Escric davant de la màquina

L’autor i la seva obra en conjunt

—El nen Manuel de Pedrolo, nascut a l’Aranyó el 1918, com recorda la seva infantesa a Tàrrega?

—Tot i que he viscut en un ambient de pagesos i comerciants, l’ambient familiar era ben diferent. El meu pare era advocat —tradició familiar— i la meva mare procedia de família botiguera… Em tenien molt lligat a casa, però aviat vaig descobrir que bonic era fer campana i córrer per Sant Eloi. Era una mica reclòs en mi mateix, potser més introvertit que ara… Llegia molt, a casa hi havia una bona biblioteca!

—«De Pedrolo» implica una aristocràcia congènita? Literatura hereditària?

—No te’n fiïs pas, del nom. A casa, d’aristòcrates, res de res. Sembla que un avantpassat meu fou ennoblit per Carles II. La família ve de Pedrola, que és un poble d’Aragó… Al segle XVII hi ha un Miquel Pedrolo, carmelita, que va escriure un llibre que es deia Descubrimiento de los tesoros y riquezas que Dios tiene escondidas en las Indias de su divino cuerpo y purísima sangre. I un oncle seu, Joan Pedrolo, un altre que es deia: De potestate clavium. No et semblen divertidíssims, els títols?

—Véns a Barcelona als 17 anys amb la clara intenció d’estudiar medicina…

—Sí, jo sempre dic que si no hi hagués hagut la guerra, hi hauria un Pedrolo metge, probablement psicoanalista. La guerra m’ho va frustrar tot. Vaig fer de soldat d’artilleria, però no disparàvem cap dels tres canons que teníem perquè estaven rovellats. Era sanitari d’artilleria… Quan van manar els nacionales, ens van depurar, i tant! Em van enviar a Valladolid, com a una bona pila de catalans. A fer de soldat un altre cop, au!

—Després ve la postguerra, un llarg rosari…

—De Tàrrega cap aquí, de pensió en pensió, fent molts oficis: en una agència de publicitat, en una oficina d’assegurances, traduint novel·les de l’oest, corregint l’estil de Corín Tellado… Fins que vaig entrar com a assessor editorial a l’Albor, de Ferran Canyameres, no vaig fer una feina relacionada amb el que m’interessava.

—No et desesperaves?

—Sempre he estat estoic. Ho resistia.

—Anem per l’obra. Com et va agafar, la febre literària?

—Als setze anys ja vaig escriure una obra de teatre en col·laboració amb un altre, que vam estrenar a Tàrrega. Una proesa. Sempre he pensat que escriure és, sobretot, una aventura.

—Cinc volums de contes i narracions recullen tota la teva producció en aquest camp. Com te’l planteges, el conte?

—En un principi el feia per entrenar-me. El conte és un projecte més modest que la novel·la. Després, potser no m’omplia prou. N’he seguit fent, això sí… Potser una de les raons que el deixés de banda fos que em sentia còmode, massa i tot, escrivint-lo.

»Malament rai, quan passa això.

—I el teu teatre, classificat «de l’absurd»?

—Un gran fracàs. No vaig poder arribar al públic. La meva falta va ser creure que m’entendria el públic unes obres que havia fet per defugir les ires de la censura. Però em vaig adonar que el públic no era pas més llest que la censura… Els personatges eren simbòlics, així com les situacions, de vegades els crítics me les mal interpretaven.

—Parlem dels crítics. Corcons?

—No en tinc gaire bon concepte. Ser crític és molt difícil en un país com el nostre, on tots ens coneixem i tenim simpaties i antipaties personals. La majoria dels crítics es queden en un nivell prou superficial de lectura. De fet, a mi no em preocupen els crítics; m’interessen els lectors. Tampoc no m’amoïna la immortalitat. Penso, d’altra banda, que l’escriptor no és una persona que s’hagi de fer veure, ni ha de perseguir medalles ni menys encara homenatges. Prou que em va costar d’acceptar el Premi d’Honor.

—Tens la fama de no fer-te veure mai en els ambients de la nostra «cultureta»…

—Tot això de les presentacions, homenatges, etc., és un joc social d’una classe determinada, no ens enganyem. A mi em preocupa l’obra. Penso que la vanitat, a l’escriptor, li fa molt de mal. Engreixa l’ego. Aquesta meva actitud de «quedar-me a casa» obeeix al fet que, si et deixes anar en aquest joc, ja no podràs tornar-te enrere, perquè sempre hi ha un precedent. Per què he de ser un «personatge» si l’únic que faig és destrossar-me? Vaig deixar aquesta «vida pública» fa vint anys. Tot i que de vegades em dol, perquè m’agradaria anar als instituts i escoles on els alumnes han llegit llibres meus…, però no puc sentar precedents ni discriminar… La veritat és que no m’hi sento bé, en aquest joc social de què parlàvem. Humil, no ho sóc, i no vull ésser vanitós, però no tinc vocació de vedetisme: escric davant de la màquina. I prou.

—Parlem de la teva producció novel·lística. Immensa. Fugies del teatre en un principi, i et refugiaves en la creació novel·lística?

—Hi ha un fet evident: el lector de novel·la llegeix en solitari, en canvi el teatre es corporalitza davant d’un grup, té un impacte social. El meu teatre és més ideològic i vaig servir-lo, com et deia, amb un llenguatge abstracte i simbòlic. Volia incidir en la gent i, com que no vaig aconseguir-ho, vaig plegar.

—Però no em diràs que amb la gran quantitat de novel·les que has escrit no influencies la gent!

—Molta gent només pesca coses anecdòtiques, per desgràcia. Algú em preguntava, quan havia llegit Totes les bèsties de càrrega, si la mare era Catalunya. Imagina’t! Si alguns ja no pesquen això, què agafaran! Jo prou que busco fer reflexionar la gent, però no ho aconsegueixo gaire. Per exemple, els articles que faig de tant en tant a l’Avui em valen una certa correspondència. Doncs m’adono que sovint no m’entenen, els lectors. I més clar no puc ser. De vegades m’interpreten gairebé al revés. Si amb això, que és tan senzill, ja hi ha desconcert, què ha de passar amb la novel·la? Sempre he estat pessimista sobre la influència que pugui tenir un escriptor sobre el públic.

—El cicle Temps Obert és força ambiciós. A què respon?

—Amb aquesta sèrie de novel·les he aconseguit el meu doble objectiu: descriure unes accions simultànies i excloents («si no hi hagués hagut la guerra, jo seria psicoanalista») i aconseguir a través de novel·les realistes una irrealitat de conjunt. Cada novel·la té la seva entitat i és realista. Però el resultat és que crea un conjunt narratiu irreal. Com que això és una paradoxa i a mi m’agraden les paradoxes, doncs endavant!

—Com et neix, el fil d’una història novel·lesca?

—Cada vegada procuro fer una experiència nova o, partint d’una experiència vella, introduir-hi un altre matís. Hi ha novel·les que he improvisat en un mes i d’altres les he gestat durant anys. I n’hi ha d’altres que he escrit perquè «s’havien de fer». Així, Un amor fora ciutat, que prou el vaig suar, el vaig fer perquè l’homosexualisme tenia una incidència social de la qual valia la pena de preocupar-se. Vaig escriure’l des d’un punt de vista psicoanalista. És com un haver d’escriure segons les necessitats dels altres… En canvi, en Procés de contradicció…, m’hi trobava molt bé. El món, diguem-ne màgic, o religiós, sempre m’ha interessat com a objecte d’estudi. I el món dels dogmes, dels contradogmes que es tornen un altre dogma allí on prospera l’«heretgia». I també la hipocresia que el mateix hipòcrita ignora.

—Tu que tant has fet servir les paraules i et queixes que et mal interpreten, com veus les consignes d’aquesta nostra societat?

—La gent matisa les coses a la seva manera i al capdavall tothom s’acontenta amb tot. Hi ha moments en què no ens entenem amb les mateixes paraules; és el que et deia dels meus articles al diari… Es juga amb els mots, les expressions, la gent hi cau, i a la fi ja no saps què vol dir res. Hi ha com un optimisme esfereïdor, amb això de les paraules-consigna! Mai no m’ha agradat la frase del president Companys «Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a vèncer!». Què vol dir, aquest darrer verb? Si mai no hem vençut, collons! No ens enganyem…, per aconseguir una victòria cal veure les coses clares. Ho hem de fer tot. Si no encarem cruament amb una realitat, la lluita només pot ser fictícia.

Maig de 1980.