5

Un matí tornava a l’hotel després d’una passejada. Havia dormit malament, m’havia llevat amb mal de cap, sol, en el veler, un pèl enfredorit; la gola em raspava com si m’hagués empassat una cullerada d’arena. Començava a fer fresca i això de dormir embarcat ja no em semblava tan bona idea: era impossible mantenir la cabina del vaixell a una temperatura suportable. Vaig anar a la farmàcia a comprar medicaments; em vaig prendre uns sobres de paracetamol al Fonoll, l’única cafeteria oberta en tot s’Enroc, i després vaig anar cap a l’hotel, caminant feixugament pel passeig buit. El mar estava en calma després d’uns quants dies de borrasca grisa com la pell d’un talp. Les onades havien tret algues, plàstics, ampolles i pneumàtics, troncs i cordes, llaunes i monstres. Semblava que la platja s’havia eixamplat; s’estenia quieta davant meu, quilomètrica i freda. Novembre aspre. A la meva esquerra, els vidres dels bars i dels restaurants estaven pintats grollerament de blanc, amb les portes tapiades d’alumini per prevenir que l’aigua del mar entrés dins els locals; els llums i fanals estaven embolicats amb bosses de plàstic i cinta d’embalar que començava a desfer-se. Tot romandria així, tancat i barrat, trist i sense vida, fins al mes d’abril. L’hivern es presentava ben poc interessant —aquell gener jo compliria trenta-quatre anys!—: tot serien capficaments, rutines, melangies i alegries fugisseres. Em vaig estrènyer la bufanda i vaig començar a pensar en la Lena: havia de recuperar-me aviat perquè desitjava fer-li classe; m’emocionava veure com ho aprenia tot, per exemple com recitava a la seva àvia aquells versos de Stevenson («My shadow») que jo li acabava d’ensenyar. No em podia treure la seva mare del cap (la meva ombra). Havia de fer esforços per no pensar en la Natàlia Trèmol. I l’entreveia en somnis, se m’apareixien un cos i una cara que es transformaven de continu, i que tant podien ser la Lena com la Dèlia com ella mateixa, nítida i somrient, però bastava que intentés fixar la imatge al fons de la meva imaginació perquè comencés a canviar, com els colors del mar o els perfils als núvols. Potser era que tenia febre. Tanmateix imaginava que qualsevol d’aquelles tardes la Natàlia accediria a parlar amb mi.

Al banc de pedra de davant de l’hotel hi havia un home assegut. Anava vestit de negre, amb una jaqueta de cuir i un jersei de coll alt, de cremallera. No es tractava d’un turista ni de cap dels nostres hostes, per això em va cridar l’atenció que es tragués una càmera de fer fotos —una rèflex japonesa amb un bon objectiu— i comencés a enfocar i fotografiar la façana de l’hotel. Semblava que volia retratar cada detall del frontispici, cada finestra o balcó o motllura, estava tan distret en la feina que ni es va adonar que m’hi acostava. Quan finalment se’n va témer em va mirar estranyat; tenia una berruga rosada sobre el llavi, el nas porcí, els cabells rossos cargolats.

—Bon dia —li vaig dir.

—Bon dia —em va respondre, sorprès.

—¿Vol allotjar-se a l’hotel? —li vaig demanar.

—No —va capcinejar, aixecant-se tot d’una.

—¿Vol visitar-lo? —Em semblava un tipus amable, fins i tot simpàtic—. Vingui, li mostraré el jardí, jo hi treballo. És un hotel maco. Abans ho era més, però encara conserva l’encant… —M’estava excedint, però ni me n’adonava: si m’hagués fet una mica de cas li hauria acabat parlant del meu avi, de les festes amb toreros, espies caçanazis, actrius i literats.

Llavors es va obrir la porta de l’hotel i va sortir l’executiu de Paradisus, l’Eduard, el pèl-roig agressiu que havia començat a importunar-nos feia ja unes setmanes. Portava un trajo gris, unes sabates d’ant, un maletí de pell tova. Se’ns va acostar decidit:

—A aquest jove no cal que el fotografiïs, Jofre —li va dir al ros—. De fet, ja treballa per a mi…

—¿Vols que et faci la bugada? —És tot el que se’m va acudir de respondre: aquesta ximpleria.

—La meva filla diu que ets un excel·lent professor d’anglès. —Això ho va dir sense sorna, obrint molt els ulls. I a mi que em va començar a trontollar la veu.

—La teva filla… —vaig balbucejar.

L’Eduard va riure i el tal Jofre també, servilment, gairebé com si n’estigués obligat. Els dos homes van començar a caminar pel passeig, fins a la cantonada. Allà hi havia un cotxe aparcat, un Chrysler metal·litzat i negre de llandes platejades. El ros va obrir la porta de darrere al seu cap, i l’Eduard, abans de ficar-se al cotxe, em va mirar i em va alçar la mà alegrement, com si volgués acomiadar-se. No li vaig correspondre el gest: estava astorat. El tal Jofre va arrencar el Chrysler i van partir carrer amunt.

Vaig estar-me una bona estona allà fora, assegut al banc de pedra, intentant assimilar el que l’Eduard —l’Eduard Vadell!— m’acabava de revelar. Ell era el pare de la Lena. I això era molt més del que podia encaixar en aquell moment. Vaig sentir com em pujava la febre. Tot era amargament irònic; aquella nena adorable i d’ulls vius, aquella mare esmunyedissa, aquella àvia angelical i encantadora: aquelles dones envoltaven el nostre pitjor enemic! No me’n sabia avenir: ¿com era que no ho havia sabut abans? Fet i fet, tot s’havia encadenat de manera més o menys inevitable: et falta una dada i estàs perdut.

Vaig entrar a l’hotel i vaig emportar-me un ordinador portàtil de recepció a la cafeteria. Vaig teclejar Eduard Vadell al Google i vaig llegir-ne tot el que vaig trobar: centenars de pàgines. Tenia dos anys més que jo; havia nascut a Palma; s’havia llicenciat en administració d’empreses a Madrid, i tenia un màster en finances internacionals. Havia estudiat als Estats Units i a Berlín, i treballat a Londres una bona temporada. El seu pare havia estat senador pel Partit Popular durant els anys noranta. El jove Vadell treballava per al Grup Paradisus des de feia uns tres anys, al servei del director general de construccions, adquisicions i desenvolupament (lloc que seria seu ben aviat, pel que s’endevinava: potser el nostre hotel era l’últim trofeu). Vaig trobar entrevistes a les pàgines sèpia d’uns quants diaris econòmics, reportatges sobre la seva carrera a revistes especialitzades en ‘projectes i proveïdors’ i altres webs del sector. Pel que es deduïa, passava molts mesos a l’any viatjant: el grup tenia hotels al Marroc, Mèxic, Grècia, Cuba, Bulgària, Turquia, etc. —150 hotels en 18 països, 26.000 empleats…—, i cada cop que en els últims anys el grup obria un nou establiment, en Vadell hi havia tingut alguna cosa a veure. Negociava adquisicions i vendes i tota mena d’operacions d’expansió. Havia rebut un premi a la gestió empresarial innovadora. Al seu perfil de Facebook hi havia fotografies dels seus viatges de negocis —platges de Cuba, de Costa Rica, palauets venecians, restaurants francesos—, però cap de la seva família. Vaig deduir d’algunes imatges que també posseïa un vaixell, dos cotxes esportius i una casa a la platja. Em vaig crear a contracor un compte a Twitter i em vaig fer un més dels seus vint mil quatre-cents cinquanta-dos seguidors. Era popular: havia escrit un pamflet d’allò que en diuen —ignominiosament— ‘narrativa empresarial’, un manual d’un centenar de pàgines que havia venut divuit edicions en cinc idiomes titulat Les vint lleis de la negociació d’èxit: negocia i guanya. Subtítol: Quan els altres et donen el que vols. Dos-cents vint-i-sis lectors li atorgaven cinc estrelles en una pàgina de venda d’edicions electròniques (aquella mateixa pàgina venia la meva primera novel·la: tres estrelles, tres opinions que em sabia de memòria). A Twitter, en Vadell hi posava enllaços a pàgines de moda masculina (camises de Turnbull and Asser, sabates de John Spencer, vestits de Brioni) i deixava anar —dos o tres cada dia: era prolífic— uns aforismes infames: «O s’és ingenu o s’és un bon estrateg», o bé «Negociar és menys important que gestionar» i altres mostres de suposada lucidesa vertaderament vomitiva, que tanmateix eren aplaudides pels seus seguidors, premiades, doncs, amb centenars de repiulades. El dia que vam mantenir la primera reunió, aquella nit en què ell havia marxat irritat davant de la nostra negativa a vendre l’hotel, havia piulat: «Confondre l’empresa amb els sentiments és com confondre un xec bancari amb una postal nadalenca»: dos-cents seixanta-dos seguidors ho havien repiulat.

En Vadell, a més, organitzava dos o tres cops a l’any una mena de conferències o trobades amb empresaris o estudiants de gestió, en les quals —després de pagar— hom podia escoltar com ell mateix explicava les seves tècniques empresarials negociadores. A YouTube vaig veure un vídeo propagandístic de sis minuts amb la introducció al seu mètode (251.235 reproduccions). El vaig parar a la meitat; se’m començava a fer perillosament captivador. Quan me’n vaig voler adonar, havien passat tres hores.

Vaig demanar una habitació i una sopa calenta i em vaig enllitar entre espasmes de fred. Vaig tenir somnis enrarits, plens d’escenes grotesques: veia el meu avi i en Vadell brindar per la venda de l’hotel, el tiet que els omplia les copes vestit de cambrer i jo i en Rigo que els servíem un sopar deliciós, a la terrassa d’enfront, de cara a un mar copiat d’una pintura de Winslow Homer. Em despertava enmig de suors gelades, anava tentinejant fins al lavabo, em rentava la cara greixosa i tornava al llit, on la febre em continuava produint aquells somnis al·lucinats: em casava amb la Dèlia, el pare i la mare tornaven a estar junts, la Lena i la Natàlia feien de dames d’honor en unes noces de pinyol vermell on en Vadell acabava mort, surant a la piscina de l’hotel davant de la indiferència d’un centenar de convidats. En Burak i la Rita també es besaven: tot plegat com en una comèdia de Shakespeare.

Vaig estar una setmana malalt. La Rita em feia prendre medicaments, encara que el tiet va fer venir finalment un metge alemany d’urgències —el doctor Mengele, em va semblar—, un tipus alegre que em va clavar unes injeccions contra les nàusees i el dolor a les articulacions. A poc a poc vaig tornar a ser jo mateix: vaig començar a veure les coses amb claredat —fet i fet: res no era tan greu—, podia pensar en la meva vida sense aquell suplici difús arreu de la closca, i podia també aixecar-me i anar fins a la butaca de vora el balconet i des d’allà contemplar el mar de novembre amb tots els colors de l’argent viu sota els núvols dilatats. Calma: no passa res, la vida és bona, el món és clement i de fiar. ¿Per què m’havia de trencar el cap? De sobte, em van envair les ganes d’escriure.

I llavors va entrar la Rita, amb l’esmorzar, disposada a canviar-me els llençols. La veia inclinar-se sobre el llit, recollir-se els cabells, mossegar-se els llavis, les cuixes tibants sota la faldilla: vaig tenir una erecció d’una força efervescent. Tota la meva virilitat i tota la meva salut reclamaven la suau i efusiva exaltació del seu sexe.

—Despulla’t —li vaig dir posant-me dempeus i abaixant-me els pantalons.

—Dutxa’t —em va respondre, desafiadora, colpejant els coixins per esponjar-los.

—I una merda…

Aquesta és la meva versió catalana del poema de Hilaire Belloc que alguns dies després vaig fer aprendre de memòria en anglès a la Lena Vadell, tot perquè el recités al seu pare de part meva.

M’havia fins i tot proposat d’ensenyar a la nena un anglès inventat, tot per començar a boicotejar el seu aprenentatge com ell feia amb el nostre negoci. Però em bastava estar davant de la Lena perquè totes les males idees s’esfumessin de la meva imaginació bulliciosa: aquells ulls sense malícia, aquella cara d’una puresa encalmada i atenta, davant de la qual no podia sinó mostrar el millor de mi… Perquè les classes em seguien omplint d’una manera irrenunciable, i continuava preparant-les com si es tractés de fer una lectura pública. La Dèlia s’adonava de la meva dedicació, i me l’agraïa amb aquelles mirades devotes, a més va començar a regalar-me llibres de poesia i discos de jazz, com si amb això m’hagués d’animar a tornar a escriure.

—¿Sabies —li vaig preguntar a la mare una nit, sopant tots dos sols— que el pare de la Lena és l’Eduard Vadell, un dels executius del Grup Hoteler Paradisus, que ara està interessat a comprar-nos l’hotel?

—No… —em va respondre, visiblement sorpresa.

—¿T’ha parlat mai la Dèlia del seu gendre?

—Vagament…

—¿Què t’ha dit?

—Que viatja molt.

—¿Res més?

—Poca cosa més… ¿Què vols saber?

Ho volia saber tot.

—I de la seva filla Natàlia… ¿Què t’ha contat?

—La Dèlia és molt reservada, per a aquestes coses. Només sé que, quan va morir el seu pare, la filla ho va passar molt malament. La Natàlia jugava a tennis amb ell: imagina’t veure morir el teu pare d’un infart en aquestes circumstàncies… La Lena era molt menuda, llavors: feia poc més d’un any que la Natàlia s’havia casat amb aquest tal Eduard.

Havia de fer esforços per no pensar en en Vadell i en la seva família. La Natàlia se’m feia tan present quan estava amb la seva mare i amb la seva filla que havia de lluitar perquè no m’envaís una frisança vertiginosa, que em feia respirar alteradament. Era com si em comencés a marejar o com si em tornés la febre, una vaga plorera s’apoderava dels meus ulls i havia de sortir del menjador en acabar la classe.

Des d’una finestra del pis de dalt llavors espiava com arribava la Natàlia amb el cotxe i s’emportava la filla cap a casa seva, en una urbanització dels afores de la ciutat. La veia des d’allà dalt, rere la persiana, enigmàtica i tan suggestiva com la seva mare, i tot el que podia fer era contemplar-la: somreia vagament a la meva mare, refusava entrar a casa nostra, intercanviava quatre comentaris amb la Dèlia i partia amb la nena. I jo que, després de veure-la, quedava enrampat i sense alè, com si hagués vist un fantasma, un miracle o un prodigi inconcebible. No me’n podia estar, doncs: vaig començar a tafanejar en la vida d’aquella família. Sentia que hi havia alguna cosa que em cridava: un enigma, un reclam o un jeroglífic, un conjunt de presències que formaven un interrogant.

Abans de tornar a l’hotel, algunes nits, després de sopar amb la mare, pujava fins a la urbanització on vivien els Vadell i començava a donar voltes amb el cotxe. No sabia ben bé quina d’aquelles cases fastuoses i rabassudament ingènues era la seva, però fet i fet era igual…: em bastava saber que tots tres podien estar rere qualsevol d’aquelles parets i portes enreixades, rere les cortines suaus d’aquells finestrals, més enllà dels jardins amb gespes humides i ben retallades, envoltats per xiprers nans i d’àmplies piscines resplendents. Des del cotxe m’arribava el so d’una música lleu o d’uns cops mandrosos de tennis, el lladruc tou d’uns gossos de raça, el guspireig d’una llum en unes golfes sota teulada, i tot llavors em remetia a una vida més completa i feliç, a una intimitat rodona de plenitud i alegria que començava a intuir que mai no seria per a mi. I en aquells moments somiava despert —no tenia el meu ésser sota control—: em veia amb la Lena i la Natàlia, feinejant en una cuina curulla de fruites i verdures i electrodomèstics que espurnejaven, tots tres rient, recitant versos, cantant Sinatra. Llavors estossegava, escopia un gargall a la vorera i engegava el cotxe, abans de mitjanit havia d’arribar a l’hotel. Tot plegat era ridícul.

Un d’aquells dies li vaig demanar a la Lena, durant la classe:

—¿Has recitat el poema del voltor al teu pare?

—Sí —va respondre’m, satisfeta.

—¿I què ha dit?

—Entre els dos hem fet un dibuix per tu.

I me’l va apropar, visiblement divertida. Era un dibuix de l’hotel. Només en Vadell podia haver dit a la nena com era el nostre hotel, perquè en aquells traços se’l distingia bé, el mateix perfil allargassat de la façana ruborosa, les palmeres al jardí d’enfront i les columnes blanques i gruixudes de la porxada davantera. Tot del mateix color cru, suau, amb el detall de les motllures de les finestres pintades d’un blau intens.

—I aquí el voltor —va dir la Lena, el seu ditet sobre el dibuix.

Perquè en Vadell havia fet dibuixar a la seva filla un voltor, sever i aferrat de la barana d’un dels balcons més amplis. Un voltor marró i gris amb els ulls sense vida, el cap calb, el coll esprimatxat, ensenyorit sobre el nostre hotel. Allò era tot un missatge.

—¿Em puc quedar el dibuix? —vaig demanar-li a la nena.

—És un regal, sí… ¿Per què fas aquesta cara?

Amb aquella mateixa cara i amb el dibuix a sota el braç vaig arribar aquella nit a la feina, i vaig trobar el vell Xaus abraçat a l’Edison vora el taulell de recepció. L’equatorià plorava i en Xaus s’havia de contenir, encara que no podia evitar que els ulls li resplendissin, lletosos com els d’un peix estantís. L’Edison tenia als seus peus una bossa d’esport negra, i per primer cop en molt temps el vaig veure vestit de carrer, amb uns pantalons texans i un jersei vermell amb colzeres.

—No passa res… —el consolava en Xaus, la veu tremolosa, la mà a l’espatlla—. Has de mirar per la teva família.

—¿Què passa? —vaig demanar, espantat.

Llavors l’Edison se’m va tirar als braços i va seguir amb la plorera.

—Ens deixa —va explicar-me en Xaus, remenant el bigotet—, ens deixa…

—¿I per què? —Ho podria haver imaginat.

—Una oferta de feina…

—Señorito. —L’Edison em va mirar amb els seus ulls sol·lícits, la seva pena era també una alegria—. Señorito Nicolás…

L’Edison Farfán marxava a treballar per al Grup Paradisus. L’havien vingut a veure a casa seva, i li havien ofert ser el cap de manteniment dels tres hotels que la multinacional tenia a s’Arenal, a l’altra punta de l’illa. El sou que li havien proposat gairebé triplicava el que el tiet li podia donar: perdíem una peça important del nostre engranatge. En Vadell tornava a atacar, doncs: el voltor sobrevolava la nostra teulada.

Vaig convidar l’Edison a beure un whisky al bar de l’hotel. Després de brindar, em va dir emocionat que aquells havien estat els millors anys de la seva vida. Feia dotze anys que treballava per a nosaltres. Va parlar amb excitació i gratitud del tiet, la boca li feia baves gomoses a les comissures; em va confessar que ‘el señor’ l’havia ajudat a portar tota la seva família de l’Equador, i que havia pagat els primers llibres de l’escola de les seves dues filles bessones. Em va ensenyar una foto borrosa: dues nenes amb cuetes trenades, la seva mare ventruda. Estava tan agraït per tot plegat que li dolia abandonar l’empresa, encara que em volia deixar ben clar que el tiet li havia obert ell mateix la porta, sense recances ni cap mena d’animositat. En Xaus assentia a tot i apuntava des de la barra:

—El senyor Gaspar és un home exemplar.

Vaig acompanyar l’Edison fins al seu cotxe i el vaig abraçar per últim cop. Vaig pensar —li tremolaven les mans mentre buscava les claus del vehicle— que la pèrdua era vertaderament grossa: ¿qui seria capaç de fer totes aquelles feines, des de netejar la piscina fins a arreglar una aixeta o fer-se càrrec de la bugada durant l’hivern, i tot sense comptar hores ni dies festius, ni tardors ni primaveres? Vaig veure com partia dins el seu Fiat atrotinat; el vell Xaus s’eixugava el nas, encara li alçava la mà des de sota la porxada.

Vaig pujar a veure el tiet al seu pis del cadamunt. Me’l vaig trobar assegut a la butaca, vestit amb la jaqueta de fumar i fullejant un munt de currículums. Tenia el televisor encès: una pel·lícula de gàngsters en blanc i negre.

—Ens deixa… —vaig dir-li, asseient-me al sofà.

—Sí. —Va seguir mirant aquell munt de papers.

—Jo faré la seva feina, d’acord? Almenys fins que arribi l’estiu.

Va alçar la vista i em va mirar amb deteniment.

—¿No has d’escriure, Lau?

—Fa un any que no escric res.

—¿I per què?

—No ho sé… Vull viure amb tu, aquí dalt. ¿Et sembla bé?

Em va mirar astorat. Va treure’s les ulleres i les va deixar sobre la taula baixa.

—Hi ha una habitació lliure, aquí… —va dir poc després, acalant els ulls, indecís—. La pots arreglar al teu gust.

Vam mirar la pel·lícula en silenci durant una bona estona. Hi havia en Cagney fent de mafiós i corrent per les teulades, un Bogart advocat i traïdor, en Pat O’Brien era un capellà compassiu: Àngels amb la cara bruta. Acabava amb una execució: la cadira elèctrica.

A mitjanit vaig baixar a recepció.

Ara ja m’estava tot el dia a l’hotel i només m’absentava de la feina per anar a fer aquelles classes d’anglès, dues tardes a la setmana. La resta del temps la dedicava a treballar: dormia més aviat poc, estava massa inquiet o capficat i m’anava bé tenir sempre alguna cosa de la qual ocupar-me. Netejava la piscina, podava els matolls del jardí, canviava bombetes, fregava la cuina, segava la gespa, desmuntava una aixeta, pintava un pany de paret o encolava un calaix esfondrat; arribada la mitjanit feia el meu torn de recepcionista, mig adormit al recambró, davant d’una novel·la de psicòpates o espies. La meva habitació al pis del tiet era càlida i des del llit podia veure el mar amb una vaga sensació de confort. I el tiet s’alegrava de tenir-me a casa: sopàvem cada nit junts, i a vegades la Rita insistia i ens cuinava un borsx, preparava te calent amb melmelada. I era agradable veure com aquella dona mirava d’animar-nos; se la veia tan disposada a fer-se imprescindible per al tiet i per a mi que era fins i tot commovedor. Intentava fer-nos riure amb històries de clients o d’empleats, d’afalagar-nos, i s’insinuava subtilment al tiet —la seva mà acariciadora, s’estarrufava els cabells, s’obria l’escot—, però ni el tiet ni jo —o almenys jo a aquelles hores: durant el dia continuava arrossegant-la cap a qualsevol habitació en un rampell de fúria— li fèiem gaire cas…

La Rita em va dir una d’aquelles nits:

—T’estàs tornant com ell, ¿ho saps? Només que et deixo que em follis.

I tenia raó. Em passava el dia pensarós, musti, capficat en un món de vaguetats, perills i paranoies, sentint que havia gastat el meu saldo espiritual. No em venia de gust de parlar amb ningú: les classes d’anglès a la Lena Vadell es van convertir en una escapatòria. Procurava fer-la contenta, distreure-la i ensenyar-li coses noves, parlar-li amb humor i corregir-la amb delicadesa. Però ella, que era la meva única font d’alegria, també era el record de tot allò que em torturava: la Dèlia i la Natàlia, en Vadell i la meva vida allunyada de qualsevol forma de plenitud i grandesa.

—¿Et passa res, Nico? —em demanava la nena.

—¿Has llegit aquell poemari? —inquiria la Dèlia, referint-se a un dels seus regals.

¿Què podia dir? ¿Que vivia dins el ressentiment, en la impossibilitat de l’amor i en l’enveja d’una poesia i d’una vida plena, que se m’escapava dia rere dia, sense saber per què? ¿Com podia llegir poesia —quin fàstic!—, escriure, ser feliç, si no sabia qui era i tot el que m’havia importat en algun moment de la meva vida s’havia acabat podrint a les meves mans? Poesia! Preciosisme, nul·litat, un ronc fètid! ¿Era això, el que havia de dir?

Sóc un estúpid que s’ha enganyat en tot; ara hauria d’acceptar que no tinc talent per escriure, buscar-me una bona dona i una feina que m’ompli. Però en sóc incapaç perquè tinc por. Potser hauria d’haver dit això, ¿però qui sap si no m’estaria equivocant també amb aquest pla de vida? Amb aquests pensaments els dies se’m fonien a les mans. El temps no és una cosa exterior sinó que creix i es desenvolupa en nosaltres.

Una tarda anava a la bugaderia amb la furgoneta. Des de la interdicció d’en Vadell i l’incident d’en Burak que ens havíem vist obligats a canviar d’empresa de neteja de roba de llit, així que ara havíem de gastar més: anàvem a portar els nostres llençols bruts a una bugaderia més cara i més allunyada de s’Enroc. Tornava, doncs, amb la furgoneta plena de roba neta quan me’n vaig adonar. El vaig veure pel retrovisor i al principi no m’ho podia creure: ¿era ell, en veritat?

El tipus ros, el nas porcí, fornit i carregat d’espatlles, el xofer de l’Eduard Vadell m’anava a darrere amb un cotxe blanc: un Opel Insignia. No estava segur del que veia: ¿per què hauria de seguir-me? Vaig aturar-me a omplir el dipòsit. Vaig veure —Jofre: en recordava el nom— que entrava a l’àrea d’estacionament, sortia del vehicle i simulava que ordenava alguns trastos del portaequipatges. Vaig tornar a s’Enroc per carreteres encara més secundàries; el veia rere meu, sense cap intenció d’avançar-me.

Quan vaig arribar a l’hotel vaig començar a descarregar la furgoneta. Vaig deixar els llençols i les tovalloles a la llenceria i als carretons de les cambreres i vaig seguir feinejant, gairebé oblidant-me del meu perseguidor. A mitjanit, després de sopar amb el tiet, vaig anar a fer el meu torn a recepció, i era gairebé la una de la matinada (mirava per Internet un concurs de bellesa de gossos) quan vaig sentir que tocaven el timbre de l’entrada. Era ell, el vaig veure mentre m’acostava a la porta envidriada.

—Bona nit —li vaig dir, amb una mena de sarcasme.

—Bona nit —em va respondre molt tranquil, caminant decidit cap al taulell.

Em vaig situar davant seu; ell ja s’havia tret de la butxaca una targeta de crèdit.

—Una habitació —em va dir, somrient com un nen que espera una llaminadura.

—D’acord… —vaig dir jo, tot i que començava a pensar a vestir-me de dona vella i a entrar després emperrucat a la seva habitació per apunyalar-lo a la dutxa.

—¿Hi ha molta gent, a l’hotel? —va demanar, inclinant el cap sobre la pantalla de l’ordinador.

—Estem plens. L’última habitació lliure —vaig mentir amb un somriure gomós. Vaig enredar tot el que vaig poder, per impacientar-lo, i al final vaig donar-li la pitjor estança de l’hotel, una petita habitació del segon pis, freda, lateral i sota teulada—. Que passi una bona nit. —Li vaig allargar la targeta d’obertura—. Obrim la cafeteria a les set del matí.

—Gràcies, preciositat —i va partir cofoi cap a l’ascensor.

Com que la Visa amb què va pagar l’habitació era de la seva empresa, Paradisus, em vaig passar tota la nit fent compres per Internet, carregant despeses de tota mena al compte professional d’aquell tal Jofre Toron Pintado. Vaig anar a www.girlsonwebcams.com i per uns quants centenars d’euros vaig aconseguir que dues noies (la Love2Obey —cabells roigs, ulls blaus, tatuada— i la Pamela Delicious —91-107-104, les mesures; 49, els quilos; Taure, el zodíac—) es mengessin el cony al ritme que imposaven els meus tecleigs compassats (X-X-X-X-X…): «We get really wet and horny when we do scissors…». Pagant una mica més van accedir a introduir-se tota mena de consoladors pel cul: «We are anal experts…». Em divertia. I vaig adonar-me de la veritat següent: en matèria de sexe, la nostra constitució psicològica està per sota del desenvolupament tecnològic. Cap principi moral pot aturar el desig de renunciar a tot per passar una estona observant i dirigint els moviments de dues noies nues llepant-se mútuament els mugrons a l’altra punta del planeta. Després de concloure això, vaig començar a comprar llibres.

Vaig adquirir unes belles edicions enquadernades en pell dels Assaigs de Montaigne, d’algunes novel·les de Balzac i de les tragèdies de Shakespeare. Vaig comprar Bartleby, Les relacions perilloses, El gran Gatsby, Hotel Savoy, El Guepard i tres novel·les de Romain Gary. Després, vaig anar a les pàgines de moda que recomanava en Vadell a Twitter i em vaig comprar dues camises angleses de 182 euros cadascuna (155 lliures esterlines): 100 % cotó, Classic garment: perfect for both business and casual wear. Vaig adquirir unes sabates George’s, fetes a Inca, 226 euros, del 42, d’ant blau plumbi i cordons vermells, i amb roba interior italiana, la Perla, boxer con patta in puro cotone. I un parell de quaderns de tapa dura, bonics i de paper Vélin. Tot això arribaria per missatgeria urgent a l’hotel en els pròxims dies. Orgullós del meu bon gust —satisfet de les oportunitats que em donava la nostra època—, vaig encarregar finalment un ram de flors —roses i assutzenes— per a la meva bona mare: l’hi lliurarien a casa abans de l’endemà a migdia. En total vaig gastar més de mil cinc-cents euros. Quan vaig aixecar els ulls de la pantalla ja començava a sortir el sol.

Vaig acabar el meu torn i vaig anar a dormir unes quantes hores. Quan em vaig llevar, vaig recollir els hibiscs del dia que ja s’havien pansit als matolls del pati i vaig anar cap al vestíbul. Allà hi havia el tal Jofre, assegut en un dels sofàs i llegint el diari. El vaig saludar tovament i vaig seguir feinejant en la gespa d’enfront. Cada vegada que entrava o sortia un hoste, veia com aquell tipus anotava alguna cosa, de tant en tant es treia el telèfon mòbil de la butxaca i començava a escriure, com si estigués xatejant amb algú. No sabia si allò m’enrabiava o em divertia; tanmateix pensava vagament en aquell tal Tuviah Harel, el caçanazis polonès que cinquanta anys abans s’havia allotjat a l’hotel. Així devia sentir-se —com jo—: aquella ràbia, aquelles ganes de fer mal ineludibles, la mateixa sensació de força sinistra i de perill. L’home de Paradisus va sortir a passejar a darrera hora; em va somriure abans de girar cap a l’esquerra. Vaig veure com es perdia entre els feixos de llum dels fanals encesos del passeig. El sol ja era post. La remor del mar era un braol esponjós i adormidor. Faria una nit freda.

L’endemà va venir en Burak. El vaig veure pujar al pis del tiet i baixar poc després, amb la motxilla negra sota el braç.

—¿Vols que t’acompanyi? —li vaig demanar, amb el recollidor de fulles a les mans, al peu de la piscina.

Em va mirar dubtós, va passar-se el polze per sobre dels llavis i la barba i em va fer un gest amb el cap:

—Anem. —I va caminar balderament cap a la sortida.

Aquest cop vam agafar el cotxe del tiet, el seu vell BMW 125 descapotable. Al carreró hi havia aparcada la moto d’en Burak.

—¿Ara fas de mosset, doctor? —em va demanar sorneguer, ja fora de s’Enroc—. Et vaig veure tallar la gespa. ¿Ets l’encarregat de manteniment?

—Sí —vaig dir amb un cert orgull—. Ara que l’Edison no hi és, jo faig tot això.

—Així m’agrada… —La meva resposta l’havia tallat: esperava que no sabés encaixar la seva ironia.

Vaig somriure àmpliament. Feia una tarda tèbia i tranquil·la, una mica de boirim. El sol brillava a la baixa sobre un milió de superfícies brunyides.

—¿Què hi portes, dins de la motxilla? —vaig dir, assenyalant el seient posterior.

—¿Què vols que hi porti? El de sempre: salsitxes i fotos de nadons.

—No, seriosament, Burak —vaig dir girant-me cap a ell—. ¿Què hi teniu, entre mans, tu i el tiet?

—¿Per què ho vols saber? —I es va tombar fugaçment, deixant de mirar la carretera.

—Em fa l’efecte que el tiet i tu no esteu fent les coses com toca…

—¿Què és això de fer les coses com toca, doctor? —I va somriure amb exageració.

—No em surtis amb rotllos, Burak. ¿Per què no m’ho expliques?

—¿Per què no fas que t’ho conti el teu tiet? A mi no em maregis, doc.

—Em pensava que érem amics…

—I ho som, no? ¿Què vols que et digui?

—La veritat.

—La veritat és que això és com un tauler d’escacs. El teu tiet és el rei. I tu ets un alfil. I jo no sóc ni un cavall ni un peó. Jo sóc una torre.

—¿I qui és la reina?

—La Rita… —va dir ell, somiador, fent alhora un gest obscè amb la boca i el puny—. ¿Però, de què va això? —va exclamar tot d’una, mirant pel retrovisor i apuntant amb el dit polze cap a la nostra esquena. Em vaig girar i vaig veure aquell cotxe blanc, l’Opel, i a dins l’home de Paradisus, en Jofre, mig invisible per culpa dels reflexos de la llum. Però conduïa molt atracat a nosaltres, com si temés perdre’ns de vista.

—El conec —li vaig dir al Burak—. És un dels homes de Paradisus. S’allotja a l’hotel. Estic segur que ens espia.

—No fotis… —va dir ell, fent guaitar la punta de la llengua entre els ullals—. Bé, bé. El que no podem consentir és que ens vingui a darrere.

I havent dit això va prémer l’accelerador. En un no res, ja tenia el cotxe a més de cent quilòmetres per hora:

—¿Vols dir que no corres massa? —li vaig dir, aferrant-me a la porta.

En Burak reia i mirava pel retrovisor. L’altre també havia accelerat i no ens perdia de petja. Vam entrar en una carretera més estreta, enmig dels camps, una carretera amb revolts i un pont sobre d’un torrent sec. En Burak va inclinar-se sobre el volant, va prémer les dents i va accelerar encara més: el cotxe anava fent saltirons bruscs, jo m’aguantava amb una mà al sostre i feia pressió amb les cames contra el terra, com si en qualsevol moment haguéssim de prendre el vol. Pel meu mirall lateral veia que alçàvem polseguera. Si topàvem cotxes de cara els obligàvem a retirar-se a la cuneta.

—Tindrem un accident! —vaig cridar, cada cop més marejat—. Sortirem de la carretera! Burak!

I en Burak que reia, satisfet de la meva por.

—Ah, petit meu, hala! Vinga! —deia, tot acariciant amb una mà el davantal del cotxe, talment com si es tractés del coll d’un cavall jove—. Vinga, petit!

Així vam seguir, avançant a cremadent durant uns quants quilòmetres. Vam enfilar per la via de circumval·lació d’un dels pobles, vam passar per davant del cementiri on reposa l’avi Víctor i finalment vam arribar a l’autopista. El cotxe blanc ja es veia llunyà, menut, una taca; quan vam baixar a la via ràpida ja l’havíem perdut de vista.

—Cap a Palma! —va cridar en Burak entre rialles convulses—. Vinga, home, que ja pots respirar!

Vaig abaixar la finestreta i vaig vomitar tot el que portava a dins, fins a l’última engruna. Els clàxons dels altres cotxes que deixàvem enrere, esquitxats del meu vòmit, em ressonaven dins les orelles com bramuls monstruosos.

—Oh, merda! —va dir en Burak, picant-me amb la mà plana la part baixa de l’esquena—. Ara no pretendràs que m’aturi, oi? A veure si aquell desgraciat encara ens agafarà…

Vam seguir fins al polígon de Son Castelló per sobre de la velocitat permesa. Va deixar el cotxe davant d’un edifici d’oficines.

—Vaig a fer les meves coses —va dir, amb la motxilla sobre els genolls—. Tu mira de refer-te, doc.

Assegut al marxapeu vaig respirar fondo. Vaig tancar els ulls com si els defensés de l’esquitx d’un líquid càustic i vaig intentar parar la salivera. Continuava defallit i vaig començar a maleir-me. ¿Per què sempre acabava tot en un disbarat i en un trastorn? Sentia un nus calent a l’estómac. En Burak va tornar poc després, va travessar el carrer sense fer cas dels cotxes, que havien d’alentir el pas per no atropellar-lo.

—Anem a netejar aquesta merda —va dir, assenyalant la capota i la part de darrere—. Al teu tiet no li podem tornar el cotxe així.

Vam aturar-nos a una benzinera; vaig ficar un parell de monedes a la màquina i vaig començar a ruixar tot el cotxe amb aigua a pressió.

—Així m’agrada, doc —deia en Burak, amb un cigarret a la boca—, per aquí, va, més cap a l’esquerra. També la roda. Però…!?

En Burak mirava cap a l’altra banda del carrer. Allà hi havia el cotxe blanc, la finestreta abaixada, i el tal Jofre que devia mirar-nos des de l’interior fosc.

—Fill de puta… —va dir en Burak, començant a córrer cap allà—. Càgum. Ara veurà!

Però just en el moment en què en Burak s’hi atracava, el cotxe blanc va arrencar de bursada, va perdre’s accelerat carrer amunt; en Burak tan sols va ser capaç de clavar-li un cop de puny al capó.

—Haurem d’anar amb compte —va dir, ja assegut al volant—. Encara tinc comandes per fer.

Cautelosos, vam seguir fent la ronda. Va aparcar davant de naus industrials, de cases particulars en urbanitzacions, de negocis i de seus d’empreses de tota mena. En Burak entrava, jo quedava a fora, mirant a banda i banda, cap a les cantonades i els revolts. No ens perseguia ningú, o almenys no ho semblava. Vam tornar cap a s’Enroc.

—¿Per què ens deu anar a darrere, Burak?

—Filldeputisme. Hi ha gent que pateix d’això, ¿ho sabies?

Mitja hora després tornàvem a ser rere el nostre hotel. En Burak va pujar a veure el tiet i jo vaig anar cap al vestíbul. El tal Jofre estava assegut al sofà, mirant-se una revista que tenia una noia cremosament nua a la portada. Em va veure però no va fer cap gest. Portava una americana esportiva i unes botes negres. Jo vaig sortir a la fresca: la remor del mar em tranquil·litzava, el ventet somnolent i les estrelles al cel cendrós.

—És ell, oi? —em va dir en Burak, sortint a la porxada. Es va encendre un altre cigarret.

—Sí —vaig dir—. Però deixa’l estar, entesos?

En Burak va mirar cap a dins des de rere una columna.

—Tinc fred —vaig dir, i vaig entrar. A la porta em vaig trobar en Jofre, que sortia. Es va creuar amb en Burak, però sense dir res va baixar pel caminoi fins a arribar al passeig. El vam veure perdre’s cap a l’esquerra, entre la llum calitjosa dels fanals. En Burak va entrar i em va dir:

—Vaig a seguir-lo. A veure.

—No hi vagis —em vaig atrevir a ordenar-li—. Deixa’l estar.

—Vaig a posar-lo nerviós —va respondre’m mig rient. I des de rere els finestrals vaig seguir com baixava corrent cap a la platja i li anava a darrere.

Vaig pujar a veure el tiet. Estava dins el seu despatx, llegint papers, ordenant factures. Sobre d’una cadira hi tenia la motxilla d’en Burak. Tot el despatx estava en una mitja penombra daurada i verdosa, que esmorteïa el perfil dels mobles de roure, de la seva poltrona giratòria, dels prestatges envidriats i plens de carpetes i volums nobles, de les grunyidores butaques chester de cuir gastat.

Allà dins, enmig d’aquella confortabilitat garratibada, tot remetia a una altra època, com si fos necessari portar botons de puny i levita per no desentonar. En un racó de la taula, un ordinador portàtil mostrava les imatges de l’hotel que enregistraven les càmeres de seguretat —el vestíbul, els passadissos, la glorieta del pati, la cuina i el bar…—; a la part baixa del moble arxivador de palissandre, hi havia una caixa forta de tancament electrònic, amb la porteta entreoberta. Em vaig asseure davant del tiet i li vaig dir:

—Un dels homes de Paradisus. Un dels homes d’en Vadell…

—Sí —va dir, sense deixar de teclejar en una calculadora.

—S’està allotjat aquí des de fa un parell de dies. Em sembla que controla els hostes, i qui entra i qui surt i qui treballa. I em persegueix quan surto. Potser vol saber a qui comprem, els proveïdors…

—¿I s’està allotjat a l’hotel, dius?

—Sí.

El tiet va deixar anar una rialla esbravada.

—Segur que li has donat una mala habitació.

—La pitjor. La 44.

—Error. Li oferiràs una suite. I sense recàrrec.

—Però…?

—Però res. Siguem educats.

—Hum.

No vaig dir res. El tiet anava apuntant números i noms en una llibreta. Frunzia la boca i torçava el nas, i de tant en tant feia espetegar la llengua contra el paladar, com si estigués satisfet del que revelaven les xifres.

—¿Et passa res? —em va demanar alçant la vista de sobte—. ¿Vols alguna cosa més?

¿Què li havia de dir? ¿Que volia que m’expliqués els tripijocs amb els diners i les factures?

—No —vaig respondre.

—Anem a sopar.

Abans de mitjanit vaig baixar al vestíbul; el full d’ocupació deia que ja havien deixat l’habitació 44.

—¿A quina hora ha marxat aquest client? —li vaig demanar a en Xaus, que ja es posava l’abric per partir cap a casa.

—Fa menys d’una hora —va dir mirant el rellotge—. Ha marxat molt content. Un tipus simpàtic. Ha deixat un bitllet de vint euros. —En Xaus em va mostrar un sobre amb l’emblema de l’hotel—. M’ha dit que era propina «per al turc».

Vaig trucar a en Burak al seu telèfon mòbil, però no em va respondre. Vaig decidir anar a la 44, a donar-hi un cop d’ull. L’habitació estava en ordre: el llit sense desfer. Havia deixar la finestra mig oberta; la cortina voleiava inflada pel vent fred. Vaig tancar-la, però abans vaig fer una mirada al carreró de sota: la moto d’en Burak continuava aparcada. Abans de sortir vaig entrar al lavabo. A terra hi havia una tovallola bruta de sang; sang fresca en aquella tovallola gran, humida i empastifada d’arena. La pica també tenia restes de sang i d’aigua rosada —i el mirall ple d’esquitxos—, i el rotllo de paper higiènic estava xop, tacat de vermell i per terra, com si l’haguessin manipulat per fer-se un embenatge. Vora el vàter hi havia més gotes de sang, espessa com oli de motor. Vaig començar a esbufegar; tornava a marejar-me.

Vaig baixar a recepció i vaig trucar a en Burak de nou. No em va despenjar. Indecís, sense saber què fer, vaig començar a entrar i sortir de l’hotel; anava fins al passeig i mirava cap a l’esquerra i cap a la dreta; no s’hi veia ningú —ombres, calitja freda i fantasmes lleugers—: tornava nerviós a la porxada, arrossegant els peus. Vaig deixar passar una hora; van tornar tres hostes amb un taxi a les dues del matí. Vaig estar a punt de trucar a la policia.

Vaig asseure’m al recambró i vaig esperar. Tot allò era insofrible. ¿Per què tot s’acabava emmerdant d’alguna manera? Em van envair unes ganes furioses d’abandonar s’Enroc, de deixar córrer tot aquell món d’absurds i de tornar a la gran ciutat, Barcelona. Em buscaria —sí, somiejava— una feina tranquil·la de professor d’anglès, prepararia unes oposicions, oblidaria els Vadell, el tiet, en Burak i la Rita, tornaria a escriure versos. Vivia una vida de la qual semblava que algú altre n’estava tibant els fils.

Vaig sentir com picaven al vidre de la porta. Vaig sortir corrent del recambró i allà hi havia en Burak, tapant-se la cara amb una mà negra. Llavors ho vaig veure. L’havien apallissat.

—Burak…

Tenia tot l’ull dret ensangonat, part del front inflat i el pòmul d’aquell costat de la cara tan vermell i deformat que semblava que l’hi haguessin estirat per treure’l de sota la pell esgarrapada. Tota la jaqueta arrebossada d’arena, els pantalons enfangats.

—Seu, seu aquí… —vaig dir, acompanyant-lo al sofà de l’entrada. El vaig deixar i vaig córrer fins a la llenceria; vaig agafar dues tovalloles, un rotllo de paper de cuina i una ampolla d’alcohol etílic.

—Whisky —em va demanar abans de deixar-me que li netegés la ferida, la veu lenta i cavernosa (vaig entreveure les seves dents rosades, la geniva del color del vi). Quan vaig haver sortit del bar, amb l’ampolla de Chivas, vaig veure el tiet dret a davant seu.

—Ajuda’m a pujar-lo a casa —em va dir després de fer-li alçar la barbeta i mirar-li impassible les macadures. En Burak es va aixecar, em va agafar l’ampolla de les mans i va caminar lentament cap a l’ascensor—. No cal que pugis, tu —em va dir llavors, parpellejant reiteradament—. Ja me n’ocupo. Neteja el desori. Bona nit.

Vaig tornar a la cofurna de recepció. Durant tota aquella nit no vaig ser capaç de pensar en res; no vaig llegir ni mirar Internet, no vaig dormir, no vaig preparar la classe d’anglès. S’havia apoderat de mi una confusió crepuscular: el somriure de la Lena Vadell, la cara de la seva mare, de la Dèlia, tot eren fragments d’idees en clarobscur. Finalment vaig netejar la sang del sofà amb sifó i vaig fregar el terra de l’entrada després d’escombrar el marbre amb molta cura. Quan vaig acabar no podia deixar de tremolar de fred davant de l’estufeta elèctrica.

A les set del matí va arribar un missatger. Portava els llibres, les sabates i les camises angleses.