IV. Premi d’honor

L’endemà dinava amb Bartolí. Se’l veia cofoi, tibat, amb aquell coloret a les galtes que tenen les closques dels escamarlans. Portava llaçada al coll, el bastó del cap de gos lluent recolzat a la taula, la camisa de seda plena de miques de pa. Davant seu hi havia un estol brillant de pinyols d’oliva embrutant les tovalles: jo feia tard. Quan em va veure entrar al reservat va fer un gest per aixecar-se, però de seguida va desistir, oferint-me en compensació un somriure ample, ple de malícia i de retòrica.

—Magnífic, magnífic! —va dir posant un diari sobre la taula—. Un gran article! Celebro que hagis tornat a escriure. Ja saps, quan tinguis prou material per fer-ne un volum, només m’ho has de portar i amb molt de gust…

—No he vingut a parlar dels meus articles, Bartolí.

Tot i que l’escrit havia aixecat polseguera: havia rebut gairebé una cinquantena de cartes al director en un parell de dies, i per Internet m’afusellaven a base de dir-me «talibà catalanista» i altres delicadeses per l’estil. ¿Què que havia escrit? Res: afirmava que menteixen els que diuen que a Catalunya el castellà és perseguit. Aquests últimament havien proliferat de manera ostensible, havien fundat un partit polític i fins i tot havien aconseguit representació parlamentària. L’article deia que aquests estafadors de bava i pandereta eren perillosos: «són els que parlen de llibertat i tolerància amb les lleis a favor, els que se senten ofesos per la nostra simple existència, el que han convertit la mentida en vanitat, en l’oli en un llum amb què cremar un país que els retorna una imatge molt mediocre, massa dolorosament mediocre de si mateixos».

—Sí —va dir el poeta Bartolí, que ja s’havia tret el mocador i se’l passava per la barbeta—. És la venjança imaginària de l’esclau feta ideologia impotent. El ‘no-jo’ elevat a acció creadora. Ressentiment. Però ressentiment tanmateix generador de valors, que necessita d’un món que s’imaginen oposat a ells per manifestar-se de ple i…

—¿Què opines del que va contar-te el meu pare? —li vaig dir jo, tot per tallar-lo de seguida. Sabia que si li donava corda el tindria tot el dinar dissertant-me sobre la modernitat líquida o la caça de l’ós als Pirineus.

—Bé, el teu pare és un savi, Andreu —va dir melòdicament, engrapant una oliva amb les puntes dels dits—. Això no ho pot negar ningú. El problema d’aquest país és que no ha tingut més homes com el teu pare, a tots els nivells, a l’empresarial, universitari, polític… Aquest s’ha convertit, en els últims cinquanta anys, en un país de periodistes i pallassos, i on sobretot triomfen els que saben fer les dues coses amb equivalent competència.

—No et demano això, Bartolí. Vull que em diguis què n’opines del seu… descobriment.

—Bé. Interessant. No puc dir més. ¿Què més podria dir? No ho conec, no ho he vist. No puc dir res, doncs. Les proves són convincents encara que l’apreciació és controvertida. Jo ho he estat meditant sense arribar a cap conclusió. ¿Cridem el cambrer?

—¿M’estàs prenent el pèl, Bartolí? ¿De veritat creus que és possible una entrada al centre de la Terra? ¿I aquí, a Barcelona? I si fos cert…

—Jo sóc escèptic, ja ho saps. De fet he lluitat uns quants anys per fer de l’escepticisme una assignatura obligatòria a les escoles del país. ¿T’imagines tot el que guanyaria el món amb això? Construir temples a l’escepticisme. En això consisteix el progrés. A aprendre a riure cada vegada millor.

—No et desviïs del tema, Bartolí. ¿Creus en el que el meu pare et va dir? ¿Has vist la làpida, la inscripció, el mapa?

—Tinc un absolut respecte pel teu pare, Andreu. Ja ho saps. Crec que enguany li donaran d’una vegada per sempre el Premi d’Honor i se li farà un mica de justícia. És una figura d’una gran honorabilitat. Un il·lustrat, modèlic en tots els sentits. ¿Modèlic, he dit? Aquesta paraula el denigra. Jo d’ell només en puc dir paraules elogioses. El seu estudi sobre l’etimologia de la paraula Catalunya és absolutament aclaridor, encara que jo, en tota la meva humilitat, pot ser que estigui en desacord amb alguna de les seves tesis. Has de tenir en compte, estimat, que en l’arrel del mot ‘Catalunya’ hi ha allò ‘excels’, i pot ser que signifiqui, tal com diu ell, ‘contrada situada dalt del cel’. Tot i que Coromines…

—Que sí, d’acord. Però no et desviïs del tema, Bartolí. ¿Creus o no en això que et va dir de l’entrada al centre de la Terra, allà, a la Sagrada Família?

—Les creences són per als exaltats i per a la gent que no es pentina, estimat. Jo crec en la raó, en la poesia i en les senyoretes de casa bona que saben lluir un vestit curt. I no hi ha res més perillós, això ja m’ho has sentit a dir molts cops, que un optimista amb ideals.

—Si això jo no t’ho discuteixo, Bartolí. El que vull saber és si atorgues a la història del meu pare alguna credibilitat.

—¿Credibilitat? El teu pare em mereix tota la consideració del món, Andreu. Jo no podria… Oh, jo en cap cas podria oposar-me al seu criteri. Un savi, un il·lustrat en el millor sentit de la paraula. Has de saber, estimat, que a Catalunya li han mancat ens els últims cinquanta anys persones com el teu pare. Sísifs capaços de portar la pedrota d’aquest país per la muntanya de la història, costa amunt, infatigables. Ara, en aquests moments de deteniment, de perplexitat social, hem de buscar una sortida entre la boira. El sentiment català s’ha diluït entre tanta ximpleria: els telèfons mòbils, la televisió per satèl·lit i les revistes pornogràfiques…

—¿Vols parar de dir ximpleries, Bartolí? ¿Tu creus o no creus en l’entrada al centre de la Terra?

—¿Creure-hi? No m’he parat a pensar-hi. Em sembla una hipòtesi encantadora, això sí.

—¿Però tens o no tens una idea definida sobre el tema? —vaig dir jo exasperat.

—Si tenim el cap rodó és per permetre que les idees canviïn de direcció, estimat Andreu. ¿Qui sap què és la veritat? ¿Sabies que Ponç Pilat tal vegada era català? La veritat és tan sols un camí, un horitzó… La veritat és com el sol: ens ho il·lumina tot però no es deixa mirar de cara. Hi va haver un poeta castellà que va dir que, de cada deu caps, a Espanya només un d’ells pensava. Els altres envestien. Els poetes són els millors…

Ho vaig deixar estar. Vaig veure que d’aquella conversa no en trauria cap idea clara. Bartolí no em va ajudar gens. Vaig intuir, però, que es posaria de part meva un cop els fets estiguessin consumats. Va menjar molt —tres plats, postres, cafè i cigarro: al final rotava amb discreció—, i va perfumar-se repetidament la nuca i la papada. Es va passar el dinar parlant de poesia catalana i d’invents catalans: l’aiguardent, el submarí i el porró, encara que tenia en mans una investigació que atribuïa a un gironí la invenció del telescopi. Al final, amb una copa de conyac a la mà, ja em va semblar que delirava; amb la mirada clavada en el teginat del sostre dissertava sobre la possibilitat que Gutenberg, l’inventor de la impremta, hagués nascut a Argentona.

Quan vaig sortir del restaurant, em sentia marejat. Bartolí va partir cap a la ràdio, on hi tenia la tertúlia de les cinc. Jo no sabia què fer i vaig adreçar-me a les Rambles. Em vaig asseure en una terrassa, sota un para-sol, ben a davant del Palau de la Virreina. Vaig demanar un litre de cervesa i una tapa de seitons envinagrats. Em vaig abstreure en la superfluïtat que s’hi contemplava. Contínuament passaven turistes, en tropell atabalat, vestits tribalment amb les mateixes samarretes. Em vaig recordar del que contava el meu pare sobre aquell passeig: deia que abans era una llarga claveguera.

I era així, pel que sabia, en temps antic, per allà mateix, sota els peus del gentim global, hi corria un torrent d’aigües fètides anomenat el Cagalell. Vaig pensar en el que comentava la premsa del pixum dels turistes, a qui veia orinar als carreus encoixinats de l’església de Betlem. Vaig veure com un nen d’aspecte tèrbol estirava la bossa a una carnosa turista bellament septentrional, i com arrencava a córrer, saltant sobre els cotxes, fins a perdre’s en els carrerons laterals.

El centre de la Terra… No m’ho podia treure del cap. Quina ximpleria!

¿Com podia ser que em plantegés la més mínima possibilitat d’aquella història? Vaig pagar després d’uns quants glops de cervesa i vaig començar a caminar cap amunt, cap a la Plaça Catalunya. L’ambient era eixordador, la multitud marejava, escopida de les boques del metro o sortint atropellada del carrer Pelai. Tots semblaven feliços, despreocupats i satisfets: entre els sexes hi vaig endevinar un erotisme contingut, sobreentès en les faldilles curtes, en els llavis pintats i en els escots incontenibles. Hi havia còpules implícites pertot, emportades per un engrescament policrom i imparable. La densitat sentimental de la ciutat es feia allà manifesta amb una vivacitat desenfrenada.

No sabia què fer, què dir ni a on dirigir-me. M’hauria posat a xisclar o a tocar el cul a les fèmines que em passaven a prop. Vaig pensar en la Pema, tenia ganes de fer-li l’amor i d’oblidar-me per un moment del meu pare i de les seves demències. Em vaig asseure en un d’aquells bancs individuals, a agafar l’alè, però el ferro cremava i a la fusta marró multituds de turistes hi havien gravat la trivialitat del seu nom, la qual cosa, no sé per què, també m’incomodava.

—¿Què, príncep? ¿On has deixat el corser?

S’estava a prop meu, en el banc de devora. El mateix barret, l’americana verda i el mocador del coll, ara desfet, guaitant-li del butxacó d’una camisa estampada. S’havia tret les ulleres enormes i em mirava a la cara. Entre les cames hi tenia l’aparell de ràdio grandiós, deixant anar el seu desgavell inharmònic.

—No, avui em sembla que no nevarà, príncep. ¿Tu què creus? ¿No em dius res? —i va xiular.

Tenia els ulls d’una grisor verdosa, enriolats i orientalitzats, uns ulls que semblaven acostumats a mirar-se les coses amb penetració. Els llavis gruixuts dibuixaven un somriure coent, deixant a la vista unes dents d’una blancor perlina. Em vaig mirar el cel: blau i estirat, amb lluentors estremides.

—Escolta —li vaig dir—. ¿Qui ets?

—Jo també sóc un príncep.

—¿Entens alguna cosa de tot plegat? —li vaig demanar—. No em sembles un tipus qualsevol. No ets com la resta. ¿M’equivoco?

—Ha, ha. Crec que tu tampoc no ets com la resta, príncep —es va rascar la nuca i es va tirar enrere el barret—. Tu hi veus, però aquesta capacitat de veure-hi, o de projectar, no et fa més feliç sinó que et sents emportat més enrere, cap a les fondàries, ¿oi que no m’equivoco? Et mous entre la lucidesa i l’obcecació.

Es va treure el barret i es va allisar els cabells, es va ensumar les puntes dels dits. Va dir:

—Creu en tu, i aprèn a ser feliç amb poca cosa. Tots els contratemps i tots els obstacles no són sinó oportunitats que se’ns obren per acarar el futur amb més decisió. La pedra que t’hauria pogut matar et servirà després per encendre un foc que et salvarà la vida. Encara has de fer un llarg camí.

—¿Quin camí? —vaig dir jo confús.

—Confia, príncep. Confia. I pensa a pagar els diners que deus. Ja és la segona advertència. A la tercera arribarà el dolor.

Es va aixecar lentament, es va posar el barret i l’aparell de ràdio sobre l’espatlla. Em va mirar amb intenció, lluint unes dents brutes de sarcasme. Es va estirar l’americana abans de dirigir-se Rambles avall i confondre’s entre la turba. I va partir sense acomiadar-se, trotant amb sensualitat sobre els malucs. ¿M’estava fent arribar un missatge dels meus creditors? ¿O es tractava d’un més dels bojos que corrinyen per Barcelona? Devia diners i no podia pagar, és cert, però tanmateix no sabien on localitzar-me. ¿O m’equivocava?

Vaig deixar passar uns quants dies. Vaig publicar un parell d’articles que em van merèixer els aplaudiments i els improperis de sempre: el país s’estava depauperant, i el catalanisme s’estava convertint en un cofre ple d’ombres mortes i amb una olor de florit que feia pena. Tanta sort que jo em pensava que havia trobat la dona ideal, la que em feia posseir el món només de trobar-me entre els seus braços ansiosos.

Vaig estar parlant amb la Pema del meu pare, i, per impossible que sembli, ella tampoc ho veia clar:

—¿Per què no pot ser? —em deia, fent voltes mig despullada per l’habitació—. ¿Per què? Veritablement sembla una cosa rara, però, ¿no estem cada dia més acostumats que passin coses impossibles?

Havíem acabat de fer l’amor i s’havia escorregut tres vegades.

—¿Com et pot passar pel cap que una cosa així sigui certa? —li deia jo, que ja la tornava a desitjar.

—El teu pare sap el que es diu, ¿no? No té ni un pèl de boig ni de trampós. És un home agradabilíssim. Jo…

Sempre em passava el mateix: les meves dones s’acabaven mig enamoriscant del meu propi pare. Totes en parlaven des d’un enlluernament que m’incomodava i em deixava angoixat, amb la sensació que jo tanmateix era ben poca cosa. «La desitjo, desitjo, la desitjo, la desitges», em deia una veu dintre meu, mentre la veia mirar per la finestra, inclinada i oferint-me el dibuix concís i magnífic de les seves natges nues.

—¿Vols tornar a fer l’amor? —vaig demanar en veu baixa.

—Digues follar, no siguis cursi… —va dir girant-se—. Em sembla que li hauries de fer més cas en aquest assumpte, Andreu. ¿Per què no pot ésser? Seria ben divertit.

—¿Per què no anem a viure a París una temporada? Podem llogar un d’aquells pisets minúsculs i passejar tot el dia. Podria escriure els meus articles des d’allí. I tu podries pintar qualsevol cosa: caricatures per als turistes, si vols. I ens oblidarem de tot això, de Catalunya, del centre de la Terra, del meu pare i de totes les seves al·lucinacions d’erudit valetudinari.

—¿París? ¿Valetudinari? —va dir acariciant-se el pubis, però de seguida alguna cosa li va girar el pensament—. Fer l’amor no em ve de gust, ara. Però si vols, jo et puc arreglar això que tens aquí, et puc fer petons vertiginosos i, ai, Andreuuum…

Uns dies després, mentre escrivia un altre article, després d’haver fet l’amor durant unes quantes hores i en una vintena de posicions orientals, vaig rebre la trucada del poeta Bartolí:

—Enhorabona, Andreu. Al teu pare li han donat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes!

Em vaig quedar parat. Va ser tan inesperat que no sabia si era una bona o una mala notícia. Jo i la Pema vam agafar un taxi i ens vam plantar a casa seva. El vam trobar tranquil, tan ben vestit com sempre, rebent trucades de felicitació. Se’l veia satisfet però també distanciat, com si es tractés d’un error o d’un equívoc agradable; i és que en ell no hi havia ni un gram d’aquella fatuïtat pròpia dels escriptors i dels artistes vanitosos. Ens va rebre amb una llarga abraçada, va repetir «bé, bé» unes quantes vegades i ens va servir una copa de cava ben fresc. Després va seguir despenjant el telèfon: moltes persones que li havien girat l’esquena en els últims anys el van felicitar, apuntant-se a l’èxit, sense ni rastre del que els havia distanciat, fins i tot els rivals i la gent que l’havia reprès per les seves idees es van apropar a l’home insigne, finalment celebrat.

La casa es va anar omplint de personal: amics, parentela, deixebles de la Universitat, periodistes i altra gent espiri-tuosa. El vam deixar mentre el fotografiaven assegut a la seva butaca preferida —una butaca de cuir governamental—, assegut davant de la peixera dels presidents pisciformes; en el salonet de confiança hi distribuïen focus i s’hi endollaven dues càmeres de televisió.

La cerimònia de lliurament del premi seria al cap d’una setmana, al Palau de la Música, en una vetllada literària i musical. Durant aquells dies, el meu pare es va dedicar a escriure un discurs d’agraïment i a donar moltes entrevistes afectuoses, plenes d’una bona fe que impressionava.

La nit del premi anava de frac. Quan va entrar al Palau de la Música jo i la Pema ja hi érem, perduts entre la gent perfumada que no em deixava de felicitar. M’estrenyia la corbata i em feien una mica de mal les sabates noves —unes Alden de cordovà—, però a ell se’l veia pletòric, elegantíssim, emmidonat i erecte com una estàtua de parc de pare de la pàtria, amb el rostre d’un color i d’una suavitat que em venien ganes d’acariciar-li les galtes.

Mentre ell es movia entre la concurrència i rebia amb plagasitat i afecte els cops a l’espatlla i els compliments dels homes i dones que encara feien com si remenessin les cireres del país, jo em mirava la resta del públic. La Pema s’estava donant allargues a dos vellets escleròtics, que li rentaven la cara amb floretes i mirades d’un erotisme arrossinat.

Sí, el foc de la resistent fe catalana havia empetitit, i era estrany estar-se entre aquells homes i dones, els líders de l’últim credo, la majoria dels quals patia d’alguna important desproporció física. Més de la meitat devia tenir més de cinquanta anys i els seus cossos reflectien l’autoritat del caràcter guanyat a força de perseverança i dels cops d’una moral inesgotable.

—Aneu passant, senyors, passin i seguin que comença l’espectacle —anaven dient una parella d’hostesses.

Era habitual detectar el gep de la matrona honorable, i així també molts homes ostentaven sota les americanes amb olor de tintoreria i càmfora una panxota flàccida, encara que la tensió col·lectiva es situava preferentment a les espatlles, en la manera de contreure-les com en defensa retrospectiva de les fuetades a l’esquena que ja havien rebut, en el coll estirat cap endavant, en la crispació permanent dels músculs de la boca, sempre disposats a mossegar la carn dura de la resistència, amb el tronc inclinat cap endavant, vísceres i pensament completament separats per un abisme entre el melic i el maluc.

Jo formava part d’aquella gent —del més exquisit del pa amb tomàquet—, tots immersos en la claror embafadora del Palau, tots perfumats i maquillats i nets. Sabia de la seva abnegació —però no la compartia—, i veia astorat què havien fet d’ells els constrenyiments de la vida. I no podia deixar de sentir una mica de llàstima per tots ells, per tota aquella raça sacrificada d’últims creients en un país que potser desapareixia. La gent entrava i s’acomodava al pati de butaques, la vanitat i la humilitat, la bellesa i la lletjor, l’esperança i l’angoixa, els amics i els enemics, els catalanistes que demanaven sempre el cafè en espanyol, els militants i els escèptics que només s’apuntaven als triomfs consumats, els diputats de l’oposició, els membres del Govern i els del consistori, els uns rere els altres arribaven lentament, sí, els uns rere els altres, polits, educats, extraordinàriament pròspers i correctes en gairebé tot.

Ens vam asseure a les primeres fileres. A prop de nosaltres hi havia els capitosts i els amics de la família: vídues, vells garratibats, cosins de lluny amb qui no em parlava des de feia dècades. En Bartolí vestit de blanc i amb la papada farcida d’orgull, en Cabana content i passant-se un dit per les galtes, com si es comptés les arrugues, i en Bellot amb la seva cara de rufià, assegut a la vora de la seva sacrificada secretària. I en Norbert Novau i el seu cap gros i ple de suspicàcia, amb la seva tercera dona al costat, vestida de color de mosca vironera, amb les galtes pintades d’una rojor de clavell. La dona semblava que volia obrir més els ulls, però els cirurgians plàstics li havien tallat la musculatura de l’entrecella.

Hi va haver el concert habitual, les peces patriòtiques de sempre, el cor i l’orfeó i l’orquestra i jo que sempre que sentia música tornava a pensar en lleons engabiats. Tot em sonava igual: era incapaç de memoritzar cap melodia, la qual cosa havia fet enfadar el meu pare en la meva joventut, quan em dirigia les lectures i m’acompanyava al teatre, i em proposava audicions musicals i creia que jo em podia convertir en alguna cosa més que en un pobre periodista groc.

A la fi va arribar el torn al lliurament del Premi. Va pujar un bon senyor també molt respectable, president de no sé quantes fundacions, ateneus i acadèmies, i el va glossar amb autoritat manifesta. Era un homenet petit i d’aspecte refinat, de circumspecció extrema, que semblava que s’hagués de trencar quan movia les mans amb massa prestesa.

El vaig escoltar més aviat poc: va enumerar els llibres del meu pare i els seus articles, la seva tasca docent i la importància de tot plegat per al futur i la identitat del país… Va dir que feia més de trenta anys que el coneixia (jo era la primera vegada que el veia) i va explicar anècdotes d’un viatge a Grècia, les quals, entre les senyores, van aixecar les obligades rialletes de compromís.

Després va dir el seu nom en veu alta i ell es va aixecar del meu costat, em va besar i em va mirar al fons dels ulls amb emoció, i va dirigir-se a l’escenari entre aplaudiments efusius: molta de la gent de la tribuna s’havia posat dempeus i picava de mans sense ritme, però amb un furor que emocionava.

Va recollir el Premi i va acostar-se a la bateria de llums, on hi havia una munió de fotògrafs disparant des de sota, disputant-se el poc espai disponible per obtenir la imatge més convincent. Vaig veure com la Pema es treia el mocador i s’eixugava una llàgrima absurda, mentre jo me’l mirava sense saber què pensar: el meu pare, sí, tota una vida d’estudiar i treballar i d’estimar per a trobar-se ara allà, dins un frac que feia vibrar el cor, envoltat de personatges sinistres, vidu, pare d’una criatura inestable i poca-solta, autor de llibrots que ningú llegia des de feia vint anys i que tanmateix eren sapientíssims. Vaig pensar: «Sí senyor, tot plegat és una comèdia de les més xarolades».

—Distingides autoritats, senyores i senyors —va dir ja des de darrere d’un sòlid faristol, agafant-lo pels costats com qui agafa un bou per les banyes, després d’acostar-se el micròfon i esperar el silenci general—: em sento honorat pel premi que han tingut l’amabilitat de concedir-me i que abans ja havien rebut plomes nostrades de la més alta qualitat. Per mi és un motiu de fondíssima alegria trobar-me aquesta nit entre vostès per recollir tan elevada distinció, guardó a tota una vida d’esperances i d’esforços. He treballat molt i he investigat la literatura i la història d’aquest país, he llegit lligalls, llibres vells i paperots de tota mena que parlen de la nostra terra i de la seva gent, he intentat sempre buscar-li el pols en els moments més difícils pels quals ha passat, i sempre hi he trobat un esperit pugnaç, indoblegable, confiat i treballador.

»Aquest és un país extremadament educat, sense escarafalls ni deliqüescències, un país de pares de família. Pares de voluntat exemplar. Un país de gent que ha après a gaudir de les seves responsabilitats. Crec que en això som gairebé únics. Però últimament hem oblidat, per un concurs de circumstàncies, la nostra tremenda empenta biològica; hem esdevingut modestos i sofridors i hem perdut de vista el nostre horitzó com a país. Hem begut alguns glops del Leteu, del riu les aigües del qual encomanen un oblit total a qui les tasta. I ja saben que això és letal, tal com delata l’etimologia. Qui oblida està tocat de mort, doncs. Jo he intentat, tímidament, a través de l’estudi i de les enrevessades eines de la intel·ligència, trobar un camí, apuntar cap a un confí de plenitud i modernitat per al nostre poble, sempre a través del consens, l’entesa, la creença en les bondats implícites del mercat i de la democràcia representativa. Catalunya ha de ser el nostre punt de partida. Perquè Catalunya és el que cadascú de nosaltres és, sí, ni més ni menys, tu i jo, i nosaltres, aquest nosaltres que últimament sembla mort. Estem embeguts amb la resta del món, però amb els peus sobre algun lloc de la terra. I el nostre és aquest. Pensar i sentir aquest país no és distint de pensar-se i sentir-se a si mateix, sentir aquest ‘tu’, aquest ‘jo’, aquest ‘nosaltres’ que formem entre tots si ens traiem les benes de la imbecil·litat sense ànima. ¿Som o no som? ¿Com és que encara ens atrevim a dubtar-ho? Estem en el món, no estem aïllats ni despullats, així que hem de ser conscients del teixit interactiu que ho tot ho engrapa, de la fecunditat dels conceptes quan són constantment revisats i projecten, així, sempre endavant i cap amunt, el que anem produint de material i d’immediat sobre la nostra terra.

»Jo, senyors, crec en el coneixement, en la voluntat i en la imaginació, en el poder dels que s’elegeixen a si mateixos com a portadors de la resplendor que ha de guiar els pobles de la terra. Només les grans empreses poden fer-nos sentir l’envergadura de la nostra missió. No hem nascut per no-res, sinó que som aquí per créixer, per aprofundir en els punts que poden ampliar les perspectives del benestar de l’home. Passem per moments d’indolència i de fetor immobilista. De conformisme panxacontent i carrincló. Estem perduts, girant sense sentit, bavejant sobre el nostre atordiment. Espero amb els meus llibres i amb els meus escrits haver donat alguna pauta, haver marcat la senda que podran prendre les noves generacions de catalans per a seguir buscant el nostre lloc en el llarg esdevenir.

»Però no voldria deixar escapar la gran oportunitat que aquesta nit se m’ofereix per anunciar un descobriment. Voldria fer saber a Catalunya que el nostre poble i la nostra terra han guardat un gran secret que canviarà la nostra història i la nostra manera de veure’ns…

Va callar durant uns segons, va agafar aire i va dir amb formalitat:

—Durant molts segles, qui sap si des de l’inici del temps, hem tingut entre nosaltres l’entrada al centre de la Terra!

El cor se’m va regirar dins el pit, rere meu la gent va començar a mussitar, a murmurar nerviosa, a riure entre dents. No vaig ser capaç de mirar-los. La Pema va començar a picar de mans, la mirada embadalida, alenant amb força, els pits li guaitaven de l’escot, inflant-se com papades de granota.

—Aquí mateix —va seguir dient ell, impertorbable—, senyores i senyors, a Barcelona, tal com hem pogut esbrinar en les meves investigacions, sí, s’obre l’entrada al centre de la Terra! Agraeixo aquest premi amb entusiasme. I el dedico a la memòria de la meva dona, el meu únic gran amor.

El rebombori va ser considerable. Va pujar a l’escenari el mateix home circumspecte i va cloure l’acte tan bé com va poder; se li endevinava el desconcert a la cara alterada: la veu li tremolava i no sabia si posar-se a riure o a saltironejar. Llavors, però, ens vam posar tots dempeus i vam cantar Els segadors amb l’alè convençut, omplint-nos el pit d’un aire patriòtic, un buf que produïa efectes màgics, tan efusius que tombaven d’esquena.

L’acte va acabar de seguida; els organitzadors acomiadaren tothom amb paraules de compromís, sense saber ben bé a què s’havien d’atendre. Molts estaven pendents de la roda de premsa que havia de fer el guanyador. Mentre s’anava buidant l’amfiteatre, sentia veus rialleres, acudits i plasenteries entorn del meu pare: la gent em mirava per sobre de l’espatlla, murmurant al meu pas, encara sort que la Pema m’agafava el braç en senyal de sustentació amorosa (hauria pogut empentar algú, els nervis em tensaven tot el tors, la saliva agra). M’envaïa la vergonya, l’apocament i una cosa semblant a la irritació moral, encara que ben bé no sabia què pensar de tot el que allò significava. El poeta Bartolí m’esperava al hall, em va estrènyer la mà i va intentar d’abraçar-me.

—És un gran home, Andreu —em deia a l’orella mentre s’aferrava als meus braços confosos—. Aquest país en necessitaria cinquanta com ell, amb la seva saviesa i instrucció. És un geni amb harmonia amb la consciència superior, un representant instintiu de la infatigable recerca de les aspiracions humanes. Ens hem d’escoltar sempre les seves paraules!

A les orelles, però, també m’arribaven els següents xiuxiueigs: «És boig, ha tornat vell, perd el cap, la mort de la dona l’ha deixat traumatitzat, la soledat, aquest és el fill, el de la ràdio, ¿a qui se li acudeix aquesta ximpleria? El centre de la Terra! El centre de la Terra…».

Mentrestant el meu pare ja feia la roda de premsa. Bartolí em va deixar estar i va anar-se a reunir amb els prohoms del règim i les seves senyores. Jo i la Pema ens vam poder apropar a la sala i la vam trobar plena de periodistes, pertot gravadores, micròfons i càmeres de televisió, tot apuntant a la seva figura. Ell s’estava tranquil, amb les mans juntes davant el pit, la mirada amistosa, responent les preguntes amb la seva parsimònia de sempre.

—Sí, senyors —els deia—. A Barcelona s’obre l’entrada al centre de la Terra.

N’hi havia que reien i no s’ho amagaven. Tanmateix ell seguia reiterant la seva descoberta, referia els indicis i les inquisicions que havia hagut de fer per arribar a aquella conclusió, de la mateixa manera que abans ens ho havia explicat a nosaltres. Els periodistes van començar per anotar-ho tot, però al final ja ni tan sols l’escoltaven. Alguns sortien de la sala, capcinejant.

—Senyor Andrada, ¿com se li va acudir aquesta broma? No li nego que no sigui especialment graciosa, però no esperarà… —va dir el corresponsal d’un diari de comarques.

—¿Per què hauria de tractar-se d’un acudit? —va respondre ell—. Els asseguro que no és cap facècia. Tinc documents que demostren les meves paraules i els repeteixo que sé on s’obre l’ingrés.

El meu pare no podia dissimular un punt d’impaciència i de tristesa. Ja l’havien deixat d’enregistrar. Ningú prenia ja notes de les seves paraules. Cada cop quedava menys gent dels mitjans, que anaven sortint mirant-se els uns als altres amb estupefacció sorneguera. Finalment, algú, un homenet desnerit i d’aspecte rediviu, se li va acostar, la ploma en mà, amb un dels seus llibres, tot perquè el signés, demanant-li que fes alguna referència al centre de la Terra en la dedicatòria.

Aquella nit, dins el taxi, de tornada a casa, el meu pare no va dir ni mitja paraula. S’estava en silenci, com girat cap endins, mirant per la finestreta del vehicle, els ulls desenfocats i sense veure res. A fora, la ciutat era tot penombra i repòs, semàfors i arbres quiets, fins i tot els carrers semblaven més amples en la nit estàtica. La Pema s’estava asseguda vora seu mentre que jo me’l mirava des de davant, des del seient del copilot, preocupat pel que diria l’endemà la premsa. El vam acompanyar fins a casa, vam pujar amb ell l’ascensor i vam entrar al pis, fins que ens vam assegurar que s’havia tret el frac, s’havia posat el pijama i s’havia allitat amb placidesa.

—¿Què et passa? ¿Què penses? —em va demanar la Pema mentre decidíem si passar la nit a casa meva o al seu apartament.

—Em preocupa tot això —vaig dir—. Aquest és un país de maledicències i li podrien fer mal certs comentaris que em temo…

Però les meves alarmes van ser injustificades. Em vaig passar tota la nit connectat a Internet, prenent cafè, fumant i esperant l’actualització en l’edició digital de tots els diaris. Unes hores després van sortit les primeres cròniques, però feien escassa o nul·la referència a la revelació.

Un dels articles més matiners destacava «el contingut esperançat del seu discurs», i agraïa al premiat que «hagués tret solemnitat a la gala amb una burla patriòtica», sense concretar més, però. Algun altre comentari incidia «en la gran personalitat del guardonat, que tanmateix no va voler cenyir-se a l’aparatositat que comporten aquestes gales i va acabar anunciant, amb humor excel·lent, tot caricaturitzant els fantasmes salvífics de la pàtria, la troballa entre nosaltres de l’entrada al centre de la Terra». Afegia que aquest acudit «havia estat ben rebut per tothom, que havia entès un exemple de rauxa, de la dimensió divertida de l’esperit del país».

Només algun diari marcadament poc catalanista es feia vertader ressò de la primícia; un titular a tres columnes deia: «De la glòria literària al centre de la Terra», i tot seguit parafrasejava el seu discurs i acabava dient: «el premiat, abans insigne representant del catalanisme erudit i il·lustrat, amb tintures exaltades encara que moderades per la seva civilitat cosmopolita, havia acabat degenerant en els últims anys cap a la senilitat, símbol d’un país que s’havia anat enfonsant en les seves pròpies discordances. L’extravagància d’anunciar la descoberta de l’accés al centre de la Terra s’ha d’entendre com el cant del cigne de tota una vida dedicada a aprofundir en els contrasentits de la condició catalana».

A part d’això, poca cosa a afegir. Les fotografies no eren gaire bones, en totes se’l veia seriós i distanciat, rígid i com fora de lloc, amb la cara sense consistència. Van passar els dies i només algun articulista de la broma va recordar-se del descobriment. Va dir: «Sempre havíem sabut que érem especials, un poble a qui cap déu no ha elegit, però que aguanta perquè, sobre la grotesca mascarada de la nostra història, ens hem cregut amb el dret a subsistir. Una de les nostres figures de més talla intel·lectual ens recorda, amb un punt de mordacitat, que cada cop ens queda menys espai per inventar-nos com a país: per això ens recomana la fugida cap el centre de la Terra».

Van passar unes setmanes.

Jo cada tarda anava a casa del meu pare, esperant trobar-lo enutjat, però el sorprenia tranquil, escoltant música i donant menjar als presidents de l’aquari. Se’l veia capficat, amb alguna cosa que li rondava el pensament, però sense que s’atrevís a concretar-la. Algun migdia avisava la cuinera i em quedava a dinar amb ell, encara que era gairebé impossible treure-li ni una paraula. Menjava en silenci; davant els comentaris d’actualitat política que m’atrevia a fer-li, em deia:

—Aquests cauran —mussitava sense enfocar la mirada en res de concret, com qui recita un salm, la veu cansada i l’aire una punta decrèpit—: van de mala fe i actuen contra la veritat. Així no faran res de perdurable, política de papers retallats. —I després afegia, misteriosament—: Només hi ha un pecat vertader, fill meu: la impaciència.

Cada cop veia ben clar que estava envellint. Durant aquells dies fins i tot vaig témer trobar-lo mort algun matí, agombolat dins el llit com un ocellet, musti i magre: les galtes se li havien enfonsat, els ulls havien perdut la brillantor i els llavis se li havien pansit fent més descarnada la visió de la seva tan genuïna dentadura.

—Em temo que el meu pare no es trobi bé, Pema —li deia a ella abans d’anar a dormir—. Des de la nit del premi que gairebé no parla, s’està tot el dia tancat a casa, alimentant els peixos, sense sortir. No sé què té. Ha perdut tot l’entusiasme.

—¿Per què no li busquem una dona? —em deia ella, untant-se els pits de llet corporal, cerimònia que executava cada nit abans d’allitar-se—. Crec que això podria animar-lo. Es desfaria de tristors i tornaria a il·lusionar-se: les dones donen color —amb els palpissos dels dits descrivia satèl·lits entorn del mugró, mirant el sostre amb les pupil·les dilatades—. Demà l’aniré a veure… Ara que hi penso, tinc una amiga una mica més jove que ell que tal vegada el vulgui conèixer. També treballa al teatre.

Però no va haver-hi solució. La Pema li va organitzar una trobada amb l’actriu madura, una dona que jo havia vist en nombroses sèries de televisió. Jo em vaig encarregar de comprar-li unes quantes camises de colors alegres —de Brooks Brothers, dos-cents dòlars la unitat—, uns mocassins més a la moda —Brogue— i una americana de tall estilitzat de Brioni, que no semblava de senador ni d’empleat de funerària. L’amiga de la Pema encara era bella: la morbidesa excitant a les anques grosses, el pitram boví però encara fogós. Coneixia uns quants homes que se l’havien emportat al llit en la passada dècada, un d’ells era en Ton, el meu advocat.

—Si la hi xucla, el matarà. O potser viurà per sempre, mira —em va dir quan li vaig trucar per demanar-li’n referències—. Només de pensar en ella, amic meu, sento com se’m buida l’espina dorsal. Imagina’t, Andreu… Collons, la tia, sí, crec que estant amb ella em vaig escórrer xampany!

Tot i això, els vam convenir una cita, un berenar a casa del meu pare; jo i la Pema la vam acompanyar fins a la porta i vam anar a esperar-la a la cafeteria de la cantonada, on, tres quarts d’hora després, va entrar escopetejada, feta una fúria, amb els trets irritats.

—Quin desastre d’home! —va dir dempeus vora la nostra taula.

—Seu i explica’ns com ha anat —va dir la Pema, oferint-li una cadira.

Se la veia acalorada i una mica ofesa: va abocar els seus grans pits sobre de la taula i va demanar una tisana i un got d’aigua amb gel. Ens va mirar enrevenxinada: el maquillatge de sota els ulls se li havia escorregut, havia deixat enlaire unes bosses plenes d’una ràbia que no es podia esprémer més. Les dents li lluïen amb ganes de fer mal. Vaig pensar que quan no actuava semblava pitjor actriu del que era en veritat.

—Aquell home no necessita ningú —va dir—. S’ha passat gairebé tota l’estona en silenci. Li havia de treure les paraules amb ferro roent.

—Però, tu, ¿què li deies? —inquiria la Pema.

—Intentava treure temes de conversa, però ell només deia «sí», o deia «no», però sense afegir res més, tan sols alguns murmuris en veu baixa —l’actriu se sentia vexada en el seu amor propi, devia considerar-se una seductora, el que havia passat, per ella, era tot un afront—. He vist que tenia alguns llibres que jo també coneixia i he provat de parlar-ne, però ha estat inútil, s’estava tot el temps mirant per la finestra, com si ni tan sols m’escoltés. Terrible. Fins i tot s’ha posat a cantussejar!

—¿Però no deia res? —vaig demanar jo.

—Poca cosa! —va respondre ella, estarrufant-se els cabells—. A més, s’ha aixecat i ha començat a donar menjar als peixos mentre li contava que la setmana que ve estreno una comèdia al Poliorama. La pitjor estona que he passat des de fa molt temps. No et nego que és un home atractiu, té un encant innegable, i una elegància, és tot un senyor… Però quina manera de tractar una dona, déu meu. Avui dia o tots se’t volen ficar a les calces o et tracten com la merda.

—¿No t’ha explicat res? —vaig demanar jo—. ¿Li has insinuat de tornar-vos a veure? Potser tingui un mal dia. Últimament…

—Jo li he donat l’enhorabona pel premi, però tot el que ha fet és posar-se a parlar de la seva dona. Fins i tot m’ha fet mirar fotografies d’ells dos. La teva mare era una dona molt atractiva, Andreu, comprenc que per al teu pare fos una gran pèrdua, però jo no puc venir a ocupar el lloc de ningú… Li he dit que m’agradaria sopar amb ell alguna nit que tots dos tinguem lliure, però ha estat llavors quan ha començat a parlar d’anar-se’n de viatge.

—¿De viatge? —va dir la Pema, dirigint-se a mi—. ¿En sabies res, tu?

—No. ¿No t’ha dit a on? —vaig demanar-li a l’actriu, que s’havia tret un pintallavis i premia la boca amb força per escampar el carmí. Les seves galtes semblaven pètals de rosa sintètica.

—La veritat és que m’ha semblat que deia una cosa estranya.

—¿Quina? —vam demanar la Pema i jo, a cor, tement-nos la resposta.

—M’ha semblat, però tampoc no em feu gaire cas, que deia que volia viatjar al centre de la Terra. Potser sigui la seva manera de fer-se el graciós, ¿oi? O d’insinuar-se. La veritat, Pema, és que tot i això no ha estat un cita tan calamitosa. Digueu-li que em truqui la setmana que ve.

L’actriu ens va deixar amb dos pams de boca. De seguida la Pema i jo vam pujar a casa seva, on vam trobar el meu pare mirant al pati interior, dempeus i recolzat a la barana. El dia s’apagava i la llum omplia els balcons d’una llum de plata fosa, blana i lleugera com l’ombra d’un àngel. Hi havia llençols estesos, blancs i onejants, i ell se’ls mirava, hipnotitzat, amb la mirada perduda.

—Pare, ¿què fas? —li vaig demanar jo.

—Res, miro. És bell mirar-ho… tot —va alçar una mica les mans, assenyalant l’entorn de manera indefinible—. Quan penso en la mort, fill meu, el que em sap més greu és que es perd la facultat de mirar. No es veu res. Fosca. Una opacitat muda. Passivitat negra. Quietud. No pensar en res, no recordar res… tot això és tolerable. Però no veure, no assistir a l’espectacle de les coses, això deu ser insuportable, i per tota l’eternitat! Quin desastre.

Va callar, però després va semblar que cantava en dir:

—¿Per què lamentar el poder esvanit del reialme habitual?

—¿Com? —vaig replicar jo.

—¿T’he explicat mai quan vaig perdre la fe? ¿No? Diguem que jo era mitjanament creient. Creia d’una manera més o menys visceral, en el fons pensava que rere de tot hi ha d’haver un sentit, alguna pauta, que no tot pot ser silenci i podridura final. ¿Déu? Bé. Un nom amb què parlem de tot el que se’ns escapa, ¿oi? La salvació. Suposo que era la meva manera de no admetre que venim del no-res i que al no-res retornarem. La mort no pot ésser el final, res no pot ser d’una manera tan simple. Quina por, la revocació absoluta del que som, dels afanys i els desitjos, de les obres…

—Un dia em vas dir: «L’únic que ens emportem d’aquest món, fill meu, és allò que donem als altres».

—Però quan va morir la teva mare ho vaig veure ben clar —va continuar—. ¿Per què havia de morir una dona com ella? ¿Per què? I ara que ens esperaven els millors anys! Quina dona, la teva mare, fill meu, i encara era jove… Sí, si sabessis tot el que la vaig estimar. I estava exultant, i no com aquest guàrdia urbà que m’heu enviat aquesta tarda.

—Pare…

S’havia tornat a abismar. Per primer cop a la vida li sentia parlar amb sarcasme d’alguna persona.

—¿Per què havia de morir? —va afegir—. ¿M’ho vols dir? Bah. Tanmateix ara veig ben clar que si Déu existís seria un gran fill de puta. Només podria empassar-me el Déu dels gnòstics.

«Fill de puta», mai li havia sentit dir una cosa semblant. Va dir:

—¿Com és possible que si existeix toleri tot aquest mal, aquesta gran quantitat d’error, de vergonya i barroeria? Ja sé que el que veiem per la televisió o llegim als diaris no és un argument teològic, però, fill meu, ¿com és acceptable tanta falsedat? I la mort arbitrària d’allò que més estimem… Ha estat un error creure, encara que fos a la meva manera, durant tota la vida.

Va quedar en silenci, es va passar la mà pel front, com si estigués recordant:

—«Ningú serà oblidat», diuen uns versos de Whitman, ¿els coneixes? Els joves d’avui dia no sabeu res. «No serà oblidat l’ancià que ha viscut sense objecte i que se n’adona ara amb una amargor més punxant que la fel».

—Però, pare…

—Bé. No em vulguis consolar. Per un intel·lectual, morir en aquest país és morir doblement. ¿Qui em llegirà d’aquí uns anys, quan ningú parli la nostra llengua? ¿Qui m’escolta, ara? Aquell premi se’l poden fotre al cul! Les meves obres, les que tal vegada perdurin, aquestes em podrien consolar. Però, tanmateix… Poble meu, què t’he fet… Envellint aprenem a convertir en sarcasmes els nostres terrors.

—Les coses no estan tan malament, jo sé moltes persones que t’admiren i que et consideren un mestre. El poeta Bartolí…

—Bah. Calla. Bartolí és un inútil, però sap fer versos. Tu no en tens ni idea. Mai no has tingut ni idea de res.

—Això és veritat. Ho admeto. No tothom pot tenir la teva intel·ligència i la teva sensibilitat… Em sorprèn que em diguis això, però. Sempre havies estat una persona benèvola. Sento haver-te decebut.

—Perdona, fill meu —es va girar i em va mirar als ulls, per primer cop en molts dies li distingia la mirada centrada, em va col·locar una mà sobre l’espatlla i em va sacsejar—. No volia dir això. Ets un bon noi, perdona. Últimament…

La Pema va guaitar al balcó i ens va dir que havia preparat uns entrepans, que anéssim entrant si teníem gana.

—I ella és una bona noia, no la deixis escapar —va afegir amb un somrís imprecís a la boca flonja. S’acariciava el mentó.

Vam entrar dins el pis. Hi havia una plàtera plena de sandvitxos sobre la taula baixa. Havia posat també música suau.

—¿Li has dit a aquella senyora que vols marxar de viatge? —li vaig demanar ja asseguts els tres a les butaques.

—M’ho estic plantejant, la veritat —va dir ell després de trencar un sandvitx amb les puntes dels dits. També vaig veure, una mica desconcertat, com s’havia servit un conyac i d’algun lloc n’havia tret un havà, que s’anava passant per sota el nas, respirant fondament, amb delectació de sibarita.

—¿A on vols anar? —va demanar la Pema—. Nosaltres havíem pensat de passar uns mesos a París, jo no hi he anat des de l’adolescència. Tal vegada hi podríem arribar tots tres. Seria divertit, ¿oi? Podríem llogar un apartament.

—Sí, ¿a on vols anar? —vaig reiterar jo—. Si ens ho organitzem amb temps pot ser que puguem passar tot un mes fora.

—Vull baixar al centre de la Terra.

Ho va dir amb total tranquil·litat, com si hagués dit que volia anar a Cadaqués, a Esplugues de Llobregat o a Platja d’Aro.

—Pare…

—Senyor Andrada…

—No es tracta de cap collonada, fill meu —va dir ell agafant el cigarro, tallant-li la punta i posant-lo a un broquet. Es va treure un encenedor d’or d’alguna butxaca i el va avivar pausadament, assaborint amb els llavis premuts les primeres glopades—. Ho vull provar. Ho hem de provar, fill meu, vull que m’acompanyis. Tinc els diners del premi i alguns estalvis: els invertirem en l’expedició.

Anava fent anelles amb el fum del cigar, que s’elevava lent i blavós cap al teginat del sostre. Vaig deixar córrer uns segons, carregats de presagis indicibles.

—¿Com vols que tu i jo baixem al centre de la Terra? —vaig dir posant-me dempeus, amb les mans sobre el cap. Em sentia un altre cop destarotat: vaig enyorar de sobte la cocaïna.

—No hi baixarem sols, fill meu. Hi anirem amb qui vulgui apuntar-s’hi. Serà magnífic.

—No sembla tan mala idea, ¿per què no? —va apuntar la Pema, servint-se també una copa de conyac.

—¿És que us heu tornat tots bojos? —vaig cridar—. ¿És que no hi ha ningú que toqui de peus a terra?

—Precisament es tracta d’això, fill meu —va respondre ell, amb calma, rere un bon núvol de fum perfumat—. De deixar de tocar de peus a terra i tenir confiança en aquesta Terra, en les seves més fondes possibilitats.

—Però si això no té cap tipus de sentit… ¿Com vols que baixem al centre de la Terra? I per on, ¿per sota d’aquella làpida? ¿En veritat hi continues creient? Em pensava que ja t’havia fugit del cap aquesta història, la nit del premi ho vas contar als periodistes, però per sort ningú t’ha fet gaire cas. ¿Vas veure què va dir la premsa? ¿Com esperes que ara algú s’empassi aquesta història?

—Ajuda’m. Creu-hi. Creieu-hi —va dir ell, fent girar el cigar entre els dits, mirant-se el cremallot amb satisfacció.

—Jo hi crec —va dir la Pema, decidida i fascinada.

—Pare… —vaig dir jo estirant-me els cabells. Em vaig apropar al moble bar i em vaig servir dos dits de vodka, que em vaig tirar coll avall d’una sola estirada. Em va envair un lleu mareig, accentuat per la visió de l’aquari: els peixos es movien nerviosos, com si em volguessin demostrar que aquell no era el seu entorn, com si també desitgessin venir amb nosaltres cap al centre de la Terra—. ¿I què penses fer? —vaig cridar, girant-me de cop. La Pema se li havia acostat i se’l mirava atònita, amb una mà sobre el seu genoll. La visió d’aquest contacte va contribuir a enfurir-me—: ¿I què, què fem ara, anem a l’Illa Diagonal i ens comprem cordes i cascos de minaire? ¿És això el que vols?

—El primer que hem de fer és anunciar l’expedició —va dir ell en calma, sense fer cas dels meus xisclets—. Parla amb l’editor del teu diari, en Cabana, i ho feu públic en un titular dels grossos. I escriu algun article dient que busquem voluntaris per a baixar amb nosaltres, en equip. Ara veurem quants n’hi ha que creuen realment en el país.

—Espero que t’ho repensis abans d’abocar-nos definitivament en el ridícul —vaig dir, servint-me una altra copa. La Pema s’havia aixecat, i ara tenia una mà sobre la seva espatlla: amb l’altra li passava els dits entre els cabells, amorosament, per la nuca, amb carnalitat innegable.

—Anem —vaig dir, irat, acalorat i ja begut, estirant-la pel braç i traient-la fora del pis—. ¿Es pot saber què fas? —li vaig dir mentre pujàvem a l’ascensor, agafant-la en força de l’espatlla, sacsejant-la—. ¿Per què el toqueges? T’he vist mentre l’acariciaves! ¿Com és possible que em facis això?

—¿L’acariciava? Ni me n’he adonat… —va dir, airosa—. Però no et posis gelós, estimadet, si vols, ara, aquí mateix —va afegir arrapant-se a mi i posant-me una mà a l’entrecuix, incitadora—, et faig veure les estrelles amb algunes llepades…