Prefaci

El meu nom és esmentat tres o quatre vegades en les pàgines que segueixen. Perquè jo sóc aquell Joan Grau que l’Adrià Serradell va conèixer ara deu fer uns tretze anys. Les nostres relacions, com es desprèn de la seva mateixa narració, foren ben epidèrmiques. Com a simples coneguts, potser perquè mai no vam tenir ocasió d’intimar, vam conviure unes setmanes en aquelles trinxeres del Sud que ell evoca no sense realisme. En el transcurs dels deu primers anys que seguiren la guerra, ens vam trobar potser mitja dotzena de vegades pels carrers de Barcelona, i sempre ens limitàrem a bescanviar unes paraules de pura superfície.

La nostra amistat no començà fins a París, on l’endemà de la meva arribada vam coincidir tots dos en una estació de metro, Sèvres-Babylone, on gairebé m’havia perdut. Mai no va contar-me gran cosa de les seves activitats, però només calia veure’l per a adonar-se que no eren pas massa brillants. Vivia a Saint-Germain-des-Prés, en una esquifida mansarda que aviat vaig sovintejar. Un vespre, en separar-nos, em confià el seu manuscrit. Abans ja m’havia parlat repetidament de la Martina i de la Júlia. A mi, aquella història no em semblà pas massa interessant i gairebé em va commoure que s’hagués pres la molèstia de fixar-la per escrit. Amb tot, per tal de no desairar-lo, em vaig prestar a llegir el seu text i a donar-li la meva opinió.

Em costà, però, de decidir-m’hi. La seva aplicada lletra d’escrivent, tan impersonal, em molestava una mica.

D’altra banda, n’esperava tan poca cosa! Després, vaig veure que anava equivocat. Aquella petita història, un cop escrita guanyava molt. Li ho vaig dir així mateix i ell se’n mostrà tan satisfet que, a l’últim, acabà per preguntar-me si em semblava que se’n podia fer «alguna cosa». Jo en dubtava, perquè la narració, per bé que no negligible, resultava massa fragmentària i tampoc no tenia l’extensió suficient per a fer-la passar com una novel·la. Però ara em semblà tan delerós de veure-la publicada, i era potser per això sol que me l’havia confiada, que no vaig tenir el valor de desenganyar-lo. A prec seu, doncs, vaig quedar-me el manuscrit, amb la vaga promesa que miraria d’interessar-hi algun editor de casa nostra.

De retorn a Barcelona, a principis del cinquanta-u, vaig trobar la narració del meu amic al fons d’una maleta i la vaig tornar a llegir. Se’m va acudir que aquelles pàgines guanyarien molt, de fet només valdrien alguna cosa en aquestes condicions, si anaven acompanyades de les versions dels altres protagonistes del drama. Perquè la narració del meu amic insinuava certs fets que valia la pena de posar en clar. Ara, tot un costat de la qüestió restava obscur. Hi havia coses que ell podia pressentir, endevinar, però que en realitat desconeixia. La Martina, en canvi, i la mateixa Júlia, podrien explicar allò que realment s’havia esdevingut. Àdhuc en Conrad devia tenir coses saboroses per a dir, si les volia explicar. La idea em plaïa i vaig escriure a tots tres, acompanyant cada lletra amb una còpia del manuscrit del meu amic.

Només la Júlia em va contestar, acceptant. El seu marit i la Martina, en vista de llur silenci, vaig acabar per visitar-los personalment. En Conrad es mostrà hostil des del primer moment, àdhuc groller, i refusà de pla discutir amb un desconegut un afer que només interessava la família. Estava en el seu dret, i em vaig retirar. La Martina, en canvi, em va rebre molt amablement i, en saber que feia poc que l’havia vist, em féu una infinitat de preguntes sobre el seu antic promès. El seu refús, però, no fou pas menys decidit que el d’en Conrad.

Tres setmanes després, la Júlia em lliurava la seva visió dels fets. Com havia suposat, la seva narració aclaria moltes obscuritats del manuscrit de l’Adrià. D’altra banda, em presentava, confusament, una Martina que em costava d’imaginar, potser perquè la noia, tot i la seva negativa, m’havia resultat simpàtica. El més sospitós de tot, però, era un seguit de frases que, em semblava, traïen la narradora. No podia dir ben bé què, però quelcom sonava fals. Ara més que mai, vaig dir-me, cal aconseguir la versió de la Martina. Tenia entre les mans l’argument que podia decidir-la: l’original de la seva germana. Si allò que la Júlia contava no era la veritat, o tota la veritat, la Martina sentiria la necessitat de defensar-se. I ho vaig encertar.

Al cap de vint-i-quatre hores d’haver-li enviat una còpia del manuscrit de la seva germana, em telefonà per dir-me que acceptava. L’endemà em vingué a veure l’Esteve, el germà que vivia amb ella. La Martina li havia deixat llegir les pàgines de la Júlia, i ara, dubtant que la noia fos capaç de defensar-se tota sola, creia que la seva fraternal obligació era d’aportar el seu gra d’arena a l’aclariment dels fets. Com es pot comprendre, vaig dir-li que el seu manuscrit seria el benvingut. Una peça novel·la per a un dossier que prometia d’ésser abundant.

Les seixanta pàgines que l’Esteve m’envià uns quants dies més tard, però, resultaren inutilitzables. Literàriament, eren molt superiors a les de l’Adrià o de la Júlia, però no solament no donaven cap clarícia sobre l’afer, sinó que constituïen una violenta requisitòria contra en Conrad. I jo volia fets, només fets, no pas arguments. El manuscrit de la Martina, que va fer-se gruar molt, era, en canvi, d’un gran interès. Com esperava, arrodonia la història iniciada per l’Adrià, en donava una versió que, substancialment, contradeia la de la Júlia de cap a cap, i semblava molt més sincera. Fos com fos, ara la documentació era completa i ja només calia publicar-la. Si valia la pena, el lector ho dirà.

Ara, unes breus observacions sobre els textos que segueixen. No m’he cregut autoritzat a modificar gens ni mica l’estil de les tres persones que escriuen, perquè això hauria estat trair-les. Les virtuts i els defectes, doncs, són d’ells i no meus. M’he pres, però, la llibertat d’alleugerir certs fragments, notablement pel que fa al manuscrit de la Martina, del qual he suprimit, en total, unes trenta pàgines, moltes d’elles reiteracions innecessàries; les altres, diàlegs massa profusos que no afegien res a la comprensió del seu drama i, en canvi, podien resultar enutjosos. Les supressions, així com les petites modificacions de llenguatge aportades al manuscrit de la Júlia, són d’una naturalesa ben diferent. La noia és una exhibicionista —perdoneu, Júlia, però no m’ho puc callar!— i sovint es complau en la descripció, sempre pujada de to, d’escenes amoroses, el detall concret de les quals és fàcilment imaginable; així i tot, ha quedat suficient, en alguns casos sacrificant una mica l’expressivitat del seu lèxic, perquè el lector vegi amb qui se les heu. De l’Adrià, en canvi, l’original és publicat íntegre.

És inútil d’afegir —ho afegeixo, però— que una elemental discreció m’ha obligat a canviar els noms i cognoms dels protagonistes i dels personatges accessoris; tots els emprats són ficticis.