III. Anuncis. Gravacions. Convalescències

Vaig passar les següents tres setmanes a l’hospital. Durant aquell temps van succeir massa coses. El meu pare passava gairebé totes les tardes a la vora del meu llit, llegint llibres i subratllant publicacions per a L’Atlàntida; encara que, de tant en tant, em mirava i capcinejava, com si no s’acabés de creure el que tenia a davant. No li podia contar què m’havia passat en veritat —això l’hauria pogut matar: diners i drogues!—, així que em vaig inventar que havia caigut escales avall, de matinada, mentre baixava les escombraries al carrer. Ell no se’n refiava, òbviament, però tampoc no m’exigia cap explicació més creïble (a la meva finca, el porter s’encarregava de la brossa). Em mirava amb indulgència, amb un component de sorna suau, acceptant implícitament que jo era un cas perdut, irreparable. Jo tenia al davant el meu ordinador portàtil, sobre un repeu amb rodetes, connectat tothora a Internet (odio Internet), atent al correu electrònic i intentant escriure sense èxit alguna cosa justificadora. M’estava allargat i vestit tan sols amb una d’aquelles bates de cotó, que em deixaven el cul a l’aire cada cop que, amb penes i treballs, m’havia d’arribar al lavabo, a complir humilment (sòlids i líquids) amb la biologia.

—¿Com marxa tot per la redacció? —li demanava.

—Deixa que t’ajudi a aixecar-te. Així, camina a poc a poc, fill meu… sí, i no parlis gaire. El primer número està a punt de tancar-se —em va dir—. Ja ho tenim tot arreglat.

—¿I la Pema?

—¿Què tal la cicatriu?

L’operació al braç m’havia deixat una marca de deu centímetres a sobre de l’espatlla. Encara que la pneumònia em provocava moltes més incomoditats: respirava amb algunes complicacions, l’aire em xiulava a la gola i a les tardes em pujava la febre fins a un punt de deliri, a més, em feia mal tot el tòrax, la qual cosa m’obligava a tossir, a esternudar, i a tibar la ferida, que s’havia obert i em picava, tot expel·lint un pus groguenc entre els punts, per altra banda perfectament disposats en filigrana.

—Em cou.

—Tomba’t. Tanca els ulls. I para d’escriure.

—¿I la Pema?

No tenia el meu telèfon mòbil, ni el xip amb la memòria (a més, el seu ús estava prohibit a tot l’Hospital), però ella sabia que feia tres dies que m’estava allà, refent-me: jo li enviava mails, li trucava a casa des del fix de l’hospital i li deixava missatges patètics al contestador automàtic. No ho entenia. ¿Què estava passant?, em demanava. ¿I la màgia? ¿I aquella cosa que sentíem, que era com ballar entre núvols de cotó? ¿I l’orquestra celeste que afinava quan cardàvem? ¿Pema? ¿A on ets?

El meu pare em va besar a la galta i va marxar cap a casa.

—Descansa, fill meu —em va dir, el revés de la mà sobre la meva galta.

—M’avorreixo —vaig murmurar.

—L’avorriment és una forma de descans. Adéu, fill.

Mentre jo intentava, amb els ulls tancats, desfer-me de la imatge de la Pema —passejant-se amb calcetes i sense sostenidors per les circumval·lacions de la meva memòria insensata— vaig sentir que em deia una veu de bergant:

—Collons, quefe, quina cara! ¿Sembla que l’ha atropellat una manada d’elefants? Puta merda.

En Mickey s’estava dret als peus del llit, amb els braços plegats a sobre el pit; divertit, em mirava i somreia o feia ganyotes. Tímid, en Margarit m’estudiava de lluny, encara dret vora la porta de l’habitació, sense atrevir-se a entrar, mentre es passava una mà per la closca. El vaig fer entrar amb un assentiment, una mica commogut per la visita dels dos.

—El seu pare, ehem —va dir en Margarit, entrant i fregant-se les mans l’una contra l’altra—, el seu pare ens ha dit que havia tingut un accident, i nosaltres hem pensat que…

—Sí, quefe —va afegir l’altre—, hem pensat què putes, anem a veure’l, que s’alegrarà, total, un tomb amb les motos, i això que a mi, els hospitals em posen dels nervis. Però aquest és de luxe, quines ties, ¿oi? Infermeres de pel·li porno. Joer. No dissimuli, quefe, que ens coneixem. ¿Va veure el partit? Veig que té ordinador i tele, a tope, ¿no? ¿La puc encendre?

Vaig concedir-li-ho i va connectar l’aparell, es va asseure a la butaca, va agafar el comandament a distància i va començar a regirar canals. Posava la boca torta i els ulls de biaix: va quedar-se embadalit davant les curses de cotxes.

—Margarit, ¿què tal tot per la revista? —vaig demanar amb un fil de veu.

—Bé. Moltes novetats, senyor. I molta feina. El seu pare ara s’encarrega de tot. Grans idees. Divendres sortirà el número u. La pròxima setmana hi haurà publicitat per tots els diaris, i a la ràdio, i dos anuncis a la tele després del telenotícies de les nou. Serà un èxit. Pot estar-ne segur. Els les prendran de les mans als quioscos. El disseny és una meravella. El text…

—¿I la Pema?

—Passa molt poc per la redacció, senyor —i aquí va dubtar, com si no sabés què dir-me—. Truca bastant, sí, i deixa missatges, per via d’en Lluís, per al seu pare. Crec que se’n surt molt bé amb l’assumpte de la publicitat. El número zero ha causat un petit rebombori. No parem de rebre demandes de subscripció. El telèfon sona tot el dia. El seu pare, senyor…

—Calla, home, no l’atabalis —el va tallar en Mickey—. ¿Per què no li mostres el regal?

En Margarit es va treure un paquet de sota l’americana. Era un sobre gros, de paper de color de mel, i a dintre hi havia un llibre de tapes vermelloses. El vaig sospesar: es notava sobradament que no era nou, el devien haver pescat en alguna paradeta. Feia aquella olor de boira polsegosa dels calaixos tancats, el paper molt fi, la pell de la coberta una punta greixosa. Va cruixir quan vaig obrir-lo per la part central.

—És vell, quefe —va dir en Mickey ensenyant les dents—. Però per això mateix tindrà més valor, ¿no ho troba?

—Si s’hi fixa és una primera edició —va apuntar en Margarit arronsant-se—. El títol…

—Josep Pla —vaig llegir jo—. Prosperitat i rauxa de Catalunya.

—Sí. Espero que li agradi, senyor. Com que deia això de Catalunya, hem pensat… De Josep Pla, al meu institut ens van fer llegir una edició reduïda d’El quadern gris. Vostè el pot llegir aquests dies, amb tantes hores buides…

—Sí, el llegiré —vaig transigir deixant-lo vora l’ordinador.

En Margarit va encreuar les mans a l’esquena, com si no sabés a on les havia de posar. Es movia lentament per l’estança. Entre nosaltres es va fer un silenci carregós. Jo notava com em pujava la febre. En Mickey es va cansar de les curses i va posar un programa de cuina. En Margarit es va apropar a la finestra i va mirar-se els nens de cap pelat, va riure tovament, jo em vaig repenjar al llit i també els vaig veure: portaven bates de colors, i entre ells s’anaven llançant una pilota tristíssima, que anava rebotant entre els sicòmors. Una infermera els vigilava amb desgana, asseguda a un banc aixecava la vista de tant en tant d’un telèfon mòbil exigent.

Entre tots tres, dins l’estança, s’intuïa algun tipus de rigidesa. ¿O potser es tractava de la febre? Va entrar una infermera i em va posar un termòmetre després de fer-me prendre un antibiòtic i un got de suc. En Margarit i en Mickey intercanviaven mirades nervioses.

—¿Què passa, nois? —vaig inquirir—. ¿Que m’heu de dir res?

—Ehem, senyor. La veritat és que sí —en Margarit va acostar-se al llit, mentre en Mickey tan sols assentia amb la mirada perduda—. Li hem de dir que hem pensat unes quantes coses. I voldríem aprofitar que som aquí per deixar-li clar que ens agrada molt la nostra feina, que l’entorn és maco, i també molt acollidor, i que gaudim de treballar a la revista. A més, tant vostè com el seu pare són persones molt formals, molt responsables i capacitades, plenes d’empenta i enginy i…

—Vés al gra, Margarit —el vaig tallar jo, frissós per saber a on volia arribar amb tant de betum—. Estic cansat. ¿Què passa?

—Creiem que mereixem un augment de sou —va dir d’una tirada mentre de sobte unes gotes de suor li brunyien el front—. Hem treballat moltíssim, a les ordres del seu pare, aquestes dues últimes setmanes. Jornades de fins a dotze hores, senyor. Plegàvem a les deu de la nit, i sense cobrar després les hores extra. Mereixem més pel que fem, senyor. Sempre amb canvis d’última hora que…

—De quants diners estem parlant, Margarit.

—De quatre-cents euros al mes, senyor —la xifra l’havia acalorat tant que vaig notar que fins i tot a mi em pujava la temperatura—. Creiem que és just. Sabem el que cobra la Pema i no…

—D’acord, d’acord. Ho estudiaré amb els comptables. ¿I això només us inclou a vosaltres? ¿I en Lluís?

—No, no —va dir en Mickey per fi—. Ell que s’espavili, quefe. Nosaltres som nosaltres. Ell és ell. Nosaltres volem això i hem vingut fins aquí per a parlar-ho. No fotem.

—Ell va a la seva bola, senyor. Últimament està tan content que ni pensa en els diners. S’ha oblidat per fi de la nòvia morta i…

—Bé, bé —vaig dir jo, cansat de tanta piuladissa—. Prometo treballar el tema, nois. Gràcies pel regal. Ara necessito dormir. Les pastilles comencen a estabornir-me. No voldria ser descortès, però…

I van marxar: vaig tancar els ulls per no haver d’acomiadar-me. ¿Un augment de sou? Ni sabia com teníem els diners de la revista. ¿Diners? Suposava que en alguna banda n’hi hauria. Les vendes havien de ser bones. Personalment, jo estava escurat. Intentava fer algun article per guanyar alguna cosa, però m’era impossible —el cap massa tèrbol—, així que em trobaria durant una bona temporada a la ruïna, ben tronat. El meu creditor m’havia buidat les darreres escorrialles dels comptes bancaris, la mateixa nit de la pallissa, abans que pogués cancel·lar les targetes de crèdit. El meu pare m’hauria d’ajudar en sortir de l’hospital.

Vaig aconseguir adormir-me. Tanmateix, sempre que arribava a caure dins el son, em retornaven imatges doloroses: jo allargat sobre els esglaons i aquell tipus estrenyent-me el cap amb les botes, mentre la Pema s’ho mirava, es passava una mà viciosa pels pits i recitava algun dels seus poemes incomprensibles. Pema, ¿per què no véns a veure’m? Necessito sentir-te la veu, li deia jo amb el braç arrossinat. Dormia a ràfegues, sí, i també tornava a somiar que era un dels lleons ratats del zoològic, solitari i crispat, i que el meu pare m’alimentava d’una carn que anava traient d’un enorme pou, ajudat per aquella puta de luxe, que li anava besant el coll mentre em deia, tot ensenyant-me un retrat del meu avi, el traficant d’esclaus:

—Els homes no importen, fill meu, importen les idees, els corrents essencials que els empenyen i els donen un sentit.

Dins d’un abeurador també m’hi anava tirant una aigua clara, però tanmateix plena dels peixos de colors de l’aquari presidencial. Evidentment tot això em feia xisclar, suat i febril i adolorit, la qual cosa provocava que vinguessin apressades les infermeres.

—Un tranquil·litzant —suplicava.

I és que només així em podia tirar coll avall aquelles nits agitades. Quan arribava el matí, ho agraïa amb llàgrimes als ulls. La llum a través de la finestra, empeltada amb la verda claror del jardí de compromís, em consolava i em permetia intentar fer alguna cosa profitosa. Com per exemple provar de llegir el llibre de Josep Pla.

El qual, òbviament, no era una primera edició, tot i que això no em va impedir de donar-hi un cop d’ull. Sense saber per què, em posaven de bon humor les seves pàgines. Des de feia molts anys que no llegia aquell escriptor. A casa del meu pare hi havia les seves Obres Completes, segurament ell també tindria aquell volum, el trenta-dosè, menys rebregat però convenientment anotat, com la majoria dels llibres de la seva biblioteca. Recordava que amb en Nèstor n’havíem parlat, de Josep Pla, abans, de més joves, quan en sabíem de memòria citacions i ens recitàvem paràgrafs sencers que ara tots dos havíem oblidat. Llegíem llibres, llavors, i somiàvem de fer-ne, arribar a ser periodistes temuts i elegants, amb capacitat d’escriure amb talent, gràcia i encert de qualsevol cosa mundana. Era evident que havíem fracassat. Això no m’impedia a mi de seguir intentant-ho, un cop acabés de posar ordre en la meva vida de viciós dissortat. Des que era a l’hospital que no tenia contactes amb la cocaïna ni amb l’alcohol, tot i que això em provocava angoixa, una opressió al cap i al pit que em venia de tardes, i que només se’m calmava amb ansiolítics —la pastilleta rosa d’Alprazolam.

Quan tenia assossec —revisant cada pocs minuts el meu correu electrònic per si d’una vegada m’escrivia la Pema—, seguia llegint el llibre de Pla, en subratllava frases esparses, les que més m’agradaven, que després copiava acuradament en un document al meu ordinador.

Transcrivia amb delit sentències com aquesta, d’un article titulat La crisi de l’autoritat a Catalunya (anàlisi d’un estat d’esperit): «L’observació demostra que l’home corrent, l’home de la pasta del món, troba, en sentir-se intel·ligentment governat i respectat, plaers en l’autoritat». Trobava un goig singular en això de «l’home de la pasta del món». ¿Potser no era admirable? O en això altre: «Deixar enrere l’angúnia de Catalunya, la terra sense autoritat, i entrar en aquest palau on tot és resolt, on els plaers de l’autoritat són assaborits amb una delicadesa sensual, deu ésser com viure una història oriental venint de l’erm». Era fantàstic: «com viure una història oriental venint de l’erm», i m’ho repetia mentalment, escoltant la sàvia cadència de la frase. ¿Quan podria jo escriure coses com aquesta? «La política, l’exercici d’aquesta activitat, exigeix un temperament específic. Si no es té, si no és res més que una forma o altra de fatxenderia diletantística, no hi ha política possible. La fatxenderia diletantística tant pot provenir del perfeccionisme utòpic com de la ignorància més acreditada i certa. I és per tot això que aquest país tendeix a caminar inevitablement cap a la destrucció i a l’oblit». Eren frases precioses, en aquell moment tenien la capacitat de commoure’m com si fossin joies ens mans d’una joveneta: un collaret, una carta d’amor. N’estudiava els detalls, les repeticions, la col·locació exacta i al mateix temps agosarada dels adjectius. Transcrivia: «Amb poques ganes de fer una frase direm que mentre no es produeixi una Joana d’Arc —cara a Bernard Shaw per les mateixes raons que ens agrada a nosaltres, és a dir, pel voluntarisme— no tindrem més remei sinó mantenir en el nostre interior un pàl·lid i insuportable Hamlet».

I ho copiava, acontentant-me d’aquesta manera del fet que no fos meu. Amb això estava, pensant que li havia de comentar tot allò al meu pare, també decidit a intentar escriure jo alguna cosa comparable, quan la vaig veure dreta, enmig de la porta oberta de la meva habitació, immòbil, l’abric preciós i vermell fins als peus, les sabates a joc amb la bossa.

—¿Què hi fas aquí? —vaig dir amb la veu espantada.

Era la Marta, la meva exesposa; em vaig sorprendre tant que em va pujar la sang a la cara, el cor em va començar a batre amb força i vaig començar a suar: tenia fred, la boca se’m va assecar, les temples em palpitaven.

—Vaig parlar amb el teu pare —em va dir mentre s’acostava al llit—, ell em va explicar què t’havia passat. ¿Un accident domèstic?

Estava realment preciosa, ara que la tenia a prop ho podia comprovar: s’havia engreixat una mica, la cara més plena, els ulls lluminosos, la boca de mandarina, incitadora i pintada, les galtes brillaven com pomes. El perfum mesmèric. Va insinuar un somriure: les dents gairebé em provoquen un infart.

—Marta…

—Així que esteu fent una revista —va deixar la bossa sobre la tauleta de nit, jo vaig assentir i ella va mirar el meu ordinador—. ¿Has llegit els meus correus electrònics?

Portava una faldilla fins als genolls, un vestit que s’endevinava caríssim, mitges fosques, una camisa de color de vori, un collaret d’or que es perdia dins l’escot mesurat, dins un bust que no recordava tan túmid. Les arracades eren discretes. Amb la mà sostenia una BlackBerry.

—Sí —vaig dir—. Vaig caure per les escales. Em vaig trencar un braç i vaig agafar una mica de pneumònia. Suposo que em donaran d’alta la setmana vinent. ¿Per què has vingut?

—Tenia ganes de veure’t. Sé que vas deixar el programa de ràdio. El teu pare estava content. Sé que proves d’escriure. He llegit uns quants articles teus que m’han agradat. No recordo de què parlaves.

—No vam acabar bé, Marta.

—Ho sé. Però va ser culpa dels dos.

—Va ser culpa meva. Sóc incapaç de fer durar res de bo. Sóc la pitjor persona del planeta.

—Això ho dius per coqueteria. Tots dos sabem que no és veritat.

—Tanmateix, Marta, recordo aquells anys amb alegria. T’ho vaig fer passar puta. Vam tenir els nostres moments bons.

—Jo tampoc vaig tenir la maduresa que el matrimoni exigia.

—Et vaig enganyar amb altres dones, Marta. Vaig ser dèbil i viciós. I no et menteixo si et dic que encara no he sabut esmenar-me.

—Ho sé, però no et guardo rancor. Jo també vaig ser adúltera, et vaig enganyar, Andreu, sé que ho saps. Tu em vas fer feliç a la teva manera.

—Estic content que hagis vingut. Estàs realment molt maca. ¿Qui et fa l’amor?

—I tu, ¿a qui et folles, Andreu?

—A una poetessa que no veig des de fa tres setmanes. No sé si l’estimo.

—Mai estàs segur de res. La teva inestabilitat, curiosament, et dóna carisma. Mai se sap per on anireu ni tu ni la teva polla. ¿Encara beus?

—Estic net. Des que sóc aquí que no m’emborratxo ni em foto cocaïna.

—Ja ho veig, va dir el cec. Enhorabona.

—I, si en sóc capaç, Marta, ho deixaré definitivament, sí, i intentaré escriure alguna obra seriosa. No vull ser tota la vida un tipus grotesc. Vull fer alguna cosa que el meu pare pugui admirar.

—Sempre t’ha preocupat el que el teu pare pensi de tu. ¿Per què? Suposo que és una mena de síndrome. Èdip enamorat del seu pare. ¿Com es deia?

—Ho ignoro. El meu pare ho sabria.

—¿El mal d’Andrada?

—Crida el doctor.

—No en facis burla.

—¿Tens un bon amant, oi? Això es nota a la cara.

—No et pensis, Andreu. Sí que vaig al llit amb algú. Però està casat i no deixarà la seva dona. No sé si m’acaba de convenir. Té diners i dos fills. A més, sol acabar massa aviat i això m’incomoda.

—Em sorprèn la teva visita, Marta.

—Jo també estic sorpresa de veure’t així. ¿De veritat vas caure per les escales? Ho dubto. ¿Recordes el nostre viatge de nuvis a Nova York?

—Sí, les banderes a la Cinquena Avinguda, i aquella actriu que baixava d’un taxi. L’anell que et vaig comprar a Tiffany’s. El vapor que sorgia de les clavegueres. El menjar japonès. Quan vas vomitar en el ferri que ens portava a Staten Island.

—Els gratacels rentant-se la cara al llac de Central Park.

—El World Trade Center. Dos dies després de pujar tu i jo a l’últim pis, els assassins van esfondrar les Torres Bessones. La destrucció i la mort poden tenir la seva cerimònia. Un holocaust en directe. La jihad.

—Els avions fonent-se en les torrasses. Torxes il·luminant la por del món. Les imatges. La hipnosi. Les imatges.

—Al-Qaida ens hauria pogut també sacrificar.

—Hauríem mort estimant-nos.

—Jo m’hauria tirat al buit, amb l’elegància impossible de l’home del salt. La cama inclinada i la corbata onejant. Els braços plegats com qui vigila la mort escrivint a màquina. Cap al no-res, i la gent amagant-se sota els cotxes…

—I Las Vegas: la ruleta i les putes.

—Ens ho vam muntar bé. ¿Recordes els diumenges al matí, a casa, amb el cafè, els croissants i els diaris en quatre idiomes?

—No en llegies ni un. Els fullejaves embadalit. Sempre feies coses estranyes.

—¿Per què has vingut, Marta?

La BlackBerry li vibrava a les mans. Va acostar-se a la finestra i va començar a parlar amb discreció, en veu molt baixa, les cames molt juntes. La veia retallada contra la llum del matí; els cabells perfectament acurats, els talons esmolats, el contorn del cul tibant-li la faldilla. Les seves anques em van semblar més grans i més apetitoses. Un mínim corrent elèctric em va córrer a l’entrecuix. Érem dos vells veterans de la mateixa guerra. I la desitjava.

—He de marxar, Andreu.

—El meu pare diu que ha trobat l’entrada al centre de la Terra.

—Al despatx em necessiten. Videoconferència amb São Paulo.

—Et desitjo.

—Posa en ordre la teva vida. Truca’m quan estiguis preparat.

Va agafar la bossa, em va acariciar mínimament la mà i va sortir de l’estança. Vaig quedar-me destarotat. Una frissança nerviosa em va començar a tenallar tots els nervis: dins l’estómac m’hi corrien ratolins, rere el front, el cervell em borbollejava, la ferida a l’esquena em va començar a supurar: els esternuts m’acaloraren. Se m’escapaven gasos mortífers. Les dents em carrisquejaven. Vaig fer venir les infermeres, tan sols per a sentir-me tocat. Em van palpar i netejar la ferida, m’untaven el pit de pomades de mentol, em van donar una pastilla i vaig dormir fins a mitja tarda.

Vaig somiar que Josep Pla li deia a la meva exesposa:

—Senyoreta, li he de dir que tinc debilitat per les esquenes de les dones de trenta-cinc anys.

—¿Voldràs, Andreu, un d’aquests pastissos? No he volgut despertar-te.

El poeta Bartolí s’havia assegut a la butaca. Sobre els genolls hi tenia oberta una capsa de llaminadures, que anava a portar-se a la boca amb goluda fruïció.

—¿Vols un volcanet de xocolata?

S’havia estès un mocador sobre l’americana de dril. Les miques de la pasta fullada se li escampaven fins als genolls. Contra el vidre de la finestra hi havia recolzat el bastó de cap de gos: la papada li cobria el nus de la corbata. Els vidres de les seves ulleretes relluïen. La seva corporeïtat semblava que magnetitzava la resta de les coses de l’habitació.

—També t’he portat flors. M’ha semblat que donarien color a la teva convalescència. Són margalides d’Holanda. ¿Oi que són precioses?

Les tenia sobre la tauleta de nit. Me les vaig mirar una bona estona sense saber què dir-ne. Al nas m’hi arribava l’olor de les flors i de la seva colònia Trussardi. Finalment vaig murmurar, mig adormit:

—Gràcies, Bartolí. ¿I el meu pare?

—M’ha dit que no podria venir aquesta tarda, Andreu. Ha d’enllestir algunes coses relacionades amb la revista. Per això també m’he animat a venir. ¿Vols un panellet? En Bellot i en Cabana t’envien records afectuosos. Diuen que t’han intentat trucar al mòbil i que no despenges.

—Vaig caure per les escales.

—No et preocupis, Andreu. Fins i tot els micos cauen dels arbres algun cop.

Del passadís arribaven remors, corredisses i riures ofegats. Els tubs fluorescents del sostre deixaven anar un xiulet felí que m’enfurismava. En aquell moment sentia ganes de llançar-me per la finestra, d’acabar clavat a les branques dels sicòmors o estès sobre la gespa, encara que només fos per divertir els nens amb càncer.

—¿Què ens passa? —li vaig demanar al poeta, sabia que en aquell moment em convenia sentir alguna de les seves homilies—. ¿Què ens passa, Bartolí?

Es va cruspir un dels últims pastissets. Em va oferir escurar el cul de la capsa, però jo vaig refusar amb fàstic i ell va entonar després de passar-se el mocador per sota el nas:

—Hem assistit, Andreu, en els últims anys, a l’eclipsi definitiu del subjecte —es va acomodar a la butaca i es va treure les ulleres, va posar la boca petita, esperava que cada frase adquirís en l’aire una ressonància especial—. El centre que havia de sostenir-ho tot, el jo, s’ha enfonsat en un marasme d’estímuls descordats i contradictoris. Aquest, el subjecte, s’ha convertit en una mera seqüela, en quelcom que podia ser explicat, i per tant exculpat, fent senzillament referència a causes socials, econòmiques, educatives, culturals, etc… El subjecte ha passat a ser un trist i innocent efecte, el producte tou de mil estímuls impossibles de dominar però que tanmateix acabaven produint un resultat caòtic i indesitjable: la seva més cofoia irresponsabilitat.

—És per tot això —vaig apuntar, de memòria— que aquest país tendeix a caminar inevitablement cap a la destrucció i a l’oblit.

—És la denigració de la vida al rang de trauma, del qual tot el coneixement possible consisteix a saber trobar-ne els culpables, els agents provocadors. Així, la cultura ha acabat essent això: l’estudi per a la recerca de culpables. S’estudia i s’escriu per a trobar a qui culpar dels mals que ens roseguen a tots. Així, tenim subjectes innocents, però molt tristos, entre un capitalisme culpable, una democràcia culpable, una societat culpable, etc., tot condemnat, sí, menys l’home singular, aquest sí ufanós i tan sols patidor. Que ningú pretengui viure sense haver fet el seu aprenentatge de víctima. I és per això que tot va en aquesta trajectòria; es transforma cada identitat en malaltia o paranoia o demència, de la qual, però, ningú n’és evidentment causatiu, perquè cap home té la culpa d’agafar el grip o la malària… El món ha perdut el cap perquè el subjecte està de vacances, surant en el brou tebi de la irresponsabilitat.

—Bartolí…

—M’hi acabo de fixar, Andreu, tens els mateixos ulls que la teva mare.

—¿Quin dia ens trobem?

—Divendres.

—Avui la televisió emetrà el nostre anunci. ¿Em pots recitar alguna cosa que pugui memoritzar? Ho necessito. He oblidat gairebé tots els poemes que sabia.

I ell va alçar els ulls, buscant el vers més adient, finalment va declamar amb veu valerosa:

—«Jura a cada moment que esmenarà la seva vida. Però quan ve la nit amb els consells que li són propis, amb els seus compromisos i les seves promeses, però quan ve la nit amb el poder que li és propi, torna, perdut, a la mateixa alegria fatal del cos que vol i cerca».

—Sóc jo —vaig dir admirat, un punt commogut.

—Som tots —va dir ell—. He de marxar, Andreu, cuida’t. M’esperen en una festa amb polítics i jugadors de futbol. Per cert, t’ha arribat un paquet mentre dormies. Bona nit.

En Bartolí em va besar el front, em va acariciar els cabells i va perdre’s passadís enllà, pesadament recolzat en el bastó, saludant amb cortesia totes les infermeres. I jo vaig restar allitat, sentint dintre el meu pit la congestió adolorida d’un acordió, mentre em recitava aquell poema fins a aprendre’l de memòria: «alegria fatal del cos que vol i cerca». Les paraules, les d’aquells versos, les de Bartolí, les del llibre de Pla, la textura de les frases amb tot l’entramat de subjectes, predicats, imatges, adjectius, preposicions i consonàncies, tot produïa en mi efectes consoladors, com si l’harmonia d’aquells objectes expressius i intangibles se m’adherís a l’ànima i li contagiés una mena de concòrdia.

Vaig agafar el paquet i vaig veure que me’l remetia en Nèstor, però tement-ne el contingut el vaig deixar vora el ram de margalides. Em van portar el sopar i me’l vaig menjar amb gana, immers en un impàvid estat de serenor. Vaig posar el telenotícies: res de nou al món. Atemptats suïcides a la guerra de l’Iraq, atemptats al Líban, a Israel, a l’Aràbia Saudita, a Guatemala, a més dels homes que mataven la dona a punyalades per les cantonades de la nostra Espanya de les autonomies: tot era un desastre humiliant i sangonós. Curiosament, la meva reacció va ser professional i desapassionada. Una presentadora maquíssima va donar pas a la secció d’esports.

Era interessant veure com a l’informatiu li canviava la cara. De sobte, allò que era trist i macabre —la constatació del cataclisme inesperat que en qualsevol moment podia brotar en el munt de fems del nostre món— es va transformar en una crònica festiva de nimietats gimnàstiques: lesions al menisc, resultats decidits en un últim llançament impossible, errors arbitrals fàcils de dictaminar amb repeticions microscòpiques de cops de puny dins l’àrea, polèmiques d’una ximpleria aclaparadora. Era realment fascinant que després de parlar del daltabaix en què l’espècie, d’una manera incorregible, portava massa segles immergida, ens entretinguéssim a centrar la nostra atenció en els músculs lesionats d’un adolescent milionari o en el mal humor d’un entrenador assetjat per la mala sort. Hi havia en tot allò una tendència a buscar consol, a afermar-se en la petitor després d’haver assistit amb terror a les mossegades ferotges de l’ingovernable. Els homes necessiten de la irrealitat de l’esport.

I allà estava l’anunci.

Es veia un pobre tipus caminant pels carrers de Barcelona. Era un home jove, de la meva edat, tot i que més alt i sobradament fotogènic. Tot i això, es podia endevinar que era un home com qualsevol altre, és a dir, demolit per les inèrcies, rosegat per la grisor d’un horitzó ennuvolat. Carregava un maletí, una gavardina arrugada, de l’orella li penjava l’auricular d’un telèfon amagat. La depressió personal i ciutadana quedava accentuada per la llum plomosa que amarava l’escena: anava travessant una plaça plena de gent acovardida i sense rostre, amb el cap cot, movent el maletí de manera llastimosa.

De sobte, però, es produïa un petit terratrèmol. La terra s’agitava, l’home semblava a punt de caure, tentinejava, li queia el maletí, un vent li aixecava l’abric i la llum del cel es transmutava: el paviment s’obria i el sol il·luminava amb un feix angèlic la revista, situada entre dues enormes pedrotes que miraculoses anaven emergint del subsòl, i que seguien elevant-se sota els peus del protagonista, ara més bell i segur quan s’aferrava a la revista mentre el món tornava a quedar en repòs.

Finalment, l’home obria la publicació i de les seves pàgines en brollava un fulgor que li transmutava el rostre, a més d’un aire fresc que li enretirava els cabells del front. Amb la revista a les mans, tot llegint-la —els ulls guspirejaven— les masses humanes li anaven obrint el pas, enretirant-se com les aigües bíbliques del Mar Roig al pas del profeta.

Mentre avançava cap a un fons resplendent, es presentava implacable un primer pla de la portada. I se sentia una veu vibrant i madura que afirmava amb convicció: «L’Atlàntida: una revista per a la Catalunya excel·lent».

Havien passat noranta segons.

Necessitava veure-ho tot una altra vegada. Havia estat com una epifania. Un èxtasi efímer i aquós. Sobretot em calia reveure la imatge de la portada: ben bé no sabia què hi havia vist estampat. I això m’inquietava. Sí, havia estat massa poc temps en pantalla perquè se’n pogués llegir el titular, però tanmateix es podia endevinar un mapa de Catalunya, del qual en brollava alguna cosa imprecisa que em moria de ganes de contemplar. Jo n’era el director! Fos el que fos, aquella no era cap de les imatges que havíem remenat per al número zero. Sí, i havia estat massa poc temps en pantalla perquè en pogués llegir el titular.

Em vaig molestar. Vaig trucar al meu pare a casa però no va despenjar-me. Ell no usava telèfon mòbil. La Pema seguia sense respondre’m els mails ni tornant-me les trucades. Volia conèixer i atrapar, obtenir respostes, dominar altres nivells de realitat. Des del meu llit tot m’estava vedat, però: continuava movent-me pesadament, necessitava una crossa per aixecar-me i anar al lavabo, encara que la ferida del braç semblava ja totalment cicatritzada. Ben aviat podria moure’m lliurement, la respiració se’m descongestionaria i tornaria a poder portar la vida insensata i normal de qualsevol català. Desitjava aquest moment amb totes les forces. Del meu costat esquerre en sentia sorgir sorolls intestinals.

A la boca m’hi acudien flegmes llefiscoses, les quals mai no sabia si em podia empassar. Mentre em decidia amb una d’elles oscil·lant-me entre el paladar i la llengua, vaig obrir el paquet que en Nèstor m’havia fet arribar. No hi havia cap mena de carta ni de paper escrit, ni tan sols un post-it amb una de les seves frases enigmàtiques. Es tractava d’un reproductor en miniatura de discs compactes i de devedés —tot i que admetia tot tipus de formats, expressats en críptiques abreviatures—, negre i menut com un llibre, amb la seva petita pantalla de set polzades, d’una marca coreana impossible de verbalitzar. Un avís en anglès em va advertir que hi havia ja un disc a dintre, i que només havia de prémer el botó de play per accionar la gravació.

I així la pantalla es va il·luminar. De seguida es distingia un escenari, sí, un escenari gran, de teatre, enfocat des d’una càmera lateral i elevada que només permetia veure una otomana, cadires, una catifa i alguns coixins escampats. La imatge era acolorida, però hi abundaven els tons verdosos. No hi havia cap moviment ni rastre de presència humana; així durant el primer i tediós parell de minuts.

Fins que la vaig veure a ella. Sí, era la Pema, no n’hi havia cap dubte. Anava amb una faldilla llarga i una camisa baldera, i pujava i baixava de l’escenari, parlant en veu alta, segurament recitant el seu text teatral. Algú hi devia haver al pati de butaques, escoltant-la. Encara que jo no podia dir qui, la càmera restava immòbil, un ull quiet. ¿Hi devia haver un públic abundant? ¿Només algun curiós? ¿O es tractava d’un assaig i parlava al director? Ho ignorava. La Pema s’allargava a l’otomana i parlava amb el gest melodramàtic. S’abraçava a un coixí, es passava una mà pels cabells curts, reia i s’agitava. De sobte, tornava a posar-se dempeus.

D’un dels laterals en va sortir un altre actor. Era gran i gros, vestit amb trajo clar, amb armilla i amb un capellet tirat sobre la nuca, descobrint el seu rostre famós: certament era un dels intèrprets més coneguts de l’escena catalana. No en recordava el nom, però sí haver-lo vist en anuncis, a les sèries casolanes, a les entrevistes breus de les contraportades de la premsa local, tot en multitud d’ocasions; la carassa ampla i ferida de verola, els ulls expressius, la calba incipient, els llavis desdenyosos, els cabells llargs fins a sobre les espatlles: semblaria un home com qualsevol altre si no tingués molt talent. I és que realment se’l veia molt desinhibit, movent-se lleuger a dalt i a baix de l’escenari, parlant i agitant les mans, acostant-se a la Pema i discutint-hi amb ganyotes iròniques i gestos animats i repetits, perquè, cada cop que ella parlava, algú tallava l’entramat des del pati de butaques i tot tornava a arrencar.

L’actor apareixia de nou des d’un dels costats de l’escenari i s’acostava a la Pema, la qual, allargada, el sentia apropar-se i iniciava un debat amb ell, segurament devien intercanviar algun diàleg enginyós i irreverent, alguna cosa còmica i descarada, col·loqui que tanmateix cada cop era interromput des de baix: els veia a tots dos arribar fins a la bateria de llums, i a ella assentir seriosa a les paraules que sentia.

I tot tornava a principiar. L’actor es presentava i ella el rebia i enraonaven, fins que tot s’interrompia de nou. I això es repetia mitja dotzena de vegades. Em vaig impacientar. No sabia com tirar endavant la gravació, temia que si tocava algun botonet inadequat ho pararia o ho faria reiniciar, així, indefinidament, la repetició de la repetició fins al paroxisme. Però per fi alguna cosa va canviar.

Un altre home va pujar pel lateral. Segurament, vaig pensar de seguida, devia tractar-se del tipus que parlava des de baix, a qui la Pema ja havia escoltat massa vegades sense poder acontentar-lo. Era menut, prim, vestit de negre, amb una samarreta de màniga llarga i un mocador al coll. I per això, per instruir-la, havia pujat a l’escenari, i era ell qui s’allargava a l’otomana i executava el paper d’ella, mentre l’actor cèlebre tornava a aparèixer d’un cantó de la pantalla i li donava les rèpliques amb l’usual desimboltura. Mentrestant, la Pema s’ho mirava des de dins de l’escena, assentint a tot, i finalment aplaudint quan va acabar el sord intercanvi de pulles.

El director s’hi va acostar i li va passar la mà sobre l’espatlla, i ella va riure i assentir tovament mentre es tornava a acotxar a l’otomana. Tot seguit, l’actor reiniciava la seqüència. Però la Pema tornava a ficar la pota: el director se li apropava i ella capcinejava, aprovadora, alhora que els dos homes se la miraven amb resignació.

I així van passar uns minuts, fins que ella va començar a plorar, o com a mínim va enfonsar la cara dins les mans, abraçant-se amb nervis a un dels coixins. Els dos homes s’hi van acostar per consolar-la. Es van asseure al seu costat, un a cada banda, mentre li anaven acariciant l’espatlla i els cabells. Cada un d’ells li deia paraules en veu baixa, a cau d’orella, el rostre entre els cabells, juganers l’estiraven cadascú cap al seu costat, i li passaven les mans pels genolls, pels braços i la cara. Fins que finalment ella va alçar el cap de sobte, va respirar fondament i va mirar-los a tots dos.

Els homes van riure, l’actor es va treure el barret i el va tirar a terra, i el director va desnuar-se el mocador i el va donar a ella perquè s’eixugués les llàgrimes dels ulls. Però només d’agafar-lo, ella va fer-li un petó. Una besada forta als llavis, sostenint-lo per la mandíbula; encara que l’altre home no va tenir temps de reaccionar, abans que pogués aixecar-se ella també se li havia llançat a la boca, i el besava amb tanta força que semblava que se’l volgués empassar. Alhora que ho feia, agafava el director per la cintura, es veia com amb una mà li estirava la corretja dels pantalons.

I els anava besant a la boca, a l’un i a l’altre, amb llengua, per torns, sense saber decidir-se amb qui quedar-se, es tirava sobre l’un mentre acariciava l’altre o l’estirava pel coll, per la nuca, i així anaven fent, escalfant-se, ardorosos, despreocupats, aliens a la càmera, fins que el director d’escena li va ficar la mà sota la faldilla. Mentre besava l’actor, la Pema es deixava acariciar l’entrecuix encara cobert, tot i que ara ja s’havia posat de quatre grapes i havia començat a desfer els pantalons de l’intèrpret, que extasiat es descordava l’armilla i la camisa, la corbata flonja sobre el front.

Només vaig veure’n uns minuts més, fins que la Pema es va posar de genolls a la catifa, la faldilla arromangada sobre la cintura, les calcetes abaixades —el pubis rasurat—, i els dos homes dempeus, amb els pantalons caiguts fins als turmells: les polles dretes, còmiques, lluents, entrant i sortint de la boca de la Pema, sí, ella les xuclava a torns arravatats, insaciables, masturbant amb mà traçuda la que no podia atendre amb els llavis, la llengua, el paladar, la pressió del gland li tibava els queixos, sí, aquelles mateixes galtes —precioses— que jo havia besat.

Vaig tirar a terra el reproductor d’una manotada. L’aparell va fer un soroll estrepitós, la pantalla es va tornar vermella, va emetre un xiulet i alguna peça en va sortir desmuntada, relliscant fins a la porta de l’habitació. De seguida una infermera va acudir a auxiliar-me.

El cor em palpitava amb tanta energia que semblava que m’havia de guaitar entre les dents. Mastegava les meves pròpies vísceres. Una suor freda em va aflorar des del fons de l’ànima i em va desafinar l’acordió que em cremava rere les costelles. Em vaig marejar —notava la llengua inflada, tensos els nervis del coll—, però només vaig perdre el sentit quan vaig veure que la infermera em punxava el braç amb una agulla hipodèrmica. I així em vaig dissoldre en una mena de llot orgànic, fet de flonjor i d’assossec.

Van passar moltes hores. Els meus somnis serien difícils de narrar: hi veia la Pema, tigres, en Nèstor, lleons, la Sagrada Família, l’home de l’anunci, en Bartolí, el meu pare, atemptats, la puta, l’estadi del Barça ple de tipus que m’assotaven, i moltes infermeres que em portaven en safata els meus propis pulmons salpebrats. Tot regirat a dintre meu, la melodia i l’harmonia, la carn i l’esperit, el gran i el petit, el centre de la Terra anunciat amb un neó enorme, l’oceà i la bava i l’escuma, l’huracà i el xiulet que em sorgia de la boca en forma d’un enorme ram de gerberes, idèntiques a les que el meu pare havia deixat aquella nit sobre la tomba de la mare.

Quan em vaig desvetllar, era de dia: la llum de l’exterior entrava esmorteïda i mansa, immergint-ho tot en una mitja penombra. El primer que vaig notar és que m’havien traslladat d’habitació. Aquesta era més petita i més acollidora. En un sofà minúscul hi vaig distingir el meu pare, assegut i elegant, llegint el llibre de Pla.

—¿Com et trobes, fill meu? —va dir només de veure’m despert.

Vaig emetre un rumor inintel·ligible.

—No et preocupis —va dir tranquil·litzant-me—. Has patit la recaiguda abans de la recuperació definitiva. Era inevitable. Els metges diuen que pràcticament ja estàs curat dels pulmons. No hi ha mucositat ni secrecions purulentes. Has dormit pràcticament tres dies. La ferida del braç ja està totalment cauteritzada. Suposo que demà a aquestes hores et donaran l’alta i ens en podrem anar a casa.

¿Marxar? ¿Com podia jo aixecar-me i caminar pels meus propis mitjans? Em sentia tan indefens i tan ridícul que hauria volgut convertir-me en un malalt definitiu, seguir la meva vocació de personatge d’òpera bufa. El primer que em va venir al cap va ser la imatge de la Pema, de genolls i mamant-la a aquells dos tipus, una estampa que em punyia com un estilet clavat a l’estómac: em sentia capaç de pixar sang. Tenia, a més, ganes de fer-me mal, de lesionar-me, tot per a poder continuar uns quants dies més a l’hospital. D’això se’n diu síndrome de Münchhausen —ho havia llegit en alguna revista—, simulació per a obtenir els beneficis de la malaltia.

Va dir el meu pare:

—Mentre dormies, en Ton ha vingut a veure’t, Andreu. T’ha portat una corbata i un nou telèfon mòbil.

—Pare, vaig veure l’anunci de la revista.

—¿Atractiu, oi? La publicitat ens està ajudant força. Divendres va arribar als quioscos. S’està venent bé, en Margarit controla el tiratge.

—¿Quina portada vas elegir? A l’anunci hi vaig veure una imatge desconeguda…

—No et preocupis per això, ara. Reposa. Anem a fer una volta pels passadissos. Necessites desentumir-te i posar-te fort. Dimecres fem la presentació i vull veure-t’hi fent bona cara. La Pema ens està muntant una festa magnífica, Andreu.

—¿La Pema?

—Sí. Ha llogat una gran sala de festes al carrer Provença, i ja tenim confirmada la presència de gairebé tota la classe política del país. El president Montilla, el vicepresident Carod-Rovira, el Conseller Saura, el Conseller Tresserras, i uns quants més que segur que compareixeran. I l’abat de Montserrat. A més dels de l’oposició, fill meu, aquests a l’aguait del que pugui esdevenir-se. Artur Mas m’ha trucat aquesta tarda oferint-me tot el seu suport. I els expresidents Pujol i Maragall, aquests bons amics meus, amb els quals saps que he col·laborat quan m’ho han requerit…

—¿La Pema?

—Ha contractat una orquestra.

—¿La Pema?

—Sí, i un bufet de primer nivell. ¿Càtering, se’n diu? Un còctel. Cock’s tail: una cua de gall, la ploma virolada amb la qual es remenaven els primers combinats de licors, fill meu…

—Necessito anar a prendre l’aire.

—Agafa’t al braç, fill meu, així, camina. Anem passadís enllà. Cap al pati dels sicòmors. ¿Per què plores, ara? Repenja’t al braç. La Marta em va dir que va venir a veure’t. Tot anirà bé. Podem ser feliços si ens ho prenem amb confiança. Aquest és un país petit, fill meu, amb dones molt maques i amb un clima envejable. «En aquest país tot el que fa referència a algú que hi està lligat és important»: ho acabo de llegir en el llibre de Pla. Em sembla un proverbi admirable. ¿No ho trobes? Té, eixuga’t. Camina a poc a poc. No tinguis por de recolzar-te. Així. Sí, fill meu, vindrà tothom a la nostra festa; en aquest país es pensa que la cultura significa tant com la política, en aquest país, fill meu, la cultura és política. Andreu, som una petita nació dedicada perpètuament a avaluar els seus objectius, a contemplar el seu significat i a eliminar la seva vergonya mitjançant la broma o sentint-se en perill d’una manera o d’altra. ¿No ho trobes? Para ja de plorar. Moca’t.