3. Martina

Aquell jove que se’ns acostava era un estrany, però la seva cara tenia quelcom de vagament familiar, em recordava una persona coneguda, potser freqüentada i tot. Moments després em sorprengué de no haver-lo identificat tot seguit, perquè no havia pas canviat gaire; tenia aquell mateix encís baronívol que de nena ja m’havia atret. Quan ell va exclamar: «Júlia!», un vel semblà descórrer-se dintre meu com si una mà barroera hagués obert una finestra a la cambra on dormia, despertant-me de cop, retornant-me al món exterior, no pas sense ferida, no pas sense aürt, perquè jo no estava preparada per a aquell encontre. «Ets l’Adrià, oi?», em vaig trobar preguntant, però no era ben bé una pregunta, perquè no necessitava pas la seva confirmació. Era ell.

No sé si fou l’impacte d’aquesta reaparició d’una persona que durant molt de temps havíem tingut per morta o si ja en aquell moment hi havia més, en mi, que la sorpresa desinteressada de constatar que ens havíem equivocat. Tot va anar tan de pressa, que ja no sé si fou aleshores mateix quan vaig sentir que haver-lo retrobat era com començar de nou la vida. És difícil de dir-ho, ara, però ho era també en aquells primers instants, perquè els nostres sentiments mai no són purs, i menys en la seva naixença; sempre es barregen a tota mena d’impressions, a un cúmul d’estats d’ànim que ens ofusca, que fa gairebé impossible d’assegurar què, d’un encontre, ens ha colpit per damunt de tot.

Ara, després d’aquella interrogació formulària, ens contemplàvem, ell dret al costat de la taula, una mà sobre el tauler de fusta; semblava no cansar-se de mirar-me, poc impacient per parlar, meravellat només de trobar-se allí, al meu costat. L’Albert, el meu promès, passejava els ulls de l’un a l’altre, més estranyat, suposo, per aquell silenci que durava que pels breus mots canviats; més sorprès pel que callàvem que pel que dèiem. Mai no li havia parlat de l’Adrià, ni tenia per què fer-ho; l’Adrià no havia estat mai res meu, només un ideal, un car ideal, però això no ho sabia ningú, ni ell, i tothom ho hauria ignorat per sempre sense aquella resurrecció que canvià, i d’una faisó que no podia pas imaginar llavors, tot el curs de la meva existència.

Després d’un temps molt llarg i molt dens, teixit només per nosaltres dos, li vaig dir: «Sóc la Martina», cosa que semblà admirar-lo una mica, tot i que en aquell moment ja s’havia adonat del seu error primer. «Martina, la germana de la Júlia», vaig afegir. Ell només féu: «Aquella nena…». Amb quina tendresa ho digué! Una tendresa agraïda que, com m’adonaria més tard, li omplia la veu cada vegada que una cosa, o una persona, el colpia agradablement.

Suposo que entre tots dos ens havíem oblidat una mica de l’Albert; no formava part d’aquell cercle que ens empresonava a nosaltres, a l’Adrià i a mi. Però la seva cama, no sé si per atzar, fregà la meva per sota la taula, i de nou vaig tenir consciència que no estàvem sols. Vaig presentar-los, doncs, i ells dos van encaixar, l’Adrià com si tot just acabés de descobrir-lo. Després es va asseure, invitat per ell, però en realitat tot el que nosaltres ens podíem dir aquell dia ja estava dit. La recobrada presència de l’Albert ens situava en un altre terreny, més convencional. L’Adrià va preguntar-me per la família, per la Júlia. En dir-li que era casada, l’espiava amb atenció. Havien festejat, i ara potser volia saber com l’afectava aquella notícia, si dintre seu quedava encara un rastre d’aquell antic amor. Però ell va fer un somrís que em deixà perplexa, com si aquell fet el divertís; com si li haguessin contat que s’havia maridat una vella soltera que ell coneixia i de la qual no podia esperar una facècia semblant.

El record del seu festeig amb la Júlia ens portà, gairebé automàticament, a parlar del passat, d’aquells temps que potser no eren més feliços, però sí més despreocupats; després, de la desgràcia que ell i nosaltres havíem sofert i que tallà les seves relacions amb la meva germana. Mentre parlàvem, en realitat mentre parlava jo, perquè ell ben just si feia alguna observació de tant en tant, em mirava, seguia mirant-me, gairebé com si m’estudiés. Un instant, se’m va acudir de pensar que potser em comparava a la Júlia, a la Júlia que havia conegut més de deu anys enrera, i això m’omplí de malestar. Però no, els seus ulls no traïen cap mena de reserva, ni aquesta malícia que sempre tenen els de les persones que us valoren respecte d’algú altre, com si no els fos possible de considerar-vos com un tot complet, independent. Em mirava amb aquells ulls dolços i francs que havia tingut sempre i que jo encara recordava.

Jo seguia parlant, parlant, i no sabia ben bé què em deia, però m’havia agafat una mena de pànic que no em permetia de callar, que m’obligava… Ell potser va pensar que la seva mirada em molestava, perquè pels ulls va passar-li una lluor que, en lloc d’il·luminar-los, els enfosquí. Era com si fins ara no s’adonés que m’havia mirat tota l’estona amb aquella insistència sostinguda. Tractà d’allunyar el seu esguard i distreure’l en l’examen de les coses, de les persones que ens envoltaven, però no ho podia aconseguir; vegades i més vegades els seus ulls tornaven als meus ulls.

Quan va dir: «Martina…», vaig callar, finalment. ¿Per què ho havia dit, per què havia pronunciat el meu nom? Potser se l’havia repetit tota l’estona, i ara, sense que ho pogués evitar, se li escapava en veu alta. Devia ser això, perquè envermellí una mica, s’excusà sense massa encert i va encendre un cigarret. El meu promès va intervenir aleshores en la conversa, i ell, potser perquè s’havia deixat sorprendre quan menys ho esperava, potser perquè comprenia que s’havia lliurat, es posà a contestar volublement les seves preguntes i, a poc a poc, anà estenent-se en una mena de resum del que havia estat la seva vida durant els darrers anys. No estic segura d’haver-me’n fet massa càrrec, perquè allò que em sol·licitava no eren les paraules, sinó el so de la seva veu.

I de sobte callà. M’esguardà com si em demanés perdó, com si hagués fet alguna cosa vituperable, però fins després, quan s’aixecà, no vaig comprendre què l’havia neguitejat: tenia por de molestar-nos amb la seva presència. Vaig procurar, amb la mirada, d’assegurar-li el contrari, però no em devia entendre, perquè ja s’acomiadava. Aleshores vaig demanar-li que ens vingués a veure, assegurant-li que la Júlia se n’alegraria, però en realitat era jo qui el volia reveure, i era massa tímida, massa poruga, per a dir-li-ho francament.

En veure que se n’anava, l’Albert, que darrerament s’havia anat replegant en ell mateix, retrobà la seva bona cordialitat de sempre. Li va estrènyer la mà gairebé amb efusió, i després també nosaltres dos encaixàrem. I llavors se’m va acudir d’assegurar: «Nosaltres gairebé cada dia venim aquí», i tot seguit vaig adonar-me que també jo acabava de trair-me; ho hauria comprès encara que ells dos no m’haguessin mirat com em miraren, tots dos sorpresos, cadascú a la seva manera. Vaig sentir-me envermellir, incòmoda, però ell ja deia: «També jo m’hi deixo caure sovint». Sabia que no era veritat, perquè mai no l’hi havíem vist.

Després ens va deixar. I ara, en retrobar-me sola amb l’Albert, em va semblar com si fes moltes hores que no l’havia vist. Durant molta estona vam quedar-nos silenciosos, un silenci de mal averany que a la fi trencà per preguntar-me amb retret: «¿Per què li has hagut de dir que sempre venim aquí?». «Que té cap importància?», vaig fer. «No ho havia d’haver dit, potser?». No m’agradava, però, prendre-m’ho d’aquella manera superficial, simular que era mancat de tot interès allò que tant en tenia. «Ara el tindrem aquí cada vespre», es queixà l’Albert. «No. Per què?». «Que no has vist com et mirava?». Vaig excusar-lo d’una manera ben poc hàbil: «Feia molt de temps que no m’havia vist, i aleshores només era una criatura». «I què?». D’habitud, l’Albert no es captenia així, era un xicot dòcil a qui no agradava de discutir. Devia haver-lo molestat molt la meva desgraciada frase. Però jo ara ja no em penedia d’haver-la pronunciada. Ja està fet, pensava, i me n’alegro, me n’alegro… «Vam ser veïns durant molt de temps», vaig fer; «estava enamorat de la Júlia». «De debò?». «Deu haver vist que ens assemblem força», vaig acabar jo. Ell semblà trobar l’explicació satisfactòria, i potser ho era, em vaig dir amoïnada; potser jo m’havia enganyat i ell només havia buscat en aquella contemplació el record de la meva germana. Quan van separar-se, ella només tenia dinou anys i devia assemblar-se’m més que ara. «Però ¿per què li havies de dir que sempre venim aquí?», tornà l’Albert. «No siguis pesat, Albert! Et repeteixo que no té cap importància». I potser no que no en tenia si en mi només havia sabut veure el reflex de la meva germana; en aquest cas, no tornaria. Però, em deia també, no ha mostrat pas cap desig de reveure-la, la Júlia, fins i tot ha refusat de venir a casa. Amb bones maneres, és clar, però ha refusat. M’havia mirat, doncs, per mi mateixa, per mi sola, perquè era jo qui li interessava, com de primer havia pensat.

Però l’Albert seguia parlant al meu costat i no em deixava reflexionar com hauria volgut. «Quin llauna!», deia ara. «Ves què n’hem de fer, de la seva vida i miracles!». Decididament, estava de mal humor, perquè ell no solia tenir aquesta manera desconsiderada de manifestar-se. «D’una cosa o altra havia de parlar, si era aquí», vaig fer. «No tenia cap necessitat de quedar-se; et podia saludar i prou». «Tu mateix l’has invitat a seure una estona». Callà, perquè era veritat. Però després d’haver dit això semblava que ja no poguéssim parlar de res més; jo, si més no, no podia parlar de res més; però, al mateix temps, d’ell, tampoc no en podia parlar amb ningú, i menys amb l’Albert. Encara que no sé ben bé per què; després de tot, havia estat un simple episodi, potser sense demà. Potser no ens tornaríem a veure més, i ara, tot d’una, vaig trobar-me pensant que ni jo no estava segura del meu desig. Però ¿per què mentir-me, si era jo mateixa qui, amb aquella frase, li havia demanat de tornar?

Quan vam sortir del bar, potser mitja hora després, seguia plovent. L’Albert, que no havia pas recobrat el seu bon humor, cosa ben comprensible, es queixà del temps mentre ens esmunyíem per sota els balcons. Quan ens aturàrem un moment a recer d’una tribuna, li vaig dir que no calia que m’acompanyés a casa, perquè es posaria com un peix. Però més m’hauria valgut no dir-li res, perquè tot seguit em preguntà, malagradosament, si ja estava cansada de la seva companyia, si em feia nosa. Ho vaig trobar tan poca-solta, després que només havia pensat en la seva conveniència, que em vaig molestar. I potser em vaig molestar més perquè en el fons tenia una mica de raó, per bé que no en aquell detall, de reaccionar com reaccionava. No ho vaig voler reconèixer, però, i la conseqüència fou que, per primera vegada des que festejàvem, aquell vespre ens vam separar una mica tibants.

Jo havia tingut la intenció de parlar als de casa, sobretot a la Júlia, del meu inesperat encontre amb l’Adrià. Sabia que se n’alegraria. Però, durant el breu trajecte en ascensor entre l’entrada i el nostre replà, vaig repensar-me. Era tan deliciós de guardar aquell secret per a mi sola! Vaig callar, doncs, aquell dia i vaig seguir callant els dies següents. Sabia, d’altra banda, que podia confiar en la discreció de l’Albert, perquè ja feia temps que m’havia adonat que, tot i l’amistat força íntima que l’unia a l’Esteve, mai no li contava cap de les nostres coses.

Hi havia coses, però, que ni que hagués volgut no les hi hauria pogudes contar, i eren les més importants. Perquè ara, a poc a poc, vaig anar descobrint amb sorpresa, i encisada, que el món, tot allò que m’envoltava, tenia un altre sentit. Tot era més alegre i més intens, i per dintre meu circulava una sang nova. L’Albert mai no m’havia proporcionat aquell goig, aquell impuls devers no sé què, tot i que fins aleshores m’havia semblat estimar-lo. Jo sabia més bé que ningú, molt millor que en Conrad, sempre propens a denigrar els altres, que no era un xicot brillant, ni particularment intel·ligent; que potser li faltava això tan estrany i tan subtil que anomenem personalitat. Però a part d’això no puc pas dir que no fos, a la seva manera, un noi agradable, i, sobretot, per a una noia, oferia aquesta preada i dubtosa qualitat de saber-se supeditar, en general, al domini femení. Potser sí que això no era sempre massa estimulant, perquè revelava una falta de caràcter, però també tenia els seus avantatges.

Quan l’Esteve ens el va presentar per primera vegada, a la Júlia i a mi, per bé que una mica massa tímid per la seva edat, vaig trobar-lo simpàtic. I tenia una manera de mirar, de mirar-me, entendridora. Potser per això vaig acceptar-lo, no pas sense sorpresa de part meva, quan més endavant se’m declarà. No era pas la mena d’home en qui jo havia pensat, que havia somniat; però feia, en canvi, per a una noia d’aspiracions tranquil·les, burgeses. Amb ell es podia tenir la seguretat d’un sentiment idèntic, constant, d’una mandrosa adoració sostinguda a través dels anys. Era tot allò que hi ha de més segur; podia confiar-s’hi.

A mi, no em corria cap pressa maridar-me; al contrari: el matrimoni em feia una mica de por. Potser perquè jo entenia la unió entre home i dona d’una manera molt exigent, total. I era difícil de trobar aquesta persona que, per sobre d’aquell sentiment de confiança que em donava l’Albert, em pogués proporcionar també un estímul que reclamés de mi una identificació sempre precària, però infinitament desitjable. Cap home no havia encara vingut a torbar la pau del meu cos amb les seves carícies o els seus besos, mai no havia viscut cap aventura, ningú no havia fet apressar el torrent de la meva sang amb una mirada. De mirades, me n’havien adreçades moltes, com a totes les noies, però la mirada d’un desconegut, per al qual només existim com un físic agradable, no ens pot pas trasbalsar!

Tampoc no em podia trasbalsar l’Albert. De primer, i durant molt de temps, havia estat absolutament, escrupolosament correcte amb mi, i només més endavant s’atreví a besar-me. No tant com ell volia, perquè a mi els seus besos m’anguniejaven una mica. No sabia ben bé per què, a mi mateixa em sorprenia. Com tantes altres noies, des dels catorze anys m’havia preguntat més de quatre vegades, fins i tot amb insistència, quin gust devia tenir un bes als llavis, i, en pensar-hi, el cor se m’alterava amb una barreja de pànic i de joia que acabava de convèncer-me que un petó devia ser una cosa deliciosa. Després vaig descobrir que també podia ser quelcom de revoltant, quan és fet per força, furtat. Perquè, abans dels llavis de l’Albert, una altra boca m’havia besat: la d’en Conrad.

Fou una tarda que vaig acompanyar-los a passeig, quan festejaven. Vam anar al Tibidabo. Hi vam pujar amb funicular, però després, ja vesprejant, en Conrad va tenir la idea de baixar a peu. A la Júlia, li semblà bé, i començàrem a donar tombs per la carretera solitària que ells aprofitaren per a besar-se, com solien fer sempre que anàvem al cinema. Jo caminava una mica més endavant, mig cantussejant, i ara i adés em girava. Una d’aquestes vegades vaig sorprendre’ls tan estretament enllaçats, que devia obrir uns ulls com unes taronges. La Júlia se n’adonà i va riure; també en Conrad se’m girà, somrient. «No és bonic, petita?», em preguntà tot satisfet. Jo, que a despit dels meus setze anys encara era un infant, vaig abaixar la cara, una mica avergonyida. I la Júlia digué: «Estic segura que també li agradaria… ¿Oi que t’agradaria, Martina, que et besessin?». Jo no vaig contestar. La Júlia va riure encara i observà: «És que no ho gosa dir». I aleshores se li va acudir, perquè va ser cosa seva. Es tombà a en Conrad: «Per què no la beses? Ja és prou grandeta…». Jo no sé si era prou grandeta, però la idea em repugnà tot seguit. Ell s’animà tot de sobte i va dir: «És una bona pensada!», i avançà. Jo, en veure’l decidit, vaig escapolir-me muntanya avall. En Conrad devia aturar-se, o vacil·lar, perquè la Júlia va fer: «Agafa-la, home, agafa-la!», i llavors ell va córrer al meu darrera. Tenia les cames més llargues que jo i no li va costar d’aconseguir-me. Em subjectà els braços a l’esquena i, com que era fort i obstinat, no va servir de res que jo abaixés la cara per defugir els seus llavis. Em va besar mentre la Júlia, que ens havia seguit, reia complaguda.

Però després, quan va veure que em fregava rabiosament la boca amb el dors de la mà, devia comprendre, i en Conrad potser també, que havien anat una mica massa enllà. Com penedida, em va dir: «No t’ho prenguis així, Martina, que ha estat una broma». «És clar, dona, una broma», repetí en Conrad com un lloro. Ni l’un ni l’altre no sabien el mal que m’havien fet. Eren tan inconscients, que per a ells un bes no tenia importància, era una cosa així com donar-se les mans. La Júlia s’havia deixat besar per l’Adrià, per en Conrad, i no sé per quants més: hi estava acostumada, li agradava, només calia veure com tancava els ulls quan el seu promès la buscava. Es pensava que tothom havia de ser com ella.

Hi havia, doncs, aquest llunyà precedent quan l’Albert em besà, i això explica, em sembla, que sovint es trobés amb uns llavis inerts que no responien al seu estímul. Però ni se n’adonava, satisfet per la seva pròpia passió. Si jo l’hagués estimat verament, estimat com cal estimar un home, amb l’ànsia de perdre’s i confondre’s amb la seva carn, potser tampoc no me li hauria llançat als braços com de vegades, quan festejaven, feia la Júlia amb en Conrad, perquè jo no sóc tan fàcil a les demostracions afectuoses, però sí que hauria consentit, m’hauria lliurat sense reserves al seu desig, que hauria estat el meu. Això és el que m’havia de passar, més tard, amb l’Adrià.

Si aleshores hagués estat més perspicaç, potser n’hauria tingut prou amb aquest detall i altres de semblants per a comprendre que, l’Albert, no me l’estimava amb amor. Perquè quan hi ha un recel, per mínim que sigui, una voluntat de resistència, vull dir una voluntat autèntica, perquè de vegades una resisteix sense tenir-ne ganes, quan hi ha tot això l’amor és absent. Però jo, ara ho veig clar, confonia l’amor amb l’estimació. I per l’Albert en sentia molta, d’estimació, i potser fins i tot me n’hauria acontentat de bon cor per tota la vida si no hagués conegut, si no hagués tornat a trobar l’Adrià.

Perquè ell, amb la seva presència, s’endugué tota la meva contentació, tota la meva inèrcia. Jo havia dormit i no ho sabia; fins ara no em despertava per primera vegada. Un despertar lent, perquè la dormida havia estat llarga. Amb aquell primer encontre havia ressonat una campanada, però caldria encara que les campanes batessin a ple vol per a decidir-me a comprendre que aquella incipient passió infantil que, de joveneta, havia sentit per ell, es convertia en un amor de dona.

Després d’aquella tarda de pluja, van passar uns quants dies sense que ell es deixés caure pel bar. Cada vespre, quan hi entrava amb l’Albert, em preguntava: «L’hi trobaré?», i la primera cosa que feia era donar una ampla i impacient ullada pel local, no massa gran. Després venia l’espera, perquè d’un moment a l’altre es podien obrir les portes per donar-li pas. Era, però, una espera una mica inconscient, perquè l’Albert em parlava i jo li contestava, i tots dos ens perdíem en la distracció de qualsevol conversa sense interès. Per això mateix, ara no en sabria recordar cap. L’endemà del nostre petit emmurriament, l’Albert s’havia presentat amb el seu millor somrís, com si no hagués passat res entre nosaltres, i ni ell ni jo no al·ludírem una sola vegada l’Adrià. Suposo que dos dies després ja l’havia oblidat.

Aquell bar on anàvem cada vespre era un indret confortable, no ho puc negar, però mai no m’hi havia sentit ben bé de grat. Em molestava, més que res, l’exigüitat del local, sempre ple, i on no era possible d’aïllar-se. No vull dir que perseguís aquesta soledat a la qual els enamorats són tan afeccionats, sinó que, a la meva manera de ser, reposada, li sobraven aquelles inacabables anades i vingudes, l’estrèpit de les converses, l’amuntegament inevitable. Més m’hauria estimat passar els vespres pels carrers, passejant, i, si hagués volgut, prou que m’hauria sortit amb la meva; però precisament era tan fàcil d’imposar-se a l’Albert, que per això mateix m’havia resignat a seguir els seus gustos. I ell, al bar, s’hi sentia bé.

Jo no vaig començar a mirar-me’l amb uns ulls nous fins després del nostre encontre amb l’Adrià. Perquè, si ens havíem de tornar a veure, només podia ser allí. Ara era, doncs, jo qui em delia per anar-hi, i gairebé vaig tenir un disgust quan, un vespre, l’Albert em proposà d’encauar-nos al cinema. No podia, però, oposar-m’hi; ell sabia que el bar no era objecte de les meves particulars devocions, i una insistència massa sostinguda l’hauria sorprès. Però no vaig fruir de la pel·lícula, tot i que després em van dir que era bona. Només em sabia preguntar: i si és avui, si és avui que ell hi ha anat?

Després vaig saber que els meus temors s’havien realitzat. Sortosament, la meva absència no el descoratjà i l’endemà ens hi vam veure. Nosaltres ja hi érem quan ell entrà, però no ens vingué a dir res, sinó que anà a instal·lar-se en una de les taules del fons, tan lluny com va poder. Jo no em podia estar de mirar-lo mentre l’Albert em contava no sé què de la Universitat i d’un catedràtic exigent, i ell també semblava espiar-me, perquè els nostres ulls no paraven de trobar-se. Jo no me l’hauria volgut mirar tan sovint, però no ho podia evitar, em sentia cridada, sol·licitada per aquell esguard que no sabia o no volia separar-se del meu. L’Albert no s’adonà de res, però a mi em semblava que ho havia de veure tothom, que tothom podria llegir en nosaltres com en un llibre obert. Ens miràvem d’una manera greu i còmplice, sense somriure’ns, potser perquè un somrís s’hauria endut, hauria destruït, la intensitat del nostre esguard…

L’endemà va repetir-se aquesta escena, amb la variant que, quan nosaltres entràrem al bar, ell ja era instal·lat al seu lloc de costum. En veure’l tan puntual, com desitjós de no perdre ni un sol instant de la meva presència, una onada d’emoció em féu envermellir, nerviosament, fins a l’arrel dels cabells. Com la nit abans, vaig asseure’m de cara a ell. Si m’hagués assegut d’esquena, com l’Albert semblà proposar-me mudament en oferir-me la cadira, el neguit no m’hauria deixat viure. Recomençà, doncs, el joc de mirades involuntàries, però avui alguna cosa semblava haver canviat, perquè ell, vegades i més vegades, defugia els meus ulls. No ho podia comprendre. Què havia passat?

Potser perquè el seu capteniment havia estat tan estrany va preocupar-me més l’absència dels dies següents. Tot i haver-nos-hi vist tan poc, la seva presència allí m’era necessària, i ara no comprenia com podia anar a perdre diàriament un parell d’hores en aquell bar que mai no va agradar-me, si no l’hi havia de trobar. L’Albert, que no havia fet la més petita observació durant els dies anteriors, ara, amb una sola frase, em mostrà fins a quin punt el molestava la presència de l’Adrià. «Sembla que avui ens hem deslliurat d’espietes i badocs», va dir. No vaig replicar, però per dintre meu no deixava d’admirar una mica aquella lucidesa que, des del primer moment, li va permetre de veure en l’Adrià un rival.

Jo estava tota consirosa i em preguntava què significaria aquella absència que durà uns quants dies. I, com més dies durava, més neguitosa em sentia. A més a més, nedava en plena confusió. Perquè jo ja veia que no estava bé, que no era honest, allò d’anar cada dia a veure’l, a esperar la seva arribada si encara no hi era, quan festejava amb un altre, quan oficialment n’estimava un altre. Aquella traïció diària a què em lliurava pesava dintre meu. Però no ho podia evitar! Potser és l’única vegada que he fet trampa, i el més curiós és que, sense saber-ho, el mateix Albert en tenia una mica de culpa. Jo estava segura que, si un dia l’Adrià se m’acostava per dir-me les paraules que no massa secretament esperava, la meva decisió seria ràpida: no vacil·laria a deixar l’Albert. Però ara, quan l’Adrià encara no m’havia dit res, tot i que ja comprenia que no era per falta de ganes, no em podia pas decidir a fer el primer pas i plantar el meu promès, sobretot perquè em feia pena. Estava tan enamorat que, una ruptura, per força li havia de fer un mal irreparable. O potser només era la meva inconscient vanitat de dona que m’obligava a creure-ho així. Si ell hagués estat un altre, més deseixit, més brillant, més despreocupat, no m’hi hauria mirat tant. Però era tot el contrari d’això: em necessitava. Em calia, doncs, saber que l’Adrià em necessitava tant com ell per a decidir-me.

Fins aleshores, ell i jo ens havíem limitat a aquell intercanvi de mirades, tan eloqüent com es vulgui, però jo no podia estar segura del tot, perquè la perspicàcia, aquesta clarividència femenina que ens suposen a totes les noies, també té els seus límits. Podia veure clarament el seu interès, però no n’hi havia prou. I tampoc no era suficient que ara veiés que, amb l’Albert, mai no hi seria feliç, ni amb aquella felicitat mediocre que havia imaginat per a nosaltres, perquè ell no era capaç de proporcionar-me’n cap més. La presència de l’Adrià m’havia fet obrir els ulls. Com tots els homes que ens estimen, havia començat, doncs, fent-me mal, prenent-me més que no em donava. I hi havia la possibilitat que no em donés mai res. O potser, si jo volia, allò que hom anomena una aventura. Era poc, era massa poc. I l’Albert no es mereixia pas que el sacrifiqués a un caprici. És clar que mentre em deia tot això ja sabia que era injusta, amb mi mateixa i amb l’Adrià, però aquesta certesa reposava només en el meu propi interès per ell, no pas en fets, i mentre no hi hagués fets jo restaria dividida entre dos impulsos contradictoris, profundament infeliç entre l’amor plàcid que l’Albert m’havia donat i els anhels del meu cor, que volia alguna cosa més.

Però quan un vespre, després d’aquella llarga absència, l’Adrià tornà al bar, sense saber-ho venia a oferir-me aquells fets que jo havia demanat per estar segura. Perquè eren fets la seva cara pàl·lida i el desordre de les seves faccions. Tenia el rostre d’un home que ha lluitat molt llargament i ha estat vençut. Era un fet, també, el seu estrany capteniment.

Quan va empènyer la porta i s’endinsà pel local, els nostres esguards van coincidir, i ell va quedar-se quiet, immòbil. La meva pròpia cara devia sofrir alguna transformació, encara que jo no me n’havia adonat, perquè també l’Albert alçà l’esguard, seguint el fil de la meva mirada. En veure-ho, l’Adrià es va moure finalment i ens saludà a la seva manera silenciosa. Estava fins i tot massa emocionada per a fer un moviment i vaig deixar passar aquella salutació sense resposta.

En lloc de dirigir-se a la seva taula del racó, al fons del bar, s’atansà al taulell i ens donà l’esquena. L’Albert seguia mirant-lo, i els seus ulls revelaven irritació, però també alguna altra cosa que s’assemblava a la perplexitat. Amb tot, no va dir res. Callà, callàrem tots dos. El meu promès tenia molta sensibilitat per a certes coses, una capacitat gairebé femenina de penetració; altrament, no s’hauria produït entre nosaltres aquella tensió que, de cop, no ens permetia de parlar.

No vam dir-nos res en tota l’estona que l’Adrià va romandre al bar, que no fou gaire. Es va beure ràpidament allò que havia demanat, pagà amb un gest brusc i després, ara sense saludar-nos, abandonà el local. Si no n’hagués tingut prou amb l’examen de la seva cara, aquella conducta insòlita hauria estat prou per a fer-me obrir els ulls. L’Adrià fugia! Fugia, però havia vingut. ¿Per què? Només hi havia una resposta.

El silenci entre l’Albert i jo es va prolongar encara alguns minuts. Vaig mirar-lo de cua d’ull, i la seva expressió no havia canviat. Sobre la taula s’havia quedat un paper de fumar, del darrer cigarret que havia encès; va agafar-lo i el rebregà lentament entre els seus dits, fins que es va convertir en una boleta menuda i bruta. Tot d’una, la llençà amb ràbia i em va dir: «Anem». Em vaig aixecar per seguir-lo a fora.

Féu: «No hi tornarem més, aquí». Jo sabia que no seria fàcil, però em calia dir-li que, en efecte, plegats no hi tornaríem més. L’actitud de l’Adrià m’havia trasbalsat i ara sabia què em calia fer. Ell, però, no podia pas preveure que estàvem a punt de renyir. «M’embafa que sempre hi hàgim de trobar aquest individu», va dir encara. «I tu…», no sé què anava a afegir, però callà. Jo, com si aquells dos mots haguessin estat una afirmació, cosa que no eren, vaig fer: «I jo». De primer devia semblar-li una rèplica sense sentit, però a poc a poc els meus mots s’anaren filtrant a través del disgust que l’ofuscava, perquè de sobte es plantà i repetí: «I jo… i jo… ¿Què vols dir, Martina?». Havia arribat el moment; seria inútil, cruel, de prolongar-lo. «Doncs això, Albert. L’Adrià i jo… ens estimem». No ho havia volgut dir d’aquella manera; hi havia, n’estic segura, moltes altres maneres de confessar-li-ho, més amables, més diplomàtiques, més caritatives si es vol. I potser perquè la meva revelació fou tan directa, sense pal·liatius, ell semblà no acabar-me de creure. «Què dius, Martina?», em preguntà, tot incrèdul. «L’estimo», vaig repetir pacientment. «No!», féu amb la veu sorda, negant-se aquell coneixement a ell mateix. Després continuà amb una pregunta gairebé ridícula: «Però, Martina, que no m’estimes a mi?». No vaig pas riure-me’n, perquè, a despit de l’aparent incredulitat, vaig veure que ja s’havia convençut que jo parlava seriosament, i la boca, els llavis, li tremolaven una mica, com a un animal apallissat. «Sí, Albert», vaig dir, «però d’una altra manera». «D’una altra manera? ¿De quina manera?». «No ho sé, Albert».

No ho sabia, de debò, no ho sabia per a dir-ho amb paraules, perquè, ¿com li podia explicar que havia perdut la tranquil·litat del cor i que estava contenta d’haver-la perduda?, ¿com li podia dir que al costat de l’Adrià em sentiria menuda i indefensa, però segura com encara no m’hi havia sentit mai? ¿Com li podia explicar tot això, i moltes altres coses encara, si potser ni jo mateixa no les acabava de comprendre, si no m’acabava de comprendre, si l’únic que em movia era aquell impuls irresistible que em duia a l’Adrià? ¿Com li podia dir que per ell, l’Albert, no havia sofert mai, que mai no m’havia fet pensar en ell, ni un sol instant, amb aquell desbordament de tendresa, amb aquella emoció que em feia batre el cor com ara em batia, ara que una part de mi ja era lluny, molt lluny d’aquella penosa escena?

«No pot ser, Martina», em va dir. «Jo… ¿Que em vols deixar? Ell no et pot estimar com jo». I aleshores semblà acudir-se-li un altre pensament, «¿Que potser t’ho ha dit, que t’estimava? I quan?». «Mai; mai no ens hem vist sols, i només hem parlat una vegada: aquell vespre». «Com pots saber, doncs, que t’estima?». Semblava haver-se tranquil·litzat una mica, perquè, si ell encara no m’havia parlat, potser tot es podria arranjar. «Com ho saps, Martina?», tornà. «Perquè jo l’estimo», vaig contestar. «Albert», vaig afegir tot agafant-lo pel braç, «jo no hauria pas volgut que les coses anessin així, sincerament, creu-me». «Però si també m’estimes a mi…». «No és el mateix», vaig repetir; «a tu et vull com un amic». «No m’has estimat mai, doncs, Martina?». No vaig contestar. Ens havíem aturat en ple carrer i la meva mà encara reposava sobre el seu braç. Em sentia profundament apesarada, res no havia anat com imaginava; ell no cridava, no s’indignava, volia discutir desapassionadament, convertir aquella separació en una mena de confidència, «¿Per què vas dir-me que sí», digué després, «si no era veritat que m’estimaves?». «Jo no sabia que passaria tot això, Albert, no sabia que l’estimava des de petita, em creia que era mort». «Però a mi tampoc no m’estimaves…», insistí. «No, Albert, no d’aquesta manera». «Doncs, per què em vas enganyar?». Tenia raó, prou que ho veia, l’havia enganyat. «Digues, Martina, què t’he fet perquè em tractis així?». Aquella manera de queixar-se em sorprenia, em desconcertava. «Però si no m’has fet res, Albert, no tinc res contra teu! Si no l’estimés…». «Si no l’estimessis…», repetí, i aleshores: «Haig de fer alguna cosa». «No, Albert, no has de fer res». «Però escolta, Martina, ¿i si no fos veritat, i si també ara t’equivoquessis?… Ah, ja sabia jo que passaria alguna cosa, ho vaig pressentir de seguida. Però que tu, Martina… Tan feliç que era amb tu!», acabà patèticament. Tot d’una se li van enllorar els ulls, semblà perdre la mica de continència que encara li quedava, i llavors començà a suplicar-me. No sé què va dir-me, prefereixo no recordar-me’n; les paraules en la seva boca s’unien les unes a les altres, es barrejaven, s’atropellaven, em tractava de «Martina meva», m’agafava les mans… Si jo l’hagués estimat, aquell espectacle de l’Albert que plorava i suplicava m’hauria entendrit; les llàgrimes dels homes, potser perquè són tan escasses, tenen quelcom de tan trasbalsador, de tan patètic, que una dona en queda més desfeta que si hagués plorat ella mateixa. Però no l’estimava. «Assossega’t, Albert», li deia, una mica disgustada per aquella falta de pudor, «no t’ho prenguis així. Jo no sóc l’única dona, Albert…».

Quan a la fi pogué retrobar una mica la calma, semblà avergonyir-se de les seves llàgrimes, com si ara descobrís que plorar sol és humiliant. No puc interpretar altrament el seu canvi, perquè tot d’una es tornà molt raonable, fins a l’extrem de demanar-me que el perdonés. No calia tant, tampoc. Després va dir-me: «¿Vols renyir, doncs, Martina? No em vols veure més?». Semblava buscar una paraula banal, i la hi vaig servir; no podia fer res més. «Podem ser amics, com abans». «Com abans…», féu. «Ja mai més no serà com abans. Mai més…». Les llàgrimes, a despit dels seus esforços, li tornaren a omplir els ulls. «Però i estàs segura, Martina, estàs segura…?». «Sí, ho estic». «¿I si després», insistí encara, «si després t’adones que… ell… no és l’home que et penses?». No el podia pas seguir per aquell camí, i li ho vaig dir francament: «Això, no ho puc discutir amb tu, Albert. Tu ets el darrer home amb qui ho discutiria». «Però a mi ja em coneixes», declarà, i jo vaig quedar-me tan sorpresa per aquella frase que no em semblava venir a tomb, que ell intentà de precisar: «Saps com sóc». «Però què vols dir, Albert? És clar que et conec», i no vaig afegir que potser precisament perquè el coneixia… «És molt tard, Albert», vaig fer aleshores, «i estic cansada». «És, doncs, el final?». Encara semblava que no s’ho podia creure. «Sí».

Després vam discutir una llarga estona, perquè em volia acompanyar fins a casa i jo m’hi negava. A l’últim, em vaig resignar que anéssim junts fins a la parada on ell agafava el tramvia. I, un cop allí, encara va retenir-me, mentre s’esperava. «Et trobaré tant a faltar!», va dir. Però, a pesar de tot, semblava resignat, si més no en vies de resignar-se molt aviat. Després, quan hi vaig pensar, quan vaig tenir lleure de pensar-hi una mica detingudament, amb aquesta precisió, amb aquesta lucidesa que dóna la distància, aquella escena, tot allò que ens havíem dit, em semblà ben estrany. Ja podia haver suposat, coneixent-lo com el coneixia, que no s’ho prendria a la valenta, que no cridaria, però tanmateix… tanmateix, tot i les llàgrimes, ho havia acceptat molt més bé que no em temia. Potser no m’estimava tant com deia, potser feia dies que ho veia venir, cosa que fins a cert punt ja havia insinuat, potser durant aquell temps de relació havia anat descobrint que jo no era la mena de noia que ell havia esperat, que li convenia… Després va resultar que m’havia equivocat, que sí que m’estimava, perquè com una mostra d’amor calia interpretar aquelles pàl·lides temptatives per recobrar-me, quan es confià a l’Esteve i li demanà d’intercedir per ell. Personalment, però, mai no vindria a molestar-me, mai dels mais no s’hauria atrevit a venir a veure’m a casa, ni que fos amb l’excusa del meu germà, ni tampoc a esperar-me al carrer, perquè ja devia saber que, quan sortia, era per reunir-me amb l’Adrià.

Ara, quan el tramvia finalment davallà i ens acomiadàrem, va allargar-me la mà amb una solemnitat una mica postissa, reforçada per aquella manera que va tenir de mirar-me, llargament, amb una expressió gairebé teatral. Després va dir unes paraules que sovint havia llegit en boca de personatges nobles i generosos creats per la imaginació dels novel·listes. No vull dir que ell no fos noble i generós; ho era força, però i quina necessitat tenia de falsejar aquell comiat amb una frase que no li podia acudir naturalment a l’esperit? O potser no se m’hauria acudit mai a mi, i era per això que la trobava desplaçada. «Que siguis feliç, Martina», em va dir. Ni que hagués volgut posar entre nosaltres més distància de la que ja hi havia no ho hauria fet millor. «Adéu, Albert», vaig contestar i, sense esperar que el tramvia engegués, vaig travessar el carrer.

La primera reacció, una vegada sola, va ser de joia. Perquè aquella escena no sols havia estat difícil, sinó que em resultà molt penosa. Fins i tot per a aquesta mena de coses cal una certa experiència, i ni ell ni jo no en teníem. Un altre alleujament venia també a afegir-se a la satisfacció d’haver deixat enrera una situació enutjosa. Perquè ara, tot d’una, vaig descobrir que aquelles relacions, passats els primers temps, quan la idea de festejar m’excitava una mica, sempre m’havien pesat. La nostra amor, la nostra suposada amor, s’havia convertit en un afer de rutina que ni els petits maneigs a què ara i adés es lliurava l’Albert per besar-me no trencaven. I pensar que això podia haver durat tota la vida! No és que somniés coses impossibles, que imaginés que amb l’Adrià viuria una aventura exteriorment emocionant. Era prou gran per a fer-me càrrec que tots els amors, ben pensat, tenen alguna cosa en comú i que en aquesta vida tot acaba per convertir-se en costum, en rutina. Però quan aquesta rutina és la nostra, precisament la que s’adapta a la nostra manera de ser, a les nostres aspiracions, hom se’n pot oblidar. I amb molt més motiu quan la persona amb la qual hom comet aquest pecat de rutina és la mateixa que interiorment ens fa viure o ens ha fet viure. Sabia molt bé que amb l’Adrià faríem més o menys el mateix que havíem fet amb l’Albert, passejar, anar al cinema, asseure’ns en un bar; després de tot, a això es redueix la vida d’una parella mentre festegen, a això i als besos, a les carícies que l’amor demana. Però fer-ho amb l’Adrià no seria el mateix que fer-ho amb l’Albert. Tot, el gest més insignificant, m’imaginava, tindria un aire d’aventura, perquè l’estimava, perquè al seu costat sempre sentiria quelcom que faria de cada acció i de cada paraula nostra una cosa única, meravellosa, sense possible repetició…

Als de casa, no els vaig dir res de la meva renyina amb l’Albert; de la mateixa manera que els havia amagat el meu encontre amb l’Adrià, ara vaig sentir-me interiorment obligada a dissimular-los aquest episodi mentre la cosa fos possible. Potser sí que, com creu la Júlia, sóc una mica massa reservada, però em sembla que no és ben bé això, no com ho entendria la meva germana. No em sap greu de confiar-me, però jo voldria que les meves confidències fossin sempre acollides en silenci, és a dir, que no desvetllessin aquest xafarder que la majoria de persones duen a dintre i que les obliga, un cop la confessió exhaurida, a preguntar encara, a exigir una repetició, com si volguessin comparar dues o més versions i jutjar després, segons el resultat, el vostre grau de franquesa. Això per un costat. Perquè també cal dir que allò que per a nosaltres és tan important sovint resulta negligible per als nostres confidents, els quals acaben per interessar-se més pels detalls escabrosos, per l’anècdota divertida, que per la pregona realitat del fet. Tot això, i altres coses que prefereixo deixar-me, ho he reflexionat després, en la maduresa de la meva soledat. Aleshores, quan vaig callar el meu encontre amb l’Adrià i, després, la meva renyina amb l’Albert, ho vaig fer instintivament. Només ara poso en clar uns motius, unes raons que m’escapaven, però sota el pes de les quals també actuava.

L’endemà de la meva ruptura amb l’Albert, vaig tornar al bar tota sola. Ho vaig fer amb una gran simplicitat, com la cosa més natural del món. Sabia que, en veure’m sola, l’Adrià comprendria tot seguit el que havia passat i que ara anava a trobar-lo a ell. Esperar-lo sola en aquella taula equivalia a una declaració. Però no em feia res, no me’n donava vergonya. A més, i no ens havíem declarat ja l’un a l’altre durant aquells tres o quatre dies passats, quan no sabíem treure’ns la vista de sobre?

Però ell no va venir. Gairebé m’ho temia, després d’aquella fugida de la nit abans, i estava disposada a tenir una mica de paciència. Perquè ell acabaria tornant; n’estava tan segura, que ni un moment no vaig preguntar-me què faria si els dies començaven a passar, i després les setmanes, i ell seguia absent. Suposo que, en aquest cas, hauria tractat d’esbrinar on vivia, on treballava, i hauria anat a trobar-lo allí on fos.

Només vaig haver d’esperar tres dies. Mentrestant, però, la Júlia ja havia observat que l’Albert no em venia a buscar com de costum i no pogué evitar de preguntar-me a què era degut. «L’Albert i jo hem renyit», vaig dir-li. No sé per què es van quedar tan sorpresos, ella i en Conrad. L’Esteve, que arribà mentre ells dos em burxaven, ja ho sabia, se n’acabava d’assabentar. És la primera cosa que va dir en entrar, però també ell ignorava el perquè. L’Albert devia haver pensat que era massa humiliant de confessar-li tota la veritat i s’havia limitat a dir-li que havíem decidit de donar per acabades les nostres relacions. No comprenc, doncs, per què tots, l’Esteve comprès, van tenir tot seguit la impressió que la culpa del que s’havia esdevingut era meva. Potser perquè s’havien adonat que jo, més que estimar-lo, em deixava estimar. Segons el meu germà, el xicot s’ho havia pres tan a la valenta, que ja començava fins i tot a abandonar els estudis. Suposo que era una exageració i que en realitat el que passava era que, a l’Albert, li havia costat una mica de presentar-se davant el meu germà. Era prou espantadís per a això i molt més.

Tot el dia vaig estar de mal humor per culpa de la discussió estúpida en què m’embolicaren i que l’endemà va repetir-se quan l’Esteve començà les seves funcions de delegat. Per això encara seguia molestada quan vaig sortir per anar-me’n al bar, com cada vespre, però una vegada allí em va passar tot. Encara no feia cinc minuts que m’havia assegut quan la porta s’obrí i entrà l’Adrià. El cor em va fer una tombarella. Oh, Déu meu, com podia sentir-me d’emocionada, d’angoixada —no sé per què—, de feliç… Sobretot, feliç.

Ell no sabia què fer, devia estranyar-li, perquè encara no ho comprenia, de veure’m allí tota sola, l’única noia sola en tot el local. Però jo sabia que no passaria de llarg com havia fet els altres vespres, no hi podia passar! I, en efecte, molt lentament, es va moure i, contornejant la taula que hi havia entre nosaltres, se m’atansà. Jo l’anava seguint amb l’esguard, ni una sola vegada no vaig apartar els meus ulls dels seus, com si tingués por de perdre’m sense la protecció de la seva mirada. Al costat de la taula es quedà immòbil, gairebé encarcarat. S’amorosí un llavi contra l’altre, i aleshores digué en veu baixa, molt càlida: «Hola, Martina». «Hola, Adrià», vaig fer simplement. «I el teu promès?», preguntà. Semblava no haver endevinat res, potser estava massa absurdament emocionat, com jo mateixa, per a haver endevinat res. ¿Em calia, doncs, dir-li que si em trobava allí sola era per ell? És el que vaig fer en contestar: «Hem renyit». Un llampec passà pels seus ulls i li animà les faccions. Agafà una cadira que hi havia a l’altra banda, la separà de la taula i es va asseure. Però quan em tornà a mirar, ja instal·lat al meu costat, el llampec havia desaparegut. En vaig capir el motiu quan digué: «Són coses d’enamorats. Ja tornarà». Vaig brandar el cap llargament, abans de dir-li: «No». «Ja veuràs com sí». «No», vaig repetir jo. Ell enfonsà el seu esguard en el meu, mentre el cambrer ens servia. Després va preguntar: «¿Què us ha passat, doncs?», i la seva veu era plena d’inquietud. «Hem renyit de debò», vaig dir, mirant-lo.

La veu gairebé li tremolava quan tornà a parlar. Inquirí: «Què t’ha fet?». Amb un gest de la testa vaig donar-li entenent que no es tractava d’això. Però ell seguia esperant, com si no m’entengués, i aleshores vaig dir-li, cosa que hauria hagut de declarar des del principi: «No l’estimava». «Ah!», féu ell, però no semblava sorprès. «Per què hi festejaves, doncs?», es preocupà. «No ho sé; em pensava que sí que l’estimava. Però no era veritat». Ell m’esguardava, i parpellejà; va passar-se la punta de la llengua pels llavis, va contreure els badius del nas, en un momentani tic nerviós. Ni un detall de l’activitat a què es lliurava el seu rostre no em passà per alt, ni l’he oblidat. Jo vaig fer: «Ja no tornarà més». Potser no ho havia d’haver dit, perquè ell ho interpretà malament. «L’enyores, Martina?», em preguntà. «¿És per això que has vingut?». «Ja vaig venir ahir», vaig fer. «No pots evitar-ho, oi?». «No he vingut per ell», vaig dir encara.

No havia estat segur de res, no s’havia atrevit a estar-ho. Però ara sí! La seva cara, ara, era joiosa, i fou amb un somrís breu, però il·luminat, que em preguntà molt baixet, molt suaument: «¿Has vingut potser per mi?». Em va ser impossible de resistir la seva mirada, en aquell instant; estava torbadíssima. Vaig assentir amb el cap, i ell, immediatament, s’apoderà de les meves mans. «Martina, Martina estimada!», féu. Que agradable que era sentir pronunciar el meu nom amb aquell fervor, amb aquella alegria! «Ho havies endevinat, oi?», em preguntà després, sense precisar què, però tampoc no calia. «Sí, em sembla que des del primer dia. Però fins després, quan vas tornar, no en vaig estar ben segura». Ell, de primer, encara em volia fer veure que no havia mentit, que de vegades es deixava caure pel bar, però jo me’n vaig riure. «Segurament per això no t’hi havíem vist mai!». Va acabar rient, també, i és clar, em confessà que tenia raó. «No hi hauria pas vingut més si no t’hi hagués trobat», em digué. Però tot seguit es posà seriós, perquè ja pensava en una altra cosa; volgué saber què li havia dit, a l’Albert. «La veritat». «Quina?», s’interessà, i ara tornava a mirar-me d’una manera entremaliada. Jo vaig estar a punt de dir-ho, ho confesso, però a l’últim vaig fer: «Ho has de dir tu, primer». «T’estimo», féu aleshores. «I jo a tu, Adrià; t’estimo», i tot seguit, per sobre, vaig contar-li la meva conversa amb l’Albert. De passada se’m va escapar de confessar-li que, a ell, l’havia estimat sempre, cosa que em podia haver callat, no pas perquè no fos veritat, sinó perquè no era necessària. Ell em va estrènyer les mans, que encara em tenia empresonades. «I és cert això, Martina?», em preguntà àvida-ment. Jo vaig voler ser honesta, totalment honesta. «És clar que aleshores només era una nena. Però… m’agradaves molt. D’una manera infantil, envejava la Júlia. Ja sé que és ridícul». «És meravellós, Martina!», contestà. «I jo sense sospitar-ne res!». Semblava doldre-li. Però onze anys enrera ell ja era un home, per bé que tan jove!; jo, en canvi, era una criatura que encara jugava amb nines. Després, ell només veia la Júlia. Vaig dir-li: «Em vas confondre amb la meva germana, el primer dia». Ho va prendre com un retret, cosa que no havia estat la meva intenció, i es va excusar tot seguit, apesarat, recordant-me que ell no podia imaginar que jo m’hagués fet tan gran, invocant la meva semblança amb la Júlia… Però aleshores el vaig interrompre: «No és veritat!». «Ja ho sé… Però de moment… què podia pensar jo?, digues». «No ho sé, però no ens assemblem». «No», repetí ell, «i és per això que t’estimo». I en aquell instant, tot d’una, per insensat que fos, vaig sentir-me gelosa de la meva germana. Sense adonar-me’n, vaig enretirar la mà. «L’estimaves també, oi?». Ell semblava tan neguitós, que vaig penedir-me del meu gest. «Ni jo mateix no ho sé. Sincerament». «Però quan la tornis a veure…». «No, Martina; no siguis criatura. No sé per què ho dius, tot això». «És que, després de tot, potser encara no comprenc com és possible que m’estimis». I era veritat, també. «Però t’has arriscat a renyir amb l’Albert», contestà ell. No m’havia interpretat bé, potser perquè jo no m’havia expressat correctament, però no li ho vaig fer remarcar. ¿Quina importància tenia si estàvem junts, asseguts l’un al costat de l’altre i ens sentíem feliços? Ens posàrem a parlar, ara, d’aquells dies passats, tan recents, però que ja ens començaven a semblar llunyans; ens confessàrem mútuament els temors i les esperances que els nostres esguards, durant uns vespres, acomboiaren d’una taula a l’altra…

Més tard, em preguntà: «I, a la Júlia, ¿què li sembla, tot això nostre?». Quan li vaig contar que no havia dit res, que a casa ignoraven el nostre encontre, se n’estranyà. «Ho volia guardar per a mi sola», vaig explicar-li. «Però ara bé caldrà que li ho diguis…». «Ara sí, ara és diferent». «Per què?», s’interessà ell; però quan vaig arronsar les espatlles, perquè jo mateixa hauria necessitat una explicació, només va dir: «La Júlia tindrà una sorpresa…». «Sí», vaig convenir. Però no tenia ganes de parlar de la meva germana; només volia parlar de nosaltres dos.

Poc després em proposà d’anar-nos-en, perquè, em digué, aquell local no acabava d’agradar-li. «Tampoc a mi». «No hi tornarem, doncs. És un indret massa… massa públic». «Això és el que agradava a l’Albert. Això i que les consumacions siguin cares. Potser és l’única debilitat que té». Llavors, mentre sortíem, em preguntà si tenia diners, i jo vaig explicar-li qui era. Ell, de primer, semblava una mica desolat. «Jo no sóc ric, Martina». «Ja ho sé». «Sóc un modest treballador», afegí, i aleshores: «I tu, què fas?, treballes o estudies?». Aquella pregunta em va fer veure que eren moltes les coses que encara ignoràvem l’un de l’altre, i ell devia sentir el mateix, perquè de sobte ens llançàrem a llargues explicacions; però era impossible de dir-ho tot d’un cop. Ens caldrien dies i dies per a omplir aquell buit d’onze anys durant els quals ens havíem desconegut.

No era gaire tard encara i, tot i que el temps fresquejava força, férem un passeig meravellós pels carrers de l’Eixampla. No recordo, i em sembla que mai no vaig saber-ho exactament, per on vam passar. Només sé que caminàvem de costat, i això era l’únic que comptava. Ell tan aviat em deia «estimada» com «petita Martina», i jo em sentia confortada per aquests mots amorosos que altres vegades, en llavis diferents, no havia pogut suportar. Hauria volgut que aquella passejada no tingués fi perquè em semblava que mai no em sentiria tan bé ni seria tan feliç com en aquell instant. Era una impressió absurda, i la combatia, però al mateix temps no em podia estar d’assegurar-me que entre dos enamorats no hi ha res de tan deliciós com els primers moments, com el primer dia, quan tot és encara inèdit, quan les paraules se’ns atropellen als llavis, de tantes i tantes com en voldríem dir, presos en l’estranya fal·lera d’esgotar tots els nostres tresors per posar-los a la disposició de l’altre, de l’estimat que beu, materialment, les nostres contalles i al qual, com a nosaltres, deu semblar que allò que no sigui dit en aquella ocasió després ja serà callat. Ja sé que això és una impressió mentidera, però posa enmig de la nostra felicitat una guspira de basarda que la fa més preciosa en fer-nos comprendre com és de fràgil…

Ens vam separar lluny de casa, perquè no volia que em sorprenguessin amb ell abans d’haver-los-ho contat tot; no em feia goig la idea que em podien acusar d’amagar-los el meu festeig, i així mateix vaig explicar-ho a l’Adrià. «Demà serà diferent. Avui mateix els ho diré tot, i demà al vespre em pots venir a buscar a casa. Què et sembla?». «¿I per què no véns tu a la sortida del taller? Podríem estar més estona plegats. La visita, ja la faré després, quan t’acompanyi». Em va agradar que m’ho demanés, em va agradar que m’estimés fins a l’extrem de recar-li aquells pocs minuts que hauríem pogut perdre. «Vindré», vaig dir-li.

Ens havíem aturat una mica més amunt de la Diagonal i em tenia les mans empresonades. Va seguir tenint-me-les-hi després d’haver precisat els detalls del nostre encontre de l’endemà, i no semblava disposat a deslliurar-me. «És molt tard, Adrià…». «Sí», va dir ell, però em retenia. «No vols que me’n vagi?», li vaig preguntar, riallera. «No ho voldria». «Però me n’haig d’anar». «Ja ho sé». En el seu esguard hi havia alguna cosa que em torbava, i potser per això vaig riure, per amagar-ho. Em semblava saber què volia, i tota jo ja em preguntava com seria aquell bes que ens faríem abans de separar-nos. Vaig escapar-me de la seva estreta. «Adéu, Adrià», li vaig dir sense moure’m. Ell continuava mirant-me, i no em contestava, com si no m’hagués sentit, «¿Que no em vols dir adéu?». «No». I després d’una pausa molt breu: «No pas d’aquesta manera». Els seus ulls em fitaven amb tanta d’insistència, que ni sabia què fer; estava molt nerviosa.

Quan em subjectà per la cintura m’hauria costat molt poc de cridar. Vaig sentir una gran sotragada dintre meu, i del cor em muntà cap a la boca una escalfor amarga i dolça que jo desconeixia. I després, després, quan em besà… Em va atreure molt suaument, com poruc de fer-me mal, i jo em sentia bé i al mateix temps temia… Però, en sentir el contacte dels seus llavis sobre els meus, vaig saber que tot era com havia de ser, que només em faltava aquella besada per a sentir-me totalment segura, per a sentir-me-li unida per sempre, sense pànic, sense recel, sense… Hi havia tantes coses dintre meu, en aquell instant, tantes coses que hauria volgut retenir!

M’hauria estat impossible de mirar-lo després d’aquell bes. Em semblava que un esguard, una paraula, podrien endur-se aquell benestar, aquella emoció que ho garfia tot i que jo volia assaborir avarament. Per això ni vaig contestar quan, en deixar-me, em digué adéu. Vaig arrencar a córrer, tot de cop impacient de la meva soledat. Perquè jo no podia pas fer, allí, al mig del carrer, i potser tampoc no m’hauria atrevit a fer-ho en un altre lloc, allò que desitjava: besar-lo i besar-lo i besar-lo…

Em vaig aturar prop de casa. «Assossega’t», em vaig dir, «no pots pas acarar-te amb els altres en aquest estat». Però no ho podia evitar, una alegria boja desbordava de mi. M’havia besat! ¿Què eren, què foren els migrats petons de l’Albert al costat d’aquesta plenitud? «Estàs enamorada, enamorada!», em repetia després. Enamorada! Déu meu, quina paraula més bella! «T’ha besat», seguia, «i et besarà, et tornarà a besar moltes altres vegades, tantes com voldràs…». No podia apartar el meu pensament d’aquell comiat i de la promesa que representava. «Però si segueixes pensant en això no podràs entrar mai a casa, no t’hi atreviràs», em deia també. I no podia pas quedar-me en aquella cantonada, on feia molt de fred. «Camina, camina, potser et passarà tot», vaig dir-me encara. Em vaig posar a caminar cap a Gràcia, fins al carrer Major; després, per la cantonada de Sant Marc, vaig tornar a sortir a Gal·la Placídia. Finalment, vaig dirigir-me a casa.

Tots eren al living, per emprar la paraula que, a la Júlia, li agrada d’usar. En veure’m, tots se’m van quedar mirant d’una manera gairebé ofensiva, com si fos una aparició. «Què us passa?», vaig fer. I l’únic que se’ls va acudir fou de preguntar-me si havia fet les paus amb l’Albert! «I ara!», i vaig fer mitja volta, perquè havia entrat fins a la sala amb gavardina i tot. Mentre me la treia, i després, quan em canviava de vestit, em venien ganes de riure. De sobte, em sentia d’un humor tot enjogassat.

En tornar al living, encara miraven tots cap a la porta. Gairebé tenien la boca oberta, de tan sorpresos que s’havien quedat amb aquell «I ara!». No vaig poder-me estar de dir-los: «Que potser no m’heu vist mai? ¿Tan estranya em trobeu?». En Conrad s’encarregà de contestar per tots: «Res d’això, Martina. Veritat, vosaltres?», i s’adreçava a la Júlia i al meu germà. «Tinc una sorpresa per a vosaltres», vaig dir aleshores. «¿Qui et sembla que he trobat?», vaig afegir de cara a la Júlia, perquè en realitat la sorpresa només havia de ser per a ella. «Si no ho dius, com vols que ho sàpiga?», i pel posat que feia vaig veure que la molestava la meva alegria. «L’Adrià». El resultat no semblà correspondre a les meves esperances. Els dos homes es van mirar entre ells, incomprensius. La Júlia va envermellir una mica, però fora d’això no semblava impressionada, cosa que em va plaure, no ho haig de negar. La mica de gelosia que havia sentit per aquell passat que va viure amb l’Adrià es féu fonedissa del tot. «I qui és, aquest Adrià?», preguntava el meu cunyat. «L’Adrià Serradell», vaig contestar, com si aquell cognom ho expliqués tot. «Bé, ¿i qui és aquest senyor Serradell? Qui és, Júlia?». Però ella ja em preguntava: «N’estàs segura, que era ell?». Vaig riure. Quan els ho digués tot! «És clar que sí». L’Esteve, que encara no havia badat boca, semblà recordar-lo sobtadament: «Vols dir el fill d’aquells veïns nostres?». Però la Júlia no em deixà contestar, perquè havia començat a donar explicacions al seu marit. En Conrad se l’escoltava amb un somrís lleugerament burleta a flor de llavis, perquè no podia comprendre que aquella notícia fos tan important. «Ja veig», digué quan la Júlia acabà, i semblava ja desinteressat de l’assumpte. La meva germana tornà a adreçar-se’m, perquè ara volia saber detalls. «¿I on l’has trobat?». «¿Us heu conegut, després de tant de temps?», em deia pel seu costat l’Esteve. «Ara us ho explicaré tot», vaig dir, «perquè encara hi ha més coses. Veureu…». Però de sobte em semblà que no sabria com dir-ho. «T’escoltem», féu en Conrad, i s’apoderà del diari que hi havia sobre la tauleta, tocant a la butaca. «Doncs res», vaig dir, «que ara ens acabem de separar». Tots em miraren de nou, ara amb una altra mena d’atenció, com si presumissin alguna cosa. «I… ell i jo… en fi, ens estimem», vaig acabar d’una manera tota precipitada. A en Conrad, li va caure el diari de les mans, i els altres dos no semblaven menys admirats. «Què dius?», féu l’Esteve. «Tu no estàs bona, Martina», m’assabentà la Júlia. «¿Ha tingut la barra de declarar-se’t la primera vegada que us veieu?», s’enfadà el meu cunyat. «Però deixeu-me parlar!», protestava jo. «Si té deu anys més que tu!», digué la meva germana. I l’Esteve: «No facis broma, Martina». Estaven tan impacients, que no podien callar i, al mateix temps, ho volien saber tot, de cop. Laboriosament, vaig aconseguir de fer-me entendre. I, quan van quedar ben convençuts que no hi havia error, que l’Adrià i jo ens estimàvem de debò, que allò era un fet incontrovertible, començaren els retrets, les acusacions… Jo no podia comprendre aquella oposició tancada, espontània, que els unia a tots, tan diferents com eren.

El més difícil, i hi va haver un moment que em semblà que no me’n sortiria, va ser fer-los entendre com era possible que, sense haver-nos parlat mai tots dos sols, jo hagués pres la decisió de renyir amb l’Albert. Car, ¿com els podia explicar que sovint no calen declaracions explícites perquè dues persones s’adonin que s’estimen? ¿Com podia refer allí, davant d’ells, i en veu alta, tot el procés de la nostra amor, quan era una cosa tan misteriosa, tan intima, tan impalpable, que només ell i jo, perquè ens estimàvem, la podíem comprendre? És clar, per ells, de tot el que havia passat, del meu capteniment durant aquells dies, només en restava la part exterior, els gestos visibles, tot això que tan poc significa. En Conrad em va fer saber el que pensaven tots ells quan em va dir: «Ets tu qui l’ha buscat, doncs, qui l’ha perseguit…». Tenia raó, des del seu punt de vista, des del punt de vista d’un estrany; tenia raó, jo havia anat a trobar-lo perquè em digués que m’estimava, però allò que no sabria mai, allò que no els podria fer entendre mai, era que jo no l’havia provocat. Per això em vaig sentir indignada, perquè tenien raó i, alhora, s’equivocaven d’una manera tan grollera. «Què vols dir?», li vaig preguntar amb altivesa. «Em sembla que les explicacions sobrarien. Tot és ben clar». Però ¿quin interès tenia, després de tot, quin interès tenia el que poguessin pensar, el que poguessin dir, al meu davant o al meu darrera, si no era veritat, si ho entenien tot al revés? Si jo em sentia en pau amb mi mateixa, per què m’havien de molestar les seves paraules? «Podeu pensar el que us sembli. Res del que digueu no em pot ferir». Vaig declarar-ho en veu tan alta, tan segura, que tots quedaren impressionats. Si més no, ja no s’atreviren a insistir.

Més tard, ara ja tots una mica assossegats, la Júlia tornà a fer-me preguntes. Volia saber per què no havia pujat a saludar-la. Era un detall que em semblà que la preocupava molt. «Heu parlat de mi?», s’interessà també. «És clar, Júlia. Li he contat que eres casada». «Ja ho suposo», féu ella. «Bé, espero que un dia o altre ens el portaràs». «Demà, Júlia, demà mateix; hem quedat que pujaria. Té ganes de saludar-te, ja t’ho pots pensar». «Ha canviat gaire?», volgué saber després. «No sé què et semblarà, a tu; jo l’he trobat igual. Molt jove». «Molt jove…», repetí ella.

Un cop sola al meu dormitori, havent sopat, vaig descobrir que totes aquelles acusacions, totes aquelles preguntes, moltes ben malintencionades, s’havien endut bona part de la meva joia. Comprenia que em caldria lluitar per a imposar-los l’Adrià, per a fer-los admetre la meva amor sense reserves. Ja havia suposat que els altres no compartirien el meu entusiasme, perquè ells no estaven enamorats i no els podia pas demanar un desbordament d’alegria, però és que havien estat francament antipàtics! Però encara no sabia fins a quin extrem s’hi podien mostrar, quan s’ho proposaven, perquè l’endemà, durant la visita de l’Adrià, les coses encara van ser més desagradables.

Ja no m’agradà que la Júlia es cregués autoritzada a visitar-lo d’amagat per parlar-li de mi. ¿Què podia dir ella de mi? Em pensava que no res, però es veu que m’havia equivocat. Quan ell va contar-me que la meva germana li havia fet retret d’allunyar-me d’un xicot que em podia oferir una situació que ell, l’Adrià, no assoliria mai, em va semblar que allí devia haver-hi un malentès, perquè la Júlia mai no havia estat interessada. I si no ho era, si no ho havia estat mai per ella, no tenia per què ser-ho per mi. Però la meva admiració augmentà quan l’Adrià, després de pensar-s’hi una mica, es decidí a confessar-me que ella s’havia permès unes insinuacions poc falagueres sobre les meves relacions amb l’Albert. Devia haver-li omplert el cap, perquè ell semblava fastiguejat i no podia amagar una certa inquietud. El cor se’m glaçà. Mai no sabrà amb quina avidesa li vaig fer aquella pregunta: «I tu, l’has creguda?». Si m’hagués dit que sí o hagués mostrat la més petita vacil·lació, no sé pas què hauria fet. Però va dir-me: «No, Martina, ni d’una sola paraula; jo tinc confiança en tu». Potser aquestes paraules, ben mirat, valien bé, valien de sobres aquell instant de pànic, potser valia la pena d’haver passat per aquell moment d’inquietud quan al final de tot m’esperaven aquests mots tan bells. No sé si llavors vaig fer bé de confessar-li que amb l’Albert ens havíem besat algunes vegades, però em penso que sí. Si no ho hagués fet, ni jo mateixa no hauria pogut creure en la meva sinceritat. «Però res més, Adrià, res més», vaig dir-li. La seva resposta fou tan simple com la que m’havia fet moments abans: «Et crec, estimada, sé que no em mentiries».

I aleshores, davant aquella confiança tan absoluta, em va passar una cosa que mai no m’havia passat: vaig sentir-me avergonyida, humiliada per aquells besos que havia rebut d’uns altres llavis. Mai no havien estat gaire més que una carícia imposada, a la qual no em podia negar, perquè l’Albert, després de tot, era el meu promès; però mai no n’havia sofert, tampoc. No d’aquella manera que en sofria ara, car tenia la rara impressió que, amb aquells besos d’un altre, havia deixat que li prenguessin una cosa que era seva, només seva. Per això li vaig dir, perquè volia que ho sabés: «Si jo hagués pogut endevinar que ens trobaríem, que m’estimaries… No em pensava que fes cap mal, però així i tot no ho volia, Adrià, sents?, no ho volia…». I ell, emocionat, m’abraçà. A l’Albert, mai no li havia permès aquell gest en ple carrer, però ara, amb l’Adrià, ni va passar-me pel cap que existís la possibilitat de negar-m’hi.

Ens besàrem llargament. Ell m’agafava molt fort; ara em subjectava la cintura i em deixava els braços lliures. I jo sentia com aquests braços meus s’enfilaven cap al seu coll amb un anhel que la meva voluntat no hauria pogut contradir. No ens vam dir res; ens vam besar en silenci. Jo ni hauria pogut parlar, perquè quan vaig sentir que m’enllaçava sense ni preguntar-me si ho volia, i mentre els seus llavis s’atansaven als meus, el cor em va fer aquella tombarella que la vetlla el capgirà, i tot d’una vaig sentir-me càlida i blana com encara no m’hi havia sentit mai. Ell no va veure que dues llàgrimes se m’escapaven dels ulls. Jo no sabia que es pogués ser tan feliç!

Després ens posàrem a caminar. Ell seguia enllaçant-me, i a mi no em feia res que la gent que passaven pel nostre costat ens veiessin d’aquella manera, no m’importava gens, no m’importava ningú! Ara i adés ens tornàvem a besar, com per assegurar-nos que allò era veritat, que era cert que ens estimàvem tant, que era possible de sentir, vegades i més vegades, aquella sensació reconfortant i alhora exaltadora, aquella pau immensa que es feia lloc dins el desfici que ens emplenava els llavis…

Quan arribàrem a casa, tot canvià. Només hi havia la meva germana, que ens esperava. Vam entrar directament al living, on ella es passava els dies. Tractà de fer una mica de comèdia, simulant que el veia per primera vegada, però ell no es volgué prestar al seu caprici i, als primers mots, li féu observar que ja havien parlat aquell matí. La confusió de la Júlia em va fer passar una bona estona. Estava indignada amb ella. Pel carrer m’havia pogut oblidar de la mala passada que intentà de jugar-me, però ara, de nou al seu davant, tot em tornava a la memòria. Però, vaig dir-me aleshores, ets massa feliç per a guardar-li rancúnia; no n’has de guardar a ningú. Caritativament, doncs, vaig simular no adonar-me de res, de la incongruència de la seva benvinguda amb les paraules de l’Adrià. Vaig deixar-los sols per anar a penjar les nostres gavardines, i en tornar a la sala ja m’havia passat del tot aquell fugisser mal humor. Ara em sentia segura de mi mateixa, i potser per això, aprofitant una observació seva, vaig preguntar a l’Adrià, amb simple i natural curiositat, per què li havia deixat d’escriure. Nosaltres dos encara no havíem tingut temps de parlar-ne; només havíem tingut temps de dir-nos que ens estimàvem, i encara no tantes vegades com hauríem volgut.

Ell explicà que la culpa no havia estat seva. No deixava de ser estrany que no els fos tornada ni una sola de les cartes que es van escriure, de manera que de moment em vaig pensar que era una excusa per a no dir-li ben clar que se n’havia cansat, però quan després, tots dos sols, insistí que havia dit la veritat, me’l vaig creure. La Júlia també ho trobava estrany, i no s’ho callà pas. «No sé què dir-te», féu ell; «potser els semblava que era massa feina tornar-les i preferien cremar-les». «Va ser, doncs, un atzar estúpid…», reflexionà ella. «No tan estúpid, Júlia, perquè sense això la Martina i jo potser no ens hauríem estimat mai». A la meva germana, aquells mots se li van posar malament. «En canvi», digué, «de segur que a hores d’ara series el meu marit». Era molt propi de la Júlia això de replicar atacant. «¿Oi que no et molesta, Martina, que ho digui?». Ben cert que em molestava, i força, prou que ho sabia, i precisament per això ho havia dit. Però no vaig voler mostrar-li-ho. «És clar que no. Si també jo ho creia, que us casaríeu». Ella va somriure, com si volgués dir: a mi no m’enganyes, ja sé que estàs engelosida. Però només calia veure l’Adrià per a comprendre que aquell sentiment hauria estat absurd. Semblava tant o més molestat que jo, per bé que també ell, per bona educació, tractava d’amagar-ho. I, pel que feia al passat… doncs això, era el passat. ¿Que potser tenia alguna importància, per a mi, la meva petita experiència amb l’Albert, recent i tot com era? No. Aleshores, doncs, ¿per què hauria hagut de tenir-ne per a ell aquell festeig que es perdia en el temps? «Tanmateix», vaig sentir que deia llavors la Júlia, «la situació no deixa de ser una mica saborosa, no trobeu?». I el seu somrís es dilatava, perquè sabia que aquells mots ens havien de torbar una mica. L’Adrià, però, ja en tenia prou, i de cop es mostrà agressiu. «Només ho és perquè tu t’hi entossudeixes», va dir. «D’altra banda, et puc assegurar, i suposo que ara ja no et molestarà que ho digui, que tampoc no m’hi hauria casat, amb tu». Imagino la sorpresa de la Júlia per la que vaig sentir jo. Aquell atac, només el podia comprendre tenint en compte l’exasperació de l’Adrià, però me’n vaig doldre per ella. Després de tot, nosaltres dos li podíem tolerar moltes coses, perquè érem feliços. Vaig mirar-me el meu promès amb retret, però ell no semblava penedit de la seva sortida. La Júlia s’empassà la saliva abans de preguntar, i en la seva veu hi havia la sospita d’un tremolor: «¿Haig d’entendre que l’únic que et proposaves era de fer-me perdre el temps, d’aprofitar-te? No t’hauria pas pres per un d’aquests… I, la Martina, també deus voler entabanar-la, no?». «En absolut!», protestà ell, gairebé cridant. «Mai no he estat això que tu vols insinuar, i ho saps molt bé, Júlia. D’altra banda, no pots comparar el jovenet d’aleshores amb l’home que sóc ara. Però també llavors anava de bona fe, sempre hi he anat. Només que entre tu i jo mai no va haver-hi aquesta mena d’entesa que hi ha entre nosaltres dos». «No sé de què em parles», digué ella, però ho sabia perfectament; l’únic que passava era que li sabia greu que l’Adrià se sentis més identificat amb mi que amb ella. «¿No has sentit parlar mai d’aquestes afinitats que es produeixen de vegades entre persones i que molt sovint els permeten d’entendre’s sense necessitat de paraules?». «Però si vosaltres gairebé ni us coneixeu!». «Gairebé ni ens coneixem», repetí l’Adrià. «Precisament això fa que sigui tan important. Que no ho veus?». Ella no es va dignar a contestar, però en canvi féu: «I, amb mi, ¿et va costar gaire d’esbrinar que no existia aquesta afinitat?». Hauria volgut donar a les seves paraules un to de burla, però no acabava d’aconseguir-ho. Em penso que se sentia massa ferida, massa humiliada, per a dominar-se com hauria calgut. Jo ho lamentava per ell, ho lamentava per tots nosaltres, perquè després, del seu disgust, jo en passaria la pena i tots en tocaríem, més o menys, les conseqüències. Però allò que havia dit l’Adrià m’agradava molt. Era veritat, nosaltres ens havíem entès de seguida, només amb unes mirades, sense necessitat de parlar-nos; entre nosaltres, tot, un somrís, un bes, un gest, tot tenia una significació profunda, i tots dos ho sabíem. Aquell intercanvi de paraules, a penes velada-ment violentes, entre ell i la Júlia, però, no podia menar a res de bo. Devia adonar-se’n, perquè a l’últim es negà a seguir per aquell camí. «Però tot això ja no ens pot interessar, Júlia. Ha passat molt de temps, són coses oblidades…». Però ella no en tenia prou, ella havia de dir una cosa o altra per venjar-se, ens volia ferir, sobretot a mi, a mi, que no havia dit res en tota l’estona. «Això perquè et fiïs dels homes!», féu. «Jo, que hauria posat les mans al foc per ell. Que et serveixi d’escarment, Martina», afegí. Jo, per allí, no hi podia passar. Jo creia en l’Adrià, en la realitat de la seva amor. «Jo les hi posaria ara», vaig dir-li. «Sou ben ximples!», digué la Júlia amb despit. «No, Júlia, estem enamorats», li vaig contestar. «Que fàcil que és de dir!», féu; però, aquella ingenuïtat, no la podia deixar passar sense aprofitar l’ocasió que li brindava. Afegí, doncs: «I de l’Albert, què? No n’estaves enamorada, també?». L’hauria volguda bufetejar. Per què ho havia de dir davant de l’Adrià? Ell sabia molt bé que no era veritat, però ja em feia càrrec que no podia ser-li agradable que li recordessin aquell episodi. Ara havia callat i tenia una expressió greu. «No ho estava, Júlia, no era el mateix. Jo no sabia… Tenim dret a equivocar-nos». Però ¿com podem explicar a una persona que aprofitarà el més petit mot per a desacreditar-nos, que quan som joves, tan joves, no sempre ens és fàcil de reconèixer l’amor veritable? ¿Com li podia dir que al costat de l’Albert mai no havia sentit aquella plenitud que em donava la companyia de l’Adrià, aquella exaltació que encara durava quan ens havíem separat?

A l’Adrià, però, no calia que li expliqués tot això que no era ben traduïble en paraules, tot això que tant costa de dir als estranys, als qui mai no han estimat o als qui oblidaren que un dia van estar enamorats. Quan, per acabar, vaig afirmar que ara estava segura de mi, que ara tot era diferent i definitiu, ell allargà la mà i m’estrenyé la meva. No em va dir res, però n’hi havia prou amb aquell contacte i amb el seu somrís de sobte obert perquè jo em sentís bé altra vegada, perquè em sentís justificada. Car només havia de sentir-m’hi davant d’ell; els altres… els altres podien pensar el que volguessin.

Encara teníem les mans unides quan entrà el meu cunyat. Venia amb el seu aire de festa, és a dir, disposat a bromejar, a prendre el número al primer que es posés a tret, en aquest cas l’Adrià. «Vaja!», digué mirant-se el meu promès, «vós deveu ser el ressuscitat, oi?». La Júlia, somrient, féu les presentacions. «Encantat, encantat!», féu ell, repetint el mot com sempre que pretenia mostrar-se falsament cordial. «La Martina ja ens havia parlat de vós i del vostre encontre de novel·la…». L’Adrià semblava una mica cohibit per aquell desbordament que en Conrad sabia donar a les seves més petites paraules. Àdhuc quan parlava poc, feia l’efecte de desfer-se en xerrameca.

Ens vam tornar a asseure tots, jo a l’altra butaca, perquè en Conrad s’havia apoderat de la meva. «Vaja!», repetí, perquè era un mot que usava força. «De manera que vós i la Martina… qui ens ho havia de dir! Estàvem tan fets a la idea de veure-la casada amb aquest noi, l’Albert…». Féu una pausa, com per invitar l’Adrià a dir-hi la seva, però l’Adrià només feia cara de tenir ganes d’anar-se’n. «L’estimava molt», prosseguí aleshores el meu cunyat, «i ella ho sap. Es veu que el pobre xicot no se sap avenir del que li ha passat». A mi em feia ràbia de sentir-lo, perquè no era el moment de parlar de l’Albert, perquè ell no sabia si m’estimava o no m’estimava, ni podia saber quin era el seu estat d’esperit actual. «Ja n’hi ha prou, Conrad», vaig protestar. «Entre tu i la Júlia… Que no sabeu parlar de res més?». Ell simulà que se sorprenia: «Dona, perdona, jo no em pensava…». Féu una rialleta i aleshores s’encarà amb l’Adrià, que continuava assegut al costat de la Júlia. «I què, i passareu uns quants dies a Barcelona, ara?». A la Júlia, semblà fer-li molta gràcia, tot i que en general apreciava força mediocrement les bromes del seu marit. Perquè allò era una broma, una de les seves maneres de creure que prenia el número a la gent. En sentir que la Júlia reia, se la mirà, després ens mirà a nosaltres i preguntà: «¿Què, he dit alguna bestiesa?». «Però, Conrad», li explicà la meva germana, «si l’Adrià sempre ha viscut aquí!». Ell semblà respirar, alleujat que l’equivocació fos tan insignificant. «No sé on tenia el cap. Si ho sabia, que sou d’aquí! Perdoneu. Ara recordo que vau ser veïns abans de la guerra. Devíeu ser unes criatures, aleshores. Quants anys teniu, ara?». «Trenta», contestà l’Adrià. «Els porteu molt bé», comentà, i per a nosaltres, que el coneixíem tan bé, allò era una manera de burlar-se d’ell. «Jo en tinc trenta-quatre», digué després. La Júlia esclafí com si li haguessin contat un acudit. «Però Conrad!». «He tornat a ficar els peus a la galleda?», féu ell. «No, però no em penso que, a l’Adrià, li interessi de saber la teva edat». «Ah, bé…». «Ets incorregible», digué encara la meva germana. Llavors ell preguntà: «¿I quan penseu casar-vos?». L’Adrià i jo encara no n’havíem parlat, de casament; em sembla que les parelles que s’estimen sempre triguen a parlar-ne, encara que inconscientment hi pensin. Més o menys, això és el que devia voler dir l’Adrià quan explicà que ni tan sols s’havia preocupat de preguntar-me si volia ser la seva esposa. En Conrad, llavors, va tenir l’única observació de bon sentit que li recordo: «Només cal veure-la», digué, «per a comprendre que no us ha de dir que no».

La conversa es va interrompre, perquè en aquell moment entrà l’Esteve. És a dir, la Júlia el va haver de cridar, perquè si ho haguéssim deixat a la seva iniciativa potser no hauria entrat. Molt encarcarat, va saludar l’Adrià i després es quedà silenciós, com si ja ho hagués dit tot. El meu promès va fer un esforç per mostrar-se cordial, li preguntà pels seus estudis, però ell contestà d’una manera seca i poc amistosa. I no millorà pas la situació el fet que en Conrad, canviant ara l’objectiu de les seves bromes, assegurés que l’Esteve era la intel·ligència de la família. «Imagineu», explicà, «que mai no ha tingut cap carbassa!». Però el meu germà, que no tenia gens de ganes que el prenguessin per cap de turc, ens deixà gairebé de seguida amb l’excusa que havia de telefonar a l’Albert, tot i que un moment abans ens havia assegurat que acabava de separar-se’n. Al seu darrera, s’aixecà l’Adrià. La seva visita no havia estat llarga, però no va pas sorprendre’m aquella pressa a anar-se’n.

Quan, sols, ens acomiadàvem a la porta del pis, em va dir: «Ja veig que no els fa gràcia que, per culpa meva, hagis renyit amb l’Albert». «No», vaig contestar, «i és ben estrany; en Conrad no l’ha vist mai amb bons ulls, i tots plegats, amb l’excepció de l’Esteve, el tenien per un noi insignificant». Va ser aleshores que se m’acudí de pensar, no sé per què, en allò que havia dit a propòsit de les cartes que es van perdre. Li vaig preguntar si era veritat. I, després: «¿És cert que, si haguéssiu seguit cartejant-vos, tampoc no t’hi hauries casat?». Ell em somrigué i m’agafà per la barbeta. «Sí, Martina. La Júlia i jo no estàvem fets per entendre’ns. ¿Una mica gelosa, potser?». Si més no en aparença, havia recobrat el seu bon humor, i aquelles preguntes semblaven plaure-li. «Sí, Adrià, potser una mica», vaig contestar-li. Llavors féu lliscar la mà fins a la meva galta i després em va besar, un bes lleu, ràpid, molt diferent d’aquells altres que ens havíem fet pel carrer. «Adéu, estimada», va dir, i em besà de nou.

De retorn al living, estava disposada a no fer cap observació sobre el capteniment de la Júlia i el seu marit. Havien bastat aquells moments del comiat per a canviar, una vegada més, el meu estat d’esperit. Ara em sentia novament joiosa i alada, com cada vegada que ell em besava, ni que fos d’aquella manera superficial. Però les meves bones disposicions no serviren de res, perquè ells encara no en tenien prou. Quan van veure que, si em deixaven tranquil·la, no em queixaria, em preguntaren: «Què, Martina?, ¿no vols saber què pensem del teu enamorat?». Ho preguntà en Conrad, des de darrera el diari, que no llegia. «No cal. Heu estat tot allò que hi pot haver de desagradable. Més val no parlar-ne». «No crec que hàgim dit ni fet res d’especial», replicà ell. «No, és clar, a vosaltres no us ho sembla… Deu haver estat una casualitat que no féssiu sinó recordar-nos l’Albert». «No tant, no exageris, Martina. I, quan he vist que no t’agradava, he callat». «No sé què us proposàveu, entre tu i la Júlia. Si el volíeu disgustar de venir en aquesta casa, em sembla que us heu sortit amb la vostra». Ell protestava: «No és això, Martina, no és això…». Però ara jo ja estava disparada, i vaig continuar: «¿Tant us reca que hagi renyit amb l’Albert? Després que mai no l’havíeu trobat ni simpàtic, ni intel·ligent, ni…». «Mai no he dit res de semblant. L’Albert era un bon xicot». «Ja veig que tens la memòria molt curta». Parlava només amb el meu cunyat, perquè la Júlia semblava decidida a no intervenir en aquella picabaralla. «Quan festejàvem no parlaves pas així». «Sempre he cregut que era un bon xicot», repetí ell. «Cosa que no t’impedia de bescantar-lo sempre que podies, com si fos molt graciós burlar-se d’aquells altres que per educació no s’atreveixen a tornar-s’hi. A tothom trobes defectes, tu. Suposo que ja deus haver descobert els de l’Adrià, també». Ell arronsà les espatlles. «Digues, apa!». «Prefereixo no parlar-ne», féu ell, però així i tot en parlà: «Un pescadots, vet-ho ací!». Allò que no s’acudia a en Conrad no s’acudia a ningú, era senzillament únic per a calumniar alegrement les persones. Aquella afirmació llançada a la lleugera va deixar-me tan sorpresa, que ni vaig tenir ànim de defensar l’Adrià. Però tot el que no vaig dir amb paraules devia reflectir-se en la meva cara, perquè ell s’immutà i tot seguit féu: «No he dit res, dona, no he dit res!», però sota d’aquests mots encara hi havia un enjogassament que els feia més irritants. Si hagués tingut algun objecte a la mà, em sembla que l’hi hauria llançat entre cap i coll. A l’últim, vaig optar per sortir de l’habitació sense una paraula.

Les hostilitats havien començat de bona hora, i a mi em costava d’entendre-ho. Potser perquè l’estimava, l’Adrià em semblava proveït de totes les millors qualitats i em sorprenia que els altres fossin prou orbs per a no veure-les. Aquell vespre, passada la meva primera indignació, vaig dir-me, i ho creia, que la seva actitud no duraria gaire, perquè no resistiria la prova d’una freqüentació una mica seguida. Però el fet és que mai no van arribar a freqüentar-se massa, perquè ja des de l’endemà ell em va dir que preferia estar-se de sovintejar casa. A mi em va saber greu, naturalment; però, com que al mateix temps em feia càrrec dels seus motius, a l’últim vam quedar que, per no perdre del tot el contacte amb la família, pujaria només els diumenges.

Tot això, però, eren petits contratemps exteriors en els quals només pensava quan s’hi feia al·lusió. Ell i jo teníem altres coses en què pensar, altres coses en què ocupar-nos. Cada vespre, a les set, em presentava al talleret del carrer Freixa, on de vegades ell ja havia enllestit la feina, però més sovint havia d’esperar-lo alguns minuts. Jo no sé si aquell hivern fou més benigne que els altres hiverns o és que allò d’estar enamorada no em permetia de sentir tot el rigor de la temperatura. Qui no té seny no té fred, diu una dita popular, i és reconegut que els enamorats no en tenen, de seny. La nit queia aviat, i quan sortíem del taller ja era fosc. No ens proposàvem mai un objectiu determinat, sinó que començàvem a caminar, a caminar, en general per la part alta de la ciutat, i només quan es feia tard i calia pensar en el retorn a casa ens adonàvem d’on havíem fet cap. Però moltes vegades ni ens en recordàvem, del rellotge, i després havíem de córrer. A casa sopàvem sempre molt puntuals, entre un i dos quarts de deu, i quan festejava amb l’Albert mai no havia fet tard. Amb l’Adrià, però, no ho podia evitar. No li calia demanar-me que perllonguéssim una mica més aquella estona que passàvem junts; jo mateixa, de minut en minut, retardava el moment de la separació i, quan a la fi ens dèiem adéu, encara sentia una gran recança que s’apoderava de mi només de pensar que faltaven tantes hores fins al pròxim encontre.

Al seu costat em sentia com embriagada. Ell tenia una veu profunda, però amorosa, i sovint, quan em parlava, cosa que ja m’havia passat el primer dia, em costava d’entendre el que em deia, perquè l’únic que m’importava era la seva veu, aquella carícia de la seva veu, que m’afalagava les orelles. Des del principi s’havia acostumat a enllaçar-me per la cintura o a dur-me abraçada per l’espatlla, com per tenir-me més a prop, més a l’abast, i a mi m’agradava també. Quan deixàvem els carrers ombrívols de la part alta, aleshores era jo qui me li penjava al braç, i me’n sentia tan emocionada com de les abraçades. No sé si, a les altres noies, els passa el mateix, però aquest gest comú a totes les parelles, tan comú que ningú no el remarca, per a mi tenia un sentit profund, una importància decisiva. Potser perquè jo no hi estava avesada, potser perquè sempre havia estat una noia una mica esquiva… Però no, és que amb ell tot era diferent.

Jo no sé si m’estimà com l’estimava jo, però m’agrada de creure que sí, m’agrada de creure que quan m’agafava entre els seus braços, per besar-me, o quan em rodejava la cintura amb aquella confiança d’enamorat, sentia, com jo, aquella escalfor íntima que em feia tornar els membres lassos, o me’ls feia vibrar. Jo em passava els dies esperant aquells vespres i em passava bona part dels vespres tement l’instant de separar-nos. Però potser això mateix els feia més deliciosos, com ell va dir-me una vegada que me li vaig confiar.

A la Júlia, no li agradava la nostra manera de festejar. Quan va saber que ell només vindria a buscar-me els diumenges, hi va fer mala cara. Ella no hauria volgut que ens passéssim les hores pels carrers, com li havia confessat que fèiem; hauria volgut que pugés a casa i que ens reuníssim tots al living per xerrar més o menys amicalment. Era curiós que això no se li hagués acudit mai quan vaig començar a sortir amb l’Albert! «Les parelles no haurien de passar tantes hores soles», em va dir un dia. «I això de vagabundejar pels carrers com si no tinguéssiu on anar… Fins m’estranya de tu, Martina». «Però quin mal hi ha?», vaig preguntar-li. «Sembla que festegeu d’amagat». «Però no hi festegem. I, que jo recordi, tampoc tu i en Conrad no us estàveu a casa». «No era el mateix; tu ens acompanyaves sempre», va tenir la barra de dir-me. «Sempre, no», vaig protestar. «La majoria de vegades sortíeu sols». «I, a més», prosseguia ella, deixant de banda aquesta evidència que no podia contradir, «quan tant ens evita a tots plegats… No sé, fa pensar sobre les seves intencions». «Sou vosaltres que l’heu foragitat», em queixava jo. «¿Perquè en Conrad va fer una mica de broma aquell vespre? ¿Que potser no en fa amb tothom? Ja saps com és». «Sí, però l’Adrià no ho sap». «Explica-li-ho, doncs». «No he d’explicar res. Quan se’ns presenta algú, el menys que podem fer és acollir-lo com persones ben educades». «Que jo recordi, tampoc no li va dir res que fos incorrecte», el defensava ella. «És clar, si tu mateixa l’ajudaves! No s’ho féu pas tot sol». «Ja veig que acabaràs per dir-me que tota la culpa és meva». «De tots dos, més ben dit, de tots tres», replicava jo. Però, en el fons, ella era la més culpable de tots. L’Esteve vivia sempre una mica distant i, per bé que aquell vespre s’hagués mostrat tan eixut, no m’hi sentia seriosament enfadada. Quant a en Conrad, per ell les coses no tiraven mai a conseqüència, sempre havia estat molt lleuger, i llavors encara no podia sospitar que l’afer l’afectava més que els altres. La Júlia, en canvi, en tot posava mala intenció, i no li servia de res dissimular-ho. Estic segura que no havia pogut perdonar a l’Adrià aquelles paraules que li va dir el primer dia, encara que davant meu no les va retreure mai. Potser també la molestava que un antic pretendent seu ara es volgués casar amb mi. Perquè, les seves antigues relacions, no es podia estar de recordar-nos-les, a mi més que a ell, és clar, perquè, a mi, em veia contínuament. Hi ha, per exemple, aquell diumenge que la vaig trobar amb unes lletres a la mà. Havíem dinat tard i jo encara no estava llesta quan va venir l’Adrià. No el vaig fer esperar gaire, però la meva germana ja havia tingut temps de muntar una escena que per força sabia que ens havia de molestar. En entrar a la sala i veure aquells papers desplegats entre les seves mans, innocentment vaig preguntar-li: «Què és, això?». «Són cartes, Martina», contestà ella. «Cartes de l’Adrià. T’agradaria de llegir-les? Són de quan festejàvem, les úniques que em queden». Immediatament, em vaig sentir incòmoda, com sempre que em retreia el seu antic festeig. «No», vaig dir, «no les vull llegir». «T’ho deia perquè com que són d’ell…», i ja me les allargava. Semblava molt interessada a fer-me-les llegir. Jo ja sabia que eren cartes d’amor, i això sol era suficient per a posar-me neguitosa. A desgrat meu, en aquelles relacions hi pensava més que no hauria volgut. Només m’hauria calgut, ara, tenir quelcom de precís en què agafar-me per cultivar aquell lleuger malestar! «Però no me les ha escrites a mi», vaig replicar. «Bé, com vulguis». «Anem, Adrià?», vaig fer llavors. Vam deixar-la amb les seves lletres. Jo ja sabia que les guardava, i abans, quan no em podien fer cap mal, mai no m’havia proposat de confiar-me-les.

Altres vegades s’agafava a la més petita excusa, o la creava ella mateixa de cap a peus, per parlar-me del seu passat. Un dia que vaig cometre la involuntària imprudència de dir-li que havíem anat al Parc, una tarda de festa, me’n vaig haver de penedir de seguida, perquè immediatament recordà: «Nosaltres hi anàvem molt sovint; durant una temporada, fins i tot m’hi duia cada dia. Aleshores jo anava a buscar-lo a la sortida del treball, com fas tu…». «I bé…», vaig dir, agressiva, però no es donà per entesa. «On us heu assegut?», em demanà. «Nosaltres sempre ens assèiem al costat del llac, en aquells bancs rústecs. Encara hi deuen ser, oi?». No vaig contestar-li. «Fa tant de temps que no hi he estat! Però ja suposo que tot deu seguir igual. Sempre era ple de parelles». Féu una pausa i, com que jo encara callava, continuà: «Quan es feia de nit, i de vegades abans i tot, només es veien parelles que es besaven. Que boigs que érem! Perquè nosaltres…». Sense voler sentir res més, vaig abandonar la sala, però ella encara no en tenia prou, perquè més tard em digué: «¿Que t’ha molestat, Martina, de saber que l’Adrià i jo també ens besàvem i fèiem com tothom?». «M’ho has dit, potser?», vaig contestar-li, una mica sarcàstica. «I, si m’ho has dit, i per què ho repeteixes? Ni a l’Adrià ni a mi no ens interessen aquestes coses que vau fer». «Bé, si t’ho prens d’aquesta manera…». «Qui s’ho pren d’aquesta manera ets tu». «¿Què xafardegeu?», preguntà en Conrad, que entrava en aquell moment. «Res, la Martina em deia que s’havien passejat pel Parc i li contava que nosaltres també hi anàvem, de vegades». Jo no podia pas desmentir-la, més ben dit, posar en clar l’ambigüitat d’aquelles paraules, perquè aleshores m’hauria calgut parlar, i en Conrad no sabia que la seva dona i l’Adrià havien estat promesos. No sé per què, però ella semblava tenir un cert interès a amagar-li aquestes pretèrites relacions que no el podien amoïnar gaire, i el més curiós del cas és que ho aconseguí. L’Esteve i jo, per prudència, ens havíem convertit en els seus còmplices. Vaig callar, doncs, aquell dia, i vaig callar moltes altres vegades. Ben mirat, era ridícul, però m’imagino que a totes les famílies, en un moment o altre, es produeixen situacions semblants, que es creen sense que hom sàpiga ben bé com i que després perduren per pura inèrcia.

De vegades, a l’Adrià, li contava aquestes sortides de la Júlia que, d’una manera ben clara, palesaven el seu desig de mantenir sempre viu al meu davant el record d’aquell festeig, però més sovint callava, perquè, a ell, la manera de fer de la meva germana l’enquimerava i a mi no m’agradava veure’l de mal humor. Al mateix temps, també em sabia greu callar, perquè el silenci em semblava una deslleialtat: ell tenia dret a saber-ho tot. Però quan m’acollia amb aquell somrís radiant i feliç, ¿d’on podia jo treure el valor per a amargar-li el vespre? Coses més greus li havia de callar més endavant.

Suposo, però, que devia ser l’actitud que la Júlia observava allò que, un dia, el va decidir a demanar-me d’avançar la data del nostre casament. Després d’aquella insinuació d’en Conrad, el primer vespre, quan ell va contestar-li que, de matrimoni, encara no n’havíem parlat, decidírem que el temps més propici seria la tardor següent. Ell no veia la necessitat d’un festeig llarg. Ara, aquella decisió d’avançar-lo, si em va sorprendre, també m’afalagà. Sempre és agradable de saber que l’ésser estimat us necessita. Amb tot, em vaig mostrar una mica reticent, per dos motius, un dels quals, l’únic que li vaig confessar, és que hauríem de córrer molt. Encara no teníem pis i, després, hi havia tot el meu equip de núvia, cosa que exigia temps. Però el motiu principal era un altre. Jo estava convençuda que seríem molt feliços i, per un costat, tenia tantes ganes com ell de viure junts, instal·lats a casa nostra, units per sempre, però d’altra banda trobava el nostre festeig tan meravellós, que em recava de pensar que al cap de poc s’acabaria. Quan ens casaríem hi hauria altres coses entre nosaltres, sí, però ja no hi hauria mai més, per exemple, aquestes passejades lentes de cada vespre pels carrers solitaris de l’Eixampla. Era ben poca cosa, potser, en comparació a la intimitat que ens esperava; però em feien tan feliç, que m’angoixava el sol pensament que hi hauríem de posar fi. Si li ho hagués confessat, potser ell s’hauria posat a riure, assegurant-me que no seria menys bell esperar-lo cada dia a casa, i més confortable. I li hauria hagut de donar la raó, perquè no era fàcil d’explicar-li el que sentia. Obscurament, potser temia aquesta usura del temps que, si us plau per força, ens canvia; i era accelerar el canvi modificar les condicions de la nostra amor. A mi em sembla que, d’això, els homes no se n’adonen prou. Tots, àdhuc els més enamorats, i aquests encara potser més que els altres, són impacients d’una intimitat física a la qual no poden arribar plenament durant el període de festeig. I tampoc moltes dones, suposo, no estan interessades a perllongar un estat de coses després de tot massa transitori, perquè, a nosaltres, sembla que sempre ens corri pressa d’assegurar-nos una situació definitiva. I jo fins a cert punt també sentia així, potser més i tot que moltes, perquè, a casa, no m’hi sentia bé; però probablement perquè, malgrat els meus vint-i-un anys, encara no havia malgastat les meves il·lusions, sentia ara la necessitat d’esgotar fins al final aquell meravellament que em proporcionava el nostre encontre diari, aquelles carícies lleus d’una mà a l’entorn de la meva cintura, d’un braç al voltant del meu coll, d’un bes en la foscor relativa d’una cantonada ventosa. No dubtava que l’encís de tot això podia ser augmentat, i de vegades, quan pensava en el nostre matrimoni d’una certa manera, sentia aquella sobtada tombarella que sacsejava el meu cor quan l’Adrià em besava, però ara, en aquests moments, molt més forta, molt més prolongada. No podia imaginar la nostra intimitat futura sense sentir-me commoguda en les arrels més secretes, més subtils, de la meva vida. I potser també per això, perquè esperava tant d’aquesta intimitat, volia que la nostra ascensió a un lligam tan preciós fos lenta; volia que quan arribéssim al matrimoni no hi hagués ja entre nosaltres la nostàlgia d’aquests vespres tan bells, i no se m’acudia de confessar-me que, si un dia aquesta nostàlgia desapareixia, seria perquè potser ja no ens estimaríem tant. Sempre, doncs, per un motiu o altre, em sentia una mica espantada davant la nostra amor, i més espantada, per tant, quan sabia que ens disposàvem a fixar-la per sempre. Em costava de creure que hi podia haver un dia que ja no sortiria de casa a quarts de set i, travessant la plaça de Gal·la Placídia, Via Augusta enllà i Muntaner amunt, pujaria fins prop de la plaça d’Adrià per anar-li a l’encontre amb aquell cor emocionat de cada vespre; em costava de creure que ja mai més, un dia, no tindria un promès amb el qual compartir les meves il·lusions d’enamorada. Era inguariblement romàntica.

Tot això és el que vaig callar quan ell em proposà de casar-nos a la primavera. Només vaig fer valer les meves objeccions sobre el poc temps de què disposàvem per a fer tots els preparatius, i ell en va triomfar fàcilment, perquè de fet no eren una excusa massa consistent. Vaig haver d’accedir, doncs, al seu desig i, un cop vaig con-sentir-hi, no es pot dir, tampoc, que no m’hi sentís bé, perquè a mi m’agradava de saber-me desitjada, necessitada d’aquella manera. Omplir la seva vida, satisfer-lo, era tot el que jo demanava de mi, i això amb una humilitat que fins llavors encara no m’havia descobert.

La Júlia, quan vaig dir-li que ens casaríem més aviat que de primer no pensàvem, hi va fer mala cara. No comprenia, digué, aquella pressa sobtada. Però ella no podia comprendre res, ni res aprovava quan era qüestió de nosaltres dos. «Que no estava ve pel setembre?», va dir-me. «L’Adrià troba que falta molt de temps… i jo també», vaig afegir per tal de solidaritzar-me amb ell. Ella, en sentir-me, va fer un somrís malèvol, un d’aquests somriures que treia quan volia ferir algú i que jo mai no li he pogut suportar: «Bah!», féu. «No sabia que fossis tan impacient». Em vaig ruboritzar tota, perquè sabia on volia anar. «No és això», protestava, i tot seguit cometia l’estupidesa d’afegir: «Jo no hi penso, en aquestes coses».

«No?», rigué ella. «¿En què penses, doncs, pobra innocent?». El to de la seva veu, però, no corresponia ben bé a les paraules que pronunciava, traïa una certa nerviositat que, tot i el meu atabalament, vaig remarcar. Li sabia greu que em maridés amb l’Adrià. Ho havia pensat sovint, perquè tot el que feia, des que nosaltres festejàvem, m’obligava a sospitar-ho, però em sembla que fins aleshores no en vaig tenir la certesa absoluta. Però i què volia? No tenia en Conrad, ella? «Ens casarem pel maig», vaig dir, vaig repetir, i totes dues ens vam quedar sorpreses d’aquella repetició, més aviat enèrgica, com si es tractés de superar un obstacle. I alguna cosa devia veure en el meu to desafiador, potser que havia estat endevinada, perquè de sobte es féu sospitosament comprensiva. «Bé», va dir, «per què no, si vosaltres ho voleu?… És assumpte vostre, oi? Per cert», afegí llavors rient, «que això em fa pensar que l’Adrià mai no s’ha preocupat de demanar-te formalment». Se’n burlava, hauria dit. «Un dia véns i em dius que us caseu pel setembre, després us repenseu i em contes que serà pel maig. Però ell no ens ha dit mai res, encara». «No siguis ridícula, Júlia», vaig protestar. «¿Quina diferència hi ha entre que ho digui l’un o que ho digui l’altre?». «No, si a mi tant m’és, però no costa pas gaire de guardar les formes…». Aquest petit joc devia plaure-li tant, que fins en parlà a en Conrad, perquè ell, sense com va ni com costa, més endavant em preguntà: «I bé, i quan pensa venir a demanar la teva mà, aquest enamorat teu?». Jo m’ho vaig voler agafar de broma, com ell mateix semblava fer: «A qui vols que la demani, a tu?». «Per què no? ¿Que no sóc el cap de família?». «Doncs ja et pots esperar assegut», vaig replicar-li. «Tu te’n rius», m’advertí llavors, «però pensa que per a casar-te necessites el nostre consentiment». «Tinc vint-i-un anys». «Encara no», em recordà la Júlia. «Però els tindré quan ens casarem». «No els tindràs fins a finals de maig». «Bé, i què?», em vaig molestar a la fi. «És que ens hi podríem negar i obligar-te a esperar», digué ella. «Gosaríeu?». En Conrad no s’atreví a contestar, però ella sí: «És que no sé si és l’home que et cal. Està molt per dessota teu. Un mecànic…». «Saps perfectament que no és un mecànic, sinó un escrivent». Ella arronsà les espatlles. «No veig que sigui gaire diferent». «¿Que no és un escrivent en Conrad, també?», vaig fer aleshores. «Encara que treballi en un banc, és un escrivent». Ell va somriure, una mica superior. «Bé, nena, jo no m’atreviria pas a qualificar d’escrivent l’interventor, el futur director, potser, de l’agència urbana número 3». «Ets ridícula!», s’enfadà la Júlia. L’Esteve, que assistia a l’escena, perquè això era a les acaballes del dinar, obrí la boca per primera vegada: «Per què no la deixeu tranquil·la d’un cop?». Mai no s’havia posat al meu costat, encara, i per això vaig quedar-me tota admirada. És cert que en veure la meva fermesa havia acabat abandonant la causa de l’Albert, però sense aprovar el meu festeig amb l’Adrià. Es limitava a ignorar-lo, cosa que li costava molt poc, perquè, com que gairebé mai no era a casa i l’Adrià pujava només una vegada la setmana, pràcticament mai no coincidien. «Si també ha d’acabar per casar-s’hi», prosseguí, «¿per què molestar-la contínuament?». «Això mateix, dóna-li ales, ara, tu!», es queixà la Júlia. En Conrad bromejà: «¿Ja les has pogudes dir, aquestes frases tan llargues?». No n’hi havia per a tant, perquè, encara que l’Esteve fos un xicot habitualment callat, lacònic, quan li interessava també se sabia fer entendre. «Jo parlo quan cal, no pas pel gust de dir ximpleries», contestà ara. En Conrad va picar-se, perquè no tenia pas la virtut que dels altres demanava. «Que potser ho dius per mi, això?». «Si t’ho vols prendre així, tu mateix», contestà l’Esteve. «Jo no he citat ningú». «I faràs molt bé de no citar-lo». Ara s’havien oblidat de mi, llevat de la Júlia, és clar, però ella sola no podia fer res. Ells dos van seguir esgratinyant-se, perquè, quan s’hi posaven, cosa que passava molt de tant en tant, no sabien com acabar-ho. En Conrad no podia sofrir que el meu germà digués la darrera paraula, i l’Esteve tenia una manera obstinada, una mica infantil, de voler-lo fer callar.

La Júlia durant tot el dia es mostrà distant, com a la vetlla, però l’endemà semblava haver-se oblidat de tot. A l’hora d’esmorzar em va sorprendre saludant-me amb una cordialitat desacostumada. «Bon dia, Martina; i has descansat bé?». Es volia mostrar tan efusiva, que fins i tot exagerava la nota; entre nosaltres, mai no ens havíem preocupat de preguntar-nos com dormíem. «Mira què hi ha», digué després. «Pa de màquina». M’agradava molt i feia temps que no en menjàvem, no sé si perquè no en feien o perquè la Júlia no en volia comprar. Tanta amabilitat va escamnar-me. Amb quina em sortirà?, em preguntava, perquè no em podia creure que no dugués segones intencions. Però devia equivocar-me, perquè en tot el dia no va fer ni va dir res que em cridés l’atenció.

A partir d’aquell instant ja no vaig sentir-li més, o molt rarament, una paraula en contra de l’Adrià, del nostre festeig o dels nostres projectes, ni intentà tampoc de recordar-me de nou que ella i el meu promès havien tingut relacions deu o onze anys enrera. A la fi, semblava haver-se adonat que entre l’Adrià i jo les coses eren serioses i que per això era inútil d’oposar-s’hi; haver comprès que la seva gelosia, si era gelosia, no tenia justificació, quedava desplaçada i no feia sinó empetitir-la. Vaig alegrar-me d’aquest canvi, però l’Adrià, quan li’n vaig parlar, no va donar-hi en aparença cap importància, cosa que fins i tot va molestar-me una mica, perquè, si m’estimava, no el podia deixar indiferent que ara haguessin parat de mortificar-me. «Més val així», contestà quan vaig explicar-li que ara la Júlia era molt amable. «Però m’estranyaria molt que durés. És tan personal, la teva germana…». Em semblà que volia afegir alguna cosa, però en tot cas devia repensar-se. No sé per què, de sobte vaig sentir-me molt trista. Ell ho va veure, perquè tot seguit se sobreposà a la seva apatia i començà a parlar-me volublement, però no de res del que ens interessava. Vaig tenir un moment la fugaç impressió que, per primera vegada, hi havia quelcom que no anava a l’hora, que ens separava. Però la impressió passà. Fins molt més endavant no vaig tornar-hi a pensar, i aleshores m’hauria agradat de parlar-li’n, però quan això s’esdevingué ja hi havia moltes altres coses de les quals no m’atrevia a dir-li res, i no era pas per culpa seva.

Abans no arribessin aquestes altres coses, però, van passar encara molts dies, i, al principi, tampoc no les sabia interpretar. Ara tots eren molt amables amb mi, cosa que no havia de fer estrany, perquè la conducta d’en Conrad, en aquest cas, es regia per la de la Júlia. Ell, em pensava, no tenia el més petit motiu per a oposar-se a aquell festeig meu, i així ho confirmava el fet que, en deixar de molestar-me la Júlia, ell la imités. En Conrad, però, no m’havia preocupat mai, potser no m’havien preocupat seriosament ni l’un ni l’altre, perquè en darrer terme l’únic que podien fer era obligar-me a retardar el casament fins al juny; però en la Júlia hi havia una mala voluntat que no retrobava en el seu marit.

En Conrad i jo, tot i aquell episodi del petó quan baixàvem del Tibidabo, i del qual jo culpava més la meva germana, sempre vam ser bons amics. Ell, quan volia, tenia una manera tota seva de conquistar-se la confiança de la gent, i suposo que precisament aquesta qualitat va permetre-li de prosperar dins el banc, perquè la veritat és que, d’intel·ligent, no n’era gaire. A mi em tractava d’una faisó molt fraternal, gairebé protectora i tot, cosa a la qual semblava autoritzar-lo la diferència d’edat que hi havia entre nosaltres. D’altra banda, ell es mirava tothom una mica des de dalt, no ho podia evitar. A més, en el meu cas, barrejava al seu fer una certa galanteria que em feia molta gràcia i que després anà accentuant, a mesura que jo em feia dona. La Júlia no va creure mai necessari de protestar-ne. En Conrad, a casa, era més aviat un xicot enjogassat, més jove que no hauríeu suposat pels seus anys, i això semblava explicar satisfactòriament les menudes llibertats que amb mi es prenia: acariciar-me els cabells, tocar-me la cara, pessigar-me els braços… No diré que de vegades no em posés una mica nerviosa, sobretot si em passava el braç per l’espatlla, cosa que algun cop feia. Potser obscurament pressentia que aquell gest en aparença inofensiu significava per a ell quelcom que ja no era licit, però mai no n’havia volgut fer massa cas, perquè aquestes efusions sempre tenien lloc davant de la meva germana. Estant sols, mai no m’havia molestat gens; més aviat semblava una mica intimidat, cosa que, si jo no hagués estat una innocent, m’hauria fet reflexionar. Era com si es fes una mica de por, com si s’espantés d’ell mateix. Però de segur que la cosa mai no hauria passat d’aquí sense la intervenció de la Júlia, perquè ningú no em traurà del cap que fou ella, amb els seus maneigs, qui l’obligà, materialment l’obligà, a empaitar-me.

La Júlia no pertany a la mena de noia que sol fer compliments a les altres dones; a mi, no me n’havia fet mai cap. Mai, per exemple, davant un vestit acabat d’estrenar, no m’havia dit que em queia meravellosament, mai no m’havia dit que era bonica, mai no havia tingut una paraula falaguera d’aquestes que tant sovintegen entre germanes, entre amigues. No vull dir que no pogués ser afectuosa; abans de les meves relacions amb l’Adrià ho era sovint, però d’una manera impersonal i, sempre, distant. Jo sabia que era així, i ho trobava natural, com sempre trobem natural, encara que ens desagradi, el caràcter i el capteniment de les persones amb les quals estem acostumats a conviure —mentre aquesta conducta no s’allunyi d’unes normes que ells mateixos semblen haver-se imposat. Per tant, m’havia de sorprendre força quan, tot d’una, començà a interessar-se per mi amb una insistència gairebé molestosa; sobretot, perquè semblava adreçar-se únicament a les meves característiques físiques. Però més sorprenent encara, i amb els dies més sospitós, era que només davant del seu marit semblava adonar-se de les qualitats que lloava, i això precisament quan l’Esteve no hi era.

El primer episodi que recordo a propòsit d’aquest canvi que tant m’impressionà tingué lloc un vespre, més ben dit, una nit. L’Esteve no era un xicot que tingués massa tirada a sortir havent sopat, però ara i adés, sobretot els dissabtes, ja que l’endemà es podia llevar més tard, se n’anava al teatre o, més rarament, perquè li agradava poc, al cinema. Aquell dia de què parlo va sortir, i nosaltres tres, la Júlia, en Conrad i jo, érem sols al living. A la meva germana, mai no li ha agradat massa de llegir, i d’habitud, quan no tenia res a fer, es passava l’estona polint-se les ungles o interrompent en Conrad, el qual sovint acabava per molestar-se, perquè no li deixava llegir en pau el diari del vespre o la revista de torn. Jo, en canvi, solia agafar un llibre i, asseguda a la meva butaca, m’abstreia fins a oblidar la presència dels altres. És el que havia fet aquella nit quan, de sobte, vaig sentir que la Júlia deia: «¿Saps que té unes cames precioses, la Martina?». No semblava adreçar-se a ningú en particular, ni a ell ni a mi, però tots dos vam alçar la vista, jo de la novel·la, ell del setmanari d’economia. «¿No te n’havies adonat mai?», preguntà en Conrad després d’una pausa. «No pas com avui», digué ella. «Les tens molt ben fetes, Martina», repetí aleshores, ara adreçant-se’m declaradament. Tot seguit em vaig sentir incòmoda, perquè tots dos em miraven amb molta atenció. Tenia les cames l’una sobre l’altra, i les vaig desencreuar. En Conrad em va adreçar un petit somrís còmplice, còmplice de no sé què, però aquesta és la impressió que em féu.

«Per què no em deixeu llegir?», em vaig queixar per dir una cosa o altra, per distreure’ls de les meves cames. Ja ho sabia, que les tenia ben fetes, però no hi havia cap necessitat de fer-ho remarcar d’aquella manera gairebé escandalosa. «Totes dues les teniu ben fetes», digué en Conrad. «Tu també, Júlia. A vosaltres sí que us escau aquesta moda d’anar curtes». A ell, aquesta mena de converses sempre li havien agradat, i ara que la Júlia l’havia iniciada no era pas qüestió que hi renunciés. «Jo sempre he jutjat les dones per les cames. Ja en pot ser de bonica, una dona, que si no té les cames com cal…». La meva germana, molt poc a propòsit, el va interrompre: «La Martina és bonica i té les cames ben fetes», va dir. «Però a què treu cap tot això?», vaig preguntar. «Se m’ha acudit així, ves; en veure’t les cames encreuades i el vestit tot arrapat a les cuixes…». «Bé, Júlia…», vaig fer, cada vegada més sorpresa. Però ella no me’n féu cas. Es mirà el seu marit i li preguntà: «¿No t’hi has fixat, tu, que la Martina té les cuixes llargues, fines, elegants…?». En Conrad va fer un posat de circumstàncies. Em sembla que tampoc ell no acabava de comprendre aquella obstinació que la Júlia posava a detallar les meves perfeccions. «No; és a dir… No, no m’hi havia fixat», decidí a l’últim. Ella es posà a riure, com qui vol dir: I et penses que m’ho crec! «Jo també les tenia com tu», va fer, «i encara les hi tinc fins a cert punt, però sempre he estat més massissa. A tu, se’t veu una agilitat…». «Prou, Júlia!», vaig protestar de nou. «Tinc ganes de llegir jo, saps?». Ho vaig dir de tal manera, que ella es va picar una mica. «Ah, bé, llegeix, llegeix! Una vol ser amable…», es queixà. En Conrad va seguir mirant-me les cames una estona, pensarós, fins a l’extrem que a l’últim ja ni sabia com posar-me. Quan va notar que estava tan neguitosa, somrigué per ell mateix, d’una manera completament antipàtica, i s’amagà de nou darrera la seva revista.

Aquell caprici de la Júlia, obstinada a lloar-me les cames, era per cridar-me l’atenció; però, si no hagués tingut seguida, a hores d’ara probablement ja me n’hauria oblidat. A partir d’aquell moment, les observacions sobre la meva persona física es repetiren amb una freqüència sospitosa i molesta. Un altre dia, ara adreçant-se a mi, però també davant del seu marit, em digué: «Sempre he pensat que m’hauria agradat tenir una figura com la teva, Martina. Tan graciosa…». Jo no vaig dir res, però en Conrad va intervenir ràpidament: «No et pots pas queixar, Júlia; sempre has tingut una figura esplèndida». «Precisament», remarcà ella, «potser massa esplèndida. La Martina és més estilitzada». «També ho eres tu, de més jove», digué ell. «Però no tant. Mai no he estat graciosa així. Els homes et deuen mirar molt, Martina, pel carrer…». «Com jo, n’hi ha centenars», vaig dir. «No siguis modesta, Martina; el que diu la Júlia és veritat, ets una noia magnífica». «¿Em voleu deixar tranquil·la?», vaig protestar. «No t’ho prenguis així, dona. Que no t’agrada ser bonica?», digué la Júlia. «En tot cas, no m’agrada que m’ho diguin. Sembla que em vulguis prendre el número». «Jo no sé si ella te’l vol prendre», féu en Conrad. «Estic segur que no, però en tot cas jo parlo ben seriosament: ets molt bonica, Martina». «Per què sou tan pesats? I tu, totes aquestes amoretes, per què no les dediques a la teva dona?». «Li ho he dit tantes vegades, que és bella», rigué ell, «que ja no me’n fa cas». L’entrada de la minyona, que venia a dir-nos que el sopar ja era a taula, posà fi a l’escena i al meu malestar. Però després, en aixecar-nos de taula, en Conrad i jo ens vam trobar un moment sols, i llavors va fer quelcom que mai no havia fet. Molt a cau d’orella, em va dir: «De debò, Martina, ets una doneta per a fer feliç a qualsevol». «Calla!», vaig protestar. «Completament deliciosa», insistí ell, i em mirava amb els ulls enllaminits. Per primera vegada vaig intuir que m’amenaçava un perill, però era tan difícil de creure que allí, a casa, davant de la seva muller… No, en Conrad ja ho és, així, vaig dir-me. La xerrameca de la Júlia l’havia excitat una mica. I continuà excitant-lo, perquè la Júlia, ara que ja havia començat, no tenia aturador. I no sols parlava davant meu, sinó darrera i tot, perquè un matí que passava per davant de la porta de la seva habitació, només ajustada, un dit entreoberta, vaig sentir que li deia: «No es pot negar que s’ha tornat molt buf ona». Encara devien seguir parlant, però jo no em vaig pas aturar a escoltar-los. Era indiscutible que parlaven de mi, que ella li parlava de mi. Però ¿per què, per què s’entossudia a exhibir-me tan descaradament davant d’en Conrad? ¿Per què volia humiliar-me d’aquella manera, sempre parlant del meu cos, de la meva bellesa? Car jo encara volia creure que, tot allò, només ho feia per avergonyir-me, per disgustar-me, perquè no podia pas ignorar que sempre m’havia desagradat de referir-me a aquestes coses, i encara més en presència d’un home. Sense comptar que, a còpia de sentir que ella em lloava, en Conrad podia començar a fer-se idees, cosa que fins a cert punt ja havia passat, perquè altrament, sense la captinença estranya de la Júlia, sense aquell incessant passar-li per davant dels ulls les meves excel·lències, ell mai no m’hauria dit que era deliciosa. ¿Que potser no ho veia, ella, que el seu comportament era insensat?

Però no, s’hauria dit que era cega. Cada dia anava una mica més enllà, fins a l’extrem que, si no l’hagués coneguda bé, potser hauria acabat per creure que volia de mi, la seva pròpia germana, unes complaences que ni m’atreveixo a fer constar per escrit. Perquè de vegades em parlava com un home que corteja una noia, com aquell dia que se les va emprendre amb la meva sina. Jo estava dreta al costat de la finestra; això era un migdia, i duia un jersei verd molt cenyit, no perquè m’agradin aquestes peces que posen el cos en relleu, sinó perquè el jersei s’havia encongit una mica en rentar-lo, però, com que era nou encara, havia decidit d’aprofitar-lo. Ella em passà pel costat, i amb la mà, superficialment, em fregà el pit. Jo, d’instint, vaig fer-me una mica enrera. Ella es plantà a riure. «¿Tenies por que t’agafaria els pits?», va dir. En Conrad, que no havia vist res, en sentir la frase ens mirà. «No tenia por de res», vaig replicar. «Com que has reculat tan esparverada… Si hagués estat l’Adrià, però…». Jo la vaig interrompre: «No m’ha tocat mai ningú, a mi». I era veritat. Ella es girà al seu marit: «La sents, Conrad? Diu que no l’ha tocada mai ningú. Ho haurem de preguntar al teu promès, això!», va fer encara rient, girant-se’m altra vegada. «¿Ens ho podem creure, Martina?», preguntà en Conrad. Jo no tenia per què donar-li explicacions, i vaig callar. ¿Que els preguntava mai res, jo, quan festejaven? «Sembla mentida», féu la Júlia, «amb aquestes coses tan bufones que tens… Si gairebé ni omplirien els palmells!». «Això depèn de la mà», vaig sentir que deia en Conrad. «Vull dir una mà d’home», explicà ella. Jo, sense dir un mot, vaig travessar l’habitació i vaig sortir. Ja en tenia prou, no ho podia resistir més. Calia que parlés a la meva germana, que li fes avinent que la seva conducta em molestava. Però totes soles.

Vaig parlar-li l’endemà al mati, quan en Conrad era al banc i l’Esteve a la Universitat. «¿Què t’has proposat, Júlia?», vaig començar. «Què m’he proposat, de què?», va preguntar-me ella, distretament. «Vull dir que m’agradaria de saber per què tens aquest interès a cridar l’atenció sobre els… les, en fi, les meves peculiaritats físiques». Ella em mirà amb fingida sorpresa, i de seguida vaig veure que no en trauria res. «Que jo tinc interès? ¿D’on ho treus, això?». «Fa una setmana que només saps parlar de si estic ben feta, de si sóc bonica… Per què?». «Doncs per res, Martina! ¿Per què fas aquestes preguntes tan rares? Perquè he observat que ets una noia escaient?». «No és veritat!», vaig exclamar. «Qualsevol diria que et complaus exhibint-me davant els altres, despullant-me gairebé…». «Però on veus això, Martina?». «Ahir mateix, tot allò de si l’Adrià m’havia tocat o no… ¿Que potser et vols burlar de mi, Júlia?». Ella somrigué; un somriure molt fi, carregat de segones intencions. «Quina criatura que ets, Martina! No em pensava pas que et poguessin molestar unes quantes observacions, per altra part ben agradables. A totes ens agrada que ens diguin que som boniques». «Doncs, a mi, no». «¿Ni si t’ho diu l’Adrià?». «A ell, deixa’l estar. En tot cas, tu no tens cap necessitat de fer remarcar si estic o no estic ben feta. És de mal gust, a més». «Ja ets ben rara, ja!», exclamà ella. «Rara o no, ja començo a estar cansada que et passis el dia fent-me lluir davant els altres. ¿Per què no dius mai res quan estem soles?». «És com si hi estiguéssim», replicà ella. «Davant en Conrad…». «Precisament, davant en Conrad. Ell no n’ha de fer res, ell menys que ningú». Ella es redreçà: «Què insinues. Martina?». «No insinuo res; el que dic és que necessites un testimoni per a burlar-te de mi. Soles, és clar, no tindria gràcia». Ella m’esguardà, perplexa, i després va somriure. Molt més endavant havia de comprendre el sentit d’aquell somrís. Anava tan equivocada, jo! «¿Per què no dius mai res davant de l’Esteve? Perquè saps que ell es molestaria. En canvi, en Conrad, de la manera que ell és, et segueix el joc». «Si que t’ho has pres malament!», va fer aleshores. «Que no se’t pugui fer cap broma…». «No pas d’aquesta mena». «Tens molt poca corretja, Martina. Sempre has estat molt susceptible, no hauria d’haver-ho oblidat. Ja miraré de recordar que amb tu cal anar amb peus de plom. Ets tan delicada!».

En efecte, semblà recordar-se’n uns quants dies, però després se n’oblidà de nou. No se’n devia oblidar del tot, perquè ara ja no s’entretenia en aquells llargs comentaris que cada particularitat del meu cos li suggeria. Però no passava dia sense que, un moment o altre, com de passada, no digués: «La nostra Martina és ben estupenda, no trobes?», o: «Es veu que l’amor li prova, perquè cada dia es fa més bonica», o encara: «Quin pamet més gentil que té, la meva germaneta!». Aquesta mena d’observacions, ara, de vegades les feia davant de l’Esteve, el qual no semblava donar-hi cap importància. Però és que aviat vaig remarcar que la mena d’observacions que deixava anar davant del meu germà no era la mateixa a què es lliurava en presència d’en Conrad. Davant de l’Esteve podia dir, per exemple, que em trobava deliciosa, que el vestit que duia m’esqueia molt, que era bonica; però, quan estàvem soles amb en Conrad, aquestes frases esdevenien més precises, més significatives, i això canviant-hi ben poca cosa. El vestit no m’esqueia molt, sinó que donava turgència al meu pit; no em trobava deliciosa, sinó francament provocativa; no era bonica, sinó engrescadora, tot de mots que no estava pas avesada a sentir i que sonaven ben desagradablement a les meves orelles. Tot canvi que introduís en el meu vestuari o en la meva persona era comentat favorablement, perquè sembla que no hi havia res que disminuís la seducció del meu físic. Cada dia era més bella, cada dia era més dona, cada dia tenia les cames més esveltes, els llavis més madurs…

A l’Adrià, no li’n contava mai res, de tot això, en part perquè me’n donava una mica de vergonya, i aquest fou, de segur, el meu gran error. Si jo des del principi, quan la cosa encara semblava relativament innocent, perquè no la sabia interpretar, li hagués confiat les meves dificultats, que aleshores potser encara no mereixien aquest nom, després tot hauria estat planer, la confidència primera hauria dut amb tota naturalitat als meus llavis la confessió darrera, i, quan la conducta de la Júlia es féu més evident i començà a donar els seus fruits, ell, havent seguit dia per dia tot el procés del que s’esdevenia dins de casa, hauria estat en situació de comprendre’l. No és que hi hagués en mi un partit pres de callar; tot al contrari, ja he dit com trobo de bella la confiança entre enamorats, entre amants, però aquell estúpid pudor que no em permetia d’arriscar-me a certes converses era més fort que tot. Em consolava del meu silenci dient-me que, comptat i debatut, la meva franquesa hauria estat inútil, perquè ell tampoc no em podia ajudar i l’únic que jo hauria aconseguit hauria estat preocupar-lo vanament.

La meva covardia, també, em duia a voler escapar de l’atmosfera de casa, tan opressiva, i aquell parell d’hores que passava al costat de l’Adrià eren la meva única possibilitat d’evasió. No la volia perdre. Hi havia en mi una voluntat de refusar-se a la realitat, de negar-me-la, que treballava contra meu, perquè per un costat em feia més vulnerable al perill que dins de casa m’amenaçava, i, per l’altre, m’allunyava una mica de l’Adrià, el qual, sense heure’n esment, jo em trobava enganyant; perquè era un engany no voler-lo barrejar a les meves preocupacions.

Era un excés i no un defecte d’amor allò que m’obligava a guardar per a mi sola els meus maldecaps. Però un amor egoista, jo que hauria volgut ser tan generosa amb ell! Era egoisme i no generositat aquell esforçar-me, en el trajecte que cada dia havia de fer entre casa i el taller, a allunyar el persistent record, l’obstinat malestar que la darrera escena amb la Júlia m’havia deixat, i això sempre amb la dèria de presentar-me-li al davant joiosa i somrient, com a ell li agradava de veure’m. La meva complaença era un engany, perquè ell no volia pas la meva alegria mentidera, sinó la meva espontaneïtat d’enamorada. Però aquesta també existia, perquè d’altra banda he de reconèixer que el sol fet de sortir de casa per anar a reunir-me-li em llevava, automàticament, bona part de les meves cabòries. Ell m’esperava, al cap d’uns moments ens reuniríem i començaria, recomençaria, aquell passeig que d’un dia a l’altre s’encadenava; sentiria el càlid contacte del seu braç contra el meu cos, les seves mans a frec de cintura i, després, els besos, sobretot els seus besos… Només vivia per això, només vivia per estar amb ell, i potser és ara que m’enganyo si em sembla que em calia acudir a la meva voluntat per a foragitar del pensament la darrera observació de la meva germana; potser no necessitava per a res aquesta voluntat mentre tot quedà en paraules, en paraules de la Júlia. Quan en Conrad començà a mostrar-se emprenedor, naturalment, llavors tot canvià. Però ara, ara, quan encara no hi havia res d’això, l’únic que m’omplia, l’únic que comptava i ho esbandia tot, eren aquells moments que m’esperaven al costat de l’Adrià.

De costum, impacient, sortia molt d’hora de casa i, per tal de no arribar abans de les set, m’entretenia mirant els aparadors de les botigues, m’interessava pels menuts incidents del carrer; escurçava més i més el pas a mesura que m’acostava al taller. De vegades, em semblava que en mi hi havia tres persones: una que tenia present els darrers esdeveniments de casa, una altra que només pensava reunir-se amb l’Adrià i una tercera que em frenava per no haver-me d’esperar mentre ell enllestia la feina. La primera dominava en sortir de casa, però a mesura que me n’allunyava cedia el pas a la segona fins a l’extrem de desaparèixer, de vegades, però no sempre, completament. Potser perquè la tercera s’interposava entre totes dues. En arribar al taller, doncs, ja no es pot pas dir que dintre meu hi hagués lluita entre el desig de contar-li-ho tot i la meva reticència natural. En aquell moment ja no semblava necessari contar-li res, potser perquè era més fàcil de deixar-se endur enllà, carrers enllà, agafada al seu braç, atenta només als mots que pronunciava, al contacte de les nostres mans, al somrís que m’adreçava i al qual corresponia amb tota la joia del meu cor, perquè ara tornava a estar contenta, sincerament contenta: teníem dues hores al nostre davant, aquelles dues hores meravelloses! ¿Què podia témer, què més podia existir llevat de nosaltres dos, que passejàvem per la ciutat silenciosa i ombrívola? I si un dia em preguntava, com solia fer: «Ets feliç?», era un impuls confiat, irresistible, el que m’obligava a arraulir-me encara més contra el seu cos, a estrènyer el seu braç enllaçat al meu mentre li contestava: «Sí, estimat, molt!». Perquè ho era, ho era a pesar de tot.

Hi havia dies que la nostra amor, a l’atzar d’una paraula, incapaç de contenir-se, es feia desbordant, delirant, ens dèiem coses insensates, ell m’oprimia tan fort que fins em feia mal, però jo no me n’adonava fins després; ens besàvem tan follament, que si en aquell instant m’hagués dit: «Et vull, estimada!», jo no me li hauria pogut negar, li hauria contestat: «Sí, sóc teva!». Sabia que ho podia fer, i de vegades, ja sola, hi pensava, i una paüra deliciosa s’apoderava de mi, la paüra deliciosa de qui vol i dol. Però després, més tranquil·la, potser li agraïa que no m’ho hagués demanat, li agraïa també que, malgrat el seu evident desig, i el meu, que no sempre podia amagar, no es permetés mai, ni en aquells instants de passió, un gest barroer. Si hagués sabut, però, tot allò que havia de passar, potser hauria procedit d’una altra manera. Després de tot, era ben seva!

Unes altres mans, però, i un altre desig, em sotjaven, i era la Júlia qui havia fet possible que aquestes mans i aquest desig se sentissin atrevits, autoritzats. De primer només foren paraules i alguns gestos no del tot inèdits, la intenció dels quals, però, havia canviat. Era de preveure que la meva germana, un dia o altre, i no tardaria massa, havia d’arribar al final dels seus recursos; però, quan això s’esdevingué, en Conrad, de moment amb certa discreció, ja havia començat. D’antuvi foren insignificances. Ràpidament, es van convertir en coses greus. Convivint, era molt fàcil d’aprofitar les menudes oportunitats que la vida diària, els costums adquirits, li facilitaven. Ell no en deixà passar cap. Si llegia, venia al meu darrera i volia saber de quina mena de llibre es tractava; per a saber-ho li calia inclinar-se al meu damunt i fregar la seva cara a la meva, als meus cabells si més no, i això en presència de la mateixa Júlia. Si agafava un treball d’agulles, als quals no sóc pas massa afeccionada, però que m’han ajudat a passar més d’una estona, volia saber el que feia, i no en tenia prou de preguntar-ho, sinó que se m’acostava i, amb l’excusa d’admirar la meva habilitat, acabava acariciant-me les mans fins que jo, molestada i confosa, m’alliberava de la seva pressió. Altres vegades, en abandonar el living per passar al menjador, o al revés, m’agafava per les espatlles, i un dia, com per joc, em subjectà per la cintura. I no en va tenir prou, sinó que encara em va dir: «Quina cintura més fina que tens, Martina! ¿Saps que cada dia et descobreixo gràcies noves?». Una nit que vam coincidir per l’escala i l’ascensor no funcionava, cosa per la qual vam haver de pujar a peu, en arribar al replà del primer pis va abraçar-me i, sense donar-me temps a reaccionar, se’m carregà en braços. És clar, em vaig debatre fins que es va veure obligat a deixar-me de nou a terra, però ell ja havia tingut ocasió de tocar-me les cuixes. Em vaig posar a córrer escala amunt, sense dir-li res, i durant dos dies no vaig adreçar-li la paraula.

El dissabte següent, la Júlia sortí de casa molt aviat i ens deixà sols amb la minyona. Era la primera vegada que em podia arreplegar sense testimonis després d’aquell episodi. No intentà, però, d’acostar-se’m, perquè prou devia comprendre que estava decidida a mantenir-lo a distància. Sense moure’s de lloc, començà a parlar: «Perdona, Martina. Ja comprenc que l’altre dia vaig fer una estupidesa. Creu-me que no volia… Ho lamento de debò, t’ho asseguro». Semblava sincerament con-trit, i en tot cas mai no havia parlat d’aquella manera, ni a mi ni a ningú; em va semblar que me’l podia creure.

Potser durant aquells dies havia reflexionat. «Molt bé, Conrad, més val que sigui com dius. Donem-ho per oblidat». «Sí, donem-ho per oblidat», va repetir, i a la meva manera de veure ja no hi havia res més a afegir, però ell devia ser d’un altre parer, perquè continuà explicant: «De vegades, a un home, li passen coses pel cap, ^comprens? Hom veu una persona tots els dies de la seva vida i sent alguna cosa, sí, un sentiment, però és un sentiment indefinit; fins que un dia, tot d’una, es revela, se’t precisa». Aquelles paraules van posar-me de nou en guàrdia, perquè semblaven el principi d’una declaració. No vaig contestar, com si no l’hagués sentit. Ens separava tota l’amplada de la sala, i ell parlava en veu més aviat alta. A la meva angoixa, ara creixent, s’afegia, doncs, el temor que la minyona, des de la cuina, no ens sentís i no interpretés aquelles paraules a la seva manera. Callar em semblà, doncs, la millor manera de descoratjar-lo. Però es veu que no. «No sempre», prosseguí, «és fàcil de resistir els propis impulsos, sobretot quan una noia és tan bonica i tan ferma com tu, Martina». «Prou, Conrad!», el vaig interrompre. «Després d’haver començat tan bé, excusant-te, no vulguis esguerrar-ho tot. Prou». «No ho havia d’haver dit, això?», em preguntà aleshores d’aquella manera enjogassada tan pròpia d’ell quan volia treure importància a les coses. «És que volia ser franc amb tu, Martina, perquè no hi hagi error entre nosaltres». No sé què volia dir, amb allò, potser ni ell mateix no ho sabia, potser era una d’aquestes maneres automàtiques de parlar que sovint afecten la gent, cosa que de vegades m’havia fet remarcar l’Adrià; però, d’altra banda, parlava lentament, com molt conscient del que deia. Ara comprenc que volia fer-me entendre que, tot i haver-me demanat perdó, les coses no s’acabaven allí i em calia estar preparada a novelles insinuacions seves; em demanava que per endavant les hi perdonés en nom d’aquest desig que s’havia descobert per mi, en nom d’aquest impuls que ell deia irresistible. No ho vaig saber veure, perquè sempre ens adonem de les coses quan ja és massa tard. D’altra banda, de res no m’hauria servit. En guàrdia, ja hi estava, hi vaig estar des que m’abraçà a l’escala, i unes paraules més o menys d’excusa podien, com a màxim, obligar-me a un perdó verbal, però no pas a recobrar la confiança, feta de costum, que havia tingut en ell.

Uns jorns després, mentre sopàvem, s’apagaren els llums. No era la primera vegada que passava, perquè hi havia restriccions i sovint, a la impensada, ens deixaven a les fosques de banda de nit. En l’obscuritat plena d’exclamacions, vaig sentir una mà que agafava la meva. Vaig enretirar-la ràpidament; però, mentre la Júlia cridava la minyona perquè ens dugués el quinqué de petroli que teníem per a aquestes ocasions, la mà d’en Conrad em perseguí, i només el retorn de la llum posà un terme a les seves insistències.

L’endemà em va sorprendre quan sortia del wàter. Donà un cop d’ull passadís enllà i allargà el braç. Fou un moviment tan ràpid, que no el vaig poder preveure. Em va estrènyer contra el seu pit i m’hauria besat als llavis si jo no ho hagués evitat acotant el cap. Els seus besos van caure’m sobre el front mentre mirava de separar-me d’ell. «Per què ets tan esquerpa, Martina?», em preguntà. «Quan una noia és tan bufona com tu…». Jo no vaig sentir res, però ell sí, perquè de sobte, callant, va deslliurar-me i es tancà al wàter com si no hagués passat res. Jo, tremolant com una fulla, vaig refugiar-me a la meva cambra per refer-me de l’emoció, de l’espant que m’havia fet passar.

«En parlaré a l’Adrià», vaig dir-me mentre des de darrera els vidres de la finestra mirava cap al carrer sense veure’l. Però al vespre no vaig tenir el valor de dir-li’n res. Instintivament, comprenia que havia fet tard, que quan li digués, com m’hi veuria obligada, que aquella persecució ja feia temps que durava, no comprendria el meu silenci. Vaig callar, doncs, com havia callat fins aleshores, com callaria fins al final. Era jo sola qui havia de resoldre aquella situació. Però com? El meu silenci la feia doblement enutjosa, perquè ara, quan ja no es tractava de la Júlia, sinó del meu cunyat, no servia de res sortir de casa i dir-me que al cap de poc em trobaria amb el meu promès, no sempre servia de gran cosa passejar al seu costat, perquè dintre meu hi havia un corc que mai no parava de rosegar-me més o menys voraç-ment i, amb lentitud, però d’una manera implacable, modificava les nostres relacions.

Jo prou em volia desfer de tota preocupació quan ell i jo estàvem junts, però era en va que lluitava: en Conrad em perseguia encara aquí, lluny de casa. Per més esforços que feia, no m’era possible ja de simular una alegria que no sentia, els núvols cenyien el meu front, entelaven els meus ulls. Ell em preguntava: «¿Estàs trista, Martina?». Ah, i per què mai, mai!, no vaig aprofitar aquesta pregunta seva, que tan sovint es repetia, per a dir-li-ho tot? ¿Quin pudor mal entès m’obligà sempre a callar, a fer el joc del meu cunyat? «No, estimat, no em passa res», responia indefectiblement mentre em repetia vegades i més vegades: l’enganyes, l’enganyes, i ell no s’ho mereix. No s’ho mereixia gens, perquè ell, ara que pressentia vagament que alguna cosa no anava a l’hora, es feia encara més tendre, més delicat, més atent. Devia pensar, però, que eren simples humors de noia allò que de vegades em feia estar tan silenciosa al seu costat, amb un silenci que recordava ben poc la nostra manera de callar plegats. I era potser per recompensar-lo de la seva paciència, per rescabalar-lo també, en la mesura del possible, de la meva inconscient traïció, perquè callar era trair-lo, que aleshores em feia més apassionada, m’abandonava al seu braç, a les seves carícies, amb una ànsia infinita de fondre’m amb ell. El besava sense que em sol·licités, comprenent que, a ell, li havia de plaure aquell meu impuls espontani, però potser també, en part, per amagar encara més profundament allò que hi havia dintre meu i que ja començava a assemblar-se a un sentiment de culpabilitat. Quan cedia a un d’aquests impulsos, ell semblava oblidar-ho tot, em mirava amb ulls meravellats i també ell em deia: «Que deliciosa que ets, Martina!». Però la seva boca feia bells aquells mots, i, perquè me’ls digués i me’ls repetís, també jo esdevenia més dolça, més càlida, més seva. «Martina, Martina!», feia ell quan em veia tan rendida, incapaç d’afegir res més, i jo sentia, gairebé físicament, com creixia la seva impaciència per mi, i m’agradava, m’agradava de saber que era allí, al meu costat, i que em volia; el seu desig m’era preciós. Altres dies, inquiet, potser perquè jo semblava més preocupada que de costum, em feia: «Si pogués saber què et passa, Martina!». Aquesta manera delicada d’invitar-me a la confidència, sense preguntes, m’entendria sempre, i aleshores encara em semblava estimar-lo més. «No és res, Adrià. T’estimo», li deia. I ell es desentenia de tot només per retenir aquella declaració. «Mai ningú no ha dit aquestes paraules com tu», feia. I jo repetia: «T’estimo, t’estimo, Adrià». I aleshores, més enèrgicament encara, mirava de foragitar del meu pensament tot allò que callava, intentant de fer més petit l’engany. Com si hagués estat possible!

Tota la meva esperança era posada en el nostre matrimoni. Ens casaríem aviat, la primavera s’atansava, i llavors abandonaria la casa d’en Conrad, oblidaria per sempre aquell malson d’uns ulls que em perseguien, d’unes mans que em buscaven, d’un desig que m’ofenia i m’espantava. Ara estava més contenta que mai que, a l’Adrià, se li hagués acudit d’avançar la data de les nostres noces, perquè no m’hauria vist amb cor de resistir fins al setembre sense donar un escàndol. Ja em semblava prou dur haver de lluitar durant aquells dos mesos i escaig, i més d’un cop em venien ganes de cridar davant de tots, de la Júlia, de l’Esteve, el que passava. I si no ho feia, si no ho vaig fer mai, fou perquè confiava en mi. Si alguna cosa dintre meu s’hagués sentit torbada, secretament emocionada o complaguda per les insinuacions del meu cunyat, si quelcom en el meu interior hagués respost, per poc que fos, al seu desig, no hauria callat, aleshores no hauria pogut callar tot i la vergonya que m’hauria fet de proclamar aquells episodis lamentables, perquè aleshores l’enemic hauria estat en mi, no pas fora, i només l’hauria pogut vèncer donant-li publicitat. No era aquest el cas, el desig d’en Conrad m’ofenia profundament i, més encara, em repugnava d’una manera indici-ble. Perquè jo sempre he estat tímida amb les coses de la carn, perquè estimava l’Adrià, perquè em semblava monstruós que el meu propi cunyat em cobegés. Em deia, doncs, que, molèstia de més o de menys, estava malgrat tot segura mentre la meva passió contrariés la seva, mentre el meu fàstic fos prou fort per a dreçar-lo com una barrera al costat de les altres que existien ja. Si jo no volia cedir, em deia encara, res no m’hi obligaria. Sí, n’estava segura.

Ell, en canvi, semblava estar convençut que la seva perseverança aconseguiria algun resultat, perquè no valien refusos ni carades contra la dèria que el dominava. La seva impaciència havia crescut fins a tal extrem, que ara ja no desplegava ni aquella habilitat elemental que se suposa en el mascle que vol arribar als seus fins. Potser creia que no calia, en el nostre cas. Era, encara que no ho semblés, molt més llest que jo, perquè sempre són més llestos aquells que estan disposats a prescindir del nostre consentiment. Les escenes sovintejaven entre nosaltres. Un matí, en entrar a la cambra de bany, vaig trobar-l’hi. Si l’hagués vist, no hi hauria pas entrat, naturalment, però en aquesta cambra, darrera la porta, quedava un petit espai on havíem instal·lat unes lleixes perquè les que hi havia a ambdós costats del lavabo no eren suficients per a encabir totes les nostres coses. Ell era darrera la porta, invisible des de fora, i posava una fulla a la maquineta d’afaitar. Quan vaig adonar-me de la seva presència, ja era tard. Havia deixat els estris i, sense un mot, amb una mà m’agafà pel braç i amb l’altra tancà la porta, contra la qual es quedà d’esquena. Sempre, quan es lliurava a un dels seus atreviments, somreia; però avui, no: em mirava molt greu. Jo m’havia quedat tan sorpresa, estava tan espantada, que no vaig tenir esma de pronunciar ni un mot. I potser no hauria dit res durant molta estona si ell no hagués mormolat el meu nom: «Martina…». Aleshores em vaig desfer de la seva mà, que continuava subjectant-me, però més blanament. «Deixa’m sortir», vaig fer, i vaig avançar un pas cap a la porta. Però ell va retenir-me de nou. «¿Et fa por, potser, de trobar-te sola amb mi, Martina?». «Deixa’m passar!», vaig repetir. És curiós, però a despit del meu espant em sentia com una mica llunyana, gairebé absent d’aquella escena, com si tot allò esdevingués a una altra noia. Era allí, lluitant amb ell, provant de deslliurar-me dels seus braços, però d’altra banda contemplava aquells maneigs silenciosos amb uns ulls remots, gairebé encuriosits. «Deixa’m passar», repetia encara, però ell m’havia travat els braços i atansava la seva cara a la meva. «Petita Martina…», mormolà, i els seus llavis se m’aproparen perillosament. Amb un esforç, vaig poder deslliurar el braç esquerre, però aleshores ell em subjectà per la cintura. Seguia xiuxiuejant paraules sobre el meu rostre, no sé quines, perquè ara ja no estava en situació de sentir res del que em deia; l’observador que hi havia en mi s’havia fet fonedís, es confonia amb aquesta altra persona que era jo i que lluitava amb totes les seves energies per repel·lir la seva abraçada. Lluitava silenciosament, com desitjosa de no malgastar la meva força en una activitat sobrera. Ell també acabà callant, i aquest silenci, només trencat per les petites remors de la nostra pugna, tenia quelcom de tètric, era un silenci que semblava conspirar contra meu. Duia una bata sobre el pijama, i amb la lluita se m’havia obert; ara dificultava els meus moviments, però també els seus; els nostres braços, els dits, s’enredaven amb la roba, amb el cinturó que la sostenia… Quan vaig sentir les seves mans, entre elles i la meva carn només hi havia la tela fina del pijama i vaig posar-me a picar-li el pit amb una d’aquestes ràbies de dona que, en lloc de ferir, es fereix. En el transcurs de la pugna les nostres posicions havien canviat: ara era jo qui donava l’esquena a la porta i ell era a l’altra banda, massa encegat per a veure res. En canvi, jo sí que vaig veure que aquella era la meva oportunitat. De sobte, vaig deixar de lluitar i, amb la mà lliure, mentre ell, cregut que finalment cedia, es posava a besar-me el coll i la cara, vaig palpejar fins a trobar la balda. La vaig obrir, però llavors ell s’adonà de la maniobra. Mirà de separar-me de la porta, encara ajustada, però jo m’hi repenjava, perquè de cap manera no volia perdre el petit avantatge que havia aconseguit. Ara la nostra lluita devia ser grotesca, perquè ell, mentre amb els braços mirava d’allunyar-me de la porta, amb un peu la mantenia tancada. Ja no semblava pensar en mi, en allò que de mi volia, sinó només en la porta; tots dos pensàvem només en la porta. Era més fort que jo i, a poc a poc, em féu cedir; després, d’una revolada, m’arrossegà fins a l’altre costat de cambra, a tocar de la banyera. Però ara la porta s’havia quedat sense tancar, i aquest petit detall em va donar un valor que sense això potser no hauria tingut, perquè ara, em deia, d’un moment a l’altre podia entrar algú. Em vaig quedar plantada al seu davant, i ell, durant uns segons, no gosà fer res. Em vaig cordar la bata, sense perdre’l de vista, i, quan de nou allargà les mans, només vaig dir-li: «La porta és oberta». Ell es tombà i, llavors, molt ràpidament, li vaig donar una empenta que el féu vacil·lar cap a la postada on guardava les seves coses i, amb el mateix impuls, mentre ell es recobrava, vaig córrer cap a la porta…

La Júlia venia de la seva habitació. Jo havia sortit precipitadament, i tot, en la meva actitud, devia revelar alguna cosa del que m’havia passat, perquè ella, en veure’m, es quedà aturada a mig camí, mirant-me. No em preguntà res, tot i que prou devia sentir com, al meu darrera, la porta es tancava de cop, i també el soroll que féu la balda després. Només em mirà mentre passava apressada pel seu davant. Potser perquè s’havia donat l’encert de trobar-me-la, els meus primers pensaments, quan vaig ser capaç de pensar de nou, no foren per a en Conrad, sinó per a ella. La seva actitud passiva confirmava les meves sospites. Era ella qui m’havia llançat el seu marit al darrera; ella qui tenia interès que s’esdevingués aquella monstruositat. Ella, ella… Perquè ella havia de veure que feia temps que les coses no eren naturals entre nosaltres; havia de remarcar, si més no, que en Conrad i jo, en diverses ocasions, ens havíem passat dies sencers sense dir-nos res. El mateix Esteve, sempre absent, en els dos sentits de la paraula, ho havia observat, perquè un dia em preguntà: «¿Què us passa, a tu i a en Conrad?». Jo havia contestat que res, ¿que què ens havia de passar? Però la Júlia feia els ulls grossos. Per què? Ningú no fa les coses perquè sí, sempre hi ha un motiu, i una germana no llança el seu marit contra la seva germana sense una raó molt poderosa, no l’hi llança mai si en ella no hi ha quelcom de malsà. Què hi havia, doncs? L’Adrià? Sí, vaig pensar que l’Adrià podia ser l’explicació suficient, però després vaig rebutjar aquesta idea. Que antany haguessin festejat, que ara ell festegés amb mi, que la Júlia se sentís una mica ferida per aquell amor que, en circumstàncies diferents, potser hauria estat per a ella… No, no era suficient. Havia d’haver-hi quelcom més, alguna cosa més profunda, més important, una cosa que ho fos tot per a ella. Perquè, una cosa així, només la podia voler si m’odiava… M’odia, em vaig dir. Sí, la Júlia m’odiava; mai no m’havia estimat, no crec que mai hagués estimat ningú, era freda i distant en el més pregon del seu cor. Més d’una vegada m’havia sorprès la seva insensibilitat davant la desgràcia, la seva o la dels altres. Fins i tot en convèncer-se que l’Adrià havia caigut… Però no, era injusta amb ella. S’afectà molt, durant molt de temps va observar una conducta rara i fins i tot, anys després, quan en Conrad se li declarà, va dir unes paraules que la traïren, pronuncià el seu nom… Aquest record m’omplí de novelles perplexitats. ¿L’estimava, doncs, encara, ella, una dona maridada? De primer, després de les noces, havia cregut que s’estimava en Conrad, però més endavant, quan començaren a fer cambra a part, vaig dubtar-ne. Entre ells hi havia alguna cosa que els unia poderosament, que els lligava l’un a l’altre, però no em semblava pas que fos amor, no com jo l’entenia. Entre ells hi havia una comprensió, una entesa molt subtil, una mena de complicitat, com si sabessin coses que ningú més no sabia, com si visquessin, una mica, en un món diferent. Quan se m’acudia de pensar-hi em posava neguitosa, i no sabia per què. Tenia la impressió que compartien un secret vergonyós.

¿I si, doncs, la Júlia, a despit de tot, estimava encara el meu promès? Això explicaria moltes coses, però al mateix temps potser no explicaria res. Explicaria la seva hostilitat, declarada o encoberta, tots els menuts obstacles que havia procurat de posar entre nosaltres, aquella visita d’amagat que va fer-li el primer dia, però no explicaria, em semblava, que volgués fer-me la víctima del seu marit. Era massa sòrdid. Però i no era també sòrdid que hagués intentat de macular la meva puresa de noia amb les seves insinuacions a l’Adrià? El cap em rebentava perquè hi havia massa coses en què pensar, en les quals calia pensar aleshores mateix, potser tot seguit, sense perdre un sol moment, com si m’hi anés la vida. Però ¿com fer-ho per penetrar en els designis dels altres fins a l’extrem de poder-se dir amb tota senzillesa: és això? ¿I com atribuir a la Júlia unes determinades intencions sense córrer el risc de calumniar-la?

Després se’m va acudir que ja ho devia estar fent, perquè, vaig dir-me, si la Júlia estimava l’Adrià no s’hauria limitat a aquella visita primera, l’hauria empaitat dia i nit; quan volia una cosa no parava fins a aconseguir-la. I que no hi havia hagut altres visites em semblava segur, perquè l’Adrià, que m’ho contava tot, que em pensava que m’ho contava tot, m’ho hauria dit. Aleshores, tots aquells obstacles que havia volgut posar entre nosaltres no obeïen un amor actual, sinó una gelosia retrospectiva, una mica anormal, però fins a cert punt comprensible; ja que ella no s’hi havia pogut casar, no volia veure l’Adrià dins de la família. Això aclaria moltes coses. Ara podia comprendre què perseguia amb les seves observacions davant en Conrad: cridar, sí, la seva atenció sobre la meva persona i provocar una situació que m’obligués a parlar amb el meu promès. Hi hauria escenes, i, encara que ell acabés per admetre que jo no era culpable de res, potser es quedaria amb una mica de recel, el suficient per a fer-lo assequible a d’altres insinuacions que la Júlia devia guardar en reserva. Potser aconseguiria de fer-nos renyir. Però no havia comptat, en aquest cas, amb el meu caràcter reservat, amb la meva manera de ser vergonyosa que no m’havia permès d’obrir la boca. Ara me n’alegrava, d’haver callat, i fins i tot em sembla que si havia callat fou perquè jo, d’una manera ben inconscient, sempre havia temut de fer el joc de la Júlia. Era això, sí! Continuaria callant, doncs; passés el que passés, callaria, em defensaria, si calia, jorn darrera jorn, cent vegades i tot, esperant que transcorreguessin aquells dos mesos que faltaven per al dia de les nostres noces. Voluntàriament, no donaria ni una arma a la Júlia. Després ens casaríem i abandonaria per sempre aquella casa, no els tornaria a veure més, estava ben decidida a no veure’ls mai més! Dos mesos encara, i el malson s’hauria acabat.

Però no era empresa fàcil defensar-me tota sola contra en Conrad. Ben sola, no hi estava, és clar: hi havia l’amor de l’Adrià; però, aquest amor, de poca cosa em podia servir si en Conrad estava decidit, com la darrera escena m’ho havia demostrat, a aconseguir-me fos com fos, per la força. No estava acostumada a veure en el meu cunyat aquest ésser brutal que se m’acabava de revelar, mai no l’hauria cregut capaç d’una acció semblant, però em calia rendir-me a l’evidència. Em feia fàstic de pensar en aquell rostre embotornat, en aquells ulls sortits i brillants, en aquell panteix llastimós, en aquell murmuri precipitat… Encara no sabia com pot ser de repugnant un home obcecat pel desig d’una dona. Pensar-hi, perquè ara per força hi havia de pensar, m’omplia d’una secreta angoixa, perquè, més enllà del rostre d’en Conrad, veia una altra cara, una cara estimada. L’Adrià també em volia, potser també ell tenia aquell rostre quan em desitjava…

Però no. Des d’aquella tarda el vaig observar, una mica avergonyida de mi mateixa en lliurar-me a aquell espionatge poc lleial, temorosa també que tot de cop se’m faria visible la cara grotesca i terrible que hi ha sota de totes les cares. Però buscava en va; ell no era així, no ho podia ser, perquè l’estimava, perquè ell, per a mi, era un ésser a part de tots els éssers, i si els ulls li brillaven més intensament que d’habitud, si el seu rostre envermellia, no era per això un estrany que venia a ofendre’m amb la seva concupiscència, sinó l’home que jo mateixa havia escollit per sentir-me’n desitjada. Ell i ningú més.

Ell devia veure que ara jo era una altra noia; aquella insistència, per bé que dissimulada, a estudiar-li el rostre, per força li havia de cridar l’atenció, perquè tot d’una em féu una pregunta que em trasbalsà: «¿Per què em mires així, Martina?», em digué. «Què busques?». La seva clarividència d’enamorat li havia fet trobar els mots justos, sense saber que ho eren. «Res, estimat», vaig dir-li, «t’estimo». «I abans, no?», preguntà. «¿Què vols dir?». «Vull dir que mai no m’havies mirat d’aquesta manera». Vaig provar de somriure per amagar la meva confusió. «Sí, Adrià, sempre». «Darrerament veig en tu alguna cosa que m’espanta una mica, Martina», va dir aleshores. «Que no sóc la de sempre?». «No ho sé, estimada, i això és el que em turmenta. De vegades et fas tot de sobte distant, sense que pugui comprendre per què; altres vegades… altres vegades, en canvi, em sembles tan meva que…» i es va interrompre. «I no t’agrada?», li vaig preguntar. «Sí, això sí, m’agrada molt; però quan sembles anar-te’n cap… no sé cap a on, aleshores penso que potser t’he defraudat». «¿Però en què, Adrià, en què? Si jo t’estimo tant!». «Potser perquè m’estimes tant. Et pots haver fet il·lusions a les quals no podré respondre mai, haver esperat de mi… no sé… altres coses», i hi havia un deix de tristesa en la seva veu, i, com sempre en aquests casos, jo em sentia particularment commoguda. «Doncs no, Adrià, quina idea! ¿No m’estimes, també?». «Sí, Martina, però estimar, estimar a la pròpia manera, de vegades és tan poc!». Jo no hauria pogut explicar què volia dir, però ho sabia, el comprenia molt bé, i aquells mots em colpiren pregonament, perquè contenien una gran veritat. Estimar a la pròpia manera… Sí, però d’altra banda això és l’únic que importa, això i res més que això, encara que la nostra manera sigui imperfecta. Potser les seves paraules em van colpir més perquè jo veia com, amb el meu silenci de cada dia, m’havia apartat de la meva manera. I si ell m’hagués dit aquelles paraules uns dies abans, quan encara no em semblava haver capit el joc de la meva germana, potser hauria acabat parlant, dient-li tot allò que em pesava al cor, per tal de quedar neta de tota culpa, per tal de tornar a ser jo mateixa, sincera i afanyosa, necessitada de sinceritat com tota dona que estima verament.

Però ara no, ara ja no podia, ara aquesta mentida que havia començat amb el meu silenci es dreçava ja per sempre entre nosaltres, potser perquè, més que mai, em semblava que era l’única manera de salvar la nostra amor; ara, quan tenia més ganes de parlar, perquè ell, sense voler-ho, m’havia mostrat la necessitat que tots sentim de ser fidels a nosaltres mateixos, ara havia de callar amb més obstinació que mai. Però vaig sortir d’aquesta conversa, i d’altres que tinguérem, profundament disgustada amb mi mateixa, furiosa contra la Júlia, contra en Conrad, que em posaven en situació de mentir. I ho feien alegrement, com era costum d’ells, perquè després de l’escena del bany el meu cunyat es negà a sentir-se afectat, a avergonyir-se de la seva conducta. Aquell mateix dia, havent dinat, em perseguí pel passadís, gairebé sota els ulls de la Júlia, la qual no trobà res a dir-hi, i al vespre, mentre sopàvem, en lloc de guardar el silenci a què el volia obligar la meva negativa a parlar-li, es posà a tirar-me amoretes.

Els dies que van seguir només empitjoraren les coses. Empitjoraven de dia en dia. La complicitat de la Júlia era tan visible, que vaig acabar per rebutjar la idea, que un moment havia acariciat, de parlar-li del seu marit. No hauria servit de res, hauria fet Torni com aquella altra vegada que vaig queixar-me de la seva conducta. L’únic que podia fer era evitar de trobar-me sola amb en Conrad. No sempre era fàcil; però, ja que ell jugava a cartes descobertes, també jo vaig descobrir les meves. Un vespre, mentre esperava l’ascensor, entretingut pels pisos alts, ell va entrar al meu darrera. Se’m quedà al costat, després de saludar-me, i tots dos esperàrem, callats. Jo no feia més que dir-me: que vingui algú, que vingui algú, perquè no volia trobar-me sola amb en Conrad. Però els segons passaven, l’ascensor ja s’aturava, i ningú més no havia entrat a l’escala. Ell va obrir la porta i m’invità a precedir-lo. El trajecte fins a casa era molt curt, però podia ser prou llarg per a encoratjar-lo a un gest desagradable… No! No vaig entrar-hi. «Jo pujo a peu», li vaig dir. Ell m’esguardà molt admirat, una mà encara a l’agafador de la porta exterior; després es queixà: «No siguis criatura, Martina! Apa, entra». Però jo ja havia començat a pujar l’escala. A dalt, perquè ell arribà primer, m’esperava davant la porta del pis. «Ets ridícula, Martina», digué en veure’m, i semblava enfadat. «Què volen dir, aquests capritxos?». ¿Què li havia d’explicar, si ell ho sabia tan bé com jo? «¿Obres o obro?», vaig fer. Ell, però, sabia que jo no tenia la clau del pis. «Escolta, Martina…». Vaig enfonsar el dit en el botó del timbre, insistentment. «Està bé!», féu, i aleshores es va treure les claus per obrir. Estava tan indignat, ell!, tan indignat, que ni es recordà de ser fidel a la seva acostumada galanteria de cedir-me el pas. Entrà al meu davant.

Fou per aquells dies, em sembla que una mica abans de l’episodi de l’ascensor, que la Júlia i jo vam tenir una assentada, no pas perquè jo anés a queixar-me-li del seu marit. Es tractava d’això altre: en Conrad subvenia a totes les nostres necessitats, no solament a les de la Júlia, com era lògic, sinó a les meves i a les de l’Esteve. Fins a cert punt era natural que ho fes, perquè era en gran part per insistència seva que jo havia abandonat el despatx de la fàbrica quan a l’Albert se li ficà al cap que la seva promesa no havia de treballar. És veritat que ja aleshores, quan treballava, ni ell ni la Júlia no van voler mai ni un cèntim meu. Ni l’un ni l’altre no eren gens mesquins, en això: l’Esteve i jo érem la família mentre visquéssim amb ells. Tot això estava molt bé mentre entre nosaltres tot fos realment familiar i cordial; però ara, quan aquesta cordialitat havia deixat d’existir, quan jo, per culpa d’en Conrad, em sentia ja una estranya, i una estranya amenaçada, era vergonyós que em deixés mantenir pel mateix home que em feia objecte de la seva persecució. Em semblà que seria molt més correcte de pagar una pensió.

Quan li’n vaig parlar, la Júlia semblava que no es podia creure el que sentia. «Però per què?», em preguntà, molt molestada. «Que t’hem dit mai res?». «Ja ho sé, però prefereixo contribuir a les despeses amb la part que em toqui». «Però, Martina, no t’entenc! Després d’haver viscut tants anys a les nostres costelles, ara, quan estàs a punt d’abandonar aquesta casa…». «Precisament», vaig fer. «Veus? Tu ho has dit, a les vostres costelles. No sé què pensava, però em semblava natural». «I ho és, Martina, no volia pas dir això! Per què, doncs, ara… És l’Adrià que t’ha ficat aquesta idea al cap?». «No és cosa de l’Adrià, no en sap res. Simplement, és que no vull seguir abusant de la vostra bondat». En aquests darrers mots, devia posar-hi una intenció força clara, perquè la Júlia em fità llargament abans de contestar: «L’abús, el fas ara, en dir-me això. En Conrad s’ho prendrà com un insult». Vaig arronsar les espatlles. «Que s’ho prengui com vulgui». «Ets una desagraïda!», es queixà ella. «Després que sempre us ha tractat com si fóssiu els seus propis germans!». «Li ho agraeixo molt, però d’aquí endavant prefereixo guardar la meva independència». «¿Que te l’ha coaccionada mai ningú, aquesta independència?». «¿No trobes», vaig replicar, «que és una mica humiliant haver de dependre en tot i per tot de la seva generositat?». «I ho descobreixes després de tants anys…». «Més val tard que mai». «La veritat és que no comprenc aquest capritx». «Potser en Conrad el comprendrà», vaig dir llavors, però ella va fer com aquell que no em sentia. «De manera que em dius què us he de donar i…». «No ens has de donar res. Encara que siguis una desagraïda, no ens has de donar res. Mentre visquis en aquesta casa, paga en Conrad». «En aquest cas, potser valdrà més que me’n vagi». Ja hi havia pensat altres vegades, a fer aquest pas, però sempre m’havia retingut la por de l’escàndol. Però ara vaig veure que tenia el camí obert. I la Júlia també se’n devia adonar, perquè immediatament, després d’aquestes paraules, acceptà: «Molt bé, Martina, si això et sembla que ha de tranquil·litzar la teva consciència, paga’ns!». Però ja no volgué entrar en detalls. «Ja ho veurem», va dir quan vaig demanar-li que fixés l’import de la meva pensió. «En parlarem amb en Conrad. Es disgustarà molt, Martina, ja ho veuràs».

Sí, es va disgustar molt. En veure’l entrar, ella el va seguir a la seva cambra, on van parlar molta estona. Quan en van sortir, el meu cunyat semblava molestat, però encara incrèdul. «¿Dius que ens vols pagar una pensió, Martina? És això el que has dit a la Júlia?». L’Esteve, que mentrestant havia arribat i ara es passejava amunt i avall de l’habitació, es quedà tan sorprès que ensopegà amb la catifa. «Sí, Conrad, ho has entès bé». «¿Però per què? ¿Que potser alguna vegada t’hem causat la impressió que tu o l’Esteve fóssiu uns estranys, uns hostes?». «No, i així mateix ho he dit a la Júlia». «¿No comprens, doncs, que la teva… proposició m’ofèn?». «Ho sento, Conrad, però no hi puc fer res». «Però, Martina», va intervenir aleshores l’Esteve, «en Conrad té raó, sempre s’ha portat molt bé amb nosaltres…». Jo vaig replicar, agressiva: «I si ara resulta que ja estic cansada que els altres es portin bé amb mi, què?». «Però deus tenir algun motiu…», començà l’Esteve. Em vaig mossegar la llengua. «Pensa-t’hi, Martina», va dir en Conrad. «Pensa-hi i veuràs com no és just que ens tractis així». «Ja està tot pensat». «No, no ho està. A més, no et pots permetre el luxe de pagar una pensió». «Fins al meu casament, sí; tinc estalvis. I, si convingués, també em podria posar de nou a treballar». Ell es girà cap a la Júlia, obri els braços: «¿I què pots fer amb una criatura tan tossuda?». Es féu sarcàstic: «Està disposada a tornar a treballar, ja ho veieu, per no ser una càrrega! No esperava pas que ens tractaries d’aquesta manera, Martina…». «Doncs ja ho veus», vaig fer amb intenció. «No pots confiar en ningú». «Però que la família, que la pròpia família…». «I en la família menys que en els altres». «Martina, tu no deus estar bona!», es queixà l’Esteve. I afegí: «Per què dius aquestes coses?». «Perquè resulta que són veritat», i vaig girar-me per sortir.

Havent sopat, el meu germà mostrà un gran interès a pescar-me sola, però jo no tenia ganes de parlar amb ningú i vaig fer per manera d’evitar-lo. Però l’endemà conversàrem. Després d’assegurar-se que estava ben decidida a considerar la casa del meu cunyat com una dispesa, preguntà: «I jo, ara, què faig? Seria ridícul que l’un pagués i l’altre no. Tots dos li som igualment parents». Jo li hauria volgut explicar que el parentiu no tenia cap importància; li hauria volgut dir que no s’hi amoïnés, que ell podia acceptar de bon cor les generositats d’en Conrad, però en lloc d’això vaig contestar: «Paga, doncs». «¿Però no comprens que, si li ho proposo, en Conrad s’ofendrà encara més?». «¿I què vols que hi faci, jo, Esteve? Si jo m’he atrevit a donar-li aquest disgust, no veig per què no t’hi has d’atrevir tu». «Sí, ja ho sé», es gratà el clatell i després es passà la mà per la cara, «però, veuràs… no sé si hi has pensat, però al cap de l’any són moltes pessetes». Això el preocupava per damunt de tot. No li’n vaig fer retret, perquè des del seu punt de vista tenia raó: si començava a despendre els escassos diners que tenia al banc, ben aviat s’hauria de vendre les finques que li havien pertocat de la nostra mare. O posar-se a treballar, cosa a la qual no estava acostumat i que el podia perjudicar en el ritme dels seus estudis. «Sí, Esteve», vaig dir-li, «no et pensis que no me’n faig càrrec. Ho sento». «M’has col·locat en una posició molt delicada, Martina», féu a l’últim.

Després vaig saber que se n’havia sortit molt hàbilment. Per tal de tranquil·litzar la seva consciència proposà al nostre cunyat que també ell pagaria una dispesa, però quan en Conrad l’escridassà, cosa que ja esperava, es deixà convèncer per evitar, com va dir, «més raons». Vaig menysprear-lo una mica per aquest joc i en vaig sentir també una gran tristesa. Però, és clar, ell no tenia cap motiu per a fer aquell sacrifici econòmic: ignorava les meves dificultats.

A l’Adrià, no vaig dir-li res d’aquella decisió meva. Li hauria hagut de donar una excusa que la justifiqués, i, ja que no podia dir-li la veritat, m’estimava més mentir per omissió que inventar un motiu. I, per tal d’evitar que la Júlia o en Conrad hi poguessin fer un dia alguna al·lusió al seu davant, a partir d’aleshores vaig fer tots els possibles per no deixar-los mai sols quan, els diumenges, em venia a buscar al pis. Ell ni s’adonà dels meus maneigs, però la Júlia sí. Amb un dels seus somriures malèvols, un dia em digué: «¿Que potser tens por que ens el mengem, l’Adrià? Sembla que et sàpiga greu que parli amb nosaltres». «No, no em sap greu», vaig fer, «però tampoc no em fa goig, ja que ho vols saber». «Si com més sols estigueu més aviat se’n cansarà, de tu!», fou la seva inesperada resposta. «Què més voldries!», vaig replicar. «Jo? I a mi, què pot interessar-me?». «És d’això que voldria estar segura, que no t’interessa gens». De sobte, sense haver-ho premeditat, ens trobàrem parlant de quelcom que sempre ens havíem callat. No sé quina de nosaltres dues estava més admirada. «Però què dius, Martina?». «Sempre, des del principi, has fet tot el que has pogut per disgustar-lo de mi». «En alguna cosa et deus basar per fer aquesta afirmació». I ho deia com si tingués les mans netes de culpa. «Ben pla que sí! En aquella mateixa visita que li vas fer l’endemà de dir-te que l’havia trobat i que festejàvem. ¿Et creus que perquè no te n’he parlat mai no me’n recordo? I en la teva perseverança a anomenar l’Albert al seu davant… i en aquelles cartes que vas ensenyar-li i que em volies fer llegir… I en molts altres detalls». «Em sembla que tot té una explicació ben natural», contestà ella sense afectar-se. «Vas insinuar-li que l’Albert i jo…». Però no em va deixar acabar: «No vaig insinuar res. Si ell t’ho ha dit, ha mentit». «Per què havia de mentir?». «Ell ho deu saber». «No, si ell m’ho va dir, és perquè és veritat». «De manera que el creus sempre?». «Sí, sempre i en tot». Ella es posà a riure, però només calia veure-li les mans per a comprendre que estava nerviosa. «Ja estàs fresca, ja, si confies tan cegament en els homes!». «En ell», vaig rectificar. «Tot és el mateix. Tots són iguals». «Més m’estimo no discutir-ho amb tu, això. Cadascú parla segons la seva experiència». Ella va picar-se; feia temps que no li costava gens de picar-se: «I què saps tu de la meva experiència? ¿Que t’he fet mai confidències?». «No, sortosament». «Doncs i per què parles? Estàs tan obcecada», continuà, «que només que et toquin l’Adrià ja perds el món de vista. És el que dic, que deus tenir por que ens el menjarem». «¿I què, si fos així? Estic en el meu dret!». «Ah, sí, nena, sí, estàs en el teu dret», cridà. «En pots fer el que vulguis, del teu preciós Adrià. Mira la mocosa!», féu encara. No sé per què s’havia molestat d’aquella manera, però estava furiosa. No ho comprenia. Ben mirat, sempre passava el mateix: feia anar les coses de tal manera que s’hauria dit que era jo qui l’ofenia, qui l’hostilitzava. I a mi em desagradaven tant aquestes escenes, m’hi mostrava tan poc hàbil, que sempre acabava callant. La meva única reacció digna, l’única que trobava instintivament, era abandonar la sala sense contestar… Era per això, perquè no em sabia defensar, que evitava tant com m’era possible aquella mena de discussions amb la meva germana. Mai no m’ha agradat de discutir amb ningú, però amb ella menys que amb els altres. En una discussió, els més violents sempre tenen la partida assegurada per endavant, i la Júlia era violenta, encara que els estranys no se’n poguessin adonar. De fet, només treia les ungles quan les coses li interessaven, i no li interessaven pas massa coses.

Del caràcter de la Júlia, l’Adrià i jo n’havíem parlat més de quatre vegades, i ara, després que vaig haver-li contat aquella escena, ell em va dir: «Em fa una mica de llàstima, perquè em sembla que no és feliç». «¿Però quina necessitat té de fer infeliços els altres?». «Som així, Martina», m’explicà; «tots actuem conforme a la nostra mesura, perquè no en comprenem cap més. Per això, a ella, la molesta que ens estimem. La veritat és que tinc moltes ganes de treure’t d’aquella casa», afegí. «I jo d’anar-me’n, Adrià», vaig fer, i devia posar-hi tanta intenció, en aquests mots, que ell em mirà. «Tinc tantes ganes de viure amb tu!», vaig prosseguir sense donar-li temps de fer un comentari, i interiorment em menyspreava d’haver-ho afegit. Era veritat, sí, però en aquell instant només li ho havia dit per evitar que em fes preguntes difícils de contestar. No era la primera vegada que passava, això, ni seria la darrera.

Comprenc que per a ell, que restava al marge de la meva tragèdia, hi havia d’haver coses que el sorprenien. Jo prou em pensava ser la mateixa, vull dir: prou estava convençuda de captenir-me com de costum, però no oblidava que els meus gestos, les meves paraules, no eren sols dictats per l’amor, sinó també pel temor. Tot i el poc temps que feia que sortíem junts, tot i que la persecució d’en Conrad havia començat molt d’hora, ja s’havia establert entre nosaltres un costum que ens situava l’un enfront de l’altre d’una manera determinada i ben definida. Jo no hauria sabut dir exactament en què consistia, quins gestos i quins mots comprenia i quins altres bandejava, ni hauria pogut assegurar que es tractava precisament d’això, de mots i de gestos, però sé que si ell s’hagués apartat d’unes normes que, per bé que indefinides, existien entre nosaltres, quelcom m’hauria cridat l’atenció fins a l’extrem d’obligar-me a preguntar-me què li passava. Ja n’havia fet l’experiència quan alguna petita contrarietat de la feina, per exemple, em mostrava un Adrià inèdit. I sempre ho encertava. Mai no havia preguntat: «Què tens, Adrià? Què t’ha passat?», que ell no hagués hagut de contestar: «Doncs, mira, un client amb el qual he hagut de discutir, una reclamació injusta…». Si jo endevinava aquestes contrarietats tan menudes, tan insignificants, que amb prou feines podien deixar rastre sobre el seu front, què no havia de fer ell amb les meves? Potser perquè ho comprenia, i perquè ell m’havia donat prou mostres de la seva perspicàcia, jo em sentia constantment turmentada per la necessitat de compondre el meu gest, d’escollir les meves paraules, sense pensar que aquesta mateixa preocupació d’aconseguir artificialment allò que fins aleshores havia estat natural era més que suficient per a marcar-me amb una mena d’estigma que li cridaria l’atenció.

Ara em podria sentir temptada a imaginar que, obligada a controlar-me i a occir la meva espontaneïtat, vaig ser molt desgraciada amb ell, i és veritat que hi havia vespres que, després d’haver-m’hi reunit, hauria volgut fugir del seu costat. Era quan entre en Conrad i jo hi havia hagut algun incident i el record de les coses esdevingudes o de les paraules pronunciades pesava encara damunt meu. Però eren més freqüents els vespres que em deixava dominar joiosament per la seva presència, per la seva proximitat; a poc a poc, a mesura que els minuts s’escolaven, tot es tornava més fàcil, l’amor em vencia i feia aquest miracle de tornar-me l’espontaneïtat de les nostres primeres passejades, i aleshores ja no em calia vigilar el to de la meva veu quan li deia que l’estimava, ni em calia tampoc mesurar el grau d’abandó que de mi esperava en sentir els seus llavis contra els meus: tot m’era donat graciosament.

Hi havia vespres, però, que ell semblava disposat a no deixar-me en pau fins que aconseguís una confessió. Més atent a la meva actitud, més obstinat, insistia, vegades i més vegades, preguntant-me què em passava, per què estava trista, si ja no l’estimava; les meves respostes no el satisfeien i com més preguntava més creixia la seva inquietud, perquè durant aquells vespres jo em mostrava rebel, a causa de les seves mateixes preguntes, a la nostra atmosfera d’enamorats. Amb quin gust jo li hauria dit: «Calla, estimat, calla; i no veus que les teves preguntes ho empitjoren tot i ens prenen aquestes hores que ara ens passem sofrint?». M’hauria agradat de dir-li tot això amb la veu plena de tendresa, perquè jo, potser perquè sabia que tot el que destruïa lentament la nostra amor venia de mi, mai no m’enfadava amb ell, no m’hi impacientava. Ell sí, de vegades. «Però no m’ho neguis, Martina; si només cal mirar-te per a comprendre que te’n passa alguna!», exclamava. «¿Que potser us heu discutit amb la Júlia? Quina te n’ha feta?». I jo encara preferia que em parlés així, perquè quan ho feia més tendrament em resultava gairebé insuportable de continuar callada. No podia suportar que em digués: «¿Per què estàs trista, Martina? Que ja no ets feliç amb mi?». Jo, llavors, tenia unes ganes infinites de plorar, de llançar-me-li al coll i plorar totes les llàgrimes que devia haver-hi dintre meu. Em calia fer grans esforços per a trobar-me una veu natural i contestar: «Si no estic trista, Adrià! T’estimo», i, vulguis o no, la meva veu sempre em traïa poc o molt. Sempre era una mica massa dura o una mica massa tendra. En el primer cas em mirava desolat i em preguntava: «Per què m’ho dius així, Martina?», i jo no sabia què contestar. Si era massa tendra, em deia: «¿Per què estàs tan emocionada?», i jo tampoc no trobava la resposta.

Estava emocionada. Però més valia així, perquè mentre em feia aquesta pregunta m’abraçava, entendrit per la meva pròpia tendresa, i sempre acabava per besar-me. ¿I qui sap si aquests besos no eren millors, molt millors que els altres? Tots dos, cadascú a la seva manera, ens sentíem tan desemparats! Però això només durava un instant, el temps de besar-nos. Al contacte dels meus llavis contra els seus havia sentit com m’abandonava, i se’n volia aprofitar. S’adreçava a la meva tendresa quan començava a dir-me: «Ah, Martina, tant que t’estimo i tan desconeguda que m’ets! A pesar dels besos, a pesar de tot». Ara no preguntava, ara emprenia aquest camí més subtil per tal de provocar un moment de desesperació, durant el qual li confessaria totes les coses que hi havia a dir. Però jo ho sabia, i per això em refusava, una mica irritada, a aquella arma que em semblava deslleial. Però la deslleial era jo.

Sofria potser encara més, però d’una manera ben diferent, quan ell i en Conrad coincidien, els diumenges a la tarda. Sortosament, no coincidien sovint. El meu cunyat, en trobar-se amb l’Adrià, no s’immutava gens ni mica. Li estrenyia afectuosament la mà i després es posava a parlar-li de mi. Jo serrava les dents quan el sentia ponderar: «Ja veieu que la Martina cada dia se’ns torna més bonica i més gentil», o, adreçant-se’m: «Noia, avui sí que estàs senzillament estupenda!». L’Adrià, la primera vegada que li havia sentit dir una cosa d’aquestes, va somriure vagament, com fa una persona educada amb un interlocutor que, sense adonar-se’n, s’excedeix, però ja no va somriure més. Es mirava el meu cunyat amb molta atenció i jo me’ls mirava tots dos perquè em semblava que, d’un moment a l’altre, si en Conrad es deixava anar massa, ell perdria la paciència. Però no. L’Adrià era d’una equanimitat perfecta i no perdia mai el control d’ell mateix. De vegades, sobretot si després d’esguardar-lo d’aquella manera em mirava a mi, em semblava que ho havia d’endevinar tot, i aleshores em feia menuda, molt menuda, com per demanar-li perdó pel mal que sense voler li feia. Però les seves mirades tenien un altre sentit, volien dir: anem-nos-en, anem-nos-en, aquest home em fa posar nerviós! Però jo també m’hi posava tant, que sovint no encertava la paraula justa, i romaníem allí immòbils més estona que no calia. M’enrabiava al mateix temps aquella despreocupació d’en Conrad, que s’atrevia a descarar-se davant el meu promès. El creu massa estúpid per a adonar-se de res, em deia. I aleshores la meva ràbia s’estenia també a l’Adrià, no pas perquè fos estúpid, sinó perquè era massa confiat. En aquell instant l’hauria volgut més suspicaç, encara que jo hagués de ser la primera víctima de la seva desconfiança. No podia sofrir que en Conrad es lliurés impunement a aquella mena de joc, i sovint bastaven aquells breus moments per a esguerrar-me tota una tarda. A la fi em trobava que ja no sabia què volia i, presonera de la meva debilitat, em complaïa a imaginar una hora, que no vindria mai, de còlera, un d’aquests moments insensats durant els quals perdem el món de vista i, sense preocupar-nos del mal que ens podem fer a nosaltres mateixos, ens lliurem a les més explícites confessions. I si jo no hagués estimat tant l’Adrià, si, ni que sols hagués estat uns segons, m’hagués pogut dir: no m’importa perdre’l, de segur que hauria acabat obrint-li el meu cor. I potser no l’hauria perdut.

A ell, en Conrad li era profundament antipàtic; no m’ho havia dit mai, però tampoc no calia. Acceptava, és clar, la seva encaixada, però sempre li parlava ben poc. Opinava que era una persona a la qual no calia parlar, perquè prescindia perfectament de l’interlocutor, cosa que era una mica certa. Jo crec que, d’instint, veia en ell un enemic. No podia pas sospitar fins a quin punt ho era, ho érem tots, la Júlia amb el seu vergonyós consentiment, jo amb el meu silenci injustificable, en Conrad amb la seva cobejança, una cobejança que cada dia m’encerclava de mes a prop. Ara, s’hauria dit que només vivia per amargar-me l’existència. D’un cap de dia a l’altre, si ell era a casa, em calia estar a la defensiva. La Júlia ens havia sorprès diverses vegades en actituds que haurien alarmat la persona més confiada; mai no va creure oportú de fer-hi un comentari.

En general, en Conrad era brutal, vull dir que no pesava les paraules, però altres dies el seu humor semblava canviar, i llavors, a la seva manera, em festejava: «Martina», em deia, «si volguessis ser una mica bona minyona… ¿No veus que això no pot durar, que jo et vull i un dia o altre has de ser meva?…». O bé: «Tan poc que costa de ser amable… Et podria fer tan feliç! Podríem ser tan feliços tots dos!». No sé què era pitjor. Les paraules semblaven posar entre nosaltres una complicitat que no tenien els gestos; perquè, dels gestos, me’n podia defensar; no podia, en canvi, discutir les seves paraules, no podia acceptar el diàleg, perquè allò hauria significat un principi de compromís. Només hi podia oposar, doncs, el meu silenci, deixar-lo dir fins que se’n cansés, com si jo fos una paret. Però de vegades aconseguia exasperar-me, com aquell dia que s’atreví a dir-me: «És per culpa de l’Adrià que no ho vols? Però, que no veus que una cosa no té res a veure amb l’altra? Si a ell potser encara li agradarà de trobar-se amb una doneta una mica experta!». Vaig escopir-li al rostre. M’havia acorralat en un racó de menjador, sense preocupar-se que la meva germana o la minyona podien entrar d’un moment a l’altre, i, sense deixar-me moure, em parlava i em parlava mentre jo buscava una sortida. Quan em va dir aquells mots impudents, no em va caldre pas reflexionar què faria, com hi replicaria: quan se m’acudí de pensar-hi, ja estava fet. Ell ho esperava tot menys allò. Hi féu uns ulls rodons i terribles, com mai no els hi havia vistos, però afluixà la seva estreta i jo em vaig poder escapolir.

Després van passar dos dies durant els quals el vaig poder evitar, però finalment, un matí, aconseguí d’acorralar-me a la cuina, mentre la minyona rentava a la galeria. No l’havia sentit entrar i la primera notícia de la seva presència foren els seus braços, que m’enllaçaven per darrera. «Ets una petita fera», em va dir, «però no et preocupis, que me les pagaràs totes». Vaig provar de girar-me, però em subjectà més fort. «No, dona, no», va fer, «no t’escaparàs tan fàcilment», i, mentre amb una mà seguia subjectant-me, amb l’altra provà d’acariciar-me. Era una mà repugnant, de dits curts i grassonets, blancs, molt blancs, la mà d’un animal llefiscós que jo em mirava amb els ulls aterrits… «Conrad», vaig demanar, «deixa’m, t’ho prego, deixa’m!». «M’ho has de demanar molt ben demanat», digué ell. Jo estava a punt de plorar. «Per favor, Conrad», insistia sense deixar de defensar-me tant com podia. «Ets tan bonica, Martina!», deia ell. «No veus que les mans se m’escapen totes soles?, ¿no veus?…, mira». La seva alenada em cremava el clatell, les cames se m’enfonsaven. No sabia què em passava; fora de rebutjar la seva mà, no sabia què fer, no podia fer res. Però, de sobte, com inspirada, vaig cridar: «La minyona!». Ell vacil·là un moment, afluixà la seva enllaçada, només uns segons, però ja en vaig tenir prou, les cames recobraren tota la seva agilitat i, d’un bot, em van menar al costat de la porta. Uns instants després, havia abandonat la cuina.

Després, tancada a la meva cambra, no vaig pas vessar una sola llàgrima, però en canvi vaig reflexionar a fons. Allò no podia seguir, no podia seguir, em calia fer una cosa o altra, prendre una determinació. Aquell últim episodi em mostrava ben clarament que, mentre visqués a la casa, estaria a la mercè del meu cunyat; per molt que em vigilés, per molt que el vigilés, sempre acabaria tenint un moment d’inadvertència, i ell m’havia demostrat com els sabia aprofitar. Avui mateix, si per atzar haguéssim estat sols al pis, o aquell altre dia a la cambra de bany… No volia ni pensar-hi. Te n’hauràs d’anar, em vaig dir, perquè era l’única cosa raonable. Però, seguia, i a l’Adrià, i què li diràs, com podràs explicar-li aquesta decisió per ell tan sobtada? M’imaginava el disgust que li donaria si a l’últim em decidia a confessar-li la veritat. Però, aquí, no t’hi pots pas quedar, em deia encara, perquè si t’hi quedes també el perdràs. La meva pròpia covardia m’espantava. Que dèbil que ets, Martina, que dèbil!, em compadia jo mateixa. Però, dèbil o no, havia arribat el moment de prendre una decisió, de fer un gest ardit. Aquesta mateixa tarda, sense esperar més, en parlaràs a la Júlia, m’assegurava. Li diràs que ja en tens prou, que te’n vas, li diràs tot el que penses del seu marit. I ho diràs a l’Esteve, i a tothom. ¿Però i l’escàndol, l’escàndol inevitable d’aquella revelació?… ¿Com els ho podria dir mai? ¿Podia, per exemple, dir al meu germà que en Conrad m’empaitava, que m’abraçava i em volia per a ell? I, sobretot, ¿com justificar aquell llarg silenci que havia permès que les coses arribessin on havien arribat? Em creurien del tot? ¿Em creuria l’Esteve, em creuria l’Adrià? ¿I si els deia que allò tot just havia començat, que l’episodi d’aquell matí havia estat el primer? Però… ¿No era possible, aleshores, que la Júlia em contradigués i, per venjar-se, contés tot el que sabia, explicant que feia temps que havia observat aquells maneigs i que només esperava comprovar fins on arribava el nostre desvergonyiment? ¿I si em posava en el mateix sac que el seu marit, convertint-me de víctima en còmplice?

Em passejava pel dormitori amb el cor angoixat, em retorçava les mans entresuades. Perquè, fes el que fes, no trobaria la manera de justificar-me. Havia callat durant massa temps perquè ara em creguessin. I les raons que havia tingut per a no dir res… Ara, en pensar que les hauria d’explicar als altres, ja no em semblaven tan bones com abans, perdien consistència, jo mateixa les trobava sense sentit, i ni comprenia com m’hi havia deixat enredar. Què fer, Déu meu, què fer? Perquè, malgrat tot, era cert, continuava essent cert, que jo no podia viure sota el mateix sostre que en Conrad. És a dir… Si jo l’emprenia i l’amenaçava amb armar un escàndol, ¿no el faria reflexionar el pensament que, si jo parlava, i encara que no em creguessin del tot, ell s’hauria d’encarar amb el meu germà, amb el meu promès, fins i tot potser amb la mateixa Júlia, la qual en veure’s descoberta probablement tractaria de salvar la seva situació girant-se-li d’esquena? No valia la pena de fer aquest pas? Si em permetia de resistir dos mesos més, dos mesos, tan poca cosa, estaria salvada.

Em vaig decidir. Si li podia arrencar la promesa que em deixaria tranquil·la, em comprometria a oblidar el que s’havia esdevingut fins aleshores, a evitar-li i a evitar-me una vergonyosa confessió, indefugible si abandonava aquella casa. Confiava que havent dinat ens veuríem un moment sols al living, però ell es retirà al seu despatx i no li vaig poder dir dos mots fins que ja se n’anava. «Un moment, Conrad!», vaig fer quan ja obria la porta del pis. Ell es tombà. «Tots els que vulguis, bonica», i em somreia, deseixit com sempre. En canvi, a mi la vergonya no em deixava respirar. «He de parlar amb tu». «Ah, molt bé, però molt bé, Martina! Aquest vespre?». «Quan vulguis, com més aviat millor». Em tornà a somriure, amb una fatuïtat odiosa. «Perfectament. ¿Què et sembla aquesta nit a la teva cambra?». «No, fora de casa». «En aquest cas ho haurem de deixar per a demà a migdia. Ens podem trobar al Xalis, no? Farem el vermut i després ja decidirem…», afegí, tot ple de segones intencions. Com era possible que fos tan odiós? «No, més m’estimo a ple aire. A la Diagonal mateix». «Però», protestà, «a ple aire…». La nostra conversa a frec de porta ja durava massa i jo començava a posar-me nerviosa perquè em semblava que d’un instant a l’altre es podia presentar la Júlia i preguntar-nos què conspiràvem. «A la una a la cantonada de la Rambla», vaig dir. Ell encara intentà de protestar, però jo vaig deixar-lo. Sabia que hi acudiria, que per res del món no es perdria aquella cita que jo ja m’avergonyia d’haver-li donat. «A la una a la cantonada de la Rambla». ¿No és així com se citen els enamorats? Però em calia passar per aquella humiliació, la darrera de totes si, com confiava, ell s’avenia a deixar-me en pau.

L’endemà em va fer esperar gairebé un quart. S’excusà: «Perdona, Martina, però a darrera hora ha vingut un client i no m’he pogut negar a rebre’l. Ho sento». «Tant se val». «I ara», digué aleshores, «i què és això tan important que em vols dir en privat i sota el cel? Vols que caminem o t’estimes més seure en algun lloc?». «Asseguem-nos aquí mateix», vaig dir. Ell considerà el banc públic amb desconfiança. «Aquí?», féu. «No siguis estranya, dona, i anem a fer el vermut». «No, asseguem-nos aquí». Es va resignar. «Molt bé, ja que ho vols. Però mira quin acudit…». Es va treure el mocador i espolsà curosament la fusta recremada pel sol. Feia un matí molt quiet, però ell es va alçar les solapes de l’abric. «Molt bé», féu mentre encreuava una cama sobre l’altra, «t’escolto, Martina». Jo el mirava sorpresa. Entre aquest Conrad que tenia al davant, lleugerament irònic com sempre havia estat abans, i el Conrad que m’empaitava pel pis, semblava no haver-hi res de comú. Potser per això em sentia més confosa que no havia esperat «Doncs mira», vaig començar, ben poc segura de mi mateixa, «ahir… després del que passà…». Ell em mirava amb un interès polit, com si també ell es negués a creure que hi podia haver alguna relació entre els dos Conrads, el d’avui i el d’ahir. «Doncs», seguia jo apressadament, «vaig pensar que ja havia durat massa, que si les coses no canviaven me n’hauria d’anar de casa teva». Immediatament, va perdre el seu aire gairebé indiferent, bracejà. «Però, Martina, què dius? I ara!… ¿Ens vols deixar?». «Sí». «No pot ser», digué molt convençut. «Treu-te-la del cap, aquesta idea. On vols anar?». «Això no té res a veure, però jo ja en tinc prou, saps? Ja en tinc prou!». Havia aixecat la veu, exasperada per la seva manera de prendre’s les coses. «No cridis», va dir mirant al seu entorn. «No hi ha cap necessitat d’excitar-se». «No m’excito». «Parlem-ne amb calma», em volgué tranquil·litzar. «Per això t’he volgut veure fora de casa, per parlar-ne amb calma. He decidit anar-me’n… si tu no poses fi a les teves assiduïtats. Me n’aniré si no em dónes la seguretat que escenes com la d’ahir no es repetiran mai més». Ell callà una estona, reflexionava. «És que tu no m’has volgut entendre mai, Martina», començà després. El vaig interrompre: «Precisament t’entenc massa». «No», protestà ell. «No veus que jo, Martina… Fa molt de temps que et porto a dintre, molt de temps». «No és veritat, i, encara que ho fos, molt més encara si ho fos, t’ho hauries de callar. Jo només vull que em diguis una cosa: em puc quedar o cal que me’n vagi?». «T’has de quedar, naturalment; és casa teva». «No, ja no ho és; des que tu et vas permetre el primer pensament indegut sobre meu, ja no és casa meva. Però estic disposada a quedar-me, no pas per tu, Conrad, sinó pels altres, per no donar un escàndol… Però m’has d’assegurar que tot això no passarà més. Confiaré en la teva paraula». «¿I si te la dono i no la compleixo?». «Me n’aniré. Al primer gest, a la primera paraula, me n’aniré». «¿I si em refuso a donar-te-la ara?». «Me n’aniré ara, estic ben decidida». «Però, Martina, si em volguessis escoltar…», tornà aleshores. Jo em vaig aixecar. «Ja veig que és inútil parlar amb tu», vaig fer, descoratjada. «No, Martina». S’aixecà també i m’agafà pel braç. «Espera’t, seu una mica més».

Però jo ja no em vaig voler asseure. «T’he dit tot el que t’havia de dir, Conrad. I suposo que tu també». Quan em vaig posar a caminar com si ell no hi fos, em seguí. Durant molta estona no digué res, semblava furiós i, com un infant, amb els peus feia rodar les petites pedres que trobava al seu davant. Ja érem prop de casa quan em va dir: «Perfectament, Martina, queda’t. Prometo el que vulguis».

En arribar davant de l’ascensor devia recordar-se d’aquell dia que vaig negar-me a pujar amb ell, perquè mentre obria la porta féu: «Suposo que avui no pujaràs a peu». Ara semblava d’un humor excel·lent. La veritat és que, en Conrad, no l’acabava d’entendre, potser ni ell mateix no s’entenia del tot. En el breu trajecte fins al nostre pis, no parà de xerrar. Jo encara em mostrava reservada, perquè, tot i la seva promesa, no podia pas oblidar el seu capteniment dels darrers temps. Però, ja que havíem signat la pau, tampoc no volia adoptar una actitud hostil; contestava, doncs, però amb les més breus paraules possibles, amb monosíl·labs gairebé sempre.

A aquesta mateixa reserva polida vaig subjectar la meva conducta durant els dies que seguiren. Ell semblava disposat a fer honor a la seva paraula, perquè, tot i que més d’una vegada ens vam trobar tots dos sols, mai no deixà anar un mot ni esbossà un gest de doble sentit. No és que la seva passió hagués mort en virtut de la conversa que havíem sostingut, ni jo havia esperat tant. Sovint, quan no es creia observat, el sorprenia que em contemplava amb un esguard pensarós, indefinible, però quan veia que el mirava desviava els ulls, de vegades amb un petit somrís d’excusa. Semblava dir-me: no ho puc evitar, però ja veus que no passo d’aquí. Jo, però, no em sentia segura del tot; dins meu hi havia un petit pòsit d’inquietud que no em deixava, que dia darrera dia s’acumulava com un residu estrany que no em permetia d’abandonar-me ni en el gest ni en les paraules. Allò que hi havia hagut entre nosaltres, allò que ell hauria volgut que hi hagués, encara pesava dintre meu i em privava de desfer-me d’aquell desassossec que ara ja em semblava una segona naturalesa. Era un descans, sí, poder circular per casa sense haver de vigilar els meus passos, sense el temor que en qualsevol tombant de passadís em podia trobar amb les seves exigències, però l’atmosfera encara era tèrbola, potser perquè tot, cada indret del pis, em recordava l’amenaça que havia pesat damunt meu. Tot i la seva promesa, probablement me n’hauria acabat anant si no m’hagués dit que ara, pel poc temps que faltava, un cop de cap era innecessari. Si abans, quan em perseguia, no m’havia pogut decidir, i per què ho havia de fer ara, quan, en aparença, tot era de nou com antany i ell fins i tot semblava fer tots els possibles per recobrar la meva antiga amistat? Perquè em parlava com abans, o si més no intentava de fer-ho, car no sempre trobava el to que calia, i, quan el trobava, prou es comprenia que li costava un esforç. Jo no deixava d’estimar la seva bona voluntat, i em sentia obligada a veure en la seva conducta d’ara un desig sincer de perdó, d’oblit, tot i aquelles mirades que de vegades li sorprenia i que semblaven esca-par-se-li a contracor. Però, tot i apreciar els seus esforços, jo preferia romandre una mica distant i descoratjar tota confiança. Que no es pensés, per exemple, que un dia el perdonaria prou per a permetre-li, com en el passat, aquell gest de cenyir-me l’espatlla amb el seu braç. Aleshores no tenia importància, perquè ni l’un ni l’altre no li’n donàvem; ara, en canvi, encara que ell aconseguís de convertir aquell gest en una efusió fraternal, jo sempre hi buscaria segones intencions. Res no podia tornar a ser com havia estat, ja mai més no hi hauria entre nosaltres aquella franquesa, aquella llibertat que el seu caràcter alegre i efusiu, més que no el meu, havia fet possible. No m’hauria importat pas gens, perquè per a mi en Conrad no era res, si jo hagués aconseguit de vèncer la meva instintiva desconfiança, però no podia; a despit meu sempre em sentia una mica tensa, a la defensiva abans de ser atacada, a la defensiva fins i tot quan estava sola. Perquè continuava tancant-me a la cambra de bany, continuava tancant-me de nit al dormitori, com havia fet darrerament.

Ni ara no comprenc com pogué entrar aquella matinada quan, després d’enganyar-me tota una setmana amb la seva conducta hipòcrita, em vingué a sorprendre mentre dormia. Potser una clau falsa; no havia de ser-li difícil aconseguir un duplicat de la meva. Perquè la porta no estava forçada ni jo havia sentit cap soroll. I estic segura, absolutament segura, d’haver-la tancada com sempre. Després del que s’esdevingué, moltes vegades he tractat de recordar en detall la primera part d’aquella nit; la segona, fins ara mai no havia tingut el valor d’evocar-la.

A les onze un quart de dotze, em vaig aixecar de la butaca del living on havia estat llegint. La Júlia digué que ella també se n’anava a dormir, i, en efecte, després de donar jo la bona nit, vaig sentir que sortia darrera meu. Ella i en Conrad tenien les cambres a la banda de davant del pis, separades de la meva per una habitació buida que era massa petita per a servir de dormitori. L’Esteve dormia a l’altre extrem, al costat del bany; la minyona, en una cambra a tocar de la cuina. Era un pis gran, el nostre, però les habitacions eren més aviat petites, llevat de la sala d’estar, algunes fins i tot massa reduïdes per a encabir-hi un parament, i per això, amb l’excepció de la Júlia i el seu marit, tots dormíem una mica separats perquè havíem volgut aprofitar les més espaioses.

Després d’haver entrat al bany uns moments, em vaig dirigir aquella nit a la meva habitació. M’interessa de recordar-ho tot en detall, minuciosament, per esbrinar en quin instant vaig tancar la porta amb clau. No fou en entrar. Sense encendre el llum central, amb la porta encara només ajustada, vaig anar fins a la tauleta, on hi havia un llum de capçal del qual em solia servir. Devia ser després que vaig tornar cap a la porta, per tancar-la. Sé que fou aleshores, perquè jo mai no m’hauria despullat amb la porta ajustada. D’altra banda, el gest de fer girar la clau ja se m’havia convertit en quelcom de tan habitual que em resultaria incomprensible d’haver empès la porta sense tancar-la. Tot i que ara no pugui recordar el gest, sé que el devia fer, l’havia fet durant tantes nits que és simplement impossible que aquell vespre me n’oblidés.

Vaig estar-me encara molta estona amb el llum encès, perquè no tenia son; ara, des de feia temps, exactament des que la persecució d’en Conrad havia començat, sempre em costava molt d’adormir-me, potser perquè estava massa preocupada, massa inquieta, per a permetre’m a mi mateixa aquest relaxament del cos i de l’esperit sense el qual no és possible d’abandonar-se al descans. Fins a les dotze no vaig apagar el llum. A fora vaig sentir uns passos que em semblà identificar com els d’en Conrad. Vaig suposar que també ell se n’anava a dormir i que de primer feia una visita al bany; però, tot i que encara em costà una mica d’adormir-me, ja no el vaig tornar a sentir. Es devia haver quedat al despatx, una peça interior que hi havia al costat del dormitori de l’Esteve. Poc després em devia abaltir, perquè ja no recordo res més, res més que la quietud de la nit que s’apoderava de la casa, res més que el silenci confortable, de tard en tard trencat pel pas d’un cotxe que pujava per la Via Augusta…

Hauria assegurat que només feia un instant que dormia, però després vaig saber que ja eren les dues de la matinada, quan em vaig despertar amb un sobresalt. Un braç m’havia empresonat, uns llavis em resseguien la cara. El cor em rebentà dins el pit molt abans d’adonar-me del sentit de tot allò; però, quan em vaig voler moure, els membres no m’obeïren; quan vaig voler protestar, la veu no em sortí de la gorja: l’espant m’havia paralitzat. Des del primer moment vaig endevinar que era en Conrad, no podia ser ningú més, i aleshores no em vaig pas entretenir pensant com s’ho devia haver fet per entrar al meu dormitori.

En veure que ja m’havia despertat, començà a parlar-me amb un xiuxiueig, però les seves paraules formaven a la meva orella una oració contínua el sentit de la qual podia comprendre sense copsar-ne tots els mots. El meu nom venia i revenia contínuament a la seva boca. Després em besava i jo sentia els seus llavis humits, com una ventosa que em prenia la sang. Les seves mans m’havien desfet la jaqueta del pijama, fent-ne saltar els botons, estripant els traus, i em garfien el cos amb golafreria; unes mans que en la fosca em semblaven immenses, perquè me les sentia pertot; eren com els tentacles d’un pop, adherents i múltiples… I, entre besos i carícies, la seva veu, la seva veu odiosa, que pronunciava el meu nom, i l’associava a d’altres mots que repetia, a d’altres mots que jo rebia com un insult. Em sentia erta, convertida en un bloc de pedra, de glaç, i no solament perquè els llençols havien relliscat llit avall i res no em protegia del fred, sinó perquè cada partícula de la meva sang s’enduria per rebutjar l’intrús instal·lat al meu damunt amb pretensions d’amant.

El mateix pànic em tornà les forces i, des de la distància infinita del meu cos, pujà una onada que m’omplí la pell de músculs i de nervis, tota jo eriçada per defensar-me. Ara, barroerament, ell m’havia acabat d’esquinçar la roba i jo podia sentir el contacte repugnant de la seva pell. Vaig provar de repel·lir-lo, les mans aplanades contra el seu pit, però el seu cos es féu immediatament més pesat, uns dits que semblaven urpes s’enfonsaren en els meus braços per tal de subjectar-los, els llavis premeren furiosament la meva boca. M’asfixiava, no podia lluitar, d’una banda a l’altra de coixí girava la cara amb la intenció de defugir-lo, però ell seguia allí ancorat. Ara ja no deia res, havia callat, però jo sentia la seva alenada que em panteixava dins la boca com si fos el meu alè mateix. Quan aconseguí de passar-me un braç per sota la nuca vaig comprendre, en un llampec, que estava perduda. Ni plorar no podia. Sentia als ulls la roentor d’unes llàgrimes que creixien i augmentaven, però no era lliure de vessar-les. No era lliure de fer un sol moviment.

El xiscle que vaig llançar, no el podia sentir ningú, però dintre meu ressonà com una explosió. Mentre quelcom m’esquinçava, una manassa de foc em premia el cervell, me’l cargolava, i tot el meu cos, convuls, es projectava endavant per tal de refusar encara l’intrús, quan ja no tenia res, res per a defensar. Una nit més gran i més negra que la nit de la cambra davallà ràpidament i em submergí.

En recobrar el coneixement, el llum de la tauleta de nit era encès i en Conrad continuava prop meu, però ara havia retirat el braç i em mirava. Les seves faccions grosses sorgiren d’una a una de la nit, i jo encara no sabia que era ell. Però, quan tot el seu rostre se’m féu visible, vaig obrir la boca. Ell la vigilava i hi aplanà el palmell. No calia, però, perquè en aquell mateix instant havia recordat que era inútil de cridar. Ja no em podia ajudar ningú.

Sota la seva mà, la meva boca es cloïa lentament, i de nou vaig sentir aquelles llàgrimes amargues que m’inflaven les parpelles. També les va veure ell i fins i tot intentà d’eixugar-les amb els seus llavis. Vaig tombar la cara per evitar-ho, i per primer cop hi va haver unes paraules entre nosaltres. «Vés-te’n, vés-te’n!». No trobava ni un sol mot per a insultar-lo, perquè no n’hi havia cap que fos suficient. «Vés-te’n!». Ell no es va moure, i jo, amb tot el meu cos, vaig provar de separar-lo de mi. «Vés-te’n, em fas fàstic, t’odio, oh, com t’odio!», deia jo ara. Ell em volia tocar la cara. «Martina…», va fer.

La Júlia, la meva germana, era al mig de la cambra, al nostre davant. Havia obert la porta d’una revolada i ara ens mirava amb els ulls acusadors però triomfants. Les mans sobre els malucs, sòlidament plantada entre la porta i el llit, semblava rabejar-se en l’espectacle que devíem oferir-li. En Conrad es va incorporar i saltà del llit. Jo, sota l’esguard de la Júlia, vaig sentir una fogue-rada que m’encenia i, de sobte, un plor incontenible m’inundà. Amb la cara contra el coixí, plorava i plorava, de ràbia, de disgust, de pena per mi mateixa, plorava com si m’hagués mort; i era veritat, alguna cosa s’havia mort en mi i no sabia ben bé què era. Em sentia una altra mena de noia, però el canvi no era solament físic, sinó moral. En ones successives, una gran repugnància per la meva pròpia carn s’apoderava de mi, i jo la cultivava, i un menyspreu sense nom per la meva covardia de setmanes, de mesos sencers, per la meva covardia, que era més culpable que l’acció d’en Conrad, em feia la derrota més punyent. Que desgraciada que em sentia, Déu meu!

La Júlia continuava al mig del dormitori i no sé què deia. A mesura que parlava anava exaltant-se, com si la seva indignació fos sincera, i potser sí que en aquell moment ho era una mica, potser sí que li pesava una mica, davant les meves llàgrimes, haver facilitat l’acte del seu marit. Cada vegada cridava més, sense acudir-se-li que podia despertar la minyona i el meu germà. Tampoc no hi pensava jo; ni recordava que tenia un germà, que una persona estranya convivia amb nosaltres. Plorava i plorava mentre ella continuava cridant. Ignoro què devia fer en Conrad, però no replicava; durant molta estona només se senti la veu de la meva germana, que tempestejava per la cambra. Però després, tot d’una, tots dos s’embrancaren en una discussió. La veu d’en Conrad era feble, i jo comprenia que es defensava, que mirava de justificar-se, però ella l’interrompia contínuament. Ell acabà per callar, i llavors la Júlia s’atansà una mica més al llit, sense acabar d’arribar-hi: «Perduda, més que perduda!», em va dir, i ara per força havia de prestar atenció a les seves paraules, les destriava d’una a una, amb una gran nitidesa. «A casa mateix, sense respectar res, i amb el meu propi marit!… Fastigosa! ¿Que no hi ha altres homes? Digues! Si tan alçada anaves, ¿per què no sorties a buscar-los? ¿Et penses que no veia com el provocaves, com…?». El plor se m’estroncà de sobte, perquè allò no era cert, i jo no podia permetre que m’insultés d’aquella manera. Les galtes em cremaven. «No és veritat, Júlia, no és veritat! Tu ho saps! Era ell, ha estat ell, a mi em fa fàstic…». Però ella ja estava disparada i no feia cas de les meves protestes. «I que no deu ser la primera vegada», va dir. «Qui sap el temps que deu fer que dura, això!». «No, Júlia, t’ho juro… M’ha sorprès…». M’havia incorporat sobre el llit i ja no em recordava que la jaqueta del pijama em penjava pels costats, que els llençols eren rebregats sobre el meu ventre. «Més valdria que et tapessis! ¿Que no et dónes vergonya que t’hàgim de veure així?». Em vaig cobrir. En Conrad era al costat del llit, a mig vestir, i em mirava. El seu esguard tenia quelcom de no ben satisfet encara. Vaig subjectar-me la roba contra el pit mentre em posava a plorar de nou. Que se n’anessin, que se n’anessin! Tenia ganes d’estar sola, d’exhaurir sense testimonis el meu dolor, totes aquelles llàgrimes tan pesades. «Ja pots plorar, ja», deia la Júlia. «Hi havies d’haver pensat abans, en el que feies!». «Però si jo no ho volia, no ho volia! Déu meu! Que potser no ho veus? Ha entrat mentre dormia, m’ha sorprès… Júlia, m’ha sorprès!». «Si tu no haguessis volgut…», feia ella. «M’he defensat, Júlia! Si sabessis com em repugna, el fàstic que em fa tot! M’ha forçat…». Ja ni sabia què em deia, els mots eren terriblement difícils de pronunciar, només tenia ganes de plorar i plorar, els hauria volguts treure d’allí… ¿Per què es quedaven a insultar-me, a rabejar-se en la meva humiliació? Que no m’havien ferit prou, encara? «Deixa-la, dona», vaig sentir que deia en Conrad. Però no li ho vaig agrair, fins i tot vaig trobar desagradable que sortís a defensar-me després d’haver-se atrevit… «Més valdria que callessis», li replicà la Júlia. «Ets tan poca-vergonya com ella». Jo m’havia ajagut novament i em sentia el rostre humit per totes les llàgrimes que havien xopat el coixí. «No, Júlia, no», continuava dient, protestant. «Jo no ho volia, m’hi ha obligat… Jo no ho volia». Però la Júlia estava decidida a mostrar-se cruel fins al final. «Això és bo de dir», féu. «¿Per què no em creus, si saps que dic la veritat? Si tu, tu…», els sanglots no em deixaven prosseguir. ¿I de què servia, ara, de què servia defensar-me, si ja tot m’era igual, si tant me feia que em cregués, si en el fons dels nostres cors totes dues, tots tres, sabíem que jo era l’única que deia la veritat? «Jo, què?», se m’encarà ella. «¿Que potser encara no en tens prou amb el mal que ens has fet?». El mal que els havia fet! I jo, el mal que m’havien fet a mi? ¿Per què no callava, per què no callava? «Aquesta mosca morta, amb l’aire de qui no hi toca… Me’n podia fiar!». No sé si en Conrad devia iniciar algun gest, però de cop va canviar i se li adreçava: «I tu», vaig sentir que deia, «que no penses anar-te’n? O vols que me’n vagi jo? Potser encara us faig nosa…». «Però Júlia!», protestà ell. «Aneu-vos-en, aneu-vos-en tots dos!…». Em vaig incorporar una mica. «Per què no em deixeu sola? No us vull veure més!». Només el meu cunyat es disposà a obeir-me, sortí de darrera el llit i es dirigí a la porta, gairebé caminant de puntetes, com si allí hi hagués un malalt, o com si es volgués esmunyir sense ser vist. I tot de sobte vaig pensar que no havia dit ni una sola paraula per tal d’aclarir els fets. El meu plor deixà pas a una ràbia freda provocada per la seva covardia. No n’hi havia prou que tots sabessin que jo era innocent, calia dir-ho, i amb paraules ben fortes; me les devia. «Per què t’escapes?», vaig cridar-li. «¿Per què no li contes que has entrat com un lladre i m’has forçat?…». «Em sembla que, aquesta paraula, t’agrada massa de repetir-la», féu la Júlia, gairebé irònica, «¿Per què no parles?», vaig insistir jo. Ell s’havia aturat no lluny de la porta i s’hauria dit que ni em gosava mirar, «¿No veus que no m’ha deixat dir res?», i es referia a la meva germana, a la qual s’adreçà tot seguit per afegir com de passada: «La Martina no té la culpa de res». I a mi: «¿No és això el que volies?». «No, no, no!», vaig cridar. «Ah, deixeu-me, deixeu-me!». «Però què vols que digui més?», tingué encara la gosadia de preguntar. Jo plorava de nou. No podia ser, no podia ser! ¿Què havia fet jo perquè em tractessin d’aquella manera? Vaig estrènyer el coixí entre les mans, frenèticament. Déu meu, murmurava, em voldria morir! Ells dos devien continuar a la cambra, ara silenciosos, contemplant la meva desesperació sense ni un sol mot de conhort. Millor! Perquè si m’haguessin dit res, si m’haguessin compadit, m’hauria aixecat cridant com una boja; em sentia ja arran del crit, d’una decisió extrema, però massa dèbil per a dur-la a cap. El fet vergonyós d’aquella nit pesava en mi com un fardell que ara em caldria arrossegar ja per sempre. Ah, sí, ¿per què no em moria, per què no em podia morir allí mateix, de tristesa, de vergonya, de desolació?

En el silenci només trencat pels meus sanglots, de sobte es féu sentir una altra veu. «Què passa?», preguntava. Era l’Esteve. Vaig plorar més violentament encara. Que ell, que també ell, s’hagués d’assabentar de la meva humiliació, que tots fossin allí, reunits a la meva cambra per discutir… «No és res, no és res», deia en Conrad. No era res. ¿Què hi feia que la Martina fos allí plorant, tota sola, trepitjada, ferida? Em sentia la boca amarga, agra, com si hagués vomitat. «Què ha passat, pregunto!», insistí l’Esteve. «La Júlia et dirà…», començava el meu cunyat, amatent a treure’s la responsabilitat del damunt. Però la Júlia no estava disposada a dir res. «Vés-te’n a dormir; no és cosa teva», féu. «Ja en parlarem demà». L’Esteve no es devia moure, perquè ella cridà encara, més irritada: «Que no em sentiu?». «Sí, senyoreta», digué una altra veu, la de la minyona. També havia acudit! Tots, tots, no n’hi faltava cap! Demà aniria pel barri, ho contaria tot, i la gent em mirarien amb els ulls curiosos de qui es complau amb la desgràcia d’altri, em mirarien fins al fons, impacients dels meus secrets… i després les veus, totes les veus que s’aixecarien al meu pas per xiuxiuejar: l’han trobada al llit amb un home, amb el seu cunyat… Sentia ja aquests mots pronunciats a la meva esquena, amb malignitat, amb maliciosa satisfacció, i els detalls, tots els detalls que inventarien… Del meu tumult interior sortí de nou la veu de l’Esteve, més alta, més amenaçadora: «Què li has fet, a la Martina?». «Prou, Esteve!», cridà la Júlia. «Et dic que ja n’hi ha prou. Vés-te’n a dormir… Deixa’l!». Després d’aquesta ordre es féu un altre silenci, i jo sabia que tots em miraven. Estrenyia convulsivament el llençol contra el pit, per cobrir-me, per amagar-me, per escapar d’aquells esguards que m’espiaven. Després, de cop, vaig sentir una mà sobre la meva testa, una mà acariciadora, manyaga. L’Esteve em tocava amorosament els cabells i em deia: «Nena… què t’han fet?». «Vés-te’n, vés-te’n!», vaig dir, plorant més i més. «Aneu-vos-en tots!». Ell m’acaricià encara els cabells. «Martina… nena», no sabia què dir, no sabia què fer, la seva tendresa era inhàbil, però em penetrava…

Després, la primera cosa que vaig sentir fou la veu espantada de la Júlia. L’Esteve ja no era al meu costat i la cambra s’havia omplert d’enrenou. «No!», cridava ella. «No, Esteve, deixa’l! Conrad…». Em vaig incorporar.

En Conrad i l’Esteve eren tots dos per terra i es pegaven. Jo em sentia com hipnotitzada davant aquella baralla d’homes. I dintre meu hi havia una veu que demanava: sí, sí, pega-li més, mata’l, mata’l… La Júlia xisclava: «Que es maten! I tu, per què no m’ajudes?». El rostre espantat de la minyona sorgia de la foscor del corredor. «I si avisàvem la policia?». La Júlia la insultà: «No siguis imbècil! Vés-te’n!», decidí ara. «No hi tens res a fer, aquí». El rostre de la minyona, sense una paraula, es féu fonedís. La Júlia tornà a ajupir-se al costat dels dos homes, provant de separar-los. Aleshores em vaig aixecar. Em rodava el cap, i un moment em va semblar que cauria sense sentits, però vaig refer-me. Vaig agafar la bata que hi havia sobre una cadira i, mentre ells seguien pegant-se, vaig abandonar el dormitori. No sabia per què me n’anava, ni on me n’anava, ni què volia. Només sabia que tot d’una m’havia agafat una gran frisança de plorar lliurement, tota sola, sense testimonis… Em vaig tancar a la cambra de bany, perquè era l’únic lloc on em deixarien tranquil·la.

Duia la bata a la mà, la jaqueta del pijama se m’havia tornat a obrir i ni me n’havia adonat. Davant el mirall em sorprengué aquesta nuesa del meu cos i en vaig quedar uns moments com suspesa. Potser fins ara, en contemplar-me a la crua llum de la bombeta que penjava sobre el mirall, no vaig realitzar tota la meva misèria. Aquell cos meu, tot nafrat i envermellit, mig cobert pel pijama que em queia pels costats com un parrac… Em vaig tapar la cara amb les mans, i de nou sanglotava. Déu meu, Déu meu, em deia, que m’hagi hagut de passar a mi!… Era com si no m’ho acabés de creure. Però aquí hi havia la meva cara desconeguda, amb una mirada de bèstia perseguida que m’omplia els ulls; hi havia aquell cos que em sentia com estrany, però que era meu i havia estat profanat… Amb un gest rabiüt, vaig treure’m el pijama, que s’esquinçà. No em vaig tornar a mirar al mirall, havia sentit una gran vergonya de mi mateixa, i mirar-me m’hauria semblat espiar els secrets d’una altra, contemplar una nuesa que no era la meva i que no havia de veure. Ah, que repugnant, que fastigós que pot ser un cos!

Sota la dutxa vaig sentir, per primera vegada aquella nit, un moment de benestar. L’aigua freda que em relliscava al llarg dels flancs em netejava, amb els seus cristalls acerats, de tota la vergonya acumulada. Frenètica-ment, ensabonava tot el cos, mirant d’esborrar encara tots aquells senyals vermells que persistien, aquella taca blavosa… Però no podia. I jo sabia que, per molt que fes, per molt que em rentés, no sols la taca i els vermells restarien, sinó que restaria també, per sempre, quelcom que res no faria desaparèixer, ni el temps; quelcom que no era un senyal extern i material, quelcom ancorat dintre meu amb la persistència d’una ferida que res no tanca… Estava marcada per sempre, per sempre, per sempre!

Després em colpí un altre pensament encara més terrible. I si tenia un fill? Un fill! El meu gest s’aturà mentre m’eixugava i, instintivament, vaig mirar-me el ventre, com si ja es pogués conèixer! Un fill… No, no! No ho volia, per res del món no volia un fill d’ell, un fill d’aquella hora! Les llàgrimes, que semblaven exhaurides, tornaren a omplir-me els ulls, i allí, asseguda al caire de la banyera, sense ni adonar-me que el meu cos s’encarcarava de fred, sanglotava, protestava. No, no, que no sigui, que no sigui! No ho podria suportar… Vaig sentir uns trucs a la porta i la veu de la Júlia que em cridava: «Martina, ets aquí? Martina!». Però jo ni tenia veu per a contestar, no volia contestar. «Martina, Martina!», insistia ella, i seguia colpejant la porta. «Vés-te’n! Vull estar sola!», li vaig cridar a l’últim. «Martina!». ¿Què hi feia, allí, i per què em cridava, per què trucava a la porta amb aquella urgència? Què m’havia de dir, què m’havien de dir tots plegats! «Martina!». «Vés-te’n! ¿Que no en tens prou? Deixa’m, deixa’m d’una vegada!». A la fi es cansà d’insistir i se n’anà. I aquell pensament del fill possible encara era dintre meu, no el podia foragitar. Uns calfreds llargs em recorrien l’esquena i vaig aixecar-me per posar-me la bata, que havia caigut a terra. Després vaig reclinar el cap contra la paret, les temples em batien sorollosament. Devia estar malalta, potser tenia febre, potser havia agafat una pulmonia. Millor, millor si em moria! No em caldria pensar en res, preocupar-me de res, sofrir com sofria… No hi hauria aquell pensament que em foradava la testa… No hi hauria mai un fill.

No sé quanta estona vaig quedar-me així, ni sé totes les coses que vaig pensar. A la fi ja no devia pensar en res. Quan abandonava el bany per tornar a la meva cambra, el corredor era silenciós i solitari, tots s’havien retirat a les seves habitacions. El llum del dormitori encara era encès; tots dos llums, el del sostre i el de la tauleta de nit. El llit presentava un desordre indescriptible. M’hi vaig precipitar, sanglotant encara, però immediatament em vaig aixecar com si m’haguessin donat una bufetada. No, no en aquell llit! No hi dormiria mai més, no hi podria dormir mai més. No importava, perquè me n’aniria, de totes maneres me n’havia d’anar, ara. ¿Per què, per què no els havia deixats abans, per què havia estat tan pusil·lànime?… Per primera vegada en el transcurs d’aquella nit, ara vaig recordar-me de l’Adrià. Era tan immensa la meva tragèdia, que fins i tot d’ell m’havia oblidat. Adrià… L’havia perdut. Tant com el necessitava! Quan més el necessitava! Però jo no m’atreviria mai a presentar-me-li al davant, a acarar-me amb la seva mirada plena de retrets. Encara que em perdonés, encara que consentís a oblidar-ho… No, me n’aniria sense veure’l, sense dir-li adéu. Tindria aquesta darrera dignitat. Uns dits aguts m’oprimien el cor, perquè al meu davant ja no hi havia res, potser només aquest fill que rebutjava des d’ara. Ja no quedava res d’aquella realitat que donà acompliment als meus somnis de joveneta. Ho havia perdut tot. Mai més no passejaria al seu costat, arraulida entre els seus braços falaguers, mai més no ens besaríem i tampoc no hi hauria mai una casa nostra on cada migdia, cada vespre, l’esperaria impacient de retrobar-lo després de tota una jornada de treball; ja no hi hauria mai res, ni un sol objecte, que fos «nostre», i els anys passarien, i vindria la vellesa, i vindria la mort, i jo estaria sola, ell sempre seria lluny, i mai, mai més, no sentiria els seus llavis que em deien: T’estimo, Martina…

El seu retrat era sobre la tauleta de nit. M’hi vaig abraçar, enfellonida, com si volgués demanar-li una esperança. Però no n’hi havia. Després, lentament, el vaig treure del marc i, amb les mans tremoloses, vaig fer-lo bocins. No sé per què.

Les hores d’aquella nit! Ja ni recordo com vaig passar-les, asseguda en una butaca, embolcallada amb les flassades del llit, abaltint-me ara per a despertar-me tot seguit amb un sobresalt, perquè de cop imaginava que algú havia tornat a penetrar a la cambra, o eren els meus pensaments que no em donaven treva i tot d’una em treien de la meva precària inconsciència amb la seva crida urgent… L’alba no venia mai; més enllà de les finestres, cada vegada que em despertava, hi havia la mateixa foscor d’unes hores abans. La nit era llarga.

A l’últim, però, la meva lassitud triomfà del neguit i crec que vaig adormir-me de debò. Uns trucs a la meva porta em despertaren. Ara tot em feia mal, em sentia cruixida com si m’haguessin pegat. Però més em dolia el cor. Em feia físicament mal, me’l sentia amb aquesta presència obsessiva dels membres malalts que se separen del conjunt del cos per recordar-vos la seva existència. Els cops a la porta eren molt suaus i discrets, com si el qui picava no volgués cridar l’atenció dels altres estadants de la casa. Devia ser molt aviat, encara, perquè la llum que es filtrava pels vidres de la finestra era molt dèbil, opaca, llum d’hivern, d’aurora, trista com la mateixa nit, més trista encara.

De primer no vaig contestar. Per què? No tenia res a dir a ningú, no volia que ningú em digués res. Però aleshores la veu de l’Esteve va fer: «Sóc jo, Martina. No em deixes entrar?». Vaig anar a obrir-lo. L’Esteve era l’única persona la vista de la qual podria suportar. La seva primera observació, en entrar a la cambra, fou banal: «Ja és de dia, Martina», va dir, com si no ho veiés. Apagà el llum de la tauleta, que encara cremava, i obrí els finestrons ben oberts. Després vingué al meu costat, perquè jo havia tornat a la butaca, massa rendida per a quedar-me dreta. Ell no sabia què dir-me, i ara que l’havia deixat entrar, consumat aquell gest d’obrir els batents de la finestra, semblava sentir-se de més al meu dormitori. Tampoc ell no devia haver dormit gaire, ningú no devia haver dormit gaire, aquella nit, a casa; tenia els ulls molt enfonsats en les conques, subratllats per uns cercles lívids, i la cara pàl·lida i sense afaitar. Però ja anava vestit com per sortir al carrer. «Martina…», digué a la fi; s’escurà la gorja i amb molta suavitat em posà la mà sobre el braç. Instintivament, vaig recular butaca endins, com per defugir aquell contacte. Ell enretirà la mà, cada vegada més incòmode. Com que se sentia molt entendrit, em parlà amb certa brusquedat. «Suposo que ja deus haver comprès que després del que ha passat no et pots quedar ni un dia més en aquesta casa…». «Sí», vaig replicar, «¿Què penses fer, on penses anar-te’n?». Vaig arronsar les espatlles. «No ho sé, a qualsevol lloc. Me n’aniré aquest matí mateix. No els vull veure més, ni a ell ni a ella». «Ni a ella?», s’admirà. Vaig estar a punt de dir-li-ho tot, de contar-li que la Júlia era tan culpable com el seu marit, que era ella qui l’havia llançat al meu darrera, que sense ella mai no hauria passat res. Però vaig callar a temps. Ara m’havia abandonat tot desig de venjança, els menyspreava massa per a interessar-m’hi fins a l’extrem de pensar venjar-me. Només tenia ganes d’una cosa, de sortir d’allí, sense explicacions, sense paraules sobreres. «Jo també me n’aniré», va dir l’Esteve en veure que no li contestava. «Tu?», vaig fer. No sé si estava sorpresa o no, no sé si trobava lògica o no la seva decisió, però per primera vegada des de la nit anterior vaig sentir una mena de confort, de seguretat. No estava sola; després de tot, no estava tan sola com m’havia pensat, «¿Et sembla que després del que t’ha fet puc seguir menjant el pa d’en Conrad?», ja contestava ell. «Em menysprearia jo mateix. No penso mirar-li mai més la cara. Això que s’ha permès amb tu no té nom… Algun dia m’ho pagarà… El gran indecent!». Jo no tenia ganes de sentir paraules grosses ni conceptes amenaçadors; més m’hauria estimat que, tot allò, no ho hagués dit. Era sincer, però a les meves orelles sonava com una inútil fanfàrria. Ni ell ni ningú no faria res a en Conrad, tot continuaria com abans. «Si vols», va dir després, «ens en podem anar junts». «I on ens n’aniríem?». La proposició, per bé que no prevista, no em vingué pas del tot de nou. Ja que també ell volia abandonar aquella casa, i no era el més natural que ens n’anéssim junts? «Aquesta nit hi he pensat», contestà. «Per això he vingut tan d’hora, abans no es llevin els altres. Podríem buscar una pensió. Me’n puc ocupar avui mateix, en lloc d’anar a classe. Miraré els anuncis del diari…». «Però és que jo me’n vull anar aquest matí mateix, Esteve». «Ja ho he pensat», va dir. «Tu te’n vas sense dur-te’n res, dines en un restaurant, i jo, mentrestant…». «No, Esteve», vaig protestar, perquè no m’abellia pas gens la perspectiva d’haver de passar unes hores vagarejant pels carrers o asseguda en algun indret públic. «Però sí, dona! A l’hora de dinar ens podríem trobar». «Quan surti, serà per a no tornar més aquí, i si me’n vaig sense res…». «Pots deixar les maletes a punt i jo ja em faré càrrec de tot». «No, no m’agrada…».

«Què vols fer, doncs?». «¿I si no trobes la dispesa tan aviat com et penses?». «Si és per això, no et preocupis; en trobaré tantes com voldrem, més i tot». «No sé», vaig fer, dubitativa. Ell es molestà una mica. «¿Tan inútil em creus, que ni et semblo capaç de trobar una dispesa?». Però tot seguit es penedí del to viu en què havia parlat: «Perdona, Martina», va fer. «És que jo també estic una mica nerviós». «Més valdrà que me’n vagi en un hotel…». «I els diners, Martina? Ens costarà molts diners, un hotel. Fins i tot una dispesa… Probablement ens haurem de posar a treballar molt aviat». Ho digué en un to tan llastimós, que vaig oblidar-me una mica de mi. «Escolta, Esteve, per què no et quedes, tu? A tu…». «Primer demanaria caritat!», va fer sordament. «Però tu no has de pagar pas els plats trencats dels altres, tu no hi tens cap culpa». «I tu, Martina, és que n’hi tens alguna, tu? ¿Per què parles així?». «Jo… jo…». Un parell de llàgrimes em velaren els ulls, perquè em tornava a compadir, i ell les va veure i vingué immediatament al meu costat, sol·lícit. «Martina», féu; «què he dit, Martina?». Vaig mirar de tranquil·litzar-lo amb un gest de la testa. «No ploris més, Martina; et deus haver passat la nit plorant… Aquest porc!». Però, de llàgrimes, ja no me’n quedaven gaires, i ara no em va ser difícil de vèncer aquell entendriment. A fora, pel pis, començaven a sentir-se els sorolls de cada matí, la minyona es devia haver llevat i netejava la casa. «Què vols que fem, doncs, Martina?», em preguntà aleshores ell, tornant a la nostra interrompuda conversa. «Què decideixes?». «Me n’aniré en un hotel». «Bé…», acceptà ell, sense atrevir-se a protestar, i ens quedàrem una estona callats. «¿Però què et sembla si ho fem d’aquesta manera?», em proposà a la fi. «Vés-te’n en un hotel, de moment. Jo buscaré una dispesa per a tots dos i després et vindré a trobar. Tu t’enduus una maleta, amb les coses més necessàries. El restant ho recollírem després; ho recolliré jo, si vols». Jo sentia una gran desgana de seguir parlant, de fer projectes, de fer el que fos. «Està bé, Esteve», vaig accedir. «Veuràs com aquesta mateixa tarda ja ens podrem traslladar en una dispesa. A quin hotel et sembla d’anar, de moment?». Jo no hi havia pensat, no havia pensat en res. «No ho sé». De sobte em semblava que ni sabia el nom de cap hotel; els havia oblidats tots. Ell me’n va proposar un a la Ronda de la Universitat. «D’acord, Martina? ¿Te’n recordaràs?». «Sí». Ell, però, no devia fiar-se’n massa. «T’ho apuntaré», va dir. «Només et caldrà donar l’adreça al xofer. Agafes un taxi…». Em parlava com si fos una criatura. «A la tarda, quan hauré trobat la dispesa, et vindré a buscar. Entesos?». «Sí, Esteve». «Molt bé, doncs ara me’n vaig». Inicià novament aquell gest que havia fet al principi de la nostra conversa, la seva mà intentà de tocar-me el braç, però a temps es devia recordar que l’havia rebutjat i no acabà de decidir-se. «Fins després, Martina», va dir. Quan era prop de la porta vaig cridar-lo: «Esteve!». «Què, Martina?». «Gràcies, Esteve», vaig fer. No sé si devia comprendre per què les hi donava, però després d’una vacil·lació només va repetir: «Fins després, Martina», i sortí de la cambra.

Ara, tota sola, em calia pensar en les meves coses, en una sèrie de detalls materials: fer la maleta, deixar-ho tot disposat perquè, més endavant, l’Esteve ho pogués recollir sense dificultat. La conversa amb el meu germà m’havia fet molt de bé. No havíem dit gran cosa, res d’important, no hi havia hagut efusions, potser perquè jo les havia evitades; només havíem parlat de l’estrictament necessari, però era suficient. L’Esteve se’n venia amb mi! Gràcies a ell em semblava no sentir-me ja tan sola… No tan sola… Però i potser sabia res, jo, de la soledat, dels dies que m’esperaven, dels minuts que s’arrossegarien l’un darrera l’altre, sense diferenciar-se més que per l’ombra o la llum del cel, sense una il·lusió, sense una alegria, sense una presència estimada? Perquè l’Esteve només era l’Esteve, el meu germà. I és tan poca cosa, un germà! I un germà com l’Esteve… Avui havia estat cordial i gairebé efusiu, i continuaria mostrant-s’hi uns quants dies, unes quantes setmanes potser; però després, a mesura que els jorns s’endurien el record d’aquella nit, seria novament l’estrany que conviu al nostre costat, del qual ignorem els pensaments, les tristeses, els somnis; tornaria a tancar-se a la seva closca per a sortir-ne solament, ara i adés, amb quatre frases curtes, les indispensables per a contestar les meves preguntes, per a expressar un desig. I, encara que per dins fos bo, encara que per dins fos verament cordial, la seva tendresa seria una tendresa ineficaç, a la qual només podria acudir en els moments excepcionals. No servia per a la vida diària. I, encara que hagués servit, encara que ell hagués estat un ésser expansiu, encara que ho hagués estat jo, que tampoc no ho era, un germà és sempre només un amor instintiu, impersonal, un simple costum, per bé que cordial. L’Esteve seria algú al meu costat, amb altres interessos, amb altres afanys, amb altres esperances, perquè ell sí que en podia tenir; un ésser al qual poder dir: avui no em trobo bé, al qual no poder dir mai: «¿estàs bé, al meu costat?». Perquè ara, de sobte, m’adonava que una dona sempre està sola si no estima i és estimada, que una dona sempre està sola si no hi ha un braç prompte a enllaçar-la i sostenir-la, uns llavis promptes a besar-la; la possibilitat, si més no, d’aquesta estreta, d’aquest bes… I res d’això no seria per a mi. Ja no em podria sentir arrelada a l’existència, perquè les meves arrels s’alimentaven en l’amor, l’amor de l’Adrià. No hi pensis, no hi pensis, em repetia. Hi ha tantes dones que viuen soles, tantes dones a les quals sembla bastar l’amor dels pares, dels germans… Però jo no era com elles. Només tenia vint anys i havia conegut l’Adrià. Sense ell tot hauria estat més fàcil, més senzill, em deia. L’acte d’en Conrad era suficient per a disgustar-me per sempre, i del meu disgust, del meu odi, perquè hi havia odi en mi, podia poar la fortalesa que necessitava per a tota aquella vida de solitud que s’estenia al meu davant. La meva experiència havia estat massa horrible. Però hi havia l’Adrià, i ell era diferent, ell m’havia ensenyat que l’amor no era aquest acte repugnant, que l’amor era aquella tendresa profunda que ens eixampla el cor, aquell consentiment, aquell impuls de tot el nostre ésser envers la criatura de la pròpia elecció. L’Adrià m’havia ensenyat que entre un home i una dona tot pot ser bell si hi ha amor, si és l’amor allò que ens obliga… Ara, a pesar de la meva repugnància, sempre sabria que jo em podia haver trobat entre els braços d’un home i ser feliç. Cent vegades, dintre meu, havia consentit ja, cent vegades m’havia lliurat, esgarrifada del meu desig, deliciosament esgarrifada. M’havia lliurat… Aquest mot augmentava la meva tristesa i el meu desconsol, aquest sol mot em feia comprendre el que m’havia perdut per sempre.

Secretament, però, dintre meu s’obria pas una esperança que encara no ho era, un pensament que rebutjava, perquè ja sabia que allò era impossible. Hi pensava sense pensar-hi, d’una manera profunda, vegetal gairebé. Potser l’Adrià… I si, a despit de tot el que s’havia esdevingut, l’Adrià un dia venia a buscar-me per dir-me: ¿Per què te’n vas anar, Martina? ¿Que no saps que jo t’estimo sempre?… Si un dia venia per dir-me aquestes paraules, què faria jo? Perquè la resposta ara em semblava que depenia més de mi que no pas d’ell; era jo qui havia de veure si era capaç d’oblidar el malson d’aquella nit per acudir als seus braços amb una sensibilitat nova i una puresa intacta. Era tot tan recent, que jo encara no podia saber quina seria la resposta. Si en aquell moment hagués entrat al dormitori, honestament potser li hauria hagut de dir: No, vés-te’n. Però potser no hauria estat prou forta per a dir-li-ho, perquè ell era la meva única possibilitat d’oblit, era la meva única esperança… Hi havia, doncs, aquesta esperança: que ell podia venir. Però això encara em feia més desgraciada. Perquè també em semblava que era víctima d’un engany, o que ho podia ser, quan m’entossudia a pensar que un home que estima ho pot perdonar tot. Car, per bé que seduïda contra la meva voluntat, comprenia que havia de demanar perdó, que una dona sempre ha de demanar perdó. I, després, acceptar-lo. Però i el podria acceptar jo, si ell me’l concedia, el podria acceptar sense estar segura de mi mateixa, sense saber quant de temps em caldria per a estar-ho, sense saber tan sols si un dia ho estaria? En realitat, només hi havia un camí per a evitar l’engany; però, en pensar-hi, un gran neguit em prenia, una frisança, un malestar de tot el meu ésser. Perquè jo, per a ser verament honesta, només li hauria pogut dir: Esperem-nos, Adrià. Ara em sento massa ferida encara, deixem que passi el temps, i llavors, si encara sento que t’estimo, si tu encara sents que m’estimes… i em vols, bé, aleshores, abans de lligar-nos per sempre… aleshores vull que em prenguis, vull ser teva una vegada per estar totalment segura de mi, Adrià. Això és el que li hauria de dir, si ell venia. Però, seria prou gosada, i ell em comprendria?

Trucaven novament a la porta. Estava tan submergida en els meus pensaments mentre anava de la maleta a l’armari i de l’armari a la maleta, preparant l’equipatge que em volia endur, que ni havia sentit els passos, i ara em vaig sobresaltar. Els cops es repetiren. Només podia ser la meva germana. «Vés-te’n, Júlia», vaig cridar-li. «Et voldria parlar, Martina», contestà ella; i, en veure que no li’n feia cas, insistí: «No em sents, Martina?». «Vés-te’n!», vaig repetir. ¿Quantes vegades devia haver repetit aquell mot, que abans potser no havia dit mai? «Martina!», tornà ella, del passadís estant. Per acabar d’una vegada, la vaig obrir; tot d’una, em semblà que era inútil d’evitar-la. La deixaria parlar, ja que en tenia tantes ganes.

Encara no s’havia vestit ni pentinat. «Què vols?», vaig preguntar-li sense moure’m del llindar de la porta, però ella gairebé m’arrossegà cap a dins. «Hem de parlar», repetí. «Digues el que hagis de dir, i vés-te’n», vaig fer. Ella travessà la cambra i anà a asseure’s sobre el llit, al costat de la maleta oberta. «Ja veig que te’n vas», digué. «Precisament d’això et volia parlar». «Has fet tard, doncs. Us estalviaré la feina d’expulsar-me». «No t’ho prenguis així, Martina», digué, conciliadora; «nosaltres no t’expulsem». «Vosaltres, no», vaig rectificar. «Tu». «Com vulguis. Però, després del que ha passat, ja deus comprendre que és millor per a tots…». «No cal que m’ho repeteixis. Feia dies que me n’hauria hagut d’anar». Ella m’esguardà en silenci, i després tingué la gosadia de començar: «Feia temps que tu i en Conrad…». Vaig plantar-me-li al davant, però fou sense indignació, només amb amargor, que vaig dir-li: «¿Has vingut a insultar-me de nou, Júlia? ¿Encara no en tens prou amb tot el que m’has dit, amb tot el que m’has fet?». Però ella s’obstinava a fer veure que no m’entenia. «Ja sé que t’he dit coses… dures. Però m’has donat un disgust tan gros, Martina!». Vaig sentir que la sang em pujava al cap. «Hipòcrita!», li cridava. «Qui, si no tu…?». «Martina!», em va interrompre, «¿Qui, si no tu», vaig prosseguir, «m’ha llançat en braços del teu marit? ¿Per què no vols parlar clar? Ara no hi ha testimonis, Júlia, és inútil que dissimulis». «Però Martina!», protestà. «No diguis que no saps de què et parlo! ¿Que no ho veies, que en Conrad no em deixava assossegar? És clar que sí! ¿Qui era que l’empenyia, qui era?…». «No cridis, Martina, no hi ha cap necessitat de cridar», féu, temorega. «No temis, Júlia, ningú no ens pot sentir, la porta és ben tancada. Ningú no sabrà mai que has lliurat la teva pròpia germana…». «Però què et passa, Martina? ¿Per què aquestes insinuacions?». «Prou que ho saps», vaig replicar. «Però més val que te’n vagis, és inútil parlar-ne». «Ja que has començat, vull que t’expliquis», s’entossudí ella. «Que potser m’hauré d’excusar jo? De què? ¿D’haver-te trobat al llit amb en Conrad com una… sí, com una bagassa que ets?». «Això!», vaig fer, «insulta’m, insulta’m encara. No en tens prou?… Però no… Aprofita’t, mentre sóc aquí!… Ah, Júlia, no t’ho podré perdonar mai…». Ara fou ella qui es posà a cridar: «Que no tens sentits? Mira aquesta mosqueta morta que sembla no haver trencat mai cap plat! I encara s’atreveix a dir-me hipòcrita!…». ¿És possible, em preguntava, és possible mentir fins en aquest extrem, simular una indignació que hom no sent? ¿Però com estaven fets, els altres, com estava feta, la Júlia, que, en lloc de morir-se de vergonya i callar, encara tenia el valor de cridar, de trepitjar-me? I continuava: «Si tan impacient estaves, ¿per què no acudies a l’Adrià? O és que no en tens prou, amb ell?». «Calla, Júlia, calla, et dic! Què vols més? ¿No m’ho has pres ja tot?…». Els llavis em tremolaven, commoguts per un sanglot que no acabava de trencar. Em vaig deixar caure en una butaca, i les llàgrimes, llàgrimes encara!, em relliscaren silenciosament per les galtes. La Júlia s’aixecà de sobre el llit, com per anar-se’n, però a la fi es tornà a asseure. Em deixà plorar una bona estona, i quan parlà de nou s’hauria dit que entre nosaltres no havia passat res. La seva veu era neutra quan em preguntà: «I, a l’Adrià, què penses dir-li?». «Res», vaig fer sense moure’m. «No tinc la intenció de veure’l». Ella reflexionà: «Potser és el més prudent. No et creuria». Esperà; però, en veure que jo continuava callada, prosseguí: «Voldrà saber què ha passat. Què et sembla que li digui?…». Vaig alçar el cap. «Per què m’ho preguntes? ¿Que potser no ho saps, què li diràs? La veritat, la teva veritat!». Les llàgrimes encara em rajaven per les galtes i m’omplien la boca amb el seu gust salobre, però ni se m’acudí d’eixugar-me-les. «Digues-li que he perseguit el teu marit, que sóc una perduda, tot això que m’has dit, tot això que fas veure que creus…», a la fi aquell san-glot que em nuava la gola em féu callar. La Júlia, amb la veu que emprem per tal de fer entrar en raó una criatura, explicava: «Ja saps que no li diré res de tot això. Trobaré una excusa». Em vaig mocar. «Quina excusa?». «No ho sé, ara, però una cosa o altra se’m deurà acudir». Em vaig aixecar de la butaca, eixugant-me encara les llàgrimes. «Per què no li dius la veritat, l’única veritat?». Però feia com qui no m’entenia: «M’interessa fer-te quedar bé. Més bé que no et mereixes!». «Però si jo no vull quedar bé! Jo només voldria la veritat, Júlia!». «Ets pesada, tanmateix!», s’impacientà. «La veritat, la veritat! Digues, i que potser no t’he trobat en braços del meu marit?». No la trauria d’allí. «Deixa-ho córrer», vaig fer. «És igual».

Em vaig apropar a la maleta per tal de tancar-la i després vaig recomençar a moure’m per la cambra, com si ella no hi fos. Que no ens ho havíem dit ja tot? Però la Júlia no semblava pas disposada a anar-se’n tan aviat, i a la fi em preguntà: «I on te’n vas, Martina?». «No crec que t’interessi gaire». «Doncs t’equivoques. Encara sóc la teva germana…». «No ho repeteixis, això!», vaig cridar, exasperada. «Però ho sóc», insistí ella, «vulguis o no. I no et puc pas abandonar com un gos que hom llença enmig del carrer…». Li donava l’esquena, però em vaig girar d’una revolada. «¿I què és el que heu fet, sinó tractar-me com un gos, com una gossa?». «No diguis ximpleries, Martina», em reptà mentre venia al meu encontre. «¿Que potser no ho sóc, digues, que potser no sóc una gossa, per vosaltres?», vaig continuar jo. «Una gossa, una gossa…». «Martina!». «Una gossa!», vaig repetir encara, rient, i jo mateixa em vaig espantar d’aquella rialla que tant s’assemblava a un sanglot. «Pel que més vulguis, Martina…». Vaig endevinar la seva acció gairebé abans que la iniciés. «No em toquis!», vaig cridar, i saltava enrera. «No vull que em toqui ningú, ningú!». «Però Martina…». «Ningú no m’ha de tocar, ho sents? I tu menys que ningú». Deixà caure el braç al seu costat. «No et trobes en el teu estat normal», féu. «És clar que no», vaig tornar a riure d’aquella manera estrident. «Però no vull que em toqueu, encara que sigui una gossa…». «Assossega’t, Martina», i de nou allargava la mà. O potser només m’ho semblava. «No t’acostis, que sóc una gossa… Ho pots dir a tothom, sents? I a l’Adrià, sobretot a l’Adrià…». «Calma’t, Martina, calma’t, t’ho demano». «A una gossa, no se li demana res». Anava retrocedint i em vaig quedar contra la paret, esguardant-la. «Vés-te’n!», vaig manar-li. «Quan estiguis més tranquil-la…», féu. «Ho estic més que tu. Que potser no ho veus? I vull estar sola, ho comprens? Sola!». Continuà sense moure’s i em mirava com si fos un animalet curiós i desconegut, o com si m’hagués tornat boja. «Vés-te’n, t’he dit. Em vull vestir, me’n vull anar, sents?». A la fi la vaig poder treure. Al seu darrera vaig tancar amb pany i clau i durant un llarg moment vaig quedar-me recolzada contra la porta, massa dèbil per a fer un sol pas.

Quan, una mica recobrada, vaig sortir per anar al bany, la Júlia encara era allí, al passadís. Vaig passar-li pel clavant sense dir-li res. Moments més tard, en tornar a la cambra, perquè només havia anat a rentar-me els ulls i la cara desfets per les llàgrimes, la vaig sorprendre que fugia. És estrany, però el seu espionatge no em va pas indignar, potser perquè sabia que era sense objecte. «Què busques, Júlia?», vaig preguntar-li, però ella no em contestà. Sortí del dormitori i jo em vaig tornar a tancar, disposada aquesta vegada a no obrir ningú, disposada a no pronunciar una paraula més fins al moment d’anar-me’n.

Vaig recollir tots els meus vestits, pocs, les sabates, la roba interior que no em cabia a la maleta, mitja dotzena de llibres, totes les meves pobres possessions personals, i vaig tancar-les dins de l’armari. La clau, me l’enduria. Després vaig recollir els quatre trossos del retrat de l’Adrià, tirats darrera la butaca. Ara em sabia greu d’haver-lo esquinçat, perquè no en tenia cap més. Vaig reconstruir-lo sobre la tauleta de nit, sense enganxar-lo, perquè no disposava de goma, i el contemplava llargament, ara sense plorar. Què diria, què pensaria de mi? Què li contaria, la Júlia? No em feia pas il·lusions, ella no em defensaria, deixaria que cregués el pitjor. ¿No valdria més, doncs, tot ben pensat, que anés a veure’l jo mateixa? Però si el veia hauria de començar a contar-li les coses des del principi, i això m’anguniejava. ¿Com donar-li entenent que el meu obstinat silenci era honest, si ara gairebé ni a mi no m’ho semblava? Li hauria de donar tantes i tantes explicacions! I no m’hi veia amb cor, perquè ell, si més no al principi, em miraria amb recel, amb desconfiança… No ho podria sofrir! D’altra banda, si anava a veure’l, i no es pensaria que ho feia per tal de retenir-lo fos com fos? ¿I no era això el que em proposava, en el fons? Però, al mateix temps, ¿com m’ho podia proposar si dintre meu, com un fibló insidiós, encara furgava aquell temor: i si tens un fill? No, era impossible! Però deixar-lo així, deixar-lo sense una paraula…

Li podia escriure, se’m va acudir llavors. Però i no seria encara més difícil de fixar sobre el paper tots els esdeveniments d’aquelles setmanes darreres? I, si li escrivia, faltaria a la meva lletra també tot això que dóna valor a les paraules, les entonacions de la veu, els petits gestos que l’acompanyen, l’expressió dels ulls, tot això que és tan important o més que els mateixos mots. ¿Què fer? Veure’l, era encara la resposta, veure’l ni que fos una sola vegada, una vegada més. Però i després, si no em creia, ¿m’hauria de quedar ja tota la vida amb el seu esguard incrèdul, amb les seves paraules, fredes i distants, per tot record? Encara ahir ens havíem separat com sempre, m’havia retingut llargament la mà abans de besar-me… I jo no em podia exposar a perdre, a destruir aquell darrer bes! El necessitaria, si això era tot el que m’havia de quedar de la nostra amor.

Però un pont entre nosaltres, continuava, quelcom que li faci comprendre, que li faci sospitar que potser no tot és com la Júlia li ho voldrà fer veure, quelcom que pugui suscitar en ell un impuls cap a mi… Perquè, si ell torna, serà per perdonar-me, i aleshores, aleshores ja tot dependrà de mi! Vaig tornar a obrir la maleta, on havia desat el paquet de targetes, i en vaig treure una. No em va caldre pensar què hi escriuria; els mots van acudir tan naturalment sota la meva ploma, que per força havien de ser els més adients, els més sincers. «Perdona, estimat, perdona’m!», vaig escriure.

Més serena, ara que a la fi havia arribat a prendre un determini, vaig acabar de vestir-me. El meu rostre, davant el mirall, em féu pietat. No sols reflectia els plors vessats, la nit sense dormir; hi havia quelcom de més inconcret, alguna cosa que potser només jo podia veure. Vaig entendrir-me, i poc m’hauria costat de plorar de nou. Pobra Martina, què han fet de tu?, semblaven preguntar-me aquells ulls enfonsats, somorts, que em sotjaven des del fons del mirall. Una altra Martina… em vaig sorprendre pensant. Tot el matí que havia tingut aquella sensació, però ara era més forta, perquè fins i tot les meves faccions semblaven haver canviat. M’ho veurien, m’ho veurien! Tothom, fins els desconeguts, veuria que no era la mateixa noia, tots veurien en el meu rostre alguna cosa que els autoritzaria a pensar en mi… com no volia que ningú hi pensés! Sense saber el que em feia, espantada, vaig maquillar-me violentament, com per esborrar de la meva cara no sols la devastació dels plors i de l’insomni, sinó allò altre, allò que jo hi descobria i que volia conservar amagat. Aquella mateixa tarda, en venir a buscar-me, l’Esteve em diria: «¿Per què t’has pintat d’aquesta manera, Martina? Saps el que sembles?», jo correria a la meva habitació per tal de treure’m polvors i colorets i descobrir de nou aquesta cara patètica d’ara, i li donaria la raó.

Quan vaig sortir del dormitori, la Júlia ja m’esperava. Semblava que, malgrat tot, hauria d’haver-se sentit una mica entendrida ara que me n’anava de debò, ara que em veia amb la maleta, expulsada d’aquella casa per la seva follia. Però no: em mirava amb els ulls indiferents de sempre, amb aquells ulls seus que sabien fer-se tan inexpressius quan volia. I era la meva germana… Una desconeguda. ¿De què ens havia servit viure tants anys plegades, de què dur la mateixa sang? Però jo em refusava a pensar, no volia pensar, només tenia pressa a anar-me’n. Li vaig lliurar la targeta, però vaig haver de fer un esforç per a obligar-me a dir-li: «Voldria que la donessis a l’Adrià», perquè ara, inesperadament, demanar-li aquell favor em semblava una nova humiliació. Però ella ja havia vist la targeta, ja havia allargat la mà, i, més difícil que humiliar-me, era desfer aquell gest. Ella devia comprendre quelcom del que em passava; potser les meves paraules li van semblar vacil·lants, o desproporcionadament tenses, perquè em contestà: «La hi donaré, però no cal que m’ho demanis d’aquesta manera. L’ofesa, no ho oblidis, sóc jo». Era possible?, vaig demanar-me un cop més. «Si vols», vaig fer llavors, «et puc demanar perdó. Ja ho vaig fer anit; però, si vols, també hi tornaré». Es va mossegar la llengua, perquè ara es devia adonar que els seus mots havien estat desplaçats, que ens acomiadàvem per sempre. «No en parlem més, Martina».

Quan vaig abandonar el living amb la maleta a la mà, em seguí al corredor. «I no em vols dir on vas?», em preguntà en arribar al vestíbul. «Ja t’he dit que no ho sé», i despenjava la gavardina. Ella va fer un moviment d’impaciència. «I et penses que m’ho crec?». «Creu el que vulguis», vaig contestar. A pesar de la meva resposta, se m’atansà i anava per agafar-me la gavardina. «Gràcies», vaig fer, però no vaig permetre que m’ajudés. «Que surtis de casa sense que sàpiga on vas…», insistí encara. «No em quedaré al carrer, si això t’inquieta», vaig dir, lleugerament sarcàstica, perquè aquell interès, aquella sol·licitud d’última hora, em molestaven. No podia ser sincera. I encara que ho hagués estat! «No m’agrada, Martina», digué. «Em fas por». «Com pots veure», vaig explicar-li sense contestar les seves darreres paraules, «només m’enduc aquesta maleta. Quan hauré trobat un lloc on quedar-me, ja faré recollir el restant». «No et preocupis, t’ho enviarem», féu ella. Ja tenia un peu al replà quan va preguntar-me: «I a l’Esteve, què li dic? S’estranyarà que te n’hagis anat així». Em vaig tombar. «¿Et sembla que li pot estranyar?». «Bé… volia dir sense dir-li adéu». «Ja ens hem vist aquest matí», vaig fer, però no em semblà necessari d’explicar que també ell se n’anava. «Si és així…», murmurà. Mentre travessava el replà i em dirigia a l’escala, ella continuava al costat de la porta oberta del pis, com si li requés quelcom. I potser sí que, ben mirat, li era penós de veure’m marxar, potser sí que la impressionava aquella separació silenciosa, indiferent, i la meva aparent falta d’emoció. Ja era als primers graons quan em cridà: «Adéu, Martina…», i, després d’un petit i dubtós silenci, afegí: «Bona sort». Jo, que anava a girar-me per dir-li també adéu, vaig acotar una mica més el cap, com si no l’hagués sentida.