ANÀLISI

Amb intenció operativa que ha de facilitar l’examen del text, hom ha cregut convenient de dividir cadascun dels seus fragments en unitats naturals, entenent com a tals, prescindint de llur coherència discursiva, els blocs separats per la solució de continuïtat dels punts suspensius, amb valor de punt i a part. Seran assenyalats en cursiva aquelles frases o expressions que, per llur obscuritat o falta de referència aparent, calgui sotmetre a una interpretació més aprofundida.

1.1

Text absolutament trasparent en el qual l’autor ens informa que ara, gràcies a un cap de llapis que temps enrera trobà al dormitori i al fet que li hagin servit, a tall de paper higiènic, 28 planes d’un llibre procedent de la biblioteca d’un familiar ja mort dels seus escarcellers, els marges i els entre ratlles de les quals podrà utilitzar, comença per a ell una altra forma d’evasió del pensament (cl. «nova fugida imaginària»). «Triple temps de prenys» és una al·lusió als vint-i-set mesos que duu tancat (tres vegades els que necessita una dona per a parir) a la cambra on fou conduït per un funcionari i de la qual ens dóna una breu descripció. «Filferrogallinada» es refereix a la tela que cobreix la finestra de l’habitació i «pubis desdejunal de la Pater (molena)» és probablement la transcripció d’un altre fet real: en algun moment, potser en encreuar o desencreuar ella les cames, deu haver-li llucat l’entrecuix. L’estrany adjectiu «desdejunal» pot suggerir o bé la qualitat d’aquest pubis entrevist o bé l’instant en què el contemplà, a l’hora d’esmorzar.

1.2

Amb poques paraules, l’autor ens assabenta que li caldrà eixugar-se l’anus amb els dits i córrer doncs des de la comuna, a l’interior de l’armari, al lavabo, on se’ls rentarà. Justifica aquest procedir amb una cita oportuna de l’autor de La Risàla o «Epístola sobre els elements del dogma i de la llei de l’Islam segons el ritus malequita», el qual va néixer a Espanya l’any 310 de la Hègira, corresponent als anys 922-23 de la nostra era, i va morir el 996 a la vila de Koirouan, on havia passat la major part de la seva vida. Que la seva doctrina procedís directament, per conducte oral, del fundador del ritus malequita, Màlik ibn Anas, li va valer que hom l’anomenés «el petit Màlik». Relaciona seguidament el text els deserts i els oasis que associem a les terres àrabs amb el parc que de vegades té ocasió de contemplar quan surt a passeig, vigilat pel seu escarceller, episodis que evoca des de la comuna, on seu amb les pàgines que parlen de Claudine-Alexandrine, mare que fou d’Alembert, l’enciclopedista, si bé aquest no va néixer ni féu per tant el primer crit a la porta de Saint-Jean-le-Rond, on en efecte fou abandonat per la Tencin. «Et rentes la figa pastosa, mucosa» al·ludeix clarament una pràctica higiènica potser no gaire habitual al segle XVIII, atesos els costums d’aquella gent, i imaginativament la projecta cap al present, de segur que pensant en les ablucions de la Pater. Crida l’atenció, en aquest paràgraf, l’expressió «arrugues de senectut», però que l’autor la introdueixi a continuació de «clivellada», adjectiu aplicat a la tassa del wàter, i que ho faci mitjançant un disjuntiu, que el relaciona amb aquell mot, aclareix que ens trobem davant d’una imatge amb pretensions poètiques.

1.3

Claudine-AIexandrine, sobre la qual l’autor està llegint, era germana de «l’abbé» Tencin que, amb el temps, arribaria a cardenal. Ella mateixa havia estat en un convent, d’on s’esforçà a sortir. Les monedes que compren i els documents que ordenen al vaticà són referències, d’una banda, al paperam que es devia haver de moure en exclaustrar-se la Tencin i, de l’altra, a possibles simonies en què pot haver caigut l’«abbé», Els sobrebordons o, més vulgarment, macarrons, són, com sabem, els homes que viuen de les dones, i, que capolin, «mai no prou a llur grat», es pot interpretar dins del mateix context en el sentit de les despeses que tingué Claudine-AIexandrine i que, en bona part, devien anar a raure a la butxaca de gent d’església. No ofereix tampoc dificultat el desponcellament «amb esplín», o spleen, si bé és una interpretació molt personal, i del tot arbitrària, de la primera copulació de la noia, interpretació tanmateix més explicable si l’autor considera com aplicable a totes les circumstàncies un cert desmenjament que pot caracteritzar la condició mongeril. És notable, en aquest paràgraf, l’encadenament d’idees que sobreposa desordenament realitats diverses, com es veu en «el fora de mosques blaves que es mengen el nadó de viu en viu»; hi ha aquí, encara, els sobrebordons, assimilats a les mosques blaves, que devoren (econòmicament) la víctima, nadó per la innocència i, en aquest cas específic, pel fet que la Tencin, es podria dir, comença a viure de debò, o inicia una nova vida, en abandonar el convent. Hi ha, també, la naixença d’Alembert, exposat, a la porta de la capella, als insectes que vulguin atansar-se-li i que molesten la seva carn tendra; finalment, s’hi troba un record personal de l’autor, el qual, segons la biografia que ens ha estat confiada pels serveis competents, va veure el dia en una casa de ferroviari sempre plena de mosques, borinots i tàvecs gràcies al seu veïnatge amb uns estables i el femer comunitari, a no gaire distància. De la naixença a la mort hi ha un pas associatiu molt curt, i tampoc no és llarg el de relacionar el sepulcre amb el dormitori on està tancat i fa volar la imaginació cap a la Pater les remors de la qual, fora, espia, engendrant, així, un desencadenament involuntari, no controlat, que el duu a aventures anteriors a la seva reclusió, a disbauxes mentals de contingut filosòfic, com es troben sovint en els adolescents, barrejades a orgies carnals, i, inevitablement, de nou a la noia que veu oberta, humida i en ple orgasme. Que parli de set-cents noranta-un dies podria fer creure, i els antecedents que tenim de la Patermolena ho autoritzen, en activitats coïtals diàries. A l’agència no li ho van dir, és clar, i, a partir d’ací ja es refereix únicament als seus contactes oficials, a les condicions del seu viure, a les reglamentacions que li produeixen una reacció sarcàstica. Resta, detonant, aquesta frase: la companyia, per ells també imprevista, dels intrigants, de la intrigant.

1.4

El fragment aclareix la incògnita dels mots que subratllàvem i que tanquen falsament el bloc anterior. Continua parlant de Claudine-Alexandrine, ben coneguda, com el seu germà sacerdot, per les seves conxorxes i maquinacions, gairebé totes a benefici del futur cardenal. La veu, amb més o menys nitidesa, en diferents posicions copulatòries, potser perquè suposa que és al llit on es forgen o culminen aquestes intrigues. I és la vena sarcàstica que intervé de nou quan l’eleva a la santedat i implora el seu favor, bo i recordant-li la inhumanitat amb què procedí amb el seu fill, condemnat a una relativa misèria que no el privà pas d’escriure el discurs introductori a l’Enciclopèdia i de convertir-se en un dels filòsofs més notoris i respectats del seu temps.

1.5

La consciència que l’autor té de la seva cultura i el mot «mefítica» que, a l’apartat precedent, aplica a la palangana, són la clau de l’acusació que fa als seus escarcellers, poc adonats a la lectura, i de les referències escatològiques que segueixen. Esmenta en primer lloc les seves dificultats evacuatòries que, llevat de curts períodes de diarrea, li estalvien d’haver de netejar-se l’anus. Que a continuació parli de «naixences entre remors de taló alt», fa pensar en ereccions provocades per l’esforç i que sosté la imatge de la noia quan es mou pel pis i, amb més raó, quan la sent defecar, pel que sembla sense gaire discreció.

1.6

Prossegueix, en aquest bloc, amb la manipulació mental d’elements escatològics que alimenta amb materials procedents d’altres experiències, potser d’informacions que, al seu moment, han circulat entre estudiants (cl. l’acadèmic que peta «en plena sessió ordinària»), de bromes de mal gust que no estalvien ni els grans dignataris religiosos. Assimilat «papa» amb «pare», del qual també deu haver assistit a expansions «mefítiques» durant la seva infància, encadena tota una sèrie associativa que aleshores va desenvolupant d’acord amb certes tècniques freudianes i el resultat de la qual és prou revelador: papa mena a repressió; pepa (nom de la mare), a clatellot, que també és repressió (notem el mot anterior: onanisme); pipa a copulació; popa a descendència (reminiscència d’un moment en què, com molts infants, devia creure que les dones parien pel cul); pupa a univers (procedent de cony, no ho oblidem). El subjecte sembla poc inclinat a respectar l’autoritat, a admetre valors morals i a acceptar restrenyiments a la seva lliure voluntat. Costa d’entendre que aquests defectes no fossin detectats en el curs dels exàmens preliminars.

1.7

Segons tota versemblança, el neologisme «teotocs» designa els qui toquen Déu o hi tenen tracte, al·lusió als seus mestres, d’un orde religiós, aquí acusats d’hipocresia per mitjà de la frase «justifiquen els sants de guix». Referma que parli dels seus mestres l’esment que fa d’un condeixeble anomenat Grau. Ens ajuda de nou la seva biografia, ara. Un nen Grau deixà els estudis en acabar el primer curs i el professor s’entestà a assignar el mateix cognom als nens, tres en total, que durant els cursos següents van ocupar successivament el lloc on seia el primer. Que això ens meni, una mica humorísticament, a una possible mort d’un dels Grau per una «rentada de dits», no pot estranyar-nos si sabem que l’embussament de les comunes, a col·legi, obligava els nois a defecar a terra, entre d’altres excrements que, si no tocaven amb les mans, fregaven amb els peus i els baixos dels pantalons. És fatal que aquesta evocació torni l’autor a la seva dèria, a la Pater que forma part del context i a la Claudine-Alexandrine que s’hi ha introduït de ferm i hi introdueix, al seu torn, el pare del fill no reconegut, el cavaller Destouches, «Canon» per malnoms, i l’ambient en què la dona vivia. Les papallones o petits llums que potser algunes dames, entre elles la Tencin, tenien encesos mentre es lliuraven als jocs voluptuosos, pot haver arrossegat el pensament de l’autor cap als horts de la seva infància, on certament no devien faltar les cols i les voliaines, cap al pare que, en efecte, fou guardaagulles i poeta d’afecció, cap a una fàbrica de paperines on treballà la mare i que es dreçava entre la via i el mar, i, d’aquest, a Lautréamont que, en repetides estrofes dels seus Chants de Maldoror, s’adreça al vell oceà. No podem negligir com a llicències d’inspiració surrealista expressions com peus, potes o poetes «uniformement quatre», on la normalitat de les dues primeres asseveracions vol fer passar com a igualment normal la presència, a la cambra de la Tencin, de quatre poetes que, d’una manera o altra, no se’n movien o es renovaven. És veritat que a la dona d’admiradors il·lustres, entre ells escriptors, no li’n faltaven, i que alguns van compartir, més o menys accidentalment, el seu llit; com el compartiren d’altres personalitats, polítiques o militars, que són les que es deuen merèixer el nom d’«engomats» (suggerit per les paperines), amb els quals també devia tenir «trànsits» o orgasmes. Quant a la Chronique scandaleuse du genre humain, no sembla provat que sigui obra de Claudine-Alexandrine, si bé li ha estat atribuïda. És pura malícia, d’altra banda, suposar que anava escrivint xafarderies d’alcova amb una mà al sexe, masturbant-se, masturbació que tanmateix no fa extensiva a la mare, car és la paraula «tavella», amb què hom designa la fenedura femenina, que el porta als pèsols que la dona desgranava. Arrossega però encara l’impuls de les seves evocacions eròtiques i aquests pèsols es converteixen en vulvars, una al·lusió al clítoris, i el despreniment de la clofa que els fa saltar al plat en ejaculació que ara relaciona amb una pol·lució que va tenir a l’hort de darrera casa seva, mentre somniava en la nuesa de la seva mare, com consta a la biografia. Havia estat llegint un volum de Balzac, el qual, com explica el llibre que cita el text, publicat l’any 1863, conta que, en una ocasió, el novel·lista llogà un pis a nom de la «senyora Dupon» per tal de fugir dels seus creditors.

1.8

L’inspector que el visita, i al qual calumnia en dir que ensuma «les vegetacions rituals de la fertilitat decebuda i de la pupa del papa», o sia els licors seminals a la producció dels quals no és aliena la Pater (univers de la repressió), li recorda la sèrie de Papes de la casa de Tusculum, descendents de Marozia, senadora que va ser de Roma entre els anys 926 i 932; el darrer d’ells, Teofilat, que regnà amb el nom de Benedicte IX entre 1032 i 1048. Si bé no se’n diu res a la biografia, és raonable de creure que l’autor i els seus condeixebles estudiaren aquesta genealogia a col·legi i que el noi Grau en féu un gràfic. La penombra del racó on tenia el pupitre motiva un retorn a la cambra, ara també mig a les fosques, que no ha variat de dimensions des que els escarcellers l’acolliren i el van advertir que hi havia un dispositiu d’alerta que no es veia i la presència del qual ningú no hauria pogut endevinar.

1.9

Al·ludeix els espais en blanc de què disposa per escriure, i on cita gent i episodis de la seva vida i de les seves lectures; la feina que costà a algú d’investigar la vida dels Tencin i d’obtenir les cartes de les quals el llibre inclou fragments, un estudi fet lluny d’ell, anys enrera, quan tot just era una criatura, l’infant amb qui ja no té relació l’home que és ara, reclòs darrera el «dispolarma», contracció de dispositiu i alarma. Diu home natural, potser en el sentit de lliurat als seus recursos, immers en la soledat d’un Robinson que, tanmateix, descobreix petjades en la sorra, no pas aquí les d’un Divendres, com en la novel·la de De Foe, sinó les d’aquells que es troben en les seves mateixes circumstàncies i a propòsit dels quals enumera alguna de les coses de què disposa en una relació que, en escapar-se-li de la mà, inclou el vestit de la primera comunió. Tal com reconeix, pertany a una altra època, quan tenia les peces de roba en un armari on no hi havia la comuna i la mare les protegia amb naftalina. Com que, segons és fama, aquesta substància assossega els apetits carnals, no sorprèn, atesa la mentalitat de l’autor, que es desviï cap a l’Església que condemna la luxúria i la vegi com una força opressiva no tan sols de la sexualitat sinó també del pensament. Són pertinents, doncs, les reixes, la trinxadora, els sogalls, etc. També els «vòmits de fosca» (obscurantisme) i els «omegues ignorats» (renuncia a una explicació racional del món), la «cendra» entre la qual brilla el «llampegueig» de les concepcions alliberades de la superstició, dels tabús, sense que acabin de preponderar. L’interromp, sembla, un moviment de la Pater, de la qual sospita que ha vingut a espiar-lo, i barreja ara les disbauxes conjugals ja previstes al moment del matrimoni amb les funcions fisiològiques, amb les finalitats no acomplertes de la unió carnal legitimada (Ciser i la seva muller no tenen fills), amb la connivència, i ara es limita a preguntar-s’ho, que hi pot haver entre els poders temporals i espirituals pel que fa a la seva reclusió en aquesta cambra de la qual diu que és una «illa inconclusa» (encara li són permesos alguns contactes) «de naufragi i de salvació» (si d’una banda amenaça la seva personalitat, de l’altra el rigor de la seva existència podria donar-li una ocasió de conèixer-se més bé). Es recorda de la monotonia dels dies, amb unes activitats rígidament compartimentades, com puntualitza, i especialment la sortida de divendres, amb la seva tornada humiliant per l’escorcoll de què és objecte i la immersió, de nou, en la solitud «amb el mort adoptiu a perpetuïtat», o sia en companyia de l’home amb il·lusions que ha deixat enrera, o de les seves reminiscències de devorador de llibres. I són encara les defecacions de la Pater, que es van convertint en una mena d’obsessió, les que l’orienten cap a Madame de Pompadour, contemporània de la Tencin, i de la qual, si no pot assegurar-se que llegia el primer volum de l’Enciclopèdia a la comuna, sí que sabem que protegí la publicació d’aquesta obra tan mal vista pels jesuïtes. També s’entén la virada, a partir d’aquesta institució, cap al nen Grau, deixeble, com ell, d’un col·legi religiós, on poc els devien parlar de Jeanne-Antoniette Poisson, la favorita de Lluís XV, sense que això els privés, ja que es trobaven a l’edat de fer-ho, de tocar-se immodestament; s’insistia, en canvi, en la història eclesiàstica que, al capdavall, deixa indiferent l’autor. Cal cridar l’atenció, en aquest paràgraf, sobre una frase momentàniament inintel·ligible: I una veu que canta, sota la gàbia.

2.1

Mentre al menjador, davant la televisió engegada, la Cònia fa confidències a la Pater, el narrador, avorrit, palplantat arran de finestra, es burla d’ell mateix amb la idea que, pel carrer, podria passar la llegendària muller del senyor de Coventry, drapada únicament amb la seva cabellera exuberant, i atès que, segons es conta, el marit de la bellesa va haver de castigar un ciutadà que, desobeint les seves ordres, espiava el pas de la dona des de darrera uns finestrons mal ajustats, els coneixements històrics de l’autor facilitaven el desplaçament en el temps i en l’espai, ara a la plaça de Grèves, escenari d’ajusticiaments que les senyores franceses contemplaven des de les finestres i balcons de cambres prèviament llogades amb aquesta finalitat. Hom pretén que respectable tenia efectes afrodisíacs sobre les espectadores i que moltes d’elles s’abandonaven a prolongats orgasmes, dels quals, diu irònicament el text, es refeien amb sals. L’expressió «a l’ombra de les persianes» precipita l’autor cap al títol de l’obra de Proust, A l’ombre des jeunes filles en fleur, i li fa de pont que el condueix a les jovenetes de les cases veïnes que algun cop probablement el miraven des de les finestres respectives quan, d’adolescent, sortia amb el cinquè volum de la primera edició de les obres d’Alembert, la qual cosa ens assabenta més d’un desig que devia tenir, o que té ara, que d’una realitat; aquesta edició en divuit volums, impresa per J. F. Bastien entre 1905 i 1908, malament podia pagar-se-la el fill d’un matrimoni modest, i tampoc no podia haver-la trobada a la biblioteca familiar reduïda als poetes predilectes del pare i a unes quantes novel·les de caire romàntic que, a cops, llegia la mare. Segueixen uns mots que poden ésser considerats com una breu descripció d’aquell cap de ciutat on vivia, però torna a l’Enciclopèdia, la direcció de la qual van compartir Diderot i Alembert fins l’any 1759, quan se separaren. Les «escales que pujaràs i baixaràs» són de segur una referència a la peripècia vital de l’autor del Discours préliminaire.

2.2

El bloc discursiu s’inicia amb unes paraules adreçades a la Cònia, la qual deu haver confiat a la Pater algun disgust amorós. Aconsellar-li els cataplasmes contra els cops equival a dir-li que, si li fa mal, s’aguanti, o, si li pica, que es grati. El disgust pot relacionar-se amb una falta de virilitat de l’amant, i això explicaria que parli de la menta, atès que, segons el poble senzill, té virtuts afrodisíaques. No sap d’on li ha vingut la informació i tampoc no està segur, sembla, de qui parla i plora en el silenci que deixa la televisió apagada; potser parlen i ploren totes dues, doncs, la Pater arrossegada pel trasbals de l’amiga. Contrasta aquest capteniment emotiu amb la fredor de la gent de personal, del funcionari que, amb precaucions, el portà al pis, de la mateixa Pater que l’hi acollí. Fredor, d’altra banda, més imaginària que real, però que ell, ara, al cap de més de dos anys de reclusió, quan es tracta d’ambiciós, pot creure autèntica.

2.3

La clau del text cal buscar-la en la reflexió/judici que es fa el mateix autor quan escriu «aranyeta que enganxes fils i els embulles que fa fort». Evoca: 1) la visita a un bordell de luxe; 2) la lectura de La femme et le pantin i de Trois filles de leur mère, de Pierre Louys; 3) la carrera de metge que seguí un dels seus condeixebles que, a col·legi, va seure al pupitre del nen Grau; 4) un part difícil que va dur la mare a les portes de la mort; 5) records dels llibres de text i, sobretot, d’altres de posteriors que li feien veure la història amb uns ulls nous en posar-li davant intrigues, assassinats, traïcions, adulteris, etc.

2.4

Constata com és de miserable l’aventura humana, reconeix el paper de primera magnitud que hi juga el sexe, es burla de doctrines i de teories predicades des d’on sigui, per qui sigui, i inclou entre els teoritzants l’home «encorbasolemnial», o sia solemne i encorbatat, que a l’oficina de personal li feia un discurset (no necessàriament el que transcriu) potser amb un excés d’èmfasi. L’estupidesa de tants capteniments fa que recordi un dels moments culminants de la vesània humana, aquell judici autènticament horrible a què fou sotmès el cadàver de Formoso pel seu successor en el papat, Esteve VI, el qual manà de treure’l de la tomba i el féu seure a la cadira de Sant Pere per tal d’acusar-lo d’un delicte canònic quan, de fet, el motiu de la seva enemistat era que hagués pertangut a la facció rival. En un altre nivell, reporta, com a exemple d’abús quotidià, un episodi potser llegit en un diari de fets diversos. «Com m’ho conto a l’espona del catre on m’escolta el moribund abans de córrer a la comuna» ens assabenta d’una circumstància que devia contribuir a l’humor ferotge que manifesta: una diarrea amb cargolaments de ventre.

2.5

No han canviat gaire les seves disposicions d’ànim, bo i que el fragment deu haver estat escrit en tornar del wàter. Acusa els pretesos salvadors de la humanitat d’enredaires i de no respectar la integritat de l’home, acusa el mateix humiliat de rebaixar-se per pròpia iniciativa quan tot plegat és una farsa, una mentirà. L’Església fa els ulls grossos davant la conducta de clergues i de seglars que es lliuren a la luxúria, de la qual els mateixos papes donen l’exemple, amb un Alexandre VI que, des d’un balcó del Vaticà, mostra a la seva filla el membre en erecció dels mascles en zel. Ho deu haver llegit a La Rome des Borgia, de Guillaume Apollinaire, el poeta francès que morí a conseqüències de la ferida al crani que va rebre al front, durant l’anomenada Primera Guerra Mundial.

2.6

Reservem «cantaclara de nou i t’escolto, criatura cistellera que em treus els morts de sobre», frase el sentit de la qual és força opac. «L’home caigut arran del canaló» és algú com ell, el seu germà, com diu en francès, recollint una expressió verlainiana que se li deu acudir espontàniament. Sabem que, en una ocasió, va veure algú que calgué abatre en intentar de fugar-se. Recapitula les condicions del passeig fins a l’escorcoll que torna a despertar els seus sarcasmes en suposar que poden buscar-li àdhuc les «bactèries de la llibertat», una llibertat, creu, que va perdre en presentar-se als serveis de personal, als funcionaris femenins dels quals es refereix despectivament, potser perquè alguna de les noies, com fa pensar l’expressió «entrecuixes entresuades», desprenia olors poc agradables. Aleshores tenia vint-i-dos anys i era, segons la frase de Sant Tomàs, el producte d’un acte lasciu; doncs, si el pecat mata, mort des del moment de néixer. Un difunt es deixava seduir per l’anunci del diari, a conseqüències del qual acudiria al despatx on tornarien a interrogar-lo com si, abans, no hagués passat per l’agència. Salta altre cop a la Tencin, sobre la qual continua llegint o rellegint, i torna a parlar-ne amb conceptes reiteratius, bé que formulats d’una manera nova. Claudine-Alexandrine també és morta, i ella ho és físicament, sense natges ni cony, però no pot saber si es troba al cel, o sia si ho és espiritualment. S’interroga sobre la seva bellesa i l’inquieten les seves febleses amb les personalitats que la freqüentaren o amb les quals tingué una correspondència abundant, com fou el cas amb Benet XIV. Commina, finalment, el seu fantasma a respondre entre el brogit de la televisió i els desbordaments de la Cònia.

2.7

Igualment diàfana és la continuació: parla ara dels tocaments a què s’ha de lliurar amb ell la Pater, tocaments lents que li provoquen ereccions com la que té al moment d’escriure, i se li acut que potser la noia masturbava el seu parent, del qual sap que fou majordona. Li vénen a la memòria els jocs nocturns del matrimoni, quan els sent des de la seva cambra i, l’endemà, en té encara l’evidència que li forneixen el posat i l’aspecte de la noia; confessa els actes solitaris de què es fa culpable quan li arriben a les orelles els gemecs voluptuosos, i calidoscopia la seva imaginació cap a Rousseau, que tan franc va ser. Recull, de passada, la llegenda de la seva mort.

2.8

El bloc discursiu, que comença prou innocentment amb la burla mansa que fa de la seva memòria, enumerant uns quants fets insignificants, diaris, com poden ser-ho les passes d’una cantonada a l’altra, i citant-ne d’altres que s’inspiren en lectures, com l’afer de les ursulines de Loudon que costà la vida a Grandier, es va enverinant i esdevé brutal quan ho veu tot com una repetició inútil (cl. «on tombes pàgina i és la mateixa») i com un engany (cl. «la lletra menuda que negligim») que mena ràpidament cap a una mort que ningú no respectarà.

3.1

Les pàgines de Sacher Masoch que li han lliurat alimenten la seva imaginació amb materials nous, i és d’un conte d’aquest autor que procedeixen les «dones poncella» o les noies-flor amb què va trobar-se Alexandre Magne i que, passat el temps de la florida, quan són immensament belles i seductores, es marceixen com qualsevol altra planta. És normal que citi Krafft-Ebing i que digui que «el clava amb xinxetes inoxidables per tota l’eternitat», ja que d’aquest sexòleg arranca el mot masoquisme amb què des d’aleshores ens referim a la voluptat en el dolor. «Decorada a París» ens recorda un viatge que el vienès va fer a la capital de França, on en efecte fou condecorat. Tot això, certament, no té res a veure amb fer-se saltar un excrement amb les mans mentre es masturba a la comuna; ni amb les seves primeres experiències juvenils amb nens i nenes del veïnat; ni amb els sermons probablement truculents que oïa a l’església i que condemnaven aquelles exploracions. Retreu ignoràncies al sacerdot, però reconeix que també ell en tenia, si bé les seves eren més lògiques, en aquella tendra edat. D’on havia d’haver tret que hi havia una Aurora Rumelin, la muller de Masoch que ell batejà Wanda a La Venus de les pells, o que la noia fou també l’amant («compliamant»: amant complaent) de Lluís II de Baviera a partir de 1873?

3.2

De banda de vespre. Introdueix nostàlgies amb una cita de Verlaine i, encara un cop, barreja productes fantasiosos amb fets viscuts. Probablement pertanyen al primer grup «la serva desenterrada», etc., «el convent enrunat per les furors», etcètera, i «els presidents posats en renglera santoral», tot de frases que tanmateix deuen arrelar en lectures mal recordades. Adscrivim al segon grup «les nenes impúbers», «els gats perseguits», etc., «la pedrada al clatell», tot de coses que es retroben en qualsevol infància, i també «el cony de la majordona», etc. (al·lusió a haver mirat sota les seves faldilles mentre la dona, que no devia portar calces, rentava), «l’auca dels mendicants», etc. (en aquell temps encara hi havia qui guardava les puntes de cigars i cigarretes per als captaires habituals), «el fetus que el femer», etc. (no són pocs els infanticidis que s’han fet així) i «les avarícies nocturnes», etc. (probable referència a una falla de potència viril després d’alguns excessos).

3.3

Es passeja amunt i avall de l’habitació. Incomprensible la cançó de violetes al pati, bo i que a primera vista sembla relacionar-se amb Masoch, fill d’un cap de policia amb residència a Lemberg i professor a Gràz, Anna von Kottowittz i Fanny von Piscator foren amants seves, com està documentat. La pell blanca de Wanda el fa pensar en el cutis no menys pàl·lid de la comtessa Bàthory que aquí anomena pel títol nobiliari i que protagonitza un altre dels contes del vienès; és sabut que conservava o pretenia conservar la seva joventut amb banys de sang humana, procedent, sobretot, de les noies que entraven al seu servei. Que la dona visqués al segle disset autoritza l’autor a dir que Masoch «davalla a recules els graons de l’escala de la històriallegenda» des d’on alça els ulls cap als entrecuixos femenins que el text sotmès a examen caracteritza com a «pilofins», és a dir: coberts per una pilositat fina.

3.4

Cita de Masoch, introduïda per un comentari de vertebració clarament eròtico-panteista. Acusa l’autor d’haver desitjat contactes sexuals de caràcter oral amb la seva mare i d’haver contemplat la castració del pare. Fa extensiu aquest sentiment a tots els fills que «s’apamen la verga», o sia que van desenvolupant capacitat sexual, «bo i corrent, bo i remenant aiguamolls, maresmes», etc., és a dir: nodrint projectes luxuriosos. És en aquestes aigües, estancades en el sentit que els desigs no són satisfets, que els déus interiors, l’exuberància de la personalitat eròtica, es «renta la collonada», una redundància de la qual l’autor no ha estat conscient.

3.5

Fragment obscur en el qual l’autor sembla haver canviat l’orientació del seu pensament, que de primer semblava suggerir la virginitat, protegida per sectes i religions, i de cop i volta introdueix la luxúria. Una altra interpretació, però, suggeriria la mort i renovació ininterrompuda de la vida, a la continuació de la qual contribueixen l’impuls genèsic indiscriminador i la contenció selectiva, ja que les forces respectives s’equilibren. Distingeix entre la criatura d’excepció, encara que no necessàriament invertida com Proust, en el qual la magdalena que sucava desencadenà el procés mental, de recuperació del temps, que ens va valer A la récherche du temps perdu i l’home i la dona corrents, del comú, aquests que ara rondinen amb la cançó del pati, paret amunt, etcètera, frase que reservem, tot i que ara sembli fàcilment interpretable, per la seva relació amb fragments obscurs anteriors. Entre aquestes criatures no podia faltar la Pater, a la qual atribueix «focs anals», potser amb la mateixa intenció amb què els francesos parlen d’«histoires du cul», o sia sense que això impliqui copulacions sodomítiques. Immunda, grotesca, en la mesura que ho són, vistos des de fora, per un testimoni, tots els qui coïtegen, i capiculada per haver-se lliurat probablement més d’un cop a l’acte vulgarment anomenat el seixanta-nou. Ara és la seva Wanda, car el fa sofrir, un sofriment que combat amb la reflexió que la carn és mortal, amb l’assegurança que es dóna quan afirma, subtilment, que tots els humans tenen la mateixa edat en passar al reialme de les ombres, on els fa acollir no pel tradicional Sant Pere que guarda les portes del cel, sinó per Sant Pau, en el qual deu veure l’autèntic fundador del cristianisme i de qui cita l’Epístola als Romans capítol 7, versets 5 i 6. I, com enfebrat, ara el cervell de l’autor lliga una mena de salsa amb aquests ingredients: l’art i el pensament grec dels temps clàssics, la decapitació de Sant Joan Baptista, la institucionalització de l’Església, poder temporal, les festes de la matança del porc, a casa, la regularitat defecatòria del pare, el propi restrenyiment, les lectures que ja el cansen dels Tencin i de Masoch, les orgies de sang de la comtessa polonesa, les seves primeres ejaculacions, la mentida d’un art que donava una interpretació idíl·lica de la realitat, les fornicacions tristes amb les prostitutes, les relacions conjugals en les quals es funda l’ordre burgès, la societat de consum que condemna l’individu a una vida adulterada i el mata.

3.6

Sota l’hermetisme aparent de les dues primeres ratlles s’amaga un comentari sobre la producció incessant d’esperma en el mascle, i la discreció d’aquest procés el fa pensar en un ocultament victorià, però no limitat a aquell període, de la sexualitat, no per això menys activa aleshores que ara. Amb un pèl d’humor, es refereix a errors de vas i a les malalties venèries que hom contreia i continua contraent, com ell mateix, i la biografia així ho documenta, va contreure una blennorràgia amb una noia al jardinet, més que pati, de la rectoria de la seva parròquia. «Cul destre» vol dir que era una professional, i que hi anés, obeint les raons de la carn, ens val les al·lusions a Pascal i a l’obra filosòfica d’en Francesc Pujols, el pensador de la Torre de les Hores, a Martorell, que no sembla que li inspiri gaire respecte si «el robust atletisme» (mental) «de les contaminacions verbals» que li atribueix desemboca tan a prop de les amenaces que enumera.

3.7

Petita reflexió sobre el propi text que de seguida es desvia, gràcies a haver-se servit del mot vulva en lloc de cervell, cap a noves observacions de caire sexual: el costum, que fins fa poc encara perdurava en alguns pobles, d’exhibir davant de coneguts i amics, que veuran si hi ha hagut desfloració o no, els llençols del llit on han dormit per primera vegada els nuvis i la pudenda de la Wanda, evocada des de la bàscula, assegut a la qual es commina a «obrir forat entre els grills», és a dir, entre tot allò que és confús, el seu mateix pensament, les proves que li imposen, les condicions de vida que li dicten, els canvis que exagera, car no se sap que mai s’hagi hagut de posar una gorra de ferroviari (en portava, però, el seu pare), els interrogatoris que, certament, no comporten preguntes plagades de neologismes, les converses, per a ell, sense solta, amb el funcionari que el truca i la veu del qual el fa pensar en telefonades obscenes que poden ésser ben acollides o mal acollides per les dones que les reben i les activitats de les quals ens valen frases clarament inspirades en Saint-John Perse (cl. «aclofant-se a les platges de l’hivern», «darrera els parapets de l’exili» i d’altres que recorden el seu vocabulari o els seus ritmes). Dones que ja es troben a la menopàusia (cl. «noces amb l’infern», que també recorda Blake) i que s’entretenen amb petites cerimònies socials, mentre d’altres, no necessàriament més joves, cremen sense continència i devoren els mascles que els cauen a l’abast.

3.8

Lamenta l’inici d’aquest paràgraf el seu empresonament, que ja dura massa, i es queixa d’unes suposades llibertats que els seus escarcellers es prenen dintre els límits de l’ordre que tenen assenyalats; són, al seu entendre, iniciatives arbitràries, de les que castiguen la carn i l’esperit com «cilicis de frare menor». Però aleshores es repensa i considera inapropiada la comparació, car el religiós hi frueix, és un sibarita que s’atansa lentament al seu gaudi, mentre ell, exempt de masoquismes, creu, sofreix d’aquells rius d’esperma que li omplen els testicles, i es veu com la bassa prop de la qual passava de noi, quan avançava, sense saber-ho, cap a la seva reclusió actual, on el menà un funcionari. El temps se li fa tan llarg que els anys poden comptar per segles, segons es fixi en el calendari convencional o en el transcórrer que aquest temps té dintre seu.

4.1

El to pretensiosament creacional d’aquest fragment, que li dóna una complexitat de superfície, no ens priva de distingir unes bases ancorades en la realitat. El fill del funcionari és encara Sacher Masoch, a la glòria del qual han contribuït tants comentaristes i estudiosos de la literatura i de la sexualitat. «Mans de paper ceba» transcriu la fervor tremolosa o emocionada amb què palpava les seves amants, algunes de les quals, ja citades anteriorment, foren institutrius. Per «serpeta endurida» entén de segur el clítoris i per «taronges clementines» els pits d’aquestes noies. «Senyor dels naufragis» només pot ser una al·lusió al desastre de la seva vida, que compara amb el d’una mestressa d’escola dels seus dies d’adolescent, sorpresa en ple coit anal amb un alumne.

4.2

Ell és la gallineta, imatge suggerida per l’existència, a la seva cambra, d’una finestra protegida per una filferrada o tela metàl·lica espessa. Diu que escataina, però ho refereix a les seves respostes als funcionaris, com ho demostra que esmenti I’«escrivent amb llapis de colors». Mentre no queda clara la frase «doble versió», que potser caldria interpretar en el sentit de «repetició», no hi ha dubte que la seva reclusió li’n recorda d’altres que considera, com la pròpia, inversemblants. El caient del seu esperit, prou vegades constatat, fa que esculli precisament Madeleine Bavent, monja del convent de Louviers en temps de la Fronda, sobre l’aventura de la qual hi ha abundant documentació judicial i una història, que ella mateixa dictà, escrita pel pare des Marets. És més fàcil, però, que l’autor llegís, d’amagat dels seus, sota els llençols, l’obra de Jacques Souffrance, titolada Le Couvent de Gomorrhe. Aquesta lectura devia procurar-li excitacions que calmava amb la mà, i d’ací que la vegi com fecunda (tot i que la grana es perdia, en el seu cas) i l’assimili a la del pagès que sembra i després reposa dels seus esforços, potser negligint una mica la muller que acut a arts màgiques i es fa reu de bruixeria. Grans saberuts seran aleshores la gent del Sant Ofici que, en els judicis que incoen, no permeten declarar els familiars, tot i que pugui haver-los molestat l’inquisidor, a la mare del qual el text dedica un tracte ben gratuït.

4.3

La part inicial del bloc discursiu és inspirada per l’inspector que el visita a la cambra i el capteniment i preguntes del qual el sorprenen. Que de sobte es despengi amb uns versos de la cançó popular «La queixa d’amor» podria fer pensar en una reacció irònica, si tot seguit no escrivís romàntica penitent al fons de la cisterna, etc., que desafia, per ara, tots els esforços interpretatius. La frase, tanmateix, es relaciona d’una manera o altra amb la ciutat, de la qual profetitza la destrucció, bo i comminant-se a escapar-se’n abans i enllaçant aquesta fugida física amb un alliberament del discurs automàtic, vegetatiu, que amenaça amb alienar-lo quan el fa excavar entre les runes de la història, on troba, i això és una mena de recapitulació, la Claudine-Alexandrine olorosa de sexe, el seu germà sacerdot, del qual se sospita, potser sense gaire fonament, que podria haver estat el seu amant, d’Alembert, recollit i adoptat per un vidrier, Sacher Masoch i totes les dones que esclavitzen sexualment l’home.

4.4

«Progroms de neurones»: envelliment ineluctable; «finestres que s’esberlen cap dins»: descobertes que no aporten res; «alçafulles desesperadament sorneguer»: el fal·lus que separa la fulla (obre el sexe femení) com una habitud. Il·lustra aquesta actitud pessimista amb l’evocació de dues «madames» ben conegudes del segle XVIII, als serveis de les quals és probable que acudissin algunes llumeneres d’aquell temps, com Diderot i Buffon, aquest darrer corresponsal de la tzarina Caterina, depositària de confidències, comentaris i historietes de caràcter eròtic. Tanta copulació el porta als pardals i als coloms i al cardenal de Bernis, autor de poesies llicencioses que avui només coneixen els erudits. Però també ell les deu haver llegides i fins se les ha recitades en alguna ocasió, pel carrer, entre cases uniformes, al llarg d’arbres que aprofiten els gossos i dels pals del telèfon a través del qual ha entrat en contacte amb el funcionari que li comenta alguns papers per ell signats. Té la Pater a prop, mentre l’altre potser li parla des del despatx on alguna noia pudia a sexe i a orins, com devien fer-ne fortor tantes nobles dames de dos o tres segles enrera que, entre ball i ball, s’alleujaven a les grans tasses que únicament una cortina separava de la sala.

4.5

Parla de l’intercanvi d’impressions entre l’inspector i els escarcellers; preveu un canvi que pot empitjorar la seva situació, i d’aquí la referència a Sade, o, sense introduir-hi modificacions, abreujar o allargar la seva estada al pis. Contempla amb disgust, si és això darrer, la repetició implacable d’inspeccions i d’exàmens, de preguntes desconcertants i sobre tòpics que li semblen grotescos i sense interès, i aquest disgust és motiu que s’insulti per un afany de fer carrera que tantes humiliacions li val. La Pater, més que ningú, és objecte de les seves ires, no tan sols perquè depèn més d’ella que d’en Ciser, sinó per un temperament que l’esparvera una mica com a home. Que a tip d’excessos pugui ocasionar la mort del seu marit el trasllada amb el pensament a la botiga de fuster, on feien taüts, del barri de la seva infància, quan cada dia hi devia passar per davant amb una indigestió, com diu, de dades i de dates històriques, de fets que no eren allò que aparentaven, com sap ara, quan li consta que les intencions no sempre eren nobles, que darrera el gest heroic hi podia haver molta baixesa; li rentaven, doncs, el cervell. Qui sap si això no explica que hagi cobejat un càrrec, que sigui on és, aquí on pretén falsament que passa gana (cl. «dejuni anacorèticobligat») i que viu en un desert (cl. «Tebaida concentroburocràtica»), Li fa mal, en aquestes condicions, recordar la llibertat de la seva adolescència.

4.6

S’estranya retòricament de deixar-se influenciar per una soledat tan pregona, per una companyia/simpatia a la qual no correspon i que expressa amb un neologisme-maleta repetit, idea contradictòria que potser s’explicaria si la segona part de la frase fos una rectificació de la primera, cas en el qual hauríem de concloure que un o altre dels seus escarcellers s’ha mostrat amical amb ell, com de segur té ordres de fer en aquest estadi. Seguidament lamenta el vagabundeig del pensament que el priva de continuïtat en les idees o en qualsevol cosa que emprengui. Llevat d’una, que caldrà tenir en compte, puix que diu: cap projecte perfilat, fora d’aquest, ara.

4.7

Capitale de la douleur és el títol d’un volum de poesia publicat per Paul Éluard a l’editorial Gallimard, en plena puixança creadora del poeta, a distàncies siderals de l’avui de l’autor que fa del sexe la seva pròpia capital del dolor. D’un poeta a l’altre, seguidament és Eliot qui li procura un llenguatge que l’ajuda a expressar-se bo i que recusi l’home, gran dignatari d’una institució bancària, d’un model de civilització que Voltaire denuncià, com posteriorment ho han fet d’altres llibres, entre ells el Testament del Pare Meslier, que, al seu temps, fou molt llegit i del qual potser tingué coneixement mentre s’entenia amb alguna xicota adepta a l’experimentació, com suggereix la cita de l’Ananga ranga i que parli de contorsions. Contorsions, ens diu, de què ja no seria capaç ara, quan la falta d’exercici li ha desentrenat els músculs i, des de fa vint-i-set mesos, viu lluny de les noies «pregonament polpa», o sia dolces i receptives, potser fins i tot sexualment agressives, com ho han estat les que cita. Crida l’atenció que al costat de Teodora, Friné i la Sulamita, hi posi les fellemes del veïnat, però això ens aclareix que creu en la dona eròticament activa i pensa que, si més no en potència, totes ho són. La dona de l’inspector de clavegueres podria ser la Marquesa de Pompadour, casada amb un arrendatari de contribucions i doncs, per a l’autor, d’algú que es lucrava en una societat corrompuda. Abona aquesta suposició «el cadell arrapat a l’esquena», una altra al·lusió a la Companyia de Jesús, i la frase «filosofies de tocador», que aprofita un títol del marquès de Sade. És probable que el violent anticlericalisme d’aquest, junt amb el fet que senti passes a fora, el faci pensar en la Pater que ha estat majordona abans de casar-se i que l’anca, la línia de la qual subratllen els talons, es transformi en les de granota que menjava de jovenet, barrejant-hi magranes que li tornen a la memòria uns versos de Paul Valéry, autor també del poema «Le cimetière marin». Les «testes sobiranes» incideixen en el seu pessimisme i el fan desconfiar del futur. Que digui futurs des dels cistells capsatancats a quasi cantonada i la teva mirada antiga, en sortir, es relaciona evidentment amb d’altres frases obscures que ja hem retingut.

5.1

Raimon Llull, que feia taula rasa de tota una cultura clàssica per tal de fundar en principis independents una filosofia del cristianisme, és objecte d’una banalització quan l’autor introdueix el concepte de «simis a l’exili» que li permetrà degradar la criatura, caracteritzar-la per la confusió i contemplar-la a partir de funcions baixes i repel·lents, la darrera exposició de les quals són les ventositats que Venus (Wanda) fa explotar contra la boca de Sacher Masoch.

5.2

«Alavents de les gàrgoles»: relleus o baixos relleus que descriuen relacions bucogenitals o bucoanals; «les rases on torturen l’acusat»: referit als turments que infligia la Inquisició; «el copalta de la Restauració», etc.: l’aparença civilitzada que oculta la barbàrie; «la llista llarga i desueta», etc.: els sants potser a despit d’ells mateixos que, en principi humils, són venerats pels puixants. L’autor es revolta contra la inhumanitat i la mesquinesa que s’allarguen cap als temps moderns, sota els règims totalitaris que uniformen l’home, aquest dissortat home comú, o del comú, que ben just si té un lloc en les llegendes que senyoregen els grans, com Alexandre el macedoni, o en els versos dels trobadors que, per espirituals que es pretenguessin, no perseguien menys una satisfacció eròtica amb dames de qualitat.

5.3

Amb l’expressió «My lady», com sabem per la biografia, anomenava als disset anys una noieta de setze, de la qual aconseguí una lligacama i que li consentís unes quantes intimitats poc comprometedores, bo i que fos una xicota ardent, com assenyalen algunes expressions, entre elles «lasciuteral cisterna» (cisterna/úter lasciva). Aquest relatiu platonisme suscita una referència a Sòcrates i la seva muller, els quals suposa que, en privat («a recer de l’ull indiscret de les Parques»), s’entenien més bé que en públic. Que les parques siguin venjatives i, per tant, devoradores, ens val que el pensament de l’autor es desplaci cap a la que fou amant de Nietzsche i d’altres celebritats, una dona la conducta de la qual, sobretot en matèria sexual, s’avançava considerablement a la seva època. Era, en cert aspecte, una «llevadora de la nau del pensament», però «a la deriva, solcacrestes aiguaplenes amb els salvavides de recanvi», car espigolà entre les concepcions dels grans homes que freqüentava, sense quedar-se ben bé amb cap. Aquest «pensament a la deriva» ha estat també el de la humanitat fins que hom ha prescindit de la hipòtesi de Déu, que Laplace exposà com a innecessària davant de Napoleó (cl. «el gran criminal»), fill d’una mare llicenciosa els excessos de la qual, segons alguns historiadors que simpatitzen amb el freudisme, expliquen l’ambició que va portar-lo a encendre el continent. Sense aconseguir, d’altra banda, de bastir l’imperi amb què somniava, i d’aquí que, ens diu el text, Júpiter no raptés Europa.

5.4

L’autor referma la seva peculiar interpretació de la història, però es disculpa, com a home que és, que ara ja no es pugui fer responsable Déu de tantes calamitats com anomena, entre elles, en una barreja prou curiosa i impertinent, l’espionatge, la poesia de Tristan Corbière, el suïcidi, la inversió sexual que s’avergonyeix d’ella mateixa. Proust és de nou objecte de la seva atenció i ens ve a dir que la seva és una memòria que ho exhaureix tot, que deixa la taula neta, com al joc del «Cau» quan pots endur-te’n totes les cartes correlatives i fas pagar, encara, una penyora als companys. Però també hi ha el joc de «les penyores», al qual passa per associació; deu haver-lo jugat a casa de la dona que anomena tia i que li pagà els estudis; era una parenta llunyana, soltera i sense fills. El seu pare havia fet fortuna amb el comerç de fruites seques, i ara, quan el noi era un adolescent, vivia amb una senyora de companyia que ell qualifica de dida, potser perquè tenia les glàndules mamàries molt desenvolupades, com ajuda a creure que afegeixi «mugromamelluda», i una criada, servei aquest que es devia renovar sovint, ja que s’hi refereix en plural. «Ametlla ben tendra», referit als genitals femenins, és una imatge que sembla procedir d’un vers de Saint-John Perse, el qual diu: «et sous le naylon, l’amande fraiche de leur sexe». Els «plats amb restes de cadàvers» podria indicar que a la taula de la tia es menjava bé: caça, conills, pollastres, etc.

5.5

És un dels fragments més transparents del text. Un ocell s’ha estavellat contra la tela metàl·lica de la finestra quan ja falta poc per a l’hora de sopar; Ciser, que sol obrir-li la porta de la cambra, estrena pantufles cada cop que fa anys. «Figaboca» en lloc de simplement boca és la manera que l’autor té de dir-nos que l’home de vegades es lliura al cunnilingus amb la seva muller. S’inventa seguidament unes respostes que mai no ha fet a preguntes que no li han estat formulades, si bé sovint ha estat objecte d’altres que a primera vista poden sorprendre. Té al seu carceller per tossut (potser vol dir metòdic?), i ens assenyala que no sap res de les confidències que la Cònia fa a la seva dona.

5.6

Contrasta aquest bloc discursiu amb l’anterior. Com penedit d’haver-se mostrat tan intel·ligible, l’autor pretén ara acumular obscuritats, sense reeixir-hi del tot. Una lectura atenta mostra que s’està referint no pas al sant pare, sinó als eremites que eren temptats per visions de dones, a les provocacions de les quals es van poder resistir gràcies a la vida frugal que duien, alguns d’ells enfilats dalt de columnes i menant per tant una existència ben allunyada en tots els conceptes de la que observaven els monjos i copistes de textos sagrats, que ara i adés queien en el pecat de luxúria sense preocupar-se gaire de les conseqüències (cl. «condó foradat»!); allunyada també d’un món ordenat segons unes regles que poden ésser enutjoses i d’una doctrina de la salvació totalment burgesa. Les «noies Hoffmann» procedeixen d’un poema d’Éluard, i sota el llapis de l’autor es transformen en mestresses de casa que distreuen ocis i se senten absoltes per l’embrutiment de llur tasca. La transgressió a unes lleis socials s’assimila, en el text, a les trangressions a una gramàtica encotillada, però tampoc aquestes no són franques. Si ho fossin, com podria acceptar dos ordres pràcticament simultanis? Car no fa res més en cedir a l’«ull semàntic» del qual, alhora, renega en qualificar-lo de «nocturna nul·litat». Hi ha un inici d’esquizofrènia?

5.7

Com si hagués previst la pregunta que acabem de fer-nos, l’autor es vanta d’un desordre premeditat que podria ser el producte del xoc d’aquells dos ordres contradictoris, però es tracta, si de cas, d’una premeditació recent que ni ell, i no tan sols els papers, no contemplava en confiar-se als serveis. Torna a una descripció sumària del seu àmbit actual, i la veu del funcionari invisible, que té el caprici de titllar de seca, telescopia el seu pensament cap a les funcions religioses de la seva infància, alguna de les quals el fa admirar que hom pregués per la conservació de la vida d’aquells que creien en una existència personal posterior, com el mateix sacerdot. Quina mena d’existència, però? La frase que el Dante posava a l’entrada de l’infern és objecte d’una altra interpretació en col·locar-la a la porta de la tomba, i si bé no nega que pugui haver-hi senyals, pensa que les fabrica la voluntat col·lectiva de l’home, el qual, amb l’esperança del demà, sacrifica algunes de les seves potencialitats. Sembla, tanmateix, que hi hagi una ruptura de la coherència en introduir la frase «la poma multifacètica des dels drames edènics»; aquesta és una poma de despesa vital, no d’estalvi. Podem trobar-hi una certa explicació en la frase següent. Adam es compta «les costelles i els ous abans del coit instaurador», o sia que comprova la seva integritat abans de copular amb Eva. És, una mica, com si ho volgués tot, tal com fa, al veure de l’autor, el creient que institucionalitza formes religioses destinades a absorbir el pecat per no haver de passar comptes un cop mort. La poma, aleshores, serà multifacètica.

5.8

Si Adam «inventa» la generació, Onan fa la segona troballa en negar-se a ejacular dins del vas natural i deixar, doncs, que es perdi la semença; «inventa» el gaudi estèril. L’autor ho aprofita per recordar que no és precisament el gaudi solitari, tal com creuen molts, tots els «llops solitaris», o sia els adonats a la masturbació i que temen la fi del temps, quan vingui l’esperit sant; de fet, la immensa multitud sotmesa a la petitesa del viure quotidià i per a la qual el colom és la cagarada, un joc de paraules irreverent que s’adiu força amb el tarannà de l’autor. S’hi adiu, també, que fustigui encara la gent de guerra i de conquesta que al seu darrera deixa esteses inacabables de cadàvers o «muntanyes d’ossos entre el zero i l’infinit», al·lusió, aquesta, a través del títol del llibre de Koestler, als sistemes dictatorials.

5.9

Continua el judici iniciat al paràgraf anterior, reflexionant que el poder destructiu de les armes, convencionals o no, que manegen els grans imperis, no distingeix entre els «infants de lluna a quart ixent», o sia les criatures, i els vells, caracteritzats pel mot «menopàusiques», passant, és clar, per tots els qui es troben en el millor moment de llur puixança. Es veu, pel fet que ambicioni, o hagi ambicionat d’esdevenir funcionari, com el cronista que, instal·lat en un lloc no responsable, atès que no pot prendre decisions, del «gran ofici» o maquinària estatal, historiarà la catàstrofe generada per l’home, el qual col·labora, amb les seves guerres, amb la naturalesa que és ensems destructora i creadora, fal·lus procreador i dalla mortal arreu de la terra o de l’univers.

5.10

Llarga, parcial i relativament fosca referència a Sade, de la vida i de la mort del qual ens dóna un petit extracte, sense oblidar el policia encarregat de vigilar-lo, investigar-lo i detenir-lo; o l’enterrament, contravenint la seva voluntat expressa, en terra consagrada, com indica el curiós neologisme «consacatòlicograda» que col·loca una paraula com a falcó de l’altra o l’entrepana com en un sandvitx; o la relació amb la germana de la seva muller, la noia que, si de primer li mostrava antipatia, compartí després el seu llit; o la llegenda segons la qual la seva testa hauria fet cap, d’unes mans a d’altres, a Nord-amèrica. Que digui «sadulúcid» inclina a creure que avalora en molt el pensament de l’anomenat diví marquès. El «no paris, no paris» dels èxtasis carnals i de les flagel·lacions subsegüents de la cunyada es converteixen en el crit amb què s’anima a prosseguir la seva orgia verbomental, ara, tot de cop, decantada cap a una llarga frase, «els ulls de la cara de la boca de la veu que canta», etc., que proporciona ja un principi d’informació sobre d’altres fragments obscurs a desenvolupar, com ja hem dit, en una anàlisi posterior més aprofundida. A partir dels «mapamundis interiors» ens parla de les seves cobejances carnals, d’on remunta cap a la primera parella humana, de la qual és el llunyà descendent. S’expressa elegíacament sobre els canvis, obstacles i frenades atribuïbles a un «corpus» doctrinal, però aquell instint continua essent una fúria insolent que dura, car no és tan sols la carn qui vol, sinó l’esperit qui furga i no et deixa en pau; aquest mateix esperit que es desfoga en excessos verbals, ni més ni menys com feia amb Aristòtil, amb la diferència que ell, l’autor, no obeeix les lleis de la mateixa lògica.

6.1

«Sota colgat»: sota pal·li o tàlem, senyal de dignitat; «mítiques cabòries»: deformacions d’un contingut religiós. És així com es refereix al gran inquisidor Nicolau Eymeric, del qual té un fragment de manual a les mans. En un to de burla agra li demana hòsties, aquí equivalent d’exorcismes, per a les verges foradades per l’empenta del mascle, per als joves fornits que es lliuren a experiències eròtiques a «l’ombra del grans púbers», o sia dels sants varons obsessionats pels sexes molsosos (cl. «engonals grimniacis prop de l’espelunca» o, altrament dit: cova). Disposa dels capítols tercer i quart del text d’Eymeric, i que li hagin de fer de paper higiènic engega la cadena d’al·lusions sexuals que culmina en les primines o tegument extern de l’òvul. Per «dolors nefrítics fora de lloc» cal entendre escalfors vulvars que hom no gosava confessar i la manifestació de les quals s’atribuïa al mal funcionament d’altres òrgans. Aquesta hipocresia provoca un exabrupte, i la paraula mare el porta a la superiora, possiblement d’un convent «posseït», lliurada al furor uterí davant les monges frenades, quan ho eren, pel temor de la Inquisició. Amb l’expressió «de memòria plagiada» vol indicar-nos que l’esperit del sant ofici perdura, si bé es manifesta en altres formes. Segueix la descripció d’una làmina del llibre, d’on reculi un menut fragment del capítol quart, bo i qualificant de greixoses o repugnants les disposicions del Dret Canònic. La darrera part de l’oració vol fer-nos veure que aquells presumptes heretges, tan sovint perseguits més que res per les llicències carnals que es permetien, no eren gaire diferents de l’home i de la dona actuals que exposen llurs problemes als consultoris de revistes i de ràdios, tots ells víctimes dels impulsos genèsics.

6.2

Insisteix sobre la mateixa temàtica, assenyalant ara la polaritat de l’home a partir de «l’error sublim» o repressió religiosa que l’obliga a oscil·lar entre la insuficiència de l’innocent i la immoderació del pervers. Però l’«heura soberga i verdopixada», al·lusió prou clara a les làbia femenines que l’orina ajuda a humitejar, o sia el fet natural de la sexualitat, es dreça contra el concepte de pecat que maneja la casta sacerdotal, la qual, per una intransigència que falseja una doctrina primera, facilita la depravació. Una depravació que, sense aquestes elaboracions, no arribaria a la desmesura que caracteritza alguns personatges d’Huysmans en la seva obra La-bàs o, per l’altre extrem, als rigors d’una Sor Patrocinio i d’altres personatges que, amb motiu o sense, l’autor considera nocius, «consellers vitalicis a llargada de mort», i també «mortalicis fins a la resurrecció de la carn», o sia que engendren o són representants d’una mentalitat que els sobreviu i que si durava fins al final dels temps ens valdria el retorn a una societat que ha viscut inútilment una història. Nova cita de l’inquisidor, el qual acusa d’una doble moral.

6.3

El bloc arranca amb una blasfèmia, perquè ara ja no pot referir-se a l’inquisidor; ens priva de creure-ho que digui veu en «off», la que parla des de fora, invisible, i que de seguida, paradoxalment, es converteix en la força que summa (uneix) geminant per compendi (doblant d’una manera succinta), ànec o vulva (animal o humà), amb la intervenció activa de les segregacions vaginals que produeixen les anomenades glàndules de Bartholin, «insigne ministre de contrast» potser en el sentit que ens explica el motiu de les diferències d’humitejament o, més bé, que en algunes ocasions hi hagi sequedat i en d’altres lubrificació. La temperatura interior del sexe femení, que canvia, ens val «l’eina del funcionari» en la seva doble accepció de termòmetre i de membre viril que, diu malèvolament l’autor, ejacula fora del vas, o sia que practica el «coitus interruptus», costum que, amb una gratuïtat ofensiva, atribueix també a Sant Agustí.

6.4

S’afecta, en aquest fragment, un culteranisme conceptuós que, vagament, podria emparentar-se amb el de Góngora, citat a posta. En aquest llenguatge postís se’ns ve a dir que els qui llegeixen (Sant gustí) són gent fora de llur temps, morts vivents, persones que es creuen amb autoritat, privilegiats amb recursos, egoistes explotadors, benpensants per conveniència, etc. L’esment dels satèl·lits de Góngora, que situa a les aules (professors de literatura i alumnes que es deixaven seduir i potser eren objecte de burles) és interromput, una vegada més, pel taloneig de la seva escarcellera, que li suggereix uns quants comentaris ara ben poc culterans.

6.5

Acusa Eymeric d’engreixar-se espiritualment (així cal interpretar-ho encara que digui «bossa»; la paraula «gràcies» indica que no és un saquet per als pistrincs) amb els turments dels acusats pel Sant Ofici que mereix el favor dels papes, per a l’autor manses criatures d’aparença (cl. «antiquíssims corders») que manegen un poder terrible, el que els dóna que estiguin a «la banda sagrada del riu», o sia emparats per la divinitat. «Pentinacànems» al·ludeix la soga del penjat i, a través d’ella, tots els objectes destinats a la tortura que precedeix la mort d’aquells que se’n van amb la rialla sardònica dels condemnats.

6.6

Enllaça directament amb els darrers mots del paràgraf precedent. El teló de l’escenari on té lloc l’espectacle s’alçarà un cop i un altre cop mentre hi hagi ingenus que acceptin unes regles de les quals poden ser víctimes. «Filtracions d’alcova» ens dóna a entendre que molts cauen per haver-se confiat al company de llit, de vegades l’espòs o l’esposa, i la idea de la fornicació torna a engegar l’autor cap a un enfilall d’imatges amb contingut eròtic que a la fi, inspirant-se en la frase de Wilmot, elabora una seqüència centrada en la vulva virginal que hom desponcella on sigui que té ocasió de fer-ho.

6.7

També aquí és la frase que clou el fragment interior la que dóna impuls al bloc discursiu, en el qual «andrones afanalades» on hom podia desponcellar una noia susciten el record dels fanals trencats pels nois «adeptes d’Anaflist», és a dir, sota la protecció del déu dels masturbaires que després accediran a la «gaubança floriculturada», expressió que possiblement abraça els conceptes de virilitat i de pràctiques pròpies d’una determinada societat. No hi estarà conforme l’inquisidor, del manual del qual se’ns transcriu un paràgraf que, escassament relacionat amb el discurs precedent, fa que l’autor ens pugui dir que la innocència també pot ser una culpa, un pecat que castigaran els qui van acumulant poder, riqueses i honors i aconsegueixen dignitats en la «nostra santa mare infibulada», o sia l’església a la qual hom ha retallat els òrgans de la generació, una referència al fet que condemni el gaudi, com els pobles que procedeixen a l’ablació dels petits llavis i del clítoris de les noies priven a aquestes d’obtenir-lo. Els sefardites seran, en aquest context, els expulsats perquè no es resignen, els perseguits pels esbirros eclesiàstics que ocupen un lloc en una jerarquia contrària al principi d’igualtat que predica una doctrina obtinguda per sincretisme. Si tenim present que la frase «el pare de tots exclòs als textos del poeta», succeeix al mot «Ilombrígol», sembla raonable de pensar que per «pare de tots» cal entendre Déu i, per «poeta», el Buda. Però tampoc no podem deixar de banda que sigui una referència a l’obra del poeta català Pere Quart, «Allò que tal vegada s’esdevingué», on Adam, el pare de tots en l’ordre de la generació humana, es queixa de no tenir melic, puix que no és fill de dona.

6.8

Rèquiem inicial que inclou les monges que es reserven els confessors, els poetes destruïts pels crítics, els quals tracta d’estèrils, les velles glòries que els joves contemplen com un monument, sense que això els privi d’arraconar-les. Ho va aprendre, i oblidar, durant els seus temps de col·legial, quan el seu company es furgava el nas i una criada es desfeia del fruit que creixia en la seva entranya per obra, sembla, d’un sagristà que potser va llucar-la per primer cop a l’església, quan la noia sortia de confessar-se, i, abans que ella se servís del salfumant, va provar de fer-la avortar amb herbes. El mot «jungla» inclina a creure que la copulació o copulacions van tenir lloc en algun bosc, on la seduïda no tenia facilitats de rentar-se. De l’associació obligada amb aigua ens ve la introducció de la Pater que, en tancar-li l’aixeta de pas, l’obliga a torcar-se amb un full.

6.9

Per «reines de la mà esquerra» cal entendre les favorites que han tingut alguns reis i per «grans herois castraires» els sants barons solitaris que, faltats de dones, han hagut d’acudir a la masturbació en moments de feblesa. En fa una justificació de la pròpia activitat que, si d’una banda considera una mena de caiguda (cl. «davallada al simi»), de l’altra introdueix com un acte no faltat de bellesa (cl. «Verd alçaprem d’olivera») i destinat a perdurar (cl. «fulla perenne»). Ens diu l’hora, les quatre de la tarda, i la circumstància: quan la Pater, sola, escolta la televisió i en algun lloc raja un safareig la remor del qual el fa pensar en els ocells que acudien a la finestra de la sala on feien classe, a la primavera, quan el noi Grau i ell mateix es transformaven en adults i, potser a favor d’alguna lectura, discutien l’edicte de Constantí I, l’any 313, que posava fi a les lluites religioses d’aquell temps. L’amistat, però, probablement ja començà anteriorment, en ocasió de visitar una llibreria de vell on l’amo els parlà de l’obra de Josef, l’historiador jueu. Mentre escriu, la Pater ha acudit silenciosament a espiar-lo, però ell ha notat la seva presència; fora, mentrestant, l’aigua del safareig no para de rajar.

7.1

Demana ací una treva a la Pater, que nit darrera nit, escandalosament, el fa assistir als seus gaudis repetits; la vol exhausta per tal d’estalviar-se l’excitació que li procura i poder lliurar-se als seus «encontres contextuals», expressió amb la qual és de creure que caracteritza el seu papalloneig entre referències literàries i històriques que, d’altra banda, no limita a l’avui; al·ludeix una habitud del seu esperit en fer-lo remuntar a una època de formació, quan encara eren «dolços els nodriments terrestres», com diu servint-se d’un títol d’André Gide. Reconeix que cada descoberta que feia era una repetició, però també expressa la seva creença en el poder de creació que conserva la realitat en permetre una infinitat d’opcions que la mateixa reiteració d’unes dades facilita.

7.2

Adolescents i vells (cl. «brosta verda» i «llenya encara ensabada») cremen amb el mateix desig que apaivaga la dona, femella/mare que ja ha donat satisfacció a l’infant que alleta. Es veu com creix, interessat pel sexe, arrossegat per una ànsia devoradora de coneixements, per una curiositat que tot alimenta, sense excloure els temes transcendents o tinguts per tals, que exposen «els ginecòlegs de l’eternitat», o sia aquells que tenen solucions perennes i ben ordenades, d’expert: funcionaris que es perden entre ordres i reglaments, polítics que atien les masses amb falses promeses, sacerdots en possessió d’una doble moral.

7.3

Perífrasis i fragments distorsionats dels versos de Saint-John Perse, poeta i diplomàtic que l’autor deu haver llegit abundantment i que tan aviat sembla que rebutgi com que accepti. Potser és d’«Anabase», on és dit «les filles urinaient en écartant la toile peinte de leur robe», que procedeixen aquestes dones que orinen «als vessants dels turons i a les arbredes», «sota el pont del riu», «contra els mollons del camí». Que ho facin peudretes el posa davant del sexe obert d’on no tan sols brollen orins, sinó el poema de la seducció eròtica al qual hom es lliura fervorosament (cl. «la lírica amb èxtasi d’esperit sant»), però no és això que reté, ara, car de seguida ens parla de l’ús que la dona pot fer d’aquest desig i de com se’n serveix per integrar-nos a un ordre convencional del qual ella és la primera víctima; el sexe, talment un objecte, esdevé un article més de consum. D’altra banda, la superficialitat de la informació sexual i el valor de mercaderia que la societat burgesa dóna al sexe afavoreixen l’augment de la prostitució i de les malalties venèries.

7.4

El tema es desvia cap als moviments d’alliberament femení, dels quals escull, per la seva radicalitat, l’organització posada en peu per Valérie Solanas i coneguda amb el nom de Societat per al Capament dels Homes. Potser perquè no hi ha dubte que, si aconseguís el seu propòsit, les dones s’haurien de fer lesbianes, cita a continuació la Gertrude Stein i la seva secretària/amant Alice B. Toklas, en nom de la qual la novel·lista publicà una autobiografia escrita durant la seva estada a París, «que bé val una missa», com va dir Enric IV en acceptar de convertir-se al catolicisme. La cadena associativa conversions — guerres religioses — morts — cementiris, ens duu a Lautréamont, objecte, si no de contrabans, de canvis de tombes que han fet perdre la pista del seu cadàver. S’hi refereix amb la frase «fou testimoni apassionat de les orgies divines», en atenció a un dels cants del seu poema en el qual el creador perd un pèl en el transcurs d’una disbauxa. Hi ha un pas de Ducasse a Rimbaud i és del seu «Vaixell Ebri» que procedeix la inspiració de les ratlles següents del text, on després introdueix els «metuentes» o «semonemois», és a dir, aquells que als inicis del cristianisme s’avenien al monoteisme, sense per això creure expressament en Jahvè, al·lusió poc clara, tal volta, a la fi de l’home Rimbaud.

7.5

El fragment comença, en aparença, amb uns exercicis de «cadavre exquis», de procedència surrealista, però l’abandona aviat en ensopegar amb una medicina de les anomenades paral·leles que, pel que sembla, no mereix les seves simpaties. Hom diria que l’assimila a una mena de superstició mundana, si és permès d’expressar-se així, com superstició hi ha, si bé religiosa, en el costum de beneir els aliments per Sant Blasi. Ho relaciona tot amb un món, o amb un tipus de societat, on abunden els pobres d’esperit, els conformistes, els malalts mentals, els sectarismes, els set-ciències curts de vista, l’engany, la violència que hom desvia cap a activitats que la satisfan delegadament…

7.6

Se les emprèn, i reincideix, contra els salvadors que ho tenen tot apamat i volen imposar ordres rígids fundats en morals tan dubtoses com ho podien ser les de les dones que van jaure amb el rei Salomó o ho són les de les noies que venen llurs favors al primer que es presenta. Sembla, però, que s’adoni de la insuficiència o parcialitat de la comparació i hi afegeix l’home sempre pendent del fal·lus que busca la quantitat i no la qualitat. L’«esma infantil» és una manera de parlar d’uns certs pressentiments, d’unes intuïcions basades en l’observació de coses que en família se silenciaven, i, de fil en agulla, recorda casos de noies prenyades per ignorància de tots dos; potser havien llegit manuals on se’ls donava una informació sobre els mecanismes de la reproducció, però no aprofundien prou en la matèria ni tenien en compte, a l’hora de donar consells, les circumstàncies en què els amants es lliurarien al coit. Parlaven a gent que se n’anava al llit després de fer tot de preparatius, no a les parelles fogoses que improvisaven en «els vespres molls com un drap de butxaca», o sia dominades per una pruïja incontenible. És aleshores que no queda altre recurs que acudir a l’avortadora o, de cara al demà, a un professional que els esterilitzi. És pertinent, doncs, que aquí citi Elenski, xamberlà de la cort de Rússia a cavall dels segles XVIII i XIX i membre de la secta dels castrats. L’autor comenta, a la seva manera, que hom pot ser partidari de la castració, sense cap mèrit, quan ja ha desaparegut bona part del vigor sexual i és insuficient la producció d’espermatozous; és quan ja et queden, únicament, els problemes de la pròstata.

7.7

Expressa la seva certesa que els funcionaris, els inspectors inclosos, estan al corrent de ben poques coses i que simular que ho saben tot no fa més que revelar llur sobergueria de buròcrates que acompleixen allò que els manen i ajupen l’espinada davant els superiors; els dóna una suficiència de superfície seure darrera una taula i disposar de personal subaltern. Ho aplica també a l’home del telèfon i fins a en Ciser i la Pater, que no tenen secretàries. No pot evitar, amb la frase «rectilment dinàmic al recte receptiu de la Pater», unes al·lusions a pràctiques de les anomenades contra natura que li tornen a la memòria Sade, els seus empresonaments successius, l’actitud del seu fill interessat a fer desaparèixer els originals de l’erotòman. És conscient, d’altra banda, que s’està delectant en aquestes matèries i que ni les abandona encara que vagi d’un personatge a l’altre, d’una pràctica a l’altra, o, com diu, «d’un castell a l’altre», conforme al títol d’una obra de Céline en els textos del qual abunden les procacitats i les expressions de caràcter excrementici ja des del seu primer llibre, Voyage au bout de la nuit, o al capdavall de l’ànima, com interpreta l’autor. Després d’al·ludir un episodi de la vida el marquès que el duria novament a la presó, el text ens trasllada al món de les tortures policials que succeeixen les que practicava la Inquisició.

7.8

Sota «l’espuma dels dies», expressió manllevada a Boris Vian, a la qual l’autor dóna el sentit de manifestació exterior de convivència, hi ha l’enemistat dels homes, dividits en classes o categories, com fa evident en escriure «perquè siguis doble i l’altre senzill». És dels privilegiats o dominadors que pretén bastir una imatge tan poc falaguera. D’un temor essencial arranca, al seu veure, la necessitat d’imposar-se, sense que ho justifiqui cap diferència de natura. El bloc discursiu incorre, com en d’altres fragments, en contradiccions i paradoxes de superfície que revelen d’una manera prou clara que l’autor, en redactar aquestes pàgines, ha acollit corrents de pensament diversos sense aconseguir sempre la síntesi que és el resultat de la coherència.

Cal ara que tornem, per mirar-nos-les de més a prop, a aquelles expressions o frases que es mostraren rebels a una primera anàlisi. Prescindint de la primera que hem trobat a 1.3, la companyia, també per ells imprevista, dels intrigants, de la intrigant, i satisfactòriament aclarida per 1.4, ens queden les següents, que transcrivim in extenso:

Retindrem tan sols allò que sembla significatiu un cop les diferents proposicions s’han il·luminat entre elles.

Cal fer observar, en primer lloc, que a 1.9 la veu canta sota la gàbia, mentre a 3.3 se’ns diu que la cançó procedeix del pati, concepte que es repeteix a 3.5, on s’afegeix paret amunt, tela de galliner en fora, una expressió que, a 4.3, es converteix en al fons de la cisterna. Tot plegat sembla prou consistent: l’autor té, a l’habitació, una finestra protegida per una mena de gàbia feta de tela metàl·lica de galliner; la veu canta sota, al pati, assimilat a un fons de cisterna per la seva profunditat i per la distància relativament escassa que hi ha entre les parets per on la veu s’enfila. L’autor, doncs, SENT UNA NOIA QUE CANTA AL PATI DE LA CASA.

En segon lloc, tenim l’expressió criatura cistellera de 2.6, i una altra d’equivalent, a 4.7, on diu des dels cistells capsa —tancats a quasi cantonada—. Ara bé, per 2.6 sabem sense cap mena de dubte que la criatura cistellera és la que canta, o sia que totes dues són una i la mateixa noia, la qual, seguint ara 4.7, deu treballar o tenir botiga del ram prop d’una cantonada, en algun carrer del barri. Se’n segueix que l’autor no tan sols sent una veu de noia que canta al pati, sinó que SAP QUI ÉS.

Dues altres expressions, a 4.7 i a 5.10, on es diu, respectivament, la teva mirada (…) en sortir i encara que els ulls (…) defugin a l’entrada (…) l’escarceller que em segueix, ens indiquen que l’autor s’ha trobat amb la noia en sortir de casa o en entrar-hi en ocasió del seu passeig setmanal. Es pot afegir, conseqüentment, que a més de sentir-la cantar i de saber qui és, LA CONEIX.

I, per acabar: la frase de 4.6, cap projecte perfilat, fora d’aquest, ara, que podria ésser perfectament innocent, sense cap relació amb el context que examinem, adquireix tot el seu sentit en relacionar-la, com és inevitable, amb la de 4.7, on l’autor confessa que imagina futurs des dels cistells, etc. La conclusió que s’imposa és aquesta:

HI HA EN CURS UN PROJECTE D’EVASIÓ AMB L’AJUT DE LA NOIA.