Un domicili trepidant

Aquest llibre

El primer que sobta dels dos contes que formen Domicili Provisional és l’estructura formal. El primer és un llarg monòleg, estructurat de manera que, visualment, no tenim un moment de descans: ni un punt i a part, ni un espai blanc. El segon n’és, com el mateix autor ens diu, la rèplica: tan sols hi ha diàleg, sense cap concessió als apunts de situació de les escenes. En tots dos casos, però, no només se’ns narra excel·lentment una història sinó que arribem a creure que la tècnica que Manuel de Pedrolo ha fet servir és la que reclamaven les mateixes històries, i no cap altra.

1. Notes i suggeriments

DOMICILI PROVISIONAL

Recordem, d’entrada, que aquest llibre fou escrit el 1953 i publicat el 1956. L’escriptor assegura que en aquella època no dominava del tot els recursos expressius del català (l’edició que us oferim és d’acord amb la de 1974 [Contes i Narracions, 1], revisada per l’autor). Amb tot, Pedrolo no acostuma a fer servir un lèxic excessivament culte en les seves novel·les.

Adonem-nos, però, de certs detalls que ens poden facilitar l’anàlisi de l’estil:

L’ús de metàfores que tendeixen a exagerar grotescament —d’acord amb el to general d’aquesta primera narració— les descripcions i situacions. Així, se’ns apunta que «… la vella devia moure els braços com dues pales de molí».

Tot i que ja hem assenyalat que el lèxic és planer, no per això hem de creure que l’autor no l’ha volgut treballar d’una determinada manera. És molt suggerent i divertit —sobretot divertit, com tot el conte— de veure l’ús dels modismes, refranys i frases fetes. N’hi ha de tots colors: «tenir-hi el cul pelat», «posar-se pedres al fetge», «acollir a mans besades»… Classificar aquestes construccions és un bon exercici per tal d’adonar-nos fins a quin punt són la, diguem-ne, salsa del conte.

Les notes d’humor, també grotesques, arriben a extrems genials gràcies a les digressions que, en base a comparacions una mica bèsties, se’ns ofereixen molt ben lligades dins del text. Mai no notem que hi sobrin i, encara menys, que hi hagin estat afegides amb calçador. Vet-ne aquí un parell d’exemples: el primer, la descripció de la nefanda vella Remei i l’altre, el recurs d’exageració referit a l’antigor d’una màquina d’escriure: «… li havia sortit una mica de gepa i caminava tan encorbada que les mans, ajudades pels braços més llargs que he vist mai —fins a l’extrem que era qüestió de preguntar-se si no descendia del simi en línia recta—, sempre li fregaven el terra»; «Havia treballat tant, aquella màquina, que només de fregar-la es disparava a tota velocitat. Ni calia saber escriure; ella sola s’ho feia tot. Únicament calia engegar-la; res més».

Un dels factors que dóna més vivor al text és l’ús de frases curtes, ben construïdes, amb tots els complements en solfa i sense cap mena de barroquisme.

També és important de remarcar l’estil indirecte, sempre en tècnica de monòleg, amb què se’ns conta la història. En cap moment no trobem a faltar un diàleg: tota la gràcia de la veu dels diferents personatges (el Manasses, la vella Remei, els Damians, en Joan, la Sílvia, el Negre…) ens ve multiplicada per la narració que en fa l’autor, entre picaresca i tendra. Només hi ha dos moments en els quals «parlen» els personatges (i no són gens significatius): «… va proposar una anàlisi d’orins per esbrinar a qui pertanyien, i tothom, divertit, cridà: això, això!»; «Ja enceníem les cigarretes quan ens van tornar a atreure un grans crits de porca, més que porca!».

DIÀLEGS SOBRE UN FUGITIU

Aquesta segona part del llibre, ben diferent a la primera, hi té una connexió: el domicili provisional de la persona que hom busca. El diàleg n’és la tècnica narrativa única i això ens fa adonar de les seves grans possibilitats. Mirem-les:

La col·loquialitat és el factor que més ressalta. No es poden fer dir «cultismes» a uns personatges del carrer. I encara més: segur que ni els erudits filòlegs quan parlen fan servir les arcaiques paraules que estudien.

Les frases no s’arriben a acabar, com sol passar quan parlem o discutim. Abans que puguem dir el que pensem, ja el nostre interlocutor engega una frase que potser també la hi tallarem. Així, en aquest text: «—I vostè, és clar, no deu saber on… —No, això no».

Fins i tot fan acte de presència repeticions que tant fem servir al llenguatge habitual: «… però el seu fill, vull dir el jove aquest…».

No costa gaire d’adonar-se que les possibilitats de la transcripció literària del llenguatge parlat són infinites. I aquest conte, tot i que sigui una creació —sense pretensions de gravar en un magnetòfon un diàleg real— és un bon mostrari de les possibilitats expressives del llenguatge directe: «… però em va dir que podria trucar-li-hi si em convenia. S’ho vol apuntar?»; «—Fet i fet, potser tampoc no era el seu fill… —No, potser no l’era…».

2. Què en diu l’autor?

DOMICILI PROVISIONAL

Tot i que Manuel de Pedrolo confessava que havien passat força anys —vint-i-set— d’ençà que va escriure Domicili provisional, la memòria no li fallava tant com se m’excusà de bon principi.

—Per què, a veure, com és que vas triar aquest estil de narració?

—S’esqueia a la condició dels personatges que hi surten. Són immersos en una situació de misèria ambiental… De fet, tot l’ambient m’hi va dur, a tractar-los en aquest estil. Sí, puc dir fins i tot que els personatges em van portar l’estil.

—Aquest ambient respon a una situació autobiogràfica de rellogament? Ho dic per l’estil picaresc i perquè es nota que t’ho passes molt bé descrivint-lo…

—No hi responen les peripècies concretes del llibre, però sí tot l’entorn. Jo, aquí a Barcelona, havia corregut per força pensions barates i havia anat a fullejar La Vanguardia per trobar feina… És clar, el rellogament pot tenir una lectura simbòlica. Però és que és tan trist, l’ambient de pensions! Recordo que vaig estar en una dispesa, que duia un matrimoni vell. Ell estava malalt i es passava el dia prenent medecines. Vivien només dels quatre o cinc rellogats. Hi havia dies que només compraven ous: ous per dinar, per esmorzar, per sopar…

»Les peles anaven a parar en medecines. Per aquella època jo afusellava un llibre per fer-ne una tesi per a un amic, amb una màquina d’escriure llogada…! Sí, amb alguns llibres m’ho he passat molt bé escrivint, i Domicili provisional n’és un.

—Els personatges del conte, potser reals, et van dur també a fer servir frases curtes, ritme trepidant, lèxic variat…?

—En aquella època em fallava l’escriptura. Tenia una clara inseguretat en l’idioma; tots els estudis els havia fet en castellà i, és clar, això condiciona… Sí, als personatges els anava l’estil estripat i grotesc. Amb tot, no són ben bé reals. He conegut gent per l’estil, això sí, però no tan grotescos… Aquest conte és l’únic que sistemàticament he fet amb tècnica de monòleg indirecte. Obeeix a una voluntat de polsar un cert camp narratiu.

»Quant al lèxic, per sort, en Moll —la primera edició la vaig fer a Raixa— em va respectar sempre els mots. Aquest respecte no el tenien pas aquí, a Barcelona. Et deien: “En moments de perills, cal una puresa absoluta”. I el resultat era que et polien els lleidatanismes i et canviaven “xiquet” per “noi”, per exemple. A part d’això, és clar, jo era un principiant i no podia exigir gaire.

DIÀLEGS SOBRE UN FUGITIU

—Aquest conte juga el joc de la insinuació, tant des del punt de vista dels diàlegs suggeridors com del context social on s’emmarca l’obra. Per què?

—La insinuació l’he feta servir molt, jo. De fet, obeïa a condicionaments de censura. És clar, per poder publicar no s’havien de dir les coses clares, en un ambient de repressió. El problema d’aquest conte és, en cert aspecte, el de tota la meva obra dramàtica: insinuava o traslladava situacions perquè no me’l prohibissin. Fins molt després no vaig escriure obres plenament deslligades de l’existència d’una censura ben conscient que les havia de desar al calaix.

—Per què el diàleg com a tècnica exclusiva? Diàleg col·loquial o transformat literàriament?

—Jo m’hi sento molt confortable, amb el diàleg. Potser em quedo a mig camí entre el diàleg col·loquial i el culte. Ara, això sí, els meus personatges mai no fan servir un lèxic que no sigui viu. Quan narro jo, sí que hi poso purismes.

—Tenies una voluntat intencionada de denúncia, en escriure aquest conte?

—Sí, aquest és l’origen del conte. La història, però, va néixer d’unes quantes coses que m’havien contat; fins i tot el detall de l’entrevista a la granja me l’havien explicat…

»Encara no entenc per quina raó, els meus llibres publicats a Raixa no van ser mutilats, a diferència de gairebé tota la meva obra fins al 75… El que sí que recordo amb exactitud és que, aquests Diàlegs…, els vaig escriure com a resposta al primer conte, tant a l’estil com a la construcció. N’eren una contraposició.