I. Els lleons radiofònics

És clar que no pretendré que el cas del meu pare no aixequi discussió. Em dic Andreu Andrada i a hores d’ara tinc trenta-cinc anys; sóc més aviat alt, cabells castanys, ulls melosos i veu captivadora. Els fets que referiré aquí potser us semblin impossibles (són impossibles) però per això mateix s’hi allotja una bella veritat.

Fa un temps, jo treballava a la ràdio. Portava, amb èxit creixent, una tertúlia de sobretaula, un d’aquells programes tan de moda actualment. Sí, ja ho sabeu, avui tot es redueix a parlar i a intentar solucionar els problemes del país o del món amb quatre paraules ben dites: aquí ens agraden molt les consignes, les frases fetes, els tòpics i l’olor de flor tendra dels remeis casolans.

Garlem tots com cotorres en aquest país, del dia a la nit, des que ens llevem fins que tornem a allitar-nos —i ens adormim entre murmuris—: com si les paraules simplement dites poguessin exculpar-nos de la nostra connatural manca d’empenta. Encara que sobre això tinc una teoria: parlem per consolar-nos mútuament, les parau-les ens acaronen i ens animen, sobretot les que diem, les que ens surten de la pròpia boca, ens agrada escoltar-nos sobre manera, ens eleva a una mena d’èxtasi tou. Així és com els contertulians més celebrats són homes vulgars, d’opinions ínfimes i absolutament ordinàries, l’èxit dels quals deriva d’atraure gent que, d’una manera fosca o automàtica, professa les seves mateixes reflexions. Algú ha dit que la nostra és una època narcisista: oh, Narcís, de tu va enamorar-se Eco, nimfa castigada a la repetició, esquarterada i repartida per tota la Terra, petita divinitat de les tertúlies. Si voleu ser aplaudits, convertiu-vos en el mirall de les masses.

I el meu programa tenia èxit, la veritat quedi dita encara que sigui de passada: líder d’audiència a Catalunya en la seva franja horària, amb bon avantatge sobre el seu competidor. Abans de dirigir-lo i presentar-lo, però, havia estat cinc anys a l’ombra, esperant el meu torn. Havia vagat per unes quantes redaccions de diaris i revistes, aprenent l’ofici, escoltant molt i preparant-me. Al final, vaig aconseguir entrar a la ràdio, on vaig començar fent les ximpleries habituals fins que vaig fer-me (va costar-me algunes traïcions, algunes empentes, algun cafè simbòlicament enverinat) amb una plaça de redactor. D’aquí, gràcies a la paciència, la tossuderia, la preparació, alguna adulació interessada i una mica de fortuna, vaig arribar a tenir el meu propi programa. Des del primer dia que sabia de quina manera havia de tenir èxit: de fet, aquest es fonamenta en un trípode tan vell com irrebatible: habilitat, oportunitat i valentia. Així que tot el que havia de fer era posar en filera tres micròfons i deixar parlar els meus convidats, no tan vulgars com la majoria.

Aquí, un dia qualsevol d’aquella temporada, tal com ara el recordo:

—Catalunya s’ha de desfer d’aquesta púrria —aquest és en Carles Cabana—. Catalunya ha de fer net; hi ha una assignatura pendent, la de neteja del cos polític d’aquest país nostre. País de cínics i fanàtics. Fa falta moral, decència, un llenguatge que s’emporti la nostra petitesa. ¿Sabeu què diu el proverbi? Si vols netejar l’escala, comença pels esglaons de dalt.

En Carles Cabana és magre, cara-rugat, cabells blancs estirats i lluents i corbata de llaç sobre una camisa impecable. L’anomenen CCC, Cacaca o simplement Caca, perquè el seu altre cognom és Catalunya, o almenys aquesta és la paraula que més repeteix, Catalunya, Catalunya, l’únic tema, entelèquia o quimera que sap manejar. Diu:

—Catalunya té por del sí i del no. Vol i dol. Recela dels altres perquè en primer lloc recela de si mateixa. D’aquí el problema, que com sempre és d’actitud. Tenim una mala disposició davant allò que som, semblem una mena d’esperit adolescent que no sap entrar amb el cap alt en la vida adulta. ¿Ser o no ser? Sí, n’estic convençut: Hamlet era catalanista.

—Nosaltres fem i Espanya desfà —diu qualsevol entre dents.

—Un líder. Un líder! —diu Cabana, com en èxtasi. I afegeix, sense venir a to en aparença—: Catalunya és un país amb alopècia. Amb poc pèl i destenyit.

Algú introdueix el tema de les camarilles polítiques i afirma o recita:

—Aquest partit sembla que l’únic que pretén és posar-se a prova a Catalunya. Busca incondicionals per emprendre una gran ofensiva amb la qual anihilar-nos. ¿Ho heu vist? Sí, Catalunya està sotmesa a les set plagues d’Egipte…

—Catalunya morirà sense haver nascut. És un fetus pòstum —dic jo amb veu compungida.

—Les plagues d’Egipte van ser deu, companys —talla melós el poeta Bartolomeu Bartolí—. Les aigües convertides en sang, les granotes, els polls, les mosques, la pesta, les úlceres, la granissada, la llagosta, les tenebres i la mort dels primogènits… Amic Cabana, ¿no creu que exagera? Miri. Catalunya necessita…

—¿I què me’n diu de la sequera? ¿Potser no és una plaga? —afirma en Caca, que sembla que no l’ha escoltat.

Bartolí mou el cap, aixeca les mans i comença a moure els dits amb la gracilitat amb què agiten les ales les papallones.

—Els catalans sempre hem estat criatures ambigües. Ens agrada això de l’ambivalència, el doble sentit… El dia que declarem la Independència, ho farem entre llàgrimes.

Bartolomeu Bartolí pesa més de cent cinquanta quilos. Per seure davant el micròfon necessita dues cadires, l’una al costat de l’altra, ja que una part del cul li quedaria a fora, penjant i descompensant la seva enorme còrpora greixosa. A pesar d’aquesta carnositat, es mou lleuger dins un trajo de seda clara, sostingut per un bastó horrible, un cap de gos de llautó lluent entre les seves manasses. Bartolí ho fitora tot, espasmòdic, amb els seus petits ullons brillants i tremolosos rere els vidres d’unes fines ulleretes d’or: escriu poemes molt premiats, que es publica ell mateix en una editorial deficitària.

El poeta s’acalora, i com que tem difondre pertot la seva àcida olor corporal, porta sempre una ampolleta de perfum Trussardi a la butxaca de l’americana, amb la qual va ruixant-se el mocador, passant-se’l després amb gestos morosos pel front i la papada. Afegeix:

—El que Catalunya hauria de fer, amic Bellot, és aprendre a llegir. No sabem què ens passa. Certament, com vostè diu, aquest és un país que no s’entén a si mateix, que necessita un psicoanalista.

—Què psicoanalista ni quines ximpleries, Bartolí! Volem veure les balances fiscals! —brama Bernat Bellot, un dit enlaire, acalorant-se.

Bellot és president d’una fundació que té per objectiu l’estudi de Catalunya, de les seva història i disjuntives de futur. Ha arribat a fer creure a tothom que parla bé, però l’únic que és capaç de fer és reduir-ho tot a una caricatura: parla i parla i a mesura que embolica el que diu amb la seva vèrbola la realitat va quedant empetitida, tant que la política, en boca seva, sembla un joc de nens, de colors i desmuntable, fet a la mida de la seva indigència intel·lectual. Ningú pot negar que té un instint ben esmolat per teixir complicitats, entorn seu sempre hi pul·lulen una munió de buròcrates, de trepes ansiosos i de ben mudades rates de partit.

—Però si això ja ho sap tothom, Bernat —apunta Cabana—. Espanya la paguem nosaltres, i per això és més nostra que de ningú. Amb el calé català, Espanya costeja la seva cultura universal, i l’exporta arreu del món, i ens torna el favor en forma de garrotades.

Alguna administració va donar a Bellot el càrrec de la fundació i després les altres s’han oblidat d’ell, sense mancar-li mai la partida pressupostària.

—Som els esclaus d’Espanya! Aquesta és la manera tan catalana de ser espanyols —diu Bellot alhora que es passa un dit per les dents i se’l xucla.

Bellot va i ve amb un cotxe oficial, des de l’estudi veiem com el seu xofer fuma assegut al parafang d’un Mercedes impol·lut (classe M, 300 cavalls abrillantats), aparcat de mala manera sobre els parterres calbs de l’altra banda de l’avinguda. Bellot es mou perseguit per la seva secretària (mai la mateixa, però sempre idèntica: jove, salada i ineficaç), que li porta l’agenda i li despenja el telèfon mòbil mentre ell deixa anar el seu lladruc, amorrant-se al micròfon, esquitxant-lo de daurats perdigons de saliva pudent:

—Si sempre acabem allà mateix… Volem idees originals i acabem dins el fang: Espanya ens roba, sí senyors! No hi ha cura: l’espoliació de sempre! Les xifres canten, sí, les xifres… —i aquí Bellot emprèn una melopea comptable plena de milers de milions d’euros d’amargor.

Apunta Bartolí:

—Recordem Almirall: «Catalunya podria ser un jardí de flors, però és avui una comarca igual o poc menys a totes les d’Espanya».

Bellot contraataca:

—El centre polític, ço és, Madrid, redistribueix la riquesa i les cartes d’aquest joc enverinat. I quan Barcelona clama per les seves infraestructures, des de Madrid contesten que s’ha de comparar només amb les altres capitals de província.

Bellot diu això a la tarda a la meva tertúlia, però a la nit deixa anar gairebé tot el contrari en un altre programa on hi va convidat, on parla en castellà i se l’escolta per tot Espanya; tanmateix aquesta aparent paradoxa atrau la nostra audiència, que el segueix a totes hores i amb moltes ganes d’escandalitzar-se: la centraleta treu fum. Encara sento una coïssor a l’estómac quan recordo el que Bellot em va dir un dia que havia begut massa: «Hi ha tres maneres d’influir en les persones, Andreu: el xantatge, el vodka i l’amenaça de mort».

—Senyor Bellot, ¿què pot dir-nos de l’escàndol de Mobasa? —demana un oient des de l’altra banda de la línia.

Bellot riu i mostra unes dents enormes i grogues, de cavall de raça, tot i això, però, no pot estar-se d’agafar el mocador de Bartolí i passar-se’l per la nuca abans de respondre amb veu autoritària:

—Això està en mans dels tribunals, i recordi que en aquest país continua havent-hi presumpció d’innocència.

Mobasa és la constructora del germà de Bellot. Aquest va fer i desfer per la Costa Brava durant molts anys, pagant comissions a qui fes falta. Al ritme que marcaven els seus maletins plens de diner negre es canviaven tots els plans urbanístics, es concedien les llicències, s’adjudicaven les obres als millors amics. Sap tantes coses que tots els polítics el temen, i d’aquí que el seu germà, i més de la meitat de la seva família, estiguin protegits, repartits en mil càrrecs institucionals i de molt profit, inscrits en tres o quatre de les més importants conselleries.

Bellot està tranquil, però; encara que la fiscalia anticorrupció estaloni els seus i li estrenyi el cercle, ell sap, o s’ho imagina, que ningú li pot fer ombra a l’entorn. Des de fa uns mesos que es parla de l’entrada del seu germà en política, la qual cosa provocaria que ell molt possiblement acabés sent conseller d’indústria o d’economia i finances.

—La probitat de la nostra classe política —segueix dient Bellot— està més que contrastada, si no, senyor oient, vegi els escàndols de corrupció que darrerament han esclatat per tot l’Estat, deixant sempre indemne Catalunya. Ja veurà com el jutge sobreseurà aquesta causa.

—Catalunya —afegeix Caca— és un model d’honradesa. No sé com ningú pot dubtar d’aquest país. Dins l’esperit de Catalunya no hi ha res de sòrdid —i jo endevino que per dintre es pixa de riure.

—Recordem la frase de Gaziel —afegeix el poeta Bartolí, carretejant la seva cívica sapiència—: «Catalunya és una ànima en pena que va per la història buscant algú en qui reencarnar-se».

—Quatre catalans, sis opinions —dic jo.

Acaba el programa i encara no han sonat tots els senyals horaris i ja Bellot ha sortit de l’estudi; agafa la seva secretària per la cintura, li treu l’agenda i el telèfon de les mans i es dirigeix al seu costat al cotxe, creuant el carrer a les totes i parant el trànsit, que retruny. Tots dos s’esmunyen al seient del darrere i abans de fer arrencar el Mercedes al xofer ja es pot distingir com Bellot agafa la noia per la nuca amb una mà i la capfica entre les seves cames, mentre amb l’altra encén un cigarret amb gestos apressats.

—Aquest acabarà malament. És la tercera secretària en dos mesos. La d’abans em sembla que l’ha demandat —diu en Caca mirant-s’ho amb una certa melangia—. ¿Anem a berenar?

Bartolí no pot caminar a causa del seu sobrepès i parteix en taxi cap a una cafeteria de la plaça de Francesc Macià; quedem per veure’ns en un reservat del Sandor. En Caca m’insisteix perquè hi anem a peu, la qual cosa m’incomoda.

I és que a fora de l’emissora ens hi trobem dos socialistes, parlant i rient, donant-se el cap com dos cérvols, assentint l’un a les paraules de l’altre. Tots dos vesteixen informalment: un fins i tot porta una samarreta sota l’americana, un dels espectacles que més mal em fan de contemplar. N’hauria de recordar els noms, però en sóc incapaç i dissimulo tractant-los de vostè i tustant-los l’espatlla, cosa que sé que agrada molt a la gent d’esquerres, ho tinc comprovat. Ens aturem, en Carles i jo, a escoltar-los, tot intercanviant algunes paraules amables i buides.

—¿Com li anirà al Barça aquest any? —demana un.

—Ai, la defensa… —afirma Cabana, solemne—. Aquell negre nou no acaba de rutllar…

Cabana s’adona que se li ha escapat una paraula fatídica —‘negre’— davant de les persones inapropiades. Tot i que la parella segueix capcinejant i parlant dels jugadors de l’equip local com si fossin de la família: estan d’acord en tot, pel que es veu. Segueixen així fins que es cansen de riure. Ens acomiadem:

—L’avantatge de ser com ells, com aquests dos mussols de plàstic —diu Cabana quan ja som una mica lluny— és que sempre van de la mà en tot. Pensen de tal manera que qualsevol tema els mou a un acord unànime. Tenir una ideologia ha de ser quelcom meravellós. Maleïts criptoburgesos!

—Fa un dia magnífic —dic amb desgana, tement-me una de les seves murgues.

En Cabana assenteix mirant-se el cel, caminant al meu costat una mica encorbat, la corbata assenyalant-li les puntes de les sabates. M’adono que fa molt temps que no em fixo en el clima; simplement m’és indiferent que plogui, nevi o faci un sol fenomenal. Ara ho miro i veig un cel alt i d’un blau irreal, travessat per alguns núvols tan perfectes que semblen purament ornamentals, com sostinguts amb fils invisibles per sobre de les oficines de l’Illa Diagonal, d’on per cert veig que surten distretes, entre els cotxes i el tramvia, mitja dotzena d’oficinistes.

—Qui aconsegueixi projectar publicitat sobre els núvols es farà d’or, Andrada —diu Cabana quan veu que alço la vista cap al cel. Em paro i contemplo les secretàries, infatigables, encisadores, i sento com una palpitació fonda m’accelera el cor. I és que els meus ritmes no depenen dels núvols, sinó de les dones i dels editorials dels diaris —obrir un diari, engegar la televisió era com agenollar-se i que se’t pixin al damunt—, d’algun article d’opinió, d’algun blog mesquí (odio Internet, allà tot està a l’abast de qualsevol miserable) o de la darrera xafarderia parlamentària o directament governamental. I sempre de les rancúnies, antipaties i factures que empaperen la meva condició.

¿La meva condició? Ben bé, ¿què sóc?, ¿qui sóc?, ¿de què serveix el que faig? Per un moment m’ho demano i sento por, un buit que m’empeny o em xucla. Sóc jo, em dic, n’Andreu Andrada, més aviat alt, cabells castanys, ulls melosos i veu captivadora, un plegat d’atributs que em fan atractiu, sí, però només a les dones que acaben maleint-me i desitjant-me desgràcies. Sento tot l’atordiment de la llibertat: visc entre l’oportunisme i la desesperança. Sento que tot és mentida, que tot és molt tèrbol, complicat, inútilment complicat, una pura pèrdua. I sóc catalanista, però no dels que afirmen que el sol gira entorn del país. ¿I què tinc jo en comú amb els catalans? A penes tinc res en comú amb mi mateix, i hauria de quedar-me molt quiet en un racó, satisfet de poder respirar… Sóc, a més, el producte contradictori d’un vell matrimoni; ell un savi esblaimat i racionalista, i ella una frívola contemplativa, ara cadàver prematur i segurament exquisit. La mort i la mare.

M’assemblo als actors Richard Widmark i Dana Andrews, amb uns tocs perillosos de Klaus Kinski. Sóc fill de les pel·lícules de Scorsese, de la Coca-Cola, de la brossa i del goig. Dels contes de Monzó i de la pornografia. Si hagués d’escollir un ídol, escolliria la serp.

El meu mentó és quadrat i apunta al despotisme. La tinc grossa però sense exagerar. Sóc ambiciós i trist i durant alguna temporada he tingut idees no del tot desencertades. Sóc algú que viu com si la vida fos una cosa normal. Potser, però, que només sigui un cabró brillant, un amant desastrós, un encantador aprofitat, una patum de fosques maquinacions: el meu pare m’ho confirma cada cop que ens veiem amb paraules més o menys considerades.

I tinc problemes de diners; en dec a uns quants tipus tèrbols, que m’han passat coca de primera en un estat desesperat. Encara que sol, a vegades em munto unes festes fenomenals amb la neu d’algunes muntanyes màgiques, que compro a deshores i pagant una pasta. Eixugo els meus deutes malament i amb retard, i els problemes que això provoca em comencen a assetjar d’una manera més o menys expeditiva.

M’impaciento, en Caca se m’ha avançat i li crido entre els fragors del trànsit:

—Carles, ¿què vols? —¿estic exasperat? Almenys ho faig veure. En Cabana es passa la mà per la cara, s’aclareix la veu, s’acaricia els plecs de la bufanda.

—La meva dona, Andreu —em diu, parant-se i pessigant-se una galta.

—¿La Montserrat? ¿Què li passa, Carles? ¿Es vol divorciar? Fa vint anys que t’amenaça amb aquest rotllo. ¿O és que t’ha tornat a trobar amb alguna d’aquelles putetes? No em fotis.

—Es mor, Andreu, càncer de mama. No hi ha res a fer. D’aquí a uns mesos estarà enterrada. ¿T’imagines?

Per un moment en Caca sembla commogut; tanmateix des que el conec que només em malparla de la seva dona, amb qui es va casar, pobre com era, per obtenir una bona posició, talment un heroi de novel·la verista. En Caca es frega la galta i em mira i capcineja, com si esperés que jo pogués donar-li una solució. Me’l miro sense saber què dir-li, finalment balbucejo:

—No sé què dir-te, Carles. Em sap greu.

—Això em passa per no divorciar-me —afegeix apesarat.

—Però, ¿què dius? No siguis desgraciat! —l’increpo, teatral, dissimulant com em diverteix la seva resposta.

En Caca ha estat sempre un trist infeliç —molt divertit, per altra banda—, com la majoria dels tipus de la seva corda. Conec bé la seva dona, que durant alguns anys va ser amiga de la meva mare, fins que no sé per quina nimietat es van distanciar. Sé que en Caca té raó, però; es tracta d’una dona horripilant, una rossa encartonada i esquelètica, farcida de botox, un espantall de joies ostentoses i roba cara. Havia sentit a dir que un cirurgià plàstic li havia extirpat el melic per error.

Diu en Caca:

—Tots aquests anys desitjant que es morís i ara ja ho veus: em diu que es mor i li tinc llàstima. ¿Pots creure’t que la torno a estimar?

¿Estimar? ¿Quan en Caca ha estimat ningú?, em demano. ¿En Caca? Me’l miro i tracto d’endevinar què hi ha de posa en el que diu. El conec bé, en Carles, aquest gran fill de puta espavilat, i des de fa més de quinze anys, quan ja era el director del diari pel qual jo treballava, passerell acabat de sortir de la facultat.

Llavors era, si és possible, encara més ferotge; el recordaré sempre cridant per telèfon a algun polític que l’amenaçava amb demandes, multes o segrest de publicacions, o obrint un paquet de cigars que li anava dirigit, i que finalment va resultar ser una bomba casolana. Un aparell matusser que per fortuna no va esclatar però que va donar-li una portada estupenda. Després d’allò, sempre que rebia un paquet sospitós pujava al terrat de l’edifici i l’obria sense tremolar, temerari i fent-se fer fotografies, que penjava heroic per les parets del despatx.

—¿I d’això què en diuen els teus fills, Carles? —demano.

Els conec tots dos; en Jordi i la Maria. El primer fent d’advocat i viatjant pel món, ocupat en finances i escrivint articles d’economia pels diaris (articles que no llegeixo); i ella ficada en la cosa de l’art, regentant una galeria on tot el que s’hi mostra és desagradable o directament horripilant; i sempre caríssim, una estafa. De la Maria en recordo en un rampell fugaç els seus pits menuts, la suavitat de la pell dels malucs, la ductilitat de la boca.

—Encara no saben res, Andreu —diu—. Els nois s’estimen molt la seva mare.

En Cabana m’ha posat la mà sobre l’espatlla. Ens aturem de nou i ens mirem als ulls. Fa estona que no em paro a fitar ningú a la cara més que per un instant fugisser, com si en un intercanvi profund de mirades hi pogués haver una amenaça. Ara veig amb una mica de sorpresa que en ell també hi ha alguna cosa humana: té els ulls d’un verd grisós i la pell també grisosa, flàccida al coll i sota les parpelles, el cabell enretirat del front ample i despoblat, lluent i amb petites clapes. Sembla un hipopòtam a règim, bullit algunes hores dins d’una olla de pressió.

—¿No creus que hem fet les coses bé, Andreu? Vull dir, ¿pot ser que tot això sigui merescut i que també a mi la mort m’encalci?

—¿Merescut? —demano—. ¿Que no et sents bé, Carles?

—Des de fa uns dies que em fa mal aquí —em diu, assenyalant-se algun punt inconcret, vora el cor—. Sento punxades, palpitacions, com si hi portés a dintre alguna cosa viva, un cuc, una serpeta. Toca, toca, a veure si ho sents —em diu, descordant-se l’americana i enretirant la corbata, agafant-me la mà i col·locant-me-la sobre la seva camisa.

Sento la seva tebior, la fina morbidesa del seu volum: el fàstic em fa enretirar la mà de sobte. I dic, fregant-me el palmell de la mà pels pantalons sense dissimulació:

—No sento res, Carles. Hauries d’anar al metge.

—Voldria que m’hi acompanyessis, Andreu, i per això et conto aquestes coses. Em sento molt sol. La meva dona malalta, el fill a fora, la filla amb qui no m’hi parlo des de fa més d’un any. Per mi sempre has estat com un fill, ¿ho saps?, et considero de la meva sang, sempre t’he tingut en molta estima, no pots discutir-m’ho. Fes-me aquest favor, acompanya’m al metge, t’ho demano de tot cor. Em sento sol. Et deuré un favor enorme.

¿Com un fill?, em dic astorat. Sí, ¿on era el seu fill mentre jo em passava fins la matinada a la redacció del diari, fent les feines més sòrdides? És clar que també em tirava la seva filla, llavors la femella més potent de la ciutat (exagero una mica): Maria Cabana amb vint-i-pocs era una sílfide de cabellera negra i ulls verds, enormes, excitants i lluents com les maragdes falses que li vaig regalar. No he tornat a posseir un cul semblant, ni m’he tornat a afartar de marisc, plat que l’obsessionava… La pertorbació m’enravena una mica, sento als testicles un lleu pessigolleig. Dissimulo dient:

—Segur que serà una ximpleria, Carles. Oblida-te’n, anem a fer un cafè, a menjar alguna cosa.

Trobem el poeta Bartolí al sofà del reservat; s’ha tret l’americana i paladeja lentament un copa de conyac. Fulleja amb delectança la secció d’opinió de La Vanguardia.

—Escolteu això —diu, apujant-se les ulleres i acostant-se el diari a la punta del nas—: El catalanisme s’ho juga tot a les pròximes eleccions; segons com vagin les coses estarem en condicions d’afirmar-nos com a nació, de seguir defensant la nostra identitat i les necessitats socials d’un poble que vol ser, contràriament a allò que ens diuen, integrador i de convivència. No podem pactar ni amb uns ni amb altres…

Bartolí llegeix amb veu dolça, donant a cada paraula una sonoritat emocionada, gairebé lírica: l’article està en castellà, però el recita de tira, traduint-lo a mesura que l’interpreta. Jo no l’escolto, em deixo portar per l’harmonia de la seva veu, crec que fins i tot m’adormo una mica, mentre veig que en Carles s’asseu al meu costat i riu del que sent, ja lluny de qualsevol amargor.

—El catalanisme és una estratègia sense finalitat —afirma.

Jo em miro la cambrera a través de la porta del reservat, des d’allí veig com s’està eixugant els gots amb la mirada perduda: la trobo molt bella, uns ulls negres allargats en un rostre exòtic, morè, emmarcat per una cabellera esplendorosa i solta, com de xocolata. Deu ser d’Amèrica del Sud, em dic, tot i que en ella hi ha alguna cosa d’oriental, la pell vellutada i fina. Porta corbatí i armilla, tot ben planxat: en ella hi ha certa gravetat, m’animo a cridar-la, de cop sento fam, alço la mà, agito alguns dits i s’acosta com de mala gana:

—Porta’m un entrepà de pernil dolç i una cervesa ben freda —li dic lluint la dentadura, com m’agradaria poder-me-la tirar.

—¿Cómo? —em demana ella, contrariada, la veu càlida i amb un punt d’estremiment, els ulls enormes i vistosos—. ¿Qué? ¿Me lo puede repetir, señor?

Just quan vaig a fer-ho, en Cabana se m’avança, em treu la paraula amb un gest persuasiu:

—El meu amic ha demanat un entrepà de pernil dolç i una cervesa —repeteix ell, lentament, visiblement divertit, amb una mica de ràbia.

—Lo siento, señor, no entiendo el catalán.

—Perdona, ¿des de cuándo que estás en Catalunya? —interfereix curiós Bartolí.

—¿Cataqué?

—Catalunya! —talla en Caca.

—Llegué a España hace dos años, señor —segueix dient ella, tímida—. Hace ya un año y medio que trabajo aquí, en Barcelona.

—Cataqué es un pueblo del Perú, señorita —diu divertit el poeta, rient i traient-se les ulleres—. Deberías aprender el catalán, bonita. Estamos en Catalunya y por respeto y gratitud tendrías que hablarlo con los clientes que se te dirigen en esta lengua. Y después con todos. Ahora Catalunya es tu casa, por eso debes hablar catalán, la lengua de la gente que te da trabajo, la lengua del país que te acoge. ¿De dónde eres y cómo te llamas?

—Me llamo Carolina y soy de Chile.

—¿De Chile? —demana Bartolí, alçant les mans i obrint la boca—. ¿Conoces los poemas de Huidobro, gran poeta chileno? ¿No? ¡No me lo puedo creer! —i llavors recita, passant el polze pel llavi inferior—: «Es para llorar que la vida es tan corta. Es para llorar que la vida es tan larga». Sí, muy bien, Carolina. Ahora tráele a mi amigo un bocadillo de…

—Carolina, Carolina. ¿Per què no tanques la porta, et poses de genolls i ens la mames a tots? —diu Cabana acariciant-se la corbata, somrient com una hiena de caricatura.

La noia ni s’immuta, tan sols obre més els ulls i, just quan va a dir alguna cosa, Bartolí li repeteix la meva comanda en castellà i ella marxa cap al taulell.

—¿Per què li has dit això, Cabana? —demana amarg el poeta.

—Mira, Bartolí. No em surtis amb els teus rotllos puritans o tolerants. Ja que no parla, almenys que mantingui la boca ocupada…

—No és tolerància, Cabana, és simple sentit comú.

—Tu ho has dit, Bartolí, sentit comú, sí —diu Cabana—, però aquest, ja ho veus, i n’estic cansat, és el que sempre ens fot a nosaltres. La genteta aquesta, la que ve de fora, no en té, de sentit comú, si en tingués parlaria la nostra llengua: ¿no t’ho sembla? Hi ha poques ganes de fer-ho, però, i molt de menyspreu. Massa. Menyspreu i mala fe. Una displicència implícita, larvada i banal, que ha corromput el nostre cos social a poc a poc. És l’estratègia del tèrmit. Ara els funciona, això, quan el genocidi ha deixat de formar part de les antigues bones maneres.

—¿Genocidi? ¿Però de què parles, Cabana? —ironitza Bartolí.

—Sí, la feina bruta la van fer fa cinquanta anys, i ara ells i els altres viuen de la inèrcia i de les rendes. Fixa’t simplement en aquest bar: això podria ser Madrid, Badajoz, Màlaga. O Caracas. De fet, potser que ja ho sigui. Han aconseguit escombrar-nos, ens han fet fora de casa sense que ens n’adonéssim, a poc a poc, ajudats per la nostra benevolència, per aquesta educació inculcada pels nostres pares, que ens obliga sempre a cedir el seient al nouvingut. I així anem, amic Cabana, nosaltres sempre canviant de llengua en nom d’una convivència enverinada, que ha acabat per deglutir-nos. No es tracta d’escanyar ningú amb la senyera, sinó que aquesta també tingui el seu paper. I em temo…

—No exageris, Cabana —diu Bartolí mossegant la cama de les ulleres, mirant apàtic el teginat.

—¿Exagerar? Tant de bo encara estigués a temps d’exagerar… La insistència amb què Madrid intenta excitar els catalans de cultura castellana que viuen entre nosaltres, i els immigrants acabats de desembarcar de tot el món llatí de l’horror i de la desesperança, tot per girar-los contra el país i evitar que s’integrin, és irritant i vexadora. Convertir les nostres virtuts, com ara el poliglotisme i el pactisme, en febleses, és una mala política. És covard intentar que la immigració faci la feina que no han pogut fer els exèrcits i les dictadures. ¿Qui parlarà la nostra llengua d’aquí a deu anys, Bartolí? ¿Qui s’emocionarà davant els teus versos, encara que jo personalment els consideri infumables? ¿Ho farà la nostra estimada Carolina de Xile? Ho dubto. Si ni tan sols coneix els seus versificadors… Almenys podria mamar-la, ¿oi? ¿Creus que els seus fills et llegiran? L’amo d’aquest tuguri l’ha contractat i ni li ha demanat que aprengui les quatre coses que calen per servir-nos un cafè amb una mínima decència.

—Pixes fora del test, Cabana —capcineja Bartolí—. Jo ara mateix li redacto un paperet i li faig un vocabulari perquè n’aprengui. Amb bona disposició i amb les maneres educades els acabarem convencent.

—¿Encara creus en aquestes floretes, Bartolí? —capcineja Cabana, com si portés el cap ple de plom.

…Ells parlen i parlen, la conversa de sempre, fa vint anys que estan així. Me’ls escolto distret, encara que sé que darrerament aquests temes venen molt i ocupen titulars, i convé estar en aquest assumpte a l’ordre de la darrera trivialitat, saber quin és el terreny on el debat culeja; diu Bartolí:

—Certament hi ha demagògia en tot això, no t’ho nego, però…

—Sí —talla Cabana—, i és molt més senzill fer-se el demagog que no desmuntar les mentides dels altres. I aquí també vivim d’això, ens agrada, no t’ho nego, bevem de la més reescalfada imploració. Demagògica i calçots. I aquest és el problema: ens hem acabat tornant tan estúpids com ells… Juguem el seu joc, discutim i ens increpem amb els mateixos termes, els quals estan viciats d’arrel. Sí, per això sempre perdrem nosaltres. Les coses clares, Bartolí, ja no ens podem permetre certes innocències.

La noia porta el menjar i les begudes. «Carolina», penso, mentre me la miro feinejar. «Carolina», menjo sense pensar en res i mig escolto com ells dos continuen parlant de política. L’entrepà és horrible, el pernil fa gust de midó, el pa m’esclata entre les dents i deixa anar una crosta esmolada i dura que em fa mal al paladar; a més, la cervesa és tota escuma, fins i tot n’endevino un regust agre de sosa càustica. Demano un cafè rebentat de rom, un puret de deu euros i una copa de whisky.

Sento un gust de sang a les genives. Em passo el dit per les dents i el veig rogenc, la panxa em fa sorolls de zoològic, assaboreixo el gust ferruginós de la meva sang lliscant entre la llengua i el paladar. En Caca m’estreny la mà, em diu que li pagui el cafè i surt del local sense mirar enrere. En Bartolí fulleja el diari morosament, carnalment, gairebé amb sacralitat, com si fos l’únic a qui anessin destinades aquelles notícies. Tinc ganes de fotre’m una ratlla, penso: sento una cremor al coll, una lleugera picor als ulls, el cor palpitant-me a les temples. Quan Bartolí arriba a les darreres pàgines, tanca el diari i de la butxaca en treu un quadern de tapa dura, un Moleskine negre amb un elàstic llardós. Es treu la ploma i veig que hi comença a escriure alguna cosa.

M’he pensat que apuntava un vers —odio la seva poesia—, tal vegada això de la inspiració funcioni i les muses li hagin mussitat alguna cosa a l’orella. Però no és cap poema, ni tan sols un vers, sinó el vocabulari bàsic per a cambrers que ha dit que faria per a la noia: em giro per a tornar-me-la a mirar.

És preciosa, considero injust que no em faci cas. I penso que estic sol, sense que ningú em somrigui ni m’accepti tal com sóc, totalment avorrible; esborro aquest pensament amb un glop de cervesa, tan tèbia, però, que em provoca arcades.

I diu Bartolí, arrencant el full i deixant-lo sobre la taula:

—Marxo, dóna-li això a la noia, i paga tu. Ens veiem divendres —i veig com s’aixeca feixugament, recolzant les seves manetes sobre la taula, agafant el bastó i desapareixent rere meu. Per un moment queda penjat a l’aire el perfum de la seva suor, i m’horroritzo quan sento que no m’és des-agradable.

Parteixo cap a casa. Abans pago les consumicions i m’insinuo a la noia, que segueix sense fer-me gens de cas. Li somric i intento que em sostingui la mirada. Per un moment penso que hauria de dir-li que li dono tot el que porto a sobre, uns mil cinc-cents euros, per una mica de sexe oral al lavabo (això a vegades m’ha funcionat). Fa cara de necessitar les peles. Aquest pensament em fa tant de fàstic, però, que l’excitació s’esfuma.

Agafo un taxi i de sobte ja sóc a dins el llit, allargat sense desvestir, sentint-me el cap tan feixuc que sembla que se m’ha de desprendre del coll, foradar el matalàs, el trespol i tots els pisos de sota. M’assalten somnis de tota mena: per un moment les orelles se m’omplen de música i em veig convertit en un dels lleons del zoològic, pollós i ratat i envoltat d’una aigua corrupta, sent saludat per milers de nens —odio els nens— que xisclen i corrinyen esperant veure’m fer una altra cosa que no sigui badallar i remenar la cua entre mosques. Al meu costat tinc una lleona vella, que es llepa el ventre amb una llengua rasposa i bruta com un drap.

Crido en somnis, i, quan em desperto, em trobo totalment mullat: la camisa se m’aferra al pit, el front gairebé em goteja, tinc la boca tan seca que els llavis em fan mal. Tinc tantes ganes d’orinar que quan ho faig em salten les llàgrimes. Em passo la resta del dia fullejant revistes al sofà, mirant estúpides sèries de televisió, i navegant per Internet en una pàgina de vídeos de pífies a noticiaris de la televisió catalana.

Sona el telèfon; sé que és el meu pare i no el despenjo. Finalment, sento la seva veu, deixant un missatge al contestador.

—¿Andreu? Sé que em sents. Agafa’m. Necessito parlar amb tu. Tens el mòbil desconnectat. Sóc el teu pare, Andreu. El teu pare.

A la pantalla també veig imatges de lleons i lleones en còpula. Apujo el volum fins que els rugits omplen tota la sala i tremolen els vidres del balcó. Imprimeixo les portades dels diaris, me les llegeixo, les memoritzo i després m’entretinc fent-ne avions. M’acosto a la finestra i veig la ciutat ja adormida, la cruïlla entre la Diagonal i Balmes, amb l’enorme mola del Banc Sabadell immersa en la seva pròpia penombra. Faig volar els avions, que veig fer voltes pausadament fins que es claven als matolls del jardinet als peus del gratacel. Poso la ràdio i sento el meu amic Nèstor Novau que diu:

—Recordeu que la felicitat no sempre serà capaç de fer-vos feliços. No divideixo el món, no el dividiu vosaltres, doncs: intenteu mantenir-lo tot sencer sobre els braços, talment un ram de roses o un nadó. Afegiu llum i sucre al vostre patriotisme. Sí, i ara us sento arribar, companys, il·luminats per la resplendor del sol de Catalunya.

Miro a través dels vidres i veig que passen pocs cotxes, pinzellades de llum, algun ciclista fent esses, una moto esforçada, un captaire amb una bossa de plàstic pel cap, una furgoneta dels mossos d’esquadra i una de seguretat, segur que carregada de bitllets de banc ben bruts de cocaïna. Em foto una ratlla i m’adormo al terra entre espasmes.

I fins aquí un dia qualsevol.