18

L’endemà vaig veure com enterraven la Dèlia en un cementiri de Palma. Feia un dia ventós, el cel estava clar, el sol resplendia a les làpides. Havia d’acompanyar la mare. Estava tan trista que no aixecava el cap, la pobra; portava ulleres de sol, grosses, i un vestit negre que em va semblar que li anava balder, com si s’hi hagués perdut a dins o l’hagués comprat a darrera hora, sense saber què es feia. Jo també m’havia vestit de negre, i em tapava la cara amb ulleres de sol, però no plorava, ja estava cansat de plorar: desitjava acabar d’una vegada amb tot allò. La mare se m’agafava al braç, me l’estirava com si temés que fugís entre les tombes. Feia molta calor; tornava a fer calor i això que ja acabàvem el mes de setembre. L’aire, de sobte, va deixar de córrer, o això em va semblar; la llum tenia el color de les llimones.

I allà també hi havia la Natàlia, és clar, davant de nosaltres, presidint el seguici després de la vetlla, amb el seu marit al costat; i el senador Romà Vadell i la seva dona, una senyora grassa i francament bella, i els que devien ser els germans de l’Eduard; un d’ells portava barba pèl-roja, i l’altre tenia els cabells rossos, llargs, i vestia uns pantalons blaus que em van agradar. Rere nosaltres hi havia una multitud. Qui sap qui eren; tiets de la Natàlia, germans de la difunta, potser, nebots, veïns, amics rics del marit mort que ara també veien com ella se n’anava, unes trenta o quaranta persones.

Els principals afectats es van col·locar vora l’entrada del mausoleu, i nosaltres rere seu, la segona filera, tot intentant no estar massa vora els uns dels altres. La Natàlia, allà al costat de l’Eduard; veia els seus canells prims, com els d’una dona que s’ha ofegat, i jo i la mare rere tots dos… Natàlia, m’havies abandonat, tan a prop, ara, i tan trista; com l’estimava encara. Com sentia que el seu dolor m’estirava, era com si només jo la pogués consolar, només jo la podia entendre, sóc aquí, et faig costat, et protegeixo. L’Eduard va passar-li una mà per l’espatlla.

Un capellà gras i calb va deixar anar una pregària breu; va ruixar la tomba i la caixa amb un aspersori de plata, i ben aviat va desaparèixer, com si tot allò el cansés o tingués pressa o fes massa calor. Sentia el plor de la Natàlia, allà a dos metres rere seu: un plor continu i sense ímpetu, era l’únic plor que se sentia, llavors, perquè la mare havia deixat de plorar fent soroll, i només s’eixugava el nas i es passava el mocador per les galtes. Seguia estirant-me el braç; no m’atrevia a dir-li que m’enrampava.

Els Trèmol Dalmases tenien aquell mausoleu, i allà vaig veure com un enterramorts jove i musculós hi introduïa el fèretre, ajudat per un altre que portava als llavis un cigarret de mentol. Hi havia tota aquella gent contemplant la comesa; una multitud silenciosa, vestida de negre, cares taciturnes i gestos lents; la làpida del mausoleu estava oberta, i allà dins hi havia el pare de la Natàlia, ja difunt, i el seu germà mort, Adam, el jove Adam mort al mar, mentre navegava. ¿Quanta més gent hi devia caber, allà dins? Potser cinc o sis cossos, o vuit, hauria volgut apropar-m’hi més i potser comptar-ho. Entorn del mausoleu havien portat moltes corones de flors: llirgues, clavells, roses blanques, astromèlies, margarides, gladiols; conec les flors, en cultivava allà al meu vell hotel.

Després vam sentir xerrics, cops, xiuxiuejos, soroll de fusta contra pedra, de pedra contra el terra, un so que produïa esgarrifances; totxanes que es freguen, cops de paleta i ciment fresc amb el seu carrisqueig feixuc, i aquelles veus al fons de la clotada, els dos enterramorts que allà dins intercanviaven consells i comentaris amb una desimboltura fosca i feridora. Poc després tot allò va acabar; la gent va començar a dirigir-se cap a la sortida. La mare va apropar-se a la tomba, i tots dos vam passar al costat de la Natàlia i de l’Eduard. La mare va acostar-se a la làpida acabada de cloure, sobre la qual hi havien deixat dues corones grosses de flors. I va estar-se allà una bona estona, quieta, sense plorar, les mans caigudes als costats, com si de sobte estigués recordant alguna cosa o volgués posar-se a parlar. Vam quedar sols.

—Oh, Dèlia… —va dir a la fi, i va ser llavors quan les cames li van flaquejar.

El meu pare va aparèixer d’algun lloc just a temps, i entre tots dos vam impedir que caigués a terra. Sostenint-la en braços vam creuar el cementiri, i a poc a poc —no pesava gens, allà entre tots dos— vam anar a l’aparcament i la vam ficar al cotxe.

—¿Véns amb nosaltres, Nico? —em va demanar ell; la mare, al seient de darrere, s’havia tret les ulleres i s’eixugava els ulls. Vaig buscar la Natàlia entre la gent que partia.

Em demano què hauria passat si hagués dit que no al meu pare. Tot el final d’aquesta història hauria estat diferent, molt diferent, potser; el meu pare hauria deixat la mare a Inca, i potser hauria tornat després a Palma, a buscar una plaça a l’últim vol cap a Madrid. Però vaig dir que sí, i tot va anar com explico.

—Sí —vaig respondre—. Pujo i vinc amb vosaltres.

Durant tot el viatge cap a Inca cap dels tres no va dir res. El cotxe del meu pare devia ser de lloguer, perquè feia olor de nou, una olor de plàstic i tela escalfada. Jo mirava per la finestreta, i no veia res més que la Natàlia, sentia el seu plor, i recordava la Dèlia, les veus d’ambdues, confoses, i pensava en què haurien fet amb la nena, què devien haver-li dit, com explicar-l’hi, la teva àvia és morta, no la tornaràs a veure mai més, Lena, qui devia estar cuidant-la llavors; no portar-la al cementiri havia estat el més adequat.

Un cop a casa, el pare va acompanyar la mare a la seva habitació. Jo vaig quedar a la cuina, i des de la finestra vaig veure el jardí de la mare, on ella i la Dèlia havien passat tantes hores; jo l’havia vist allà per primera vegada, l’amiga de la mare, les dues dones amb barrets de palma. Estava ple d’herbei, el jardí, els canyissos de les tomaqueres havien tombat, els rosers necessitaven aigua. Em vaig servir un whisky i em vaig canviar de roba, i perquè em sentia enrabiat i intranquil vaig decidir posar-me a feinejar la terra: embuinaria els rosers, regaria els tarongers bords.

Una hora després va aparèixer el meu pare, allà al jardí. Va asseure’s en una cadira baixa i va començar a mirar-me, sense dir res. Jo anava tallant brots secs d’uns marduixos.

—¿Quan marxes? —li vaig demanar, sense ni mirar-lo.

—Potser demà al matí. Tinc un bitllet obert.

—¿Et quedes a passar la nit aquí? —i dient això em vaig girar cap a ell; me’l vaig mirar amb estupor i ràbia.

—¿Què et passa, Nico? —se’l veia molt assossegat. S’havia inclinat cap endavant, els colzes sobre els genolls, allà a l’ombra amb la seva camisa blanca i les seves sabates de nuvi.

—¿Què vols que em passi, pare?

—La teva mare m’ha dit que ja no treballes a l’hotel.

—No, el tiet em va fer fora. El tiet, un home honorable.

—¿I què fas, doncs, amb la teva vida?

—Últimament busco xicota. Una dona que m’estimi i que es casi amb mi.

—Escrius?

—Oh, no. La literatura em cansa.

—¿I de què penses viure si no escrius ni treballes a l’hotel?

—¿De veritat que t’importa tot això, pare? —li vaig dir, apuntant-lo amb les tisores de podar—. ¿Per què fas comèdia? ¿Per què fas veure que t’importo jo, o la mare?

—¿Per què imagines que no m’importeu, fill? —I va obrir les mans, en un gest de súplica.

—Bah. Deixa-ho estar.

—Podria ajudar-te, Nico. ¿Què tens, explica-m’ho, fill, què necessites?

—El que necessito ningú m’ho pot donar.

—Estàs enamorat, oi? T’han trencat el cor.

—Què coi saps tu.

—Escolta’m, Nicolau. Sóc el teu pare. Deixa que t’ajudi. ¿Vols tornar a estudiar? ¿Necessites diners?

—¿Per què no te’n vas a la merda? —li vaig dir, escombrant amb els peus un munt d’herba seca.

—¿Per què em tractes així, fill?

—No em facis parlar.

—Sé que estàs ofès. Sé que et molesta el que va passar entre jo i la teva mare. Però ho has d’entendre.

—Ja ho entenc, ja —vaig respondre, mig rient—. I massa que ho entenc, pare. ¿Com vols que no ho entengui? ¿Quants anys et penses que tinc?

—¿Doncs quin és el problema, fill meu? La vida no és mai el que somies.

—¿Qui ha parlat de cap problema? ¿Tens cap problema, tu? Jo no en tinc cap, de problema. Papà.

—Em preocupes, Nicolau. Vull que siguis feliç. Escolta’m.

—¿Què vols? —i dient això em vaig girar cap a ell.

—Sé que l’estimes. Ella m’ho va dir.

—¿De què em parles, pare?

—La Dèlia. Ella m’ho va dir. Ella m’ho va explicar tot.

—Com? —I vaig sentir com la sang se’m refredava a la cara.

—Tu i la seva filla. ¿És així?

—¿Què et va dir la Dèlia?

—¿Està casada ella?

—Sí —vaig respondre, confós.

—I aquella nena, la filla… Em va parlar d’una nena de deu anys. Lena, oi? —I llavors el meu pare es va aixecar de la cadira i va venir cap a mi, trepitjant la terra seca—. Va ser dos dies abans que morís. Estava bé, a estones, hi havia moments de lucidesa. La teva mare no hi era, a l’habitació. Aquella dona em va mirar i em va dir que tu i jo ens assemblàvem. I em va parlar, durant uns instants, Nico, com si jo fos tu, com si ens confongués. M’acariciava una mà, una galta, la barbeta. I llavors m’ho va dir, fill meu. Em va agafar fort de la mà i m’ho va dir. Es dirigia a mi en alguns instants com si fossis tu, i en altres moments sabia perfectament que jo era el teu pare i el seu metge.

—¿Et va dir què, pare?

—Em va dir que la nena era teva. Que la Lena és la teva filla… ¿Ho vaig entendre bé…? ¿O potser delirava? Em va dir que tu i la seva filla éreu com dos nens…

En aquell moment el món es va fer petit, com si sota els meus peus no hi hagués res, un buit absolut. Els ulls se’m van cobrir de boira, una borratxera sobtada em va pujar al cap.

—¿Ho sabies, Nicolau, que aquella nena és teva?

Vaig sortir de la terra i em vaig asseure en una de les cadires de jardí.

—Nicolau, ¿i com és possible que aquella nena sigui la teva filla? —El meu pare s’havia acotat davant meu, es recolzava als meus genolls, com un entrenador de boxa al seu racó del ring. Jo em sentia com si m’haguessin esclafat la cara: com si no tingués dents.

—Sí. Sí —vaig dir, amb la boca tan seca que la llengua se m’aferrava al paladar—. És clar que és la meva filla…

Perquè llavors ho vaig entendre tot. Això era el que havia passat entre nosaltres, aquella nit, feia deu anys. Aquella nit, la nit que en Rigo… Tremolava, de sobte el jardí em va semblar que estava a punt de levitar, una calma sagrada, el cel anava acostant-se a nosaltres i ens absorbia.

—¿I què penses fer, fill?

—Pare… És una dona increïble. És com la seva mare: una dona que fa tremolar. Hi ha una llum sota tot el que fa.

—Fill meu…

I llavors vaig mirar el meu pare al fons dels ulls i ho vaig entendre tot. Ens vam posar dempeus i ens vam abraçar.

Aquella mateixa nit vaig tornar a l’hotel, a demanar perdó al tiet. De sobte tot allò que ens havia separat havia quedat enrere, almenys ho havia fet per mi, que només pensava en el que m’havia dit el meu pare. El tiet aquella tardor havia hagut de tancar l’hotel; sense els ingressos il·legals, el negoci obert era insostenible. Vaig arribar a l’hotel, doncs, i el vaig trobar tancat, però vaig anar per la porta del darrere; en Burak em va obrir:

—El teu tiet és a casa —em va dir, al mateix temps que sortia i es dirigia cap a la seva moto—. Me’n vaig, doctor, que m’espera una dona.

Vaig pujar al pis del tiet, i me’l vaig trobar amb la tele encesa, sense volum, mirant per la finestra cap al mar. Només de sentir-me entrar es va girar de sobte i em va dir:

—¿Què hi fas, tu, aquí?

Tenia la veu ronca, trencada. Vestia la seva americana de fumar; semblava que feia dies que no s’afaitava.

—Escolta’m —el vaig tallar amb un gest moderador—. He vingut a demanar-te disculpes…

Li vaig dir que em sabia greu; vaig estar parlant amb ell més d’una hora. Li vaig dir que sabia que no havia estat bé això de gastar-me aquells diners en festes, però que ho havia fet desesperat. Li vaig parlar dels meus mals d’amor; de la meva fixació amb el seu pare, l’avi Víctor, del que s’havia despertat en mi després de saber que s’havia matat perquè una dona l’havia deixat. Li vaig parlar de l’Odette, és clar, i de la Natàlia. Li vaig dir que la seva mare havia mort, i que m’havia assabentat, per boca del pare, que la seva filla també era meva. Em va mirar amb astorament, amb aquella mescla de distància i de preocupació que el caracteritzava des de sempre —l’expressió expectant i cansada—, i llavors va remenar el cap tot dient:

—¿Treballaràs amb mi, doncs?

—Sí —vaig dir.

—Perquè et necessito —I es va aixecar del sofà, feixugament—. Estic inhabilitat per la justícia per portar l’hotel. T’ensenyaré, Lau, tot el que necessites saber. Fet i fet —i em va repetir el que m’havia dit un any abans, davant de l’Eduard Vadell—, tu ets l’hereu de tot això.

Jo era l’hereu de l’Hotel Indira. I amb aquell pensament, i amb la idea de la paternitat de la Lena ballant-me dins el cap com una intuïció impotent, vaig anar a casa d’en Rigo a buscar el meu ordinador, els quadres i la mica de roba que m’havia emportat. Vaig tornar cap a l’hotel, i allà, extraviat, desfet, giravoltant pel meu jardí, davant de la gàbia dels periquitos, vaig començar a demanar-me què havia de fer. ¿Quin era el meu pla de vida, ara que sabia que aquella nena era la meva filla? Rememorava totes les tardes que havia passat amb ella, i entenia per fi la connexió que havia sentit al seu costat, i el que em lligava a la seva mare, i a la Dèlia, i entenia que allò no podia quedar així, havia de fer alguna cosa. ¿Però què?

¿M’havia de presentar a casa seva i parlar amb en Vadell? ¿I què em diria? ¿Què li diria jo a la Natàlia, si aconseguia tornar a parlar amb ella? No deixava de fer càlculs, de rascar-me el cap, de moure’m entre les flors preveient tota mena d’escenaris. Potser el que havia de fer era anar a la justícia i reclamar que la meva paternitat fos reconeguda. Parlaria amb l’advocat del tiet, en Sagrà segur que podria guiar-me. O potser el que havia de fer era oblidar-ho tot, deixar aquella família en pau, ignorar la meva filla i començar una nova vida allà, ara com a nou director de l’Hotel Indira. ¿Però què seria de la meva vida? Ho veia clar: acabaria com el tiet, o pitjor encara, com el meu avi. Volia tornar a veure aquella nena —filla meva—, volia cantar al seu costat un altre cop les cançons que li havia ensenyat, recitar els poemes, i volia que la Natàlia em conegués, que veiés que jo era digne d’amor, que no era tan grotesc ni ridícul com el seu quadre deixava entendre. ¿Però com fer-ho possible?

No en tenia ni idea. M’estirava els cabells. Seguia donant voltes per l’hotel buit, com un pertorbat, i provava de recordar aquella nit, la de feia deu anys, quan havia conegut la Natàlia i l’havia deixat embarassada. No en recordava res, de tot allò; tota la meva vida era un desastre, una vergonya. Mirava les portes tancades de les habitacions i hi veia la meva existència: un buit fred i desconegut, un laberint estúpid, sense cap mena de calidesa, tot un seguit d’estances desconnectades, tot abocat a la separació, el desemparament i la melangia. Que en sabia de poques coses de mi mateix —¿què em faltava per ser un bon home?, ¿què em faltava per ser un bon escriptor?—; perquè era com si jo fos un hoste de l’hotel i alhora fos l’hotel mateix i estigués tancat dins d’una de les habitacions, i en les altres hi hagués la Natàlia, la Lena, la Dèlia, la mare, el tiet, en Rigo, en Vadell, en Burak, la Rita, l’Odette, el meu avi…, i jo estigués sol, escoltant veus remotes rere els envans frèvols, remors en l’aire fred i cruixent, sortint a fora de l’habitació i només veient presències llunyanes, espectres esmunyedissos al fons d’un passadís, ombres a les quals m’acostava i s’esfumaven només d’atansar-m’hi entre súpliques. Em sentia condemnat a la distància, al retraïment. Vaig entrar al gran saló i vaig encendre els llums; era com si les taules fossin plenes de gent que em mirava amb astorament, i allà hi havia el faquir, i més enllà el mag i els acròbates. Se’m va escapar una rialla fosca.

Algunes hores després, embargat per la impotència, vaig començar a beure. Vaig anar al bar i vaig preparar còctels dolços, els meus còctels complicats. Vaig mesclar licors, vaig fer tota mena de provatures; al final vaig aconseguir una combinació que em va agradar —bourbon, licor de melicotó, suc de llima dolça— i vaig amorrar-m’hi com els companys d’Ulisses a les mamelles de les vaques del sol.

Un cop entonat, borratxo, vaig tenir una gran idea… Si ella no havia deixat el marit potser podia aconseguir que el marit la deixés a ella. ¿Però com? I llavors vaig tenir la pitjor idea de la meva vida en una vida ja prou marcada per les meves males decisions.

Marejat i alhora exultant davant de la meva pensada —cantussejant les cançons de Sinatra que havia cantat al costat de la Lena—, vaig pujar a la meva habitació. Vaig encendre l’ordinador i vaig tornar a veure la gravació d’aquell matí de feia mig any, quan li havia regalat a la Natàlia el vestit vermell, havia entrat a l’hotel des de la platja, quan el tiet l’havia bufetejat; i com ella després s’amagava apressada a la suite, i després jo la seguia, confós. Abans es veia com ella giravoltava pel jardí, com s’alçava el vestit i em mostrava una cuixa i joguinejava provocadora entre les flors. Vaig posar aquella gravació dins un llapis de memòria, vaig agafar un sobre amb l’emblema de l’hotel, uns segells de l’escriptori del tiet i, encara borratxo, vaig escriure l’adreça d’en Vadell, vaig baixar fins al carrer i vaig tirar el sobre a la bústia.

Un cop vaig haver fet això vaig anar cap al vaixell i vaig quedar adormit a la cabina de proa. L’endemà, quan em vaig despertar, vaig estar una bona estona a adonar-me del que havia fet. ¿Però realment ho havia fet? En dubtava; n’estava segur; en tornava a dubtar; no era possible que hagués fet una cosa tan estúpida. No sabia què havia de pensar. El cap em feia un mal espantós.

Vaig prendre’m dues aspirines efervescents; vaig acabar vomitant a les aigües podrides del port. Vaig tornar cap a l’hotel, i vaig estar feinejant al jardí tot el dia. L’endemà ja estava convençut que realment no ho havia fet, i que tot allò havia acabat: no tornaria a veure la Natàlia.

La nit d’aquell dia, mentre estava al bar de l’hotel disposat a tornar a emborratxar-me, vaig veure, a través del finestral, que algú s’enfilava pel caminoi entre la gespa i s’apropava a l’entrada de l’hotel. Feia una nit fosca, espessa i sense lluna, el cel encapotat i opressiu, i ventejava a ràfegues, els udols de la serena feien tremolar els matolls dels baladres.

Vaig veure aquella silueta, que es movia ràpida senderol amunt, i corria amb un abric llarg o gavardina, semblava una bubota, un embolic de tenebror emportat pel vendaval. Havia començat a picar els vidres de l’entrada. Vaig encendre els llums del vestíbul i la vaig veure, dreta i escabellada, les mans sobre el vidre, quietes, amb aquell abric que li anava gran, sota la porxada.

Em vaig posar a tremolar; la Natàlia no semblava ella; més prima, més fràgil, la pell de la cara se li veia grisa i sota els ulls hi tenia unes ulleres blavoses. Vaig obrir la porta amb el cor a punt de rebentar.

—Natàlia…

Se’m va tirar a sobre, i em va abraçar, la vaig estirar al sofà del vestíbul i allà ens vam besar fins a ennuegar-nos.

—Nico… La meva mare.

—Ho sento. Em va saber tan greu.

—És amb tu amb qui vull estar, Nico —em va dir, agafant-me del front amb les mans fredes—. Ara ho sé. Ara ho veig, la mort de la mare m’ha fet adonar de com et necessito.

—¿Per què no vas venir amb mi? ¿Per què em vas deixar tirat, allà, a l’aeroport?

—Nico… No podia. Ho vaig intentar, però no podia. Ara sí que puc, però. Ara entenc…

—Sé que la Lena és la meva filla, Natàlia. La teva mare l’hi va dir al meu pare abans de morir.

—Nico… Em sap greu.

—¿Per què no m’ho vas dir?

—Perquè no em calia que ho sabessis. He estat tan covarda, tan egoista i tan mentidera, Nico. Et volia fer mal… Però tot això ha acabat.

—¿Per què no m’ho vas dir?

—Perquè no t’estimava… T’ho deia però no era veritat, Nico. No t’estimava, no estimava res, ara sé que t’estimo com cal. L’única cosa que m’importava era pintar, gaudir, crear. T’estava usant, Nico. Tu ja ho sabies. M’ho vas dir. Te’n vas adonar. Jo només volia pintar; em pensava que pintant em salvaria. No t’estimava com tu et mereixes. Per això et mentia, i perquè tampoc no em refiava de tu.

—¿I per què no te’n refiaves?

—Perquè ets com jo. Perquè tu tampoc et sents bé amb tu mateix. Perquè en el fons del teu ésser hi ha por i vergonya, Nico. Com en mi… Som com germans, Nico. Només tu em pots comprendre de la mateixa manera que jo et puc comprendre a tu. La nostra dèria per pintar i escriure només és una manera d’escapar del que més ens espanta. Però ja basta, oi? Digue’m que ja basta.

—Però…

—¿No ho creus? Com si només amb la mentida de l’art fóssim dignes d’amor. Però tot ja és visible, Nico… La mort deixa les coses clares. Si fem el que cal tindrem el que volem… Ho sé. Basta ja d’enganys, de falsificacions. Assumim-ho. Deixem d’odiar-nos i de sentir-nos culpables.

—Jo sempre t’he estimat.

—El teu amor era una impostura. Una manera de no pensar en tu mateix. ¿No ho veus? M’estimaves perquè creies que jo et salvaria; però això és impossible.

—Tu em salvaràs.

—No, no, jo no et salvaré, Nico. Jo només et puc estimar si tu deixes d’odiar-te. Has de deixar de fer-te mal. Has de deixar de pensar que si no escrius no ets res, que no vals res o que la teva vida no té sentit. Però abans això m’atreia de tu, perquè m’hi emmirallava, i ho trobava tèrbol, fastigosament viu, aquella negror brillava, Nico, i les teves paraules, irresistibles… Però ja n’hi ha prou. La meva mare és morta, i ja basta, Nico, basta ja de culpabilitat, deixem de banda el plaer d’abaixar-nos. No passa res, si no escrius; no passa res, si no pinto. Ja pintarem, ja escriurem. No hem de patir més…, i tota aquella distància freda, entre nosaltres i el món… No cal patir. La vida basta. Hem d’estar agraïts. No cal ofegar-se al llit, fent del sexe un verí que ens arrasa. Em basta que estiguis aquí, i que siguis tu, només tu, només un home, i em basta amb el que sóc, jo mateixa, i prou, amb les meves ximpleries… No em cal que vulguis ser genial, no vull que t’odiïs perquè no ets ric, ni cèlebre, no em cal que siguis famós o temut o respectat, i que et lamentis per l’edat que tens, i pels llibres que ja hauries hagut d’escriure. Et vull a tu, i tota la resta són afegidures, Nico… Som. Som!, ¿no ho veus? ¿Oi que tu m’estimaràs sempre, així, tan indefensa com sóc, tan poca cosa?

—I tant…

—Doncs jo igual.

—Però…

—Deixa-ho estar. Vull que siguem feliços, aquí. No ens cal Venècia, no cal res més del que tenim i del que som… Amb això n’hi ha prou perquè tampoc no tenim altra cosa. ¿No te n’adones?

—Sí.

—Estima’m. Estima’t i t’estimaré.

Vaig abraçar-la; vam estar allà en silenci, tremolosos i plorant, una bona estona. Va començar a ploure; la ventada i la pluja fuetejaven els finestrals. Sentia el cor feixuc, glaçat com un gra d’aquell calabruix que martellejava les escales. Poc després vaig agafar la clau de l’habitació més gran i els dos vam pujar-hi; la Natàlia va estirar-se al llit, exhausta. Li vaig treure les sabates, sabatetes baixes sense taló, les mitges fosques i gastades vora els dits; la vaig tapar amb la flassada; allò semblava el final de totes les coses, l’inici d’un llarg oblit. De seguida va quedar-se adormida.

És la Natàlia, em vaig dir, asseient-me a terra, en la penombra. Perquè ella era allà.