13

Aquella mateixa tarda vaig agafar el cotxe i em vaig llançar a l’autopista. Des d’aquell dia que amb en Burak escapàvem d’en Jofre —l’espia— que no anava dins un vehicle a tanta velocitat. Estava frenètic. La Natàlia m’havia dit que tornava a pintar de veres, sí, ¿però per què m’havia amagat que exposava? No em responia el telèfon, ni els missatges, la maleïda bústia de veu. La ràbia em feia prémer l’accelerador; vaig posar música a tot drap. Dintre meu els sentiments es dividien: per una part, em feia ràbia que m’hagués ocultat tot això, però per altra banda també sentia una certa alegria, perquè en el fons volia que ella tornés a pintar. Sabia que jo hi havia tingut a veure; sabia que per a ella la pintura constituïa la millor forma d’estar en aquest món.

La galeria estava a l’avinguda Jaume III. No vaig trobar aparcament —sóc dels que mai en troba—, així que vaig haver d’aparcar molt lluny i començar a caminar, nerviós i emprenyat. La galeria estava tancada; fins a les cinc de la tarda no es dignaven a obrir. Vaig començar a menjar-me les ungles i a escopir a terra. Vaig entrar en un bar i vaig demanar un cafè rebentat de conyac i, després de fullejar tota la premsa, una copeta de whisky. Per fi em sentia més entonat i més tranquil.

A les cinc en punt vaig entrar a la galeria. Hi havia un senyor alt i de cabells blancs, amb un mocador estampat al coll, que acabava d’encendre els llums. Em va mirar de dalt a baix, i de seguida degué veure que jo no era de la mena de persones que compren quadres. Portava l’americana de l’hotel, que m’anava gran, sobre una samarreta negra, una barba de dos dies i a la cara els ulls em devien fer guspires, encesos per l’alcohol i la curiositat. L’home em va deixar sol, i jo vaig començar a girar per la galeria, distretament, com si ja no tingués cap pressa per trobar l’únic que m’interessava.

Vaig veure tota mena de ximpleries, en aquelles parets enfustades, però no en recordo res de res. Els dos quadres de la Natàlia m’absorbiren completament, tota la resta de coses va quedar al marge.

El primer quadre era molt petit, una miniatura. Es veia la Lena, això era clar, encara que la semblança era dubtosa, com si la Natàlia no volgués fer una pintura massa òbvia o com si cerqués esprémer una veritat interior. Els colors de fons eren sovint blavosos, i la cara d’un color groc molt pur, uns ulls enormes i verds que parlaven d’ensurt, de melangia… I totes les gradacions del coure, allà a la cara, i el pàl·lid, l’or, l’ocre, i el fons vermell sang en l’horitzó blau… Sí, hi havia tota la tensió entre la complexitat i l’ordre. No recordava haver vist mai res de semblant: potser en alguns grans mestres: Chagall, Matisse, Gauguin, Yeo, no ho sé, sóc un simple aficionat, però em va semblar una gran —gran— pintura. Vaig estar a punt de posar-me a plorar. La Natàlia era una artista de debò, ja ho sabia, però en aquell moment em va quedar tan clar que vaig sentir el calfred; aquella sensació d’estremiment suau a la pell de l’esquena.

L’altre quadre, però, em va afectar encara més. Va ser com si algú m’hagués mostrat el meu propi cadàver —com si algú m’hagués tret els intestins i me’ls hagués servit en una safata. També era un retrat: el retrat d’un home. ¿Però qui era aquell home?

A primer cop d’ull es podia dir que era jo, però ben bé no ho era: tenia els cabells rojos, com l’Eduard, però no la seva cara, que en alguns trets podia assemblar-se a la meva, o almenys això vaig voler suposar —l’oval del rostre, el perfil tosc de l’orella, les celles tofudes…—: la figura tenia els ulls clucs, i estava asseguda davant d’una finestra, que donava al mar. L’home del quadre portava barba, o ho semblava —una ombra blavosa—, i ulleretes fines, encara que jo no en porto, i en Vadell tampoc. Tenia la boca tancada en un gest de frunziment o de disgust resignat, com si tingués dins el cap una idea dolorosa. Portava una americana sobre el tors nu, i allà sí que hi vaig veure les meves costelles —grises, grogues—, les costelles que la Natàlia sempre recorria amb la punta del dit o de la llengua, divertida de la meva primesa. Les cames d’aquell personatge eren curtes, volgudament ridícules; cames d’acròbata, cames musculoses que es perdien dins d’unes sabates vermelles, acabades en punta com les que portava en Vadell. Vestia pantalons que em van semblar de cambrer, i a l’entrecuix s’hi perfilava una erecció, una polla curta i dura com el mànec d’un ganivet. En una mà, el tipus hi tenia un mirall rodó, i en l’altra una ploma d’au… ¿Un escriptor? Sens dubte. A més, al canell de la mà esquerra hi portava un rellotge amb l’esfera blau safir, com el que ella m’havia regalat pel meu aniversari.

Tot s’emmarcava en una mena d’espai estret —¿el veler?—, i de parets verd pàl·lid, i en un racó hi havia un test amb flors, amb passioneres. De les fulles de la planta, però, també en penjaven peixets de colors i monedes que semblaven d’or. En una perxa, vora la finestra, hi havia un vestit de dona, minúscul, com de nina, de color vermell carmesí, com el que li havia regalat aquell matí de diumenge.

Vaig contemplar el quadre durant més d’una hora. El galerista se’m va apropar i em va dir:

—¿Perdoni, que el puc ajudar?

—¿Faria el favor de deixar-me una cadira?

—¿Es troba bé?

—Necessito asseure’m.

De mala gana, em va portar una cadira plegable i em va tornar a deixar sol. Per la galeria hi devia vagar més gent, tot i que jo no els veia ni els sentia. Era com si hagués rebut un cop de colze al plexe solar. Mirava aquell homenet estrafolari del quadre, i em semblava que ho entenia tot…

¿Es tractava d’això? Sí, n’estava segur: la Natàlia m’havia estat utilitzant. En aquella obra hi havia tot el que jo li havia donat durant els últims mesos: tota la ràbia, la vergonya feliç i la passió culpable, tota la insatisfacció i el secret, tota l’angoixa. En una ocasió m’ho havia dit: necessitava ser infeliç per pintar, necessitava «la incertesa, aquella ineptitud o deficiència profitosa que és la meva inspiració». El mateix que a mi m’impedia d’escriure a ella la propulsava a pintar. Em vaig sentir usat, insignificant —i mediocre—: jo només era un estímul, una mena d’alcohol suggestiu, una droga que alhora que la destruïa l’empenyia a pintar meravelles com aquells dos quadres. Se’m va escapar una rialla estrangulada.

—Potser li convindria saber que aquests dos quadres no estan ja a la venda —em va dir el galerista, veient que jo no em decidia a marxar.

Finalment vaig tornar a s’Enroc, conduint per carreteres secundàries. Tota aquella nit la vaig passar sense dormir, incapaç d’asserenar-me. De sobte em va assaltar un sentiment de gelosia violenta, de ràbia i d’ofec; m’adonava que no només la Natàlia m’havia mentit, sinó que aquell quadre feia evident que encara estimava el Voltor.

Abans tolerava la idea que estiguessin casats —m’hi resignava, a l’espera—, quan hi pensava aconseguia treure-m’ho del cap, sobretot perquè ella m’assegurava que ell no l’atreia gens, cosa que davant del quadre vaig posar en dubte. No podia deixar d’imaginar que si ella no venia a veure’m era perquè estaven junts —en aquell precís instant—, que ell era a Mallorca, i que segurament feien l’amor —dos, tres cops al dia—, follaven, ella se li lliurava amb submisa resignació culpable, amb un sentiment fastiguejat però alhora voluptuós que després sabia usar per donar força a la seva pintura. I entreveia cada escena, cada carícia que ell li podia estar fent, cada moviment dels seus pits sobre la cara ansiosa de l’Eduard, cada besada i xuclada i postura d’entrega, cada alè i cada gemec, cada explosió de semen i cada detall visible de la nuesa d’ambdós se’m pintava dins la ment i m’emmalaltia com si sentís créixer un tumor. Ho imaginava tot com un director de cinema. I ho veia: un dormitori gran i sumptuós, la llum tènue i els llençols blaus, la Natàlia gemegant i acariciant-se un pit, el cap d’ell enfonsat entre les seves natges brillants. Tot allò se’m feia tan insuportablement viu que em vaig posar a córrer per la platja, a mitjanit. Quan vaig arribar a l’altura del bosc vaig xisclar com un posseït, vaig caure de genolls i vaig plorar fins a quedar exànime.

—¿De qui és aquest apartament?

—Del meu amic Rigo.

—¿I què hi fem, aquí?

—¿I tu què fas, et comences a despullar?

—Fa calor, obre més les finestres.

—¿Per què et treus la roba?

—¿I per què no, estimadet?

—¿Per què et despulles?

—¿No em vols veure els pits? Pensava que t’agradaven els meus pits.

—No…

—Besa’ls… ¿No t’apiades d’ells?

—¿Què et passa? ¿Per què no em vas dir que exposaves dos quadres?

—¿I quina importància pot tenir, això, Nico? ¿Et demano jo si has acabat algun conte?

—Doncs sí, tu sempre m’ho demanes.

—I tu em menteixes i em dius que escrius… Però em menteixes, ho sé.

—¿Per què no m’ho vas dir? ¿Per què no em vas dir que exposaves?

—¿Per què t’ho he de dir tot? Acosta’t, porquet.

—¿Per què m’insultes?

—¿No t’agrada? ¿No t’agrada que te la mami? Xucla’m els cargols.

—¿Què et passa, Natàlia?

—¿Què tens ara, xerrera? Deixa que et desfaci els pantalons.

—He vist els dos quadres.

—Són una merda, oi?

—Són extraordinaris.

—Exageres. Sempre ho exageres tot.

—Són molt bons.

—No vull parlar de pintura, ara. Anem al llit.

—Natàlia… ¿Què tens, per què m’enganyes?

—¿Que jo t’enganyo?

—¿Qui és l’homenetxo del quadre?

—Charles Baudelaire.

—¿Et burles de mi?

—Tens raó. És el baró Corvo.

—¿Qui és? Digues-m’ho!

—El comte de Saint Germain.

—És ell, oi? És el teu marit.

—És el meu germà Adam. Adam el mort.

—¿Per què em fas això?

—¿Què et faig, Nico? T’estimo. Anem al llit. Deixa de parlar dels quadres. ¿Què importa, tot això, ara?

—M’uses. T’estimo, dius, i quina gràcia si fos veritat… Uses aquesta història d’amor per fer-te mal, per embogir-te i pintar. No t’importo gens. Tot el que necessites és la teva pintura. Tant jo com el teu marit no som més que excuses, materials de treball…

—Que n’ets de poca-solta, Nico. ¿Per què muntes un melodrama tan barat?

—¿Un melodrama? ¿Per què no em vas dir que exposaves? Aquells dos quadres són molt bons!

—Gràcies. ¿Però i què? ¿Què importa si no et vaig dir que els exposava? ¿Tan important és això?

—M’amagues coses. ¿Qui sóc jo per a tu?

—Tu ets el millor que tinc. ¿Fa falta que t’ho repeteixi? ¿Quantes vegades t’ho he dit?

—¿Per què no el deixes i anem a viure junts?

—¿Ja hi tornem? ¿Què vols, entristir-me? Vinc disposada a passar tot el dia amb tu. Vull fer l’amor, anar a dinar, vull anar a passejar per la platja. Vull que em facis feliç, i no que m’emmalalteixis amb els teus retrets i les teves cabòries.

—Ets tan egoista, Natàlia.

—¿Tu em parles d’egoisme, babau?

—¿Consideres que sóc egoista?

—Sí, sovint ets egoista. Ara ets egoista. Et penses que tot ha d’estar al teu servei.

—Jo? Jo? El mateix podria dir-te!

—¿Veus com no anem enlloc, Nico? ¿Quin sentit té aquesta discussió?

—No anem enlloc, Natàlia… Sí, aquest és el problema. Som aigua estancada. Som verí, l’un per l’altre. Tu em menteixes. M’amagues les coses. No vols deixar el teu marit. I em tens aquí, el teu amant divertit en un poblet de la costa, el poeta maleït que se’t folla i et mima i t’explica contes de Les mil i una nits. I amb això et basta. Tens el teu marit ric, la teva filla adorable, el teu art que et redimeix, reps tota l’atenció que necessita una dona com tu… ¿Què més vols, oi? Ja ho tens tot. ¿Plores, ara?

—¿Per què ets tan injust? ¿Que no saps que pateixo, que t’estimo, que voldria estar amb tu?

—No, no ho sé.

—Odio els canvis. Odio les novetats. M’agrada que tot sigui previsible.

—Tens por, oi?

—Sí, sí, tinc por! ¿És això el que vols sentir dir-me, que sóc covarda?

—Ets covarda. I jo no sóc millor. Aneu al llit junts, oi? ¿Te’l folles?

—¿Per què em fas això?

—Va, explica-m’ho. Vull saber-ne els detalls. ¿Què et fa? ¿Com t’ho fa?

—Només vull estar amb tu.

—Relaxa’t. Conta-m’ho. No passa res. Ho podem parlar.

—No vull parlar d’això.

—T’atrau. El desitges. Jo només sóc una mena de somni. Realment no m’estimes. Estimes la idea que t’has fet de mi. L’amant, el gran poeta idiota. L’amor romàntic.

—Calla. No saps què et dius.

—I llavors tens el marit. El maridet que paga les factures. El maridet que proveeix i defensa el palau. El bon pare de família.

—¿Per què em dius tot això, Nico?

—I vas al llit amb ambdós. I ens pintes a ambdós, i crees aquell monstre…

—Monstre? Pensava que havies dit que t’agradava.

—Sí, és un monstre, aquell titella absurd! ¿Què et passa? ¿Què hi tens dins el cap?

—A tu. Només a tu.

—Ho reconeixes, oi, l’estimes?

—No i no! ¿I què vols que t’expliqui? Vols sentir-me dir com li mamo la polla, ¿és això el que vols?

—Així que li mames la polla…

—Nico. Sisplau!

—Mata’l. ¿Per què no el mates? Enverina’l.

—¿Com és que et passen aquestes coses pel cap? Tu no ets així.

—Demostra’m que m’estimes d’alguna manera. Demostra-ho! ¿A on vas, ara?

—Em mataria per tu, ho saps. Em mataria.

—Deixa aquest ganivet, Natàlia.

—Me’l clavo aquí, al cor. I me’l clavo per tu, per demostrar-te que t’estimo.

—D’acord… Natàlia. Deixa el ganivet. Deixa’l. Perdona’m.

—¿Ho veus? Tu ho ets tot. Tu em mataràs.

—T’has fet sang. ¿Per què t’has fet sang?

—¿Ara plores tu?

—Deixa que et curi.

—No és res. Un tallet, Nico. Xucla’m la sang. Besa’m el pit. Beu-te la meva sang.

—¿Per què ho has fet?

—¿Ho saps, ara, que t’estimo?

—Sí, sí. Deixa que et curi.

—Beu i calla. No ploris.