HISTORIA

Fins avui, al cap de prop de vuit mesos de la meva fugida, no disposo d’un paquet de quartilles. Durant tot aquest temps m’ha estat impossible, i m’ho és encara, de comunicar-me satisfactòriament amb la vella Mandonga, sorda com una pedra, analfabeta i, de tant en tant, mig paralitzada per atacs de reumatisme lumbar que, algun cop, la deixen plegada com un ganxo… Però comencem pel començament, que és la continuació.

Devien ser quarts d’una de la matinada, en Ciser encara no havia tornat i la Cònia tenia la televisió engegada, quan des del llit, on jeia sense dormir, pensant en l’interrogatori que la noia m’havia anunciat, vaig sentir una petita remor que semblava procedir de la finestra; era una mena de sorollet metàl·lic, com si algú gratés o rosegués la tela de la gàbia. Probablement algun insecte que s’hi movia, o potser una rata que hi afinava les dents, però com que la fressa persistia sense pausa, vaig llevar-me a investigar.

En avançar el cap des de la fosca del dormitori, la mica de celístia de fora féu que distingís vagament una forma allargada que, aparentment, penjava en el buit, enllà del filferro. I, gairebé de seguida, el moviment d’un objecte que, a poc a poc, anava tallant l’enreixat. No recordo haver proferit cap exclamació, però potser el ritme de la meva respiració s’alterà per fer-la més feixuga, car de cop i volta l’eina trepanadora va aturar-se, hi hagué un breu silenci i, aleshores, una veu femenina digué, xiuxiuejant:

—Sóc la cistellera…

La sorpresa em deixà mut, i ella, que devia esperar una resposta, una exclamació, el que fos, parlà de nou, ara una mica insegura:

—Ets aquí, oi?

—Sí… Com has pujat?

—He baixat —rectificà la noia—. Estic penjada d’una corda i, com que m’he d’aguantar amb una mà, em costa de tallar la tela. Et passaré les alicates…

L’objecte, que mentrestant havia desaparegut sota l’espessor del filferro, tornà a aparèixer i avançà per la breu obertura.

—I ara escolta —digué ella en sentir que l’hi enretirava dels dits—: Quan sigui prou ample que hi puguis passar, agafa’t a la corda i esmuny-te fins al pati, on hi ha tres portes. Empeny la del fons de tot, que només està ajustada, però no et moguis del llindar… D’acord?

Gairebé abans que tingués temps de sentir la meva resposta, la massa d’ombra que es perfilava a l’altra banda d’enreixat va fer-se fonedissa, em semblà que cap dalt. Sense entretenir-me, però amb la mà que de moment em tremolava una mica, vaig anar eixamplant el forat fins que tres de les quatre vores de la gàbia van quedar separades i, pressionant-hi, vaig poder doblegar la tela metàl·lica cap a sota. Aleshores, abocat, vaig distingir la corda que penjava potser a un pam de distància. Abans d’enfilar-me a la finestra, però, vaig retrocedir cap a l’interior de la cambra per tal de vestir-me i de recollir els dos manuscrits, que em vaig ficar a la butxaca. Em tranquil·litzà que, al menjador, la televisió continués engegada.

Després, amb les mans clavades a l’ampit i tot el cos enfora, vaig recollir la corda amb els peus i, atraient-la, vaig subjectar-la. Era relativament prima i d’un material un xic aspre que permetia d’afiançar-hi els dits sense por de relliscar. Amb lentitud, ja que em faltava entrenament, vaig anar davallant al llarg de la paret on totes les finestres, tret d’una, oberta, estaven a les fosques, i, al cap de cinc minuts, els peus tocaven terra. Estava tan excitat que ni un sol instant no se m’acudí de pensar, mentre em lliurava a aquell exercici, que fet i fet una davallada des de tanta altura podia ser perillosa. I ara ja no hi havia motius per preocupar-me’n: em trobava a baix de tot, en un pati quasi quadrat al qual donaven, com ella havia dit, tres portes.

Vaig córrer cap a la del fons, que era la més llunyana, i, un cop dintre, vaig ajustar-la de nou. No hi era sol, al pis; d’algun indret m’arribaven uns roncs relativament discrets, ofegats, com si la persona que dormia tingués la boca mig coberta pel llençol, o contra el coixí. La fosca, al meu entorn, era absoluta, i vaig entendre que la noia em recomanés de quedar-me on era: si avançava cap a l’interior a les palpentes, corria el risc d’ensopegar amb algun moble i de despertar la gent de la casa.

L’espera fou llarga per la meva impaciència, potser de deu minuts o un quart, i llavors, quan la porta s’obrí, ella va agafar-me la mà en silenci i, sempre a les fosques, va guiar-me cap a una altra porta, a l’esquerra. Quan va encendre el llum, vaig veure que a l’altra mà hi portava la corda curosament enrotllada. Fins després no m’assabentà que, des del terrat, l’havia lligada al cap de biga proveït d’una corriola que servia per a pujar els mobles als pisos i treure’ls quan els llogaters se n’anaven. Tal com em semblà, doncs, en deixar-me a la finestra s’havia enfilat cap dalt per tal de deslligar-la i fer desaparèixer, així, un testimoni comprometedor de la meva fuga.

L’habitació on m’introduí era el seu dormitori, una peça no gaire gran, moblada amb senzillesa, si no amb austeritat, a l’altra banda d’envà de la qual dormien els pares. Això va obligar-la encara a xiuxiuejar en dir-me que, de seguida que desxifrà el manuscrit, s’havia preocupat de buscar-me un refugi segur, a casa d’una vídua sense fills que vivia al barri de Barcala i que ella coneixia des de petita, quan hi visqué la seva àvia, ara ja morta. Com que no tenien parentiu, no era fàcil que la policia establís cap relació entre totes dues.

—Perquè ja deus suposar que, quan descobreixin que has fugit per la finestra, investigaran i interrogaran tots els veïns, sobretot els d’aquesta banda…

—Sí. I per això em pregunto per què ho has fet, d’ajudar-me —vaig contestar-li.

—Dos anys enrera, per culpa d’ells, va morir… un bon amic meu.

—Així i tot. Sóc un desconegut, per a tu.

—I què? Bé devies confiar que faria alguna cosa, quan em vas passar aquelles pàgines.

—Les havia de donar a algú o altre, i tu… Bé, ens havíem vist unes quantes vegades, i sempre em miraves d’una manera tan amical i com apenada…

—És clar —digué ella, i va girar-se cap a l’armari, d’on va treure una granota de mecànic—. Em sembla que és de la teva mida… Més val que te la posis per sortir.

No hi havia dubte que desviava la conversa, com si no li interessés de discutir aquell tema, de manera que no vaig insistir. En canvi, mentre em desvestia, vaig preguntar-li:

—I aquesta dona, la vídua, ho sap qui es posa a casa?

Ella assentí, ara asseguda al llit, d’on em mirava bo i traient-se les espardenyes que duia.

—No li he amagat res. Com que al capdavall s’exposa, tenia dret de saber-ho, oi?

—Això és el que volia dir.

—Sobretot perquè, probablement, t’hi hauràs d’estar força temps, amb ella. Si no m’equivoco, no renunciaran fàcilment a trobar-te i, mentre et busquin, més val que no surtis gaire de casa. O gens. Seria multiplicar els perills.

—Em vindràs a veure, algun cop?

Va somriure, i denegà:

—No pas per ara. Se’ls podria acudir de fer-nos seguir, als veïns. Et telefonaré des d’algun lloc públic, si de cas. Per tenir-te al corrent. —I afegí—: Em dic Surta.

—I jo Alvè.

Va tornar cap a l’armari, d’on estirà una bossa de drap en la qual introduí la corda, i va explicar-me:

—Caldrà que passem per la botiga; si feien un escorcoll, que en són ben capaços, i la trobaven aquí, no els costaria de lligar caps. Més val fer les coses bé, no et sembla?

S’ajupí a enretirar unes sabates amb talons de sota el llit, però no va posar-se-les, sinó que va conservar-les a la mà. Tot seguit tancà el llum i, a les fosques, em precedí cap a la porta del pis. Va obrir-la després de confiar-me la bossa i espià cap a fora. Com que no hi havia ningú, vam sortir ràpidament, ajustàrem i vam travessar el pati i l’entrada i, a la porta del carrer, també oberta en previsió, repetí la maniobra.

—No sortim plegats, per si hi havia algú darrera d’alguna finestra. No és probable, però mai no se sap —em digué—. Espera’m a la cantonada.

En passar pel seu davant, tornà a apoderar-se de la bossa i em sonrigué. Jo vaig anar fent via cap a l’extrem del bloc i, en tombar, vaig prosseguir lentament per tal de donar-li temps d’atrapar-me sense que hagués de córrer. De l’altre cap de carrer s’atansaven dues dones i un home, em semblà, però van ficar-se en una entrada mentre jo alentia encara en sentir, darrera meu, un taloneig.

En posar-se al meu costat, em demanà:

—Passa’m el braç per l’espatlla; farem més parella…

Vaig abraçar-la, doncs, i ella esmunyí entorn de la meva cintura la mà que tenia lliure. M’explicà:

—Caldrà que hi anem a peu, a casa de la Mandonga. No tinc cotxe i, en aquesta hora, ja no circulen els autobusos. Són tres quarts de caminar.

Vaig assentir. No m’importava. De fet, era agradable portar-la enllaçada i sentir, sota la tela prima del vestit, l’escalfor de la seva carn.

Un cop vam haver deixat a la botiga la corda que va treure de la bossa i penjà entre d’altres que n’hi havia d’enrotllades, prosseguirem cap a la pista que envoltava el barri, vam travessar-la pel pontet aeri que, durant els meus passeigs, em limitava a contemplar i, a l’altra banda, va menar-me per carrers tan silenciosos com els que deixàvem enrera. Les cases, però, aquí eren més baixes, de dos i de tres pisos, i algunes tenien balcons; era, una mica, com si haguéssim canviat de ciutat. Aquesta era feta a escala humana.

Fent camí, sempre abraçats com dos festejadors o uns casats joves que tornen a la llar, vaig parlar-li de com m’havia enredat a voler ser funcionari i del suïcidi de la Pater, que ella ignorava. Al pis hi havia hagut enrenou, però fora, en treure-la, tot es devia haver fet discretament i, en aparença, ningú no s’havia assabentat de res. Ella em confessà que als primers temps de passar a viure a la casa s’hi saludava, amb en Ciser i la seva muller. Després, però, en veure les funcions que exercien, va trencar-hi tota relació.

—Normalment —vaig dir-li— la gent no en saben res, d’aquests assumptes.

—I si en saben alguna cosa, callen —em replicà—. Cada dia és més corrent que ens desinteressem els uns dels altres. Hi ajuda aquesta manera de viure, en barris que no han crescut espontàniament, a poc a poc.

Tenia raó, i vaig pensar que havia estat de sort en ensopegar amb algú com ella, encara que tot el que feia per a mi ho fes impulsada per uns greuges personals sobre els quals ni aleshores, quan potser era el moment, no em vaig atrevir a interrogar-la. Potser un dia tindria ganes de parlar-me’n per pròpia iniciativa…

Vam vorejar el riu i, pel pont de la circulació rodada, amb voreres per als transeünts, vam entrar a la zona de fàbriques, llarga i estreta, que precedia el barri obrer, de casetes baixes i de construcció uniforme. En el carrer que el travessava d’un extrem a l’altre només brillaven dues bombetes de la il·luminació pública; les altres devien haver estat enfosquides a cops de roc.

El barri de Barcala, on desembocàrem, tenia aspecte de poble i, de fet, s’havia format amb independència de la gran urbs, que després se l’incorporà sense que la seva fisonomia canviés gaire. Hi quedaven racons més o menys residencials, ara degradats, amb torretes que conservaven petits jardins, com aquesta davant la qual Surta s’aturà.

—És aquí.

Vaig veure una tanca de fusta on es notava l’absència d’uns quants llistons, dos o tres arbres raquítics i d’altres plantes inidentificables en la foscor, car de la casa, de parets escrostonades, no s’escapava cap raig de claror. La Surta passà la mà cap a l’interior de la porteta, obrí la balda i, al moment de franquejar el llindar, va aturar-se de nou i féu:

—No t’he dit que era molt sorda, de manera que no t’estranyis si, en parlar-li, no et respon o contesta a quarts de quinze.

Li havia enretirat el braç de l’espatlla, ara, i vaig seguir-la cap a la modesta construcció, la porta de la qual s’obrí mentre ens hi atansàvem. Era clar que la dona, desconfiant de la seva orella, devia haver-nos esperat darrera la finestra.

No sortí a rebre’ns, però, sinó que entràrem a les fosques, exactament com al pis de la noia, amb l’única diferència que aquí el llum es va encendre abans que deixéssim el rebedor, una peça amb dues cadires, una tauleta raconera i un recipient alt, de porcellana, d’on sobresortien un bastó i un paraigua.

La dona, que ens mirava amb una expressió severa, sense parpellejar, va separar una cortina i ens trobàrem en una sala molt enfarfegada de butaques desllustrades entre les quals hi havia una taula rodona amb quatre cadires que desapareixien cap a sota; en un costat s’obria una llar de foc.

Tot i que sabia que la dona era sorda, em va sorprendre una mica que la Surta no fes cap esforç per parlar-li i que se li adrecés, en canvi, amb tot de moviments de les mans que, com vaig saber després, corresponien als del llenguatge dels sords-muts. Ella, però, no tenia cap defecte de llengua i s’expressà a la perfecció en dir-me, sense modificar la severitat de la cara, que em considerés a casa meva; un amic de la Surta, afegí, ara emparant-se del braç de la noia, que va prémer afectuosament, era com si fos de la família.

Fins llavors, curiosament, no se m’acudí de pensar que, amb la cistellera, no havíem parlat de les condicions de l’hostalatge, un oblit, d’altra banda, prou significatiu: no tenia ni cinc cèntims.

Li ho vaig dir al cap d’una estona, quan la Mandonga, després d’haver-se excusat d’aquella rebuda a les fosques, aconsellada, segons ella, per la tafaneria dels veïns, ens va haver mostrat el dormitori que ocuparia, on ens deixà sols. La noia, en sentir-me, va riure.

—Que et creus que em ve de nou? No t’amoïnis, ja ho pagaràs un altre dia, quan t’hagis sortit de l’embolic.

—A jutjar per l’aspecte de la casa, però —vaig objectar-li—, aquesta dona no és rica…

—No t’amoïnis —repetí.

—Vols dir que pagues tu, oi?

Ella defugi la resposta amb una observació que ja m’havia fet:

—L’única cosa que et demano és que no la comprometis. No surtis, no et deixis veure… Ella té poca relació amb els veïns, no pas pel seu defecte, que també pot ajudar-hi, sinó perquè en general és retreta, però tothom sap que viu sola. La presència d’un noi jove els encuriosiria encara que no siguin tan xafarders com pretén.

—No em mouré de la torre —li vaig assegurar—. I ara que dius del seu defecte… Com m’hi entendré, jo? Per escrit?

—No —i sacsejà el cap—: No sap ni d’escriure ni de llegir. Però no és cap problema, perquè tampoc no tindràs gaire necessitat de comunicar-t’hi.

Si bé en aquell moment també ho vaig creure així, aviat vaig adonar-me que ens equivocàvem. A la casa, com descobria l’endemà, val a dir que sense gaire sorpresa, no hi havia cap llibre, cap revista. És cert que tampoc no m’hauria atrevit a demanar-li que me’n procurés, puix que no els podia pagar, però una petita conversa entorn del tema, si sabia dirigir-la, potser l’hauria decidida a prendre la iniciativa. Perquè en el fons, a despit del seu posat adust, que àdhuc la privava de somriure, era amable. I, a estones, garladora i tot. De fet, com vaig anar comprovant cada dia més, era ben diferent de com la Surta se la devia imaginar.

El primer dia de la nostra convivència, es limità a dir-me que no m’havia de considerar obligat a quedar-me al dormitori; tenia absoluta llibertat d’anar i venir per la casa, i ho podia fer sense perill, sempre que m’abstingués de treure el cap per les finestres. Les torretes veïnes estaven prou separades perquè ningú no em sentís i, quant a visites, no en rebia mai cap. La seva vida era molt solitària. Tan solitària que no tenia ràdio, per motius obvis, ni televisió, i prou estrany feia de veure que disposés de telèfon. Com s’ho devia fer, per escoltar?

Durant les hores de llum es passava moltes estones al jardinet, regant les plantes, alleugerint-les de fulles marcides, esporgant els secallers, trasplantant-les, posant-hi adob, fent empelts… Tanta dedicació era escassament recompensada, car totes eren rebordonides i les flors que treien, poques, tenien un aspecte miserable. Potser no els convenia aquell terreny, o eren de mala mena. Ella, però, no es desanimava.

D’altra banda, no la distreien de fer la feina de la casa, que si semblava bruta era per culpa de les parets amb la pintura que es pelava i dels rajols sense brillantor, ni de tenir el menjar a punt a les hores de dinar i de sopar, quan ens assèiem a la taula rodona en un silenci obligat si no es decidia a fer algun comentari al qual jo tot just podia contestar amb gestos d’assentiment i un somriure, si s’esqueia.

No vaig tardar a encarar-me amb un altre problema que feia insignificant el de la falta de llibres i revistes. Havia sortit de casa dels meus escarcellers sense cap muda, amb la roba que portava posada, i ara vaig trobar-me que no em podia canviar. No vaig dir res fins el quart dia de viure amb ella, quan va significar-me que rentaria l’endemà. És a dir, tampoc aleshores no vaig obrir la boca; vaig limitar-me a treure’m la roba, que vaig deixar a l’habitació perquè la recollís, i a posar-me la granota sobre la pell. Sort encara que al vespre ja tenia les peces netes.

Per força havia d’haver-se adonat que no disposava de mudes de recanvi, i, més endavant, quan volgué rentar-me la granota, encara podia passar-li menys desapercebut que acudia al menjador amb camisa i eslip, però ho acceptà amb naturalitat, sense comentaris, com si tingués el costum de seure a taula amb gent que només duien roba interior.

Escollí aquell dia, precisament, per parlar-me de la Surta, la qual, em va dir, per a ella era com una filla. No ho hauria estat de debò, va preguntar-se o preguntar-me amb gran sorpresa meva, que no m’ho esperava, si el seu fill no hagués tingut aquella desgràcia? S’hi referí com si jo estés al corrent de l’assumpte, de manera que les explicacions no van ser completes ni, en la mesura que me’n donà, ordenades, però vaig entendre molt bé, ara, els motius que la noia tenia d’odiar els serveis: li havien arrabassat el promès quatre anys enrera, quan tot just era una adolescent de divuit anys i ell un noi de vint-i-un.

De quina forma havia adoptat la desgràcia no en vaig tenir notícia suficient fins al cap de tres dies, en referir-s’hi de nou i precisar incidentalment que l’havien acorralat a tirar-se des de l’eixida d’un cinquè pis quan ja feia prop d’un any que estava tancat. Tot i l’alçada des d’on es llançà, no morí a l’acte; havia viscut prou per contar a la dona, admesa a l’hospital després d’una pugna ferotge amb els homes del departament de seguretat, que no havien parat de torturar-lo de mil maneres subtils, la pitjor de les quals sembla que era sotmetre’l a un règim de vida que canviava cada dia.

—I ell —va comentar la Mandonga, que jo encoratjava amb assentiments del cap— estava acostumat a la regularitat de casa, on sempre hem fet cada cosa a la seva hora… Ah, pensar que volia ser funcionari per la seva inclinació a l’ordre! Es va ben enganyar. I, al costat d’això —afegí— els interrogatoris que no s’acababen mai…

No va demanar-me, ni m’ha demanat després, detalls del meu captiveri, no sé si per falta d’interès, per discreció o perquè suposa que hi ha una estreta coincidència entre les experiències del seu fill i les meves. Però també pot ser que se n’hagi estat, de fer-me preguntes, per la consciència que té del seu defecte. La sordera la protegeix tan eficaçment que ni va sentir l’estrèpit del telèfon aquell migdia que, a punt de dinar, va trucar-me la Surta. Havíem convingut, abans de separar-nos, que la identificaria pels trucs: dos, penjada, un, penjada, i aleshores, en trucar de nou, ja podia agafar l’aparell.

Ja feia un mes llarg que era a la casa, i la primera cosa que se m’acudí fou retreure-li que m’hagués tingut tant de temps abandonat. Ella, però, es justificà. Tal com havia previst, la policia es lliurà a una investigació molt acurada. A primeres hores del matí, l’endemà de la meva evasió, ja eren a la casa i, pis per pis, van interrogar tots els llogaters. Pitjor encara: no van deixar anar ningú a la feina i ella i els seus pares, concretament, van haver de contestar preguntes i més preguntes fins ja ben entrada la tarda. Se’ls interrogà per separat i, després, amb la intenció d’eliminar o eixamplar petites discrepàncies, junts. Van voler saber quines amistats tenien, amb qui es freqüentaven, la mena de relacions que sostenien amb els altres veïns, què pensaven de cadascun d’ells…

—No ens vam estalviar res —em digué—. Fins i tot vam haver de donar-los una relació completa de domicilis anteriors, des que els pares es van casar.

—Devia sortir el de l’àvia, doncs… —em vaig alarmar, però ella va tranquil·litzar-me:

—No; el pare no hi va viure mai, al barri de Barcala. Ni de solter. L’àvia s’hi traslladà quan ja era casat. Des d’aleshores —prosseguí— hi ha hagut set interrogatoris més, aquests a la comissaria. A tots ens van demanar partides de naixement, de bateig, llibres d’escolaritat, contractes de treball o rebuts de la contribució, documents militars als homes… Suposo que han estudiat a fons els nostres antecedents.

—Si és així —vaig inquietar-me de nou— no ignoren que festejaves amb el fill de la Mandonga…

—Com ho saps? —es va sorprendre.

—Ella mateixa m’ho ha contat.

—Sí, és clar… No, no en vaig dir res, d’ell.

—Ho esbrinaran, si investiguen tan minuciosament.

—No ho crec.

—No n’hi ha prou, de no creure-ho. I pensar que vas assegurar-me que entre tu i ella no hi havia cap relació pública, per dir-ho així!

—És que no hi és! Deixa que t’expliqui… Ell no ho va dir mai, que festejava, perquè no l’haurien admès. Només volen, o volien aleshores, nois sense lligams de cap mena…

—Ara també —la vaig interrompre, i tot d’una se m’acudí quelcom que ja hauria hagut de sorprendre’m abans—. Però ell tenia mare…

—No pas legalment. Va falsificar el certificat de naixença i en el que presentà figurava com a fill d’una germana de la Mandonga, en aquell moment ja morta. Fill natural —afegí.

—Però a la Mandonga la van deixar entrar a veure’l, a l’hospital… —vaig objectar.

—Com una tia. Prou feina va tenir.

Vaig mirar cap a la dona, que entrava de la cuina, tranquil·la, com si mai no s’hagués prestat a aquelles estranyes combinacions que no es podien fer sense còmplices, i, novament a l’aparell, vaig comentar:

—Sí que estava decidit a entrar a l’administració…

—Molt —va reconèixer la Surta—. Era un noi molt assenyat, potser massa i tot, i volia assegurar-se la vida un cop per tots.

A temps, vaig callar-me que a fe que no havia encertat, car jo havia comès un error semblant o comparable, i ella tornà als tràfecs de la policia, la qual, encara no contenta d’aquelles indagacions i de moltes més que m’estalviava, provà de reconstruir la fugida, per sort sense gaire èxit, puix que a algun dels esbirros principals o responsables li passà pel cap que les coses no podien ser tan senzilles com semblava a primer cop d’ull, l’evidència que assenyalaven els filferros retallats era massa clara perquè s’hi entretinguessin. Era més fàcil que els hagués deixat aquella pista per tal d’amagar més bé quin fou el meu veritable camí de fugida.

—I com ho saps, tu? —la vaig interrompre encara—. No t’ho devien pas explicar…

—No. Però hi ha veïns que els van sentir parlar, i al cap de dos dies van detenir en Ciser i la noia aquella que hi havia al pis…

—La Cònia?

—Sí. Encara els deuen tenir tancats, perquè no els he vist més… Ah, saps qui ha tornat, en canvi? La Pater.

Gairebé vaig fer un crit:

—Si es va suïcidar!

—No ho devia fer prou bé.

Costava de creure, ja que la Cònia, aquell vespre, m’ho havia dit prou clar, però també era possible que s’ho pensés, que era morta, mentre algun servei mèdic d’urgència maldava per salvar-li la vida i ho aconseguia.

—I bon aspecte que té, com si no li hagués passat res —afegí la Surta abans de continuar contant-me que, interrogatoris, escorcolls i investigació d’antecedents a part, hi havia hagut els seguiments. Ho feien amb discreció, i devien ser homes i dones ben entrenats, car ella no va descobrir que era objecte de vigilància fins al quart dia dels esdeveniments, i encara per carambola, atès que canviaven els agents diàriament.

—M’havia deixat uns papers del negoci a casa i no me’n vaig adonar fins que ja era prop de la botiga. I, en girar-me, em vaig fixar en una noia que venia per l’altre costat de carrer; no pas perquè tingués res de particular, ella, sinó per la bossa que portava, d’un model que encara no havia vist. No va ser prou llesta de pensar que jo en venia, d’aquests articles, i de dissimular-la, de manera que és la primera cosa que vaig veure en sortir altre cop de casa. Ara era més avall, mig amagada darrera un arbre, i la tenia oberta, com si hi busqués alguna cosa. Com que era massa casual que me la trobés dues vegades, sobretot perquè havia hagut de retrocedir, un cop a la botiga vaig tenir interès a comprovar si m’havia seguit. I sí, des de dins de tot la vaig veure passar. Després, com que ja estava alerta, he anat descobrint els altres, un vell, una dona com d’uns quaranta anys, un xicot d’una trentena…

—Ara ja ho deuen haver abandonat, però…

—Sí, fa vuit o deu dies. Així i tot, abans de telefonar-te, he volgut esperar una mica.

—No vindràs, un dia?

—Més endavant. Ningú no m’assegura que no hi tornin. Podrien haver interromput la vigilància si creuen que me n’he adonat i reprendre-la quan els sembli.

Va dir-me que se li estava acabant el temps de la darrera fitxa que tenia, però abans d’acomiadar-nos encara vaig disposar de mig minut per demanar-li si em podria portar algun llibre, i revistes, si en comprava.

—I paper i bolígraf, si pot ser —vaig afegir, car ja feia dies que hi pensava.

—Vols escriure més? —va riure.

—Sí. Les hores se’m fan llargues i escriure és una bona manera de passar-les.

Al cap d’uns quants dies, però, en vaig tenir una altra de ben inesperada, quan uns dolors reumàtics que se li estenien per tota l’esquena, des de l’altura de la clavícula fins al replà del cul, van mig immobilitzar la Mandonga. No era el primer cop que l’atacaven, i va contar-me que se’n defensava amb una pomada que sempre li havia donat bon resultat. En semblants casos, com que ella no es podia untar l’indret, donava un cop de telèfon a la Surta, que acudia a fer-li les fregues.

Ateses les circumstàncies, que desaconsellaven la vinguda de la noia, em demanà de substituir-la i, al lavabo, car no volia quedar-se al llit, on segons ella patia més, va treure’s la bata que havia aconseguit de posar-se amb penes i treballs, vaig descordar-li els sostenidors, que eren dels que s’enganxen per darrera, i li vaig abaixar lleugerament les calces perquè tota l’esquena quedés exposada. No era una situació propícia als entusiasmes eròtics, certament, però d’una manera o altra em parlà a la imaginació de veure-la mig nua i la curiositat de contemplar-la despullada del tot persistí fins al sisè dia, quan els dolors ja gairebé havien desaparegut.

El darrer cop d’untar-la, doncs, vaig treure-li, sense protesta d’ella, la qual cosa m’enardí, aquelles peces que fins aleshores em limitava a apartar i vaig reposar els ulls en els voluminosos pits que queien desmenjadament sobre les costelles, en el ventre que, sense encotillar, es feia protuberant, en la cintura espesseïda per capes de cel·lulitis, en les natges massa baixes i amb flonjors de mantega, en les cuixes on les varices dibuixaven relleus puixants, en la foscor púbica que mal protegia l’excés de les làbia exteriors, molt sortides i gruixudes. Era un cos obscè i, sota l’expressió austera de la cara, que ni ara no es desmentia, aquell desbordament carnal resultava alegre.

Vaig penetrar-la, untada i tot, quan la seva actitud m’indicà que hi consentia, que ho desitjava tant com jo, i vaig trobar-la tendra i acollidora, amb els músculs vaginals que conservaven, a diferència de les articulacions del cos, la seva flexibilitat juvenil. Es mostrà silenciosa però intensa en el seu gaudi i després m’acaronà amb un gest agraït mentre em demanava:

—Només voldria una cosa, i és que no ho diguis a la Surta.

Això devia preocupar-la força, perquè hi insistí a l’hora de dinar, afegint ara que la noia potser no ho entendria. Als seus vint-i-dos anys, digué, li havia de ser difícil de fer-se càrrec que als cinquanta-sis, els que tenia ella, una dona té necessitats, encara que les oculti als altres i àdhuc les reprimeixi. Estava contenta, m’assegurà, de no haver permès que cap falsa pudibunderia la fes fer enrera al darrer moment.

—No sé si ho he fet més per tu que per mi —m’anà explicant amb franquesa—, perquè ja fa dies que em deia que et calia una dona. I pensant-hi també m’entraven ganes de tu, i prou que s’entén, jove i ben plantat com ets… M’ha agradat molt, sobretot, que ho comencessis tu i que t’hi hagis posat amb tant de gust, sense desanimar-te en veure’m tan… bé, tan decaiguda.

Com podia explicar-li que en aquella laxitud de les formes hi havia una mena de força rabelesiana i que allò que és decadent pot seduir en moments excepcionals, i éssers la imaginació dels quals sap donar un tomb a la realitat i comunicar la seva visió als sentits? Foren els actes que parlaren quan vaig interrompre la menjada per dur-la a una de les immenses butaques de la sala i renovar, allí, un joc eròtic més lent, si no més assossegat, que va arrossegar-nos cap a camins no tan habituals i que ella no es negà a recórrer, subjugada pel desig d’un amant jove, que potser seria el darrer. Al vespre, però, em defugia els ulls, com avergonyida d’aquelles llicències que, en mirar-se-les a distància, la pertorbaven una mica.

Tanmateix, s’hi sobreposà de pressa, en insistir jo d’altres dies, o d’altres nits, quan la veia massa encesa per refusar-se al que fos. Des d’aleshores, més de quatre vegades m’ha dit:

—Ets un dimoni. Al llit em treus tota la voluntat… o me’n fas venir una altra.

Hauria volgut contestar-li que la de la parella sempre és diferent de la que puguin tenir cadascun dels amants, però no hi ha diàleg possible entre nosaltres, si no és el dels dos cossos que s’avenen i que limiten la comunicació a les seves exigències, sense facilitar-ne cap altra. Hi ajuda, potser, que fornica en silenci.

Tanmateix, tampoc no es pot dir que les nostres relacions, fora del llit, siguin les mateixes d’abans. Aquest plaer que li dono i que gaudeix amb una voluptat no gens de secreta a despit del mutisme, va obrir-la aviat a algunes petites necessitats meves, i és així com un matí va tornar de la compra amb dues mudes de roba que prou falta em feien i, un altre dia, em comprà un pijama i unes sandàlies, tot de coses que havia anat a adquirir lluny del barri perquè ningú no s’estranyés. Arran d’aquests obsequis, i com fos que la Surta no venia, vaig descarar-me prou per provar de fer-li entendre que volia llibres i paper, però fou debades.

He acabat per creure que, en això, hi posava mala voluntat, potser pel fet d’ésser ella analfabeta. Si ajuntes les mans al teu davant, palmell contra palmell, i les obres per l’eix que queda sota mentre mous els ulls d’una banda a l’altra, no sembla que pugui ser dubtosa la interpretació que s’ha de fer de la maniobra. I el senyal d’escriure, amb tres dits entorn d’un mànec de forquilla que fas moure d’esquerra a dreta amb un traç zigzaguejant sobre la taula, quants sentits pot tenir?

La seva impermeabilitat em va convèncer que li agradava de veure’m ociós, arrossegant els peus d’una habitació a l’altra i el cul per les butaques del menjador, o inspeccionant, per tot entreteniment, els encontorns visibles des de les finestres: d’altres jardinets i d’altres torretes modestes habitades per gent vella, tret de la que queda a l’esquerra, així com es ve del carrer, on hi ha una parella relativament jove i un capellà que surt rarament i es passa moltes hores al dormitori que s’encara amb el meu, a trenta metres de distància. El primer cop, tan immòbil el veia arran de vidres, vaig preguntar-me si no seria un maniquí que, per caprici, la parella havia vestit amb roba talar, però després va fer un moviment convulsiu amb el cap, com si esternudés; tot seguit, confirmant la meva idea, es mocava.

La Mandonga, quan vaig mostrar-l’hi, va explicar-me volublement que era l’amant de la dona, ja que aquells que havia pres per marit i muller eren germans, i que estava excomunicat, si bé no pel fet del seu embolic amorós, sinó per haver sostingut unes tesis, pel que vaig entendre, de caràcter monofisita. És una mica misteriós que, amb la seva sordesa i el retraïment en què viu, sàpiga històries, sovint íntimes, de la gent del barri. Encara que es contin a les botigues on compra, les hauria d’ignorar. O potser té raó la Surta que, en estranyar-me’n incidentalment quan em telefonà per segona vegada, ara fa cinc mesos, va contestar-me tranquil·lament:

—No veus que se les inventa?

Segons ella, la Mandonga sempre ha estat una dona molt imaginativa, probablement, va dir-me, perquè no trobava altra manera de compensar el seu defecte.

—Però des de quan ho és, de sorda? —vaig preguntar-li.

—Des de molt jove, quan va tenir una otitis. Jo sempre l’hi he coneguda. És natural que s’hagi fet un món interior.

—A base d’invencions i calúmnies? Perquè algunes de les coses que m’explica no tenen res d’innocent i, si arribaven a les orelles dels interessats, li podrien costar un disgust.

—Això no vol dir que hi posi mala intenció. T’ho conta a tu perquè sap que no ho has de comunicar a ningú més.

—Ho podria fer quan surti… si és que surto algun dia; això ja es comença a eternitzar.

Va recomanar-me una mica més de paciència, car la situació encara no feia aconsellable que abandonés el meu refugi. Esporàdicament, com ja s’havia mig temut, continuaven seguint-la, com a d’altres veïns, i, de tant en tant, algú era novament convocat a la comissaria o per d’altres serveis de seguretat que també intervenien en la indagació. Les aparences eren que tot es complicava i que ara fins i tot podien ésser uns quants els serveis interessats en la meva desaparició.

—Tan important, sóc?

—Més que això, deu ser qüestió d’amor propi. No estan acostumats que se’ls escapi ningú.

—Surta —vaig dir-li després d’un petit silenci—, tinc la impressió que vaig fer mal fet, en fugar-me.

—Mal fet? Quan et tractaven d’aquella manera?

—Sí, era desagradable, i em sentia humiliat, però potser hi havia una sortida. I ara, fugitiu, no n’hi ha cap. Hauria d’haver-hi pensat abans.

—Què vols dir?

—Ara fa un moment, em queixava que això s’està eternitzant. I és més veritat que no em creia… No te n’adones que, d’una manera o altra, sempre hauré de viure amagat?

El silenci es va fer llarg, tan llarg com si a l’altre extrem del fil ja no hi hagués ningú.

—Surta…

—Sí —va contestar, i afegí—: Amb papers falsos…

—I d’on els trec?

—Caldrà pensar-hi. No en parlem, ara. Quan vingui…

—I quan vindràs?

—Aviat.

Però va tardar encara una mesada a deixar-se veure, quatre setmanes inacabables de passejar-me casa amunt i casa avall, d’espiar el capellà normalment capmassat en un llibre que li envejava, de contemplar la Mandonga tan aviat inclinada com dreta o culivada, al jardí, d’escoltar les seves contalles quan tenia un dia més xerraire o de copular una mica per ganes i una altra mica perquè no hi havia res més a fer i la fornicació em descarregava els nervis…

Una tarda, tanmateix, un incident trencà aquella monotonia. Vaig sentir veus, a fora, on ella adobava unes plantes, i, en atansar-me a una de les finestres protegides per unes cortinetes transparents, de dins a l’exterior, mentre hi havia llum, vaig veure dos individus que se li adreçaven i que després van mostrar-li alguna cosa que es van treure de la butxaca. Aleshores vaig retrocedir ràpidament cap al meu dormitori, perquè tots tres s’encaminaven al xalet.

No és estrany que els fes entrar; eren dos agents d’algun servei que, un cop dins, es van passar cinc minuts cridant per tal de fer-se entendre. Ella prou els assegurava que era sorda; ells alçaven encara la veu, alhora que devien ensenyar-li algun paper, car vaig sentir com la Mandonga deia:

—No sé de llegir.

Allò els devia deixar estupefactes, car van callar un moment i, en parlar de nou, un d’ells s’adreçà al seu company en to de retret que feia a una tercera persona, possiblement un superior, si bé no van anomenar ningú.

—Ho havia de saber —va dir—. Podia haver enviat en Llones.

—Està malalt, ara —li recordà el col·lega.

—Sigui com sigui, més valdrà que ens l’emportem. Que se n’encarregui ell.

No sé com devien fer-li entendre que els havia d’acompanyar, però el fet és que vaig sentir les passes de la Mandonga que s’allunyaven cap al seu dormitori. Ells dos, sols, van fer un comentari sobre l’aspecte de la casa i convingueren, per a mi misteriosament, que «sí que ho deu necessitar». Això de segur que es relacionava amb unes paraules que havien dit quan cridaven, a propòsit d’una «instrucció preliminar sobre compensacions», la qual cosa tampoc no m’aclaria res.

Vaig sentir encara que es preguntaven si la casa no seria afectada pel nou projecte d’urbanització suburbial, perquè això la podia fer augmentar o disminuir de valor, segons la categoria que se li assignés, però aleshores la dona ja tornava i, al cap d’un moment, van sortir tots tres. Vaig córrer a l’altra finestra encara a temps de veure com la Mandonga abandonava el jardí entre ells dos, mudada. A la portella de la tanca es girà uns segons a passar la balda i va aprofitar-ho per mirar cap al xalet i moure la testa amb un gest que, va semblar-me, volia ésser tranquil·litzador.

No va tornar fins tardíssim, cap a les onze de la nit, quan ja em preguntava si la veuria mai més; podien haver-la detinguda. Em donava una mica de calma, tot just, que els agents no haguessin fet escorcolls ni l’haguessin amenaçada. Cridant i tot, s’havien mostrat d’allò més polits.

M’ho va explicar tot a la cuina, mentre preparava el sopar. Al cap de més tres anys de la mort del seu fill, les autoritats competents en la matèria, que incloïen metges, religiosos i juristes, havien decidit que no hi va haver suïcidi, sinó accident; o, més bé, la decisió aquesta ja datava d’un període anterior de dos anys, i des d’aleshores s’havia discutit, únicament, sobre la naturalesa d’aquest accident, car calia determinar si havia tingut lloc per imprudència temerària del difunt o fou víctima d’unes circumstàncies casuals adverses. Un cop arribats a aquest dictamen, l’afer interessava el departament de compensacions, l’existència del qual la dona ignorava, com ignorava, amb més raó, que el beneficiari era el familiar més pròxim fins al setè grau de parentiu, a partir del qual ja no es podia reclamar.

Sí, així li ho havien comunicat, encara que ella no comprenia com era possible de fer cap reclamació quan no estaves al corrent de res. En el cas del noi, la beneficiària era ella, oficialment la seva tia. Li ho havia anat explicant l’agent Llones, prop del llit del qual van haver de traslladar-se, i això feia que hagués tardat tant, en no haver-hi cap més funcionari amb un domini suficient del llenguatge dels sords-muts.

S’havia perdut més temps, continuà dient-li el malalt, autoritzat pels superiors, en la investigació de la seva situació econòmica, atès que la compensació es fixava d’acord amb l’estat de fortuna del familiar. Ara, aclarits ja tots aquests extrems, es tractava únicament, i d’aquí la visita dels dos policies, d’obtenir d’ella, la Mandonga, el vist-i-plau o conformitat a un document que especificava l’import de les despeses ocasionades per les indagacions i feia el balanç entre aquests desembossos i la quantitat que havia de cobrar.

—I m’he trobat —va dir-me indignada— que encara els dec diners!

S’havia negat, doncs, a signar res amb la creu que, com a analfabeta, feia servir, i ara, a conseqüències de la seva actitud, l’afer passaria a una comissió amb poders decisius que, si volia, podia declarar l’embargament de la casa per incompliment de compromís. Però de fet no era ben bé així, car ella no s’havia compromès mai en una qüestió que progressava a la insabuda de la interessada i, com vam veure en dies successius, també aquesta comissió necessitava una firma o un gargot personal qualsevol al peu d’un paper en el qual declarava donar-se per assabentada.

Durant un parell de setmanes hi va haver citacions i més visites domiciliàries d’agents d’altres serveis que no estaven al corrent de la seva sordesa i, immancablement, se l’enduien fins a les tantes de la nit i, algun cop, fins ben entrada la matinada i tot. I, en general, per no res; era rar que disposessin d’algú amb els coneixements de l’agent Llones.

Després, sobtadament, visites i citacions cessaren per no reprendre fins al cap de deu o dotze dies, quan la Surta ja havia fet una inesperada aparició al xalet, on va presentar-se un matí, molt d’hora, quan jo encara no m’havia llevat, i la Mandonga la va fer entrar al dormitori, on jeia despert.

No em duia llibres ni material d’escriure i, en retreure-li el seu oblit, exclamà distretament:

—Ai, sí, tens raó! Quan torni.

Es mirava amb molt d’interès el meu pijama, que no tenia res de particular, i quan la dona va haver sortit per anar-se’n a preparar l’esmorzar, car la noia havia dit que es quedaria una estona, em preguntà:

—Te l’ha comprat ella, oi?

En assentir, em deixà bocabadat. Sense altra prova que aquell detall, va acusar-me de ser el seu amant, i es queixà:

—Te n’hauries de donar vergonya! Que ho fessis amb la Pater, encara s’explica; al capdavall és jove. Però la Mandonga podria ser la teva àvia.

—I què hi fa? Si ella ho ha volgut…

—Ella?

—És clar. Que potser et creus que l’he violada? Encara que sigui gran, té les seves necessitats. I t’agrairé que no li’n parlis, de tot això, perquè no vull que l’avergonyeixis.

—S’ho ben mereix!

Vaig saltar del llit, mirant-la, sacsejant el cap amb incredulitat.

—A què ve, aquest puritanisme? No deus pas ser verge…

—Naturalment que sí!

Indignada, se’n va anar, i, un moment, vaig témer que renunciaria a entaular-se amb nosaltres, però en sortir era al llindar de la cuina, d’esquena al menjador. Si bé no va girar-se en sentir-me, després, mentre m’afaitava amb la porta del lavabo oberta, se m’atansà i digué:

—Perdona; he fet mal fet d’enfadar-me. Són coses vostres i no m’hi he de ficar.

—Ara m’agrades —li vaig somriure, i, encuriosit—: De debò ets verge?

—No siguis impertinent.

Va deixar-me quan anava a preguntar-li per la Pater, de manera que no ho vaig poder fer fins que ja érem a taula, on em digué que continuava vivint sola i que, ara, procurava fer amistat amb les veïnes, ella ja s’imaginava prou per què. Estava segura que el seu propòsit era sostreure’ls informació, si és que sospitaven o sabien alguna cosa de la fuga. A ella mateixa l’havia abordada un dia per preguntar-li si tenia bosses de ràfia i, en contestar-li que sí, l’endemà va presentar-se a la botiga. No féu cap al·lusió a l’afer, és clar; simplement, preparava el terreny.

—Estàs convençuda, doncs, que no han abandonat —vaig comentar—. L’altre dia, per telèfon, parlàvem de papers falsos…

—És difícil, però confio trobar algú. Un altre problema seran els diners.

Vaig emmudir. Els diners, sí. No podia pas demanar-li que els pagués ella, i jo mai no n’havia tingut. Devia endevinar el curs dels meus pensaments, car digué:

—Aquestes coses sempre són cares, si estan ben fetes, i amb la botiga només faig la viu-viu; el barri no dóna per gaire. Si no fos així, no m’importaria d’avançar-te’ls.

Vam interrompre la conversa perquè tingués ocasió d’explicar l’assumpte a la Mandonga que, silenciosa, desplaçava els ulls de l’un a l’altre, potser interessada per les nostres cares que expressaven preocupació. Va anar assentint als senyals de la noia i, en acabar, ens donà la gran sorpresa.

—Si el problema és aquest, potser jo el podria solucionar —digué amb tota naturalitat.

Però l’esperança, un moment desvetllada, es dissipà de nou quan, després d’aclarir que tampoc no disposava de quantitats importants, com la Surta ja sabia, ens participà el seu projecte per aconseguir-ne. Coneixia prou històries brutes dels veïns, va dir, per sotmetre’ls a un discret xantatge. Del capellà mateix, per no anar més lluny, li constava que era un infanticida; en dues ocasions, la seva concubina li donà fills, un nen i una nena, que van eliminar ràpidament, amb l’ajut del germà d’ella, el qual, al seu torn, s’entenia amb un col·legial, alumne particular seu…

La Surta la va interrompre gairebé enfadada que fes volar la imaginació en un moment tan greu, però ella s’obstinà que mai no havia inventat res i va caldre atacar els seus plans per un altre costat. ¿Que no ho veia que s’exposava a trobar-se amb algun recalcitrant capaç de denunciar-la? La dona, tanmateix, va pretendre que més tard o més d’hora bé hi hauria d’acudir, a aquells procediments, si l’administració se sortia amb la seva i es veia obligada a pagar la diferència entre la recompensa i les despeses de la investigació.

Va caldre il·lustrar la Surta, que no sabia res de tot allò i no s’ho volia creure. No era prou que jo hagués vist els dos homes, i d’altres que acudiren posteriorment. Si això era cert, no ho podia ser que li haguessin sortit amb aquelles exigències; si no s’ho inventava de dalt a baix, és que ho havia entès malament.

L’escepticisme de la noia provocà una llarga i complicada discussió durant la qual vam perdre de vista què l’havia originat, de manera que ningú no es referí de nou als papers falsos. La Surta tornà a recordar-se’n quan ja era fora i, al cap de deu minuts, em telefonà des d’una cabina pública per dir-me que continuaria pensant-hi.

En aquells moments, la Mandonga plorava, disgustada que poguéssim creure que era una mentidera i, de consol en consol, un cop penjat l’aparell, vam trobar-nos al llit, on, més assossegada per la copulació, va reconèixer que potser sí que, de vegades, embellia algunes històries. No pas la de les compensacions, però, i insistí en la idea del xantatge, que no vaig poder treure-li del cap fins a migdia i com a seqüela d’una segona fornicació.

A la tarda, mentre ella era al jardí, hi va haver tres trucades sense contrasenya, massa perquè ho trobés natural; des que era al xalet, mai no havia telefonat ningú. Se m’acudí que potser seguiren la Surta i que ara volien veure qui contestava, de manera que durant una setmana vaig viure amb l’ai al cor i les mudes a punt, disposat a saltar per la finestra al més petit senyal de perill. Però no succeí res ni es presentà ningú fins que reprengueren, breument, les molèsties ocasionades per les compensacions.

La Mandonga va pretendre de liquidar l’assumpte amb una renúncia als drets, però sembla que no es podia fer perquè no entrava «dintre les previsions de la llei», com diu que van dir-li, i l’engranatge continuà rutllant, de primer encara amb ella i, seguidament, amb independència de la seva persona que, en un punt determinat, devia deixar d’ésser imprescindible. O potser és que estaven cansats de tenir-hi maldecaps, pugnaç com es mostrava.

Passada la mica d’inquietud que encara posaven dintre meu les visites dels agents, vam entrar en una curta temporada de calma, semblant a la dels primers temps de la meva estada al xalet, però més feixuga, com s’esdevé sempre que una situació es prolonga i, pitjor que això, no en veus l’acabament. A falta d’altres distraccions, vaig anar centrant progressivament el meu interès en el capellà de la casa veïna, i no pas perquè, si em creia la dona, vivia amistançat i liquidava tranquil·lament el fruit del ventre de la seva companya, sinó perquè un dia el vaig sorprendre amb una arma a la mà, un subfusell que havia desmuntat, per tal de netejar-lo, sobre una taula que es dreçava a dos metres escassos de la finestra. Mentre l’observava, va tornar a muntar-lo curosament i fins vaig veure com hi introduïa un carregador. Després, impertèrrit, va tornar a la lectura.

Aquesta arma devia ser d’adquisició recent, car a partir d’aquella tarda cada dia es passava una bona estona manipulant-la, talment una criatura amb una joguina nova. Un cop vaig mostrar-lo a la Mandonga en un moment molt encertat: quan apuntava cap al fons, per a nosaltres fosc, del dormitori. Ella, però, no hi donà gaire importància; d’un home que destruïa fredament la vida dels seus fills podia esperar-se’n qualsevol cosa. Insinuà hipòtesis insensates que haurien justificat l’opinió que en tenia la Surta: potser preparava un atracament per tal de proveir de diners una església cada vegada més desertada pels fidels, o qui sap si no s’organitzava una croada contra els pobles ateus…

Ens en va fer oblidar un segon atac de reumatisme, ara centrat en la regió lumbar i que durant una desena de dies obligà la Mandonga a caminar grotescament plegada en dues, repenjada en el bastó que havia vist al vestíbul, i a dormir en posicions inconfortables. Com que ara no podia sortir de casa, ens vam haver d’enfrontar amb el problema de les vitualles. Durant els cinc primers dies esgotàrem les reserves de la nevera i un cul de coixinera amb llentilles corcades que ens menjàrem bullides i amb un raig d’oli. Un vespre, quan ja no ens quedava res, es decidí a trucar la Surta, la qual penjà de seguida que sentí la seva veu i, des del carrer, telefonà als cinc minuts.

Em va dir que li semblava que tornaven a vigilar-la i que no s’atrevia a portar-nos res. La investigació es reactivava i per la casa sempre es veien individus desconeguts lliurats a estranyes maniobres; dos dies enrera, tres d’ells havien amidat la distància que hi havia entre la finestra del meu antic dormitori i el pati, la qual cosa indicava, al seu parer, i jo hi vaig estar conforme, que havien rebutjat d’altres hipòtesis de fantasia per reprendre la més versemblant.

—Per precaució —va dir-me— he fet desaparèixer totes les cordes de la botiga; ara ja no en venc.

—Si no pots venir, caldrà que surti…

—Te’n guardaràs prou! —em va replicar, decidida.

—Però és que no ho veus? No podem passar sense menjar.

—Que us en portin d’alguna botiga —em proposà—; pot fer la comanda per telèfon, oi?

—Has oblidat que és sorda? Com vols que s’hi entengui?

Vam quedar, a la fi, que l’endemà a primera hora, en sortir de casa, encarregaria alguna cosa a nom de la dona, de manera que cap a les onze la Mandonga va obrir la porta, en dir-li jo que trucaven, i, sempre blegada sobre el bastó que no abandonava, va fer dur els queviures a la cuina per la persona que els portava, una noia la veu de la qual, en sentir com, pis endins, li preguntava què tenia, em glaçà l’espinada: era la de la Cònia!

Que es tractava verament d’ella me’n vaig assegurar des de darrera la finestra, quan se’n tornava pel jardinet. Era sorprenent, enquimerador i tot. La noia mai no havia parlat de cap botiga, en les seves converses amb la Pater, i, si bé no era impossible que des d’aleshores s’hagués hagut de col·locar si, com semblava probable, l’havien expulsada dels serveis arran de la meva fugida, aquella coincidència feia mala olor.

Vaig franquejar-me amb la Surta que, aquella tarda, telefonà de nou per saber si ens havien servit. Se n’estranyà també i, de primer, ni s’ho volia creure. Potser era algú que se li assemblava, suggerí; la botiga on havia fet la comanda era al nostre barri i la Mandonga feia anys que hi comprava. Llàstima que no pogués interrogar-la; sabríem, llavors, si la coneixia, si hi treballa de temps o hi era nova…

Tot i la dificultat, vaig voler provar-ho i, al cap de molts esforços inútils, se m’acudí d’anar-me’n a la cuina, on vaig recollir els queviures i, restituint-los a la mateixa capsa de cartó en què els havia dut, vaig traslladar-me a la porta per tal de repetir el trajecte que la Cònia havia fet, carregada. Després vaig plantar-me al seu davant, amb una expressió interrogadora i un gest prou explícit de les mans. En veure que ni així no m’entenia, vaig repetir la maniobra, però ara vestit amb unes faldilles, per si això l’ajudava.

Quan s’hi va haver pensat una mica, mormolà:

—La noia?

Vaig assentir, i ella fou prou intel·ligent, ara, per preguntar-me:

—Què en vols saber?

Els meus braços es van moure com qui arreplega espai, i ho van repetir tres o quatre vegades, fins que copsà la idea:

—Tot?

Però no l’havia interpretada bé, car començà a contar-me com la noia l’havia seguida i, un cop a la cuina, deixà la capsa sobre la taula, fins que vaig interrompre-la, ara amb els braços que es projectaven cap enfora, per indicar distància, i ella féu:

—Des de més lluny? Bé… És la filla dels botiguers del carrer Sebla, però ella no hi sol despatxar, a la botiga. De joveneta es va posar en un convent, o diguem que s’hi va quedar, perquè ja hi era, d’alumna. Volia ser monja i sembla que arribà a fer els primers vots, però de cop i volta es va dir que, segons alguns, s’havia escapat, i, segons d’altres, que havien hagut d’expulsar-la…

Amb la mà, vaig aturar-la en sentir uns trucs a la porta i, sigil·losament, fent-li senyals que continués callada, vaig traslladar-me al vestíbul a escoltar, mig convençut que encara seria algú relacionat amb els serveis de compensació, però m’arribà una veu de dona que deia:

—És inútil trucar, sorda com sembla que és. Mira si la té oberta…

Uns dits van fer girar el pom, forcejaren una mica, empenyent cap a l’interior, i una segona veu, ara d’home, constatà:

—Està ben tancada.

—Ja és ben imprudent, en el seu estat —va contestar la dona, i immediatament suggerí—: ¿I si entràvem per la finestra? En un cas de necessitat és justificat, oi?

La que queia a l’esquerra de la porta tot just estava ajustada i, com que no podia pas tancar-la sense cridar-los l’atenció ni podia quedar-me allí, esperant-los, vaig retrocedir de pressa cap al meu dormitori. La Mandonga, en veure la meva cara i les senyes desesperades que li feia, va comprendre que alguna cosa m’havia alarmat i va tenir el bon sentit de no obrir la boca ni moure’s de la cadira on seia amb el bastó al seu abast.

Els intrusos van irrompre gairebé de seguida i ara, per l’estret badall de la porta de la cambra, que restava a les fosques, els vaig poder reconèixer: eren el capellà i la seva amistançada! Sense donar temps de dir res a la dona, i tot i que sabien que no podia oir-los, van excusar la seva presència en el fet que, després de tants dies de no veure-la al jardí, i havent observat que una noia li portava queviures, suposaren que estava malalta; la mateixa noia els ho havia confirmat, en interrogar-la quan passava davant de casa d’ells. I, si havien tardat tanta estona a acudir, era perquè sospesaven els pros i els contres, temerosos d’imposar-se. Ara que s’havien decidit, però, estaven disposats a fer-li companyia fins que es posés bona.

La Mandonga, que no entenia res, mirava de l’un a l’altre a mesura que es prenien la paraula de la boca, i llavors, en callar, va tancar-se en un silenci hostil que hauria descoratjat d’altres persones menys caritatives. El capellà acabà per asseure’s confortablement al seu costat i va treure una petaca per tal de fer la cigarreta mentre la seva amiga s’encaminava a la cuina, tal volta amb la intenció de preparar el sopar. Va sortir-ne al cap de poc, amb un davantal, i digué:

—Més valdrà que un de nosaltres es quedi a passar la nit…

—Tots dos —replicà l’home—. Fa massa anys que dormim plegats perquè ens separem.

Ella li va somriure, afalagada, però el mig renyà:

—Sigues més discret…

Vaig veure que no podia esperar més; d’un moment a l’altre, si havien de fer nit al xalet, es posarien a buscar habitació. Sense fer soroll, doncs, vaig treure’m les faldilles que encara duia, vaig recollir les mudes de l’armari que tingué l’encert de no grinyolar en obrir-lo, i, al cap de mig minut, quan em semblà que unes passes ja s’atansaven al dormitori, saltava per la finestra.

Feia estona que era fosc i un arbre em protegia de la llum d’un fanal proper; inobservat, vaig poder córrer cap a la cleda que separava els dos jardins i que no era gaire espessa. Amb poc d’esforç, vaig esmunyir-me entre dos arbustos i, en ser a l’altra banda, la finestra de la cambra del capellà, oberta, em suggerí de refugiar-m’hi provisionalment.

De fet, molt més provisionalment que no em creia. Tot just era dins, enretirat cap a la tauleta on els meus dits palparen un llibre, quan em sobtà un soroll de crits i de corregudes que m’obligà a atansar-me de nou a la finestra. Dues ombres fugien pel jardí de la Mandonga i, bo i que no podia identificar-les amb certesa en l’obscuritat, no vaig dubtar que eren ells dos.

Al moment que feien la volta, vaig deixar-me relliscar cap a terra i, en uns segons, desfeia el camí a través de la cleda. Ja era al nostre costat quan vaig adonar-me que conservava el llibre, amb el qual vaig saltar al dormitori. Fora, a la sala, se sentia el bastó de la dona que tornava de la porta i, en precipitar-m’hi, alçà els ulls i, sempre plegada, exclamà triomfalment:

—Els he expulsat!

Estava molt nerviosa però, i em va caldre fer-li una mica de til·la abans que es calmés prou per dir-me l’espant que havia passat en veure que la concubina del capellà, com va qualificar-la ara, s’atansava a la porta del meu dormitori i avançava la mà cap al pom. La mateixa por que em descobrissin la féu reaccionar i, abandonant la butaca, va escometre el capellà, que tenia tan a prop, el qual, agafat de sorpresa, proferí un renec tan contundent que la dona va girar-se en rodó.

—Mentre venia cap a mi —va anar contant-me, satisfeta d’ella mateixa— li he furgat els ous amb la punta del bastó, perquè ara que s’havia posat dret no podia alçar-lo prou per pegar-li al cap, i ella, en veure-ho, volia agredir-me, però jo he desplaçat ràpidament el gaiato i, quan ja gairebé la tenia damunt, l’hi he entaforat entre les cuixes; molt em sembla que li ha entrat al tall, pel xiscle que ha fet.

Em semblà que, si tants crits hi havia hagut, els hauria sentits des del xalet de la parella, però em vaig guardar el meu escepticisme. Com me’l guardaria al cap d’una estona, quan, desfogada, va reprendre la història interrompuda de la Cònia que, segons ella, es deia Xala. En sortir del convent, o en ser-ne expulsada, se n’havia anat a viure amb dos homes, pare i fill, d’un dels quals tingué una criatura que fou el cau de la discòrdia, car tots dos pretenien haver-la engendrat. Fou això, la pretensió de l’un i l’altre, que descobrí la promiscuïtat de la noia que, públicament, era l’amant del pare. El noi tot just tenia quinze anys i hi va haver una acusació de perversió de menors que la interessada va resoldre en concedir els seus favors als tres magistrats que havien de jutjar-la i que, agraïts, van absoldre-la. Fou poc després que es casà amb el fiscal que ara no feia gaire l’havia deixada vídua.

—Des d’aleshores —acabà la Mandonga—, viu i no viu amb els seus pares, perquè si hi passa temporades, de tant en tant desapareix, probablement per anar-se’n amb algun home. Però tot això no priva que sigui una bona noia, força servicial…

Un cop més, em va caldre admirar o la capacitat d’invenció de la dona o la seva habilitat a penetrar en la vida de la gent quan el seu analfabetisme i la sordesa la segregaven del comerç humà. Se’m va acudir de com seria d’interessant de fer-la parlar més de la Surta i de saber per ella si era verge de debò, com pretenia, però no vaig caure en com fer-ho fins al cap d’uns quants dies, quan ja tornava a estar bona i jo recomençava la lectura del llibre furtat a la cambra del sacerdot, una traducció francesa del Pasquin et Marforio, histoire satirique des papes, editada l’any 1861 a París i la desaparició de la qual el nostre veí no es devia explicar.

La inspiració la vaig tenir una tarda, quan, en un dels tres fulls en blanc que hi havia a l’acabament, vaig veure que algú havia esbossat una cara amb quelcom que devia ésser un carbonet de pintor. A la llar, que des de l’atac de reumatisme enceníem cada dia una estona, quedaven caps de branquillons que podien servir i, estirant-ne un, vaig posar-me a dibuixar, maldestrament, una noia, identificable per les faldilles, i un noi que li donava la mà. Em va caldre renovar més d’una dotzena de vegades l’instrument abans de completar l’escena amb uns quants traços que formaven una casa si fa no fa semblant al xalet i a la porta de la qual vaig col·locar una segona figura femenina.

La Mandonga, que des de la vetlla ja sortia, era al jardí, i, en entrar, ja cap al vespre, vaig mostrar-li aquella obra francament inepta, però que em serviria. Amb un dit que anà de la dona solitària a ella, li vaig fer entendre sense cap dificultat que havia volgut representar-la, un altre gest m’identificà amb la imatge masculina i, sense que em calgués anar més enllà, va dir espontàniament:

—I aquesta qui és, la Surta?

Vaig assentir, mentre es reia de la meva poca traça. Però ja m’havia tornat a posar a la feina. Tenia més branquillons preparats, amb les puntes cremades i, a la pàgina següent, vaig esbossar dues figures que copulaven i, assenyalant com de primer, no em resultà difícil d’obtenir la seva conclusió:

—Tu i jo…

Però estava estranyada d’allò que devia semblar-li un caprici inexplicable:

—Per què? —em preguntà.

Indicant-li que s’esperés, vaig traçar un altre cos, obert de cames, en el qual, gràcies al dibuix primer que li mostrava de nou, tocant la figura de la noia amb la punta del carbonet, va reconèixer la Surta. Però ningú no la muntava i, al lloc de l’home, vaig posar-hi un interrogant.

No sé si coneixia el signe o foren els meus gestos, prou eloqüents, que la van orientar, car digué:

—Vols saber amb qui ho fa, oi? No en tinc ni idea, ara —afegí en resposta al meu assentiment—. Des que el noi és mort… Sí —va continuar en adonar-se de la meva expressió—, tots dos van començar de ben jovenets. La Surta no en devia pas tenir més de catorze. Perquè s’havien mig criat junts, saps? Tant la seva àvia com jo sempre vam pensar que es casarien, i per això no ens importava que forniquessin. Si fins i tot els ho facilitàvem! —exclamà, i féu una pausa—. És natural que ara hi hagi algú altre, però també ho és que no me’n parli per delicadesa. És clar que a mi no em faria res, entenc molt bé que no perquè el meu fill es morís… Bons estaríem que una mort ens condemnés a tota una vida d’abstinència, sobretot quan ets jove i fogosa com ella… Eren molt feliços —sospirà—. Algun cop, ja t’ho puc dir, feia com aquella que se’n va i tornava a espiar-los; m’agradava sentir-los, sentir, més que res, com ell li donava aquell bo… —Féu una altra pausa i, un moment, tancà els ulls, com si cerqués alguna cosa dintre seu. En obrir-los va preguntar-me—: T’agradaria dormir-hi?

Vaig respondre amb un gest vague que potser s’inclinava cap a la negativa, però no va deixar-se enganyar.

—Sí, ja sé que sí. No goses dir-ho per por d’ofendre’m. Però jo me’n faig càrrec; tots dos sou joves. I això no ens hauria pas de fer renyir, a nosaltres dos… Oi?

La conversa devia haver-la engrescada poc o molt, perquè va abraçar-me i de seguida vaig comprendre que tenia ganes que li fes l’amor; potser hi ajudava que, des del seu atac, no havíem tornat a copular, i mai no havíem estat tants dies. Vaig complaure-la allí mateix, a la sala, com tants altres cops, i se li acudí d’aprofitar el moment en què la penetrava per xiuxiuejar:

—Quan torni, deixa’ns una estona sols i li faré alguna insinuació… Sí, sí! —insistí en veure que denegava—. Ho faré discretament, com si tu i jo no n’haguéssim parlat mai…

Però la Surta havia de tardar encara dies a venir, si bé poc després d’aquest episodi telefonà perquè no em pensés que em tenia «abandonat», com digué. Va explicar-me que la Pater havia aconseguit de fer-se força amiga d’ella, és a dir, que ella li havia consentit de fer-se’n perquè li semblava que, d’aquesta manera, potser acabaria per saber una mica com anava la investigació, que prosseguia. Aparentment, però, la meva antiga escarcellera tampoc no sabia res i, en certs aspectes, feia la impressió que ja no pertanyia al servei. O potser era que li interessava de donar-la per tal de dur a terme, amb més probabilitats d’èxit, la seva tasca d’espieta. Algun cop parlaven de mi…

—Com? —vaig preguntar-li.

—Oh, molt favorablement. Vull dir ella, perquè jo no et conec. Et té en un gran concepte i sembla que t’enyora.

—Sí que t’ha fet confidències…

—Més que no et pensaries. M’ha parlat també de la noia amb la qual s’entén, una tal Xala.

—Xala? Saps qui és?

—No.

—La Cònia.

Vaig repetir-li les contalles que m’havia fet la Mandonga i tot seguit vaig afegir que aquella confidència de la Pater demostrava prou, per si ens calia, com era de mentidera.

—Perquè amb la Cònia —vaig recordar-li— es veien sovint al pis, totes dues soles, i mai no van fer res de sospitós. Si fos com ella pretén, haurien aprofitat l’ocasió.

—Potser t’ho penses, que són la mateixa noia. Hi pot haver una semblança superficial entre l’una i l’altra.

—En dubto, però no cal discutir-ho. I a tu —vaig preguntar-li— no t’ha fet proposicions?

—Algunes paraules, de vegades —reflexionà—, es podrien interpretar com una insinuació.

—I tu?

—Com, jo?

—Sí. No hi respons? —I, sarcàstic—. Una relació d’aquestes no comprometria la teva virginitat.

Va fer una pausa, potser per controlar un moviment d’ira, i jo vaig esperar en silenci.

—Sembla que et preocupa molt —va dir a la fi—. Ja és la tercera vegada que me’n parles.

—Dels absents només es pot fer això, parlar-ne.

Aquest cop va penjar, però de seguida devia penedir-se del seu impuls, puix que trucà de nou i em digué:

—Tu vés fent cas de la Mandonga…

—I com saps que és ella qui m’ho ha contat? —la vaig interrompre.

—Perquè no parles amb ningú més i perquè ja sé que té la idea que el seu fill i jo dormien plegats.

—I no és veritat?

—Escolta, Alvè —féu llavors—. T’he deixat creure aquesta història del festeig, tal com ella te la va contar, perquè no valia la pena de desmentir-la, però ara és diferent. Ell i jo érem germans.

—Ah!

De fet, com precisà, germanastres. La Mandonga no era vídua perquè mai no havia estat casada, i el fill el tingué del pare de la Surta, que s’hi va entendre una temporada, abans de mullerar-se, quan aquestes relacions cessaren. Per tant, ells dos no s’havien criat plegats de menuts, com assegurava la dona, sinó que es van conèixer ja d’adolescents, gràcies a les visites que ella, la Surta, feia a la seva àvia, i sense saber res del parentiu que els unia. Se’n van assabentar més endavant, quan el festeig ja s’havia iniciat, amb coneixement, per cert, de la Mandonga, la qual, en aparença, havia superat el tabú dels incestos, puix que no s’hi oposà; ben a l’inrevés, afavoria aquells amors.

—Va ser el meu pare —continuà explicant-me ella— qui, en arribar-li a les orelles amb qui sortia, em va cridar a part i em confessà aquelles antigues relacions. Jo, al meu torn, vaig contar-ho a l’Ermis, i tots dos, de comú acord, decidírem d’allunyar-nos l’un de l’altre. Va ser arran d’això, del disgust que va tenir, perquè ens estimàvem de veres, que decidí de fer-se funcionari. En cert aspecte, doncs, es pot dir que jo sóc la culpable de la seva mort. Podia haver-hi renyit amb una excusa.

—I com s’explica, si tot és com dius, que la Mandonga i tu sigueu tan amigues?

—No vaig veure-la durant molt de temps, però un cop vaig saber que ell s’havia matat, vaig fer-li una visita, no gaire segura de com em rebria, i ella em va acollir com una filla, agraïda que me’n recordés. Mai no ha fet cap al·lusió al fet que fóssim germanastres, l’Ermis i jo, potser perquè ell no va dir-li el veritable motiu de la nostra separació i ara es pensa que encara ho ignoro… No hauria de contar aquestes històries —acabà.

Aquestes explicacions, que posaven al descobert una ànima perversa, no van allunyar-me però de la Mandonga; més aviat m’hi van atansar. M’ajudaven a fer-me càrrec de la seva misèria, de la seva terrible soledat, i un impuls compassiu va fer que, des d’aquell dia, em preocupés com mai de donar-li l’únic consol que m’era possible. Era una llàstima que entre nosaltres no hi pogués haver la mena de comunicació que només facilita el diàleg, les paraules, però la suplia com podia amb els actes amorosos, que de seguida es van fer més abundants, i, pel mateix fet d’aquesta abundància, més prolongats, més complets.

Ella es meravellava d’aquelles assiduïtats que, com em va dir un dia, la feien sentir-se jove com mai, més i tot que quan ho era; alhora, però, hi havia moments en què la notava cavil·losa, com dolguda d’alguna cosa, i de vegades em mirava amb una expressió anguniejada, o se m’abraçava amb un gest més de tristesa que d’alegria, amb els ulls vagament humitejats. Se m’acudí, una mica ximplement, que aquell gaudi que li donava l’havia feta enamorar de mi i que tenia ganes de dir-m’ho, de dir que m’estimava, i que no s’hi atrevia per por que la trobés ridícula i me’n burlés.

I, aleshores, una tarda sortí. No ho feia mai, a la compra hi anava sempre després d’haver esmorzat, de manera que vaig trobar una mica estrany que fos tan urgent l’adquisicíó d’unes llavors que volia sembrar al jardí, com va dir-me en anar-se’n. Tampoc no era del tot normal que tardés tanta estona, puix que restà prop de quatre hores fora i, per si fos poc, tornava sense les llavors, segons ella perquè al magatzem on les venien ja les havien acabades. Li caldria tornar-hi l’endemà.

Va ser durant aquesta segona absència que es presentà la Surta. Va entrar sense trucar, perquè tenia una clau, i em va sorprendre a la sala, on tornava a llegir, per tercera vegada, la història satírica dels papes. No duia ni llibres ni paper i rebutjà amb un gest despreocupat que me’n queixés.

—He vingut a parlar-te de la Mandonga —va dir-me de seguida—. No està bé el que li fas.

—Jo? —vaig admirar-me—. I què li faig?

—Que tot el dia li estàs damunt… Ja m’entens.

—I se n’ha queixat?

—Doncs sí, se n’ha queixat.

El dia abans s’havia presentat a la botiga, on a ella, la Surta, ja no li havia agradat de veure-la, puix que si era cert que podia passar per una clienta tampoc no era impossible que, si l’establiment estava sota vigilància, s’estranyessin d’una estada tan llarga com la que hi va fer. Havia plorat, havia fet acusacions…

—Quines acusacions? —la vaig tallar—. Contra meu?

—No, contra meu. Va dir que tot allò que li havia contat, que estaves perseguit per haver-te escapat de les urpes dels serveis, ja no s’ho creia. Que si t’havia portat aquí, era únicament per pertorbar-la i venjar-me.

—Venjar-te de què?

—No sé si ho vaig acabar d’entendre —va reconèixer—, perquè hi embolicà el meu pare, el festeig, unes preteses gelosies meves… de fet gelosies dobles… com si jo hagués volgut estar al seu lloc quan es feia amb el pare, o sia quan encara no havia nascut, i com si li envegés la convivència amb el fill i la intimitat que hi havia entre ells dos.

—No té sentit —vaig fer—. I encara menys això de la pertorbació… Si és d’allò més feliç, li agrada!

—Precisament d’això es queixa. Diu que vivia tranquil·la, resignada, i que tu l’exaltes d’una manera que li fa por. Al mateix temps no gosa dir-te que no, perquè ara ho necessita i no se’n podria passar. I me’n fa responsable. Segons ella, jo sabia que acabaries apoderant-te de la seva voluntat, esclavitzant-la… Creu que nosaltres dos hem tingut relacions i que, per tant, jo no ignorava com eres.

—Però si li consta perfectament que mai no t’he posat la mà damunt, que fins em creia que eres verge!

Vaig parlar-li dels dibuixos i de com la dona, en veure l’interès que tenia per ella, s’havia proposat de fer-li alguna insinuació. La Surta brandà la testa.

—No té ni cap ni peus, doncs. Però ella és així, sempre ho ha estat una mica. Es deixa arrossegar per la imaginació, es fa una novel·la de tot… No m’estranyaria gens que un dia, si comença a emmaniar-se amb la idea que la domines, s’inventi qualsevol disbarat per treure’t de casa. Després ho lamentarà, naturalment, si l’has encaterinada tant, però el mal ja estarà fet… Potser seria millor que, durant una temporada, la… bé, la negligissis una mica. La veritat és que no entenc aquesta afecció teva, vella com és.

—Bé li he de pagar la seva hospitalitat —vaig excusar-me.

—Però no cal ser tan complidor.

—Potser no… Ho vau convenir, que em vindries a parlar? —Sí.

—Però com pot ser, si et va fer tants retrets?

—És que després es calmà una mica. Encara que et faci estrany, no vam renyir.

—Així i tot. Perquè mira que convèncer-la de deixar-te sola amb mi…

Sobtadament, ella s’enrojolà.

—Bé, ja saps com és. Potser penedida per l’escena que m’havia fet, el seu humor va fer un tomb i, tot d’una, em va dir que, encara que fossis a casa seva, jo no m’havia de privar de… dormir amb tu.

—O sigui que vas donar-li entenent que no hi havia hagut complot per perjudicar-la ni ànsies de venjança…

—Sí; de moment. I jo vaig aprofitar la seva invitació. No tan sols per dir-te això que t’he dit, sinó per una altra cosa. Perquè hi ha més i és més greu… Li ha tornat la regla.

—Ah!… Vols dir que li feia el boig, com passa sovint quan comença a enretirar-se, i…

Però ella em va interrompre:

—No; feia vuit anys ben bons que no la tenia.

—No pot ser, doncs; l’ovulació no reprèn, al cap de tant de temps.

—No ho sé, jo, però potser si hi ha massa massa tracte… —féu pudorosament.

—El nombre d’orgasmes no hi té res a veure, Surta. De manera que no pot ser veritat.

—Ella bé ho diu —insistí la noia—. I he volgut advertir-te perquè no li facis cap fill.

—Te n’ha parlat, d’això?

—No; suposo que tant li deu fer, a ella.

—Doncs de què et preocupes?

—No em preocupo —m’assegurà—. Però no estaria bé —i, amb senzillesa, afegí—: Ja en vas fer un a la Pater.

Em semblava impossible que l’hagués interpretada com calia, i li vaig demanar que ho repetís. Sí, va explicar-me, la Pater estava de quatre mesos ben bons, i li havia confiat que el pare era el dispeser que havien tingut, eufemisme amb el qual dissimulava la meva autèntica situació a la casa; no podia ésser ningú més, perquè ella no anava amb d’altres homes i, quant al marit, en Ciser, s’havia fet fer la vasectomia.

—Ja veus —acabà— que en pot estar segura.

—I com és que no me n’havies dit res? —se m’acudí—. Deu fer dies que se li nota…

—No, perquè va molt ben faixada. Però l’altra nit em va ensenyar el ventre.

—Bonic! —vaig riure—. És que ja t’ha seduït, potser?

Ella es va enfadar, i em recriminà:

—És així com reacciones, quan saps que tindràs un fill?

—No n’hi ha prou que ho digui ella, que és meu. No has pensat que podia fer-ho veure per si tu, compadida del seu estat, de la seva soledat, li descobrissis on era, si és que en sabies alguna cosa?

Es va quedar una mica impressionada, puix que no hi havia caigut, en aquesta possibilitat, i acceptà que la tractés d’ingènua, no tan sols per aquell assumpte, sinó per la facilitat amb què havia cregut en el retorn de la mala setmana de la Mandonga, si bé en això darrer no es mostrà tan convençuda. Quin interès tenia a mentir-li, la dona?

Però en tenia, com es demostrà al cap d’un parell d’hores, quan, en tornar al xalet, la mateixa Mandonga em contava l’engany de què s’havia valgut per donar-me una oportunitat de dormir amb la Surta. Fou la primera cosa que em preguntà en entrar a casa, si me l’havia enduta al llit, i jo, per complaure-la, vaig respondre silenciosament que sí.

Mentre sopàvem em va explicar el seu estratagema. Després d’aquella tarda que en parlàrem mai no havia deixat de reflexionar-hi i el dia abans, en despertar-se, se li acudí de cop i volta què li calia fer perquè la noia em caigués entre els braços.

—Amb l’excusa de queixar-me que em tenies com obsessionada, vaig voler escalfar-li una mica la imaginació i donar-li un motiu de venir a visitar-te. Sabia que, si tenies ocasió de veure-t’hi a soles, l’aprofitaries… Saps que li va fer el pes, però? Que li digués com ets de traçut, amb exemples. Hauries d’haver vist quins ulls posava!

No era satisfactori. No tan sols perquè m’era difícil d’admetre que tingués una ignorància semblant de la psicologia de la noia quan feia tant de temps que es coneixien, sinó perquè aquesta revelació no anava acompanyada de cap mena d’entusiasme o, diguem, d’aquella mena d’enjogassament maliciós que mai no falta quan hem fet una mala passada o hem enganyat un tercer. No l’havia abandonada aquella expressió consirosa que tenia darrerament.

Era qüestió de preguntar-se, doncs, què havia passat de debò entre totes dues en el curs d’aquella entrevista sobre la qual no tenia dubtes, atès que l’una i l’altra la confirmaven i confirmaven, així mateix, el tema, o un dels temes, que havien debatut. Fos com fos, semblava clar, únicament, que cap d’elles no havia quedat satisfeta bo i que la Mandonga, per confessió pròpia, se sortís amb la seva…

I aleshores em sobtà un altre pensament: la dona pretenia que havia parat una trampa a la Surta, però la noia m’havia dit, ho recordava bé, que durant la conversa la Mandonga canvià d’actitud i va manifestar-li que no s’havia de privar de dormir amb mi encara que visqués al xalet. Les versions respectives no concordaven, àdhuc es contradeien d’una manera tan clara que resultava inversemblant. L’únic que podia deduir-ne era que no s’havien posat d’acord sobre què em dirien. No hi havia col·lisió, doncs. Era, potser, que la dona es feia la interessant, en parlar-me d’un estratagema?

Tot plegat probablement no tenia gaire importància, però jo vivia ociós i és natural que hi cavil·lés i que l’afer continués intrigant-me quan, al cap de cinc o sis dies, la Surta telefonà per fer-me un nou advertiment. La Mandonga també era fora, aquest cop perquè mentrestant aquell embolic de la compensació havia pres novella embranzida; sembla que algun altre organisme notà unes irregularitats en una fitxa d’inscripció, i ara es tractava de profunditzar-hi per tal de veure si els drets de la dona eren prou consistents. Una vegada més, poc importava que ella es mostrés disposada a renunciar-hi. L’havien vingut a buscar, quan la noia trucà.

De seguida em digué que, per treure’s una preocupació de damunt, havia consultat un metge sobre la possibilitat d’un retorn, al cap d’anys, de l’ovulació. Pretenent que es tractava d’una familiar seva, massa tímida o vergonyosa per acudir a la consulta, però una mica enquimerada per aquell fenomen, va posar-lo en antecedents de les circumstàncies, assenyaladament del fet que la represa menstrual coincidia amb la d’una activitat sexual particularment intensa.

—I m’ha contestat que sí, que és possible, i que sap d’algun altre cas, encara que no siguin freqüents. Segons ell…

—És un especialista? —la vaig tallar.

—Un ginecòleg. Segons ell, les commocions poden ocasionar un rejoveniment…

—Quines commocions? No vols pas dir els orgasmes?

—Bé, sí… Diu que de la sexualitat encara s’ignoren moltes coses, però que sembla segur que l’abstenció prolongada perjudica i pot causar un envelliment prematur dels òrgans, amb interrupció de les funcions… No sé si m’explico.

—Més o menys. Però la Mandonga se’n va cap als seixanta i, si en aquesta edat normalment ja no hi ha ovulació, més difícil és admetre que una renovada activitat coital pugui provocar-la…

—Ja t’he dit que no és corrent.

—Jo diria que és impossible.

—Però ell en deu saber més que tu, oi? —em va contestar, una mica empipada per les meves objeccions—. És la seva feina, saber aquestes coses. Fes-me el favor, doncs, d’anar amb compte; si ella no pren precaucions, pren-ne tu.

—I no et sembla que si tot això fos veritat, m’ho hauria dit a mi, la Mandonga? A part que ho hauria notat.

—Segons i com.

—Mira, en aquest detall l’experiència està a favor meu, no teu o del metge.

—Com vulguis —em concedí de mala gana—. Però no et costa res de ser previngut.

—No, no em costa res. I ja que parlem d’aquests assumptes, m’agradaria que m’aclarissis una cosa…

Quan va saber de què es tractava, es reiterà en la seva afirmació que la Mandonga l’havia invitat, per dir-ho així, a dormir amb mi, i la va sorprendre que m’hagués sortit amb allò d’«engormandir-la», com ho vaig expressar jo, però després, parlant parlant, la cosa es va enfosquir de nou; la invitació havia estat potser més bé un suggeriment i, acorralada, a la fi va admetre que també ho podia haver interpretat malament; s’havien dit tantes coses, afegí, que ara, al cap dels dies, ja no recordava exactament de quines paraules s’havia valgut la vella.

Érem aquí quan se’ns va tallar la comunicació, potser per falta de fitxes, i, com que no la va reprendre, em vaig quedar sense poder preguntar-li com seguia l’embaràs de la Pater. Més m’interessava, però, aquella misteriosa resurrecció de la mala setmana de la dona i al cap de tres o quatre dies, aprofitant que em tornava a quedar sol, vaig fer quelcom que mai no m’havia vingut al pensament de fer: escorcollar-li els calaixos de la roba.

Durant més d’una hora ho vaig escodrinyar tot amb el propòsit de trobar-li draps higiènics o algun apòsit que fes al cas. Vaig desenterrar, únicament, unes tovalloletes que indiscutiblement devien servir-li per taponar-se, i així ho corroborava la part central, menjada pels sucs i força més esgrogueïda que els entorns, bo i que també ho estaven, car eren draps vells que, segons totes les aparences, ningú no havia utilitzats des de feia anys.

Així i tot, des d’aleshores, vaig estar especialment atent a possibles canvis d’humor i a d’altres manifestacions que de vegades acompanyen els dies menstruals, sense resultat. D’altra banda, durant els dos mesos següents, no hi va haver cap cop que se’m negués amb l’excusa que fos; sempre estava pronta i alegrement disposada a fornicar.

En aquell moment, però, ja tenia d’altres motius de capficament: una tarda, mentre era darrera els vidres d’una de les finestres que donen al jardinet, on la Mandonga procedia a les seves habituals ocupacions de floricultor afeccionat, vaig veure la Pater que passava per davant del xalet, carrer amunt. Vaig reconèixer-la a l’acte, bo i que la panxa, que ja no es devia enfaixar tant, li desfigurava la silueta, i d’instint em vaig fer enrera, glaçat per la sorpresa. Què hi feia, al barri, si vivia tan lluny?

Una casualitat, vaig voler tranquil·litzar-me, però no ho era. Una vigilància persistent i amoïnosa, en el curs de les tres setmanes següents, em va permetre de veure-la quatre cops més, sempre passant de llarg i sense mirar cap a la casa, això sí, com si fos el seu camí habitual; les hores, tanmateix, eren irregulars.

No podia creure, és clar, que a la Surta se li hagués escapat res de comprometedor, però em corria pressa de parlar-hi per esbrinar la raó, que ella devia saber, d’aquelles contínues aparicions de la meva antiga carcellera i, com que no donava senyals de vida, una tarda em vaig decidir a trucar a la botiga. L’aparell comunicava, i continuava comunicant al cap d’una hora, de dues, i l’endemà; de fet, cada vegada que ho provava. Vaig dir-me que el devia tenir espatllat, però ho podia estar encara la setmana següent, i l’altra, o al cap d’una quinzena, d’un mes, sempre que insistia?

Alarmat per si l’havien detinguda, hauria volgut enviar-hi la Mandonga, i tot just me’n va retenir, aleshores, que la pobra dona visqués tan atabalada. Després d’uns quants dies de quietud, aquell afer de les irregularitats en una fitxa d’inscripció del fill que passava per nebot havia portat cua i, de cop i volta, els serveis posaren en dubte que hi hagués parentiu; més que això: insinuaren que podia haver-hi hagut falsejament premeditat de documents públics, i ella, que s’hi trobava implicada com a consellera o instigadora del noi, dedicava cada dia moltes hores a la percaça de papers que exculparien aquelles acusacions i que no era planer d’aconseguir, atès que sempre es partia d’unes dades manipulades i, si rascava massa, s’exposava a aparèixer com allò que verament era: la mare de l’Ermis.

De les informacions sovint incoherents que de tant en tant em procurava, a taula o al llit, perquè els maldecaps del dia bé es mereixien una compensació a la nit, i no la hi estalviava, em va semblar entendre que, al punt on havien arribat les coses, àdhuc es contemplava la possibilitat d’exhumar el cadàver de la seva germana amb l’objecte d’examinar-li els ossos de la pelvis, mesura a la qual s’oposava el metge forense que havia de signar el permís, entossudit a declarar que, un cop desapareguda la vagina, no hi havia manera de determinar si la difunta baixà al sepulcre amb l’himne intacte o foradat, menys encara de saber si infantà.

Afortunadament, rivalitats interiors dels serveis en competència van acabar per complicar-ho tot de tal manera que, segons suposicions de la Mandonga, hom havia decidit d’extraviar una sèrie de papers sense els quals l’assumpte quedava immobilitzat. El cas és que un matí, en presentar-se a les dependències on aquell dia estava citada, ningú no va saber donar-li raó del perquè la convocaren i, en recordar-los ella el litigi en curs, un funcionari digué vagament que ara depenia d’un altre despatx, del qual ja tindria notícia. D’això ja fa un mes llarg, i no l’han tornada a molestar.

Durant tot aquest temps, dos mesos i mig ben bons, ara i adés havia continuat veient la Pater que passava per davant del xalet, cada cop més feixuga i amb una mica més de ventre, i cada cop que la veia, i moltes altres vegades, trucava de nou la Surta, sempre inútilment; el seu telèfon restava mut, ara, com si l’haguessin desconnectat.

No podia esperar més; era el moment de demanar a la dona que fes aquella gestió tan llargament posposada, però em costà tres dies sencers fer-li entendre què volia d’ella. A la fi, una altra sèrie de dibuixos amb carbonet hi ajudà i, la tarda següent, sortí cap a la botiga. Tampoc ella no podia explicar-se aquell misteri.

En tornar, duia notícies desassossegadores: la botiga estava tancada i una veïna li digué que la Surta no l’obria des de prop de tres mesos enrera. Al seu domicili, on va encaminar-se aleshores, tampoc no hi havia ningú, i la dona del pis del costat la informà que la família ja no hi vivia. De primer se n’havia anat la noia i després marxaren els pares, els quals digueren que els havien concedit un altre pis, però no van deixar l’adreça, de manera que se’ls havia perdut de vista.

Mentre no m’explicava el trasllat dels pares, la desaparició anterior de la noia no podia pas interpretar-se de dues maneres, em semblà. Però ara ja era tard per adoptar cap mesura de precaució. Si feia tant de temps que estava detinguda i la policia encara no m’havia inquietat, senyal que no li havien pogut fer confessar res. I ara ja no cantaria. Vaig quedar-me doncs més amoïnat per ella que per mi, car m’imaginava perfectament les humiliacions a què devien haver-la sotmesa, les hores d’interrogatori que devia haver hagut de suportar, les incomoditats de la cel·la…

Però aleshores, avui fa dotze dies, que són els que he esmerçat escrivint fins aquí, va presentar-se a migdia i tenia el mateix aspecte saludable de sempre, com si no hagués sofert cap penalitat. I és que no l’havia soferta. Mai no ha estat detinguda i, potser una mica satisfeta de la seva astúcia, va dir-nos:

—Volia estar ben segura que ja no em vigilaven i se m’acudí que no hi hauria res millor que anar-me’n una temporada fora. Si en tornar veia que la policia no havia fet preguntes, senyal que ja estava lliure de sospites.

—I no n’ha fet?

—No; ni un sol cop. A la botiga han preguntat clients, una cosa ben natural, i a casa només una dona que, conforme a la descripció que me n’ha donat la veïna, devies ser tu —manifestà a la Mandonga, però jo, que ho trobava una mica fosc, vaig comentar:

—A casa? Sembla que vau canviar de domicili…

—Sí, ja feia temps que els pares tenien demanat un altre pis, perquè als baixos aquells hi ha molta humitat, i precisament que llavors els el concedissin em donà la idea de marxar. Tot plegat ho embolicaria més si la policia s’interessava per nosaltres.

—I a la Pater tampoc no li vas dir res?

—No, en aquell moment ja no hi era. La van treure del pis.

—Prenyada i tot?

—Sí; sembla que el necessitaven per un altre matrimoni.

Va dir-me que se n’anava a viure amb la seva amiga, la Xala.

—Ja concorda, això —vaig mormolar.

—Què, concorda?

—És que tot sovint la veig passar. Es deuen estar totes dues amb els pares de la Cònia.

—Els botiguers? —s’estranyà.

—Sí. Pregunta a la Mandonga si no ha vist cap prenyada, a la botiga.

Però la dona no havia observat res, llevat que la Xala continuava vivint amb la família i ajudant-los en el negoci. La Surta anava afirmant amb el cap i va concloure:

—Tampoc no la consentirien, uns botiguers, una cosa així; els perjudicaria el negoci. Hi deu haver una confusió de noms i de noies.

Però a la tarda, car s’havia quedat a dinar amb nosaltres, va poder comprovar que no. Telefonà cap al vespre per dir-me que, en sortir del xalet o, més bé, a la cantonada del carrer, s’havia ensopegat amb la Pater, amb la qual parlà una bona estona. Li havia confirmat que s’estava al barri, de rellogada, però que ara havia llogat una torreta on, a començament de mes, s’instal·laria amb la seva amiga.

—I saps quina torreta és? —em preguntà—. La del costat de casa la Mandonga.

—La del capellà?

—No, l’altra. La tindràs de veïna, doncs. I això vol dir que no podré venir més.

—I que jo me n’hauré d’anar.

—Per què? —es va sorprendre—. On pots estar més segur que prop d’un agent dels serveis?

—Vols dir que encara ho és?

—Naturalment. No expulsen mai ningú; els confien d’altres funcions, si de cas.

I la comunicació es va tallar.