No es pot pas dir que m’acolliren a mans besades, els vells. Per un motiu o altre, no els vaig caure a l’ull. I l’expressió, aquest cop, sí que hi ve que ni pintada, perquè el vell, en Politxa, era borni. No sé d’on he tret que els bornis no hi veuen en relleu, que no tenen la visió…, com carall se’n diu…?, la visió estereoscòpica. Dels altres ho ignoro, però ell era tan estereoscòpic com el qui més, d’això me’n faig fiador. No passava dona prop seu que no provés de posar-li les mans damunt. I cal creure que no cercava pas els indrets plans, precisament! O, al capdavall, potser sí que l’únic que volia era convèncer-se que podia apreciar el relleu com qualsevol altre. Es passava tot el sant dia fent voltes pel corredor, sotjant els rellogats, en aquest cas en femení, fins a l’extrem que allí ja li deien el Manasses. No és pas que les tingués grosses, grosses; era per l’ús que en feia. Grosses, fins i tot immenses, les hi tenia la seva dona, la senyora Remei, que es deia. I mai, ho juro, no he trobat una dona tan ben acoblada al seu nom de fonts. Sempre se la sentia gemegar per un indret o altre. I, quan no gemegava, cridava. Tenia tots els mals imaginaris i alguns de reals. Amb delectança, contava les múltiples i complicades intervencions quirúrgiques de què havia estat víctima i gràcies a les quals, assegurava, la seva salut era arruïnada per sempre. Com tots els qui piulen, però, tenia pasta per viure cent anys. En aquell temps, l’època de les operacions ja havia passat. Des de l’apendicectomia fins a una intervenció a la bufeta, no s’havia privat mai de res. Ara quedaven únicament les conseqüències de tots aquests luxes. Tenia dolors a tot arreu, li havia sortit una mica de gepa i caminava tan encorbada que les mans, ajudades pels braços més llargs que he vist mai —fins a l’extrem que era qüestió de preguntar-se si no descendia del simi en línia recta—, sempre li fregaven el terra. De fet, es passava la vida escombrant amb aquell parell de mans sempre inquietes, perquè les posseïa una mena de tremolor que les feia incansables. De moment, feia pena de veure. Després hom s’hi anava acostumant i la curiositat, o la compassió, s’esmussava. Tots, però, en sofríem d’una manera o altra, si bé no tant com els objectes del pis. Ho trencava tot. No podia fer un gest sense enviar al diable un espill, el pitxer de flors de sobre la taula del menjador o una de les criatures dels Damians. Aquestes criatures us les trobàveu sempre entre les cames. No es podia fer un pas sense ensopegar-hi. Llur habitació, com totes les de la casa, era petita, i sempre sortien a jugar al corredor. Les protestes de la senyora Remei no servien de res. Tot just veien la porta oberta —i no la tancaven mai—, s’escapolien com un fuet. Es movien tant, ploraven i xisclaven amb tant d’entusiasme, que hom tenia la impressió que el passadís sempre era ple. Valien per un regiment. La petita tenia un any i mig si fa no fa i es donava les grans patacades contra el lavabo que havien instal·lat en un racó i que servia per a tots els rellogats. Diu que abans de la meva arribada ja l’havien arrencat una vegada i que van haver d’anar a cercar el paleta per subjectar-lo altre cop. L’arcó del vestíbul, en canvi, era més sòlid i no hi havia manera de fer-lo moure ni un centímetre. Rebien el cap de la menuda o les llumeneres que la vella havia disposat damunt, tantes, que allò semblava la botiga d’un antiquari. Quan les seves baralles amb els rellogats li concedien un petit descans, la vella l’aprofitava per fregar-les, però com que aquests moments de repòs eren molt breus, en general les llumeneres feien fàstic de veure. A més, tenien tants bonys com una dona mal encotillada. Havien caigut massa vegades a terra i els menuts dels Damians no paraven de trepitjar-les a cor què vols. Això si no se n’enduien alguna al dormitori familiar. Ella, en aquests casos, no tardava gaire a adonar-se’n, perquè tenia la mania de comptar-les dues o tres vegades cada dia, tot i que l’operació no era gaire fàcil. N’hi havia tantes, i tan desordenadament posades, que calia agafar llapis i paper. La vella, però, amb el temps i l’experiència, s’havia convertit en una virtuosa d’aquests càlculs, i d’un cop d’ull podia dir si la col·lecció era sencera. Quan en desapareixia alguna, ja ho sabia, entrava a l’habitació dels Damians i, no fallava, la trobava sota el llit, en un cul d’armari, a la tauleta de nit… Aleshores, ella i la senyora Damians s’hi agafaven. Totes dues eren afeccionades a la gresca. De fet, a tots els rellogats als agradava de cridar. De cap a cap de dia, sempre n’hi havia un o altre que cercava raons. En principi, el vell no intervenia en aquests afers. Els deixava per a la seva dona. Devia creure que era ben capaç de posar ordre tota sola, i a fe que no anava del tot equivocat. D’ordre, potser no en posava gaire, o en tot cas no era mai durador, però sempre deia la darrera paraula. Què més podia voler? Els Damians eren el seu malson, per culpa de les tres criatures. Els dos nois, de tres i de cinc anys, ho destruïen tot i, un cop, fins van despenjar el portier que separava el corredor del vestíbul. Van fer-hi un gran set i la senyora Remei es va passar tota una setmana jurant que li ho pagarien. No li ho van pagar, perquè no hi havia cap manera coneguda de treure’ls un ral, a aquells. Mai no en tenien ni cinc. Em penso que fins i tot ignoraven el color dels bitllets de banc, puix que si bé ell treballava i, per tant, cobrava cada mes, els diners ben just tenien temps de passar-li per les mans. Estaven tan carregats de deutes, que el jornal desapareixia el primer dia, en qüestió de moments. No sé pas com se les apanyaven per viure els trenta dies restants. Ara, que només calia veure’ls. Estaven tan flacs, que hom hauria dit que els acabaven d’evacuar d’un camp de concentració. El principal malson de la senyora Remei, però, era la menuda. No tan sols ensopegava pertot arreu, sinó que s’orinava per tots els racons de la casa. Potser era per això que la seva mare sempre deixava oberta la porta del dormitori i l’enviava a fer les feines als dominis de la mestressa. Al passadís, assenyaladament, sempre hi havia algun bassal més o menys extens. Ella, la vella, gairebé mai no els veia a temps, perquè l’indret era molt fosc. En resultava, doncs, la primera víctima. Amb les seves dues grans mans que mai no paraven de fregar el terra, sucava contínuament els dits en el pixum de la menuda. Aleshores s’esgargamellava, però la mare feia el sord i la dona havia d’anar a cercar una baieta per tal d’eixugar les imprudències dels fills dels altres. D’això també se’n queixaven els restants rellogats, perquè no era possible sortir de cap habitació sense mullar-se els peus. En Joan, el germà de la Sílvia, que no s’immutava mai per res, solia dir que de seguida que li sobressin uns diners es compraria unes botes d’aigua. Era dubtós que ho pogués fer mai, ja que es guanyava molt malament la vida. I això que només eren ell i la seva muller. És veritat que esperaven un apèndix d’un moment a l’altre. El xicot, que encara no tenia la trentena, havia fet una mica de tot, i ara, quan la Sílvia em va dur a la casa, feia còpies a màquina, alguna traducció i, en general, tot el que se li presentava. Mai no he entès com podia treballar, perquè hauria estat més tranquil al parc del Turó, a l’hora dels infants, que no a la seva cambra. Per començar, l’ambient ja era depriment. L’habitació en què vivien tots tres, el matrimoni i la Sílvia, devia tenir uns tres metres per quatre. I en aquell espai tan reduït ho havien de fer tot. Com els altres rellogats, és clar. Cal dir, però, que els mobles no els molestaven gaire. Ni armari no hi havia, allí. La senyora Remei els va llogar l’habitació amb un llit, una tauleta de nit i una taula de cuina que tant servia per a escriure com per a menjar, quan estaven en disposició de fer-ho. La roba la tenien penjada d’uns claus que ells mateixos havien clavat a les parets. Els claus els van comprar, però el martell els l’havia hagut de deixar el Negre. La senyora Remei, que també en tenia, es va negar a treure’l de la caixa de les eines; no aprovava que li foradessin les parets, i com que, a falta d’armari, no podia negar-s’hi, feia tot el possible per descoratjar les iniciatives de la gent en qüestions de penja-robes. A primera vista, doncs, el dormitori feia una impressió de desordre tan accentuada, que costava una mica de situar-s’hi. Per sort, la roba no els feia gaire nosa. En tenien ben poca i la Sílvia encara menys que els altres. Era propietària, en aquell moment, d’un sol vestit de carrer, d’una bata d’estar per casa, de dos parells de mitges i d’un parell de sabates. De roba interior no estava pas gaire més bé, però això ja són figues d’un altre paner. El vestit, que era el que es veia més, encara era relativament nou i, per sort, no feia pensar en la misèria que amagava. D’altra banda, ella era molt endreçada i curosa i sabia fer-se durar les coses. Aquell dia que la vaig trobar al vestíbul de La Vanguardia, on consultava l’edició dels pobres, em va impressionar de seguida. Perquè la Sílvia era una noia molt bonica, que cridava l’atenció a desgrat de la modèstia del seu abillament. Tots dos exemplars a disposició del públic eren ocupats, i els lectors que s’hi encaparraven semblava que s’ho prenien força seriosament. Un d’ells, si més no, volia fer-se passar fos com fos les ganes de lletra impresa i, després d’haver llegit tota la informació nacional, un xic raquítica, es va submergir en les cròniques dels corresponsals a l’estranger. A aquell pas, n’hi havia per a hores. Per això no m’agradava d’anar al vestíbul de La Vanguardia. Sempre t’havies d’esperar, i si et trobaves amb un lletraferit com aquell, més valia que t’hi portessis el dinar. Jo, mentre em van quedar setanta cèntims a la butxaca, sempre havia comprat religiosament el diari per llegir els anuncis menuts. Després, i com que mai no tenia por de fer tard a dinar o a sopar perquè per molt que corregués tampoc no pescaria cap tall —i Déu sap com em convenia de pescar-los!—, em vaig haver de resignar a fer com els altres desposseïts. I encara gràcies que els de La Vanguardia fossin tan generosos amb el seu paper! Aquell dia, doncs, quan vaig entrar al vestíbul, hi havia dos lectors, el lletraferit i l’altre, i una noia que s’esperava. Era la Sílvia, només que aleshores, és clar, encara ho ignorava. Aquell vestíbul tenia això de bo, que tothom s’hi impacientava i la gent es passaven l’estona fumant. El terra sempre era ple de puntes de cigarreta, doncs. No sé si m’haurien expulsat, en el cas d’haver-me vist, tot i que el porter feia cara de persona tractable i, aparentment, només s’interessava per les persones que pretenien de passar a l’interior de la casa; fos com fos, per no arriscar-me massa, sempre esperava el moment oportú i, en ajupir-me, encara feia com aquell qui es corda els cordons de les sabates. Ningú no podia saber que els duia tan nuats i renuats que ja no hi havia manera de treure’n l’entrellat; l’embolic era tan gros que, abans que descordar-se, s’haurien obert les soles. I ho dic perquè ja començaven a badallar. Sigui com sigui, m’havia acostumat a fer la meva provisió de tabac en aquell lloc. Pel carrer, a la vista de tothom, encara me’n donava vergonya. No és que no trobés puntes apetitoses, algunes de ben grosses i tot, però al moment d’anar a ajupir-me em recordava sempre que, ben mirat, no era pas un qualsevol, i la meva dignitat de llicenciat em feia redreçar amb tanta llestesa com una bastonada al bell mig de l’esquena. El vestíbul de La Vanguardia era, per tant, el meu estanc, però aquell dia que vaig trobar-me amb la Sílvia per poc que no em quedo sense tabac. Era tan a prop, que per força m’hauria vist. S’havia repenjat al marc de la porta i jo era a l’altra banda, al costat de les taquilles, on solia haver-hi les puntes. Durant una llarga estona vaig esperar que es cansés de la lectura dels altres i que decidís d’anar-se’n o de passar-se al meu costat. Aleshores, com que m’hauria donat l’esquena, tot hauria estat planer. Però ella no es movia de lloc. Ara i adés, les nostres mirades coincidien, però mai no ens vam somriure ni ens vam dir res. Ni quan ens vam descobrir mútuament les sabates. És veritat que no era pas cosa de riure. Ja he parlat de les meves. Les seves potser estaven lleugerament en més bon estat, però havien perdut part dels talons. Sort, encara, que havien estat alts i en quedava, doncs, el suficient perquè un observador superficial pogués creure que la mossa calçava de mig taló. I més endavant, quan els hagués acabat de gastar, la gent encara podrien pensar que es tractava d’unes sabates planes. Abans no se m’hauria acudit mai, això. Ara, però, tenia bon ull per a la misèria que es dissimula, i amb aquest detall n’hi va haver prou perquè la jutgés. Encara que el seu vestit fos decent, ja no em podia enganyar. La seva situació no era pas més brillant que la meva. També el meu vestit conservava un cert record de dies més favorables, i si no hagués estat perquè ara el duia una mica arrugat, tothom m’hauria confós fàcilment amb un d’aquests bons pixatinters que han d’allargar més el braç que la màniga —la professió hi obliga, què carall!— i que, malgrat tot, puden a pobresa des de mig quilòmetre lluny. Les passava tan negres, que ni a la barberia no podia anar. I els cabells mai no m’han crescut tan de pressa com aleshores; si més no, jo no me n’havia adonat. Al clatell m’hi hauria pogut fer una cueta de xinès, i les meves orelles tampoc no hi haurien perdut gens si algú s’hagués preocupat de netejar-les de l’excés de vegetació que les cobria. Ella també en aquest aspecte em superava. Una dona té mil maneres de pentinar-se i sempre despista més bé que un home. Ens miràvem, doncs, i jo pensava en les meves puntes de cigarreta, en els lectors que s’hi adormien drets i en els petits detalls escaients de la seva persona. Era una noia bonica de debò. Després vaig saber que ella també es feia unes consideracions per l’estil, les puntes de cigarreta a part, no cal dir-ho. Quan a la fi un dels lectors en va tenir prou i va sortir a fer la seva digestió de lletra menuda pels carrers de la ciutat, la noia s’atansà al diari i va anar de dret a la pàgina dels anuncis econòmics. Vaig aprofitar-ho per fer ràpidament la meva collita. Tot seguit, com que l’altra rata de biblioteca encara aprofundia les cròniques, vaig començar a passejar-me amunt i avall, per darrere seu, a veure si es donava per entès. Estava tan absort, però, o era tan barrut, que no em va fer gens ni mica de cas. Vaig acabar per aturar-me prop de la bústia, mirant com el dit de la noia anava resseguint els petits textos. Cal dir que era meticulosa i que no en deixava cap, per estrambòtic que fos. I s’hi entretenia. En arribar a mitja columna, va trobar alguna cosa que la interessava, ho va marcar amb l’ungla, obrí el porta-monedes, un xic deslluït, i en va treure un petit bloc i un llapis. És a dir, la mínima expressió de llapis, perquè mai no n’he vist cap de tan petit. Vaig confiar, a benefici d’ella, que no l’havia pas gastat tot anotant adreces d’anunciants. Per si fos poc, no tenia punta. No ho va descobrir fins que es disposà a escriure i va veure que no guixava. Va fer un gest d’impaciència, l’humitejà amb els llavis i tornà a aplicar-lo al paper. La saliva, però, no havia pas millorat res. El llapis no guixava, i s’ha acabat. Vaig oferir-li el meu, doncs. Acceptà. I com si aquest gest ja em concedís uns certs drets, vaig acostar-me-li més i, per damunt de la seva espatlla, vaig anar resseguint també els anuncis. Aquell que li havia cridat l’atenció i que ara anotava ja me’l sabia de memòria. També jo hi havia caigut no feia gaire. Per això la vaig avisar. No val la pena que hi vagi, li vaig dir, i li vaig explicar que l’empresa aquella prometia molt però no donava res. Oferia llocs de responsabilitat, amb sou i comissió, i a l’hora de posar les cartes sobre la taula resultava que únicament volia una colla d’agents per llançar-los com cans afamats sobre qualsevol criatura vivent suspecta d’haver arraconat quatre pessetes. Quan jo vaig anar-hi, ens va rebre un barbamec de divuit o dinou anys i ens féu passar tots —una dotzena o més que érem, entre homes i dones— a una habitació on faltaven cadires per a tanta gent. Jo, en veure la cara de la majoria dels meus companys, ja hauria fotut el camp. Com que era allí, però, em vaig quedar. El mocós ens va fer un petit discurs, ben amanit de tòpics, sobre l’eficiència, l’eficàcia i la dinamicitat, les exigències de la vida moderna i la necessitat d’imposar mètodes nous. Tots ens l’escoltàvem resignats, confiant que a la fi es decidiria a parlar de quelcom de més positiu. D’això, però, dels sous, no en va dir mot. Potser no havia llegit l’anunci, ell. El més clar fou que, en veure les nostres cares decebudes, acabà dient-nos, sense atabalar-se gens, que ens hi penséssim, que ja suposava que no ens decidiríem pas en aquell moment, però que tampoc no calia ajornar aquesta decisió, per tal com eren molts els candidats que esperaven una oportunitat, etc, etc. Vam sortir tan desanimats que per l’escala, i això que érem en un sisè pis, ni ens vam atrevir a fer un sol comentari entre nosaltres. Com avergonyits, vam sortir al carrer en fila índia i ens vam separar per sempre. No crec que cap hi hagi tornat. En haver acabat la meva contalla, la noia em preguntà si hi anava cada dia, a llegir el diari. Vaig contestar-li afirmativament i ella, confidència per confidència, em contà que era la primera vegada. No se li havia acudit fins llavors, això dels anuncis. Després d’aquest parèntesi informatiu, vam continuar cercant plegats. Així guanyàvem temps tots dos. Hi havia altres ofertes temptadores, de les quals semblava disposada a prendre noia. Un cop de cada dos havia de desenganyar-la. A la fi, entre tots dos, vam dreçar una llista de cinc cases que potser eren més serioses, atès que no oferien cap ganga especial. Era força tard, ja, però el lector de l’altre exemplar continuava al peu del canó. D’un cop d’ull, vaig veure que ja havia espremut els cronistes estrangers i que ara es delectava amb la informació local, sempre molt amena. Devia ser un home tan meticulós com el Manasses, també s’empassava el diari de punta a punta. Les esqueles les deixava, perquè li semblava que llegir-les donava mala sort. La resta la llegia amb errades i tot. No era La Vanguardia, afortunadament, perquè amb la lentitud amb què llegia, confegint, sempre hauria anat endarrerit de notícies. Estava subscrit al Diario de Barcelona per la senzilla raó que la subscripció ja venia del seu difunt pare. A mig matí s’instal·lava prop de la taula i ja no se’n movia fins al migdia. Eren les úniques hores que les dones dels rellogats podien transitar impunement pel corredor, segures de no ensopegar-hi. Les dones li agradaven força, però el diari l’interessava encara més. La senyora Remei, que sofria les febleses del seu marit, tot i que ara ho passaven molt malament, havia provat de fer-lo subscriure a un parell de setmanaris amb l’esperança que això l’allunyaria permanentment dels culs de les senyores. Ell, però, s’hi havia negat. Va donar l’excusa que llegir massa li cansava l’ull i que després no hi veia. Les orelles, en canvi, les tenia bones, i potser era per això que la ràdio funcionava d’un cap de dia a l’altre. Ho escoltava tot, sense discerniment, i com que solia escoltar-la des del corredor, l’aparell sempre bramava. Després, quan van llogar l’habitació al Negre i a la seva companya de fatigues, es van trobar amb dos afeccionats més. Encara ho eren més que ell, perquè el vell, mentre llegia el diari, tenia la ràdio tancada. Els altres no la tancaven ni de nit ni de dia. Hi havia vegades que àdhuc quan se n’anaven la deixaven oberta. Estaven tan acostumats de sentir-la, que ni s’adonaven que funcionés. D’altra banda, l’electricitat que esmerçaven no la pagaven ells; anava compresa en el lloguer de l’habitació, dues-centes pessetes mensuals. Els altres rellogats en pagaven dues-centes cinquanta perquè les habitacions eren una mica més grans. Els vells, però, del pis en pagaven seixanta, perquè tota la vida que havien viscut allí. El guany era rodó. És natural, per això, que hi hagués disputes quan, a l’hora d’abonar la factura de l’electricitat, la senyora Remei es va trobar que l’afecció del Negre i la seva dona per la ràdio li valia un suplement de cinquanta pessetes. Els el volia cobrar, però el Negre es posà tossut i va dir que tractes eren tractes i que ell havia entrat a la casa amb la condició de pagar dues-centes pessetes d’habitació i prou. Va ser llavors que el vell Manasses va prendre la decisió heroica de vendre’s el propi aparell. Com que els altres dos també tenien la mania de posar-lo a tota veu, se sentia de tota la casa. No sé si se li va acudir mai que el dia que el Negre i companyia deixessin el pis es veuria obligat a comprar una altra ràdio. Era un home que no reflexionava. La seva dona, que tenia motius per saber-ho, sempre ho deia, que era curt de gambals. En donava alguns exemples escollits, però mai no pensà a fer esment de l’únic que tenia un cert pes: que s’havia casat amb ella. Perquè era impossible que mai hagués estat ni mínimament passadora, aquella dona. Admeto que, de jove no devia escombrar el terra amb les seves mans de cavador, perquè en aquell temps encara no tenia el gep ni anava encorbada, però hi havia d’altres detalls. El nas de croqueta, per no anar més lluny, no podia pas ser el resultat d’una malaltia, si bé també podien haver-hi influït les freqüents i abundants hemorràgies que sofria. Perquè la bona dona no s’estava de res. L’únic de què s’estava, si de cas, era de quedar-se al llit. Si hagués viscut sola amb el seu home, potser ho hauria fet. Ara, però, de la manera com anava tot plegat, es creia obligada a vigilar que no la perjudiquessin massa. I des del llit tampoc no s’hauria pogut barallar tan sovint. Per a ella, barallar-se era mitja vida. Tot servia d’excusa per amollar unes quantes paraules ofensives: un plat brut a la cuina —i això era cosa de cada dia—, un ús massa prolongat del lavabo, un llum encès en hores de claror o massa tard de la nit…, qualsevol cosa podia desencadenar la tempesta. El vell, en aquestes ocasions, també s’hi barrejava, suposo que en el fons més per avorriment que per malvolença. Amb allò de passar-se tot el dia al pis, havia acabat per trobar gust als crits. Anys enrere havia treballat no sé en quin organisme oficial i ara cobrava una petita pensió. Vivien d’aquests diners i del lloguer de les habitacions. Una vida molt magra, per no desentonar amb la dels rellogats. La casa sempre feia fortor de cols i de sardines. Semblava que s’ho diguessin: tots menjaven el mateix. Llevat del Negre i companyia, que alguns dies dinaven fora. Treballaven tots dos en un cabaret de tercera o quarta categoria, i de tant en tant aconseguien que algú els convidés. Quan es quedaven a menjar a casa, que era sovint, gairebé mai no es prenien la molèstia d’encendre foc. Menjaven fred. Aquest detall, oportunament esmentat pel Negre, va tenir la virtut de fer callar la senyora Remei a propòsit de la llum que consumien amb la ràdio. Perquè de gas no n’usaven gens, i el gas també anava inclòs en el lloguer, encara que la vella feia tot el que podia per desanimar-los de servir-se’n acudint a tots els expedients que coneixia, el més senzill dels quals era tancar la clau de pas que hi havia a l’escala, un cop ella ja havia cuinat. Els altres es pensaven que era qüestió de la companyia i encenien el fogó de carbó, fins al dia que van sorprendre la dona en plena maniobra. L’escàndol que hi va haver va treure tots els veïns a l’escala. Des d’aleshores, quan el gas no arribava per falta de pressió, se la carregava la senyora Remei. S’armaven uns batibulls que n’hi havia per a sucar-hi pa. I amb l’electricitat passava el mateix. Tancar la clau del comptador no era gaire realitzable, perquè aquest aparell era a la vista de tothom. Ara i adés, doncs, la vella trencava els ploms i sovint es quedaven un dia o dos sense llum amb el pretext que l’electricista no acabava de venir mai. Ella jurava i perjurava que prou l’havia avisat. Fins a l’extrem que la dona del Negre, un dia, volada, es va presentar a la botiga a cantar-li les quaranta. Es va descobrir que l’electricista no havia treballat mai per la casa. La vella mateixa es preocupava de posar els ploms nous quan li semblava que la restricció ja havia durat prou. Ho feia ella, perquè el seu marit sempre tenia por de morir enrampat. A despit de totes aquestes combinacions, la companyia cada mes presentava uns rebuts escandalosos, i era freqüent que el cobrador hagués de deixar un volant comminatiu. El Manasses l’anava a pagar el darrer dia del terme, per fer una mica d’exercici, que prou li convenia. L’obsessió de la vella, però, era la planxa. Les rellogades no podien planxar amb l’electricitat, i això ja els ho advertia d’entrada. Elles, és clar, deien que sí, que ja ho comprenien, però després canviaven d’opinió i ho feien d’amagat. Per això, la senyora Remei perdia la serenitat de seguida que veia una post de planxar. De fet, només en tenia la cunyada de la Sílvia, però era com si n’haguessin tingut totes, perquè les altres no paraven de demanar-la-hi. Ni la vella no es feia escrúpol de servir-se’n, i, segons ella, amb tots els drets. No era la mestressa? No pagava les factures? Les rellogades, per tal de poder planxar amb tranquil·litat, s’havien posat d’acord —i potser era l’única cosa en què hi estaven—, i quan una d’elles ocupava la post de la discòrdia, les altres donaven conversa a la senyora Remei. En general, però, les tres dones s’avenien ben poc. Hi havia massa motius de fricció. Sobretot a la cuina i al safareig. Totes volien cuinar alhora i, com que no era possible, aquell cau fosc proveït de fogons i d’aigüera era un camp de batalla ininterromput. Amb tanta gent, no cal dir-ho, el foc cremava contínuament. Quan la darrera havia acabat l’esmorzar, la més matinera ja començava amb el dinar. Hi feia una calor d’estufa, allí. Pel que fa al rentador, semblava que s’ho diguessin: un dia la setmana es trobaven totes tres arrapades a la llosa amb pretensions de prioritat. El batibull era tan sorollós, que el Manasses mateix havia d’intervenir-hi i restablir una pau de curta durada. La vella, ja s’entén, tampoc no es quedava enrere. El més empipador de tot, a l’hora de discutir-se amb ella, era que no us hi podíeu atansar gaire. Era una tasca que calia emprendre’s a distància, car la dona no tan sols us rentava la cara amb la seva saliva abundant, propensa a rebentar en capellans, sinó que, amb aquelles mans que tenia i l’agilitat amb què les feia moure quan s’enrabiava, us clavava cada mastegot que després costava un dineral d’àrnica. Les dones, que ho sabien, no sempre eren prou llestes de moviments per a evitar les plantofades. Pot dir-se, sense exagerar, que sempre n’hi havia una o altra amb un ull de vellut. La Sílvia hi era particularment desafortunada, tot i que en termes generals es mantenia una mica a part. Aquell maleïx dia que ens vam conèixer al vestíbul de La Vanguardia, en sortir del qual vam quedar que a la tarda ens trobaríem per fer junts les nostres gestions, em va comparèixer amb una parpella inflada. Em va explicar que, en entrar al pis, la vella era al corredor cridant com una forassenyada perquè la nena de l’escrivent se li havia orinat en una cassola que agafà de la cuina, mentre ella s’escridassava amb la dona del Negre. La Sílvia, sense fer-ne cas, acostumada com estava a aquestes escenes, va travessar cap a la seva habitació sense fixar-se que en aquell moment la senyora Remei alçava el braç amb violència; va rebre, és clar. Ara, amb aquell ull, semblava venir de pegar-se entre quatre cordes, amb un campió, i vaig suggerir-li que potser valdria més deixar les visites per a una altra estona, quan tingués un aspecte més presentable. Ella, però, va contestar-me, amb prou seny, que si esperàvem un altre dia potser faríem salat. Vam anar, doncs, a fer les tres visites, perquè a les altres dues de les cinc que dúiem apuntades calia escriure-hi. Més val dir tot seguit que no va sortir-ne res de bo. Tot eren feines a comissió, i jo ja sabia quin pa s’hi donava, en això. Tant hi feia que fossin assegurances com objectes d’escriptori. La ciutat estava farcida d’individus vagament esperançats que, amb la cartera sota el braç, es dedicaven a fastiguejar la gent. Calculo una dotzena de venedors, per cada autèntic comprador. Un càlcul que encara queda curt. I sé de què parlo, perquè hi tenia el cul pelat. No hi havia res a fer. Tothom estava servit o tenia els seus proveïdors habituals. De vegades ni es prenien la molèstia de dir-vos-ho. Us engegaven altre cop al carrer sense una paraula. La Sílvia no es va immutar gaire per aquest fracàs. La cosa, però, era greu. Ni ella ni jo no teníem ni deu cèntims per fer una caritat. Com que era d’hora i no podíem ni asseure’ns en un bar a beure un xop, ens vam posar a caminar sense preocupar-nos d’on anàvem. Teníem, sembla, una confiança il·limitada, i que res no justificava, en la solidesa de les nostres sabates. A la fi, vam acabar per instal·lar-nos en un banc de la Gran Via. I fou allí, mentre contemplàvem el trànsit, que la noia em va proposar d’anar a viure a l’habitació del seu germà. Li havia explicat que, des d’un parell de setmanes enrere, dormia, o provava de dormir, al passatge de M. Deu, i que el llit de la voravia no era gaire tou. I encara em podia donar per satisfet quan no em venia a despertar una puntada de peu del vigilant, un vell de mal geni que no volia vagabunds a la seva demarcació. Aleshores, tan elegantment expulsat, em calia buscar un altre refugi. Si volia dormir bé, havia d’esperar el matí. M’instal·lava al parc i allí podia fer totes les becaines que em passaven pels ulls. Unes escorrialles de dignitat van obligar-me a refusar la proposició de la Sílvia. Ja m’imaginava com podia ser un dormitori on hi havia tres persones i una altra en gestació. També les coneixia, aquestes coses. Quan ella va insistir, però, la temptació d’un matalàs sobre el qual descansar els ossos va ser massa forta perquè continués negant-m’hi. Sí, ho vaig acceptar. Ho hauria acceptat, prou que me n’adono, encara que allí hi haguessin dormit una vintena d’individus barbuts. Un matalàs sempre és un matalàs i un sostre sempre és un sostre. Dic un matalàs perquè, a l’habitació del germà de la Sílvia, de llit només n’hi havia un. Hi dormia el matrimoni. La xicota dormia a terra. De dia, aquell matalàs, que més aviat semblava una màrfega plena de fenc, desapareixia sota el somier. No és estrany que en aquestes condicions sempre fes olor de pols, ni que sovint hi sorprenguéssim la filamenta d’alguna aranya que havia treballat escarrassadament tot el sant dia per donar-nos la satisfacció de desfer la seva tasca en uns segons. Quan vaig arribar a la casa, el vell Manasses era el corredor, gambant amunt i avall com un desesperat. En veure’ns no va dir res, perquè ignorava que anava a instal-lar-me al pis. La Sílvia va creure que era sobrera tota presentació, i després d’haver-lo saludat breument, tots dos vam ficar-nos de pet al dormitori, no sense haver ensopegat, abans, amb la menuda de l’escrivent, que en aquella hora ja hauria hagut d’ésser al llit. En Joan, el germà de la Sílvia, i la seva dona sopaven. Un magre sopar. La dona havia fet una sopa perquè no fos dit que no es ficaven res de calent al cos. Sobre la taula, entre els plats, hi havia un altre plat esbroquellat amb enciam, dos tomàquets, unes quantes olives i uns bocins de ceba. Era el plat fort. Devíem fer tanta cara de gana, nosaltres dos, que, malgrat la migradesa d’aquell sopar, es van veure obligats a oferir-nos-en una part. Vaig acceptar unes fulles d’enciam i mitja llesca de pa. En Joan i la seva muller eren dues belles persones. Em van rebre com si fos de la família. Un amic de la Sílvia, em van dir, és un amic nostre. Em va semblar que trobaven ben natural que la noia m’hagués invitat a dormir a llur habitació. S’hi devien haver trobat d’altres vegades. Després vaig assabentar-me que, en efecte, en Joan mateix duia més d’un cop gent arreplegada pel carrer, en general perfectes desconeguts que s’instal·laven per una nit. El meu cas, però, era diferent. Compartiria llur dormitori durant una colla de dies. Asseguts a l’entorn de la taula, en Joan em va posar de seguida en antecedents de qui era, d’on venia i de què feia. Quan hi havia feina, es passava tot el dia a la màquina. Quan escassejava, sortia a passejar amb la dona. En general se n’anaven al port, perquè ell era fill de muntanya i, com tota la gent de terra endins, el mar el fascinava. Ara, mentre sopàvem, la màquina era sobre el llit. Una màquina que havia conegut temps millors, car era d’un model que devia fer dècades que no es fabricava. Venuda com a peça de museu, li hauria valgut diners llargs. Ell, però, no se n’hauria desfet a cap preu. L’havia comprada de tercera o quarta mà en acabar-se la guerra, i tenia motius ben fundats per creure que provenia d’alguna oficina governamental, de la Generalitat. Havia treballat tant, aquella màquina, que només de fregar-la es disparava a tota velocitat. Ni calia saber escriure; ella sola s’ho feia tot. Únicament calia engegar-la; res més. A mig sopar ens vam aixecar tots quatre per mirar-nos-la de més a prop. Ell, mentre me’n feia l’elogi, la contemplava com si no l’hagués vista mai, i jo, que era el primer cop que la veia, la mirava com es fa amb un vell conegut. Elaborà amb tanta desmesura les seves explicacions que, si no l’aturo a temps, la desmunta a benefici meu; qüestió d’examinar com estava feta. La seva muller el féu tornar a la raó. Ella no era tan xerraire, però Déu n’hi do, també podia anar sola. Quan acabàvem, vam sentir un terrabastall tan fort, al vestíbul, que vaig fer un bot de la cadira. Ells, en canvi, ni van parpellejar. Al cap de dos segons van arribar-nos els crits de la vella i, a continuació, una altra veu femenina que protestava mentre una criatura esclafia el plor. Cridaven tant, que dins l’habitació no ens podíem entendre. En Joan provava d’explicar-me alguna cosa, rient, però era com si m’hagués tornat sord. Vaig anar, doncs, a la porta, i vaig treure el nas al rebedor. Totes les llumeneres estaven escampades per terra, entorn de la criatura ploricaire. Les dues dones, ocupades com estaven amb veure qui alçava més la veu, no li’n feien gens, de cas. El vell també s’havia atansat al rebedor i mirava el desori sense pensar a ajupir-se i recollir les llumeneres o la criatura. Mentre l’escena s’eternitzava, van entrar el Negre i la seva dona. Van saltar per sobre l’escampall sense dir un mot. En veure el Negre, també jo em vaig oblidar de tot. Era l’home més alt que he vist en la meva vida. En passar els llindars de les portes, s’havia d’ajupir tant, que semblava que s’agenollés. La seva companya li arribava tot just a l’altura de la butxaca de l’americana. Una de les parelles més ben escollides que volten per aquests mons de Déu. Tot just dins del dormitori, on van ficar-se a l’acte, van engegar la ràdio. Sembla que, per casualitat o per badoqueria, aquella tarda l’havien deixada tancada. Les dues dones, al vestíbul, ara ja no s’entenien, però no per això callaven. Gràcies a una mímica abundant i destra es comprenia que la mestressa s’esforçava a dir a la seva antagonista que el menys que podia fer era recollir les llumeneres i tornar-les a lloc. La mare de la menuda, pel seu costat, gesticulava que allò no era assumpte d’ella i que mai, per res del món, no tocaria un objecte que no fos seu. Es mostrava tan escrupolosa que n’hi havia per llevar-se el barret. Des del dormitori, en Joan i la Sílvia em cridaven a tota veu que hi tornés, que encara quedava un xic d’enciam i que era una llàstima que me’l deixés perdre per un espectacle tan anodí. Aviat va deixar d’ésser-ho, però, car la vella, en veure que no en podia treure l’aigua clara, començà a arreplegar els objectes amb les seves grans mans mentre la dona agafava la criatura que, atabalada pels crits i el volum de la ràdio, havia emmudit. I aleshores, tot d’una, la vella, que també havia callat, va posar-se a llançar uns gemecs estridents bo i comptant i recomptant les llumeneres. Li’n mancava una! Assegurava que el furt devia haver tingut lloc aquella mateixa tarda, perquè en havent dinat, quan les comptà abans de rentar plats, hi eren totes. De seguida, el vell i la mare de la criatura van posar mans a l’obra. Comptaven tots alhora, en veu alta, i es van fer un embolic tan immens que, cada cop, sobraven o faltaven unes quantes llumeneres. Després d’haver-se esgargamellat fins a perdre l’alè, van acabar coincidint que el càlcul primer, de la senyora Remei, era el bo: en faltava una. La vella estava tan enfurida que començà a repartir castanyots a dreta i esquerra, i les llumeneres van anar a parar altra vegada a terra. Per si fos poc, en la seva excitació va fer un fals moviment i ella mateixa va caure. Justament sobre el toll que la menuda, esparverada, havia fet al bell mig del vestíbul sense que ningú se n’adonés. Es va aixecar tota molla i tan enrabiada que, a totes passades, volia arrencar la criatura dels braços protectors de la seva mare per deixar-li el cul ben calent. L’estiraven una per cada costat amb una energia tan ferotge, que jo ja me la veia partida en dos trossos, com un cuc. La Sílvia, en Joan i la seva dona, com també el Negre, la seva companya i l’escrivent, que, tancat a la seva habitació, no havia cregut necessari de donar un cop de mà a la seva muller, van acabar per sortir en veure que tot plegat durava tant. Entre tots, van poder arrencar la dissortada criatura de les mans de la vella, la qual ara cridava que tanquessin la ràdio, que allò la faria parar boja. Ningú no li’n féu cas, i la discussió, ara general, s’agreujà encara quan la dona va comunicar als rellogats la seva intenció decidida d’avisar la policia si la llumenera no apareixia immediatament. Tothom va protestar, i llavors el borni suggerí que potser seria indicat, abans, d’escorcollar les habitacions de tots plegats. La senyora Remei ho acceptà i, a l’acte, va organitzar-se una mena de processó que, de dormitori en dormitori, cercava la llumenera. Hi havia tantes mans escorcollant, perquè tothom volia ésser útil, que ni s’hi entenien. Per si fos poc, en Joan, que era un faceciós de la pell de Barrabàs, va anar-se’n corredor enllà sense dir res a ningú i tancà el commutador que donava llum a tota la casa. Hi va haver xiscles i corregudes. El borni jurava que faria un escarment, mentre la vella devia moure els braços com dues pales de molí. Seguit seguit, se sentia una trencadissa d’objectes que queien a terra. El Negre i la seva companya, a l’habitació dels quals ens trobàvem, no paraven de repetir que demanarien una indemnització per cada objecte trencat, i la xicota, dues vegades pel cap baix, es va interrompre per insultar l’anònim poca-vergonya que li grapejava les natges. Quan algú ensopegà amb un orinal, el batibull canvià de signe i, tot d’una, es van sentir rialles que es generalitzaren amb gran disgust de la vella, la qual, sense participar-hi, assegurà que tot allò ho havien fet a posta per treure la llumenera sense que els veiés ningú. Ens acusava tots de complicitat. Nosaltres, però, riu que riu. Quan en Joan en va tenir prou i tornà a obrir el llum, potser perquè la seva dona també havia rebut la visita de les mans anònimes en un indret delicat, allò semblava un lloc devastat per un terratrèmol. Els dos nois de l’escrivent s’havien amagat sota el llit i s’entretenien agafant pels turmells els desgraciats que hi passaven a prop; la Sílvia, víctima de llur habilitat, jeia de bocaterrosa sobre la catifa esfilagarsada, i la vella palpava les parets com si hagués oblidat on era la porta. No es podia fer una passa sense trepitjar una cosa o altra. Tothom s’enseriosí i el Negre va afirmar que tots érem testimonis, encara que a les fosques no havíem vist res, que la senyora Remei —perquè només podia ser ella— els acabava de deixar a la misèria. Afegí que no li permetria d’abandonar el dormitori fins que li hagués pagat la darrera pesseta i, sense entretenir-se, començà a fer números, exagerant tant com podia. La vella, que anava a protestar amb violència, va eixugar amb un cop de mà un altre bassal que la petita s’havia deixat entre el llit i la tauleta —i ja n’anaven dos per aquell vespre. Un dels nois, potser a posta, també s’havia pixat a l’orinal, o si més no així ho pretenia la dona del Negre, tota vermella. En Joan, que ja tornava a ser al dormitori, va proposar una anàlisi d’orins per esbrinar a qui pertanyien, i tothom, divertit, cridà: això, això! La dona del Negre, però, va agafar la gibrelleta i sortí a buidar-la ràpidament. Després, aquest assumpte havia d’ésser encara un motiu de disputes, perquè la va buidar a l’aigüera i la mestressa ho va detectar per la fortor; segons ella, eren orins vells. Mentrestant, tornava a parlar-se de la indemnització que el Negre exigia, i el borni, que ara s’havia assegut, rendit per tant de moviment, es posà a fer avaluació pel seu compte. Segons ell, s’havia destruït per valor d’unes dues-centes pessetes. El Negre li digué que hi posés un altre zero i encara quedarien curts. El borni hi estava conforme, i afegí que la destrossa l’havien de pagar entre tots. En sentir-lo, els altres van començar a cridar i a discutir-se, fins que el Negre s’empipà i ens va treure de l’habitació. Les seves darreres paraules van ser que pensava rescabalar-se’n a compte del lloguer. La vella, en sentir aquesta heretgia, no se’n volia anar de cap de les maneres, però ell, decidit, la va treure a pes de braços i li tancà la porta als nassos. Ella, que es trobava en el seu element, es va passar encara mitja hora al corredor cridant que abans hauria de passar per damunt del seu cadàver i que la llumenera ja valia més que les quatre porqueries trencades qui sap per qui. Afegia que ara estava segura que el lladre era precisament el Negre, el qual ja no havia de ser negre per abusar d’aquella manera. Els altres ens havíem disgregat i el matrimoni, la Sílvia i jo vam tornar al nostre enciam. Ja enceníem les cigarretes quan ens van tornar a atreure uns grans crits de porca, més que porca! La senyora Remei, al pas de la porta, ens invitava a entrar-hi a fer una inspecció ocular o, més bé, olfactiva. Hi vam penetrar tots amb els badius ben oberts. Cadascú va donar la seva opinió i, per primera vegada, tothom va estar d’acord. La vella, llavors, es posà a trucar a la porta del Negre bo i assegurant que hi ha persones que no tenen ni un borrall d’educació, que frescos estaríem que tothom anés a fer les feines a casa dels altres, etc., etc., perquè va durar molta estona. Tots assentíem amb el cap, i la que assentia amb més convicció era la dona de l’escrivent, que ja no es recordava de les malifetes de la seva filla. A la fi, el Negre i companyia van obrir la porta i, després de reclamar un moment de silenci, van dir que o se’ls deixava tranquils d’una vegada, o l’endemà, potser aquell mateix vespre si el cos s’hi prestava, li donarien més motius de queixa. Va citar el menjador com un indret particularment adequat, i tots vam entendre a què es referia. La vella, vençuda, es va retirar cridant que ja podien començar a fer la maleta, perquè ella de gent com aquella a casa no en volia ni pagant a preu d’or. No estava acostumada a tractar amb perdularis i poca-vergonyes defecaires. Mentre es ficava a la cuina i el Negre tancava altre cop la porta de la seva habitació, va intentar de contar-nos a crits la història de la seva família, on només hi havia gent digna i, em va semblar entendre, condecorada. Nosaltres, però, poc interessats per tantes virtuts, ens en vam tornar altre cop a la cambra. Entre una cosa i altra s’havia fet tard de debò i decidírem que ja era hora de posar-nos a dormir. La Sílvia i jo, com dos bons germans, vam compartir el matalàs que vam treure de sota el llit. Jo em creia que la meva admissió a la casa ja era cosa feta, atès que ni el vell ni la seva dona no havien protestat de la meva presència, però l’endemà vaig haver de convèncer-me que no. Gràcies a les extraordinàries circumstàncies d’aquella nit, gairebé ni s’havien fixat en mi, però el matí següent, quan la Sílvia i jo sortíem per anar-nos-en a La Vanguardia, el borni va emprendre en Joan i li va dir que, al seu entendre, les habitacions no donaven per a més hostes i que, per tant, confiava que, a partir d’aquell moment, s’hi miraria una mica més abans de dur gent a casa. Ja li ho havia dit cada vegada que el xicot hi portà un conegut d’atzar, però ara, després d’aquell afer de la llumenera —perquè durant la nit el matrimoni, lliurat a les reflexions, havia decidit de carregar-me amb el mort—, no volien tornar a veure cares noves per allí. En Joan em va defensar assegurant que la meva estada al pis era cosa de poca durada, totalment provisional, mentre cercava una habitació que em convingués. Ara, en aquella casa no es podia parlar serenament amb ningú, de manera que, tot i que es tractava d’un afer tan simple, els dos homes van acabar per barallar-se i en Joan, emprenyat, cridà que a la seva habitació hi feia el que volia, perquè el dormitori que ocupava era casa seva i hom hi invita qui vol, a casa. El vell declarà de seguida que no tan sols no compartia aquest punt de vista, sinó que ja es preocuparia personalment de posar remei a la situació. En Joan ho aprofità per fer un joc de paraules amb el nom de la dona i ell, el Manasses, es retirà tan furibund que, segons em va dir després el xicot, es pessigava les cuixes. Fos com fos, el seu cap devia funcionar amb molta lentitud, perquè encara vam passar uns quants dies sense contratemps. La Sílvia i jo dedicàvem el matí a la lectura gratuïta de La Vanguardia, i a la tarda, ens deixàvem caure per tot d’oficines més o menys rònegues. Ella aviat n’hauria trobat, de feina, si no hagués estat tan ignorant. No sabia res de res ni feia cap esforç per aprendre-ho. En alguns indrets l’haurien acceptada només pel seu tipet, però tothom donava a entendre tan de pressa quina mena de serveis n’esperaven, que la noia es retreia. No vam fer diana fins al cap de quatre dies, quan ens donaren feina en uns estudis cinematogràfics on rodaven una pel·lícula de masses. Érem potser dos-cents individus, entre homes i dones, i a tots se’ns potinejà la cara a consciència perquè quedéssim ben naturals. L’escena en què havíem de prendre part era molt breu i, tot i que vam haver de repetir-la una dotzena de vegades, al vespre el director es donà per satisfet i, un cop pagats, ens acomiadaren. Havia estat amor de poca durada. Ens van donar cinquanta pessetes per barba, i amb l’egoisme insensat i imprevisor de la joventut, vam voler-ho celebrar. El resultat va ser que a la nit ja tornàvem a estar plomats. Per tal d’evitar-nos recriminacions, vam creure més prudent no parlar de res al seu germà. La nostra intervenció en aquella pel·lícula, doncs, restà secreta. I ves com són les coses: fou precisament aquella nit que començaren les hostilitats. El vell, després de rumiar-s’ho amb tanta profunditat com li permetia el seu cervell, havia decidit que si l’habitació d’en Joan era casa seva el corredor que calia travessar per arribar-hi no en formava part. Aquell dia, per tant, quan ens va obrir la porta —la Sílvia no tenia clau, perquè els Politxes només en donaven una per a cada família de rellogats—, va deixar entrar la noia sense posar-hi pegues, però a mi m’interceptà el pas. D’una empenta, em va fer tora del pis i em tancà la porta als morros. Jo vaig quedar-me al replà, massa sorprès perquè se m’acudissin iniciatives, però de dintre ja venien al meu auxili. Advertit per la noia, en Joan en féu una qüestió d’amor propi. Els vaig sentir forcejar i discutir-se darrere la porta. Cridaven tant, que no em perdia ni una paraula. En Joan pretenia que, encara que no hagués llogat el corredor, el dret de pas no l’hi podia negar ningú, ja que era l’únic camí per arribar a la seva habitació. I si era dret de pas per a ell, ho era també per als seus hostes. El borni no es deixava ensibornar i replicava que allí no hi havia cap més amo que ell i, ja sense saber el que es deia, acabava afirmant que si els rellogats passaven pel corredor era per gentilesa seva i no perquè els emparés cap dret. En Joan esclafí la rialla i li pregà que expliqués com arribava a aquestes conclusions contràries a la llei. En Politxa, és clar, no hi arribava de cap manera, i va dir que no havia de donar explicacions a ningú. En Joan el va corregir, fent-li observar que, si de cas no n’havia de donar, el menys que podia fer era parlar correctament, que no costava gaire. Després d’això ja és impossible de relacionar coherentment què digueren; tots dos parlaven alhora i estaven tan convençuts de tenir raó, que, de fet, no raonaven de cap manera. I jo continuava esperant a veure en què acabaria la discussió, sense ni sospitar que tot just començava. Me’n vaig adonar quan hi intervingué la vella. Quan sentia discutir algú, no podia estar-se de ficar-hi el nas; les baralles l’atreien com la mel a les mosques. De seguida hi va haver complicacions infinites, puix que no va tardar gaire a esmentar la llumenera i a crear una confusió tan pintoresca que durant uns moments fins i tot vaig perdre el fil de l’assumpte. Va tornar a sortir l’amenaça de la policia, però en Joan va dir que se’n guardaria com d’escaldar-se, de donar part de res, perquè ella era la primera que es trobava fora de la llei. No sé d’on ho havia tret, ni si era veritat, però afirmà que la llei només permetia tres o quatre rellogats per pis, i ells en tenien deu comptant-hi les criatures, que també estaven batejades i tenien una ànima immortal. Això la va fer callar un moment, impressionada. Però mentrestant ja havien fet acte de presència els altres rellogats i la discussió guanyà en extensió i profunditat. No tan sols parlaven tots alhora, sinó que parlaven de tot. Van sortir a relluir tots els abusos de què eren víctimes i algú àdhuc va fer un comentari sobre el temps per acabar de sembrar la discòrdia. Devia ser en Joan, que era l’únic humorista de la casa. Els altres estaven massa abatuts per la misèria. Quan, a la fi, la discussió es va tornar a centrar sobre el meu cas, el borni va dir —perquè ara tots estaven a favor meu, per principi— que, si algú volia rebre hostes, ja sabia què havia de fer: llogar-se una torreta. Tots se li van tirar damunt, metafòricament parlant, queixant-se que, per aquest camí, aviat els prohibiria tota mena de visites. I llavors el borni va començar a fer distincions entre una visita que entra i surt i un hoste que es queda a dormir; no hi veia una diferència de grau, sinó de naturalesa. I jo al replà, amb l’orella clavada a la porta, sense perdre’m ni una paraula. Ara, enduts per l’interès abstracte de la discussió, gairebé que ja s’havien oblidat de mi. I la broma hauria pogut durar fins a les dotze de la nit sense l’arribada verament providencial d’en Damians, l’escrivent. Em va saludar breument, com a conegut desconegut, puix que ningú no s’havia pres la molèstia de presentar-nos, i obrí la porta amb la seva clau. No cal dir-ho, vaig aprofitar l’ocasió per esmunyir-me darrere seu. Estaven tan obsessionats amb tot allò que es duien entre llengua, que ni es van adonar que havia entrat. El pixatinters, que feia hores extraordinàries, duia un dècim a la butxaca. Ben just podien menjar, però sempre li sobraven vint-i-cinc pessetes per a la rifa. Aprofitant-se de la barbolla, se’l va treure i intentà de passar-lo per l’esquena de la vella. Era un supersticiós. La cosa, però, no era tan fàcil com semblava, perquè la vella es bellugava molt. Ell es movia al seu darrere, atent a un moment de distracció, o d’immobilitat. Tant la va perseguir que, a la fi, la dona va adonar-se de les seves maniobres i, tot d’una, la discussió va canviar de tema. Sense saber com, i amb gran indignació de la senyora Remei, tots es van trobar argumentant si donava sort o no en donava fregar els dècims per l’esquena d’un geperut. Ella, en sentir aquest mot, va botar. Com que no volia que fos dit que tenia gepa, qualificava el seu defecte de desviació de la columna vertebral. El borni va glapir que no toleraria aquella humiliació, que tot allò eren falòrnies de gent ignorant, i ja me’ls teniu discutint qui era més soca! Algú va suggerir —la confusió no em va permetre de saber qui— que els negres portaven tanta sort com els geperuts. El Negre, que també hi era, s’enfadà i va redreçar-se com una serpent, amb el resultat que va ensopegar de cap contra l’aranya modesta que penjava del sostre. Hi va haver un gran rebombori de cristalls i el xicot començà a sagnar. La seva dona xisclava, però la vella, que només es compadia de l’aranya feta bocins, exigia un pagament immediat. Només a la muller de l’escrivent se li va acudir d’anar a cercar tot el que calia per procedir a una primera cura. El Negre, que únicament tenia un tall superficial al front, no va perdre la presència d’ànim. Potser era l’únic que no s’havia afectat. I atès que la senyora Remei parlava de reparacions monetàries, va dir, valia la pena d’aprofitar-ho per preguntar què pensaven fer a propòsit de la trencadissa de dies enrere, a la seva habitació. El xicot, potser de resultes del cop, semblava haver-se oblidat dels seus propòsits de no pagar el lloguer mentre hi hagués un compte pendent. La seva dona li ho féu recordar, però ell continuà parlant com si volgués els diners tot seguit, en aquell mateix instant. El borni li va fer observar que ara no discutien aquest assumpte, sinó el dret de la meva presència a la casa, i aleshores, de cop i volta, es va adonar que ja formava part del grup, i que fins i tot discutia, perquè els crits m’hi havien arrossegat. No es va atrevir a encarar-se’m directament, però comminà en Joan que m’expulsés a l’acte o, si no, no responia d’ell mateix. El germà de la Sílvia li va replicar que no li deia res de nou, que no en responia ningú, d’ell, perquè n’hi havia prou amb veure’l per comprendre que no era un home que inspirés confiança. Això va tornar a torçar el curs de la discussió, però ara gairebé tots els rellogats començaven a donar senyals de fatiga i, a poc a poc, tots van anar tornant a les habitacions respectives. La Sílvia em va agafar pel braç i també se m’endugué al dormitori. En canvi, en Joan, ara tot sol, encara va continuar plantant cara als dos vells una bona estona. Nosaltres, des de la cambra, aplaudíem el seu coratge i, de tant en tant, engegàvem algun visca per tal d’animar-lo. Quan a la fi ho deixà córrer, estava exhaust, i la seva dona, decidida a refer-lo, va treure una ampolla de conyac que reservava per a les ocasions solemnes. Ell es queixava que ara ja no podria fer res de bo en tota la nit, tanta feina que tenia! A desgrat d’això, després d’haver-se fumat una cigarreta perquè el licor no anés tan vidu, s’instal·là davant la taula de cuina, on hi havia la màquina, una pila de quartilles i un llibre. Feia dos dies que traduïa una novel·la de Henry James, sense diccionari, perquè mai no se n’havia comprat cap. El seu coneixement de l’anglès era superficial, i bon nombre d’expressions se li escapaven. Llavors, quan no podia treure l’entrellat del text, improvisava sense posar-se pedres al fetge. Mai no he pogut llegir aquesta traducció, i dubto que s’hagi publicat. A fe que hauria estat curiós de veure el resultat d’aquesta col·laboració forçada. Amb el soroll de la màquina, era inútil que provéssim de dormir, i, per passar l’estona, ens posàrem a comentar els esdeveniments d’aquella nit. A ell no el molestava gens ni mica la nostra xerrameca; ben a l’inrevés, de tant en tant, quan ensopegava un paràgraf difícil i s’aturava a inventar-se’n un de suposadament aproximat, ficava cullerada a la conversa. No és estrany, així, que imperceptiblement anés girant cap a la literatura. Tots dos, ell i la seva dona, eren inexhauribles, en aquest tema. Ho sabien tot i ho havien llegit tot. No sé quan ni on, perquè de llibres a l’habitació n’hi havia ben pocs. El fet és que parlaven amb raonable competència de tots els escriptors coneguts i d’altres de desconeguts. En Joan associava els noms en cadena. Upton Sinclair, Sinclair Lewis, Lewis Stone… És veritat que aquest darrer era un artista de cinema, però no hi feia res, en Joan també era un expert en cinema. Henry James, James Joyce, Joyce Cary, Cary Grant… Seguia per aquest camí. En parlava com si els hagués freqüentat, com si li haguessin fet confidències. Se sabia de memòria la carta que deixà Maiakovski en suïcidar-se, coneixia com si les hagués presenciades les desavinences de Kafka amb el seu pare, contava en detall com s’havia traduït l’Anna Livia Plurabella al francès sota la supervisió de l’autor. Estava al corrent de totes les xafarderies: si l’Ezra Pound l’havien reclòs en un manicomi, si T. S. Eliot estava a punt de convertir-se al catolicisme, si Papini ja tenia vuit-centes pàgines del seu Judici final, un llibre que abans d’ésser escrit ja havia canviat una dotzena de vegades de títol… No ignorava res de res. I mentre parlava, continuava escrivint, com si fer totes dues feines alhora fos la cosa més natural del món. A quarts de dues seguíem discutint i traduint, i la sessió podia haver durat fins l’endemà si no s’hagués presentat la dona de l’escrivent a demanar-nos que calléssim; els seus petits no podien aclucar l’ull i no paraven de plorar. Nosaltres, absorts en la garola d’en Joan i la seva muller, ni els havíem sentit. Vam decidir plegar, doncs, amb la gran recança del traductor, que deia que estava inspirat. Estic segur que en aquesta inspiració hi havia jugat un gran paper el paquet de cigarretes comprat a la sortida dels estudis cinematogràfics, perquè l’endemà, en voler fumar, vaig veure que era buit. Sortosament, abundaven les puntes. Gairebé n’hi havia una vintena. En Joan, en adonar-se que les recollia, va trobar que era una bona idea. Com que eren nostres, no ens havien de fer mania, digué. A les vuit ja estava dempeus i abans de les nou s’havia assegut novament a la màquina. Ja feia estona que estàvem desperts, però, perquè les criatures dels Damians sempre matinejaven i en aquella hora, reposats de la nit, els dos nois començaven a cremar energies amb els jocs més sorollosos que se’ls acudien. Al lavabo, quan vaig sortir a rentar-me, hi havia cua com cada matí. Aquest lavabo es dreçava en un costat de corredor i hom s’havia de rentar a la vista de tothom. Quan algú volia rentar-se els peus, agafava una galleda i l’omplia d’aigua al rentador. Hi havia també qui pretenia rentar-se’ls directament al safareig, però la vella, tan afeccionada a ficar-se en tot i a prohibir coses, no ho volia. Una vegada el Negre àdhuc intentà de banyar-s’hi, però la dona el va fer sortir a cops d’escombra i el perseguí pel passadís. El xicot s’ho va prendre a broma i va posar-se a córrer amunt i avall, saltant els obstacles que en forma de cadires li posava la mestressa. Diuen que en aquella ocasió algú va sortir al replà a cridar els veïns i que tota l’escala es reuní al vestíbul de la senyora Remei mentre el xicot no parava de fer els cent metres. No m’ho he acabat de creure mai, la veritat. El Negre, alt com era, no podia córrer esbojarradament sense trencar-se la closca una dotzena de vegades. Restava el fet que, gràcies a les prohibicions de la vella, en aquella casa no es podia banyar ningú. Cal dir, de tota manera, que mai no vaig sentir que algú se’n lamentés. Tots els rellogats eren una mica bruts de mena. En Joan afirmava que d’això se’n diu ser bohemi, no brut. Més o menys porcs, més o menys nets, la Sílvia i jo, després d’haver-nos rentat la cara i les mans, vam sortir al carrer confortats amb una minsa llesca de pa que, a tall de desdejuni, ens facilità la cunyada. Ens havien arribat respostes a les cartes dels dies anteriors, i abans de deixar-nos caure per La Vanguardia, vam fer les visites de rigor. Cap, però, no donà resultat. Però aquell havia d’ésser un dia de sort, perquè més tard, al diari, vam trobar l’anunci d’una senyora vella que demanava una noia per fer-li companyia. La volia instruïda i de bons costums. A la Sílvia li va semblar que reunia aquestes condicions i, immediatament, sense dinar, ens presentàrem a l’adreça de la dona. És a dir, jo em vaig quedar al carrer mentre ella s’hi entrevistava. Vaig haver d’esperar força estona, però en sortir la Sílvia tenia una mirada triomfal. Havia reeixit. La vella li donava menjar i deu pessetes diàries per fer-li companyia des de les nou del matí a les vuit del vespre. Era una invàlida que no es podia moure de casa. La noia podia anar a dormir a casa seva, ja que la vella, a la nit, tenia unes monges que la vetllaven. En principi, el tracte no estava malament; àdhuc em va semblar generós, cosa ben estranya en una persona d’edat. Amb els anys, tothom es torna avar, sobretot la gent que tenen diners. Més endavant ens ho havíem d’explicar, puix que la vella era de la pell del diable i, llevat de les monges, que feien professió de sacrifici, ningú no la podia suportar. Ara, però, com que encara no sabíem res d’aquest tarannà, la Sílvia exultava de satisfacció. Ho hauríem celebrat si haguéssim tingut amb què fer-ho. La noia volia donar tot seguit la bona notícia al seu germà i vam adreçar-nos al pis. D’altra banda, sempre era possible que hi trobéssim alguna queixalada, tot i que ja eren les quatre tocades. Arribar a en Joan, però, va ser més complicat que no havíem previst. El vell vigilava la porta des del migdia i, per no perdre-la de vista, fins i tot havia dinat al rebedor. En trucar, va mirar per l’espiell i, en comprovar que érem nosaltres, va dir que jo ja me’n podia tornar per on havia vingut. Com que no volia perjudicar la Sílvia, estava disposat a tornar a baixar les escales, però la noia s’hi oposà. Entraríem tots dos, assegurà. Com, ni ella ni jo no ho sabíem. A través de l’espiell vam bescanviar unes quantes paraules violentes amb el Manasses, sense resultat. Aleshores la Sílvia clavà el dit al botó del timbre i, amb l’altra mà, va posar-se a tustar seguit a la porta. El vell, a l’altra banda, es tornava foll. Però no per això va obrir. Vam informar-lo que estàvem disposats a continuar tota la tarda i ell, tot i que contemplava aquesta perspectiva amb un pànic ben comprensible, s’obstinà en la seva actitud. Ens vam passar potser dues hores trucant ininterrompudament. Quan la noia se’n cansava, la rellevava, i el mateix feia ella quan jo ja en tenia prou. El més curiós de tot era que dins no es movia ningú, com si els altres no hi fossin. Alguns veïns havien tret el nas a l’escala, però estaven tan acostumats als nostres escàndols, que aviat es van cansar de mirar-nos. L’espectacle era d’una monotonia aclaparadora. A les sis encara érem allí, sense haver dinat. A quarts de set se sentiren els primers moviments dintre el pis. Eren el Negre i la seva companya, que havien de sortir. Això ocasionà un conflicte, perquè el vell prou veia que, si obria per donar-los pas, nosaltres ens n’aprofitaríem. Hi va haver tot de parlaments, doncs. El Negre va dir que ell se’n rentava les mans, dels nostres embolics, però que el vell no podia privar-lo d’acudir el cabaret on es guanyava les garrofes. Al cap de deu minuts van arribar a un acord. El vell va cridar la seva dona perquè l’ajudés en cas de necessitat, va fer córrer l’arcó de les llumeneres fins prop de la porta, va calcular l’espai que necessitava un home per passar i l’instal·là a la distància exacta. Un cop preparat, va despassar les baldes i els forrellats i obrí una mica. El Negre es va esmunyir fora, seguit de la seva dona. La Sílvia i jo, repenjats amb tot el nostre pes contra la porta, vam impedir que ell, que pitjava per la seva banda, tornés a tancar-la. La situació va prolongar-se uns moments, car si bé nosaltres teníem més empenta, ell comptava amb l’arcó. La vella, però, ens derrotà. D’una correguda, mentre el borni resistia, va anar a cercar la pala de rentar i, armada amb aquesta eina, va treure el seu llarg braç per l’obertura i començà a repartir cops a tort i a dret. Vam flaquejar, naturalment, i la porta es tancà al nostre davant. Els dos vells estaven tan contents amb aquella victòria, que es van passar potser cinc minuts felicitant-se mútuament. El més inexplicable de tot era que en Joan no hagués fet res per salvar-nos. Per força havia d’haver sentit el rebombori. L’explicació la vam tenir a quarts de vuit, en veure’l pujar amb la seva dona, tots dos alegres com un gínjol. Va resultar que, cansat de tanta màquina, el noi havia volgut sortir una estona a prendre l’aire. La muller l’havia acompanyat i tots dos van acabar per entaforar-se en un cinema de la barriada. D’això en deien prendre l’aire, ells. Ara, en trobar-se amb aquella escena, les rialles de la parella es van estroncar. En Joan ficà la clau al pany mentre nosaltres ens preparàvem a llançar-nos contra la porta. I la clau va girar, però els vells havien tornat a passar les baldes. Segurs que ningú no podia obrir, ni des de dins ni des de fora, perquè al pis només hi havia la dona de l’escrivent i les criatures —refugiades al dormitori per por de la senyora Remei, que les havia amenaçades—, el matrimoni Politxa s’havia retirat al menjador o a la cuina. En Joan prou s’esgargamellà cridant que obrissin, que era ell, un rellogat legal. No va contestar-li ningú. Més tard, l’agradable reunió que tots plegats fèiem al replà es va veure augmentada amb la presència d’en Damians, i al cap d’una estona, a la sortida del cabaret, també van comparèixer el Negre i la seva dona. La situació era semblant a la de l’altre dia només que avui l’escàndol tenia lloc fora, a l’escala. Jo ja havia proposat unes quantes vegades d’eclipsar-me. Ells, però, no em deixaven marxar. De cop, aquell afer s’havia convertit en una cosa vital. Els rellogats creien que s’hi jugaven la llibertat de moviments. Si cedien aquesta vegada, cedirien sempre, com puntualitzava en Joan, el qual parlava de precedents nefastos. Vaig quedar-me, doncs. Quan vam estar cansats de cridar, l’escrivent va dir que bé hi havia d’haver una manera o altra d’assaltar aquella fortalesa, si no per la porta, massa sòlida, per l’eixida de darrere. En un no res, vam planejar l’operació. Al pis de sota, una mica espantats en veure tanta gent, ens van deixar passar a la galeria. L’escrivent els va demanar una escala per enfilar-se, però no en tenien cap; eren gent imprevisora. Sense el Negre i la seva llargària tot s’hauria quedat en paraules. Enfilat sobre una cadira que la senyora de la casa va protegir amb un paper, els seus dits arribaven de sobra als ferros de l’eixida de dalt. Ajudat per nosaltres que l’empenyíem per les cames, va fer una contracció, i un moment després, saltava per damunt de la barana. Les nostres maniobres, per recomanació del pixatinters, havien estat força silencioses; els vells no havien sentit res. Ara, però, quan el Negre es dreçà com qui diu a llur davant, ens arribà la remor d’una cadira violentament projectada contra algun lloc i, gairebé a l’acte, els xiscles frenètics del Manasses que demanava la col·laboració de la seva dona per fer front a la invasió. L’eixida estava oberta i el borni, mentre cridava, s’havia precipitat a tancar-la. Encara no entenc com ho aconseguí. El fet és que el Negre va treure el cap per sobre la barana —per bé que molt més amunt, és clar— i ens va dir que ens trobàvem si fa no fa com abans. En Joan li va recomanar que cridés al maleït vell que si no obria li trencaríem tots els vidres. El Negre va obeir mentre la gent començava a aglomerar-se a les galeries veïnes, però els Politxa feien el sord. Llavors, sempre seguint les instruccions d’en Joan, l’assaltant va clavar cop de peu a un dels vidres bo i comptant amenaçadorament: «Un!». Va esperar uns moments, però els vells s’obstinaven. Trenca’n un altre, li deia en Joan des de baix. El Negre clavà una altra puntada de peu. Dos!, va fer. L’eixida es va obrir quan anava a trencar el tercer. Els dos vells, però, se li devien tirar damunt de seguida, perquè hi va haver un batibull exemplar. Tots nosaltres, sense esperar-nos, ens vam llançar al galop pis a través, vam sortir a l’escala i, d’una sola embranzida, sense ni haver donat les gràcies als veïns, ens vam apinyar al replà de sobre. El Negre també venia corrent i no vam tardar gaire a sentir com despassava les baldes. Vam entrar gairebé tots alhora. Ja era hora, perquè la vella, que havia tornat a treure la pala, acabava de ventar un cop a la closca de l’infeliç, el qual, potser encara ressentit de la ferida que s’havia fet la vetlla amb l’aranya del sostre, va caure en un costat de vestíbul com un ninot. La continuació immediata gairebé és inenarrable, car la companya del Negre va saltar sobre la vella amb la intenció d’escanyar-la mentre l’escrivent, alarmat en no veure la seva dona, es precipitava corredor enllà i, amb peus, mans i espatlla, començava a esbotzar la porta del dormitori que els dos vells havien tancat per fora. Dins, les criatures esparverades udolaven com si les assassinessin, i nosaltres ens vam dividir en dos grups, un que s’adreçà a la cambra dels Damians per tal de veure què havia passat, i l’altre que provava de separar les dues dones enfurides. Del Negre era com si tothom se n’hagués oblidat. Fins que la Sílvia va comparèixer amb una galleda plena d’aigua i el ruixà. En recobrar el coneixement, el xicot va posar-se a parlar en una llengua que ningú no coneixia. En Joan, que era un poliglot, de moment va creure que allò era un idioma balcànic, però a la fi acabà per dir-nos que es tractava, simplement, de slang nord-americà. Aquestes consideracions lingüístiques, si bé superficials, calmaren una mica els ànims, però des d’aquell dia endavant el Negre ja no s’expressà més en la nostra llengua, com si l’hagués oblidada. Mentrestant, era tardíssim i ningú no havia sopat. Les dones es van anar arremolinant cap a la cuina mentre la del Negre baixava a telefonar al cabaret que aquella nit no comptessin amb ells perquè havien sofert un accident. En Joan, ara que ens havíem sortit amb la nostra, estava tan satisfet que ja parlava d’anar a comprar uns quants focs per engegar-los des de l’eixida. Ho va deixar córrer perquè estava famolenc, i després de sopar ja no se’n recordava. Els vells s’havien atrinxerat a llur dormitori, i durant un parell de dies, gairebé no els vam veure el pèl; tampoc no van fer cap altra temptativa per privar-me d’entrar al pis. De moment, si no de grat per força, semblava que m’havien acceptat. Cal afegir que en Joan, per desanimar-los, va descollar les baldes i els forrellats de darrere la porta i els va amagar. Ni el borni ni la vella no gosaren dir res. No sabíem, pobres de nosaltres, que estaven aplegant valor i rumiant iniciatives més contundents. La Sílvia, mentrestant, s’havia posat a treballar i ara cada vespre tornava a les nou tocades. Jo em passava el dia fent voltes pels carrers de la ciutat. Quan n’estava tip, m’estacionava davant d’algun teatre i obria portes de taxi. Qüestió d’arreplegar alguna propineta. La competència, però, era abundant i ferotge. Rarament em guanyava més de dues o tres pessetes. Eren prou per comprar-me un bocí de pa. Durant aquella temporada, no sé pas com m’ho hauria fet, sense la Sílvia. La noia menjava a casa de la vella i disposava íntegrament de les seves deu pessetes. Havia cobrat quinze dies a la bestreta gràcies a les seves manyes —a base de fer el ploricó—, i amb aquelles cent cinquanta pessetes s’havia comprat unes sabates que li’n costaren cent vint; les altres trenta van anar passant a poc a poc a la meva butxaca, és a dir, al meu estómac, convertides en aliments. En Joan, per la seva banda, passava per una època de relativa prosperitat; no tan sols tenia la traducció de Henry James, ja esmentada, sinó que un autor vagament amic li havia dut l’original d’una novel·la per tal que en fes còpies. Això, pel cap baix, li assegurava el pa durant una mesada. El xicot se sentia optimista, i com que era generós, com tota la família, sovint m’invitava a la seva taula. Llàstima que la seva dona era una pèssima cuinera i no hi havia manera de fer-la sortir de les sopes i els fregits. No semblaven pas més destres la Damians i la dona del Negre, tot i que, si les escoltàveu, eren capaces de convèncer-vos del contrari. Moltes vegades, quan eren a la cuina, si no es barallaven, s’entretenien contant-se quines menges farien si no hi hagués hagut aquella qüestió tan enutjosa dels diners. La muller de l’escrivent era propietària d’un exemplar de Carmencita o la buena cocinera i no es cansava de fullejar-lo. D’això es devia atipar, perquè la família dels Damians era la que ho passava més magre. Potser per aquest motiu, les criatures exceptuades, era normalment la més tranquil·la de totes. El pixatinters, sobretot, anava a la seva i no es ficava amb els altres. Ara que era dels qui les maten sense fer soroll, perquè un dia la dona d’en Joan el va trobar pel carrer amb la muller del Negre i tots dos, deia, s’havien ficat en un hotel. A casa, hauríeu jurat que gairebé no es coneixien. També podia ser que tot fos imaginació de la dona d’en Joan, sempre interessada per aquestes coses, encara que procurava dissimular-ho. Fou poc després d’haver-nos contat això de la companya del Negre que, una nit, es va trencar el llit on dormia el matrimoni. Va cedir el piu que sostenia una de les barres laterals, i tots dos van rodolar per terra. Van instal·lar provisionalment llur matalàs al costat del nostre. És a dir, ells creien que seria provisionalment, però l’endemà, quan li’n van parlar, el borni, amb les relacions tibants que hi havia per culpa meva, va contestar-los que, si volien dormir al llit, la reparació se l’haurien de pagar ells. En Joan prou va al·legar que el moble no era seu, que, com tots els objectes pesats de l’habitació, només el tenien llogat. L’home no va cedir i en Joan acabà assegurant que ell no afluixaria ni cinc cèntims per una cosa que no li pertanyia. Vam continuar dormint tots a terra, doncs. En Joan i la seva dona es van sentir una mica venjats la nit que en Politxa va caure de cap a la gibrelleta. S’havia llevat mig endormiscat i ensopegà amb una arruga de la catifa. La sort va voler que la testa li quedés presonera de l’estreta obertura rodona. El baf de l’orinal devia marejar-lo, perquè es va desmaiar. La seva dona, que l’havia sentit, obrí el llum a veure què passava i immediatament va posar-se a esgaripar. Tots vam saltar del llit. L’espectacle era tan edificant, que vam perdre ben bé deu minuts abans de pensar a deslliurar-lo de la seva insòlita màscara. Després encara ens van caldre deu minuts més per fer-li recobrar el coneixement, és a dir, el poc coneixement que tenia de natural. O potser una mica més, ben mirat, perquè tot seguit es mostrà ple d’iniciatives desorbitades. Ja l’endemà, una mica refet, però humiliat encara, va reprendre les seves hostilitats i, a partir d’aquell instant, entrar a casa al vespre es va convertir en una empresa desesperada. L’home havia trobat una solució que devia semblar-li infal·lible: instal·là una cadena darrere la porta. Era d’una llargària minuciosament calculada que, un cop la porta oberta, tot just deixava prou espai perquè hi passés una sola persona, i això encara si era relativament prima. Qui més en patia era l’escrivent, car era de complexió robusta a despit de la gana que passava i tenia unes espatlles de brau. Li calia lliurar-se, doncs, a una complicada gimnàstica que, vista en fred, era d’allò més espectacular. La mesura adoptada pel borni va ser molt impopular entre els rellogats, i àdhuc es parlà d’arrencar la cadena en un moment de distracció del vell. Ell, però, no badava. Ara fins i tot a l’hora de llegir el diari s’asseia al costat de la porta, atent a l’entrada i a la sortida dels hostes legítims. Això, al cap del mes, significava un suplement en la despesa d’electricitat, però ell no hi reparava. Volia sortir-se amb la seva fos com fos. Tampoc no semblava preocupar-lo que el seu únic ull es ressentia d’aquestes lectures sota la bombeta d’escassa potència; estava resignat a sacrificar-lo heroicament a benefici de la causa. Així, doncs, els rellogats eren rigorosament controlats d’un cap de dia a l’altre. Encara no sentia una clau al pany, l’home s’aixecava de la butaca, disposat a rebutjar l’intrús. La porta, en aquestes condicions, era fàcil de guardar i no sé pas com me les hauria apanyades per entrar si el dormitori d’en Joan no hagués tingut una finestra que donava a l’escala i que de seguida es convertí en la meva via d’accés al pis. Quan arribava al replà, xiulava unes notes convingudes i en Joan o la seva dona treien la post de planxar. La repenjaven per un extrem a l’ampit de la finestra i, per l’altre, a la barana de l’escala, i jo passava la maroma. La primera vegada que ho vam fer, el vell ni es va adonar de res. Quan al cap d’una estona em va veure dintre el pis, per poc que s’hi queda. Em mirava com si contemplés un fantasma capaç de travessar les parets. Després, quan va haver esbrinat la combinació de la post, aquest tros de fusta es convertí en la seva bèstia negra. Una tarda que la dona d’en Joan l’havia deixada a la muller de l’escrivent, el borni aconseguí de subtilitzar-la i la féu desaparèixer. En arribar a casa, em vaig trobar que no sortia enlloc. En Joan i la seva dona, ajudats pels altres rellogats, tots decididament a favor nostre, la van cercar per tots els racons, però no hi havia manera de descobrir l’amagatall. El vell es fregava les mans, satisfet, i la vella tenia un somriure cínic als llavis. A la fi, però, la van trobar perquè els veïns de sota van començar a cridar, preguntant què significava aquella post que penjava de l’eixida. El borni l’havia lligada al capdavall dels ferros de la barana. Aquest episodi es va repetir no sé quantes vegades puix que el vell ben aviat va demostrar que tenia molta manya en aquesta mena de maniobres ocultatòries. Hi havia dies que la recerca durava un parell d’hores. I jo, mentrestant, m’havia d’esperar a l’escala. No va servir de res que, més endavant, la dona d’en Joan es negués a prestar-la a les seves veïnes, atès que el vell sempre els la prenia a elles. No tan sols no va servir de res, perquè la post continuava desapareixent sovint, sinó que ho empitjorà tot. Les altres dues rellogades, ressentides en veure’s privades d’un dret ja consolidat pel costum, ara es van passar al costat dels vells i afirmaven a qui volia sentir-les que era un abús portar al pis gent estranya, recollida al carrer, que ningú no sabia d’on venia ni on anava. Això va ressuscitar l’afer de la llumenera i ara tothom assegurava amb fermesa que jo me l’havia polida. La dona del Negre àdhuc digué que m’havia vist treure-la de casa. El germà de la Sílvia es va emprenyar tant, que una nit es presentà amb tres o quatre perdularis que havia trobat al moll. Els va fer passar tots per la post. Quan els vells van veure sortir aquells individus de l’habitació, gairebé van caure en basca. Els homes van anar sortint en renglera índia i tots s’encaminaven al lavabo, on van fer una neteja general, que ja els convenia. El borni, en recobrar parcialment l’ús de la paraula, es va encarar amb en Joan. El xicot va limitar-se a informar-lo francament que tenia invitats. L’home s’arrencava els cabells tot cridant que per aquella no hi passava, no senyor! Ho va repetir tantes vegades que ja semblava un disc ratllat. La vella, que no es volia quedar curta, va començar a insultar els perdularis, però ells tenien la pell molt gruixuda, i per molt que la dona digués, sempre n’havien sentides de pitjors. Van rentar-se tan copiosament sota la supervisió d’en Joan, que fins els examinà el sota de les orelles, que després el corredor va quedar com un llac. Els tres menuts de l’escrivent ja feien barquetes de paper. Eren uns menuts espavilats. Un dels perdularis, un home ja vell i serè, afegí una mica de sal a la situació. Quan es va haver rentat, darrere els altres, com que la senyora Remei continuava fent voltes prop del lavabo, insultant-lo, ell, majestuós, va allargar el braç per indicar-li que el deixés passar. La dona ho va interpretar com un intent d’agressió i tot seguit disparà les seves pales de molí. L’individu evità el cop per un través de dit. Però ara s’havia molestat i va dir que, si volia lluitar, lluitarien; havia hagut d’atonyinar més d’una femella, per sobreviure. La senyora Remei, gall de panses com era, no afluixà pas. Amb un sol gest, es va treure el paladar i les dents, tots dos postissos, ho deixà tot sobre una lleixa del lavabo i s’abraonà contra l’home que l’esperava en actitud reglamentària de boxa. Hi vam intervenir, però, i la sang no arribà al riu. El més divertit va ser que, en anar a posar-se novament les dents la senyora Remei, la pròtesi havia desaparegut. I sense les dents la dona havia perdut la meitat de les seves armes; ja la podia fer moure, ja, la llengua, que de paraula no li’n sortia cap de sencera! Les mans, però, encara les podia fer funcionar bé. Les primeres víctimes, doncs, van ser els fills de l’escrivent. Devia estar convençuda que eren els autors de la facècia, o potser li va semblar més senzill començar per ells. El fet és que, sense mostrar cap favoritisme desmoralitzador, amb una imparcialitat total, va clavar-los un mastegot per barba. No cal dir que els dos nois, plorant, van córrer cap al dormitori, on hi havia la mare, mentre la petita, esparverada, feia aigües. Ben cert que no tenia importància, aquest cop; tot estava ja prou inundat. La dona de l’escrivent hi va acudir feta una fera, però es va desconcertar una mica quan la vella exigí un escorcoll de les butxaques dels menuts. En van sortir tot de coses previstes, des dels inevitables caps de cordill a una anella de la cadena del vàter, sense oblidar la capseta amb la mosca que demostra l’esperit de continuïtat que hi ha d’una generació a l’altra, però les dents de la senyora Remei no formaven part de l’inventari. Tampoc no eren a terra, on vam buscar aleshores. No eren enlloc. L’ordre de preferències ara assenyalava els perdularis com a possibles culpables, però de seguida es va veure que entre ells hi havia una gran solidaritat de decisió: quan es parlà d’escorcollar-los, s’hi van negar com un sol home. En Joan va explicar que els seus amics eren gent d’una sensibilitat exquisida i que, si s’insistia a donar un cop d’ull a llurs butxaques, abandonarien la casa. En sentir això, el vell i la vella, que s’ho van prendre al peu de la lletra, es llançaren contra els intrusos. Jo, aprofitant la confusió, em vaig encaminar a la porta del pis amb el propòsit d’estudiar detingudament la cèlebre cadena tan imprudentment negligida pel borni, però era sòlida de debò i no hi havia manera de moure-la amb les eines de què disposava: els meus deu dits. Per tal de venjar-me com fos de la meva impotència, vaig agafar una llumenera de sobre l’arcó amb la intenció d’amagar-la. El Manasses, però que havia remarcat la meva absència, ja venia disparat pel passadís i em va trobar amb aquell tresor a les mans. Me li vaig encarar i, per despistar, vaig proposar-li que, a pesseta la peça, les hi lluentejaria totes. Me la va arrabassar violentament i, en silenci, em mostrà la porta. Sense fer-li’n cas, vaig dirigir-me de nou al lavabo, on continuava la batussa, i ell darrere meu, sense perdre’m de petja. Quan va contar que em volia endur la llumenera, la vella es va desinteressar a l’acte dels perdularis i, gairebé dreçada sobre la punta dels peus, per impressionar-me més, assegurà que seria la ruïna de la casa, la qual, abans de la meva arribada, era com una bassa d’oli. És a dir, tot això ho anà traduint el seu home, perquè a ella no l’enteníem. En Joan va replicar-li dignament en un francès que no es distingia gaire d’aquells glapits; era de la mateixa família lingüística. Així i tot el vaig traduir. La situació era original de debò. La vella m’atracallava a mi, a través del seu marit que li feia d’intèrpret, i en Joan em defensava en un idioma estranger que jo interpretava capritxosament per a edificació de la senyora Remei. Els perdularis estaven esbalaïts. Eren gent experimentada, sí, però tant, tampoc! Un d’ells va assegurar que si es quedava no podria aclucar l’ull en tota la nit; havien caigut entre una banda de folls. Els altres hi assentien i, tots plegats, van decidir de tocar el dos. I aleshores, de cop i volta, tothom recobrà la serenitat. En Joan, que no volia de cap de les maneres que se n’anessin, es posà a adular-los per tal de retenir-los. Ells, però, no es van deixar enredar i s’adreçaren a la porta. Quan van ser fora, al pis es va fer un silenci de capella mortuòria. Un silenci que durà fins al dia següent. Perquè l’endemà en Joan va presentar-se amb un segon escamot de trinxeraires. Va assegurar que, mentre hi hagués una cadena darrere la porta, per aquell pis desfilarien tots els ganduls i els famolencs de la ciutat i, si convenia, de comarques veïnes. Els vells, però, ara ja sabien el truc, i cada nit, quan els homes sortien a rentar-se, la senyora Remei disparava els seus glapits. No hi tenia gaire mèrit, car les dents no havien estat retrobades. Indefectiblement, els homes d’en Joan, al cap de mitja hora de tractament, ja en tenien prou i fotien el camp. Això sí, l’espectacle era tan divertit que, ara, alguns vespres, l’escrivent plegava abans d’hora per no perdre-se’n el començament. També el Negre i la seva companya, assabentats del que succeïa, començaren a faltar al cabaret. Cal dir que de seguida en van tocar les conseqüències. Els van rescindir el contracte, per incompliment, i de cop i volta es van trobar sense feina. Els vells pensaven amb inquietud en el principi de mes que s’atansava. No estaven gaire segurs de cobrar l’import de l’habitació, i feien bé, puix que en presentar-los el rebut, el dia u, la dona del Negre va recordar que, entremig, hi havia la demolició d’aleshores que cercaven la llumenera. Fins en aquell moment, els dos vells sempre havien cregut o fet veure que creien que el lladre era jo, però ara, davant l’actitud de la dona, van canviar d’opinió i li van sortir amb el ciri trencat que la indemnitzarien quan es decidís a retornar l’objecte desaparegut. Mentrestant havien de pagar la mensualitat. I quan l’altra s’hi negà categòricament, el borni contestà que d’ell no se’n burlava ningú; que s’esperessin, doncs, una mica, i ja veurien com acabaria allò. No van haver d’esperar gaire, perquè ja des de l’endemà van començar a fer-se fonedissos tot de fòtils del dormitori del Negre. Aprofitant les absències de la parella, els Politxa el passaven a saqueig. Quan se’n van adonar, ja només tenien la roba que duien a sobre. No van cedir pas, però; van passar al contraatac. Una nit van desaparèixer totes les llumeneres. La senyora Remei la vam haver de portar al llit. El metge, cridat, va dir que era qüestió del cor i assegurà que a la dona li convenia molta tranquil·litat; sense això, no responia de res. No pot negar-se que l’home havia anat a caure en bon lloc, amb aquestes recomanacions. Aquell mateix vespre ja va tornar a haver-hi baralles, perquè al borni li havien pres un pa. Naturalment, acusà el Negre, que ara era el cap de turc de tot el que passava, i el xicot, fresc, no ho va negar. A través d’en Joan que el traduïa per aproximació, va explicar que únicament hi havia una manera de recobrar-lo: obrint-li el ventre. Mentre discutien si això era o no era una solució satisfactòria, la vella, des de la seva habitació, s’esgargamellava preguntant què s’esdevenia. Per tal de fer-la callar, el borni, després de cada rèplica, treia el nas per la porta i li contava què havien dit, però de seguida es va veure que distorsionava la veritat per fer quedar malament el Negre. El xicot, que ja estava desenganyat de tot, no s’hi capficava. A més, no ho entenia. Ara i adés es tocava el ventre com per comprovar que el pa continuava ben guardat. Aquesta barra, perquè era una barra, inicià un període molt mogut. Ja no hi havia res segur. Tot desapareixia. Els rellogats, quan sortien, tancaven els dormitoris amb pany i clau i, per si fos poc, instal·laren cadenats. Ben cert que no servia de res; eren portes sense consistència i no costava gaire d’esbotzar-les. En definitiva, però, amb l’excepció dels queviures, que s’enterraven en algun estómac, la resta no tenia massa importància. Hi havia objectes que, després de fer la volta per totes les habitacions, acabaven per retornar a les mans dels seus legítims propietaris. Perquè amb l’excusa de recobrar les coses pròpies, ara tothom es lliurava al furt. De fet, només rebia el borni. Les llumeneres no havien reaparegut, i, a poc a poc, tot d’altres objectes van volar per sempre. Al cap d’una setmana, el pis estava net. Únicament restaven els mobles, que no eren de fàcil transport. La vella continuava al llit amb atac darrere atac a mesura que li arribaven les notícies per boca del seu home. En Joan, que temia per la seva màquina, la va dur a casa d’un amic, on ara anava a treballar cada tarda. El vell hauria volgut desfer-se de tots els seus rellogats i començar amb gent nova. Però ningú no se’n volia anar. Ens hi sentíem com a casa nostra, allí. Ell, per tal de desanimar-nos, va fer extensives a tots les mesures que havia adoptat contra meu. La porta ara ja no s’obria per a ningú. L’home es passava el dia i la nit al vestíbul, armat amb la pala de la roba, i al primer que treia el nas l’hi inflava. No menjava ni dormia ni tenia cura de la seva dona, sempre clavat darrere la porta, tot i que aquesta vigilància constant de poc li servia. Tots els rellogats utilitzaven la post de planxar. Per tal que no ens pogués tancar la finestra, un dia, i privar-nos així de tot accés al pis, la vam desmuntar i ara sempre la teníem oberta. La post era gelosament guardada. De dia, se n’encarregaven els qui es quedaven al pis, i a la nit, ens rellevàvem com en una caserna. Aquest afer va crear un clima d’harmonia entre la gent, i tot d’una, les coses van tornar a estar segures. És a dir, les dels vells, no. Ells continuaven rebent per poc que badessin. La senyora Remei va acabar per llevar-se i es mig arrossegava d’una habitació a l’altra, parlant inexhauriblement de les seves llumeneres. Es feia tan pesada, que el seu mateix marit l’engegava a fer punyetes. Llavors, en trobar-se sense auditori, la vella imaginà de tornar a fer-se ben veure dels seus rellogats i, encara que amb recança, s’acostumà a donar-los la raó en tot sempre que consentissin a escoltar-la. Havia retrobat les dents el primer dia que es llevà i ara parlava altre cop aproximadament bé. Aquest desconsol de la senyora Remei va proporcionar-nos una època de pau, facilitada per l’actitud del Manasses, el qual també hi col·laborà, agraït que el deslliuréssim, a estones, de les lamentacions de la seva muller. Va acabar per cedir en l’afer de la porta i àdhuc féu treure la cadena. Ara, però, els rellogats estàvem tan avesats a passar per la finestra, que la mesura gairebé ens va molestar. Els primers dies d’aquest nou regim, alguns, distrets, en arribar a casa feien un xiulet perquè els servissin la post. En lloc de la fusta, però, sortia el borni a invitar-los a passar per la porta. De concessió en concessió, els dos vells fins i tot van acabar per entendre’s amb el Negre i companyia sobre allò de la indemnització. En el curs d’una reunió general, va acordar-se que el valor dels objectes trossejats es podia fixar en mil pessetes i, atès que els vells no disposaven d’aquesta quantitat, el Negre quedà franc de lloguer durant cinc mesos. No fèiem més que legalitzar una situació establerta, perquè el Negre ja havia començat a complir el compromís per pròpia iniciativa. No estava per raons, el xicot. D’altra banda, continuava parlant el seu slang. De primer, això havia provocat moltes dificultats, ja que ningú no l’entenia i calia recórrer als coneixements d’en Joan, el qual, a l’hora d’interpretar-lo, solia donar proves d’una gran fantasia. En el fons, com em va confessar una vegada, no l’entenia pas més bé que els altres. Tot s’ho feia ell, doncs. No calia estranyar-se que les discussions fossin d’un pintoresc pujat de to. Per sort, amb el temps, tots ens vam anar acostumant a aquells sorolls guturals, i pot assegurar-se que el dia de l’acord esmentat tots sabíem tan slang com ell. De fet, en aquesta llengua va tenir lloc la discussió preliminar. Ningú no en va treure tants beneficis com l’escrivent. Sense adonar-se’n, es va trobar que gairebé sabia l’anglès, i a la casa on treballava li apujaren el sou. Ho vam celebrar amb una petita festa íntima a la qual, per condescendència, també van ésser invitats els vells. No va ser res de l’altre món, és clar, però a alguns de nosaltres ens va permetre de recordar el gust que tenia la carn. En aquesta avinentesa, Carmencita o la buena cocinera fou d’un gran ajut. Durant el sopar, perquè va ser un sopar, s’evità qualsevol al·lusió a temes desagradables i, ni que només fos per unes hores, la senyora Remei s’abstingué de referir-se a les llumeneres. L’únic incident va anar a càrrec de la menuda del pixa-tinters, que s’orinà a la sabata del borni. L’home va fer esforç per prendre-s’ho amb bonhomia i fins i tot acaronà l’infant. Només sentir la seva mà, però, la nena es posà a xisclar. Vam sospitar que amb l’excusa de la carícia devia haver-li clavat un pessic, conjectura confirmada per la vermellor que de seguida se li escampà per darrere l’orella. Però tots vam simular que no havíem vist res, i la mare, per tal de fer-se passar el petit disgust que això li ocasionava sense amargar-nos la festa amb protestes, bufetejà sense motiu els dos nois, prou atrafegats a escurar el plat. La més contenta de totes era la Sílvia. El dia abans l’havien acomiadada de casa la vella perquè es negà a llegir-li per segona vegada una novel·la de la baronessa d’Orczy, autora predilecta de la baldada, i això l’omplia de satisfacció. En el fons, no li agradava pas gaire, de treballar. Com molta gent, trobava que era més distret cercar feina que tenir-ne. Això ho vaig comprendre quan, a La Vanguardia, vaig adonar-me que sempre escollia els anuncis que menys probabilitats oferien. I, amb tot, aquell era el moment pitjor per dedicar-se a jocs semblants. Acabades la traducció i les còpies de la novel·la del seu amic, en Joan s’havia quedat sense feina. De lluny en lluny escrivia una carta per a alguna criada del veïnat que volia quedar bé amb el promès del poble, o amb els pares, però res més. Era poc, per menjar. Hi havia dies que ben just tastàvem algun rosegó de pa que la senyora Remei, més confiada des que tothom estava en bones relacions, s’havia oblidat en qualsevol racó de calaix. En Joan va començar a parlar d’un canvi de domicili, d’una habitació més barata… Ho deia, més que res, perquè l’ambient de la casa li pesava ja una mica. S’havia acostumat tant a les baralles, que no podia sofrir la concòrdia actual. I el mateix passava als altres rellogats. Tots estaven plens de projectes per l’estil. Alguns perquè cada dia s’enfonsaven una mica més, com el Negre i companyia, d’altres perquè començaven a treure faves d’olla, com els Damians. Uns projectes, de tota manera, que mai no haurien ni esbossat sense aquell canvi de clima. La prova és que al cap d’unes setmanes, quan es produí un incident que va tornar a dividir la casa en bàndols, tothom, de cop, s’oblidà dels seus propòsits. L’incident va ocasionar-lo un dels nens de l’escrivent que un dia, jugant jugant, va obrir l’arcó sobre el qual hi havia hagut les llumeneres. I així vam descobrir que eren dintre. Mai no se li havia acudit a ningú, de mirar en aquell lloc. Era l’únic indret on no havíem mirat mai. D’antuvi, quan el noi va commoure la casa amb els seus crits i la vella va veure que es tractava del seu tresor, tot van ser alegrois. Després les coses s’espatllaren, i amb motiu: faltaven tres llumeneres. I la senyora Remei, que ja s’havia fet a la idea de perdre-les totes, ara, per una d’aquestes curioses complexitats de l’ànima humana, va posar el crit al cel per les tres que li faltaven. Semblava que les volia o totes o cap. Naturalment, els comentaris es van enverinar de seguida, i quan algú insinuà que allò no era més que una facècia, com ho demostrava el fet que el bromista hagués amagat tot l’aram al mateix arcó, la vella va replicar que anàvem lluny d’osques, que aquelles llumeneres absents demostraven, ben a l’inrevés, que no es tractava d’una broma, sinó d’un furt; segons ella, el lladre les devia anar traient del pis a mesura que l’hi obligaven les seves necessitats. I a l’acte va donar a entendre que ja feia temps que ella i el seu marit es preguntaven com carall s’ho feien algunes persones que no volia citar però que eren entre els presents. Perquè era clar que del treball no en menjaven. I de l’aire tampoc no en vivien. El Negre se sentí al·ludit, i ell i la seva dona van exigir que es parlés sense embuts, perquè, va dir, ja estaven cansats de pagar els plats trencats dels altres. No sé què entenien aquells dos per parlar sense embuts, per tal com després d’allò de l’escorcoll i de la trencadissa ja no es podia demanar res més. En aquella casa tots semblava que tinguessin una certa tendència a exigir precisions innecessàries que només feien que embolicar les coses. El borni, que no s’interessava tant per les llumeneres com la seva costella, s’arriscà a dir que, amb l’objecte d’evitar-nos més episodis enutjosos, valdria més que aquell parell guillés. El Negre, que no hi estava disposat, va assegurar que ningú no el trauria mentre pogués, oblidant, en fer aquesta afirmació, que ja no pagava. La seva dona, simultàniament, cridava que tothom és innocent mentre no es demostri el contrari, i que en llur cas no s’havia provat res; tot eren suposicions, prosseguí, i si tot allò continuava per aquell camí, no calia pas que els vells se sorprenguessin gens de trobar-se qualsevol dia acusats de difamació davant d’un tribunal. Ells eren gent honrada, que sempre s’havien guanyat la vida amb la suor del front, tal com vol el precepte bíblic, i no toleraven que es posés en quarantena llur honorabilitat. Em va semblar que es despertaven una mica tard, perquè tot això ja ho podien haver dit quan va desaparèixer la primera llumenera. I els altres se’n van adonar, també. De cop, tothom restà convençut que eren els autors de la malifeta. Però l’esperit de cos encara era fort i, a desgrat d’aquest convenciment, els defensàrem. Després de discutir amb detall les afirmacions d’uns i d’altres, com que la cosa portava camí, com sempre, de no acabar-se, la senyora Remei digué que no es mouria del rebedor fins que sortissin les llumeneres. Tothom se’n va riure, i el Negre replicà que per ell ja podia esperar asseguda, puix que de miracles no en sabia fer. La vella, aleshores, donà un tomb insospitat a la conversa i, agafant la cosa pels cabells, va mastegar que, abans de pronunciar certs mots, més valia que es posés en ordre amb la llei. En una paraula, el va acusar de viure amistançat amb la seva companya. El Negre, però, amb una rapidesa desconcertant, es va treure la cartera i mostrà un certificat de matrimoni. Ningú no ho havia esperat. Nosaltres mateixos estàvem convençuts que no eren casats. El document va passar de mà en mà. En recobrar-lo, el xicot procedí a retirar-se en companyia de la seva ofesa legítima. La vella s’oblidà de fer honor a la seva paraula i els seguí al dormitori, on no va poder entrar perquè ells van tancar la porta. La dona, però, va passar-se encara dues bones horetes insultant-los pel forat del pany. Fins que nosaltres ens en vam cansar en veure que, tot i que el seu repertori era abundant, ja començava a repetir-se. I ella, mancada d’espectadors, devia creure que ja no valia la pena de continuar; va plegar, doncs. O no ben bé del tot. Al menjador va barallar-se amb el seu home perquè ell, al seu entendre, no li havia donat prou suport. I al Manasses, per fer-la callar, no se li acudí res de més brillant que tornar a col·locar la cadena al cancell del pis. Els altres ho vam trobar tan còmic que, en massa, ens vam traslladar al vestíbul per tal d’ajudar-lo. Ell no semblava que s’adonés que feia el ridícul, i cada cop que li donàvem un cop de mà, ens ho agraïa. Després, com que ja havia complert el seu deure, es va retreure en un silenci cansat. La vella, però, encara no en tenia prou i no parava d’espiar el corredor amb l’esperança que el Negre, més tard o més d’hora, obriria la porta del dormitori. I quan va obrir-la, l’escometé de bell nou, amb tantes energies com de primer. Prescindint ara dels acords de dies enrere, va començar per exigir-li el lloguer. Segons ella, les llumeneres valien més de mil pessetes i, per tant, li devia diners. No era pas aquesta l’opinió del xicot, el qual continuava demanant proves d’allò de què l’acusaven. Era un carreró sense sortida i tots dos, negre i vella, es donaven cops per les parets. La discussió prosseguí interminable durant tota una setmana, amb treves breus a les hores de menjar o de dormir. I això de menjar és una manera de dir, car el Negre i la seva dona ja feia dies que dejunaven. Mentrestant, amb la porta barrada altre cop, tots s’havien tornat a acostumar a entrar per la finestra, amb la post. En semblaven tan satisfets que fins i tot el borni, un dia, va voler provar aquell camí. Sortí, doncs, al replà i va fer el xiulet convingut entre nosaltres. La dona d’en Joan, sense pensar res de mal, la va treure, i quan s’adonà que es tractava del vell, l’home ja l’havia agafada per l’altre extrem i s’hi enfilava. La noia va demanar ajut de seguida, i entre tots van mirar de fer caure el borni per l’ull de l’escala. L’home s’arrapava a la fusta com un gat, udolant que si se salvava d’aquella faria un escarment exemplar. Se’n va sortir bé per pura casualitat, gràcies a l’encert d’agafar-se a la barana al moment que els esforços dels de dins tenien èxit. La dona de l’escrivent, però, ja havia corregut al vestíbul i, ràpidament, passà la cadena. El Manasses, doncs, es trobà que no podia entrar al pis. Per una vegada que en sortia, i encara per allunyar-se’n tan poc, quedava ben lluït! La senyora Remei acudí a posar ordre, però ara que ja no hi havia perill que l’home entrés per la finestra, es van reunir tots al rebedor, l’escenari de les grans gresques, i la van subjectar. Al replà, el seu marit cridava histèricament, i quan la veu va començar a fallar-li, es posà a gemegar com una criatura. Com que no van cedir, però, es va asseure als graons disposat a morir-s’hi de gana per carregar aquest crim a la consciència dels rellogats, com es veu que va dir amb un fil de veu. Les complicacions van venir quan els qui érem fora, l’escrivent, la Sílvia i jo, vam voler entrar al pis. Amb tot, ens en vam sortir, perquè els de dins, armats amb escombres i d’altres objectes més o menys contundents, vigilaven que l’home no s’esmunyís darrere nostre. Aleshores, en veure que la nit avançava i les coses no milloraven, esclafí el plor i s’arrossegà pel terra com un infant malcriat. No li vam tenir compassió, però. La vella, en comprendre que tota sola no podia fer res, havia corregut al nostre dormitori i, des d’allí, l’animava a resistir. Més tard, a l’hora de sopar, fins li va passar una cordeta amb menjar i beure. Ho vam consentir perquè ens feia gràcia de veure’l atipar-se allí tot solet, gairebé a les fosques. En haver acabat, l’home, envigorit de nou, es posà a trucar al timbre insistentment, com havíem fet setmanes enrere la Sílvia i jo. Quan en vam tenir prou, el desconnectàrem i no li quedà més remei que tustar amb els punys. Això no ho podíem evitar, però al cap d’una estona les mans li feien tant de mal que hi renuncià. Hauria dormit a l’escala si, a la fi, la seva dona no se’ns agenolla als peus. El Manasses, a l’altra banda, no sé per quina estranya intuïció ho endevinà, però el fet és que també ell va agenollar-se, de manera que ara teníem dos penitents, l’un a dintre i l’altre a fora. Ens vam deixar entendrir, és natural, i cap allà a la una, quan ja no ens aguantàvem de cansament, li obrirem la porta. Tot just dins, però, la seva actitud canvià i, d’humil, es féu agressiva. El primer cop de puny va esclafar el nas de l’escrivent com una coca. Havia rebut, com passa sovint, el més innocent de tots, perquè en Damians era un minyó pacífic que en general solia fer d’espectador. Els menuts, que no hi havia hagut manera de fer estar quiets al llit, es van espantar en veure el doll de sang que s’escapava de l’indret colpit, però no s’acovardiren, i el més gran ventà un cop de peu a la canella del vell, mentre l’altre, potser per pura xamba, li ficava el dit a l’únic ull disponible. L’home, encegat, va fer una correguda cap al lavabo per tal de xopar-se’l. Com que no s’hi veia de cap ull, però, avançava ensopegant amb les parets i els mobles que omplien el corredor. En arribar al lavabo ja duia dos o tres trencs a la cara i el crani se li començava a inflar. El pitjor de tot va ser que el noi, ara que havia trobat gust en la maniobra, es dedicà de seguida a ficar el dit a l’ull del primer que li queia a l’abast, i això amb una habilitat que costava de creure espontània. Al cap de deu minuts, la gent feien cua al lavabo. El rebombori fou d’un calibre tan descomunal que fins i tot els veïns, de sobra acostumats a les nostres sorolloses distraccions, van creure necessari de fer acte de presència. La casa es va omplir d’una trentena de persones que protestaven i que, amb la bona intenció de posar ordre i fer cessar l’aldarull, l’alimentaven amb nous desordres. Tanta gent, repartida entre el vestíbul i el corredor, ben just hi cabia, i com que tothom reclamava silenci alhora, el resultat era mogut de debò. En Joan, sempre a la que salta, encetà un cant patriòtic amb la intenció d’augmentar la barbolla i, amb gran sorpresa seva, es trobà que tothom li feia cor. De fet, havia agradat tant a tothom que, en acabar-lo, van començar-ne un altre. A las cinc de la matinada encara continuàvem cantant, i el sereno, el vigilant i un parell de policies, que, havent-nos sentit des del carrer, pujaren a investigar —els policies probablement amb la secreta intenció de practicar unes quantes detencions—, cantaven amb nosaltres. Ningú no se’n va anar fins que ja sortia el sol i alguns es quedaren fins a l’hora d’entrar a la feina. Tots s’acomiadaven amablement i fins hi va haver despistats que asseguraren que la festa havia estat d’allò més reeixida i que, ja ho sabíem, podíem comptar amb ells cada cop que n’organitzéssim una. La senyora Remei, oblidada de les ofenses passades, rebia felicitacions i encaixades a la porta de l’escala. I, és clar, després d’haver-la felicitada una trentena de persones, autoritats compreses, quedà convençuda que es tractava de debò d’una festa. Les conseqüències, però, van ser desastroses. Tant ella com el Manasses —ell sermonejat per la dona, perquè em costa de creure que arribés a perdonar-nos aquell prolongat exili al replà— es van tornar a posar tan amables i ensucrats amb l’esperança que entre tots repetiríem la vetllada, que, a començament de mes, àdhuc negligiren de passar la factura de les habitacions. La van passar, sí, però no pas amb aquella puntualitat que els obligava a despertar la gent a punta de dia. No van començar a referir-s’hi fins al dia sis, en veure que, decididament, la iniciativa d’aquest pas no sortiria dels rellogats. I aleshores encara en parlaren amb una certa timidesa, com amb por d’ofendre. I quan en Joan, per exemple, va dir que no podia pagar, van contestar-li que no s’amoïnés, que ja s’esperarien. Des d’aquell moment, com va pronosticar en Joan mateix, la ruïna de la casa ja estava consumada. Només una cosa justificava la nostra permanència al pis: les discussions. Si hi faltaven, la vida en comú ja no tenia objecte. El tedi es va ensenyorir de tothom i fou ben inútil que el Negre, per provocar un altre esclafit, fes fonedisses dues llumeneres més. La senyora Remei se n’havia desinteressat i ja no les comptava. La malifeta, doncs, passà gairebé desapercebuda. L’escrivent i la seva família van iniciar la desfilada. La vella no se’n sabia avenir i, en un moment de feblesa, va dir que fins i tot trobaria a faltar les líquides malifetes de la menuda. Després, un matí, van desaparèixer el Negre i companyia. Amb un gran esperit de generositat, perquè no dubto que ho va fer amb l’esperança d’afavorir els qui restàvem al pis, en anar-se’n s’emportà les poques llumeneres que s’havien salvat. Ens vam passar dos dies esperant la reacció de la vella. Al cap de quaranta-vuit hores, convençuts que no hi havia res a fer en veure que el temps passava i l’explosió de la dona no tenia lloc, també vam acabar per fugir. La senyora Remei feia pena de debò. El vell àdhuc insinuà que, si volíem, podíem portar algun perdulari al pis sense que hi hagués d’haver represàlies. No havien comprès la situació. Plens de llàstima per tots dos, els vam abandonar a primeres hores de la tarda. Des del replà, mentre nosaltres baixàvem l’escala, ens feien adéu amb els mocadors. El Manasses tenia una llàgrima al seu ull solitari…