíeu d’haver dit a ningú. Sobretot quan no podíeu estar segurs del que passava.

—Ja ho sé, John, ja ho sé. No ens cansarem de penedir-nos-en. Féssiu el que féssiu, estàveu en el vostre perfecte dret. —Es concedí una pausa—. John, estem sincerament desolats. Si ens podíeu perdonar…

—Està bé —va decidir ell—. Al capdavall, tampoc no sembla que ningú s’hagi escandalitzat gaire. Fora d’algunes al·lusions… No hem estat objecte de cap ostracisme.

—És clar que no —digué la June—. Una comunitat com la nostra se sap fer càrrec de les coses. De veritat no ens guardes rancor, John?

Ell arronsà les espatlles.

—Ja està fet, ara. Voleu beure alguna cosa? —oferí.

—No, no… Bé, si tenies un coke o una cervesa fresca… Fa una nit calorosa.

—Sí —va assentir en John—. Veuré què hi ha a la nevera.

—T’ajudo, John —li proposà la June.

Va seguir-lo a la cuina, on ensopegà amb ell quan s’aturava a localitzar l’interruptor, que de primer buscava massa avall. Potser la Jane l’havia fet canviar de lloc…

—Perdó —li va somriure la noia—. En Jim i jo estàvem amoïnats de debò, ho pots ben creure.

—Està bé, June. Deixem-ho córrer. Vau tenir un mal moment…

—Faria qualsevol cosa perquè em perdonessis sincerament.

—No hi pensis més —li recomanà.

Obria la nevera i es va girar en sentir que un dels pits de la noia li fregava el braç. Ella li va somriure de nou, molt a prop seu.

—Ets un sol, John! —i tot d’una s’alçà una mica per besar-lo.

Potser havia d’ésser un petó amical, en la intenció, però els llavis es van enganxar als llavis sense ni saber com s’ho feien i en John es va trobar amb el seu cos als braços. La va prémer contra seu, o a l’inrevés, potser va ser ella qui s’hi va estrènyer, i al cap d’un segon ja li tenia la mà a les natges.

—John… —mormolà la June, i avançà la llengua per l’interior de la seva boca.

El noi va fer pujar la roba per darrera, fins que tocà la carn nua, damunt la gropa, però aleshores se separà una mica i xiuxiuejà:

—I en Jim?

La June, amb el cap, va fer un moviment que el foragitava, i digué:

—T’ho dec, John. Després del mal que t’he fet…

Ella mateixa va guiar-li la mà cap als pits i en John, emocionat, s’adonà que pertanyia a la mateixa escola de la Jane: no duia sostenidors. El mugró, terriblement càlid, s’esmunyí entre els seus dits. Va aixecar el jersei i una mamella li omplí el palmell. La noia deia baixet, de pressa:

—¿No t’ho han dit mai, John, que ets el xicot més engrescador de la vila? Quan pensem en tu, totes ens escalfem.

—Però per què, June?

—Se’t veu tan mascle! T’imaginem amb una erecció… Com ara, John —va afegir mentre l’engrapava des de l’exterior—. Oh!… —Respirà sorollosament—. Quan et vaig veure l’altre dia… —Se li abraçà ben fort—. John, tens la cigala més maca que hagi vist mai! No et fa res que t’ho digui?

—No, June; m’agrada que pensis així. Però el teu marit s’estranyarà que no tornem al living.

Ella va denegar amb el cap.

—Ja ho sap… Tots dos hem convingut que t’ho mereixies. És el menys que es pot fer després de tot això, de la nostra lleugeresa…

Sospirà com enartada, tot agafant-li el cap amb una mà quan ell va inclinar-se a besar-li els pits. El noi va passejar la boca d’un mugró a l’altre i, amb la llengua, resseguí la breu fondalada que els separava. Tot d’una, però, se li acudí:

—I la Jane? Si baixa…

—També ella es mereix una reparació, John. En Jim hi està ben disposat.

—Bé…

—No hem de ser egoistes, oi?

—No…

Un moment, evocà la nuesa de la seva muller, però la June tornava a fregar-li la cara amb les seves sines abundants i alliberava la verga fins aleshores incòmodament continguda en els pantalons. Va sentir els dits que s’enfonsaven fins als testicles.

Li va anar apujant la roba i, entortolligant-la entorn de la cintura, abaixà les mans cap a la carn dura de les natges. A l’entrecuix acudí a donar-li la benvinguda un matoll inesperat, abundantíssim, que li provocà una exclamació.

Ràpidament, traslladà els dits cap a la banda de davant i, per sota el membre que ella servava contra el ventre, va palpar una extensió immensa i tan crescuda que l’obligà a ajupir-se i a mirar.

Era increïble! La June, complaent, retenia les faldilles sobre els flancs i tot l’abdomen se li oferia, nu, intensament poblat. El triangle negre no tan sols tenia unes proporcions desacostumades, sinó que els pèls eren llarguíssims i queien, com una cortina, sobre el tall totalment ocult.

—Déu meu, June! —va fer, esbalaït.

—No me’ls he volgut tallar mai —digué ella—. Té els seus avantatges. A la platja em puc quedar nua i, si em poso panxa enlaire, tothom es creu que duc un bikini negre.

—Déu meu! —repetí el noi tot provant d’obrir-se pas per aquella selva tropical. Estava tan enredada, que no ho aconseguia.

—Espera —va dir la June.

Aleshores es va adonar que l’havia seguit a la cuina amb el portamonedes, que ara era sobre la taula. En va treure una pinta i la humitejà mentre ell li feia lliscar les faldilles per darrera, on el bosc s’arremolinava entorn de les cuixes i cap a l’anus.

Es va asseure i, amb paciència, anà pentinant cap avall la llarga cabellera, la separà en dues meitats per una clenxa, obrí les cuixes i, a la fi, en John es va trobar davant la vagina. Les làbia eren força menudes i pàl·lides i li va semblar que gairebé no tenia clítoris.

—Oi que no l’havies vist mai, una cosa així?

—No, a fe —va concedir el noi, i li alçà les cuixes.

Ara tot era com un bosc al bell mig del qual s’obre una petita clariana, o potser un llac d’aigües brutes. Deglutí i, sense sorpresa, constatà que la vara se li havia anat reduint ben bé a la meitat.

Ella va tornar a abaixar les cames, es va arrancar el jersei i, totalment nua, es deixà relliscar enrera, davant d’ell, i va abraçar-lo. Un segon després se’n separava gairebé amb violència. La seva mà acabava de palpar el fal·lus.

—John! —féu, ofesa.

El noi va engrapar-li els pits, s’hi submergí com si volgués negar-s’hi, però el membre no es recuperava. La June l’abraçà de nou, gairebé amb un sanglot.

—Jo que em pensava que t’agradaria… —gemegà.

—Sí, June. És que… No estava preparat, saps?

Va precipitar-se sobre els seus llavis, com si fossin una àncora de salvació, la besà tumultuosament, li inserí la llengua a la boca i, alhora, li rebregà els pits entre els seus dits nerviosos. La noia li acariciava els testicles i la base de la verga que tornà a estirar-se feblement sense recobrar la seva antiga turgència.

—Tan xopa que estic jo, John!

Va abocar-se al seu damunt, li va llepar tota la zona púbica i, a partir de la base, va anar progressant cap a l’extrem del membre. La llengua li treballà el gland amb tot de ditades ardents, de foc, va arrossegar-lo cap a la boca i els llavis el masturbaren lentament. El fal·lus es redreçà amb vigoria.

La noia va reptar pel seu cos, l’abraçà.

—Munta’m, John, munta’m!

Se’l va endur amb el seu impuls quan es tombava de costat i, al moment que ell la cavalcava, esmunyí una mà cap a l’entrecuix, empunyà la vara i, amb un cop d’anques, la féu desaparèixer en la fosca del tall.

El membre, prou consistent per entrar fàcilment, va estirar-se com un ressort i omplí tota la vagina. Era una presó de seda humida i, ensems, un ésser viu que respirava a l’entorn del fal·lus, s’hi adheria amb tot de menudes pressions líquides que li arrancaven exclamacions de satisfacció. Mai no havia reposat en una vagina tan dolça.

—Oi que t’agrada, John? —va mormolar ella.

Li va respondre amb tot de besades, es redreçà una mica al seu damunt i li cercà els pits inflats que gairebé devoraven els mugrons, endurits i tot com estaven.

—Per què no m’ho deies que la tenies així?

—Així com? —va coquetejar la noia.

—Tan… No es pot dir, June. —Va riure—. Em sento com a casa!

—Ets a casa, John. —Va sospirar—. M’has fet passar una por!

—Ho he trobat tan estrany! Però ara…

Va abandonar-la, es féu llestament enrera i, a la gatzoneta entre les seves cuixes, les hi va alçar per tal de contemplar un cop més aquell panorama insòlit.

—No, John, no! —va protestar la noia—. No em deixis…

—No hi ha perill, ara, June —la va tranquil·litzar ell.

No hi era. El membre, tot humitejat del seu pas per la vagina, pendolejava emfàticament davant la clivella que els seus ulls contemplaven. Els pèls encara eren recollits entorn de les làbia, ara més rosades que de primer, i el bosc continuava escampant-se pel ventre, però ara tot allò era entendridor i més aviat contribuïa a engrescar-lo. Va fer-la girar de cul per mirar l’ufana de les mates que es prolongaven i va obrir-li un xic les natges. Ella anà arreplegant les cames fins que restà amb la gropa alçada i en John es va estirar a terra, sota seu, amb els ulls fits en la jungla. Faceciosament, amb els llavis, li va estirar els blens humits, li besà la fondalada de dalt a baix, des del pubis fins a l’obertura del cul.

—També ets tan bona, per aquí darrera? —va preguntar-li.

—Per què no ho proves? —va riure la noia.

Es va incorporar al seu damunt, adreçà l’extrem de la verga al forat que la posició feia badar i, sense pressa, la hi anà introduint. Les natges avançaren al seu encontre i el van devorar fins a la rel.

—S’hi està bé, John?

Els esfínters palpitaven entorn del membre i el conducte era carnós i bla, però res no podia substituir la sensació de la vagina tan amorosament acollidora, i es va anar enretirant.

La noia es girà de nou de sobines i l’esperà amb les cuixes alçades. La inserció es repetí, les cames es lligaren darrera seu quan ell encara estava mig agenollat i el cos de la June va quedar-se penjant a dos o tres dits del terra.

—No et moguis, John… —li va demanar.

El noi restà immòbil, amb les mans sobre els rajols. Ella va lligar més les cames pels turmells i, gairebé sense bellugar-se, va posar en joc els músculs vaginals. Era un moviment suau i enervant que plegava els teixits interiors contra el gland i el llarg de la vara, arrossegada per aquella flexibilitat tan insòlita com el bosc exterior. Ara i adés les cames, com cansades, relliscaven lleugerament, amb risc de fer-li perdre terreny si el moviment es prolongava, però ella es tornava a prémer contra el pubis i, cada cop, era com si la verga penetrés més endins.

La June tenia la llengua fora i els llavis plens de saliva, els ulls se li fonien i del fons de la gargamella li pujava una ranera ininterrompuda. Tot d’onades vaginals repercutien contra el fal·lus com si es proposessin de destruir-lo, però encara eren més dolces, més enervants que la suau palpitació dels teixits, uns moments enrera. S’hauria dit que l’orgasme li obria més glàndules secretòries, i la humitat augmentà. Res, però, no podia fer-li oblidar la satisfacció d’en John, i amb tot el cos esperava l’instant de la irrupció seminal.

En sentir-la, va arquejar-se, enfonsà els talons en l’esquena del noi, li clavà els llavis a la boca, se l’endugué amb la gropa que tornava a tocar terra i, sense deslligar-lo, alçà més les cuixes i acollí la riuada en el més pregon del tall, on les convulsions de les parets munyien frenèticament el membre. Un dit llarg va recórrer l’espinada d’en John i l’ejaculació es repetí o s’allargà mentre els ulls li feien pampallugues.

Encara estirat al seu damunt, balbucejà:

—Podries matar un home, June…

Ella restà immòbil, sense contestar.

—June… June!… —insistí en veure que no es movia i continuava amb els ulls empetitits, però ara com envidriats—. June! —i la va sacsejar.

S’espantà. La noia no reaccionava i s’havia quedat amb les cuixes obertes, per entre les quals el semen anava xopant la jungla inferior. Tenia un bleix feble i, en tocar-li l’indret del cor, s’adonà que bategava amb una lentitud esfereïdora. Sense pensar en res, va sortir corrent de la cuina i cridà:

—Jim! Jim!…

Fora no hi havia ningú, però després va sentir remor al pis de sobre i, en alçar els ulls, va veure que l’home i la Jane miraven cap baix des del replà. Ell es cordava els pantalons i la noia es posava la jaqueta d’un pijama. En John, a despit del seu atabalament, va tenir prou presència d’ànim per observar que era la seva.

—Baixeu, de pressa!

—Què passa?

—La June… S’ha desmaiat… No sé…

—Ah, bé —va dir en Jim tranquil·lament.

Van davallar les escales i el van seguir a la cuina, on la June no s’havia bellugat. Fins ara no es va fer conscient de l’espectacle que els oferia i, un instant, desitjà de fer-se invisible. Però en John ja s’inclinava al damunt de la seva muller i, sempre calmosament deia:

—Li passa sempre que té una emoció massa forta. —Alçà el cap i el fità amb admiració—. Noi, John, quin orgasme li deus haver donat!

—Bé, jo… —començà ell tot mirant la seva dona de reüll, però ella tenia el cap abaixat.

—Si m’ajudes, la portarem fins al cotxe.

—El cotxe?

Era ridícul que haguessin vingut en cotxe, si vivien cinquanta metres més avall.

—Sí, sempre és convenient…

Li van posar el jersei i les faldilles després que en Jim va haver-li eixugat la vagina i el pubis amb un Kleenex, i ella, un cop dreta, va gemegar feblement.

—No li aniria bé, un glop de whisky?

—No. Amb una mica de descans li passarà tot.

Va passar-li el braç per darrera l’esquena i provà d’alçar-la, però en Jim era més aviat menut i ella pesava com un cos mort. En John s’oferí:

—Deixa, ho faré jo.

Se la va carregar sense dificultats i, darrera els altres, que obrien les portes, avançà cap a la part de davant de la casa. Els dits palpaven les cuixes i la noia, com despertada per aquell contacte, acabà d’obrir els ulls. Al cap d’un moment li somreia i s’arraulí més contra el seu pit.

—Oh, John!

—No diguis res, ara.

Va baixar-la fins al cotxe, on en Jim ja esperava al costat de la portella oberta; li va somriure, també.

—Jim…

—Sí, nena. Ara et portaré a casa.

Va ajudar a introduir-la a la banda de davant i féu la volta cap a l’altre costat. Com si es repensés, però, va retrocedir i allargà la mà.

—Ara que s’ha desfet aquest petit error…

—Sí, Jim, no t’amoïnis —digué ell.

—La Jane també ha estat molt comprensiva —afegí l’home.

La June, des del seient, mormolà:

—Jim, tinc son…

—Sí, nena. Ara…

Encaixà ràpidament amb tots dos i va córrer cap a darrera el volant. En John i la Jane van entrar lentament a casa.

Al dormitori, la noia es va treure la jaqueta del pijama, la hi allargà sense un mot i, nua de pèl a pèl, es posà entre els llençols.

Ell va despullar-se, sortí a orinar, enfilà la jaqueta i es mirà la seva muller. La Jane continuava muda, amb el llençol recollit sota els pits, que ben just si se separaven una mica cap als costats.

—Què et passa, Jane? —li va preguntar.

—Què vols que em passi?

—Estàs tota estranya…

—I tu com estaries, al meu lloc? Mira —afegí gairebé irada, i li engrapà el membre que penjava sota la jaqueta—, mira com t’ha deixat aquesta!

El noi va contemplar-se tristament la vara flàccida.

—No t’ho has d’agafar així, Jane. Al capdavall, en Jim…

Ella es va moure i els pits, lents i compactes, es desplaçaren lleugerament.

—Què, en Jim?

—Vull dir que…, en fi, si ha pujat al dormitori…

La Jane va deixar anar el membre amb un gest de disgust.

—I què et creus que ha fet?

En John s’esforçà a somriure, féu lliscar el llençol cap avall i va posar-li la mà a l’entrecuix.

—No t’ha tractat bé?

—No em toquis —el rebutjà ella—. No sé com tens ganes de tocar ningú, després d’aquell tip de pèl que t’has fet… Déu meu!

—No l’hi havies vist mai?

—No, ni ganes. Deu tenir el de tota la família!

—Vols dir que en Jim…

Ella afirmà:

—Un petit bigoti de no res.

En John no va poder contenir la rialla i, assegut al seu costat, amb les cames recollides, es va colpejar les cuixes.

—Un bigoti!

—I encara esclarianat.

—Esclarianat! —va repetir amb una altra riallada.

La noia l’imità i les sines se li sacsejaren. Després, però, s’enseriosí.

—No fa riure, John. No t’adones que estic a punt de caure malalta?

El xicot va sobresaltar-se.

—Malalta, Jane? Què tens?

—I encara ho preguntes? —Sospirà—. Quin cap de setmana! Tu ficant-te a tots els talls llevat del meu i jo…

—Però i que no ha complert, en Jim? Amb bigoti o sense bigoti… —i esclafí de nou.

—No riguis —tornà ella—. Si sabies la irritació que tinc…

No se l’havia tirada. Ella li va veure avançar el cap per la porta entreoberta del bany quan acabava de tancar l’aigua i s’inclinava a recollir la tovallola. «Jim!», va fer, sobtada. Estava tan sorpresa, confessà, que ni havia pensat a cobrir-se, de manera que restava al seu davant amb el cos allargat cap a la tovallola i els pits que li penjaven sobre el lavabo, on repenjava una mà. «Hem vingut a demanar-vos excuses; és a dir, a donar-vos-en», rectificà en Jim. «La June i jo». «Però Jim!», va fer ella. «Us podíeu esperar baix, oi?». Ell va somriure i digué: «No em sap greu haver pujat, Jane. Sabia que eres una noia ben feta, però mai no m’hauria imaginat aquest bé de Déu…». Va tocar-li els pits i ella continuava tan sorpresa que no tingué esma d’apartar-li la mà. En canvi, va reaccionar quan li posava l’altra a la forca. «Jim, que no està bé…». Ell s’ajupí una mica i, delicadament, li queixalà la gropa. «Sempre he estat molt sensible a certes coses, Jane», li va anar explicant; «no hi puc fer més». Gairebé va renillar mentre es redreçava per engrapar-li novament les mamelles. «Jane, uns pits així són per embogir un home». Ella va somriure, calia reconèixer que afalagada. «Però tu ets una persona molt serena, Jim; sempre ho has estat». «Serena?», la va contradir l’home, i aprofità que ella saltava de la dutxa per inserir-li un parell de dits al trau, des de darrera.

—És clar —va dir ara la Jane—, de seguida es va adonar que estava humida.

—Tan de pressa? —s’admirà en John.

—Què vols dir, tan de pressa? Fa tres dies que no paren de grapejar-me i de ficar-me cigales arreu, llevat d’on les haurien de posar, i tu t’admires que estigui calenta!

—Encara ara? —va preguntar-li ell amb els ulls molt rodons.

—No ho sé, John. Em sembla que no em trauré mai més aquesta humitat de damunt.

Ell va fer-li obrir les cuixes i, suaument, li va tocar les làbia, l’inici de la vagina. En trobar-lo sec, progressà cap a l’interior.

—No ho estàs gens, de molla.

—Doncs com si hi estigués; jo m’hi sento.

—Et suggestiones…

—Potser sí. També et passaria a tu, si et trobaves en el meu cas. Tothom està disposat a fer-m’ho tot, a tocar-me pertot arreu, però aquí —i es va tocar la vulva—, aquí res. Res de res!

—No exageris —li recordà ell—. El reverend…

—El reverend! S’hi va mullar i prou per clavar-me-la més fàcilment al cul. És un sodomita, aquest home! I en Jim…

—També?

No, no era un sodomita, però també tenia les seves peculiaritats. De seguida va tenir interès a demostrar-li que aquella serenitat que ella li atribuïa era totalment falsa, i per això va fer-li tocar la verga, agradosament endurida i de proporcions força respectables dins d’una normalitat habitual. Ella el va palpar una bona estona mentre acollia la seva llengua a la boca. En Jim encara li tenia els dits a dins, o els hi havia tornat a ficar, i s’entretenia amb el seu clítoris. Eren uns dits hàbils, no es podia negar, i, en un tres i no res, ella es va trobar a punt d’orgasme. Volia fer-lo aturar, però en Jim persistí tot assegurant-li que era la dona més maca i més engrescadora de la vila. Ella es va haver d’asseure al bidet, perquè les cames li feien figa, i fou asseguda allí, amb els seus dits a la vagina, que va tenir un clímax. Però no era total, o prou intens, i el cony va continuar palpitant-li amb força. Confiava que aleshores en Jim li introduiria el membre, però en lloc d’això va redreçar-se fins que la vara pujà a l’altura dels seus llavis i ella, automàticament, la va recollir amb la boca.

—Ja veig —la va interrompre en John—. Fet i fet, doncs, ha estat culpa teva.

No era veritat. Si, se la introduí a la boca, i fins i tot la va xuclar un parell de vegades, però després es va alçar del bidet i va passejar-se-la per la zona púbica. Ell somreia i va deixar que la humitegés amb els sucs vaginals mentre li besava els pits. Tot seguit, la féu acompanyar-lo al llit, on ella va caure bocaterrosa. En Jim va acariciar-li la gropa, li digué que la tenia estupenda, com tot, i no es va fer escrúpol d’insinuar la llengua en l’anus abans de buscar-li el clítoris. Ella perseguia desesperadament el fal·lus, però no hi arribava, i quan va poder alliberar-se de les seves mans i es girà, redreçada, ell s’havia ajaçat amb el cap sobre els peus del llit i va esclafar-li la verga contra la cara. La hi passejà per les galtes, pels ulls, per les orelles, i tot seguit la hi ficà a l’aixella.

—I? —va fer en John en veure que callava.

—Estava tan excitat, que s’ha corregut a l’acte. S’ho duia ben callat, el murri, però sembla que res no l’engresca tant com el pessigolleig dels pèls mal afaitats.

—I tu encara estaves calenta…

—Naturalment. Hauria plorat de ràbia. La cigala s’anava desinflant allí, ben empresonada pel braç que ell subjectava… Potser hauria provat de fer-lo trempar de nou, però aleshores ens heu cridat; és a dir, l’has cridat.

Ell va tocar-li els pits.

—Si que em sap greu, Jane…

La noia el va mirar rancuniosament i li va treure la mà de les mamelles.

—Et sap greu, però t’has estimat més tot aquell pèl. De vegades, John, no t’entenc.

—Són les circumstàncies, Jane… —s’excusà ell.

Ella va moure les cames.

—Si això continua així, caldrà que pensi a comprar-me un dildo. O més bé… Espera —va dir, i es llençà fora del llit, cap a la porta del dormitori.

—Jane, on vas?

—Ho veuràs de seguida.

Va tornar al cap de cinc minuts, amb un plàtan. En John es va quedar bocabadat mentre el pelava al seu davant, de nou instal·lada al llit.

—No em diguis que…

—Doncs sí —el va tallar ella—. És el que s’hi assembla més, oi?

—Jane, que no està bé…

—Tampoc no està bé que vinguis al llit amb la cua entre les cames.

Alçà les cuixes, les va obrir i introduí el plàtan a la vagina. En John gemegà:

—Déu meu, Jane…

Ella va mirar-lo i esclafí la rialla en veure la seva cara desolada. El va abraçar i, a cau d’orella, digué:

—Pots fer una cosa, John… Per què no te’l menges?

El noi es va anar esmunyint cap baix, s’ajupí entre les seves cuixes i avançà la boca. El ventre de la Jane va tenir una contracció i el plàtan, a frec de les seves dents, penetrà una mica més entre les làbia obertes. La noia va riure, i aquella convulsió gairebé el féu desaparèixer del tot.

—No menges, John? —li va preguntar, i alçà més les cuixes.

Ell observà el capet blanc que sobresortia de la vulva, abaixà el cap i el subjectà; va cedir i se li quedà entre els llavis.

—Més endins, John…

Va prémer la vagina amb tota la boca i ella, que devia fer jugar els músculs, va reposar les mans a frec de tall i pitjà amb els dits. Totes dues forces combinades expulsaren el plàtan i en John en garfí un altre tros amb les dents. Boca contra boca, la fruita va anar passant d’una cavitat a l’altra, però el darrer trosset el va haver d’anar a pescar al fons de tot, amb l’extrem de la llengua que el recollí quan la Jane arquejà el tors al moment de l’orgasme.

—Gràcies, John —va dir en recobrar-se—. Si vols, d’ara en endavant ho farem sempre així.

—Però Jane… Em sembla que…

El timbre del telèfon ressonà feblement en el seu nínxol de prop del llit i tots dos es van mirar, sorpresos.

—Qui collons pot ser, ara?

Ella, amarga, digué:

—Alguna que té la figa calenta i no pot dormir, John. Totes saben que ets un gran apagafocs…

El noi renegà encara i agafà l’auricular.

—Digui! —cridà.

—El senyor John Brown Smith?

—Sí, sóc jo.

—Ah, bé! —féu la veu—. Era una darrera comprovació. Ja no el molestarem més, ara.

—Comprovació? Quina comprovació?

—Sóc Smith, l’inspector que va estar a casa seva, recorda?

—Ah, sí! I què passa, ara?

—No res. Ens acaben de comunicar que aquell individu que es feia passar per vostè…, el de l’accident, sap?… Doncs bé, ja s’ha mort.

—I què n’he de fer, jo? ¿Us sembla que és motiu per despertar-nos a mitjanit?

—Ah, dormien, ja? I la senyora Judy? No hi podria parlar?

—És fora —digué en John—. Que potser també ha sortit algú que es fa passar per ella?

—No, no, era una cosa personal.

Ell ironitzà:

—Relacionada amb el peu, potser?

I va penjar. De cara a la seva muller, digué:

—Era el policia. S’ha mort aquell pobre home.

Ella, però, se li havia girat d’esquena, com si dormís.