V. Catalunya encara no ha començat

Els mesos van seguir funcionant. Jo anava cada dia a la redacció de la revista, de la qual tan sols en van sortir sis números més. La primícia del meu pare, tal com era d’esperar, tanmateix no va aixecar massa enrenou; tan sols Quim Monzó, Vicent Sanchis, Màrius Carol i Màrius Serra en van fer referència en els seus articles, i sempre en un to irònic i desmenjat, aprofitant per destacar el moment misteriós pel qual passava Catalunya. Ningú de la classe política en va fer cap declaració; els periodistes se n’oblidaren de seguida: seguiren xuclant el brou tebi de l’actualitat. Només l’editor Riera em va trucar per proposar-me la idea d’escriure un assaig sobre l’accés del centre de la Terra a Barcelona, suggeriment que vaig haver de declinar: ho ignorava tot i no em veia amb cor de donar voltes al tema, el qual em torturava ja que el meu pare havia tornat a caure en un abatiment infortunat. Ni tan sols la relació que semblava que havia inaugurat amb la Georgina, l’actriu de bandera, podia alegrar-lo. I tampoc la tasca que durant aquells dies l’entretenia: la revisió de tots els seus llibres per a l’edició definitiva de les seves Obres Completes.

La revista aconseguia unes vendes acceptables.

I jo no sabia què fer. Dintre meu hi vivia una indisposició indefinible: em sentia ensonyat, inquiet, insubstancial, i se’m feia difícil treballar amb en Lluís, però acomiadar-lo hauria estat d’una enorme falta d’elegància. Amb la Pema tan sols hi mantenia converses tibades i professionals. Quan em parlava, no l’escoltava, ja que no podia deixar de pensar en la gravació: la veia fent totes aquelles acrobàcies (llengua, llavis, llengua). Vaig tornar als ansiolítics, a la cocaïna. Sortia a fer cerveses amb en Mickey fins a la matinada —les ‘xatis’, les ‘birres’, jo era el ‘mamonasso’—: em sentia tan acabat que fins i tot van començar a entretenir-me els partits de futbol.

Els meus dies eren tots idèntics. I només una cosa els acoloria: les trucades i els mails de la meva exdona. La Marta, qui em seguia temptejant d’una manera subtil, enunciant-me implícitament que no em descartava. Però jo no estava en condicions d’emprendre res de massa seriós. Un cop vaig haver replegat els primers mil euros me’ls vaig gastar en una sola nit, sí, amb la mateixa puta perfecta que el meu pare havia tastat aquella vetllada. Tanmateix no va constituir res gaire prodigiós —ai, no portava sostenidors amb randetes—: sexe oblidable.

Quan intentava escriure, les paraules se’m revoltaven, constituïen els seus propis arguments i realitats. M’era impossible endreçar una frase amb una mica d’ordre, els substantius se’m tornaven pesats, fets d’una matèria greixosa, i els verbs em suggerien un moviment alienat, que no podien fermar ni les preposicions ni els sintagmes. La gramàtica em portava fins a atzucacs dels quals no en sabia sortir més que amb un got de whisky i amb un nou document en blanc. Tenia mals de cap que em naixien rere els ulls, com si portés dins el crani uns fils d’acer fred que m’estiressin les òrbites, un dolor agut que m’arribava a envair tot el cap i que no em deixava tranquil fins que em ficava al llit enmig de la foscor més covarda. Els metges em van prescriure unes ulleres bifocals.

Pare.

Mitja cara caiguda. L’ull llagrimós, amb una textura de mantega fosa, viu, desprès sobre la galta, ben visible el rosat entramat interior. Els llavis desdibuixats en un rictus despectiu. Dolor a l’orella. Pèrdua del sentit del gust. Baveig. Petites convulsions. Un desastre.

Pare.

Aquell diumenge havíem de dinar junts. Però ell no em va obrir la porta, ni la del carrer ni la del pis. Vaig haver d’entrar amb les meves claus: dins el cap jo hi portava la meva pròpia i pesada escalfor de ressaca. I me’l vaig trobar allà, assegut al seu estudi, amb aquell rostre descompost envoltat de llibres, intentant treballar amb un llapis a la mà, corregint amb lupa les galerades del primer volum dels seus assaigs escollits.

—¿Què et passa?

—M’he llevat d’aquesta manera fill meu. No sé què tinc. No em miris així. T’esperava.

Vam anar al metge. Bates blanques, sales d’espera. Infermeres displicents. Pacients nerviosos. Finalment, el van atendre i li van dir que patia una mena de paràlisi que podia ésser passatgera o bé permanent, això ja es veuria, s’havia d’esperar l’evolució immediata de l’afecció; ja es farien proves en el futur si l’esmussament persistia. Vam marxar desconsolats. A pesar de tot, i admirablement, el meu pare intentava remuntar el contratemps amb humor.

—Em fugirà —em va dir quan vam tornar a casa, dret al rebedor, intentant col·locar-se la carn al seu lloc davant del mirall, com si amb els dits pogués afermar-la—. Ja ho veuràs, fill meu —la veu li sortia amb un deix salivós—. De moment, hauré de comprar-me una màscara, ¿no? Per a tapar-me això, el descosit. Com el Fantasma de l’Òpera. Em compraré una capa i anirem al Liceu a espantar les senyores. Ha.

No el podia deixar sol. Així que em vaig mudar a casa seva, ocupant un altre cop la meva vella habitació. Van ser uns mesos molt durs: vaig plorar fins a esgotar les llàgrimes. El pitjor era quan havia de menjar: que tot li queia de la boca. No podia beure sense tacar-se, així que ho feia amb palleta, alhora que intentava explicar-me la història d’aquest petit invent, tan sols per provar-se a si mateix que la memòria no li fallava ni gota.

Deia, enfarfegant-se cada dia més:

—És uf ifvent amerifà, Marvin C. Stone, fill feu. ¿Saps com va fer-s’ho? Va folrar un llafis amb una fira de faper, en efpiral, i enferar-lo per fora: l’infent estafa ja llest per al faudi de la fumanitat. Fí!

I continuava treballant, més actiu que mai, com si la malaltia l’hagués obligat a tornar a mostrar-se diligent i complagut. Repassava proves, supervisava la revista, llegia premsa internacional, escrivia correus electrònics als col·laboradors i els encomanava feines. Però les mans li tremolaven i s’adormia. Jo havia d’atendre les seves trucades, perquè no volia delatar-se ni fer saber a ningú que tenia mig rostre paralitzat: deia que no necessitava consol ni comparses. Per això, cada matí m’enviava a la redacció, a treballar.

—Seria millor que em quedés amb tu, pare, pràcticament puc fer el mateix des d’aquí.

Però ell em feia un gest amb el cap, l’ull plorós i enutjat, i jo havia de sortir de casa, tot deixant-lo unes hores sense companyia ni ajut. Ell quedava assegut vora la peixera, mirant-se les bestioles alhora que intentava llegir. A la redacció jo no hi feia gaire cosa, tampoc —passava la maroma amb inquietud—: coordinava les seccions, movia el material, i intentava tancar els números dins de la data. Però estava tan nerviós que ni sabia què em feia. Per sort, comptava amb en Margarit. A punt d’arribar a casa em vaig trobar la Georgina:

—¿Per què el teu pare no em torna les trucades? —em va demanar, dreta enmig del portal de l’edifici, on s’estava fent sonar el timbre del carrer.

Li vaig haver d’explicar tot. Li vaig dir, amb la veu afligida, que ell m’havia suplicat que no volia que ningú sabés del seu problema de salut. Li vaig demanar que ho mantingués en secret. Va marxar compungida i confusa. La paràlisi no desapareixia. Vam tornar al metge, al doctor que l’atenia des de feia molts anys, un senyor de gran prestigi, de posat fúnebre i professional i de bigotet perfeccionista, però de caràcter tan fred que movia a la desesperació. Li va palpar la cara, li va mirar al fons dels ulls amb una petita llanterna, li va picar els genolls amb un martell de cautxú. Finalment va dir aquestes paraules solemnes:

—Ressonància magnètica.

I se’l van emportar allargat en una llitera, mig nu.

Dues hores després ja érem a casa seva un altre cop, i jo li donava a la boca menjar xinès encarregat per telèfon: fideus amb tres delícies ben trossejats, pollastre amb nous retrinxat, vedella amb salsa d’ostres. Era un espectacle colpidor veure’l d’aquella manera, els dos a la cuina, ell mig desmuntat, flonjo, dolgut i esverat, vestit amb una bata tacada, quan no feia gaire jo l’havia vist sobre un escenari, solidíssim i elegant, anunciant a Barcelona sencera que havia descobert l’entrada al centre de la Terra; li deia jo, la forquilla a la mà:

—Quina cara no li va quedar al president Montilla, pare, quan ho vas dir tan seriós. Sí, li hauria d’haver fet una fotografia. ¿Qui creu en el país, eh?

Ell, per tota resposta, agitava el cap i deixava anar un soroll esqueixat, la boca plena o desconjuntada.

—T’he portat un regal.

Així, després de netejar-li la boca, li vaig posar un paquet a les mans. Va estripar l’embolcall i va riure d’una manera espumosa. Va dir alguna cosa inintel·ligible.

—La mirarem aquesta nit, ¿d’acord?

I vam asseure’ns al sofà de la sala, davant del televisor. Vaig introduir el DVD i ens vam passar les dues hores següents mirant Viatge al centre de la Terra, la pel·lícula de l’any 1959 que protagonitzava el gran James Mason fent de professor Oliver S. Lindenbrook. Pel que recordava del llibre, es tractava d’una bona adaptació —excepte alguns petits detalls d’infidelitat excusable—: almenys pel que fa al seu esperit literari, a l’engrescament i a l’aventura ingènua i policolor; i aquella música d’escala wagneriana, i el descens per coves i grutes grotesques —estalactites, quars, estalagmites— plenes d’escarpats i de passadissos humits, ponts de pedra que s’enfonsen, i les cordes, els vestits d’explorador, les llanternes, subterranis de sal i de vapor, arenes movedisses, aigua i sulfur, el bosc de bolets titànics, i l’enorme oceà profund amb els llangardaixos gegantins, que volien devorar-los, sang als ullals dels monstres crestalluts. I allà també hi havia la ciutat perduda de l’Atlàntida, oh, pare: columnes derruïdes, ídols arnats, temples sense ànima.

Em vaig divertir aquella nit, vaig tornar a sentir-me un nen aviciat, per un moment em vaig oblidar del desastre i em va semblar que tornava a tenir dotze anys i que per casa encara hi corria la mare. La mare morta, tal com era mort en James Mason, la cara esculpida i britànica, la veu fonda, els ulls punyents, quina elegància en aquella pel·lícula de Hitchcock.

El meu pare s’havia adormit. El cap tombat sobre el pit, un fil de bava sobre el pijama de seda. Només la llum de l’aquari l’il·luminava. El vaig mig despertar i, encavalcat sobre l’espatlla, me’l vaig emportar al llit. Ell barbotejava paraules en llatí i arrossegava una cama. El vaig allargar i tapar amb el seu edredó d’estampat versallesc. Vaig plorar al seu costat fins a la matinada.

Un d’aquells dies em van trucar al mòbil. Era el doctor:

—Vingui a la consulta vostè sol, sisplau. En parlarem.

Les hores que faltaven per a la cita me les vaig passar girant pels carrers, mossegant-me les ungles. Esgotat, em vaig asseure als jardins de Salvador Espriu, palpant la textura estrident del temps que no passa. Els cotxes ressonaven amunt i avall de la Diagonal, girant a la rotonda del Rei Joan Carles; els clàxons afluixaven i tornaven a tocar, com si busquessin afinar-se l’un a l’altre. Veia l’Hotel Casa Fuster, on havia celebrat el meu banquet de noces. Unes quantes persones anaven i venien enfeinades en assumptes simplement laborals, la qual cosa me’ls feia tendrament envejables. Hi havia mainaderes de colors exòtics empenyent cotxets on nens preciosos i ensucrats creixien de manera imperceptible. Em va passar pel cap acostar-me a la més maca i proposar-li de marxar junts, jo, ella i el nen, a algun país democràtic i desenfadat, on podríem habitar amb amor i passió una casa de dos pisos. El nen arribaria a ser un bon advocat, un científic, un periodista alliberat d’un futur tèrbol i esquifidament català.

Un taxi va portar-me a la clínica. Vaig fullejar revistes del cor fins que va cridar-me una infermera pencuda.

—El nostre optimisme hauria de ser moderat —va dir el doctor només de veure’m travessar la porta. Vaig quedar-me endurit, com si la meva carn hagués acabat de congelar-se. Ell seguia parlant—: Es tracta d’un tumor, d’un tumor massiu. ¿L’origen? Desconegut. ¿Benigne o maligne? No ho sabem encara, tot i que la inflamació sembla prou estesa per explicar que…

I va seguir parlant, però jo no l’escoltava, simplement atent al seu bigotet, el qual tanmateix no s’agitava gens quan s’explicava, potser patia d’un entumiment labial. Remenava papers. El to de veu era agradable. Tumor. Tumor. Massiu. Tumor. Tumor. Aquestes paraules em giraven dins el cap, col·lidien, aixecaven guspires que em feien plorar els ulls. El metge anava dient vocables enrevessats: parlava de síndromes, de gliomes, de pressions intracranials.

—El següent pas és anar a veure el neurocirurgià. Li dono hora per d’aquí a dos dies —va sentenciar per concloure la dissertació.

I quan vaig adonar-me’n ja era al carrer, amb les imatges del cervell del meu pare dins un sobre de color crema. Era un sobre gros, de la mida d’un mapa escolar. Vaig anar cap a casa meva per a poder-m’ho mirar tot amb minuciositat, sense témer ser sorprès, a veure si podia deduir jo sol alguna cosa d’aquelles estampes. Em vaig asseure en una cadira, vora la finestra, a la llum plomosa del matí. Vaig estar allà, amb el sobre damunt dels genolls, sense atrevir-me a obrir-lo, més d’una hora. Mirava sense veure les finestres tancades, els núvols, els helicòpters passant amb aquell so de rialla de ciclop.

Del carrer m’arribava el gemec d’una ambulància.

Vaig obrir l’embolcall. I allà hi havia aquell petit món perfilat. Un univers sencer en unes quantes fotografies en blanc i negre. Es veia tot, la massa blanca i entortolligada del cervell, els lòbuls, el tronc de l’encèfal, les mil coses que jo ignorava i que estaven allà, embolcallades i comprimides les una vora les altres, nervis, glàndules, hipotàlem, amígdales, els globus oculars, la identitat, tot el que era, sí, resumit en aquella materialitat lletosa i compacta. I tot el que sabia, llengües, llibres, dades, pensaments, versos, records, projectes, quimeres i temors, esperances: el complex entramat que fan d’un home el que és, allò que el portava a ser bonhomiós i sensat, treballador i entusiasta, l’esperit que el feia parlar amb la seva dolçor, sí, tot estava en aquelles fotografies. Hi havia tres imatges: un pla des de dalt, un de frontal i un de perfil. I si m’hi fixava bé podia veure-hi el tumor.

Era com un esput, com si hi hagués un part més llisa en aquella superfície bulbosa. Vaig posar la imatge contra el vidre i me la vaig mirar amb deteniment: havia de ser allò, l’anomalia evasiva que s’estenia en aquella zona, per sobre de l’orella, allò era el que l’estava matant: s’estenia gairebé palpitant, una incursió de cèl·lules anormals, biologia revoltada: tumor! Vaig començar a tremolar, i vaig caure de genolls, els ulls clavats en el cervell del meu pare, en el qual veia com hi anava entrant l’agulla d’un avió que creuava el cel rere la finestra, perdent-se entre els edificis, dins de la seva massa encefàlica.

L’única cosa que va calmar la meva excitació va ser ficar-me a la cocteleria Harry’s i fer-me servir aquell beuratge a base rom de coco, licor de gerdó i curaçao blau que en Nèstor havia batejat com a «suc del centre de la Terra».

—El meu pare té un tumor al cervell —li vaig dir al cambrer. Però, ell, per tota resposta, em va servir una altra ronda.

Quan vaig calmar-me, vaig tornar a casa del meu pare, on me’l vaig trobar tocant el piano dins del salonet.

Ho feia molt lentament, acariciant les tecles abans de pressionar-les. Portava els peus descalços, la bata desfeta, estesa com la cua d’un frac. L’esquena encorbada i els braços garratibats: els sons que emergien de l’instrument eren freds i inharmònics. Volia tocar alguna cosa senzilla, però n’era incapaç, jo me’l mirava des de rere el vidre esmerilat, i sentia com maleïa, s’intentava tranquil·litzar i després s’hi tornava a posar, tractant que li sortís aquella frase melòdica.

No ho aconseguia. Volia endevinar el fil d’una tonalitat però se li esmunyia, com si se li escapés entre els dits, o com si aquests no encertessin a trobar les notes adequades. Finalment vaig sentir com colpejava el teclat amb els punys.

—Pare —li vaig dir, entrant a l’estança.

El vaig ajudar a aixecar-se i me’l vaig emportar a la sala d’estar. La visió de l’aquari l’alleujava. Vaig córrer a amagar els resultats de la ressonància magnètica sota el meu matalàs.

Em vaig passar tota la nit i el matí següent donant voltes al nom del neurocirurgià. Allargat sobre el cervell del meu pare, angoixat em mirava aquell nom propi, que tenia apuntat en el paper o volant que m’havia escrit el metge, juntament amb l’adreça de la clínica on se’ns esperava a tots dos en quaranta-vuit hores. Es deia Galobard, Martí Galobard, i aquelles paraules van passar a ser per a mi una mena de conjur. Seria un home alt, de cabells blancs, ulls verds penetrants, front serè i dentadura encegadora, una mena d’aristòcrata del bisturí, un marquès del quiròfan, òbviament de mans fines, mans de violinista, mans sobrehumanes i sublims. Havia de ser un home extraordinari —Martí Galobard!—, una criatura capaç d’agafar el meu pare i d’obrir-li el cap amb sang freda i precisió, i de treure-li d’una vegada per sempre aquella part infectada, tornar a col·locar-ho tot i deixar-lo adormit, a punt de llevar-se amb bon humor i idees radiants.

Martí Galobard. Em deia. Martí Galobard. Si el meu pare se’n sortia jo em matricularia a la facultat de medicina. Abans de fer cinquanta anys podria ja ser un bon cirurgià: encara podia treballar més d’una dècada i salvar moltes vides! I que n’eren de ridículs, pensava, tots els oficis comparats amb aquell! Ser metge, salvar homes i dones, entrar en els cossos i tallar, cosir, ajuntar, canviar vísceres, cors, fetges, ronyons, sí, que n’era de gran i alliberadora aquella feina, tornar a la dignitat una persona malmesa, presentar-la sana i estàlvia als seus éssers estimats: aquí la teniu, gaudiu-ne! Veure córrer un nen després d’haver-lo esventrat en un quiròfan. I que d’estúpida no n’era tota la resta d’activitats humanes: la dels polítics, els periodistes, els escriptors amb les seves proses vàcues, els jugadors de futbol. Tot era escandalosament pueril davant l’eminència salvífica de la cirurgia.

—Tinc un càncer, ¿oi? —em va dir quan em va veure sortir de casa.

—No diguis ximpleries, pare. Estàs bé. Vaig a l’oficina i torno en un parell d’hores.

I el vaig deixar amb la dona de fer feines, la qual estaria ocupada netejant tot el matí, amb la secreta consigna que jo li havia transmès de vigilar-lo. Es tractava d’una dominicana apergaminada i silenciosa (Gladys, el nom), dona que ignorava completament l’eminència del personatge de qui en recollia el malendreç. Jo m’emportava les imatges del seu cervell sota l’americana, doblegades sobre la camisa, sentint la seva gelor sobre el tors.

I és que no podia esperar un dia més per veure el nostre neurocirurgià. Em vaig encaminar a l’Hospital Clínic disposat a conèixer-lo: Martí Galobard, em repetia, Martí Galobard. Aquelles síl·labes sonores tenien la facultat d’alleujar-me el nerviosisme. Vaig llegir panells i fer preguntes a zeladors malcarats fins que vaig trobar la unitat d’oncologia. Vaig girar per passadissos i vaig creuar sales d’espera fins que vaig trobar el seu despatx. Em vaig asseure a una filera de cadires blanques, arrambades sota d’una finestra, mentre esperava veure’l sortir o entrar. Hi havia una dona gran i de cabells blancs esperant ser atesa, i un home cepat i barbut amb un sobre a les mans idèntic al que jo portava amagat sota l’americana. Els dos estaven com inconscients, la mirada esvaïda, la respiració inapreciable. Jo esperava amb el cor entre les dents i em repetia: Martí Galobard, Martí Galobard, tu salvaràs el meu pare.

I el vaig veure arribar. Era ell. Sense dir res es va treure una clau de la butxaca d’uns pantalons de pana i va entrar al seu despatx. Era un home de mitjana estatura, de cabells cendrosos, més aviat lleig, els ulls molt foscos rere unes ulleres sense muntura. Uns minuts després, va sortir del despatx amb la bata mèdica posada, amb taques de bolígraf en el butxacó, i va fer entrar la dona de cabells blancs. Va passar un quart d’hora. Finalment, la dona va sortir sola i va perdre’s passadís enllà. Galobard va guaitar del despatx i va fer entrar l’altre home. Vaig quedar-me sol i amargat, els intestins tensos com cordes.

Galobard va sortir sense la bata, acompanyat del pacient. Va estrènyer la mà de l’home barbat i aquest va marxar cap a la dreta, mentre ell tancava el despatx i partia en sentit oposat. Portava un maletí de cuir negre a la mà esquerra. Vaig seguir-lo sense saber què em feia, pres per un automatisme angoixat. Estàvem tots dos drets al replà, esperant l’ascensor. Es va girar i em va mirar, va fer un gest d’assentiment i es va canviar el maletí a la mà dreta. Vam entrar els dos a l’elevador. Va picar el botó que indicava la planta baixa. Jo vaig fer el mateix, els dits humits de suor.

Vam sortir i Galobard es va apropar a un taulell, on un infermer li va mostrar un feix de papers de diversos colors. Jo me’l mirava des de la porta mentre ell els fullejava i en signava alguns amb una rúbrica ràpida. Va somriure a l’auxiliar i va sortir al carrer, baixant els esglaons amb lleugeresa. El vaig seguir vorera avall; vaig veure com s’aturava a un quiosc i en comprava un diari; vaig veure com entrava al soterrani d’un edifici, allà on hi havia un aparcament. Vaig seguir-li els passos, les cames tremoloses, sense saber què em feia.

Llunyà, vaig veure que es parava davant d’un cotxe, es treia unes claus i pressionava un comandament. Els intermitents van saludar-lo amb un parpelleig i un sorollet irònic. Va dirigir-se a la porta, el vaig perdre de vista, hi va pujar a dins. Vaig córrer cap a ell i, en el mateix moment que el motor s’engegava, m’hi vaig plantar a davant, dret i obstruint-li el pas, el parafang a menys d’un metre de les meves cames.

El veia assegut al volant, mirant-me amb estupor. Tenia les celles aixecades, s’havia posat unes ulleres de sol. Va fer sonar la botzina, que va ressonar a tot l’aparcament, i va aixecar les espatlles com qui demana una explicació. Jo panteixava i me’l mirava plorós, li vaig aixecar una mà, em vaig descordar l’americana i en vaig treure les ressonàncies. Les quals vaig començar a agitar enlaire, com si es tractés d’una bandera de rendició.

Galobard va baixar del cotxe, les ulleres de sol a sobre el front:

—¿Què vol? ¿Què li passa? —va dir. Vaig veure que tenia les dents brutes de tabac. La veu era afable.

—¿Galobard, Martí Galobard, oi? —vaig demanar—. Vostè ha de salvar el meu pare. El meu pare és aquest cervell —li vaig dir allargant-li les imatges—. Té un tumor. Tumor. Tumor cerebral massiu. Miri’l. Ha de ser aquesta taca. ¿Ho veu?

Galobard em va mirar desconcertat. Potser temia que estigués boig i que pogués atacar-lo. Finalment va dir, dubtant:

—M’esperen per fer una operació, no tinc gaire temps…

—Miri’s això, sisplau —vaig dir amb la veu granulosa—, miri-s’ho i digui’m si el pot salvar. Necessito saber si li pot treure això del cap i retornar-lo a la vida. Ha de viure, sap, el meu pare ha de viure. És un home important. Es diu Andrada, és Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, ell ha descobert l’entrada al centre de la Terra, potser n’ha sentit a parlar. Una eminència —li allargava les imatges, les hi pressionava contra el pit.

Galobard s’havia posat les mans dins les butxaques.

—¿S’està burlant de mi? —va dir amb un somriure trist.

—Miri’s això. Sisplau.

Va agafar les làmines i les va aixecar contra la llum. De la butxaca interior de l’americana se’n va treure unes ulleres que es va posar amb un gest expeditiu. S’ho mirava alhora que es mossegava el llavi inferior.

—¿I què? —vaig demanar.

—Això necessita operar-se. ¿Quina edat té el seu pare?

Li ho vaig dir. Ell va tòrcer la boca.

—Aquest tumor, per a tenir a hores d’ara aquesta mida, fa que és aquí —i va assenyalar la taca més fosca— més d’una dècada. ¿Quins són els símptomes externs?

Els hi vaig explicar.

—Hi ha poques possibilitats —va dir, estudiant-me—. Cal no fer-se excessives il·lusions. Algunes possibilitats, sí. Escasses. A aquesta edat és molt difícil. Està localitzat en una zona complicada. Si es recupera de la intervenció, haurà de refer-se a poc a poc, durant més de mig any de convalescència. I és probable que mai torni a ser el mateix. ¿Entén el que li dic?

—¿Quant temps durarà l’operació, doctor?

—Hum. Un tumor d’aquesta mida: unes dotze hores.

—¿Li farà mal?

—La recuperació serà dolorosa, sí. Bastant dolorosa. Això si acaba bé. Més d’un vint per cent no se’n surten.

—¿Què fer, doctor?

—De l’operació se’n poden derivar més danys que beneficis. Li parlo amb sinceritat. Fer-la pot ser una salvatjada.

—¿Què fer, doctor?

—¿Vol que li parli amb franquesa? —va fer soroll de gargamella—. Vagi a veure el seu pare i intenti que passi el millor possible el temps que li queda. Sis mesos, potser un any. Difícilment superarà aquest lapse. No hi ha res a fer. Millor marxar d’aquesta manera que després d’acarnissar-nos amb ell i no treure’n l’entrellat.

Encara no havia acabat de parlar que jo ja m’havia posat a córrer. El vaig deixar amb les ressonàncies a les mans. Vaig sortir del pàrquing i vaig precipitar-me carrer avall, emportat per les meves cames, sense sentir-les, el cos desconjuntat: corria exasperat, plorant, a les orelles les paraules del metge, estrepitoses. Travessava els carrers sense respectar els semàfors, sentia botzines que m’acuitaven, crits i lladrucs, el so de les meves sabates contra el terra, el rebombori furiós del meu cor a dins el pit.

Havia arribat a la Ronda de Sant Antoni. Em vaig tirar sobre d’un banc i lentament vaig recuperar la respiració. Una suor freda em tibava l’esquena i em proporcionava un consol indefinible. Vaig entrar a un bar i em vaig fotre tres whiskys. Vaig agafar un taxi i vaig tornar cap a casa.

El meu pare va morir quatre mesos després, en concret cent onze dies des de la meva conversa amb el metge. Durant aquell temps, la revista va desaparèixer, incapaç de sobreviure sense els seus directors. Vaig oblidar-me d’ella i de la feina, de la premsa i de la resta del món, i vaig tancar-me a casa amb el meu pare, disposat a passar al seu costat cada un dels minuts que li quedaven de vida. Vaig despenjar tots els telèfons, vaig desconnectar Internet i els timbres del carrer i de la porta, ni tan sols vaig obrir cap diari en tot aquell temps. Gladys s’encarregava de la neteja i d’anar a comprar els queviures, mentre que jo cuinava pel meu pare i l’assistia en allò que fes falta.

—¿Em moriré, oi? —em deia.

—¿Què dius, pare? Et posaràs bé. Mentre no et recuperes, però, ens estarem a casa, i preparem l’expedició. Quan et milloris, baixarem al centre de la Terra! Llavors sí que deixarem Barcelona amb un pam de nassos.

I ell capcinejava confós. Vam dedicar aquells mesos a preparar l’edició de les seves obres completes. Com que ell ja no podia llegir —la visió boirosa, un bon tros desencaixada—, jo li vaig llegir tots els seus llibres en veu alta, assegut a la banda de la seva orella bona —la sordesa—, mentre ell em parava de tant en tant i m’indicava on hi havia d’incloure un matís o una correcció. A vegades em feia comprovar una dada, actualitzar una nota bibliogràfica, incorporar un circumloqui. Vaig aprendre més en aquells mesos de lectura i reescriptura, treballant al seu costat, que en tota la meva vida anterior. Ho vam repassar tot, cada pàgina que havia escrit, els assaigs memorables, els llibres d’història amens i aclaridors, els de viatges, els articles, les divertides biografies de catalans de renom, els aforismes. Sí, des del primer fins a l’últim volum, fins i tot vam preparar un nou llibre de miscel·lània amb algunes belles proses inèdites: la darrera pàgina que havia sorgit de la seva ploma era l’article que havia fet per a la nostra revista, la que divulgava la troballa de l’accés al centre de la Terra.

Ens llevàvem a primera hora i començàvem a treballar, jo llegint i ell escoltant, immòbil i amb la visió clavada en la peixera, aturant-me cada pocs minuts per a fer-me alguna indicació. Cada dia que passava parlava amb més desordre, la boca tremolosa, el verb misteriós, la mà inquieta i parant-me, fent-me un gest que significava que tornés a començar, que repetís un paràgraf que no havia pogut sentir a causa de la sordesa.

Ell s’adonava que cada dia empitjorava una mica. Quan m’insistia a visitar un metge, li deia que jo ja havia parlat amb un neurocirurgià, i que el que m’havia dit era que havíem d’esperar com evolucionava. Ell sens dubte sabia que li mentia, però ho acceptava amb la convicció que li estava estalviant una terrible evidència.

—Em moriré, fill meu —em va dir un dia mentre li donava el menjar a la boca—. No hi ha remei.

Quan vam haver revisat les seves obres i les vam deixar a punt de ser reimpreses, va començar el declivi definitiu. Em demanava, des del llit, que li posés música, volia escoltar un altre cop els seus discos preferits, tot i que quan feia uns minuts que sonaven em deia que ho tragués, que la melodia li feia girar el cap, que li xiulava rabiosa a les orelles.

Jo em tancava dins el lavabo a plorar.

A vegades s’aixecava i intentava tocar el piano dins el salonet, però les mans li tremolaven i cada dia perdia més visió d’ambdós ulls. O s’acostava a la peixera, on alimentava els peixos tirant-se per sobre les engrunes de menjar. Jo el portava al vàter, l’asseia i el netejava, el dutxava fregant el seu cos esquifit amb una esponja, i durant les dues últimes setmanes li canviava els bolquers cada poques hores. Quan era al llit, net i recolzat sobre els coixins, em demanava que li portés llibres, obres dels seus autors preferits que tanmateix ja no podia llegir, però el simple contacte amb els quals, el seu volum i pes, olor i textura, semblava que l’alleujava una mica del suplici d’adonar-se de la seva extinció.

—Demà em trobaré millor —em va dir una nit de l’última setmana, la veu gairebé imperceptible—. Hauries de començar a preparar el viatge, fill meu, compra tot el que calgui. Ja que ningú baixarà amb nosaltres, prepara material per a tots dos.

I com que volia veure’l tranquil, vaig connectar-me a Internet després de moltes setmanes i vaig adquirir tot el que necessitàvem per a l’expedició subterrània. Molts metres de corda —simple i doble—, arnesos —integrals i de pit—, sabates especials —peus de gat, botes—, cascs, mosquetons, claus, fissurers, bloquejadors, politges, ancoratges, plaques i tensors, piolets, lots, grampons punxuts d’alumini i de tanca ràpida, fornets de gas i menjar liofilitzat per a unes quantes setmanes. Qualsevol cosa que pogués tenir algun tipus d’utilitat expedicionària: per descomptat també tendes de campanya, hamaques de paret per a dormir en suspensió sobre els abismes infinits, guants, motxilles, cantimplores i brúixoles. I pantalons de moltes butxaques, armilles, camises de franel·la, polaines i sacs de dormir.

Quaranta-vuit hores després, ja ho tenia tot a casa. Venia empaquetat en dues capses grosses com rentadores, que jo mateix vaig arrossegar fins a la seva habitació. Ell s’ho mirava content, des de feia uns dies que portava l’ull de la part caiguda cobert amb un mocador, el somriure satisfet i deforme. Jo ho anava desembalant tot, li mostrava els objectes, em vestia amb la roba, li feia palpar la trama de les cordes, la fredor de l’acer dels piolets. Li deia:

—Amb tot aquest equip, pare, de seguida arribarem al centre de la Terra.

Els últims dies els vaig passar al seu costat les vint-i-quatre hores, dormint als peus del seu llit dins la tenda de campanya. Allà l’havia muntada, sostenint-la afermada a les potes dels mobles, a dintre el sac de dormir i el matalasset. Des d’allí, cuinant pels dos en el fogó, podia sentir com em cridava:

—Estima molt —em va dir abans de perdre la consciència, jo vestit d’explorador—. Estima molt i treballa —amb la mà tremolosa em palpava la cara, m’acariciava el front sota el casc amb llanterna—. Recupera la teva dona abans que es faci massa tard, Andreu. Estima-la molt i tingueu fills. Estudia i escriu i tingues fills i estima-ho tot, fill meu, estima i la vida et donarà coses bones. Jo he estat molt feliç.

I va quedar-se adormit. Les llàgrimes em queien cara avall sense que pogués dominar-les. La respiració li era fatigosa, veia com el pit li pujava i baixava amb dificultat. Tenia les mans tan fredes que li vaig posar uns d’aquells guants nous de gore-tex.

Aquella nit, l’última que ell va passar en vida, vaig trucar a la meva exesposa.

—¿Marta?

—¿Andreu? —va respondre desconcertada—. ¿On t’amagues? ¿Per què tens el teu mòbil desconnectat? ¿A on ets? Fa mesos que no em respons els correus electrònics.

—Escolta’m. T’estimo. Escolta’m.

—¿Andreu?

—Escolta’m. Ara no puc parlar. Tornarem a viure junts, ¿d’acord? I serem feliços. T’estimo. Vull tenir un fill amb tu. He de penjar. El meu pare… Et torno a trucar d’aquí a uns dies, o d’aquí a unes setmanes. T’estimo. ¿M’estimes? Ara he d’enllestir unes quantes coses. ¿M’estimes?

—Andreu…

—T’estimo i et vull.

I vaig desconnectar l’aparell de la paret. Vaig tornar a l’habitació. El meu pare havia obert l’ull bo i mirava fixament el sostre. Sense saber què fer, em vaig posar de genolls al seu costat i, sostenint-li la mà enguantada, vaig començar a recitar els seus aforismes. Va passar la nit molt tranquil, alenant molt a poc a poc, sense dir res, inconscient, de tant en tant murmurava paraules que no entenia.

L’endemà al matí, mentre la primera llum del dia jugava a dividir-se a les persianes, el meu pare va deixar anar el seu últim alè. Va ser un moment tan tràgic que l’ànima se’m va omplir de verí. Em sentia tan apallissat que hauria jurat que se m’havia obert un altre cop la ferida de l’esquena, la respiració feta de nou una capsa de trons. Li acariciava el front, les galtes, el pentinava i li repetia en veu baixa les mateixes paraules que li havia sentit dir durant molts anys d’intents d’enfilar-me pel bon camí: volia demostrar-li que des d’aquell moment el tindria present jutjant-me en totes les accions.

Van passar algunes hores. Al final, vaig connectar el telèfon de nou i vaig trucar al metge. Li vaig explicar què havia passat amb paraules confuses. I en menys de mitja hora arribava a casa, precedit pel seu bigotet professional. El vaig acompanyar a l’habitació: allà, dret, sense atrevir-se a entrar, es va sorprendre davant la tenda de campanya. Em va demanar alguna cosa que no vaig sentir i es va apropar al llit, li va treure els guants, li va buscar el pols, li va descordar el pijama i li va buscar el cor amb un fonendoscopi.

—L’ha assassinat un tumor cerebral. Va voler morir a casa —vaig dir jo.

Ell va assentir, li va treure el mocador del cap i li va tornar a cordar el pijama, com si encara pogués refredar-se.

—Conec el seu pare des de fa anys —em va dir, girant-se—. Era una gran persona. Un pèrdua dolorosa per al nostre país. Ara, vostè hauria de trucar als serveis funeraris. Li anoto el número de telèfon, i li deixo signat el certificat pertinent.

Vaig notar com em posava una mà sobre l’espatlla. Va sortir de l’habitació, acte seguit vaig sentir el soroll de la porta.

No vaig dir a ningú que el meu pare era mort. No volia ni funerals multitudinaris, ni escenes de condol, ni periodistes: el meu pare era el meu mort. No volia compartir-lo amb Catalunya. Vaig trucar als de la funerària i ells se n’encarregaren, de tot: em van demanar un trajo, una camisa i unes sabates, i jo els ho vaig donar —les millors peces, ben planxades, el cuir relluent—, tot i que per treure’l de l’edifici ho vam haver de fer assegut dins l’ascensor en una cadira de rodes. Era de nit i ningú ens va veure baixar a tots dos, jo plorant com un dement i sostenint-lo amb les mans sobre l’espatlla, ell assegut i mudat, ja dins una bossa de plàstic negra amb cremallera. Els dos tipus de la funerària baixaren a peu i ja ens esperaren al nivell del carrer.

Al tanatori, el vaig vetllar unes divuit hores. Ell s’estava dins un taüt —les mans encreuades sobre el pit, la boca closa amb adhesiu, una mica maquillat, els cordons de les sabates lligats l’un amb l’altre— rere un vidre en una mena de capella asèptica i sense decoració, i jo en una petita sala potser massa il·luminada, assegut en una cadira de resina blanca, amb el pensament espessit, les dents que em xerricaven, i sense poder fer res per evitar que una cama em deixés de tremolar. Havia hagut de triar el taüt: cofre octogonal de caoba africana amb marqueteria de motius florals, molt semblant a alguna de les seves calaixeres.

—Senyor Andrada —va dir una veu a la meva esquena—. Si li sembla procedirem a la cremació.

Era el que ell desitjava. Així m’ho havia dit aquella tarda, davant la tomba de la meva mare, al cementiri de les Corts. Em va posar un catàleg a les mans.

—Triï l’urna que més li agradi —va dir la veu mentre desapareixia.

Es triguen gairebé dues hores a cremar un cos, sigui o no sigui honorable. Durant aquell temps em vaig mirar bé el document. Hi havia retratades àmfores en forma de copa, cofres rectangular modulats, de bronze, d’acer, de porcellana, de moltes mides i colors i dissenys, octogonals, folrats interiorment «amb tela suau», o amb «sac d’alumini acoblat de polietilè», tapes «de vidre bisellat», «simple» o «extraïble», o amb «frontisses». O «amb clau», aquesta menuda i daurada, molt semblant a la que tancava el seu piano en el salonet. Fins i tot n’hi havia de «biodegradables», elaborades amb «arena, sal marina i terra cuita». N’hi havia també amb ornaments de plata.

M’ho vaig mirar fins a memoritzar-ho. Tanmateix, quan la veu va tornar a aparèixer i em va demanar quina volia, en vaig assenyalar una a l’atzar.

—Bona elecció, senyor Andrada.

I em va prendre el catàleg de les mans. Quan me’n vaig adonar, l’urna estava a la meva dreta, sorgida d’una porta gairebé invisible, a sobre d’una petita tauleta de rodes coberta amb un tapet de vellut. Havia triat la biodegradable: rodona i de color de fusta, la base com de columna, molt sòbria i sense gens d’adornament. La vaig agafar amb les mans gelades i humides de suor. Plorant, amb les cendres del meu pare sota el braç, vaig anar cap al carrer.

Em vaig posar l’embalum sota l’americana i vaig agafar un taxi fins a casa seva. Allà, vaig posar l’urna sobre la tauleta de nit del seu dormitori i em vaig estirar sobre l’empremta del seu cos en els llençols i les mantes; el pijama i la bata encara visibles en una cadira. Per terra hi havia els piolets, els arnesos, la voluminosa tenda dempeus, les cantimplores, les cordes i tota la resta de material d’expedició. M’ho mirava sense saber què veia quan vaig caure dins el son.

En despertar, vaig mirar el rellotge: eren les tres de la matinada. El meu cos estava en tensió. Em vaig posar dempeus, vaig acariciar l’urna i vaig treure’m tota la roba que portava a damunt. Em vaig dutxar i afaitar i vaig anar a menjar alguna cosa. A la taula de la cuina, hi havia alguns sobres del correu; eren cartes dels advocats dels pixatinters de la revista: feia dos mesos que no cobraven. Les vaig tirar a la paperera i vaig tornar al dormitori.

Em vaig vestir d’explorador: samarreta i camisa de franel·la, l’armilla, els pantalons gruixuts i amb moltes butxaques i les botes de canya. Vaig desmuntar la tenda i vaig recollir-ne tots els accessoris. La vaig plegar i vaig omplir la motxilla amb el menjar liofilitzat, el fogonet, les lots, i la resta de la roba. A sobre, hi vaig enrotllar el matalasset. I ho vaig preparar tot per a marxar: les cordes a la cintura, els piolets i els grampons. Al cap, una gorra. Tot a l’esquena. Vaig posar-me l’urna sota el braç i vaig baixar al carrer.

Vaig caminar fins a la cantonada amb Villarroel. Vaig parar un taxi:

—Porti’m a la Sagrada Família —vaig dir-li al conductor després de posar la motxilla al maleter i asseure’m amb les cendres del meu pare entre els genolls.

Va trigar deu minuts. Pels carrers només s’hi veien els homenets dels semàfors. Barcelona dormia, agermanada en un mateix descans comunal. Vaig pagar i vaig baixar del vehicle. Vaig recollir la motxilla, hi vaig assegurar l’urna a dintre, i vaig mirar el temple en penombra. Les torres s’inflaven i tot el conjunt arquitectònic semblava alenar.

Al cel hi vibrava una lluna nova, amb l’estrella de Venus besant-li un dels caires: era com una ce trencada de llum, exigint-li un sentit a les estrelles. Vaig girar fins a trobar un del sectors on més s’hi delataven les obres: formigoneres, sacs de ciment, grues desmuntades i garites per als operaris. Vaig agafar la motxilla i la vaig tirar per sobre del reixat. Vaig lligar una corda al piolet i també el vaig llançar, quedant travat a la part interior de la reixa. Vaig estirar la soga i vaig veure que quedava prou segura perquè pogués escalar-la. Vaig fer un esforç i vaig arribar fins a la part superior. Després, només vaig haver de llançar-me en un munt d’arena.

Ja era a dins. M’havia fet una mica de mal als genolls. Vaig carregar un altre cop la motxilla, el piolet i la corda i vaig buscar un passatge per on accedir a l’interior del temple. Vaig esbotzar la més senzilla de les portelles a cops de pic i a puntades de peu. Vaig treure una lot de la butxaca i vaig entrar a la nau central, vaig buscar aquella capella, i la vaig trobar després de girar i d’ensopegar unes quantes vegades. Per fi vaig poder baixar a la cripta, l’accés a la qual estava amagat rere d’una petita bastida.

Vaig fer llum i vaig veure la cova: talment com aquell dia, com si estigués excavada de fresc. Vaig buscar la llosa i la vaig trobar, només coberta per un dit de terra polsegosa. La vaig escombrar amb les mans fins a deixar-la ben neta. Allà hi havia la inscripció. Em vaig treure la gorra i em vaig posar el casc amb la llanterna encesa.

Vaig treure les restes del meu pare de la motxilla. A dins de l’urna biodegradable hi havia un saquet de polietilè. El vaig obrir i, amb la punta d’una navalla, vaig treure una pinçada de les seves cendres: tan sol la quantitat suficient per escampar-la sobre la llosa blanca i, un cop tallada, muntar-me una ratlla ben llarga i fina.

De genolls, la vaig esnifar sense canut. Això va accelerar-me el cor d’una manera prodigiosa. Vaig posar l’urna un altre cop dins la motxilla i me la vaig col·locar a l’esquena, després vaig agafar el més gran dels piolets i, amb les cames ben assentades sobre el terra, davant de la llosa, vaig aixecar l’estri per sobre del cap i, tot proferint un crit tremebund, vaig donar un cop a la pedra amb totes les forces de què disposava.

Els braços em van quedar com enrampats. Però la llosa, enmig d’una crepitació, va esquerdar-se lentament: va caure amb estrèpit cap a l’interior. Vaig apuntar amb la llanterna del casc, i amb la lot, i vaig veure que hi havia molts esglaons baixant cap a la foscúria, els primers plens dels trossos de la pedra.

—Eh! —vaig cridar, mentre començava a descendir, el meu pare a la sang i a l’esquena—. Eh! Eh! Sóc jo, n’Andreu Andrada, i baixo al centre de la Terra! ¿Em sent algú? Pare… —baixava a les palpentes, l’eco ressonava, les mans trèmules sobre les roques. Cridava—: Eh! Eh! ¿Hi ha algú? ¿Catalunya?

I en aquell moment una llum va encegar-me. Vaig seguir descendint. Al cor m’hi bategaven unes quantes certeses.