TEXT PARAL·LEL

1.1 Ara amb paper, nova fugida imaginària, vint-i-vuit pàgines de Tencins als vint-i-set mesos del funcionari que m’esperava a l’ombra d’un ràfec, a l’hora convinguda a conveniència seva, triple temps de prenys a la cambra filferroagallinada on em donaven possessió usdefructuària de quatre per tres i tants, rajols vermells, silenci, mutisme, inacció, el pubis desdejunal de la Pater (molena), i qui deixà, sí, qui deixà el cap de llapis afilat i tot perquè corri pels marges, entre línies? una malfeinera amiga, còmplice o descurada en escombrar i passar la baieta humida arran de pota, contra l’envà, a dos anys llargs de distància de la mort de l’oncle no sé si de l’escarceller Ciser que em llegava, ben ignorant, el paper higiènic dels seus volums…

1.2 Des de la comuna, a l’armari, al lavabo encrostonat que s’enduu la merda dels dits torcadors, recepta per gentilesa del savi Ibn Zayd Abi Al-Qayrewànï, deu segles difunt sobre la institució de la istinjà, LA RISALA, capítol IV de bona memòria:

«… després hom es netejarà la brutícia de l’anus amb terra seca o d’altra mena, o bé amb la mà esquerra, la qual hom seguidament fregarà en el terra i es rentarà; llavors es rentarà l’anus amb aigua que farà rajar sense interrupció. I, això fent, hom relaxarà una mica els esfínters anals i se’ls fregarà amb la mà fins que quedin nets»,

immaculats, pare malequita que disposaves de deserts i d’oasis, de miratges, mentre em veden l’entrada al parc, a l’ombra, a la sorra dels infants que miro sota l’amenaça de la pistola oculta, amartellada al vestíbul, al menjador, quan obren la cambra on ara sec a la tassa blanca i vagament clivellada o arrugues de senectut, amb Claudine-Alexandrine Tencin sobre, sota, entre ratlles ben separades de negreta, i d’Alembert com qui diu neix o fa el primer crit a la porta de la capella de Saint-Jean-le-Rond, a París, però tu et rentes la figa pastosa, mucosa, oh ara, ara mateix, escolta…

1.3 Desponcellada amb esplín mentre compten monedes i ordenen documents al vaticà i els sobrebordons arreu capolen, mai no prou a llur grat, qui? què? en el fora de mosques blaves que es mengen el nadó de viu en viu, i el dormitori és un sepulcre, seu, seu, però vola, espiadimonis curt de vista darrera la cortilona, somnia que voles per cordes de malson i ginebra barata que et celebren copulacions marrides amb gronxaments, ding… dong… ding… dong… de timbres, de trapezis, de campanes boterudes, de cabra meditabunda, groga, estoica com Epíctet quan rellisques pels pedrerols de la cinglera metafísica i, avall, Marc Aureli et recull, t’acull, quan més voldries la làbia fendida, xopa de sopes, de la Pater nocturna que orgasma a l’altra banda de paret des de fa set-cents noranta-un dies i ningú no t’ho va dir a l’agència, a personal, cap funcionari futur germà del dels copets a l’espatlla des que acceptaves la prova, el programa secret, la reclusió, la comuna enfonsada en l’armari, el reglament irrevelat com una religió menor, la companyia per ells també imprevista dels intrigants, de la intrigant…

1.4 Ara s’atansa, no, ara s’allunya, no, ara quieta, culivada, de genollons, dreta, estenallada, de corcó, mare i santa Claudine-Alexandrine no ben bé pròfuga del convent que ets al cel prega amb fervor per nosaltres presoners i pecadors si el teu fill escriu el DISCOURS PRÉLIMINAIRE en mansardes boscoses o anèmiques de sostre en decliu i bigues amb panxa que obren goteres sobre la palangana esbroquellada i mefítica…

1.5 Sé d’on procedeix aquesta història, Patermolena, dita Pater, i marit, buròcrates de lletra no demostrada i excés de televisió que sento des de la comuna, defecant o no, sempre amb el budell restret o episodis de diarrea, i l’anus net com les naixences entre remors de taló alt, cap a la cuina? cap al dormitori? cap a la cambra de bany? cap a la porta els dies de plaça i dissabtes a la tarda? perquè t’afavoreixo fins quan em vigiles d’amagat des de darrera la cortina, des de l’escletxa que hi fas, o cagues sorollosament a la teva hora, amb el cul exquisidament badat…

1.6 Les inefables disgregacions a marxes forçades, les reserves semilíquides que s’acumulen als tombants, als replecs dels intestins, les ventositats del miserable sota el pont, de l’acadèmic en plena sessió ordinària, del papa, pepa, pipa, popa, pupa, associacions al propi divan:

papa (vaticà), pepa (nina), pipa (tabac), popa (cul), pupa (mal); vaticà (concili), nina (joguina), tabac (fum), cul (mamella), mal (dimoni); concili (doctrina), joguina (nen), fum (foc), mamella (llet), dimoni (banya); doctrina (reixes), nen (pipi), foc (escalfor), llet (semen), banya (adulteri); reixes (presó), pipi (onanisme), escalfor (llit), semen (fertilitat), adulteri (cony); presó (repressió), onanisme (clatellot), llit (copulació), fertilitat (descendència), cony (univers)…

1.7 Els teotocs justifiquen els sants de guix i el nen Grau que va seure deu anys al mateix lloc amb canvis periòdics de cara i de gest fins que se’n cansà o es morí de tanta metamorfosi o rentada de dits emmerdats quan la Pater surt del bany, xopa xopa amb les sabates de talons i mitja ben tibada, xopa xopa, Madame Tencin per antonomàsia, soltera i ben copulada per Destouches —Canon—, amb tots els grans del temps, la correspondència literària, les galanteries, els journals, les cambres amb papallones de les cols, voliaines, les cambres amb peus de llit uniformement quatre, el guardaagulles poeta i les paperines engomades prop del mar, vell oceà, les cambres amb poetes uniformement quatre on dormia Claudine-Alexandrine, soltera natural amb trànsits prop dels engomats, però escassament verge quan sucava la ploma al tinter de damunt la taula de potes uniformement quatre i oh! la CHRONIQUE SCANDALEUSE DU GENRE HUMAIN avançava, es feia inexorable, preciosa, arreplegaire, luxuriant, potinera, amb un dit a la tavella i els pèsols vulvars que es desgranaven amb mans de mare i saltaven ejaculats sense que jo me n’adonés, a l’hort amb la senyora Dupon, née Balzac, còpia certificada de Jules Lecomte enfilat a LE PERRON DE TORTONI…

1.8 L’observació meticulosa, visual, de l’inspector a la porta, a la finestra, de cap al wàter, rabassudet ensumaire de les vegetacions rituals de la fertilitat decebuda i de la pupa del papa, descendent fisonòmic de Marozia amb sang directa fins a Teofilato quan el noi Grau amb la llengua fora, sempre al mateix pupitre de l’esquerra, raconada discreta, allargava les línies de la nissaga en la penombra que ara penja, tancada en quatre metres per tres i tants, i els mateixos tenia en fer-me’n els honors amb el braç allargat: heus ací el dispositiu d’alarma, pòlip contra els cristalls, els llistons, les fustes del marc que cap endevinadora no pot llegir a despit de les aigües, sota el vernís…

1.9 Els temps et poden portar fantasmes perquè els visquis i els asseguis a taula o t’hi gitis en el silenci, en naus immenses i estadísticament Hordes de silenci on s’amunteguen presències que els inspectors passen per alt, positivistes, vuit centímetres sota, sobre i a l’entorn dels extractes epistolars amb recerques acomplides lluny de l’infant que partiria peres amb l’home natural darrera el pany i el dispolarma, quan a la sorra hi ha petjades, els homes amb el bastó blanc arranat a l’armari amb els terns i el vestit de la primera comunió, o era un altre, en un altre, sense comuna, i la naftalina amb què els pares de l’Església rebaixaven les robustes ereccions camí de les naus, de la pedra, Petrus, de les reixes, de la secta/màquina trinxadora, alfa dels sogalls, corretges, cordams, alfa d’un plor en riure els guardians legals amb vòmits de fosca i omegues ignorats, cap natura immediata ni destí, hora lenta del llampegueig, d’aquest esclat de raó entre cendres i que no dura prou per a dir, oh, no, no! espia, tan immòbil com la sento, confessada i perdonada abans del pecat original que oficien dignataris a la sortida de les aigües, de la sang aglevada que s’enduu òvuls caducs, del missatge perdut, però han beneït la cambra, el tancament, aquesta illa inconclusa de naufragi i de salvació? Els dies i les hores hi són ordenats:

dilluns: neteja; dimecres: dutxa; divendres: passeig; diumenge: paper higiènic. Esmorzar: a les nou; dinar: a les dues; sopar: a les nou; tancament de llums: a les deu. Inspecció: primera setmana de cada mes.

I una veu que canta, sota la gàbia, en un món indiscret d’on torno per a l’escorcoll a pèl, dit a l’anus, palpament d’ous i rebatuda de prepuci abans del silenci, la soledat amb el mort adoptiu a perpetuïtat o potser amb Madame Pompadour, cul generós que defecava amb el primer volum de l’Enciclopèdia sobre les cuixes obertes de les imaginacions adolescents i la Companyia de Jesús a coll-i-be, però el nen Grau no ho sabia, érem al segle onze i a l’època dels cucs de seda, quan ja es tocaven la cigala entre classes i llibres i cismes amb genealogies apuntades i simonies cap a les quals per què hi vaig?…

2.1 Incidència del lleure absolut, quan la paraula és el desert de la televisió que brama, fora, de la veu de l’amiga, suprema Cònia, que al menjador il·lustra sovint la Pater amb infidelitats conjugals impremeditades, i passen onades, passen crestes i dunes de temps, tu de cara a la finestra per si enllà del galliner lady Godiva cavalca carrers, llambordes, i a la plaça de Grèves pengen condemnats, oh senyores, cap amant no dóna orgasmes tan lents, tan llargs, tan aprofundits i amb recuperació de sols a l’ombra de les persianes i de les noies en flor quan sortia amb el cinquè volum de les OEUVRES PHILOSOPHIQUES, HISTÒRIQUES ET LITTÉRAIRES per primer cop desaparellades des de 1808 sota el braç, dins del gec, amb gossos a les cantonades i subterranis, suburbis, solars, Diderot a un tret de pedra i la mirada trista que s’allunya d’Alembert, capcaigut damunt les escales que pujaràs i baixaràs quan? com?…

2.2 T’aconsello els cataplasmes contra els cops, la menta camí de la cita, però no saps on has sentit, de qui era la veu i el plor envescat rera quietuds més pregones a mitja tarda, si tanca l’aparell i no hi ha ningú i a l’oficina et numeren les preguntes, un sí o un no és de rigor, indispensable, passi, i pujàvem amb la clau que ell duia a la mà, ningú ni a l’esquerra ni a la dreta, davant o darrera, ningú en el capvespre de l’acolliment, ni llibres, com t’advertia el buròcrata amb mirades de trascantó i tu acceptaves ambiciosament i amb aplom…

2.3 Ordre de l’ordre, recte, dret, la imaginació salvada al tombascales amb sales i alcoves, discrecions de criades dolçament desbragades, heures de braços i cames entre els coixins massa tous i el record sobtat de Pierre Louys que manejava titelles abans o després de les tres filles de sa mare que les va parir a les mans del nen Grau quart o cinquè, fa de mal dir, a mig camí de la mort o de la desaparició absoluta en el zero ídem, llistes de reis, de guerrers i d’abadesses colltortes amb eructes espirituals vagament autoritzats i decapitades Annes Bolenes, aranyeta que enganxes fils i els embulles que fa fort, qui cony t’enredava a fer història amb meuques coronades i hereus de llit fora conjulegal, ascensió del poble pla per les vies genito-quasi-urinàries o totalment…

2.4 Pagesos, camarades, consocis, botiguers, sicaris, terratinents, marmessors, cardenals, i així passen les glòries d’aquest món, evita la llatinada, o catòlica vall de llàgrimes, la tremenda història de les grans marees seminals que navega l’eternament jove Afrodita, dels banys de sang regulats a toc de lluna, de l’activitat puerperal de les dones que expulsen a la posteritat genis, imbècils habituals, curts de talla, emmedallats, l’home normal acorralat a les raconades de l’estable, del celler, de la botiga, de la cambra, del llit solitari, compartit, amuntegat, panxacul amb la fantasia i cara a cara amb la immortalitat que t’han promès des de càtedres, trones, caixons de sabó o de vaselina capgirats sobre la gespa d’un parc, des de despatxos on les instruccions finals de l’home encorbasolemnial són, eren:

«No hi haurà un terme precís a la reclusió voluntària que voluntàriament no es pot interrompre o abandonar, ni unes instruccions concretes sobre el capteniment que ens farà possible d’avaluar el mèrit del caràcter, la capacitat de disciplina i de discerniment, el grau d’ambició i de perseverança, l’esperit de sacrifici, la voluntat de resistència o d’aquiescència que les situacions poden aconsellar, i ara signeu»,

des de fogueres sagrades o rerataulells amb gent discreta que, des del 896, cada març commemora amb socarrims el sínode horrífic i extreu cadàvers amb Esteve VI com qui treu dents i amb l’altra mà afalaga el clítoris de la pacient embriagada d’èters, exactament com t’ho conto, com m’ho conto a l’espona del catre on m’escolta el moribund abans de córrer a la comuna…

2.5 Marxa triomfal de les disciplines sota els grans cabdills, cabdells amb raons de venedors de fira i les butxaques deformades per contractes de compra-venda de persones nul·lament imaginàries i el darrer pinyol del reclús que feia via crucis a hores indegudes i en temps de carnaval, quan Roma tanca els ulls o els fa grossos al fornicatio múltiple, ah! mira pel balcó i veuràs els cavalls, filla Lucrècia, i els braus, sí, sobretot els braus que la tenen gruixuda i dura, amb litres de semen que es renova, però no ho contis, reserva el plaer als cronistes i espera a veure què dirà l’Apollinaire, fill predilecte de la Gran Guerra i del poll indiscriminador de primera línia, àlies trinxera o escorxador…

2.6 Cantaclara de nou i t’escolto, criatura cistellera que em treus els morts de sobre, l’home caigut arran del canaló, gaiato blanc i ulleres fosques, mon frère d’apocalipsi, d’emboscades a l’hora del passeig, quan dardes entre caus, a sis passes de l’escarceller amb qui has baixat set pisos, cec honorari enfilant vorades amb la mà a la butxaca del vestit després escorcollat sense plànyer-hi temps, a la recerca d’armes, de papers, d’una fulla d’arbre tísic o dels bacteris de la llibertat que es quedaren a l’entrellum de l’entresòl amb entrecuixes entresuades, i tenies vint-i-dos anys comptats per l’oracle de l’abdomen o de l’úter, fill del pecat en virtut de Sant Tomàs: Quandoquidem ad actum conjugalem libido principaliter movet, est peccatum mortale, difunt doncs des de sempre i quan llegies l’anunci al diari que l’anava repetint:

«Només per a persones noblement ambicioses amb ganes d’obrir-se camí fins als primers llocs de l’administració. Preferim els grans dotats amb una formació universitària o equivalent. Situacions obertes a tots dos sexes, entre els vint i vint-i-nou anys, si bé poden fer-se excepcions. Demaneu una entrevista personal a l’apartat número 201/cc»

i cercaves l’adreça que t’arribà l’endemà passat l’altre i empenyies la porta feixuga i tímidament entraves al despatx on la noia de mamella eixuta et demanà, indiferent, com si comencessis de nou, el nom, l’edat, els títols, l’estat civil, la filiació, difunt, difunta, Claudine-Alexandrine que m’han servit en safata, espigoladora experta d’ordis escabrosos, olorífics, de blats de forca mal rentada i d’oracions gramaticals lentament gestades i construïdes a la taula de potes uniformement quatre, amable Claudine-Alexandrine de quatre grapes i ara sense fesses ni con a la dreta del senyor, o ningú no ho sap, ningú, ningú, ningú que ho pugui dir des d’un dormitori a tot estar, des d’una comuna armarial on et llegeix fragments de lletres hàbils, ensucrades, entre comentaris i cometes i parèntesis de l’escriptura, i ara em pregunto si eres maca, com tenies la cuixa i on et feien pessigolles les confidències de Montesquieu, les impaciències de Fontanelle, les missives de Benet XIV, contesta, fantasma, a veure si et sento amb la televisió engegada a tot bramul, amb les rialles i els plors de l’adúltera cada cop més histèrica…

2.7 No espieu totes dues l’assegut a la bàscula, avui nu i erecte com quan la Pater busca esmegmes en sortir de la dutxa, i la lentitud dels dies, de les hores, se li encomana als dits que potser munyien l’oncle, confessa-ho, confessa-ho a l’amiga, majordona primaveral que n’has tret tantes manyes, els ulls baixos i la veu continguda, però hi ha el xiscle alt, les raneres, els desvaris abunda-voluptuosos de la nit amb perllongacions sàdiques, òrbites cruels, i l’endemà les ulleres morades, la lassitud blauviolada, el capvespre matinal de la mirada que s’ha daurat, tota liquidaraja, quan galopaves pels turons de l’orgasme, i jo amb tu, col·lega d’en Jean-Jacques suspecte de mort voluntària, avui, tres de juliol de 1778, al castell d’Ermenoville…

2.8 Santa memòria que et deixa comptar els brins de l’herba, els bens de l’insomni, les monges de clausura que surten de Loudon, quants cops de taló hi ha d’una cantonada a l’altra, no els oblidis, nyigui-nyogui quadret com qui seu, amb cadira, a la bàscula, al bres de la primera infància, a la forca d’una branca, al trontoll del tren cap a ciutat on tombes pàgina i és la mateixa, amb l’esguerrat, el metge d’aures incombustibles, la noia pubipotent, l’il·lustrador rectoral i tota la lletra menuda que negligim, lectura ràpida, diligent, accelerada, corre que t’empaiten fins a la tomba on aniran a escopir…

3.1 Dones poncelles de vida transitòria als boscos, Alexandre que recordes els sexes confortables durant catorze fulls de Masoch que t’han servit, i Krafft-Ebing que et clava amb xinxetes inoxidables per tota una eternitat decorada a París, a distàncies solars de la masturbació d’avui, contemporània del llarg excrement que penja sense decidir-se, dur com la cigala i que he estirat; de les exploracions incandescents de l’adolescència sota l’escala, evocacions prematures en l’ombra, en la penombra, en la ciència de la combustió dels cossos, migdiades aclaparadores i la marginació dels sentits al temple, oh ensotanat de barba serrada amb reticències urinàries i somnis humits que res no sabies del LLEGAT DE CAÏM, i jo ignorava Wanda, Aurora Rumelín, compliamant a venir de Lluís II de Baviera nu de cintura en avall i dreçat qualsevol nit imprecisa des de 1873 ençà…

3.2 A la cambra i amb els ocells adormits, on són les neus d’antany? les nenes impúbers? els gats perseguits per la llauna de conserva buida? la pedrada al clatell? el lligabosc al campanar del convent enrunat per les furors del porter no profès? la serva desenterrada amb cerimònies nupcials d’un pretèrit compost? els presidents posats en renglera santoral? el cony de la majordona al safareig del terrat? l’auca dels mendicants amb caliquenyes nicotinades pels grans propietaris? el fetus que el femer nodria i ofegava? Les avarícies nocturnes del testicle pansit?…

3.3 Cinc passes curtes de porta a finestra i de finestraporta, i la cançó de violetes al pati perquè corris cap a Lemberg, cap al teu pare, policia; cap a la càtedra d’història, a Gràz; cap als perfums i els solatges amargs dels amors a cops de tralla, Anna von Kottowittz, Fanny von Pistor, catalogades a la biblioteca; cap a la pell blanca, blanquíssima, de la Venus amb pells i els banys de sang jove de la comtessa Elisabeth Nadasdy, Masoch romàntic que davalles a recules els graons de l’escala de la històriallegenda i, baix de tot, t’arrauleixes amb els ulls alçats cap als entrecuixos pilofins de les teves dèries…

3.4 mans que amaguen mans que cobreixen pudendes que obren esquerdes que baden làbies que oculten conductes que revelen la matriu del món quan «Venus seia al meu davant, prop d’una massissa xemeneia renaixentista (…) la deessa de l’amor en persona», il·lús rentat de fixacions maternorals i carregat amb un paorós desig genital de castració del teu il·lustre policia/pare, de tots els pares perseguits pels fills barons que s’apamen la verga bo i corrent, bo i remenant aiguamolls, maresmes, basses, pous, llatrines, aigües estancades als peus dels déus interiors que s’hi renten la collonada…

3.5 Flor boscana tendra, tendral, terrena, natura d’òbit continu sota la protecció de les grans religions, de les menudes i combatives sectes, de la luxúria sospitosament innocent dels insectes que no sucaven magdalenes amb l’invertit i ara rondinen amb la cançó del pati, paret amunt, tela de galliner enfora, calents com una brasa, Pater de focs anals a la matinada quan gemegues perquè et senti? perquè et cobegi? perquè t’ataqui? perquè me la peli per tu? immunda, grotesca i infinitament desitjable capiculada sota el carro, Wanda o l’imperi austro-hongarès, defunta amb tots els morts que encara serien joves si vivien, amb tots els morts que eren vells quan el vigilant els acollia a la porta darrera la qual obre l’ull Sant Pau bo i recordant metòdicament i amb esperit cartesià les epístoles que fan doctrina:

«Perquè mentre érem en la carn, els efectes dels pecats que eren per la llei obraven en els nostres membres que fructificaven per a la mort. Però ara estem lliures de la llei, ja que hem mort en aquella en la qual ens trobàvem aturats per tal que servim segons la novetat de l’esperit i no pas segons la vellesa de la lletra».

Homer ho escolta i ho escolten Plató i Anaxàgores i tots els impulsius cerebel·losos de les ciutats estats ascendents, estables, de túnica caiguda, tots els posseïdors de bulbs raquidis suculents i servits de franc en plàtera argentada i home petit, reescalfats pels considerands a mig jornal que paguen els comptables de Roma, seu del sèu escolat a casa, la dolça llar, a la cuina de les fogueres i fumades per on transitàvem a les palpentes i amb els ulls enllorats, tocant morros i cues, ventrades o ventresques, la gran impropietat quan els peixos eren al riu baix d’aigua i els nadons al corral, fent rotllana respectuosa entorn del pare cagaire i de culà excepcionalment ben lubrificat, torna, torna-hi, decebut de les llargues sessions amb les despulles de Claudine-Alexandrine ja prou remenades, i ara Wanda, o Anna, o Fanny, la comtessa Bàthory, noble dama dels aromes de jovença, delicats líquids escleròtics de les filles dels serfs, de les criades punxades a l’aorta, oh alegria sublim dels brolls com una ejaculació en dies de festa sonada, infantil que eres, ingenu com les pastores de qualsevol època pictorial, mentre la concubina anava fent cabrers i cabrits d’un ramat malencònic i collcaigut com els ciris, regalimant com els ciris un suc blanc i lletós, cera que crema i prospera, cera per a les matrius de les matrimoniades toves, figapansides, mares d’imperis terrenals i de senderis ordenadors, de constitucions pactades i articles de consum que salden els grans magatzems, venda/ganga, dos pantalons si en pagueu un, un paraigua de regal i, per fer el pes, l’úlcera al duodè com qui et condecora un dia de pasqua…

3.6 L’esput té una grandesa permanent i es reprodueix amb inversemblança sense que calgui una fecundació ofensiva als Victorians que comptant i recomptant es descomptaven de bordell i fàcilment confonien l’obertura quan tancaven o tapaven les escletxes a les fosques, les goteres a tot risc, i clau rera clau es picaven els dits com el púber recent i càndid que folga amb barjaules anònimes, o jo al pati entrellunat de la rectoria amb els silencis de l’infinit sobre un cul destre quan la carn ignora les raons del cor que el pensament també desconeix i la diàstasi d’en Pujols allunya l’esperit com una ombra corsecada cap a les hores de la torre i el robust atletisme de les contaminacions verbals que heus-les ací, a dos dits de la pol·lució atmosfèrica, de les mars/comuna alimentades per supositoris carminatius i les fabres budellars…

3.7 històries de cireres que s’enganxen quan puges a l’arbre i en baixes amb la vulva plena d’escorces i plegamans assassins, manta amantis sicalíptica i llençols d’edat obscura amb tots els vilatans obscens que miren la taca fosca, la clapa solar de la sang penjada a la finestra de la núvia amb el darrer pèl de la Wanda que has arrancat contra un camp sumptuós de llúdria, i t’hi vull veure, però no m’importa, què m’importa? sacseja el cap, plega la cama, plega el desori, ets aquí, a la bàscula, al dormitori, esforça’t i obre forat entre els grills, mira’t nu avui que et toca segons unes disposicions misterioses, les mateixes que et prenen el catre o te’l tornen, o et fan emprovar gorres de ferroviari que en Ciser porta i s’enduu, o t’immobilitzen a llur davant, sí, tots dos, perquè et facin preguntes capritxoses, de vegades en llenguatges dels quals no tens la clau:

si els plidons asdomen l’atensa, qui buma la fesa cominada? quin és el tret característic de la infància d’Einstein? com podem esbrinar si hi ha un formalisme inherent a totes les societats? la torna fatinca amunsa la triplema del cant? a quina edat vau ésser desmamat? hi ha alguna situació en la qual prescriguin els drets dels ciutadans? és lícit l’interrogatori a les fosques en hores diürnes?

i obtinguin respostes que graven, no pas com les del funcionari que ha trucat dos cops amb la seva veu patològica de crides a dones soles que pengen amb una exclamació, irades i vermelles, o escolten amb l’altra mà sota les calces, dones a règim entretenint-se per supermercats llunyans de casa, aclofant-se a les platges de l’hivern, darrera els parapets de l’exili, obrint-se a les clíniques i cedint fibromes incontinents als flascons dels museus, contentes de durar enllà de les noces amb l’infern, dels sucres a les cinc de la tarda, quan d’altres, empalades, s’enfilen pels murs, pugen als teulats i et deixen sense verga, petit home exhaurit per les tombes de la mar, entre les ales carnisseres que volen encara, que en volen més i fes-me feliç, oh, fes-me ben feliç!…

3.8 La insània de tants mesos, de tants anys com dura una guerra fratricida, però que consti, llegiu-me, llegeix-me tu, algú, i recorda sempre que, si hi ha turment, és el del poder de l’arbitrari entre la rigidesa de l’ordre, en la monumentalitat de l’ordre inflexible que estavellen al meu damunt com qui hi destrossa una cadira perquè saltin les estelles a totes bandes i se’m clavin a l’esperit o a la carn, cilicis de frare menor, però no, que ell s’atansa al terme de luxúria en luxúria, sibarita descordat de les punxes i els ferros, de l’urpa del cep clavada als testicles que freguen la bàscula, que penjollegen a la comuna, que palpa la confident, que s’omplen com la bassa on conflueixen els rierols, les torrenteres d’enllà de la via sense trens, jo amb quinze anys i sirgant cap a l’avui d’un setè pis, única porta, amb en Ciser i la dona, antiga majordoma, antiga entretinguda, que em guarden i m’observen i callen si no pregunten des que el funcionari citat a l’ombra, des de la porta, digué: «ací el teniu», fa vint-i-set mesos o vint-i-set segles, segons sigui el calendari…

4.1 Extrapolat, trobes quinquinquis quincunquis quinquines quinquantes a la glòria eterna del fill del funcionari que de quatre grapes grapejava, amb quines mans de paper ceba? les tebiors ètiquestètiques de pelusseres institucionals de mestressa institutriu a jóc amb la serpeta endurida i taronges clementines a l’abast, oh senyor dels fragments, dels naufragis amb la pell encetada com l’experta del ram de geografia física amb aigua fins al coll, culenforcada, enforcaculada, forcaenculada quan miràvem per la finestra i remenava paneres…

4.2 fil galliner, tita mansa i cofoia, tita tita que escataines, gallineta sense cel davant l’escrivent amb llapis de colors, fa, fab, fabu, fabul, fabulo, fabulós, fabulosa sota sostres, doble versió de la inversemblança, catecúmenes avançades a l’estil de la Madeleine Bavent llegida amb pila entre els llençols ensementats al camp, mà lenta, mà proteica, mà que llença grana i tapa solcs, mà fecunda de l’home que es passeja entre sol i posta, entre alba i pleniluni, i descansa al pedrís de l’era amb el vi del sopar quan la dona enceta ungüents i els grans saberuts pengen torxes abrandades contra els testimonis domèstics amb els quals parlamenta el buròcrata o fill de la mare cunnilinguada en preludis de coïtació…

4.3 L’hora dels termòmetres és el grau dels rellotges confiscats al campanar de la plaça que toquen eclipsis de seixanta minuts i figues daurades amb mig pam de saó, atura’t, atura’t, torna al termòmetre i mira com el deixa sobre la taula, de cara a la finestra, quan t’interroga inhabitualment amb la cartera entre cames, colló suplementari, i vol saber què reclames, si tens queixa, no, cap, res, hi ha el paradís de la cambra despullada, de la cambra on entaforen els mobles de pas, però calla ara i escolta la veu que es queixa d’amor arran de vespre:

El sol esplendent / daurant l’ample espai, / s’inclina al moment, / i amb son ramat gai, / camí del torrent / ve un jove despai. / Ressona entre els pins frondosos i bells / dels boscos veïns / el cant dels ocells, / el crit dels mastins / i el bel dels anyells. / El jove a uns estanys / tranquil s’encamina / quan sota uns castanys / descobre una nina / de quinze a setze anys,

i es talla, romàntica penitent al fons de la cisterna que es queda sense aigua, rierol exhaust en clapes de ciment, en els maons del barri/bolet que es descastellarà entre runes sobergues sobre els gegants de la processó, i que no hi sigui, que fugi, aprofita un moment de domini de tu mateix per evitar-te el soterrament, l’asfixia, les despossessions de la follia, aquesta abraçada mortal de les paraules ran de paraules, aquest col·lapse de la història darrera les ferums de la Tencin, del cardenal si molt convé incestuós, del desheretat recollit pel vidrier, del fill de l’esbirro, de les Wandes a la llum del foc, una tarda com avui, com sempre…

4.4 Progroms de neurones i finestres que s’esberlen cap dins, alçafulles desesperadament sorneguer que trepitges cristall mòlt als bordells categòrics de Madame Gourdon, Madame Delaunay, proveïdores patentades de verges sifilítiques a l’estrena o batalla campal de les nits de Buffon que explora la naturalesa, digues-ho, Diderot, company de disbauxa, digues-ho a la tzarina, als pardals de la rambla, a l’atenta circumspecció del colom que caga de baixada la closca de l’erudit amb un vers del cardenal de Bernis als llavis, passeig amunt passeig avall, passeig de pàrvuls i tomba-cantonades, girablocs amb l’uniforme a les façanes i defecacions impecables entorn de l’arbre ressentit o del pal amb els fils per on corre la lectura sorda de lletra menuda, al capdavall dels impresos, dels contractes, la lectura del funcionari sense identitat que et cridà al menjador, a la paret, a l’aparell, i la Pater a l’altra banda, contra l’eixida, closa, closes l’una i l’altra mentre escoltaves i t’observava, ella, l’expressió d’angúnia, de sorpresa, de desconcert, els llavis que potser tremolaven i els ulls aclucats, adormits per la cantinella de l’invisible assegut en una taula, a l’entresòl dels entrecuixos rancis, dels sexes amb gotes d’orina i Madame la comtesse ben escarxofada i riallera, anècdota picant dels orinals darrera la cortina i les bravades sàliques dels grans salons…

4.5 I després el xiuxiueig, tres testes inclinades, amb els fronts que es freguen, i noves instruccions? canvi de programa? refinaments amb Sade que fa Fullet? acceleració del procés? retardament? i més eternitats d’escorcolls, de persecucions d’esmegmes fora de sèrie, d’interrogatoris truculents de les cares de pedra, quants pèls tenia Virgili i si era garrell Carles III, una resposta si us plau, un despropòsit a les oposicions, ambiciós de merda que enretires les menges i tornes els plats buits, que dines o sopes a terra si no hi ha taula, i la veus al cap del passadís, familiar, estranya, amb tota la roba interior als calaixos, amb les camises sense planxar, gandula Pater que tant et mous de nit, humiliant-lo, humiliant el funcionari, alçant-me la verga quan gemegues i a la cuina, asseguda amb el tall de bat a bat que matà un rector i empeny en Ciser al taüt, clau rera clau, martelleig en la fusta a la tercera porta del carrer, clava que clava a l’amplada del dia les posts ben tallades que riboteja l’oficial, jo amb el quadern a la butxaca i al cervell la primera indigestió de gestes, de crueltats, d’enllaços que asseguraven reialmes, de fites de vergonya, de nicieses ben embolicades amb papers cridaners, frases cèlebres, ordres decisives, darreres paraules, proclames amb urc, i, sota, la impotència, la frigidesa, la incontinència, el dret de cuixa que donen els diners, el poder, els magnifacciosos i ridículancarcarats apel·latius amb què hom omple el pap de la buidor, jo amb el cervell a la butxaca i al quadern tants pensaments hipnotitzadors, mou-te, gambador, corre amb la llengua fora cap al càrrec que passa per la bàscula, pel dejuni anacorèticobligat en una Tebaida concentroburocràtica, gran guinyol ja sense ais al cor i amb les memòries inclements de vespres allarats pels quatre punts cardinoscampats de l’adolescència…

4.6 I per què, per què t’arrossega prou la vastitud de l’isolament, de la compatia no compatida que decepciones, i cap esforç no és recompensat, ni cap idea seguida, ni cap imatge completada, ni cap projecte perfilat, fora d’aquest, ara?…

4.7 Embastes que es descusen sota l’agulla que les passa per la bàscula, pel dejuni entre les heures anovaginals que t’obren sexes i culs al cervell fol·lifoguer, capital del dolor on no sols menteixen els muts i a la desesperança li falten ales, textos de boira i tan precisos sota el rectangle blanc de la Gallimard i en plena biologia de poeta, lluny, a siderodistàncies de l’avui encauat o de l’opaca presència de tu mateix en el no-res, i toca’t els collons si hi detectes dèries faroneres i lilàs mutilats als pòrtics del despropòsit, de la bàscula, del dejuni recurrent com un horòscop que un bec de moixó t’allarga en una cruïlla qualsevol d’un temps eliotesc mesurat pels llibres de caixa que el TESTAMENT OF FATHER MESLIER denunciava amb un cop de coll posterior de Voltaire, però l’amiga contava inconfidencialment els plaers i les servituds melimargues del

Vallari-wresthita, o l’abraçada que s’assembla a l’enroscament de la serp entorn d’un tronc; de l’Urupagudha, una abraçada que es fa a peu dret, cuixa sobre cuixa; del Dughdanir-alingata, o l’abraçada d’aigua i llet; del Wrikshadirudha, quan hom s’abraça com qui s’enfila per un arbre; del Lalatika, front contra front, o dels petons Gharika, Riryak, Sphurita, Samputa,

l’anangorocambolescarangana devoció per les contorsions, per la bàscula de molles àgils ara rovellades en aquest cap de cambra del dejuni, de l’exili de les noies pregonament polpa o embranzida d’un tap febrescent, febrota, polivulvar de sempre, des d’Eva, i Lilith, i les castes Susagnes, fins a la femella del veïnat, Teodora, Friné, Sulamita escalfallits, la puta que et va parir i la dona de l’inspector de clavegueres que fornica amb el cadell arrapat a l’esquena, cels nets per als teus ulls de gata maula i boscos breus a la brasa i filosofies de tocador, Pater de sangs capellanesques que ara tornes a la porta, clac clac, amb els talons que t’endureixen la línia del tou de la cama, de la cuixa, de l’anca de granota que em menjava al toll de les magranes esberlades per l’excés de tants grans, testes sobiranes al cementiri marí quan tanmateix tot és u encara que hi pensi, que recordi i imagini futurs des dels cistells capsatancats a quasi cantonada i la teva mirada antiga, en sortir…

5.1 Limitacions d’espai, correllegenda per l’arbre d’un Llull sever que matricula simis a l’exili i tothom hi cau, lluniplè de buidasol al terrabastall amb llebres conilleres i conills llebrers encalçant gossos de masia i gosses càndides, exploracions de la Pater que ego te absolvo, refinats petaments de dama noble, Claudine-Alexandrine entre coixins que es xopen d’escapades, Venus potser a la boca del professor que surt digne i calb per la porta cap al curs…

5.2 i els alavents de les gàrgoles, les rases on torturen l’acusat, el copalta de la Restauració amb II Isabel que es mocava amb els enagos de la I Isabel, i la llista llarga i desueta dels clavats al santoral, nòmina de lectura obligada a les vetllades dels Felips amb cara de llàntia que perd oli i breu secret a l’escarsella, ah, com m’hauria agradat, com, com m’hauria agradat tenir deures de caponació oficial, amb sou, extres, vacances pagades, jubilació i un ull de poll imbatible en algun lloc estratègic del cervell tàctic, gràcies per tot i l’estalvi involuntari de vides humanes, de titelles i robots, de clons i adrenoides que passen fugitius per les planes, furtius per les planes, fulgivalents per les planes, correcuitats per les planes de les donzelles flors del macedoni, dels grans trobadors amb llorer a la punta del sexe erectat…

5.3 My lady cloròtica t’ensenya el mugró pàl·lid des del terrat veí i a l’armari li guardes la lligacama dels dies carnals, peixera luxuriosa, lasciuteral cisterna, merenga amb dedicatòries bucals i brots de falguera entre els queixals del seny de Sòcrates que platoneja amb Xantipa, directament culivats a l’hort a recer de l’ull indiscret de les Parques que calidoscopien civilitzacions cap a Lou Andrea, fillete, jeune fille, épouse, maitresse, vieille fille, difunta com pertoca a cadascú, llevadores incloses de la nau del pensament a la deriva, solcacrestes aiguaplenes amb els salvavides de recanvi, hora foscant vers l’aurora filosòfica de Laplace quan declara la hipòtesi de Déu innecessària i el gran criminal en persona escolta els roncs de plaer maxivoluptuós de la seva mare, responsable de l’holocaust d’Europa que Júpiter no raptà…

5.4 Gambades de la història entorn del cony, dels diners, del poder, però ego me absolvo, que el senyor dels llamps s’estalviï feina, còleres, arcs de Sant Martí, pestilències, focs gomorreics i els forasters a la casa de Rhabat, els lirismes grocs de Corbière, la mort de Vaché i l’Albert/Albertina amb immersions de magdalena o les càrregues memorials a l’assalt amb baionetes i raneres asmàtiques quan la tarda cau, cau, cau i net amb la darrera recollida de cartes que cobren penyora mentre la dida mugromamelluda es posa les calces amb farbalans de la tia que guardava el fil al calaix de baix, entrant a l’esquerra, sota, on fa racó i perfumen els codonys, que t’ho diguin les criades que tomben la cantonada i es refugien als portals amb l’ametlla ben tendra i les mans ensabonades a l’aigüera dels plats amb restes de cadàvers…

5.5 Un moixó s’aploma contra la gàbia i aviat et cridaran per a sopar, Ciser a la porta, amb pantufles renovades de natalici i un badall contingut a la figaboca, Ciser de les preguntes, del desconcert quan li respons entre interrogants:

La licitud de l’interrogatori a les fosques en hores diürnes es troba en relació directa amb els avantatges o inconvenients que acompanyen o provoquen aquestes actuacions, les quals, si poden facilitar la tasca en la mesura que l’interrogat no es troba en situació de descobrir en el rostre de l’interrogador cap pista orientadora, poden en canvi dificultar-la pel fet que l’interrogador tampoc no pot acudir a l’estudi de la fesomia de l’interrogat per ajudar-se a decidir el grau de sinceritat que posa en les seves paraules.

Ciser de la banya al forat que potser ignora els aperitius que l’amiga Cònia serveix a la dona, totes dues assegudes prop de la taula, davant la televisió que ara amaneix notícies amb olis refinats…

5.6 Hi ha un pare sant antic i sebollit per cada dia d’entresetmana i els vigilants dels tretze mesos a benefici de vampir que no deixen que reposin de gust, enllà del bé i del mal que evitaren amb multiprivacions i columnes icòniques a distàncies teològiques de les runes monacals, dels cataus d’arxivistes i escribes amb penjoll i condó foradat, de les andanes administratives on els trens passen amb lentitud litúrgica, fora d’horari, de les gropes eugades pujant a poc a poc per les rampes de l’edèn, minúscula, cap a l’arbre, cap a la veu de tro, cap a la cadira etiquetada i amb ribets daurats des dels temps del caos, Berta, Maria, Emma, totes les noies Hoffmann que es netegen l’ànima amb rentadores automàtiques dissabte a la tarda, nuambrunides i evaneboiroses, boscotapades o badavulvades contra les lleis de la gravetat gramàticoreglada, caca fònica amb què pintes parets, portes, finestrons, envans i tanques a la nocturna nul·litat de l’ull semàntic que té corda per estona, per tantes tardes com t’arrosseguen de panxa a terra, ventreplanades, per tants dies amb parèntesis menors, el bastó blanc, les ulleres, la pausa davant del parc, la merda als dits, la cigala a la mà, el moble escàpol i la tornada prodigal, coixins, matalassos, cadires de pota incòmoda, penja-robes contra l’armari, on atrinxeren la comuna perquè pixis al lavabo…

5.7 El cervell s’afua cap a unes mateixes idees, cap a l’obsessió del desordre premeditat que els documents no preveien en firmar com si fos en blanc l’ingrés al món a part, timbres, campanes, dispositius de seguretat, la veu distant i seca que recita articles Iletramenuts com les lletanies balbucejades a les funcions de diumenge rera diumenge, quan ningú no volia que els creients se n’anessin tan d’hora al cel i imploràvem fins al rogall, fins a l’orquitis, pels malalts enllitats, pels agonitzants, per la salut del pastor que feia pasturar bens muntanya amunt a despit de les normes no predicades que afavoreixen l’infraunivers on abandones definitivament l’esperança, florentí aventurer i escàpol i a ungla de cavall, però queden senyals en la pols, sempre hi ha un rastre, un foc apagat, el muntet de cendra tèbia i les pedres ennegrides, les deposicions ventrals al peu d’una soca, d’una mata d’espígol profanada, la formiga que tragina engrunes de pa, t’ho remarquen amb insistència les lliçons de moral i les caixes d’estalvi, una poma per a la set, la poma multifacètica des dels drames edènics, Adam comptant-se les costelles i els ous abans del coit instaurador…

5.8 No hi ha més invencions, cap altra troballa que faci batre palmells, fins a Onan, l’amic per error, potser de traducció, dels col·legials, dels aprenents, dels llops solitaris, de tots els qui temen la vinguda del Paraclet i a les fonts clorades de la ciutat s’humitegen el mocador per tal d’eliminar la cagarada del colom que habita el ràfec, la branca més alta del plàtan, el barret de l’emperador o del guerrer a cavall del bronze que immortalitza infàmies, carrers profunds amb sostres prims de calç entre capes de cadàvers, muntanyes d’ossos entre el zero i l’infinit?…

5.9 Infants de lluna a quart ixent, jovencells amb dipòsits immensos de semen a disposició de les menopàusiques, noies amb matrius impecables, dones foguejades i imbatibles a l’hora dels eixams, mascles d’enfonsada pregonament impregnadora segregats per la bomba, pel canó, pel màuser, per les tempestes de napalm, i tu potser escriuràs els papers darrera una taula, amb els peus freds si et donen ciri en aquesta missa, modest escolanet del gran ofici que dóna un cop de mà a la naturalesa, mare paridora i infanticida que branda un fal·lus i una dalla urbi et orbi…

5.10 Judici, nau, clau i feridora, nords emfàtics amb el cul apedaçat a les ribes bordes de la marfanta anònima, que no t’ensopegui cap raig en la fosca, i enfonsa-t’hi, davalla al nucli del principi de la incertesa, ça ira al cap d’anys de la COENÀ DOMINI triplement llegida, triplement carcanada la ira paternal, passeig d’ombres i vímets de l’inspector Marais darrera els sadolúcid baixat a terra consacatòlicograda i amb el crani emigrat als escorxadors de Chicago, cunyadeta dels deliris, del fuet, tocaconvents d’arribada, i no paris, no paris, no paris delírium trémens, no paris encara que els ulls de la cara de la boca de la veu que canta defugin a l’entrada, del carrer a l’escala, l’escarceller que et segueix amb la mà ocultament armada i tenen per a tu una pietat de vàlvules que alenteixen, no pot ser ningú més, alta, esportiva, dolçament mamellada, però què sap del setè, del filferro, de la decepció, del mapamundis interior que convoca ombres des de la parella pàmpolvestida i galtavermella, camí de la vida, del remot descendent, de les aus eixalades que reposen a l’esperit, fúria durainsolent en la bandejada que muda plomes, borrissols i fruita verda, o grava a la boca amb santes escriptures quequejades, líquida paret de l’insomni i repetició a veles altes o immundes de les timbes del verb on queia Aristòtil que ara contradius, oi, o no?

6.1 Remena muntanyes amb Eymeric, Nicolau, que entra sota colgat, mítiques cabòries que alimenten les cròniques, MANUAL DELS INQUISIDORS reverend, oh dóna’m hòsties per a les fràgils himeníades que apunyalo, per als discòbols amb plats mordicats a l’ombra dels grans púbers que atrafega la lectura d’engonals grimmiacis prop de l’espelunca, capítols tercer i quart de paper de natja renovat, on dictem orografies i datismes asseguts, capiculats, primsenyant primines d’òvuls de reines màrtirs amb dolors nefrítics fora de lloc, i caga’t amb la mare que orgasmava al nas de les mongetes retingudes amb santa fleuma i gest caní quan paria el censor de memòria plagiada les il·luminacions de l’artista:

un gravat a doble pàgina on es veu un heretge ben lligat a un pal i, darrera, un frare amb les blanques mans plegades i els ulls inseràfics fits en el botxí que, a l’altra banda, allarga cap al condemnat una mena de forca de la qual penja un feix de palla encesa. La resplendor del foc crea com una aura espadada entorn del pit de la víctima, que té la cara acotada i els ulls no se sap si tancats o baixos.

molècula blana, extirpable, o ferotge alumini on la bullo si segons el capítol Si Adversus dels Decretals de Gregori IX, títol De haereticis i d’altres disposicions adiposes o lípides del Dret Canònic, l’advocat, el notari, etc., tenen prohibit d’exercir llur ministeri de la por a favor dels heretges gloriosament commemoratius, gloriosament facultatius, gloriosament incomunicatus, gloriosament copulatius a les estacions, als magnamagatzems amb saques pleniabandonades, correus del cor, bústies sentimentals o cadena de condemnats a les inclemències del baix ventre…

6.2 Els néts de la faixa amb samarreta de punt, encauats en orbes botigues acotillades, caragirant una galta per l’altra, error sublim, entre lectures bucòliques i hardcore porno, però l’heura, l’heura soberga i verdopixada combat el sofre a la porta de casa i tots els frares en renglera rigorosa trabuquen textos hiperapostòlics muntanya avall, là-bas naturalista amb accidents de gasolina i cerimònies de primera mà a la vall de Josafat, el campaner lasciu, tones de pedra sobre la testa sota pal·li, ferrenyament aguda a les hores de llit conjugal i entorn d’una taula, amb sor Patrocinio més nafrada que mai i el Conde Duque esperma jaculat, consellers vitalicis a llargada de mort, mortalicis fins a la resurrecció de la carn i dels imperis troglodítics amb ullals de ca i trompa de taverna, fot-li que dinya que trempa com un soci numerari, d’on es desprèn que el nostre procediment és conforme a les regles, als instanticidis o als natalicis sota bona i segura vigilància si hi ha dues classes d’habilitat, destra i sinistra…

6.3 El Merda Grossa torra ametlles, doncs, i ous de rèprobe, doncs, i, doncs, la veu en off summa, geminant per compendi o ànec o vulva en presència abundant de productes Bartholin, insigne ministre del contrast, pesos i mesures, temperatures amb l’eina del funcionari sobre la taula, inspector rabassut que cantes a la finestra, Sant Agustí introvertit…

6.4 quan et llegia, quan et llegeixen ultratombes ciutadanes i nenufarats sebolls de primera amb dret de perdó, catòlicomòdica a la bestreta paga, però mensualment eficient en cobejosa mà, ample palmell, amb permís de Góngora i satèl·lits inhabitables, arraconats a Taula perquè els estiressis les orelles que capten els talons, toc toc toc toc toc de la Pater legalment bandarrejant amunt i avall, mamellaesplendada o esplendamamellada, quines llibertats, déus meus, et prens en olor de gàbia com qui obita en la soledat, inconfès!…

6.5 El Gran Inquisidor del Regne d’Aragó et fa companyia dilecta des de 1358, català de barba tallada i un almogàver a l’ànima, dominicà de clepsa llisa i plecs als músculs de l’esperit, on la bossa bada i s’omple de gràcies, mèrits, virtuts, potències cedides, amb cada roda que treu sang, suor, llet, orins i caques grocmeloses, amb cada espetec d’ossos que arranca melics i cigales, tanca conys i marceix pits, amb cada gra d’encens que puja al cel amb Gregori, Climent i Benedicte, antiquíssims corders de mans cremades per l’estopa, pentinacànems a la banda sagrada del riu on riuen els negats sardoalegres quan s’abaixa el teló…

6.6 alça’l encara i més mentre hi hagi oracions, ovacions, reverències genuflectades i filtracions d’alcova on foten, oh com foten els casats de nou, els consellers àulics i les vídues nadiues dels penjats d’extra-Tryphème a la llum de gatzares, a l’ombra invencible dels genets desmuntats amb el ronyó a la fresca i la carcanada de comanda sota el bisturí com un catàleg de príaps diürns a l’hora foscant, i oblidis no mai, no oblidis mai les lliçons de Wilmot: Dultius est Metle, Vulvam tractaré puellae, hipòcrita decadent de llatinada melosament vulvar, vulvament donzellada, donzellament vulvada arreu de cantonades, tombants, urinaris, reramatolls o andrones afanalades…

6.7 cops de pedra a l’horabaixa o a nit tancada, vailet adepte d’Anaflist fins a abrils forçats, gaubança floriculturada que algú talla en dictaminar:

«D’on es desprèn que el nostre procediment és conforme a les regles, que no us hem donat en absolut motius justificats d’apel·lació. En conseqüència, la que haveu interposat és nul·la i vana. Tan sols hi feu recurs per tal d’evitar la nostra justa condemna, i no estem obligats a tenir-la en compte. Això no obstant, per respecte a la Seu Apostòlica, l’acceptem bo i concedint-vos tant de temps, durant el qual sereu dut a Roma sota una vigilància segura i lliurades a qui correspongui les peces del vostre procés»,

infal·lible innocència de la culpabilitat culpablement innocent o innocentment culpable, vist-i-plau i conforme mentre comptem prebendes, títols, ingressos, influències, llits viduals o no, honors miserablement truculents que es multipliquen com pans i peixos fins a la carcassa de la nostra santa mare infibulada o excursió de pirata discursiu contra sefardites amb la bòfia intemporal a darrera, cul gratinyat als fogons de l’uniforme jerarquitzat fora parada pels sincretismes de llombrígol, el pare de tots exclòs als textos del poeta…

6.8 Enterrem verges tècniques tàctilment tàctiques amb vot secret a Fuma entrecuixal reservada als iniciats, enterrem versaires concassats per becs de gavina atrafegada i que campin com puguin, amb cautela rumiadora, els crespinells caiguts quan remenes la pinassa a cops de natja, enterrem matusalems a Pasargada quan Alexandre contempla la tomba de Cirus, lliçons elementals oblidades quan el noi Grau successiu feia mandonguilles simultànies al racó de les orbeses i els pròlegs de salfumant s’enduien ventres de criada ben gaudida als encenalls, les llavors inconcluses del darrer sagristà amb barbes de rapè o apagallums purulentment saberut d’herbes medicinals, tendencialment abortives, que s’emboscaven a les jungles a la sortida dels confessionaris on et deus haver agenollat, Pater que em deixes sense aigua, avui, perquè s’embussi la comuna, fermentin els pixats i malgasti un preciós full amb l’oportuna diarrea dels teus olis…

6.9 Com qui verd alçaprem d’olivera, fulla perenne on fas la migdiada i enganyes la virtut forçada dels grans herois castraires sense reines de la mà esquerra, que la dreta t’acompanyi en la teva davallada al simi, hora les quatre diu tot de cop el cucut, les quatre de qualsevol dia dels dies en la pau turmentada del senyor, Pater sense visites de cara a la pel·lícula i el safareig que raja, fora, que canta, però on han fugit els ocells per deixar-me la gàbia? o són encara a la finestra de Faula, celebrant primaveres i la renovació vegetal del noi Grau, llucs de plantes que conviuen des de l’edicte de Milà que cou la truita, o d’abans, des de les interpolacions a la GUERRA DELS JUEUS que el llibreter erudit havia subratllat en una edició extramurs de confecció sense data, invenuda a la vitrina amb la cortina que se separa, oh lleugerament se separa perquè no vegi l’ull de la dona inclinada, i sort que a temps he dissimulat la pàgina, sisè sentit del malalt, del conformista en revolta que tanmateix no preveia l’aigua que ara raja, l’aixeta s’ha quedat oberta i, sense jo, ningú que la tanqui…

7.1 Corrent, galopant a la matinada eugues immenses i santjoanesques, gropes hostilment blanques i dures o tavelles rosapeludes que em priven la dormida, i escric com qui s’escola o vessa cap a les nits dels quinze anys i les imatges les ereccions infinites i plenipotents en el deliri horrible de les mans, de les reiteracions, oh prou, prou, reposa, calla, estrangula la veu, que hi hagi el silenci de tota tu satisfeta, lassa, i la pau de les hores tèbies, dels meus encontres contextuals, quan alçava els ulls amb el gest particaracterístic de l’ocell que separa el bec de l’aigua i eren dolços els nodriments terrestres a l’abast dels dits i desconeguts, descoberta permanent de les eleccions velles i que milions havien fet sense exhaurir-les, gran fecunditat de la repetició com un impuls creacional…

7.2 Cremàvem brosta verda i llenya encara ensabada a les valls dels plors i bruixes llamineres, pellfumades, apagaven els focs amb la llet de les mamelles on m’havia amorrat de nadó sota els eucaliptus i els pollancres, sota els àlbers blancs i els sàlzers, a la paret de les mareselves que fullacreixen amb les meves cames progressivament aptes, amb els meus ulls atents a les forques barbades, amb el meu cervell obert com un sexe golafre d’històries, faules, sibarites al capdavall de l’androna on pontifiquen els ginecòlegs de l’eternitat estesa en papers quadrícula mentre els mons gesten i expulsen mons, la terra propietat del cèsar, els cels lliurats als déus irats i impotents a força de vellesa, de regles, de funcionaris calçacalents amb els peus bruts sobre la taula coberta de paperassa, de capitans a la reraguarda dels exèrcits insectívols amb fam llarga a la dent, de sobergs oficiants de casulla amb la bragueta descordada i, al palmell, la sal que caça les aus…

7.3 totes les sorres fines d’aquest món, confinament als nords aquàtics, als equadors calímics, diplomàtics poetes a la recerca desesperançada de dones que orinen als vessants dels turons i a les arbredes, sota el pont del riu que augmenten o, peudretes, contra els mollons del camí, deixa que et toqui la tendra fenedura d’on brolla la lírica amb èxtasi d’esperit sant, deixa que em renti amb urees prop del matoll inflamat que em dicta normes, reglaments, el catàleg dels futurs grans magatzems amb descomptes, rebaixes, gangues, targetes de crèdit i articles del dia, no feu tard que s’acaba, de pressa que comença i s’acaba, ràpid que s’acaba abans de començar, i de més a més podreu assistir de franc i discretament velades com fotografies amb un excés de llum a un curset erudit de tècniques postcoitals, postcunnifellatials, potsfellacunnilinguals, a satisfacció del client/a que, a la cua, toca la cua unisexual de la vedette acostumada a fer cantonada amb la bíblia de Hite a la lligacama i, sota les calces, remor de salvarsan…

7.4 Scum que et veig i no et veig, toca les molses ben caigudes de la Gertrude autobiogràficament Alice en les penombres pengim penjam del París que bé val una missa enriquartana entre cementiri i cementiri, contraban de tombes, i ara qui em troba aquell que fou testimoni apassionat de les orgies divines? qui gira que tomba amb sardanes de coloms i extrasepulta o remena els forasebollits amb pales hermètiques sota pluges fines de negats o entre cordes caniculars i segmentades parturicions orbitafolles canal enllà, rius estel·lars amunt o/i avall o atribulaments esmocats i abstersions sociconversades amb els descendents dels metuentes que s’havien dit semomenois?…

7.5 Suburbis de carn i guatlles Hordes sobre el rellotge puntual de l’alba, minyonetes de les ginestes i clergues amb l’ala grisa i l’estómac feixuc de llentilles sense adobar, macrobiòtiques, la fórmula es sacseja sense rancúnia, amb la naturalitat aparent de les declaracions de guerra des de balcons abanderats, dels àpats quaresmals, quan l’úter és més tendre i poses els llavis a la ferida que per tu creix, suc de taronja i cirera i cera d’espelma beneïda per Sant Blasi, però hi ha gent amb dispèpsia mental i menstrus amb blancors de meconina, metàboles amb corda muda, miàlgies matinals o bens nostàlgics, oasis matrimonials de dispensa aerodinàmica i mecs que mediten mecàniques matxucades com la pera a la bossa de drap, el préssec al cistell curull, l’herba rumiada prop del gual que arremolina encenalls, fetus delirants i ulls tracòmics, la fauna dels esperits originaris amb pilotes enrobustides per puntades que hom dóna avui i quan t’escau…

7.6 Digues el dia, l’hora, l’indret, l’equilibri, quin calcani reposa o s’alça sobre els caixons que triangulo amb inèrcies de Pitàgores que rectifica càlculs ja prou depurats durant les nits d’insomni i barbeja a la cantonada,

caldrà conservar una rigorosa higiene dels cabells i barba, la qual cosa fa indispensable l’afaitada diària i, si us deixeu el bigoti, com és permès en l’etapa actual, que procediu regularment a retallar-lo de tal manera que els extrems no sobrepassin mai les comissures de la boca, exactament com els cabells no seran mai prou llargs per ocultar les orelles o, al clatell, per fregar el coll de la camisa,

tan moralment insegur com els cabrits de Salomó i les gaseles que panxatombem; digues el nombre, la figura, la xifra, l’embalum matiner o matinal que enfonsa el palet, la llamborda, i aquí tens la clau si hi ha un pany o l’hi poses, vertebrasuma o addició que multiplica o multiplicada, i ara em plau i recordo l’esma infantil, tan misteriosa, tots els terrenys indiscutits i indiscutibles en família, pare, mare, tots dos decididament a l’altre cap de peça, i la ratera parada al terrat on la prenyada feia exercicis discrets, de sobines, sobre els rajols alçats de les intempèries fàl·liques, allí tan fràgil i vulnerable, tan exquisidament rodona o ovalada, panxolina a plena marxa i abandonat el fre des de l’impacte silent de l’espermatozou competitiu pels aiguamolls amb algues florides que un peix endurit i audaç, rectilini, obria o solcava conforme als manuals més populars i bestvenuts d’iniciació submarina que mai no van preveure golfes, pallers, sotaescales, la guia a la recerca de massatgistes i el qui gemega ja ha rebut en femení dels vespres molls com un drap de butxaca abans d’estendre’l a l’eixida o els bons oficis, mai prou d’agrair, del FONAMENT DE LA SECTA DELS CASTRATS, dixit amb sapiència Elenski dominat per la coloma que es fa esperar i les garoles serpentines d’ulls pupil·ladilatats i matafaluga a la pròstata desconfiada que filtra, cançonera, sobrants de dies servits, quan resisties les matinades triomfants i, al camp, pixaves tan alt com els lliris del campanar…

7.7 No donis pistes a la teva sobergueria o arrogància de rerataula, quan, en condicional que no es complirà per falta de requisits, sabries el secret del sumari i te’l reservaries davant l’humil aspirant que es treu títols i bones voluntats del fons de les butxaques sobrefilades d’un gec trist, moscatorrat, i seu amb somriures aquiescents i subconsciències adormides, vespralment difuntes en potència o rel quadrada del servilisme en què es gesta el buròcrata, qualsevol veu descarnada com una pedra que l’aigua ha soscavat, qualsevol suficient amb el cendrer curull i el telèfon a l’abast i, prop, la secretaria amb ferum de figa bruta i fencs ruixats pel temporal; qualsevol Ciser dinàmicament rutinari, rutinàriament rectilini, rectilment dinàmic al recte receptiu de la Pater, il·lustracions llicencioses del XVIII, amb el marquès diví a la garjola que canvia de domicili i el fill rera els manuscrits del pare rectament anal o tautologia analment oberta per les passions inconcluses de l’ànima, oh bèstia de les delectacions morosodilectes que corren d’un castell a l’altre fins al capdavall de la nit, i no et torbis, la diligència passa per camins escurats i senderes rourades, cap a l’arbre original on hi ha l’ara i la cerimònia ja ha començat, guerrers de cop de roc als aparadors i balconades, especialistes graduats de pulmons que esclaten als calabossos, de banyeres amb endolls i homes que pengen pels ous amb tota la nissaga dintre, per sempre més inèdita quan el torsionari es renta la cara espermogotejant…

7.8 L’espuma dels dies salta del pot i és la teva, deixa sota, en la bullida, l’espant de l’os que es recupera i es fa prepotent, deixa queixals i dents, la mandíbula del tauró, l’urpa del tigre famosedegat i la fortor nauseabunda de la hiena tradicionalment nocturna en el seu caos de carns líquides, resolis de cadàver o femta amb corbata i la flor al trau de l’americana perquè el matamoros del cabaret és amic de l’etiqueta, de l’os polit i ben ternat, de la pròtesi addicta al repapieig o alça que pota la mare sortilega i la fauna cavernícola minora, canongia in eternum o perllongació de l’ús diàriament orinal dels ronyons, boccato di cardinale amb taujans si l’amaneixen i volta gira la tombasaba balenal dels grans confortables, peus a les sandàlies, velluts a les natges carpèticopapals, i l’espill, perquè siguis doble i l’altre senzill, modest per falta d’imatge, genollflectat encara que segui i complimenti formularis fins a l’infinit o a porta-reixa de gàbia quatre per tres i tants amb mesura de rajol o de sabata…