1. Adrià

Jo me n’anava quan plegaven els obrers, i en Ponç es quedava fins a dos quarts de nou, però aquella era una tarda de dijous, dia que ell dedicava al festeig, i per això, com de costum, vaig esperar-lo per tal de sortir plegats.

Havia fet un dia rúfol; des de mig matí que els núvols s’espesseïen sobre la ciutat, i un parell de vegades, durant la tarda, havien caigut unes gotes precursores. L’arribada de la nit no havia pas millorat les coses, i ara, mentre davallàvem per l’Eixampla, empesos per un ventijol gelat que bufava de la banda del Tibidabo, començà a caure una tercera gotellada. Al principi semblava inofensiva i no em férem massa cas, però a poc a poc guanyà en intensitat, fins a transformar-se en un veritable xàfec. Ens aturàrem sota la marquesina d’un d’aquests bars vagament elegants que durant els darrers temps han anat sorgint com bolets pels quatre àmbits de la ciutat, i en Ponç em proposà d’entrar-hi a beure una copa.

Al taulell hi havia poques persones, i les taules eren gairebé totes buides; encara era aviat. Ens vam beure un parell de conyacs, fumàrem unes cigarretes, però al cap de mitja hora, com que el xàfec persistia, ara convertit en una d’aquestes pluges seguides i espesses que semblen no voler-se acabar mai, en Ponç començà a posar-se nerviós i a consultar el rellotge cada dos minuts. A tres quarts de vuit, quan el local començava a omplir-se d’habituals i d’altra gent sorpresos per la pluja com nosaltres, no va poder resistir més i se’n volgué anar de totes passades: la xicota l’esperava. Jo, com que no tenia ni promesa ni muller, vaig decidir de quedar-me fins que l’aiguat minvés.

Vaig traslladar-me a una de les taules del fons del local i, amb un tercer conyac al meu davant, vaig posar-me a llegir el periòdic de la nit que havia comprat uns moments abans d’entrar al bar. Ara al taulell ja hi havia molta gent dreta que bevien entre els tamborets, alts i incòmodes, i els darrers arribats s’anaven instal·lant a les taules.

Jo no coneixia ningú i seguia sol, darrera el meu diari, muralla protectora que m’aïllava de l’animació ambient. Vaig fer durar la lectura tant com vaig poder, sempre amb l’esperança que mentrestant la pluja pararia. Però la pluja no parava.

A dos quarts de nou en vaig tenir prou. Per a arribar a la porta em calia travessar de cap a cap l’establiment, no massa gran, gairebé tot ell ocupat pel llarg taulell. De taules, devia haver-n’hi set o vuit, perquè l’espai no donava per a més. Vaig examinar-les amb una ullada discreta; però de sobte, quan ja era prop de la porta, em vaig aturar, sorprès. A la taula del racó més proper a la sortida hi havia la Júlia, asseguda al costat d’un xicot. La Júlia!

Feia onze anys que l’havia vista per darrera vegada, i aleshores en tenia divuit. Però el temps semblava no haver passat per a ella: era la mateixa noia de sempre. Com era possible? La Júlia, una Júlia tan bonica, més bonica que mai, atenta, com una mosseta de vint anys, a les paraules vehements del seu company!

Abans d’aturar-me a reflexionar en la conveniència d’aquell pas, vaig avançar cap a la taula. En veure’m, tots dos aixecaren els ulls, i el xicot va callar.

—Júlia! —vaig fer.

Hi va haver un moment de sorpresa, d’indecisió. Jo la mirava, ella em mirava, el xicot ens mirava tots dos.

Aleshores el rostre de la noia s’il·luminà; tot seguit em va dir:

—Ets l’Adrià, potser?

Vaig assentir amb la testa. Acabava de comprendre que aquella noia no era la Júlia. S’hi assemblava molt, més del que raonablement poden assemblar-se dues dones, però no l’era. Els ulls de la Júlia tenien una terbolesa metàl·lica que de vegades m’atreia i altres cops em repel·lia, una tonalitat dura, difícil de definir, que sovint la feia irresistible. La noia que tenia al davant, en canvi, em mirava amb uns ulls grans i manyacs, exempts de tota quimera. Tampoc la seva veu no era la mateixa. M’havia preguntat si era l’Adrià, però no pas amb aquella veu lleugerament ronca de la Júlia, sinó amb una veu clara i dolça, una veritable veu de noia.

—Jo sóc la Martina —digué aleshores.

—La Martina?

—La germana de la Júlia —aclarí.

—Tu! Aquella nena…

Em va somriure. Havien passat onze anys i, és clar, la Martina ja no era aquella noieta de trenes que jo havia conegut, la més petita de les germanes. Ara devia tenir vint anys. Potser vint-i-un.

El xicot ens mirava sense dir res. La Martina se li adreçà i va fer:

—És un antic amic de casa… l’Adrià Serradell. —I aleshores ens presentà—: És el meu promès, l’Albert Batlle.

El xicot va somriure i abandonà aquell posat una mica encarcarat amb què reaccionà davant el meu breu diàleg amb la Martina. Encaixàrem.

—I la teva germana? —vaig preguntar a la noia.

—Però segui, segui! —m’invità el xicot, cordial.

—No m’agradaria fer nosa… —però ja havia agafat una cadira i m’asseia al costat de la Martina.

—És casada —contestava ella; després s’adreçà al seu promès—. Ell i la Júlia havien festejat una mica, de criatures.

—No tan criatures —vaig protestar—. No érem pas gaire més joves que tu ara.

—És veritat —va reconèixer la Martina—. ¿Quants anys fa, ja?

—Onze.

—Onze anys! —exclamà el xicot, i rigué.

—No sabíem si eres viu o mort —va dir la Martina—. Després de tot el que va passar… —i una ombra li enfosquí la cara.

Però després es posà a parlar-me de la seva germana. Jo anava assentint, mirant-la. I com més la mirava, més semblant i més diferent de la Júlia la trobava. Tenia la mateixa bellesa exterior, però animada, s’hauria dit, per unes qualitats que la Júlia mai no va posseir. D’altra banda, en aquella cara que tan bé coneixia, no hi havia res de provocatiu. La Júlia, amb les mateixes faccions, tenia un rostre descarat. El de la Martina resultava gairebé ingenu. I, per a mi, fascinant. O potser allò que em fascinava era el contrast que hi havia entre ella i la seva germana, malgrat que totes dues eren tan semblants.

Tot seguit vaig mirar l’Albert, amb la curiositat que em desvetllava el fet de saber que era el promès d’ella. No tenia, em sembla, res de remarcable. Era un noi com molts, ben vestit, senyoret, d’espatlles amples, esportives, un bigoti prim sobre el llavi. En la seva actitud, mentre escoltava el que deia la Martina, hi havia quelcom de tímid i, alhora, de nerviós. No sé per què, però de sobte em va estranyar que fos el xicot de la Martina.

Vaig tornar-la a mirar. Ara em parlava del seu cunyat, un empleat dels grossos en una casa bancària, i jo vaig descobrir que no l’escoltava pas amb massa atenció. Tot allò m’interessava ben poc. I em semblava, cosa més curiosa, que tampoc a ella no li interessava prou, que parlava una mica per parlar, i, tot d’una, vaig comprendre que en realitat estava torbada. Li vaig treure els ulls de sobre, però no em va ésser pas possible d’examinar massa llargament les taques que els culs dels vasos havien deixat a la fusta de la taula. Mentre els retornava al seu rostre, per dins em deia: la Martina, la Martina…

—Martina…

Ho havia dit en veu alta, i ella callà; en veure que seguia silenciós, preguntà:

—Què?

Jo, per amagar la meva confusió, em vaig ficar la mà a la butxaca i en vaig treure el paquet de cigarretes.

—Anava a preguntar-te alguna cosa —vaig fer—, però de sobte m’ha fugit del cap.

El xicot va riure i després, com que ningú no parlava, va fer:

—És estrany que no us haguéssiu trobat mai. Barcelona no és pas tan gran…

Vaig agafar-me al tòpic i, de fil en agulla, vaig acabar parlant, per sobre, de la vida que havia dut un cop acabada la guerra, de les meves ocupacions d’ara, al costat de l’amic Ponç. El promès escoltava polidament, però es comprenia molt bé que la meva narració el deixava indiferent. La Martina, en canvi, m’interrompia sovint per fer-me preguntes.

Eren més de les nou quan em vaig aixecar. La noia em va dir on vivien, i afegí:

—Bé ens deuràs venir a veure…

—No sé… —vaig vacil·lar—. Ara ja no és el mateix.

—La Júlia se n’alegraria. Hem parlat moltes vegades de tu.

—No vull prometre res.

Vaig encaixar amb el xicot; després, amb la Martina.

—Nosaltres molts vespres venim aquí —va dir ella, i tant el seu promès com jo ens la vam mirar.

—També jo m’hi deixo caure, de vegades —vaig mentir, sense saber per què—. Bé… —vaig somriure—, potser ens tornarem a veure, doncs —i, amb els mots banals de tants comiats, ens separàrem.

A fora, encara plovia. Els transeünts caminaven de pressa, arrecerats a les façanes o protegits pels paraigües. Els tramvies anaven plens, il·luminats més enllà d’aquell vapor espès que entelava els vidres de les finestretes. Els cotxes passaven rabents, descobrint, amb llurs focus, la cortina, minsa però seguida, d’aigua. A peu, mal protegit pels sortints dels balcons, vaig seguir carrer avall, pensant en la Martina.

La Martina! Heus aquí un nom que uns moments abans no em deia res i que ara m’omplia. O, més que el nom, allò que hi havia darrera: la persona concreta i tangible de la noia. Després, moltes vegades he pensat que vaig estimar-la des del primer instant, però ni ara no n’estic segur. Del que sí que ho estic, en canvi, és que m’atreia d’una manera o altra. Potser per allò que tenia de comú amb la seva germana. Però no ho crec. Més enllà d’unes certes peculiaritats físiques, no s’assemblaven en res. Potser, doncs, allò que em sol·licitava era aquesta diferència en un rostre que havia estimat. Perquè ella era la mena de noia que un dia havia esperat, sense dir-m’ho clarament, car llavors era molt jove, que seria la Júlia. La noia que ella no havia sabut ésser. Perquè en la Júlia, tot i l’amor que ens havia unit, sempre hi va haver quelcom que em descoratjava secretament. Mai no havia sabut ben bé què era, però em sembla que aquell vespre ho vaig descobrir. Perquè la Martina, aquella nit, em portà a pensar en un passat que creia ben mort.

Quan la vaig conèixer, la Júlia tenia disset anys; jo en tenia divuit. El pis del costat de casa havia estat desocupat durant molt de temps quan la seva família s’hi instal·là. Nosaltres hi havíem viscut sempre, en aquella casa de l’Eixampla, tocant a la Granvia. Allí vaig néixer jo, i també un germà meu més petit que morí als tres mesos.

El meu pare treballava, ja d’abans de mullerar-se, en uns grans magatzems. Ocupava un lloc de responsabilitat a les oficines i es guanyava bé la vida. No nedàvem, com sol dir-se, en or, però teníem tot el que necessitàvem i encara aquesta mica d’escreix que fa la vida amable. Vivíem, i això semblava tenir un sentit.

Després dels estudis primaris, cursats en un col·legi de religiosos, el meu pare va voler que seguís el comerç. La meva mare, potser més ambiciosa, em volia fer estudiar el batxillerat, amb vista a una possible carrera universitària, però el pare defensà el seu punt de vista amb una energia que no li era habitual, i acabà imposant la seva voluntat. El cas és que als disset anys, relativament preparat, vaig entrar a formar part, com a meritori, del personal d’una important empresa comercial. Al cap de vuit mesos, una vacant que va produir-se em portà a ocupar el lloc que ja no deixaria mentre seguís a la casa: ajudant de comptable.

Aquest ascens va coincidir amb la meva primera experiència amorosa. La iniciadora es deia Maria i era mecanògrafa. Tenia sis o set anys més que jo i no era pas massa bonica, i és potser per això que no me’n vaig enamorar. La cosa va durar fins que un dia ens descobriren tancats a l’arxiu; és a dir, aquell dia ens havíem oblidat de tancar-nos… A casa, quan ho van saber, hi va haver un gran escàndol, però llevat d’això i un sermó dels meus superiors, acompanyat de les inevitables bromes dels companys, no passà res. La Maria, en canvi, va perdre el seu lloc. No la vaig veure més i vaig oblidar-la molt fàcilment, potser perquè al cap de pocs dies la Júlia i els seus vingueren a viure al pis del costat.

El pare de la Júlia era catedràtic, no recordo de què, en un Institut de Barcelona; però, tot i que el seu sou, com vaig arribar a saber, era més aviat magre i la família relativament nombrosa, vivien bé, perquè la seva esposa era rica. Ella i la meva mare van fer coneixença tot seguit. Després, els dos homes. Quant a la Júlia i a mi, em sembla que el primer cop que ens vam veure va ésser una tarda que tots dos havíem sortit a la galeria. Ella donava menjar a un canari que tenien, es va girar i em somrigué.

—Hola… —va dir.

Jo vaig contestar:

—Hola…

Des del primer moment la vaig trobar molt bonica. Després vaig saber que només tenia disset anys, però ja se la veia molt dona. Es pintava els llavis…

El nostre segon encontre fou uns quants dies després, al migdia, quan vam coincidir a l’ascensor.

—Em sembla que anem al mateix lloc —vaig dir-li tan deseixidament com vaig poder mentre premia el botó del tercer pis.

L’ascensor es posà en marxa i jo vaig mirar-la. A la mà, hi duia uns llibres. Vaig agafar-m’hi:

—Estudies?

—Faig el batxillerat —va dir—. L’any vinent l’acabaré. I tu?

—Jo treballo.

Des d’aquell dia ens vam veure sovint. Coincidírem moltes altres vegades a l’ascensor, ens vèiem a la galeria, i les coses cada vegada eren una mica més planeres. També vaig anar coneixent els seus germans i les seves germanes. Ella era la més gran; després hi havia la Paula, que també estudiava el batxillerat i tenia quinze anys; l’Esteve, un mocós d’onze; la Martina, una criatura insignificant de nou anys amb les seves trenes que li penjaven esquena avall; i un altre noi, en Josep, que tancava la colla.

A la Júlia, semblava agradar-li força la meva companyia. Sempre em buscava, fins a l’extrem que a casa començaren a fer-hi broma, cosa que em molestava molt. Però la noia m’agradava, m’agradava de debò. Ens acostumàrem a tenir llargues converses de balcó a balcó, a deixar-nos llibres… Més ben dit: me’ls deixava ella. Nosaltres en teníem ben pocs, però el pare de la Júlia posseïa una biblioteca ben nodrida i permetia que els seus fills llegissin tot allò que els passava pel cap, sense control.

Però a mi no m’interessaven els llibres; m’interessava la noia. Un dissabte a la tarda, en sortir de casa per anar-me’n al cinema com tenia per costum, perquè a l’empresa fèiem setmana anglesa, la porta del costat es va obrir quan jo tot just començava a baixar l’escala. Em vaig girar i, en veure que era la Júlia, vaig esperar-la.

—Hola, Adrià! —va dir ella.

—On vas, Júlia?

Em va contestar que se n’anava a casa d’una amiga amb la qual volia repassar unes lliçons, perquè els exàmens s’apropaven. Jo vaig arriscar-me:

—I no podries repassar-les un altre dia?

—Per què?

—És que… com que avui és dissabte… —vaig balbucejar.

Ella va riure.

—Què vols dir?

Em vaig empassar la saliva.

—Vull dir… per què no véns amb mi?

Ella no va dir que no. Va preguntar:

—I on em duries?

—On vulguis tu.

Ella vacil·là una mica, mentre baixàvem l’escala.

—Però la meva amiga m’espera —va dir a la fi—. I d’aquí a quinze dies m’examino.

—No vindrà d’una tarda, em sembla. A la teva amiga, li podries telefonar…

Havíem sortit al carrer i començàrem a caminar l’un al costat de l’altre.

—Però a casa em renyaran, si ho saben —objectà ella.

—Per sortir amb mi?

—No, per no estudiar.

—No ho sabran —vaig afirmar, ple de seguretat.

I, com que aleshores passàvem per davant d’un bar on hi havia un telèfon públic, vaig insistir:

—Per què no telefones?

Ella va tornar a vacil·lar, però després de mirar-me avançà cap a la porta.

Vaig entrar darrera seu i em vaig quedar al costat de la cabina. La Júlia l’havia deixada entreoberta i podia sentir tot el que deia a la seva amiga. No li explicà per què no hi podia anar; es limità a fer:

—Dilluns t’ho contaré tot.

Després va penjar l’aparell i sortírem. Ens posàrem a caminar Granvia enllà.

—On vols que anem?

—No ho sé —va dir ella, després de pensar-s’hi—. Ja que he decidit no estudiar, m’agradaria de fer alguna cosa ben boja… És tan vulgar això d’anar al cinema o a passeig…

Aleshores vaig proposar-li:

—Per què no anem en un music-hall?

Ella es quedà molt sorpresa:

—Que hi deixen entrar les dones?

—És clar.

—No sé… Si algú ens veu…

Jo vaig insinuar, gairebé impressionat pel meu atreviment:

—Si vols, podem llogar un reservat.

—Un reservat?

Vaig explicar-me. Però ja estava penedit de la meva proposició. Desitjava que s’hi negués. S’hi negà.

—Si algú ens veia entrar o sortir, encara seria pitjor.

No vaig insistir.

—Anem al cinema, doncs, o al teatre. O a ballar… No t’agrada ballar?

—Sí… Però, això, puc fer-ho sempre que vulgui.

A l’últim decidí que, ben mirat, més s’estimava anar al music-hall. Si algú ens veia, ja tindria temps de pensar-hi després, en les conseqüències.

Vaig dur-la en un dels dos que coneixia perquè hi havia estat amb altres companys. A la porta hi havia un individu malcarat que, en veure’ns, deixà la paret contra la qual es recolzava i féu un pas al nostre encontre. Però després s’aturà i ens deixà passar sense haver-nos dit res.

El local, com que era dissabte, estava força ple, però les últimes files de butaques, com de costum, gairebé eren buides. Un cambrer amb cara de tísic vingué a preguntar-nos què volíem, i nosaltres, una mica curts de recursos, vam demanar cafè i conyac. La Júlia semblava terriblement excitada.

Una dona vestida de sevillana, amb castanyoles als dits, acabava d’abandonar l’escenari, però uns segons després una mà va treure una pissarra en la qual hi havia, escrits amb guix, uns mots que des del nostre lloc no vam poder llegir. Tot seguit va sortir una noia amb unes faldilles que li arribaven fins a mitja cuixa i un gran ventall negre entre els dits. Es movia lentament, llangorosa-ment, jugant amb els braços, i ara i adés el ventall s’allunyava de la seva sina. Tenia uns pits grossos i agressius que oscil·laven amb els moviments a què es lliurava el seu cos.

Vaig mirar la Júlia. Ella sentí el meu esguard i em mirà també. Va somriure tímidament, com avergonyida d’alguna cosa, potser de les procacitats que els homes llançaven en veu alta, i tornà a desviar els ulls cap a l’escenari.

La dansa, ara, es féu més viva, més violenta. La xicota movia les cames a un ritme cada vegada més ràpid, s’estremia de cap a peus, es vinclava, i el ventall ja només era una excusa per a descobrir la seva nuesa. La sala començà a caldejar-se, i ella, de dalt estant, somreia, animava els espectadors amb el joc dels seus ulls invita-dors… La van aplaudir molta estona.

Vaig tornar a mirar la Júlia.

—Què et sembla?

—No ho sé… —féu ella, i passejà la mirada pel local.

Les noies de la casa anaven d’una banda a l’altra, abandonaven un client poc prometedor per instal·lar-se al costat d’un arribat de nou… La Júlia seguia aquestes anades i vingudes de cua d’ull, sense atrevir-se a contemplar massa obertament tot allò que veia.

L’espectacle prosseguí. Van sortir dues xicotes més i, mentre una d’elles tocava la guitarra, l’altra es posà a cantar. Després una noia encara molt jove va comparèixer embolcallada en un ample vel negre que permetia d’entreveure la totalitat del seu cos. Dansà. Obria i tancava els braços, i l’ample vel seguia els seus moviments. Tan aviat quedava estretament drapada com es descobria sencera, durant uns segons, als ulls encesos dels espectadors. Tenia un cos molsut, però molt esvelt. Quan abandonà l’escenari, el públic començà a cridar. Volien que ho repetís.

La Júlia i jo ens miràvem, una mica torbats. Vaig proposar-li:

—Vols que ens n’anem?

—No —va dir ella.

—T’agrada?

—No ho sé —repetí.

No vam sortir fins a les vuit. A fora, ella, que havia estat tan callada durant tota l’estona, recobrà la seva loquacitat.

—Si a casa sabien que he anat en un lloc així! —exclamà—. Estic segura que la mamà no hi ha estat mai.

—Hi ha molta gent que no hi ha estat mai. Però anar-hi una vegada, per curiositat…

—Però tu hi vas sovint.

—Bé… És distret.

—Sí —féu—, ja he vist que te les miraves molt, aquelles dones.

Jo vaig intentar una rialla.

—N’hi ha que estan força bé.

Ella prosseguí:

—Conta’m. Quan hi vas sol, i també se’t posen al costat?…

—És la seva feina: fer beure els clients.

—I què més?

—Bé —vaig explicar—, si algú vol passar-hi l’estona, també ho pot fer.

—I tu?

—Jo què?

—No has anat mai amb cap?

Jo em vaig alarmar.

—Ja m’ho pots dir, a mi…

Però jo no li ho vaig voler dir.

En arribar a casa, ens vam trobar sols a l’ascensor. El llum era apagat, i ni ella ni jo no el vam encendre. Vaig prémer el botó. Ara i adés, a mesura que ascendíem, entrava un raig de claror de l’escala. La Júlia em mirava amb molta insistència.

—Per què em mires així? —vaig preguntar-li.

—No ho sé… —féu ella, i se m’acostà una mica més. Aleshores vaig passar-li el braç per la cintura i, com que no protestà, vaig besar-la. I ella es deixà besar.

Així va començar el nostre festeig.

Festejàvem secretament. A mi no em preocupava gaire que ens veiessin plegats i gairebé ni comprenia per què ens havíem d’amagar dels altres. Però ella temia una mica el seu pare, un home alt i prim, presumiblement sever, el qual no recordo haver vist riure mai.

En realitat, només sortíem junts el dissabte, i sempre anàvem al cinema, i, quan volíem passejar, escollíem indrets poc freqüentats. Un diumenge que ella es va poder escapar de casa amb no sé quin pretext, perquè al seu pare li agradava que sortís amb la família, anàrem en un ball apartat, una sala on només hi havia soldats i obreres, on no es mirava massa prim i on no feia estrany a ningú que una parella es besés tot dansant. Ella també va voler que la besés.

—No ens coneix ningú —deia, i això li semblava una excusa suficient.

Al cinema, en canvi, no es deixava besar mai. Feia:

—Podria haver-hi algun conegut.

El secret, però, no va poder ésser guardat gaire temps. La Paula, la seva germana, fou la primera que s’assabentà de les nostres relacions. Ens va veure un dia pel carrer i ho va contar a la seva mare. La noia, interrogada, va dir que ens havíem trobat casualment; però, com que la bona dona acollí les seves explicacions amb un somrís, ella se sentí sobtadament animada i va acabar per confessar-li que de vegades passejàvem plegats. La senyora Riu ho va contar a casa, on també s’ho van prendre amb el somrís als llavis. Em va molestar, però, que el meu pare digués:

—Coses de criatures!

No eren coses de criatures, pensava jo. Fos com fos, a partir d’aquell moment la Júlia i jo deixàrem d’amagar-nos, i a poc a poc, sense que ni ella ni jo arribéssim a confessar obertament que festejàvem, els altres anaren acostumant-se a la idea que ens agradava d’estar junts. La seva mare, però, sense dir res, començà a restringir-li una mica la llibertat, car tot i el seu somrís del primer dia, mai no li va fer gaire gràcia de pensar que sortíem sols. Alguns dissabtes, doncs, l’excusa de l’amiga de torn no va sortir bé, i la Júlia acabà per comprendre, una mica tard, que havia fet mal fet de lliurar el nostre secret amb tanta facilitat. Privats de les nostres sortides, ens passàvem moltes hores a la galeria, encontres respectables sobre els quals ningú no trobà res a dir. Només el meu pare observà, amb certa ironia, que feia un quant temps que m’havia tornat un jove molt casolà.

Algunes vegades, la petita Martina o el menut Josep venien a jugar al nostre costat, però a la Júlia no li agradaven els testimonis, per inofensius que fossin, i sempre mirava d’allunyar-los. Després de tot, no eren tan inofensius com semblava, perquè en una ocasió el petit ens va sorprendre amb les mans enllaçades i s’apressà a comunicar-ho a la seva mare, la qual preguntà a la Júlia si no li semblava que em permetia massa llibertats.

Altres vegades, si la noia es quedava alguna estona sola al pis, jo saltava per la galeria i aprofitàvem aquella oportunitat per a besar-nos. La remor d’una clau que es ficava al pany ens separava ràpidament i jo tornava a travessar la frontera que separava els nostres pisos. Tot això era molt excitant, sobretot perquè la Júlia, en sentir-se protegida per un sostre i quatre parets, es tornava atrevida i no em regatejava carícies, que jo aprofitava goludament.

A finals de juny, tota la família se n’anà a estiuejar, amb la intenció de no tornar a ciutat fins a darrers d’agost. Però la guerra va modificar aquests plans. El dia catorze, a vigílies, doncs, de la revolució, els Riu tornaren. El pare tenia bones relacions, i algú li havia escrit, o parlat, no ho sé, el cas és que estava ben informat, i l’home considerà més prudent d’esperar els esdeveniments a Barcelona. La Júlia i jo, ignorants i desinteressats de tot el que no fos la nostra amor, celebràrem aquell retorn precipitat que ens permetia de passar junts uns mesos que ja ens havíem resignat a donar per perduts.

La guerra, d’antuvi, no ens afectà pas massa. Érem gent humil que no comptava, i ningú no es ficà amb nosaltres. Tampoc amb els nostres veïns. Als magatzems on treballava el pare, i a la mateixa empresa on estava jo, passats els primers dies de batibull les coses tornaren a encarrilar-se, encara que d’una manera ben diferent: ara el negoci havia canviat de mans.

Més endavant, els instituts tornaren a obrir-se i el pare de la Júlia continuà en el seu lloc de catedràtic. La Júlia, també, prosseguí els seus estudis. Aquell any havia d’acabar el batxillerat. L’ambient de la ciutat, ara, era un altre, i la mare de la noia no la deixava sortir mai sola, llevat de quan havia d’acudir a l’Institut, i encara dia per altre l’acompanyava el seu pare, perquè llurs hores de classe coincidien. Els nostres passeigs, ja tan retallats, cessaren del tot. Ens passàvem totes les hores lliures a la galeria, al balcó o, quan era possible, al seu pis.

Amb els dies, però, un pas avui, un altre demà, la Júlia no sols aconseguí de recobrar la seva antiga llibertat, sinó que àdhuc la incrementà. L’origen d’aquesta emancipació foren les classes de català. Els estudiants s’havien constituït en associacions enquadrades dins els partits que menaven la guerra. La Júlia ingressà a la «Unió Catalana d’Estudiants», on l’única obligació dels seus membres, de moment, era cotitzar una quantitat mensual. A canvi d’això posseïen, com els treballadors, el seu carnet. Però més endavant la Unió, entre altres coses, organitzà uns cursets de català que tenien lloc tres vegades la setmana, de set a vuit del vespre. La Júlia, no sense l’oposició de la seva mare, s’hi va inscriure. En principi, com és natural, aquestes classes només es donaven als membres de l’agrupació, però en realitat hi podia assistir tothom que volia. La Júlia, doncs, m’hi arrossegà. En començar, a mi la cosa em deixava molt fred, però a poc a poc vaig acabar per copsar-ne tota la importància, potser perquè vaig descobrir que, al revés del que em pensava, tenia una ignorància gairebé total de la meva pròpia llengua. Tres vegades la setmana, doncs, en plegar del despatx feia cap al local on es donaven les classes, i allí em trobava amb la Júlia. En sortir, fèiem una passejada que cada dia es prolongava una mica més.

Encara m’és agradable de recordar aquells capvespres. Amb els nostres llibres sota el braç, dardàvem pels carrers encara animats, ara sense amagar-nos, contents d’estar junts, de caminar l’un al costat de l’altre. Eren passejades lentes per la Rambla de Catalunya, la Diagonal, el Passeig de Gràcia… La ciutat oferia un aire insòlit que potser no hauríem sabut dir exactament de què provenia, si de la precària il·luminació que s’havia posat de moda per temor a les incursions aèries nocturnes o bé de la invasió de soldats i gent armada que ho omplien tot.

Més endavant, forçant la voluntat de la seva mare, la Júlia començà a sortir també els dies que no teníem classe. Sovint, venia a buscar-me a l’hora de plegar, i aleshores vam prendre una habitud que a tots dos ens emocionava secretament i que, per això mateix, ens unia potser més que no ho haurien fet altres llaços més íntims. En trobar-nos, ens besàvem en ple carrer, davant de tothom, una besada lleu i ràpida als llavis, com dos esposos que es retroben després d’haver-se passat el dia separats. No recordo de qui va partir la idea ni d’on la vam treure. Només sé que era un costum deliciós.

El despatx on jo treballava era pels voltants del Passeig de Sant Joan, i, els vespres que em venia a buscar, solíem arribar-nos fins al parc de la Ciutadella. Ens assèiem a qualsevol dels rústecs bancs que voregen el llac i parlàvem de les nostres coses tot contemplant l’aigua verdosa, la superfície de la qual era sovint trencada per la presència d’algun peix que, des de les profunditats, venia a respirar un moment l’oxigen de la nostra atmosfera.

Els capvespres eren lents i amables, ens lliscaven pel damunt amb tota llur càrrega de dolcesa, se’ns desfeien a poc a poc entre les mans unides, davant els ulls encara admirats d’aquest món, més admirats encara perquè tots dos ens estimàvem —o ens ho pensàvem—. Amb el darrer glop de llum abandonàvem els jardins i, Saló de Sant Joan amunt, els braços enllaçats, tornàvem a casa.

Però no tot era tan clar en la nostra amor. Hi havia coses ben tèrboles. Una terbolesa que residia més en els mots que pronunciàvem que en els fets que acomplíem. La Júlia mostrava una àvida curiositat per certes qüestions que, si bé preocupen les noies, rarament són expressades amb paraules. Una primera prova d’això, l’havia tinguda aquell dia que vam anar al music-hall, quan a la sortida començà a fer-me tot de preguntes que no sempre era planer de contestar. Volia, i el més curiós és que no semblava engelosida de les meves revelacions —quan em decidia a fer-les-hi—, que li parlés de la meva pobra experiència en matèria de dones. A mi, no m’agradava de satisfer-la, em semblava veure en la seva curiositat quelcom de morbós. Però era tanta la seva insistència, que de vegades m’era impossible de callar. Aleshores, a mesura que m’explicava, els seus ulls s’anaven fent petits i negres, animats per un flama estranya que cremava silenciosament. I, quan em negava a la seva curiositat i li deia que no n’havia de fer res, ella no es donava pas vergonya de contestar-me:

—A qui vols que ho pregunti, doncs? No ets el meu promès?

En efecte, a qui ho podia preguntar? Però les noies no acostumen a fer preguntes d’aquesta mena; s’assabenten a poc a poc de l’essencial fins que els arriba el moment de l’experiència. La Júlia era massa impacient per a esperar. Ho era tant, que només els meus divuit anys, n’estic segur, van impedir que algunes d’aquestes converses s’actualitzessin en actes.

Els cursets de català, finalment, van acabar-se, però ara la noia ja s’havia imposat als seus pares en el doble sentit de sortir quan volia i de festejar amb mi. A la seva mare, continuava no agradant-li allò que sortíssim sense companyia, però el senyor Riu, que, tot i la seva aparent severitat, era molt més comprensiu i liberal que la seva muller, no semblava trobar res de reprovable en la nostra conducta.

És així que, tàcitament autoritzats pel seu pare, començàrem a sortir també els diumenges i dies de festa. I ara ja no em calia anar-me’n sol i esperar-la en algun indret convingut per endavant. Havent dinat, jo trucava al seu pis, entrava i canviava uns mots convencionals amb els seus pares mentre ella s’acabava d’empolainar. El més curiós de la situació era que jo no els havia mai demanat permís per a sortir amb llur filla. El mateix els pares de la noia que jo, des del primer diumenge que ella em demanà d’anar-la a buscar al pis, ens captinguérem com si no caiguessin explicacions de cap mena. No calien, és cert, però és que jo ni per fórmula no vaig donar-les, ni ells les exigiren. Suposo, és clar, que devien haver parlat de l’assumpte amb els meus pares; altrament, aquesta actitud seria gairebé incomprensible. Però en tot cas jo no en vaig saber mai res, i després ja no va ésser possible de preguntar-los-ho, perquè ni els meus pares ni els de la Júlia no estaven en situació de donar cap mena d’explicacions.

A casa semblaven molt satisfets del meu festeig amb la noia. Probablement els afalagava que fos filla d’un catedràtic. D’altra banda, ja he dit que els Riu no eren mancats de béns de fortuna. Es tractava, doncs, de persones superiors a la nostra condició, per emprar un llenguatge familiar a la meva mare. El meu pare no deia res d’això, però cada diumenge, havent dinat, no podia faltar aquesta pregunta:

—Què, noi, a buscar la xicota?

De vegades, segons el meu estat d’esperit, em molestava aquella mica d’ironia que endevinava en els mots del pare, i interiorment en protestava; era injusta. Però comprenc que per a ell devia ésser graciós de veure’m festejar quan encara no havia complert dinou anys. Jo no sóc pas tan vell com era el pare en aquell temps, però els meus trenta anys de vegades troben divertit de veure un adolescent que, al costat d’una noieta amb prou feines formada, li murmura qui sap quines paraules a cau d’orella. Però, naturalment, els meus trenta anys s’equivoquen si s’ho prenen de broma. Als divuit anys la sang ja tiba, i, això, no ho hauríem d’oblidar mai; mai no hauríem d’oblidar com és de meravellós tenir divuit anys i anar per primera vegada al costat d’una noia, sense saber, molt sovint, què volem d’ella. Després ho sabem massa bé, i l’encís ja no és el mateix: les faldilles ja no amaguen cap secret…

Va ésser per aquell temps, l’estiu del trenta-set, que començà la mobilització de la meva lleva en forma d’instrucció pre-militar. Aquesta instrucció em fou desagradable perquè em separava, uns quants dies cada setmana, de la Júlia. També perquè suscitava en la meva mare tot de lamentacions prematures que començaren el mateix dia que, junt amb altres minyons de la meva edat, vaig haver-me de presentar en un centre d’instrucció instal·lat en un antic i aristocràtic club de tenis.

Hi havia muntades unes oficines provisionals, amb molta gent que no feia res i amb molta més gent que es miraven com els altres no feien res —i dos o tres xicots que treballaven de debò. Un individu jove i barbut, vestit amb una caçadora de pell, tot i que era l’estiu, i uns pantalons blaus de mecànic, seia darrera una taula i ens prenia la filiació, la primera d’una sèrie de filiacions i mitges filiacions que no s’havien d’acabar fins un parell d’anys més tard. Després ens lliurà un paper que acreditava la nostra situació de reclutes, paper que ens havia de servir tant per a deixar la feina el dia i a l’hora que ens ordenaven com per a justificar la nostra situació militar si la policia ens demanava la documentació pel carrer, cosa que succeïa molt sovint. Ens donaren, a més, unes quantes instruccions sobre el que esperaven de nosaltres, i després ens aviaren. Els altres dies, però, fou diferent.

Sota el comandament d’un instructor vestit de paisà, assistit per dos ajudants que tampoc no duien uniforme, en ramat indisciplinat, tot i haver sortit de l’antic club formats de quatre en quatre, ens encaminàvem a un camp de futbol que hi havia una mica més enllà del Turó Park, un d’aquests camps sense tancar, descurats i polsosos, amb una porteria a cada costat que assenyalava els límits del terreny de joc. Allí, unes quantes vegades la setmana i durant dues o tres hores, ens lliuràvem d’antuvi a exercicis gimnàstics. Però, com que molt sovint els instructors es retiraven en un costat de camp i ens abandonaven als nostres recursos, una tarda algú va tenir la idea de dur una pilota de futbol. La idea fou tan oportuna, que fins els monitors, joves com eren, se’n van sentir seduïts. Aviat, doncs, tota la instrucció es limità a un quart o vint minuts d’exercici. El futbol s’havia convertit fins a tal extrem en l’objectiu de les nostres sortides, que sovint, durant la instrucció, cada dia una mica més complicada, i que no rutllava com calia, el cap solia estimular el nostre zel, i el seu, dient-nos que com més aviat ens posaríem d’acord sobre el sentit dels nostres moviments, més aviat podríem agafar la pilota. I aquesta exhortació sempre solia fer el seu efecte. Jo no havia jugat mai gaire a futbol, però ara vaig començar a engrescar-m’hi. Llastimosament, com que érem tants, no hi cabíem tots. Sempre hi havia una majoria que es veia obligada a quedar-se al marge. Els exclosos, aleshores, empreníem excursions pels voltants i no tornàvem fins al vespre. Però, quan vaig adonar-me que mai no es passava llista, els dies que no jugava vaig acostumar-me a abandonar el camp bon punt començava el partit; si no era massa tard, me n’anava a buscar la Júlia.

Hi havia dies, però, que les coses prenien un caire tot diferent. Era quan algun militar de graduació venia a fer-se personalment càrrec dels nostres progressos. En aquestes ocasions no hi havia futbol ni escapada. L’inspector s’asseia en un costat de camp, i l’instructor o els instructors començaven a donar ordres amb veu clara i enèrgica per tal de galvanitzar el nostre magre entusiasme. Durant una hora i mitja, de vegades més i tot, ens passejàvem amunt i avall del terreny, maniobrant, evolucionant a dreta i esquerra amb una monotonia que acabava per fer-nos immunes al cansament. A poc a poc, les nostres sabates estovaven el sòl poc consistent del camp, i de terra s’aixecava una fina polseguera, gairebé invisible, que s’estenia d’un extrem a l’altre del terreny. La veu de l’inspector, ja tip de cridar, anava tornant-se rogallosa, la seva paciència en sofria, i acabava exigint de nosaltres un automatisme que tenia quelcom de vagament idiota, però ni ell ni nosaltres no hi paràvem esment. En acabar, el visitant de torn se solia mostrar satisfet del resultat, ens reunia davant una de les porteries i ens adreçava una arenga més o menys vibrant. Després, de quatre en quatre, aquesta vegada sense desfer la formació, tornàvem al camp de tenis, on ens separàvem.

Quan la nostra instrucció va estar més avançada, algú va tenir la idea de les «maniobres estratègiques», i a partir d’aleshores, molts dissabtes a la tarda, després de reunir-nos prèviament, ens encaminàvem als indrets assenyalats per la superioritat, on ens trobàvem amb els reclutes d’altres districtes. Tots plegats, ramat inacabable i indisciplinat, ens adreçàvem a l’objectiu final, en general la conquesta d’algun lloc abrupte, un barranc de la muntanya de Montjuïc, per exemple.

Reunits al peu del barranc i formats militarment, el capitost, que en aquestes ocasions importants solia ésser algú que no coneixíem, ens explicava en què consistia el nostre deure i la manera d’acomplir-lo. Calia ocupar la carena darrera la qual s’amagava l’enemic. Hi havia dos nius de metralladores, un a cada costat, que en defensaven l’accés, i l’artilleria, des d’un quilòmetre lluny, ens foguejava. Nosaltres havíem d’abandonar les nostres fictícies trinxeres i emprendre’ns-les vessant amunt. Les nostres úniques armes, no menys imaginàries que les trinxeres, consistien en fusells i una metralladora. Segons qui fos el capitost que dirigia l’operació, l’assalt era més o menys reeixit. De vegades nosaltres mateixos, ignorants i tot com érem de l’art de guerrejar, compreníem que allò que ens explicava l’home revelava una gran habilitat, però també era freqüent que l’atac s’encarés de qualsevol manera, només per cobrir l’expedient. De totes maneres, sense enemic real al nostre davant, la cosa sempre feia de mal dir. El comandant seguia explicant-nos que ell, des del seu lloc, dirigiria totes les fases de l’operació amb un xiulet que tenia als llavis. Un cop de xiulet, avançar; dos cops, aturar-se i estendre’s per terra; tres cops, retrocedir.

Després d’allò començava l’assalt. Els xiulets, un, dos, tres, se succeïen els uns als altres amb una freqüència desorientadora. Al principi tot rutllava; però, a mesura que ens enfilàvem muntanya amunt, sempre hi havia algú que badava o es confonia, retrocedia en lloc d’avançar o es llançava a terra en lloc de retrocedir. Els qui havien iniciat el moviment correcte, contaminats pel mal exemple, començaven a vacil·lar, i aleshores tot estava perdut. En veure que les coses no anaven com esperava, el capitost, en lloc de comprendre el motiu de la nostra confusió i posar-hi remei, la solia augmentar amb la seva impaciència. Xiulava un cop i un altre cop, xiulava tan repetidament, que al cap de pocs minuts ja ningú no sabia què havia de fer; els uns ascendien, els altres baixaven, i els que s’ho prenien més filosòficament, ajaçats per terra, aprofitaven aquella bella ocasió per a encendre una cigarreta. Al final calia fer-nos baixar a crits i amb amenaces. L’assalt s’acabava amb un gran escàndol. Després ens el feien repetir fins que sortia bé; hi sortia rarament. Al vespre, tornàvem a casa rendits.

Tot allò que tenia de desagradable la realitat d’aquestes maniobres, ho tenia de divertit el seu record quan ho contava a la Júlia. La noia tenia el somrís fàcil i la rialla difícil, una característica que he observat en altres dones massa preocupades per les coses de la carn. Així i tot, sovint aconseguia provocar la seva hilaritat amb les meves narracions. Ara ella havia acabat el batxillerat i travessava un període d’indecisió. Al seu pare, li hauria agradat que estudiés una carrera, però jo, dut per un mal entès egoisme de mascle, m’hi oposava sordament. Aleshores estava convençut que, amb el temps, la Júlia seria la meva esposa, i per endavant comprenia el paper galdós que representa l’home unit a una dona més culta, superior a ell. Després he vist que anava equivocat i confonia dues coses diferents. Perquè la cultura per ella sola no dona la superioritat, ni la intel·ligència, que és tota una altra cosa. Potser perquè no sóc ni gaire culte ni gaire intel·ligent, ara estic convençut que la superioritat —en els tractes amb el proïsme— consisteix en una certa comprensió de la realitat dels altres i de llur manera d’ésser. Potser no és ben bé això; potser em vull referir simplement a una certa capacitat cordial que ens aproxima als nostres semblants, acompanyada d’una mena de lucidesa que ens n’allunya una mica i ens permet de contemplar-los sense massa il·lusions, amb la consciència, però, que nosaltres no som ni millors ni pitjors que ells.

La Júlia, doncs, entre les sol·licitacions del seu pare i les meves reticències, restava indecisa, i aquesta indecisió es prolongà durant tot el temps que encara vaig passar al seu costat. De moment, va convertir-se en una noia de sa casa, una de tantes noies sense altre deure que tenir cura de la seva persona i divertir-se tant com pogués.

Ara s’havien acabat les nostres passejades capvesprals, perquè aquella era l’hora de la instrucció; s’havien acabat també les sortides del dissabte a la tarda, ocupat com jo estava en les «maniobres estratègiques». Només disposàvem dels diumenges i altres dies festius. Per tal d’aprofitar-los íntegrament, sortíem matí i tarda. Per no perdre el costum, al principi la seva mare havia intentat d’oposar-s’hi, però la noia no es deixà dominar. La Júlia hauria fet qualsevol cosa per a passar al meu costat com més hores millor. A mi, aquest desig em semblava natural, però després he vist que no totes les noies es captenen de la mateixa manera. Per a moltes, festejar no és més que una etapa que cal travessar abans de maridar-se. Per a la Júlia era molt més que això. De fet, vivia pendent de mi, de les meves entrades i sortides. No cal dir la il·lusió que això em feia. Il·lusió, però, a la qual molt sovint es barrejava un altre sentiment que no podia acabar de definir i que, si hi hagués reflexionat a fons, m’hauria fet comprendre que en realitat jo no l’estimava pas tant com em pensava. I és que en aquella noia hi havia quelcom que no es podia estimar. Jo no sabia què era, però obscurament potser ja ho entreveia: li faltava feminitat.

La Júlia era molt dona, no ho puc negar, però mai no fou amb mi, i em penso que tampoc no ho deu haver estat després amb els altres, una dona dolça i manyaga. A la seva manera d’ésser dona, li faltava tendresa, tenia un no sé què de masculí que de vegades repel·lia. Si no hagués estat tan bella, sé que no l’hauria poguda suportar. Tampoc no hauria florit el nostre amor si jo hagués tingut més experiència de les dones, és a dir: si n’hagués conegudes moltes. Però no en coneixia cap més. Me l’havia trobada entre cap i coll sense adonar-me’n, i això pel sol fet d’ésser veïns; l’havia trobada bella i desitjable, i me n’havia enamorat. Era inevitable. Però no vol dir que la cosa fos del tot satisfactòria. Més enllà de l’afalac, m’inquietava una mica la seva avidesa, la seva passió, ara i adés revelades en un gest, en una paraula…

Jo no sabia aleshores que la Júlia era d’aquesta mena de dones per a les quals només existeix la realitat del sexe i, per això mateix, sense veritable capacitat d’amor. La Júlia no ha sabut mai què era estimar, potser perquè mai no ha sentit la necessitat, la urgència, de fondre’s amb la persona, i precisament amb el millor de la persona estimada. Això, que intuïa sense explicar-m’ho, m’omplia d’un estrany neguit que procurava ofegar entre besos i carícies, però que a la llarga, si els atzars de la guerra no haguessin pres les coses en mans, hauria triomfat de les meves il·lusions d’adolescent. Car, sigui com sigui, la Júlia mai no hauria arribat a ésser la meva dona, n’estic segur.

A principis de l’any següent la meva lleva fou cridada a files. Totes les temences de la mare, tan prematurament expressades en iniciar-se el període d’instrucció pre-militar, es veien ara amplament confirmades, i potser fins a un extrem que cap de nosaltres no esperava. Perquè jo vaig ésser un d’aquests infeliços que ni el consol no van tenir de passar-se mesos i mesos oblidats en un racó de caserna.

Dues setmanes després d’incorporar-me, em van enviar al front. A l’altre cap de península. Aquelles dues setmanes que precediren la meva partida, les havia passades, amb els companys, familiaritzant-me en l’ús del fusell. Perquè no cal dir que havia caigut de ple en la infanteria. Però encara no havia tingut ocasió de disparar una dotzena de bales, quan ja em consideraren prou apte per a fer-me matar.

Sortirem de Barcelona una nit, en tren. Mai no oblidaré l’espectacle de l’estació ni aquella sensació de buit al bell mig de l’estómac que m’omplia la boca d’una saliva estranyament sòlida i amargant. El vestíbul i l’andana eren plens d’homes i dones, moltes més dones que homes. Els nostres equips s’amuntegaven desordenadament al llarg de les vies: maletes, mantes, motxilles i bosses de tots colors… El tren encara no estava format, perquè, amb una precisió tota militar, ens van dur a l’estació, a peu, hores abans de la fixada per a la marxa. Al costat de cada equipatge hi havia un soldat, gairebé tot rostres joves, adolescents, i a l’entorn del soldat els familiars, els amics, la promesa, en algun cas l’esposa i potser els fills.

Les converses, les exclamacions, els crits, potser els primers plors, omplien la volta envidrada d’un xivarri eixordador. Els oficials que ens acompanyaven s’havien fet fonedissos, però de tant en tant per les portes obertes treia el nas un rostre mig amagat sota una gorra engalonada, i uns ulls lassos contemplaven el trist desordre dels homes que se separaven, en un llarg adéu sense pietat, de les famílies llurs.

Jo no sé si tots els meus companys sentien aquell buit a l’estómac, no sé si tenien la gola plena d’una saliva amarga i compacta, gairebé petrificada, però cal confessar que els soldats eren, o semblaven ésser, els menys impressionats per aquella expedició camí de la mort. Potser no n’érem prou conscients, perquè el nostre afany de vida és tan gran, que creure en la pròpia mort, i més encara als vint anys, resulta quelcom sense sentit. Les dones, però, mares, germanes, promeses, esposes, que tenen les llàgrimes fàcils i un sentit més agut de les coses finals, mostraven els rostres desfets, i les mans, aqueixes consoladores mans femenines, cenyien els braços dels homes, com per palpar-los, com per sentir llur presència viva i concreta abans de perdre’ls potser per sempre. Els pares, els germans, els amics, en canvi, conservaven una calma plena de tensió que, en general, es resolia en mots breus i vagues…

Algunes parelles s’havien refugiat pels racons de l’estació i, assegudes sobre les motxilles o les mantes, les mans unides, els rostres a fregar, parlaven, parlaven desesperadament, en un afany inútil i definitiu de dir-s’ho tot, tot allò que encara no havien tingut temps de dir-se, tot allò que no s’havien pogut dir encara mai perquè fins ara no ho descobrien. Altres restaven silencioses, gairebé immòbils, els ulls perduts en els ulls, uns ulls plens de profunditats que només ells podien descobrir i abastar… Arran de les vies, un soldat vomitava.

Els meus pares, i la Júlia acompanyada de la Paula, havien vingut a acomiadar-me. El pare, aquell dia, no tenia res de l’home benhumorat de costum, sempre disposat a burlar-se una mica de mi precisament perquè era un home tendre i, com tots els homes tendres, desitjós de desmentir-ho. Dret i gairebé encarcarat, em mirava amb un esguard que semblava absent. Jo tractava d’evitar aquella mirada, perquè comprenia que l’espectacle dels seus ulls m’hauria torbat més, molt més, que les llàgrimes de la mare. Car ella es lliurava, amb una impudicícia tota femenina, al seu dolor. Hom hauria dit que estava convençuda que ja no m’havia de veure mai més. I era veritat, però poc ens podíem pensar que seria ella, que serien ells, que, la guerra acabada, ja no podrien venir al meu encontre. Poc es pensava també la petita Paula, amb els seus setze anys espigats i prometedors, que la terra ja la reclamava…

La Júlia, al meu davant, no plorava ni semblava trista, sinó impacient. S’hauria dit, i aquest era el cas, que la presència dels altres la molestava; semblava desitjar que ens deixessin sols, una vegada més sols, sempre sols, perquè nosaltres dos només ens podíem manifestar en la soledat. Tenia els llavis tancats en un gest una mica sorrut i dur, però quan jo la mirava procurava somriure. La més serena, com és natural, era la seva germaneta. A ella, no l’entristia ni l’angoixava la meva partença, i en canvi m’admirava. Els seus ulls deien ben clar que, ja abans d’haver abandonat l’estació, jo era un heroi. El meu uniforme, l’equipatge amuntegat als meus peus, aquella olor de caserna i de soldat que es desprenia de les meves robes, havien convertit el xicot de la seva germana en un ésser nou i ple d’interès. Em va somriure diverses vegades, un somriure lluminós que mai no havia remarcat en els seus llavis. En realitat, mai no havia remarcat res de la seva persona. Em plau ara, em va plaure ja aleshores, al front, recordar aquell somrís que semblava contradir la tristesa severa del pare, el dolor de la mare, àdhuc la impaciència de la Júlia.

Per fi, amb lentitud, el tren es formà al nostre davant. Una onada travessà de llarg a llarg l’estació i tot seguit les converses es feren més baladreres, els plors redoblaren, les parelles assegudes pels racons s’estrenyeren les mans amb més força, els esguards cercaren encara més enllà d’aquelles profunditats tot just descobertes, perseguint qui sap si el sentit i la revelació d’un destí ignorat o la confirmació d’una esperança. Els oficials feren irrupció a l’andana i començaren a donar ordres precipitades; els sergents corrien amunt i avall, cridant, tractant de fer-se entendre entre la barbolla que ho submergia tot. Uns soldats de reraguarda, amb el fusell a la mà, van fer retrocedir la gent vinguda per al comiat, i lentament restabliren un cert ordre. Ens anàrem formant.

Van passar llista. Però després encara ens van permetre de desfer la formació i reunir-nos de nou amb els nostres familiars. No sé què devia passar, però fins al cap de mitja hora no ens van fer pujar als vagons. Aquell comiat es prolongava més que no havíem esperat, i ara, després d’haver exhaurit precipitadament les nostres reserves de tendresa expressables, ja no sabíem ni què dir ni què fer. Ara, de sobte, sobrava temps per a estar junts. Ara volíem separar-nos ja, anar-nos-en. Tot el que prolongava aquell comiat ens allunyava en lloc d’acostar-nos, i repetir una vegada més les lamentacions, els consells, els encoratjaments, convertia el cordial interès de tots plegats en una barreja de paraules insubstancials que les orelles copsaven, però que ni els cervells ni els cors no podien assimilar.

Però, quan ens ordenaren de pujar al tren, tots aquells mots, que uns moments abans havien perdut el sentit d’una manera tan estranya, es van fer de nou vivents, i l’estació, d’un extrem a l’altre, vibrà amb la llastimosa emoció dels darrers adéus, que no es resignaven a ésser definitius. Una glopada calenta m’omplí aquell buit de l’estómac i em marejà. Un moment em va semblar que cauria o que em posaria a vomitar, però no vaig fer cap de les dues coses. La mare se m’abraçà ferotgement i em besava la cara com si fos un infant; gairebé estic segur que barrejàrem les nostres llàgrimes. El pare em besà també i després em donà la mà, cosa que no havia fet mai. Tenia uns ulls estranys, opacs, que m’obligaren a desviar l’esguard. Potser sofria més que la mare, però no ho volia demostrar, i aquella lluita entre el sentiment i la conveniència es resolia en aquesta estreta llarga i vigorosa, en aquesta mirada buida, humida com la d’un ca.

La Paula també em donà la mà. Entre la Júlia i jo hi va haver un moment de vacil·lació, i ni ella ni jo no vam tenir el valor de besar-nos davant els altres. Tots dos esperàvem estalviar-nos aquella iniciativa. Ens limitàrem, doncs, a una llarga encaixada. Però, quan anava per muntar al cotxe, la vaig sentir de sobte al meu darrera. No s’havia pogut decidir a aquella mena de separació. I aleshores, aturats al costat del marxapeu, destorbant el pas dels altres companys que muntaven al tren, per fi ens abraçàrem, perdent-nos en una llarga besada que, quan vam desunir els llavis, es fragmentà en un desfici de petons que no sabíem com acabar. No sé la cara que hi devien fer els altres. Al llarg dels vagons, aquella escena es repetia i es multiplicava.

Després, vaig pujar al cotxe. La feina de trobar un seient, d’acomodar el meu equipatge, d’obrir-me pas cap a les finestretes plenes de rostres excitats, m’estalvià aquells darrers minuts de paraules llançades al vent, de centenars de crits. El tren ja es posava en marxa quan vaig poder conquerir una mica d’espai per treure la mà per l’obertura d’un vidre mig trencat. Amb aquell gest d’adéu vaig separar-me per sempre de tres d’aquelles quatre persones. La Júlia, l’única que havia de restar en vida després de la catàstrofe, no havia de reveure-la fins al cap d’onze anys.

Onze anys més tard, però, la Júlia ja no significava res per a mi. A partir d’aquell dijous que ens havíem trobat al bar de l’Eixampla, existia en canvi una noia que es deia Martina. Ni jo mateix no sabia, mentre sota la pluja m’encaminava a la dispesa, la importància que per a tots dos havia tingut aquell encontre. Només sé que en tota la nit no me la vaig poder treure del pensament. Tot el passat, aquell any i escaig de festeig amb la seva germana, m’era present d’una manera vaga i obscura, perquè retenir el passat vivent mai no m’ha estat gaire fàcil. I, sobre aquest passat difús, ara hi havia la imatge de la noia de vint anys acabada de trobar, descoberta per primera vegada. Encara no sabia res d’ella, però en tenia prou amb aquell encontre per a comprendre que, a allò que m’havia atret en la seva germana, s’hi afegien, en ella, unes qualitats que responien a quelcom que jo exigia, sense confessar-m’ho, d’una dona.

La nit passà embullada, teixits els meus somnis per aquell passat i aquest present que encara no significava res, i l’endemà, en llevar-me, la Martina encara seguia allí, dintre meu, i el record d’aquella mitja hora que havíem passat junts perdurava. Perdurava dolorosament. Dolorosament perquè ens separaven nou o deu anys, perquè l’havia trobada al costat d’un xicot que era el seu promès. Jo devia ésser per a ella una mena de fantasma sorgit dels anys pretèrits per a desaparèixer de nou entre la massa anònima de la ciutat. Un fantasma que no li pertanyia.

Durant dos o tres dies vaig pensar-hi molt. La imatge de la noia em perseguia, m’obsessionava. Mai no he cregut en l’amor a primer cop d’ull, i potser per això mateix em negava ara a pronunciar aquell mot temptador. La Martina, però, pensant-hi bé, no era una persona nova per a mi, l’havia coneguda sempre: el seu físic, a través de la seva germana; les seves qualitats, allò que m’obstinava a creure que eren les seves qualitats, en les meves il·lusions, que persistien a pesar dels anys, en els meus somnis, quan la vida present, i era sovint, em semblava mediocre i insatisfactòria.

El tercer dia, incapaç de resistir un impuls més poderós que la meva voluntat, vaig tornar al bar on ens havíem vist. No em proposava res, no volia res, si no era prolongar i exacerbar el meu sofriment, perquè jo era el darrer home disposat a desplaçar un altre home, a prendre-li allò que estimava, que devia estimar. Veure-la em bastava. Però fins i tot això m’havia d’ésser negat, aquell vespre. Ni la Martina ni el seu promès no van acudir al bar.

Però l’endemà sí que hi eren, instal·lats a la mateixa taula de l’altre dia. En veure’m entrar em saludaren, ella amb un somrís, l’Albert amb un gest de la testa. Però no vaig atansar-me a parlar-los. Em vaig asseure al fons del bar, tan lluny d’ells com ho permetia l’exigüitat del local. El taulell, com l’altra nit, era ple de xicots i mosses que bromejaven entre ells, les taules començaven a omplir-se. Tots els clients semblaven conèixer-se. Jo, un cop més, restava exclòs, foraster. Però no em recava. Hi havia la Martina.

Ells dos, davant llurs consumacions a penes encetades, parlaven, és a dir, parlava gairebé exclusivament el promès. Ella assentia de lluny en lluny, deia uns mots, somreia lleugerament, i l’Albert, un instant callat, prosseguia. Ara i adés, la noia em mirava, però quan per atzar els nostres ulls es trobaven, perllongava aquesta mirada més enllà de la meva persona física, es perdia en una llunyania, en una profunditat que el local no posseïa pas. Ni una sola vegada, en tota la nit, no em va somriure. Però jo no esperava pas que ho fes. Es limitava a descansar un instant els seus ulls en els meus per allunyar-los tot seguit. Jo tenia el diari estès al meu davant, sobre la taula, però no llegia pas. Ho havia provat, però els mots em semblaven incomprensibles, com escrits en una llengua estrangera. La Martina ho omplia tot amb la seva presència.

Se’n van anar primer que jo. En aixecar-se, tots dos em tornaren a saludar amb un gest del cap, i la Martina, abans de girar-se i seguir el seu company, descansà més llargament els seus ulls en els meus, com si intentés de preguntar-me quelcom que només jo podia contestar, quelcom que li interessava massa per a permetre-li l’ús de les paraules. Després, van desaparèixer.

L’endemà es va repetir, amb detalls nous, la mateixa escena, només que vaig arribar abans que ells. Quan entraren, la Martina al davant, la noia tornà a mirar-me d’aquella manera interrogativa, però aquesta vegada un rubor lleu, per bé que clarament perceptible, li omplí la cara. De moment, no vaig saber què pensar-ne. Després se m’acudí que potser la meva presència li desagradava. Per això vaig proposar-me cessar des de l’endemà mateix aquell joc pueril que no menava enlloc. No aniria més al bar. Per tal d’afermar-me en aquella resolució, minuts després vaig decidir de portar-la a la pràctica ja des d’aquell moment. Vaig abandonar el local. La noia comprendria que la meva intenció no havia estat de molestar-la, que ella i el seu promès podien seguir acudint al bar sense temor de trobar-se amb la meva presència importuna. No volia que per mi haguessin de renunciar a llur costum de cada vespre.

Durant tres dies vaig fer honor a la meva decisió. En arribar aquella hora i sortir del despatx, sol o acompanyat d’en Ponç, les cames semblaven endur-se’m cap al bar, i no era sense esforç que aconseguia trencar de carrer i seguir Eixampla avall sense aturar-me. Però el pensament de la Martina no per això m’abandonava. La tenia present de nit i de dia. El mateix Ponç, xicot ben poc observador, acabà per adonar-se que em passava alguna cosa. Havia equivocat unes factures, quelcom sense importància, però la cosa era rara; si més no en Ponç la trobà rara, perquè, segons ell, jo era d’una competència sense defecte.

—Què et passa? —em preguntà—. Fa dies que no sembles el mateix… Que potser estàs enamorat?

Havia estat, és clar, una broma, i una broma ben poc original; però, potser perquè precisament posava el dit a la ferida, em molestà. Vaig mirar-me’l indignat.

—Que no t’has equivocat mai, tu?

Ell s’encongí.

—Perdona, noi, però no crec…

—No creus, no creus… —vaig mormolar—. S’han de mesurar, les paraules!

Es va quedar d’una peça. No podia comprendre aquella severitat. Em mirà llargament, estupefacte, i, sense contestar-me, sortí del despatx. Al vespre, en plegar, em saludà com de costum, com si res no hagués passat, però jo encara em sentia hostil.

No podia suportar que m’hagués endevinat tan fàcilment. Perquè era veritat que estava enamorat. ¿De quina altra manera es podia interpretar aquella pruïja que tothora sentia de veure la Martina, aquell constant tenir-la clavada al cervell? Era una cosa que no m’havia passat mai, ni quan tenia divuit anys i festejava amb la seva germana. Mai una dona no m’havia obsessionat d’aquella manera. Potser perquè per primera vegada sofria: la Martina no era meva ni ho seria mai. I em semblava que, encara que un dia ho arribés a ésser, seguiria sofrint. Car mai no l’assoliria del tot; ésser estimat mai no es pot assolir del tot. Es pot assolir un cos, quelcom de concret i limitat, però la Martina significava més per a mi que aquest cos concret i limitat, més, àdhuc, que la suma de les seves qualitats i els seus defectes. Era això i era més, molt més que això. No hi ha paraules per a expressar-ho, però tots els que han estat enamorats saben que res no pot esgotar la persona estimada.

Sí, estimava la Martina, i aquest mateix amor va fer que provés d’encastellar-me més resoludament en la meva intenció de no tornar-la a veure. Per desgràcia, no vaig ésser prou fort per a sostenir-me en aquests bons propòsits, perquè uns quants dies després, ignorant gairebé que les cames m’hi portaven, em vaig trobar de nou davant el bar i, una vegada allí, no vaig poder resistir la temptació d’entrar-hi.

Llur taula habitual era ocupada per una altra parella. Ells dos seien a la del costat. La Martina, que en aquells moments deia quelcom al seu company, es va interrompre i, com el darrer dia, va envermellir quan els nostres ulls es trobaren. L’Albert, sens dubte sorprès per aquella sobtada interrupció, m’esguardà també. Vaig inclinar el cap en senyal de salutació i ells gairebé no em contestaren. Aleshores em vaig acostar al taulell i, a peu dret, vaig beure una copa ja no recordo de què. Vaig empassar-me-la d’un glop i vaig sortir del local com qui fuig. A fora, vaig fer-me tota mena de retrets, condemnant el meu capteniment, tractant de convèncer-me una vegada més que aquella follia s’havia d’acabar. Era clar que la meva presència molestava la noia… La molestava? De sobte, se’m va acudir que el rubor que li omplia la cara en veure’m podia tenir una altra explicació. Però no, em feia il·lusions. Quin interès podia sentir la noia per mi? Jo era una vella coneixença, però ella estava acostumada a associar-me a la seva germana i, per si fos poc, li duia nou anys; als seus ulls devia ésser, si no un vell, un home ja madur, potser digne d’amistat, però no d’amor.

Aquell vespre em vaig sorprendre, cosa que encara no havia fet mai, contemplant-me obstinadament, detalladament, amb esperit crític, al mirall de la meva cambra. És que una noia encara es podia enamorar de mi? Havia assistit dia darrera dia en aquest procés de lenta transformació que els anys aporten a un rostre, a tota cosa vivent. I, perquè hi havia assistit cada dia, ara no podia dir què havia canviat en mi. Al meu davant veia el jove de sempre. Sí, ben cert, era jove, ho seria encara durant alguns anys; però, a aquesta joventut, li faltava ja aquella mena d’espontaneïtat, un no sé què de seductor i de fresc que els trenta anys s’enduen per sempre. I potser li faltaven encara altres coses que jo no podia veure, però que els estranys sabien distingir. Perquè, ¿de què em servia saber que jo era el mateix que cinc, que deu anys enrera, si els altres veien la realitat de la meva persona física marcada ja, marcada sense esperança per tot allò que havia viscut, pels meus sofriments, per la meva misèria, pel pas inexorable del temps sobre el meu rostre?

Vaig sortir d’aquest examen amb els mateixos dubtes que m’hi havien precipitat. ¿Com em veien els ulls de la Martina? Mai no ho podria saber si ella no m’ho deia, i ella, és clar, no m’ho diria mai; no tindria ocasió de fer-ho. Vaig pensar aleshores en el seu promès. D’aquell xicot, jo ho ignorava tot. Físicament era agradable, però insignificant, esborradís malgrat la seva complexió esportiva. Però la Martina podia veure’l d’una altra manera, devia veure-l’hi per força des del moment que va escollir-lo, des del moment, si més no, que es deixà escollir per ell…

Tot això no tenia ni cap ni peus, prou que ho comprenia, i el sentit comú acabà per imposar-se. Em captenia com un adolescent i, pitjor encara, com un adolescent ridícul. ¿Què pensarien la Martina i el seu promès? ¿Què pensaria la mateixa Júlia, a la qual ben segur que la noia devia haver parlat de la meva conducta sospitosa? Però, per què sospitosa? ¿No els havia dit que també jo em deixava caure sovint per aquell bar? Als seus ulls em limitava a perseverar en uns costums iniciats abans de trobar-los. Tot m’ho havia fet jo sol, enredat per la meva imaginació. I això venia a demostrar-me, de retruc, que també era la meva imaginació que treballava quan em preguntava si els rubors de la Martina volien dir alguna cosa. No significaven res, no tenien cap relació amb la meva persona. Potser ni havien existit, potser també me’ls havia imaginats. Ara, ni d’això no estava segur.

A poc a poc, vaig aconseguir de calmar aquell desordre interior. Havia exagerat les coses. La meva presència o la meva absència del bar no eren matèria discutible, perquè a ella, a ells, els havia de deixar indiferents. Miraria de no tornar-hi, perquè no veia cap utilitat en una freqüentació que només alimentava el meu sofriment; però, si un dia la necessitat de veure-la es feia més imperiosa i vencia la meva prudència, no em faria un retret de cedir-hi. Procuraria només que aquests encontres fossin rars. Fins que un dia em despertés alliberat d’aquell amor o, si més no, resignat a perdre’l abans d’haver-lo obtingut. Sabia per experiència que en aquest món tot passa, que res no perdura, que el temps s’emporta amors i odis i fa de cadascú de nosaltres, amb recança potser, amb esforç, un ésser novell capaç de contemplar-se en el passat com un estrany.

Aquesta assenyada decisió semblà proporcionar-me algun consol. Per primer cop després de la nostra petita renyina poca-solta, vaig anar a trobar en Ponç al fons del taller, com feia sovint quan la feina no em matava, i vam xerrar i vam riure com de costum. Ni ell ni jo no férem cap al·lusió a la meva intemperància de l’altre dia, carregant-la a compte d’un d’aquests estats d’ànim a què tots estem exposats i que, un moment, ens converteixen en éssers insociables, susceptibles, hostils als nostres millors amics.

Passaren tres dies. Cada vespre, en abandonar el taller, una pugna s’iniciava dintre meu, els tres primers dies amb resultats favorables. El quart, curiosament, va decidir-la una noia que, per tal de distreure les meves cabòries, vaig posar-me a seguir. Va dur-me de dret al bar, només que ella no es va aturar… Vaig interpretar-ho com una mena de fatalitat.

No sé per què, ni té tampoc cap interès, aquell dia, per primera vegada, se m’acudí d’aixecar els ulls i mirar el rètol lluminós que fins aleshores havia ignorat. Deia: «Club Denis». Era la darrera vegada que hi entrava, però aleshores, naturalment, encara no ho sabia.

La Martina estava sola, asseguda en una taula que no era la taula de costum. Al llindar de la porta em vaig aturar. Ella em mirava. Després, incapaç de resistir l’impuls que em portava cap a ella, me li vaig atansar. Vaig quedar-me palplantat al costat de la taula, i ella continuava mirant-me.

—Hola, Martina —vaig dir.

—Hola, Adrià —féu ella.

I callàrem, com si tots dos ens sentíssim incòmodes. Ens hi sentíem. Després vaig preguntar:

—I l’Albert?

Ella va fer un gest indefinit amb les mans, que tornaren a caure sobre la taula. Deixà de mirar-me.

—Hem renyit.

Aleshores vaig agafar la cadira que hi havia al seu costat i em vaig asseure. Ella tornava a mirar-me, però tot seguit desvià l’esguard.

—Tornareu a fer les paus —vaig dir—. Són coses d’enamorats.

—No —féu ella.

El cambrer se’ns acostà i jo vaig demanar un vermut. Ella tenia al seu davant un líquid claret que encara no havia encetat.

—No? —vaig preguntar, una vegada sols de nou.

Ella tornà a denegar amb la testa.

—Però què us ha passat?

La resposta semblava difícil, però després em mirà de fit a fit i digué:

—Li he demanat que no tornés més.

—Però per què? Què t’ha fet?

Ella arronsà les espatlles molt lentament.

—Res. —I afegí amb aparent incongruència—: És molt bon xicot.

Jo no ho acabava de comprendre. Ella envermellí una mica, tot afegint:

—No l’estimava.

—Però festejàveu…

—Sí —digué—, però és que jo no sabia que no l’estimava.

El cambrer tornà amb la meva consumació. Hi hagué un parèntesi que després, ja sols, es prolongà. El bar s’anava omplint, la porta no deixava d’obrir-se ininterrompudament i, cada vegada que s’obria, jo mirava qui entrava.

—No —va dir ella—, no vindrà.

—Aleshores, per què has vingut, tu?

—Ja vaig venir ahir… —contestà.

—L’enyores, doncs? ¿És que en arribar aquesta hora no pots estar-te de venir aquí a recordar?…

Ella va riure, una rialla curta i nerviosa, i em pegà una llambregada.

—No he vingut per això.

Vaig fitar-la amb atenció. Quelcom d’insensat em furgava per la testa, el cor se’m disparava. Era possible? A l’últim em vaig decidir a fer la pregunta que em cremava els llavis:

—Doncs… i és que potser has vingut per mi, Martina?

Ella estrenyé els llavis i, amb el cap, féu que sí.

—Martina! —i vaig agafar-li la mà que reposava sobre la taula—. Que havies endevinat…?

Ella tornà a assentir amb el cap. Digué:

—Sí, des del segon dia, quan vas entrar.

—Però jo us havia dit que em deixava caure tot sovint per aquí…

Ella va somriure una mica.

—Nosaltres feia molt de temps que veníem, tot l’hivern, i mai no t’hi havíem vist.

Li vaig estrènyer la mà, i els seus dits van respondre a la meva pressió.

—I a ell, què li has dit?

—La veritat.

Jo vaig insistir, perquè volia que ho digués:

—Quina veritat?

Ella tornà a mirar-se les nostres mans.

—Digues-ho tu, primer —féu.

I jo vaig dir:

—T’estimo, Martina.

Ella em va estrènyer els dits.

—Jo també, Adrià. I li ho he dit, li he dit que t’havia estimat sempre…

—Però és veritat, Martina?

—Em sembla que sí —digué ella—, no ho sé… Era tan petita quan te’n vas anar! —Em pegà una altra llambregada, somrigué i va afegir—: Sempre vaig envejar la meva germana. No ho trobes pueril?

—No, Martina, ho trobo deliciós.

—Et vaig reconèixer de seguida, l’altre dia —prosseguí—. En canvi, tu em vas prendre per la Júlia.

—Han passat tants anys, Martina! I t’assembles a la Júlia.

—No —protestà ella—, no m’hi assemblo.

—Ja ho sé, Martina. Perquè no t’hi assembles t’estimo. Però, al primer moment, la teva cara i la seva… Després ja vaig veure que ni això no era cert.

Ella, aleshores, es deslliurà dels meus dits.

—Però tu l’estimaves, a ella… —féu, sense mi-rar-me.

—L’estimava… o no. Em sembla que no. En tot cas, fa anys que la Júlia no ha entrat en els meus pensaments.

—Però si la tornes a veure…

—No siguis nena, Martina. T’estimo a tu, només a tu.

Ella tornà a mirar-me; però, en parlar de nou, abaixà encara els ulls cap a la taula.

—Sí, ja ho sé. Però com és possible? Tots aquests dies només faig que preguntar-m’ho… M’has vist tan poques vegades, Adrià!

—A despit d’això t’has arriscat, has renyit amb l’Albert…

—Sí. Tenia tantes ganes que fos… Aquell vespre, quan et vaig veure de sobte i… tu em miraves com si no et cansessis de contemplar-me, tu em miraves d’aquella manera, tan insistent, i jo volia que em miressis, però al mateix temps patia per l’Albert… Volia que em miressis, però tenia tanta por que podries endevinar…

Aquesta vegada ella mateixa em buscà la mà.

—… i al mateix temps volia que ho endevinessis. Per això, quan l’endemà vas venir… i aquell altre vespre, el dia que te’n vas anar com si t’escapessis… No ho vaig poder resistir més i, en sortir d’aquí, vaig dir a l’Albert que no tornés.

—Martina… —vaig fer, emocionat. Però aleshores vaig preguntar—: I la Júlia què hi diu? Li ho deus haver contat.

Ella féu que no amb el cap.

—No m’hi he atrevit. Ni tan sols sap que t’he vist. No he dit res de tu.

—Però per què?

—No sé…

—Bé caldrà que li ho diguis…

—Sí, és clar; ara sí.

—¿I no s’han estranyat, ella i el seu marit, que renyissis amb l’Albert?

—Només ho saben des d’aquest matí.

El local era ara tan ple de brogits, que una conversa en veu baixa, confidencial, es feia gairebé impossible. Havíem de parlar més alt que no volíem. Per això vaig proposar-li:

—Per què no ens n’anem, Martina? Hi ha tanta gent, aquí…

—Sí —digué ella—, a mi tampoc no m’ha agradat mai…

Vaig cridar el cambrer i vaig pagar. Després ens aixecàrem.

—Però bé hi venies cada vespre…

—L’Albert ho volia, li agrada fer-se veure, gastar…

Fins que fórem al carrer no se m’acudí de preguntar-li:

—Que té diners? És ric, potser?

—Sí. El seu pare és un metge molt conegut.

Vaig mirar-la.

—Jo no sóc ric, Martina.

—I què?

Vaig agafar-la pel braç i, carrer enllà, mentre caminàvem lentament, vaig precisar-li què feia, on treballava, quant guanyava… Ella acabà per estranyar-se:

—Però per què m’ho contes, tot això?

—Vull que ho sàpigues, Martina.

—Però si ja ho sabia.

—Ho sabies? —em vaig sorprendre.

—Tu sempre has treballat.

—I tu, Martina? —vaig preguntar-li aleshores—. Què fas? Has estudiat com la teva germana?

—No, mai no he estat prou intel·ligent per a estudiar. Vaig fer de mecanògrafa, però ni a la Júlia ni a l’Esteve ni al meu cunyat no els agradava. A l’Albert tampoc, i per això vaig haver de deixar-ho.

—L’Esteve, dius? —vaig fer.

—El meu germà. Que no te’n recordes?

—No recordava el nom. Era una mica més gran que tu, em sembla…

—Sí. Ara acaba la carrera de metge. Ell i l’Albert són companys; per això vaig conèixer l’Albert. Però ja ho aniràs sabent tot. Parlem de tu, ara; parlem de nosaltres…

—Petita Martina! —vaig fer mentre impulsivament l’agafava per la cintura.

—No tan petita, Adrià.

—Sí, tu sempre seràs la meva petita Martina.

—Però, la petita Martina, no l’estimaves, ben segur que mai no li havies dedicat ni un sol pensament, ignoraves que existís…

—Existeix ara.

Davallàvem per Enric Granados. El carrer, ja de natural tranquil, era solitari i una mica fosc, i els escassos transeünts que topàvem anaven apressats, impacients d’escapar de l’airet que envermellia els rostres i cremava les mans amb les seves arestes gelades. Nosaltres avançàvem més lentament. Massa ocupats per les nostres coses, meravellats per aquell amor tot just confessat i que hores abans encara ens semblava impossible, res d’exterior a nosaltres no comptava. Travessàrem la plaça de Letamendi i, pel carrer d’Aragó, sortírem a la Rambla de Catalunya, per on ens enfilàrem de nou cap a la Diagonal. Ella vivia a la plaça de Gal·la Placídia.

Les palmeres del passeig estaven despentinades, i un urbà, menut sota la seva gavardina blanca, regulava encara la circulació. Travessàrem fins a la Via Augusta, on ens vam aturar. El temps, aquelles dues hores que havíem passat junts, s’havien esmunyit tan ràpidament, aprofitant-se, diria’s, de la nostra inatenció, que semblava mentida que ja ens haguéssim de separar.

—No vinguis fins a casa, avui —em va dir ella—. Aquest vespre mateix els contaré que t’he trobat, que ens estimem. La Júlia no se’n sabrà avenir.

—I demà?

—Demà, si vols, em pots venir a buscar al pis.

Aleshores em vaig recordar que, antany, la Júlia venia a esperar-me a la sortida del despatx. D’altra banda, del taller a casa de la Martina hi havia ben bé un quart o vint minuts, un temps preciós que perdríem. Per això vaig proposar-li:

—Per què no em véns a buscar al taller?

—T’agradaria? —féu ella—. Explica’m on cau.

Li ho vaig explicar.

—I al vespre —vaig dir en acabar—, quan t’acompanyi, pujaré a veure la teva germana i a conèixer el teu cunyat.

Estàvem a punt de separar-nos. Aturats arran d’una façana, ens donàvem les mans i ens miràvem. Ens recava de deixar-nos. Havíem tingut tan poc de temps per a parlar, per a estar junts! Un parell d’hores! Només un parell d’hores… Retenia, doncs, les seves mans, retardant el comiat, fins que ella digué:

—Me n’haig d’anar, Adrià.

—Sí, Martina —però seguia subjectant-la. Ella somreia.

—No vols que me’n vagi?

—No voldria que te n’anessis mai…

Ella va riure, però molt a prop meu, perquè jo havia desplaçat les mans cap als seus braços i l’estrenyia contra el meu pit.

—Adrià…

Aleshores vaig besar-la. Un transeünt que passava se’ns quedà mirant, curiós. La Martina se separà.

—Fins demà… —va dir.

—Fins demà, Martina.

I va allunyar-se via amunt, gairebé corrent.

L’endemà, després d’onze anys de separació, vaig tornar a veure la Júlia. Però el nostre encontre no va tenir lloc tal com l’havíem projectat la Martina i jo.

Devia ser prop de migdia quan la porta que tancava el petit despatx, una construcció de fusta al capdavall del taller, amb el qual comunicava també per una ampla finestra de vidre, s’obrí. Jo estava d’esquena, inclinat sobre la taula, firmant uns papers. Convençut que devia ésser en Ponç o algun dels mecànics, no em vaig tombar. Però el visitant, després de tancar la porta, s’havia quedat al meu darrera, sense dir res, sense fer cap soroll. Aleshores vaig aixecar el cap i em vaig girar.

—Tu!

Era la Júlia. Repenjada contra la porta, la mà encara sobre el pom, em mirava.

—Jo, Adrià —digué, amb simplicitat.

I es féu el silenci entre nosaltres. Potser tractàvem de retrobar-nos, de reconèixer-nos en els éssers que, després de tant de temps, havíem esdevingut. Ella estava desconeguda. O potser era que la meva imaginació m’havia jugat una mala passada. Antany era una noieta plena, però prima; ara les seves formes eren esponeroses, matronals i tot. Però era bella, més bella que abans, si és possible. Els anys havien passat per a tots dos, però a ella només l’havien millorada. Ara era una d’aquestes dones que, pel carrer, fan girar la mirada. El rostre, però, vist de prop, no podia pas amagar els trenta anys, potser, més que res, perquè el maquillatge, que havia de dissimular-los, els posava sorneguerament de relleu. Els ulls, en canvi, eren els mateixos, els ulls van ésser la primera cosa que vaig reconèixer en aquella dona que m’era familiar i, ensems, estranya. Hi dansava la mateixa flama tèrbola que d’adolescent ja m’inquietava… De sobte vaig recordar que era casada, i la cosa em semblà inimaginable. A través de tot, de les satisfaccions, dels disgustos, a través d’alegries i contrarietats, havia conservat aquella mateixa expressió àvida, assedegada…

Ara ella abandonà la porta i se m’atansà. Pel vidre que donava al taller, vaig veure, de cua d’ull, que en Ponç ens mirava amb la boca oberta.

—Adrià… —féu ella, i ara era com si paladegés aquest mot després d’anys de no haver-lo pronunciat.

—Sí, Júlia.

Estava molt a prop meu i em mirava amb una atenció sostinguda. Però no em somreia; era estrany, però no em somreia. En canvi, hi havia quelcom d’adolorit en el plec dels seus llavis. Quelcom de nou, que jo no coneixia. Però devia haver-hi tantes coses que jo no coneixia!

—La Martina et deu haver dit… —vaig començar.

—Sí.

—Aquesta nit hauria vingut a casa teva.

Em va esguardar amb més atenció, si és que era possible. I aleshores féu:

—¿I això és tot el que em saps dir, després de tants anys?

—Què vols que et digui, Júlia? Potser és perquè han passat tants anys…

I per tal de canviar el curs que semblava que anava a prendre l’entrevista:

—Has vingut a propòsit de la Martina?

—Sí… això és.

—Et deu haver explicat que ens estimem…

—Això és el que m’ha dit.

—I és veritat, Júlia.

—No pot ser-ho —protestà ella, i amb el taló de la sabata picà sobre el sòl de ciment—. Gairebé no us coneixeu.

—Ens coneixem des de sempre, Júlia.

—Però no pot ser que us hàgiu enamorat així… de cop. Per culpa teva ha renyit amb el seu promès, un xicot ric. Tu no pots oferir-li el mateix que l’Albert.

—I si ella em prefereix tot i la meva pobresa? —vaig preguntar.

—La Martina és molt jove, no sap el que vol…

—I tu? —vaig fer aleshores—. També tu estaves disposada a casar-te amb mi… I no era pas més ric que ara.

—Oh, jo! —exclamà—. No és igual. Jo no tenia un pretendent ric.

Vaig mirar-la, gairebé divertit.

—Vols dir que si l’haguessis tingut m’hauries deixat?

Ella protestà immediatament:

—Oh, no, no! Però jo… ¿Per què, amb tantes dones com hi ha, t’has hagut d’enamorar de la Martina?

—No comprenc, Júlia.

—No comprens… No, no ho comprens.

L’escena tenia quelcom de penós, gairebé d’artificial.

Em produïa una sensació d’encongiment, de malestar, que a poc a poc anava augmentant. Gairebé no ens trèiem els mots de la boca, com si en realitat no tinguéssim res a dir-nos i només per una estranya obstinació ens entossudíssim a prolongar una situació sense sortida. A l’últim, després d’un silenci, li vaig dir:

—La Martina sap que has vingut?

—No, ni cal que ho sàpiga.

—Però com vols que aquesta nit faci veure…

—Que potser penses venir?

—Sí.

—¿I si jo et demanava —féu aleshores— de no tornar a veure la Martina?

—Seria inútil, Júlia.

—¿I si t’ho demanava per… per tot allò que hi va haver entre nosaltres?

—Són coses passades, Júlia; ja no tenen importància per a cap de nosaltres dos.

—Qui sap?

—T’has casat —vaig fer simplement.

Tot d’una, l’escena semblà canviar de naturalesa. Gairebé agressiva, digué:

—Volies que t’esperés, potser? Sense saber si eres viu o mort…

—És clar que no! Mai no se m’havia acudit, no et faig cap retret. Però queda el fet que t’has casat.

Ella se m’encarà:

—Però tu saps, Adrià, per què es casa una dona? No ho saps? I no saps que, si tu vols, això no serà cap obstacle…

—Júlia!

Ella devia equivocar el sentit de la meva exclamació, perquè afegí:

—Sí, Adrià, he vingut per dir-t’ho.

La Júlia, la mateixa Júlia de sempre, sense escrúpols ni manies!

—I És, doncs, només per això que vols que renyeixi amb la Martina?

—No, Adrià. El que t’he dit és veritat; l’Albert és un bon partit. Però a més, sí… no puc suportar la idea que tu i ella…

—Però escolta, Júlia, han passat onze anys des que nosaltres festejàvem. No pots pretendre, encara, estimar-me…

—No ho sé, Adrià. Però m’havia acostumat a pensar… tu no ho entendries.

—No, Júlia, pots estar segura que no ho entenc. Ni vull entendre-ho. Estimo la Martina.

Ella va tenir un riure gairebé carnisser.

—¿També l’estimaries si et deia que ella i l’Albert han fet com fèiem nosaltres?

—Júlia!

Vaig subjectar-la pel braç, però tot seguit la vaig deixar anar.

—Ets dolenta, Júlia.

Ella em posà la mà a l’espatlla.

—Sí —va reconèixer—, he fet mal fet de dir-t’ho… Ah, per què, per què m’han de passar aquestes coses? Quan ahir la Martina em va dir que us havíeu trobat i que festejàveu, gairebé em poso a cridar…

Els seus dits em masegaven la roba.

—I Recordes, Adrià, recordes aquelles tardes que passàvem junts, al nostre pis, al parc? ¿Recordes com ens besàvem i com tu…?

Vaig treure-li la mà de l’espatlla, gairebé amb brusquedat.

—No, Júlia, no recordo res. I també tu has d’oblidar-ho. T’has casat i vull creure que el teu marit t’estima. Al costat d’això, i què poden significar aquestes engrunes? Amb mi, no hi has dormit mai, Júlia; mai no has estat meva. Què pots enyorar?

—Doncs ho enyoro, Adrià, ho enyoro…! Tu creus que la Martina…

—Deixa la Martina de banda!

Però ella prosseguí:

—La Martina no és com jo. Et penses que amb ella… que tu i ella…

—Júlia, em sembla que desafines. No oblidis que jo no tinc divuit anys. Tot això, que aleshores era tan engrescador, ara m’interessa d’una manera ben diferent. O et penses que és l’únic que vull de la Martina?

—Què més podries voler-ne? Té vint anys i és bonica…

—… i jo en tinc trenta i només sóc un home corrent.

Ja ho sé, Júlia. Però precisament per això m’he enamorat de debò. Penso respectar la teva germana.

Ella somrigué, incrèdula.

—Ho dius.

No vaig tenir temps de replicar-li, perquè en aquell moment van trucar a la porta del despatx. Eren en Ponç i un client.

—Perdona, Adrià —va excusar-se el meu company—, però necessitàvem uns papers… Perdoni —afegí, adreçant-se a la dona.

—Ja me n’anava —digué ella.

Em mirà, i després, de cop, va inclinar-se endavant per besar-me als llavis.

—Fins a la nit —féu, i ara semblava riallera—. Bona tarda —digué als altres, i abandonà el despatx.

Els dos homes es van quedar mirant-la mentre franquejava la porta, i després encara la van seguir a través del vidre de la finestra. Aleshores es tombaren, el client amb un somrís comprensiu a flor de llavis, en Ponç amb un esguard francament estupefacte.

Però també jo estava admirat, i no sols per aquell bes, sinó per tota la conversa que l’havia precedit. La Júlia havia vingut a oferir-se’m, tot allò altre que m’havia dit de la Martina era una simple excusa; era, si més no, una cosa secundària. El meu festeig amb la seva germana només li interessava en la mesura que la noia es podia interposar entre nosaltres. Perquè ella no podia saber que, encara que la Martina no hagués existit, la meva actitud hauria estat la mateixa. Estava de retorn d’aquestes aventures; antany, en un moment crucial de la meva vida, quan l’arriscava diàriament, m’havia sadollat de carn fins a l’extrem d’avorrir-la si l’amor no l’acompanyava. Ella havia vingut a l’encontre de l’adolescent que va conèixer, ignorant que havia crescut. Però i ella, que no havia crescut també? Tenia una existència feta i segura, s’havia instal·lat definitivament en la vida… ¿O era potser que aquesta instal·lació no la satisfeia? Però aleshores, ¿per què perseguir un vell promès, durant onze anys absent, i amb el qual només compartia unes pobres carícies que altres boques i altres mans haurien d’haver esborrat per sempre? Que el nostre encontre, després de tant de temps, hagués somogut alguns pòsits antics, no m’hauria pas estranyat, gairebé ho esperava. Als trenta anys comencem a mostrar-nos sentimentals envers el passat. Però que d’aquest polsim de tendresa recançosa muntés encara, prou viva, la flama d’un desig tan absorbent que l’obligava a llançar-se als meus braços… ¿De quin prestigi m’havien vestit els seus ulls quan, joves i gairebé innocents, ens pensàvem descobrir l’amor plegats?

Al migdia, quan ens n’anàvem, no em vaig poder estar de dir a en Ponç, car em semblava gairebé necessari de donar-li una explicació d’aquella visita inesperada, d’aquell bes que havia presenciat:

—¿Recordes aquella noia amb la qual festejava quan érem a Extremadura? Te n’havia parlat…

—La teva promesa? La Júlia, oi?

—Sí.

—Era ella? —preguntà admirat.

—L’era.

El seu comentari fou:

—Quina xicota, noi!

—Ara és casada —vaig dir.

—Ah!

Vaig comprendre que les meves confidències el deixaven una mica perplex. Però vaig prosseguir; amb quatre mots vaig contar-li com havia trobat la seva germana en aquell bar on ens aixoplugàrem una tarda, feia algunes setmanes, i que ara festejava amb ella.

—Aquest vespre la veuràs. M’ha de venir a buscar a les set.

—I ella, doncs? T’ha fet un petó…

Em vaig arronsar d’espatlles.

—Un petó d’amics, record dels vells temps. Ha vingut a parlar-me de la Martina.

—Però —recordà aleshores— i no deies que havien mort tots?

—M’ho pensava. Van salvar-se elles dues i un germà. La Martina i el noi eren unes criatures, aleshores. Ella encara no té vint-i-un anys, ara.

—Doncs noi, si s’assembla a la seva germana…

—S’hi assembla —vaig concedir, perquè era inútil explicar-li que eren ben diferents.

—Tanmateix, és una aventura interessant! —exclamà.

Sí, ho era.

A la tarda, com havíem convingut, la Martina va venir a esperar-me. És a dir, jo ja em pensava que no vindria, perquè a les set encara no s’havia presentat. Quan els obrers van ésser fora, en Ponç i jo vam sortir fins a la porta, per si ella s’havia quedat fora. Però no hi era.

—No deu haver trobat el taller —digué ell.

—És estrany, li vaig explicar detalladament on era.

Aleshores, del fons del carrer vam veure que sorgia una silueta femenina. El carrer era molt fosc en aquell indret, perquè feia dos o tres dies que el fanal més proper al taller, potser a uns vint-i-cinc metres, havia estat romput a cops de pedra, cosa no infreqüent en els carrers més solitaris de la part alta de la ciutat, i per això a aquella distància no podia estar segur que fos ella. Però duia una gavardina com la que estava acostumat a veu-re-li.

—Em sembla que sí que l’és…

No m’havia equivocat. A poc a poc s’anà atansant, una mica indecisa, mirant amb atenció els números gairebé indistingibles de les cases, entre les quals s’obrien abundants solars sense edificar. Després ens devia veure aturats al llindar de la porta, retallats contra la llum que venia de dintre, perquè de sobte es posà a caminar més de pressa, com segura de l’objectiu, i aviat arribà on ens trobàvem. Somrigué:

—Hola.

Vaig presentar-li el meu amic. Encaixaren.

—Em pensava que no hi trobaria —va dir després ella—. Ui, quins barris més complicats!…

En Ponç, paternal, va fer:

—No hauries de deixar-la venir sola, tan tard. Aquests verals són molt solitaris.

—No —digué ella—. Aquest carrer sí, però fins a la cantonada…

Aquell dia en Ponç es quedava a treballar, perquè no era el seu dia de festeig i, a més, volia enllestir per a l’endemà una moto que ja li havien reclamat dues o tres vegades. Després d’una breu conversa, doncs, ell se’n tornà a dins i nosaltres davallàrem cap a la ciutat il·luminada.

—Sembla molt simpàtic, el teu amic —em va dir ella quan ja fórem una mica lluny.

—Ho és, i un bon amic, també.

Vaig posar-me a explicar-li que, després de la guerra, ens havíem perdut de vista durant un parell d’anys, fins que un matí vam coincidir tots dos en una dependència militar on fèiem cua per passar la revista anual; en saber que no tenia cap col·locació seguida, perquè l’empresa on abans treballava se n’havia anat a l’aigua, em proposà d’anar-me’n amb ell; acabava d’obrir un taller de reparacions i venda de motos i necessitava una persona de confiança que s’encarregués de l’administració…

Però mentre parlava d’aquest tema, que ara em resultava indiferent, el meu cervell se n’anava darrera de l’entrevista que aquell matí havia sostingut amb la Júlia. Ens havíem hagut de separar tan precipitadament, que a darrera hora ni vam tenir temps de decidir si davant de la seva germana simularíem que encara no ens havíem vist. Però a mi aquesta complicitat m’era odiosa. Mai no m’han agradat els secrets innecessaris, i iniciar unes relacions amoroses amb reserves no crec que sigui un bon començament per a ningú. Per això, a l’últim, vaig preferir mostrar-me franc amb la Martina. En acabar de parlar-li del meu company, vaig dir-li:

—Ja deus saber que, aquest matí, la Júlia m’ha vingut a veure…

Ella es va quedar tan sorpresa, que àdhuc s’aturà.

—La Júlia ha vingut?

—Sí. No te n’ha dit res?

—No —féu ella, i reprenguérem la marxa—. Ni una paraula. I quan ha estat, això?

—A migdia, poc abans de plegar.

—Sí que és estrany! I què volia?

—Ha vingut a parlar-me de tu.

—Ahir a la nit —explicà aleshores ella—, tot just arribada a casa, els vaig contar que t’havia trobat. Em va semblar que més valia fer-ho tot seguit.

—I què van dir?

—El meu cunyat va fer: «I qui és, aquest?». La Júlia va exclamar: «Em pensava que era mort!». Després es posà a contar a en Conrad que eres un antic veí, que els teus pares, com la nostra mare, havien mort llavors de l’explosió… És clar, no va dir res que haguéssiu festejat… Però què t’ha vingut a dir, de mi?

—Res. Més ben dit, no ho sé ben bé. Ens han interromput i ella se n’ha anat. Però m’ha semblat comprendre que, als seus ulls, no sóc un bon partit. També ha insinuat si no em volia divertir amb tu… No ho sé, estava una mica estranya.

Tot d’una, vaig recordar que m’havia dit que no em pensés que la Martina era una nena innocent, que ella i el seu promès, com tothom, també n’havien fetes de les seves. És curiós, no hi havia tornat a pensar. M’havia intrigat massa el capteniment de la Júlia per a concedir la deguda atenció a aquest detall que tant m’afectava. Ara, però, la cosa va ésser diferent: aquest detall passà a primer terme i no em vaig saber estar d’esmentar-lo.

—Segons ella, això nostre és una criaturada. Diu que, amb l’Albert, no hi havies d’haver renyit, perquè és més ric que jo i perquè ja estàveu compromesos. No sé per què, ha acabat afegint que, a la seva manera de veure, les coses entre vosaltres havien anat bastant enllà…

Ella s’aturà de nou i aixecà els ulls fins als meus. Només va dir:

—I tu t’ho has cregut, Adrià?

—No, Martina —vaig replicar, i la resposta era honesta—. No m’ho he cregut, tot i que aquestes coses sempre deixen un cert regust desagradable. No m’ho he cregut —vaig repetir—. Potser perquè tinc necessitat de creure en tu, perquè és necessari tenir confiança en les persones que estimem.

Ella abaixà els ulls i, amb una veu a penes audible, digué:

—Amb l’Albert ens hem besat algunes vegades, molt poques. Potser hauria de dir que és ell qui m’ha besat. Però res més, Adrià —tornà a aixecar els ulls—. Mai no m’ha posat la mà al damunt. Gens.

—Et crec —vaig replicar—, et crec, Martina. Si ho hagués fet, sé que m’ho diries.

Vaig veure que m’havia tret un gran pes del damunt. Ni un sol moment no havia cregut en les insinuacions de la Júlia. No hi podia creure, d’antuvi perquè estimava la Martina, i sempre és dur de pensar que la dona estimada ha tolerat determinades llibertats dels altres; després, perquè la Júlia duia el seu objectiu: separar-me de la seva germana. Però, encara que no m’ho hagués cregut, i com acabava de confessar a la mateixa Martina, aquells mots havien deixat en mi una mica de recel, un recel que, si ella m’hagués confirmat les paraules de la Júlia, s’hauria convertit en l’insidiós disgust que enverina tantes relacions entre home i dona. Em creia immunitzat contra aquesta mena de gelosia, però ara vaig comprendre que no ho estava. Si entre la Martina i l’Albert hi hagués hagut tot allò que la Júlia tenia interès a fer-me creure, inevitablement m’hauria mirat la noia amb uns ulls diferents; sé que sempre, un moment o altre, i per molt que ho hagués volgut evitar, el record de llur intimitat hauria acudit a la meva ment i s’hauria interposat entre nosaltres dos, creant una tensió, un malestar, que, lentament, hauria destruït el nostre amor. Però la Martina m’havia dit que no era veritat, i jo la creia. No em semblava tampoc, ben a l’inrevés de la seva germana, la mena de noia que es complau en aquestes coses, sinó més aviat una d’aquelles verges en les quals, abans d’assolir llur intimitat, cal vèncer una malfiança instintiva i misteriosa que les dreça, abans d’ésser dones, contra la carn. Aquesta mena de dones només l’amor, l’amor autèntic per un home, les pot dur al descobriment del món dels sentits, a una confiança i a un abandó que mai no justificarien sense aquest sentiment. I la Martina no havia estimat mai l’Albert. La seva ruptura, només perquè li semblà creure que jo l’esperava, la necessitava, n’era una prova. Però també hi havia la manera com m’havia assegurat que allò era mentida. No sols confessant que, en efecte, alguna vegada s’havien besat, sinó limitant la seva negativa a unes paraules simples, directes, sense insistències, sense juraments, sense tota aquesta draperia amb què, sovint, vesteixen les dones la mentida. Creia en la Martina. Restaven els besos; però, com podia fer-li’n retret? I més ara, quan em deia:

—Si jo hagués sabut, Adrià, si jo hagués sabut que tu m’estimaries… Però ni sabia que vivies. Com podia pensar que tu, tu, un dia…

—No hi fa res, estimada —vaig dir-li. I potser perquè em sentia estranyament sentimental, vaig afegir uns mots gairebé ridículs—: Els meus esborraran el record dels seus.

—No hi ha record —va dir ella.

Vaig enllaçar-la, com havia fet el vespre abans. Tots dos ens trobàrem cara a cara, aturats al costat d’un mur que corria fins a perdre’s en la fosca, sota l’enramat sense fulles d’un arbre o d’un arbust que sortia de l’altre costat de tanca, on devia haver-hi un jardí. Amb les dues mans li subjectava la cintura, estrenyent-la contra meu. Ens vam besar.

Després vam seguir carrer enllà. Feia una nit freda i tranquil·la, sense gens de vent. A dalt, lluïen unes estrelles malicioses que ens espiaven. Però no podien veure més que les nostres dues siluetes, avançant per l’estreta vorera que ara i adés s’interrompia davant un solar abandonat. Del que passava dintre nostre, no en podien saber res, mai ningú no en sabria res, ni jo no ho sé ara, perquè tot això no existeix ja, perquè tot això era mentida, potser era mentida…

La casa on vivien la Júlia i els seus, prop de la Travessera, era de construcció recent i tenia bon aspecte. A dins, hi havia una llarga catifa i molts llautons que resplendien com si acabessin de sortir de la fàbrica. L’entrada era ampla i despullada. Tot causava una sensació de pulcritud, a la qual feia temps que no estava avesat. Era molt diferent de la casa on vivia, pels voltants de Santa Maria del Mar. Allí, l’entrada sempre era fosca i bruta; l’escala, estreta i rosta, havia estat desgastada pel pas incessant d’unes quantes generacions que l’havien pujada i baixada sempre a peu. Aquí, en canvi, hi havia ascensor, i els graons encara no havien tingut temps de retenir cap empremta. Pujàrem fins al segon pis, i la Martina, que no tenia clau, va prémer el botó del timbre. Ens va venir a obrir una criadeta eixerida i pulcra que lligava amb l’aspecte lleugerament asèptic de la casa.

Entràrem directament a la sala d’estar, una cambra no pas massa gran, amb una aranya que penjava del bell mig del sostre i dos llums suplementaris, un sobre una tauleta auxiliar on es veien unes quantes revistes desordenadament ordenades, i l’altre, de peu, al costat de l’ample divan on, quan nosaltres entràrem, seia la Júlia, els dits ocupats en un treball d’agulla.

En veure’ns, la dona deixà immediatament la feina i s’aixecà somrient. Des de lluny m’allargà totes dues mans amb un gest acollidor de benvinguda.

—Oh, Adrià, Adrià! Qui podia imaginar, després de tant de temps…

—Però si ens hem vist aquest mati, Júlia! —vaig fer, molestat per aquell inici de comèdia.

Ella es torbà un moment, però de seguida va reaccionar. Somrigué:

—Sí, és clar… —va fer—. Però vull dir… veure’t de nou aquí… a casa…

Sense deixar-me de la mà em féu acostar al divan i seure al seu costat. La Martina es va treure la gavardina i em va preguntar si no em volia treure la meva. La hi vaig donar i sortí a deixar-les al vestíbul. L’actitud de la Júlia canvià instantàniament.

—Per què has hagut de dir-li-ho? ¿No havíem quedat…?

—No havíem quedat en res. I no veig per què n’havia de fer un misteri. Però tranquil·litza’t. Només li he dit el que necessitava saber.

—Així i tot… Però és igual —afegí—. Estic contenta, Adrià. De debò.

—I el teu marit? —vaig preguntar-li.

—Encara no és aquí. Sempre ve tard.

—I el teu germà, l’Esteve? Suposo que ja no el coneixeria…

—No, és clar —va dir—. Però ¿tant t’interessa, això? Amb les coses que tenim a contar-nos! Aquest matí gairebé no ens hem pogut dir res…

—Però, Júlia, a mi em sembla que no ens hem de dir res de particular! També jo estic content de tornar-te a veure, però…

—Ningú no ho diria! La rebuda que m’has fet!

La Martina tornava a entrar. Com que, al divan, no hi cabia, es va asseure en una de les dues amples butaques que hi havia a ambdós costats.

—Li deia, Martina —mentí la Júlia—, que moltes vegades ens havíem preguntat què devia haver-se fet d’ell… Tot comptat —afegí—, encara no sabem què va passar.

—Sí, Adrià, és veritat —digué la Martina—. ¿Per què no li vas escriure més?

—Però si jo vaig escriure! Vaig escriure mesos i mesos. En Ponç, l’amo del taller, us ho podria dir. Però, és clar, les meves cartes no arribaven.

—¿I per què no escrivies a la nova adreça que et donava? Perquè tu sí que devies rebre les meves…

—T’equivoques, no en vaig rebre cap.

—Però com pot ser? —féu ara la Martina—. També ella et va escriure durant molt de temps, prou que me’n recordo…

—Sí, ja ho crec! Però precisament per aquells dies vam canviar de sector. Les cartes es devien perdre.

—Me les haurien tornades —va dir la Júlia—, i no me’n van tornar mai cap.

—Tampoc a mi. Però hem de creure que per aquell temps hi havia tanta correspondència que no trobava el seu destinatari, que devia resultar-los més pràctic cremar-les que tornar-les. Si no és això…

—De manera —reflexionà la Júlia— que va ser un pur atzar…

—Un feliç atzar, a la llarga —vaig fer—. ¿Oi, Martina?

La Júlia llambregà la seva germana.

—Per a mi, sí —somrigué ella.

—Tanmateix… —començà la Júlia, i féu una pausa per a seguir després—: ¿Qui ens havia de dir que acabaries festejant amb la Martina? Jo que sempre havia pensat que series el meu marit! —I es girà a la seva germana—: ¿No et molesta, oi, que parli d’aquesta manera?

—No —s’admirà la noia—. Per què? També jo em pensava que us casaríeu.

—Doncs n’estàveu massa segures. Ara ja t’ho puc dir, Júlia, perquè la cosa ja no et pot molestar. Mai no m’hauria casat amb tu.

Només de dir-ho, vaig comprendre que havia comès una ximpleria. Però és que em molestava una mica aquell caient que, potser a despit nostre, havia acabat prenent la conversa. Però la Júlia ara em mirà, sorpresa i ferida.

—No? —I féu un esforç per riure quan afegí—: ¿Haig de creure, doncs, que venies amb mi per passar l’estona? ¿I no és això el que vols fer també amb la Martina?

Vaig bracejar en l’aire, mirant de fer-me entendre amb un gest abans d’explicar-me:

—No siguis absurda, Júlia! Un mocós de divuit anys no es planteja gairebé mai aquesta mena de qüestions. Vull dir que tu i jo no estàvem especialment fets per entendre’ns. Amb la Martina, en canvi, és diferent; ella i jo…

—Ella i tu, què?

—No sé com dir-t’ho, em sembla que estem més d’acord en tot. Hi ha una certa afinitat…

—Però quines ximpleries que dius! —protestà ella—. Com ho pots saber, si fa dos dies que us coneixeu?

—Això és l’important: que ho sé a pesar de conèixer-nos des de fa dos dies.

—I amb mi —preguntà—, i quant de temps vas estar per descobrir que no hi havia aquesta afinitat?

—No ho sé, Júlia, m’imagino que va ser una cosa lenta. Pensa que aleshores em desconeixia jo mateix… Però per què parlar-ne? Tot això és tan vell, Júlia, que ja no ens pot interessar ni a l’un ni a l’altre.

—Doncs… no, naturalment que no, però no t’estranyi que m’hagi sorprès. Aprèn, Martina —va dir a la seva germana—. Jo hauria posat les mans al foc per ell, i mira!

La Martina va contestar lentament:

—Ara les hi posaria jo.

La Júlia dubtà un moment entre riure i enfadar-se. Optà per la rialla.

—Sou ben boigs! Tu i ella.

—Digues més aviat: esteu enamorats.

—Observo que és tan fàcil, això d’enamorar-se! —féu ella, despectiva—. La Martina, la setmana passada, es pensava estar-ho de l’Albert.

Jo anava a protestar per allò que em semblava un cop baix, però la Martina contestà amb la mateixa simplicitat d’abans:

—Sí, Júlia, m’ho pensava. Però m’havia equivocat.

—I qui t’assegura que no t’equivoques ara, també?

La Martina va somriure.

—No, ara no.

La porta de la sala d’estar, només ajustada, s’obrí per donar pas a un xicot una mica més gran que jo. Era alt, lleugerament encorbat d’espatlles, la cara faunesca, els ulls petits, enfonsats dins les òrbites. Potser hauria tingut quelcom d’atractiu sense aquells llavis prims que donaven a la seva cara una expressió vagament cínica. Vaig endevinar que era el marit de la Júlia.

—Hola! —féu en veure’m—. ¿De manera que ja tenim aquí el ressuscitat? Perquè vós deveu ser…

—L’Adrià Serradell; el meu marit —ens presentà la Júlia.

Vaig aixecar-me per encaixar.

—Benvingut, benvingut! —exclamà en to falsament alegre—. La petita Martina ja ens ha contat tota la vostra novel·la… la vostra romàntica novel·la.

Aquella manera d’expressar-se em resultava francament antipàtica, però encara em molestà més sentir que anomenava petita la Martina. Jo mateix, des del primer moment, li havia aplicat aquest adjectiu. La coincidència m’enutjava. Vaig somriure, però, perquè entre persones educades s’acostuma somriure quan hom voldria dir quelcom de desagradable.

—Tots ens hem sorprès d’allò més —afegí mentre s’asseia a l’altra butaca i es treia un diari de la butxaca—. Nosaltres ja la vèiem casada amb l’Albert. El pobre xicot ha tingut un disgust de mort. T’estimava tant, Martina!

—Però què us passa? —protestà la noia—. ¿És que no podeu deixar de retreure’m l’Albert?

—Perdona, noia, no hi havia mala intenció —féu ell, i se’m girà—. I bé, i penseu passar gaires dies a Barcelona?

Em vaig quedar amb la boca oberta.

—Però, Conrad, si l’Adrià viu aquí —va riure la Júlia—. És d’aquí.

—Ah, sí? D’on devia haver tret la idea que no?… —el seu propi despistament devia fer-li molta gràcia, perquè també rigué—. Sí, sí, és veritat —féu després—. Si precisament us coneixíeu per haver estat veïns… Ja ho recordo, ara. ¿I què —afegí, sense solució de continuïtat, assenyalant cap a la Martina amb un gest del cap—, teniu la intenció de casar-vos aviat?

Una mica agressivament, vaig replicar:

—Si ho voleu saber, encara no hem tingut temps de parlar-ne.

Del passadís arribà la remor d’uns passos que s’atansaven, però tot seguit es van aturar i, passat un moment, començaren a retrocedir. La Júlia s’aixecà.

—L’Esteve?

Anà a la porta i l’obrí. Aleshores entrà un xicot d’uns vint-i-tres anys, baixet, de cara greu i concentrada. No s’assemblava gens a les seves germanes. La Júlia ens presentà. El xicot va dir un mot inintel·ligible i es quedà dret al costat de la Martina. No semblava particularment satisfet de la meva presència.

—Segons tinc entès —vaig fer per dir alguna cosa—, tu ets el futur metge…

—Sembla.

—És el talent de la família —explicà el seu cunyat, no pas sense un pèl de burla—. Un d’aquests insuportables xicots que mai no han tingut una carbassa.

L’al·ludit no s’immutà. Devia estar acostumat a aquella mena de comentaris.

—D’on véns, ara, de l’Ateneu? —preguntà la Júlia.

—No. He passejat amb l’Albert —i es mirà la Martina.

Ella arrufà les celles.

—Per cert —afegí l’Esteve—, que li he de telefonar —i es posà en moviment.

—Però si dius que us acabeu de separar!

—Li haig de donar un petit informe —digué, i s’allunyà.

Quan va haver sortit, la Júlia féu:

—Ell i l’Albert són molt amics.

—Sembla que sí… I ara —vaig fer— també jo me n’haig d’anar. Vosaltres heu de sopar… És tard.

Encaixàrem amb la Júlia; després, amb el seu marit. Ell va dir:

—Ja ho sabeu, aquí és a casa vostra.

—Gràcies; ja ens veurem.

La Martina m’acompanyà fins a la porta del pis. Tots dos ens somriguérem, i ella digué:

—No ha estat massa agradable, oi?

—No. Es veu que no poden pair que hagis renyit amb l’Albert.

—No ho entenc —reflexionà ella—. A la Júlia, li agradava perquè és ric i de bona família, però tots dos el tenien per un noi insignificant. I ara…

—No t’hi amoïnis; després de tot, no els necessitem per a res.

—Això no.

Li vaig acariciar la galta i ella em va somriure. Després ens besàrem.

—Adéu, Martina.

—Fins demà. Et vindré a buscar.

—Fins demà, estimada.

Vaig besar-la de nou, i després, mentre baixava l’escala, ens vam anar fent adéu amb la mà.

A l’entrada, la porta de la petita cabina telefònica per a ús dels veïns havia quedat mal ajustada, i per això en passar vaig poder sentir la veu de l’Esteve, que parlava amb el seu amic.

M’arribà aquest fragment de frase:

—… un d’aquests estúpids que van fer la guerra…

Però aleshores el noi remarcà la meva presència, es va interrompre i, sense saludar-me, acabà de cloure la porta.

«Un d’aquests estúpids que van fer la guerra…». La frase, se m’acudí de sobte, m’anava destinada. Perquè l’Esteve parlava de mi. L’Albert devia voler saber com anaven les coses amb la Martina, si la noia ja m’havia dut a casa seva. Aquest era el petit informe a què havia al·ludit l’Esteve, i ara, de fil en agulla, devien haver-se estès en consideracions sobre la meva persona. Segurament per evitar indiscrecions havia baixat a telefonar a la porteria. Però, a què treia cap això de la guerra? I no l’havíem pas feta per gust. «Un d’aquests estúpids…». Potser sí, potser sí que aleshores era veritat. Un d’aquests estúpids adolescents que anaven a fer-se matar. Però quina culpa hi teníem? De totes maneres, alguns n’havien tornat. Qui sap si no era això el que els pesava, en el meu cas! Però prou que m’havia costat…

D’antuvi tot havia estat molt senzill, com fet a posta per donar-nos una falsa imatge d’aquella lluita. Recordava ara el poble fosc i menut, aparentment abandonat, on havíem deixat el tren. A la banda de sota ens esperaven els camions, una llarga filera que, amb els fars apagats, es prolongava en la nit. Havíem davallat pel corriol estret i silenciós, omplint-lo amb la remor de les nostres petjades. I de cop ens arribà a les orelles una sorda i llunyana trepidació de la terra, i cap al sud, una vegada passades les primeres cases, veiérem com el cel s’enrogia en una mena de posta estranyament difusa. És difícil, però, de romandre fidel a les impressions d’aquell instant. Les explosions ens arribaven apagades per la distància, i des d’allí, de la carretera estant, tot plegat semblava un castell de focs artificials. Però allò era el front, allí es feia la guerra que ens esperava amb les mans obertes, impacients…

—Sembla que raja calent —comentà un company, fent-se ressò d’un pensament comú.

Un oficial que avançava gairebé al nostre costat es girà.

—I espera’t! —digué—. Això només és un petit esplai per conservar-se en forma.

No tan petit, després de tot, car més tard ens havíem d’assabentar pels periòdics, i també per narracions més directes, que aquella nit, en aquell sector, s’havia lliurat una violenta batalla.

Sota el poble ens formàrem en silenci al llarg dels camions. A l’altra banda de carretera hi havia una casa que, en obrir-se la porta, deixà escapar una glopada de llum. En van sortir uns oficials, la porta es tancà i tot fou engolit de nou per les ombres. Ressonaren veus enutjades, que discutien, i a la fi un brigada amb unes llistes i una pila elèctrica a la mà es posà a cridar noms. Muntàrem als camions. Cada vehicle n’encabia una quarantena, perquè eren uns camions grans, d’acer, de fabricació estrangera. Vaig ésser el penúltim de pujar-hi. Darrera meu encara quedaven una infinitat de sorges que, en anar-nos-en, van restar allí, formats al costat de la carretera. No sé si devien esperar més camions, ni a què els destinaven, perquè ja no els tornàrem a veure més.

Rodàrem bona part de la nit, sempre a les fosques. Davant nostre el cel era il·luminat pel foc de l’artilleria, però la remor de les canonades resultava llunyana, i tot es confonia en un somort bum-bum, en un angoixós trèmer de la terra. La carretera era plena de sots, i nosaltres, fortament arrapats a les baranes, dansàvem d’una banda a l’altra. Els companys que ocupaven la part central del camió havien acabat per asseure’s o ajaçar-se en una indescriptible confusió de membres, d’equipatges, de fusells.

De sobte la carretera semblà canviar d’orientació, o potser era que havíem agafat un altre ramal, perquè a poc a poc ens anàrem allunyant de l’horitzó incendiat. Rodàrem molts quilòmetres. Després els camions s’aturaren, l’un darrera l’altre, però tot seguia callat. Com que l’espera es prolongava, algú volgué saber què s’esdevenia i saltà del camió, però tot seguit una veu excitada començà a cridar:

—Als camions, als camions! Que no salti ningú!

Tots allargàrem el coll per tal d’esbrinar, per sobre la massa llarga i fosca de la caravana, el motiu d’aquella parada. Un sergent, renegant com un condemnat, corria al llarg dels camions, fent callar els homes que s’interpel·laven aixecant la veu.

Després la columna es posà de nou en marxa.

—Era un oficial que tenia mal de ventre i ha baixat a cagar… —va dir un graciós.

Deixàrem la carretera i ens endinsàrem per un camí més estret. Ho vam notar perquè les branques dels arbres ens fregaven. Devia ésser un camí ple de roderes, perquè ara i adés els camions s’inclinaven violentament cap als costats. Els homes renegaven.

A la fi, després d’un seguit d’hores, arribàrem en un altre poblet: ruïnes i parets calcinades. Els camions s’aturaren al llarg d’allò que un dia devia haver estat el carrer principal, l’únic carrer del poblat, ple ara de resquills de metralla, de pedres, de bigues, de rajols esbocinats. En sentir la remor dels camions, uns éssers miserables, embolcallats en mantes, sortiren d’entre les ruïnes. Eren, no tardàrem a saber-ho, soldats que descansaven.

Una vegada més, vam haver de formar-nos al costat dels camions, els quals retrocediren sense esperar i ràpidament s’allunyaren per on havíem vingut. De segur que volien arribar a la base abans no es fes de dia.

Mentre estàvem formats, algú, un dels soldats que havia sorgit del turmentat paisatge, es burlà:

—On van, aquests barbamecs?

—Digues aquests xambons —féu un altre—. Apa, nois, que no us podreu queixar!

Ens vam assabentar que anàvem destinats a un sector proverbialment tranquil. Ells també hi havien estat i, des de temps immemorial, no s’hi havia disparat un sol tret. Però la sort no duraria. Sempre passava el mateix. Quan feia mesos que et donaves bona vida, perquè allò era bona vida, ens van dir, un dia et rellevaven sense com va ni com costa. Ja ho veuríem.

Després de passar llista, ens ordenaren rompre files. Els homes, mancats d’ordres, s’apinyaren al voltant dels oficials, però aquests se’ls treien del davant amb quatre mots: que miressin d’instal·lar-se en un lloc o altre. Acompanyats dels veterans, ens endinsàrem per les cases derruïdes. A poc a poc el carrer anà quedant pelat. Qui més qui menys, tots trobàrem una mà entre caritativa i irònica que ens anà guiant per aquell paisatge lunar. Vam haver de dormir sobre la terra dura. Era la primera vegada.

Vam passar un dia sencer al poble, ambientant-nos amb les contalles que ens feien els «residents», jugant a cartes, menjant, ajaçats pels racons. A migdia ens distribuïren unes llaunes de carn argentina, una carn vermella, de búfal, densa i forta, que encara no havíem tastat mai; a la caserna no ens en donaven. Era una carn excel·lent, però els veterans, una mica cansats d’empassar-se-la sempre tal com sortia de la llauna, amb el temps havien anat desenvolupant tota una cuina relacionada amb aquella menja; ens en donaren les receptes.

Durant el dia algú intentà de sortir d’exploració pels encontorns, amb l’esperança de trobar quelcom, però el camp ja havia estat exhaustivament batut pels nostres predecessors, i a dos o tres quilòmetres al voltant era impossible de trobar res de comestible. Tots dúiem, però, les motxilles i bosses plenes de coses que ens havien donat a casa; hi havia qui portava llonganisses i formatges; un xicot rabassut i alegre posseïa fins i tot un pernil que només encetaria, ens va dir, en cas d’absoluta necessitat. Era la reserva. El vigilà setmanes senceres, de nit i de dia, però més endavant li va desaparèixer; tingué el consol, després d’una recerca frenètica, de trobar l’os, que el lladre havia tingut la dubtosa delicadesa d’enterrar al costat mateix del seu jaç.

A la nit ens traslladàrem al front. A peu. Fou una marxa de més de tres hores per verals impossibles. Tots avançàvem amb una certa tensió interior, emocionats per la proximitat, com més anava més imminent, d’aquell racó de món on potser ens esperava una mort jove. Les orelles dreçades, tractàvem de sorprendre la remor d’una batalla, si més no l’estrèpit d’una descàrrega de fuselleria, però tot era silenciós. Àdhuc a ponent, allà on la nit passada havia rajat calent, segons l’expressió que empraven per aquelles latituds, devien descansar. Era una nit qualsevol.

Abans de trencar el dia arribàrem a les nostres posicions. Gairebé sense haver-nos-en adonat, ens trobàrem dintre les trinxeres. Havíem anat davallant al llarg d’una carena, en silenci, i tot d’una, al peu mateix de la coma, sense transició gairebé, ens trobàrem entre dues parets de terra i de sacs. Algú donava ordres en veu baixa, i, pel nostre costat, en direcció oposada, cap a la carena que havíem deixat moments abans, començaren a passar els rellevats. El fregadís de tants peus, el soroll dels fusells que entrexocaven, algunes ocasionals caigudes i els subsegüents renecs, acabaren per cridar l’atenció dels ocupants de la trinxera veïna, perquè de sobte se sentí una veu que cridava:

—Ei, els d’aquí davant, quina putada prepareu?

En la quietud nocturna la veu sonava molt a prop. L’home semblava parlar des d’unes dotzenes de passes. Després, altres veus van unir-se a aquella, i aviat també de la nostra banda algú contestà. Hi hagué un intercanvi d’insults més pintorescos que ofensius, i, a l’últim, un dels oficials que se n’anaven digué ben fort:

—Rellevem, si això us ha de tranquil·litzar!

Tots ens quedàrem sorpresos. ¿Per allò se’ns havia ordenat de no parlar, de no fumar?

Però l’endemà ens havíem d’explicar perfectament aquesta actitud de l’oficial, perquè el fet és que entre els homes de l’un i l’altre bàndol s’havien establert unes relacions que gairebé podrien ésser qualificades de cordials. És veritat, de cada tres mots que ens cridàvem, un era un insult, però no hi feia res. Drôle de guerre!, si pertot hagués estat igual. No ho era. Però existien, al llarg de la península, altres sectors com aquell. Després m’ho han contat.

De trinxera a trinxera devia haver-hi un centenar de metres. La no man’s land que ens separava no tenia pas aquest aspecte torturat i quimèric que, mesos més tard, havia de veure en altres fronts. Era una terra erma i pelada, però. La nostra visió de l’enemic podia satisfer-s’hi amplament. Al peu del muntitjol, continuat d’una manera força natural per les nostres trinxeres, s’estenia la planúria de la qual la carena no era més que un accident sense importància. I aquests pocs mots descriuen exhaustivament aquell paisatge, més enllà del qual començava la terra de cultiu, ara abandonada.

Els dies transcorrien monòtons i tranquils. D’una trinxera a l’altra, sovint, sobretot de banda de vespre, ens cridàvem els uns als altres. En l’aire immòbil d’aquella hora les veus arribaven distintes, però ells, a més, disposaven d’altaveus, i de vegades els aprofitaven per a fer-nos discursos que ens invitaven a la rendició. La cosa, en aquell indret, no tenia sentit.

A dos-cents metres de la carena, i precisament entre les dues trinxeres, hi havia un pou on tots ens proveíem d’aigua. Des de feia temps s’havia establert una mena de conveni que uns i altres respectàvem escrupolosament. El pou, al matí, ens pertanyia; a la tarda era d’ells. Era curiós i tranquil·litzador de veure que, generalment havent dinat, de la trinxera d’enfront sortien uns quants homes sense armes que s’adreçaven al pou, des d’on ens parlaven com ho haurien fet amb qualsevol veí ben intencionat. De vegades, algun company embriac, o excitat per motius particulars, agafava el fusell amb la intenció de fer una escabetxina, però mai no el deixàvem arribar a vies de fet. A tots ens interessava que aquelles relacions no fossin alterades mentre el comandament no disposés el contrari.

Sovint, els homes organitzaven expedicions de caça. A l’altre costat de la carena hi havia un bosc on abundaven els conills. És a dir, quan nosaltres hi arribàrem, els conills ja començaven a escassejar; estaven escarmentats. Més d’un cop, en el transcurs d’aquestes expedicions, entràrem en contacte directe amb l’enemic. No era rar, aleshores, d’aturar-se una estona a fer conversa i a canviar cigarretes i, de vegades, fins i tot periòdics, però això darrer només quan l’encontre tenia lloc lluny de la vista dels superiors, perquè els oficials no ho permetien. Després, en la soledat dels nostres refugis, llegíem clandestinament aqueixa premsa en la qual sovint trobàvem notícies força sorprenents. Els comunicats de guerra gairebé mai no coincidien amb els nostres, i després de llegir uns i altres periòdics hom ja no sabia què pensar.

Al meu refugi érem quatre, tres catalans i un valencià. Després d’un canvi que tingué lloc a l’altra banda, aquest valencià va saber que al camp d’enfront hi havia un xicot del seu mateix poble. Ni l’un ni l’altre no pararen fins que es van poder veure i parlar. Al poble, havien estat dos veïns indiferents, però ara que els atzars de la guerra els sorprenien en trinxeres enemigues es feren íntimament amics. Més de quatre vegades, a través de la terra morta que ens separava, es cridaven llurs experiències curiosament paral·leles, i s’entendrien al record dels vells temps passats. Nosaltres ens en solíem riure. Durant molt de temps, l’un i l’altre van estar-se invitant a la deserció, ponderant cadascun d’ells les excel·lències del propi camp. Eren com dos comerciants que cridessin les qualitats de llurs mercaderies. A la fi, el nostre valencià es va sortir amb la seva. Després de tot, València era en aquesta banda, i l’altre, sorprès terra endins mentre feia el servei, no havia vist cap dels seus feia dos anys. Una nit es passà.

Per tal de no enverinar les nostres relacions, puerilment, tractàrem de mantenir la cosa secreta; però, com era d’esperar, els altres el trobaren a faltar i tot seguit endevinaren el que s’havia esdevingut. Durant tres dies es canviaren, a més dels insults consuetudinaris, trets de trinxera a trinxera, i àdhuc les metralladores funcionaren en un parell d’ocasions. El resultat pintoresc d’aquest intent de lluita era que ni ells ni nosaltres no ens podíem acostar al pou. La set, doncs, va guanyar la batalla. A primeres hores de la tarda del quart dia es parlamentà des de les respectives posicions i, mútuament, ens concedírem unes hores per a proveir-nos d’aigua. La treva fou respectada i, a partir d’aquell moment, les coses tornaren a entrar en l’ordre antic. Però ara entre nosaltres hi havia un recel que abans no existia. De l’un i l’altre costat hi havia hagut baixes, poques, i totes, llevat d’un company nostre imprudent, ferits lleus. Amb tot, aquesta sang vessada semblava haver-nos obert els ulls, i ara ells i nosaltres anàvem a buscar aigua amb els fusells a les mans; les caceres de conills també cessaren. Llevat d’això, però, res no havia canviat: els mateixos discursos, els mateixos insults de cada vespre.

Jo rebia regularment notícies de casa i de la Júlia. Mancat de cap altra ocupació, em passava els dies llegint-les i rellegint-les, escrivint respostes interminables que m’omplien el temps. L’activitat epistolar, d’altra banda, no m’era pas exclusiva. Tots ens hi lliuràvem amb furor. Hi havia individus que escrivien a una dotzena de padrines de guerra. També jo vaig tenir les meves. Les noies, aquells dies, eren generoses amb nosaltres, els soldats, i sense demanar-los-ho ens enviaven cigarretes, paper i sobres per a escriure, algun cop fins i tot petits paquets amb coses de menjar, i a l’hivern alguna peça d’abric que elles mateixes havien confeccionat. A canvi d’això, es podien passar llargues hores davant les nostres lletres, mirant de desxifrar la barroca cal·ligrafia que les circumstàncies ens imposaven, perquè no tots estàvem acostumats a escriure sobre els genolls.

La Júlia, per la seva banda, no m’enviava mai res. Ni a mi se m’acudí que ho fes. No tenia objecte sol·licitar d’ella quelcom que, amb la mateixa facilitat, em podien enviar els meus pares. És clar que hi havia el valor sentimental de l’acte, però aquest aspecte era estrany a la manera d’ésser de la noia. Les seves lletres, en compensació, eren abundants i enceses.

Però un dia tot això canvià, la nostra vida de soldats i les meves relacions amb la Júlia. Feia prop d’una setmana que no havia tingut notícies seves, cosa més aviat sorprenent, quan una nit fórem rellevats. Una llarga filera de nou vinguts entrà per la trinxera que naixia a la carena, i nosaltres reférem el camí fins al llogarret destruït on ens havíem aturat en la nostra marxa cap al front. El poble seguia com l’havíem deixat, però aquesta vegada no hi havia ningú. Les ruïnes, ara abandonades, eren més tètriques que mai.

La nit següent van venir els camions i se’ns endugueren. No ens portaren, però, al poblat on vam abandonar el tren mesos enrera, sinó en un llogarret alegre, de cases blanques, en el qual la guerra encara no s’havia rabejat. No tenia línia fèrria, però el travessaven dues carreteres. Hi vam passar deu dies de descans, allotjats a la nau del que havia estat l’església, una de les dues esglésies del poble; l’altra havia estat requisada per una cooperativa de pagesos. El poble era ple de vida, i el capteniment dels seus habitants us feia la impressió que es trobaven a centenars de quilòmetres del front. Però el front era proper. I era un front en activitat. Durant les hores diürnes, els quefers corrents de la vida i del treball, la distracció de les pròpies ocupacions o dels propis plaers, podien permetre l’engany, però de nit era impossible. Cap al sud, el cel cremava com una torxa immensa, i de les entranyes de la terra pujava un tremolament a penes perceptible, però sordament amenaçador.

Feia tres dies que érem al poble, quan l’activitat d’aquest front va incrementar-se encara. Aleshores, ja ni de dia no fou fàcil ignorar aquella franja vermellosa que s’encenia al llarg de quilòmetres i més quilòmetres. I, de sobte, ens trobàrem enmig d’una gran agitació. Durant dies sencers havien passat, sobretot de nit, grans quantitats de camions, i això ja ens havia fet pressentir quelcom, però ara els camions rodaven també de dia, l’aviació va fer acte de presència, i, si bé mai no disparà sobre el poble, desproveït com era de tot valor estratègic, no era rar de sentir el soroll de les explosions que, a pocs quilòmetres de distància, perseguien les caravanes del cos de tren. Després, en sentit invers, començaren a arribar ambulàncies. D’antuvi passaven de llarg. El segon dia, però, va establir-se un improvisat hospital de sang a l’altra església, prèviament desallotjats els pagesos, i el poble canvià de fesomia. Les blanques parets ja no semblaven tan blanques, els habitants havien perdut bona part de llur proverbial sang freda, algunes famílies fins i tot iniciaren la retirada amb una prudència prematura. Però nosaltres només assistírem al principi d’aquesta transformació que s’anava convertint en desordre, car, dos dies després d’iniciar-se allò que semblava ésser l’ofensiva gran, però que en realitat només eren els preparatius d’aquesta ofensiva, a la nit sortirem en direcció al front. Aquella tarda havia rebut una lletra de la Júlia; seria la darrera.

La nit era clara i estrellada quan abandonàrem el poble. I, a mesura que deixàvem els quilòmetres enrera, s’il·luminava encara més violentament amb aquella resplendor que assenyalava la nostra fita. Al llarg de la carretera hi havia arbres arrencats de soca-rel i, de lluny en lluny, un cotxe o un camió bolcats a la cuneta, destrossats. Inquiets i silenciosos, contemplàvem aquell espectacle i aquell horitzó encès vers el qual ens encaminàvem.

I ningú no trobava un comentari pertinent. Sobre el paper érem veterans, perquè feia uns quants mesos que érem al front; però, de la guerra, encara no en sabíem res.

Els camions, al final d’un viatge que a tots ens semblà curt, ens deixaren arran d’un bosquet que formiguejava d’homes. Estesos per terra, recolzats als troncs dels arbres, reunits en grups, dempeus o asseguts, li donaven una vida misteriosa. L’indret queia dintre el radi d’acció de les bateries d’enfront, i de tant en tant un obús espetegava entre la verdor, encenia un ramell de branques, pedres i terra, hi barrejava, sovint, alguns membres humans…

Travessàrem el bosc i, per un camí que començava al costat d’una casa només parcialment enrunada, prosseguírem la nostra darrera etapa abans d’arribar a la línia de foc. La casa, per bé que malmesa, també era plena de soldats. De dintre s’escapava una remor de gatzara i l’espetec d’uns renecs, però no s’hi veia cap llum. Els obusos de llarg abast ara i adés queien a dreta o esquerra, però sempre més enllà de la casa.

Baixàrem cap a un petit barranc i seguírem una riera seca, plena de canyars, per tal de sortir a la coma de l’altre costat… De sobte, tots ens llançàrem a terra. Un xiulet estrident ens havia posat en guàrdia en un segon, en unes fraccions de segon —les suficients, però, per a salvar la vida. L’obús anà a rebentar al bell mig d’un tou de canyes.

Vam fer la volta al muntitjol i desembocàrem en una plana en la qual es dreçaven tres arbres solitaris. L’infern s’anava atansant. Les bateries de l’altra banda disparaven frenèticament, i els obusos ara petaven l’un darrera l’altre. Alguns companys començaren a caure abans d’haver entrat en combat. Els altres seguíem endavant. Cop i recop, el cel s’il·luminava un moment, com en ple dia, però àdhuc en els instants de relativa calma la nit semblava haver-se fet transparent. Aquell halo vermell que des de lluny havíem pogut contemplar, ací no era visible, però existia en canvi una mena de lluminositat incessantment alimentada que donava una aparença irreal, fantasmagòrica, a les coses i als homes: cobria el paisatge amb una lividesa espectral que ens feia sentir lluny de la terra. Els cors, per dins, treballaven.

Travessàrem per darrera un niu de metralladores. Ajagut al forat que hi feia d’entrada, d’esquena a l’enemic, un home fumava tranquil·lament. Ens mirà passar amb els ulls indiferents, inexpressius Els seus companys, que no podíem veure, disparaven rabiosament contra uns objectius ignorats.

Les trinxeres eren allí mateix. Unes trinxeres amples, llargues i complicades, protegides pels sacs de terra que ja ens eren familiars. Més enllà hi havia una tanca de filferro punxós. La primera que veia. Les trinxeres eren buides. Tothom havia desaparegut en els refugis, i amb motiu. Ací semblaven concentrar-se els focs de l’artilleria, metralladores i morters. Els projectils potser no eren gaire de témer, però els resquills de metralla, en canvi, eren verament perillosos. Sovint, però, un obús de gros calibre feia explosió en la mateixa trinxera. Tota una paret de sacs s’esfondrava, algun refugi quedava soterrat. Aleshores els homes abandonaven llurs caus i treballaven febrosament per tal de cobrir l’esbaldrec i desenterrar llurs companys. El llarg de les posicions era eriçat de nius de metralladores que disparaven inacabables ràfegues contra la nit.

Jo em creia que aquella era la trinxera, l’autèntica trinxera, però després vaig saber que més endavant n’hi havia una altra. Aviat havia de veure com els homes hi romanien vigilants, el fusell a les mans, el casc protector estretament cenyit a la closca. Aquella primera nit, però, els arribats de nou vam ésser distribuïts entre els refugis d’aquesta posició de reserva. Tots eren plens d’homes. N’hi havia que dormien, però la majoria restaven ajaçats amb els ulls oberts, fumant, les armes al costat. No faltava, com sempre, el petit rotllet de jugadors que, a la llum d’una espelma, feien llur fet en un extrem del refugi. La calor era intensa.

La nostra entrada a penes suscità un esguard de curiositat dels antics estadants del refugi. Els qui s’havien aplegat entorn de l’espelma ens llambregaren entre dues jugades, mentre escartejaven; un que dormia es girà de cara al mur de terra… Ens instal·làrem entre els ajaçats.

Vaig asseure’m amb l’esquena contra la paret, fatigat, més que per la caminada, per la tensió nerviosa dels darrers instants. Al meu costat, un xicot de rostre obert que, amb els braços darrera la nuca, s’havia estat mirant el sostre del refugi, es tombà a contemplar-me.

—Vols fumar? —vaig invitar-lo.

—No —digué—. No fumo.

Vaig encendre la cigarreta.

—D’on veniu? —em preguntà.

Vaig explicar-li-ho.

—També hi he estat —somrigué.

De detall en detall esbrinàrem que precisament abandonà aquell enyorat sector amb les forces que nosaltres havíem anat a rellevar. Aquesta coincidència ens posà tot seguit en termes amicals.

—Ets de Barcelona? —em preguntà.

—Sí. I tu?

—També. Em dic Ponç Rauric.

—Adrià Serradell. Fa dies que sou aquí?

—No, dos dies. No sé què preparen, però nosaltres encara no ens hem mogut d’aquest refugi.

Fou ell qui m’explicà que davant nostre hi havia una altra trinxera. Nosaltres, creia, serviríem per a cobrir les baixes de la gran ofensiva que tothom ensumava.

—No ho entenc… —vaig fer—. ¿Què esperem per atacar?

—Uns i altres tractem d’arrasar les posicions de l’enemic per llançar-nos després a l’atac. Però si nosaltres ho fem tan bé com ells…

De fora, ininterrompudament, venia l’estrèpit de les explosions. De tant en tant, un esclat més proper feia alçar els ulls de tots. Però ningú no es movia. Només després d’un terratrèmol particularment fort, seguit d’un enfilall de crits, alguns es decidiren a sortir. La majoria, però, després de donar un cop d’ull, tornaren als seus llocs. S’havia ensorrat un refugi.

—Són de mira’m i no em toquis —digué en Ponç—. Si et cau un obús massa a prop, ja estàs ben llest. Tot és qüestió de llet.

Però ni ell ni jo, ni els qui ens voltaven, no semblàvem tenir gaires ganes de parlar. A poc a poc, tots ens anàrem ajaçant i abaltint. També els jugadors acabaren per deixar llur partida.

De fora entrava ja el primer pressentiment d’una aurora grisa i pàl·lida quan em vaig despertar d’un son intranquil. Ningú no es movia. El foc, ara, semblava haver minvat. L’espelma, sobre la taula de caixons, seguia cremant entre una gran rodona de cera que s’escampava per la fusta.

En comparació a la nit, el dia va ésser tranquil. Vaig aprofitar un moment de calma per a abandonar el refugi i veure amb els meus propis ulls la disposició de la trinxera. Hi havia dos refugis enderrocats, i els homes encara hi treballaven. M’estranyà que ningú no ens hagués molestat. En un indret on la trinxera feia una recolzada i es comunicava a través d’un carreró més estret amb el primer sistema de defensa, hi havia tota una sèrie de sacs que interceptaven el pas. També hi treballaven alguns sorges. Tots els refugis eren plens d’homes que xerraven, jugaven, menjaven, bevien. Alguns s’afaitaven.

Quan vaig tornar al meu allotjament, la partida de cartes havia recomençat. Els altres, i no sé pas com devia haver-se iniciat la cosa, discutien de religió. En entrar jo, hi havia un sergent que acaparava la conversa. Se les havia amb un xicot d’ulls d’alcohòlic, prim i escanyolit, que després vaig veure que sempre duia un exemplar del Nou Testament a la butxaca. Era, precisament, un evangelista.

Quan el sergent callà, ell va posar-se a explicar en què consistia la seva secta. La majoria d’homes eren indiferents en matèria de religió, si no hostils —o potser només ho feien veure. Ell, en canvi, home de fe, es vantava de les seves conviccions.

—Nosaltres només creiem en l’Evangeli —féu.

El sergent va dir que no hi veia la punta. Després vaig assabentar-me que, a la vida civil, era mestre i vegetarià; es considerava amb una certa autoritat per a discutir aquestes qüestions.

—Sí, home —digué l’altre—. Només en l’Evangeli. Et posaré un exemple —i de la manera que ho deia es comprenia que estava acostumat a emprar-lo—. Això és com quan es fa testament. Si tu fas testament, és vàlid. Però imagina’t que després vas i en fas un altre. ¿Oi que el primer ja no valdrà?

El sergent i els altres assentiren.

—Doncs bé —prosseguí el xicot—, en el fons només és això. L’Evangeli és precisament el «nou testament» —i ho recalcava—. Anul·la, doncs, el vell.

El sergent esclafí la rialla.

—I ja està! —féu, tot adreçant-se als altres—. Ja veieu amb quina facilitat s’ho manega: un testament anul-la l’altre. ¿Com és possible d’empassar-se aquestes bestieses?

L’evangelista, però, es creia haver demostrat alguna cosa i es queixà que les seves raons fossin combatudes amb insults.

—Però, home, no em facis riure, això no són raons ni res que s’hi assembli. ¿On veus tu que el nou testament anul·li el vell? Si l’únic que fa és confirmar-lo! L’Evangeli és precisament la prova que van acomplir-se els fets anunciats pel vell testament. I el restant d’aquest darrer llibre no és més que la història del poble d’Israel.

—Però tu l’has llegida, la Bíblia?

El sergent arronsà les espatlles.

—Per sobre —confessà.

—Veus? Per això parles així…

—No em cal haver-la llegida amb punts i comes per a saber el que em dic. ¿Em negaràs que l’Antic Testament sigui la història del poble jueu i la profecia de les coses que després havien de passar?

—Bé, no… Però jo no em referia a la part històrica, la qual té un valor purament erudit, com qualsevol altra història, sinó al document de caràcter diví. L’ensenyança que…

Es va perdre en una disquisició abstrusa, els fruits de la qual foren perduts per gairebé tots nosaltres. Àdhuc el sergent-mestre semblava seguir les paraules del xicot amb certa dificultat. I és que l’evangelista començava a retorçar les coses, a amagar els fets sota un doll de paraules, com fan sovint els qui volen tenir raó sigui com sigui.

Però aleshores, amb gran sorpresa nostra, un xicot d’ulls vius i rostre afilat que tota l’estona havia estat sol i silenciós en un racó, un xicot certament més jove que la majoria de nosaltres i que després vaig saber que es deia Joan Grau i volia ésser escriptor, es barrejà a la conversa:

—Paraules, paraules, paraules —va dir aprofitant una pausa de l’orador—. El vell Shakespeare ho sabia bé… Jo sóc un incrèdul, com molts homes d’avui, però em sembla que puc comprendre que d’altres siguin religiosos. Perquè ja sé que hi ha gent naturalment religiosa, de la mateixa manera que hi ha contrafets, prims i grassos, etcètera. Però, si hom pertany a aquesta mena de gent, no comprenc, al contrari, crec que és absurd de destinar els seus fervors a un succedani.

El sergent assentia, abans i tot de saber què diria el xicot, perquè d’ell, de la seva persona física, emanava una seguretat que, a despit de la seva joventut, us obligava a tenir-lo en compte.

—Sempre que sento parlar a un protestant em vénen ganes de protestar jo també. De protestar en nom d’allò que no sento, però que respecto, el fervor, l’impuls religiós. Perquè cap de les vostres doctrines no pot competir amb el catolicisme. Tots sembleu haver oblidat que la vostra protesta prengué peu en els costums dissoluts del clericat. Però deixem-ho, això. Limitem-nos a l’aspecte religiós de la qüestió. Religió és comunicar, combregar, unir-se, lligar-se, relligar-se en una fe, en una creença. Respon, doncs, a les pretensions del catolicisme. Però vosaltres, tots vosaltres, en lloc d’unir desuniu, en lloc de lligar deslligueu. Com si religió equivalgués a llibertat! ¿Quina mena de comunió hi pot haver entre vosaltres, repartits entre dotzenes de sectes que es miren amb desconfiança, entre centenars de consciències que, tot i pertànyer a la mateixa confessió, creuen en coses distintes, si fem abstracció d’algun detall absurd, com aquest de l’evangeli que has esmentat? És increïble que per vosaltres, els alimentats per la fe, tingui cap encís una religió petita, quan n’hi ha una de gran, de tan gran, al vostre abast, a la vostra disposició…

El sergent, ara, davant allò que va prendre per un panegíric del catolicisme, es va creure obligat a intervenir de nou:

—Però escolta, escolta! —va fer—. Parles molt bé, noi! No has estudiat pas per capellà? Potser fins i tot ets un capellà disfressat de soldat…

No ho deia del tot seriosament, és clar, però no hauria jurat que no estava a punt de creure-ho. El xicot se li encarà:

—De quina lleva ets, tu?

El sergent, que era d’una de les lleves velles, va contestar que no veia quina relació podia haver-hi entre la seva edat i allò que discutien. Però, quan el xicot insistí, acabà confessant que era de la del trenta-tres.

—I t’has incorporat quan t’han cridat a files, oi?

—És clar!

—Doncs jo, per molt sergent que siguis, et dic que et fiquis la llengua al cul. Jo encara no tinc divuit anys, comprens? La meva lleva encara no ha estat cridada i ja fa més d’un any que sóc al front. On és, ara, el capellà?

Això va tallar la discussió sobre l’evangelisme. El sergent va comprendre que se les havia amb algú que no s’intimidava per res, i, per bé que a contracor, callà; més ben dit, s’excusà:

—Home, jo no volia dir… Altrament, també un estudiant de capellà podia haver-se fet voluntari.

—Jo no ho he estat. Però si ho hagués estat ho diria sense cap reserva. ¿És que hi tindries res a dir, tu que has esperat que cridessin la teva lleva per complir amb el teu deure? M’agradaria haver estat estudiant de capellà, que dius tu, només per poder-te preguntar: i ara que ho saps, què penses fer?

El xicot no tenia pèls a la llengua.

—Em rebenten, aquests individus que a tot arreu veuen capellans i seminaristes! Com si no tinguéssim res millor a fer que perseguir aquests infeliços…

—Bé, ja està bé, no t’engallis més! —protestà el sergent a l’últim.

—En efecte, camarada sergent —i recalcà el mot camarada—, ja està bé. Però tot això només era per dir-te que entenc poder discutir el que em sembli, des de l’angle que em sembli, sense que ningú es cregui autoritzat a tractar-me de capellà.

Després d’això, se’n tornà al seu racó i, pel que a ell es referia, donà l’incident per clos. Passat un moment de silenci, l’evangelista intentà de reprendre el tema, però ara ja ningú no hi semblava interessat.

El dia, després d’aquest interludi, que a tots ens agradà, més que res perquè el nostre respecte per l’autoritat, en aquest cas representada pel sergent, era tan precari que ens alegrava tota derrota que li fos infligida, passat aquest interludi, doncs, el dia s’arrossegà monòtonament fins al vespre, sense cap altra ocupació que menjar, dormir i jugar a cartes. O conversar.

Amb la posta, l’activitat artillera, molt disminuïda fins aleshores, tornà a intensificar-se. S’ensorraren un parell de refugis més, la paret de sacs fou esbotzada per diversos indrets, però per sort no experimentàrem cap baixa. L’endemà a primera hora arribaren nous contingents de soldats que atapeïren més encara les ja insuficients trinxeres. L’atac, si atac hi havia d’haver, no es podia fer esperar gaire.

Va tenir lloc l’endemà, en apuntar el dia.

En Ponç anava ben equivocat si es creia que nosaltres, els de la trinxera secundària, érem una mena de reserva per tal de cobrir baixes. Un parell d’hores abans de l’atac ens repartiren un grapat de granades, augmentaren la nostra dotació de bales i ens ordenaren d’esperar ordres. Una onada de nerviositat va recórrer la trinxera de cap a cap. Molts de nosaltres no sabíem encara què era sortir de la trinxera per apoderar-se, o mirar d’apoderar-se, d’unes posicions que hi havia enfront, ben guardades també per gent armada que no estava disposada a cedir. Podia veure l’evangelista, els ulls tèrbols com sempre i els seus llibres sagrats a la butxaca, perquè ni en aquesta avinentesa no els abandonà, o el novel·lista en embrió, adossat a la paret amb una cigarreta a la boca, el rostre prim i afilat, amb una mirada gairebé lluminosa que li devorava les parpelles.

Aquell, però, sabia de què anava. Al meu costat hi havia els tres companys amb els quals havia compartit un mateix refugi en el primer sector; el valencià engrapava la culata del fusell amb uns dits convulsos. En Ponç, la meva primera coneixença quan vam arribar en aquest indret, tampoc no era un home foguejat, però semblava tranquil, relativament indiferent. Tots romaníem callats, esperant les primeres lluors de l’alba. Gairebé tothom fumava. Ens havien servit una cantimplora de conyac per cap, i alguns, obedients a l’inexpressat desig del comandament, havien fet tots els possibles per embriagar-se. Després de tot, potser no era mala idea, i també jo vaig començar a beure.

—Què, xe, medecina per als tremolins? —féu el valencià.

Vaig fer un pàl·lid somrís. El licor m’abrusava la gola. No vaig aconseguir d’emborratxar-me, però; en el fons, potser em repugnava. Tanmateix vaig sentir un amable i momentani benestar que després, amb les primeres emocions de l’atac, s’havia d’esvanir.

L’alba no era més que un pressentiment quan l’operació començà. Les nostres bateries, que ja feia estona que s’havien posat en moviment, disparaven amb una obstinació que trobava la seva rèplica en el foc de l’adversari. Ordres seques i breus, contundents, galvanitzaren els homes de la trinxera. Pels dos passadissos que menaven a la primera posició, passàrem a ocupar els llocs que els nostres companys més avançats acabaven de deixar. Podíem veure com es desplaçaven pel camp que s’obria davant nostre, els cossos vinclats, els fusells en actitud de disparar. Més enllà es distingien unes masses confuses que després resultà que eren tancs. Una dotzena de metralladores, de l’altra banda, crepitaven ininterrompudament. Els homes corrien pel camp, i es dispersaven en totes direccions. Molts es llançaven a terra, darrera d’una roca, d’un petit accident del terreny. Després s’alçaven i seguien avançant. Allò era molt semblant a les maniobres estratègiques a què ens havíem acostumat durant el nostre període d’instrucció pre-militar.

Un obús vingué a caure en plena trinxera, on sembrà la confusió. Els sanitaris van fer acte de presència i començaren a retirar els ferits, o morts, no ho sabíem. Després, també nosaltres sortirem a descobert. Davant nostre hi havia una ondulació muntanyosa que tancava l’horitzó encara proper del dia naixent. Era el nostre objectiu immediat.

De moment, tot semblava fàcil. Només calia avançar per aquell terreny pla que teníem sota els peus, córrer i deixar-se caure a terra quan el xiulet d’un obús ens indicava que venia per nosaltres, alçar-se de nou i, sense mirar qui havia rebut al nostre voltant, córrer uns quants metres més. El foc, però, cada vegada era més granejat i les baixes abundaven; podien sentir-se ja els planys dels ferits. També, ara i adés, ens trobàvem amb el cos inert d’algun caigut de les primeres files d’assaltants. Els sanitaris corrien amunt i avall.

Avançàvem amb lentitud. Davant nostre, un oficial que duia una bomba de mà a l’esquerra i la pistola a la dreta movia incessantment el braç per tal d’indicar-nos que seguíssim. Després vaig veure el sergent que l’altre dia s’havia fet pentinar pel nostre company voluntari. La seva cara era terrosa, espectral. Avançava amb els ulls fits al davant seu, sense veure res del que passava a l’entorn.

Arribàrem a l’abast d’una metralladora enemiga que ens barrava el pas. Els projectils, sobre la terra, dibuixaven una línia clara i mortífera. No podia comprendre com els companys que ens precedien l’havien franquejada; és veritat que molts s’hi havien quedat, perquè allí començava una impressionant escampadissa de cadàvers. Cossos en totes les positures, actituds dolces i actituds grotesques, abraçats a la terra alguns, de cara al cel, amb els ulls immensos, els altres… Sobre una petita depressió del terreny se n’amuntegaven dotzenes. Avançàrem, protegits per aquell apilament. Les bales s’enfonsaven en la carn insensible amb una remor tètrica i opaca.

De sobte s’aixecà un gran avalot al davant nostre. La primera línia d’atac havia cedit. Cinc grans tancs, monstruosos, hermètics, havien sortit de les posicions enemigues i ens perseguien. Dels nostres, no sé què se n’havia fet; no se’n veia ni rastre. L’oficial serrava les dents.

—Endavant, endavant! —cridava.

Nosaltres ens arrossegàvem per sota la riba, darrera la pila de morts.

—Endavant!

Però els fugitius ja estaven a punt de desbordar-nos. Les metralladores, des de llurs indrets privilegiats, els segaven com un camp de blat. El nostre oficial, envaït per una còlera suïcida, es posà dempeus. Exposat a les bales, sense preocupar-se’n, cridava, insultava…

Alguns homes s’havien aturat i atacaven els tancs amb botelles explosives. D’altres descarregaven sobre les dures closques de metall tot llur arsenal de bombes de mà.

Jo no havia vist mai una confusió semblant. Un dels tancs, tocat, es quedà clavat on era i començà a fumejar. Els altres prosseguiren llur cursa. També nosaltres, ara, ens disposàrem a córrer. Darrera els tancs, enmig d’un núvol de pols, feia la seva aparició la infanteria enemiga.

Els oficials que comandaven les primeres línies d’as-saltants se’ns reuniren. Entre dos d’ells i el nostre tinent hi hagué un intercanvi ràpid i irat de paraules. Tots tres semblaven massa excitats per a pensar a protegir-se, i un alferes, un home barbut i sòlid, de sobte, quan anava a parlar, va quedar-se amb el gest penjat. Després, s’esfondrà de bocaterrosa.

Un comissari acudí corrents.

—Cal avançar! —cridà—. Les ordres són d’avançar!

Darrera unes pedres hi havia un grup d’homes. De tant en tant, un d’ells abandonava la magra protecció i s’atansava als tancs. Queia. Els altres retrocedien una mica i repetien la maniobra. Tenia quelcom de fascinant. Els tancs, a poc a poc, acabaren cedint a aquella obstinació. Ja només en quedava un.

En les línies enemigues que seguien pogué observar-se un moment d’indecisió. Això ens enardí. Les nostres forces, però, havien sofert pèrdues considerables, i davant nostre es dreçava tota una muralla d’homes. Però ja arribaven novelles onades de companys, sortits no sé d’on, tinguts en reserva en qui sap quines altres trinxeres, perquè tot aquell sector era una veritable ciutat subterrània.

Reforçats per aquesta sang fresca, anàrem els uns a l’encontre dels altres, moguts per un impuls irresistible que ens feia cridar com damnats. Les metralladores ara havien emmudit. L’artilleria batia encara el camp, però els projectils queien lluny, sobre les trinxeres. Nosaltres érem en terra de ningú i avançàvem amb la baioneta enfilada al capdamunt del fusell, lleugerament marejats per una estranya, dolça i horrible excitació. Al nostre darrera se sentiren amenaces, i uns trets, però no vaig pas girar-me a veure què passava.

Entràrem en contacte. Mai no havia ni sospitat l’horror d’un combat cos a cos. Entre una barreja indescriptible de cossos i pols i crits i gemecs, portàvem a cap, uns i altres, la gesta carnissera. Es feia difícil de distingir entre amics i enemics, però una mena d’intuïció exasperada ens duia a colpejar, a ferir en bon indret. Només recordo haver matat un home, aquell dia. Al meu entorn tot s’havia enfosquit, una bena de sang em cobria els ulls, em sentia com abandonat enmig d’aquell estrèpit, d’aquell desordre angoixós. Al meu davant hi havia una massa de carn, una massa blana i propícia a l’acer. L’home enarborava també un fusell, però havia perdut la baioneta. Com una destral, la seva arma em colpejà l’espatlla mentre jo l’enfilava pel ventre. Vam caure junts. L’home s’abocà al meu damunt, mentre el fusell se li escapava de les mans. Jo sé que mentre queia maldava per arrancar la meva arma de la seva carn, però no hi reeixia. Em llançà una glopada de vòmit a la cara, o potser només m’escopia; vaig ensopegar amb quelcom, potser pedres, o unes rels, i després vaig sentir la protesta dels pantalons que s’estripaven mentre una cosa càlida m’omplia la cama. Uns peus em trepitjaren, una bota anà a clavar-se precisament sobre la meva espatlla colpejada, i aleshores vaig perdre el coneixement.

La primera cosa que vaig sentir en recobrar-me fou una ratxa de metralladora que s’abatia sobre el camp sense distingir entre propis i estranys. La lluita s’havia desplaçat cap a la dreta. Però no, és que ja no hi havia lluita. Però un grup, metres enllà, encara s’obstinava cap a les trinxeres enemigues. Després se sentiren unes ordres que no vaig entendre. Tothom retrocedia. Un tanc dels nostres es passejava pel camp i disparava. La metralladora que havia tirat de primer insistí. Al meu davant, les bales morien blanament en la carn sense dolor dels homes estirats.

Vaig començar a retrocedir. De l’estesa que m’envoltava, se’n destriaren altres homes que, com jo, anaren arrossegant-se lentament, allunyant-se d’aquelles dotzenes de cadàvers. Els ferits cridaven amb la veu ronca, però tothom semblava tenir prou feina amb la seva pell per a pensar en la dels altres. No es veia ni un sol sanitari en tot el camp. Al meu darrera, algú cridà:

—Tu… tu…

Vaig arrossegar-me entre els últims cossos. Al costat d’un matoll hi havia en Grau, el voluntari. Em somreia.

—T’han ferit?

—A la cama. Una baioneta que ha estat més llesta que jo…

Tenia els pantalons xops de sang. Se’ls havia esquinçats per examinar-se la ferida, un llarg tall vertical que no semblava pas haver afectat l’os.

—I tu?

Aleshores em vaig recordar d’aquella sensació càlida que m’omplí la cama, però només vaig saber veure un esquinç als pantalons i unes rascades que semblaven d’ungla.

—Això i una contusió a l’espatlla. Em sembla que m’he desmaiat.

Ell va riure i, per darrera la mata, ens arrossegàrem cap a les nostres posicions. En arribar darrera la riba, ens vam incorporar.

El camí cap a la trinxera semblava sense fi. Tot el camp era ple de cadàvers; no es podien ni comptar. Les metralladores ara havien callat del tot, però l’artilleria encara disparava. Dins un clot on ens deixàrem caure quan un obús semblà perseguir-nos de massa prop, hi havia tot de fragments sangonosos, inidentificables, i més enllà un fusell partit en dos trossos. A una certa distància vam descobrir el sergent-mestre. Tenia els braços oberts en creu i un ull fit en el sol; l’altre no era més que una conca buida plena de sang quallada. Ni en Grau ni jo no vam fer el més petit comentari.

L’ofensiva havia fracassat. Ens havia costat una gran quantitat de baixes. A la nit, al nostre refugi, trobàrem a faltar un dels quatre jugadors habituals, els dos catalans que havien estat amb mi des del principi i tres homes més. No tots eren morts, però. Aquell vespre sortiren llargues caravanes de ferits cap als hospitals de sang, cap als trens que se’ls endurien a la reraguarda. En Ponç no tenia ni una sola rascada.

El comandament estava furiós, i durant tot el dia les nostres bateries es lliuraren a un dispendi de municions que no tenia precedents. L’enemic, en canvi, conservà la calma. Els seus canons no es posaren en moviment fins a mitjanit. I aquesta vegada ens sorprengueren amb la precisió de llurs trets, que obriren llargues esllavissades en els parapets de sacs i ensorraren la meitat dels nostres refugis. Ens passàrem la nit treballant.

Amb l’alba, quan estàvem exhausts, començà la segona ofensiva, però aquesta vegada a càrrec dels de davant. De sobte, els nostres canons escurçaren la llargària de llurs trets, una dotzena de metralladores aixecaren una cortina de foc, més enllà de la qual es podien veure uns quants tancs i les denses fileres dels infants que avançaven sota aquella protecció. Nosaltres teníem l’ordre de no sortir de les trinxeres. Ordres igualment severes de no retrocedir passés el que passés. Esperàvem sense disparar, perquè l’enemic era encara lluny. Els antifranquistes es preparaven…

Va ésser una ofensiva curta, en la primera meitat de la qual nosaltres no malgastàrem ni una sola bala de fusell. La infanteria no pogué passar aquella barrera de foc que les metralladores obrien als seus peus. Després sortiren un parell d’avions dels nostres que acabaren de completar la carnisseria, amb llurs bombes primerament, amb llurs passades de metralladora després. L’enemic començà a retirar-se. I en aquell moment, quan ningú no ho esperava, vingué l’ordre de llançar-nos al contraatac. Una vegada més, a camp obert, ens exposàrem al foc de les bateries enemigues. Però avui no s’arribà al cos a cos. El contraatac, a penes iniciat, fracassà, ara per culpa dels nostres propis canons. No advertits a temps, seguiren disparant a curta distància de les trinxeres. Quan van caure les primeres víctimes, s’inicià un moviment desordenat que decidí els nostres oficials a fer-nos replegar de nou. Aquell atac va ésser una cosa incomprensible, no prevista per l’alt comandament. Segons es va dir després, la iniciativa havia partit dels oficials de les trinxeres, enardits en veure que l’enemic es retirava. Devia haver-hi alguna cosa de veritat, perquè l’oficialitat fou renovada i entre nosaltres es murmurà que els responsables havien estat afusellats.

L’endemà es repetiren els atacs, amb el mateix resultat negatiu per ambdues bandes. I es repetiren el mati següent, i tots els altres dies durant una setmana, al final de la qual ens vam veure obligats a replegar-nos uns dos-cents metres. Però els combats no cessaren per això. S’havia desencadenat una ofensiva de gran estil, i ara, dia darrera dia, ens veiérem obligats a defensar les nostres posicions. Al cap de quinze dies havíem assolit un replec muntanyós d’on els fou impossible de desallotjar-nos. Quan l’adversari cedia, atacàvem nosaltres. Ara, dels homes que havien començat aquell afer, ja en quedaven ben pocs. Cada dia arribaven nous contingents, i la unitat era incessantment refeta a la mateixa línia de foc.

Aquella vida m’enduria físicament, però en canvi no havia aconseguit d’insensibilitzar-me. Avançava o retrocedia amb els altres i, una mica com un autòmat, m’ajaçava inconscientment cada vegada que s’acostava un obús, em redreçava quan el perill semblava haver passat… Per dins, però, començava a experimentar un disgust immens que no sabria com qualificar. Aquella carnisseria em repugnava, suposo que com a molts dels meus companys, però hi havia quelcom més. Em feia preguntes que abans ni se m’haurien acudit. Allí tots vam aprendre de saber què valia la vida d’un home: pràcticament, res. Cada dia queien, al meu costat, companys, homes de carn i ossos com jo, dèbils criatures que havien somniat, que havien esperat… Era inevitable, doncs, preguntar-se si tenia cap sentit aquesta espera. La presència diària, constant, de la mort m’obligava a acarar-me amb la vida des d’un punt de vista fins aleshores inèdit per a mi.

A mesura que els dies passaven, les meves probabilitats de sortir viu d’aquella aventura es feien més i més escasses. Fins ara, no havia estat ni ferit. No em costà, doncs, pres en la xarxa d’una mena de superstició que tots els qui hem fet la guerra vam conèixer, de familiaritzar-me amb la idea que el dia que caigués cauria de debò. D’antuvi, un nus em lligava la gola cada vegada que se m’acudia aquest pensament, me la lligava cada vegada que l’ofensiva reprenia i calia abandonar —per avançar o retrocedir, sempre sota el foc de l’adversari— la precària seguretat de les nostres posicions. Però a poc a poc una altra mena de reflexió anà submergint aquell pànic cerval: la mort era ara, la mort sempre era ara. ¿Què més tenia acarar-me amb la mort en aquells instants, quan amb prou feines havia complert vint anys, que acarar-m’hi quinze anys, trenta anys, quaranta anys després, al final del que semblava una llarga jornada? No seria una llarga jornada. Per anys i anys que visqués, el meu cercle vital sempre seria insuficient. Perquè tots aquells anys viscuts, i era igual que fossin molts com que fossin pocs, deixarien d’existir quan m’arribés l’últim instant.

De les meves alegries i dels meus dolors, de les meves esperances que potser no realitzaria, de la misèria que ben segur sofriria, no en restaria res en aquell moment, només la presència de la mort, la mort, jo mateix, un cadàver semblant a aquests cadàvers que veia cada dia estesos pel camp de batalla. Viure llargament ja no em semblava una victòria; no em semblava ni desitjable. Si vivia, si sortia amb vida d’aquella aventura, podria besar unes quantes noies més, treballar durant uns quants anys, ocupar un espai als carrers de la ciutat amb la meva presència anònima, entrar en contacte amb algunes dotzenes de persones, provocar la felicitat o la dissort d’alguns éssers que encara no coneixia, que no coneixeria mai si em quedava allí. Però sempre vindria un dia final, un dia en què tot això deixaria d’existir. Doncs: no existia ara. Tots aquells companys caiguts no havien mort sols. Moria amb ells, moria amb tots i cadascun d’aquells anhels de vida que restaven allí ja per sempre. M’hi identificava. Al cap d’uns quants anys, també de mi dirien: s’ha mort. Era l’única cosa que, a la llarga, es podia dir d’un vivent: és mort.

Estic segur que aquesta manera d’enfocar les coses em va fer molt de bé. No he cregut mai que les idees, les conviccions, tinguin una influència directa i massa definitiva sobre la vida; sempre actuem, vivim a despit, a l’encontre del que pensem. Seria, doncs, fals d’assegurar que aquestes reflexions que em feia m’immunitzessin contra el terror de la mort, però sí que el disminuïren, tot i que ara se m’acudeix de sospitar si, en aquesta disminució, no hi entrava per molt el costum. Fos com fos, aquella carnisseria canvià de sentit per a mi. Era una oportunitat que se’m concedia d’estalviar-me els anys que vindrien i tot llur seguici de preocupacions i misèries. No era pas que jo no estimés per endavant totes aquelles preocupacions i misèries; les estimava, les estimava potser més perquè probablement em serien refusades, però era com si pensés en algú altre, més jove i inexpert que jo, algú contra l’impuls vital del qual no valien raonaments ni exemples, ni aquell espectacle d’un camp cobert de cadàvers adolescents.

Que encara seguia ben ancorat en aquesta vida, ho demostrava, però, la meva preocupació d’aquells dies per la Júlia i pels meus pares. Ni una lletra d’ells no havia rebut des que canviàrem de sector, tot i que ara ja feia dues setmanes. Mai no havien estat tant de temps sense escriure’m. La Júlia era una corresponsal infatigable que m’enviava una mitjana de dues lletres setmanals; els meus pares s’adaptaven al meu capritx epistolar, és a dir, contestaven fidelment totes les lletres que els adreçava. Els n’havia escrites dues des del principi de l’ofensiva, i cinc a la Júlia, totes lletres breus, només per donar fe de vida. I no m’havien contestat.

En Ponç, l’únic que quedava al meu costat dels vells amics, perquè quinze dies de convivència en aquelles circumstàncies ja donaven el dret de parlar d’una vella amistat, em deia:

—Es deuen haver perdut. Els canvis de sector sempre són dolents per a la correspondència.

—Però bé has rebut cartes, tu, i els altres. Jo mateix n’he rebudes… però no pas d’ells.

—Sí, ja és estrany, ja —confessava a l’últim—. Si només fos la teva promesa… Les dones de vegades tenen coses d’aquestes. Però els teus pares…

Els dies passaven i el silenci no s’interrompia. Algunes padrines de guerra a les quals havia tingut lleure d’enviar quatre mots m’havien contestat. ¿Per què no ells, doncs? Què podia haver-los passat?

Quinze dies més tard, seguia sense notícies.

—¿Per què no escrius a algun amic que els vagi a veure? —em suggerí en Ponç.

Ja hi havia pensat, però tots els meus amics estaven mobilitzats com jo. Ho podia encarregar a una de les meves padrines, que era barcelonina; però la cosa no em temptava, perquè comprenia que, a la Júlia, no li faria goig. A la fi, vaig adreçar-me a la casa on treballava el meu pare.

Ara el nostre front s’havia estabilitzat i arribaren per a nosaltres dies més tranquils. Mai no ho foren del tot, perquè aquell sector, mentre vam estar-hi, sempre donà mostres d’inquietud, però en aquell moment es pot dir que només es batien les artilleries. La infanteria estava fatigada, i sembla que el comandament no sabia d’on treure nous soldats per a substituir-nos.

Vaig aprofitar aquella calma relativa per a posar una mica d’ordre en els meus pensaments. I, com que la millor manera de posar en ordre els propis pensaments ha estat sempre parlar-ne, vaig escollir en Ponç per interlocutor. Però en Ponç era un ésser totalment refractari a tota preocupació que de prop o de lluny toqués la metafísica. No ho entenia. Jo tractava d’explicar-me i fer-li veure que davant la mort era inútil i inservible tota la nostra experiència, que la mort la destruïa com si mai no l’haguéssim adquirida i que, per tant, aquesta mort no solament refusava els valors de l’existència, sinó que ja ni els reconeixia. Davant aquest fet absolut la vida semblava irrisòria, i per això mateix era igual morir ara que més tard. Mai no tindríem res. Ell responia, potser una mica de biaix, amb el bon sentit de l’home poderosament arrelat a la terra:

—Però, si visc uns quants anys més, això tindré de guanyat.

—No —li contestava—. No hi ha guany ni pèrdua. ¿Què podem posseir, si els nostres béns no són perdurables?

Acudia a un exemple, potser no massa apropiat però entenedor:

—¿Oi que si et tornaves amnèsic el passat ja no et serviria de res? No el recordaries, seria com si no l’haguessis viscut mai…

—Però em servia en el moment de viure’l, quan era present —insistia ell—. I això és l’únic que compta.

—Però ¿oi que no en podries treure res, d’aquest haver viscut que ja no és actual? ¿Oi que seria com si no hagués existit?

—I tanmateix hauria existit, no ho pots negar.

—Aleshores! No pas ara. L’home que ets ara no sabria res d’aquella experiència teva.

—Però mentre m’hi trobava…

Era inútil. Només servia per a embullar-me. No em podia comprendre, li escapava el meu punt de vista. Potser era que jo m’expressava malament, però no pas fins a l’extrem, em semblava, que no m’hagués pogut entendre amb una mica de bona voluntat. És que, com a la majoria d’homes, una mena d’instint vital el protegia contra tot allò que no fos l’existència clara i neta de la carn. Només la vida! A pesar de tots els morts, a pesar de la mort indiscutible, només la vida tenia realitat…

La seva limitació, la seva manca d’inquietud, la seva complaença m’exasperaven i, de retruc, acabaren d’enfonsar-me en les meves conviccions, les quals a poc a poc prengueren volada, amb unes conseqüències que no havien de trigar a fer-se sentir. Si la mort és sempre ara, em deia, si sempre és actual, si tots els nostres afanys i les nostres lluites han d’ésser igualment perduts, ¿per què lluitar, per què afanyar-se? Viure suposa sofrir; no pensava, doncs, escapar del sofriment, però sí que podia mitigar-lo en gran part. El meu, seguint les inclinacions naturals d’aquesta novella manera de sentir; el dels altres, abstenint-me de considerar-los com a objectes d’ús personal. En principi podia semblar que la meva actitud em feia inapte per a discriminar entre el bé i el mal. Però el mal només existeix quan s’enveja, es desitja, s’ambiciona, s’odia. I jo no podia odiar, ni envejar, ni cobejar, ni ambicionar res, perquè res no tenia valor per a mi, o no en tenia prou per a decidir-me a conquistar-ho a expenses dels altres.

La vida té els seus imperatius, és veritat, i mentre vivim ens hi sotmetem siguin quines siguin les nostres idees. No m’era, doncs, pas negat l’amor, ni el desig, ni l’alegria, com no m’ho era el sofriment. Però aconseguiria aquell amor o aquella alegria naturalment, els acolliria quan es presentarien, només perquè vivia, perquè, malgrat el meu pessimisme, hi ha sempre una mena d’anhel del cos que desautoritza els nostres temors i es complau a anihilar les nostres reticències. Però jo no reuniria mai els meus béns en perjudici del proïsme, ni torçaria l’existència dels meus semblants per assolir un benefici que només tenia un valor momentani. Viuria sempre amb la consciència que res no justificava convertir els altres en objecte de les meves apetències… Després, retornat a la vida civil, potser no sempre he estat del tot fidel a aquests propòsits, perquè sovint l’atzar decideix per nosaltres i ens desarma, però en canvi vaig acabar de precisar-los, perquè en acabar-se la guerra, en lloc de deixar-me seduir per aquella gràcia que se m’havia fet, vaig voler decidir, clar i net, què era jo. I jo era això.

Aquesta manera de pensar, però, ja des del principi produí els seus efectes. Per començar, les meves relacions amb la Júlia en foren, dintre meu, modificades. O, més ben dit, la meva actitud davant el que havien estat i el que haurien pogut ésser després aquestes relacions si ella, com creia aleshores, no s’hagués mort. Perquè per força havia de donar-la per morta després de la lletra que vaig acabar per rebre de l’empresa on treballava el meu pare. Un senyor desconegut, que avalava la seva firma amb un segell oficial, em comunicava el trist esdeveniment. Un camió carregat de matèries explosives s’havia incendiat en el moment de passar per davant de casa meva. L’edifici i dos altres edificis propers havien quedat totalment destruïts. Hi havia hagut moltes víctimes, entre elles els meus pares. De la Júlia, com és natural, no en deia res, perquè el meu comunicant ni devia conèixer la seva existència; però el desastre havia estat tan total, que la conclusió s’imposava tota sola.

La catastròfica notícia, em cal dir-ho, no m’afectà tan profundament com, ben segur, ho hauria fet en circumstàncies més normals. Més que dolor, vaig sentir una estranya estupefacció. La mort era una realitat a la qual ja estava avesat; però, així i tot, sempre costa de creure que els éssers estimats puguin ésser víctimes d’un fat que afrontem amb serenitat quan només afecta els estranys, que podem afrontar serenament àdhuc quan afecta només la nostra pròpia existència. No vaig vessar, però, ni una llàgrima. No sé d’on les hauria tretes. A més, la cosa mancava de concreció, de realitat, era una notícia sobre el paper; jo no havia vist amb els meus propis ulls aquells dos cossos que, vius, estava acostumat a associar estretament a la meva vida de cada dia. I el mateix em passava pel que feia a la Júlia. Havia de sentir-me molt més dolorosament atès quan al cap d’uns quants mesos, de retorn a Barcelona, vaig poder contemplar tot el que restava, unes miserables ruïnes, d’allò que des de sempre havia estat la meva llar.

Ara, passat aquell sentiment d’estupefacció primera, vaig seguir considerant el problema de la Júlia. Car s’havia convertit en un problema, és a dir, s’hi hauria convertit si ella hagués seguit vivint. Que la Júlia no era la mena de companya que em calia, això potser ho havia pressentit des de sempre, però ara, després de les meves amargues experiències d’aquells jorns que em proporcionaren una novella visió de les coses, sabia positivament que ella mai no s’hauria pogut entendre amb aquest altre Adrià que era jo. A la Júlia, li mancava profunditat i consistència; era la mena de noia superficial incapaç de realitzar les veritats, importants per bé que petites, que la vida ens va descobrint quan ens prenem la molèstia d’interessar-nos-hi. En ella no hi havia res d’autèntic, res de simpàtic, entenent aquí per simpatia una capacitat d’assolir, en la mesura humanament possible, la manera d’ésser, la intimitat dels altres. Per a ella només n’existia una, d’intimitat: la carnal. Per això era incapaç d’amor veritable; en el fons, ni devia comprendre el significat d’aquest mot. I jo sempre ho havia pressentit, m’ho garantia el fet que, ja des del principi, les nostres relacions havien comportat un element de recel que em produïa una certa incomoditat que aleshores no podia acabar d’aclarir d’on provenia. Però ara que era morta, lliure ja de tota consideració de futur, la podia veure i comprendre amb una lucidesa que gairebé tenia quelcom de malaltís. Això no vol pas dir que, sovint, no sentís una punyent recança en pensar que ja no la veuria mai més: era una dona bella, i la seva bellesa seguia seduint-me.

Després, la seva imatge, el seu record, anà empal·lidint, i també el dels meus pares. Una segona ofensiva, potser no tan aparatosa com l’anterior i que acabà en desastre, contribuí també a aquest distanciament entre el passat i el present, entre aquesta intenció de durar tan pròpia dels morts i el meu desig d’oblidar, o de recordar, perquè no sempre sabem el que volem.

L’hivern s’apropava…

L’endemà d’haver estat a casa seva, prop de migdia, la Júlia em telefonà.

—Adrià?… Escolta: et podria veure, aquesta tarda?

—Per què? Què passa?

—T’haig de parlar.

—Digues, doncs.

—No; per telèfon, no. Em cal veure’t.

—Però jo treballo, Júlia; no sé si ho saps. Al despatx hi ha feina i…

—Tot això són excuses.

—Ja pots comprendre que sense un motiu justificat no me’n puc anar…

—Molt bé, doncs; vindré jo.

Em vaig espantar. Ja havíem cridat prou l’atenció l’altre matí. Vaig dir-li:

—Res d’això. A en Ponç, no li agrada que… Mira, pujaré al vespre, quan acompanyaré la Martina.

—No, la Martina no té res a veure amb això. Necessito parlar amb tu, sols.

—Ja t’he dit…

—I Per què no ens podríem trobar aquesta tarda en algun indret?

—Però jo…

Naturalment, al cap de cinc minuts vaig haver de capitular.

—Perfectament, ja que t’hi entossudeixes. ¿On vols que ens trobem?

Em donà l’adreça d’un petit cafè situat a la part alta del carrer de Muntaner.

—Et va bé a dos quarts de cinc?

—No, no em va bé, però miraré de venir.

—T’esperaré. Fins després, Adrià.

—Adéu, Júlia.

Aquell va ésser el principi, i prou que m’ho temia, de la persecució a què la noia es lliurà durant les setmanes següents.

A tres quarts de cinc, per donar-me el gust de fer-la esperar una mica si havia estat puntual, vaig presentar-me al cafè que m’havia indicat. En efecte, ja hi era. Estava sola. En aquella hora, en tot el local no hi havia ningú més que nosaltres, llevat d’una noia que, asseguda darrera el taulell, s’entretenia en la lectura d’una voluminosa novel·la.

La Júlia em va somriure.

—Seu —m’indicà.

Em vaig instal·lar a l’altre costat de taula.

—No tinc gaire temps, Júlia. En Ponç…

—Però tu no ets un empleat —contestà ella—. Tinc entès que sou socis…

—Cobro una part dels beneficis, que no és el mateix. Haig de complir com un altre. A més —vaig afegir—, aquestes entrevistes d’amagat de la Martina…

Desdenyosa, arronsà les espatlles.

—No hi pensis tant, en ella. ¿Per què no penses una mica en nosaltres?

—Per a mi, nosaltres només vol dir una cosa: la Martina i jo.

Ella s’impacientà:

—Ets pesat, tanmateix! No sé què li veus, a la Martina!

—L’estimo, Júlia. Em creia haver-t’ho dit.

—Sí, m’ho has dit, m’ho has dit… —de sobte allargà la mà i la posà sobre la meva—. Però, Adrià, que potser no veus…

—No, Júlia. Ets tu qui ha de veure que aquestes entrevistes no poden menar a res.

—No fem cap mal. Que no som dos vells amics?

—Això sí, Júlia. Però dos vells amics no necessiten veure’s en secret. Pots veure’m tant com vulguis a casa teva, amb la Martina; encara que per l’acolliment que em vau fer…

—Què volies, doncs? —féu ella—. L’Esteve està molestat perquè ell i l’Albert són molt amics; jo… ja et podies pensar que jo… Jo sempre he pensat en tu com en una cosa meva.

Era una mica fort, tanmateix!

—Però, Júlia, ni jo sóc una cosa ni sóc teu.

—Abans t’hauria agradat…

—No, Júlia, no pas d’aquesta manera. Molt em temo que entre nosaltres sempre va haver-hi un malentès. Entre els teus fins i els meus…

—Sí —em va interrompre ella amb despit—, ja recordo el que vas dir ahir, que tampoc no t’hauries casat amb mi… ¿No em podries explicar per què, ara que estem sols?

—No, Júlia, perquè ni jo mateix no ho sé.

No era veritat, és clar; però, per què ferir-la més?

—El mateix deuràs dir quan et cansaràs de la Martina.

—És que, pròpiament, mai no vaig cansar-me de tu. I no em cansaré de la Martina. La Martina serà la meva dona, Júlia.

—N’estàs molt segur.

—I per què no? Tots dos ho volem, som lliures i majors d’edat.

—Ella encara no.

—Ho serà molt aviat. I no penso pas demanar-te el consentiment per a casar-m’hi.

—Faràs bé, perquè tampoc no te’l donaria.

—Si més no, ets franca. No es pot negar.

—Sempre ho he estat, sobretot amb tu, Adrià. ¿Que et penses que haurien estat gaires les dones que t’haurien vingut al darrera com he fet jo?

—No, no d’aquesta manera tan… tan poc femenina.

—Però és que jo no podia perdre el temps! Amb prou feines em diuen que ets viu, i ja sé que festeges amb la Martina… ¿Tant he canviat —digué aleshores, mentre s’inclinava endavant—, tan vella em trobes que ja no…?

—No, Júlia, ets tan bonica com sempre, més bonica que mai, i ho saps perfectament. Per què m’ho fas dir? Però jo estimo la Martina.

—Martina, Martina, sempre la Martina! —exclamà amb impaciència—. Però ella no té res a veure amb això. No podries…

—No podria —vaig replicar, ràpid.

—Però si encara no he dit res!

—Més val així, Júlia. Estalvia’t aquesta vergonya.

—No és cap vergonya. Tu ets l’únic home que m’ha besat, que m’ha acariciat, Adrià…

—I el teu marit, no ho oblidis.

—I el meu marit. Però tu ets el primer, Adrià. I jo segueixo lligada a aquells mesos de festeig… ¿Com és possible que els hagis oblidats?

—També tu hauries d’oblidar-los. Això que et passa no és normal, Júlia.

Va somriure tristament, un somrís que potser no li havia vist mai.

—No és normal…

Em vaig aixecar.

—Ara me n’haig d’anar, Júlia.

—Quan ens tornarem a veure? —preguntà ella.

—Diumenge, quan vindré a buscar la Martina.

—Sense la Martina…

No vaig replicar, com si no ho hagués sentit.

—Escolta —digué aleshores, i s’aixecà també—, per què no sortim alguna tarda?

—Tornes a oblidar-te que treballo.

—No… —féu—. Algun vespre.

Vaig començar a caminar cap a la porta, perquè la noia del taulell ens mirava, i sortirem al carrer.

—Algun vespre —va repetir ella.

—A la Martina, no li agradaria —vaig dir jo—. Ni al teu marit.

Ella callà una estona.

Silenciosos, férem uns passos.

—Com vulguis —digué després, i semblava cansada, lassa.

Me la vaig mirar. Aquella sobtada submissió, després dels seus precs insistents, em semblava ben sospitosa. Però no m’hi vaig voler trencar el cap. En arribar a la cantonada, em vaig aturar.

—Jo me’n vaig per aquí, Júlia.

—Suposo —va dir ella— que aquesta vegada no diràs res a la Martina.

Vaig tranquil·litzar-la amb el cap, tot allargant-li la mà per al comiat. Però aleshores va somriure i em mirà de fit a fit.

—Abans no te n’anaves així… Per què no em beses?

—Som al carrer, Júlia.

—Abans em besaves en ple carrer. A més, què saben? —i amb un gest assenyalava cap als transeünts—. Podríem ser marit i muller. Tenim l’edat suficient per a ser casats, oi?

—Però no ho som. Hi ha una certa diferència.

—Molta diferència —recalcà ella—. Besa’m.

Per acabar, em vaig decidir a fregar-li la galta amb els llavis.

—La Martina, no la besaries així —protestà—. Als llavis.

Jo m’impacientava. Aquella escena era ridícula.

—Prou, Júlia! Ja està bé, no et sembla?

Ella va riure:

—Sempre seràs el mateix. Un… com es diu? Un purità.

Vaig callar-me l’opinió que ella em mereixia.

—Sí. I ara, adéu, Júlia.

Ella tornà a riure.

—Adéu, Adrià.

Com havia promès, no vaig dir res a la Martina d’aquesta conversa. No pas per respecte al nostre secret, a allò que ella volia que fos el nostre secret, sinó perquè no veia la necessitat de dreçar una germana contra l’altra. Altrament, estava decidit a posar un terme a aquestes entrevistes. Ben decidit. Ara la Júlia es podria cansar de telefonar-me al despatx, perquè ja no m’hi trobaria més. Si no venia personalment… I ni així. En Ponç, al qual havia posat al corrent en arribar al taller, es preocuparia d’interrompre’ns cada vegada que calgués.

No va caldre. Durant els dos dies que faltaven per a acabar la setmana, la Júlia no es presentà ni telefonà una sola vegada. Havia comprès que era inútil d’insistir? No ho creia, i més quan la Martina em contava com, entre tots, tractaven de descoratjar-la d’aquell festeig.

—Que el meu germà ho vegi amb mals ulls, encara s’explica. Però, la Júlia i el seu marit, no els acabo d’entendre. Precisament, ell sempre ha trobat que l’Albert no feia per a mi, que era un noi insuls, sense cap altre mèrit que els diners del seu pare… Ja ho sé, que no és massa intel·ligent, però també té les seves qualitats. ¿No et molesta que ho digui?

—No, Martina. Per què? És lògic que les tingui; si no, no t’hauries fixat en ell.

—Quant a tu, ets un mort de gana que mira de pescar un dot…

—Ets rica, doncs, Martina? —vaig preguntar-li.

Ella rigué.

—Sóc una propietària rústica. No gran cosa, però, no et pensis, un parell de finquetes de la meva mare. I uns quants valors al banc…

—I també creus que aquest parell de finquetes…

—Però si tu no en sabies res! El que passa és que el meu cunyat és un malpensat, i a més li agrada de trobar defectes a la gent. Pel que fa a la Júlia, em sembla que li costa de perdonar-te allò que li vas dir.

—Però per què? Si fos soltera…

—La Júlia és molt sentimental —va concloure ella.

Pobra Martina, que poc coneixia la seva germana!

Que poc la coneixia jo mateix, tot i conèixer-la molt millor!

El dissabte, en separar-nos, la Martina em va dir:

—Si et desagrada de venir a casa, també ens podem trobar fora, demà…

—No, vindré. Només serà un moment, i tampoc no està bé que els eviti. I menys encara fer la impressió que vull evitar-los.

—Ho deia per tu. Jo també ho trobo més bé, encara que només sigui per fer-los callar. Segons ells, el que hauríem de fer és veure’ns cada vespre a casa, en lloc de passejar pels carrers com si festegéssim d’amagat.

—Han dit això?

—Sí, en Conrad. I la Júlia també ho troba molt impropi.

—I tu?

—Jo no. A casa no ens deixarien sols ni un moment.

De vegades, la Júlia mira molt prim. Sobretot des que és casada, perquè abans no hi mirava pas, em sembla. Vosaltres sempre sortíeu sols…

—No et deu pas haver dit que ens volia acompanyar!

—No. Però un festeig familiar seria més del seu gust.

Aquella expressió em va fer molta gràcia.

—És del meu cunyat —explicà la noia.

—Felicitat de part meva —vaig fer rient—. Un festeig familiar!

Ella també va riure.

—És graciós, oi?

L’endemà, però, va passar quelcom que no tenia res de graciós. A quarts de cinc, com havíem convingut abans de separar-nos, vaig anar a buscar la Martina. Vaig trobar el seu cunyat per l’escala. És clar, com que la hipocresia social ens hi obligava, vam encaixar. Després d’unes frases banals, em va fer saber que se n’anava a prendre cafè amb uns amics.

—Vells costums, sabeu?, vells costums! —digué.

A dalt vaig tocar el timbre, i hauríeu dit que la Júlia m’esperava darrera la porta, perquè em va obrir immediatament. Em somrigué i, gairebé sense ni donar-me temps de saludar-la, alzinà la testa i em besà a la boca.

Vaig separar-me ràpidament.

—Sembles boja!

—No ens pot veure ningú —digué ella.

Sense demanar-li permís, vaig avançar cap a la sala d’estar.

—I la Martina?

—S’està mudant —em contestà—. Encara en té per estona.

Se m’atansà.

—Per cert que et volia ensenyar una cosa. Vine…

—On?

—A la meva cambra.

—Més val que me l’ensenyis aquí.

Es va arronsar d’espatlles i, després de mirar-me, sortí. Quan tornà, duia uns papers als dits.

—No les coneixes?

Vaig prendre els dos plecs que m’allargava.

—Són lletres meves! —vaig fer, sorprès.

—Les teves dues darreres lletres, Adrià. Vaig salvaries perquè les duia a la cartera aquell dia. Les altres es van perdre, com tot el restant.

—I per què me les ensenyes?

—No les vols llegir?

—Per què?

Me les tornà a prendre de les mans i, sense contestar la meva pregunta, començà a llegir-les en veu alta. Naturalment, parlaven d’amor, i en termes força encesos. Hi reconeixia els meus vint anys encara no fets. No sé per què, em produí un cert malestar sentir de la boca de la Júlia aquells mots que antany potser havien tingut llur raó d’ésser, però que l’havien perduda ja.

—Ja està bé, Júlia —vaig dir a l’últim—. No sé què et proposes…

—He pensat —féu— que t’agradaria de recordar amb mi…

—Faries bé de cremar-les.

—¿Després d’haver-les guardades durant tant de temps?

—Si el teu marit les veu, no li agradaran.

—Potser tampoc no agradarien a la Martina —contestà amb intenció.

—La Martina sap molt bé que festejàvem. Si penses fer-nos algun mal…

—No —replicà ella, precipitadament—. Ho he dit perquè sí. Però tenia ganes que tu les llegissis.

—Molt bé, ara ja les hem llegides. Les pots tornar a desar, si tant t’agraden.

—I tu no guardes les meves?

—No, ho vaig perdre tot durant la retirada.

En aquell moment entrà la Martina, mudada.

—T’he fet esperar gaire?

—Cinc minuts —li vaig somriure.

Ella, aleshores s’adonà de les lletres que la Júlia tenia a la mà.

—Què és, això?

—Unes cartes —contestà la Júlia—. De l’Adrià. De quan festejàvem. —Vacil·là un moment, però després afegí—: Vols llegir-les?

La Martina conservà la serenitat.

—No. Per què m’ho dius?

—No sé, però com que són d’ell…

—Però no són per a mi… —Se’m girà i digué—: Quan vulguis.

Sortirem. La Júlia es posà els dos plecs a la sina i, molt cerimoniosa, ens acompanyà fins a la porta. Es quedà mirant-nos mentre baixàvem l’escala.

Ja al carrer, la Martina em va dir:

—No sé què li deu passar, avui. Hi ha dies que està tota estranya. Aquestes cartes que em volia fer llegir…

—Són lletres d’amor, Martina. Per això volia que les llegissis.

—Però per què? No ho entenc. Si ja ho sé, que us escrivíeu!

—Què vols fer-hi? La Júlia és així… —vaig arronsar les espatlles.

I ja no la tornàrem a esmentar en tota la tarda. Teníem altres coses de què parlar; dos enamorats sempre tenen altres coses de què parlar, coses, per als altres, sense història. Com sense història va ésser el nostre festeig. Potser per allò que es diu de la felicitat. Perquè a pesar de tot, a pesar de l’actitud de la Júlia, nosaltres dos érem feliços, ho fórem gairebé sempre que vam estar junts; si més no, així m’agrada d’imaginar-m’ho, encara que tot el que vingué després no em permet, ara, de parlar en nom de la Martina.

La Martina era una criatura plena dels entusiasmes i les curiositats que són propis de la joventut autèntica i que jo, en gran part, ja havia perdut. Era, doncs, per a mi una delícia sentir-la al meu costat plena de vida i d’il·lusió. Mai com aleshores no ha estat tan ràpid el pas del temps, potser perquè sabia que tot instant perdut ho seria per sempre. És clar que, en el fons, sabia que també eren igualment perduts els moments que donava per aprofitats, perquè el meu amor per la Martina no m’encegava fins a l’extrem de fer-me oblidar que tot, el nostre amor comprès, tenia només un valor transitori, que la mort seguia essent ara, perquè un dia ella i jo ens moriríem. No salvava res de l’oblit final, no conquistava res de sòlid ni de perdurable amb aquest amor, ni tenia més realitat que els meus actes anteriors. Però aquest ésser novell que l’amor de la noia havia fet néixer en mi, sovint es renegava a ell mateix i, davant el goig immediat, es deia, com hauria fet en Ponç: mentre duri… Perquè era tan dur de pensar que en definitiva era el mateix estimar que no estimar la Martina! No era pas que em revoltés conscientment contra unes concepcions que des de feia tants anys gravitaven damunt meu, però vaig arribar a oblidar-les tan sovint! Hi havia una veritat que era patrimoni del meu esperit, n’hi havia una altra que pertanyia al meu cor… Eren inconciliables i dominaven ara l’una ara l’altra, no pas sense empentes ni trasbalsos. Però cal viure, cal viure mentre som aquí. I la Martina era la meva manera de viure.

Les nostres relacions no van conèixer ni una sola tempestat. Tots dos érem éssers plàcids, sempre disposats a cedir al caprici, a la raó de l’altre. I no sols per amor, sinó per imperatiu dels nostres temperaments. Tampoc no hi va haver mai res de tèrbol. La Martina i jo no ens lliuràrem mai a aquestes intimitats pròpies d’enamorats. No és que hi hagués res de preconcebut en el meu capteniment envers la noia, no és que cregués en el valor d’una línia divisòria a partir de la qual hom pot cedir impunement al dimoni de la carn. El cos és una fera que exigeix la seva ració. Però la Martina no em temptava com antany m’havia temptat la seva germana. Era desitjable i jo la desitjava, però sabia frenar els meus impulsos, perquè ara havia après que una dona és quelcom més que una entitat física delectable, que l’amor no és necessàriament amor d’un cos, encara que el necessiti per tal de completar-se. La Martina significava molt per a mi, i jo ja no era un adolescent encegat; la respectava, doncs, per un anhel de puresa que ja sabia que no podia durar, però que estava disposat a obeir, mentre durés. Hi ha una bellesa en aquesta mena d’amor, encara que també sigui bell de compartir amb la dona estimada el crit de la sang que reclama la seva pitança. Entre home i dona que s’estimen no hi pot haver res de baix, perquè estimar-se és, també, compartir allò que tenim de més elemental. Però aquest preludi que entre enamorats prepara les satisfaccions físiques mentre s’acontenta de les sentimentals m’ha semblat sempre una de les coses més meravelloses de l’existència, quelcom que, una vegada perdut, ja no es retroba mai més. Per tot això, i per tantes altres coses que ignoro i que hi ha sempre darrera de tots els nostres actes i les nostres decisions, conscients o inconscients, respectava la Martina.

Besar-nos fou l’única llibertat que ja des del primer dia ens prenguérem. Però és que nosaltres no érem pas dos éssers hipòcrites o frígids. El cos no ens espantava ni el temíem. Tots dos trobàvem natural i plaent d’enllaçar-nos per la cintura, romandre abraçats durant llargs minuts, caminar per la ciutat amb les mans unides; ens semblava natural de sentir en tot moment que érem dos éssers de sexe diferent, perquè això no ens avergonyia, al contrari, ens alegrava: després de tot, era la condició del nostre amor… Però… el nostre amor?

¿Per què parlar de «nosaltres», si aquesta Martina que descric era només la «meva» Martina, si jo no he sabut mai res de la veritable Martina? Perquè equina era la veritable?

Van transcórrer un parell de setmanes sense que m’ensopegués amb la Júlia, la qual només vaig veure durant uns segons en el curs de la meva segona visita dominical. Aquesta vegada em va venir a obrir la criadeta, i la Martina ja m’esperava. No vaig fer, doncs, sinó entrar, saludar i sortir. D’altra banda, segons la Martina, després d’aquell episodi de les cartes la seva actitud havia canviat: deixà de trobar inconvenients al nostre festeig. També havia deixat de parlar de mi, si la cosa no era inevitable.

Al principi d’aquest canvi de la seva germana, la Martina me’n parlava sovint, potser una mica admirada, però després, a mesura que el temps passava, deixà de fer-hi la menor referència. La cosa no em cridà l’atenció, al contrari, vaig voler-hi veure un indici de normalitat. La Júlia, a la fi, havia comprès que era inútil de posar traves al nostre festeig i havia decidit de captenir-se com es capté qualsevol altra dona envers el promès de la seva germana.

Així ho vaig creure fins que un diumenge al matí es presentà a la pensió on jo vivia. Més exactament: a la meva cambra.

Jo vivia aleshores en un edifici proper a Santa Maria del Mar, una casa vella i maltractada pel temps, tan arbitràriament construïda, o potser objecte de tantes reformes posteriors, que algunes de les habitacions disposaven de dues portes. Aquest era el cas del meu dormitori, al qual podia entrar directament des de l’escala, privilegi que pagava una mica car, perquè la mestressa, vella gata maula, donava molta importància a aquesta porta independent que permetia als seus hostes una llibertat que, segons ella, serien ben rucs de no aprofitar.

No sé com devia haver-se assabentat la Júlia d’aquest detall de la porta, però probablement l’havia obtingut de la Martina, a la qual n’havia parlat un dia. El fet és que un diumenge al matí vingué a trucar-hi. Era la primera vegada que una cosa semblant s’esdevenia, i per això vaig quedar una mica sorprès en sentir els discrets cops contra la fusta. Tot just acabava de llevar-me i encara no estava del tot vestit, perquè, els diumenges, sempre m’ha agradat d’aprofitar-los. Vaig esperar, convençut que el visitant, fos qui fos, advertiria el seu error, però quan els trucs es repetiren, intrigat, vaig obrir.

Ella es dreçava al llindar, somrient. No m’estranyaria si em diguessin que vaig quedar-me amb la boca oberta.

—No puc entrar? —digué ella, en veure que em quedava allí palplantat.

Una discussió a l’escala només hauria servit per a cridar l’atenció dels veïns, xafarders de mena. Per això em vaig resignar.

—El senyor no és matiner —féu ella, en veure la cambra desordenada.

Vaig tancar la porta.

—Ja saps el que fas, Júlia?

Ella assentí amb el cap.

—Sí. Imagina’t l’escàndol que hi hauria si em trobaven aquí! No vols dir això? Però no hi haurà escàndol —prosseguí—, perquè ningú no sap que he vingut. Saps que és molt còmoda, aquesta porta?

—Deixa’t de bromes, Júlia. Digues el que has de dir… O no, més val que no diguis res i que te’n tornis.

—Però si acabo d’entrar!

I, com per prendre possessió del dormitori, avançà i s’assegué sobre el llit desfet.

—Ja saps, Júlia, que no usaré la violència per fer-te sortir. Però et prego que te’n vagis.

—No t’agrada que et visiti?

—Si no te’n vas tu, me n’aniré jo —vaig dir tot caminant cap a la porta que comunicava amb el pis.

Ella s’aixecà ràpidament i em barrà el pas.

—Tant et costa de comprendre?

—Però si ho he comprès, Júlia, ho he comprès de seguida!

—Ningú no sap que sóc aquí —repetí en veu baixa—. Ningú no ho sabrà…

—Ho sé jo, Júlia. Vés-te’n.

—Però per què ets així? Jo… mira —de sobte s’apoderà de la meva mà i, sense donar-me temps d’evitar-ho, se la posà sobre el pit—. No sents, Adrià?…

El cor li bategava amb força, i els seus batecs m’ompliren el buit del palmell. Vaig retirar-lo sense brusquedat.

—Vols sentir ara el meu, Júlia? —vaig dir.

Ella mateixa me’l cercà amb la punta dels dits. Jo esperava.

—T’has convençut que més val que te’n vagis?

Descoratjada, em mirà:

—No vols estalviar-me cap humiliació…

—Tu t’ho busques, Júlia. Des del primer dia et podies haver adonat que jo no sóc dels qui s’aprofiten.

—Però si jo ho vull… Adrià —allargava els braços i em rodejà el coll.

Amb fermesa, vaig trencar aquella estreta.

—Deixa… —féu en veure’s rebutjada, i se n’anà cap a la finestra. Es va quedar mirant cap a la casa del davant—. Si no fos casada —va dir aleshores lentament, sempre d’esquena—, em voldries?

—Hi ha la Martina, Júlia.

—I si no hi hagués, tampoc, la Martina? —afegí tot girant-se.

—Tot seria molt diferent, és clar —vaig accedir—, però em sembla que tampoc. Perquè tu no podries ser la passavolant que hom s’emporta al llit unes hores… Però, en fi, és inútil parlar-ne. Ets casada i hi ha la Martina.

—Ja veig —digué ella, i va venir de nou al meu costat. Ara em tornà a somriure—. Però no dono la partida per perduda, Adrià.

L’entrevista s’havia encarrilat de tal manera, que ara li vaig poder dir:

—Per què et fas aquestes il·lusions, Júlia? Tu i jo, si volguessis, podríem ser dos excel·lents amics.

Ella es plantà a riure.

—Amb aquesta em surts, ara? Amics… ¿amb tot això entre nosaltres?

—No hi ha res entre nosaltres.

—Sí que hi és… ¿No comprens que encara em deus alguna cosa dels dies que festejàvem?

—No —i vaig sospirar—. Si totes les dones fossin com tu, Júlia…

—Moltes ho serien, si s’atrevien. Jo sóc més franca, més clara.

—Més franca, sí, però no més clara. Sempre hi ha hagut en tu alguna cosa d’excessiu, com una febre…

—Llàstima que no te l’hagi poguda encomanar! Les hores que hauríem pogut passar junts!… Ja llavors, perquè n’hauries tingut prou amb fer un senyal perquè jo t’hagués dit que sí… Si jo només tenia ganes de dir que sí, Adrià!

—Ja ho sé, Júlia. Però no serveix de res que m’ho recordis.

Se m’apropà més, manyaga, apassionada.

—Però Adrià… estimat… per què no, per què no? Si jo… sóc la teva Júlia, Adrià, sempre ho he estat; aquella petita Júlia que besaves, que acariciaves… i recordes, recordes?

Ara m’abraçava febrosament.

—Estimat, estimat! No veus?… Res no ha canviat, jo sóc teva…

De sobte, el seu desfici se’m comunicà, perquè vaig trobar-me besant-la, i qui sap fins on hauríem arribat, fins on m’hauria deixat arrossegar, si ella mateixa no hagués pronunciat uns mots imprudents:

—Ah, Adrià! Ja era hora! Besa’m, besa’m…

Aquell «ja era hora» em féu l’efecte d’una bufetada.

Violentament, vaig desfer-me de la seva abraçada amb una empenta que la projectà contra la porta que menava al pis, al costat de la qual es quedà panteixant, el vestit tot matxucat, els ulls encesos. Un mot groller em vingué a la boca i vaig dir-lo abans de pensar-m’hi:

—Puta!

Sota l’insult, les seves faccions semblaren contreure’s gairebé dolorosament; sacsejà la testa no sé si per denegar o per tirar enrera un manyoc de cabells que li queia sobre un costat de cara. Després, molt suaument, sense aparent indignació, replicà:

—Jo no em venc, Adrià; em dono.

—Vés-te’n —vaig fer.

I ara vaig ésser jo qui s’atansà a la finestra per esguardar, sense veure-les, les fosques parets de la casa d’enfront. Restàrem així molta estona, ella al costat de la porta, separats gairebé per tota l’amplària del dormitori. Finalment vaig sentir que es movia, i aleshores em vaig girar. Era al davant del mirall i es pentinava. Després anà fins al llit, on havia deixat el portamonedes. Se m’atansà:

—Me’n vaig, Adrià. Però no ho oblidaré.

—Perdona, Júlia —em vaig excusar—. Però tu n’has tingut la culpa.

—No —digué ella—. No oblidaré que també tu m’has besat.

Es tombà i, sense afegir res més, s’encaminà a la porta que comunicava amb l’escala; sortí.

«No oblidaré que també tu m’has besat», havia dit. Sí, també jo l’havia besada, i, això, no m’ho podia perdonar. Ara la Júlia sabia que, a despit de la meva aparent indiferència, era capaç de rendir-me. I aprofitaria aquell descobriment, perquè després del que havia fet avui ja no em quedava cap mena de dubte que res no l’aturaria. Es deixaria insultar, malmenar, però cop i recop tornaria a insinuar-se, a temptar-me, a oferir-se’m descaradament. Un dia me la trobaria al llit… Només hi havia una manera d’evitar-ho: accelerar el meu casament amb la Martina. Una vegada casats, la Júlia no s’atreviria a importunar-me d’aquella manera, no tindria ocasió de fer-ho, perquè sempre hi hauria entre nosaltres el testimoni inhibidor de la germana.

Li’n vaig parlar aquella mateixa tarda. D’antuvi, havíem projectat de casar-nos a finals de l’estiu, i per això la va sorprendre, ara, la meva proposició d’avançar-ho a la primavera.

—No t’agrada? —vaig dir.

—Al contrari, estimat, m’agrada molt! Aquesta impaciència… —envermellí una mica i donà un tomb a la conversa—. La Júlia tindrà una sorpresa quan li digui…

—Deixa la Júlia en pau! —vaig cridar gairebé.

Ella m’esguardà, estranyada de la meva violència.

—Però què he dit, Adrià?

—Res, perdona. Però és que no m’agrada això que sempre treguis a relluir la teva germana o el teu cunyat.

—Però Adrià…

—Ja sé, ja sé que no és natural… però em molesta. Quines ganes tinc de treure’t d’aquella casa! —se m’escapà.

Vaig mossegar-me la llengua, però la Martina només va dir, submisa:

—Sí, Adrià.

Ara que el temps ha passat, veig que aquell assentiment de la Martina és la primera singularitat que hi va haver entre nosaltres. Però aleshores no podia sospitar que ho fos. Ni vaig sospitar-ho després, quan el capteniment de la noia començà, a poc a poc, a canviar. Però és que aquest canvi era d’una qualitat que se m’escapava. No afectava les nostres relacions, sinó el seu caràcter. La Martina mai no havia estat una noia garladora, li costava de lliurar-se i més aviat es mostrava tímida en els seus contactes amb els altres. Una vegada, parlant precisament dels nostres caràcters respectius, i en fer-li remarcar jo que aquesta timidesa seva, manifestada algun cop davant els seus propis familiars, contrastava amb l’audàcia de què havia donat proves quan decidí de trencar amb l’Albert i venir sola al bar, em confessà que no sabia què li havia passat, aleshores; havia estat un moment únic en la seva vida. No em costava gens de creure-ho, ara que em semblava conèixer-la. Amb mi, és clar, no usava reserves; era, segons ella, l’única persona amb la qual se sentia lliure de parlar, de dir tot el que li passés pel cap. Però ni així no era gaire parladora. Ens havíem passat vespres sencers sense pronunciar gairebé ni una paraula. Però això tant se valia, perquè el nostre silenci, el seu silenci, era tan eloqüent que, com se sol dir, parlava per ell sol. En lloc de separar-nos, ens unia més.

Potser perquè la Martina havia estat sempre una mica així, em costà més de comprendre que hi havia quelcom de canviat entre nosaltres, en ella. I quan me’n vaig adonar, sense capir la importància que tenia, encara no fou pel seu callar o pel seu parlar, sinó gràcies a aquests petits detalls, a aquests menuts actes que sempre hi ha entre enamorats. I aquests petits detalls, paradoxalment, semblaven més aviat de naturalesa afalagadora. Si un dia, quan ens besàvem, hagués tingut una vacil·lació, o una impaciència, jo hauria pogut començar a preguntar-me què m’amagava; però si, al contrari, els besos de la Martina es feien més càlids, més confiats, més insistents i tot, jo només tenia motius per a alegrar-me’n. Perquè només veia això. Després he vist també altres coses. Car aquells besos eren tristos i, fins a cert punt, semblaven demanar-me quelcom que anava més enllà del bes, potser una protecció… Sí, és això, ara ho sé. Sí, en els seus petits abandons hi havia com un crit d’auxili. I jo no en sabia res, no vaig endevinar-ho mai! Però i de qui havia de defensar-la, d’ella o dels altres?

Recordo tantes coses, tantes coses que aleshores em semblava no haver remarcat! A distància, puc seguir la història d’aquests petits canvis gairebé dia per dia. Els seus ulls, els ulls de la Martina, no foren mai alegres. Sempre van ésser una mica malenconiosos, il·luminats, però, per quelcom de molt pur que s’encenia quan abans de besar-la, de vegades, ens miràvem de fit a fit, o quan, asseguts l’un al costat de l’altre, les mans unides, ens quedàvem llargues estones sense parlar. En aquestes ocasions, la malenconia restava a segon terme, vagament esborrada, però sempre present, prompta a imposar-se en qualsevol instant. I l’instant devia haver arribat. Però jo estava tan acostumat a contemplar els seus ulls, que ja no els veia, tot i que d’una manera o altra bé devia veure’ls, de moment que ara els puc recordar. No recordo, en canvi, amb precisió l’instant exacte en què això començà. Sé només que començà i que jo estava cec. Si fins i tot en la seva manera de caminar hauria hagut de notar que era una altra! Perquè el seu pas despreocupat dels vint anys un dia cedí a una gravetat que no li era pròpia. Com si les seves cames sostinguessin alguna cosa més que el pes del seu cos. Però i qui es fixa, qui dóna importància a aquests detalls quan estem enamorats i la persona estimada ens acompanya?

Fins després no ens adonem que hauríem d’haver desconfiat, per exemple, d’aquell braç unit al nostre, d’aquella mà presonera dels nostres dits. Sobretot de la mà. Perquè els dits de la Martina, potser perquè eren tan sensibles, la traïen, l’haurien traïda si jo no hagués cregut tan cegament en ella. Aquells dits que s’entreteixien despreocupadament, lliurement, als meus, en un gest inconscient de cada dia, em volien parlar i jo no n’entenia el llenguatge. Jo interpretava a la meva manera la inquietud que a poc a poc els envaïa, i responia a llur estreta amb una altra estreta; potser, després de tot, la mena d’estreta que ella esperava, perquè ni ella no devia ésser conscient que entre nosaltres tot s’havia alterat. En aquell gest, en tots els nostres gestos, només hi veia amor, i era natural que ella, també, només hi veiés amor. Perquè la Martina, a mesura que se m’escapava, semblava sentir-se més pròxima a mi. ¿Com entendre-ho, com en-tendre-ho després de tot el que passà?

Més endavant, aquests canvis acabaren per fer-se netament perceptibles, però jo continuava explicant-me’ls a la meva manera. Si m’abraçava amb un afany que fins aleshores no havia exterioritzat, si em permetia de retenir-la llargament entre els meus braços després d’haver-la besada, jo creia, interpretant els seus sentiments a la llum dels meus, que allò era una manifestació del desig que creixia, de la tendresa que la inundava. I quan un vespre em deia: «Quant de temps falta, encara, per a la primavera!», ¿què podia pensar jo, sinó que m’estimava i que els dies, lluny de mi, se li feien llargs i intolerables? ¿Com podia sorprendre’m d’aquestes manifestacions que m’afalagaven?

Però hi havia altres coses que sí que m’haurien hagut d’alarmar. Perquè vingué un dia que fer riure la Martina fou tot un problema. Ella sempre havia tingut la rialla fàcil, per bé que no massa alegre; mai no hi va haver res de massa alegre, en ella. Era la seva manera d’ésser, i prou. Però a poc a poc les rialles desaparegueren, els llavis se li plegaren en una expressió pensarosa i absent que no aconseguia de trencar a despit dels meus esforços. Aleshores, de vegades li preguntava:

—Què et passa, Martina? Estàs trista?

Ella mirava de somriure’m i em contestava:

—No, estimat. Per què?

—No ho sé. Et veig tan remota…

—Perquè no dic res?…

I aleshores, per desmentir-se, es posava a parlar de qualsevol cosa.

Ara veig tot el que hi havia de llastimós en aquestes converses, en aquests fragments de conversa que la Martina semblava tenir interès a evitar. Però, per molt llastimoses que fossin, no ho eren pas tant com el seu somriure. Perquè el seu somrís ja no era espontani. Darrera d’ell sempre hi havia una reserva. Potser no quan, al vespre, en acabar-se el meu treball, em venia a buscar. Però, passada aquesta breu alegria de l’encontre diàriament renovat, els seus llavis havien de fer un esforç per a obrir-se. Tenien quelcom de dur que potser ella mateixa ignorava; altrament, potser no hauria somrigut mai. Però jo sí que me n’adonava. Aleshores no se m’acudí mai el mot oportú, però després l’he trobat. No crec equivocar-me si dic que el seu somriure era de persona acorralada. Ara ho veig clar, però així i tot em costa d’admetre-ho, perquè si això hagués estat veritat, si ella hagués estat verament acorralada, per què no m’ho deia? ¿per què no se’m confiava?

Car també aquest somriure novell que havia trobat no sé on provocà més d’una vegada el meu comentari. Sorprès i adolorit en veure que dia darrera dia s’allunyava una mica més, no sempre sabia callar, i per això de vegades li preguntava:

—Per què somrius així, Martina?

És clar, ella s’admirava:

—Com somric?

—No ho sé, d’una manera que no m’agrada. ¿Per què no em somrius com de primer, quan ens hem trobat?

—Però si ja ho faig! —es queixava ella.

—Tu has canviat, Martina —acabava per dir-li—. Abans sempre tenies un somriure lluminós… ¿Que ja no t’agrada estar amb mi?

—Sí, Adrià! Quines coses de dir! Això, ni ho has de pensar…

—No ho voldria pensar —feia jo sincerament—, però…

Aquest «però», pronunciat més aviat o més tard, solia cloure el parèntesi, perquè la Martina el deixava penjar en el buit. És clar, què hauria pogut dir? Però potser encara era pitjor quan el recollia i m’assegurava que em preocupava per no res, que ella m’estimava, que m’estimaria sempre. Un dia se li va escapar d’afegir:

—Passi el que passi…

Per la mirada que vaig adreçar-li devia comprendre que havia anat massa enllà, i es posà a riure d’una manera poc natural, dominada pels nervis.

—Però, Martina ¿què vol dir aquest passi el que passi? Què ha de passar?

—No res, estimat, no res… Era una manera de dir, saps? De vegades es diuen coses així, sense pensar…

—Precisament això és el que no m’agrada, que es diguin sense pensar. Et veig tan estranya…

—T’asseguro que no, Adrià.

S’arraulia més contra meu, es penjava al meu braç, duta per aquest instint que sempre mou la dona i que sovint la porta a creure que el contacte físic, d’una manera o altra, pot resoldre-ho tot, encegar la clarividència de l’home. Aquest gest sempre té quelcom de matusser, àdhuc quan és dictat per una autèntica tendresa. I és una gran deslleialtat quan només pretén distreure la nostra atenció, tranquil·litzar-nos. Jo no em tranquil·litzava, és cert, però així i tot sucumbia a l’encís d’aquell abandó. Només que després era pitjor encara, perquè després, recobrat de la seva influència, el jutjava. I pensar que, si m’hi hagués sabut agafar, un moment com aquell podia haver estat l’origen d’una confidència!

Però una confidència suposa confiança en la persona a la qual la fem, suposa lleialtat envers l’estimat que afecta directament. I la Martina no era lleial. La Martina no confiava en mi. Però, al mateix temps, ¿per què s’entossudí a prosseguir aquelles relacions, si ella sabia que no ens podien menar enlloc? ¿Que potser pretenia en-ganyar-me fins al final, jugar amb el meu amor, sorprendre la meva bona fe? ¿Com ho puc creure, però, jo que he conegut la Martina? ¿Jo que, cap a la fi del nostre festeig, l’he vista fondre’s materialment sota els meus ulls, consumida, diríeu, per una pena profunda que res no podia conhortar? ¿O és que tractà de lluitar amb les seves soles forces contra una fascinació, contra una voluntat estranya i superior a la seva, amb el desig d’evitar-me un disgust, de prevenir de part meva un gest violent i desesperat?

Hi ha dies que l’odio i dies que la compadeixo. Aleshores, com que ni remotament no pressentia la veritat, seguia fent objecte de les meves sospites i dels meus secrets retrets la seva germana. Encara que ella em digués que no, jo estava convençut que la Júlia li amargava tant com podia l’existència.

La Júlia i jo no ens vèiem gaire, ara, però així i tot encara trobà ocasió de fer-me un parell d’escenes, totes dues a casa seva, mentre esperava, el diumenge, que la Martina es mudés. Foren, però, dues entrevistes curtes, tan sensiblement semblants a les anteriors, que fins es feien pesades. No sols perquè jo no estimava la Júlia, sinó també perquè ella duia el joc sense cap mena de subtilesa. No sé per què devia haver-se-li ficat al cap que, jo que la coneixia, havia d’ésser més sensible als seus atacs directes, a la seva brutalitat femenina, que a aquestes hàbils i elegants insinuacions que acaben per envoltar-vos com una xarxa, fins que us devoren. La Júlia era massa elemental.

Altres diumenges la trobava encara amb el seu marit, i ell sempre em feia la gran festa; és a dir, m’estrenyia vigorosament la mà, s’interessava pels meus afers d’una manera cridanera i acabava per donar-me quatre copets amicals a l’esquena. Mai no em va ésser simpàtic. Sota la seva aparença cordial, era un home ple de reserves, convençut de la seva importància, de la seva intel·ligència, extremament complagut de la posició que ocupava, perquè per ell allò de formar part de l’engranatge d’una banca era quelcom que us situava al marge i per damunt de la gent. Estar al corrent de la darrera cotització de la borsa li semblava una prova de superioritat. Hi ha molts infeliços com ell.

També em disgustava el seu costat faunesc. Les dones li interessaven molt, totes. Recordo un migdia que me’l vaig trobar pel carrer i vam haver de fer uns centenars de metres plegats. Em contà que sortia de visitar un client, però a mitja narració es va distreure per mirar amb atenció descortesa una noia que venia en direcció nostra. Després encara es girà. En veure que jo l’observava, va riure:

—Boccata di cardinale, oi?

En passar per davant d’un bar, on ja hi havia algunes persones que, assegudes a la voravia, cridaven la primavera, es va complaure examinant llargament les cames de les dones, sobretot les d’una rossa que, sola, un genoll sobre l’altre, semblava disposada a fer una bona exhibició de les seves extremitats. No hi havia res a dir, ni que ella s’exhibís, perquè probablement era el seu ofici, ni que ell se la mirés, perquè per això tenim ulls. Però és que en Conrad tenia una manera de mirar que ofenia, que hauria ofès, si més no, una dona honrada.

També a casa seva es lliurava, ja que no a observacions de caràcter visual, a remarques d’un gust dubtós. Una tarda que la Martina, mudada, entrà a la sala d’estar, on jo l’esperava, ell se la quedà mirant amb un gran somrís complagut, i després obrí els braços en un gest d’admiració:

—Exquisida, veritablement exquisida! No he vist mai res de tan deliciós!

—Conrad!… —es queixà la Júlia, indulgent.

—Què vols fer-hi, noia? —digué ell—. La bellesa, la bellesa!

Un altre dia que la Martina es féu esperar una estona, una revista de cinema que la Júlia fullejava i on es veia la fotografia d’una estrella molt estilitzada, sense pit ni anques, provocà les seves confidències:

—I que es pensin que això ens agrada! —exclamà, despectiu—. Corbes, volem, corbes, que hi hagi un bon tou on posar la mà… —i va riure, satisfet i concupiscent.

Sempre he sentit un gran disgust per aquesta mena d’observacions, de manera que això sol hauria estat suficient per a fer-me’l antipàtic. Però és que encara hi havia més: la seva ironia, una conseqüència de la satisfacció que sentia d’ell mateix i que el duia a mostrar-se falsament protector amb els altres o, si aquests altres estaven massa alts, discretament burleta. S’interessava pels meus afers com si s’hagués tractat d’una cosa d’infants, amb condescendència; si sortia el tema matrimoni, agafava l’aire de l’home experimentat que està a punt de donar consells al novici. Els consells, no arribava a donar-los, és clar, però eren implícits en cadascuna de les seves paraules.

Més endavant, quan el final s’acostava, vaig deixar de veure’l en absolut. La Júlia també semblava retreure’s, com si finalment s’hagués desinteressat de la meva persona. Jo no podia fer més que felicitar-me’n. Però aquesta línia de conducta, tan contrària al temperament de la noia, més endavant havia de dur-me a sospitar d’ella, de la seva complicitat. És una idea, una intuïció, diria, que em va venir de sobte i que mai no m’he pogut treure del damunt. Té quelcom de monstruós, ja ho sé, però de la Júlia estic disposat a creure-m’ho tot. A més, hi ha unes paraules seves que no puc oblidar, tot i que aleshores, quan les pronuncià, no em semblaren pas dignes de retenir la meva atenció. Me les digué la penúltima vegada que ens veiérem tots sols, un dia que, després de tant de temps de deixar-me tranquil, es lliurà a la darrera temptativa de conquesta. Va ésser un vespre.

Jo sabia que la Martina aquella tarda no em vindria a buscar perquè era a la perruqueria, d’on sortiria tard. A les set, com de costum, vaig plegar, i en Ponç, que examinava uns pneumàtics, vingué fins a la porta, on ens aturàrem uns moments. De sobte, vaig adonar-me que ella s’atansava per la trencada voravia. El meu amic també ho remarcà.

—No és la Júlia? —em digué.

Vaig haver de presentar-los. En Ponç, no sé per què, potser perquè és un xicot naturalment amable, es mostrà molt cordial, àdhuc efusiu, tot i que estava al corrent del que passava entre nosaltres. Després es féu discretament fonedís. La Júlia i jo vam caminar en silenci fins prop de Muntaner. Allí me li vaig girar.

—Ara imagina’t —li vaig dir— que la Martina hagués sortit de la perruqueria més d’hora que no es pensava…

—No et preocupis, en té fins a les nou. Ja me n’he assegurat.

—Ets incorregible, Júlia —vaig sospirar.

Ella semblava estar d’un humor envejable, perquè somrigué:

—Sóc incorregible.

—Mira —vaig fer aleshores—, t’acompanyaré fins a casa perquè no puguis dir que et deixo plantada… És més del que et mereixes.

—Però si és molt d’hora, Adrià! Jo havia pensat que podríem passejar una mica…

En aquell moment passava un taxi lliure i el vaig cridar. El cotxe, amb un esgarip de frens, s’aturà al nostre costat. La Júlia es mossegà els llavis.

—Seràs capaç… —començà.

—Si no vols fer una escena, puja —vaig dir-li.

Entràrem al taxi. Vaig donar l’adreça i ens posàrem en marxa. La Júlia em mirava amb rancúnia.

—Aquesta, me la pagaràs, Adrià —digué a l’últim.

—No siguis pueril, Júlia.

No ens vam dir res més fins a la plaça de Gal·la Placídia. El taxi s’aturà, vaig obrir la porta i la Júlia baixà.

—No baixes, tu?

—No, Júlia.

—Molt bé —féu, i somrigué, d’una manera mecànica, perquè estava acostumada a somriure i suposo que no ho podia evitar. I aleshores, sense com va ni com costa, sense acudir-se-li que el xofer ens sentia, afegí—: Però t’equivoques de mig a mig si et penses que la Martina serà per a tu.

Vaig tancar-li la porta pels nassos i, sense replicar, ferit per aquelles paraules, vaig donar la meva adreça al taxista. Ella es quedà a la vorera, mirant com ens allunyàvem.

El final arribà deu dies més tard, d’aquesta manera imprevista que solen arribar sempre les grans dissorts.

Era un dissabte. Els dissabtes sempre sortia més tard del taller, i la Martina ho sabia. Per això no em vaig enquimerar quan, a dos quarts de vuit, encara no s’havia presentat. Vaig encendre una cigarreta i la vaig consumir fins al final. Després, ja una mica impacient, en vaig encendre una altra.

A dos quarts de nou encara seguia esperant. En Ponç, que havia treballat al fons del taller, va donar la seva feina per enllestida i es disposava a anar-se’n.

—Ja no deurà venir, tan tard —va fer.

—Telefonaré.

No m’agradava fer-ho, perquè demanar al telèfon algú d’aquella casa sempre significava una llarga espera amb l’aparell a l’orella. La portera de l’edifici responia a les crides i avisava els veïns que hom demanava. Entre una cosa i l’altra, sempre passaven cinc o deu minuts abans d’entrar en contacte amb la persona desitjada. Vaig telefonar, però.

—La senyoreta Riu?

—De part de qui?

Li ho vaig dir.

—Un moment, si us plau.

En fi, el ritual de sempre. Després d’una espera més llarga que de costum, algú es posà a l’aparell. De moment, no vaig identificar la veu, perquè l’auricular roncava molt.

—Adrià, ets tu?

—Sí. Martina?

—No, sóc la Júlia.

—Però jo volia parlar amb la Martina, no amb tu —em vaig impacientar.

—És que la Martina no hi és, Adrià.

—Doncs, on és? No ha vingut a buscar-me…

—Ja ho sé.

—Doncs?…

Hi va haver un breu silenci. Després, la Júlia féu:

—Escolta, Adrià… Et voldria parlar.

—Ja ho fas ara —vaig replicar-li, empipat—. ¿On és, la teva germana?

—No t’ho puc dir ara, per telèfon.

—Molt bé —vaig decidir—, d’aquí a deu minuts seré a casa teva.

Ella gairebé cridà:

—No, no vinguis, Adrià!

—Però què ha passat?

—Ja t’ho contaré tot.

—I per què no puc venir a casa teva?

—Forma part del que t’he de contar. Demà ho sabràs.

—Ho vull saber ara, Júlia, no demà. ¿Li ha passat alguna cosa, a la Martina? —el cor m’anava a batzegades, com si pressentís una tragèdia.

—No, no és res del que et penses… Tingues una mica de paciència, Adrià. Quan ho sàpigues, comprendràs… Vols que et vingui a veure demà al matí?

Això em va posar en guàrdia.

—Escolta, Júlia, i vols dir que tot això no és una de les teves enganyifes?

—T’asseguro que no, Adrià; de debò. Ja ho veuràs.

—No me’n fio —vaig dir—. Em sembla que més valdrà que vingui…

—Seria inútil, Adrià. No trobaries ningú.

Vaig callar un moment.

—Està bé, com vulguis.

—Espera’m demà al matí.

—D’acord, Júlia.

Vaig penjar. En Ponç, que des del principi de la conversa s’havia quedat darrera meu, m’interrogà tímidament amb els ulls.

—Diu que la Martina no és al pis, però tampoc no ha vingut a esperar-me… Es veu que ha passat alguna cosa, i la Júlia no vol que vagi a casa seva. Al mateix temps, no sembla res de greu… Ho entens, tu?

—T’ha proposat que us trobéssiu a la teva habitació, oi?

—Sí.

—Aquesta xicota la sap molt llarga —comentà. I afegí—: Jo aniria a casa seva.

—És el que penso fer.

Vam sortir del despatx, i ell tancà el taller. Després va acompanyar-me cap a la plaça d’Adrià, on hi havia dos taxis a la parada.

—Ja veig que et donarà molts disgustos, aquesta Júlia… —va dir.

Vaig assentir, gairebé distretament. Començava a estar preocupat. Preocupació que no dissipà pas la meva visita a la casa de la plaça Gal·la Placídia. Perquè la Júlia, aquest cop, no havia mentit. Al pis, no hi havia ningú, ni la minyona, pel que sembla.

Després de trucar inútilment durant deu minuts, vaig baixar a la porteria.

—No hi són, els senyors del segon segona?

—No contesten? —em preguntà la portera.

—No.

—No hi deuen ser, doncs —va concloure ella.

—Però si fa deu minuts que he parlat amb la senyora Júlia! No l’ha vista sortir, després?

—No m’hi he fixat. Està segur que ha trucat bé?

Ni em vaig prendre la molèstia de contestar. Ella afegí:

—En aquesta hora sempre solen ser-hi.

Vaig tornar a pujar l’escala, aquest cop a peu, perquè l’ascensor funcionava cap als pisos alts i no vaig tenir paciència d’esperar-lo. A dalt, vaig clavar el dit al timbre, fins que em va fer mal.

La portera m’esperava a baix.

—No?

Vaig denegar amb el cap, sense aturar-me.

—Potser els ha passat alguna cosa… —vaig sentir que deia darrera meu. Però jo ja era al carrer.

Fins a les deu de l’endemà al matí no vaig veure la Júlia. Després d’una nit inquieta, m’havia submergit en un malson quan els cops de culata amb què trossejava un crani de soldat van canviar de caràcter. Però, tot i això, em va costar una mica de comprendre que trucaven a la porta de l’escala.

—Júlia? —vaig fer del llit estant.

—Sí, sóc jo, Adrià.

—Espera’t un moment.

Amb dues esgarrapades em vaig malvestir: la camisa, els pantalons i un vell barnús que em feia de roba de cambra. Vaig encendre una cigarreta per tal de dominar la meva emoció i vaig obrir la porta.

La Júlia se m’encarà, greu, sense somriure com acostumava.

—Hola, Adrià.

Vaig tancar la porta.

—On éreu, ahir al vespre?

Ella em va mirar com si no entengués la pregunta.

—T’haig de donar una mala notícia, Adrià. La Martina se n’ha anat de casa.

Immediatament, vaig oblidar les meves aventures del vespre anterior pujant i baixant l’escala.

—Com! Quan?

—Ahir al matí.

—Però… i vols dir que ha marxat així… que ha desaparegut?

—No. —Em mirava i, molt lentament, afegí—: Abans-d’ahir a la nit la vaig sorprendre amb en Conrad.

—Júlia!

—Sí, Adrià. Al llit.

—No m’ho crec.

—Jo mateixa els vaig veure.

Em vaig passar la mà pel front mentre feia uns passos incerts i sense objectiu per la cambra. La Júlia seguia dempeus, inconscient, semblava, de la brutalitat amb què acabava de posar-me davant d’uns fets inconcebibles. Me la vaig mirar i vaig fer una rialleta que a mi mateix m’espantà. Ella prosseguí:

—Hi va haver un gran escàndol… No vam poder evitar que la minyona s’assabentés de tot.

—Però la Martina… —vaig començar sense saber què anava a dir.

—Va comprendre que no podia quedar-se a casa ni un minut més. Ahir al matí se n’anà. Em va deixar una cosa per a tu —va obrir la cartera de mà i en va treure una cartolina—. És una targeta. Té.

La cartolina només contenia uns mots: «Perdona, Adrià, perdona’m!». Res més. Vaig llegir-la i rellegir-la estúpidament, girant-la d’un costat a l’altre, cercant-hi no sé què més. Però no hi havia res més. Aclaparat, em vaig asseure. Un moment després, però, m’incorporava de nou.

—No ho comprenc, Júlia, no ho puc comprendre! La Martina…

Ella no tingué compassió.

—Sí, la Martina, ja ho veus. La podies estimar!…

Vaig llegir encara la targeta. «Perdona, Adrià, perdona’m!». A despit del meu dolor, a pesar de la meva indignació, més dolor que indignació, aquells mots m’afectaven, tocaven una fibra molt profunda del meu ésser i la feien vibrar. Respiraven tanta sinceritat! Però ¿com havia pogut, com havia pogut?… I de sobte em ferí aquella sospita:

—I tu, Júlia —vaig fer, i me li acostava—, i no hi tens res a veure, amb això?

Era al seu costat i l’engrapava pels braços, li buscava els ulls.

—Digues!

Ella conservà tota la seva sang freda.

—Però, Adrià, què t’has pensat?

Vaig deixar-la anar.

—I… feia temps que durava?…

—Em sembla que sí.

—Com ho saps?

—En Conrad ho donà a entendre.

—En Conrad! Quina bèstia més repugnant que és, el teu marit! Com tu, com tots vosaltres!

—Però, Adrià…

—Calla. No et puc creure. Abans d’arribar a això… hi havia d’haver hagut altres coses, entens? I tu sense veure res; tu, que sempre penses en el mateix!

—Adrià, jo et juro…

—Calla, et dic! Si la Martina… —em vaig passar la mà pel front. No, no ho podia concebre. Martina, Martina enamorada! ¿Com m’havia pogut enganyar d’aquella manera? I aquells mots, aquells mots de la targeta! Cada vegada em semblava sentir amb més seguretat que les paraules de la Júlia no ho explicaven tot. Potser sí que ella no sabia res; però hi havia d’haver quelcom més. Que la Martina, així, només… No, la Martina no era com la Júlia. La Martina havia estat enganyada, seduïda… Hi havia mil maneres d’explicar un acte com aquell. Em calia parlar amb ella.

Vaig preguntar a la Júlia:

—I on se n’ha anat?

—No ho sé; no ens ho ha dit.

La seva manera d’afirmar-ho sonava falsa. Potser havia contestat massa de pressa.

—Però tu ho saps.

—Et dic que no, Adrià; de debò!

—Tens por que hi podria parlar, oi?

—Però quines coses que dius!… Molt bé; si ho vols saber, t’ho diré. Jo ho feia per tu.

—Gràcies —vaig dir, sarcàstic—, però no vull que facis res per mi. Ni ara ni més endavant. ¿On és, la Martina?

—És veritat que no ens ho va dir; però crec que és a la masia.

—A la masia?

—Ja saps que té unes finques —explicà ella—. Hi ha una masia.

—I on cau, això?

M’ho va dir. Després, jo vaig fer:

—Molt bé, ho trobaré.

—Que tens la intenció d’anar-la a veure?

—Sí. I ara, Júlia, ja te’n pots anar. Em sembla que no ens hem de dir res més.

Ella vacil·là.

—Jo no hauria volgut, Adrià… Ja veus que a mi també m’afecta, potser fins i tot més que a tu. El meu marit…

—Vés-te’n, Júlia, tot això no m’interessa. Discutiu-ho entre vosaltres.

—Ets desconsiderat, tanmateix! —s’enfadà—. Després que jo… Però t’ho perdono —canvià—, ja em faig càrrec del que sents. Un altre dia parlarem més tranquil·lament.

—No parlarem de cap manera, Júlia. Això s’ha acabat.

—Però, Adrià…

—Adéu, Júlia…

—Però no…

Vaig anar a obrir la porta.

—Vés-te’n!

Ella travessà la cambra amb un aire de dignitat ofesa que en un altre moment m’hauria fet riure.

—Mai no m’hauria cregut…

Però no la vaig deixar continuar.

—Tinc ganes de tancar la porta, Júlia.

Ella féu un gest despectiu amb les espatlles i, com una criatura, exclamà:

—Ecs! —i aleshores sortí.

Al seu darrera, vaig tancar de cop.

Una vegada sol, em vaig enfonsar. Davant la Júlia havia pogut preservar, si més no en part, la meva dignitat; ara, sense testimonis, podia abandonar-me. És trist haver-ho de confessar, però assegut a l’atrotinada butaca vaig plorar. Vaig plorar molta estona. Per la Martina, per mi, pel meu passat, pel meu futur, per tot, per tot això que no tenia sentit, per tot això que no era, que no seria, però que em feia mal… Després, més assossegat, vaig tornar a llegir la targeta amb insistència. No me la podia treure dels ulls. Aquells tres mots escrits em cridaven. La Martina em necessitava, m’estimava…

Després de deixar la cartolina sobre la tauleta de nit, vaig afaitar-me. En acabat, vaig sortir al rebedor, on hi havia un telèfon, i vaig trucar a l’estació per tal de preguntar quan sortia el proper tren cap a Tarragona.

De nou a la meva cambra, vaig començar a vestir-me. Aniria a trobar la Martina. Volia que amb les seves mateixes paraules em confirmés els fets, necessitava convèncer-me, pel seu testimoni directe, que allò era cert, que la Martina, la meva Martina, havia estat capaç de lliurar-se a un altre home. No era que en dubtés. La Júlia no podia mentir en una qüestió tan greu. Però jo volia conèixer les circumstàncies, la pressió que l’havia obligada. Perquè, d’una manera o altra, la Martina devia haver estat forçada. La Martina no pertanyia a la mena de les verges folles que s’arrisquen per caprici i acaben sucumbint de veritat. Però i què podia haver-la obligada a mentir-me, a enganyar-me, a jugar amb el nostre esdevenidor? Ara començaven a tenir sentit tots aquells detalls en aparença insignificants que jo no havia sabut interpretar. Sí, ara em semblava comprendre-ho tot: el seu cunyat la perseguia, l’acorralava, i ella en sofria. Però, si era així, per què no se’m confiava, per què? Què temia? ¿O és que allò que la retenia era un secret inconfessable? Quin, quin? ¿Hi havia hagut entre ella i l’Albert quelcom que provà d’amagar-me i que el seu cunyat sabia? ¿Quelcom que l’obligà a cedir a les seves sol·licitacions a canvi del silenci? Però ¿com va poder, com podia tenir el coratge de preparar el nostre matrimoni si no era pura, si no estava neta de culpa, si es lliurava, de grat o per força, a un altre? Sí, jo no ignorava pas que altres noies ho fan, però la Martina, que la Martina fos també d’aquestes noies…

Ja vestit, mentre em posava la gavardina, pensava: no tardaràs gaire a aclarir-ho. Però aleshores, de sobte, vaig suspendre el meu gest. Sí, no tardaria gaire a conèixer la seva versió dels fets. Però, encara que ella es disculpés, encara que em digués que havia estat una víctima innocent, me la podria creure? ¿No quedaria dintre meu, sempre, una mena de recel, la sospita que, a pesar de tot, podia haver mentit? Si una vegada ho havia fet… No, mai no estaria segur de res, sempre hi hauria això entre nosaltres. I més: encara que pogués demostrar-me palpablement, sense l’ombra d’un dubte, que la seva bona fe havia estat sorpresa, que ella no ho volia ni ho volgué mai, que seguia essent digna de mi, ¿podria jo oblidar aquell acte? ¿No em diria contínuament: ha estat d’un altre, de grat o per força ha estat d’un altre, la seva carn ha estat ja marcada per una carn que no és la meva?

Mirava d’allunyar aquests pensaments. L’amor era l’única cosa que comptava. Allò sol no tenia cap valor, cap importància. Ho sabia, ho sabia! Però ¿i si m’havia de passar la vida provant de convèncer-me’n, si dia darrera dia havia de lluitar per sobreposar-me a aquella impressió de disgust que muntaria del meu cos cada vegada que el desig ens unís? ¿De què servia dir-me que l’amor ho esborra tot, que l’amor obliga al perdó, si ofensa hi ha, que l’amor, més que felicitat en comú, és compartir el dolor, les misèries, les constants renúncies a què ens obliga la vida? De què servia?

Lentament, em vaig treure la gavardina.