Pròleg de Rafael Tasis

Manuel de Pedrolo, 46 anys, nascut a l’Aranyó, escriptor català, amb 72 obres escrites (dades de fa uns mesos, probablement ara ja n’hi ha unes quantes més^[1]), entre novel·les, reculls de contest teatre i poesia, de les quals en té 20 de publicades (i, si hi afegim aquesta Cendra per Martina, són 21). Ha guanyat tots els premis catalans de prosa narrativa, alguns de poesia i d’assaig i de teatre (és considerat, a Europa, com el representant ibèric més destacat del «teatre de l’absurd»). Aquesta novel·la que ara publica la mateixa col·lecció que, entre 1928 i 1939, publicà les obres més significatives de la novel·lística catalana i estrangera, una col·lecció que reprèn el seu contacte amb el públic català donant les obres més destacades de la narrativa mundial moderna —algunes traduïdes precisament per Manuel de Pedrolo— és, exactament, la quarta novel·la gran que va escriure el seu autor, quan es llançava a aquell destí orgullosament heroic de gran escriptor català desconegut del seu públic. És datada de 1952. Vol dir que ja té anys i fou presentada a un dels primers Joanot Martorell i que, tot i haver-hi estat valorada com a ben interessant, no hi fou premiada. El tema, sembla, feia una certa por. I la persistència, de certes barreres inevitables ha demostrat, durant aquests anys, que la por era fundada. Salvades, ensems, les que li oposava la pudibundesa de certs editors i la dels organismes encarregats de vetllar per la nostra salut espiritual, avui Cendra per Martina pot arribar al públic al qual anava destinada —un públic, però, que ha viscut tretze anys més, és a dir, que potser ha trobat, si no en la novel·lística catalana, en l’estrangera que li ha estat donat de conèixer, noves tècniques narratives, noves preocupacions temàtiques, noves intencions artístiques. Són novetats que han estat perfectament reflectides, assimilades i superades en l’obra novel·lística posterior de Manuel de Pedrolo (confiem que, com per a aquesta novel·la, desapareixeran les barreres que n’han impedit fins ara la presentació pública). Ho dic perquè seria massa còmode i, de passada, totalment injust, de judicar «l’actualitat» de Cendra per Martina a través de les novetats literàries: la darrera moda de París o de Nova York, l’escola du regard o la dels beatniks, els experiments dels angry young men, que ja no són tan joves com això, o els dels neorealistes-socials madrilenys. Si un dia, repeteixo, l’obra de Manuel de Pedrolo —la seva producció encara inèdita— pot ésser publicada, podrem comprovar la perfecta vigència dels seus tenies i dels seus procediments narratius. Si hem pogut apreciar el monòleg interior d’Estrictament personal i l’esguard cap endarrera, per etapes successives i episodis banals i ensems reveladors, de la vida lamentable del protagonista de Balanç fins a la matinada —per esmentar només les dues novel·les guanyadores, respectivament, del Joanot Martorell i del Sant Jordi—, conèixer la sèrie impressionant de La Terra Prohibida o el cicle continuat de Temps Obert, del qual ja hi ha escrites, em penso, cinc novel·les, donarà plenament la raó a la meva profecia —no, a la meva afirmació, sense cap precaució oratòria— de 1954: Manuel de Pedrolo és el novel·lista català més considerable d’aquest segle.

Habent sua fata libelli. Sempre he cregut que, de cara a una popularitat més vasta, de cara a un crèdit de confiança obert per part del públic català actual, Cendra per Martina era el llibre que hauria hagut d’obrir la sèrie dels publicats per Manuel de Pedrolo. El destí d’aquesta novel·la era, n’estic segur, el de demostrar, amb la seva aparent simplicitat de tenia, amb la tècnica real, però amagada com ho estan els ossos i els nervis sota la carn d’una anatomia perfecta, que Manuel de Pedrolo era un novel·lista de raça —però ensems un novel·lista penetrant, entenedor, capaç d’interessar i d’emocionar tots els públics, fins i tot el femení, que és avui el qui fa la glòria, almenys la fortuna, de tots els novel·listes.

Això era evident, per a mi, en 1954. I penso que encara avui el fat de Cendra per Martina és el de guanyar per al seu autor un vast públic català. Perquè aquesta novel·la és una història d’amor. Una dolorosa, crua, dramàtica i ensems entendridora història d’amor. El personatge de Martina, amb la seva puresa innata, sollada però no destruïda, és un dels més commovedors de la novel·la catalana. Ell sol posa la novel·la al costat —salvant totes les distàncies d’estils, de modes i àdhuc de qualitats literàries— de La Papallona, d’Edmon, de Laura a la ciutat dels sants, de Fanny, per a esmentar només unes quantes d’aquestes novel·les que han degut, a casa nostra, llur popularitat a la presència d’un personatge femení o al patetisme d’una història d’amor. Adrià Serradell, Júlia o Martina, amb el personatge més d’un sol intent que és Conrad, componen, podem dir, ells sols, la trama d’aquesta història d’amor, d’un amor que sembla perfecte i que és totalment desfet per la brutalitat del món extern.

La vella dita de Saint-Réal, grata a Stendhal, del mirall que es passeja pel camí, es converteix, en Cendra per Martina, en la imatge d’un mirall de tres cossos —tres angles diferents des d’on mirar una mateixa realitat, un mateix camí, uns mateixos fets. Cada un dels tres protagonistes d’aquesta història d’amor ens dóna la seva visió d’una mateixa veritat objectiva. Cada un, Adrià, Júlia i finalment Martina, ens diu com va desenvolupar-se la trama d’aquell patètic episodi que separava els amants. Un episodi punyent, però no pas dramàtic en el sentit que ens hem acostumat a considerar com a autèntic, és a dir, amb vessament de sang, amb el suprem desenllaç de la mort. (I això devia ésser el que feia dir, entre tot d’elogis explícits i implícits, a un dels jurats del llunyà Joanot Martorell que desdenyava Cendra per Martina, que era una obra amb «final melodramàtic»). Si expliquem l’argument d’una manera nua, esquemàtica, pot semblar, qui sap, un punt melodramàtic (no ho és, però, igualment, la trama de les més il·lustres tragèdies, dels drames més punyents?). De fet, la gràcia de la novel·la radica, més que en la narració d’uns fets, en la presentació dels diferents punts de vista de cada un dels tres protagonistes, en llur descripció dels altres dos, en la defensa —sincera, sense cap mala fe ni cap rancúnia, és cert— de la pròpia posició, en l’evocació precisa d’uns records significatius per als uns, deformats o oblidats per als altres… En realitat, la tragèdia veritable dels tres protagonistes és l’insuperable aïllament en què es debat cada ésser humà: l’aïllament vital d’Adrià Serradell, incapaç de fondre’s en la flama sensual de Júlia, incapaç d’endevinar les demandes de socors de la tendra Martina. I Júlia, la més egoista dels tres personatges —potser també la que sent més físicament, més furiosament, més autènticament i tot, les seves passions—, es pensa guanyar la partida, quan en realitat destrueix tota possibilitat per a tots tres: cap d’ells no podrà ésser feliç, ni ella.

En un prefaci, escrit suposadament per un Joan Grau, transparent màscara del novel·lista, aquest ja fa una certa crítica de les tres narracions. La més atractiva, ben segur, perquè revela una personalitat més forta, desempallegada d’escrúpols, aferrada a la seva voluntat d’amor, és la de Júlia (de vegades penseu en la demoníaca Marquesa de Merteuil, de Les liaisons dangereuses. La de Martina, deliciosa en els capítols que descriuen els inicis del seu amor amb Adrià, queda més apagada, menys justificada en les seves reaccions quan es produeix el drama. Li manca lucidesa, energia, voluntat per a defensar el seu amor i la seva felicitat. L’home, per la seva banda, ha passat per la prova de la guerra —els capítols que descriuen les seves experiències bèl·liques tenen una gran força descriptiva, i fan pensar en uns fragments autobiogràfics de l’autor, que també va passar les mateixes experiències i ens n’ha deixat altres evocacions en altres novel·les encara inèdites— i té la típica incomprensió masculina de la psicologia de les dones. En la seva actitud enterca hi ha, en realitat, una part de desorientació. Hi ha també —la seva reacció, la clàssica fugida a París, un París d’un matís «existencialista», per a entendre’ns, típic dels anys 45-55, ho confirma prou— un cert desig inconscient de veure confirmat per la realitat de cada dia, per la negació de l’amor i de la felicitat, aquell convenciment desolat que adquireix en ple camp de batalla: el fet que la vida és només una il·lusió, que l’única cosa real, fet i fet, és la mort.

«Viure llargament —pensa, decideix quan es troba en la lluita— ja no em semblava una victòria; no em semblava ni desitjable. Si vivia, si sortia amb vida d’aquella aventura, podria besar unes quantes noies més, treballar durant uns quants anys, ocupar un espai als carrers de la ciutat amb la meva presència anònima, entrar en contacte amb algunes dotzenes de persones, provocar la felicitat o la dissort d’alguns éssers que encara no coneixia, que no coneixeria mai si em quedava allí. Però sempre vindria un dia final, un dia en què tot això deixaria d’existir. Doncs: no existia ara. Tots aquells companys caiguts no havien mort sols. Moria amb ells, moria amb tots i cadascun d’aquells anhels de vida que restaven allí ja per sempre. M’hi identificava. Al cap d’uns quants anys, també de mi dirien: s’ha mort. Era l’única cosa que, a la llarga, es podia dir d’un invent: és mort».

La citació és una mica llarga, però m’ha semblat interessant de reportar-la perquè revela una posició extrema, capaç d’explicar reaccions i inaccions del protagonista. Potser podríem extreure’n —jo mateix m’hi he arriscat, quan només podia jutjar damunt de quatre novel·les de Manuel de Pedrolo, però ara caldria comptar amb tota la seva obra, i el resultat probablement seria molt diferent— un concepte de la vida, una posició filosòfica del novel·lista davant el món i la realitat. Em sembla que la gràcia de Cendra per Martina és, però, que la novel·la no ens imposa cap conclusió, cap partit pres, que el món, els homes, l’amor mateix no ens hi és presentat, deliberadament, com una cosa sòrdida, lamentable, condemnada a priori per la seva maldat, sinó tal com és, tal com són, tal com els veiem cada dia, uns i altres, sotmesos a unes febleses i a unes ambicions, a uns prejudicis i a unes passions. De fet, m’arriscaria a dir que, per llur puresa, Martina, Adrià —àdhuc la mateixa Júlia, d’una contenció exemplar dintre el seu temperament— són prototipus ideals, personatges romàntics.

Cendra per Martina és una novel·la amarga, però d’una moralitat irreprotxable. (I això fa més inexplicable la durada d’aquelles barreres que n’han impedit la publicació tants anys). D’altra banda, els capítols de guerra, al front com a la rereguarda, els apunts sumaris, però justos, de la postguerra immediata, l’observació de la psicologia juvenil en els anys que seguien el daltabaix, tot plegat compon un fons molt adequat a la narració.

Habent sua fata libelli… Permeteu-me que insisteixi en la llatinada. Sí, els llibres també tenen llur destí. El de Cendra per Martina serà, n’estic segur, el de fer adonar un vast públic, fins ara un xic distret, que, en Manuel de Pedrolo, hi ha un dels grans escriptors de les lletres catalanes de tots els temps.

RAFAEL TASIS i MARCA

Barcelona, agost de 1965