—Se’n recorda, doncs?

—Sí, sí, molt bé. Però ell em va dir que es deia Xavier Casanova.

—És el nom que va donar a l’amic que me n’ha parlat. Es van trobar precisament aquí, a la granja. Sembla que ja fa una setmana.

—Va ésser dilluns passat. Aquest senyor, l’amic de vostè no se’n va adonar fins al cap d’una estona, quan ja s’havia assegut al taulell. Va ser llavors, quan es va girar, que el va veure.

—Diu que el va conèixer de seguida.

—O s’ho pensava, perquè ho va negar, que fos en Xavier Torrents. Ara, això sí, el seu amic semblava molt sorprès i fins i tot va preguntar si no era de Mollet, però el seu fill, vull dir, el jove aquest, va contestar-li que ni hi havia estat mai. Després va contar-me que era de Mataró.

—No acabo d’entendre que tingués aquesta confusió. De nom en pots adoptar un altre, però hi ha la cara, la fisonomia… És clar que han passat nou anys i, en nou anys, la gent canvia.

—No troba estrany, vostè, que no els hagi donat mai notícies, si és de debò el seu fill?

—Una mica, sí. Però no sabem què pot haver passat.

—Va desaparèixer durant la guerra?

—L’any trenta-nou. Ens van dir que havia mort, però mai no hem pogut saber res amb certesa. Molts dels que aleshores van passar per morts després han reaparegut. Potser per això no hem perdut mai l’esperança. El que trobo més curiós és que, a més d’assemblar-se-li, tingui aquesta petita cicatriu a la barbeta. La hi va fer un resquill de metralla, l’any trenta-vuit. Seria massa casualitat.

—Sí que fa pensar, això, però encara que fos ell, no sé en què el puc ajudar, jo.

—Se’ns ha acudit que podia tornar, o que potser es va trobar amb algú altre, aquí…

—No. El primer dia…

—Va venir altres vegades, doncs?

—Sí, l’endemà mateix. Aquell dia, dilluns, quan l’amic de vostè se’n va haver anat, vam parlar una mica, ell i jo. Des de la seva taula, on berenava, em va dir: quin enfadós! Perquè va ser molt insistent, aquest senyor, sap?

—Sí.

—Jo li vaig somriure, allò…, per amabilitat, perquè tens el costum de quedar bé amb els clients…

—Sí, digui, digui.

—Després, quan em va pagar, mentre li tornava canvi d’un bitllet de cinquanta, va afegir que al mercat hi havia molts ases que s’assemblaven, i tots dos vam riure una mica. Em va dir que tenia un riure alegre i simpàtic.

—Sí.

—Va encendre una cigarreta, recollí els diners i se’n va anar. Jo, és clar, em pensava que no el veuria més. Aquí cada dia entra i surt molta gent que ja no torna, clients de pas… Els qui tornen sempre solen ser els mateixos, sobretot persones del veïnat. A ell no l’havia vist mai.

—Però va tornar.

—Si, l’endemà. El vaig reconèixer de seguida, perquè tinc bona memòria i, després, el seu fill és un xicot…, bé, el vaig trobar agradable…

—Sempre ho ha estat.

—Es va asseure al taulell, on hi havia dos altres clients que anaven plegats. Vam fer alguns comentaris i al cap d’una estona em va preguntar com em deia. Li ho vaig dir: Marta. Ell em va contestar que es deia Xavier i jo vaig riure en fer-li memòria que ja ho sabia del dia abans. Llavors es va interessar per la meva hora de sortida. Hi estic acostumada… En un lloc com aquest, sempre et trobes algun xicot o altre que té ganes d’acompanyar-te. Jo, en general, ni els contesto. A ell, però, després d’haver parlat una mica, no el podia pas deixar sense resposta. Li vaig dir que plegava tard. Em va assegurar que no hi feia res, que disposava de temps i que li agradaria de veure’m. Jo m’ho vaig prendre rient, sense dir-li ni sí ni no i ell ja no hi tornà a insistir fins que se n’anava. Llavors, com qui no hi toca, em va preguntar què entenia jo per molt tard. Li vaig contestar que sortia a les nou. Ell va somriure i va deixar la granja, sense afegir res més.

—Va venir?

—Si… No n’estava gaire segura, jo, que ho fes, perquè també n’hi ha que sembla que només tinguin ganes de fer-te dir que sí i ja no hi tornen a pensar. Ell, però, va venir. No es va quedar fora, sinó que va entrar quan faltaven deu minuts per a l’hora. Hola, Marta!, va dir. En aquella hora, no hi havia ningú i jo, com si fos un client ordinari, vaig dir-li que tancaria d’un moment a l’altre. Això és el que espero, em va contestar. Quan va arribar el senyor Enric, l’amo, li vaig donar a entendre que més valia que m’esperés al carrer, i vaig tancar. Perquè el senyor Enric i jo havíem de passar comptes. No vaig sortir fins a un quart de deu, una mica més i ell, de seguida va preguntar-me si no volia que sopéssim plegats. Em va sorprendre, això i en Xavier, que ho va veure, va reconèixer que ja sabia que aquí els costums eren uns altres, però que ell venia de fora i feia molts anys que no havia estat a Barcelona…

—No va dir quants?

—No, ni se’m va acudir de preguntar-li-ho. Vaig deixar, només, que m’acompanyés fins a casa. Ben just vam passar vint minuts plegats. Com l’endemà, perquè també va venir a esperar-me. Tornà a parlar de sopar i, en repetir-li que no, volia que féssim el vermut. Però, a mi, m’esperaven a casa. Llavors em va preguntar quin dia feia festa, i li vaig dir que l’endemà, però que no sabia si podria sortir. Es va creure que era una excusa i insistí una mica. O més d’una mica. Fins que vaig cedir. Vam anar a un cinema d’estrena, on feien una pel·lícula que jo tenia ganes de veure, i després a ballar. A quarts de deu va acompanyar-me fins a la porta de casa, ens vam dir adéu fins l’endemà i…, l’endemà ja no el vaig veure. No ha tornat més.

—No ha telefonat, tampoc?

—No, res.

—I, és clar, vostè no sap on vivia…

—Al carrer de Joaquim Costa. Ho sé perquè jo visc a la Ronda de Sant Antoni i ell em va dir que s’estava molt a prop, però el número no me’l va donar. O, si ho va fer, no m’hi vaig fixar.

—No es pot pas dir que serveixi de gaire. És llarg, aquest carrer.

—Sí, ja ho sé.

—I vostè no el va veure mai amb ningú?

—No. Es comprèn…

—Si no és que me les emprengui de casa en casa… No, no pot ser. I no té cap idea, si era amunt o avall…?

—No… Calli! Potser sí. Ara que hi penso, recordo un detall. No sé si l’ajudarà.

—Digui.

—Aquella tarda que vam sortir plegats, estava tot empipat perquè duia una taca a l’americana. No era gaire grossa però es veia força. Era una taca de tomàquet… Diu que en sortir de casa seva, va ensopegar amb un noi que arrencava a córrer amb les mans plenes de tomàquets que, segons sembla, havia pres d’un caixó que hi havia a la vorera a la porta d’una botiga de verdures i que n’estava ple.

—Va dir això? N’està segura?

—Sí, sí, d’això sí.

—La verduleria aquesta devia estar al costat mateix de l’escala de la casa, doncs…

—Aquesta és la impressió que em va fer. Li servirà?

—Ja ho crec! I molt…

—Millor… No sap com me n’alegro!

—I jo com li agraeixo, senyoreta…

—A veure si ho troba.

—Ho provarem… Quant li dec?

—Cinc seixanta.

—El senyor Xavier Torrents?

—Torrents? No, s’equivoca.

—O el senyor Xavier Casanova…

—No, tampoc.

—N’està segura?

—Sí; no és aquí.

—Qui hi ha, Maria?

—Un senyor que pregunta per un tal Xavier Torrents.

—No hi viu ningú, aquí, que es digui així.

—És el que li deia…

—Senyora, senyora! Podria parlar un moment amb vostè?

—Però si… Senyora, la vol veure.

—Ja vinc. De què es tracta, senyor?

—Buscava un tal Xavier Torrents, o Casanova. M’havien dit que vivia en aquest pis.

—L’han informat malament…

—És un xicot d’una trentena d’anys. Alt, bru, amb una petita cicatriu a la barbeta…

—No…, no tinc ningú que sigui així.

—Un noi que venia de l’estranger, sembla…

—No, li dic que no.

—Bé, perdoni, doncs… Potser m’he fet una mica insistent però és que sóc el seu pare, sap?, i…

—Ah, el seu pare…! No tens res a fer, Maria?

—Sí, senyora…

—Entri, vostè.

—El coneix, doncs?

—Sí, el conec.

—Gràcies a Déu! M’he passat la tarda preguntant…

—No tenia la seva adreça?

—Sabia que vivia per aquí, però no ben bé on. És a casa, ara?

—No, no hi és. És que ara ja no viu amb nosaltres. Hi va estar només cinc dies. Abans d’ahir se’n va anar.

—Ah! I vostè, és clar, no deu saber on…

—No, això no.

—Ni si encara és a Barcelona?

—No sé res.

—O no m’ho vol dir? De primer no el coneixia…

—Faci-se’n càrrec, senyor… Jo no sabia que vostè era el seu pare. Tenia ordres de negar que hagués viscut aquí.

—És que va fer potser alguna cosa que…, que no havia de fer?

—No ho sé. Només puc dir-li és que una nit, ja tard, el meu nebot el va portar a casa i em va recomanar que no declarés la seva presència. Ni el seu nom no em va dir. Si sé que es diu Casanova és per pura casualitat.

—I no la va estranyar, a vostè, aquest misteri?

—Sí i no. En Valentí em va assegurar que només era qüestió de dos o tres dies, que el seu amic passava per un moment difícil.

—És el seu nebot, aquest Valentí?

—Sí.

—Ell sí que deu saber on és…

—No en tinc ni idea.

—I no em pot donar la seva adreça? La del nebot, vull dir.

—Viu amb mi.

—Ah!

—Però ara no és a casa. Quina hora és?

—Un quart de vuit.

—No pot tardar. Cap a les vuit sempre és aquí.

—Potser podria esperar-lo, doncs…

—Bé… Passi al menjador.

—Diu que m’esperava?

—El senyor Valentí?

—Sí, sóc jo.

—Permeti que em presenti: sóc Maurici Torrents.

—Vostè dirà…

—Per la seva tia sé que vostè coneix el meu fill. Crec que ara es fa dir Casanova.

—Sí, però… Vingui, més valdrà que parlem a la meva habitació…

—Gràcies.

—Segui… Hi ha una cosa que no acabo d’entendre: com l’ha pogut identificar, si ell ha canviat de nom?

—Li seré franc. Me’n va parlar un veí del poble que el va veure. Em va assegurar que era ell. Suposo que vostè m’ho podrà confirmar.

—No. Entengui, jo el seu fill, si és realment el seu fill, no el conec gaire. Vull dir que en sé ben poca cosa. L’any quaranta-tres ens vam trobar a França i llavors ja es deia o es feia dir Casanova.

—Podria haver canviat de nom en passar la frontera… Era fàcil.

—Si, ho era, i per això no vull negar que pugui ser ell. Però tampoc no puc assegurar res. A França vam estar…, com li ho diré…?, estretament associats, m’entén?

—Sí, em penso que sí.

—Ara, si es deia Casanova o Torrent, mai no m’ho va confiar. Després, l’any quaranta-cinc, jo vaig tornar. No l’havia vist més fins ara fa una setmana.

—Va venir a trobar-lo?

—No, no ben bé. El fet és que es va posar en relació amb mi i jo el vaig dur a casa. No sabia on anar, de moment.

—Podia haver vingut al poble, amb nosaltres. Hauria estat el més natural…

—Què vol que li digui? Buscava un lloc on passar uns quants dies sense… En un mot, volia un refugi.

—Bé…

—Em va assegurar que seria cosa de pocs dies. Havia de posar-se en contacte amb una persona que no podia localitzar. Es veu que era fora ciutat.

—Entenc.

—I ja no puc dir-li res més, només això, que se’n va anar ahir.

—Però vostè deu saber on…

—Comprengui que en Xavier ha entrat d’amagat al país. Ja corria un risc amb això de dur-lo a casa. No hi havia cap necessitat de córrer el de saber on se n’anava, en deixar-nos… Hi ha coses que més val ignorar-les.

—Però sí que deu saber què ha vingut a fer aquí.

—Tampoc. Ni ell em donà explicacions innecessàries ni jo vaig fer-li preguntes. No el podia ajudar en res, jo.

—Necessitava ajut, doncs?

—No ho sé, és un dir…

—Però quan vostè ho diu…

—No. Em puc imaginar el que sigui, però no sé res, absolutament res, dels motius del seu viatge, ni si té la intenció de quedar-se o si se n’ha d’anar a l’estranger, ja ho veu!

—Però vostès, aquests dies, devien parlar. Pot haver deixar escapar alguna paraula…

—No, res.

—I tampoc no coneix la persona amb la qual s’havia de trobar?

—No, tampoc, no l’havia vista mai.

—Ah, la va veure, doncs?

—Bé…

—No m’ho negui…

—D’acord, sí; la vaig veure.

—Sabrà on viu.

—No, això no.

—On es van trobar, doncs…

—És possible. Però no sé si tinc dret de dir-li-ho. Al capdavall com puc estar segur que vostè és de veritat el seu pare? Entengui’m…! No és que dubti de la seva paraula. És que vostè mateix no ho sap.

—En el fons, em penso que sí.

—Ni que sigui així. Reflexioni un moment. Si en Xavier l’hagués volgut veure, l’hauria vingut a trobar. Si no ho ha fet, és que deu tenir les seves raons.

—Però és que en aquest cas no tan sols hi ha les seves raons, sinó també les meves.

—Sí, sí, ja ho sé, és mòlt lògic que un pare… Però comprengui la meva posició. Potser ja he fet mal fet de dir-li tot el que li he dit. Em sabria molt de greu de posar-lo sobre la pista d’en Xavier si ell, precisament, vol evitar aquest encontre.

—Quin mal li pot fer?

—Potser cap. No ho sé.

—No veu que ara ja no pot callar? No comprèn que sigui com sigui, continuaré buscant-lo? Que ara que és aquí ja no descansaré fins que l’hagi trobat?

—Sense estar segur que és el seu fill?

—Ho estaré quan el vegi. També per això l’he de veure. Vostè no es pot negar a donar-me el nom d’aquesta persona… Pensi que si investigo pel meu compte faré més mullader…

—El nom l’ignoro. Ja li he dit que només l’he vist una vegada.

—On?

—És obstinat, carall! No es vol fer càrrec del compromís en què em posa.

—Fa nou anys que no en sé res, senyor, nou anys!

—Ja sé que és dur.

—No ho sap prou. És molt jove, vostè, encara.

—No tant… Ho entenc molt bé.

—Ajudi’m, doncs. Si no és el meu fill, quin mal li pot fer? I si és ell, qui sap si no li pot fer un gran bé?

—No, això no. Quan s’han trencat els llaços, més val deixar-ho així, sense insistir.

—Però imagini’s que ens hagi cregut morts, com ens va passar a nosaltres. És possible, oi?

—Sí, ho és. I no m’estranyaria… Està bé potser faig una ximpleria i…

—Li asseguro que no.

—Ja ho veurem després, això… No conec aquest senyor amb el qual en Xavier s’havia de posar en contacte ni l’he vist més d’una vegada. Crec, de tota manera, que el podré identificar…, si el trobem.

—Què vol dir?

—És que el vam anar a trobar a un frontó. Al Catalunya. En Xavier em va assegurar que hi anava cada nit. Però pot haver canviat de costums…

—Ho podem provar.

—Si.

—M’hi voldrà acompanyar aquesta nit?

—On posa, vostè?

—A la Boqueria, a l’Anglès.

—Si li sembla bé, passaré a recollir-lo per cap a les deu, un quart d’onze…

—Quan vostè vulgui.

—En fi…, ja veurem què en surt.

—No, desi els diners. No es paga per entrar.

—Com que veig una taquilla…

—Fora dels dissabtes i dies de festa, els porters no demanen entrada. Fet i fet, la gent vénen a deixar-hi els bitllets, aquí…

—No hi havia estat mai.

—Vingui… L’altra nit, aquest senyor era al bar. No sé si avui… És clar que és d’hora. Potser encara no ha arribat.

—No hi ha ningú.

—No. Farem la volta… Els dies de treball, la clientela escasseja.

—No el veu?

—No. Si no li fa res estar-se dret, ens quedarem prop de la porta.

—Sí, sí.

—I recordi que no li he assegurat res. Potser no vindrà.

—Era molt tard, l’altra nit…, quan es van veure?

—Quarts de dotze. És un senyor que… Ah, miri, ja el tenim aquí. Encara hem estat de sort.

—Qui és?

—El del barret. Vol que li parli jo?

—Potser valdrà més…

—Ve cap aquí… Em permet un moment?

—Com diu?

—No sé si es recorda d’en Xavier Casanova. L’altra nit…

—Xavier Casanova? No conec ningú que…

—Sí. Un jove…

—Li dic que no el conec.

—Sí que el coneix. De fet, jo venia amb ell.

—Es deu confondre de persona.

—Sóc en Valentí Tardiu. No sé si el meu nom li diu alguna cosa.

—No ho sé… I aquest senyor?

—Aquest senyor és el pare d’en Xavier.

—Ah!

—Li han dit que el seu fill era a Barcelona.

—I bé?

—Com que m’han dit que el meu fill havia parlat amb vostè…

—Deu haver parlat amb d’altra gent, també.

—Sí, suposo… És que el volia veure, sap?

—Ho sento, però no el puc ajudar. No tinc ni la més petita idea d’on para.

—Era a casa del senyor Tardiu, però després d’haver-se entrevistat amb vostè se’n va anar.

—És així, Tardiu?

—Sí.

—No ho sabia. Vull dir que ni sabia que estava amb vostè. Ja veu que poc el puc servir, doncs.

—Sí, si vostè vol, sí. Ell va venir per veure’s amb vostè. Deuen estar en contacte…

—No. Si li convé alguna cosa, ja sap on em pot trobar. Jo, en canvi, no sé on és.

—Però bé deu saber per què va entrar a la península…

—I per què ho suposa?

—Va dir que s’havia de veure amb vostè, com si aquesta fos la seva missió.

—Va parlar massa, doncs. Però encara que així fos…

—Si vostè no em vol ajudar, ja és una altra cosa…

—I què vol que faci? Donar-li una adreça a l’atzar? Vaig veure en Xavier, com ja sap el senyor Tardiu, però res més. Va venir i se’n va tornar.

—Fora…?

—Ho ignoro.

—Si a vostè l’interessava de parlar-hi, bé sabria on trobar-lo, suposo.

—Suposa malament. Ell pot tenir necessitat de parlar amb mi, jo no en tinc cap de parlar amb ell.

—Comprenc la seva reserva. Però amb mi…, què vol que li digui…?, ho trobo injust. Sóc el seu pare.

—Em plauria molt ajudar-lo, li ho asseguro, però no puc.

—Vostè deu conèixer algú altre que el coneix…

—No, no pas que ara recordi.

—Qui sap si vostè mateix no el va posar en contacte amb alguna altra persona!

—… No.

—De què té por? Jo ja sé que el meu fill ha entrat il·legalment.

—Sap moltes coses, pel que veig.

—Però, tot això, a mi tant me fa. El vull veure, simplement. Vostè en el meu cas, faria el mateix.

—Potser sí.

—Veu?

—Així i tot, aquesta entrevista em sembla inútil.

—No ho pot saber. Què li costa de dir-me una paraula, només una? On és?

—Li repeteixo que ho ignoro. Únicament puc dir-li, i cregui que no li servirà absolutament de res, que ahir s’havia de veure amb un noi per al qual portava notícies.

—I vostè va donar-li la seva adreça?

—No. Jo no sé on viu. Vaig dir-li on treballava.

—On?

—En un garatge. És mecànic.

—I l’adreça del garatge?

—Amb exactitud tampoc no la sé. És a la Travessera de Gràcia, prop de Muntaner, però allí n’hi ha uns quants, de garatges.

—No importa, el trobaré. I el noi aquest, com es diu?

—Jaume Palou.

—Gràcies; gràcies de debò.

—Me les pot ben donar. Confio no haver-me’n de penedir. I ara, si m’ho permeten… Està a punt de començar el partit…

—Uf, ha estat dur de pelar!

—No li estranyi. I encara gràcies que li hagi dit tant.

—Ja ho sé. Ben malparat que m’ho veia. Si vostè no arriba a dir qui és…

—Ha estat una inspiració. No em creia pas que servís de res. Però en Xavier devia parlar-li de mi. Potser va dir-li que el teníem a casa. De tota manera, em sorprendria. En Xavier diu el que ha de dir, i s’ha acabat.

—No semblava pas d’aquest parer, ell.

—Estava molestat… Buscarà aquest garatge, doncs, demà?

—Ben cert.

—Bé, li desitjo que no arribi massa tard.

—Què voli dir?

—Res. Però vostè, pel que veig, no té costum d’aquestes coses…

—És veritat. Ja m’hi faré…

—Per qui demana?

—El senyor Palou, si us plau?

—Quin? En tenim dos, aquí…

—Jaume. Jaume Palou, crec.

—El mecànic?

—Sí.

—Un moment… Ei, Palou, que et demanen!

—Qui és?

—Un senyor que et vol veure…

—Llàstima que no sigui una senyora… Ara surto.

—Ja ve. Permeti’m…

—Sí, sí, faci!

—Bon dia. És vostè que em volia veure?

—Jaume Palou?

—Sí, sóc jo.

—Bé… Tinc entès que abans d’ahir, va parlar amb un tal Xavier Casanova.

—No. I perdoni, vostè qui és?

—Em dic Maurici Tor… Sóc el pare del seu amic.

—Com diu que es diu?

—Maurici.

—No, el cognom.

—Torrents. Ja suposo que l’estranya.

—Sí. No conec aquest Xavier que vostè diu, però trobo curiós que, si són pare i fill no portin el mateix cognom.

—És que en Xavier, a França, va canviar el seu.

—I bé?

—Doncs que ahir em van dir que el meu fill, en Xavier, havia portat notícies per a vostè.

—Ja ho entenc… I vostè afirma que és el seu pare. Ho podria justificar? Observi, de tota manera, que aquest jove no el conec…

—Com vulgui. No puc demostrar que sóc el seu pare, però puc justificar la meva personalitat. Miri… Sóc comerciant, de Mollet. Em sembla que fins i tot porto un rebut de la contribució… Sí, aquí el tinc.

—Gràcies. Ja n’hi ha prou. De manera que busca el seu fill…?

—Sí. Algú…, no cal citar noms, oi?

—No, no cal.

—Doncs algú em va dir que vostès s’havien de veure. No sabia res més. I jo he pensat que potser en Xavier va donar-li la seva adreça d’ara.

—No és dels que deixen adreces, en Xavier.

—Però si vostès segueixen en contacte…

—Només puc fer una cosa, donar-li el número del seu telèfon. És a dir, del seu no ho deu ser, però em va dir que podia trucar-li-hi si em convenia. S’ho vol apuntar?

—Sí, digui.

—És aquest: 23084…

—I per qui he de demanar? Per ell?

—No. Per la senyora Paula. No sé qui és, però així m’ho va dir.

—Molt agraït.

—I recordi, pel que pugui ésser, que vostè i jo no ens hem vist mai.

—Pot estar tranquil.

—Digui?

—La senyoreta Paula?

—Jo mateixa. Amb qui parlo?

—Sóc un amic d’en Xavier.

—Ah, molt bé! Digui.

—Quan el puc veure?

—Com diu?

—Pregunto quan el puc veure.

—Li ha de dir alguna cosa?

—Sí.

—Aleshores ja sap que me l’ha de comunicar a mi…

—És que es tracta…, com li ho diria…, d’una cosa especial.

—Ja ho suposo.

—Caldria que parlés amb ell.

—No crec que sigui possible. No és aquí.

—A quina hora el podria trobar?

—A cap hora. Si vol, el puc fer avisar. A quin número li dic que truqui?

—L’he de veure personalment.

—No tinc ordres…

—Escolti, senyoreta, més val que parli clar. Sóc el seu pare. Un amic seu m’ha donat el número de vostè.

—El seu pare, diu?

—Sí.

—És estrany!

—Per què?

—Ho és. De tota manera no conec l’adreça d’en Xavier.

—Bé sembla que hi estigui en contacte…

—No.

—Si ell ha facilitat aquest número…

—És una mica complicat d’explicar. Per telèfon no puc dir-li res. Per què no fa una cosa? Vingui a veure’m aquesta tarda.

—Quan?

—A les sis, li sembla bé?

—Sí. On és?

—Provença 229; el pis de dalt de tot.

—Cap on cau, aquest número?

—Entre Balmes i Rambla de Catalunya.

—Molt bé; fins a les sis, doncs.

—Passi-ho bé.

—Entri.

—Gràcies.

—Segui.

—Gràcies.

—Bé, senyor, vostè assegura que és el pare d’en Xavier…

—Exacte.

—No. I si li he pregat de venir no és perquè el cregui. El pare d’en Xavier ja fa molts anys que és mort.

—Què diu? Sóc jo, i com pot veure…

—No. Conec en Xavier. El conec bé. M’ha contat, ja fa temps, moltes coses de la seva vida. Sé que es va quedar orfe de petit. Orfe de pare i mare. No pot ser el seu pare, doncs.

—Què es pensa, que sóc un policia, potser?

—Tampoc. No procedeixen així. No acabo de situar-lo, la veritat. Digui’m, què es proposa?

—Encara que no em cregui, sóc el pare d’en Xavier. Tinc motius per creure que és ell. I no vull res més que això: veure’l, parlar-hi. Feia nou anys que no en sabia res. Exactament, des que se’n va anar en acabar-se la guerra.

—Està ben informat…

—És natural, oi!

—Però no n’hi ha prou.

—Què vol, doncs? Que li ensenyi la meva documentació? Ja començo a estar acostumat que me la demanin.

—No, no serviria de res. D’on és vostè?

—De Mollet.

—Veu? En Xavier és de Mataró.

—Si ha canviat de nom, també pot pretendre que va néixer en un altre lloc.

—Aleshores segons vostè, com es diu?

—Torrents.

—Ho pot provar?

—Ja pot suposar que no.

—Bé. I vostè, a Mollet… Vull dir: quina és la seva professió?

—Sóc comerciant. Tinc un negoci.

—El deuen conèixer…

—Em coneix tothom, allí. Tots ens coneixem. No és pas tan gran…

—Li sabria greu, doncs, si feia una cosa?

—Quina?

—Podria telefonar a Mollet per confirmar la seva personalitat?

—Com vulgui. A qui pensa telefonar?

—A qualsevol. Si tothom sap qui és…

—No hi tinc cap inconvenient.

—Demanaré una conferència. A veure…, aquí està. Aquest mateix. Senyor Recasens. El coneix?

—Sí, té una botiga de queviures.

—Molt bé. Senyoreta…? Una conferència amb Mollet. És urgent. Si. Número 4-1… Jo tinc el 23084… M’esperaré. Gràcies… És qüestió de cinc minuts. I ara, digui’m, quina mena de comerç té, vostè?

—Una rellotgeria.

—Viu la seva esposa?

—Sí.

—Hi ha altres fills?

—Un de divuit anys. Es diu Josep.

—I el nom de la seva muller?

—Rosa. Pregunti el que vulgui.

—A veure… Ah, ja truquen! Digui. Sí… Senyor Recasens? Com diu? Pregunto pel senyor Recasens…

—…

—Vostè mateix? El de la botiga de queviures?

—…

—Ah, no n’hi ha cap més! Bé… Escolti, senyor Recasens. Aquí tenim un senyor que ens assegura que es diu… Un moment… Quin és el seu nom de fonts?

—Maurici.

—Maurici Torrents. Ens demana que li telefonem per demostrar la seva identitat d’una manera satisfactòria…

—…

—Sí, ja sé que no és normal. Ha perdut la seva documentació…

—…

—Sí, és oficial. Ens pot donar alguns detalls sobre aquest senyor?

—…

—No, no! Professió…, si viu a Mollet. Circumstàncies familiars…

—…

—Sí. Rellotger. Cinquanta-sis anys aproximadament. Esposa i un fill. Només un?

—…

—Ah, va desaparèixer! Perfectament.

—…

—Sí, sí, és suficient. Moltes gràcies.

—…

—No, la secretària. Perdoni que l’hàgim molestat. Bona tarda.

—Què?

—Concorda.

—Aleshores?

—Em permet una altra trucada, per a més seguretat? Té telèfon, vostè?

—Sí.

—Parlaré amb la seva esposa. Li sembla bé?

—Sí; pot fer-ho.

—Bé, amb això en tinc prou. No cal molestar-la. Només volia saber la seva resposta.

—Convençuda doncs?

—Convençuda de la seva bona fe. Però continuo creient que s’equivoca. Qui li ho ha dit, que es tracta del seu fill?

—Un amic del poble que el va veure, i fins i tot hi va parlar. Si vol telefonar-li…

—No, no cal. Però comprengui. En Xavier és més aviat un xicot reservat. En general no li agrada parlar d’ell. Amb mi, però, s’ha franquejat més. Ens vam conèixer ara fa vuit anys, vam simpatitzar força i, durant un cert temps ens vam veure sovint. Un cop va contar-me, per sobre, la seva història. Va pretendre que era fill d’un modest obrer de Mataró…

—La va enganyar.

—Això és el que m’estranya. No semblava pas que improvisés i, d’altra banda, tinc motius per saber que no és amic de les mentides. Ho he pogut comprovar més d’una vegada. I ara, vostè em surt que és el seu pare… Què he de creure? Admesa la seva bona fe, concedeixi’m que pot anar errat…

—Sí, no ho nego. Però el testimoniatge del meu amic és categòric. El coneixia bé, ell.

—Vostè mateix diu que han passat nou anys. Era un mocós, llavors… Un home canvia!

—Hi ha un detall que encara no li he dit: en Xavier té una cicatriu a la barbeta. El van ferir durant el darrer any de guerra…

—Sí, això ja fa pesar més. Tantes coincidències…

—Per això mateix. Què faria vostè, al meu lloc? No creuria també que és ell?

—Però no l’ha vingut a veure…

—És la gran objecció, sí; l’objecció que em fa tothom. Però hi pot haver alguna cosa que el privi de venir al poble… Sé que ha entrat clandestinament.

—Podria haver-lo fet avisar, oi?

—Sí, i ja hi he pensat. Però si, des de fora, no ens ha escrit mai…

—I vostès mai no havien fet res per saber amb certesa si era viu i on parava?

—Gairebé res. Ens va venir a veure un company seu amb el qual havia travessat la frontera… És a dir, en Xavier, segons ell, no havia arribat a travessar-la. Prop de Figueres, no sé ben bé on, va explotar un polvorí. Segons aquest amic seu, en Xavier hi era. Diu que no se’n va salvar ningú.

—Això sí que és curiós! Recordo que en Xavier me’n va parlar, d’una explosió…

—Veu? És ell, és ell… No hi ha dubte!

—Però a mi em va dir que no hi era, que ho havia vist. Com aquest amic seu…

—L’amic es podia haver equivocat. Perquè, sí es retiraven, què havia d’anar a fer-hi, en Xavier, al polvorí? Sempre ho he trobat una mica confús, això.

—Però pensi que aquesta explosió la devien presenciar centenars d’homes…

—Ja ho sé. Així i tot, no seria molt casual que entre tots aquests homes n’hi hagués dos de tan semblants, amb el mateix nom i, per si fos poc, una cicatriu a la barbeta?

—Sí, seria molt casual. És més fàcil creure que, com vostè diu, en Xavier ha canviat de nom i s’ha inventat una vida nova de trinca. Ara, no entenc per què ho ha fet…

—Ni jo. Raó de més per veure’l. Un motiu o altre devia tenir.

—I si el veu i llavors resulta que, fet i fet, no és ell?

—No hi pot haver res pitjor que aquesta inseguretat d’ara.

—Suposo que no.

—Per això li he telefonat. Diuen que vostè és l’encarregada de recollir qualsevol missatge que hi hagi per ell… Deu saber on viu, doncs.

—No, no ho sé.

—Tothom pretén el mateix, fins ara.

—És que és veritat. Miri, m’explicaré… Jo ni sabia que en Xavier fos aquí quan, l’altre dia, em va venir a esperar a la sortida de la sala on treballo; on treballava, he de dir. No sé sí sap que sóc artista…

—No, no ho sabia.

—No hi fa res. Com ja li he dit, ens vam conèixer, ara fa vuit anys, a París. Sóc filla de pare francès i de mare catalana, jo. Ens en vam anar durant la guerra, cap a darrers del trenta-sis. Encara era una criatura, aleshores… A França, vaig fer el meu aprenentatge artístic i una tarda, en uns magatzems, vaig conèixer en Xavier.

—Sí.

—Em va dir una amoreta en català, convençut que no l’entendria. Encara em sembla veure com es va quedar quan vaig girar-me-li i li vaig dir: També jo sóc catalana! Ens vam fer amics de seguida i, durant una temporada, ens vam veure sovint. Després se’n va haver d’anar perquè els alemanys el buscaven. No sé què feia i què no feia. Sempre ha estat una mica misteriós, en això. El fet és que va desaparèixer. No en vaig tornar a saber res més fins l’acabament de la guerra. Vaig rebre una carta seva d’Anglaterra. Jo tampoc no hi era, llavors, a París, tampoc, però em va arribar. No vaig poder contestar-la, perquè no duia cap adreça; potser s’havia oblidat de posar-la. Sigui com sigui, no el vaig tornar a veure fins l’altre dia. Diu que va llegir el meu nom en un anunci…

—Sí…

—Jo havia vingut aquí a descansar una temporada, quatre o cinc mesos; per això em vaig instal·lar en aquest pis, en lloc de fer-ho a l’hotel. No tenia la intenció de treballar. Però em van fer una oferta temptadora i, com que era una actuació curta, d’una setmana, vaig acceptar-la. És clar, tots els diaris han parlat de mi… Una nit, doncs, me’l vaig trobar a la sortida. Em va dir que només havia vingut per uns quants dies i jo vaig proposar-li que es quedés amb mi. Ell, però, tenia por de comprometre’m…

—No li va explicar a què havia vingut?

—No. Tot va ser com li dic. Va… vam passar la nit plegats. L’endemà, abans d’anar-se’n, i com que jo insistia que es quedés, perquè enlloc no estaria tan segur com aquí, va continuar negant-s’hi, però després se li va acudir això del telèfon. A la dispesa on s’hostatjava no en tenien i encara que no fos gaire probable, era possible, segons ell, que més endavant algú deixés un missatge… Un telèfon facilitaria les coses. Vaig acceptar immediatament, és clar, i ell va dir-me que cada dos o tres dies es deixaria caure per aquí. I ho va fer, sí; l’endemà passat va tornar. No hi havia res i, com l’altra vegada, es va quedar a passar la nit… Des d’aleshores ja no l’he vist més.

—I quants dies fa, d’això?

—Avui en fa tres.

—I si ell no torna, vostè no pot comunicar-s’hi?

—No. Però vindrà, n’estic segura.

—Ha telefonat algú, des de llavors?

—No, però ell no ho pot saber.

—No podem fer res més, doncs, que esperar?

—Em penso que no.

—Vostè estaria disposada a avisar-me, si ve?

—Sí… A Mollet, vol dir?

—No, aquí. Em trobarà a l’hotel Anglès, a la Boqueria.

—Li telefonaré allí, doncs.

—Però quan? Quan ell se n’hagi anat?

—Miraré de fer-ho mentre sigui a casa.

—I no pot ser difícil, això?

—No. Per què?

—La sentirà, ell. I si em vol evitar…

—Quina habitació ocupa, a l’hotel?

—La trenta-sis.

—Demanaré pel senyor de la trenta-sis, sense pronunciar cap nom. I no li diré que és aquí; diré qualsevol cosa que em passi pel cap. Vostè ja m’entendrà.

—Sí.

—Ja veu que més no puc fer…

—I molt que li ho agraeixo.

—Si ve, probablement que serà a la nit. Vostè es fa obrir la porta pel vigilant.

—Així ho faré. I repeteixo, moltes gràcies, senyoreta.

—Senyor Torrents?

—Sí, sóc jo.

—Sóc Paula.

—Ah! Digui, digui…

—Tota la tarda que estic demanant per vostè. On era?

—No ho sé, he sortit…

—Em pensava que no el trobaria mai!

—Em va dir que em telefonaria a la nit, que ell…

—Sí, ja ho sé.

—Què ha passat, doncs?

—Que ha vingut aquesta tarda.

—I encara és aquí?

—No, ja fa una hora que és fora.

—Li ha pogut treure l’adreça?

—No, però…

—Ni sap quan ha de tornar?

—Em penso que ja no tornarà.

—Com diu?

—Que em sembla que no tornarà.

—Li ho sembla? No ho ha dit, doncs?

—No, no m’ho ha dit.

—Aleshores…

—Escolti, quan m’ha interromput anava a dir-li que, encara que no tingui la seva adreça, potser la tindré dins d’una estona. Ha sopat, ja?

—Que si he sopat? No comprenc…

—Contesti. Ha sopat?

—No, ara anava a fer-ho…

—Vingui, doncs. Vingui al Núria. Sap on és?

—Sí.

—Hi soparem tots dos, si tenim temps de fer-ho.

—Vol dir…

—No vull dir res. Ja li ho explicaré tot. Vingui de seguida que pugui.

—Ara mateix surto.

—Encara he arribat primer que vostè…

—No pot fer gaire que s’espera…

—No, uns segons. Segui aquí.

—Els senyors…? La carta?

—Sí. A veure…

—Serà millor que demanem el cobert. Anirem més de pressa.

—Com vulgui.

—Dos coberts?

—Sí, dos coberts de vint-i-cinc.

—Molt bé. Gràcies.

—Veurà, és que espero una persona…

—Ah!

—Hem quedat que ens trobaríem aquí. Pot arribar d’un moment a l’altre… És una amiga.

—Em creia que es tractava d’en Xavier.

—I d’ell es tracta. Ja li ho explicaré… Portarà mitja botella d’aigua mineral?

—De seguida, senyoreta.

—Em deia que es tractava del meu fill…

—Sí. Però esperi’s que portin l’aigua.

—Sí…

—Bé… Vostè deu beure vi, no?

—Si. Corrent.

—Doncs, com li he dit per telèfon, aquesta tarda es presenta en Xavier. Començo des del començament…

—Més val.

—Hem passat unes hores plegats… Ja sé com vam quedar, amb vostè, però parlant parlant, no sé com ha anat…

—Li ha parlat de mi!

—Si. Ja sé que no ho havia d’haver fet. Ara vostè pensarà…

—I ell, què ha dit?

—Doncs això és ell més curiós, m’ha preguntat si em trobava bé. Després m’ha recordat que va quedar orfe de menut.

—I no se’l veia impressionat?

—No, gens.

—No ha preguntat res?

—Ha volgut saber qui era vostè.

—I li ho ha dit…

—Com que ja havia començat… M’ha deixat explicar sense interrompre’m i, en acabar, ell que diu: No sé qui el deu haver entabanat aquest pobre senyor…

—No li ha recordat que algú del poble el va veure i hi va parlar i tot?

—No.

—I ell tampoc no hi ha fet cap al·lusió?

—No, tampoc. A mi, la veritat, gairebé m’ha convençut, en veure que s’ho prenia tan tranquil·lament. Però després ha passat una cosa que m’ha fet canviar d’opinió. Vull dir que ara ja no sé què pensar.

—Què ha passat?

—Doncs que jo li he dit que, fet i fet, no li costava gaire d’entrevistar-se amb vostè per convèncer-lo del seu error; que gairebé era un deure d’humanitat…

—I ell?

—Doncs això és el que em fa dubtar. Ha refusat!

—Què ha dit?

—Que no tenia temps a perdre’l amb ximpleries. Llavors, al cap d’una estona, l’he deixat uns moments amb una excusa. No volia telefonar al seu davant, sap? Després d’aquella conversa, encara que no hagués dit cap, podia ensumar-se alguna cosa… He baixat fins al carrer, on hi ha una botiga amb telèfon. Però vostè no era a l’hotel.

—No…

—Llavors he tingut una inspiració. Per això som ara aquí. He telefonat a una amiga que vingués a esperar-nos i que el seguís.

—El coneixia, ella?

—No. És que jo he sortit amb ell. I hem quedat que ens trobaríem aquí, o si eren més de les deu, al Moka. He fet bé?

—Molt bé…

—Perquè per telèfon m’ha semblat que… Ah, miri! Ja és aquí. Roser!

—No saps com he hagut de córrer…

—Roser, et presento ell senyor Torrents… La meva amiga Roser Plana…

—Molt de gust…

—Encantat, senyoreta…

—I ara conta’ns… L’has seguit?

—Sí. Però si el voleu trobar, potser valdrà més que ens n’anem. L’he deixat a Sant Andreu.

—Ja hem acabat, nosaltres… No has sopat, tu?

—Què et sembla? Però no et preocupis, ja ho faré…

—Mosso, si us plau… Tingui.

—No volen postres, els senyors?

—No, no. Cobri…

—Anem, Roser.

—Ja està bé…

—Gràcies, senyor!

—A veure si trobem un taxi, ara.

—Em pensaria que sí, en aquesta hora.

—De moment, no…

—Aquest…!

—Taxi!

—On és això, Roser?

—Porti’ns al carrer d’Hondures.

—Cau cap a la Sagrera, oi?

—A Sant Andreu. Bé, em sembla que és Sant Andreu.

—No, encara és la Sagrera, aquell barri.

—Potser si… I corri una mica, si pot.

—O com és que has tardat tant?

—És que ell ha fet moltes voltes… Quan l’has deixat a la cantonada de Muntaner, ha agafat el tramvia…

—Si.

—I jo al seu darrere. Hem anat fins a la Bonanova. Allí ha baixat i l’he seguit fins a una llibreria on s’ha entretingut uns minuts. Després ha anat baixant a peu cap al carrer de Balmes, on ha pujat a l’autobús. I jo amb ell.

—No s’ha adonat que el seguies?

—No ho sé. Em pensaria que no. Hem anat fins a final de trajecte i ens hem endinsat per aquells carrerons de Santa Maria del Mar. No et sabria dir exactament per on hem passat. Tant hi fa… A la fi ha entrat a una casa i jo no sabia què fer, si deixar-lo i venir a buscar-vos o esperar que sortís. Com que encara no era gaire tard, m’he decidit per això darrer. He passat una mala estona, ho pots ben creure. Se’m veia molt, a mi… Tenia por que no mirés, des de la casa, i m’he allunyat una mica, cap a uns porxos, on em dissimulaven les columnes. M’he hagut d’esperar entre vint i vint-i-cinc minuts. Quan ha sortit, ha mirat amunt i avall, però jo estava ben amagada, aleshores. L’he seguit a distància. A cada cantonada tenia por de perdre’l de vista. Però ell ha sortit a la Via Laietana i ha anat pujant-la a peu. S’ha girat dues o tres vegades, no sé si per casualitat… De tota manera, jo pujava per l’altra vorera, saps? No, no em deu haver vist. Hem sortit a la Plaça d’Urquinaona pel carrer Jonqueres i després, a la Ronda, ell ha entrat a l’estanc que hi ha prop de Trafalgar. En sortir, ha agafat un taxi. I jo un altre, és clar. He tingut sort que hi havia un embús, per culpa d’un camió; si no, se m’escapa… L’he seguit cap a Sant Andreu. O la Sagrera; no sé on acaba ni on comença. El taxista, que estava encuriosit per aquella persecució, bromejava, ja t’ho pots pensar. Ha dit moltes rucades. Bé, ell ha deixat el taxi en un lloc de la carretera i ha continuat a peu. De primer ha retrocedit una mica i després s’ha endinsat per un dels carrers de dalt, no sé quin perquè no en conec cap, d’allí. Més amunt, ha començat a trencar a la dreta, a l’esquerra… Semblava que ho fes a posta, de donar voltes. I que escollia els carrers més solitaris! Encara no entenc que no m’hagi vist.

—Potser t’ha vist. I et volia despistar…

—No, allí no m’ha vist, n’estic segura. Només s’ha girat una vegada, quan hem tornat a sortir a la carretera, i no pas per mirar darrere seu. Semblava tot sorprès d’haver-hi tornat i devia voler orientar-se.

—Vols dir que no sabia ben bé on anava?

—Es deu haver perdut. Després, però, quan se les ha empreses per un altre carrer, també amunt, ja no ha fet més voltes. Però juraria que per alguns d’aquells indrets ja hi havíem passat abans. Ho enteneu, vosaltres, això?

—Jo no.

—Jo tampoc.

—Potser esperava veure algú…

—De tota manera, és estrany.

—Sí, això sí. I què ha passat, llavors?

—Doncs res. Hem travessat una mena de plaça despoblada, i s’ha ficat en un edifici que és com una torre, però sense jardí. Sort que mentrestant ja s’havia fet de nit, perquè mai no he vist un lloc més solitari, més desert… Més avall, al costat d’una tàpia, hi havia uns gitanos acampats. He vist els focs i els carros… Doncs bé, ell ha trucat a la porta de la casa que dic i, quan li han obert, hi ha entrat. M’he esperat una estona. Altre cop no sabia què fer, si quedar-me o anar-me’n. Allí, tota sola… Ni un mal fanal, que no hi havia. L’única llum, a part de la dels focs de més avall, era la que s’escapava d’una de les cases d’allí aprop. Cada vegada es feia més fosc. D’il·luminada només hi havia una finestres de la torre. No volia atansar-m’hi massa per si sortia. M’havia vist a l’autobús i em podia reconèixer. Llavors he sentit unes passes. I, per no quedar-me allí palplantada, he travessat la plaça cap a la casa. No m’ha quedat més remei. Els passos eren d’un vell que ni m’ha mirat. Però jo, en passar per davant de la finestra amb llum, he pogut veure que dins sopaven. Hi havia dos homes i una dona. I ell, també. No m’he entretingut més, doncs. He tornat a sortir a la carretera i he agafat un taxi.

—I quanta estona deu fer, ja, d’això?

—Ah, no sé! He perdut temps buscant el nom del carrer i, després, esperant el taxi. No se’n veia cap enlloc. També em sembla que he fet més d’una volta inútil… Potser tres quarts, doncs, o més. No se m’ha acudit de mirar el rellotge.

—Mentre el trobem…

—I és clar que sí! S’hi deu haver quedat a dormir.

—Confiem-hi.

—Ara hi serem de seguida. Ja tomba…

—Potser seria més prudent no arribar fins a la plaça. Si és un lloc tan solitari podria cridar l’atenció el soroll d’un motor…

—Podem dir-li que s’aturi abans.

—On? Com se’n diu de la plaça?

—No ho sé. Només sé el nom del carrer; la plaça no en tenia.

—Esperi’s… Xofer, és lluny, encara, això?

—No. A mà esquerra, al capdamunt del carrer.

—Deixi’ns a la cantonada, doncs.

—Aquesta?

—Miri què diu…

—No, a l’altra. Em sembla que és l’altra…

—Molt bé.

—No ho recordes?

—Tot ho veig igual…

—Només faltaria que no ho trobéssim, ara!

—Sí, que ho trobarem… Ah, per aquí sí que hi he passat. Ja es pot aturar.

—Aturi’s, xofer. Ens quedem aquí. Quant és?

—Quinze setanta.

—Oh, mira, plou!

—Quedi’s el canvi.

—Quatre gotes…

—Gràcies.

—Ho recordes de debò?

—Sí; et dic que hi he passat. Al capdamunt del carrer s’ha de tombar a mà dreta, no a l’esquerra… És allí mateix.

—Passin arran de les cases, que no es mullaran tant.

—És poca cosa. Encara refresca.

—Sí que està fosc, tot això!

—Ja us ho havia dit.

—Quins carrers, Déu meu!

—Ja hi som. Veniu.

—Pensava que havies parlat d’una plaça…

—I que no ho és?

—Jo més aviat en diria un camp.

—Mireu, és aquella casa. Ja no hi ha llum.

—No pot ser que siguin a dormir, tan d’hora.

—Truqui. Nosaltres l’esperarem aquí.

—No, que plou.

—Truqui altra vegada.

—Per qui demana?

—El senyor Xavier Casanova?

—No; s’ha equivocat.

—Esperi’s… Ens han assegurat que era aquí.

—No el conec.

—Ho entenc. Ja sé que no està visible per a tothom.

—Ara sóc jo qui no l’entén…

—Permeti… Es tracta d’un assumpte urgent. Sóc el seu pare.

—El seu pare…?

—Sí.

—I aquestes noies?

—Parentes.

—Qui els ha dit que el trobarien a casa?

—Un amic. No crec que calgui dir noms.

—Entrin un moment.

—Gràcies.

—Fa estona que plou?

—No, no; ara mateix ha començat.

—No ens havíem adonat de res. De manera que vostè és el pare d’en Xavier?

—Exacte.

—Li deuen haver dit que la presència del seu fill no havia d’ésser divulgada…

—Així ho he entès.

—N’ha parlat a algú?

—No.

—Bé. És per seguretat nostra, sap? Perquè en Xavier ja no és aquí.

—Com? Bé ha vingut, aquesta nit…

—Però ja se n’ha anat. Encara no fa ni vint minuts.

—I no tornarà?

—No.

—Suposo que ens podrà dir on és actualment…

—No. Ha sortit cap a la frontera.

—En aquesta hora? Amb què?

—Amb un cotxe.

—Però ell no la pot passar, en cotxe, la frontera!

—Naturalment. Només l’acompanya fins a Figueres. I ja no sé res més.

—O sia que hem fet tard…

—Ho sembla.

—Feia dies que s’estava amb vostès?

—Cinc.

—Ja veig. Des que se n’anà del carrer Joaquim Costa.

—Ho sap, doncs?

—Sí.

—El Valentí el va portar, precisament.

—En Valentí Tardiu?

—Ell mateix.

—Ah!

—No és ell qui els ha dit de venir aquí?

—No. Però no hi fa res. De manera que ens l’hem perdut per vint minuts…

—Escassos…

—I vostè, és clar, no deu saber quan tornarà a Barcelona?

—Ni sé si tornarà. Gairebé asseguraria que no.

—Bé, si és així… Perdoni que l’hàgim molestat.

—No té importància.

—Bona nit.

—Bona nit. Sembla que plou més…

—Sí; bona nit…

—Valentí Tardiu! Si ell hagués volgut… I em va dir que no sabia res!

—Què farà, doncs, ara, vostè?

—I què vol que faci?

—Si m’hagués donat més manya, potser encara hauríem arribat a temps…

—No s’amoïni. No és culpa de vostè. Ha fet tot el que ha pogut.

—No pensa continuar buscant-lo?

—On? A Figueres? No hi arribaria a temps. I qui m’orientaria? Ara ja no hi ha cap pista… Ah!

—No s’ho prengui així. Pot tornar…

—I com ho sabré jo? No, ara sí que l’he perdut per sempre. Ja no el veuré mai més.

—Fet i fet, potser tampoc no era ell seu fill…

—No, potser no l’era…

Barcelona, 1953.