19

Ara ja han passat cinc anys, de tot allò. Ara tinc un fill de quatre anys, en Daniel, i estic casat amb la Teresa. Treballo en una acadèmia d’idiomes, i faig classe d’anglès a uns quants grups d’adults a les tardes. Vivim a Barcelona, en un petit pis de lloguer, al barri del Born… Moltes nits em sobresalto per culpa d’algun soroll al carrer, i llavors deixo la Teresa, surto del llit i m’esmunyo a l’habitació del meu fill; el miro dormir fins que em tranquil·litzo.

¿Com pots viure, si et sents culpable de la mort d’allò que més estimaves? Però he aconseguit superar-ho, o almenys hi puc viure, o així m’ho penso; he après a estimar de nou, aquí em necessiten, jo els necessito. Parlo molt amb la meva dona, li explico com em sento quan m’assalten els fantasmes i els records —terrabastall i sotragades—, li relato les velles imatges que sovint no em deixen en pau, i li parlo de la Natàlia, del tiet, de la meva filla, i sé que la Teresa m’entén, que sent tendresa per mi, m’escolta, em fa costat i m’estima. Els records —el garfi llarg del passat— es difuminaran, tot es perdrà i serà cendra i pols, com l’hotel.

—¿Què et passa, Nico? ¿En què penses, ara? —em demana la Teresa, quan em troba distret.

—¿T’importaria abraçar-me ben fort?

I llavors no sento vergonya i li explico un altre cop el que va passar aquella nit. La Teresa és alta, prima, amb uns grans pòmuls sota els ulls mansois i de color de mel fosca. Ja no fuma, ho va deixar quan va quedar embarassada, ha moderat les seves opinions polítiques, és una mare extraordinària. Ella m’ho ha sentit explicar moltes vegades, tot això, però l’única manera de poder viure és explicar-ho una vegada i una altra, explicar-ho i explicar-ho —escriure-ho— fins que ho pugui oblidar. No puc fer callar aquells records —voldria oblidar-me de recordar…—; són com els crits del meu fill Daniel: com més l’ignoro quan em crida llavors ell més alça la veu.

Jo no li havia dit a la Natàlia que havia enviat aquella gravació a casa seva dos dies abans; allò ja tenia poca importància, no hi pensava gens. Aquell dia, l’endemà del seu retorn, va ser d’una felicitat fosca, quieta i expectant, un present lànguid que tot ho absorbia. La Natàlia estava encara molt apesarada per la mort de la seva mare, i jo ho estava també, allà al seu costat, però la companyia ens feia forts i ens carregava d’esperança. Perquè la Natàlia estava amb mi, i ho estaria per sempre més: ara jo em coneixia, ella m’havia definit, adéu a les falses imatges, m’havia dit per fi el que necessitava saber. Vam fer l’amor, el matí següent del seu retorn, com submergits, una flama pura, i a la tarda vam passejar per la platja, ja deserta i d’octubre.

Miràvem el mar, una mica enfredorits, agafats de la mà, i en la vasta buidor del cel, en aquell crepuscle que tenyia les altures del color dels préssecs madurs, hi entrevèiem el futur que volíem viure, l’un al costat de l’altre.

—¿Quan tornaré a veure la Lena? —li vaig demanar.

—Ara és amb els seus avis paterns —va dir ella—. Ben aviat, quan estigui millor, l’aniré a buscar i la portaré amb nosaltres.

Aquella nit vam pujar a sopar amb el tiet, al seu apartament. I el tiet llavors va demanar perdó a la Natàlia pel que havia passat aquell matí, quan l’havia colpejat, fins i tot es va atrevir a explicar-li què el torturava.

—Em vas recordar una dona que vaig conèixer —li va dir, sostenint-li una mà—. Una dona que em va deixar, aquí mateix, a l’hotel, i em va prometre que tornaria… No sé què em va agafar. Perdona’m.

A la Natàlia jo ja li havia explicat aquella història; ella va assentir, em va mirar, va somriure dèbilment i després va abraçar al tiet, disculpant-lo. Tot allò em va commoure.

Aquella nit, però, no sopàrem sols; en Burak i la Rita volien parlar amb el tiet i amb mi. Ella, la governanta, va preparar un bon sopar per a tots cinc, va fer un rostit, amanida alemanya, un pastís de formatge amb confitura de gerds. Fins i tot la Natàlia va començar a distreure’s; hi arribàvem, vaig pensar, mirant com menjava, ho havíem aconseguit, hi havíem arribat o estàvem a punt de fer-ho: només ens faltava la nena i ja seríem una família.

—Tenim una notícia per a vosaltres —va dir finalment la Rita, portant de la cuina una ampolla de cava—. Digue’ls-ho tu, Burak.

I llavors en Burak, després d’escurar-se el coll, va dir:

—Ens pensem casar la pròxima primavera. Voldríem celebrar-ho aquí, a l’hotel.

Tant jo com el tiet vam començar a riure. A mi se m’escaparen algunes llàgrimes d’astorament.

—Burak! —vaig dir-li, de sobte vaig sentir ganes de besar-li el bigoti.

La Rita va servir les copes amb les mans nervioses; tenia les galtes vermelles, els ulls més grossos; vaig pensar que estava més bella que mai. La Natàlia ens mirava a tots amb sorpresa, com si es meravellés d’estar allà. Vaig veure com va buidar la seva copa d’un sol glop llarg i decidit; va aclucar-me un ull; va posar un peu nu sobre el meu genoll, sota la taula. La Rita va ensenyar a la Natàlia l’anell amb un diamant, gran com una llentia, que en Burak li havia regalat feia menys d’una setmana; les dues dones ara parlaven de joies i de menjar; el tiet li deia a en Burak que per la primavera l’hotel encara estaria tancat, però que les noces podrien celebrar-s’hi, esperava no tornar a la presó…; jo me’ls mirava a tots quatre content i relaxat, i desitjava quedar-me un altre cop sol amb la Natàlia per a mostrar-li per fi els seus dos quadres, els havia fet robar d’aquella galeria i els tenia penjats a la meva habitació.

—¿Qui serà, a aquestes hores? —En Burak va ser el primer a adonar-se que tocaven el timbre de la porta principal.

—Vés a mirar-ho. —El tiet va enviar-lo al vestíbul.

I només de veure com en Burak es posava la caçadora i agafava l’ascensor per baixar, una premonició em va envair, com si ja sabés qui acabava de trucar a la porta.

—No et moguis d’aquí —li vaig dir a la Natàlia, posant-li una mà sobre l’espatlla.

Vaig baixar per les escales, corrent, però quan vaig arribar al vestíbul vaig veure que en Burak ja havia obert; l’Eduard Vadell i el seu home de confiança havien entrat a l’hotel. En Vadell portava un abric negre; en Jofre vestia un jersei blanc, de coll alt, el seu cap semblava més sòlid, més ros i més pesat.

—¿Què voleu? —els va demanar en Burak.

—La meva dona és aquí, oi? —va preguntar en Vadell; vaig adonar-me que estava molt nerviós, gairebé fora de si.

—¿I qui és la teva dona? —va menysprear-lo en Burak. Tanmateix en Burak no mirava l’Eduard, sinó que tenia els ulls clavats en en Jofre.

Jo no sabia què havia de fer. M’estava a l’altre costat del vestíbul, vora la porta oberta del jardí. Abans que pogués dir res, però, vaig veure com apareixien també el tiet i la Rita, sorgits de l’ascensor.

—¿Què passa, aquí? —va inquirir el tiet, amb la veu contrariada, tot acostant-se a l’Eduard Vadell—. ¿Què fas, tu, aquí, has vingut a portar-me un altre cop a la presó?

El tiet va apropar-se a l’Eduard, i rere seu, al costat de la Rita, jo també m’hi vaig acostar, disposat a posar pau i ordre.

—¿Què hi busques, per aquí? —va demanar-li el tiet a l’Eduard.

—¿On és la meva dona? —va cridar en Vadell, enmig d’un esbufec agitat.

—Bé, bé, no perdem la calma —va dir-li el tiet, mirant de posar-li una mà a l’espatlla—. Aquí…

—No em toquis… —I va ser quan en Vadell, encolerit, va clavar al tiet un cop de puny al nas.

Llavors jo vaig abraonar-m’hi, de sobte fastiguejat i furiós, i també vaig rebre. Em va col·locar un pinyac a l’estómac, i vaig anar per terra, commocionat i sense alè. El tiet estava ja també a terra, tapant-se la cara, la sang s’esmunyia entre els seus dits ossuts.

I vaig sentir com la Rita insultava en Vadell, i llavors en Vadell també va etzibar-li una bufetada, i ella va fer-se enrere, amb un rajolí sobtat de sang al llavi inferior.

Mentrestant, a la dreta de la porta, en Burak ja estava immobilitzat per en Jofre, que el retenia torçant-li un braç a l’espatlla. En Burak cridava, bramulava com un animal després de veure com havien colpejat la seva promesa, i sí, tot allò era horrorós, patètic i intolerable. De quatre grapes em vaig acostar al tiet i li vaig fer tombar el cap, tenia tot el rostre ple de sang, els ulls semblava que li havien de sortir de les òrbites.

—¿Què et passa, fill de puta podrit? —vaig cridar-li a en Vadell, reunint totes les meves escasses forces, amb el fel a la boca. Els ulls li oscil·laven plens d’odi entre el tiet, la Rita i en Burak.

I llavors vaig veure com en Burak s’esmunyia d’en Jofre i de l’infern de la caçadora en treia aquella pistola, la mateixa pistola que mesos abans li havia vist carretejar dins la seva motxilla negra. Només d’empunyar-la es va girar cap a en Jofre, el xofer ros i robust, i tot apuntant-lo li va dir:

—Què? ¿Què faràs ara, porc? —i dient això reia com un posseït. En Jofre va fer un pas enrere, va doblegar el coll com si volgués tossir.

—Burak! —vaig cridar, tement que fes alguna estupidesa.

I en el moment en què en Burak es girava cap a l’Eduard, per apuntar-lo amb l’arma, en Jofre li va etzibar una puntada de peu al canell, i el següent que vam sentir va ser aquell tret… Un tret. No va sonar gaire fort, només com un esclafit, com un llibre gran que cau a terra.

—No! —vaig cridar—. Burak!

I vaig veure com en Jofre sortia corrent de l’hotel, acovardit per l’arma, i que rere seu hi anava en Vadell, tots dos baixaven pel caminoi entre la gespa, cap al passeig i el carreró on devien tenir el cotxe aparcat. En Burak va sortir fins a la porxada i va començar a increpar-los a crits; la Rita, al seu costat, l’estirava de la màniga; jo m’estava amb el tiet, intentant que es posés dempeus.

Vaig aconseguir posar-lo dret i vaig ficar-lo a l’ascensor, sostenint-lo per l’aixella. Havia perdut les ulleres; el vaig pujar a l’apartament, i el vaig acompanyar al lavabo, on el vaig deixar amb una tovallola humida sobre de la cara.

—Ara et porto alcohol —li vaig dir.

Exhaust, nerviós i encara amb el dolor del cop de puny ressonant-me a l’esòfag, vaig buscar la Natàlia al menjador.

Però no hi era. Vaig anar a la meva habitació, i com que no la trobava al pis, vaig baixar un altre cop al vestíbul, per les escales. Allà hi havia la Rita i en Burak, abraçats.

—¿Heu vist la Natàlia? —els vaig demanar, amb un crit.

Tots dos van dir que no. La Rita tenia una marca vermellosa a la cara. En Burak havia deixat la pistola sobre del taulell de recepció.

Llavors vaig decidir anar cap al jardí, i només de sortir, només de passar sota l’arcada, ja vaig veure que hi havia un cos estès en la foscor, prop del matoll de les estrelítzies.

Era ella, sí, era ella amb un forat de bala a l’altura del cor, una brodadura de sang a la brusa. Em vaig posar de genolls, vora seu, com qui s’agenolla davant d’un ídol; llavors no m’adonava del que acabava de succeir. No pensava res; no hi havia cap pensament o paraula capaç d’obrir-se lloc en el meu cervell. Tot el que existia llavors era la Natàlia, la seva cara d’astorament fred, d’estupefacció calmada, els ulls oberts cap al cel, la boca torçada en un gest de tímida sorpresa, la mà tancada i morta sobre el pit exànime. Tota la roba estava xopa de sang. I jo la sostenia en braços, li deia coses absurdes a cau d’orella, imaginava que en qualsevol moment tornaria a aixecar-se, em parlaria i em besaria el front.

La Rita va trobar-nos poc després, es va ajupir vora meu, va retirar els cabells de la cara de la Natàlia i va començar a xisclar. En Burak degué trucar a una ambulància.

Només sé que aquella nit em vaig intentar matar. Em vaig llançar a la piscina de l’hotel. Algú —¿en Burak?— em va treure d’allà dins; el següent que recordo és l’hospital, i a partir d’aquí tot es confon en un seguit d’imatges planes, blanques, buides, desordenades.

A l’hospital em venia a veure la mare, que no deixava de plorar a cor què vols, i el pare, impassible i alhora compassiu, i finalment el tiet, a qui tan sols vaig veure un cop més abans que es matés. També recordo —vagament— haver parlat amb un policia.

Unes setmanes després, a mi em van portar a la Clínica Viroles, on vaig estar internat cinc mesos, tot per mirar de sortir del meu enfonsament mental. Vaig patir una depressió nerviosa, psicosi, mercuri a les venes; vaig caure en un estat de catatonia infinit, en un estupor negre i sense fons. La doctora Grino, amb els seus pietosos ullons de gallina, em dedicava gairebé totes les seves hores. Jo patia de mals de cap, m’atordia per qualsevol cosa, em marejava i començava a cridar esborronat «Natàlia, no, no!» fins a perdre els sentits, tenia calfreds i un formigueig a la sang, als cabells i al coll o al plexe solar que gairebé mai no m’abandonava.

—Tranquil, Nico, tranquil… —em deia la doctora, acariciant-me les temples.

Em donaven píndoles de colors estranys, em feien parlar, escriure, dibuixar, respirava al ritme que descrivia la doctora, tensàvem i destesàvem els músculs, em pesava en una bàscula electrònica, passejàvem entre els edificis oblongs i envidriats.

Estant allà ingressat no em vaig assabentar del que el tiet va acabar fent uns mesos després de la nit en què va morir la Natàlia. Va ser aquell mes de desembre.

Potser perquè s’acostava la data del judici —o perquè l’hotel estava buit i sabia que no tornaria a obrir, i en Burak era a la presó acusat d’homicidi, o perquè la investigació de la mort de la Natàlia també l’incloïa a ell, o perquè se sentia tan trist i sense propòsit que la vida se li feia inaguantable…—, el tiet va incendiar l’hotel, hi va calar foc: l’Hotel Indira va desaparèixer en una sola nit, fum i flames i cendra i vent…

Tot va cremar: el seu apartament —els quadres, els llibres, els meus trajos de lli, el vestit vermell de la meva estimada, les fotos del meu avi i les de les meves festes—, el meu jardí i les meves flors —les passioneres—, el saló, la cafeteria i la cuina i bona part de les habitacions: fins i tot ell mateix; el van trobar en algun racó del pati, carbonitzat, una massa amorfa i negra, no vull ni pensar-ho.

Però me l’imagino ruixant el vestíbul amb benzina, carretejant amunt i avall aquells bidons que, com es va saber després, havia anat a buscar a la gasolinera, i tirant un misto sobre la mullena, un encenedor de querosè o un munt de papers aflamats, i les llargues llengües del foc que s’alçaven de terra i cada cop s’anaven fent més altes, cremaven les parets, els cortinatges, els tendals, les cadires de rotang, els arbrets i les flors i les baranes i els llits i els sofàs, les làmpades queien a terra, s’esborrava el recambró on tantes nits havia passat, l’escenari on m’havia adreçat a la gent embadalida, i què va passar amb els meus peixos, les meves tortuguetes, els meus periquitos, les flames devien veure’s des de tots els pobles de la badia, el reflex del foc com un trencadís en les aigües quietes.

I tot crepitava amb un bramul greu, com un ramat que corregués en la fosca, una nit freda de desembre, tot es consumia, focs de sofre ràpids com el pensament…: els records del meu avi, els del tiet, el pes de tantes nits i de tants hostes que havien gaudit i sofert, follat i estimat, plorat, odiat, callat i esperat i rigut. I tot l’amor, tota la soledat, la malaltia, l’esperança i la corrupció, tot el sofriment, la decepció i el terror i l’ambició i el desengany, i l’enyor i la passió i l’agressivitat… totes les infinites petites històries, els secrets que mai no se sabrien i les ombres que per allà havien passat, jo i la Natàlia entre elles, i tot l’oblit i totes les vides, el que va ser i el que érem, el que ja mai no podríem ser. Tot va acabar amb aquell incendi, com vaig saber uns mesos després, quan vaig començar a veure una mica de llum al final de la meva ofuscació.

—Ella t’estimava, ja ho saps. Només a tu t’estimava.

Vaig obrir els ulls i el vaig veure, assegut en la primera claror del dia, a la meva habitació, a la Clínica Viroles.

—M’ha costat trobar-te, Nico. Però ets aquí, pobre boig. Aquí et tinc.

Era ell, l’Eduard, una cama sobre l’altra, assegut en una butaca, vora el meu llit. Amb les dues mans s’agafava als braços del seient, com si s’estigués contenint per no caure cap enrere.

—¿Què hi fas tu, aquí? —vaig dir, com si parlés en somnis, perquè tot plegat era com una aparició.

—Sempre ho vaig saber, Nico… —Se’m dirigia amb calma, com si portés preparat el que em volia dir—. Des del primer dia que ho vaig saber, que m’enganyava. I jo també l’estimava, no et pensis que no, per això m’hi vaig casar, tot i que sabia des del primer dia que la nena no era meva. A mi em bastava que un dia em volgués, aquesta esperança; perquè era ella, ja ho saps, ella…, i d’una dona com ella s’accepta tot, fins i tot les engrunes. Estava convençut que un dia m’estimaria com jo l’estimava, però això era impossible, perquè ella només estimava la seva feina.

—Però tu l’enganyaves.

—Sí, ¿i com no l’havia d’enganyar? ¿De quina manera podia suportar estar casat amb una dona que passava de mi, que en el fons em menyspreava? En ella sempre hi havia aquella distància, un terreny desconegut, se m’esmunyia… ¿Què en pots fer, d’un amor així? Era la meva manera de buscar-la.

—Anaves al llit amb d’altres…

—Sí, perquè em sentia sol. Una dona com la Natàlia o t’ho dóna tot o et deixa sol, encara que dormis amb ella.

—Sí.

—I llavors vas tornar tu, amb la teva història i els teus poemes… I vaig començar a notar que alguna cosa li passava. Primer no li vaig fer cas, però després vàreu començar a anar al llit junts, sí, això ho vaig saber des del primer dia.

—¿Per què no hi vas fer res, doncs?

—Perquè per primera vegada en molt temps se la veia feliç. Jo sabia que això vostre no aniria enlloc. I en el fons la perdonava, perquè el que volia era que s’adonés de qui eres, i que aprengués que no era amb tu amb qui volia estar, que veiés que el problema no era jo, ni tampoc tu, pobre desgraciat, sinó ella, i que llavors tornés amb mi, ara sí estimant-me.

—Esperaves que tornaria amb tu. Però et vas equivocar.

—Perquè després de la mort de la seva mare, quan es va adonar que el problema era seu i no de cap de nosaltres, et va preferir a tu, i això em va fer enrabiar.

—¿Per això vas venir aquella nit a l’hotel, doncs?

—Sí, i perquè havia vist la gravació, com el teu tiet la bufetejava… Per això el vaig colpejar. Contra el teu tiet no hi tenia res de personal, era tot una qüestió de negocis, ja saps com funcionen aquestes coses…

—No ho sé ni vull saber-ho.

—¿Com et trobes, Nico?

—No paro de pensar en aquella nit.

—Jo vaig escapar, ja ho saps, com un covard…, i me n’avergonyeixo, la veritat és que temia que aquell boig em disparés. Però no va ser culpa de ningú.

—Va ser culpa meva.

—Sí, sí, va ser culpa teva. Desespera i mor.

—¿Què vols de mi, ara?

—Saps, Nico? He deixat la feina. Passava massa temps fora de casa, viatjant. I tot això m’ha fet adonar del que vull realment.

—¿I què vols?

—La Lena.

—És la meva filla.

—D’això t’he vingut a parlar.

—Lena…

—Només et volia dir una cosa, Nico: si t’apropes a ella et mataré. Per això t’he buscat. Només per dir-te això. Oblida’t de la nena. Ella ja té un pare i sóc jo.

Vaig passar-me la mà per la cara; la barba em raspava endurida.

—No podré superar-ho.

—M’agradaria que no en fossis capaç, Nico. M’agradaria molt que el dolor et matés i m’ho posessis fàcil… Et vas voler matar, oi? Tant de bo t’haguessis mort, o aquella bala perduda t’hagués trobat a tu. Però recorda el que t’he dit: si t’apropes a la meva filla et mataré com a un gos.

Llavors es va aixecar de la cadira, es va fregar les mans als camals dels pantalons, com si s’eixugués la suor, i va sortir de l’habitació just en el moment en què per les finestres començava a entrar un primer feix de llum. Vaig intentar cridar; però no em va sortir ni un fil de veu.

I potser sí, vaig sobreviure perquè en Vadell em volia mort i perquè la vida exigeix cruelment ser viscuda… Pensava en la Natàlia, en el que havia passat, en l’accident i en el conjunt de fets que hi havien abocat, en la meva culpa. L’única manera de superar tot allò era parlar-ne; en parlava durant hores amb la doctora Grino.

—Torna-m’ho a explicar… —em deia ella, al meu costat—. Explica-m’ho una altra vegada.

—Tinc una filla, i potser no la tornaré a veure mai més…

I jo li contava tot, detall rere detall, atret per la història, estirat per una força que em semblava inexorable.

—¿Per què no ho escrius, Nico? Escriu-ho tot i potser ella un dia ho llegirà.

Uns mesos després d’aquella conversa amb en Vadell vaig sortir de la clínica. Vaig anar a viure un altre cop amb la mare, allà a Inca, i només d’entrar a la meva habitació de les golfes vaig trobar totes les meves capses de llibres i papers, tot el que encara hi havia al veler.

—¿Què n’has fet, del Kamala, mare?

—He venut el vaixell —em va dir ella, obrint una finestra—. I el que quedava de l’hotel, Nico. Tot allò ja no era la nostra vida.

El terreny de l’hotel va acabar finalment en mans de Lluna Blava. El meu hotel, el meu regne vora el mar, l’hotel del qual jo era ‘l’hereu’. L’Hotel Indira.

No crec que torni a veure mai més en Burak Tolik; sé —la Rita m’escrivia correus electrònics— que quan va sortir de la presó el van repatriar, i que ella, la seva promesa, se’n va anar amb ell, allà a Turquia. Em demano com els deu anar; potser un dia m’atreveixi a escriure-li, però no, no crec que ho faci: ¿què m’importa? No els vull tornar a veure. Voldria tornar a veure en Xaus, però; què se’n deu haver fet del vell recepcionista, plorarà si em parla del tiet, la compostura, ja ho veus, Xaus, com va acabar tot… Pobre Xaus, pobres de tots nosaltres.

Vaig deixar Mallorca tres setmanes després de sortir de la clínica, i vaig partir cap a Barcelona, on en Gori Rigo em va acollir durant els primers mesos. Vaig buscar-me una feina de professor d’anglès. I vaig tornar a parlar amb el meu pare, el necessitava, de tant en tant anava a veure’l a Madrid, o ell venia a Barcelona a passar uns dies amb mi. El meu pare no és un mal tipus; una mica aprensiu, massa reservat, molt orgullós de la seva carrera, però és generós i jovial, m’ha ajudat molt aquests últims anys. S’ha casat, per fi, amb una altra doctora, una metgessa madrilenya, grassa i guapa, a qui m’aprecio. La mare ja ha aconseguit perdonar-lo, per fi, i sovint es truquen, i pel que sé últimament ella torna a tenir una nova amiga, una dona rica i més jove, la propietària d’una cadena de sabateries. Espero que tot els vagi molt bé.

Ara en Gori Rigo ja no treballa al Boo i té el seu propi restaurant, un local petit i decorat una mica a l’estil dels anys setanta, fora de Barcelona, a Sant Just Desvern. És un restaurant acollidor, situat en un emplaçament que pertanyia a la família de la seva dona. Perquè s’ha casat, com va dir que faria, i amb una bona dona catalana, plena de seny. S’ha aprimat, i sempre té el restaurant ple, és impossible dinar-hi o sopar-hi sense reserva, fa unes postres delicioses. Diu que vol portar el seu restaurant, i no que el restaurant el porti a ell. Entenc què vol dir, o almenys crec que ho entenc. M’estimo el meu amic, no hi puc fer més; parlem un parell de cops a la setmana per telèfon; una vegada al mes ens veiem i cuina per a tots.

I sí, vaig tornar amb la Teresa, el mes d’abril següent al meu retorn a Barcelona. O potser ella va tornar a mi, perquè me la vaig trobar una nit, mentre jo esperava l’autobús nocturn després d’unes últimes classes. Un cotxe es va aturar davant de la parada, allà a la plaça Universitat, i vaig sentir la seva veu, dient-me:

—¿Nico, ets tu? —Vaig ajupir-me i ella al volant, amb un gran mocador al coll, i en aquell instant ho vaig veure clar.

Estava embarassada; s’havia fet inseminar set mesos abans, cansada d’esperar ‘un home com cal’, tenia trenta-cinc anys: una dona valenta. L’embaràs li donava una dimensió nova; una certa conformitat distant o beatitud que mai no li havia vist. Era impressionant.

El nen que va néixer dos mesos després és el meu fill: en Daniel, un nen que no se m’assembla…; és ros, té els ulls verds, la pell cremosa, és alt com la seva mare i d’ella en té l’aire distret i alhora audaç, és intel·ligent d’una manera que m’inquieta, és assenyat, calmós, concret; i em mira igual que la seva mare, amb molta fixesa, com si ja sabés sempre el que estic a punt de dir.

L’estiu passat jo i la Teresa vam tornar a Mallorca. Era una nit de juliol, i tots tres ens estàvem a casa de la mare, a Inca. Un soroll al carrer em va sobresaltar. Vaig saltar del llit i vaig mirar per la finestra.

A l’altra banda del carrer, al portal d’una casa, hi havia una parella d’adolescents, besant-se en la foscor. Sentia els seus xiuxiuejos, i des de rere els porticons només veia les cames del noi. Vaig sentir el riure lleu de la noia, i com ell de sobte se n’allunyava carrer amunt, divertit; llavors la noia va sortir de la fosca, i sí, no en vaig tenir cap dubte, era la Lena Vadell, la Lena, la meva filla, ja era ben igual que la Natàlia. Una joveneta espigada de quinze anys, besant-se amb un noi en un portal una nit d’estiu. Vaig entreveure els seus cabells negres, llisos, la cara pura, portava una samarreta de tirants, blava, i una faldilla vermella. Mostrava els genolls i caminava fent una mena de saltirons. Un ésser gloriós. El noi la va cridar des de la cantonada, ella va anar-hi, va córrer, es va perdre carrer amunt. Vaig quedar sense alè.

Llavors vaig anar a veure el meu fill a la seva estança, i vaig mirar-lo dormir fins que em va aclaparar un sentiment de satisfacció.

Encara era ben fosc, aquell dia, però llavors vaig saber que ho havia de fer.

—¿A on vas? —em va demanar la Teresa, veient que em vestia.

—He de fer una última cosa.

Vaig creuar l’illa, sense presses, eren les quatre del matí, em dirigia a s’Enroc amb el cotxe. Vaig aparcar vora el passeig i a poc a poc vaig arribar al lloc on s’havia aixecat el nostre hotel. Allà, vora aquella barrera oxidada, jo havia esperat la Natàlia, l’havia fet giravoltar sota la llum d’aquell mateix fanal. Encara la veia, amb una faldilla curta amb brodats negres, un xal morat sobre les espatlles, nua sota el meu vestit vermell, aquell matí, la seva veu, la seva boca. Vaig sentir un estrany vertigen.

L’hotel ja no existia; tot el terreny estava tancat i en obres. La gespa estava seca, aquella gespa sobre la qual jo havia fet dansar els saltimbanquis i els empassafocs. Tot era fosc, sentia la lenta remor d’orgue de les onades rere meu. El mar estava en calma, l’aire semblava farcit d’una mena de por. Hi havia les rajoles del passeig, que no havien canviat, constatar això em va afeblir els sentits. La vida es recobrava, el mar acariciava sempre uns dies iguals. No volia veure les coses, volia no pensar en res. Vaig estar a punt de fer-me enrere, però finalment vaig saltar el tancat i vaig entrar al terreny.

Vaig pujar pel caminoi i vaig arribar allà on hi havia hagut la porxada d’accés. No hi havia res clar. Un edifici encara a mig fer, una llarga nau buida, escales en penombra, sacs de ciment, formigoneres, munts d’arena d’obra, totxanes i lloses. Un nou hotel. Vaig donar la volta a l’edifici, lentament. No quedava cap rastre de nosaltres. Era molt gran, aquell buc; el nou hotel seria luxós, seria esplèndid, s’hi allotjarien homes, dones i nens. La grava crepitava sota la sola de les sabates. Al cel, les estrelles encara hi eren, i entre elles hi havia avions en ruta, llumets blancs, un rastre de núvols difuminats per la lluna nova. Entre els peus m’hi vaig trobar un martell, era feixuc, feia olor de ferro, el vaig llançar més enllà de l’herbota. Abans de sortir vaig mirar les altures, intentava trobar a on hi havia hagut la meva habitació, al pis del tiet, des d’on havia mirat el mar i des d’on havia esperat veure-la aparèixer entre els tamarells brancalluts. No vaig ser capaç d’endevinar-ho.

Vaig sortir del terreny i amb passos cautelosos vaig encaminar-me a l’embarcador. Deambulant sobre l’escullera vaig apropar-me on hi havia deixat amarrat el meu vell veler. Ja no hi era; hi havia una llanxa esportiva, enorme i blanca, però els dos fars del moll feien aquelles llums, ara verda, ara vermella, aquí, vora el gran mar, aquí a la riba.

Va passar en un instant. Estava disposat, ho sabia. Contra la meva por, allà al fons de tot, entre la confusió, estàvem a punt. Des de la vorera ho vaig veure, sobre les roques, contra el corrent. Ja n’estava segur. El sol sortia.